Just Deploy It!

Categoría: Determinants socials

  • El càncer de pulmó és la primera causa de mort en dones a Barcelona

    L’informe La salut a Barcelona 2016 de l’Agència de Salut Pública de Barcelona i del Consorci Sanitari de Barcelona notifica que el càncer de pulmó es situa com la primera causa de mort en les dones superant per primer cop al càncer de mama.

    L’estudi que s’ha realitzat sobre la qualitat de l’aire conclou que el 68% de la població de Barcelona està exposada a nivells de diòxid de nitrogen superiors dels establerts per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i fins un 97% està exposat a material particulat. Respecte la normativa vigent a tot Europa, l’informe afirma que l’any 2016 es varen complir els corresponents valors límit o objectiu establerts per a 11 contaminants però es supera el valor límit anual de diòxid de nitrogen (NO2). L’Ajuntament de Barcelona vol fixar els seus valors de referència com els que estableix l’OMS. Així, també s’han superat els valors de referència establerts pel benzè, l’ozó i el benzo(a)pirè.

    Aquesta avaluació de la qualitat de l’aire a la ciutat de Barcelona durant l’any 2016 es manté estable respecte els anys anteriors però no aconsegueix superar els valors de l’OMS.

    Pel que fa a la mortalitat, la taxa estandarditzada per edat continua amb tendència decreixent en homes i es percep un lleuger augment en dones, tot i que la tendència respecte els darrers anys segueix sent decreixent. Les principals causes de mortalitat prematura són entre els homes i per aquest ordre: el càncer de pulmó, la malaltia isquèmica del cor i lesions per accidents de trànsit. En dones, les morts per càncer de pulmó augmenten i passen a ser la primera causa a l’any 2015. La primera causa de mort prematura en dones fins ara sempre havia estat el càncer de mama que passa a segon lloc.

    Gràfica sobre la qualitat de l’aire de La Salut a Barcelona 2016 / Agència Pública de Salut de Barcelona

    L’informe La Salut a Barcelona 2016 incorpora la contaminació acústica com un element nou. S’ha realitzat un mapa de percepció del soroll fet a partir d’enquestes a la població. Les dades de 2016 mostren com a Ciutat Vella i l’Eixample, 7 de cada 10 veïns i veïnes declaren que al seu barri hi ha molt soroll. En el conjunt de Barcelona, un 47,8% declara que hi ha «molt soroll» al seu barri. Segons l’Organització Mundial de la Salut, a partir dels 42dB(A) es comencen a produir trastorns del son i a partir dels 50dB(A) podrien donar-se problemes circulatoris. Carme Borrell, gerenta de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, ha vinculat aquesta percepció tant amb el soroll diürn, transports, com al nocturn, oci.

    Gemma Tarafa, comissionada de Salut de l’Ajuntament de Barcelona ha explicat que el soroll ha estat un indicador nou en aquest informe i els seus resultats criden l’atenció i cal abordar-los. En aquest sentit, Tarafa ha afirmat que crearan una «Taula de soroll per treballar amb tots els agents de la ciutat i elaborar un pla de disminució de soroll a la nostra ciutat».

    Valoració positiva per part de l’Ajuntament de Barcelona

    Gemma Tarafa ha trobat important posar en relleu dues coses. Per una banda la importància d’un informe com aquest que «és únic, poques ciutats d’Europa elaboren informes que ajuden moltíssim a veure si estem orientant bé les nostres polítiques públiques». Per altra banda, ha volgut recordar que, com moltes de les polítiques s’han posat en marxa fa poc i «tenen poc recorregut», des de l’Ajuntament diuen que no poden saber si «estan servint» però, en tot cas, «aquests informes ajuden a descobrir-ho». «Hem de ser capaços de ser dinàmics en aquells polítiques que no funcionen prou bé i fer-ne de noves», ha dit Tarafa.

    Des de l’Ajuntament han valorat positivament la reducció de les principals causes de mortalitat prematura ja que «això vol dir que morim més de vells que per altres causes». També destaquen que en els resultats de tuberculosi, sida o embaràs adolescent també s’ha millorat. Tarafa ha volgut ressaltar que per molt que «els valors siguin estables o de tendència a la baixa no ens hem de conformar amb ells».

    Les desigualtats de salut entre barris pel que fa per exemple a l’esperança de vida s’han frenat força. Tarafa però ha demanat prudència perquè hi ha hagut un petit descens entre les desigualtats entre barris també perquè han parat d’augmentar. Crearan un Observatori d’impactes en salut i qualitat de vida per veure els impactes de les mesures que s’han anat aprovant: «un seguiment quotidià permetrà tenir una avaluació continuada».

    Quadre resum dels indicadors de l’informe de Salut a Barcelona 2016 / Agència Pública de Salut de Barcelona

    Altres indicadors de salut estudiats

    La salut autopercebuda per classe social i sexe: Borrell ha explicat que aquí també es veuen les desigualtats de gènere, ja que la salut està pitjor percebuda per dones que per homes. Aquesta percepció de «mala salut» és d’un 41,7% en dones de classe social més baixai d’un 10% entre les de classe més alta.

    Un altre indicador és la salut reproductiva: la fecunditat mostra els naixements de les dones en edat reproductiva (de 15 als 49). L’estudi explica que en la fecunditat adolescent (15-19) hi ha 19,1 embarassos per cada mil dones. Els gràfics mostren que tant els embarassos com els avortaments tendeixen a disminuir i la fecunditat a créixer. També s’han estudiat els embarassos en adolescents comparant-los entre l’any 2008 i el 2016. En tots els districtes disminueix l’embaràs adolescent.

    L’estudi de salut laboral mostra que les lesions i malalties professionals relacionades amb el treball greus s’han incrementat en 183 en homes i 76 en dones després de 10 anys de descens mantingut. De lesions mortals hi ha hagut 25 homes i 6 dones. De malalties professionals hi hagut 569 casos. De malalties relacionades amb el treball com ara el trastorn ansiós-depressiu: 545 (191 homes i 354 dones).

    Pel que a les infeccions per malalties de transmissió sexual, els casos de VIH estan pràcticament estables i fins i tot han arribat a disminuir una mica. Altres com ara la sífilis, però, van creixent en homes i la gonocòccia va creixent en dones. Gemma Tarafa ha argumentat que l’increment de malalties infeccioses també es pot explicar pel fet que la vigilància és major i el control fa que detectem més casos. En aquest sentit, des de l’Ajuntament de Barcelona han afirmat que estan traçant una estratègia per poder disminuir aquests percentatges, «quan abans fem la detecció precoç abans evitarem que la puguin transmetre».

    L’estudi també s’ha centrat en les persones, l’economia i les condicions de vida a Barcelona. L’informe afirma que el 9% de les llars vivien en pobresa material severa el 2016. A més un 10,6% de les llars de Barcelona van patir pobresa energètica l’any 2016 (un 23,4% en les classes socials més desfavorides respecte a un 4,8% en les més
    benestants). En aquest sentit l’Ajuntament de Barcelona ha explicat que ha atès prop de 10.000 llars amb problemes relacionats amb la pobresa energètica. Bombers, Centres d’Atenció Primària i Habitatge «són sovint la porta d’entrada a persones amb pobresa energètica», segons Tarafa, i és amb tots ells amb els qui l’Ajuntament treballa per pal·liar els percentatges informes.

    Quan es pregunta a la ciutadania per la seva salut percebuda, veiem com el 15,5% dels homes i 22,6% de les dones (adults) declaren una salut regular o dolenta. Les dones tenen una pitjor percepció de la salut però, tot i això, viuen més anys.

    Als serveis sanitaris, segons Tarafa, els hi cal molt marge de millora. El 64,3% de la població barcelonina té cobertura sanitària exclusivament pública, però aquest percentatge és molt diferent entre els districtes, sent els dos més extrems Sarrià-Sant Gervasi (25,9%) i Nou Barris (83,4%). L’ús dels serveis d’urgències hospitalaris l’any 2016 a la ciutat va ser de: 342 persones per 1.000 habitants en el cas dels homes i 380,1 en dones. Per altra banda, un 24% de les cites prèvies a l’atenció primària es donen a més de 48 hores.

  • Doctor Google, què li passa al meu bebè?

    Aquest és un article de eldiario.es

    L’agafem en braços o el deixem plorar?, com li netegem els mocs?, li donem ja cereals amb gluten?, per què no busques un tutorial per calmar-li el còlic? Els pares, sobretot sense són primerencs, tenen una cosa en comú: l’arribada d’un bebè els converteix en un mar de dubtes. La diferència és que abans tenien a la seva disposició els consells del metge, la família i unes poques guies explicades. Avui, a banda d’això, els manuals de criança es compten per centenars i la xarxa posa a la disposició dels pares una infinitat d’informació que els obre noves possibilitats. I ara què fem?

    La cerca «son infantil» a Google ofereix 1,2 milions de resultats. «Com dormir al bebè» puja fins als 1,6. Entre aquests resultats, articles que et recomanen el collit i que critiquen el mètode Ferber o Estivill però també uns altres que expliquen les seves bondats. El mateix ocorre si busquem «alimentació complementària». És possible que el pediatre t’hagi donat les recomanacions per començar a preparar purés, però si cerques a Google no trigaràs a trobar les bondats del Baby Led Weaning.

    Quines conseqüències té aquesta quantitat d’informació en la forma en què vivim les maternitats i paternitats avui dia? Per a María Isabel Jociles Rubio, doctora en Sociologia i investigadora del departament d’Antropologia Social de la Universitat Complutense de Madrid, l’excés d’informació és una font potencial d’»inseguretat», ja que considera que «en moltes ocasions el que un pare o una mare rep a través de diversos mitjans és informació contradictòria».

    Sobre la inseguretat incideix també Savina del Río Ripoll, psicòloga especialitzada en maternitat i autora de ‘Ante todo mucha calma‘ (La esfera de los libros), que fa referència a aquesta quantitat desorbitada de «manuals d’instruccions» i d’informacions sobre com hem de criar i educar als nostres fills que es contradiuen en funció del professional que ho escrigui. «El fet que aquests manuals marquin directrius sobre el que és adequat i correcte, i que estiguin recolzats per un professional, pot fer sentir als pares insegurs però també conduir-los a fer coses que estan en contra del que els pot dir tant l’instint maternal/paternal com el sentit comú», afirma. Per a la psicòloga la informació «és bona», però davant l’excés d’ella correm el risc d’oblidar dos aspectes clau: «Cada nen és diferent i no hi ha ningú que conegui millor al seu fill que els seus pares».

    Que aquesta sobreinformació hagi arribat a la maternitat s’explica en part per la pèrdua de xarxes familiars que aportin informació. «La família canvia. Els urbanites, especialment, vivim molt allunyats dels contextos d’informació i aprenentatge que es tenien fins fa uns anys: moltes mares i pares aprenien al seu torn dels seus familiars, dels seus veïns, del seu entorn. Avui vivim desconnectats de les estructures que ens podien donar suport en aquest sentit. Però és que, a més, hem de tenir en compte que han canviat les formes d’accedir a la maternitat (tècniques de reproducció assistida, per exemple), per la qual cosa és més difícil que el nostre entorn pugui ajudar-nos», assenyala María Isabel Jociles.

    Qüestionar l’establert

    A més de suplir la pèrdua de xarxes familiars o donar resposta a les incògnites que susciten les noves formes d’accedir a la maternitat, el fet que existeixi molta més informació ha obert la possibilitat de qüestionar com s’han fet les coses fins ara. «És la manera d’evolucionar i no quedar-nos estancats en la vida», diu Savina del Río, per qui «gràcies al fet que hi ha persones que s’han parat a pensar en si el que s’està fent és el més adequat o no per al nen, ja no s’admet que es donin cops de regla als palmells dels nens com a manera d’educar-los a les escoles, per exemple». El «sempre s’ha fet així i no ha passat res» ha deixat de ser un criteri inqüestionable.

    Tenir informació fiable i actualitzada també és positiu per a la pediatra Gloria Colli, ja que, en la seva opinió, «permet que els pares participin de les decisions que es prenen en relació a la salut dels seus fills, fins i tot que les qüestionin si no les consideren encertades». A més, valora que la informació sigui gairebé immediata i veu com un gran avantatge «que els divulgadors hagin fet el salt a la xarxa, i que interactuïn tant amb el seu públic com amb altres divulgadors».

    Ara bé, adverteix Colli que si bé uns pares «ben informats» que qüestionen la decisió d’un professional desactualitzat solament poden redundar en un benefici per a la salut del seu fill, uns pares «mal informats», per contra, poden rebutjar tractaments adequats i «en aquest cas podria fins i tot ser perillós». Posa com a exemple a aquells pares que opten per posar en pràctica teràpies que no han demostrat la seva utilitat en lloc d’aplicar tractaments que sí que s’han demostrat eficaços segons el mètode científic.

    Amb la informació no només es posa en dubte el que té a veure amb la criança, les cures o l’educació dels fills, també tot el que afecta la salut reproductiva de les dones: fertilitat, embaràs, part, postpart i lactància. «La informació dóna poder i eines a les dones per encarar el procés de la maternitat», opina Inma Marcos, llevadora que porta gairebé dues dècades assistint parts i acompanyant a dones en les seves maternitats. Per a Marcos, les dones informades tenen criteri propi i poden triar: «Per a mi el veritable feminisme és aquest: dones lliures i apoderades que gràcies a la informació trien com volen viure, com volen gaudir el procés de la maternitat i la criança».

    Adverteix la matrona, això sí, que és important aprendre a escollir les fonts d’aquesta informació per trobar aquella que «valgui la pena», una cosa que s’ha convertit en tot un repte. «Associacions com El part és nostre o Dóna Llum aporten informació molt fiable i basada en evidència científica. També associacions de matrones tenen a les seves pàgines web documents i articles molt interessants i recomanables com, per exemple, el que va elaborar la Federació de Matrones de la Iniciativa Part Normal«, enumera.

    «Jo sempre dic que el qüestionament dels experts és molt necessari, és un gran pas per acabar amb la jerarquització del coneixement», afegeix per la seva banda Cira Crespo, historiadora i coautora al costat de Mariona Visa de l’assaig ‘Mares en xarxa: del safareig a la blogosfera’ (Clave Intelectual). En aquest sentit, i davant el gran cabal d’informació al que estan exposats els pares, considera que «el veritable repte» que se’ns planteja com a societat és el de l’educació per al pensament crític: «Hem de construir una societat amb nens que aprenguin des de ben petits a qüestionar, però no solament a qüestionar el que vingui des de l’expert sinó tot».

    Els blogs són la nova tribu

    Fa 30 anys, quan les famílies no qüestionaven les figures d’autoritat ni sentien aquest pes de la solitud no existien els blogs. Des de fa més d’una dècada la blogosfera maternal no ha deixat de créixer. La comunitat més gran de blogs de maternitat i paternitat en castellà, Madresfera, va néixer el 2011. Avui engloba més de 4.000 blogs que entre tots sumen al voltant de 15 milions de pàgines vistes al mes.

    «Els blogs de maternitat són com les cadiretes que es posaven abans a les portes de les cases en caure el sol, en les quals es parlava durant hores del que havia passat durant el dia. Han permès treure temes ocults de la maternitat i de la criança a la llum, temes domèstics que pertanyien a l’esfera més privada que de sobte estan cobrant una importància que abans no tenien», afirma Mónica de la Fuente, fundadora de la plataforma.

    La seva opinió la corrobora la historiadora Cira Crespo, que considera que els blogs «són una finestreta cap a fora» que, en el cas de les dones que han estat mares i que passen moltes hores soles a casa amb el seu bebè, suposen un canal «enriquidor» des del qual poder parlar d’allò que els succeeix. «La blogosfera et permet crear alguna cosa, poder sentir-se part d’alguna cosa, compartir. Tot allò que en principi perdem quan som mares perquè estem moltes hores tancades a la nostra casa ho podem recuperar una miqueta a través d’Internet», afegeix.

    Els blogs són un nou canal informatiu, però en aquest cas, com afirma la fundadora de Madresfera, transmeten aquesta informació «des d’un punt de vista molt personal, des del mateix nivell de pare/mare, des de la conversa, des dels dubtes davant la dificultat de la criança, des dels reptes que se’ns van plantejant dia a dia, des de la imperfecció i la frustració davant una tasca per la qual ningú et prepara. I això genera empatia, complicitat i comprensió en la majoria de les ocasions».

    I també, davant la solitud amb la qual moltes vegades es viu avui dia la maternitat, s’han convertit en un lloc de socialització, de cerca de «noves i diferents» tribus, un dels motius pels quals Mónica de la Fuente considera que els blogs segueixen avui «vigents» al món de la maternitat i la paternitat. «És bonic veure com a moltes dones aquests anys no ens hem conformat amb aquesta solitud i aïllament i hem buscat sortides. I en això Internet ha servit de molt. De fet, de moltes relacions començades per Internet han sorgit també amistats més profundes i grups presencials, xarxes de sosteniment que han ajudat molt a moltes mares», conclou Cira Crespo.

  • Lesbianes al ginecòleg: ‘heteros’ fins que es demostri el contrari

    Aquest és un article de eldiario.es 

    – Però ella també s’ha posat la crema?

    -Sí, vam estar juntes després de diverses setmanes. Però pel que em va dir la teva companya, en estar en tractament aquest és un període de seguretat, cert?

    -Dona, però veure’s i parlar no passa res!

    -No estàvem parlant. Ella és la meva parella sexual.

    Podria haver tingut lloc en una consulta qualsevol, però és el que li va passar a Mai Insua fa una mica més d’un any a urgències. El seu relat no és solament una anècdota, és l’experiència més o menys generalitzada entre les dones que tenen sexe amb dones en les seves cites amb el ginecòleg. Un moment íntim al qual, si escau, se sumen els prejudicis, els comentaris incòmodes o les situacions violentes entre les quals una destaca per sobre de totes: la presumpció d’heterosexualitat. És a dir, concebre a priori que aquesta és l’orientació d’una persona fins que es demostri el contrari.

    «És alguna cosa que ocorre de manera permanent i s’entreveu en les qüestions que et plantegen. Quan et pregunten ‘mantens relacions sexuals?’ o ‘són amb penetració?’, el què en realitat t’estan preguntant és si tens un coit heterosexual, però sense dir-t’ho».

    Insua, que és psicòloga i terapeuta sexual a Galícia, abunda en aquesta idea: «És una pregunta parany perquè solament es refereixen a aquest tipus de penetració, amb penis, i conceben el sexe com a sinònim de coit assumint que no hi ha més diversitat en les relacions sexuals. Socialment segueix concebent-se la idea que si no hi ha penetració no hi ha sexe. Això ens invisibilitza, esbiaixa molt les possibilitats d’atenció i fa que no ens sentim esperades. I si no sóc esperada és probable que no sàpigues tractar-me adequadament», prossegueix.

    L’escenari ja no és el mateix que fa una dècada, sobretot entre ginecòlegs més joves, –coincideixen les dones entrevistades per a aquest reportatge – perquè la sensibilització social és major i les reivindicacions LGTBI han ocupat l’agenda, però aquest tipus de situacions segueixen sent comunes. Isabel Serrano, ginecòloga i integrant de la Federació de Planificació Familiar Estatal, creu que «excepte excepcions, no hi ha un component ideològic de rebot, si no més aviat falta de formació i de temps».

    La contínua sortida de l’armari

    Quan Sara López li va respondre al ginecòleg que no utilitzava mètodes anticonceptius, ell li va etzibar sorprès: ‘Com que no? Llavors no mantens relacions sexuals?’. La ginecòloga de Rosa (nom fictici), una altra de les dones consultades, es va portar les mans al capdavant quan li va dir que no emprava aquests mètodes i li va retreure que si estava boja, que si no era conscient dels riscos que corria, que podia estar embarassada. La jove acabava de tornar d’una estada a Califòrnia, on va ser per primera vegada al ginecòleg. Allí li van fer emplenar un paper en el qual li sol·licitaven el gènere de les seves parelles sexuals. D’aquesta manera, la metgessa ja comptava amb aquesta informació.

    «Mai vaig pensar que la situació pogués ser tan diferent en una consulta a Espanya. Aquella vegada li vaig retreure que estava assumint que era heterosexual, però en una altra ocasió, en la qual una altra doctora va pressuposar que no mantenia relacions sexuals perquè li havia dit que no usava anticonceptius i que no tenia parella estable, vaig sentir que no tenia forces per sortir de l’armari amb ella. Després em vaig enfadar amb mi mateixa per no haver estat honesta, però és esgotador haver d’estar contínuament fent un esforç per visibilitzar qui ets», diu Rosa, que es defineix com bisexual.

    Es refereix a la contínua sortida de l’armari que pesa sobre les persones LGTBI, a la qual cosa a vegades es suma la vergonya, per no voler ser irrespectuoses i a la falta de reacció. «Moltes vegades et quedes tallada o no saps què dir perquè et fa sentir molt incòmoda», explica Elena Gallego, lesbiana que viu a Madrid.

    Gloria Fortún, de 39 anys, recorda una d’aquestes situacions en la seva última visita al ginecòleg: «En dir que era lesbiana va utilitzar amb mi l’espècul –instrument mèdic empleat per dilatar la vagina– més petit que tenien, el que s’usa amb les adolescents que van per primera vegada. Jo no sabia si riure o plorar».

    El que en el fons subjau a aquest tipus d’anècdotes és la idea que «el sexe entre dones no és sexe de debò». «Revelen un profund desconeixement sobre com poden ser aquest tipus de relacions, com si no pogués haver-hi penetració més enllà del penis ni un altre tipus de pràctiques sexuals. A mi m’han preguntat, després de dir que les meves parelles són dones, ‘llavors puc explorar-te no?’», explica Insua.

    A Elena li han arribat a retreure ‘aleshores que fas aquí?’ després de revelar en una consulta que manté relacions sexuals amb dones. Amb això, a més, l’especialista assumeix a priori que aquestes dones mai han mantingut relacions sexuals amb homes. «Cal fer les preguntes adequades que ens indueixin amb delicadesa a saber i mai cal donar per fet res», diu Serrano.

    El buit de les MTS entre dones

    La invisibilització de la identitat s’uneix al desconeixement sobre les malalties de transmissió sexual (MTS) que poden transmetre’s. «Tinc amigues a les quals els han enviat cap a casa en saber que no tenen relacionis heterosexuals i assumir que no tenen res a que explorar. No és difícil pensar que queden malalties sense diagnosticar», diu Insua. Mar, una altra de les dones consultades, va preguntar directament a la ginecòloga quina possibilitat tenia de contreure una MTS en mantenir sexe amb noies. Li va dir que cap, que estigués tranquil·la.

    Per a aquesta jove lesbiana, les consultes mèdiques «oculten una gran diversitat de formes de viure la sexualitat, però també de viure el risc. La meva ginecòloga no va saber respondre’m perquè estava desinformada i tenia una sèrie de concepcions a priori que li han fet no interessar-se pel seu compte». Alguna cosa que, prossegueix, «té a veure amb que la concepció del sexe és molt fal·locèntrica i quan això falta, les relacions es consideren alguna cosa infantil o molt afectiva però poc sexual».

    Totes les dones consultades per a aquest reportatge coincideixen a afirmar que mai han estat informades sobre la incidència de determinades MTS en dones que practiquen sexe amb dones i tampoc els han parlat de mètodes per evitar-ho. De fet, el més habitual és no utilitzar cap.

    L’Associació Internacional de Lesbianes, Gais, Bisexuals, Trans i Intersex (ILGA) va realitzar el 2007 un dels pocs estudis que existeixen sobre aquesta realitat. Encara que ja té anys, va revelar que les lesbianes acudeixen menys al ginecòleg i que a les consultes hi ha «obstacles per a la comunicació» per «la dificultat» de revelar la seva identitat i la presumpció d’heterosexualitat dels metges: «Aquesta invisibilitat en la salut pot tenir conseqüències importants per al benestar psicofísic».

    La literatura científica sobre MTS entre dones és pràcticament inexistent i, de fet, mai són objecte de les campanyes de prevenció del Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat. La seva pàgina web penja totes les que ha engegat des de 2005, però cap ha tingut per públic objectiu a les dones lesbianes o bisexuals. Sí que ho han estat, per contra, els gais o els heterosexuals.

    Iria, metgessa de família a la sanitat pública, relaciona aquest buit amb una falta de formació en les carreres de medicina i amb «una concepció heteropatriarcal» de la mateixa, que encara està vigent. «Els ginecòlegs moltes vegades no fan les preguntes adequades per trobar les patologies que tenim perquè amb les dones lesbianes o bé es dóna per fet que no les tindrà o no se li concedeix tota la importància que deuria», sentència.

    L’experta insisteix en el tema de les MTS «per les implicacions que poden tenir» i afegeix: «Un detall que mai he vist preguntar és per l’ús de joguines eròtiques, si s’usen, com i, sobretot, si es protegeixen».

  • L’obesitat infantil s’ha multiplicat per 10 en les últimes quatre dècades

    L’obesitat infantil s’ha convertit en un problema global de salut pública que ja afecta a més de 120 milions de nens i nenes a tot el món. Així ho indica una nova anàlisi global de tendències en obesitat infantil i adolescent que ha estat realitzat en 200 països i publicat en la revista mèdica The Lancet amb motiu del Dia Mundial de l’Obesitat.

    Segons les dades recaptades pels investigadors, el nombre de joves d’entre 5 i 19 anys amb obesitat a tot el món s’ha multiplicat per més de deu en les últimes quatre dècades, passant de cinc milions de nenes el 1975 a 50 milions el 2016 i de 6 milions de nens a 74 milions. A més d’aquests 124 milions de nenes i nens obesos, els investigadors també criden l’atenció sobre els 213 milions menors que tenen sobrepès.

    En algunes illes de Polinèsia, les taxes d’obesitat infantil i adolescent superen àmpliament el 30% i estan per sobre del 20% als EUA i en alguns països d’Orient Pròxim i Àfrica del Nord com Egipte, Kuwait, Qatar i Aràbia Saudita o del Carib, on destaca Puerto Rico. En general, la prevalença mundial de l’obesitat infantil i adolescent va augmentar del 0,7% al 5,6% per a les nenes i del 0,9% al 7,8% per als nens.

    Taxes d’obesitat infantil en nenes el 2016

    Els autors de l’estudi destaquen que des de l’any 2000 el creixement en l’índex de massa corporal (IMC) mitjà de nens i adolescents s’ha estabilitzat en la majoria de països d’alts ingressos, encara que ho ha fet «a nivells molt elevats». Per contra, les taxes d’obesitat i sobrepès s’han accelerat a Àsia oriental, meridional i sud-oriental.

    «Les taxes d’obesitat infantil i adolescent han augmentat significativament en les últimes quatre dècades en la majoria dels països del món», assegura un dels autors de l’estudi, l’investigador de la Universitat de Kent, James Bentham, però «s’estan accelerant en l’est, sud i sud-est d’Àsia i continuen augmentant en altres regions d’ingressos baixos i mitjans».

    D’escassetat a excés de mala alimentació

    Malgrat l’augment de l’obesitat infantil i adolescent, els investigadors destaquen que globalment segueix havent-hi més nens que sofreixen desnutrició que obesos, amb 75 milions de nenes i 117 milions de nens amb baix pes, dels quals gairebé dos terços viuen al sud d’Àsia.

    Obesitat infantil en nens el 2016

    El passat any els països que van registrar un IMC mitjà més baix entre nenes i nens van ser Etiòpia, Níger, Senegal, Índia, Bangladesh, Myanmar i Cambodja. No obstant això, les dades recopilades pels investigadors mostren com entre 1975 i 2016, les taxes de baix pes van passar d’un 9,2% a 8,4% per a nenes i de 14,8% a 12,4% per a nens, la qual cosa significa que la taxa d’augment d’obesitat està sent molt major que la taxa de disminució de baix pes. «Si continuen les tendències actuals, l’obesitat infantil i adolescent superarà el baix pes en 2022», conclouen els científics.

    Segons destaquen els investigadors, el problema al qual s’enfronten molts països de baixos ingressos, especialment en el sud d’Àsia, és que estan realitzant una transició poc saludable de la desnutrició a l’obesitat. «Les nostres dades mostren que la transició de baix pes al sobrepès i l’obesitat pot ocórrer ràpidament a causa d’una transició nutricional poc saludable, amb un augment d’aliments pobres en nutrients i densos en energia», explica un altre dels autors de l’estudi, el professor de l’Imperial College de Londres, Majid Ezzati.

    Segons aquest investigador, «les nostres troballes posen de manifest la desconnexió entre el diàleg mundial sobre el sobrepès i l’obesitat, que ha passat per alt els alts nivells de desnutrició, i les iniciatives que se centren a combatre el baix pes, que han prestat poca atenció a les altes taxes de sobrepès i obesitat».

    És necessari abaratir el menjar saludable

    L’augment excessiu de pes en la infància i l’adolescència s’associa amb un major risc i aparició primerenca de malalties cròniques com la diabetis tipus 2 i pitjors resultats psicosocials i educatius, a més de generar problemes a llarg termini per perdre pes en l’edat adulta.

    Per lluitar contra aquesta epidèmia els autors de l’estudi consideren que és necessari facilitar l’accés de la població a aliments més saludables. «Hi ha molt poques polítiques o programes socials que intentin fer que aliments saludables, com les llegums, fruites i verdures fresques, siguin assequibles per a les famílies pobres», explica Ezzati. «La falta de disponibilitat d’opcions d’aliments saludables per als pobres pot conduir a desigualtats socials en l’obesitat i limitar quant podem reduir la seva càrrega», conclou aquest investigador.

    Els investigadors també plantegen la necessitat d’establir polítiques eficaces i critiquen «les reticències dels països d’alts ingressos a utilitzar els impostos i les regulacions de la indústria per canviar els comportaments alimentaris de la població». En aquest sentit s’ha expressat el professor Ezzati, qui assegura que «encara que hi ha hagut algunes iniciatives per augmentar la conscienciació sobre l’obesitat infantil i adolescent, la majoria dels països d’alts ingressos segueixen mostrant-se poc inclinats» a aquest tipus de mesures.

    Recentment l’Organització Mundial de la Salut va realitzar una petició als governs de tot el món perquè gravin les begudes ensucrades com una mesura per lluitar contra l’obesitat. Malgrat la petició són pocs els països que estan optant per aquest tipus de mesures i a Espanya, només Catalunya ha tractat d’aplicar les recomanacions de l’OMS.

    Un metanàlisi de 2.400 estudis

    L’estudi, dirigit per l’Organització Mundial de la Salut i l’Imperial College de Londres, s’ha realitzat revisant les dades publicades el 2.416 estudis en els que van participar 128,9 milions de persones de 200 països, incloent-hi 31,5 milions de nens i adolescents d’entre 5 i 19 anys.

  • Les persones que pateixen una malaltia mental encara viuen marginalitat a la feina

    Associacions de pacients i familiars han reclamat en el Dia Mundial de la Salut Mental que el mercat laboral sigui més inclusiu i es pugui acabar així amb la marginalitat. Una de les dificultats que pateixen les persones amb algun tipus de trastorn o malaltia mental és la incorporació al mercat laboral. Des d’entitats com Salut Mental Catalunya o la plataforma Clúster Salut Mental, que agrupa diverses associacions però també empreses i institucions, creuen que la feina és un element cabdal i que s’ha de tractar com un factor terapèutic. Així, adaptar les jornades laborals o fer una reincorporació progressiva a la feina després de la baixa són algunes de les mesures que proposa el sector.

    Flexibilitzar les jornades laborals per a les persones que pateixin algun tipus de trastorn o malaltia mental, segons diverses associacions, ajudaria al col·lectiu a sortir de la sensació de la marginalitat que pateixen. La flexibilització implicaria jornades més reduïdes o tornar d’una baixa laboral progressivament. En aquest sentit, Pere Bonet, president del Clúster Salut Mental Catalunya, creu que després d’una baixa prolongada, una persona amb una malaltia mental no pot incorporar-se al mateix ritme que abans de patir la malaltia però amb una incorporació progressiva, el seu retorn al mercat laboral seria més satisfactori. En el mateix sentit, Marta Poll, directora de la Federació Salut Mental Catalunya, creu que cal atendre als pacients anant més enllà del tractament i la curació mèdica. La feina és doncs un element molt important.

    Des de Clúster Salut Mental animen a implementar el Pla de Salut Mental que en principi preveia més pressupost per a la contractació de serveis relacionats amb la salut mental des del Departament de Salut. Si això s’acabés complint, creuen que això ajudaria a tenir més «iniciatives per a la lluita contra l’estigma del col·lectiu, ja que, des de l’entitat es proposa dedicar-los a l’atenció comunitària per ajudar a la integració de les persones».

    El Comitè organitzador del Dia Mundial de la Salut Mental 2017 va suspendre l’acte que tenia previst en contra la vulneració de drets l’1-O

    Ahir, en aquest mateix diari, el Comitè organitzador del Dia Mundial de la Salut Mental 2017 publicava un article d’opinió on explicava que no celebrarien aquest dia a Girona tal i com estava previst. Ho van anular perquè «el lema d’enguany, Salut mental, a la comunitat i a la feina, aposta per la defensa d’una societat més justa, més inclusiva, que respecta els drets i la diferència, generadora d’oportunitats per a les persones». Opinen que a partir del que va passar el passat 1-O durant la realització del referèndum i «atesa la situació d’excepcionalitat que està vivint el nostre país i la seva gent», no podien celebrar res. «Fa anys que lluitem per la promoció i defensa dels drets de les persones que pateixen problemàtiques de salut mental i avui ens toca revisar la lluita pel respecte als drets fonamentals de tota la ciutadania», comenten en el citat article.

    El Comitè organitzar del Dia Mundial de la Salut Mental 2017 està conformat per Salut Mental Catalunya, l’Associació Família i Salut Mental Girona i comarques, la Fundació Drissa, l’Institut d’Assistència Sanitària de Girona i la Fundació Tutelar de les comarques gironines. Totes elles tanquen l’article afirmant que «la vulneració de drets té un impacte directe sobre la vida de les persones i sobre la seva salut, també la mental […] Els drets humans són eines de canvi i transformació social i no els podem malmetre. Una societat justa i cohesionada cal que els defensi i els promogui. I per això avui no podem celebrar res. Però continuarem lluitant cabuts i persistents contra la vulneració dels drets i la conquesta de la ciutadania plena».

  • El primer àpat del dia: un esmorzar massa lleuger pot duplicar el risc de malalties del cor

    La vella dita de les àvies, que ens recomana un bon esmorzar per arrencar bé el dia, té més de veritat que no pas de faula. I no perquè ho digui una d’aquelles dietes que de tant en tant es posen de moda, sinó perquè ho corrobora una investigació en la qual han participat més de 4.000 persones a qui, al llarg del temps, s’ha mesurat l’impacte calòric del primer àpat del dia sobre la salut cardiovascular. La conclusió de l’estudi, que s’acaba de publicar a la revista The Journal of American College of Cardiology (JACC), no pot ser més clara: fer un esmorzar per sota de les 100 calories per a una dieta estàndard de 2.000 calories diàries, pot arribar a duplicar el risc de malalties cardiovasculars.

    El per què, tot i la contundència dels resultats, no és fàcil de respondre. El que sí sembla és que a partir d’ara l’esmorzar, o millor la seva absència, s’haurà de considerar un factor de risc cardiovascular de tanta rellevància com ho són l’alcoholisme, el tabaquisme, una vida sedentària, l’obesitat, el colesterol o la pressió arterial. Queda per veure, no obstant això, quin lloc ocupa, és a dir, com n’és de transcendent. El cas, però, és que sembla independent, és a dir, afecta negativament més enllà dels hàbits de salut de cadascú.

    L’estudi suggereix que un esmorzar energètic «sembla ser eficaç» per a prevenir la formació de plaques arterioescleròtiques, que són les que acaben obstruint els vasos sanguinis i conduint a lesions vasculars com infarts o ictus. Segons els autors de l’estudi, el motiu primigeni podria residir en l’hipotàlem i el seu rellotge biològic, que estaria alterat justament per la manca de l’energia necessària després del període de descans que suposa dormir. Dit d’una altra manera, és com si per posar en marxa el cervell calgués un mínim d’energia que els desdejunis migrats no aporten.

    Les dades

    L’estudi s’ha desenvolupat en el marc del projecte PESA (Progressió i Detecció Precoç de l’Aterosclerosi), liderat pel Centre Nacional d’Investigacions Cardiovasculars (CNIC), que dirigeix Valentí Fuster, en col·laboració amb el Grup Santander. En un treball de llarg recorregut, que ha d’arribar als 10 anys de durada, els investigadors han analitzat diferents patrons d’esmorzar entre 4.000 voluntaris de «nivell professional mig-alt» per mirar d’entendre fins a quin punt la dieta pot aportar informació de valor sobre el risc cardiovascular. És en aquest marc que el primer àpat del dia pren rellevància.

    I el que s’ha mirat amb especial atenció són les anomenades lesions subclíniques provocades per la formació de plaques. En essència, són aquelles que es van produint al llarg del temps que passen desapercebudes perquè pràcticament no hi ha símptomes més enllà d’un cert malestar. Sovint, com passa amb els micro-infarts, no es detecten en el decurs d’una exploració mèdica convencional, sinó que només es poden veure amb tècniques d’imatge més o menys sofisticades. Això, precisament, és el que s’ha fet amb els participants de l’estudi, emprar tècniques d’imatge avançades per a veure si es formaven plaques i, en cas positiu, fer-ne el seguiment. De forma més concreta, el treball s’ha centrat a les arteries aorta, coronàries, caròtides i femorals.

    Del conjunt de participants en l’estudi, només un 20% pren amb regularitat un àpat energètic, amb el 20% de les calories necessàries per a passar el dia. En canvi, el gran gruix de quasi el 70% dels participants opta per un esmorzar lleuger (entre el 5% i el 20% de les calories). La resta està per sota del 5%. En la comparació dels diferents grups es veu que qui pitjor esmorza, pitjor salut vascular té. Tant, que s’observa que hi ha molta més formació de plaques entre uns i altres. En els casos extrems s’arriba a duplicar mentre que a la mitjana es multiplica per 1,5 amb independència d’altres factors de risc.

    Arrencar el dia

    Si un bon descans és essencial per arrencar el dia, carregar el cervell de la benzina necessària hauria de ser el següent pas. En paraules de Valentí Fuster, vindria a ser com la fórmula per a evitar «el caos biològic» que provoquem al cervell i a l’organisme davant la manca d’energia. En aquesta mateixa línia, de l’estudi es dedueix també que els que se salten el primer àpat del dia són els que pitjor mengen durant tot el dia, a augmentar la ingesta d’alcohol, a fumar més i fer menys exercici físic.

    Dit d’una altra manera: si el que es menja és important, també ho és com es menja. Estudis publicats els darrers anys, especialment els últims cinc, estan posant en dubte creences prou consolidades sobre les necessitats nutricionals i el valor de nutrients específics per a la salut. La guerra contra el consum excessiu de sucre, sobretot a les begudes refrescants i als productes de pastisseria, n’és un bon exemple. Com també ho és la dels greixos o contra dietes que pregonen eliminar determinats nutrients de la ingesta diària.

  • «Excloure a les persones amb discapacitat del coneixement científic pot convertir-les en persones dependents»

    Ciència inclusiva. La diversitat funcional s’ha traduït, també, en una exclusió del coneixement. Tot i que que la divulgació s’ha anat multiplicant, la informació científica segueix sent de difícil accés per a grans col·lectius.

    El professor de la Universitat Autònoma de Madrid, Miguel Gómez, assegura que «cal convèncer als científics de la necessitat de fer més divulgació i que aquesta sigui més inclusiva». Gómez presideix Ciència sense Barreres, una associació d’investigadors de diverses universitats de l’estat espanyol que pretén fer que la divulgació sigui més inclusiva i estigui més adaptada.

    Per a aquest professor, fer que les persones diverses tinguin eines amb les quals avançar en el seu coneixement és evitar que acabin sent subjectes dependents. És una via cap a l’autonomia. «Els divulgadors científics han de sortir de la seva zona de confort i anar a buscar al públic, en lloc d’esperar al fet que el públic vingui», reclama.

    Per què és important fer divulgació inclusiva?

    Hem observat que un dels efectes de l’exclusió social de les persones amb discapacitat és que també se’ls impedeix l’accés al coneixement i es menysvaloren les seves capacitats, la qual cosa acaba generant persones subsidiàries i dependents. Mentre més coneixement tenim més lliures som, tenim més possibilitats a l’hora de prendre decisions i, en definitiva, més possibilitats d’estar integrats en la societat.

    Però això és aplicable a totes les persones, no solament a les quals tenen diversitat funcional

    Per descomptat, a nosaltres no solament ens preocupen les persones amb diversitat funcional, sinó també aquelles persones que tenen dificultats d’accés a continguts científics, ja que hi ha tot un seguit de col·lectius que no ho tenen fàcil per accedir a aquest tipus d’informació, ja sigui perquè viuen al món rural, perquè estan a la presó, etc.

    No és solament un problema relacionat amb la discapacitat, sinó de falta d’accés al coneixement. El nostre objectiu final és ser capaços de dissenyar activitats de divulgació inclusives i que puguin valer tant per portar-les a un col·legi de primària, a una presó o a un públic amb alguna diversitat funcional. A més, és curiós com, a vegades, el públic que no té una discapacitat reconeguda acaba descobrint que les adaptacions que s’han fet en una activitat també li resulten beneficioses.

    Pel que diu, la inclusió del coneixement està alguna cosa oblidada.

    Ciències sense Barreres va néixer perquè un grup de persones vam veure que existia un buit que amb prou feines es cobria. Ens vam adonar que en moltes de les activitats de divulgació que s’organitzen no se sol tenir en compte a les persones amb diversitat funcional o a les quals tenen problemes d’accés als continguts, sigui per una discapacitat o per un altre tipus de problemes. A més, vèiem que es feien activitats adaptades o inclusives en el camp de l’oci, però no en el de la informació i la divulgació científica.

    I com s’omple aquest buit?

    L’associació funciona de dues maneres, donant suport a projectes que demanen investigadors individualment i proposant els seus propis projectes. Per exemple, hem aconseguit finançament de la Universitat Complutense i també d’institucions europees com la Societat Geològica de Londres i la Unió Europea de Geociències.

    Per quin tipus de projectes?

    Ara mateix tenim dos projectes d’innovació educativa finançats per la Universitat Complutense que són Geodivulgar i I am able. Aquest últim és un projecte de divulgació de química que està dirigit a persones amb discapacitat intel·lectual i que es duu a terme en centres d’educació especial, on es fan diverses activitats. Geodivulgar és un projecte més ampli dins del camp de la geologia i té un part que es diu Geologia per a Tots, que es dedica a fer tot tipus d’activitats dissenyades perquè puguin participar persones amb diversitat funcional.

    El projecte finançat per la Societat Geològica de Londres va consistir a realitzar excursions sobre geologia per a persones sordcegues. Mentre que el que va subvencionar la Unió Europea de Geociències era un projecte similar orientat a persones amb algun tipus de discapacitat visual.

    També està In Space, que és una iniciativa que parteix d’investigadors de l’Agència Espacial Europea i en la qual nosaltres participem o Astronomia Accessible, un projecte que el seu objectiu és fer activitats de divulgació d’astronomia per a persones amb baixa visió o ceguesa.

    Com es desenvolupa un projecte d’aquest tipus?

    Com qualsevol projecte de divulgació, cal tenir en compte les necessitats del públic, és igual que siguin persones amb sordceguesa o que no tinguin cap tipus de discapacitat reconeguda. Moltes vegades en les activitats de divulgació es pretén que sigui el públic el que s’adapti a l’activitat i no a l’inrevés. Hi ha un lema en el fòrum europeu de discapacitat que diu ‘res per a nosaltres sense nosaltres’, perquè moltes vegades quan es preparen activitats per a aquests col·lectius, es fa sense tenir en compte a les persones que ho rebran.

    Sovint es critica als divulgadors per no mirar d’arribar a un altre tipus de públic. També és d’aquesta opinió?

    És obvi que per realitzar qualsevol activitat ha d’haver-hi una persona que vulgui realitzar-la i una altra que vulgui assistir. Però també és cert que de vegades els divulgadors ens hem de sortir dels canals habituals per tractar d’arribar al major nombre de gent possible. En el cas de la diversitat funcional està clar que moltes vegades el mateix canal de comunicació pot resultar un problema. Per exemple, si parlem de persones amb sordceguesa, si no anem a buscar-les difícilment es s’assabentaran que existeix una oferta. Una cosa que tenim clara a l’associació és que els divulgadors científics han de sortir de la seva zona de confort i anar a buscar al públic, en lloc d’esperar al fet que el públic vingui a nosaltres.

    No creu que a Espanya cada dia es fa més divulgació de qualitat?

    Sí, això és cert, però segueix sense haver-hi un reconeixement per part de l’administració i segueix sent una activitat que no està ben reconeguda en l’àmbit científic. Crec que cal fer una crida als científics, perquè necessitem que es conscienciïn no solament de la necessitat de la divulgació, sinó també de l’obligatorietat de la divulgació.

    Creu que la divulgació hauria de ser obligatòria?

    En certa mesura, perquè hem de tenir en compte que el treball dels científics és finançat majoritàriament amb fons públics, de manera que la societat té tot el dret a saber què s’està fent amb els seus diners. A més, si els científics volem que la ciència ocupi un lloc important en la societat, hem d’explicar què és el que fem. Per descomptat, per a això els organismes reguladors i les institucions s’han d’adonar que si no es valora la divulgació, és menys probable que els científics dediquin el seu temps a dedicar-se a això.

  • El nou Pla d’Acció sobre Drogues preveu lluitar contra l’estigma

    Barcelona ha elaborat un nou Pla d’Acció sobre Drogues per als pròxims tres anys. La voluntat d’aquest pla és «prevenir i reduir el consum de drogues i les seves repercussions negatives en la comunitat». El nou Pla d’Acció sobre Drogues per al període 2017-2020, el novè en els últims 30 anys, tracta i analitza les drogues il·lícites però també les substàncies que tenen circulació legal en el mercat com ara l’alcohol. L’objectiu del pla és, segons els grups de treball involucrats i l’Agència de Salut Pública de Barcelona, reduir el consum però també «rebaixar-ne la malaltia i la mortalitat associades». Així, a part d’abordar les addiccions des del tractament, també treballa la prevenció i la reinserció d’aquelles persones que desenvolupen problemes pel consum de drogues.

    El pla considera que «el consum problemàtic de drogues als barris té una forta relació amb la renda familiar disponible i que, per tant, és en els barris amb menys recursos on es detecta un major impacte de les drogodependències». Així, s’han de tractar com a elements clau «l’equitat, la justícia social i els drets de les persones usuàries de drogues, amb l’objectiu d’evitar la discriminació i situacions d’exclusió social». Per aconseguir-ho, el pla assegura que es destinaran recursos per a la inserció laboral, tallers ocupacionals i espais de cerca de feina dins dels centres d’atenció a usuaris de drogues, i es potenciaran itineraris de recerca d’ocupació o adaptabilitat al mercat laboral.

    Revisions i novetats al nou Pla d’Acció sobre Drogues

    La presentació de l’informe arriba dos anys després de l’inici de la seva redacció. Ha estat realitzat a partir de les aportacions de 300 persones d’entitats, persones usuàries i professionals, pel Grup de treball de Drogodependències de l’Ajuntament de Barcelona i pel Grup de Drogues del Consell de Benestar Social de la ciutat. Totes elles sota el paraigua de la coordinació de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB).

    Durant el procés d’elaboració del pla, els grups que hi han treballat s’han encarregat d’analitzar els darrers plans elaborats, han fet revisió d’aspectes i han incorporat novetats. També s’han estudiat altres plans vigents com ara el Pla de Salut Mental 2016-2022.

    L’Agència de Salut Pública de Barcelona organitza aquestes novetats en quatre aspectes:

    • El tractament d’alcoholisme és el que demanda té i el nou pla augmenta el nombre d’actuacions per reduir el seu impacte. El pla calcula que «al voltant del 5% dels homes i el 4% de les dones fan un consum de risc d’aquesta substància».
    • Es crearan recursos específics per a dones usuàries de drogues que estan en risc de patir violència i abusos.
      S’iniciarà una estratègia concreta al voltant del risc per a la salut que suposen les pràctiques sexuals que incorporen el consum de drogues.
    • S’estudiarà com limitar l’ús de fàrmacs que es prescriuen de manera legal i tenen un potencial addictiu elevat.

    L’alcohol ocupa la meitat de tractaments per trastorn d’ús de substàncies del 2016

    L’any 2016 es van iniciar 4.242 tractaments per trastorn per ús de substàncies i més de la meitat d’aquests estaven relacionats amb l’alcohol.

    El pla tindrà en compte diversos eixos de desigualtat per reduir el consum d’alcohol com ara el gènere, l’origen o l’edat. L’estratègia per fer-ho passa per adaptar les intervencions a les noves realitats: «es promourà l’intercanvi d’experiències, la formació, coordinació i treball en xarxa entre els diferents actors de l’àmbit de les drogodependències», ha afirmat l’Agència de Salut Pública durant la presentació del pla.

    Les intervencions que es realitzaran seran tant de tractament com de prevenció. Pel que fa a la prevenció, als centres escolars i a la comunitat ja existeixen programes gratuïts. No obstant això, amb el nou pla «s’afegiran un conjunt d’actuacions pensades per fer intervencions selectives entre nois i noies escolaritzats en risc de consumir substàncies«. L’objectiu que busca això és «endarrerir l’edat d’inici en el consum i aconseguir així que baixi la seva prevalença i els problemes de salut que hi van associats».

    Les tecnologies s’incorporen al Pla d’Acció

    Aquest és el primer informe que incorpora el risc d’addiccions tecnològiques, com el joc patològic o la dependència excessiva a les pantalles. El pla calcula que aquest risc podria afectar al voltant del 3% dels joves de Barcelona. Per respondre a aquest fet, es designarà com a centre especialitzat per atendre adolescents i joves que pateixin aquests tipus d’addiccions el Centre d’Atenció i Seguiment (CAS) Horta-Guinardó.

    Durant l’acte de presentació del Pla, Gemma Tarafa, la comissionada de Salut de l’Ajuntament de Barcelona i presidenta de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB), s’hi ha referit explicant que el pla està pensat a llarg i mitjà termini i «fa un abordatge comunitari pensat per donar resposta a les noves problemàtiques que s’han detectat».

    A banda del CAS Horta-Guinardó existeixen 14 centres més, 7 dels quals estan gestionats per l’ASPB. «Aquests centres tenen en compte els àmbits educatiu, sanitari i social, i això inclou l’avaluació dels pacients, el diagnòstic, els tractaments, la derivació, i l’atenció a persones usuàries i famílies, però igualment incorpora els programes de reducció de danys i les derivacions», explica l’informe. A banda de 15 CAS, també existeix un bus específic per reducció de danys i un vehicle que distribueix metadona.

    La identificació de les intervencions parteixen de les prioritats i els criteris que s’estableixen en salut pública. S’estableixen les prioritats segons territori a partir de l’Índex de Consum Problemàtic de Drogues (ICPD). Es calcula sumant la mortalitat per reacció aguda adversa a drogues, les urgències en consumidors de drogues, els inicis de tractament segons substància psicoactiva, i xeringues recollides. Com més alta és la puntuació, major és el grau de problemàtica en el territori concret.

    El pla preveu estendre CAS a barris com Les Corts, traslladar el CAS Baluard des de Drassanes cap a Peracamps o consolidar el CAS Lluís Companys. Cadascun d’aquests procediments portarà diferents ritmes i l’Ajuntament assegura que sempre comptarà amb «el necessari diàleg amb el veïnat».

    El pla analitza i celebra avenços durant els últims anys

    L’anàlisi de Plans d’Acció sobre Drogues anteriors i l’estudi de la situació i context actual també inclòs al Pla ha ajudat per constatar alguns indicadors que desenvolupen dins l’informe. Entre les dades que ofereixen, asseguren que «entre el 2004 i el 2016 el nombre de xeringues recollides a la via pública ha baixat de les 14.000 unitats mensuals fins a les prop de 2.000». Per altra banda, entre 2004 i 2008, un 20% dels alumnes de 4rt d’ESO consumia tabac. Aquesta xifra ara s’ha reduït a un 13%. També ha baixat el nombre d’envasos prescrits de benzodiazepines que «ha baixat dels 2 milions d’unitats a 1,7 milions entre els anys 2014 i 2016».

  • El futur del sistema sanitari també es juga a les aules

    És ben conegut que al nostre país el sistema sanitari públic és un dels serveis més apreciats per la ciutadania. Tanmateix, actualment la seva sostenibilitat econòmica està en risc, no només per la profunda crisi econòmica, que ja fa deu anys que dura, sinó també perquè el continuat progrés científic i tecnològic ofereix al mercat productes diagnòstics i terapèutics cada vegada més eficaços, però més cars. La generació de riquesa de la majoria de països difícilment pot atrapar l’augment constant del cost de la sanitat pública. En els últims anys, a casa nostra, l’esforç per augmentar l’eficiència del sistema sanitari públic ha estat molt gran, sobretot a expenses de la voluntat dels professionals sanitaris que han vist molt malmesa les seves condicions laborals i retributives, en un context crònic d’infrafinanciació del sistema.

    Aquesta realitat ha estat aprofitada per posar en qüestió la viabilitat del sistema sanitari públic i per oferir alternatives en el món de la sanitat privada. Tot i que tradicionalment la solidesa del sistema sanitari públic ha fet que el debat sanitari s’hagi mantingut bastant al marge en les campanyes electorals, de fa uns anys la contraposició sanitat pública sanitat privada ha entrat de ple en el debat partidari.

    En resum: la sanitat pública té un greu problema de sostenibilitat i cal, si es vol mantenir, explorar i oferir, no només solucions definitives, sinó, com a mínim, elements que puguin ajudar a mantenir-la dintre dels nivells de qualitat a què estem acostumats. Els problemes del sistema estan més que ben diagnosticats pels economistes i els experts en política sanitària, tanmateix, hi ha un àmbit del qual no se’n parla gaire i que a nosaltres ens sembla important, fins i tot cabdal: l’educació sanitària dels ciutadans, el seu «apoderament» en el coneixement i bona utilització del sistema sanitari. Tradicionalment l’educació per la salut ha estat orientada a la prevenció de malalties, accidents, promoció d’hàbits saludables o com evitar l’embaràs no desitjat, a través de campanyes publicitàries força eficaces o de programes específics a les escoles. La salut com a «mercat» té una bona representació en els mitjans de comunicació amb continuats estímuls al consum sanitari, però poc o res es fa en relació a educar en el coneixement i bon ús del sistema sanitari públic.

    Des de la democràcia, la transició i la Llei General de Sanitat els ciutadans han incorporat profundament les obligacions del sistema sanitari públic envers ells. S’ha construït un sistema sanitari públic on el malalt és el centre, les associacions de malalts han adquirit veu pròpia per tractar amb l’Administració, els drets d’informació, protecció de dades, llibertat d’acceptació de proves i tractaments i amplis departaments d’atenció al client en són una prova; també l’augment de litigis per suposada mala pràctica dels professionals en donen testimoni. Aquesta contundència en l’exercici dels deures no ha estat acompanyada de l’assumpció de les corresponents obligacions; la primera de les quals probablement és tenir cura de la pròpia salut i fer un bon ús del sistema sanitari i de tots els seus recursos.

    Difícilment assumir els deures envers el sistema sanitari es pot fer sense haver estat educat en el seu coneixement i tenir bones nocions sobre el que realment són la salut i la malaltia a escala individual i col·lectiu. Tot això, a parer nostre, conforma un àmbit educatiu específic, de moment inexplorat, però força important per fer als ciutadans co-partícips en la gestió d’un dels recursos bàsics de la societat del benestar.

    No fa gaire temps s’ha començat a parlar d’introduir en els plans d’estudis escolars matèries que tenen a veure amb la relació dels ciutadans amb les entitats bancàries, donat el paper central que l’economia té en la vida. El recent desvetllament dels abusos d’alguns bancs vers ciutadans ignorants que amb operacions financeres desatrosses han arribat a situacions lamentables, ha donat empenta a aquesta iniciativa. Certament els diners són importantíssim en la vida dels ciutadans però la salut ho és més i és per aquesta raó que ens sentim amb l’obligació de promoure la iniciativa d’educar als joves, a «apoderar-los» perquè coneguin els seus deures en vers el sistema sanitari públic, perquè facin un bon ús del mateix i així, potser, es pugui confirmar la hipòtesi que fent un bon ús del sistema es pugui contribuir a la seva sostenibilitat.

    A tall d’exemple, un temari com el següent pot donar pistes sobre el que fóra desitjable construir el programa educatiu. Concepte de salut: salut objectiva i salut percebuda. Salut i responsabilitat individual. Autocura i prevenció. El sistema sanitari públic. Organització i finançament. Els professionals de la salut. Paper dels metges. Paper de les infermeres. La relació metge malalt. La relació malalt sistema sanitari. La medicina de família i les especialitats mèdiques i quirúrgiques. Salut mental; El medicament; la farmaciola de casa; tecnologia i salut; estructures per la provisió dels serveis; atenció primària: el CAP i l’atenció domiciliaria. L’hospital; els serveis d’urgència; les residències d’avis: gestió dels recursos sanitaris. L’ètica aplicada a la sanitat. Eines per fer un bon ús del sistema sanitari públic. El final de la vida.

    Aquests són només uns apunts per pensar un possible temari, únicament per donar idees sobre els conceptes que es podrien incloure en el programa educatiu. És una idea, una proposta. I per posar-la a la pràctica caldria abans veure com en els plans d’estudi escolar es podria incloure aquest estudi, extensió i continguts amb conceptes i metodologies adaptades a l’edat escolar. Cal també analitzar l’edat més convenient (probablement final de l’ESO, ja que hi ha qui no segueix amb el Batxillerat) i apuntar quin seria el professorat més adient per impartir aquesta educació.

    En altres paraules, com a metge que he participat en la construcció del sistema sanitari públic i que he reflexionat sobre la seva sostenibilitat, tinc clar que el futur de la nostra gran conquesta social passa per l’educació. Fer possible el dret universal a la Sanitat passa per la implicació de tota la societat. I això només s’aconsegueix si a les escoles i als instituts els qui seran els ciutadans del futur en són plenament conscients.

  • «Parlar amb rigor del suïcidi és una mesura de prevenció de primer ordre»

    Aquest és un article de eldiario.es

    La doctora Navío va engegar el primer programa d’intervenció i prevenció del suïcidi d’un hospital madrileny, el 12 de octubre, el 2010. Ara la psiquiatra Mercedes Navío dirigeix l’Oficina Regional de Coordinació de Salut Mental, des d’on treballa perquè el model d’aquest centre, amb un pla centrat a evitar futurs intents, «es generalitzi». La doctora també coordina el grup de treball del projecte de prevenció del suïcidi dins de l’Estratègia de Salut Mental del Ministeri de Sanitat.

    Espanya continua sense un Pla Nacional de prevenció del suïcidi malgrat que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) ho va demanar fa tres anys amb l’objectiu de reduir les autoagressions un 10% l’any 2020. Mercedes Navío va treballar en l’últim intent de Sanitat per arrencar el motor d’aquest pla el 2015. Llavors es va quedar bloquejat i no hi ha hagut, relata ella, un nou impuls. De fet, explica, solament era un «embrió», una «línia prioritària d’actuació dins de l’Estratègia de Salut Mental».

    Segons les últimes dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), el 2015 es van suïcidar 3.602 persones –2.680 homes i 922 dones–, un 7% menys que el 2014. És la primera causa de mort violenta a Espanya, per davant dels accidents de trànsit.

    El suïcidi se segueix ocultant sota la catifa? 

    Sí, sens dubte. Segueix pesant un estigma i un tabú social que fa difícil que la persona que pot estar pensant a suïcidar-se demani ajuda i que el conjunt pugui ser conscient del seu potencial d’ajuda a les persones que no troben alternativa a una situació que els sembla invivible. És la crida d’atenció lògica suïcida, la visió en túnel, a la que ens hem d’enfrontar, construint la idea que hi ha alternatives, que es pot tornar a una vida sense patiment si acudeixes als professionals.

    Per què passa si és la primera causa de mort violenta a Espanya?

    Les arrels del tabú social són complexes i retrocedeixen molt en el temps. Històricament va ser un delicte i un pecat fins al punt que les persones que morien així no eren enterrades en sagrat i les que ho intentaven eren portades al calabós. En aquest tabú hi ha sentiments intensos de culpa i vergonya que es relacionen amb la malaltia mental en general, que també té un estigma important i sofreix una desconsideració injusta. És una mica del que fa por parlar. En ocasions, amb molt bona intenció, es tem parlar d’això perquè es creu que pot incitar-se, que poden provocar-se conductes imitativas. I gens més lluny de la realitat.

    Espanya ha ignorat la petició de l’OMS de crear un Pla Nacional de Prevenció. Com s’explica això? 

    L’actualització de l’Estratègia de Salut Mental 2013-2015 va incloure una línia específica estratègica i prioritària per prevenir el suïcidi. Era la primera vegada. Al final de l’anterior legislatura hauria d’haver estat ratificada per les comunitats autònomes, pel comitè interterritorial, però no totes van donar el sí. Jo coordinava el grup de prevenció del suïcidi que va fer el document, un embrió de Pla nacional per començar a treballar amb un grup multiprofessional on estaven contemplades una sèrie d’accions que recollien la necessitat d’un abordatge generalitzat. Tot això requereix un impuls del Ministeri, que des de 2015 no s’ha reprès gens.

    Vostè coordina l’Oficina Regional de Coordinació de Salut Mental de Madrid, quantes comunitats tenen plans regionals per evitar els suïcidis? 

    Plans regionals, com a tal, en els últims temps s’estan iniciant, però no s’han executat en algunes d’elles i en unes altres està en elaboració. El que sí hi ha són estratègies i això és essencial, a més de que hi hagi desenvolupament autonòmic que sistematitzi. En tot cas el més fonamental és l’impuls i el lideratge del Ministeri de Sanitat per abordar una estratègia nacional que marqui objectius comuns.

    Parlar de suïcidi evita suïcidis?

    L’OMS ho afirma de manera clara a nivell internacional i també europeu: parlar de suïcidi amb rigor, sense sensacionalisme, en termes de prevenció, és una mesura contra el suïcidi de primer ordre perquè permet fer arribar a la persona la possibilitat d’una esperança de futur. La idea que si demana ajuda la podrà rebre i en la immensa majoria dels casos la seva situació es revertirà.

    L’efecte contagi és llavors un mite?

    L’efecte contagi existeix quan el suïcidi és tractat de manera sensacionalista i quan és idealitzat. Un tractament que idealitzi aquesta forma de mort i la converteixi en quelcom heroic és perillós en persones especialment influenciables, com els adolescents.

    I quines són les claus per parlar amb rigor d’aquest tema?

    Hi ha tres fonamentals. Primer, evitar judicis de valor. La persona que se suïcida no és ni bona ni dolenta, ni covarda ni valenta. Segon, evitar parlar de detalls que puguin resultar morbosos i que no aporten gens. I relacionat amb això, evitar parlar dels mètodes utilitzats. Es tracta de parlar sempre en termes preventius, llançant un missatge d’esperança i convidant a demanar ajuda als més propers i al seu centre de salut més proper o al servei d’urgències. En tots aquests llocs s’estarà preparat per ajudar.

    Va ser la responsable d’engegar els primers plans de prevenció en hospitals com el 12 de octubre fa uns anys, com s’atenen aquests casos?

    A la Comunitat estem intentant generalitzar a tots els hospitals l’atenció coordinada i immediata que es dóna a persones que intenten suïcidar-se i que està molt desenvolupada al 12 de octubre, el Gregorio Marañón o la Fundació Jiménez Díaz per evitar posteriors intents. Amb això la reducció de la repetició disminueixen un 25%, segons els nostres resultats. Quan aquestes estratègies estan ben enfocades, les taxes de suïcidi baixen i hi ha estudis que ho avalen. Des de finals de 2012 hem atès a més de 1.000 pacients que han intentat suïcidar-se en programes intensius, amb seguiment telefònic d’avaluació en el primer any. I uns altres 8.000 casos que no han requerit ingrés.

    Associacions de metges i pacients i sindicats porten anys queixant-se que la xarxa d’atenció a la salut mental no arriba per atendre a tots. És insuficient?

    Sempre hi haurà marges de millora. En l’atenció que s’ha donat a la conducta de suïcidi el que hi ha hagut en els últims anys ha anat en l’adreça de potenciar. En tot cas, relacionar l’atenció com un factor únic si parlem de suïcidi és un reduccionisme, és alguna cosa que no és rigorosa. Però cap factor. A més, crec que l’accessibilitat al sistema és bona. El problema del sistema no és d’accessibilitat.

    El 90% dels suïcidis tenen darrere una malaltia mental i diversos estudis mostren que molts casos de depressió no es diagnostiquen correctament. No es detecta què els passa a aquests pacients?

    Una de les activitats preventives més importants és la detecció i el tractament adequat, i efectivament ens trobem amb infradiagnòstics i infratractaments. Hem de ser especialment sensibles a l’hora de detectar el risc i hi ha persones que no sol·liciten ajuda per sentir vergonya. La xarxa sociofamiliar efectiva és la millor xarxa contra el suïcidi. Que ningú experimenti l’hostilitat del mitjà ni l’experiència de solitud.

    Els metges de família es queixen de l’»escassetat de temps»

    Bé, ells són un agent fonamental sobre el qual estan els plans de prevenció. Per això estem fent múltiples edicions d’un curs en el qual es dóna formació teòrica en actualització de factors de risc i aplicacions pràctiques que inclouen rol playing. En aquests cursos estan els metges de família, els serveis d’urgència hospitalaris i els professionals del Summa. En el cas d’aquests últims, el treball que es realitza té orientació diferent perquè abordem el risc del suïcidi en curs. La intervenció és d’una altra naturalesa.

    Les últimes dades disponibles de l’INE, de 2015, mostren una reducció del 7% del nombre de suïcidis respecte a l’any anterior, després de diversos anys d’augment. És una xifra significativa?

    Sí, s’han reduït un 7%, però aquesta xifra està calculada entorn dels nombres absoluts, no a la taxa per habitant. La taxa per habitant a Espanya des de 2000 no ha variat de manera significativa. Ni va créixer durant la crisi. És un fenomen multifactorial. I Espanya té una taxa baixa en relació amb l’entorn. Hi ha països més rics amb taxes més altes.

    Tenir unes xifres de suïcidis ben registrades és una missió impossible?

    L’INE va incloure un canvi de metodologia fa alguns anys que incloïa les dades dels anatòmics forenses. És veritat que pot haver-hi un infraregistre però no ho puc afirmar de manera categòrica. Tota mort violenta ha de ser dictaminada per un mèdic forense o un jutge. Amb els suïcidis que hi ha ja és més que suficient per entendre que és un problema de salut pública. No fa falta que es produeixi ni un més. De fet, no estarem satisfets fins que aconseguim reduir-ho. Una única vida és una pèrdua inassumible.