Just Deploy It!

Categoría: Determinants socials

  • Una cura per aquest tipus de ‘teletreball’

    L’1 d’octubre de 2019 es va commemorar el centenari de la implantació de la jornada de 8 hores, una iniciativa pionera a escala mundial aconseguida després de llargues reivindicacions per a la millora de les condicions laborals. Més d’un segle després, estem igual o pitjor que els que llavors vivien al costat de les fàbriques, perquè ara continuem treballant 8 hores al dia, però pot ser que visquem a gairebé una hora del lloc de treball. I cal anar i tornar.

    Per què vivim tan lluny d’on treballem? L’especulació i la política urbanística ens expulsa de les nostres ciutats. La nostra generació sap que els nostres fills no podran viure on van néixer si es tracta d’una gran ciutat. Per què no canviem de treball? En època de crisi la taxa d’atur és molt alta, la qual cosa dificulta plantejar l’opció de canviar, i quan no és època de crisi la taxa d’atur… continua sent alta, així que tampoc és tan fàcil buscar una feina prop de casa.

    El confinament ha fet que descobríssim el ‘teletreball’, no tots, però sí una gran part de la població activa i de les empreses i organitzacions. Per la meva especialitat acadèmica, en les últimes setmanes de confinament he pogut participar en diferents reunions virtuals, tant universitàries com empresarials i institucionals, lloant els avantatges i beneficis d’aquest gran ‘descobriment’ que era el teletreball.

    Totes aquestes reunions, malgrat les seves diferències, tenien algunes característiques comunes: a l’hora en punt d’inici no estaven tots els participants, ja que alguns tenien problemes de xarxa en aquell instant. A alguns els vèiem molt foscos i a d’altres borrosos, cap mirava a la càmera directament, cadascun a un lloc diferent, si és que tenien càmera, és clar. A pocs els podíem sentir bé, gairebé sempre canviant el volum de l’auricular segons qui parlés; a la resta se’ls sentia entretallats, si és que teníem sort, de vegades ni això. Les reunions no eren molt privades perquè es veien ombres de petits per la sala quan no directament entraven a la pantalla.

    A més se sentien sons estranys, cosa que no molestava a alguns dels participants en la reunió perquè anaven entrant i sortint contínuament, al·legant problemes de xarxa. Recordo quan un expert parlava de la “gran finestra d’oportunitat” que s’oferia al país amb l’arribada massiva del teletreball… just mentre se sentia un trepant en funcionament. Igual m’equivoco pel soroll de fons, però estic gairebé segur que va dir “finestra d’oportunitat” per al teletreball.

    No els vaig preguntar a cap, però crec que la gran majoria participaven en les reunions amb ordinadors privats, pagant cadascun de la seva butxaca els equips, la connexió a internet, els micròfons, càmeres i auriculars i l’electricitat, així com el lloc de treball: taula, cadira, material, etc. i el lloguer, la hipoteca o el que sigui. Cap s’havia plantejat res sobre la invasió de la seva intimitat. També tinc seriosos dubtes de quin tipus d’assegurança cobriria un accident “laboral” a casa seva, ni quin estudi de prevenció de riscos laborals s’hauria realitzat en cada habitatge. Apostaria que cap.

    Si l’operativa és possible, el teletreball té dos grans avantatges: disminueix la mobilitat i augmenta la flexibilitat per organitzar el temps de treball. Eliminar el desplaçament al lloc de treball pot suposar un estalvi d’un temps molt important, evitant riscos, costos i esperes, a més de canviar la forma de realitzar els descansos i els diferents àpats del dia. Si no hi ha desplaçament (almenys diàriament), la distància al lloc de treball ja no passa a ser un factor negatiu. I el consum que facis a la zona al voltant del teu lloc de treball a tu et dóna igual, la gran majoria d’aquest consum el continuaràs fent, però al costat de casa teva (al comerç o restauració proper a la feina no crec que els sigui igual, però aquest és un altre tema).

    Respecte del temps de treball, hi ha un aspecte clau: si cal la sincronia o no, i, en cas afirmatiu, si és total o parcial. Si és que no, tens tota la flexibilitat del món per adaptar els horaris de treball, i conciliar al teu criteri (em refereixo a conciliar de veritat, no el que ens han venut durant el confinament). Si és que sí, haurà de quedar molt clar quin horari haurà de ser síncron. Però, sobretot, deurà quedar clar quan estàs treballant i quan no, de tal manera que s’haurà de respectar el descans entre jornades, és important respectar el dret a desconnectar. La possibilitat de conciliar la vida personal i laboral no ha de ser tan fàcil, pot resultar igual de complicada que sense teletreball.

    En qualsevol cas, el treball haurà de respectar l’Estatut del Treballador, que garanteix el descans diari i setmanal, i, a més, el Reial decret llei 8/2019, de 8 de març, de mesures urgents de protecció social i de lluita contra la precarietat laboral a la jornada de treball, que inclou l’obligatorietat del registre de jornada. Tot això a l’espera que s’aprovi una llei de desconnexió a semblança de la francesa, sense anar molt lluny. Les garanties i responsabilitats del disseny del lloc de treball no caldria inventar-les, ja estan descrites en el Reial Decret 488/1997, de 14 d’abril, sobre disposicions mínimes de seguretat i salut relatives a la feina amb equips que inclouen pantalles de visualització, si és que treballes amb equips informàtics (que és la majoria dels casos de teletreball en la nova normalitat).

    Suposant que totes les condicions es compleixen per poder fer teletreball, en aquest cas em pregunto… com és el teu habitatge? De quantes habitacions disposes? Has de muntar i desmuntar cada dia el lloc de treball per a, per exemple, sopar? Pots teletreballar de nit i dormir durant el dia sense sorolls? I quantes persones poden teletreballar a casa teva? ¿Dues persones? ¿Tres? Quatre?

    Depenent de l’edat i estudis de la nostra descendència, ara que s’han posat de moda les ‘pseudoclasses presencials’ a distància de forma síncrona (si és que tenen sort)…, on teleestudien a la llar? A la seva habitació o al menjador? Poden teletreballar i/o teleestudiar tots alhora a la llar sense molestar-se entre ells?

    Cal reconèixer que el teletreball té un altre avantatge afegit, la possibilitat de treballar en el tercer lloc: ni a la feina ni a casa. Pot ser una sala equipada, una biblioteca, un hotel, un restaurant… encara que no està clar que el lloc de treball comptés amb el disseny ergonòmic adequat… bé, en realitat com a casa, que tampoc ho compleix.

    El teletreball pot tenir riscos psicosocials que poden provocar una disminució de la productivitat i el rendiment. I pot facilitar o complicar la corresponsabilitat a la llar i accentuar diferències des d’una perspectiva de gènere. D’altra banda, els efectes de la feina amb la doble o, fins i tot, triple pantalla poden ser devastadors, convertint-se en veritables lladres de temps amb contínues interrupcions: ordinador, tauleta, portàtil, mòbil, etc.

    També hi ha el perill que es produeixi un retrocés en la dinamització de les reunions: hem passat de tendir a convocar les reunions en les hores centrals del dia, realitzant-les en sales sense taules i, en algun cas, sense cadires per a fer-les més dinàmiques, a reunions interminables, asseguts cadascun a casa i a hores intempestives de qualsevol dia de la setmana.

    Si realment volem potenciar el teletreball, s’haurà de realitzar un canvi de paradigma urbanístic, amb infraestructures de comunicació i de serveis adequada. Les grans urbs hauran de reinventar-se i decidir què volen ser (ai de les ciutats convertides en parcs d’atraccions quan arriba una pandèmia). I, sobretot, s’hauran de respectar les condicions de treball perquè totes les parts surtin guanyant (empresa i personal), assegurant per part de l’empresa o organització la idoneïtat del lloc, els recursos necessaris i l’assumpció de despeses.

    En una situació de pandèmia, és evident que la nova normalitat requerirà noves formes d’organització flexible del temps de treball, i que la mobilitat i interacció presencial s’haurà de reduir. El teletreball ha arribat per quedar-se, però espero que no sigui aquest ‘teletreball’ que ens han venut … Esteu d’acord? #CuraTeletreball

  • «Sense una atenció primària i una salut pública forta, la nova onada del virus serà igual o pitjor que la primera»

    Pedro Gullón (Madrid, 1988) és epidemiòleg i especialista en medicina preventiva i salut pública i Javier Padilla (Madrid, 1983) és metge de família. En plena pandèmia del coronavirus, han escrit el llibre Epidemiocracia: Nadie está a salvo si no estamos todos a salvo, editat per Capitán Swing. El llibre reflexiona al voltant de la pandèmia del coronavirus però també sobre les pandèmies passades i les causes i els contextos socials i polítics que propicien el sorgiment d’aquestes. La principal tesi que defensen els autors és que les epidèmies sí que distingeixen de classes socials. «Les persones de classes socials menys benestants tenen més susceptibilitat a patir el coronavirus, perquè tenen treballs més precaris, viuen en habitatges més precaris, tenen pitjors condicions de vida i, per tant, estan més exposades a contraure el virus. A més, tenen major vulnerabilitat mèdica», assenyala Gullón.

    El llibre apareix el juny de 2020 amb l’impacte de la COVID-19 però, feia temps que anàveu amb la idea d’escriure una cosa així?

    Javier Padilla: El llibre va ser un encàrrec editorial del dia 10 de març, quan això començava a posar-se malament. El dia 13 ja teníem un esquema, sempre mirant a la idea que no fos un llibre de la conjuntura, sinó mirant a epidèmies passades, escrit en el context en què estem però plantejant també cap a epidèmies futures.

    Pedro Gullón: Acostumem a dir que és un llibre sobre el coronavirus però no temàticament. No volem que sigui un llibre sobre el coronavirus sinó sobre totes les epidèmies i sobre tot el que ha anat passant. De fet, moltes coses i informació són pensaments que ja anàvem arrossegant d’abans, la qual cosa facilitava molt la tasca. En una situació normal, escriure un llibre en tres mesos és pràcticament impossible, però molta informació i idees ja les teníem.

    Una de les idees que defenseu és que les pandèmies són més problemes socials que mèdics. Per què? Quins són, en aquest sentit, les causes de la pandèmia?

    J: Aquesta idea va també lligada a la idea que les malalties són més problemes socials que mèdics, en termes generals o, almenys, pel que fa a les causes. Podríem al·ludir a tres causes fonamentals per veure d’on sorgeixen situacions com les pandèmies actuals. D’una banda, l’increment de la invasió d’ecosistemes, que s’ha produït molt especialment en els últims quaranta anys, en els anys vuitanta, que es produeix una intensificació dels processos de contacte entre humans i animals que potser no es donaven prèviament i que afavoreixen l’aparició de malalties en humans. D’altra banda, un tema més d’expansió com seria la popularització dels transports massius a grans distàncies, no solament pel turisme sinó per temes relacionats amb els negocis. I després hi ha un aspecte relacionat més amb la resposta que donem, que és la comptant pressió sobre els sistemes públics de salut, que fa que hi hagi països en els quals es dificulta la capacitat de resposta a situacions com l’actual. Serien tres aspectes fonamentals que ajuden a veure una mica el marc.

    P: Volem allunyar-nos del determinisme. Això que hem anomenat en el llibre ‘substrat epidèmic’, que es resumeix en aquests tres factors que ha explicat el Javier, és com entenem que sorgeixen les pandèmies a partir dels anys vuitanta i més específicament en el segle XXI. Però pandèmies, n’hi ha hagut i n’hi ha ara i n’hi haurà, i cadascuna té el seu context específic i el seu propi substrat epidèmic.

    Una altra de les tesis principals del vostre llibre és que les epidèmies sí que distingeixen de classes socials. Què us porta a sostenir aquesta idea quan el que hem sentit aquests mesos és que el coronavirus no entén de classes socials?

    P: La idea de mostrar que el virus no entenia de classes socials partia d’una premissa que és positiva, que és mostrar la interdependència i la vulnerabilitat humana cap a la malaltia, però estava ignorant gran part de la figura. Això ho podia dir igual un futbolista de Reial Madrid en un xalet de 300 m², on si un era positiu podia aïllar-se bé de la família, i l’escoltava de la mateixa forma una caixera de supermercat que ha de seguir treballant durant el confinament, veient a persones tot el dia, i tornant a casa i segurament havent de seguir cuidant d’un familiar i convivint en un pis de 40 m² 5 o 6 persones. Si analitzem aquestes característiques podem veure, doncs, com el virus sí que entén de classes socials i això és a tres nivells. Un d’ells és la susceptibilitat més gran a contraure la malaltia. Les persones de classes socials menys benestants tenen més susceptibilitat a patir-la perquè tenen treballs més precaris, viuen en habitatges més precaris, tenen pitjors condicions de vida i, per tant, estan més exposades a contraure el virus. El segon és que, a més, tenen major vulnerabilitat mèdica. Qui són les persones que tenen més vulnerabilitat en termes de possible mortalitat o conseqüències més negatives? Doncs les persones que tenen una malaltia pulmonar obstructiva crònica, les persones amb diabetis, malalties cardiovasculars… Curiosament, totes aquestes malalties segueixen un patró social, de manera que les classes menys benestants també tenen més risc a agafar la malaltia, a les conseqüències mèdiques de la malaltia i també més risc a les possibles conseqüències econòmiques de la crisi derivada de la pandèmia. El virus entén de classes socials a molts nivells.

    La crisi sanitària de la COVID-19 està generant una important crisi econòmica i social. Una precedeix a les altres o estan totes interrelacionades?

    J: En el llibre fem referència al concepte de ‘crisi matrioska’, com unes dimensions de la crisi que contenen altres. Sí que podem dir que hi ha una certa concatenació o cronologia de com hem anat entenent-les, però totes estan relacionades. Sí que és cert que primer hem passat per una crisi sanitària, després s’ha parlat de l’impacte que tindria la crisi econòmica posterior, i ara també hi ha certes anàlisis que inclouen també l’existència d’una crisi ecològica que travessa totes les altres, inclosa amb una crisi de cures que s’ha fet molt evident en l’època del confinament. Però això no vol dir que tinguin una cronologia, sinó que s’estan relacionant en tot moment entre si. Crec que és molt important ser conscients que no podem donar només una resposta sanitària a una crisi com la de les circumstàncies actuals, perquè llavors estaríem menyspreant la necessitat de resposta econòmica, social, ecològica… la resposta ha de ser completament transversal, amb efectes que interaccionin amb la crisi ecològica, la crisi social, amb la crisi de cures… perquè si no, ens quedarem amb una resposta molt superficial i que, a més, acabarà impactant de manera preferent només en sectors molt concrets de la població.

    És difícil que una crisi que porta mort i pobresa ens faci  millors persones.

    També es comenta que hi haurà un abans i un després de la COVID-19. Pot la pandèmia comportar un canvi profund en les estructures econòmiques i socials?

    J: L’altre dia vaig llegir una entrevista a Naomi Klein on deia que no és que situacions com l’actual per se fossin elements de canvis d’època, però que els canvis d’època es donaven en situacions com l’actual. És clar que res canviarà només pel que ha passat, però s’obre un escenari de canvi i això sembla indubtable. No hauríem tingut un ingrés mínim vital a l’estat espanyol si no hagués produït la pandèmia. D’aquesta manera, es pot evidenciar que hi ha coses que estaven presents per poder canviar. El que passi en l’àmbit europeu serà un element bastant determinant de fins a quin punt ens pot influir en les nostres vides diàries els canvis posteriors que tinguin lloc. Després, hi ha altres elements que estan relacionats amb el tema dels transports. Sembla que hi ha discursos que vaticinen un canvi total en els elements del turisme. El turisme com a element de consum, el turisme massiu, canviarà, perquè l’emergència ecològica en la qual ens trobem farà que canviï. Una altra cosa és que hagi de canviar per això o que seguim alimentant-ho fins a un moment en el qual hagi de canviar per circumstàncies materials més notables. Jo no seria tan determinista de relacionar la COVID-19 com a element de canvi; sí que seria més determinista en relacionar la COVID amb l’espai en el qual pot ocórrer un canvi, o no.

    P: De fet, fent referència a un dels mantres que també es diu, que és que ‘aquesta crisi ens farà millors’, una frase que sol repetir en Javier en algunes entrevistes és que és difícil que una crisi que porta mort i pobresa ens faci millors persones.

    Tenim un problema si l’única manera que tenim de pensar un futur sense cotxes és una pandèmia. O si l’única manera que tenim de pensar en l’assoliment de certes conquestes socials és una situació amb centenars de milers de morts i amb una crisi econòmica posterior que devastarà a milers de famílies.

    El confinament va millorar la qualitat de l’aire, fet que es va notar en el medi ambient. Haurem après la lliçó o això haurà estat només un miratge?

    J: Mentre no canviïn les causes fonamentals, que són les que fan que estiguem en un model econòmic concret, no canviarà res. Jo crec que tenim un problema si l’única manera que tenim de pensar un futur sense cotxes és una pandèmia. O si l’única manera que tenim de pensar en l’assoliment de certes conquestes socials és una situació amb centenars de milers de morts i amb una crisi econòmica posterior que devastarà a milers de famílies. Crec que cal pensar en futurs que vagin a part de grans xocs d’aquest tipus, perquè són futurs que, a més, ja s’estan plantejant. Sí que és cert que una situació com l’actual pot obrir la finestra a una situació més favorable, però les propostes ja hi eren.

    P: És que, de fet, si no atenem aquestes propostes, la ‘nova normalitat’ s’assembla a la vella normalitat però amb mascaretes, sense cap mena de canvi més enllà. En el llibre parlem també de la qualitat de l’aire. Hi ha moltes opcions polítiques que es duen debatent des de fa temps respecte a un urbanisme saludable. Ara potser hauríem d’aprofitar aquesta oportunitat per treure-les al debat públic. Ara és el moment de treure totes aquestes batalles que es portaven parlant des de fa temps.

    La gestió política de la crisi sanitària de la COVID-19 ha estat diferent en els diferents països. Penseu que les actuacions unilaterals són eficaços o hagués estat millor un abordatge multilateral?

    J: Jo crec que no hi ha un abordatge unilateral real, perquè encara que hi hagi una certa il·lusió que cada un té sobirania per fer el que vulgui, a la pràctica no és així. S’han vist casos com el de Suècia, per exemple, en què es va decidir prendre una mesura diferent dels altres. Pensaven que anaven a tenir capacitat per mantenir l’activitat econòmica, però en un món globalitzat en el qual hi ha una interconnexió entre els diversos actors, si els actors paren, tu també has de parar, perquè estàs pedalant sense cadena, per dir-ho d’alguna manera, no vas enlloc. El que està clar és que si es pensa en àmbits com la Unió Europea o l’Organització Mundial de la Salut com a àmbits amb capacitat de governar i de desenvolupament de polítiques comunes, aquestes institucions s’han de posar en relleu en situacions com aquestes. L’OMS ha sortit malparada d’aquesta pandèmia, no tant per les seves mesures o no mesures, sinó perquè la gent ha vist que és una entitat amb molt poca capacitat d’execució.

    Jo crec que la unilateralitat en realitat no existeix, sinó que el que fan els països és intentar navegar dins d’aquestes interconnexions, intentant adaptar la resposta majoritària al context propi. Però la majoria de les respostes que s’han donat en els diferents països han estat relativament similars, és a dir, cadascú ha tancat part de l’activitat econòmica, l’ha anat obrint quan ha cregut que la situació estava millor… i després, aspectes comuns com la circulació de persones en els diferents països s’han anat pactant. Així que jo crec que l’entorn material d’interdependència i connexió entre les diferents regions és el que ha fet que la resposta no sigui tan unilateral com pugui semblar i com alguns països han intentat vendre.

    Seguint aquesta mateixa línia, amb el que comentaves de l’OMS, creieu que calen estructures internacionals més forts i potents?

    P: Està clar que el paper de l’OMS ha deixat bastant de desitjar, en el sentit de quina capacitat té per coordinar. Ja no només pel que fa a la capacitat executiva, sinó en la cooperació entre els països i l’ajuda humanitària necessària en la resposta al coronavirus o en intentar que la resposta sigui ja no només amb elements comuns, sinó amb justícia global. Hem arribat al moment en què més necessitàvem en el món l’OMS, perquè tenim un sistema global que genera pandèmies, però que després no és capaç de respondre globalment a elles. Arribem a aquest moment amb una OMS molt afeblida i que surt, a més, ferida gairebé de mort, quan una de les potències mundials més importants, com són els Estats Units, decideix retirar tot el seu finançament i veiem com, de mica en mica, aquest finançament públic, que té l’element de control democràtic i rendició de comptes, és substituït per capital privat.

    Ens hem trobat amb una emergència sanitària certament, però, en realitat hi ha emergències cada dia en moltes parts de món, ja siguin de pobresa, econòmiques, mediambientals o de drets humans.

    J: En el cas del coronavirus penso que hi ha dues singularitats. D’una banda, l’escala. Quan va ocórrer l’epidèmia de l’Ebola va ser un problema que ens va incumbir només en el moment en què va saltar les fronteres i va arribar a Europa, Estats Units… per l’altra, el que està clar en aquest cas és que s’ha produït una saturació dels serveis. Aquesta emergència de salut pública en l’àmbit global ha aconseguit saturar tots els sistemes sanitaris públics de tots els països. Aquesta és una cosa molt notable. No vol dir que no hi hagi grans emergències socials que tinguin impacte en la salut, però tenen capacitat per saturar societats, diguéssim, no serveis. La taxa de pobresa que tenim a Espanya, per exemple, segurament tingui a llarg termini una repercussió en la població tremendament elevada. La singularitat de la pandèmia és que ha vingut ràpidament, de cop arriba i satura els sistemes sanitaris, i tenim molt poques eines per enfrontar-nos a ella. Contra la pobresa sí que tenim eines per fer-ho, una altra cosa és que no es duen a terme. Contra això no teníem eines per fer-hi front més que quedar-nos a casa nostra. La repercussió que ha tingut això sobre la mateixa dinàmica del sistema ha estat tremendament forta.

    Aquesta emergència de salut pública en l’àmbit global ha aconseguit saturar tots els sistemes sanitaris públics de tots els països.

    En el llibre parleu de l’era de l»Antropocè’, l’època en què l’activitat humana ha començat a generar efectes massius a escala mundial. La capacitat de transformar els ecosistemes per part dels éssers humans és l’element característic de la nostra època històrica?

    P: En el llibre intentem allunyar-nos d’aquesta frase que s’ha repetit tant aquests mesos, que diu que «el virus som nosaltres», l’ésser humà. Aquest punt de vista ecologista ha estat una anàlisi que han fet moltes persones, que diuen que hi ha una relació amb la crisi ecològica i la crisi que vivim ara. En el llibre intentem virar del concepte ‘antropocè’, des del qual és l’ésser humà el que modifica l’entorn, al concepte ‘capitalocè: és l’ésser humà, sí, però amb les circumstàncies econòmiques i el sistema econòmic existent, en aquest cas el capitalisme, el qual provoca aquesta situació d’invasió d’ecosistemes, que vénen accelerades des dels anys vuitanta, quan els pactes de Washington i el nou liberalisme provoca una acceleració encara més alta de l’economia. En el context actual, les pandèmies no es poden intentar analitzar sense plantejar-les des del sistema econòmic en el qual vivim els éssers humans, aquest ‘capitalocè’.

    Pel que fa a l’atenció primària, creieu que s’ha fet prou per potenciar-la durant aquesta crisi?

    J: L’atenció primària té una crisi que no és conjuntural, és estructural, des de fa dècades. Està clar que el que no s’ha fet en una situació de crisi és canviar la tendència del que s’ha anat fent en les dècades anteriors. Sí que crec que, almenys en la part final de la crisi, hi ha hagut una certa revalorització del seu paper i un cert reconeixement i presa de consciencia de que sense una atenció primària forta, el sistema no va enlloc. Però bé, és que salut pública i atenció primària, que són els punts centrals des d’on s’hauria d’aixecar la resposta al coronavirus des d’un sistema de salut com el nostre, són els sectors que més retallades han sofert en l’última dècada. Llavors, és lògic que la resposta que hagin pogut donar hagi estat més debilitada. Està clar que sense una atenció primària i una salut pública forta tornarà a venir una nova onada del virus que serà igual o pitjor que l’anterior.

    Recentment, parlant amb companyes de Barcelona, em van comentar que estaven molt emprenyades perquè estaven fent que elles fessin l’estudi de contactes, a més d’estar atenent els casos de COVID, les patologies habituals, les patologies que s’han agreujat amb el confinament i les que estan sorgint ara amb la crisi econòmica posterior a la sanitària. Està clar que l’atenció primària seguirà fent aigües, seguirà aguantant com pugui. Hi ha coses que s’han anat millorant, com és la capacitat diagnòstica en l’atenció primària o el nombre de personal en salut pública, però segueix sent insuficient amb la situació actual.

    P: En el llibre parlem de potenciar l’invisible i flexibilitzar el rígid. Potenciar l’invisible és potenciar l’atenció primària i la salut pública com a valors propis de sistema, entendre que el nostre sistema nacional de salut ha de pivotar sobre ells. I flexibilitzar el rígid és perquè creiem que hauríem també de fugir de muntar llits d’UCI només perquè hi ha hagut moments en alguns llocs d’Espanya on s’han saturat els llits UCI; no tenim per què tenir un sistema de pandèmia per a moments que no són de pandèmia. El que hem de tenir és un sistema hospitalari que sigui prou flexible perquè en moments de pandèmia pugui transformar-se. Això és una cosa que s’ha fet, de manera caòtica, quan hospitals de Madrid i Barcelona han triplicat els llits d’UCI. Nosaltres proposem que més que fer-ho de forma desordenada, provocant una càrrega en els professionals, emocional i de treball enorme, que això sigui part d’un procés organitzat. Que quan hi hagi augment de demanda siguem capaços de transformar diferents llocs per tenir aquesta capacitat de llits davant un augment de casos. I esperem que potenciant l’invisible mai arribi a ser de la mateixa manera que ho va ser el març.

    Desenvoluparem un entorn de distribució de la vacuna que es basarà més aviat en l’àmbit competitiu i no cooperatiu.

    ¿Quin escenari creieu que pot haver-hi respecte a l’accessibilitat de la vacuna? Es parla que es necessiten mínim dos anys per poder abastir a tota la població.

    J: El primer serà veure de quina vacuna estem parlant, quant triga a sortir una vacuna que sigui efectiva, segura… en segon lloc, està en joc tot el tema relacionat amb la propietat intel·lectual. Si la majoria dels esforços econòmics relacionats amb les vacunes s’estan fent des de proveïdors públics, no pot ser que paguem el mateix preu que si fos una inversió totalment privada. I després, ja entraríem en temes de producció, que segurament serà el factor limitador fonamental i que caldrà veure quants països tenen capacitat per posar indústria pública a treballar-hi o que les indústries privades es puguin posar al servei del que és públic per treballar per a aquesta producció.

    Per altra banda, hi ha un punt fonamental que és que, tenint en compte que parlem d’una pandèmia, l’ideal i lògic seria anar a escenaris de justícia global, que el que féssim fos determinar quins països i quins grups de persones en aquests països han de tenir un accés preferent segons diversos criteris, com la gravetat de la malaltia, la repercussió que pugui tenir la pandèmia sobre economies locals, etc. I determinar dins d’un propi país si s’han de vacunar primers els treballadors essencials, la gent gran… A escala global, jo crec que no és el desitjable i és el que hauríem d’evitar, però si haguéssim de fer d’endevins, segurament podem afirmar que anem a un escenari de dues velocitats: una velocitat que serien els països de renda alta i renda mitjana-alta (Unió europea, Japó, Xina, EUA, Austràlia…), que farien una captació inicial de la vacuna, i després els països de renda baixa o mitjana-baixa. Segurament, l’OMS o altres institucions supranacionals intentarien que no fos així, però ja hem vist com funcionen països com els Estats Units, intentant comprar tractaments com el remdesivir. Aleshores, encara que potser Perú tingui una necessitat major de la vacuna que la que pugui tenir Holanda, està clar que Holanda no deixarà que sigui Perú qui accedeixi de forma preferent a ella, perquè Holanda no rendeix comptes davant la ciutadania del Perú ni cap institució global, sinó que rendeix comptes davant dels seus ciutadans. Desenvoluparem un entorn de distribució de la vacuna que es basarà més aviat en l’àmbit competitiu i no cooperatiu, com ha passat amb els equips de protecció individual, els reactius per a tests, o tots els diferents episodis d’aquesta primera temporada de pandèmia que estem vivint.

    P: Jo voldria afegir un punt d’incertesa. Sembla que hem donat per fet que tindrem una vacuna, però caldrà veure, primer, si tenim una vacuna i, després, l’efectivitat que té aquesta vacuna. Si mirem epidèmies passades, encara no tenim una vacuna per al VIH, la SARS mai va tenir vacuna, la vacuna de l’Ebola tampoc va arribar… És veritat que hi ha una situació en què ja tenim vacunes en prova, però hem de tenir en compte sempre que aquests processos científics són llargs i que, de vegades, no donen el resultat esperat. És molt probable que la primera vacuna que surti, si és que surt alguna, tingui una efectivitat limitada. Crec que també pot ser problemàtic quan posem totes les esperances en un element únic que pot ser que no arribi. Per això hem de seguir actuant amb les eines que tenim ara.

  • Gairebé 2 de cada 3 famílies ateses per Càritas a Catalunya es troben en situació de pobresa severa

    Càritas Catalunya ha publicat una investigació realitzada durant els mesos de maig i juny per conèixer quin ha estat l’impacte de la crisi social i econòmica causada per la COVID-19 en les llars acompanyades per les 10 Càritas diocesanes amb seu a Catalunya. L’informe amb el títol “L’impacte de la COVID-19 en les famílies ateses per les Càritas amb seu a Catalunya” avalua l’impacte que la crisi està tenint en diferents aspectes com l’ocupació, la situació econòmica, l’habitatge, les xarxes de suport o la salut a partir de 550 entrevistes realitzades a llars catalanes acompanyades per Càritas.

    “Aquesta situació no està afectant a totes les persones per igual, sinó que l’impacte ha estat més evident en aquelles llars que ja estaven en una situació de major precarietat”, ha indicat Francesc Roig, president de Càritas Catalunya. L’entitat, juntament amb la Fundació FOESSA ja advertien en l’Informe sobre Exclusió i Desenvolupament Social a Catalunya, que prop d’un milió i mig de persones a Catalunya es trobaven en situació d’exclusió social durant el 2018.

    Impacte en l’àmbit laboral

    Durant el mes d’abril, un 68 % dels membres de les llars ateses per Càritas en condicions de treballar estaven a l’atur, el que suposa un augment de 21 punts percentuals respecte a principis de març, que eren el 47 %. Es tracta de llars amb grans dificultats per accedir al mercat laboral formal, però també a l’informal.

    L’impacte és més evident en les llars formades per persones d’origen estranger, pel pes que tenen les feines informals en aquestes llars. L’1 de març, un 10 % dels components d’aquestes llars treballava en l’economia submergida, mentre que en les famílies de nacionalitat espanyola suposava un 2,8 %. Aquesta realitat afecta greument a la situació econòmica de les persones sense contracte, no només per la pèrdua dels ingressos, sinó per la impossibilitat d’accedir a les prestacions d’atur o als expedients de regulació temporal decretats per l’estat.

    Situació econòmica de les llars

    Els ingressos de les llars ateses per les Càritas catalanes s’han vist reduïts en un 33 %. Les famílies ingressen, de mitjana, uns 536 € mensuals. Actualment, 1 de cada 4 llars no disposa de cap ingrés.

    “1 de cada 3 persones (36 %) que ha acudit a Càritas durant la COVID-19 és nova o feia més d’un any que no se l’atenia. Si aquesta crisi s’allarga en el temps i no es prenen les mesures adients, més famílies es veuran obligades a demanar ajuda a l’Administració o a les entitats socials”, ha advertit el president de Càritas Catalunya. I és que gairebé 2 de cada 3 famílies ateses per Càritas a Catalunya, concretament el 65,2 %, es troben per sota del llindar crític de la pobresa severa. Abans de la COVID19, eren el 49,7 % de les famílies, el que suposa un increment d’un 15,5 % en només dos mesos.

    Situació de l’habitatge

    La meitat de les llars ateses per Càritas han tingut dificultats per fer front a les despeses de la hipoteca o el lloguer (49%), i el 45,6% admet que no té prou diners per pagar les despeses de subministraments.

    El 36% de les famílies han hagut de reduir les despeses d’alimentació, provocant que no hagin pogut seguir una dieta adequada. S’ha arribat a l’extrem que un 18,8 % ha deixat de comprar medicaments. La incidència d’aquesta situació en les llars amb menors a càrrec ha generat dificultats per conciliar la cura dels infants i el treball. Un 12% de les llars admeten que han renunciat a una ocupació o feina per tenir cura dels infants. De la mateixa manera, la situació ha fet aflorar la bretxa digital existent, ja que el 13% de les llars no disposen de connexió a internet i el 35,8% no té les habilitats necessàries per fer tràmits en línia. La impossibilitat de fer tràmits de manera digital exclou a moltes llars de les oportunitats d’accedir a ajudes, feines o formació. Finalment, en el 61% de les llars, la crisi econòmica i sanitària, sumada a la situació de confinament ha provocat un increment de l’ansietat i els problemes per dormir i un 17% de les famílies han constatat que els conflictes a la llar han augmentat arran de la situació.

    Riscos i reptes que planteja la crisi de la COVID-19

    Des de Càritas, s’ha remarcat la importància de la comunitat, destacant que cal impulsar estructures comunitàries que afavoreixin espais de cohesió social. Les entitats socials del Tercer Sector tenen un repte en la construcció d’aquests espais i en el foment de la participació tant de les persones destinatàries de l’acció com de les persones que pertanyen a la comunitat.

    Així mateix, cal que l’Administració impulsi polítiques públiques d’habitatge encaminades a facilitar l’accés i el manteniment d’una llar assequible per a tothom. Pel que fa als ingressos, és necessari un encaix correcte entre l’Ingrés Mínim Vital (IMV) i la Renda Garantia de cCutadania (RGC), garantint que ambdues siguin complementaries. Finalment, apunten que cal ampliar la cobertura de l’IMV a tots aquells col·lectius que estan exclosos, com les persones en situació administrativa irregular, els joves d’entre 18 i 22 anys o les persones en situació de sense llar.

  • El 88% de les dones amb problemes habitacionals pateix mala salut mental

    Era mitjans de març i la Sandra afrontava la seva tercera ordre de desnonament. Les anteriors s’havien parat als jutjats, però la tercera s’havia d’executar. Pagava 750 euros de lloguer per un pis d’un petit tenidor. El dia abans d’haver de deixar el seu pis, gràcies a la pressió exercida per la PAH, va aconseguir ser reallotjada a un pis turístic. “La darrera cosa que va sortir de casa meva, va ser la trona del meu fill petit”, explica. Tres dies més tard, just quan havien acabat de posar el pis al seu gust, va començar el confinament.

    La Sandra es descriu com “molt afortunada”, ja que coneix molts companys de la PAH que van haver de passar el confinament en hostals o albergs. Ara espera que li atorguin un lloguer social a un pis on pugui establir-se definitivament amb el seu marit i els seus tres fills, el més petit de tots amb una greu malaltia respiratòria. La Sandra va deixar la feina per cuidar-lo i aquí van començar els problemes econòmics.

    Aquesta situació va provocar greus problemes psicològics a la Sandra i la seva família: “no hi ha dia que no hi pensis, no dorms, no menges i amagues les llàgrimes davant els teus fills”, reconeix. El mateix va passar a la Vosky, que va perdre la feina al 2012 i des de llavors ha afrontat sis ordres de desnonaments. Finalment ha aconseguit un lloguer social a casa seva, on paga 175 euros. Però fins a arribar fins aquí, va haver de passar anys d’insomni, mentre la seva filla deixava el batxillerat per a posar-se a treballar i ajudar a casa. Encara ara ho recorda amb llàgrimes als ulls.

    I és que la salut mental és una de les conseqüències, a priori, més evidents de l’emergència habitacional, però també una de les més invisibilitzades. Els problemes d’accés a l’habitatge són una vulnerabilitat que sovint coexisteix amb d’altres, com la pobresa energètica o els problemes de salut mental. Així ho retrata l’informe sobre Inseguretat residencial a Barcelona 2017-2020, elaborat per la PAH, l’Aliança contra la Pobresa Energètica (APE), l’Observatori DESC, Enginyers Sense Fronteres i l’Agència de Salut Pública de Barcelona.

    En aquest informe, que recull 452 enquestes a persones arribades a la PAH i l’APE després del 2017, surt a la llum que el 50% de les persones enquestades pateixen dues de les tres vulnerabilitats analitzades (accés a l’habitatge, pobresa energètica i inseguretat alimentària). Aquesta situació de crisi permanent fa que el 88% de les dones enquestades i el 71% dels homes pateixin una mala salut mental (mentre que les xifres del conjunt de la població a Barcelona són del 19,5% i el 14,5%, respectivament).

    Aquestes dades, tot i que només analitzen persones que són membres de la PAH o l’APE, tenen rellevància en tant que “mostren realitats que no estan a les estadístiques: les enquestes oficials no interrelacionen desnonaments amb pobresa energètica o salut mental”, apunta Guillem Domingo, de l’Observatori DESC. El conjunt d’entitats responsables de l’informe alerten que les dades dels desnonaments i talls energètics no estan actualitzades; “per donar solucions adequades, necessitem dades adequades. Veiem que l’administració actua a cegues i hi ha accions que no arriben perquè hi ha situacions que no saben que es produeixen”, denuncien. Això passa, diuen, en el cas de l’ocupació: es prenen mesures i s’impulsen normatives “que no estan basades en dades sinó en percepcions”.

    Proporció de dones i homes que presenten mala salut mental i mala salut percebuda (%).

    Desmuntar creences

    Un dels objectius d’aquest informe és trencar estereotips o desmuntar creences infundades com, per exemple, les relacionades amb les persones que ocupen. Segons l’enquesta, després de pagar la hipoteca o el lloguer, el 46% i el 15% respectivament de les persones enquestades es queden amb un saldo negatiu al banc. “L’habitatge suposa un esforç tan gran que moltes persones no el poden pagar”, explica la Lucia Delgado, de la PAH. És d’aquí d’on beu el “problema invisibilitzat” de l’ocupació. Al contrari del que es pugui pensar, diu Delgado, només el 2% dels casos enquestats són de llars amb persones sense vincle familiar. De fet, el 38% son famílies monoparentals i el 30% parelles amb fills.

    Una altra creença que vol desmuntar l’informe és que la pobresa energètica només es pateix a l’hivern. El 48% dels enquestats té problemes per mantenir la llar a una temperatura adequada a l’hivern i, molt a prop, amb un 43% hi ha qui no la pot mantenir a l’estiu. Els casos de persones que tenen problemes tant amb el fred com amb la calor sumen el 34%. “Aquesta realitat es torna més crua encara quan sabem que un terç de les persones que tenen problemes energètics també tenen retrasos en el pagament de les factures”, apunta la Maria Campuzano, de l’APE. I és que hi ha vegades en que “has d’escollir si dones de menjar als teus fills o pagues la llum. En aquests casos no hi ha dubte possible”, explica la Sandra Blasi.

    I precisament sobre l’impagament hi ha una altra creença infundada: “se sol pensar que qui no paga és per què no vol”, diu Campuzano. Però el 72% de les persones que tenen la llum punxada es troben en llars ocupades precàriament, fet que vol dir que les empreses energètiques es neguen a facilitar un contracte legal i han de triar entre “viure sense llum o punxar-la, amb el risc que això suposa”, afegeix Campuzano.

    Esforç realitzat per les persones enquestades un cop pagat la seva hipoteca o lloguer (%).

    Una PAH gestionada per l’administració

    És per aquestes conclusions extretes de l’informe que les entitats impulsores han realitzat una sèrie de recomanacions a les administracions per a millorar la situació de les persones que pateixen inseguretat residencial o pobresa energètica. Una de les recomanacions que més destaca és la de crear “espais de socialització promoguts per l’administració”, diu Josep Babot, d’Enginyers Sense Fronteres. Una espècie de PAH municipal. “Molta gent no coneix la PAH i és un greuge comparatiu enorme i injust, perquè quan te’n vas amb la samarreta verda a Serveis Socials, t’atenen molt millor que quan vas vestida normal. I quan els companys van a donar-te suport, ni t’explico”, relata la Sandra.

    Que associacions com la PAH i l’APE empoderen ja s’ha dit, però l’informe hi posa xifres. El 75% de persones enquestades a principis de 2020, van relatar a l’enquesta de seguiment, realitzada al maig, que la seva salut mental havia millorat, tot i el confinament, gràcies al suport de l’associació. Una altra recomanació, també relacionada amb la salut, és que es formi al personal dels CAPs sobre la situació d’emergència habitacional i les seves repercussions a la salut, per tal que “no es culpabilitzi a ningú per conductes de risc, que venen derivades de la situació personal”, diu Babot. Així, es recomana aportar un catàleg de serveis de cultura, oci o esport als quals es pugui derivar, per a millorar el benestar general de la població amb problemes habitacionals.

  • El testimoni d’en Davide: «Viure al carrer és molt dolorós i deixa moltes seqüeles»

    «M’aixecava cada dia a les set del matí i recorria uns vuit quilòmetres a peu per poder dutxar-me i menjar», relata el Davide Andreoli. Va estar vivint als carrers de Barcelona durant més de vuit anys i ara, gràcies a l’ajuda de la Fundació Arrels, té un sostre on acollir-se. Explica que adaptar-se a tenir una casa després d’haver estat tants anys vivint al carrer no és gens fàcil. «Em va costar molt adaptar-me a tenir un llit, al principi dormia al sofà perquè, si no, no podia dormir. Encara ara, després d’un any, dormo amb la llum encesa, perquè estava acostumat a dormir amb la llum de les faroles a la cara».

    Segons l’últim recompte de la Fundació Arrels, realitzat el passat 14 de maig, 1.239 persones viuen al carrer a la ciutat de Barcelona. I la xifra no ha fet més que augmentar amb els anys. Calculen que en els darrers dotze anys, el nombre de persones que dormen al carrer ha augmentat en un 80%. Així ho recull la Fundació Arrels a l’informe Viure al carrer a Barcelona. Radiografia d’una ciutat sense llar, un estudi realitzat a partir d’entrevistes a més de 1.400 persones sense llar durant els darrers quatre anys.

    Des de l’entitat denuncien que el nombre de persones que dormen al carrer és tan sols «la punta de l’iceberg», perquè el cens que elaboren no arriba a cobrir la totalitat de la superfície de Barcelona i hi ha persones que no volen parlar i no volen donar les seves dades. A més, el sensellarisme no només inclou les persones que dormen al carrer. Segons Arrels, actualment hi ha 4.200 persones sense llar a la ciutat de Barcelona, 2.171 d’aquestes estan allotjades en recursos públics i privats i 836 viuen en assentaments – solars, fàbriques, locals en desús -, un 93% més que l’any 2015.

    «Viure al carrer no és viure. Comences a pensar i a pensar i caus dins d’un pou del qual no pots sortir», explica el Davide. «Pateixes molt. Viure al carrer comporta molt dolor interior, i això et produeix moltes seqüeles», afegeix. Remarca que el pitjor de viure al carrer és la soledat. «Estàs sol davant el món sencer, ningú t’estima... això és el més dur».

    L’efecte de la COVID-19

    Amb la pandèmia de la COVID-19, les persones que viuen al carrer s’han fet més visibles, ja que no es podien confinar. També tenien dificultats per poder seguir les recomanacions sanitàries per prevenir el coronavirus, com rentar-se les mans amb sabó o gel antisèptic.

    Davant l’emergència sanitària, l’Ajuntament de Barcelona va habilitar més de 600 places que han acollit persones que viuen al carrer i persones que vivien en habitacions i albergs però que s’han quedat sense allotjament amb l’estat d’alarma. D’aquestes 600 places, 160 es mantindran fins a finals d’any i la resta tancaran al setembre.

    Des de la Fundació Arrels es mostren preocupats per què passarà amb les persones que no tindran on anar quan tanquin els equipaments de l’Ajuntament. «Esperem que a aquestes persones els hi donin solucions i que no s’incrementi el nombre de persones que viuen al carrer», assenyala Ferran Busquets, director de l’entitat. Per altra banda, remarca que hi ha moltes persones que no s’han acollit a aquestes places i que han preferit seguir dormint al carrer. «Hi ha persones que tenien por a contagiar-se en espais massificats com el de la Fira de Barcelona», explica.

    Aquestes persones que no han tingut un lloc segur on confinar-se han quedat més exposades al coronavirus i també a situacions d’abusos i agressions. Des d’Arrels expliquen que durant les setmanes del confinament total, tres persones que viuen al carrer van ser assassinades, una persona va morir a causa d’una baralla i una cinquena va morir de manera accidental. A més, també es van registrar diverses sancions a persones sense llar per no estar confinades quan, òbviament, no tenien manera de fer-ho.

    A més, especialment durant les primeres setmanes de confinament, hi ha hagut dificultats per cobrir les necessitats bàsiques de les persones que viuen al carrer, ja que una vintena de recursos per dutxar-se, menjar i descansar han hagut de tancar des de l’inici de l’estat d’alarma perquè no podien complir amb les mesures de seguretat o perquè no tenien suficient personal, ja que hi havia hagut contagis. A això se li ha sumat que durant el confinament van haver de tancar parcs públics, caixers i altres espais on les persones podien resguardar-se a la nit, de manera que les persones sense llar s’han vist obligades a canviar el seu lloc habitual per dormir.

    Les persones sense llar, cada vegada més joves

    L’informe presentat per la Fundació Arrels indica que gairebé la meitat de les persones que viuen al carrer tenen entre 36 i 55 anys i que en els darrers anys ha augmentat el nombre de persones d’entre 16 i 25, que representa actualment el 13% del total. «Aquest increment de persones joves es deu a la complicada situació en què es troben joves tutelats quan compleixen els 18 anys i es queden fora del sistema de protecció, sense que se’ls ofereixi una solució per a poder desenvolupar la seva vida», explica Busquets.

    Respecte a l’origen d’aquests joves, Arrels destaca que tres quartes parts de les persones d’entre 16 i 25 anys han migrat des de països extracomunitaris. Únicament el 5% són nascuts a l’estat espanyol i un 17% són persones migrades des de països comunitaris. Per aquest motiu, des de l’entitat assenyalen que haver migrat és un factor estructural de vulnerabilitat i exclusió, de manera que ser migrant esdevé un risc.

    L’impacte en la salut

    Viure al carrer té un impacte molt gran en la salut i en la vulnerabilitat de les persones. Segons assenyala Ferran Busquets, viure al carrer pot suposar que una persona vegi reduïda la seva vida fins a vint anys de mitjana. «A partir dels sis mesos d’estar vivint al carrer, es dispara la vulnerabilitat de la persona», explica Busquets. Ateses les dades d’Arrels, entre les persones que fa entre 5 i 7 anys que viuen al carrer un 40% estan en situació de vulnerabilitat alta.

    Segons l’informe de l’entitat, gairebé vuit de cada deu persones que viuen al carrer a Barcelona es troben en una situació de vulnerabilitat alta o mitjana, que indica que necessiten una intervenció social des de serveis especialitzats. D’entre els grups de població amb una vulnerabilitat alta destaquen les persones de més de 65 anys, la meitat de les quals es troben en una situació de vulnerabilitat alta, i les persones d’entre 16 i 25 anys.

    A més, un 32% de les dones i un 28% dels homes que viuen al carrer afirmen tenir algun tipus de malaltia crònica. En els últims anys, també ha augmentat el nombre de persones que viuen al carrer que afirmen tenir una malaltia o trastorn mental que els impedeix viure de manera independent: d’un 4% el 2016 s’ha passat a un 9% el 2019. Entre les persones en situació de vulnerabilitat alta la xifra és molt més elevada i s’ha doblat: d’un 15% el 2016 a un 32% el 2019.

    Pel que fa al gènere, l’informe assenyala que les dones que viuen al carrer tenen, proporcionalment, una vulnerabilitat més elevada que els homes. Una dona de cada quatre té vulnerabilitat alta. En aquest sentit, l’entitat remarca que les dones sense llar pateixen una exclusió residencial menys visible, perquè abans de viure al carrer, «acostumen a buscar altres alternatives, com pisos sobreocupats, okupació d’habitatges buits, acolliments temporals o acolliment per part de familiars i amics». Busquets remarca que tenir una xarxa és molt important. «El suport és fonamental. A mesura que es van trencant els lligams que van aguantant a la persona, aquesta cau. Els que tenen la sort de tenir una xarxa poden no arribar al carrer», destaca el director d’Arrels.

    Sortir del sensellarisme

    «Sempre he dit que del carrer se’n pot sortir, però has de voler-ho molt», assenyala el Davide. «El primer pas és tenir un sostre, només així es pot sortir d’una situació de sensellarisme. Després també és important conèixer gent, tenir amics… tenir una xarxa que t’ajudi a tirar endavant», explica. Ara col·labora com a voluntari amb la Fundació Arrels que, segons diu, s’ha convertit en la seva «família». «Treballo aquí perquè vull ajudar a la gent que ho ha passat tan malament com jo. Vull contribuir al canvi i servir-los d’ajuda», explica el Davide.

    Segons Ferran Busquets, el punt principal per revertir una situació de sensellarisme és l’habitatge. «Aquest és el punt de partida, només així es pot sortir d’una situació de sensellarisme», remarca. A curt termini, des de l’entitat es proposa obrir espais petits als barris per acollir persones sense llar que s’adaptin a les necessitats de les persones usuàries. «S’ha de tenir un coneixement profund de les persones que viuen al carrer i a partir d’aquí, veure com es pot abordar cada situació. Calen solucions específiques per dones, per joves, per persones que fa molts anys que viuen al carrer i tenen una salut molt deteriorada… cal un donar-hi un suport molt particular en funció de la realitat de cada persona», conclou.

  • Covid-19: Emergència sanitària i fractura de la longevitat a Occident

    Les societats premodernes es van caracteritzar per elevades taxes de mortalitat infantil i una esperança de vida mitjana al voltant dels 35 anys al nord d’Europa. Com civilització, ens va costar prop de tres segles ser tan exquisits en les cures pre i neonatals i efectius en el control de malalties que mataven la població en la seva etapa vital més productiva.

    Des de finals de l’Edat Mitjana, la percepció sobre la mort estava canviant a Occident, però és en el context de la Revolució Industrial, caracteritzat pel desenvolupament de nous coneixements que van permetre a l’ésser humà un major domini sobre el seu entorn, que la mort adquireix certa previsibilitat, i l’home occidental, trencant amb la seva tradicional resignació davant el fenomen, desenvolupa un fort sentiment de rebuig a la seva brevetat existencial. Això no vol dir que en les societats preindustrials no existís una preocupació real per la preservació de la salut i la prevenció de malalties, sinó que per primera vegada en la història l’ésser humà va tenir la capacitat, no sense limitacions, de comprendre científicament els processos que determinen la seva degeneració i incidir positivament sobre ells.

    En qualsevol cas, les cultures de salut premodernes van tenir un impacte reduït sobre la mortalitat si la comparem amb alguns dels descobriments mèdics desenvolupats en el context de la Revolució Industrial, com la vacuna antivariolosa desenvolupada per Edward Jenner, per citar només un exemple ben conegut. L’auge en aquesta etapa de nocions com risc de mort, mort prematura, o la salut de la feina, entre altres categories, revelen una major consciència sobre els determinants socioeconòmics de la mortalitat. D’acord amb George Rosen: “Només en l’època moderna apareix una clara consciència dels estrets lligams que hi ha entre les condicions socials i els problemes mèdics.” [1]

    Tot i que no serà fins a mitjans de segle XIX que comenci, primer a Anglaterra, un enlairament progressiu de l’esperança de vida en néixer, això va ser el resultat dels canvis que succeeixen dècades abans. Entre ells la forta valorització econòmica i social de la salut, sustentada no només sobre la creença, cada vegada més estesa, de l’amenaça que tot cos malalt suposa per a la col·lectivitat, sinó també sobre la possibilitat real de perllongar l’existència. Aquestes qüestions són al centre del mercat mèdic i les polítiques de salut que es desenvolupen des de mitjans de segle XVIII a Europa i s’estenen posteriorment a altres regions.

    En 1850 l’esperança de vida en néixer a Anglaterra era de 43 anys aproximadament. La seva població estava afectada per una llavors envejable taxa de mortalitat de 25 defuncions per mil habitants. Des de finals de segle XVIII i durant tot el XIX, la taxa de creixement de la població britànica va ser amb diferència la més elevada de les potències occidentals europees: 1,23% anual. Aquesta acceleració va permetre que la societat anglesa retallés la diferència poblacional que tenia a mitjans del segle XVIII respecte França o Espanya. La magnitud del ritme de creixement de la població anglesa al segle XIX es pot valorar si considerem que la segona millor mitjana va ser dels Països Baixos amb un 0,84% anual, i que la mitjana europea entre 1820 i 1870 va ser de 0,69%.

    Entre els factors que expliquen l’augment de l’experiència de vida destaca conscienciar la població en pautes d’higiene que havien de ser de domini col·lectiu, la vulgarització científica i reforçar la legislació sanitària

    Entre els factors que expliquen l’augment de l’esperança de vida en néixer en aquesta etapa hi ha la reducció de la mortalitat infantil per malalties infeccioses. La medicalització de la societat es va transformar en una pràctica habitual de l’administració pública. “Totes les morts prematures, per qualsevol causa, són calamitats per a ser deplorades” [2], suggeria un funcionari anglès. La gestió interna dels hospitals va ser reformada i es va millorar el tractament de diverses malalties, sobretot les febrils. Per conscienciar la població en pautes d’higiene que havien de ser de domini col·lectiu es va incentivar la vulgarització científica i es va reforçar la legislació sanitària. Les millores que hi ha hagut en el tractament de les aigües, les escombraries i els aliments, van reduir significativament l’exposició a diversos agents infecciosos.

    L’enlairament britànic a l’esperança de vida en néixer va ser seguit per altres països d’Europa nord-occidental, Estats Units i Canadà. La transició va ser més tardana a l’Europa meridional. El regne d’Espanya va estar durant tot el segle XIX en desavantatge. En la dècada de 1860 l’esperança de vida en néixer d’un espanyol era uns 10 anys menor a la dels danesos, francesos, holandesos, britànics, italians, suecs i suïssos. Llavors, un nadó a la península ibèrica podia esperar viure uns 29,8 anys. Encara el 1900 l’esperança de vida en néixer a Espanya tenia una mitjana de uns 34,8 anys i no serà fins a 1910 que un espanyol mitjà podia esperar viure els gairebé 42 anys que ja eren possibles sis dècades abans per a Anglaterra, Dinamarca, Suècia i França. En l’actualitat, la majoria de la població mundial pot esperar viure fins als setanta anys.

    Però en tot aquest procés històric assumim que la batalla contra la malaltia i la mort prematura era la batalla decisiva contra la malaltia i la mort. Està clar que la longevitat és un problema per a l’estabilitat financera mundial tal com està estructurada. Que qüestiona els pilars econòmics dels Estats post baby boom en les economies més avançades d’Europa. En definitiva, l’actual pandèmia de coronavirus està revelant el procés mitjançant el qual l’adult gran s’ha transformat en objecte de neofòbies d’un sistema que no sap què fer amb la longevitat que tant d’esforç ha costat aconseguir. Aquí està l’estratègia que en un inici va defensar el primer ministre anglès Boris Johnson davant la propagació de la Covid-19. Un apocalipsi víric enfrontant l’avi i el nét per la supervivència. Aquí hi ha les desafortunades declaracions de Jair Bolsonaro sobre les causes de l’extraordinària mortalitat a Itàlia, un país amb “massa vells”. Aquí està l’apoteosi sanitària en residències de gent gran a Espanya i França. Exemples ben coneguts entre una extensa llista d’arguments -polítics, socials i epidemiològics- que suggereixen una fractura sensible de la longevitat, com a concepte i conquesta, en el context d’emergència sanitària associada a la pandèmia de la Covid-19.

    La pandèmia està revelant el procés mitjançant el qual l’adult gran s’ha transformat en objecte de neofòbies d’un sistema que no sap què fer amb la longevitat que tant d’esforç ha costat aconseguir

    Segons les dades publicades pel Ministeri de Sanitat d’Espanya, la taxa de mortalitat per coronavirus, és a dir la proporció de casos que moren sobre els positius registrats, és de 17,9% en la població major de vuitanta anys. Xifra que situa els octogenaris en el sector demogràfic de més risc. Amb percentatges diferents, aquest ha estat el comportament epidemiològic del virus a la resta dels principals països infectats fins a la data. La probabilitat de morir per aquest agent patogen disminueix considerablement en la mesura que també ho fa l’edat de la població contagiada.

    S’ha dit que la Covid-19 no respecta ideologies polítiques i desconeix la classe social de el cos que emmalalteix. No podem esperar una altra cosa d’un virus com a entitat biològica. Però, encara que el virus no discrimini, opera sobre un ordre econòmic i social amb profundes desigualtats. Quan passi l’emergència sanitària en la qual encara estem embolicats, una lectura assossegada de la traçabilitat social de la malaltia posarà al descobert les fissures de la democràcia que ens hem donat. Fins i tot al regne d’Espanya, amb un sistema de salut pública dels més avançats del món, el virus, tràgicament, no ha fet més que zoom a la realitat existent abans que s’iniciés des de Wuhan el seu desconcertant viatge planetari.

    A propòsit del debat sobre la mortalitat a les residències de gent gran a Espanya, on s’estima que gairebé 20.000 persones han mort de Covid-19 o símptomes compatibles amb la malaltia, una tesi doctoral defensada el 2016 a la Universitat de Sevilla per Sandra A. Pinzón Pulido ha destacat que, en la població analitzada, les persones amb més de 65 anys que viuen i són assistides dels seus problemes mèdics en els seus domicilis tenen major esperança de vida que les que estan internades en residències. Sosté a més que “l’atenció residencial incrementa el risc de morir un 52% en comparació amb l’atenció a domicili” i que “el 87,4% de les dones i el 85,9% dels homes consultats van manifestar el seu desig de rebre les cures en el seu domicili particular”. [3] A les residències s’ha produït gairebé el 70% de totes les defuncions comptabilitzades oficialment pel Ministeri de Sanitat. A la resta de països d’Europa occidental les residències d’avis no han estat molt més segures.

    És possible que la pandèmia de Covid-19 marqui un punt d’inflexió en la manera com la nostra generació i les futures entenguin la longevitat. Al llarg de segle XXI, segons les projeccions més pessimistes, pot ser que l’esperança de vida en néixer augmenti 13 anys més als països més desenvolupats. Estaria prop dels 100 anys. Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), entre 2015 i 2050 la proporció de la població global amb més de 60 anys passarà de 900 a 2.000 milions. S’estima que el nombre de persones de 80 anys o més es triplicarà, de 143 milions el 2019 a 426 milions el 2050. Ja en 2018, per primera vegada en la història, la població de 65 anys o més va superar en nombre als menors de cinc anys. Això suposa un canvi de paradigma civilitzatori. De manera que, necessitem reinventar el nostre sistema de valors i reformar els sistemes de protecció social, desposseint de l’aritmètica de vida i mort associada a el liberalisme econòmic, a la lògica de la productivitat i el guany com a fonament últim de la vida humana. Urgeix més recuperar la sensibilitat que les societats premodernes tenien amb les persones que, amb gran fortuna, sobrepassaven el llindar de la mort.

    Notes:
    [1] George Rosen, De la policia mèdica a la medicina social. Assajos sobre la història de l’atenció a la salut, Segle XXI, Mèxic DF, 2005, p.77. George Rosen va ser editor de la prestigiosa revista American Journal of Public Health i professor d’història de la medicina i de la salut pública a Yale University.

    [2] El tercer informe anual de la condició sanitària del districte de Whitechapel per a l’any que finalitza l’1 de gener de 1859, Impreso per T. Penny, Londres, 1859, p.

    [3] Sandra Arlette Pinzón Pulido, “Atenció residencial vs. atenció domiciliària en la provisió de cures de llarga durada a persones grans en situació de dependència “, Tesi doctoral, Departament d’Infermeria, Universitat de Sevilla, 2016.

    Aquesta opinió va ser publicada primer a Sin Permiso

  • Addició a Internet en infants i adolescents: conseqüències d’una vida entre pantalles

    L’oci a través de les pantalles està integrat a la nostra societat des de fa temps. Durant el confinament, però, encara s’ha intensificat més l’ús d’Internet i de les xarxes socials. Pels infants i adolescents, la pandèmia de la COVID-19 ha suposat que estiguin més hores a casa, convivint amb la família, fent els deures escolars en línia i buscant formes de relacionar-se amb els seus amics a través de les pantalles. I és que Internet ofereix grans possibilitats per relacionar-se i interactuar amb els altres, però el seu ús excessiu pot ser un factor de risc i desenvolupar un ús problemàtic o addictiu de les pantalles. Les dades apunten que, actualment, el percentatge d’infants i adolescents que fan un ús problemàtic d’Internet és del 9 o 10%, percentatge que s’ha vist augmentat en els últims cinc anys, en què gairebé s’ha triplicat.

    Amb el confinament s’ha vist augmentat l’ús de pantalles entre infants i adolescents i, en alguns casos, les famílies han sigut més laxes a l’hora de permetre la seva utilització. «Alguns pares i mares, per afavorir la convivència, entretenir els seus fills i poder teletreballar amb més tranquil·litat, han sigut més permissius en l’ús d’Internet, xarxes socials i videojocs durant el confinament», explica Rosa Díaz, psicòloga clínica del Servei de Psiquiatria i Psicologia Infantil i Juvenil de l’Hospital Clínic. Díaz remarca que ara cal tornar a l’ús habitual de les tecnologies, però que, en període estival, això costarà. «Al setembre veurem quines conseqüències ha tingut al confinament i si augmenten els casos d’infants i adolescents que fan un ús problemàtic d’Internet o si s’han agreujat algunes addiccions ja existents», assenyala la psicòloga.

    En els infants i joves, l’ús excessiu d’Internet i dels videojocs pot afectar el bon desenvolupament físic, psíquic i social. Però no és el mateix fer un mal ús d’Internet que tenir-ne una addicció. Es parla d’addicció quan una persona no pot portar una vida satisfactòria perquè l’ús excessiu i descontrolat de les pantalles li impedeix fer les activitats de la vida diària amb normalitat. «S’estableix que hi ha addicció quan la persona és incapaç de controlar i acceptar que hi ha uns límits en la utilització d’Internet, i continua accedint-hi», explica Díaz. A vegades, en els joves és força difícil de detectar, perquè ells mateixos no són conscients del seu problema. Com succeeix en altres tipus d’addiccions, alguns dels indicis d’una addicció a les noves tecnologies poden ser l’aparició de dificultats per mantenir les activitats de la vida quotidiana, com les relacions familiars o que deixin d’anar a l’escola, que desenvolupin irritació i agressivitat quan no poden accedir a Internet o la necessitat d’anar augmentant el temps de connexió per sentir-se satisfets.

    Els orígens de l’addicció

    Les causes que poden propiciar l’aparició d’un trastorn addictiu a les noves tecnologies són diverses i, en molts casos, es tracta d’una combinació de factors. Segons explica Díaz, entre un 80 i un 90% dels casos d’addiccions -del tipus que siguin- es tracta de joves que tenen algun tipus de trastorn previ o experiències traumàtiques. «A vegades queda confós, però si vas gratant descobreixes que darrere l’addicció hi ha un fracàs acadèmic, una situació familiar molt complicada, un trastorn d’ansietat o depressiu, trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat o algun altre tipus de trastorn lleu de neurodesenvolupament», explica la psicòloga. «En l’addicció -continua- troben una sortida airosa al seu problema».

    També les persones tímides o amb problemes per relacionar-se amb el seu entorn social tenen més risc de tenir una addicció a les noves tecnologies, ja que l’ús d’Internet i de les xarxes socials permet comunicar-se i identificar-se amb altres persones sense haver d’interaccionar cara a cara. A més, el tipus de recompensa que ofereixen Internet, les xarxes socials o els videojocs és immediata, de manera que és més fàcil ser addicte a aquesta activitat que a d’altres que poden tenir recompenses més a llarg termini. A les xarxes socials, per exemple, cada interacció genera una informació diferent que fa que la persona tingui ganes de tornar a consultar-la al cap d’una estona.

    En general, els infants i adolescents són una població especialment vulnerable per desenvolupar una addicció a internet, xarxes socials o els videojocs, perquè el seu cervell encara es troba en procés de desenvolupar-se i perquè les pantalles estan cada vegada més presents en tot el seu entorn. «Internet i determinades aplicacions tenen un gran atractiu pels joves i és fàcil que es puguin enganxar, especialment si tenen alguna dificultat en relacionar-se a la seva vida quotidiana», destaca Díaz.

    Pautes i acompanyament per tractar les addicions

    El Servei de Psiquiatria Infantil i Juvenil de l’Hospital Clínic de Barcelona disposa d’un programa específic per a l’atenció integral d’infants i adolescents diagnosticats amb una addicció a Internet, les xarxes socials o els videojocs. Habitualment, el tractament que es fa per controlar una addicció a Internet ha de ser un tractament integral, tractant tota la problemàtica i detectant si es té alguna malaltia associada. El tractament dels símptomes és principalment psicològic, com l’objectiu d’identificar les causes de la conducta addictiva i actuar-hi a través de millorar les capacitats de la persona. Es tracta d’ensenyar eines de control d’impulsos, de gestió emocional i estratègies per afrontar l’estrès. El tractament ha de tenir en compte la necessitat de consolidar els avenços i prevenir les possibles recaigudes, de manera que la mitjana de temps de tractament d’un pacient atès a l’Hospital Clínic de Barcelona per aquest tipus d’addicions és d’entre 1 i 2 anys.

    En aquest sentit, es considera clau el treball conjunt amb la família de l’infant o adolescents i la seva col·laboració en tot el procés. «Donem pautes a les famílies, els donem eines perquè siguin ferms i posin límits, però alhora amb tacte i empatia», explica Díaz. Hi ha unes pautes generals i després s’incorporen de noves en cada cas concret. Generalment, explica Díaz, es tracta de fer un pacte amb l’infant o adolescent, posant uns horaris de restricció de les tecnologies, però també tenint en compte la seva opinió, arribant a un acord. «En el cas dels adolescents s’intenta que no es passi d’una hora o hora i mitja diària d’oci digital, sigui mòbil, televisió o qualsevol altre tipus d’aparell. També es limita el tipus d’activitat, depenent de l’edat, i s’acorda el compliment d’aquest pacte». I, sobretot, es recomana fomentar les activitats socials, afavorir la comunicació i diàleg amb la família i potenciar aficions d’oci exterior.

  • La pandèmia ressuscita el plàstic d’un sol ús

    L’any 2021 anava a marcar el final de les bosses de plàstic i d’altres plàstics d’un sol ús com palletes i coberts. A pocs mesos d’iniciar la posada en marxa d’aquestes mesures, aquest material, aparentment en hores baixes, rebrota com la pandèmia que el sustenta en forma de màscares, guants i màscares protectores, entre d’altres equips de protecció individual, els anomenats EPI.

    Per evitar el risc d’infecció davant el coronavirus, ens acompanyen milions de productes de plàstic, la majoria d’un sol ús. A l’abril es rebien a Espanya quatre milions de màscares a la setmana, segons va exposar el ministre de Sanitat, Salvador Illa. Ara s’importen cinc vegades més.

    Fins al 22 de maig s’han distribuït a comunitats autònomes i altres organismes més de 113 milions de mascaretes, més de 36 milions de guants de nitril, més de 210.000 ulleres de protecció, més de 353.000 bates, 4,7 milions de test ràpids, més de 852.000 kits PCR i més de 880.000 de calces o davantals, entre d’altres. Des del 10 de març, en total el material sanitari supera ja els 159 milions d’unitats.

    La confecció de màscares higièniques d’un o diversos usos ha començat a ser ara nacional, a càrrec d’una empresa espanyola amb l’objectiu de la producció de deu milions de màscares mensuals. A escala internacional, i segons dades recollides pels serveis duaners xinesos, al mes de març la Xina va vendre prop de 3.860 milions de màscares als països afectats per la pandèmia, a més de 37,5 milions de vestits de protecció, 16.000 respiradors i 2,84 milions de kits de detecció de la COVID-19.

    En l’actualitat, tots aquests productes de plàstic, la majoria d’un sol ús i de complicat reciclatge -ja que es tracta d’articles sanitaris- es fabriquen per milions. A la recerca d’un material per frenar els contagis en la pandèmia de COVID-19, el plàstic ha estat el millor candidat.

    «És lleuger, econòmic, durador i versàtil. És estrany trobar totes aquestes característiques en un sol material. Però tot això comporta un cost ambiental que, fins fa poc, no s’havia inclòs en l’equació. Això està començant a canviar», indica a SINC Nicholas Mallos, director sènior de el programa Oceans Lliures d’Escombraries de l’associació Ocean Conservancy.

    A més, no només és lleuger, ideal com a material de protecció personal, «el seu gran èxit radica també en el seu baix cost econòmic», recalca a SINC Ethel Eljarrat, investigadora a l’Institut de Diagnòstic Ambiental i Estudis de l’Aigua (IDAEA) de l’CSIC a Barcelona. Els preus baixos del petroli a causa de la pandèmia podrien permetre fabricar molt plàstic encara més barat.

    Mesures antiplástic

    A més dels EPI, durant el confinament ha augmentat l’ús d’altres productes com els envasos alimentaris i bosses de plàstic, articles inclosos en algunes mesures, com el Reial Decret 293/2018, per reduir el seu ús. «No és sorprenent que el consum de plàstics d’un sol ús hagi augmentat dràsticament des del començament de la pandèmia: durant el confinament, el menjar per emportar i el lliurament a domicili s’han disparat», assenyala Mallos.

    Des 2018, la directiva europea ha disminuït progressivament l’ús de les bosses de plàstic, que ja no eren proporcionades gratuïtament als comerços. A partir de gener de 2021 s’anava a prohibir el lliurament gratuït o no als consumidors.

    Eljarrat considera que aconseguir ara aquesta mesura serà complicat a causa de la situació. «La pandèmia ha canviat completament els nostres hàbits d’ús de plàstic», afegeix l’experta. Aquest material d’un sol ús s’ha convertit en el preferit per la societat davant la por a el contagi i caldrà esperar que es resolgui la pandèmia per tornar a conscienciar sobre la problemàtica dels residus.

    Al decret sobre les bosses de plàstic es sumava la prohibició, gràcies a la Directiva (UE) 2019/904 a la Unió Europea de certs articles d’un sol ús com bastonets de cotó, coberts, plats, palets de globus i palletes a partir de juliol de 2021, i que serà transposada a l’ordenament espanyol a través de l’Avantprojecte de Llei de Residus i Sòls Contaminats.

    «La irrupció de la pandèmia no hauria d’afectar a aquesta mesura i els estats membres haurien d’afrontar aquests objectius evitant retardar amb l’excusa de la COVID-19», declara a SINC Eljarrat. En aquest sentit, el Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic (MITECO) ha presentat unes orientacions per a la prevenció i gestió dels residus durant aquest període. Totes elles van encaminades a donar suport l’economia circular i el compliment de les directives europees.

    Des del Ministeri, a més de la protecció dels treballadors, es recomana, entre altres mesures, fomentar l’ús i fabricació de màscares higièniques reutilitzables; reduir la utilització de guants d’un sol ús i ser rigorosos amb les mesures d’higiene; oferir solucions alcohòliques o gels de desinfecció per als clients a l’entrada i sortida dels establiments; evitar en l’hostaleria l’ús de vaixelles d’un sol ús; disposar d’un contenidor d’envasos independent; i fomentar l’ocupació de les bosses reutilitzables -que hauran de ser desinfectades- davant les d’un sol ús.

    Però «perquè això sigui efectiu, el Ministeri hauria de llançar missatges més clars i concrets a tota la societat», assegura Eljarrat. Segons l’experta, seria convenient aclarir quines màscares són reutilitzables, deixar clar que els guants no aporten un benefici extra o indicar com s’han de rentar i desinfectar les bosses reutilitzables.

    Una desescalada «plastificada»

    Aquestes recomanacions sorgeixen arran de l’augment de l’ús de plàstics d’un sol ús durant la desescalada per raons d’higiene. En el sector hoteler, per exemple, s’ha anunciat la instal·lació de mampares de metacrilat a les recepcions, el lliurament d’un kit de prevenció (mascaretes i guants de protecció d’ús obligatori) o la substitució dels bufets als restaurants per paquets monodosi per a cada client.

    A més, es va a incrementar l’ús de bosses de plàstic entre el personal d’hotels i restaurants per emmagatzemar la roba de carrer que ha estat en contacte amb l’exterior. Els empleats només podran portar uniforme i el calçat en el seu lloc de treball, segons el Ministeri d’Indústria, Comerç i Turisme, per la qual cosa cada dia hauran d’usar una bossa de plàstic, que abans de la pandèmia, no era necessària.

    El plàstic estarà més present que mai també en les cartes i menús dels bars. Quan aquestes no puguin ser «cantades», digitalitzades (QR) o apuntades en cartells o pissarres, tant hotels com restaurants hauran de presentar als seus clients cartes d’un sol ús o optar per un document plastificat que es desinfecti després de cada ús. També es prioritzaran les monodosi sol ús en els productes d’autoservei com setrilleres o setrills.

    El que preocupa als experts és que les deixalles plàstics relacionats amb aliments i begudes constitueixen la majoria de les escombraries que s’acumula cada any a les platges i al llarg de les vies fluvials. «De fet, el 2018, tots menys dos dels 10 articles principals registrats per voluntaris estaven relacionats amb aliments o begudes, com ampolles, tapes d’ampolles, palletes i coberts», recalca Mallos, sobre les campanyes de recollida d’Ocean Conservancy. Aquest any, l’associació va recollir uns 400.000 articles com tampons, condons, bolquers i xeringues en només un dia.

    El medi ambient s’ofega en plàstics

    Com passa amb les ampolles i altres productes, molts dels equip de protecció utilitzats durant la pandèmia acabaran en el medi ambient. «Lamentablement, ja s’han començat a veure mascaretes surant a les platges de l’arxipèlag de Soko, situat entre Hong Kong i Lantau, el que ens indica ja una mala gestió d’aquest nou residu», apunta la investigadora del CSIC.

    Fins ara, cada any arribaven a mars i oceans prop de 12 milions de tones de residus plàstics, l’equivalent a 1.200 vegades la Tour Eiffel, segons Greenpeace. «Si durant els últims anys s’ha observat l’impacte ambiental d’aquestes deixalles tant en el medi aquàtic com en el terrestre, és evident que l’increment en la producció de material plàstic arran de la COVID-19 portarà conseqüències negatives per al medi ambient», afirma Eljarrat

    L’enorme quantitat de màscares, guants i altres articles d’EPI, que avui ja estan poblant carrers i voreres de tot el món, acabaran arribant a l’oceà. «I si actuen com un altre tipus de deixalles, les tortugues marines, les aus marines i altres animals oceànics podrien ingerir o enredar-se en ells», assenyala Mallos.

    En un estudi, publicat a la revista Marine Policy, es va estimar que els articles relacionats amb la pesca, els globus i les bosses de plàstic eren els elements més perillosos perquè aquestes espècies quedin enredades. A ells s’afegia el risc d’asfíxia amb bosses i altres estris de plàstic que eren ingerits pels animals.

    Però els mars no seran els únics ecosistemes afectats, els terrestres també es veuran perjudicats no només per la longevitat d’aquest material -que pot romandre centenars d’anys en el entorn-, sinó també per la seva composició. Els polímers, així com la gran quantitat d’additius químics, mostren efectes nocius, fins i tot per a la salut humana.

    No obstant això, el material ha trobat en la pandèmia un aliat per justificar la seva presència. De fet, els ecologistes temen que la indústria del plàstic hagi explotat l’emergència sanitària per sostenir que el plàstic d’un sol ús és necessari per assegurar la vida de les persones segures. Davant el seu ús massiu actual, només queda la gestió eficient d’aquests residus i un correcte reciclatge, a més de fomentar materials biodegradables.

    Alternatives biodegradables

    Les mesures com les de la reducció de plàstics d’un sol ús van ser aprovades pensant en alternatives fàcilment disponibles i assequibles. «Una altra solució per a la problemàtica del plàstic es troba en el desenvolupament de materials alternatius als plàstics més biodegradables i més reciclables, així com l’avanç en el disseny de nous additius químics que siguin menys contaminants», assenyala a SINC Eljarrat.

    A Espanya, un grup de científics de l’Institut d’Agroquímica i Tecnologia d’Aliments (IATA) del CSIC, liderat per José María Lagarón, ja ha començat a desenvolupar materials de filtració biodegradables i viricides per introduir-los en les mascaretes.

    A més d’oferir major protecció en aquests dispositius davant de la SARS-CoV-2, l’objectiu és evitar que els residus generats per les màscares es converteixin en un problema mediambiental. Els filtres fungibles obtinguts es podran intercanviar cada dia per no haver de rebutjar el producte íntegrament.

    «Si a dia d’avui disposéssim d’aquestes solucions, l’actual increment de l’ús de material plàstic no estaria afectant tan negativament el medi ambient», conclou Eljarrat. Després de la pandèmia, quan la seguretat sanitària estigui assegurada, caldrà inculcar de nou a la societat la importància del desenvolupament de l’economia circular.

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC

  • La contaminació de l’aire a Barcelona: un descens històric durant el confinament difícil de mantenir

    Els alts nivells de contaminació de l’aire de Barcelona tenen un gran impacte en la salut de la ciutadania, afectant principalment en el desenvolupament i agreujament de malalties cardiovasculars i respiràtories, així com alguns tipus de càncer. Amb l’inici de la pandèmia de la COVID-19, però, s’ha pogut observar un descens històric dels nivells de contaminació de l’aire, especialment durant el període de 30 de març a 14 d’abril quan el confinament va ser total i les grans indústries van cessar pràcticament tota la seva activitat.

    En aquesta situació, el Grup de Treball sobre l’Avaluació de l’impacte de la Zona de Baixes Emissions, liderat per l’Agència de Salut Pública de Barcelona, ha elaborat un informe que descriu com el confinament per la COVID-19 ha afectat la qualitat de l’aire a la ciutat i quins aprenentatges es poden obtenir per la gestió i millora de la qualitat de l’aire, que impactaran conseqüentment en la millora de la salut.

    L’informe, titulat ‘Aprenentatges en qualitat de l’aire’, ha comptat amb la col·laboració d’altres administracions implicades, com el Departament de Qualitat Ambiental, Medi Ambient i Serveis Urbans de l’Ajuntament de Barcelona, el Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya i l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), a més de nombrosos científics experts en contaminació de l’aire, la salut ambiental i la mobilitat. Per avaluar l’evolució dels contaminants atmosfèrics a la ciutat a partir de la declaració de l’estat d’alarma pel covid19 i les posteriors fases de desconfinament s’han seleccionat els contaminants NO2, PM10, carboni negre i l’O3. S’han diferenciat quatre etapes diferents per a fer l’anàlisi de les dades: l’etapa pre-covid, l’etapa covid-confinament + fase 0, l’etapa covid-fase 0,5 i l’etapa covid-fase 1.

    Un descens històric dels nivells de contaminació

    Segons assenyala l’informe, a partir de l’estat d’alarma, el descens de la mobilitat va provocar una gran reducció de les emissions del trànsit motoritzat i els nivells generals de contaminació. Com han observat els investigadors, a partir de l’estat d’alarma i fins el 18 de maig, la mitjana d’NO2 ha baixat un 55%, la de carboni negre un 63% i la de PM10 un 39% respecte al període pre COVID-19, situant-los per sota dels valors guia anuals de l’OMS. La major part d’aquest descens es atribuïble al trànsit. A nivell de regió, els nivells més elevats de NO2 es detecten en les àrees properes a Martorell, Sabadell i Granollers.

    Tenint en compte que la variabilitat meteorològica també influeix en els nivells de contaminació s’estima que la reducció atribuïble al confinament és d’un 43% en NO2 i d’un 21% en PM10. Pel que fa l’O3 ens trobem que els components d’aquest han incrementat de mitjana a la ciutat durant el període comprès entre el 15 de març i el 18 de maig en un 45%. Això es deu a que l’increment de radiació solar durant els mesos de primavera accentua l’O3. L’increment d’O3 ha estat encara major a l’Eixample i Gràcia-Sant Gervasi amb un 57% d’increment.

    Malgrat aquest descens en els nivell de contaminació de l’aire de Barcelona, l’informe assenyala que amb l’escenari actual de la ‘fase de represa’ s’arribaran als nivells de contaminació a la ciutat de Barcelona que hi havia abans de la crisi o, fins i tot, poden ser superiors si no s’apliquen mesures permanents per reduïr els cotxes a la ciutat. Des de l’Agència de Salut Pública de Barcelona assenyalen que «calen mesures per reduir el trànsit a la ciutat, reduïr els vehicles privats i millorar el transports de mercaderies, així com millores en el transport públic metropolità». També es destaquen com a mesures que podien contribuir al descens del trànsit i la contaminació de la ciutat la flexibilitat horària, el teletreball i el foment del transport bici i en patinet.

    De fet, amb l’objectiu de reduir la circulació dels vehicles més contaminants i millorar la qualitat de l’aire de la ciutat comtal, l’1 de gener de 2020 va entrar en funcionament la Zona de Baixes Emissions (ZBE) Rondes Barcelona. Es preveien sancions per l’incompliment de les mesures que estava previst que comencéssin l’1 d’abril, però es va posposar amb l’inici de la pandèmia i s’aplicaran a partir del 15 de setembre.

    La disminució del trànsit

    A partir de l’inici de la pandèmia, la intensitat en el trànsit va disminuir de mitjana un 75% als accessos i a l’interior de la ciutat i un 70% a les Rondes, tot i que durant la fase 0,5 va augmentar fins a situar-se en un descens del 57% en els accessos, un 55% a l’interior de la ciutat i un 53% a les rondes. Durant el confinament, s’ha vist incrementada la circulació de transports de mercaderies fins a representar més del 20% de la composició del trànsit.

    La recuperació de l’ús del transport públic està tenint una tendència d’increment molt menor que en el cas del vehicle privat i les motocicletes, amb un descens gairebé del 80% respecte la situació pre-COVID, a causa de la por de la població al contagi en els transports públics. Per contra, els resultats mostren una recuperació molt més important del transport actiu -caminant, en bici o patinet – i del transport privat, que a l’abril ha incrementat el seu ús fins al 34,4% -la mitjana el 2019 era el 26%-. Aquest fet tindrà efectes negatius sobre la qualitat de l’aire.

    L’impacte de la contaminació en la salut

    L’evidència científica indica que la contaminació de l’aire és un factor de risc de patir infeccions respiràtories. Aquests efectes negatius de la contaminació en la salut, però, apareixen sobretot per l’exposició crònica, per haver respirat un aire contaminat durant mesos i anys. Segons l’informe del Grup De Treball sobre l’Avaluació de l’impacte de la Zona de Baixes Emissions, aquest descens puntual de la contaminació que s’ha produït durant el confinament, malgrat ser brusc, tindrà un impacte menor sobre la salut de la població. L’Agència de Salut Pública de Barcelona ha estimat que la baixada de la contaminació de la ciutat de Barcelona durant el confinament hauria evitat 15 morts. «Si la reducció de la contaminació durant el confinament es mantingués de forma permanent, s’estima que, a la llarga, evitaríem cada any al voltant de 800 morts a la ciutat», s’afirma en l’informe.

    Malgrat que l’impacte en la mortalitat hagi sigut menor, l’estudi assenyala que la reducció de les partícules contaminants en l’aire té altres beneficis per la salut, com la reducció del soroll, la reducció dels accidents de trànsit, la recuperació de l’espai públic per les persones i la reducció de les emissions d’efecte hivernacle.

    Per altra banda, tal com indica l’informe, estudis preliminars fets a Itàlia i als Estats Units assenyalen que la contaminació de l’aire a les ciutat podria haver intensificat l’impacte de la COVID-19, de manera que la població de les ciutats i regions més contaminades tindria un sistema immunològic i respiratori en pitjors condicions a causa de la contaminació i hauria estat, per tant, més en vulnerable en el cas de contraure el coronavirus.

  • Els països més empobrits van actuar aviat contra la COVID-19, però no serà suficient

    Mentre l’hemisferi nord relaxa els seus confinaments i recupera a poc a poc certa normalitat, el coronavirus avança imparable en l’altra meitat de la planeta. Enfrontar-se a la pandèmia consisteix a mantenir un delicat equilibri entre salut i economia, però aquest exercici de funambulisme no és igual de fàcil per a tots els governs. Un estudi publicat a la revista Science intenta predir l’impacte que tindrà la COVID-19 en els països més desfavorits, així com els reptes a què s’enfronten per controlar-la.

    «Els països d’ingressos mitjans i baixos tenen economies i sistemes de salut més fràgils, de manera que hi ha menys espai per trobar aquest equilibri i les conseqüències són molt més greus si no es manté», explica a SINC l’investigador de l’Imperial College de Londres (Regne Unit) i coautor de l’estudi, Patrick Walker.

    Aquestes economies compten amb alguns avantatges a priori a l’hora d’enfrontar-se al coronavirus. El continent africà, per exemple, és un veterà en la lluita contra epidèmies i emergències sanitàries, i això s’ha reflectit en les primeres etapes de la pandèmia. «Molts països de baixos ingressos van actuar molt aviat i amb efectivitat, molts fins i tot abans de tenir morts per COVID-19», assegura Walker. «Això probablement va evitar molts brots catastròfics».

    No obstant això, aquests llocs no ho tenen tan fàcil a l’hora de paralitzar les seves economies. Els mateixos països africans que van imposar confinaments dràstics amb molta antelació, com Ghana, Sud-àfrica i Nigèria, van haver de relaxar-los davant el temor que les conseqüències econòmiques sobre la població més vulnerable fossin pitjors que les de la pròpia pandèmia.

    D’altres, com el Perú, van fer confinaments molt estrictes amb tot just 70 casos i 0 morts, però això no ha evitat que es converteixi en un dels epicentres de Sud-amèrica, amb més de 220.000 casos. Allà la majoria de persones ha de sortir de casa per treballar i els ajuts econòmics de Govern només van poder mitigar aquesta situació temporalment. A més, els amplis supermercats occidentals són substituïts per mercats abarrotats, de manera que l’aïllament resulta més complicat.

    Una altra aparent avantatge per a aquests països és comptar amb poblacions més joves. Walker diu que això «probablement» faci que «una major proporció de les infeccions siguin lleus».

    L’investigador afegeix, a més, que «hi ha indicis que la transmissió en els països d’ingressos més baixos és lleugerament més lenta», encara que aclareix que «segueix sent prou alta perquè infecti la majoria de gent si no es controla».

    Més joves, però amb més riscos

    El problema, segons els investigadors de l’Imperial College, és que aquests avantatges són anul·lades pels inconvenients. Walker resumeix els tres factors principals que «reduiran l’efecte protector» de tenir una població més jove.

    En primer lloc, aquestes poblacions pateixen majors nivells de malnutrició i malalties com la sida, malària i tuberculosi. «No sabem com això pot interactuar amb la COVID-19», lamenta Walker.

    En segon lloc, les persones d’edat avançada sovint viuen amb la seva família, pel que són menys capaços d’aïllar-se de la infecció.

    Però la major preocupació de Walker és el tercer factor: l’accés a un sistema de salut. «Molts països tenen pocs respiradors, si és que en tenen algun, i l’accés a oxigen de qualitat és escàs». Sudan del Sud , per exemple compta amb 4 per als seus onze milions d’habitants. Deu països africans ni tan sols tenen un.

    «Això probablement augmentarà substancialment el risc de mortalitat en gent de més de 50 anys», explica Walker. Un cop l’epidèmia s’estengui i la sanitat d’aquests països es col·lapsi, els investigadors estimen que el risc mitjà de morir per COVID-19 serà superior per a alguns pacients en comparació amb països com el Regne Unit i Espanya, encara que amb grans variacions segons els recursos sanitaris.

    «En absència de ventilació mecànica, la mortalitat podria estar entre el 90 i 100%, en comparació del 51% del Regne Unit», escriuen els autors de l’estudi. També consideren que les morts s’incrementaran entre majors de 40 anys i fins i tot joves, amb una mortalitat de fins al 60% si no hi ha oxigen disponible.

    Segons les seves dades, això faria que la taxa de letalitat per infectats (IFR) fora «en el millor dels casos» semblant a la dels països més rics, tot i comptar amb l’avantatge inicial d’una població més jove.

    Lluitar contra la COVID-19 sense recursos

    «Tot i que la situació a Europa millora, globalment està empitjorant». El director de l’OMS Tedros Adhanom pronunciava aquestes paraules fa una setmana. Dies més tard, el mateix organisme expressava la seva preocupació pel continent africà, on la pandèmia de COVID-19 s’accelera. Allà es va arribar als primers 100.000 casos en 98 dies, però només 18 en arribar als 200.000. A més, ja hi ha transmissió comunitària en 54 països.

    «Una conclusió clara de la nostra feina és que, independentment que els països siguin capaços de suprimir la transmissió a llarg termini, mantenir nivells el més alts possible de distanciament social i invertir en [augmentar la capacitat de fer] test salvarà milions de vides a comparació amb abandonar els esforços de contenció», comenta Walker. Tot i així, admet que «no hi ha respostes fàcils».

    «Els epicentres es desplacen a països amb ingressos mitjans com Brasil, Índia, Mèxic i Sud-àfrica, on els sistemes de salut estan arribant al seu límit. Les properes setmanes seran excepcionalment tristos», diu Walker

    L’efectivitat dels confinaments és una cosa que estudis recents dels modelitzadors de la mateixa universitat de Walker ja han suggerit: només a Europa es van evitar tres milions de morts. Però, què passarà amb els països d’ingressos més baixos?

    «Allà on l’accés a aigua per a rentar-se les mans no està garantit, les mides de les famílies convivents són molt més grans i treballar des de casa és poques vegades una opció, el distanciament social i la prevenció és molt més difícil», diu Walker. «La vigilància rigorosa i els tests seran un element clau» però, al mateix temps, «seran molt més difícils d’implementar en contextos desafavorits amb pitjors infraestructures».

    La pandèmia de COVID-19 ha mostrat certa aleatoritat en el seu impacte en diferents països. «Ja hem vist que l’impacte de la pandèmia en els països rics és molt variable, i que depèn sobretot del moment i efectivitat de les estratègies d’intervenció».

    Així i tot, Walker és pessimista. «Estem veient com els epicentres es desplacen a països amb ingressos mitjans com Brasil, Índia, Mèxic i Sud-àfrica, on els sistemes de salut estan arribant al seu límit. Si aquesta tendència continua, les properes setmanes i mesos seran excepcionalment tristos». Per desgràcia, afegeix, el risc de la COVID-19 segueix sent el mateix que al gener.

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC