Just Deploy It!

Categoría: Determinants socials

  • Desemparament social vs prevenció

    No volem tornar a on estàvem abans de la pandèmia, amb una societat feble i injusta. Tampoc volem caritat, ajudes ni subvencions, sinó drets i repartiment de la riquesa. Volem la societat que ens mereixem, una societat que estigui preparada per eliminar les desigualtats socials i econòmiques. Volem un nou model social que promogui la igualtat i l’equitat de les persones, el feminisme, la sostenibilitat, l’ecologia, la justícia social, la cooperació, la capacitat crítica, la participació política, les xarxes veïnals i posar el benestar i les cures al centre.

    «El poder ha substituït la justícia per la caritat».
    Ken Loach

    Les mesures preses arran de la pandèmia, han deixat nues les realitats socials, les desigualtats i les conseqüències de la mercantilització de la salut i sanitat. S’imposa el confinament, es controla l’accés als aeroports, estacions de metro i caixers i ens adonem que aquest era l’espai per dormir de centenars de persones sense llar a les ciutats. No sabem com acollir a un dels col·lectius més vulnerables. Enviem les i els estudiants a casa a fer formació online i no totes tenen un ordinador ni accés a internet, ni tan sols un espai propi on estudiar. Es proposa fer teletreball i la majoria de la població té feines precàries o informals sense contracte que els permeti cobrar prestacions. Milers de petites empreses han de tancar durant el març perquè no poden sostenir la situació. Es posa en marxa el #JoEmQuedoACasa sense pensar que gran part de la població viu a infrahabitatges sense espai ni llum natural. Es prohibeix que els infants i adolescents surtin al carrer quan la majoria de països del món sempre han pogut sortir mínim 1 h al dia. Es tanca a dones maltractades amb els seus agressors, i no es pensa en la violència intrafamiliar i de gènere que pateixen moltes famílies. Es prohibeix als familiars estar al costat dels malalts en la fase final de vida -i es prohibeixen també els enterraments- deixant un buit i un dolor terrible per un dol no tancat.

    A les residències per a la gent gran, avis i àvies comparteixen habitació entre 3 o 4. Es disposa de molt poc personal; amb contractes temporals, precaris i sous irrisoris. El resultat és que milers d’avis i àvies moren en soledat i sense l’atenció necessària. No estem pensant en la repercussió emocional d’aquest confinament. Tampoc en la relació entre les emocions i les malalties. Per primera vegada a la història, s’ha aïllat dràsticament a tota la població sana. Aquest confinament i les mesures d’insuficient suport social i econòmic, durà a una llarga llista de seqüeles psicològiques, emocionals, socials i econòmiques, sobre les que és urgent que parlem i reflexionem. Per saber els nombres reals haurem de sumar les morts per desigualtat i pobresa a les morts per la malaltia.

    Mentrestant, el govern espanyol fa un maquillatge d’ajudes econòmiques. Ajudes per autònoms que no arriben. Microcrèdits pel lloguer que generaran més endeutament. Equipaments improvisats per a les persones sense llar en comptes d’habitatges. Decrets per a treballadores que les obliga a acumular un munt d’hores a retornar a l’empresa Totes aquestes ajudes serien innecessàries si tinguéssim plens drets. Dret a tenir una vida més conciliadora amb jornades laborals que possibilitin repartiment dels llocs de treball i mecanismes efectius que permetin compaginar la vida productiva que ens imposen amb la cura de les persones. Dret a la renda bàsica universal, com la d’Alaska (des del 1982) o la Renta de Garantia d’Ingressos (RGI) d’Euskadi. Disposar de tot el personal que ara es dedica a gestionar burocràcia -ajudes, prestacions, subvencions, beques-, per a l’atenció directa a les persones. Comptar amb professionals que ofereixin eines per millorar la convivència, per acompanyar filles i fills en els seus estudis, per rebre una reorientació professional, adquirir nous hàbits, cuidar a casa la mare que ja es fa gran, entendre la nòmina o conèixer els drets laborals. És urgent accedir al dret a l’habitatge. És molt necessari expropiar els béns comuns: aigua, gas, electricitat, internet, educació (també la superior) i per descomptat, la sanitat i la banca. Cal millorar les condicions de treball de sectors desemparats i precaris, gran part d’ells ocupats per dones que es dediquen a les tasques domèstiques i de cura, fent valdre la seva feina amb sous dignes, d’acord amb el valor de la vida. Dotar la inspecció del treball de prou personal per garantir que les grans corporacions i persones amb grans ingressos (grans empresaris, banquers, futbolistes) paguin rigorosament els impostos corresponents. Invertir en el control del frau de les grans corporacions. Hem d’exigir el retorn dels diners del rescat de la banca i per descomptat, mai més tornar-ho a fer. Posar l’economia social i solidària per davant de les grans corporacions, el comerç de proximitat, la petita i mitjana empresa, per davant de la importació. En definitiva, no volem tornar a on estàvem abans de la pandèmia, no volem la societat feble i injusta que deixa desemparada a gran part de la societat amb milers de morts. Volem un nou model social que promogui la igualtat i l’equitat de les persones, el feminisme, la sostenibilitat, l’ecologia, la justícia social, la capacitat crítica, la participació política, la cooperació, les xarxes veïnals i posar el benestar i les cures al centre.

    No volem caritat, no volem ajudes ni subvencions, volem drets i repartiment de la riquesa. Potser ara que els desemparats som més, i més visibles, tenim la força i la claredat necessària per reclamar la societat que ens mereixem, una societat que estigui preparada per eliminar les desigualtats socials i econòmiques que qualsevol virus, crisi o bombolla, ens posi per davant.

     

  • “Potser s’han deixat de vendre drogues, però qui té problemes amb l’alcohol troba cervesa al súper”

    Jordi Bernabeu-Farrús és psicòleg a la Divisió de Salut Mental, Fundació Althaia, a Manresa, especialitzat en atenció a les addiccions. Aquests dies, però, dedica part de la seva jornada a donar suport als companys i companyes sanitaris de l’hospital que s’encarreguen de lluitar contra la Covid. “No són bons temps”, afirma. I és que actualment “el sistema està centrat en la pandèmia” i hi ha altres serveis que, degut al confinament, “no estan podent fer tractament a malalties com tocaria”.

    Un d’ells és el servei d’atenció a persones amb problemes d’usos de drogues, que han vist un canvi en les seves rutines assistencials i vitals. Lluitar contra una addicció “requereix d’una força brutal”, diu Bernabeu, qui assenyala que “em trec el barret davant la feina que fan els usuaris”. I és que estar tancat entre quatre parets genera una angoixa creixent, sentiment que, moltes vegades, està darrera del mal ús d’una droga.

    El confinament ha afectat diversos tractaments mèdics, com s’estan donant les teràpies o tractaments per ús problemàtic de drogues?

    Ha afectat significativament pel que fa a ingressos per desintoxicació hospitalària i els contextos terapèutics. El seguiment es dóna en la lògica de la consulta externa, que és igual que quan vas a l’oncòleg o l’oftalmòleg. Són tractaments ambulatoris, que s’han reduït molt a causa de la pandèmia. Així que el seguiment mèdic i psicològic el fem telefònicament i amb fòrmules online. Pel que fa als serveis bàsics com la dispensació de metadona, continuen oberts, tot i que sempre evitant anades i tornades prescindibles.

    Parlem de tractaments complexos, que van des de la psiquiatria pel control de medicació, fins a la teràpia psicològica, passant per l’assistència sociosanitària per assessorar a persones amb dificultats per trobar feina o fer gestió penal. L’assistència social és la que ara està més parada, no per gust, sinó perquè els jutjats estan parats i per tant no hi ha desnonaments, ni judicis ni incapacitacions temporals…

    L’assistència psicològica la resolem per telèfon o videotrucada. Però ara mateix ningú no podria començar un procés de desintoxicació amb la mateixa atenció que abans de la pandèmia. A algunes de les persones que estaven ingressades se’ls va donar l’alta per prevenció (tot i que se’ls manté el seguiment), però s’ha de tenir en compte que parlem d’ingressos de 10 o 15 dies. El sistema de salut ha estat dedicat quasi exclusivament a la Covid. Ara s’estan estudiant quines fórmules cal abordar en un escenari de futur a curt-mig termini.

    Com està afectant el confinament a les persones que han de fer un tractament des de casa?

    Hem de començar aclarint que normalment parlem de persones amb problemes amb l’alcohol, que és la droga amb principal demanda de tractament a Catalunya i Espanya. I això canvia molt les regles, perquè encara que se sentin comentaris aquests dies sobre que els camells ja no venen droga, hem de recordar que als súpers continua havent-hi cervesa.

    El confinament fa que no se segueixi el tractament com tocaria, però com a totes les malalties. En línies generals, ens trobem amb tres tipus de casos. Primer, les persones a les quals el confinament els va bé: ja havien iniciat un procés de tractament, així que el fet de no sortir és una barrera més per ajudar a mantenir l’abstinència. Segon, els que tota la vida han consumit drogues i ho seguiran fent, i si no tenen accés a la cocaïna, possiblement segueixin consumint o ho compensin amb altres substàncies.

    I els tercers, que són els que no ho porten gaire bé: persones amb usos problemàtics que estan alterats i que senten la necessitat de consumir per compensar el malestar d’estar tancat entre quatre parets. Per a tots aquests casos, el gran dubte és què passarà quan s’aixequi el confinament. Esperem que aquesta contenció també hagi estat terapèutica.

    L’alcohol és la droga amb principal demanda de tractament a Catalunya i Espanya

    Deu ser determinant si el confinament es passa sol o acompanyat. Teniu cap tipus de contacte amb qui conviu amb persones amb usos problemàtics de drogues?

    El sistema català de salut protegeix molt la privacitat del pacient, per tant jo no puc trucar ningú del seu entorn sense el seu permís, però tot sovint el tenim, perquè s’entén que les persones que hi conviuen són rellevants pel tractament. I és que darrere d’un ús problemàtic, acostuma a haver-hi persones amb molt malestar que consumeixen per compensar-ho. Per això no creiem que l’abstinència sigui la única estratègia per a tothom aquests dies, sinó que intentem treballar el sostrat emocional, psicològic i regular l’equilibri durant el confinament.

    Tancats entre quatre parets hi ha dos grans perfils: aquell que externalitza la ràbia cap a fora i qui l’internalitza i es matxaca a si mateix. Quan contactem amb els pacients no els demanem només si estan consumint o no aquests dies, sinó com estan. Perquè drogues com l’alcohol són grans ansiolítics i, per molt que estiguis en procés de canvi, si ara t’han fet un ERTO o si et sents sol, pot ser que no puguis evitar consumir.

    Em preocupa la gent que està sola, perquè domina el discurs que la solitud és una manera de saber estar bé amb tu mateix, però per això has de tenir uns recursos mentals determinats. Les persones que han tingut problemes de drogues viuen sota la permanent lupa de la desconfiança i la recaiguda i, si aquests mesos hi ha algú que recau, no s’han de flagelar, sinó que cal aprendre’n i, sobretot, procurar no aïllar-se.

    Drogues com l’alcohol són grans ansiolítics i, per molt que estiguis en procés de canvi, si ara t’han fet un ERTO o et sents sol, pot ser que no puguis evitar consumir

    Considereu rellevant la possibilitat que, quan s’acabi el confinament, us trobeu una alta demanda de gent que hagi començat a fer un ús problemàtic de drogues aquests dies?

    Ara estem col·lapsats pel present, però haurem d’estar preparats, perquè passaran diverses coses. Per una banda haurem d’atendre els que encara segueixen el tractament; la gent que l’ha deixat per la pressió del moment, però que recuperarem. I també hi haurà gent que durant el confinament haurà introduït l’ús de drogues o medicació com a mecanisme de gestió del malestar. L’estrès d’aquests dies genera una sensació d’impotència i tensió brutal i això tindrà un impacte en el consum.

    I és que normalment quan algú desenvolupa un problema amb les drogues, és perquè ja coneixia aquesta droga i en algun moment crític el consum augmenta perquè compensa. Pot ser que hi hagi gent que abans bevia, no de manera problemàtica, però aquests dies augmenta el consum i comença a entrar en un llindar de risc. Haurem de veure com es gestiona aquest consum un cop s’aixequi el confinament.

    Em preocupa, però, si la xarxa tindrà recursos per a atendre tota aquesta gent. Si ja tenim llistes d’espera, què passarà quan tot això s’acabi? Aquesta crisi ha posat sobre la taula que la planificació en termes sanitaris, socials o educatius hauria d’haver estat millor. No es podia tenir resposta pel coronavirus, perquè ningú no l’esperava, però el que no és de rebut és no tenir recursos suficients per fer front a aquesta crisi o la que vindrà.

    Considera que les televisites són una bona manera de fer tractaments?

    Sembla que acabem de descobrir les televisites, però fa 20 anys que existeix Internet, el problema és que no teníem protocols per a fer-les. Això durà a repensar com s’atén la gent i reflexionar sobre si amb alguns usuaris hem estat, fins i tot, paternalistes. Perquè ens pensàvem que alguns, sense nosaltres, no sabrien funcionar, però estic molt content de com ho estan fent. De vegades tractem l’usuari com algú que no és capaç de ser autònom, però és una persona com qualsevol altra que, de vegades, necessita acompanyament.

    Deixar-se acompanyar és un procés i es nota quan es perden les rutines. Aquests dies, molts ens diuen que les sessions setmanals són el mateix que anar al gimnàs. És gimnàstica emocional i ara l’han perduda. Igual que ara tenim un munt de runners que sembla que necessiten sortir sí o sí, hi ha molta gent que ha perdut un espai de seguretat i acompanyament emocional. El confinament, com a tothom, ens ha obligat a repensar-nos, però mai no em refiaria de ningú que em digués que una crisi com aquesta és una oportunitat.

    Per exemple, no diria mai que un confinament és una oportunitat per a deixar les drogues, però el que sí que presenta és la necessitat d’adadaptació. Sortir de les drogues és una lluita brutal, perquè és mental, i hi ha persones que conviuen 24 hores al dia amb els seus malestars. Em trec el barret per la feina que estan fent. Per això hem de demanar-los que el desconfinament sigui encara més exigent que el confinament, perquè, si no, es poden donar uns “homenatges” que després patirem…

    No diria mai que un confinament és una oportunitat per a deixar les drogues, però el que sí que presenta és la necessitat d’adadaptació

    En el sistema públic atenen persones amb diversitat de recursos? Quines diferències marca la classe social en el tractament per abús de drogues?

    No és el mateix atendre una persona amb una situació social i econòmica molt precària que altres més afavorides. No se li pot dir a algú que s’apunti al gimnàs quan no té pasta ni per menjar. Ni és el mateix demanar que es compleixin unes rutines quan es té el dia ocupat a la feina que quan es lleva a les 10 del matí i no ha de fer res en tot el dia i l’únic que té són imputs negatius.

    Viure permanentment en estrès crònic per si et desnonaran, per anar al banc d’aliments, per veure que tots els nens van de colònies i els teus no poden…això genera un malestar que, en confinament, s’agreuja. S’ha de treballar l’atenció plena i tractar també coses que poden venir. Conviure amb el que pot ser. Molts dels usuaris tenien pendent un desnonament durant el mes d’abril o maig i, ara que s’han aturat, treballem amb la ‘bona notícia’ de la treva, però pensant en les respostes que haurem de donar.

    No és el mateix atendre una persona amb una situació social i econòmica molt precària que altres més afavorides. No se li pot dir a algú que s’apunti al gimnàs quan no té pasta ni per menjar

    Durant l’entrevista hem parlat de persones que estan en tractament per deixar les drogues, però què passa amb les persones dependents que, a causa del confinament, passen una abstinència involuntària?

    Si et vols drogar aquests dies, et drogues. És més difícil, t’exposes més i és caríssim, però ho aconsegueixes. No sé com evolucionarà el consum després del confinament, però el que no m’agradaria és que acabéssim reduint temes vinculats a recaigudes o augment de delinqüència a responsabilitats individuals de les persones amb usos problemàtics. Es tracta d’una crisi estructural. No seria just. És fàcil comprar binomis com el de droga-delinqüència o droga-problema.

    L’experiència ens diu que en èpoques de restriccions, quan el mercat restringeix l’accés a les drogues, les continua oferint, però de pitjor qualitat i això vol dir que situa els consumidors en un escenari de més vulnerabilitat. Parlem de consums més clandestins, amb risc de multa per saltar-se el confinament, o de perill a la salut per drogues adulterades. El mercat facilita enganys i, de vegades, aquests són els que maten. El problema de les drogues, en gran part, radica en les polítiques que hi ha al darrera sobre el seu accés. Les drogues són una qüestió vinculada amb la salut pública, però entenent aquesta des d’una perspectiva molt global.

    La història ens ha ensenyat que amb restriccions sovint incrementen els problemes, com ara que estem confinats. A més, s’ha de tenir en compte que amb algunes drogues concretes, com els opiacis, es perd molt ràpid la tolerància. Això vol dir que quan deixes de prendre les quantitats que prenies o ho fas amb menys freqüència, el cos perd capacitat per assumir-les i això va lligat al risc de sobredosi quan es torni a tenir accés a la droga. I és que hi ha drogues que no es poden retirar de cop, perquè si la persona no està monitorada mèdicament ni acompanyada professionalment, pot haver-hi un desajust vital que es pot traduir un problema de salut molt greu, que fins i tot pot acabar tenint un final tràgic.

    Què recomaneu, doncs, per a aquests consumidors?

    Als que no poden ni volen deixar-ho, els recomanem recòrrer només als consums imprescindibles. Per a entendre’ns: treure’s el mono i ja està. I que la reducció en el consum pugui ser un primer pas per a plantejar-se abordar els usos problemàtics.

    S’ha de respectar les persones consumidores i garantir uns drets bàsics, perquè si no les respectes mai no vindran per a que les ajudis i tampoc sabrem com estan. Serveis de reduccions de danys, com les sales de venopunció i consum, més conegudes com narcosales, estan pensades des d’un llindar d’exigència baix, en relació als de tractamen: no els que el primer sigui l’abstinència, sinó que simplement els garanteixes unes condicions mínimes d’ús de drogues. No es tracta d’entaforar-los a aquests espais per a que es droguin allà i punt, sinó que es busca acompanyament amb professionals de referència i també certa pau social. Si tens controlades conductes de risc, hi ha menys problemes.

    S’ha de respectar les persones consumidores i garantir uns drets bàsics, perquè si no, mai no vindran per a que les ajudis i tampoc sabrem com estan

    Creu que, després del confinament, podria ser un moment per reprendre amb força el debat sobre la legalització d’algunes drogues, per a garantir un consum més controlat?

    El problema d’aquest debat és que és molt complex perquè es pot entendre des de moltes perspectives, encara que actualment només es plantegi la regulació de la marihuana. No es pot assegurar què passaria, però algunes experiències ens diuen que allà on hi ha relativa facilitat d’accés no hi ha més usos problemàtics que en altres indrets amb més restriccions: on les polítiques són molt criminalitzadores, la gent se segueix drogant i sovint els problemes de salut públic augmenten a propòsit de la pròpia prohibició.

    Voldria deixar clar que tots aquests escenaris són hipòtesis. I jo no sóc un expert en polítiques sobre drogues. I menys en termes de regulació. Sí que se’m plantegen algunes qüestions a tenir presents:
    Qui controla el mercat: on es vendria i qui en tindria la llicència? Com es faria la dispensació, amb una perspectiva liberal o més discreta? Com es controlaria l’accés de persones, per exemple, amb problemes de salut mental o menors d’edat? El primer pas, crec, és deixar de sancionar algunes conductes i deixar de criminalitzar el consum. Crec que la legalització és un debat polític que, encara avui, no dóna prou vots com per posar-lo sobre la taula. I els qui sí el posen ho fan per la voluntat de controlar el mercat negre.

    Encara ens costa regulartizar substàncies com l’alcohol o el tabac… pas a pas. Però el que sí hem de tenir clar és que si es regularitza un producte que genera addiccions, col la beguda o el joc, també s’ha de pensar en les conseqüències. Si tens problemes se t’ha de garantir un servei d’atenció, perquè ara per ara, sembla que si generes una addicció problemàtica amb una droga, encara que sigui legal, t’has de menjar sol el teu propi problema. Les pròpies polítiques de regulació contemplaran la inversió en tractament dels usos problemàtics?

  • Addiccions en quarantena: el consum no social de l’alcohol es destapa

    La ciutadania espanyola porta més d’un mes confinada, fet que suposa sortir al carrer només per causes excepcionals, com anar a treballar o fer la compra. Aquest escenari afecta tota la societat, principalment a col·lectius vulnerables com són les persones amb addiccions.

    Especialment delicat és el cas de l’alcoholisme. «Els consumidors habituals i excessius de begudes alcohòliques poden no ser conscients el problema que representa aquest ús abusiu», explica a SINC Francisco Pascual, president de la Societat Científica Espanyola d’Estudi sobre l’alcohol, Alcoholisme i altres toxicomanies (Socidrogalcohol).

    «El confinament ha d’ensenyar-nos que l’alcohol no serveix per ser sociables, sinó que ho necessitem per la seva veritable realitat: un mal hàbit que moltes vegades es converteix en addicció», explica Jesús Godino

    No és casualitat que, si bé els primers dies els articles de primera necessitat fossin els més demandats; més tard s’observés un gran augment en la compra de productes habitualment consumits en bars i restaurants, com vi, cervesa i begudes espirituoses. Per no parlar del creixement notable en el seu repartiment a domicili.

    «La nova situació farà florir la nostra veritable relació amb l’alcohol. No només pel consum que es feia a l’exterior, sinó també pel que s’està realitzant a la llar», explica Jesús Godino, president de l’Associació d’exalcohòlics de Fuenlabrada (AEF).

    La setmana passada, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va emetre un comunicat desmentint que beure alcohol protegeixi contra la COVID-19. És més, la institució va deixar clar que els reglaments existents per reduir els danys causats per aquesta substància, així com la restricció a l’accés, s’han de mantenir i reforçar-durant el brot: «En la tancada durant la pandèmia, el consum d’alcohol pot exacerbar la vulnerabilitat, els comportaments de risc, els problemes de salut mental i la violència».

    «Aquest període ha d’ensenyar-nos que l’alcohol no serveix per ser sociables, sinó que ho necessitem per la seva veritable realitat: un mal hàbit que moltes vegades es converteix en addicció», afegeix Godino. A més, molts consumidors d’altres substàncies -davant la dificultat d’adquirir-les durant la quarantena- utilitzaran la beguda com a substitut.

    A casa amb una addicció

    «Moltes de les drogodependències comencen sent socials, però quan arriba l’abús la majoria s’acaba consumint en solitud», afirma Raquel Rodríguez, psicòloga experta en addiccions. «I tot i que és difícil imaginar-se un cocaïnòman ficant una» ratlla «per quedar-se a casa, no podem descartar que aquestes situacions s’estiguin donant ara mateix. Estar tancat és una circumstància angoixant».

    Per això, durant la quarantena, la bretxa es fa més gran entre les persones amb un trastorn per consum de substàncies però que ja estan en tractament i les addictes que no han decidit encara sotmetre a un procés terapèutic o no són conscients de la seva malaltia.

    En el primer cas, molts professionals estan donant suport telefònic i facilitant els tractaments farmacològics.

    A més, se’ls ofereix suport psicològic en línia per solucionar dubtes o problemes que puguin sorgir. No obstant això, és encara més difícil en aquelles persones que encara no estan seguint cap tipus de teràpia, ja que podrien patir síndrome d’abstinència.

    «En quedar-se a casa poden donar-se quadres d’ansietat, sudoració, insomni, agitació, algun atac epilèptic; tot això a causa de l’abandonament brusc de la substància», insisteix Pascual. En aquests casos, els experts aconsellen contactar amb personal sanitari per fer un descens progressiu i abandonar el consum.

    Més recaigudes en el confinament

    Les teràpies individuals i les de grup han estat cancel·lades després de l’estat d’alarma. Si bé els professionals s’han posat en disponibilitat absoluta per ajudar a superar aquest mal moment, això ha deixat en una situació de certa desprotecció a totes les persones que es trobaven en rehabilitació.

    «La reclusió a casa pot fer recordar vells temps i fer que sorgeixi el desig de consumir: la inactivitat, l’excés de temps amb la família (o la soledat en altres casos), frenar de cop i volta i, sobretot, la por i la incertesa sobre el que està passant», subratlla Rodríguez.

    Així, els percentatges de recaiguda després de deixar el consum són molt elevats durant el primer mes i fins als sis mesos; després s’alenteixen. «Tot i això, la prevenció de recaigudes és molt necessària, sobretot, fins als dos anys», puntualitza.

    «Per desgràcia, si l’aïllament es perllonga molt en el temps hi haurà nombroses recaigudes, perquè si el confinament ja és dur, estar tancat i amb una addicció és molt pitjor», vaticina Godino, president de l’AEF.

    Més optimista és el president de Socidrogalcohol: «Aquest temps es pot aprofitar per reorganitzar la vida i procurar definir objectius, valors i apreciar l’important. Crec que és el moment d’avançar i d’aprofitar per abandonar l’ús de substàncies o consolidar la seva renúncia».

    Com afecta les famílies

    Durant el confinament, en les persones amb addiccions actives es produiran conflictes generats per la tensió, l’ansietat i els mateixos efectes de la droga. I això influirà també en les seves famílies.

    «A més de les conseqüències del consum, cal sumar-li les que poden desencadenar per als més propers: malestar, por i problemes conductuals», aclareix Raquel Rodríguez.

    Igualment, és important controlar la seva medicació i actuar amb acompanyament i sense confrontacions. Per això, Pascual aconsella als familiars «intentar comprendre la situació d’aïllament i els moments d’irritabilitat o ansietat, que poden ser més intensos que en altres persones».

    Guia de cures a casa per persones addictes

    Les recomanacions generals són cuidar-se per poder seguir endavant. Aquests són algunes de les pautes que han construït Francisco Pascual i Raquel Rodríguez:

    • Llevar a la mateixa hora.
    • Construir una rutina diària (vestir-se, fer el llit, dutxar-se).
    • No tenir alcohol o substàncies tòxiques a la casa.
    • No procrastinar, és a dir, no posposar activitats.
    • Esmorzar tranquil·lament.
    • Passejar per casa o fer algun exercici.
    • Llegir coses que li interessin.
    • Gaudir de la companyia que pugui tenir.
    • Jugar amb la seva mascota.
    • Dialogar amb la seva família, aprofitar per tornar a connectar.
    • Proposar-nous reptes per a quan passi la quarantena.
    • Prendre la medicació a les seves hores.
    • Estar en contacte amb el grup d’ajuda o expert psicòleg.
    • Descansar les hores necessàries.
    • Fer treballs manuals.
    • Cuinar i seguir una dieta el més sana possible.
    • Moderar el temps d’internet i televisió.
    • Informar-se en fonts oficials. No contribuir a la difusió de rumors.
    • I, si se senten ganes de consumir, portar el seu aliment que disminueixi l’ansietat (xocolata, sucre o fruita seca) i parlar amb algú.

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC

  • “El medicament contra la Covid ha de costar menys de 10 euros, no el podem deixar en mans privades”

    Des que la pandèmia del coronavirus va explotar a Europa i els Estats Units, centenars de companyies i investigadors s’han posat mans a l’obra per a trobar un medicament efectiu per curar la malaltia, així com per desenvolupar una vacuna que la previngui. Això és la gallina dels ous d’or per a una indústria farmacèutica que “no es pot enriquir més, perquè el monstre que ha creat és el que, en part, ens ha portat fins aquí”, diu Joan-Ramon Laporte, catedràtic en farmacologia, dedicat a denunciar els silencis al voltant de la industria del medicament.

    Mentre no es desenvolupen fàrmacs efectius, l’OMS ha recomenat la reutilització de medicaments ja existents que poden pal·liar els efectes del coronavirus. Tot i que és una bona iniciativa, Laporte alerta que aquests medicaments es donen “sense cap prova que realment funcionin i sense parar-se a mirar si poden estar contraindicats per a un pacient concret”. I és que el mal ús que s’ha fet durant les darreres dècades dels medicaments ha contribuït a debilitar la salut de la població, segons apunta el catedràtic.

    En l’informe que publica, juntament amb el professor David Healy, diu que hi ha medicaments que augmenten el risc de pneumònia, una infecció que pot complicar molt l’estat dels malalts de Covid-19. Quins són?

    Hi ha medicaments que, encara que normalment s’usin per a malalties diferents, poden fer que una infecció respiratòria es compliqui i doni lloc a pneumònia. Passa sobretot amb gent gran, que són els qui tenen de per sí més risc. Això succeeix perquè produeixen molta sedació, de manera que es respira de manera superficial i ‘atonten’ el pacient, així que pot cometre més errors d’autocura. Ja hi ha estudis sobre centenars de milers de pacients, que demostren aquest risc.

    Els medicaments més destacats serien els antipsicòtics o neurolèptics, com la risperidona, l’olanzepina o l’haloperidol, que augmenten el risc de pneumònia entre un 70 i un 300%. A Catalunya hi ha 64.000 persones en residències, de les quals 20.000 prenen aquests medicaments. Costa creure que hi hagi 20.000 persones a residències amb episodis psicòtics, però és que són medicaments que es donen a la lleugera: quan un pacient presenta ansietat o té un malson amb crits a mitja nit, se’ls medica.

    No són episodis psicòtics, però el poc personal, potser no suficientment preparat i amb poca atenció general, fa que medicar sigui una temptació, per a fer veure que resols un problema quan en realitat només l’agreuges. El pitjor és que un 11% prenen dos antipsicòtics diferents. I un 6% en prenen tres. En lloc no es diu que prendre’n dos sigui més efectiu que prendre’n un, més aviat al contrari.

    Medicaments com ansiolítics o antipsicòtics augmenten el risc de pneumònia entre un 70 i un 300%

    També parlen d’analgèsics o els sedants

    Sí, dels seus derivats opiàcids, que des del segle XIX se sap que poden matar per intoxicació i per ofec si hi ha infecció respiratòria. Són medicaments que s’usen molt però en indicacions no autoritzades. La pregabalina, per exemple, és el quart medicament més venut a Catalunya i està indicat contra l’epilèpsia, però mai no s’usa per això, sinó que es recepta contra el mal d’esquena.

    Un problema gran també son els medicaments per dormir, com el lorazepam, o els sedants com el tranquimazin. A Catalunya, de cada 1.000 dones de més de 65 anys, 350 estan tractades diàriament amb aquests fàrmacs. Igual que els antidepressius, que també són depressors del sistema nerviós central, que els prenen més d’un 25% de dones d’aquesta edat.

    Com passem de la sobremedicació a produir pneumònia?

    Perquè s’anul·len les defenses. Hi ha medicaments d’ús comú que deprimeixen el sistema immunitari, com l’omeprazol, més conegut com a ‘protector d’estómac’. Jo sempre dic que no és un protector de res, sinó que és un medicament que, com tots, pot produir efectes beneficiosos o indesitjables, si s’usa malament. Aquest fàrmac està indicat per a molt poca gent, l’haurien de prendre com a màxim 100.000 persones, però és el més usat, després del paracetamol, i anualment es recepta a quasi milió i mig de persones a Catalunya.

    És un medicament que anul·la l’àcid gàstric, que no és només una cosa que molesti de tant en tant, sinó que és un avantatge evolutiu que protegeix de la contaminació bacteriana o vírica que porten els aliments. Si inhibim l’àcid gàstric, perfem la defensa natural.

    Parlem de medicaments amb recepta o d’accés lliure?

    L’omeprazol és de dispensació lliure a farmàcies, però suposo que si se sap buscar, tot es pot aconseguir sense recepta…

    A una entrevista a aquest diari va afirmar que el 50% dels medicaments que es recepten no són necessaris. Com afecta això a la població més vulnerable, com les persones grans?

    La sobremedicació és particularment visible amb l’ús d’antipsicòtics a les residències. Hi regna un mal ús de fàrmacs, unit a manca de supervisió mèdica. Com si no s’entén que hi hagi gent que prengui dos antipsicòtics? Perquè ningú ha mirat què prenien abans! Estic segur que aquests factors han contribuït notablement a generar una situació de crisi de salut a les residències que, aquests dies, estem veient esclatar.

    El mal ús dels fàrmacs i la manca de supervisió mèdica a les residències ha contribuït a una crisi que aquests dies veiem esclatar

    Parlava abans que aquests fàrmacs duen a cometre més errors d’autocura. Això exposa el pacient a contagiar-se de malalties infeccioses, com podria ser la Covid-19?

    Disminueixen molt la qualitat de vida. He vist gent diagnosticada de depressió a la que se li han retirat medicaments que no se sap ben bé per a què se li van donar, i milloren com les plantes aquelles que fa 15 dies que no regaves. A Catalunya cada any hi ha entre 10.000 i 12.000 persones diagnosticades d’alzheimer. A quants hem provat de retirar medicaments abans d’afirmar que tenen un dèficit de funció cognitiva?

    Davant una crisi sanitària com l’actual, creu que és moment de reflexionar sobre l’ús dels medicaments?

    Si mires com s’usa i s’abusa dels medicaments, entens que el que està passant avui no és casualitat. Gairebé totes les visites al metge acaben amb la prescripció d’un fàrmac. Sabent això, com pot ningú ni tan sols plantejar-se deixar el sistema de salut, i sobretot l’atenció als més vulnerables a les residències, en mans privades? És d’allà d’on hem de fer fora el capital privat: veient la mala praxis envers els medicaments i la mala atenció a les residències, s’evidencien els riscos de la gestió privada.

    Ens hem equivocat en moltes coses, i si no ho arreglem de manera estructural, evitant més privatitzacions i oferint feines dignes, no ens en sortirem. Hem d’abandonar la idea de la sanitat com a oportunitat de negoci, tant pel que fa al sistema com a particulars. Vaig mirar fa poc la base de dades del Clinical Trials dels EUA, on es registren els assajos clínics de tot el món i dels 9 assajos espanyols que hi havia sobre la Covid-19, 8 no estaven disposats a compartir les dades amb la resta d’investigadors. De què anem? De què serveix investigar si no comparteixes? Ara ens diuen que si sensibilitat social, que si tothom a casa, però els qui fan negoci amb la salut continuen campant com si res.

    Ara, més que mai, la indústria farmacèutica és la gallina dels ous d’or. Què passarà si un medicament, ja no dic una vacuna, contra la Covid-19 cau en mans privades?

    Quan va sortir el rumor que el remdesivir podria anar bé, Gilead, la propietària, el va presentar a la Food and Drug Administration (FDA) com a medicament orfe. Això vol dir que és un fàrmac destinat a menys de 20.000 persones als EUA, un medicament que no tindrà mercat i que, per tant, se li donen recursos pel desenvolupament. En 48 hores es va muntar un escàndol i ho van haver de retirar. Però què passaria si el remdesivir anés bé, la patent seria únicament de Gilead? No. Aquests fàrmacs venen de coneixements obtinguts amb investigació pagada amb fons públics.

    Ja és hora que parlem d’això, estem davant una emergència global. No podem deixar que se segueixi enriquint la indústria farmacèutica, el monstre que ha creat aquesta gent és el que ens ha portat aquí. El medicament pel coronavirus no pot caure en mans privades perquè no es pot vendre ni a 10 euros, s’ha d’alliberar la patent, fabricar-lo a tot el món i, en tot cas, que es doni un premi a qui l’hagi desenvolupat, i punt!.

    No podem deixar que la indústria farmacèutica se segueixi enriquint, perquè el monstre que ha creat és el que ens ha portat fins aquí

    Per lluitar contra la Covid s’estan reutilitzant medicaments que, segons les investigacions, podrien anar bé. Què en pensa d’això?

    L’OMS va dir a finals de gener que, més que desenvolupar coses noves, el criteri seria mirar primer si tenim molècules antigues que funcionin contra el virus. Això no és cap xorrada, ja que un medicament no és res més que una molècula que un laboratori decideix desenvolupar com a antidepressiu o analgèsic o el que sigui. Però aquella molècula, desenvolupada diferent, podria funcionar per altres coses.

    Així que no és estrany usar un medicament antic, perquè ja sabem com funciona i què en podem esperar de bo i de dolent. Les companyies farmacèutiques tenen grans biblioteques de molècules que no s’han tirant endavant perquè no anaven bé pel que volien. És per aquí per on s’ha de començar.

    Ja s’estan creant aliances internacionals, com l’anunciada per Novartis, amb la Fundació Bill Gates, Master Card, Sanofi i moltes companyies petites i mitjanes, que posaran en comú les seves biblioteques. Tenen com a objectiu desenvolupar proves diagnòstiques, medicaments pel tractament i la profilaxis i vacunes.

    Ara, la reutilització de medicaments es basa en usar fàrmacs que pal·lien els símptomes però no són 100% efectius per la cura. Correm el risc de caure, de nou, en la sobremedicació?

    Una amiga, fa poc va ingressar a l’hospital, però no per Covid-19. Estava afectada per un ictus que havia patit, però li van posar possible Covid a la història clínica. Li van fer la prova i va sortir negativa, dos dies seguits. Però abans d’això, a la història clínica posava que se li havia de donar oxicloroquina, que és un dels medicaments que diuen que funcionen contra la Covid, tot i que està contraindicada per a pacients com ella. Són fàrmacs que es donen per protocol, sense que hi hagi proves que realment funcionen i sense mirar si poden ser perjudicials per a certs pacients.

    Sobre la vacuna, hi ha qui diu que la tindrem en un any i mig i hi ha qui diu que haurem d’esperar fins el 2024. Què en pensa?

    Per a fer-la és important conèixer la immunitat a la malaltia. Es comencen a tenir dubtes sobre quant dura la immunitat conferida: hi ha immunòlegs als Estats Units que comencen a advertir que no és segur que la gent que hagi passat el coronavirus en sigui immune, i això és molt fotut.

    Els medicaments contra la Covid-19 es donen per protocol, sense que hi hagi proves que realment funcionen i sense mirar si poden ser perjudicials per a certs pacients

    A més, podem pensar que és un virus que anirà mutant?

    Pot fer-ho, sí. A millor o a pitjor. Però ja en parlarem quan muti. De moment, per aquesta Covid ja s’ha començat a publicar sobre centenars d’assajos clínics i proves en alguns voluntaris. Però s’ha d’anar amb compte amb aquestes notícies, perquè moltes vegades ho filtren les companyies per a fer-se publicitat. Hi ha el cas de la companyia Moderna que va explicar que ja havien administrat una primera vacuna a una dona voluntària, als EUA. No crec que funcioni, però el dia després d’anunciar-ho, molta gent hi va posar diners. Casualitat?

    Sobre la gent que diu que no tindrem vacuna fins el 2024, és teòric, però és veritat que entre el temps que es triga en tenir preparats per a proves en animals i tenir-ne els resultats, que són uns pocs mesos, es podrien començar a fer proves en humans a la tardor, i començar a dir que tenim una vacuna que provoca anticossos. Però dir que protegeix contra el coronavirus, ja és una altra història. Quan es fa la vacuna de la grip, per exemple, cada any el que es busca és que generi anticossos, però no se sap si protegeix fins l’any següent. Les companyies que venen la vacuna de la grip fan un gran negoci perquè la distribueixen i després miren si ha anat bé. Per exemple, les dues darreres vacunes de la grip, es veu que no han protegit gens bé.

    Per a saber totes aquestes coses sí que ens haurem d’esperar un parell d’anys. I per a que tothom pugui rebre la vacuna passaran, segur, tres o quatre anys, però s’aniran trobant coses.

    El que caldrà veure és, precisament, com es distribuirà aquesta vacuna. Si serà gratis, si es començarà per la població de risc, si serà global…

    Si no som capaços de fer una revolució mundial per a prendre la vacuna a qui la fabriqui, si no som capaços d’exigir als nostres governs que ens garanteixin una distribució equitativa i democràtica, és que ens estem equivocant molt. Ens parlen de bioètica, però que es posin les piles: hem de començar a defensar el vulnerable. Però haig de dir que, amb tanta gent treballant per a trobar una solució, no voldria desconfiar tant de la humanitat per a pensar que no ho farem bé.

  • Quines són les conseqüències d’un confinament prolongat per a la salut mental?

    Des que el dia 14 de març va començar el confinament per intentar frenar els contagis de coronavirus, la pregunta que es repeteix més és quan podrem sortir al carrer. Fins ara, els factors que marcaven el ritme eren dos: l’estat de propagació del virus i l’economia. No obstant això, després d’un mes de confinament, els experts afegeixen un tercer element a l’equació: la salut mental. «L’aspecte de la vida en majúscules és una variable que ara, juntament amb la salut i l’economia, resulta fonamental», afirma José Ramón Ubieto, professor col·laborador dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC. «Ja comencem a patir les conseqüències del confinament i tothom, des de la senyora de seixanta anys fins al nen de vuit, sent frustració, ganes de sortir, ànsia per veure la família… Això també afecta la salut; la física, però també la mental», adverteix el psicòleg.

    Tot i que cadascú afronta el confinament de manera diferent segons les circumstàncies personals, en tots els casos significa sortir de la nostra zona de confort. I una de les conseqüències és que genera angoixa. Com explica Mireia Cabero, professora col·laboradora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC, «l’estat natural de les persones és la llibertat, i aquesta és la situació a què tothom vol tornar. Som éssers socials, d’acció, de vida exterior». Al mateix temps, som conscients que estem confinats pel risc vital que correm, de manera que «és natural viure amb frustració l’augment del temps de confinament; rebem els missatges «encara no ho estem aconseguint» i «encara no tornaré a la normalitat»», afirma la professora de la UOC.

    Per aquesta raó, davant la disjuntiva de si és preferible allargar el confinament o interrompre’l tot i saber que s’haurà de tornar a imposar en cas d’un rebrot, la resposta no és fàcil. En qualsevol cas, segons el psicòleg José Ramón Ubieto, s’han de tenir en compte les tres variables fonamentals. «El criteri epidemiològic únic i exclusiu no serveix, i l’econòmic tampoc, perquè l’economia necessita les persones, i les necessita amb salut», assenyala. A més, afegeix que també seria un error que ara es deixessin de banda tots els aspectes relacionats amb el benestar mental, «especialment per a les famílies que viuen el confinament de manera precària. Hi ha persones vivint amb algú altre en una sola habitació, molta gent patint perquè no pot veure familiars vulnerables dependents o malalts, i, a més, hi ha persones que necessiten sortir perquè la tensió dins de la família i els conflictes que es van aguditzant en el dia a dia són un problema cada vegada més gran», assegura.

    Es refereix a situacions com la violència masclista, que sembla que s’està agreujant. Segons ha informat el Ministeri d’Igualtat, durant els primers quinze dies de confinament, el 016, telèfon gratuït d’atenció a les víctimes de violència de gènere, va rebre un 18,21 % més de trucades que durant el mateix període del mes de febrer. Quant als serveis de suport psicològic gratuïts, comencen a estar desbordats. Només el de la comunitat madrilenya, gestionat pel Col·legi Oficial de Psicòlegs de Madrid, va atendre més de 700 trucades durant el primer dia de funcionament.

    Relaxament progressiu

    En aquesta situació, les mesures adreçades a un relaxament del confinament que incloguin propostes progressives que es puguin consolidar són l’opció que, segons l’opinió de José Ramón Ubieto, s’acabarà imposant. Es tractaria d’una solució intermèdia que evitaria els problemes causats per una obertura abans d’hora. «Generar expectatives seguides de frustració és una alternança molt negativa, perquè creure que has sortit del túnel i de cop i volta haver-te de tornar a tancar és molt frustrant», adverteix. Comparteix aquesta opinió la psicòloga Mireia Cabero, fundadora del moviment Cultura Emocional Pública, projecte que es porta a terme a la incubadora Hubbik de la UOC. Cabero assenyala que «començar ara un desconfinament per tornar-lo a activar augmentaria la impotència, la desesperança i fins i tot el descontentament cap a les institucions que han impulsat el desconfinament parcial».

    Llavors, per què es continuen posant dates, fins i tot encara que sapiguem que no són definitives? Una revisió d’estudis publicada a The Lancet ofereix una resposta. Segons aquesta investigació, per a les persones confinades cada anunci d’augment del temps de quarantena provoca frustració o desmoralització, però no posar cap límit al calendari per a aquesta quarantena té efectes encara més perjudicials. I és que, com explica Mireia Cabero, posar una data límit, encara que sapiguem que no necessàriament serà la definitiva, ens ajuda «perquè el cervell es relaciona millor amb estats no desitjats que tenen data de caducitat que no pas davant la incertesa sense límit. Augmenta la capacitat d’omplir aquest temps limitat d’intencions i esforços», assenyala.

    Mentrestant, afrontar el confinament de la millor manera possible requereix algunes accions, entre les quals la professora de la UOC destaca les següents:

    • Ser conscients de com ens afecta el confinament interiorment (com ens sentim, quins pensaments i sensacions ens produeix, quines actituds i comportaments ens genera, com estem físicament…).
    • Donar sentit a la situació com a societat i individualment.
    • Acceptar el que ens està passant per deixar de lluitar contra les circumstàncies i generar-nos circumstàncies que ens siguin favorables i acceptar el repte vital que afrontem.
    • Decidir per a què volem que ens serveixi aquest temps de vida i a què volem dedicar aquest període d’«aturada obligatòria». Encara que estiguem més aturats, la vida continua i depèn de nosaltres com l’afrontem.
    • Disposar-nos a viure amb sentit i voluntat aquesta nova «normalitat», que té data de caducitat tot i que encara no sapiguem quina és.

  • “Fins que no siguem immunes al virus no recuperarem l’ús de l’espai públic”

    oan Subirats, catedràtic de ciències polítiques a la UAB, diputat a la Diputació de Barcelona i comissionat de Cultura a l’Ajuntament de Barcelona, planteja la crisi del coronavirus com una avantsala que obre un escenari de riscos i possibilitats. El perill de cedir la nostra intimitat en pro del bé comú i acabar cedint a lògiques controladores i totalitàries es contraposa a l’oportunitat d’implementar les xarxes de solidaritat.

    Sigui com sigui, però, la sortida de la crisi, Subirats assegura que “no és tan fàcil tornar a la normalitat” i, és més, considera que “potser tampoc volem tornar-hi”. Com seran les ciutats quan puguem sortir de casa en la nova normalitat? Tindrem por els uns dels altres i primarà la por al contagi abans que el contacte? Si no es poden reprendre els espais públics i no es poden fer manifestacions, com serà la protesta? Parlem de com serà, al cap i a la fi, el nostre tracte amb la ciutat, amb l’altre, desprès de la pandèmia

    Fa unes setmanes va publicar un article a Ctxt en què citava a Boaventura de Sousa Santos, qui deia que la normalitat era una crisi permanent. Com creu que aquesta pandèmia ha evidenciat que la nostra normalitat era, precisament, una excepcionalitat?

    Boaventura diu que portem molt temps en crisi, però el concepte crisi té un problema i és que dóna la sensació de ser conjuntural. Una crisi és com si tinguessis, ara mai millor dit, una grip: la tens durant un temps i després la superes. Però l’organització mundial que impera actualment va ser gestada en el 2008, des del discurs que la superació de la crisi ho justificava tot. Va justificar les retallades en sanitat pública, la precarietat laboral o els problemes d’habitatge. Ja ho diu la Naomi Klein a La doctrina del xoc: normalitzem coses que de normal no tenen res.

    És ara, que patim una crisi d’una altra magnitud, que parlem d’emergència i de perill vital. Això ho trobem excepcional, però no ha estat fins a aquesta excepcionalitat que hem redescobert coses que havíem perdut durant la ‘normalitat’ anterior. Hem redescobert el temps, la importància de serveis i activitats a la llar, la salut i la vida en relació al treball. La normalitat hauria de ser més segura, però ara ens adonem que estàvem rodejats de riscos. Ara, en aquesta excepcionalitat, aparentment hauríem d’estar insegurs, però resulta que hem recuperat seguretats que havíem perdut.

    El fet de recuperar seguretats, que entenc que exclou les persones malaltes, depèn molt de les condicions en què es visqui aquesta excepcionalitat.

    Evidentment, les desigualtats continuen existint

    Adonar-nos en, no vol dir necessàriament posar-hi remei. El 2008 es va tirar de solucions curtplacistes. Creu que n’haurem après res?

    La crisi del 2008 no va tenir el nivell d’aquesta. Va ser molt grossa i va tenir molts efectes, però no va tenir tant impacte sobre la quotidianitat. Això ens està fent redescobrir més que llavors, el poder de l’articulació comunitària. Repensem coses que no vam tenir temps de repensar el 2008, perquè impacta molt més en els hàbits i maneres de viure i relacionar-nos.

    Hi ha el risc de fer com al 2008 i tornar al business as usual, reafirmant les desigualtats d’aquells qui més van patir la crisi, tot rescatant els bancs i recuperant el sistema econòmic de la manera més ortodoxa possible. Però crec que no passarà. D’aquella crisi van sorgir moviments globals com el 15M o l’Occupy Wall Street, dels que vam extreure aprenentatges que potser ens permeten resoldre aquesta crisi de manera diferent.

    Del 2008 van sorgir moviments globals com el 15M o l’Occupy Wall Street, dels que vam extreure aprenentatges que potser ens permeten resoldre aquesta diferent

    La crisi ajuda a evidenciar desigualtats i inseguretats, com la precarietat laboral, la crisi habitacional o la violència de gènere. Però per a un cert gruix social, aquest confinament no ha suposat només posar-les de relleu, sinó conviure-hi 24 hores al dia, 7 dies a la setmana.

    És evident que la desigualtat juga un paper en els efectes d’aquesta crisi. Es veu, no només en les condicions físiques o materials amb les quals la gent és capaç de subsistir, sinó també amb la distribució dels contagis. No és veritat que el virus sigui democràtic.

    Per això no serà tan fàcil tornar a la normalitat i, a més, la pandèmia ens deixa la reflexió que no volem tornar a la normalitat. Després de les grans crisi mai no es torna al que hi havia abans: després de l’11S vam veure un canvi brutal en la seguretat del món i, ara, és possible que s’incorporin mesures de control tecnològic de la població. Se’ns plantegen perills i oportunitats i que la sortida sigui millor o pitjor dependrà de l’atenció que parem als més perjudicats. Podem acabar en un escenari amb un control brutal de la conducta o bé en un altre en què s’hagi recuperat la importància de la xarxa.

    Correm el risc de cedir les dades sobre la nostra intimitat de manera voluntària, en pro del bé comú?

    És una possibilitat. Les aplicacions mòbils que han creat la Generalitat i el Gobierno són apps en les que, de manera voluntària, expliques com et trobes. Pot semblar evident que ara cal fer-ho, ja que contribueix només a tenir més controlada la salut pública. Però, a la vegada, no sabem si aquestes dades poden ser usades de manera negativa.

    A la Xina, per exemple, quan una persona en un vagó de tren té uns nivells de temperatura alts, que es detecten a través d’un sensor, s’avisa als telèfons de tots els passatgers. Això es pot veure com una intromissió brutal, però també és una garantia per la salut pública. És el que Focault denominava biopolítica, la capacitat de control. Normalment no cediríem tan fàcilment la nostra intimitat, però quan parlem de salut, la cosa canvia.

    El que no podem fer és deixar de polititzar el debat, ens equivocaríem si penséssim que estem davant d’un problema estrictament tècnic o científic. I quan dic polititzar no vull dir parlar sobre si ho fa millor Junts per Catalunya, el PP o el PSOE. Vull dir discutir sobre qui guanya i qui perd amb cada decisió, quins són els costos i els beneficis i com es distribueixen. Que no hi ha res neutral.

    No podem deixar de polititzar el debat, ens equivocaríem si penséssim que estem davant d’un problema estrictament tècnic o científic

    Com creu que ens relacionarem, un cop acabi el contagi? Ara que parlava del vagó a la Xina, creu que manarà la por al contagi? I si és així, això podria augmentar les desigualtats i discriminacions socials?

    Històricament això ja ha passat: el call jueu de Barcelona es va destruir al segle XIV perquè va córrer la veu que la pesta s’havia originat allà. A la Índia hi ha el rumor que una bona part de la pandèmia va néixer a una mesquita i, amb tot el conflicte que hi ha entre hindús i musulmans, això és un barril de pólvora. En aquestes situacions, buscar un culpable és senzill i això es notarà a la llarga. Ens costarà tornar a sortir a l’espai públic per a celebracions multitudinàries. Fins que no siguem immunes al virus o hi hagi una bona part de la població amb immunitat adquirida, no recuperarem la normalitat de l’ús dels espais.

    És un aspecte del desconfinament que caldrà ser regulat, sobretot tenint en compte les ganes que tenim de recuperar el contacte. Serà una decisió científica, mèdica i política, que haurà de buscar la manera que no acabi repercutint més sobre uns que sobre altres. I aquí, la tornada a l’escola també tindrà un paper importantíssim.

    Les diferències en l’accés a la tecnologia i el temps i capacitat que tenen les famílies per acompanyar els infants en l’estudi durant el confinament generaran desigualtats que perduraran en la vida acadèmica dels nens i nenes?

    Sabem que el grau d’èxit educatiu depèn de la formació de les famílies. És una variable important, així com la disponibilitat d’aparells tecnològics. I caldrà continuar amb aquests debats al futur, ja que s’haurà de reforçar l’equipament tecnològic de la societat quan sortim d’aquesta pandèmia. Igual que al segle XIX es van fer xarxes de sanejament i clavegueram, demà caldrà una xarxa oberta per a la ciutadania, democràtica, i no controlada de manera privativa.

    Pel que fa als efectes que tindrà la pandèmia als infants, dependran de la nostra capacitat de treballar durant els mesos posteriors. L’estiu serà un escenari importantíssim: les colònies i els esplais poden ser una gran eina per a eliminar els efectes de la pandèmia i les dificultats que s’hagin adquirit aquests mesos. Ara bé, caldrà garantir-ne un accés democràtic de la mà d’ajudes públiques. L’oci serà un element central per a reduir els efectes de la pandèmia.

    Els esplais i l’oci durant l’estiu seran importants per a eliminar els efectes de la pandèmia sobre els infants

    Durant aquests mesos, sembla que la situació ha canviat però els continguts i la manera d’estudiar s’ha mantingut. Creu que és moment per a replantejar metodologies pedagògiques?

    La crisi actual posa més de relleu aquesta necessitat, però ja fa temps que tenim un problema al sistema educatiu. Cal introduir més elements artístics, experimentals, propis d’una lògica que no es basi en la reproducció del coneixement. Hi ha un gran desajust entre el canvi d’època que vivim, plena d’incerteses, i els currículums escolars. Ens cal incorporar aquestes paraules màgiques, com la creativitat, la innovació o l’emprenedoria per a educar persones que siguin flexibles en èpoques canviants, com la nostra. I això, la Covid-19 ens ho demostra.

    Parla de la necessitat d’introduir més art i cultura a l’educació. Precisament la cultura té un paper rellevant durant aquest confinament. Estem acostumats a consumir cultura gratis i aquests dies s’està demostrant com de vulnerable és el sector. És moment per a donar més veu a la cultura?

    La situació ho demana. La cultura és determinant en el moment que vivim, però a la vegada viu en una precarietat crònica. Hem assumit una cultura d’accés lliure que no té en compte la supervivència dels creadors. Cal posar de relleu la importància de la subsistència econòmica de la cultura, no només en termes de pressupostos: hem d’assumir que val un preu que s’ha de pagar.

    Però el que està clar que és un sector que sortirà molt tocat d’aquesta crisi. Encara ara no tenim clar quin és el futur de grans esdeveniments com festivals o festes. Tenim Sant Jordi aplaçat fins el juny. I se’ns ve el dubte a sobre de com celebrar grans festes com el Grec, la Mercè o, fins i tot, cap d’any. Som molt conscients que els efectes del coronavirus es perllongaran en el temps i hem de trobar l’equilibri entre la necessitat de recuperar el pols de ciutat i els requeriments sanitaris: entre la salut i el gaudi.

    La cultura és determinant en el moment que vivim, però a la vegada viu en una precarietat crònica: hem d’assumir que val un preu que s’ha de pagar

    Recuperar els espais públics és recuperar la sobirania com a ciutadania. Al principi de l’entrevista parlava dels aprenentatges de la crisi del 2008, a través del 15M o l’Occupy Wall Street. Ambdós basats en la mobilització. Si en un futur recent s’imposibiliten les manifestacions o la mobilització, com serà la protesta?

    A tot el món patim la mateixa excepcionalitat i crec que es generaran processos de cooperació i aprenentatges globals creuats. Això es va donar al 2008 amb l’Ocuppy i crec que es tornarà a donar, tot i que no de manera física. Les xarxes seran un element importantíssim, però la mobilització al carrer se seguirà donant i haurem de valorar els riscos. Tornem al que parlàvem abans: en moments d’incertesa hi ha el risc que es valori la seguretat i la salut pública per sobre de tot; pot ser que les lògiques autoritàries aprofitin aquesta incertesa per a delimitar les possibilitats de la protesta.

    Aquests dies es dóna el debat sobre la presència de l’exèrcit als carrers. Per una banda la imatge violenta i de despesa pública associada als militars i per una altra les tasques de desinfecció de l’UME. Què pesa més?

    Cal pensar en la capacitat d’aprofitament polític que uns i altres puguin fer d’aquest debat. Però crec que ara el que correspon és aprofitar tots els recursos disponibles per a fer front a una situació excepcional que pot superar-nos. En aquest sentit, em sorprèn la politització d’aquest debat, que ens distreuen dels veritables objectius d’aquests dies.

    Això, però, no vol dir ser naïf i que ens sigui igual d’on vingui l’ajuda i qui ens l’ofereixi. No comparteixo la retòrica militarista a les rodes de premsa i no simpatitzo amb com la monarquia s’aprofita de la situació per intentar sortir de la situació patètica en la qual està. Però són detalls relativament petits en relació a la dimensió del problema. És absurd és que hi hagi bucs militars hospitals o dispositius de desinfecció i que no els usem. I això no justifica l’existència de l’exèrcit.

  • Retallar la sanitat mata

    Retallar la sanitat mata!. Aquesta frase vista a mobilitzacions i adhesius explica a la perfecció tot el que està passant les últimes setmanes al nostre territori, i des de desembre de 2019 en altres parts del món. Les retallades en la sanitat pública no només acaben amb les vides de les persones, sinó que enterren drets adquirits com a treballadores i usuàries, empitjoren encara més la situació de la sanitat pública i ens obliguen a pagar les retallades amb els nostres cossos.

    Unes retallades que vénen de llarg

    Les retallades a la sanitat arreu dels Països Catalans es van iniciar el 2007 i no s’han aturat. El 2015, la despensa sanitària per habitant dels Països Catalans era a la cua de la resta de l’Estat espanyol. El 2018, un informe situava a Catalunya i al País Valencià a la cua de l’Estat en atenció sanitària. Aquestes retallades s’han vist reforçades amb les reduccions en el pressupost en sanitat per part dels diversos governs de l’Estat espanyol: el 2012, la inversió va disminuir un 6%, el copagament es va implantar i el sistema sanitari va començar a necessitar una revisió dels seus principis fonamentals donada la nova situació. I durant els anys següents, el pressupost en sanitat ha continuat caient.

    A Catalunya, l’any 2010, la Generalitat va destinar el 30% dels pressupostos a la sanitat, el sou del personal sanitari es va reduir un 5%, a més de la despesa farmacèutica. Convergència i Unió, amb Artur Mas al capdavant, va disminuir en més de 1500 milions d’euros el pressupost sanitari, fet que va provocar el tancament de quiròfans i plantes hospitalàries, l’augment de les llistes d’espera per una operació, la reducció dels horaris als centres d’atenció primària, la no cobertura de baixes, l’augment de les negligències relacionades amb la manca de recursos…

    Pel que fa al País Valencià, l’any 2012 el govern del PP va aprovar el decret de retallades salarials i socials que va provocar una rebaixa en el sou del personal del sector públic, una disminució de la despesa destinada a la sanitat pública i una reordenació del sector, i l’aplicació de 300 mesures que aguditzaven encara més el procés de privatització de la sanitat. En els últims anys, la retallada correspon a uns 1300 milions d’euros.

    I en el cas de les Illes, entre 2010 i 2012 els concerts a la sanitat privada es van incrementar més d’un 36%, l’any 2015 la despesa en sanitat va ser del 5,3% i l’any 2017 la despesa en sanitat es trobava a la cua de l’Estat espanyol. Aquesta disminució de la despesa sanitària ha perjudicat els serveis assistencials en tots els seus àmbits, el sou del personal i les inversions en equipaments i infraestructures i en salut pública. Però ha beneficiat als concerts per finançar una provisió privada de serveis i l’augment de la despesa generada pels medicaments hospitalaris; l’any 2017 el pressupost en concerts representava l’11% de la despesa sanitària i els medicaments, el 25%.

    Les retallades a la sanitat per part dels governs del PP i CiU arreu dels Països Catalans han suposat el tancament de milers de llits a centres sanitaris i sociosanitaris públics i l’inici d’una promoció directa i indirecta de la sanitat privada. A Catalunya, un 56% dels llits disponibles corresponen a hospitals privats, en el cas de les Illes, més d’un 43% i al País Valencià, més d’un 17%. La Federació d’Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública va quantificar les retallades aplicades des de 2009 entre 15000 i 21000 milions d’euros menys anuals. Així, des del 2007, els governs autonòmics, a través de les retallades, han treballat en la consolidació d’un model dual de sanitat.

    I la sanitat privada, què?

    Des del 15 de març, arran de l’estat d’alarma, la sanitat privada queda a disposició de la sanitat pública a l’Estat espanyol. Però s’està duent a la pràctica? Els governs expropiaran a la sanitat privada els recursos necessaris per fer front a la crisi, fent trontollar pactes i interessos econòmics? Fa una setmana es va publicar que l’aportació de la sanitat privada al Principat era de 100 llits d’un total de 3300, 84 a les Illes, de més de 1300, i al País Valencià, 136 llits d’un total de 1200. En resum, la sanitat privada posa a disposició només el 5,5% del total dels seus llits. Mentrestant s’estan habilitant universitats, pavellons poliesportius i hotels com a hospitals de campanya per fer front a la manca d’espai. I tota aquesta nova inversió per adequar espais nous d’on ve? Doncs del sector públic. I arribats a aquest punt, no ens hauríem de preguntar si tenint els recursos disponibles, en aquest cas privats, per què no els aprofitem?

    I per acabar d’arrodonir la cirereta de la sanitat privada, seguint en la línia de mantenir els beneficis econòmics, algunes clíniques pretenen aplicar ERTOs a les seves treballadores, generant així un estalvi i una preservació del seu capital. ERTOs en sectors considerats essencials per la societat, tot i ser privats.

    I les respostes dels diversos governs cap a la sanitat privada apunten cap a una nul·la voluntat d’acció per utilitzar més recursos privats. De fet, es limiten a felicitar-los per la seva col·laboració. Aquesta crisi deixa en evidència les mancances que té el sistema sanitari públic, ens ajuda a entendre quines són les claus estructurals del problema i ens porta al punt de no retorn, necessitem desgranar-los i donar-los la volta.

    L’inici d’una nova crisi i les conseqüències per a les treballadores

    El febrer de 2020, comencen a fer-se públics els primers casos de Covid-19 al nostre territori. Què ens ha comportat això com a usuàries i treballadores del sistema sanitari? Des de fa més d’un mes, els centres hospitalaris i les treballadores ens hem preparat per fer front al caos, que ha acabat arribant i que tot apunta que acabarà d’esclatar aviat. No hi ha llits suficients, incloent-hi els de l’UCI, i es treballa per adequar altres unitats hospitalàries, i no hospitalàries, per poder fer front a la càrrega assistencial. No hi ha material de protecció suficient per garantir la seguretat de les treballadores, de fet, hem de tenir en compte que l’Estat espanyol és qui més personal sanitari té infectat per la Covid-19. Per desgràcia, això ja ha tingut conseqüències (arreu de l’Estat espanyol hi ha hagut 6 morts de personal sanitari).

    Ens trobem amb canvis constants en els protocols assistencials, cada cop més febles i en què cada cop es necessita menys material de protecció… Casualitat? La precarietat laboral s’ha establert en forma de llargues jornades de feina, fins i tot doblant torns, amb una càrrega assistencial molt elevada. I quan arribem a casa, esgotades físicament i psicològicament, només podem agafar forces per afrontar un altre dia de feina. L’extrema situació a què ens hem vist abocades les treballadores de la sanitat ens posa al centre, com a principal focus d’infecció del virus per a la resta de la societat.

    Però l’estat actual del sistema sanitari no és fruit únicament de la Covid-19. Les retallades que ha patit el sistema de salut han aplanat el camí per trobar-nos en la situació en què estem, saturades i desbordades. I cada dia, quan arriben les 20 hores, se’ns escapa un somriure quan sentim els aplaudiments que ens mostren l’agraïment de la gent, i esperem que, un cop passat tot, no ens envaeixi un episodi d’amnèsia col·lectiva i recordem que sense un canvi de paradigma, no podrem avançar. No podem continuar permetent que ens retallin els drets, ni sanitaris, ni laborals, ni educatius, ni sexuals.

    Cada cop que aplaudiu, recordeu que hem de lluitar per mantenir aquest sistema de salut, i les seves professionals, que cada dia, i avui més que mai, tenim cura de totes les persones afectades. No podem permetre que les llistes d’espera arreu dels Països Catalans continuïn augmentant, ni les desigualtats en l’esperança de vida entre classes socials, ni l’empitjorament de la nostra salut.

    Per què necessitem un sistema sanitari públic?

    No necessitem una gestió centralitzada per part del Govern espanyol ni el desplegament de l’exèrcit arreu del territori. El que necessitem és fer un pas endavant. És imprescindible posar la vida al centre i deixar de banda els interessos empresarials i econòmics que envolten la sanitat. I posar la vida al centre significa que les necessitats de les persones són prioritàries, que passen per damunt dels interessos econòmics d’empreses i lobbies. Quina és la quantitat de treballadores d’arreu dels Països Catalans que paguen doblement per la seva salut? Les retallades en el sistema sanitari no poden recaure sobre les nostres vides, perquè no són cap negoci.

    Necessitem un sistema sanitari de provisió, gestió i titularitat 100% pública, de millor qualitat, on el dret d’universalitat sigui fonamental, que superi les desigualtats d’accés, que sigui independent de la provisió sanitària privada. Necessitem un sistema de salut que aposti per la millora de l’estat de salut de les classes populars, que promogui la prevenció i promoció de la salut, que tingui en compte la complexitat de la comunitat i es basi en els determinants socials de la salut per fer front a les desigualtats. I sobretot ens cal que les cures siguin cobertes amb recursos públics i que no siguem les dones de classe treballadora qui les sostinguem.

    Cal transformar la sanitat pública en clau feminista i superar el model heteropatriarcal. Apostem per un model que no medicalitzi a les dones, que treballi en la recerca sobre la salut integrant la perspectiva de gènere i sobre els problemes de salut que afecten exclusivament a les dones, que faci una aposta real per la detecció i prevenció de la violència masclista. Necessitem un model de garantia per la millora de la salut afectiva, sexual i reproductiva.

    Cal acabar amb l’acumulació del capital i el drenatge públic cap a la sanitat privada. La salut no és un joc on es guanyen diners, cal posar a disposició de la sanitat pública tots els recursos que es troben en mans de la sanitat privada. Necessitem sobirania. Sobirania sanitària per poder fer front els problemes de salut i millorar la qualitat del nostre sistema sanitari. La centralització que està fent l’Estat espanyol ens aboca a una agudització encara més gran d’aquesta crisi sanitària.

    I el preu que Europa ens farà pagar serà alt, molt alt. Aquesta crisi sanitària anirà acompanyada d’una crisi econòmica que afectarà, encara més, els nostres drets. Serà llavors quan haurem de seguir aplaudint les lluites de les treballadores, sanitàries o de qualsevol altre sector. Haurem de continuar construint xarxes de suport als barris. Haurem de confiar més que mai en les nostres veïnes. Tenim l’oportunitat de fer que les nostres vides estiguin al centre. I ara sí, amb un fort aplaudiment.

  • Com fer front a la incertesa del confinament?

    Diumenge passat, Pedro Sánchez va anunciar que el confinament, de la mà de l’estat d’alarma decretat el passat dia 14 de març, s’allargarà, com a mínim, dues setmanes més. Això marca una data -provisional- al calendari: l’11 d’abril. Aquest confinament, que té unes excepcions marcades, presenta diversos escenaris i realitats de les persones que han de quedar-se a casa. Els qui poden fer teletreball i els que han aturat la seva ocupació. Els qui han patit un ERTO o els qui encara han d’anar a treballar. Aquells que tenen criatures o persones dependents a càrrec. Els qui pateixen alguna malaltia. Els qui conviuen amb algun contagiat -o pateixen- de Coronavirus.

    Mil i un escenaris i una raó: frenar la corba del contagi. Tot i que l’objectiu sigui clar, el camí a través d’un confinament a casa pot fer-se dur. “Quan fem alguna cosa voluntàriament és senzill. El problema ve quan no depèn de nosaltres i, sobretot, quan no sabem quan finalitzarà aquesta situació”, exposa Jaume Descarrega, psicòleg clínic i membre de la Junta Directiva del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC).

    No existeix una cura universal ni un consell que serveixi per a tothom, però els experts consultats focalitzen en mantenir rutines. Mantenir la higiène i vestir-se ajuda a mantenir l’estabilitat, així com fer una mica d’exercici. “Fer activitat millora la condició física i el benestar emocional, encara que sigui poc temps”, expliquen des de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC). No es tracta tant de posar-se en forma -que també- sinó que l’exercici també cansa, per la qual cosa es combat l’insomni.

    I és que l’aparició de sentiments negatius com l’angoixa, la por o, fins i tot, l’apatia és “normal en situacions difícils, però hem d’evitar que es converteixin en sentiments extrems i no entrar en pànic”, segons Descarrega. Per a intentar controlar-les, el primer que s’ha de fer és “explicar i donar sentit a la situació de confinament”, diu el psicòleg.

    En aquesta línia pren molta importància la informació que consumim i com la consumim. La informació adequada i veraç “ajuda a rebaixar l’angoixa”, diu Descarrega, però adverteix que no hem d’estar “24 hores al dia amb el monotema”. El psicòleg reconeix que cal estar alerta de les novetats, però que no podem estar “tot el dia pendents de les xarxes socials i de cada nou missatge”. Sobretot, cal parar atenció al temps dedicats als xats i a les xarxes, com Twitter o Facebook, ja que poden ser “un element de desinformaicó i solen ser espais on hi ha tendència al malestar”.

    Ara bé, aquestes eines també poden ser de gran ajut per a retrobar-se amb aquells dels qui estem lluny i trencar amb la monotonia de la convivència amb les persones amb les que estem confinats -o amb la solitud. I, tal com adverteix Descarrega, hem d’evitar ser alarmistes o fatalistes quan parlem amb les persones properes. Sobretot amb les criatures. “Els més petits han d’estar informats, sense mentides i amb dades concises i adaptades a la seva edat”, apunta el psicòleg, qui recomana el conte Rosa contra el virus, editat pel COPC.

    Confinats dins el confinament

    “Cal recordar que una persona amb coronavirus que no hagui estat hospitalitzada s’ha d’aillar en una habitació individual”, recorden des de l’AIFiCC. Això, doncs, suposa estar confinat dins del confinament a la pròpia llar. Aquesta situació pot ser la que produeixi més angoixa i és quan les tecnologies poden prendre més importància: “truca o envia missatges”, recomanen des de l’associació d’infermeria.

    En cas que una persona senti símptomes però la saturació del sistema de salut impossibiliti fer-se la prova, Descarrega recomana per tots els mitjans possibles “evitar la sobreinformació, per tal de controlar l’angoixa”. En aquests casos, ressalta la importància d’establir xarxes de suport psicosocial amb persones properes per tal de “disminuir l’impacte emocional de la situació”.

    I és que no parar de donar volta als símptomes o lamentar-se de la situació de confinament “genera una angoixa innecessària que és perjudicial per a la salut”, explica Descarrega, qui assenyala que “no s’han de prendre més precaucions que les necessàries: cal mantenir la calma i seguir les mesures de protecció que determinin les institucions sanitàries”.

    Que no ens prenguin l’humor

    “La por és una emoció bàsica i una reacció normal i saludable davant situacions desconegudes, una resposta adaptativa que ajuda a mantenir-nos alerta i a prendre les mesures necessàries per evitar riscos”. Així comença la guia del COPC per a la gestió psicològica de la quarantena. “La por és necessària, igual que la tristesa”, explica Descarrega. Ara bé, la por també es pot convertir en un “bloqueig que impedeixi gestionar amenaces amb eficàcia”, adverteix la guia.

    Per evitar que els sentiments negatius dominin aquesta quarantena, el psicòleg assegura que cal acceptar que “hi ha una part de la situació que no depèn d’un mateix, que no es pot controlar ni preveure, però les decisions que prenguem aquests dies sí son nostres. Això, en el fons, no canvia mai, ja sigui en quarantena o no”.

    Així, la lliçó positiva d’aquesta situació és “poder recuperar allò que abans no podíem fer”, diu el psicòleg, fent referència a tenir temps per fer tasques de cures amb les persones del nostre voltant, posar en valor les feines invisibilitzades, “sovint realitzades per les dones”. És temps per a donar ales als “projectes que neixen de la capacitat creadora i per a valorar el poder de l’empatia i la solidaritat”.

    I és que el col·lectiu és imprescindible per a superar moments de crisi, igual que l’humor. “És una eina indispensable per a alliberar la tensió i la incertesa”, apunta. Des dels memes sobre el paper de vàter fins als veïns que es troben per a tocar música o jugar al bingo des dels balcons, “cal valorar la creativitat i la comunió de qualsevol activitat i potenciar tot allò que ens ajudi a superar la situació i connectar-nos als altres”.

  • Les dificultats de confinar-se quan no es té un sostre

    Les directrius del govern espanyol són clares: tothom ha de romandre confinat a casa i només es podrà sortir al carrer per anar a comprar, anar a la farmàcia, cuidar persones dependents, per passejar les mascotes o per altres causes de força major. Les persones sense llar que dormen al carrer, però, no poden seguir aquestes indicacions, així com tampoc complir amb les recomanacions sanitàries per prevenir el coronavirus, com rentar-se les mans amb sabó o gel antisèptic.

    Des de la Fundació Arrels denuncien que hi ha persones sense sostre que han sigut multades i expulsades d’alguns llocs de l’espai públic, situació que qualifiquen de “surrealista”, ja que aquestes persones no poden, per raons evidents, confinar-se. Aquestes situacions problemàtiques que s’han desencadenat en els darrers dies, segons explica el director de l’entitat Ferran Busquets, han fet augmentar l’angoixa. “Moltes vegades, a persones que estan a punt de sortir-se’n, els apareixen multes acumulades que dificulten molt que puguin seguir endavant”, afirma Busquets.

    A banda d’això, la seva situació de salut és molt delicada, de manera que es troben més exposades al contagi. “Són persones que, de mitjana, viuen vint anys menys que la resta de la població. A més, el 30% de les persones sense llar pateixen algun tipus de malaltia crònica”, explica el director de la Fundació.

    Mesures per atendre les persones vulnerables

    El passat divendres, l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, va anunciar les mesures que s’implementaran per atendre els col·lectius més vulnerables en el marc de la crisi sanitària. En primer lloc, l’Ajuntament posarà a disposició 200 pisos turístics per allotjar a persones sense llar que viuen en equipaments Housing First que han hagut de tancar a causa de l’aplicació de protocols de seguretat. L’acord s’ha dut a terme amb l’operador de pisos turístics Apartur i l’allotjament serà inicialment durant dos mesos, amb els costos assumits per l’administració.

    També s’obrirà un pavelló de la Fira de Barcelona, de 6.000 m² i capacitat màxima per acollir 1.000 llits, destinat a persones sense llar, víctimes de violència masclista, famílies recentment desnonades o altres col·lectius en risc. En un inici, allotjarà 150 persones i després s’aniran habilitant més places. Els àpats seran gestionats per la Creu Roja. L’alcaldessa Ada Colau va explicar que en aquests moments l’Ajuntament, amb el suport de l’Exèrcit, està “treballant perquè en els pròxims dies es pugui habilitar l’equipament amb llits, taules, cadires, dutxes i tot el necessari perquè les persones puguin estar en condicions dignes i complir amb els protocols sanitaris”.

    A més, el consistori també ha obert tres nous equipaments per acollir a persones sense llar i en situació de vulnerabilitat: l’Espai Pere Calafell, que tindrà una capacitat de 56 persones, un espai gestionat en col·laboració amb l’entitat Sant Joan de Déu, que tindrà 30 places i un tercer equipament cedit pel Centre Assís, que va haver de tancar per un possible cas positiu de coronavirus entre el personal de l’entitat. En aquest espai s’hi ha habilitat un servei de dutxes, bugaderia i de repartiment de menjar.

    Segons la Fundació Arrels, les mesures impulsades per l’Ajuntament suposen un pas endavant per donar resposta a la greu situació de les persones sense llar, però no arriben a totes les que viuen al carrer. Des de l’entitat, consideren que la major part d’aquestes mesures s’enfoquen a l’acollida de persones que actualment ja estan en altres equipaments, però que les alternatives per a les persones que dormen a la intempèrie són poques, tenint en compte que la ciutat hi ha al voltant de 1.200 persones que dormen al ras. “La nostra proposta és obrir més espais a la ciutat amb un nombre reduït de places. Les persones sense llar no volen anar a espais amb molta gent, perquè ja han provat d’allotjar-se en albergs i no són una solució efectiva”, expressa Busquets.

    Mesures com les que s’han implementat a la ciutat de Barcelona també s’han introduït a altres ciutats, com Madrid, on s’ha habilitat, entre altres, un hotel i una pensió per allotjar persones sense llar i sol·licitants d’asil. El govern espanyol també ha introduït iniciatives per atendre aquestes persones, entre les quals destaquen el repartiment per part de les Forces Armades de ‘kits’ d’higiene i alimentació i el condicionament d’espais amplis per allotjar-les.

    Les entitats socials, adaptant-se a la nova situació

    L’alerta sanitària ha suposat també que moltes entitats que atenen les persones més vulnerables hagin hagut de capgirar la seva rutina i incorporar les mesures de prevenció i protecció recomanades. Algunes, com la Fundació Arrels, han hagut de reduir la seva activitat i només mantenen aquells espais imprescindibles per l’atenció a les persones sense llar i altres, fins i tot, han hagut de tancar perquè no reunien les condicions necessàries o perquè s’ha donat algun cas potencialment positiu de coronavirus entre el seu personal.

    Per exemple, el Centre Assís, que va haver de tancar, ha intensificat el servei telefònic per assistir psicològicament a les persones sense llar i informar-les sobre la situació. “Hem rebut moltíssimes trucades de gent preocupada. Si nosaltres, que estem a casa, ja tenim por, imagina’t les persones sense llar que estan exposades al contagi les 24 hores del dia”, explica Roger Fe, educador del Centre.

    Per tal d’assegurar que les persones sense llar puguin complir amb les recomanacions sanitàries, el Centre Assís ha engegat una campanya de micromecenatge per recaptar fons per a poder fer un ‘Kit d’emergència per a persones sense llar’, que contingui mascaretes, hidrogel desinfectant per a mans, guants, sabó, termòmetre i altres productes necessaris per a prevenir el coronavirus. La idea és organitzar, per equips de voluntaris, el repartiment d’aquests ‘kits’ a les persones sense llar i a les entitats que atenen aquestes persones.

    Els menjadors socials també han hagut d’adaptar-se a les noves circumstàncies. Durant aquestes setmanes distribueixen bosses amb menjar per endur-se a l’entrada, en lloc d’habilitar un espai on poder asseure’s. Des del menjador social de la Comunitat Sant Egidi, expressen que “la precarietat de les condicions de vida de les persones sense llar s’ha agreujat encara més en aquest període, degut, en part, per l’aïllament atesa la menor circulació de persones”, que fa més difícil que puguin rebre l’ajuda necessària. Segons la portaveu de l’entitat, Meritxell Téllez, aquests dies pràcticament s’ha doblat el nombre de persones ateses al menjador social.

    I després del confinament, què?

    Les mesures impulsades per les administracions per atendre les persones sense llar arriben per pal·liar la seva situació d’emergència, però queda pendent veure què passarà un cop s’hagi superat la crisi sanitària. “Quan s’acabi el confinament tot tornarà a ser igual. Els pisos turístics tornaran a fer el seu negoci i les persones sense llar tornaran al carrer”, sosté Roger Fe, del Centre Assís. Per això, diu, cal replantejar com es gestiona el sensellarisme. “Hem de preguntar-nos si només busquem gestionar la pobresa o bé erradicar-la”.

    L’epidèmia del coronavirus ha posat de manifest la manca habitual de recursos per a l’atenció de les persones sense sostre. Els serveis socials es troben desbordats i tenen un límit en la seva capacitat d’actuació. Segons Albert Sales, Investigador de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona (IERMB), les autoritats han d’incrementar els recursos destinats a aquests serveis i això s’ha de fer amb el suport de totes les administracions. “Els municipis l’únic que poden fer és atendre a les persones sense llar, però no tenen capacitat per controlar, per exemple, el mercat de l’habitatge o la precarietat laboral, que són algunes de les causes del sensellarisme”, destaca. “L’exclusió residencial és una problemàtica estructural i requereix solucions de país”, afegeix.

    L’alerta sanitària i la consegüent crisi econòmica que vindrà provocarà, segons l’investigador, que augmentin les persones que acabin vivint al carrer en els pròxims mesos. La solució, diu, ha de passar per garantir l’accés a l’habitatge. “El problema de les persones sense llar no és de sostre, el que necessiten no és un llit en un alberg, sinó que se’ls asseguri un habitatge”, assenyala. “Els albergs no són espais per refer la teva vida després d’haver passat pel carrer. Un cop més aquesta crisi posa de manifest que un alberg no és una llar”, conclou.

  • Com intervenir des d’un plantejament de salut pública el joc patològic i l’addicció als videojocs?

    El joc patològic o trastorn del joc ha estat identificat com un problema emergent de salut pública a escala global. Els estudis realitzats en els darrers vint anys han observat un augment de la seva prevalença, provocat per un increment dels diferents tipus de jocs d’atzar, sobretot entre els joves. L’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) ha elaborat un informe que proposa recomanacions d’intervenció basades en l’evidència per abordar, des d’un plantejament de salut pública i en l’àmbit de la ciutat, el joc patològic o trastorn del joc i l’addicció als videojocs.

    En el document l’ASPB proposa, en primer lloc, augmentar el coneixement de l’impacte del trastorn del joc i l’addicció als videojocs a la ciutat de Barcelona. Així mateix, proposa impulsar canvis en la legislació vigent per limitar el nombre de locals de joc i apostes, limitar-ne l’accessibilitat (en línia i presencial) i restringir la venda d’alcohol en els locals de jocs d’atzar. L’informe també recomana desenvolupar intervencions preventives en infants i joves en centres educatius així com implementar intervencions específiques dirigides als col·lectius vulnerables i amb major risc. Pel que fa a l’àmbit assistencial, l’ASPB proposa vetllar perquè la xarxa sociosanitària pública conegui i implementi les diferents intervencions de prevenció indicada existents. Finalment, es recomana augmentar l’evidència de l’efectivitat de les intervencions a la ciutat de Barcelona mitjançant l’avaluació dels programes i polítiques que s’implementin a la ciutat.

    En resum, l’objectiu d’aquest informe és elaborar recomanacions d’intervenció basades en l’evidència per abordar el joc patològic i l’addicció als videojocs com a problema de salut pública. Bàsicament el plantejament de salut pública implica que les recomanacions s’orienten a la millora de la salut de la població, a partir de la intervenció de diferents agents, i utilitzant eines apropiades per la protecció i promoció de la salut i la prevenció de la malaltia i dels seus riscos. A més, es contempla des d’un abordatge d’equitat, tenint en compte les desigualtats que puguin existir, així com prevenient no crear-ne de noves

    Segons l’últim informe fet pel Observatorio Español de las Drogas y las Addicciones publicat l’any 2017, un 0,4% de la població espanyola de 15 a 64 anys realitzaria un possible joc problemàtic i un 0,3% presentaria un possible trastorn del joc l’any 2017. Les conseqüències del trastorn del joc i l’addicció al videojoc són diverses, conseqüències en salut i socials, i tenen un impacte tant a nivell individual com col·lectiu. Així mateix, el joc patològic és un trastorn multifactorial. Entre els factors de risc individuals destaca el gènere i l’edat i entre els factors de risc ambientals els més rellevants son residir en un barri de nivell socioeconòmic desafavorit així com un major i fàcil accés al joc.

    Context actual a Barcelona

    El Pla d’acció sobre drogues de Barcelona 2017-20 va incloure per primera vegada les tecnologies en relació amb el risc de joc patològic. Dins la línia estratègica 3 explicaven que s’havia de «mantenir el Servei d’Orientació sobre Drogues (SOD) com un servei d’assessorament, atenció i orientació per a adolescents i joves que han iniciat consum i/o fan un ús problemàtic de les tecnologies (especialment joc patològic) i per a les seves famílies a partir del model d’intervenció breu». També es parlava d’ampliar la cartera de serveis del CAS Horta-Guinardó, com a centre especialitzat d’atenció a la població adolescent i jove, per donar resposta a les addiccions comportamentals amb especial atenció al joc patològic lligat a les tecnologies.

    A més a més del Servei d’Orientació sobre Drogues (SOD) i del Centre d’Atenció i Seguiment a les Drogodependències (CAS) Horta-Guinardó, hi ha altres institucions i organitzacions que es dediquen a la prevenció i el tractament del joc patològic a la ciutat de Barcelona. Existeixen associacions que orienten i donen suport a jugadors patològics, així com a les seves famílies, com per exemple Projecte HOME
    o l’Associació d’Ajuda a Famílies amb Ludòpates. També hi ha fundacions dedicades a la recerca, com IDELTA, o a la recerca i a l’atenció directe, com Atenció i Investigació en Addiccions (AIS), així com hospitals amb unitats dedicades al tractament del joc patològic, com són l’Hospital Clínic, Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, Hospital Sant Joan de Déu i l’Hospital Bellvitge.

    Barcelona vol augmentar el coneixement pel que fa al joc patològic i a l’addicció als videojocs. Per això, afirmen dins l’informe, és necessari millorar l’obtenció d’informació a través de l’enquesta de salut de Barcelona, incorporant nous ítems que permetin mesurar la magnitud d’ambdues problemàtiques, així com identificar-ne el perfil de les persones amb major risc. També incloure en l’enquesta Factors de Risc en Estudiants de Secundària (FRESC) els ítems en relació al trastorn del joc i l’addicció als videojocs, degut a les diferencies observades en l’ús del joc dels adolescents i joves respecte els adults, especialment pel que fa al joc en línia.

    Un altre punt seria incorporar en el sistema d’informació de vigilància (SICAS) informació sobre les persones que acudeixen al CAS per comportaments relacionats amb el trastorn del joc. Paral·lelament, realitzar l’inventari i el mapeig delslocals de joc presencial de la ciutat de
    Barcelona (bingos, cases d’apostes, casinos, etc.).

    Prevenció des de 4 àmbits

    Definir el marc dels factors que condicionen l’aparició d’una problemàtica és un pas previ essencial per a definir l’estratègia. Així, l’informe de l’Agència de Salut Pública de Barcelona que reuneix recomanacions per abordar el joc patològic a la ciutat de Barcelona ha fet un llistat amb diverses propostes d’accions des de quatre pambits de prevenció.

    Un d’elles és la prevenció ambiental: mesures dirigides a modificar l’entorn físic, social i econòmic per la prevenció del joc problemàtic, el trastorn del joc i l’addicció als videojocs. Una proposta dins aquest àmbit seria per exemple promoure i impulsar canvis en legislació i normativa vigent per establir mesures que limitin i controlin la proliferació d’establiments i cases d’apostes presencials, no únicament mitjançant la regulació dels criteris per atorgar les llicències sinó limitant el nombre d’aquestes.

    Un segon àmbit és la prevenció universal que es refereix a mesures dirigides a població general, independentment del seu nivell de risc, amb l’objectiu de mantenir l’ús del joc a nivells baixos, i per tant, de no risc. Aquí proposen augmentar el coneixement sobre el joc patològic i les diferents problemàtiques associades a aquest en la població general mitjançant campanyes de sensibilització o desenvolupar una estratègia de prevenció universal en el camp educatiu basada en l’evidencia i en experiències properes al nostre context.

    També parlen sobre prevenció selectiva, és a dir, mesures dirigides a persones o col·lectius que estan en una situació d’especial risc de desenvolupar problemesrelacionats amb el joc i els videojocs. O sobre prevenció indicada: mesures dirigides a persones que ja experimenten els primers símptomes d’un possible trastorn del joc i l’addicció als videojocs. Això implicaria vetllar perquè els diferents recursos de la xarxa socio-sanitària pública coneixin i implementin les diferentsintervencions de prevenció indicada existents.