Just Deploy It!

Categoría: Altres

  • La menstruació, la gran oblidada en les intervencions humanitàries

    La menstruació és un procés natural pel qual passen la majoria de les dones. No obstant això, a causa del estigma i els tabús que envolten a aquest procés biològic, moltes dones i nenes s’han d’enfrontar a serioses complicacions a l’hora de gestionar els seus períodes, especialment aquelles que viuen en regions empobrides.

    En molts països del Tercer Món o en situació de conflicte hi ha un bon nombre de nenes i dones que no es poden permetre un adequada gestió de la seva menstruació i recorren a solucions menys eficaces com la utilització de draps de tela per bregar amb els seus períodes. Però la utilització d’aquest tipus de recursos requereix aigua, temps i privacitat, una mica del que no sempre disposen.

    Aquesta situació que es veu agreujada quan aquestes dones es veuen obligades a viatjar a altres països o es troben en camps de refugiats. Segons han denunciat diverses organitzacions, sovint aquestes instal·lacions no tenen unes condicions de neteja mínimes que permetin a les dones gestionar els seus períodes de forma higiènica i segura, el que augmenta el risc de contraure malalties infeccioses o de patir agressions.

    Una investigació realitzada el 2014 sobre 452 refugiades sirianes al Líban, amb edats compreses entre els 18 i els 45 anys, va determinar que el 53,5% havien tingut irregularitats menstruals, el 51,6% van patir dolor pèlvic sever i el 53,3 % es van veure afectades per infeccions del tracte reproductiu. En una altra investigació similar, portada a terme en camps de desplaçats a Uganda, es van observar resultats similars, a causa de la manca de recursos per a una adequada higiene menstrual.

    Conscients d’aquesta realitat, el Comitè Internacional de Rescat (IRC, per les sigles en anglès) i la Universitat de Columbia han iniciat un programa d’investigació per analitzar les necessitats menstruals que poden sorgir en cas d’emergència humanitària, ja que «fins a la data, cap agència humanitària ha desenvolupat i provat un programa per a la gestió d’higiene menstrual «, van assegurar en la presentació del projecte.

    Aigua potable, educació i privacitat

    L’objectiu principal del programa és el de desenvolupar uns kits d’higiene menstrual que siguin acceptats com un element d’ajuda humanitària estàndard i que s’incloguin en els catàlegs d’emergències de les principals organitzacions que presten atenció a emergències humanitàries, com la Creu Roja i la mitja Lluna Roja.

    Els investigadors també destaquen que cal tenir unes «infraestructures de sanejament sensibles al gènere», el que inclouria latrines privades, netes i segures, amb un subministrament d’aigua a prop per poder rentar-se les mans i banyar-se. En alguns camps, per exemple, els contenidors per tirar les compreses són lluny dels banys i a la vista de tot el campament. Així que moltes dones recorren a alternatives menys higièniques o opten per netejar-se a altes hores de la nit.

    Des del programa de l’IRC i la xarxa d’investigació humanitària Elrha insisteixen que no cal oblidar que la menstruació és un tema tabú en moltes cultures i ha de ser tractat amb sensibilitat. «Les percepcions culturals de la menstruació i les seves implicacions en les intervencions no han de ser ignorades, sinó enteses i ateses adequadament». Per exemple, moltes dones consideren inacceptable utilitzar les copes menstruals, amb la qual cosa cal plantejar alternatives que siguin més fàcilment acceptades.

    L’educació menstrual és fonamental

    Per tant, els programes de salut menstrual no han de consistir únicament en oferir kits d’higiene personal i en adequar les infraestructures, sinó que han de ser complementats amb una millora en l’educació sexual i reproductiva dins dels camps.

    L’educació sobre la menstruació és essencial perquè les dones i les nenes aconsegueixin una millor higiene i sàpiguen quan han de buscar ajuda mèdica. A més, des del programa de l’IRC s’insisteix que «els nens no han de ser exclosos de l’educació menstrual, ja que un augment en la seva comprensió ajudaria a reduir la vergonya i l’exclusió de les nenes i les dones durant el període».

  • Si de forma sobtada s’altera la teva salut…

    (Algunes negacions iròniques)

    *No et deixis emportar pel pànic i pensa que el més probable és que, amb una mica de sort, es tracti d’un problema lleu que tindrà una solució espontània, sense necessitat que hagin d’intervenir els professionals del sistema sanitari, públic o privat. Afortunadament això és el que succeeix en la immensa majoria de les ocasions i aquí radica la causa que no es col·lapsi l’estructura sanitària. Si tothom consultés cada vegada que no es troba bé els sistemes no serien capaços de suportar les càrregues de treball i els costos generats i entrarien en una fallida irreversible.

    *No et culpabilitzis massa pensant que la causa dels teus mals rau en els possibles excessos que has sotmès al teu cos en els darrers temps. La vida sense almenys algunes transgressions no sembla que pugui ser massa positiva i divertida. És clar que cal evitar les conductes insanes però tampoc és qüestió de fer penitència de dia i de nit. La pràctica de l’epicureisme responsable (el plaer ajustat a les possibilitats individuals) s’hauria d’ensenyar a les escoles (públiques, privades i concertades).

    *No consultis de forma compulsiva les pàgines del (Dr) Google buscant la coincidència exacta dels teus símptomes i signes amb els de les llargues llistes de malalties que apareixen a la pantalla. Si no ets metge (o metgessa) no tens l’obligació de saber que la medicina NO és una ciència en el sentit estricte de la paraula (també hi ha metges i metgesses que no són massa conscients d’aquesta característica) i que el resultat de sumar 2 més 2 pot ser tan divers com 3,4 o 25. Almenys en els primers moments l’actitud més aconsellable i prudent és la d’esperar i, en el cas més extrem, prendre una aspirina o paracetamol.

    *No truquis el teu amic metge per descriure’l de forma compulsiva i atropellada el que et passa buscant tranquilitzar-te. El més probable és que no entengui el que li estàs dient i que t’aconselli alguna conducta inadequada, fins i tot perjudicial. Sobretot si l’agafes en un mal moment (a la feina, al restaurant, o en alguna altra ocupació més íntima..).

    *No truquis al servei d’emergències mèdiques explicant que et trobes molt malament i que necessites que vingui una ambulància. Aquests serveis tenen tot molt protocol·litzat i si detecten que estàs exagerant una mica et diran que vagis a veure el teu metge de capçalera avui o, millor, demà. Si et fan cas i t’envien un equip medicalitzat pots entrar en la perillosa roda assistencial de la urgència, plena de riscos derivats principalment de la realització en un interval de temps molt curt de múltiples maniobres diagnòstiques i/o terapèutiques no exemptes d’efectes secundaris més o menys greus.

    *No vagis directament a veure el teu metge de capçalera. Com que no tens cita prèvia el més probable és que no ho aconsegueixis i que et visiti un altre a qui no coneixes. A vegades això és una sort (si aquest altre és millor metge que el teu de tota la vida).

    *No pensis que el sistema sanitari funciona molt malament i que et deixarà morir així com així, tirat i sense prestar-te l’assistència que necessites. Com has pogut llegir molts cops als diaris el nostre sistema és un dels millors del món.

    Darrere d’aquestes negacions que pretenen introduir un xic d’ironia en la consideració de situacions que no deixen de ser alarmants per a qui les pateix s’amaga un missatge molt seriós i repetit cada cop amb més insistència: cal utilitzar de forma correcta els recursos del sistema sanitari. La seva sostenibilitat no depèn solament de la seva suficiència pressupostària, cal optimitzar l’efectivitat de les actuacions i aconseguir que la ciutadania faci un ús adequat dels seus mitjans.

  • Pharmakon

    La saviesa clàssica advertia ja que les armes terapèutiques emprades per la medicina tenen un doble tall. En grec, la paraula farmakon (φαρμακον) tenia un sentit ambivalent: podia referir-se a una substància capaç d’alleujar dolències i curar malalties, o bé tractar-se d’un verí que podia tornar-se en contra de la salut i produir efectes adversos inesperats, fins i tot la mort. Des de llavors, molts medicaments han estat seleccionats per la medicina occidental en base a la seva eficàcia empírica i el reconeixement de la seva eventual toxicitat mitjançant proves d’assaig i error. Tot i que l’arsenal terapèutic va ser molt limitat fins fa un segle, alguns preparats han sobreviscut la prova del temps com, per exemple, la digital (digoxina).

    Amb el desenvolupament industrial i l’expansió de la indústria farmacèutica, corrent a l’una amb el millor coneixement de les causes i dels mecanismes de les malalties, l’arsenal (mai més ben dit) terapèutic va créixer de forma exponencial cobrint pràcticament tot l’espectre de patologies. Això va posar sobre la taula la necessitat que el desenvolupament i posterior comercialització dels medicaments es realitzarà sota seriosos controls i més estrictes mètodes per tal d’evitar els efectes adversos que, en major o menor mesura, sempre van lligats a la prescripció d’un fàrmac. Un altre factor que va contribuir decisivament a elevar les exigències sobre la indústria farmacèutica, va ser l’espantós escenari que va desencadenar la prescripció de talidomida com a sedant o per tractar els vòmits del primer trimestre d’embaràs a la fi dels 50, amb el naixement de milers de nens amb greus malformacions de les extremitats.

    Malgrat les moltes precaucions que es prenen, o almenys es prenien en dècades passades, mai ens trobarem lliures que medicaments que s’hagin comercialitzat puguin, temps després, ser incriminats com a causants de greus efectes adversos i siguin, llavors, milers o milions les persones afectades. Per a alguns estudiosos del tema, com Peter Gotzsche (Medicaments que maten i crim organitzat, Ed. Libros del Lince, 2014), els medicaments serien la segona o tercera causa de mortalitat en els països desenvolupats. Malauradament hi ha molts exemples: a finals dels 90 es van llançar dues campanyes a favor de l’anomenada salut de la dona (Women ‘s Health Initiative i Million Women Study) que implicaven medicar milers de dones amb hormones per tal de posposar la menopausa i «millorar la seva qualitat de vida», un negoci que es va xifrar en milers de milions de dòlars. Ja entrat el nostre segle XXI, les dues campanyes es van aturar en constatar que la dones tractades van desenvolupar més càncer de mama i d’úter i van patir més accidents vasculars cerebrals que les que no van rebre tractament hormonal. Una revisió dels editorials favorables al tractament hormonal publicats en diverses revistes científiques, ha revelat que la majoria havien estat escrits per metges o científics implicats econòmicament en el tractament encara que tan sols en un 5% d’aquests editorials, els autors declaraven el seu conflicte d’interès.

    A més dels conflictes dels científics interessats intel·lectualment i / o financerament en les innovacions farmacològiques, un altre factor rellevant en la comercialització insegura de nous medicaments és la pressa amb què aquests són requerits pel mercat o promocionats per la indústria. L’aprovació exprés de nous medicaments va començar amb els antivirals dissenyats per combatre la SIDA. El dramatisme i la ràpida expansió d’aquesta malaltia de transmissió sexual i parenteral va mobilitzar a l’opinió pública i els grups de pacients afectats van pressionar a la indústria farmacèutica i a les agències pertinents per tramitar urgentment l’aprovació de fàrmacs que, en altres circumstàncies, un període més prolongat de prova abans de la seva comercialització.

    Una cosa semblant ha passat amb els antivírics recentment comercialitzats a molt alt cost per al tractament de l’hepatitis C que fins poden comprar-se a la xarxa a «bon preu» perquè t’ho envien de l’Índia on no es paguen royalties. Hi ha hagut una enorme pressió per part dels pacients afectats d’hepatitis C (organitzats en lobbies) per ser tractats de forma gratuïta però encara està per veure si realment es tracta de fàrmacs sense efectes secundaris greus. De moment, les primeres observacions fetes des de la generalització d’aquests fàrmacs a l’Hospital Clínic de Barcelona, ​​suggereixen que pacients amb antecedents de càncer de fetge associat a hepatitis per virus C han presentat un rebrot de la seva malaltia dins dels primers sis mesos de tractament, la qual cosa obliga a formular-se la pregunta de fins a quin punt es tracta de medicaments cancerígens. És possible que fins i tot pacients no diagnosticats de càncer de fetge per tractar-se encara de lesions de mida mínima, poguessin veure accelerat el curs de la seva malaltia.

    En resum, com en tantes altres afirmacions sobre la vida i la mort, els grecs tenien raó i encara avui, potser avui més que ahir, cal recordar el seu savi principi de precaució davant els tractaments farmacològics, especialment els llançats amb pressa o al context de campanyes per a «millorar la nostra salut».

  • Els EUA van sacrificar la salut de soldats i veïns per silenciar Palomares, contaminat amb plutoni

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

    Els EUA van sacrificar la salut dels seus soldats -i de pas de la població espanyola- per minimitzar l’accident nuclear de Palomares. Una sèrie de documents desclassificats i testimonis del personal implicat en la recerca de les quatre bombes termonuclears que van caure a Almeria el 1966 mostren ara com la preocupació del Govern nord-americà es va centrar en trobar una de les bombes extraviades i amagar la dimensió de l’accident el més ràpidament possible a costa, fins i tot, de la salut dels seus militars, la població i el medi ambient, segons ha revelat el diari The New York Times.

    La documentació mostra que la Força Aèria nord-americana va permetre que els seus militars transportessin tones de terra contaminada amb plutoni i treballessin en les àrees radioactives sense protecció. Van ser carn de canó en una operació de neteja que qualifiquen com caòtica.

    L’expert en química assignat pels militars a aquesta operació, Wright Langham, va exposar en un informe secret que els soldats portaven com a respiradors màscares quirúrgiques «tot i que no fan molt des del punt de vista de la protecció. Però si feien que es sentissin millor, deixàvem que les portessin». I va confirmar que «rarament complíem els estàndards que marcava el manual de salut per a aquest tipus d’operacions». A Langham, conegut com el Dr. Plutoni, no li va preocupar aquesta manca de rigor: «El problema no és de l’operació sinó del manual», ha exposat.

    Segons el seu testimoni, aquest manual indicava que s’havia de «portar cobertors, botins, tapar-se els cabells, respiradors, guants… això diu el manual. Així que alguns van intentar que es fes alguna cosa que recordés a aquest equipament». Però van deixar de fer-ho perquè es van trobar que «provocava confusió en la població local perquè preguntaven. Com pot ser que aneu així vestits i a nosaltres ens deixeu anar amb la roba de carrer?».

    2.000 euros mensuals en cures mèdiques

    El físic nuclear, Francisco Castejón, explica ara que «el més nou és comprovar com EUA va ser capaç de sacrificar als seus soldats per tal de mantenir el secret. No ja a la població d’un país com Espanya sinó a la seva pròpia gent».

    The New York Times ha rastrejat al personal que va treballar allà durant l’hivern de 1966. De 40 veterans contactats, 21 havien desenvolupat algun tipus de càncer. Nou havien mort per aquesta malaltia. Les autoritats nord-americanes han sostingut que les anàlisis que es van fer durant les tasques de neteja i rescat van indicar que els nivells de contaminació per plutoni per als soldats eren baixos excepte en 10 persones.

    Negar una possible associació entre malalties i l’exposició del plutoni de Palomares implica alliberar les arques militars de cobrir les despeses mèdiques. Un dels veterans que ha parlat assegura que el tractament dels seus tumors suposa uns 2.000 euros al mes.

    Les noves evidències inclouen els testimonis d’alguns implicats en els equips d’analítica que confessen que no es va seguir el protocol: «Seguíem el protocol? Per descomptat que no. No teníem ni el temps ni els equips». El cap d’anàlisi radioactius de les forces armades -el Dr. Odland- va veure que hi havia nivells alarmantment alts però va acabar decidint que provenien de l’exterior no dels organismes dels soldats així que va descartar 1.000 anàlisis. Ara es qüestiona la seva pròpia decisió. Diu que no tenien manera de saber si era «la fi del món o que tot estava bé». Després també va descobrir que el plutoni en els pulmons podia no veure’s reflectit en les anàlisis d’orina. «Tot el que es pot fer és abaixar el cap i dir que ho sents».

    El paperot

    En aquesta cerimònia, els militars van allotjar a alguns efectius en les cases dels vilatans per representar que s’estaven fent mesuraments de radiació. Un paripé, segons ha explicat al diari nord-americà un d’aquests supòsits tècnics que no tenia cap formació en aquesta matèria. Es tractava d’un cuiner de 22 anys llavors qui assegura que els van dir que apuntessin els mesuradors geiger a qualsevol cosa que els demanés la població però amb l’interruptor apagat: «Se suposava que havíem de fingir les nostres lectures per no causar problemes amb els veïns».

    Així que la radiació va fer, més o menys, el seu treball verinós en els organismes que van estar exposats amb poc o, possiblement, un seguiment equivocat. El mateix Ciemat espanyol va avisar als EUA una dècada després que no trobaven relació entre el plutoni en els pulmons i les anàlisis d’orina dels que portaven aquesta radiació: aquestes proves no servien per detectar la contaminació pulmonar. Amb tot, les forces armades nord-americanes continuaven confiant en les proves d’orina per descartar problemes en un altre document de 2001.

    A més, els EUA es va desentendre del que havia deixat darrere. Un cop passada la tempesta de l’accident, el compromís dels EUA amb l’acord signat amb Espanya per estudiar les conseqüències que el plutoni podria implicar a la població va ser bastant pobre. De fet, un informe intern del Departament d’Energia nord-americà confessava el 1978 que només havien aportat el 15% dels fons compromesos. Quan Espanya va informar que dues persones, nens quan l’accident, havien mort per leucèmia, els documents de l’Executiu nord-americà «no suggereixen que fossin investigats o que s’establís un programa públic de vigilància de salut pública».

    Acord sense contracte per netejar

    A dia d’avui, «ningú posa en dubte que tota aquesta zona segueix contaminada de radiació», recorda Castejón. Palomares es va contaminar amb alts nivells de plutoni. El mateix estudi de situació del Departament d’Energia nord-americà ara desclassificat va reflectir «dues àrees amb contaminació significativa: 500 micrograms de plutoni per metre quadrat a 5-10 peus de la zona d’impacte i al voltant de 20 micrograms a mitja milla de distància». L’àrea està tancada però això només impedeix que les persones es passegin per allà. No que la radiació s’estengui per les escasses pluges, el constant vent o els animals que ronden.

    «Cada vegada es detecta més americi 241», indica el físic nuclear. Aquest és un compost que deriva del plutoni que portaven les bombes. L’isòtop plutoni 241 emet radiació alfa, amb poc abast que no penetra per la pell. El seu problema arriba per la ingestió o la inhalació de pols carregat amb aquest isòtop. Per aquest motiu es relaciona amb tumors de pulmó, os o fetge. Però el americi 241 és un emissor de radiació gamma molt penetrant. «Si el americi està a deu metres de profunditat pot no sortir però si està a deu centímetres, els salva sense cap problema», aclareix Castejón.

    El 19 d’octubre passat Espanya i els EUA van signar un nou document sobre la neteja a Palomares. Ja venia arrossegat per una clàusula que especificava que el document era una declaració d’intencions i que no implicava «cap obligació». L’actual alcalde de Cuevas d’Almanzora (al qual pertany Palomares), Antonio Fernández-Llíria, explica que no hi ha hagut cap treball a la zona.

    El Ciemat, que és l’encarregat del seguiment de la població, l’ha informat oficialment que el Govern nord-americà «es nega a signar cap acord amb un Executiu en funcions» i la neteja continua sense iniciar-se, assegura. Així que segueix paralitzat aquest nou projecte que es va escenificar amb una encaixada de mans entre el secretari d’Estat John Kerry i el ministre d’Exteriors, José Manuel García Margallo. De fet, el Ministeri de Defensa espanyol assegura que no té competències en aquest pla.

    «La zona segueix limitada i la població segueix acudint a les seves revisions», repeteix Fernández-Llíria però «han estat tantes vegades les que se’ns ha dit que s’anava a netejar i després res…», es lamenta, posant l’esperança en «a veure si amb la propera visita de Barack Obama hi ha bones notícies per a Palomares».

  • Entendre i intervenir sense medicalitzar en el malestar emocional de causa social

    La Carmen no es troba bé, està trista, nerviosa i a vegades desorientada. De vegades se sent culpable i d’altres sent tanta ràbia que li sembla que podria fer mal a algú. Pensa tant i li dóna tantes voltes a les coses que està esgotada. Té sort que pot dormir, perquè ha passat temporades que no podia. Voltes i més voltes pensant què farà ella i els dos menuts si els fan fora del seu pis. Luisa, la veïna, li va aconsellar que anés a la seva metgessa de capçalera perquè li donés quelcom per al seu nerviosisme, i avui ha estat a la consulta. La metgessa l’ha mirat, l’ha escoltat, i sembla que l’ha entès. Li ha dit que no està malalta, que és una reacció molt lògica davant de tant maltractament que està patint. La Carmen mira el paper que li ha donat la metgessa, és com una recepta on hi ha escrit:

    A l’atenció de Joana Puig

    “Plataforma d’Afectats per la Hipoteca”

    C/Leiva 44, Metro L1 Hostafrancs (Barcelona)

    Dilluns a les 18 hores

    El deteriorament de les condicions socials, conseqüència d’una recessió econòmica que dura ja més de sis anys, ha comportat un important augment del patiment i ha incrementat la demanda assistencial en les consultes d’atenció primària. La pèrdua de la feina, de la llar, l’empobriment i en general les dificultats socials, provoquen patiment que pot manifestar-se de moltes i variades maneres. D’una banda és una evidència que incrementa les probabilitats de patir malalties físiques, però és molt freqüent que es presenti en forma de malestar emocional i símptomes psicològics. En aquestes circumstàncies, si bé algunes persones poden desenvolupar un trastorn mental, la majoria no té cap trastorn. I la prova la tenim en que si la persona troba feina, o el banc li condona el deute desapareixen els símptomes.

    Quan aquestes demandes, que tenen l’origen en el patiment social, arriben a les consultes d’atenció primària neguitegen els professionals que se senten impotents i sense eines per abordar-les. Sovint l’actuació és posar una etiqueta diagnòstica de malaltia i conseqüentment donar fàrmacs per tractar-la. La complexitat del patiment emocional, que porta a les consultes el món polifacètic i complex de la vida, és simplificat pel model biomèdic que transforma allò social en individual, allò psicològic en genètic i biològic i allò biològic en farmacològic.

    Cal preguntar-se què suposa aquesta actuació del model biomèdic. L’etiquetatge diagnòstic i la medicalització li dóna al patiment una categoria que no qüestiona les causes del malestar. D’aquesta manera, les persones víctimes d’un model social i d’una recessió econòmica són novament victimitzades si es tracten com a malaltes. S’amaguen així els atacs patits com a ciutadans i es canvien les responsabilitats dels fets, que es col·loquen de nou en la víctima. Aportant solucions farmacològiques es dificulten les capacitats de les persones per fer front al què li passa d’una manera autònoma i activa.

    La famosa frase de Michael Marmot “Si els principals determinants de la salut són socials, també ho han de ser els remeis”, indica clarament que els abordatges han de ser diferents. Més integrals i col·lectius, amb participació de la societat i els afectats, tal com molt bé descriu la metgessa de família Elena Ruiz en el seu estudi Desahuciar, desalojar, ejecutar. Cuando la política callejera se convierte en medicina. La comunitat té instruments i capacitats per participar en la seva pròpia salut, com mostren els moviments solidaris i d’ajut mutu en moments de crisi.

    Amb aquesta finalitat, el Fòrum Català d’Atenció Primària va impulsar l’elaboració d’un document de reflexió i d’orientació pels professionals, sobre l’efecte dels condicionants socials en la salut mental i els processos mitjançant els quals les persones emmalaltim, i d’orientació pels professionals sobre com actuar en les diverses situacions vinculades al patiment de causa social. El document dóna pautes sobre com actuar dins d’un abordatge integral i integrador d’entendre la salut, considerant la totalitat d’elements biològics, psicològics, familiars i socials. Lluny de medicalitzar el patiment emocional, busca instruments d’intervenció que enforteixin psicològicament a les persones i reforcin els vincles amb els recursos col·lectius com a forma d’apoderar-los per reduir l’impacte negatiu dels condicionants socials en la seva salut. Socialitzar el patiment i compartir-lo és una forma més justa de suport emocional.

    PD: Aquest article està fonamentat en el document “Atenció a les persones amb malestar emocional relacionat amb condicionants socials a l’Atenció Primària de Salut”, presentat fa uns dies pel FoCAP i elaborat per: M. Castelló, M J. Fernández de Sanmamed, J. García, V. Mazo, JM. Mendive, M. Rico, A. Rovira, E. Serrano i F. Zapater

  • Ètica pública, medicina i consciència

    El passat dimarts 7 de juny es va presentar a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans el llibre Per una ètica pública a Catalunya, al que vaig contribuir en el capítol sobre Medicina: un breu assaig sintètic que reflexiona sobre la salut, el sistema sanitari i el rol de la medicina en la societat actual. El llibre ha estat fruit de la col·laboració de nombrosos experts en diverses àrees de la cultura com ara Medi Ambient, Política, Educació, Economia o Energia, coordinats pel filòsof Josep M. Esquirol, professor de Filosofia de la UB, que recentment ens ha regalat el seu magnífic La resistència intima (Acantilado), el qual us convido a llegir.

    Conflicte d’interessos a part, el capítol dedicat a la Medicina em sembla una de les reflexions més lúcides que s’hagin fet recentment sobre aquesta part integrant i integral de la cultura post-moderna. El text posa el dit a la nafra d’algunes de les qüestions més punyents pel que fa a l’exercici de la medicina tal com l’entenem avui. En voldria destacar alguns paràgrafs:

    1) Sobre el marc en el qual cal endegar les reformes del nostre sistema sanitari: Cal analitzar bé dos fenòmens que s’han donat en les darreres dècades i que han influït molt en l’increment de la despesa sanitària. Ens referim a la tecnificació de la salut i a la patologització i a la medicalització de la vida.

    2) Sobre la medicalització social: La medicina ha de tenir com a fita la promoció de la salut i la lluita contra la malaltia. Però ho ha de fer sense pretendre que tot problema humà pertanyi al seu àmbit i sense crear expectatives falses respecte a allò que d’ella hom pot esperar. No s’ha de confondre salut amb felicitat, ni amb joia, ni amb benestar complet i perfecte.

    3) Sobre la medicina preventiva: Hi ha pràctiques generalitzades de certs cribratges amb resultats molt minsos i, tanmateix, amb efectes iatrogènics considerables. La qual cosa duu a reconèixer que, si bé la medicina preventiva repercuteix positivament en la salut de la població, cal estar sempre atent a la seva definició i al seu abast, controlant que els seus efectes beneficiosos superin amb escreix els adversos.

    4) Sobre la medicina pública: És per justícia que hem de mantenir un sistema públic d’assistència sanitària universal i de qualitat. No hi ha prioritat més gran que aquesta. Després ve l’educació. I després tota la resta. Tenir clar aquest ordre implica moltes coses i posa de manifest la feblesa de molts discursos i de propostes polítiques.

    5) Sobre la tecnologia: s’hauria d’avaluar molt bé el cost de l’adquisició i del manteniment de noves tecnologies; el període i la corba d’aprenentatge que requereixen; els beneficis que aporten (i la relació cost-efectivitat); els escenaris a mitjà termini que es preveuen i les aliances estratègiques per a optimitzar-les.

    6) Humilitat i discreció: La medicina és una lluita que, finalment, té anunciada la derrota. La consciència clara d’aquesta situació la fa més humana, més assenyada, més decididament tossuda en la lluita contra la malaltia, però alhora menys procliu a les evasions i a les retòriques del progrés il·limitat, més frustrants que no pas alliberadores.

    Malauradament els presentadors del llibre no van entendre res ja no del contingut dels textos inclosos sinó, i això em sembla més rellevant i lamentable, de la intenció i el mètode seguit pels autors i l’editor Esquirol. Per començar el President de l’IEC, el senyor Joan Domènech Ros, va centrar el seu discurs inaugural sobre l’entrevista que havia mantingut al matí amb el president de la Generalitat: un exercici d’autobombo, com prodiguen en abundància tants científics sense consciència (com diria Edgar Morin), en el que va reivindicar més poder per a la ciència (com no!) insinuant-se com a futur ministre de la República de les Mil Meravelles (només faltaria!). Després va lloar el seu pròleg al llibre en qüestió insistint en la barbàrie de la religió. En resum, es va oblidar completament del text que suposadament havia de presentar i del propòsit i intenció de l’IEC quan fa vora de quatre anys va realitzar i finançar aquest encàrrec.

    El segon orador, el senyor Joan Antoni Solans, actual president de la secció de Ciència i Tecnologia de l’IEC, va carregar contra el coordinador i editor de l’obra titllant-lo d’escolàstic, retrògrad, conservador i anticientífic. Un altre científic, doncs, sense consciència, al capdavant d’una institució que, suposadament, hauria de ser la consciència del país. Com ja és de rigor sempre que escoltem aquests preveres de la religió del progrés (per cert, rica en barbàries), el senyor Solans va fer un discurs d’autoexaltació dient que ell era l’expert en Territori i Medi Ambient i que no li havia agradat gens el capítol sobre aquest tema. En lloc de presentar el llibre, doncs, ens va propinar un discurs sobre el molt que sap sobre sostenibilitat.

    Quan el senyor Solans feia deu minuts que es dedicava a la seva autoritat com a expert, no vaig poder més i vaig marxar. Humiliant. Humiliant també que l’actual directiva de l’IEC presentés el llibre sense la presència i les reflexions, que tant els haguessin ajudat a entendre el món, del coordinador Esquirol. Sentint els seus discursos em vaig adonar que l’encertada feina del filòsof tenia poca cabuda entre la intel·lectualitat amb aclucalls en què s’ha convertit l’irreflexiu món de l’així denominada «ciència». Cal que l’IEC es pregunti pel sentit de la seva existència i miri d’enriquir-se d’aquell pensament crític que potser encara és a temps de reorientar el desnortat món de la tecnociència i la tecnolatria.

  • La contaminació de l’aire es converteix en un dels principals factors de risc d’infart cerebral

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

    La contaminació de l’aire s’ha convertit en un dels principals factors de risc d’accident cerebrovascular a nivell global, segons un nou estudi publicat a la revista The Lancet Neurology. Segons les dades recollides pels investigadors, gairebé un terç de la càrrega dels infarts cerebrals es va atribuir a la contaminació de l’aire. A més, entre 1990 i 2013, els accidents cerebrovasculars associats a aquesta contaminació s’han incrementat més d’un 33%.

    La mateixa Organització Mundial de la Salut ja ha alertat en diverses ocasions dels perills de la contaminació ambiental per a la salut global i ha estimat que prop de 7 milions de persones moren cada any per culpa de la contaminació de l’aire. Encara que ja s’havien realitzat estudis que vinculaven la presència de micropartícules en l’aire amb diverses malalties cardiovasculars, aquest nou estudi s’ha centrat en els factors de risc associats a l’ictus.

    Els resultats obtinguts pels investigadors indiquen que el 29,2% de la discapacitat global associada a accidents cardiovasculars està vinculada a la contaminació de l’aire. «Ha estat una troballa sorprenent, no esperàvem que la proporció de la càrrega d’ictus atribuïble a la contaminació de l’aire fos tan alta, especialment en els països en desenvolupament», assegura l’autor principal de l’estudi, Valery Feigin, investigador de la Universitat Tecnològica d’Auckland.

    La segona causa de mortalitat al món

    Cada any, aproximadament 15 milions de persones a tot el món pateixen un accident cerebrovascular, dels quals gairebé sis milions moren, el que converteix els infarts cerebrals en la segona causa de mort al món. A més, cinc milions d’afectats es queden amb alguna discapacitat permanent.

    Per calcular l’impacte d’aquesta afecció a nivell global els investigadors utilitzen el concepte de càrrega de malaltia, que «és una mesura que ens indica els anys de vida que es perden a nivell global, tant per les persones que moren, com per les que perden qualitat de vida en quedar amb alguna discapacitat», explica a eldiario.es Gregory Wellenius, investigador de la Universitat de Brown i del Centre de Recerca en Epidemiologia Ambiental.

    Per a aquest investigador, el percentatge de càrrega de l’ictus associat a la contaminació ambiental que han obtingut en aquest nou estudi és «increïblement alt», el que «demostra la importància de les polítiques per controlar la contaminació de l’aire». Encara que aclareix que cal analitzar les dades per a cada regió per poder prendre les mesures oportunes.

    Els factors de risc varien en funció de la regió

    L’estudi es va realitzar amb dades de 188 països en què es van analitzar 17 factors de risc. A nivell global, els 10 principals factors són: una pressió arterial alta, una dieta baixa en fruites, un alt índex de massa corporal, una dieta alta en sodi, el tabaquisme, una dieta baixa en verdures, la contaminació de l’aire, la contaminació de les llars a causa del consum de combustibles sòlids, una dieta baixa en grans i un alt nivell de sucre a la sang.

    Encara que una pressió arterial alta és el més important en totes les regions, pel que fa als altres existeixen marcades diferències a nivell mundial i en els països en vies de desenvolupament la contaminació de l’aire juga un paper més important que en els països desenvolupats.

    En particular, la contaminació de l’aire de la llar, a causa del consum de combustibles sòlids, com fusta o carbó, és el tercer factor de risc més important a Àfrica i el sud d’Àsia, mentre que la contaminació de l’aire exterior és especialment preocupant en països de l’est d’Àsia, on ocupa el cinquè lloc com a factor de risc.

    A Europa, el risc està associat a la dieta

    A Espanya, igual que a Europa occidental, els principals factors de risc són una alta pressió arterial al costat d’una dieta sense suficients fruites i verdures, mentre que la contaminació de l’aire ocupa l’onzè lloc.

    Aquests resultats indiquen que més del 90% de la càrrega d’accident cerebrovascular està vinculada a factors de risc relacionats amb la manera de vida, com la mala alimentació i l’escassa activitat física. Segons Feigin, «el control d’aquests factors de risc podria prevenir prop de tres quartes parts dels accidents cerebrovasculars a tot el món».

    Per Wellenius, «si volem prevenir ictus al món, hem de controlar millor la contaminació de l’aire en els països en desenvolupament, mentre que en països d’Europa i els EUA, el més important és mantenir una dieta adequada i l’activitat física».

  • Autonomia de gestió: cal fer-ho realitat

    Els professionals d’atenció primària tenen la missió de tenir cura de les persones promovent la salut i prevenint la malaltia en totes les situacions. L’autocura i la responsabilitat envers la mateixa salut són les eines que utilitzem per facilitar la presa de decisions en relació a tot el que pot afectar-la i sobretot per mantenir-la.Tanmateix les infermeres, els metges, i tots els professionals dels equips, voldríem aplicar aquest principi sobre la base de la responsabilitat i el rendiment de comptes en el nostre propi dia a dia. Per fer-ho cal apostar per fórmules de gestió que facilitin amb la màxima autonomia la pràctica dels professionals mitjançant lideratges capaços de gestionar el coneixement, tots els talents i la creativitat. No ha de fer cap por després de més de 30 anys de reforma de l’Atenció Primària en Salut (APS) l’aposta clara per gaudir de la màxima autonomia per gestionar i organitzar les nostres agendes, l’atenció al domicili, les visites virtuals o l’atenció grupal. Tot el que fem diàriament junt amb la població que atenem i amb els recursos propis i de l’entorn.

    La majoria d’Equips d’Atenció Primària en Salut (EAPS) han donat resposta dins d’un sistema jeràrquic i administratiu molt ple de càrregues burocràtiques amb resultats de salut molt acceptables i amb una bona percepció per part de la població sobre el seu estat de salut, tot fa pensar que amb més autonomia aquests resultats encara podrien ser molt millors. Treballar amb més responsabilitat afavorirà l’orientació centrada en les persones ateses. Quan qui està a prop dels problemes reals dels ciutadans pot gestionar els recursos és capaç de donar millor resposta a les necessites locals, treballant junt amb la comunitat, garantint el seguiment i l’atenció amb el metge i la infermera de capçalera, facilitant la continuïtat i resolent amb la intenció d’evitar als usuaris demores innecessaris, repeticions de proves i canvis constants de professionals.

    Els qui han pogut dirigir amb més autoritat i menys nivells jeràrquics han estat els equips que han buscat fórmules de gestió publiques però alternatives al règim de gestió públic i amb implicació jurídica dels professionals. Els estudis realitzats han fet visible que maximitzant l’autonomia i la responsabilitat es facilita que les accions clíniques i de cures s’enfoquin a les necessitats de les persones, incrementant la satisfacció dels professionals, i milloren els resultats de salut sobretot en pacients amb problemes crònics que precisen seguiments periòdics i una bona coordinació amb tots els recursos disponibles.

    Els directors dels EAPs del sistema públic si més no han treballat per eliminar normatives i controls burocràtics innecessaris, simplificar els processos que no aporten cap valor afegit a les persones, apropar les decisions on es produeix el servei i sobretot aprofitar les TIC per facilitar l’accés i evitar visites i desplaçaments innecessaris. Tot això comptant amb una estructura més limitadora que facilitadora que per mantenir l’statu quo no ha estat capaç de transformar valors encara molt arrelats sobretot de selecció de persones, capacitat d’actualització i aprofitament de les categories professionals, i una nova visió dels sistemes d’incentivació, que vagin més enllà de les actuals DPOs (Direcció per Objectius).

    Cal no confondre l’autonomia de gestió que es pot definir com la capacitat dels professionals per gestionar tot el que té relació amb els serveis que ofereixen amb la reducció de serveis públics sinó ans al contrari, l’atenció primària precisa canvis profunds, que sens dubte han d’afectar el conjunt del sistema. Hauríem de ser valents i posar sobre la taula els costos de les ineficiències de les estructures i dels nivells jeràrquics cada vegada més allunyats d’on es dóna el servei.

    És evident que si ha hagut models de gestió que han estat capaços de generar beneficis, un model d’autogestió real per als EAPs sense ànim de lucre pot ser capaç de generar beneficis a favor de la millora dels recursos per a l’atenció als ciutadans i que alhora podrien millorar les condicions laborals dels professionals. La majoria d’equips de Catalunya tenen lideratges professionals capaços d’anar molt més enllà i amb prou capacitat per afegir a les planificacions estratègiques i de control habilitats afectives i emocionals que donin valor al lideratge clínic.

    L’Atenció Primària a Catalunya ha de promoure una nova relació professional, són els professionals qui tenen el rol d’agent sanitari dels ciutadans i si realment actuem de porta d’entrada al sistema sanitari també hem de poder comprar serveis a altres nivells assistencials i a altres especialitats.

    Si l’autonomia de gestió amb regles del joc clares millora l’eficiència i aquesta millora pot utilitzar-se en benefici de les persones que atenem, situant al ciutadà en el centre de l’organització i a l’APS en el centre del sistema, no hi podem renunciar. L’administració ha d’apostar clarament per l’autonomia de gestió real i per un nou discurs ètic, que preservi tots els valors públics i alhora combini i reequilibri valors nous al discurs de la integritat burocràtica administrativa, que ha tocat sostre.

  • Medicina de família i atenció primària i comunitària (la reforma dels 80)

    El procés de reforma de l’atenció primària es va iniciar a Espanya dos anys abans que la del conjunt del sistema sanitari, basada aquesta en la Llei General de Sanitat de 1986. És evident que la Llei va produir el canvi polític i estratègic més important amb l’establiment de la universalitat del dret a les prestacions, el seu finançament públic mitjançant els impostos generals i l’accessibilitat gratuïta a gairebé totes elles, però no és menys cert que, des de la perspectiva organitzativa i assistencial, el canvi més important va ser el de l’assistència mèdica ambulatòria, nascuda a la dècada posterior al final de la guerra civil. L’atenció hospitalària no es va modificar ni en el concepte, ni en l’estructura de l’assistència prestada. La innovació es va introduir essencialment fora dels hospitals i el seu desenvolupament estratègic i operatiu va ser liderat pels metges de família, portadors de l’estendard d’una especialitat reconeguda oficialment pocs anys abans, el 1978 (Medicina de Família i Comunitària).

    Entre els metges de capçalera (de medicina general) que treballaven en l’assistència mèdica ambulatòria anterior a la reforma i les seves organitzacions societàries la majoria va mostrar desconfiança, i a vegades oberta oposició, vers els canvis proposats per la reforma de l’atenció primària. Aquesta afirmació no implica, tot el contrari, una manca de reconeixement a la important tasca desenvolupada per aquells professionals que, en un marc de treball molt desfavorable, van donar sempre la millor assistència possible als seus pacients. Alguns dels que vam assistir al naixement de la reforma teníem clar des del principi que era necessari prioritzar una confluència entre la societat que agrupava els joves metges de família (Sociedad Española de Medicina de Familia i Comunitaria: semFYC) i les dels seus predecessors (Sociedad Española de Medicina General: SEMG i Sociedad Española de Medicina Rural y Generalista: SEMERGEN) però no va ser possible per una insuficient visió de futur d’uns i altres.

    El llarg procés de reforma de l’atenció primària

    La reforma de l’atenció primària es va iniciar amb passes lentes i a vegades titubejants i el procés es va allargar fins més enllà de l’any 2001. Pel camí es van perdre algunes bases conceptuals que semblaven irrenunciables, vam patir successives crisis econòmiques generals i sanitàries i, malgrat tot, els professionals continuaren arrossegant el carro assistencial. Els pacients valoren de forma cada vegada més positiva els canvis introduïts i les dades de les enquestes realitzades a la ciutadania demostren un creixement exponencial de la satisfacció amb l’atenció rebuda en els centres de salut i pels seus professionals.

    En el marc de la crisi econòmica i financera iniciada l’any 2008, els governs europeus i, de forma especial, els d’Espanya i les seves nacionalitats i regions han posat en marxa un ampli ventall de mesures restrictives de la despesa pública, amb especial incidència en sectors com la sanitat i l’ensenyament, pilars del nostre encara dèbil estat del benestar. Aquesta mena “d’encreuament de la mort” de les restriccions en l’atenció de salut i de l’increment de l’atur i la pobresa ja està tenint repercussions clares sobre la situació de salut individual i col·lectiva. La pèrdua del caràcter universal del nostre sistema de salut, el creixement de les llistes d’espera i la instauració de mecanismes cada cop més agressius de copagament són alguns dels elements emblemàtics que formen part d’aquestes estratègies neoliberals emergents.

    Els canvis essencials de la reforma

    Seria una absurditat negar que al llarg del procés de reforma es van cometre errades més o menys significatives en el disseny i posada en pràctica dels canvis introduïts en l’atrotinada assistència mèdica ambulatòria de la seguretat social espanyola. Aquestes errades no poden entelar el fet que la reforma va promoure canvis molt significatius, entre els que destacaríem els següents:

    -Ordenació del territori en zones o àrees bàsiques de salut (5000-25000 habitants), cadascuna a càrrec d’un equip de professionals

    -Equips d’atenció primària nucleats per metges (de família i pediatres), infermeres i professionals no sanitaris que treballen a dedicació completa

    -Coordinació a nivell de l’Àrea de Salut amb professionals que presten suport especialitzat als equips d’atenció primària

    -Abordatge integral (biopsicosocial) dels problemes de salut

    -Integració de les activitats d’atenció a les malalties amb les de prevenció i promoció de la salut

    -Enfocament individual i comunitari de l’atenció de salut

    -Retribució mixta dels professionals (salari, complements, nombre de malalts a la llista o cupo)

    -Instauració de la targeta sanitària individual

    -Utilització de suports documentals i de registre específics de l’atenció primària

    -Docència i recerca

    Sense negar la importància d’aquests canvis, la veritat és que el primer i principal va ser aconseguir que la mateixa atenció primària sorgís com un dels components essencials del sistema nacional de salut i que s’assumís a tots els nivells que els seus professionals havien de tenir una preparació formativa específica per exercir en aquest àmbit.

  • Quelcom a celebrar?

    Els aniversaris de la inaugració de l’Hospital de Girona Doctor Josep Trueta, llavors Residència de la Seguretat Social Álvarez de Castro, un despietat militar ara proscrit, coincideixen en números rodons amb els de la seva vaga històrica, i exitosa en tots els sentits, de 1986. La vaga que va permetre que es convertís en un hospital de referència front als designis de minimitzar-lo, essent Xavier Trias director general de l’ICS. Una vaga que va trencar, si més no, el ritme d’una reconversió hospitalària que va marcar el nostre ‘model sanitari’ i podria haver estat molt bèstia. Una vaga salvatge, per quant era el Comitè de Vaga qui decidia l’activitat que s’hi feia i la que no, però no tant salvatge com la mesura de reduir, de cop, un 10% de la seva plantilla. Una vaga il·legal, en el seu inici, però no més il·legal que l’ordre que havia donat el gerent de canviar els contractes del personal eventual amb Tippex, per reduir la seva durada de dotze a sis mesos. Una vaga que vaig voler commemorar en el seu quinzè aniversari amb un article (pàg. 15) que El Punt, on escribia de tant en tant, em va vetar perquè ‘una vaga no és quelcom a commemorar’.

    Va ser la demostració clara que quan es vol es pot, i per això insisteixo a commemorar-la. Perquè són exemples d’aquesta mena els que necessitem ara. Perquè ja fa massa anys que governs i mitjans ens diuen què es pot commemorar i què no, què és legal i què il·legal, i que ens pretenen convèncer que el model sanitari català i totes les mesures que es prenen per fer-lo sortir de l’actual atzuzac són el millor que ens podria passar. Doncs no, ara, com puntualment s’ha repetit al llarg de la història, ja tothom sap quant poc democràtic és el sistema i quant poc transparent el ‘model’ sanitari. Ara és molta més la gent que posa en dubte el que ve de dalt, tant el que es diu com el que s’amaga. Entre el que es diu, l’absurditat conceptual que l’activitat privada a centres públics ve a salvar el model públic, tan increïble com que ara el Banc d’Espanya vulgui salvar la ocupació indefinida precisament degradant-la. I potser no es tracta d’una pura coincidència, atès que el model sanitari català i el Banc d’Espanya tenen un mateix i també increïble conseller, Guillem López Casasnovas. Entre el que s’amaga, els guanys dels interessos privats quan entren al sector públic.

    En efecte, a més de la denúncia clara del negoci de les EBA feta per Oriol Güell, tan ben glosada per Joan Gené en el seu article ‘L’afany de lucre és el problema‘, un títol que ja ho diu tot, vull ara fer esment, per complementar-los, de la petita però demostrativa anàlisi feta pel company Kiku Auquer en base a dades de l’Observatori del Sistema de Salut de Catalunya, incompletes però oficials, podem dir que tendenciosament incompletes. Segons aquesta anàlisi, les ABS de gestió aliena, les que estan a càrrec de consorcis i fundacions, teòricament sense afany de lucre, sobrecarreguen la feina del seu personal, atenen pitjor, si més no, la seva gent gran i tenen més personal administratiu i menys de sanitari, tot amb vista a la realització d’una activitat privada que proporciona uns beneficis que no se sap on van.

    No, no espero que Toni Comín, ni molt menys el conjunt de Junts pel Sí, caigui del cavall i, aclaparat per tantes proves, reconegui de cop i volta que el model sanitari català ha estat un fracàs i que ens cal una gestió cent per cent pública, però sí que accepti que, com he repetit en diversos articles, aquest model està en qüestió i s’ha de debatre en el procés constituent. I, de moment, que es deixi d’ambigüitats. És clar que, a Ponent, l’Arnau i el Santa Maria han de treballar conjuntament. Però no a partir d’ara sinó des del moment en què es va crear l’empresa pública GSS en comptes d’integrar el Santa Maria a l’ICS només per defugir el dret administratiu. És clar que hi ha d’haver una integració assistencial i que els centres han de col·laborar. Però, per què no abomina dels cants a la competència com a factor incentivador que durant tant de temps han guiat el model i impedit integració i col·laboració? És clar que el projecte CIMS de Girona ha de desaparèixer més enllà del canvi de nom. Però per què ens segueixen explicant contes de fades en comptes d’informar sense embuts com és que es dóna per acabada l’adjudicació de les al·lèrgies feta per l’IAS quan era per dos anys i només n’han passat catorze mesos? Quina credibilitat té dir que les noves formes que es trobin a Lleida evitaran problemes laborals quan són el que hi ha amb el trasllat del laboratori del Trueta a l’IAS i quan està sentenciat que no és aconsellable que es faci treballar colze a colze personal amb diferents condicions laborals? I, quan parla del VISC+, per què ens vol fer passar ase per bèstia i fer-nos creure que el CRG és públic, infestat com està d’interessos privats? I ens podria aclarir si, amb el seu particularíssim compromís d’encabir al Taulí el personal que sobrarà de la Clínica del Vallès, pretén estalviar les responsabilitats indemnitzatòries de Quironsalud? I on queda la contundència anunciada, amb retard però ja fa gairebé tres mesos, contra les evidents irregularitats del transport sanitari? I un llarg etcètera de preguntes sense resposta.

    I mentre escric això, tinc l’ai al cor esperant el nou miracle que Junts pel Sí cedeixi a les pressions de la CUP en relació als pressupostos, davant d’una Catalunya Sí Que Es Pot que sembla aliena a la qüestió i ho fia tot al 26J. I cal que es produeixi el miracle perquè la pròrroga dels pressupostos seria un fracàs. Perquè calen diners per a un pla de xoc, per a la sanitat entre altres, i perquè s’han d’acabar els xantatges de Junts pel Sí, que no vol reconèixer que no té tanta força. Els laments de Puigdemont, nou estil de ‘pressing CUP’, fent-nos saber que ell es podia haver quedat tranquil a Girona, em recorden els d’un capellà que, en la meva infantesa, parlava massa de la seva ressignació en haver renunciat a una família i als plaers mundans. Jo, amarat de vides de sants i amb vocació missionera, pensava “I per què t’hi vas posar? Trobes dura i no t’agrada la feina que has triat? No és prou honor haver estat cridat per Déu?”. I, el que és pitjor, em fan témer el moment de la traició en què, com històricament ha fet la burgesia catalana, ens digui que, si han de canviar tant les coses, si els de la seva classe han de perdre els privilegis, millor quedar-nos com estàvem i aliar-nos amb l’invasor. I és que, per a la majoria de la gent, la majoria necessària per a la independència, l’enfrontament amb l’Estat no té gaire sentit si no ens permet dir les coses pel seu nom, celebrar les victòries de les nostres lluites, construir una societat igualitària i realment democràtica.