Just Deploy It!

Categoría: Altres

  • Les cigarretes electròniques i el tabac: novetats recents

    Fa pocs anys que l’ús de la cigarreta electrònica s’ha estès als països desenvolupats. Des del món sanitari, alguns l’han vist amb simpatia, com una eina de reducció de danys. Altres amb malfiança, com un obstacle a la creixent reducció del tabaquisme en el nostre entorn. Per això, països com Austràlia o el Canadà de moment les han prohibit. Al nostre país s’ha adoptat una certa regulació de manera prudencial, que la transposició d’una directiva europea ha de reforçar. Molts tenim el dubte de si les cigarretes electròniques bàsicament seran usades per fumadors que així es fan menys mal, o si cada cop les faran servir més persones que altrament no fumarien. Aquesta qüestió és molt rellevant des de la perspectiva de la salut pública. Encara que no es puguin considerar un producte segur, és clar que el seu ús és molt menys perillós que el del tabac. Ara bé, si són la porta d’entrada a l’addicció a la nicotina per a persones que no fumen (o que han deixat de fumar), la cosa és ben diferent.

    Aquest debat no és acadèmic: és calent i urgent, i interpel·la a la salut pública. Els darrers anys s’ha vist un descens important de la proporció d’adolescents fumadors, una tendència prou positiva. Si les cigarretes electròniques frenen o reverteixen aquest camí, plantegen un problema major. Dos treballs recents fets a Califòrnia i publicats aquest estiu a la revista Pediatrics aporten informació clau per a respondre aquests aspectes. Els dos s’han fet a la Universitat del Sud de Califòrnia i es basen en l’estudi de salut infantil, un projecte de seguiment de cohorts fins al final de l’escola secundària, que es va iniciar el 1995 i del que ara han emergit les dades de seguiment del 2014.

    Les dades del primer estudi (publicades al Pediatrics del mes de juliol) mostren que els adolescents que cap als 17 anys (als cursos 11è i 12è) havien fet servir cigarretes electròniques es posaven a fumar molt més sovint que els que no les havien tastat. La magnitud de la diferència és molt gran: després d’una mitja de 16 mesos de seguiment, el 40% dels que havien fet servir cigarretes electròniques iniciava el consum de tabac, mentre que sols ho feia un 10% dels que no les havien fet servir. Això suggereix que als Estats Units l’experimentació amb les cigarretes electròniques es converteix en una porta d’entrada al tabac, una troballa alarmant.

    El segon estudi (al Pediatrics del mes d’agost) documenta que a Califòrnia, coincidint amb la implantació de la cigarreta electrònica, la davallada sostinguda del tabaquisme en els adolescents gairebé s’ha estroncat. Mentre que del 1995 al 2004 la proporció de fumadors al final del batxillerat va baixar del 19,1 al 9%, el 2014 era del 7,8%, una disminució minúscula. De fet, la proporció combinada de fumadors o usuaris de cigarretes electròniques arribava al 13,7%. Saber gràcies a l’estudi anterior que bona part dels usuaris de cigarretes electròniques que no fumen hauran començat a fer-ho uns mesos després resulta encara més inquietant.

    Aquests resultats porten a valorar la necessitat de regular més fortament les cigarretes electròniques arreu. Al nostre país, les possibles prioritats serien prohibir la seva publicitat i les activitats de promoció i de màrqueting que en fomenten l’ús, i bandejar la seva utilització en tots els espais públics tancats d’on els darrers anys hem foragitat el fum del tabac. Un cop més, la recerca aporta elements per a la política sanitària.

  • Sistema sanitari: creus i cares

    La situació política-sanitària que vivim segueix mereixent que moltes coses es diguin pel seu nom. El debat és si la campanya de les creus grogues que l’ANC ha plantat per quantitat de pobles de Catalunya, amb un INRI que deia “Sistema Sanitari Català”, ha estat més desencertada per ella mateixa o per les reaccions contra la independència que ha provocat.

    Clar, en el súmmum del bonisme, podria dir que no ha estat tan desencertada, que ha reobert un debat necessari, ha fet caure caretes, ha entretingut l’estiu…o fins i tot que, com a mínim parcialment, ha fet l’efecte que pretenien moltes, insisteixo, moltes de les persones que han fet la campanya: transmetre el missatge expressament simplista que les cavernes de l’estat han menyspreat la sanitat catalana i que per això necessitem la independència, per tenir el model sanitari que decidim el poble de Catalunya, més que no pas defensar el que ara tenim.

    Seguint amb el meu exercici bonista, podria dir que les crítiques a la campanya han estat una continuació del debat, han complementat la campanya, remarcant que les actuals deficiències sanitàries són també responsabilitat de la corrupció del model i de les pràctiques privatitzadores. Per un cantó s’assenyala l’agressió estatal, certa, per molt que oblidant la complicitat de CiU amb les polítiques d’austeritat, o la seva responsabilitat en el nomenament de De Alfonso, i per l’altre l’agressió interna, també certa, ni que hi ha qui oblida el remei, la possibilitat de construir, a partir d’ara mateix, una Catalunya democràtica sense interferències externes.

    El problema ve quan, amb les crítiques a la campanya, les xarxes s’encenen i, tret d’una majoria de persones dialogants alguns arriben a negar la corrupció, l’evident tendència a la privatització i fins i tot l’existència de llistes d’espera. Per a qui nega les llistes d’espera, que es miri el cas de Jordi Pérez, per posar-ne un entre tantíssims, i a veure quina solució hi troba. Perquè Boi Ruiz deia a la tele (minut 32) que qui tingués un problema li digués, que ell es comprometia a arreglar-li, però en Comín, sembla que ni això. El problema ve quan la campanya de l’ANC neix coincidint amb la reunió de tots els consellers de salut de la història de la Catalunya autonòmica amb el claríssim objectiu de posar en valor un model sanitari que des de baix hem posat en qüestió. El problema ve quan la campanya no la munta una sectorial de salut de l’ANC, que déu funcionar al ralentí, sinó un comitè que desconeix l’abast del debat sanitari, influenciat per polítics que eviten dir clar i català que el model el decidirem entre totes, perquè és més que previsible que per a molts defensors del discurs únic del model serà més important conservar el model, el negoci, que conquerir la independència.

    El problema ve quan es produeixen rèpliques plenes de raó i molt compartides, però també amb una dosi de demagògia, amb un granet de sorra contra la independència, que l’ANC hauria d’haver calculat però no havia previst. Per exemple, trobo desafortunat que Toni Barbarà parli de «monocampanya que defensa que no hi ha redempció fora de la independència» perquè sap que som molta la gent que, sense connotacions religioses i/o des de dins de la mateixa Marea Blanca, pensem que la lluita per una sanitat pública 100% pública (no per la prohibició de la sanitat privada) va indissolublement lligada a la lluita per la independència, una independència no fonamentada en cap manipulació. De la mateixa manera és sobrer, si es vol ser constructiu, que l’Albano Dante, al mig d’un vídeo ple de raons, digui que la qüestió no és independència o no independència però, per si de cas, es declari no independentista, malgrat haver estat destacat membre del Procés Constituent on defensàvem la República Catalana del 99%. Tanta prevenció cap a una ruptura amb l’estat fa pensar en un no independentisme, de tanta tradició històrica com les traïcions de la burgesia catalana, que no és que no vulgui la independència sinó que tampoc no vol gaires canvis, ni del sistema ni del model. En un cofoisme amb el manteniment del règim del 78, on el més greu del que es va pactar va ser el lliurament de totes les nostres armes, la desmobilització.

    El canvi de model sanitari el tenim a l’abast de la mà. Catalunya segueix essent sociològicament d’esquerres i només ens cal la independència, la llibertat, perquè Espanya, que és evident que ens condiciona, és irreformable, de moment, i la solució la necessitem ja.

  • Ciència i pseudociència de la felicitat

    La felicitat passa per ser un objecte científic. Una legió d’investigadors s’ocupa d’estudiar aquesta sensació subjectiva d’estar a gust amb la pròpia vida. A PubMed hi ha milers de treballs sobre les bases, els paràmetres, els requisits i altres aspectes de la felicitat i els seus contorns físics, psicològics i socials. No només es difonen en publicacions de psicologia i ciències socials, sinó també en revistes del màxim nivell, com Science o PNAS; hi ha fins i tot algunes consagrades a la matèria, com el Journal of Happiness Studies. Aquests estudis fan gala d’usar el mètode científic, quan no tecnologies tan sofisticades com la ressonància magnètica funcional (MRI) o tècniques genètiques. El resultat de tanta perquisició és un devessall d’informació que es perllonga en llibres, xerrades i altres materials que conformen una autèntica indústria de la felicitat. El problema és que els secrets de la felicitat que venen experts i xarlatans diversos estan trufats de ciència i pseudociència. I no sempre és fàcil distingir-les.

    Què és la felicitat? Com es pot mesurar? Quins són els seus ingredients? És hereditària o adquirida? Com varia en les diferents cultures i països? Fins a quin punt depèn de l’economia? La ciència de la felicitat vindria a ser el conjunt d’aportacions científiques realitzades des de la psicologia, la biologia i l’economia, principalment, per respondre a aquestes i altres preguntes. Si ens atenim als resultats de tanta investigació, hi ha patates respostes, que no és fàcil resumir-les. Una idea essencial és que la felicitat se sustenta en les relacions interpersonals i socials, incloent aquí les sexuals i les familiars. Una altra idea clau és que la felicitat depèn de l’economia i, per tant, pot comprar-se, encara que només fins a cert punt. Així, als països rics hi ha més gent que es considera feliç que als països pobres. Però la geografia de la felicitat té les seves singularitats, com l’anomenat «bonus llatinoamericà», que aporta un plus de felicitat als llatins i que no s’explica per la renda. Per més que alguns dels principals ingredients de la felicitat siguin gratuïts, és a dir, el sexe, la música, l’exercici físic i la conversa, el seu gaudi té molt a veure amb els usos socials i la psicologia individual. Per això, entendre la felicitat en clau científica no és tan senzill com pot desprendre’s d’algunes respostes, per més científiques que semblin i més números que les recolzin.

    No és ciència tot el que llueix amb nombres. La ciència té unes condicions que van més enllà de l’aplicació d’una metodologia més o menys ajustada al mètode científic. El plantejament d’hipòtesis, la formulació de teories, la verificabilitat, la capacitat predictiva i la falsabilitat són algunes de les característiques pròpies de la ciència que no es compleixen en moltes de les investigacions sobre la felicitat. La ciència, analítica per definició, es defensa malament amb els objectes complexos, i la felicitat, com l’amor o l’amistat, és un d’ells. Per això, bona part de l’anomenada ciència de la felicitat no va molt més enllà del sentit comú i es recolza en idees sense confirmar que difonen alguns gurus, per als que la felicitat pot ser una sensació, un sentiment, un procés, un camí i tantes altres coses, segons convingui per les seves receptes. Però, si es pretén estudiar-la científicament, cal poder definir amb precisió i descompondre-la en ingredients susceptibles de ser analitzats. Sigui el que sigui la felicitat, sigui o no sigui un assumpte científic i independentment dels ingredients, el que està clar és que procurar aquest benestar subjectiu no és l’objectiu de la medicina, que s’ocupa tan sols d’un dels seus components: la salut.

    Aquest text és una columna publicada originalment als webs d’IntraMed i la Fundació Esteve.

  • Medicina privada (en contra)

    Les pròximes quatre columnes Illich, estaran dedicades a comentar els pros i els contres de la medicina pública i de la medicina privada. Es tracta d’organitzar el debat al voltant de fets i dades més que d’esperonar una polèmica en termes ideològics. El que escriu, ha dedicat 40 anys del seu exercici professional a la medicina pública i els últims 20 els ha compartit amb la medicina privada; és a dir, considera que pot escriure amb coneixement de causa sobre les dues formes d’exercir la medicina al nostre entorn.

    A la columna d’avui ens referirem als punts febles de la medicina exercida de forma privada, és a dir, sufragada pel ciutadà-pacient ja sigui a través d’una mútua asseguradora o mitjançant pagament directe pels serveis obtinguts.

    Naturalment, el primer inconvenient que troba qualsevol ciutadà a la medicina privada és que té un cost que, per moderat que sigui, suposa sempre un esforç, especialment per als milions de treballadors els salaris no arriben ni als mil euros. La medicina privada treballa, doncs, sobre el pressupost de la desigualtat que, malauradament, no ha parat de créixer al llarg de l’última dècada.
    Quan acudim a un metge en règim privat, hem d’estar segurs que coneix bé la nostra malaltia i, en cas que sigui necessària una intervenció, que sigui destre i tingui prou pràctica. És difícil estar sempre segur d’això. El metge que treballa privadament no fa lletjos a res i pot embarcar-se en aventures pel fet que cobrarà per pacient visitat o operat. Les coses poden posar-se pitjor quan es tracta d’un cirurgià que encara que poc hàbil en una determinada intervenció la durà a terme per no perdre al pacient. Els professionals que exerceixen en el nostre entorn la medicina privada són poc proclius a remetre el pacient a un facultatiu amb millor capacitat de resoldre el problema que planteja el pacient. Això suposa sovint un risc que la majoria d’usuaris desconeix.

    És probable que pacients que serien tractats de forma A a la medicina pública ho siguin de forma B, a la privada. Què vull dir amb això? Que en la medicina privada solen oferir-se tractaments més costosos (per al pacient, per descomptat) amb l’ham que són més eficaços. És més, poden oferir-se fins i tot proves o tractaments sense cap base científica. Sens dubte, es realitzen més intervencions quirúrgiques de les necessàries en un règim privat bé perquè el cirurgià aprofita quan el client se li acosta bé perquè el centre on treballa cobra per acte mèdic. A Itàlia on els serveis quirúrgics cobren per acte mèdic o a Alemanya, on impera un règim de mutualitats, s’operen tres vegades més pacients de malalties de la tiroide que a Espanya. Al meu entendre, això es deu fonamentalment al règim de finançament privat o semiprivat que regeix en aquests països. Quan es cobra per acte mèdic, el reflex natural dels metges és sobrediagnosticar i sobretractar. Alguns lectors es quedaran bocabadats en assabentar-se de fins a quin punt el sistema de finançament té influència en decisions que aparentment només haurien de tenir un condicionament científic. M’he guanyat certa reputació en emissió de segones opinions i quedarien vostès astorats de les vegades que he recomanat als pacients que estaven ja apuntats a la llista d’algun cirurgià privat que es desapuntessin ja que no obtindrien cap benefici de la intervenció i, qui sap, si podrien fins i tot sortir-ne perjudicats.

    Sovint, cirurgians que operen en centres públics i privats, exerceixen de forma diferent. El cas més evident, és el del cirurgià que en un centre públic opera una subespecialitat concreta però que privadament «opera de tot». Si vostè, lector, s’opera amb un cirurgià d’aquestes característiques asseguri’s que és competent en àrees en què no exerceix habitualment. Un exemple: JD, un home de 72 anys, mai s’hauria operat de càncer de recte pel cirurgià que va escollir en la medicina privada si hagués estat intervingut en el servei on aquest mateix cirurgià treballa en la medicina pública. Les coses li van anar molt malament: peritonitis postoperatòria, reoperació urgent, tres setmanes a la UCI entre aquí i allà, per acabar amb un anus contra natura que ja veurem si alguna vegada li desmunten.

    Hi ha un cert grau de corrupció en la medicina privada que ha escapat al magnífic llibre de Baltasar Garzón sobre aquest assumpte (El Fango, Ed. Debate) que, per a molts -equivocadament- té només a veure amb la política o el dopatge en l’esport. La corrupció està bastant estesa en l’àmbit sanitari i es dóna sota tres formes ben conegudes: el suborn de la indústria (disfressat com a formació continuada, promoció de la innovació o eufemismes per l’estil), la facturació fraudulenta a mútues i pacients, i la dicotomia. Aquesta última és de les més sagnants en medicina privada i una de les que més credibilitat li resta: el metge internista envia el pacient a operar-se amb un cirurgià en concret perquè, a canvi, el cirurgià li farà arribar una comissió. Ho entenen, no?

    La medicina privada, com qualsevol altra empresa amb ànim de lucre, tendeix per la seva pròpia naturalesa a incrementar beneficis i reduir despeses. Es corre, doncs, el risc que això impacti sobre la seguretat i el tractament excessiu. A tall d’exemple: la mortalitat materna a USA és sis o set vegades més elevada que a Espanya. No és una broma. La sanitat com a negoci té així mateix impacte sobre els salaris del personal sanitari que treballa com a assalariat en els centres privats: metges de guàrdia mal pagats i de formació dubtosa, escàs suport administratiu, infermeria justeta, etc.

    La medicina privada està pels cants de sirenes: el millor mètode per aprimar; el millor instrumental per operar-se de la pròstata; el millor lífting facial; els millors preus per a cirurgies complexes; les cèl·lules mare perfectes per a aquesta articulació que no va del tot fina; l’anti-aging súper, etc., etc. Pensin vostès que Espanya (i Catalunya tampoc en aquest cas és una excepció) és un dels deu països del món amb més metges per 100.000 habitants i tots tenen dret a exercir la professió i a viure d’ella. Està tot dit. I malgrat això, les institucions i l’administració segueixen donant voltes a la creació de noves facultats de Medicina afavorint així la generació de malalts imaginaris i de falses necessitats sanitàries que, d’una manera o altra, acabaran remunerant (malament) als nous especialistes.

  • Els primers mesos de vida d’un diari en defensa del dret a la salut

    El Diari de la Sanitat va néixer aviat farà cinc mesos amb la voluntat de ser un referent per a la comunitat de professionals de la salut i per a tots aquells lectors que vulguin trobar un espai amb informació independent sobre aspectes relacionats amb salut: des de gestió sanitària fins a determinants socials de la salut, recerca o salut mental, entre altres.

    A partit d’avui, El Diari de la Sanitat romandrà pràcticament inactiu fins la primera setmana de setembre, període durant el qual aprofitarem per descansar i alhora pensar ja en nous temes per treballar periodísticament a la tardor, moment en què presentarem també algunes novetats relacionades amb el diari.

    Amb tot, sabem que la sanitat no descansa a l’estiu i és per això que, en cas que es produeixi algun fet d’actualitat, podreu trobar la notícia al mitjà generalista Catalunyaplural.cat, el germà gran d’El Diari de la Sanitat.

    Ajuda’ns a seguir sumant lectors

    Volem donar-te les gràcies per la confiança d’aquests primers mesos en què, malgrat ser un mitjà nou i especialitzat, hem aconseguit sumar lectors i fer-nos un lloc entre els mitjans. Un dels pilars d’aquest projecte és precisament el valor que tenen les col·laboracions en format d’opinió i el consell de mecenes que, en tant que assessors, ens orienten en el camí periodístic.

    Durant aquests primers mesos hem fet una quinzena d’entrevistes i hem escrit múltiples reportatges, a més de cobrir els esdeveniments de més actualitat. T’animem a que recuperis els que més t’hagin interessat i que ens facis arribar noves propostes a redaccio@diarisanitat.cat. No ens podem acomiadar sense recordar la necessitat de noves aportacions en forma de micromecenatge per seguir endavant amb un periodisme compromès amb la defensa del dret a la salut.

    Moltes gràcies per fer possible aquest projecte.

    Blanca Blay i Caralp Mariné

    Coordinadores d’El Diari de la Sanitat

  • Recupera totes les entrevistes fetes fins ara

  • Una història d’èxit del gran negoci privat de la sanitat catalana, en una sola imatge

    Trobada entre conseller i exconsellers / Departament de Salut
    Trobada entre conseller i exconsellers / Departament de Salut

    Estem acostumades a veure fotos del flamant nou conseller Sr. Comín somrient, per marcar diferències amb el  que li va precedir,  soci i empresari Sr. Boi Ruiz, d’amarga memòria per les múltiples agressions que va cometre contra els drets a la salut dels ciutadans. La imatge que vol projectar aquest nou conseller és el de cara “amable”, per marcar una diferència enganyosa però més fotogènica i mediàtica amb el seu antecessor.

    Mentre somriu a la càmera, el Sr. Comín, afirma sense cap tipus de pudor que els establiments públics no podrien sobreviure sense la sanitat privada.

    Per això segueix derivant diners i “clients” a les entitats privades i permet fins i tot que clíniques privades treballin i facin la seva promoció i propaganda dins dels centres públics asfixiats per les retallades pressupostàries i les llistes d’espera, mentre utilitzen recursos pagats per tots i mentre contribueix amb entusiasme a establir i perpetuar la desigualtat  en el sistema sanitari.

    Com és habitual en aquest filòsof-conseller, la realitat que ens vol ocultar és exactament la contrària que ens presenta tot somrient a la càmera. La sanitat privada no sobreviuria sense aprofitar-se dels recursos derivats de la pública que tan generosament s’han encarregat de repartir, entre fundacions opaques, i contractes  als amics empresaris aquests pròcers  polítics.

    La desigualtat del sistema sanitari català no ha parat de créixer, posant en evidència el que ens mostra aquest simpàtic conseller en una de les seves últimes ocurrències mediàtiques de foto de família: la gran coalició sociovergent en sanitat que gradualment ens ha portat fins a on estem ara.

    No ha estat Madrid. Als sociovergents els uneixen històries compartides de casos de corrupció lligades a un sistema mercantilitzat i privatitzat, que afecta democràticament tant a càrrecs socialistes com a convergents. Aquí no ens val el  “i tu més”, ni la “culpa és de Madrid” malgrat que és un meme repetit de manera interessada i en tantes ocasions que produeix nàusea mental. Però no per molt repetir una mentida  es converteix en veritat. No necessitem a Madrid per estafar o per esprémer el sistema sanitari públic, els nostres  polítics corruptes catalans s’encarreguen d’això a la perfecció.

    No culpem a Madrid del resultat d’un traspàs de competències en sanitat ineficient i negociat ben malament des de l’any 1981 fins als nostres dies pels propis gestors catalans. Aquesta ineficiència en la negociació i el fet de rescatar reiteradament amb diners públics inviables  entitats sanitàries privades, dóna en canvi veracitat a una altra convergència ideològica, la pepevergència. Al congrés dels diputats, i fa tan sols uns dies aquesta foto conjunta  no s’ha mostrat a les càmeres. Ha estat una foto oculta i vergonyosa.

    Per esprémer la sanitat catalana no necessitem als polítics madrilenys, les nostres pròpies classes polítiques i extractives ja s’encarreguen d’això.
    Catalunya és la comunitat que sosté més concerts privats, la que paga menors salaris als seus professionals, segons la CEOE, mentre Comín es nega a dir-nos quant cobren alguns alts directius que viuen de la sanitat pública.

    Per aquestes raons la UE situa a Catalunya, la  pitjor qualificada de l’Estat espanyol i a l’altura d’alguns dels territoris més corruptes i opacs d’Europa, en el lloc 130 del rànquing de corrupció política i institucional tant per la qualitat de la gestió pública com per la transparència, d’un total de 172 regions europees.

    Aquesta és la foto que ens fan des d’Europa dels nostres polítics sociovergentes, però molt ens temem que aquesta no sortirà en les pàgines del Departament de Salut de la Generalitat.

  • El nou Pla de Salut del Govern aborda per primera vegada els determinants socials

    El Govern s’ha proposat millorar la salut de la població reduint les desigualtats i actuant sobre els determinants socials que afecten la salut. Així ho ha expressat aquest matí el conseller de Salut, Toni Comín, en la presentació del Pla de Salut 2016-2020 que ha aprovat el Govern català aquest dimarts.

    Durant la roda de premsa posterior al Consell de Govern Comín ha recordat que el Pla de Salut té per objectiu millorar la salut i la qualitat de vida de les persones. Aquest document elaborat per més de 1.000 agents del sector marca 28 objectius ha assolir durant els pròxims 5 anys.

    “Ha estat un procés d’elaboració participatiu. És una obra col·lectiva de professionals i pacients i això permet que el document neixi viu, amb garanties de què serà implementat perquè és el sector qui l’ha fet”, ha destacat Comín.

    Entre les principals línies estratègiques es troba la d’augmentar l’esperança de vida viscuda amb bona salut, disminuir la mortalitat per càncer i per malalties circulatòries, respiratòries i mentals, millorar els indicadors de risc –tabaquisme, sedentarisme, mals hàbits alimentaris i consum excessiu d’alcohol-, reduir l’impacta de malalties prevalent com el VIH, i millorar la qualitat dels serveis i la seguretat.

    El nou pla té per objectiu també reduir les desigualtats en salut. Per reduir aquestes desigualtats, i aquesta és la novetat, el Govern vol prioritzar l’abordatge dels determinants socials de la salut, des de la perspectiva interdepartamental, és a dir, treballant aquells aspectes que afecten a la salut des del departament que pertoqui, i no només a través de la conselleria de Salut. Els determinants socials poden fer referència a les condicions laborals, a la situació econòmica o la contaminació, per posar només uns exemples.

    L’impacte de la crisi econòmica sobre la salut

    Aquesta necessitat de treballar els determinants socials de la salut sorgeix, sobretot, de l’efecte que ha tingut la situació econòmica dels darrers anys sobre la salut de les persones. Així es destaca en el document del Pla de Salut, que assegura que la crisi econòmica ha tingut un impacte sobre les condicions de vida, i ha incrementat les desigualtats en salut. Tan és així que les persones dels grups socioeconòmics més desfavorits i amb nivells d’estudis més baixos tenen una pitjor percepció del seu estat de salut, declaren una pitjor qualitat de vida i tenen una prevalença més elevada de trastorns crònics i discapacitat. Per exemple, i segons recull el document, l’any 2014 el 23,2% de les persones aturades de llarga durada va declarar tenir una mala salut, mentre que només ho feia el 9,2% de les persones ocupades.

    Aquestes desigualtats socioeconòmiques són les que determinen també l’esperança de vida. I és així com es percep també una diferència en l’esperança de vida entre les diferents comarques catalanes. Entre la Vall d’Aran, comarca amb una mitja d’esperança de vida superior, i Ribera d’Ebre, la comarca amb l’índex més baix d’esperança de vida, hi ha gairebé 7 anys de diferència. Mentre a la primera les persones viuen 87 anys de mitjana a la segona en viuen 81,6.

    Un altre aspecte de la salut que està en risc degut a la situació econòmica és la de la salut mental. La població aturada presenta pitjors indicadors en salut mental que la població ocupada. L’any 2013, per exemple, i segon el document del pla de salut, el 23,1% de les persones a aturades durant més d’un any tenien risc de patir problemes de salut mental, mentre que afectava el 9,5% de les persones ocupades.

    El pla preveu dur a terme diverses actuacions de forma preferent sobre la població socialment més vulnerable. Projectes com l’elaboració d’un pla de prevenció de la discapacitat en persones grans fràgils, models de promoció de la salut i prevenció als problemes més prevalents en infants i joves vulnerables o oferir una atenció integrada als pacients cònics complexos de salut mental.

    El nou pla també preveu reforçar l’àmbit de salut pública, un aspecte fonamental molt lligat al dels determinants socials. El Govern pretén actuar sobre la prevenció de les malalties i incrementar les activitats dirigides a la promoció de la salut.

    Aquest és el setè Pla de Salut que aprova el Govern des de l’aprovació de la llei d’ordenació sanitària de Catalunya (LOSC) als anys 90. El nou document contempla 58 projectes, 32 meses que l’últim pla.

  • Acampada a l’Hospital del Mar contra els nous estatuts del centre

    Una acampada ocupa aquest cap de setmana el vestíbul de l’Hospital del Mar com a protesta contra l’aprovació dels nous estatuts de l’organisme que regeix aquest centre barceloní, el Consorci Parc Salut Mar. Desenes de persones han arribat aquest dissabte a l’hospital en manifestació i s’hi quedaran fins diumenge al migdia per demanar que es paralitzi uns estatuts que consideren que obren la porta a la seva privatització.

    “No als beneficis privats amb recursos públics”, “La salut no és un negoci” i d’altres eslògans, plasmats en desenes de cartells, han ocupat per enèsima vegada els passadissos d’un hospital públic català. En aquest cas, juntament amb unes 25 tendes de campanya. Quasi 200 persones han participat en el moment àlgid de la manifestació, organitzada per treballadors amb el suport de les associacions de veïns, com la de Sant Martí de Provençals o la de l’Òstia, i la Marea Blanca.

    Aquesta no és la primera vegada que els treballadors protesten contra els nous estatuts a les portes de l’hospital. Estan indignats d’ençà de l’aprovació del text, el mes de febrer passat, per part del Consell Rector del Consorci. La polèmica prové sobretot de l’article 1, que preveu que el Consorci es pugui ampliar amb “l’admissió d’entitats públiques o privades sense ànim de lucre”, i que pugui comptar amb “aportacions” d’aquestes entitats d’acord amb els objectius del centre.

    Malgrat la seva aprovació, el text dels estatuts no és definitiu. L’Ajuntament de Barcelona, que participa del Consorci en un 40% (el 60% restant correspon a la Generalitat), ha demanat recentment que es revisin algunes parts dels estatuts. Precisament era aquest dilluns quan s’havien de donar a conèixer les modificacions, però finalment s’ha posposat. És en aquest context que la pressió de veïns i treballadors pren més sentit.

    Segons els treballadors i veïns congregats aquest cap de setmana, els estatuts són una finestra oberta a facilitar l’activitat privada dins un hospital públic com és l’Hospital del Mar. Temen que es reprodueixi un model com el de BarnaClínic, una societat mercantil controlada per l’Hospital Clínic i que realitza la seva activitat dins les instal·lacions d’aquest hospital públic i amb alguns treballadors també públics.

  • Investigació simplista

    Una de les limitacions més importants de certes formes de la investigació clínica, és a dir, en humans, és el reduccionisme, la simplificació, de vegades extrema, de l’escenari de la investigació en oposició a la complexitat del problema que es pretén estudiar a la vida real. Els poso alguns exemples del dia a dia: tractar d’esbrinar si un determinat component del vi pogués ser responsable del suposat efecte beneficiós d’aquesta beguda alcohòlica sobre el risc d’accidents vasculars (ictus, infart de miocardi); saber si examinar el còlon un cop l’any allarga la vida o simplement resulta en més intervencions quirúrgiques ineficaces; provar que un iogurt amb certs bacteris afegides proporciona més benestar i millor salut. Com aquests podria citar-los centenars d’exemples de simplificació extrema de la investigació que solen conduir a vies mortes i al consegüent malbaratament de recursos ja que són els mateixos fonaments, els seus punts de partida, els que prediuen el fracàs. Això no vol dir que eventualment aquest tipus de treballs arribin a ser publicats, contribuint així a l’enorme soroll de fons que s’ha generat al voltant d’un munt de revistes anomenades científiques; soroll que genera més confusió que claredat.

    Encara que aquest tipus d’indagacions semblin raonables a primera vista (i atractives per al llec i per al periodista desinformat que busca un bon titular), en el fons pateixen d’una mateixa visió simplista de l’interrogant que intenten aclarir. Pel seu propi mètode, la ciència tracta de reduir i aïllar al màxim les variables per saber el pes que té cadascuna d’elles sobre el resultat que es vol obtenir, però amb això perd sovint bona part de la seva eficàcia i de la seva credibilitat. Per seguir amb els exemples anteriorment citats, fins i tot un lector poc avisat hauria d’estranyar-se que científics assenyats hagin cregut raonable pensar que afegir uns bacteris a un iogurt incrementaria la nostra esperança de vida. Doncs a fe meva que molts així ho van creure i van fer córrer dolls de tinta en publicacions d’impacte fins que a falta de proves convincents algú en el seu sa judici va ordenar prohibir la publicitat sobre el tema. I això sense tenir en compte els greus conflictes d’interès en què van incórrer investigadors i becaris en rebre ajudes econòmiques que procedien de la indústria implicada en l’assumpte.

    En els anys 80 vaig dedicar bona part del meu temps com a investigador clínic a estudiar la relació entre l’estat de nutrició dels pacients que s’havien de sotmetre a intervencions quirúrgiques d’envergadura i la freqüència i gravetat de les complicacions postoperatòries que puguin presentar. Me les vaig tenir amb un investigador bàsic procedent del camp de la bioquímica que va voler demostrar que afegint cert aminoàcid als sèrums que s’administren després de les operacions s’aconseguia escurçar l’estada hospitalària i reduir la mortalitat postoperatòria. Quina estupidesa! I a sobre rebent les felicitacions d’una gran cort de miops que van arribar a suggerir la seva candidatura al Nobel. Un altre exemple de com es (des)considera la investigació clínica des dels laboratoris de ciències bàsiques que sovint viuen totalment desconnectats de la realitat, és a dir, de la capçalera del malalt. Un altre exemple de com es simplifica un gest de gran complexitat, en el meu cas una intervenció quirúrgica, i tot el que l’envolta, partint d’una hipòtesi especulativa i reduccionista. On queda l’experiència de l’equip quirúrgic? On els antecedents patològics del pacient? Per què s’obvia l’adequació dels protocols d’estudi preoperatori? I així un llarg etcètera de variables que donen una idea de la dificultat que resulta esbrinar l’impacte de qualsevol mesura que es prengui en relació al pronòstic d’una cirurgia d’alta complexitat.

    La investigació clínica és al capdavall la que ha de sancionar qualsevol hipòtesi elaborada sobre una certa racionalitat però això porta temps i precisa d’una metodologia exquisida per evitar biaixos i reflectir adequadament el complex escenari de la realitat clínica. És una tasca callada, de vegades tediosa, que ha de prestar gran atenció a la meticulosa recollida i anàlisi de les dades i, sobretot, ha d’evitar els prejudicis als quals els investigadors som propensos per donar-nos la raó a nosaltres mateixos, i més si hi ha conflictes d’interès pel mig.

    Així que ull amb els «bacteris contra el restrenyiment», el «te verd per a la memòria», «un Rioja per prevenir l’ictus» o «menjar nous per no infartar» i perles per l’estil.