Just Deploy It!

Categoría: Determinants socials

  • «És misogin acusar les feministes d’una pandèmia mundial»

    «La solitud pot ser viscuda com a metodologia, com a procés de vida. Tenir moments temporals de solitud a la vida quotidiana, moments d’aïllament en relació amb altres persones és fonamental», escrivia Lagarde a Soledad y Desolación fa dos anys, quan quarantenes i confinaments estaven lluny de ser una realitat. Avui, des de casa seva, a l’altre costat del telèfon, fa balanç del que la crisi sanitària global ha suposat per milers de dones del món, sobretot per les més vulnerables. Convençuda que la humanitat travessa un canvi de civilització, apunta els principals eixos del nou paradigma que creu que regirà el món.

    Què ha revelat la crisi de la Covid19 sobre la realitat que viuen les dones?

    Ha revelat moltes coses que s’havien tornat invisibles pel tractament que la societat els ha donat. La pandèmia ha tocat múltiples factors i relacions vinculades a la manera d’ordenar l’espai privat. La crisi s’ha aguditzat perquè dones i homes estaven organitzats per espais, horaris i calendaris que ara s’han modificat. El món privat, la vida quotidiana, de sobte ha estat ocupat pels homes. Estem en una campanya mundial de confinament. És la fórmula que han trobat perquè no ens contagiem, perquè no hi ha vacuna i no hi ha cura. Cal aïllar, s’ha adoptat aquesta forma, però els governs i institucions internacionals de salut han deixat a les dones i els homes que siguin ells mateixos els qui gestionin la crisi que s’ocasiona amb aquesta presència renovada dels homes en l’espai privat.

    En què s’ha traduït, això?

    En llocs com Mèxic, l’Índia, el Brasil i en països on hi ha una dominació patriarcal de gènere intensa, la presència dels homes en l’espai privat ha significat un increment de les trucades telefòniques de les dones que cerquen protecció. Hi ha moltes friccions per l’espai, les normes, qui fa que. Això ha evidenciat la crisi del sistema reproductiu, que deixa les dones a càrrec de la llar, la cura de nens, nenes, adolescents, gent gran, malalts o persones amb una discapacitat. Ara que estem passant per l’estretor de la vida quotidiana, s’ha comprovat el que hem dit sempre les dones: que aquest és un treball fonamental que ha estat invisibilitzat sempre, però que permet el desenvolupament i la reproducció mateixa de la societat, la cultura i del poder. S’ha assenyalat moltíssim aquesta injustícia i la falta de suport de les instàncies públiques. Moltes dones treballem pel nostre compte, com a emprenedores o assalariades. A més, ens fem càrrec de la casa i la família com podem. A Mèxic, per exemple, una gran quantitat de dones es constitueixen en famílies monoparentals. Si elles no treballen, ningú porta ingressos i aquí es produeix una crisi enorme. A la frontera nord veiem com una gran quantitat de migrants mexicanes van als Estats Units a fer el treball de la llar i tornen a Mèxic després de la seva jornada. Però ara, tots aquests treballs s’han suspès i també s’han suspès les indústries en les quals treballen les dones, a les quals no han lliurat salaris substitutius. Tampoc hi ha una renda bàsica.

    Com podrem revertir aquests efectes del confinament en les dones?

    Hauríem de tenir la claredat d’aprofitar aquesta onada enorme de confinament i alteració de les normes de convivència, sobretot en l’espai privat, per evitar tornar a relacions que ja coneixem perquè les vam tenir en el passat. Reforçar aquesta consciència social nova sobre el paper de les dones en la vida social privada i pública, fins i tot en la governança. Els 10 millors governs d’aquesta pandèmia són liderats per primeres ministres i presidentes dones. Fora de l’essencialisme, l’anàlisi és que elles han estat menys tocades per esquemes patriarcals i han lluitat pels drets, per la participació, amb una sensibilitat diferent i una visió feminista. Governen diferent per això, no perquè siguin naturalment així. No podem rebutjar l’oportunitat que tenim: estem vivint un gran canvi civilitzatori i per sortir d’aquesta crisi cal sintonitzar amb tots els subjectes socials, totes les alternatives progressistes, com la Internacional Progressista que s’ha format després de la crida feta per diversos intel·lectuals. Cal construir una opció de desenvolupament humà sostenible, verd i feminista. Hem d’aconseguir que la desescalada tingui un sentit humà, que tingui això que el feminisme sempre ha criticat a l’humanisme androcèntric que col·loca en el centre l’home i els homes, però no la humanitat i les persones.

    L’extrema dreta a Espanya ha acusat les organitzacions feministes, periodistes i convocants de les manifestacions del 8M de provocar la propagació de la pandèmia. Què n’opina?

    Les xarxes que van convocar el 8M no poden ser acusades de res, al contrari. La convocatòria va ser per avançar en la construcció dels drets humans i la democràcia des d’una perspectiva de gènere. És misogin acusar les feministes d’una pandèmia mundial. Em sembla desproporcionat, amb falta de perspectiva i acientífic. Això no és possible provar-ho. No sols va haver-hi manifestacions feministes, va haver-hi partits de futbol amb molt de públic, cerimònies religioses, noces, misses, gent als carrers i en el transport públic. Necessitem un esforç de resiliència i no acceptar les acusacions gratuïtes contra les feministes. És central discutir com fer que en aquesta crisi la societat sigui coadjuvant i no només víctima. En comptes de culpar i acusar les dones d’expandir la pandèmia, cosa que és falsa, hauríem d’aprofitar la saviesa del moviment feminista per integrar el feminisme en la governança democràtica, en la participació de la societat civil, en la construcció d’un planeta verd. Hem d’enfrontar el que ve de manera complexa, sostinguda, professional i vetllant per l’interès de les persones, de les comunitats i del poble en general. Cal tractar que prevalgui l’ètica. La fi de la pandèmia està lluny, però tenim l’espai per col·locar en el centre del desconfinament un debat ètic sobre el nou paradigma que volem impulsar.

    Com fer que els partits d’ultradreta de tot el món no interfereixin en la construcció d’aquest nou paradigma?

    El primer és observar que la dreta en el món té els seus centres, la seva potència, els seus milions en joc, com està succeint als Estats Units amb el neofeixista president Trump. La gent progressista, les feministes, els ecologistes hem de ser conscients que ara és el moment. Al març es va produir un auge en l’onada actual del feminisme en la qual participen milions de dones i homes de diferents generacions que ja s’estan apropiant de la cultura feminista. Hem de difondre aquesta cultura. Convocar a la resiliència, a aconseguir capacitats de restauració, de conservació i d’innovació per apoderar el procés d’erradicació de la pandèmia. Hem d’escoltar als científics que mostren com estem destruint la terra, els territoris i que això ens portarà a tragèdies impensables. La desigualtat enorme que hi ha en el món es cobra vides amb l’epidèmia amb les persones de més risc, les comunitats més fràgils. Hem d’impulsar un sistema internacional, nacional i local de la cura per tenir una orientació de cures permanent i no sols per emergències, i que porti a cuidar, a reparar i a innovar amb llenguatges nous i acostaments diversos. Les feministes fa temps estem proposant com a alternativa una economia solidària, l’economia feminista, que posa en el centre les persones i que busca la qualitat de vida, la salut, l’educació, i tenir millors condicions de vida, de treball i de convivència amb els homes sense violència.

    Què ens deixarà aquesta crisi?

    D’aquesta crisi n’hem de sortir una mica millor. Al principi va ser resistir, com la cançó –Resistiré–, però ara, a més de resistir, ens hem proposat transformar el món per privilegiar l’ecosistema, el patrimoni històric i cultural i els drets humans. Estem accedint a un canvi cultural civilitzatori perquè per primera vegada podem parlar d’una crisi que afecta tots els territoris del món i totes les persones alhora, parlar d’humanitat. Això és un canvi paradigmàtic i exigeix que siguem capaços de portar aquest nou model a tots els espais i que la política es posi al servei de construir aquesta nova cultura de la cura pròpia i dels altres, del medi ambient, del patrimoni i de tot el que té un valor per nosaltres.

  • Les desigualtats de gènere s’agreugen amb el confinament

    Durant els darrers dos mesos, la crisi del coronavirus ha posat molt més en evidència les desigualtats persistents entre homes i dones. Les dones presenten unes taxes més elevades de contagis de COVID-19 que no pas els homes, però, en canvi, s’ha detectat una mortalitat més alta en el cas dels homes en tots els grups d’edat. És una de les conclusions de l’estudi «Desigualtats socioeconòmiques en el nombre de casos i la mortalitat per COVID-19 a Catalunya», que demostra que l’impacte també és més elevat en persones d’un nivell socioeconòmic més baix. D’acord amb un informe del sindicat UGT, el 75,53 % de persones ocupades en activitats sanitàries i en serveis socials són dones. A les residències de gent gran, la presència de les dones arriba a ser del 83 %. Així, doncs, les xifres mostren que les dones han estat les més exposades durant la crisi sanitària del coronavirus. Les desigualtats també s’han posat de manifest en el confinament a les llars, on bona part de la càrrega de la feina domèstica i familiar recau habitualment sobre les dones. La professora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC Ana Gálvez considera que el que ha fet el confinament «és accentuar aquests aspectes de desigualtat en la distribució de rols».

    Tot i aquest desequilibri, la professora també considera que «el confinament ofereix una oportunitat perquè la distribució de tasques esdevingui més igualitària». Gálvez pensa que la situació ofereix «oportunitats pedagògiques» que no s’han de menystenir: «en nombroses ocasions, tant l’home com la dona han hagut de fer teletreball amb els infants a casa, i els homes han pogut participar de manera més activa i equitativa en la cura dels fills i filles i en les responsabilitats domèstiques», assenyala.

    El confinament toca de ple un dels aspectes més preocupants de la societat, que és la separació que s’estableix entre el treball de cura i el remunerat. Segons Gálvez, aquesta és una situació que «regeix les nostres dinàmiques socials i laborals i que s’ha de trencar». Cal tenir en compte que «el treball remunerat està tradicionalment associat a la masculinitat i el no remunerat i de cura, a la feminitat», afegeix la professora, que és coautora de l’article «Work–Life Balance, Organizations and Social Sustainability: Analyzing Female Telework in Spain», que també signa María Jesús Martínez, directora dels Estudis d’Economia i Empresa de la UOC.

    La «desvalorització» del que és femení

    En la mateixa línia, aquesta situació també l’assenyala Maria Rodó de Zárate, investigadora del grup GenTIC de la UOC, en un article a Pensem. «Tot allò que forma part del món reproductiu es considera com a secundari: ni és treball, ni és polític, ni ens n’hem de fer càrrec col·lectivament», afirma. Per a la investigadora, «això va directament relacionat amb la desvalorització de tot allò femení». De fet, «els treballs que desenvolupen les dones i que es donen en l’àmbit privat no estan ni reconeguts, ni valorats, i es donen en condicions d’extrema precarietat o senzillament no es consideren ni treball».

    Aquesta situació també capta l’atenció de les organitzacions de defensa dels drets humans, com és el cas d’Amnistia Internacional, que aquestes setmanes ha estat fent campanya per denunciar les desigualtats de gènere que la crisi del coronavirus ha posat en evidència. L’organització subratlla que moltes dones s’han vist afectades pel tancament dels comerços i de l’hostaleria. A més, la precarietat laboral no dona accés a ajudes, com és el cas de les dones que treballen fent neteja en domicilis. Les dones que es dediquen a feines de cura han estat més exposades al virus i les que s’han confinat, a banda de teletreballar, han hagut de fer-se càrrec dels fills perquè les escoles han tancat.

    El confinament mostra «el menyspreu que s’evidencia cap al treball de cures», sosté Maria Rodó de Zárate. La investigadora apunta que «es proposa, com a excepció, que s’habilitin les escoles de l’etapa d’infantil per a les famílies que acreditin que han de treballar presencialment», però que «les que han de teletreballar hauran de tenir cura de les criatures mentre treballen a casa». La investigadora destaca que «si consideréssim les dues coses com a feines, veuríem que és impossible fer-les alhora durant set mesos» i, en canvi, «no s’ha proposat cap ajuda ni cap mesura per alleujar la càrrega que això implica».

    Efectes en la salut de les persones

    En la mateixa línia que Rodó de Zárate, Mayo Fuster, investigadora principal del grup DIMMONS, que forma part de l’Internet Interdisciplinary Institute (IN3) de la UOC, fa una advertència sobre el teletreball: «en aquests moments, el teletreball es du a terme en unes condicions extremes i difícils de combinar que no són les habituals i, com a conseqüència, comporta una sobrecàrrega enorme», assenyala. Aquesta situació presenta riscos en cas que s’hagi d’allargar durant gaire temps: «afectarà inevitablement la salut de les persones que porten a terme la cura en aquestes condicions i hem d’aconseguir evitar-ho; és molt important saber tenir cura de qui té cura», afirma Fuster.

    El cúmul de situacions que amb la COVID-19 fan encara més profunda la distància entre les condicions que viuen homes i dones porta a pensar que s’han de fer canvis. La professora Ana Gálvez considera que una de les lliçons que hem d’aprendre de la crisi actual és que «el treball de cura, en totes les dimensions, i tot el que té relació amb la conciliació de la vida laboral i familiar, ha de ser al centre de les nostres preocupacions com a societat, de les polítiques públiques i de les estructures de les nostres organitzacions».

    La realitat, però, és que aquesta necessitat topa amb el fet que, per exemple, ni tan sols es fan polítiques públiques sobre les llars, com ha apuntat Maria Rodó de Zárate. «Les cases són cuines, menjadors i habitacions on es donen relacions de poder que també configuren, i de forma fonamental, la vida a les ciutats. Són espais on acostuma a haver un repartiment del treball molt desigual, i també un repartiment desigual del descans, de l’oci o de la possibilitat d’ús dels espais», afirma. Malgrat tot, la investigadora assenyala que «les cases, més enllà del dret a l’habitatge, difícilment es consideren com un espai polític», perquè «acostumen a entendre’s com a espais no problematitzats i, per tant, un forat negre que ni s’estudia, ni es narra, ni se’n fan polítiques públiques».

    El paper de l’ONU

    Una de les possibles solucions per a la dignificació del treball de cura podria implicar l’entrada en joc d’una estratègia internacional. Ana Gálvez opina que «el treball de cura, en general, i la conciliació de la vida laboral i familiar, en particular, han de ser un dels principals objectius de desenvolupament sostenible». En aquest sentit, «hauria de ser clau en l’agenda dels disset objectius de desenvolupament sostenible que ha establert l’ONU», afirma. Per a la professora, potenciar mesures i polítiques de conciliació entre vida laboral i extralaboral «és un pilar fonamental per assolir la sostenibilitat social», perquè implica «la millora de les condicions laborals dels treballadors i les treballadores, una integració més gran de l’organització en la comunitat, una lluita directa contra les diferències de gènere, la promoció de la igualtat i una aposta pel futur de la comunitat i l’organització, perquè es respecta l’atenció a les persones dependents».

    Aquest és un article original de la UOC

  • Salut de les dones és defensar una vida que valgui la pena ser viscuda

    L’Associació | Drets Sexuals i Reproductius treballa per aconseguir que aquests Drets Sexuals i Reproductius siguin efectius per a la població. En el Dia Internacional d’Acció per la Salut de les Dones han volgut redactar i compartir un seguit de demandes

    Salut de les dones són sexualitats feministes i sobirania corporal

    La lluita històrica del moviment feminista i el moviment de persones LGTBIQ+ ha aconseguit el reconeixement dels Drets Sexuals i Reproductius com a drets humans fonamentals, avançant en la superació de l’heterosexualitat normativa i dels mandats i els estereotips de gènere i reivindicant les sexualitats diverses. Sexualitats desitjades amb el plaer de protagonista. Soles o acompanyades, amb qui es vulgui i com es vulgui. Sense cap tipus de discriminació, relació de poder, coacció o qualsevol altra forma de violència.

    Des del feminisme comunitari, les feministes indígenes llatinoamericanes proposen el concepte de sobirania corporal que assenyala els vincles sinèrgics entre el colonialisme, el neoliberalisme i l’heteropatriarcat. La sobirania corporal comporta entendre la subjecció violenta dels cossos per part dels sistemes d’opressió i alliberar-los, alliberant les sexualitats i la reproducció de qualsevol ordre político-econòmic basat en el seu control. Partint d’un plantejament radical com la sobirania corporal es generen les condicions necessàries per a una garantia real dels Drets Sexuals i Reproductius, des de les dones, les persones heterodissidents, les comunitats i l’espai col·lectiu.

    Salut de les dones és una sanitat 100% pública, universal i de qualitat

    La sanitat i els serveis públics en general han sigut la principal diana de retallades pressupostàries i privatitzacions. El menyspreu històric dels serveis públics i la seva mercantilització han passat factura durant la gestió de l’epidèmia de la covid-19 i s’ha evidenciat la seva sobrecàrrega, manca de recursos i falta de capacitat de resposta.

    La universalitat de la sanitat i els serveis públics és fonamental, no es pot tolerar cap tipus de discriminació i obstacle d’accés. Una sanitat de qualitat han d’incorporar una perspectiva feminista interseccional, en la producció de coneixement, en l’àmbit professional i en l’atenció. Cal recuperar i incorporar els sabers mèdics i les estratègies de salut que les dones i les persones heterodissidents han desenvolupat des de la resistència i per a la seva supervivència, reconeixent i visibilitzant aquestes aportacions i coneixement.

    L’abordatge de la salut sexual i reproductiva ha de partir dels principis d’universalitat i qualitat i s’ha de basar en el paradigma dels Drets Sexuals i Reproductius. Durant el període actual és imprescindible mantenir l’atenció a la salut sexual i reproductiva així com comprendre i adaptar-se a les necessitats del present i anticipar-se a possibles dificultats futures. S’ha de facilitar i garantir l’accés, modificar els protocols d’intervenció (com en el cas de l’avortament) i assegurar la provisió farmacològica i la disponibilitat d’instrumental i de procediments de laboratori. La salut sexual i reproductiva és un component essencial del benestar individual i col·lectiu, cal reconèixer-la com a tal i blindar-la.

    Salut de les dones és eradicar la violència masclista

    La violència masclista és violència estructural. És molt important tenir en ment aquesta premissa per no reduir el fenomen a un llistat de denúncies i entendre que els feminicidis i l’agressió sexual són al capdamunt de l’iceberg de la violència masclista, en són la seva expressió més visible. L’impacte de les violències masclistes sobre la salut de les dones i de tota persona que transgredeix la normativitat heteropatriarcal és ben conegut fins al punt de reconèixer que les violències masclistes suposen un atemptat contra la salut pública.

    El confinament ha posat en evidència com s’infravalora la incidència de violència masclista, recloent a casa a tantes dones i tantes persones amb el seu agressor. No haver considerat el risc sobreafegit que el confinament comportava i la conseqüent limitació de factors protectors, com poder deixar l’espai de violència o tenir una relació estreta amb les xarxes personals d’afectes i cures, denota una gestió molt deficient. Cal identificar els casos de violència masclista que han tingut lloc durant aquest període i les mancances institucionals que han dificultat la seva assistència, reconèixer els errors per a rendir-ne comptes i rectificar de cara al futur.

    Salut de les dones és posar les cures al centre

    Totes les persones som interdependents, depenem les unes de les altres, necessitem que ens cuidin i ser cuidades. La divisió sexual i racial del treball es fa evident en la feminització dels sectors laborals com el sector sociosanitari, les treballadores de la llar, els serveis socials i el conjunt del tercer sector, sense oblidar l’elevada presència de les dones al sector de l’alimentació i l’atenció al client. Allò personal és polític quan entenem que la distribució desigual de les tasques de cures que té lloc a moltes unitats de convivència és expressió d’una organització social que emfatitza l’individu neoliberal, l’home i la producció capitalista i devalua tota la feina destinada a la reproducció de la vida i les persones que generalment n’assumeixen la responsabilitat, les dones.

    Durant el període de confinament s’ha evidenciat la sobrecàrrega de les dones derivada d’una socialització molt deficient de les tasques de cures. Aquesta càrrega, sens dubte s’ha vist accentuada pel paquet de mesures laborals, socials i sanitàries que s’ha desplegat per pal·liar la crisi, ja que els sectors feminitzats han seguit funcionant a marxes forçades, donant resposta a les necessitats de les comunitats. Les dones han vetllat per la salut del seu entorn i de la seva comunitat, el benestar de les persones dependents i la gestió del patiment que ha generat l’epidèmia. Però, qui vetlla per la seva salut física i psicoemocional?

    Salut de les dones és defensar una vida que valgui la pena ser viscuda

    En la nostra societat impera la desigualtat, l’explotació i la discriminació de gran part de la població. El model neoliberal, de la mà amb el racisme institucional i social i l’heteropatriarcat, impacta sobre les condicions de vida de tantes i tantes persones comportant una vulnerabilitat adquirida respecte la seva salut. Des d’una perspectiva interseccional podem entendre l’articulació i juxtaposició d’aquestes estructures, que tenen per resultat, entre d’altres, la feminització de la pobresa. Com en el cas de tantes treballadores de la llar que assumeixen les tasques de cures d’una societat occidental individualista que se n’ha desentès. Una feina ja de per sí devaluada en base a la ideologia patriarcal, amb unes condicions laborals precàries que s’aprofiten d’una llei d’estrangeria que nega els drets de ciutadania a les persones migrades.

    Durant l’emergència de la covid-19 hem sentit discursos bèl·lics de tot tipus contra el virus, una metàfora absurda davant un fenomen com aquest, però no contra una organització social que augmenta exponencialment la vulnerabilitat a la malaltia i als seus efectes. S’ha assenyalat el sacrifici individual com a pal de paller, exacerbant encara més l’individualisme latent, però poc hem sentit a parlar de reorganització de la producció capitalista, depredadora insaciable contra les persones, els recursos naturals i el medi ambient.

    La salut de les dones i de tota la població es garanteix des de la responsabilitat i l’acció col·lectiva que posa la vida al centre, com la campanya RegularizacionYa, que identifica en la llei d’estrangeria una de les principals amenaces contra la salut de les persones migrades, o les xarxes de suport mutu i solidaritat que han nascut arreu. Cal assenyalar, doncs, les institucions, estructures i sectors que contribueixen activament a l’empitjorament del nostre estat de salut, i avançar col·lectivament en la defensa d’una vida que valgui la pena ser viscuda.

  • La COVID-19 causa més casos i més mortalitat en persones amb menor nivell socioeconòmic

    Les persones amb un nivell socioeconòmic menor presenten taxes de casos de COVID-19 més elevades i una mortalitat més alta que les persones amb un nivell socioeconòmic major. Aquesta és una de les conclusions a les que ha arribat l’informe elaborat per l’Observatori de les Desigualtats en Salut i que ha publicat l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS) en un estudi que té com a objectiu descriure la situació a Catalunya des del punt de vista socioeconòmic individual i de l’Àrea Bàsica de Salut (ABS) de residència i la possible associació amb els casos detectats i de mortalitat per COVID-19.

    L’estudi –titulat ‘Desigualtats socioeconòmiques en el nombre de casos i la mortalitat per COVID-19 a Catalunya’– comparteix que la COVID-19 no afecta a tothom de la mateixa manera, tal i com indiquen alguns estudis arreu del món que constaten l’existència de desigualtats, en diferents eixos, enfront de la COVID-19: per exemple, a Nova York, que una persona pertanyi a la comunitat afroamericana és propici a tenir taxes més elevades d’infecció i mortalitat per COVID-19.

    L’informe posa l’accent en les taxes observades en les persones amb menor nivell socioeconòmic i les desigualtats de gènere. En aquest sentit, les dones presenten unes taxes més elevades de casos de COVID-19 que els homes, però en canvi en els homes s’observa una mortalitat més alta, en tots els grups d’edat. Així per exemple, la taxa de mortalitat estandarditzada en els homes de 80 o més anys en el grup de menor nivell socioeconòmic és de 2.832,4 per cada 100.000 homes, mentre que en les dones és de 1.361,9.

    Paral·lelament, l’estudi no percep un gradient ni en les taxes de casos ni en les de mortalitat segons el nivell socioeconòmic de l’ABS; no obstant això, algunes ABS concretes presenten unes taxes més elevades de mortalitat i alhora estan en el grup d’ABS de nivell socioeconòmic més baix.

    En canvi, sí s’observa que les taxes de casos en el grup d’edat de 65 a 79 anys en ABS de nivell socioeconòmic menor són més altes que en els altres grups d’ABS. Per últim, l’informe recorda l’existència d’estudis geogràfics sobre la mortalitat per COVID- 19 realitzats a la ciutat de Barcelona segons seccions censal on s’han trobat desigualtats socioeconòmiques.

    Per a fer l’estudi, el nivell socioeconòmic individual s’ha mesurat mitjançant la informació sobre trams de renda i situació laboral i social, establint 4 categories de nivell socioeconòmic: persones exemptes de copagament farmacèutic, amb renda anual per sota de 18.000 €, amb renda anual entre 18.000 € i 100.000 €, i amb renda anual per sobre dels 100.000 €.

    Per agrupar les ABS segons el nivell socioeconòmic de l’àrea, s’ha fet servir l’índex socioeconòmic compost. Per a aquest índex, emprat en l’assignació de recursos a l’Atenció Primària, es fan servir dades poblacionals de nivell socioeconòmic, nivell d’instrucció, ocupació, esperança de vida, taxa de mortalitat prematura i hospitalitzacions evitables.

    “Les dades analitzades posen de manifest desigualtats de gènere i nivell socioeconòmic en el nombre de casos i la mortalitat per COVID-19. Quan la pandèmia acabi, caldrà fer balanç, analitzar totes les dades, i treure conclusions que ajudin al disseny de polítiques de salut. De fet, aquest és l’objectiu de l’Observatori de Desigualtats en Salut: dades per a la presa de decisions”, afirma Anna García-Altés, directora de l’Observatori.

    L’Observatori de les Desigualtats en Salut s’ha creat per acord del Govern de la Generalitat de Catalunya del passat 10 de març, amb la missió la missió general d’afavorir la transparència, la rendició de comptes i la generació de coneixement del sector salut a Catalunya, fet pel qual posa a disposició de gestors, professionals, estudiosos, ciutadania i Administració, la informació necessària per conèixer les desigualtats en salut en tots els seus eixos (socioeconòmic, gènere, trajectòria vital, edat, nacionalitat, nivell d’estudis, situació laboral, lloc de residència, entre d’altres).

    Aquest nou observatori és l’evolució natural de l’anterior Observatori sobre els efectes de la crisi econòmica en la salut de la població, configurat com un instrument puntual generat arran de la crisi, passant a ser ara un instrument amb la voluntat de monitorar les desigualtats en salut al llarg del temps.

  • CAP Raval Nord: un mur de contenció de la covid-19 compromès amb el barri

    Dos mesos després de l’inici de la pandèmia, als treballadors del CAP Raval Nord els hi costa rememorar les sensacions que tenien a l’inici de la crisi sanitària. Però en el que sí que coincideixen és en una paraula que ha anat ressonant al llarg d’aquest període: incertesa. Incertesa per l’evolució de la pandèmia, incertesa pels protocols canviants, incertesa per l’arribada de la vacuna i, ara, incertesa també per l’inici de la desescalada. Durant aquests mesos, la rutina al centre d’atenció primària del Raval Nord, igual que a la resta de centres mèdics i hospitals, s’ha capgirat completament. «Vam passar de fer consultes programades presencials a fer-ho pràcticament tot per telèfon i només atendre les urgències, a banda de tots els seguiments domiciliaris dels pacients aguts i d’aquells que requerien cures diàries», explica la directora del CAP, Anna Romagosa.

    En els centres d’atenció primària ha recaigut la tasca de filtratge i de seguiment dels casos lleus de coronavirus, una tasca imprescindible per alliberar els hospitals de més pressió assistencial i garantir que només arribessin als centres hospitalaris aquells pacients més greus. A banda d’això, els CAPs han continuat fent el seguiment dels pacients amb altres patologies i també s’han fet càrrec de les residències de la gent gran, identificant possibles contagis de coronavirus i sectoritzant els espais d’aquestes per fer possible l’aïllament de les persones residents afectades, o enviant-les a l’hospital o als hotels sanitaris si convenia.

    Una de les primeres mesures que es va establir al CAP Raval Nord per garantir el filtratge i minimitzar el risc de contagi va ser la introducció de circuits diferenciats d’assistència per aquells pacients que venien al centre amb símptomes o sospita de coronavirus i aquells que venien per altres patologies. També es va trucar els pacients que eren grups de risc, com la gent gran o les persones amb patologies prèvies. «Vam identificar aquelles persones més fràgils i vam donar-los-hi les indicacions per dur a terme el confinament de manera adequada, sempre insistint que ens contactessin si necessitaven qualsevol cosa» assenyala Antònia Raya, infermera del centre.

    Al CAP Raval Nord s’ha habilitat una garita en desús per a fer el triatge dels pacients. | Èlia Pons

    Unes instal·lacions deficients

    L’edifici que ocupa el CAP Raval Nord, o CAP Lluis Sayé, va ser dissenyat inicialment, els anys trenta del segle passat, per tractar pacients de tuberculosi, per la qual cosa disposa de diversos accessos i amplis finestrals per garantir una bona ventilació i llum natural. A més, disposa d’una curiosa garita que s’utilitzava per rebre els malalts mantenint la distància de seguretat, que va quedar en desús -s’hi posaven plantes- i que ara s’ha tornat a habilitar amb la pandèmia del coronavirus. «A l’inici pensàvem que el centre era ideal per aquesta situació, però clar, és ideal quan hi ha pocs pacients», explica Raya. El CAP disposa d’unes instal·lacions molt antigues i en mal estat i, per això, els treballadors del centre, amb el suport veïnal del Raval, feia molt temps que reclamaven el trasllat del CAP a unes noves instal·lacions a construir a la Capella de la Misericòrdia. Finalment, després d’un gran pols entre diverses institucions, l’Ajuntament de Barcelona va acordar abandonar l’ampliació prevista del MACBA i la construcció d’un nou CAP en aquest espai.

    Les deficiències del centre dificulten la tasca dels professionals amb l’inici de la desescalada. «En el nostre centre les sales d’espera són els passadissos que hi ha davant les consultes i, per tant, no podem evitar que no s’acumuli la gent», explica Raya. «Quan comenci a venir més gent al CAP, s’hauran de mantenir les distàncies de seguretat i això suposa un espai físic que no tenim», afegeix. Aquests impediments faran que als passadissos hi hagi d’haver només unes poques persones i s’hauran de fer malabarismes per poder atendre a tothom. «Haurem d’espaiar les vistes, fer-ne unes presencials i d’altres de telefòniques, i tot això implicarà moltes més hores de feina», assenyala la infermera del centre. Suposarà també més consultes telefòniques. «Farem per telèfon moltes consultes que abans fèiem presencials, però que potser eren tràmits administratius pels quals no cal veure el pacient en persona», explica la directora del centre, Anna Romagosa.

    Les sales d’espera del CAP Raval Nord són els passadissos situats davant les consultes, de manera que es farà molt difícil mantenir les distàncies de seguretat. | Èlia Pons

    La realitat complexa del Raval

    El confinament no és igual per a tothom i en barris com el del Raval, on les rendes familiars són baixes, en alguns habitatges es fa difícil poder fer un confinament en les condicions recomanades. És per això que, el personal del centre, a banda de preguntar als pacients sobre els seus símptomes físics o emocionals, també contempla en l’atenció sanitària si les persones tenen alguna mancança en l’àmbit socioeconòmic. «Sanitat i serveis socials han d’anar de la mà, perquè uns sense els altres són insuficients», destaca la metgessa de família del centre Txell Puig.

    Les condicions precàries en les quals viuen moltes famílies del barri són una dificultat afegida a la situació de confinament. «Hi ha famílies que viuen en infrahabitatges i en pisos molt petits on viu molta gent, sense ventilació i amb unes condicions molt precàries», explica Laura Miguel, treballadora social del CAP. En aquestes condicions, diu, es fa impossible mantenir la distància de seguretat entre els convivents del pis. I la situació es complica més si una persona del pis té símptomes de coronavirus. «A l’inici de la pandèmia, vaig anar a un domicili d’un possible positiu en covid-19 que vivia amb nou persones més», explica Romagosa. «És molt difícil que una persona es pugui aïllar en aquestes condicions i, per tant, en aquests casos el que fem és recomanar que vagin a un hotel sanitari».

    Aquesta constant comunicació amb els pacients i l’interès per les seves necessitats a vegades es fa difícil per telèfon, especialment quan els pacients són persones migrants que no parlen massa ni català ni castellà. «A vegades no acabo de saber si m’han entès. Abans de la pandèmia, moltes vegades podíem demanar que ens passessin amb alguna persona que parlés l’idioma o, fins i tot, al CAP venien traductors, però ara es fa molt més difícil», explica Laura Miguel. A més, segons el personal del CAP, el contacte telefònic perd part de l’essència de la seva feina. «Jo crec que, en general, no ens acabem de trobar còmodes amb aquest sistema. A la primària tenim poques proves diagnòstiques, però el que sí que tenim són els nostres ulls, les nostres mans i que coneixem els nostres pacients. Amb el contacte telefònic es perd una part de l’essència i del poder terapèutic que té l’escolta, el cara a cara, una abraçada o una agafada de mans», explica Txell Puig.

    La complexa realitat socioeconòmica del barri ha afectat també a la salut dels veïns. De fet, està demostrat que els factors socials i emocionals d’una persona repercuteixen clarament en el seu estat de salut. «Una situació socioeconòmica difícil influeix molt en el nivell d’ansietat i angoixa d’una persona. L’estrès provoca que dormis pitjor i això, a la llarga, acaba afectant a tot el cos», destaca Romagosa. En la mateixa línia, Antònia Raya apunta que no serveix de gran cosa descobrir una cura molt eficaç per combatre el coronavirus si una persona no té diners per pagar-se el menjar o no té un habitatge digne on viure.

    Recorre als serveis socials per primera vegada

    Al Raval moltes famílies són usuàries dels serveis socials, però amb aquesta crisi s’ha vist augmentat el nombre de famílies que necessiten aquests serveis. «Hi ha persones que per primera vegada han hagut d’acudir als serveis socials. Moltíssima gent que vivia de l’economia submergida i subsistia sense cap prestació ara s’ha quedat sense feina i sense res», explica Laura Miguel. També, diu, hi ha molta gent afectada per ERTOs o que no cobra l’atur perquè feia poc temps que treballava i ara no té diners per pagar-se el menjar. Així doncs, la demanda d’ajuda ha pujat exponencialment, però els treballadors dels serveis socials segueixen sent el que són. «Són serveis que ja estan normalment al límit de per si i amb aquesta situació això encara s’ha agreujat més. Els serveis públics no donen l’abast», explica Txell Puig. En aquest sentit, les xarxes de suport mutu organitzades pel veïnat estan jugant un paper fonamental per ajudar al subministrament d’aliments i medicaments a les persones que ho necessiten.

    Aquests moviments autoorganitzats, però, no poden durar per sempre. «Com a mesura puntual està molt bé, però no és sostenible que entitats i persones majoritàriament voluntàries carreguin aquest pes. Crec que s’ha de fer un reclam a l’administració i, de la mateixa manera que es va invertir per ampliar les UCIs i construir hospitals de campanya, s’ha de posar remei a aquestes conseqüències econòmiques de la crisi sanitària», reivindica Puig. Segons Antonia Raya, el que caldria fer és començar a fer plans de barri. «Cada barri té unes peculiaritats i s’haurien de fer plans adaptats a la realitat social d’aquests, no des dels despatxos, sinó des de la gent que estem atenent els pacients a primera línia».

    Al CAP Raval Nord s’han començat a fer els test PCR a les persones amb símptomes de coronavirus. | Èlia Pons

    El temor al col·lapse i la necessària injecció de personal

    Amb l’inici de la fase de desescalada, a les treballadores del centre els preocupa la sobrecàrrega de l’atenció primària i que es pugui arribar a un cert col·lapse del sistema. És cert que hi ha menys infectats, però tots els pacients donats d’alta retornen a la primària per fer-se el seguiment de la malaltia. A banda, els CAPs segueixen fent els controls a les residències i també han d’atendre tots els pacients amb altres patologies i altres pacients que, si no es pot fer per via telefònica, han de venir al centre a visitar-se. A això se li suma fer les proves PCR a les persones que han iniciat símptomes de coronavirus, preferentment transcorregudes 24 hores des de l’inici dels símptomes.

    «Tot això ho fem amb el mateix personal que teníem abans de la pandèmia, que ja era just», explica Raya. «O hi ha una injecció de recursos humans per poder donar resposta a la complexitat que suposa treballar enmig d’una pandèmia amb una població que ja té moltes mancances des del punt de vista socioeconòmic, o no sé com ens ho farem», assenyala la infermera del centre. Però aquesta necessitat d’augment de personal no és una demanda nova. Ja fa anys que, des de l’atenció primària, un dels àmbits més castigats per les retallades, es reclamen unes millores que no acaben d’arribar mai.

    Per aquest motiu, el personal del CAP reclama una major inversió en sanitat pública, passant també per unes millors condicions laborals. «Està molt bé que se’ns reconegui la feina, però jo crec que els aplaudiments de les 20 s’han de materialitzar cap a un reclam d’unes millors polítiques en matèria de sanitat pública», reivindica la metgessa de família Txell Puig. La primària, però, segons les professionals, no ven ni fa negoci, perquè no suposa grans descobriments ni altes tecnologies. «Nosaltres som més com les formiguetes que anem contenint, que sostenim les angoixes, les pors i els dols de tota la família, i fem el seguiment més proper», conclou Puig.

  • Pandèmia i presó: nova normalitat?

    Entre la sobredosi d’informació en una situació tan excepcional com és la pandèmia i el confinament, és fàcil que existeixin col·lectius als quals es silenciï la veu en la ràpida consecució dels esdeveniments. Un dels espais més opacs de la societat i dels que menys es parla són les presons. Què hi està passant durant els mesos de pandèmia?

    Si ja en l’imaginari col·lectiu és difícil situar com és la vida dins la presó, imaginar com és la vida a la presó en pandèmia és encara més complicat. A diferència de l’Antic Règim, quan el judici era secret i el càstig sobre el cos es podia expressar com una espècia d’espectacle públic a les places de ciutats i pobles, ara el judici és públic i el càstig és secret. La vida penitenciària es troba tradicionalment amb els murs d’una gran opacitat i falta de transparència.

    Les situacions experimentades a Itàlia i Argentina, les realitats viscudes a Catalunya, així com les peticions d’organitzacions de defensa dels Drets Humans, haurien de marcar el camí de les institucions per garantir el dret a la salut i a la comunicació de les persones condemnades. Podem saber com és un país veient com són les seves presons.

    Aquest article va ser publicat originalment a Debats pel Demà. Llegeix-lo sencer aquí!

  • La violència masclista durant el confinament: una perspectiva interseccional

    El confinament decretat el passat 14 de Març ha posat en evidència, de manera dràstica, la persistència de la violència masclista. Les consultes al telèfon d’atenció a les víctimes (016) s’han incrementat un 47,3% entre l’1 i el 15 d’Abril respecte al mateix període de l’any anterior i les consultes on line un 650%. El recent feminicidi a Corbera de Llobregat (Barcelona) és el resultat més terrible de tancar a les dones amb els seus agressors.

    No obstant això, l’increment d’aquesta violència era una situació que es podia preveure. L’excepcionalitat del confinament, on la convivència és permanent i forçosa i la mobilitat reduïda o nul·la, afavoreix les situacions de conflicte i de violència, amb l’agreujant de la dificultat per a buscar suport social, contactar amb familiars o persones de suport, professionals o serveis. No obstant això, el primer Estat d’Alarma no va contemplar aquests casos ni els va atorgar la importància necessària. No va ser fins al 31 de Març -quinze dies després de la declaració oficial de l’excepcionalitat- quan es va presentar el Pla de Contingència en referència a la violència de gènere. El nou Reial Decret considera essencials els serveis d’atenció a les víctimes i permet a les comunitats autònomes utilitzar determinats fons per a reforçar els serveis durant la crisi de la Covid-19.

    Enfront d’aquesta situació, tant a nivell estatal com comunitari, s’han posat en marxa diverses mesures dirigides a garantir l’atenció a les dones en situació de violència. Algunes de les iniciatives han estat el reforç de les línies d’atenció telefònica, la intensificació de la difusió dels números, la implantació de la modalitat escrita a través del correu electrònic i l’obertura d’una línia de missatgeria immediata via whatsapp. Per part seva, associacions i col·lectius feministes locals han divulgat aquests serveis a través de les seves xarxes socials, posant l’accent principalment en la importància de mantenir les xarxes i el contacte amb amigues i familiars per a poder sentir-se cuidades i més segures. Ara, més que mai, hem d’apel·lar a la sororitat.

    Però no es tracta, únicament, d’ampliar de manera simple els serveis i la seva divulgació. El ICD publica «L’estat de confinament derivat de la situació d’emergència sanitària per la Covid-19 provoca un impacte clar en les dones en situació de violència masclista i els seus fills i filles, especialment aquelles que pateixen situacions de risc». Per tant, cal preguntar-se; quines són les situacions de més risc? Quines dones accedeixen a aquests serveis? Quines queden excloses i per quines raons? I, la més important; com s’entrecreuen els diferents eixos de desigualtat a les dones i amb quin impacte?

    Encara que la llei catalana 5/2008 incorpora la paraula masclista al títol i a la definició de les violències que pateixen les dones pel simple fet de ser-ho, el concepte ‘violència de gènere’ és l’utilitzat més extensament i la legislació estatal vigent ho interpreta d’una forma molt limitada i ho restringeix a les relacions de parella heterosexual i queda pràcticament circumscrit a l’àmbit domèstic. Aquest marc legal i jurídic exclou a moltes dones de ser reconegudes com a víctimes. I el més greu, durant aquest confinament, totes aquestes víctimes no reconegudes, no poden accedir a les ajudes i els reforços incorporats per les institucions per a pal·liar l’augment de les situacions de violència, tot i que el seu risc augmenta d’igual forma.

    Les ocupacions de l’àmbit domèstic, social i de cures, altament precaritzats, han estat dels més castigats amb les retallades dels últims anys. Com a conseqüència, és un dels sectors on la pandèmia està afectant amb més força i empitjorant encara més les condicions laborals. Aquests llocs són ocupats en un 80% per dones. A més, el 70% del treball de cures es realitza sense contracte majoritàriament per dones migrades. Aquestes dones, que potser estan allunyades de les seves famílies i de les seves xarxes, poden trobar-se en situacions d’especial vulnerabilitat: situació administrativa irregular, dependre dels seus marits econòmicament o en forma de reagrupació familiar, entre altres. Si es troben, a més, en una situació de violència, recloses amb el seu agressor, el perill augmenta de manera exponencial. No obstant això, no són mereixedores dels recursos disponibles, i les seves múltiples situacions de violència seguiran més invisibilitzades que mai.

    Aquests són només uns mínims exemples que ens permeten acostar-nos a la idea de la necessitat immediata d’incorporar una perspectiva interseccional per a l’abordatge de totes i cadascuna de les manifestacions de les violències masclistes. No hem d’acceptar que el mateix sistema ens posi en risc, sense a més, adjudicar cap responsabilitat als estats.

    Parlar d’interseccionalitat significa assumir que existeixen altres matrius de dominació més enllà de les conseqüències del patriarcat. Deixar de costat el gènere com a únic eix de desigualtat i incorporar altres elements d’estratificació i identitat com poden ser la classe, la raça, l’ètnia, la identitat sexual o la diversitat funcional entre altres, que poden travessar a una sola dona en un moment determinat i que poden portar-la a una situació de vulnerabilitat important. En definitiva, tenir en compte els determinants socials de la salut.

    Aquest canvi de paradigma inclou una visió més complexa i holística de les persones i pot ampliar la mirada cap a una perspectiva global, on les experiències individuals siguin considerades, i els condicionants que legitimin la situació de víctimes no vinguin determinats per estereotips arrelats en l’imaginari col·lectiu, estàndards de comportament, perfils socials o inclusions jurídiques i legals. Les estratègies polítiques interseccionals han de partir d’una anàlisi real i completa sobre les diverses formes i àmbits en els quals es pot produir violència masclista, tenint en compte situacions de pobresa, d’estrangeria, d’accés al mercat laboral, de salut… Han de ser crítiques amb l’essencialisme, incidir en la problemàtica estructural i institucional existent i fomentar l’autonomia i la responsabilitat de la víctima, emfatitzant la capacitat de recuperació i de transformació i evitant la revictimizació.

    El confinament, provocat en aquest cas per la pandèmia, ens obliga a allunyar-nos de les xarxes de suport i de cures extrainstitucionals (associacions, veïnes, amistats..) a les quals algunes dones han de recórrer, ja que no són emparades pel nostre sistema polític i social. La situació actual posa en relleu la necessitat d’adequar les estratègies polítiques i jurídiques, així com les eines i l’ampliació dels recursos sota un paraigua més ampli on puguin entendre’s i protegir-se de manera real a totes les dones, moltes de les quals són travessades per diversos eixos d’opressió i de desigualtat, sense que s’hagin de veure limitades per cap motiu.

    Agraeixo a Ana Martinez, la seva revisió, aportacions i per animar-me a escriure

  • La salut mental del 46 % dels espanyols està en risc per la crisi del coronavirus

    Un estudi internacional, liderat per la spin-off de la Universitat Oberta de Catalunya Open Evidence, revela que la salut mental d’un 46 % dels espanyols està en risc per la crisi del coronavirus. La recerca, en què han col·laborat investigadors de la Universitat de Milà, la Universitat de Trento, la Universitat de Glasgow, la Universitat de Tillburg i la Universitat Nacional de Colòmbia, mostra que gairebé un 60% de la població a Espanya necessita que «el govern no se centri solament a prevenir el contagi, sinó també a evitar una important crisi econòmica».

    El projecte de recerca, que consta de tres enquestes a ciutadans d’Espanya, Itàlia i el Regne Unit distribuïdes en tres setmanes consecutives, entre el 24 d’abril i el 17 de maig, té com a objectiu avaluar els canvis de comportament de la població vinculats a l’estrès i al trauma en el marc de la pandèmia i analitzar l’opinió dels ciutadans sobre la comunicació i la resposta que està donant el govern davant la crisi sanitària.

    Les dades recollides en la primera enquesta, feta a 10.551 persones (3.524 a Espanya, 3.504 a Itàlia i 3.523 al Regne Unit) entre el 24 d’abril i l’1 de maig, mostren que la majoria de la població, d’entre 18 i 75 anys, s’ha sentit en algun moment trista, deprimida o desesperada pel futur durant aquest període: un 67% a Espanya (un 13% dels ciutadans s’ha sentit així durant 5 -7 dies, un 22% durant 3 – 4 dies i un 32% durant 1 – 2 dies), un 59 % a Itàlia (un 13% durant 5 – 7 dies, un 18% durant 3 – 4 dies, i un 28% durant 1-2 dies) i un 57% al Regne Unit (un 12% durant 5 – 7 dies, un 19% durant 3 – 4 dies i un 26% durant 1 – 2 dies). «Les dades donen una imatge relacionada amb l’impacte del confinament, que tindrà conseqüències socials i de salut per a les quals hem d’estar preparats», adverteix Francisco Lupiáñez, investigador de la UOC i cofundador de l’empresa derivada de la UOC Open Evidence, que ha participat en el projecte.

    L’anàlisi d’aquestes dades juntament amb altres factors, com el tipus d’habitatge (de propietat completament pagat, de propietat amb hipoteca, de lloguer, etc.), condicions de vida (metres quadrats de l’habitatge, nombre de persones que hi viuen, presència de nens en edat escolar), situació laboral, ingressos de la llar o estalvis, ha permès als investigadors obtenir un indicador general de l’estat de la salut mental dels ciutadans. Els resultats revelen que la salut mental del 46% dels espanyols està en risc. En el cas d’Itàlia i el Regne Unit, un 42% i un 41% de la seva població, respectivament.

    L’economia també importa

    Als tres països, una gran majoria de participants coincideix amb l’afirmació que «el govern no s’ha de centrar només a prevenir el contagi, sinó també a evitar una important crisi econòmica»: gairebé un 60 % a Espanya i al Regne Unit. «A Itàlia, el suport a aquesta afirmació és una mica més elevat, al voltant d’un 65 %, cosa que reflecteix probablement el grau de polarització del debat a internet en els tres països», assenyala Lupiáñez.

    Els ciutadans també han opinat sobre les mesures de desescalada. Al voltant d’un 70 % dels espanyols i anglesos, i gairebé un 65 % dels italians, estan d’acord amb la declaració «el govern no solament ha de comunicar als ciutadans què cal fer per complir les mesures de seguretat, sinó també explicar clarament com s’està planificant la sortida».

    Tres onades de resultats sobre l’impacte socioeconòmic de la COVID-19

    L’estudi preveu tres onades consecutives d’enquesta als mateixos ciutadans dels tres països. Ara s’ha publicat la primera tongada de resultats corresponent a l’enquesta que es va fer del 24 d’abril a l’1 de maig.

    El segon sondeig, que analitza l’impacte de la situació en la capacitat cognitiva, la percepció de risc, la confiança i l’altruisme dels participants, s’acaba de fer entre el 2 i el 9 de maig i es preveu tenir-ne els resultats durant la setmana del 18 de maig.

    Pel que fa a la tercera enquesta, que es farà del 10 al 17 de maig, posarà el focus en la incertesa i els conflictes relacionats amb la privacitat i el bé comú, i els interessos individuals i col·lectius relacionats amb la distribució dels recursos. Els resultats es publicaran durant la setmana del 25 de maig.

    Un algoritme ha permès analitzar les dades de l’enquesta

    L’empresa derivada de la UOC Open Evidence , amb més de vint anys d’experiència, està especialitzada a fer recerca amb dades massives (big data) per analitzar l’impacte de diferents factors en la societat. El seu cofundador, Francisco Lupiáñez, explica que han elaborat i entrenat un algoritme per analitzar totes les variables sociodemogràfiques i socioeconòmiques que s’han recollit en l’enquesta.

    Aquest és un article original de la UOC

  • La COVID-19 sí entén de classes socials

    En les primeres setmanes d’abril, quan la pandèmia de la COVID-19 es va expandir pels Estats Units, els mitjans de comunicació es van fer ressò d’una evidència: el virus tenia una major taxa de mortalitat entre les poblacions negres, llatines i racialitzades de país. Es va especular sobre si determinades ètnies eren més vulnerables a la malaltia i alguns analistes van apuntar ja a les possibles causes socioeconòmiques que podien estar darrere d’aquest desenllaç.

    Ara, un estudi d’un equip d’epidemiologia de la Universitat de Harvard, elaborat en col·laboració amb el diari Boston Globe, confirma aquesta segona hipòtesi. Les persones que viuen a les ciutats, poblacions i barris amb majors taxa de pobresa i d’amuntegament a les llars, són les que més acaben morint quan es contagien de COVID-19. I sí, en aquestes àrees empobrides és on viu majoritàriament la població negra, llatina i racialitzada.

    Periodistes del Boston Globe van aconseguir, després de molta insistència, les dades bàsiques -nom, edat, ètnia, edat i codi postal- de les 20.000 persones mortes en les primeres 15 setmanes de 2020, per qualsevol causa, a l’estat de Massachusetts. Se’ls van lliurar a l’equip de Harvard, que va creuar aquesta informació amb la dels cinc anys anteriors. Els resultats van ser concloents: quan la pandèmia va esclatar als Estats Units i la mortalitat es va disparar a principis d’abril, ho va fer especialment en els guetos socioeconòmics. Les morts han estat un 40% majors a les ciutats i poblacions amb més població de persones negres i racialitzades, un 14% més en aquelles amb més habitants per habitatge i un 9% en aquelles més pobres en comparació amb les més riques de l’Estat.

    Com explica en el reportatge resultant de la investigació publicat en Boston Globe, precisament allà habiten les comunitats els membres tenen més dificultats per confinar a casa seva i deixar de treballar, perquè solen estar empleats en l’economia submergida o en tasques molt precaritzades per les quals no cobren subsidis per desocupació. Persones que també es poden trobar en situació administrativa irregular i que, per tant, no van als hospitals no només per la por a unes factures que no podrien assumir, sinó també pel temor a ser deportades als seus països d’origen. Conseqüentment, moltes han acabat morint en habitacions en les quals poden viure famílies completes. Per això, en barris habitats majoritàriament per persones llatines, com un de la ciutat de Lawrence citat pel diari, els funerals s’han duplicat a l’abril.

    «L’anàlisi de Harvard ha evidenciat que la pandèmia ha colpejat amb més cruesa a les comunitats que ja trontollaven en els marges, que patien els preus inassequibles dels lloguers, la contaminació de l’aire, i la desigualtat en l’accés al sistema de salut. El coronavirus ha amplificat aquestes crueltats», sostenen els periodistes en l’article. En el mateix, el doctor Sandro Galea, epidemiòleg i degà de la Facultat de Salut Pública de la Universitat de Boston, demana als líders polítics que facin servir totes aquestes dades per entendre millor les necessitats sanitàries i estrènyer les bretxes en termes d’accés a la salut, no només per a la COVID-19, sinó per a moltes altres malalties que també «afecten desproporcionadament als barris amb baixos ingressos i a les comunitats racialitzades».

    Una situació extrapolable a Europa. Un reportatge del 25 d’abril de Washington Post recollia com la pandèmia i les mesures de confinament han desembocat en altercats en els suburbis de París i d’altres ciutats franceses. Els seus habitants no només suporten majors taxes de mortalitat pel virus, sinó que s’enfronten a identificacions, registres i multes quan es veuen obligats a sortir dels seus habitatges per treballar.

    Els autors de l’estudi de Harvard insisteixen que han utilitzat una metodologia de fàcil aplicació en altres regions i països. Una eina d’utilitat per adaptar el sistema públic de salut a les característiques locals per a possibles noves onades de contagis.

  • Fàrmacs contra el coronavirus per a tots: l’accés a la salut, en el punt de mira

    Des del començament de la pandèmia de COVID-19, centres de recerca públics i privats de tot el món lliuren la carrera per una vacuna i un tractament eficaç. Mentre els seus científics investiguen, organitzacions internacionals reclamen que els medicaments que es desenvolupin siguin accessibles per a tot el planeta.

    Ja s’estan fent els primers passos. Divendres 24 d’abril es va acordar una col·laboració mundial entre l’Organització Mundial de la Salut (OMS), la Comissió Europea i altres organitzacions com la Fundació Bill i Melinda Gates, anomenada Access to COVID-19 Tools (ACT) Accelerator, per accelerar el desenvolupament de diagnòstics, medicaments i vacunes contra la COVID-19 i assegurar-se que seran accessibles per a tots els països.

    «El repte consisteix a accelerar i harmonitzar els processos per garantir que, una vegada que els productes es considerin segurs i eficaços, puguin arribar als milers de milions de persones del món que els necessiten», va expressar l’OMS en un comunicat. No obstant això, experiències passades demostren que «fins i tot quan es disposa d’instruments, no han estat a l’abast de tots».

    El 4 de maig la Comissió Europea començar una campanya per reunir 7.500 milions d’euros destinats a aquest projecte, segons va explicar divendres passat la presidenta, Ursula Von der Leyen.

    Els tractaments

    Com drecera per trobar un tractament contra la COVID-19 es busca el reposicionament de fàrmacs que ja es feien servir per a altres malalties i poden ser eficaços contra el nou coronavirus. Tenen l’avantatge que la seva seguretat i perfil de toxicitat ja es coneixen i el procés s’accelera.

    Un dels projectes més destacats és Solidarity, un megaassaig de l’OMS que provarà quatre dels tractaments més prometedors: Remdesivir, cloroquina i hidroxicloroquina, una combinació de Ritonavir / Lopinavir i Ritonavir / Lopinavir més Interferó Beta.

    El que semblava més potent és Remdesivir, un fàrmac de l’empresa farmacèutica Gilead que posseeix la seva patent en més de 70 països i que podria bloquejar l’entrada de genèrics fins a l’any 2031, segons l’organització Salud por Derecho, fundació sense ànim de lucre per la salut universal.

    Vanessa López, directora de Salut per Dret, alerta a SINC del perill d’aquesta situació. «Si només una companyia té la patent, podríem trobar-nos amb problemes de subministrament i preus abusius», afegeix López. «Seran milions de persones les que necessitaran el medicament».

    Javier Padilla, metge d’atenció primària i autor del llibre A qui deixarem morir?, Sosté que la seva patent podria limitar l’accés, i coincideix amb López: «Pot ser un problema perquè tindran una baixa capacitat de sostenir la demanda en termes de producció del medicament, i per la fixació del preu».

    De fet, Gilead va reconèixer el mes passat que no podia fer front a la demanda de Remdisivir que s’estava produint per l’ús compassiu d’aquest medicament a Europa i els Estats Units, és a dir, la seva utilització en pacients de COVID-19 al marge de l’assaig clínic.

    Salud por Derechos, al costat d’un centenar d’organitzacions civils, va escriure a finals de març una carta a la companyia demanant-li que «reconegui plenament l’escala i les conseqüències potencials de perseguir drets exclusius en lloc de permetre l’augment de la producció i el subministrament assequible de Remdesivir durant aquesta pandèmia» i l’instava a posar a disposició pública totes les dades i coneixements dels seus assajos.

    Els plans per desenvolupar un tractament amb Remdisivir semblen patir sots. Un document que va filtrar l’OMS per error i de què s’han fet ressò diversos mitjans revelar que un dels grans assajos que ho provava a la Xina no millorava l’estat dels pacients i va mostrar efectes secundaris. Aquest assaig va acabar abans d’hora, va explicar la farmacèutica en un comunicat, però altres segueixen en marxa.

    Les patents

    La cloroquina i hidroxicloroquina són medicaments genèrics contra la malària, mentre que la combinació Ritonavir / Liponavir sí que té patent en 39 països de la farmacèutica Abbvie sota el nom comercial Kaletra. Aquesta companyia va anunciar que podria renunciar als drets si s’arriba a comprovar la seva eficàcia, tal com va informar Financial Times.

    Un altre fàrmac prometedor que ja s’està utilitzant per al maneig de la infecció respiratòria, com informa l’Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris (AEMPS), és Tocilizumab. «La seva patent va expirar el 2017, tot i que encara no té biosimilar [fàrmac comparable al medicament innovador de referència una vegada que la patent ha expirat] el que podria dificultar que hi hagués un subministrament ràpidament», afegeix López.

    No és la primera vegada, ni serà l’última, que es qüestiona el sistema actual de patents en la indústria farmacèutica.

    Segons explica a SINC Consol Giménez , professora titular de Malalties Tropicals i Salut Global de la Universitat d’Alcalá (UAH), «les patents són un dret exclusiu que atorga cada Estat als inventors, perquè puguin explotar comercialment les seves invencions per un temps determinat dins d’aquest Estat de manera que, un cop venci el termini de la patent, qualsevol la pugui reproduir lliurement».

    Aquesta exclusivitat sobre una invenció o tecnologia sol ser un mecanisme per estimular la innovació. No obstant això, Giménez creu que «hi ha límits» en aquest model. «El dret de patent d’un particular no pot esdevenir un obstacle que dificulti l’atenció de l’emergència».

    Les vacunes

    En una situació similar a la dels nous tractaments es troben les vacunes. Encara que a data 26 d’abril ja hi havia 89 candidates, segons l’OMS, només set d’elles estan en avaluació clínica.

    La professora Consuelo Giménez, que codirigeix el màster universitari en Acció Humanitària Sanitària de la UAH i Metges del Món, recorda que «l’alt nombre de dosis de la vacuna que fa falta en una situació de pandèmia fa difícil que puguin produir-se per un sol laboratori».

    «Previsiblement també estaran protegides per patent», diu Vanessa López, per la qual cosa s’enfrontarien a problemes de subministrament i preus. A més, afegeix, «en els últims anys el nombre d’empreses que fabriquen vacunes ha anat decreixent, fet que suposa una dificultat afegida».

    Per això, multitud d’organitzacions internacionals insten els governs a prendre mesures, ja que les més eficaces s’han de fer a escala de cada país.

    Laboratori de coronavirus del CNB-CSIC, a Madrid, on es treballa en el desenvolupament d’una vacuna. / Álvaro Muñoz Guzmán / SINC

    Les llicències obertes

    Una de les solucions que proposa Salud porDerechos és que en els contractes de finançament que els estats estan donant per a la investigació de la COVID-19 «s’incloguin clàusules perquè els resultats tinguin preus que siguin justos i que siguin de llicències obertes», segons explica la directora de l’organització.

    «Com que hi ha una gegantesca quantitat de diners públics invertits en aquestes vacunes i aquests tractaments, cal que no hi hagi una llicència d’exclusivitat i pugui ser produïda per diferents companyies», aclareix.

    Efectivament, en el model actual de desenvolupament de fàrmacs i vacunes s’inverteix diners públics en investigació, «i després aquests coneixements es transfereix en exclusiva a companyies farmacèutiques perquè els desenvolupin i comercialitzin, moltes vegades a preus desorbitats», recorda López.

    En l’epidèmia, Espanya ha invertit gairebé 30 milions d’euros per a projectes d’investigació relacionats amb el nou coronavirus, tal com recull l’organització Salut per Dret en un informe.

    La vacuna d’Inovio Pharmaceuticas, una de les que ja estan en fase clínica, ha estat parcialment finançada per la Coalició per a les Innovacions en Preparació per Epidèmies (CEPI), una coalició públic-privada fundada per Bill i Melinda Gates que té com a objectiu accelerar el desenvolupament de vacunes en epidèmies.

    Llicències obligatòries per assegurar el subministrament

    Una altra de les mesures proposades és la de llicències obligatòries. «L’Estat pot emetre immediatament un decret executiu sotmetent la patent, o la sol·licitud de patent, a llicència obligatòria amb la finalitat que la invenció sigui explotada per una entitat estatal o per tercers», declara la professora de la UAH.

    Aquests decrets es poden dur a terme en circumstàncies d’emergència per buscar el bé comú, com l’epidèmia actual, i a la companyia se li reconeix favor seu amb un pagament o ‘royalties’.

    Hernán Núñez, exdirector de l’Oficina Equatoriana de Propietat Intel·lectual (IEPI / SENADI), declara a SINC que, «sens dubte, la situació que estem vivint a nivell global a causa de la COVID-19 s’emmarca dins d’aquestes circumstàncies».

    De fet, segons va recordar Salut per Dret en una carta a l’executiu espanyol, «mesures com les llicències obligatòries o la producció pública dels medicaments estan recollides en l’Acord sobre els Aspectes dels Drets de Propietat Intel·lectual relacionats amb el Comerç (ADPIC) i podrien arribar a ser emprades pel Govern per assegurar el proveïment i els preus no abusius dels medicaments necessaris per a la protecció de salut en aquesta epidèmia».

    Mesures globals i coordinades

    «Les llicències obligatòries ja han tingut èxit en altres ocasions. Per exemple, països com Zimbabwe i Eritrea van concedir patents sobre antiretrovirals contra la infecció per VIH i van aconseguir una reducció dels preus dels medicaments», explica Núñez.

    Diversos estats ja estan prenent mesures per assegurar l’accessibilitat dels medicaments en aquesta pandèmia, com Israel, que ha emès una llicència obligatòria per poder importar el fàrmac Kaletra des de països on hi hagi expirat la patent, com l’Índia.

    No obstant això, Yuanqiong Hu, assessora legal de la campanya Accés de Metges Sense Fronteres (MSF), alerta a SINC que és necessari que les mesures es posin en marxa de forma mundial i coordinada.

    «Qualsevol tractament o vacuna pot esdevenir un recurs escàs. Els països rics podrien emmagatzemar qualsevol recurs disponible i deixar als països amb capacitat limitada amb les mans buides», declara.

    «L’escala i l’impacte no tenen precedents i requereixen el ràpid establiment d’una producció i un subministrament diversos, suficients i coordinats a nivell mundial per a qualsevol tractament o vacuna que surti de les companyies farmacèutiques. Confiar en una sola empresa només donarà lloc a més tragèdies i comprometrà el control de la pandèmia», insisteix.

    Núñez opina que les empreses també han de posar de la seva part. «Les companyies haurien d’adoptar mesures per obrir les seves tecnologies patentades, dades, coneixements tècnics i línies cel·lulars necessàries per al desenvolupament de la producció», afegeix.

    En aquest sentit, Costa Rica va sol·licitar al març als estats membres de les Nacions Unides la creació d’un fons comú que recopili els drets sobre les dades i tecnologies útils contra la pandèmia, i que ha estat recolzada per desenes d’organitzacions en una carta a l’OMS, inclosa Salud por Derechos i l’exdirector de l’IEPI.

    A més, un estudi de què es va fer ressò MSF ha estimat el cost de producció dels fàrmacs que s’estan estudiant i assegura que, si són eficaços, seria possible per a les companyies produir-les a preus baixos i així i tot obtenir beneficis.

    «Només aturarem a COVID-19 amb solidaritat», va dir divendres passat Tedros Adhanom Ghebreyesus, director general de l’OMS. «Els països, els associats a l’esfera de la salut, els fabricants i el sector privat han d’actuar junts i vetllar perquè els fruits de la ciència i la investigació puguin beneficiar a tots».

    Aquest és un reportatge traduït de l’Agència SINC