Just Deploy It!

Categoría: Determinants socials

  • “La prescripció social és molt important per prevenir l’ansietat: no ens hem d’obsessionar amb els recursos sanitaris»

     

    Uns tres milions de persones pateixen ansietat o depressió a Espanya actualment; es tracta d’uns dels trastorns més prevalents i difícils de superar, per la qual cosa, la majoria de persones que se’n veuen afectades acaben recorrent a medicació i teràpia farmacològica per a superar-ho. Per això la prevenció és molt important i, en aquesta línia ha centrat part de la seva feina el doctor Juan Ángel Bellón, investigador de l’institut d’Investigació Biomèdica de Màlaga i professor a la universitat d’aquella ciutat.

    Bellón ha publicat recentment dues investigacions relacionades amb la prevenció; el primer és un treball on desenvolupa un algoritme que permet preveure el risc de patir depressió en un període de 12 mesos, publicat a Internal Medicine. I per una altra banda, també ha estat investigant sobre les intervencions psicològiques i educatives que, segons l’estudi publicat a Jama Psychiatry, redueixen l’aparició de Nous casos en un 43%.

    En què consisteix l’algoritme que ha desenvolupat?

    Els algoritmes de risc són qüestionaris en els que els resultats porten a un càlcul matemàtic que dóna una probabilitat de patir depressió, ansietat o consum d’alcohol en un període d’un any. Prediu el futur, en forma de probabilitat. El fem servir com a eina preventiva: és molt semblant a la predicció del temps, si l’AEMET diu que hi ha un 90% de probabilitats de pluja, agafes un paraigua.

    La novetat d’aquest algoritme està en realitzar-lo en el camp de la salut mental. En l’àmbit de la salut és una eina més coneguda, sobretot en el camp de les malalties cardiovasculars, on els factors de risc que es tenen en compte són si la persona fuma, els nivells de colesterol…En temes de salut mental, els nostres determinants són psicosocials.

    Els estudis poden avaluar aproximadament uns 40 factors de risc i acabem fent l’avaluació sobre 8 o 10 factors amb els què podem arribar a predir, amb una validesa prou alta, el risc de patir aquests trastorns. Un dels factors més determinants és el gènere: les dones tenen el doble de risc de patir ansietat i depressió que els homes. Així mateix l’edat i el nivell cultural també són importants en l’àrea dels factors no modificables.

    Pel que fa als aspectes modificables, destaquem la qualitat de vida física: la gent que pateix malalties que els fan patir dolors, els provoquen discapacitat o disfuncionalitat que es prolonguen en el temps té moltes més probabilitats de desenvolupar depressió. La part bona d’aquests factors és que són reversibles: si podem alleugerar el dolor es pot revertir el risc. En aquests casos no actuem en el camp psicològic sinó físic.

    Però no hem d’oblidar que la qualitat de vida mental també és molt determinant: i és que hi ha malalties mentals associades que es donen a la vegada. A l’algoritme podem veure que hi ha un risc altíssim de patir depressió i després, durant la teràpia de prevenció, veiem que el que realment passa és que es pateix ansietat.

    Quin tant per cent d’encert té l’algoritme que ha desenvolupat?

    Els termes matemàtics són complexes. Usem un paràmetre que anomenen validesa discriminant, que és la capacitat de poder decidir si una persona està malalta o no –és a dir, si pateix depressió- al cap d’un any. Hi ha un terme, que és l’àrea sota la corba ROC que és el que ens dóna la fiabilitat de l’estudi.

    Una àrea amb un valor d’1 és perfecte, no s’equivoca mai. A partir de 0,70 els resultats comencen a ser bons, per a que ens entenguem. En el nostre cas, voltem el 0,80 de fiabilitat, uns resultats bastant bons. En el cas en particular de les prediccions de consum d’alcohol arribem al 0,90, que és excel·lent.

    A qui es realitza aquest qüestionari? Com a metges, heu de veure indicis previs, es fa sistemàticament a les persones que passen teràpia psicològica…?

    És molt important deixar clar que aquest algoritme està pensat per a gent que està sana; només funciona en persones que ara no tenen depressió, perquè té un enfocament preventiu.

    Un nen passeja pels passadissos de l’Hospital de Sant Joan de Déu / JORDI ROVIRALTA

    I, parlant de prevenció, un estudi seu diu que hi ha accions que preveuen la depressió en un 43% dels casos. Quin tipus d’activitats són?

    Ens vam centrar en els programes psicològics i educatius; a l’estudi vam incloure-hi 29 assajos, fets a diferents parts del món, amb l’únic factor en comú que eren intervencions psicològiques o educatives. Es tracta d’accions d’orientació cognitiu conductual que tenen l’objectiu d’aconseguir que el pacient sigui capaç de canviar pensaments i activar conductes.

    La intensitat de les intervencions que vam estudiar eren molt variades: podem tenir accions molt breus i senzilles i altres més elaborades, però vam concloure que el resultat no depèn de la intensitat de la intervenció. Algunes activitats purament educatives, com una petita xerrada amb un mestre d’escola, poden ser tan efectives com teràpies complexes amb psicòlegs.

    Tampoc vam trobar que les diferents orientacions variessin els resultats en efectivitat: el nostre grup d’investigació va concloure que una intervenció senzilla d’un metge de família, com pot ser una visita de 10 minuts, pot ser molt determinant. En aquesta visita, els metges informem el pacient dels resultats de l’algoritme i del seu risc de patir depressió en el proper any. La intervenció rau en que escoltem i valorem l’opinió del pacient respecte aquesta situació.

    La gent que encara no està malalta té molts recursos per a prevenir els trastorns i haver accedit a realitzar el qüestionari ja és una mesura de prevenció. Així que els preguntem què estan fent per intentar millorar el seu estat d’ànim. I la gent acostuma a encertar moltíssim: molts practiquen esport, fan escapades al camp en família, fan yoga…

    El més important, doncs, d’aquestes intervencions no és l’acció en sí mateixa sinó generar un espai en que les persones puguin expressar-se?

    Clar, més enllà dels consells professionals, que òbviament són necessaris (s’han donat casos que gent que tenia risc de patir depressió intentava calmar els ànims fent una copa després de la feina i això té moltes possibilitats de derivar en alcoholisme en persones que tenen risc de patir depressió i s’ha de parar), la gent a les consultes t’explica coses. Coses que d’alguna manera els emocionen, perquè estem parlant de les causes de la seva inestabilitat. Per això recomanem a tots els professionals que escoltin.

    En aquesta línia, donem molta importància a la prescripció social: no ens hem d’obsessionar amb els recursos sanitaris, perquè als barris hi ha moltes activitats i xarxes de suport social que poden ajudar a prevenir i es poden recomanar. Les activitats d’oci en grup poden ajudar a millorar les relacions i la xarxa de suport.

    Les relacions socials i sentir-se escoltat és tremendament important. Com a mostra: només amb intervencions de 10 minuts a consulta cada sis mesos durant un any i mig vam veure que els nivells de risc de patir depressió i ansietat detectats a l’algoritme van disminuir moltíssim.

    Hem d’apoderar a la gent, tornar-los la salut. Tendim a medicalitzar-ho tot i donar solucions globals a problemes que al final són particulars. Quan parlem amb la gent i els escoltem, al final el que fem és personalitzar. Si estem davant d’una persona que veiem que és sedentària, podem recomanar-li fer esport. No és tan important que segueixi aquest consell com el fet d’haver donat un consell personalitzat que, ja de per sí, funciona.

    El gran problema de la depressió i l’ansietat és que són molt prevalents; quan s’avança en el trastorn es dóna més importància a un petit problema només perquè es pateix ansietat. Aquestes intervencions ajuden a relativitzar?

    És clar, és una mancança social que tenim. A les escoles no se’ns ensenya a afrontar els problemes i crec que hauria de ser una assignatura obligatòria. Aprendre els rius de memòria està bé, però aprendre a negociar, a comunicar-se, solucionar problemes o descompondre’ls és més important. Quan se’ns acumula l’estrès comencem a tenir pensaments irracionals i menystenidors d’un mateix. Això, amb intervencions simples es pot canviar: essent escoltada la persona pot descobrir com d’irracionals són aquests pensaments i com es pot derivar, poc a poc, cap a pensaments més realistes.

    Quan es pateix depressió és freqüent que es doni també baixa autoestima: tendim a penar que no servim per a res. I, segurament tenim un problema, però que no és tan exagerat com pensem. La mateixa teràpia de l’exercici físic pot, no només tornar-nos l’ànim sinó que pot ajudar-nos a racionalitzar els nostres pensaments descobrint els defectes físics que sí tenim i els que no.

  • La revista ‘Science’ denuncia l’assetjament sexual en la ciència: «Hem patit la cultura de mirar cap a un altre costat»

    Aquest és un article de eldiario.es

    «Hem vist a amigues, empleades i col·legues patir en una cultura que mira cap a un altre costat, etiquetant l’assetjament com una simple entremaliadura». Amb aquestes contundents paraules s’han expressat les investigadores Robin Bell i Lara Koenig en un editorial de la revista Science. Ambdues investigadores han alçat la veu, cansades de veure com alguns dels seus col·legues «ens han tocat de manera inadequada i han envaït repetidament el nostre espai personal».

    Des que el passat mes d’octubre sorgissin les primeres denúncies contra el productor de Hollywood, Harvey Weinstein, centenars de dones han començat a compartir històries d’assetjament que portaven dècades ocultes. El moviment, que ha estat batejat com ‘Me too’ i que ha estat nomenat com a personatge de l’any per la revista Time, no ha trigat a arribar al món de la ciència.

    Bell, presidenta de la Unió Americana de Geofísica, i Koenig, investigadora de la Universitat de Colorado, denuncien que fins ara havien restat en silenci, «temoroses de les conseqüències» i que quan s’havien queixat «en veu baixa», les seves queixes no havien tingut cap efecte.

    «Molts dels nostres col·legues masculins creuen que l’assetjament és alguna cosa del passat» o anecdòtic, denuncien les investigadores, a pesar que «els estudis indiquen que més de la meitat de les dones del món acadèmic han sofert algun tipus d’assetjament».

    No els falta raó. Segons els resultats d’un estudi publicat el 2014 a la revista PLoS ONE, el 64% dels científics assegura haver patit algun tipus d’assetjament i més d’un 20% considerava haver estat víctima d’assetjament sexual, sent la major part de les víctimes dones de baix rang en l’escala científica.

    També un estudi publicat el passat estiu en el Journal of Geophyscial Research: Planets, va mostrar que prop del 30% de les dones que treballen en el camp de l’astrofísica i les ciències de l’espai se senten insegures en el seu treball com a resultat de l’assetjament patit. En declaracions al Washington Post, la principal autora de l’estudi, l’antropòloga de la Universitat d’Illinois, Kathryn Clancy, va assegurar sentir-se «trista i sorpresa» per aquests resultats, que són «una de les proves més sòlides que alguna cosa funciona terriblement malament».

    L’estudi també va mostrar que més del 10% de les dones blanques i gairebé el 20% de les dones negres s’havien saltat alguna classe, havien deixat de participar en congressos o reunions professionals o havien rebutjat una oportunitat de treball de camp perquè se sentien insegures.

    Assetjament en les expedicions i el treball de camp

    Precisament el treball de camp és un dels problemes assenyalats per moltes investigadores. En l’estudi publicat en PLoS ONE, el 71% de les 512 dones enquestades van assegurar haver estat assetjades sexualment durant el treball de camp, sent el 84% d’elles estudiants de postgrau.

    Bell i Koenig asseguren a l’editorial que en l’àmbit de la geofísica aquest problema ha estat «una realitat durant molt temps» i denuncien que «el canvi cultural en els nostres camps sembla tan lent com el moviment de les glaceres que estudiem».

    Aquest mateix any, diverses dones van denunciar per assetjament sexual al geòleg i especialista en l’Antàrtida, David Marchant. El suposat assetjament es va produir durant diverses expedicions al continent gelat fa gairebé dues dècades, quan les investigadores eren estudiants de postgrau que treballaven per a aquest professor de la Universitat de Boston.

    Cap de les dones es va atrevir a denunciar al seu moment. Segons declaracions recollides per Science, algunes es van topar amb que els representants del departament els aconsellaven oblidar el cas. «Em van preguntar si no seria més fàcil per a mi completar la meva carrera i anar-me. Estava sorpresa, enfonsada i em vaig marxar sense posar la denúncia», explica una víctima que va acabar abandonant el món acadèmic.

    Premiar als assetjadors, castigar a les víctimes

    Altres temien que denunciar a un professor reconegut pogués suposar un obstacle en les seves carreres i van decidir esperar a tenir una plaça per denunciar a Marchant. «Crec que no estaria on estic avui si hagués dit alguna cosa», va declarar una de les víctimes.

    Bell i Koenig denuncien que, mentre «els perpetradors guanyen poder i prestigi», «les víctimes, sovint estudiants i postdocs amb poc poder, ‘trien’ altres camins», per la qual cosa demanen que es fomenti el debat, no solament a nivell individual, sinó dins de les societats i associacions científiques. Solament així, conclouen «les societats deixaran d’atorgar honors als assetjadors, mentre les seves víctimes se sentin en silenci entre l’audiència».

    El cas Marchant és solament un dels múltiples casos d’assetjament que han sortit a poc a poc a la llum en els últims anys. Les autores de l’editorial creuen que aquestes denúncies representen una oportunitat per provar de canviar la situació en l’entorn científic i fomentar una cultura menys permissiva amb els assetjadors. «Sabem que l’aigua produïda per un clima càlid pot fer que les glaceres es moguin més ràpid, igual que sabem que alguns esdeveniments socials poden desencadenar canvis ràpids en la nostra comunitat».

  • El 60% de les dones de més de 75 anys pateix soledat

    Infermeres de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC) ha realitzat un estudi on ha percebut que un 60% de les dones majors de 75 anys pateix soledat moderada o severa. L’estudi s’ha realitzat davant unes dates assenyalades com són les de Nadal i sobre una població de 100 dones majors de 75 anys ateses en un centre d’Atenció Primària urbà.

    L’estudi ha tingut com objectiu «conèixer la percepció de soledat en dones majors de 75 anys d’un Centre d’Atenció Primària». A les conclusions s’afirma que aquesta soledat pot ser un factor de risc per a malalties cardiovasculars i a més assegura que existeix una clara associació entre soledat i símptomes depressius, amb una major prescripció de benzodiacepines i antidepressius.

    La infermera Rocío Rodríguez, autora de l’estudi, opina que la prescripció de fàrmacs va destinada a tractar les manifestacions de la soledat, però no cobreixen el problema d’arrel: «caldria una major interacció social per disminuir la soledat i els símptomes depressius, i millorar la percepció de la salut mental».

    Com ja tractàvem en un article del Diari de la Sanitat, en els darrers anys hi ha hagut un augment de persones grans amb soledat. Aquest sentiment augmenta amb l’edat, en dones i entre persones que viuen soles i té repercussió a nivell físic, psicològic i social.

    Els resultats de l’estudi, fet sobre dones de 83 anys de mitjana, indiquen que un 34% tenien soledat moderada, (d’aquestes un 61.8% vivien soles), mentre que un 26% presentava soledat severa, (d’aquestes la meitat vivien soles). Del total estudiat, un 62% de les dones eren viudes i un 53% vivien soles.

    En els casos de soledat moderada, es va observar que el 43.1% tenien baixa percepció de salut mental, un 79.8% patia hipertensió, i un 65.7% dislipèmia. Quasi la meitat, un 46.5% tenien prescrits antidepressius i benzodiacepines.

    En el cas de soledat severa, augmentava la presència d’hipertensió, arribant al 88.5%, i també s’observava més dislipèmies (73.1%), i major prescripció d’antidepressius i benzodiacepines (57.7%).

    També es va observar que existeix una  relació entre depressió severa i soledat severa en un 34.6% de les dones. A més, es va comprovar que a major soledat, pitjor suport social.

    Per Rocío Rodríguez els resultats mostren que “hi ha una clara relació entre soledat i risc de malalties cardiovascular, com demostren les pitjors dades d’hipertensió i dislipèmies en dones que patien soledat severa. Igualment hi ha una connexió entre soledat i pitjor salut mental”.

  • STEM Preparades, un projecte per fomentar la igualtat de gènere a la ciència des de l’escola

    “Com creieu que és un científic?”. La Christina va fer aquesta pregunta, en aparença simple, als alumnes de l’escola Barri Besòs de Barcelona durant una xerrada que va fer al centre. Els joves, estudiants d’ESO, van començar a dibuixar un retrat robot amb els trets més característics que, segons ells, tenia un científic. El que no sabien és que la Christina és biòloga, treballa al Sincrotró ALBA i la seva imatge és completament oposada a la que van dibuixar els joves.

    “Els dibuixos representaven, òbviament, homes en la seva majoria. Senyors d’edat avançada amb ulleres i barba. I, sorprenentment, molts pensaven en orígens nòrdics. Doncs bé, jo sóc dona, jove, no duc ulleres i sóc de Grècia. Res a veure!”, exclama la Christina. Aquesta científica va visitar l’escola Barri Besòs en el marc d’una iniciativa divulgativa del Sincrotró ALBA, anomenada STEM preparades, que pretén combatre la desigualtat de gènere en ciència i tecnologia. “I, pel que sembla, tenim molta feina a fer”, reconeix.

    El projecte, que ha estat desenvolupat de la mà de la cooperativa educativa Eduxarxa, amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona i del projecte europeu Hypatia, busca conscienciar els més joves de les dificultats amb les que es troben les dones al món de la ciència i “intentar visibilitzar els estereotips, així com fer veure a les noies que la investigació també és per a elles”, explica Ana Belén Martínez, responsable de comunicació i divulgació del Sincrotró ALBA.

    I és que aquesta infraestructura, formada per una sèrie d’acceleradors d’electrons que generen llum sincrotró, és un bon interlocutor per a parlar de dones i ciència: la seva directora, Caterina Biscari, és una dona però “encara ens falten dones en moltes àrees i tenim una majoria d’homes”, reconeix Martínez.

    Sincrotró ALBA, un projecte educatiu que promou la igualtat de gènere en ciència i tecnologia / ©SANDRA LÁZARO

    L’STEM Preparades consta de diversos tallers, en els que diverses investigadores del centre han anat “d’incògnit a les escoles”. Els joves no sabien que amb les seves convidades afrontarien les desigualtats de gènere, sinó que pensaven que es tractava d’una xerrada de divulgació científica més. Però, les activitats que realitzaven després de la ponència deixaven entreveure tots els estereotips que cauen sobre les dones en el món de la investigació.

    La presència de les dones a les carreres anomenades STEM (Science, Technology, Engineering and Maths) només representa el 15% de tots els estudiants universitaris, segons dades del Ministeri d’Educació, Cultura i Esport corresponents al curs 2015-2016. L’explicació d’aquesta realitat s’ha de buscar, en part, a l’etapa educativa anterior: la secundària. Segons un estudi de la UOC,  les noies tendeixen a menystenir-se quan pensen en quines notes trauran en un examen, al contrari que els nois. I després es desvela que els resultats en ciència són bastant similars entre els dos gèneres, amb una lleugera avantatja en les noies.

    “Les dones tendim a infravalorar-nos en aquestes àrees. Per exemple, la família ens tira enrere però aquest és un tema que no hem volgut tractar als tallers, perquè considerem que mai no parlaríem de conciliació laboral amb un home”, explica Martínez. I, per aquest motiu, la part final del projecte va ser una visita de les 5 escoles participants -amb un total de 140 alumnes- a les instal·lacions del Sincrotró Alba per a que “entenguin de manera pràctica com funciona i per a que vegin l’important paper que hi tenen les dones”.

    Sincrotró ALBA, un projecte educatiu que promou la igualtat de gènere en ciència i tecnologia / © SANDRA LÁZARO

    “Som molt poques dones i estem discriminades”

    Dues setmanes després que la Christina visités l’escola Barri Besòs, es va tornar a trobar amb els seus alumnes a les instal·lacions del Sincrotró per a ensenyar-los tota la dimensió de la seva feina. Així, els va acompanyar a les entranyes del recinte, on es realitzen els experiments amb llum sincrotró. Pas rere pas, estança rere estança, la Christina els anava presentant tots els seus companys de feina, tot ressaltant la importància de la seva tasca per a que “tot funcioni com un rellotge”, explica.

    La biòloga recorda com, al taller celebrat a l’escola, “els nois i noies van destacar que pensaven que el científic era una persona solitària. Avui, crec, que han pogut entendre que no és així: la ciència només es pot fer en equip, ells depenen de mi i jo d’ells”, assegura. També han pogut entendre que “aquests tipus d’investigacions, com la de l’ALBA, necessiten de perfils femenins”, considera Martínez. Però “la balança no està equilibrada: a enginyeria o informàtica tenim només dues dones en un equip de 50 persones. També trobem departaments formats exclusivament per dones però comandats per homes”, assegura la Christina, qui reitera que “som moltes menys dones i estem més discriminades”.

    Així, aquesta biòloga considera que “cal anar a les bases, als joves i als alumnes, per a ensenyar-los que hi ha un espai a la ciència per a les dones”. Ara només cal veure si el projecte ha tingut efecte. Per això, l’última part del projecte serà un informe realitzat en base a dues enquestes realitzades als joves participants: una abans de les activitats a l’escola i l’altra just després de la visita al Sincrotró, tot preguntant sobre qüestions relatives a gènere i ciència.

    La Christina espera que el resultat sigui positiu i, és que, “de vegades només ens falten referents femenins per a veure aquestes desigualtats”, explica mentre observa els joves realitzar la última activitat de la jornada. Es tracta d’un speed dating en el que els alumnes tenen un temps per a preguntar a tres dones diferents, totes elles treballadores del Sincrotró. “T’ha costat molt arribar fins aquí?”, “Has tingut molts problemes per ser dona?”, els pregunten. “I aquí comença la sensibilitat”, comenta la Christina.

  • «Es creia que el VIH només el tenien els mariques, els drogoaddictes i les putes»

    María (nom fictici) porta mitja vida convivint amb el VIH. L’hi van diagnosticar amb 25 anys, a través d’un herpes, i ara, amb 50, explica el difícil que segueix sent avui dia conviure amb aquest virus, malgrat tot el que s’ha evolucionat. «No és fàcil comentar-ho, la realitat és que t’has de callar com una puta», explica.

    La seva família va viure amb ella tot el procés previ, però avui dia els seus propis amics encara no ho saben. «La gent no et pregunta, tenen por, els produeix pànic», explica mentre afegeix que sí que creu que moltes persones properes del seu entorn ho sospiten, perquè de vegades «fan algun comentari» i saben que acudeix a l’Associació Ciutadana Càntabra Anti Sida (ACCAS). Però en realitat ella mai l’hi ha explicat de manera directa, «per por, per rebuig… No ho expliques».

    María denuncia que segueix havent-hi molt estigma social entorn d’aquesta malaltia, no solament entre la gent del carrer, «també als hospitals veus cosetes, com es posen tres guants un damunt d’un altre…», assenyala. En els seus orígens, a la dècada dels vuitanta, el VIH era una malaltia que «es creia que només la tenien els mariques, els drogoaddictes i les putes», i explica que el primer impacte amb el seu metge de capçalera va ser tremend.

    Recorda que el VIH, una vegada contret, és una malaltia crònica que t’acompanyarà tota la teva vida i que molta gent li «falta al respecte», no li dóna la gravetat i la importància que requereix només per aquest motiu. María afirma que s’ha evolucionat molt en temes mèdics, però en l’àmbit psicològic és on el pacient pateix els problemes més greus.

    Malgrat els esforços cada vegada majors per intentar educar a la societat més jove, relata que parlant amb les amigues de la seva neboda, de 17 anys, encara hi ha molta ignorància sobre el tema i falta que cali el missatge. Tant María com Eva María Prado, psicòloga de l’Associació Ciutadana Càntabra Anti Sida, posen el focus en què la conscienciació falla també en el tema del condó. «Encara existeix aquest problema en les nenes i en les no tant nenes», apunten.

    Segons la mateixa Organització Mundial de la Salut (OMS), el 2016 existien 18,2 milions d’infectats en tractaments amb antiretrovírics (medicaments antivirals específics per a algunes malalties). No obstant això, des de l’organització destaquen que aquests 18 milions són solament el 46% dels pacients amb VIH -es calcula que hi ha 35 milions de persones afectats-, i menys de la meitat d’aquestes persones tenen accés al tractament, i la resta es troben a l’espera.

    Els estudis que parlen sobre la malaltia i com afecta els seus pacients s’expliquen per centenars. El desembre de 2016, hi havia a Espanya entre 130.000 i 160.000 persones amb VIH i 85.720 casos amb sida.

    Cal destacar que tenir VIH no comporta necessàriament contreure la sida, si bé és cert que el Virus d’Immunodeficiència Humana és el que ho causa, no es manifesta en tots i cadascun dels casos. «No podem utilitzar aquests termes indistintament, rebre un o un altre diagnòstic té implicacions diferents, en l’àmbit personal, emocional i metge», explica Prado.

    La contínua cerca de coneixement sobre la malaltia, i sobre com viuen els que la pateixen, va portar a publicar, el passat 1 de novembre, els resultats d’un nou estudi sobre el VIH. En aquesta ocasió portava com a títol ‘Aproximació subjectiva de les dones que viuen amb VIH a Cantàbria’. L’informe, desenvolupat per la Universitat de Cantàbria (UC) i l’Associació Ciutadana Càntabra Anti Sida, sorgeix de «la necessitat de conèixer la realitat de les dones que viuen amb VIH en la nostra comunitat».

    Els primers passos

    Amb la col·laboració de Noelia Fernández-Rouco i Ignacio Haya Salmón, dos investigadors de la Universitat de Cantàbria, van elaborar una entrevista «semiestructurada» i van buscar «a un grup de deu dones que volguessin col·laborar». No és la primera vegada que treballaven amb ells, ja havien participat de manera activa en un estudi anterior, amb l’associació, titulat ‘Emocions, relacions i sexualitats, als centres educatius de Cantàbria’.

    La recerca posa l’accent en el paper de les dones participants com a protagonistes i expertes en les seves pròpies vides. D’aquesta manera, el què s’aconsegueix és que siguin elles, les afectades per VIH, les que puguin actuar com a referent i sobre les quals es pugui «aprendre i reflexionar» per «facilitar l’engegada de canvis en l’esfera social».

    «L’estudi ens ha permès construir espais i temps amb les dones que han participat per conèixer amb certa profunditat com viuen, senten i pensen en relació a diferents àmbits vitals», expliquen a aquest mitjà els investigadors. Una de les principals conclusions que es van extreure de l’estudi tenia a veure amb aquests espais esmentats. «Val la pena insistir en la necessitat que les diferents administracions valorin la importància de promoure que les dones amb VIH puguin manifestar les seves demandes i propostes, per assegurar l’exercici de la seva ciutadania plena», comenten.

    En l’informe s’esmenta l’existència de barreres existents pel pes de l’estigma social, i igual que esmentava María, «emergeix la por al rebuig per la seva condició de persones que viuen amb VIH, en contextos com les relacions d’amistat o de parella».

    Finalment, els investigadors de la Universitat han explicat que aquest estudi els ha permès observar que la possibilitat de «gaudir de la seva condició de ciutadanes plenes es veu travessada per la confluència de nombrosos factors». «Ser dona, viure amb VIH o el compromís cada vegada més afeblit de polítiques públiques que assegurin condicions de vida digna a les dones que es troben en situació de desavantatge socioeconòmic», són els més destacats segons aquests experts.

    Les associacions

    María no deixa passar l’oportunitat de recomanar, i agrair, a les associacions com ACCAS el suport a persones amb VIH. Destaca que una part important ve del mateix pacient. «Si no vol involucrar-se, no s’involucra; hi ha gent que solament ve per condons», explica.

    Esmenta també l’escassetat de recursos amb els que han de conviure aquest tipus d’organitzacions. «No et pots imaginar el que fan, més que qualsevol lloc mèdic», diu sense dubtar. Afegeix que si vas al teu metge de capçalera, hi ha molts que no poden explicar-te les mateixes coses que a l’Associació, perquè manquen de l’experiència i el coneixement sobre el tema.

    En aquesta associació en concret, pot anar qualsevol a realitzar-se les proves de manera gratuïta, pot acudir a informar-se, a buscar suport psicològic, «tot de manera confidencial», subratlla. La confidencialitat és alguna cosa al que la mateixa pacient dóna molta importància durant tota l’entrevista, posant l’accent sempre en el problema vigent avui dia en la societat, sigui per falta d’informació o de conscienciació.

    Parla sobre els col·loquis que s’organitzen dins de la mateixa Associació, un element que s’ha convertit en indispensable per a moltes afectades. En aquest sentit, María explica la història d’una senyora de més de 70 anys els fills dels quals desconeixien que la seva mare era portadora del VIH. «No et pots imaginar aquesta situació, és pràcticament una doble vida i s’ho empassava ella sola», i afegeix que poder passar a compartir-ho amb altres persones amb la teva mateixa malaltia és «flipant».

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

  • Treballadors presenten una demanda perquè l’ansietat provocada per l’amiant es consideri malaltia professional

    Cinc treballadors han iniciat una nova batalla legal contra els efectes de l’amiant, el mineral present en moltes construccions que té efectes nocius per a la salut. Els empleats, de la firma Honeywell, situada a la Zona Franca de Barcelona, han interposat una demanda perquè es reconeguin com a malaltia professional dels trastorns d’ansietat i depressió que pateixen alguns dels treballadors exposats a l’amiant.

    Segons el Col·lectiu Ronda, el despatx d’advocats que representa els cinc treballadors, es tracta de la primera demanda d’Espanya que reclama pels trastorns psíquics provocats per l’exposició a l’amiant. Previsiblement la demanda acabarà en un jutjat social de Barcelona després del preceptiu tràmit de conciliació entre empresa i treballadors.

    Els advocats expliquen que els treballadors s’enfronten a la perspectiva de passar la resta de la seva vida sotmesos a revisions mèdiques anuals per detectar l’eventual aparició d’algunes de les patologies potencialment mortals que aquest mineral pot causar, la qual cosa genera en ells ansietat i altres trastorns.

    En concret, els empleats demanen una reparació dels danys i perjudicis que han causat l’ansietat derivada a l’exposició al producte nociu. Argumenten que l’ansietat no s’hagués produït “si l’empresa demandada hagués complert les seves obligacions en relació a la prevenció i seguretat en el treball” en relació amb l’amiant.

    La demanda, que té el suport de l’Associació de Víctimes Afectades per l’Amiant de Catalunya, compta amb el precedent d’una sentència del Tribunal Superior de Justícia de París, que el juny del 2016 demanava indemnitzar 80 empleats de l’antiga Honeyweel per lesions d’ansietat per l’exposició a l’amiant que van patir. A Espanya, entre 1994 i 2008 hi ha hagut 3.943 morts vinculats directament amb l’amiant.

    Els cinc treballadors van treballar diàriament amb companys que van patir seqüeles físiques pel seu contacte amb l’amiant, un producte que la multinacional va usar per a la fabricació de les pastilles de fre fins a 2002, quan va entrar en vigor la prohibició d’usar i comercialitzar aquest mineral.

    El col·lectiu d’advocats impulsor de la demanda ha remarcat que l’empresa denunciada acumula des de principi d’any 17 sentències, incloent-hi resolucions del Tribunal Suprem (TS), que fan responsable a la companyia de defuncions i malalties d’extreballadors provocades per l’exposició a l’amiant sense mesures de seguretat.

  • La majoria dels nens en risc de pobresa no van al dentista malgrat tenir problemes bucodentals

    La majoria dels infants que viuen en risc de pobresa tenen problemes bucodentals, però no van al dentista. Segons l’informe Necessitats de la infància en situació vulnerable, elaborat per la Fundació Pere Tarrés, el 66% dels infants dels seus centres socioeducatius presenten afectacions bucodentals que requereixen tractament mèdic. Però la majoria, el 65,2%, no ha visitat mai el dentista. A més, alerten que si no es tracten a temps no només afecten la seva salut actual, sinó que també poden tenir un impacte en l’àmbit social i emocional.

    Les principals causes d’aquests problemes, recull l’estudi, són una manca de control i seguiment d’un especialista, una dieta nutricionalment desequilibrada o insuficient i una manca d’hàbits en salut dental. L’estudi s’ha realitzat a tres dels centres socioeducatius integrats dins la Xarxa de Centres Socioeducatius de la Fundació Pere Tarrés amb la participació de 139 infants de tres a dotze anys de barris de Barcelona amb índex de renda familiar per sota de la mitjana de Barcelona.

    L’estudi constata també la importància de raspatllar-se les dents. El 100% dels que no ho fan tenien càries, mentre que d’entre els que se les raspallen, només en tenen un 33%. A més, els infants que presentaven càries tenien una mitjana de 3,8 dents afectades.

    En el moment de l’estudi, un 65,22% dels nens no havia fet cap visita al dentista, un 13,07% hi havia anat feia més d’un any i un 21,74% s’havia visitat en el darrer any.

    Des de la Pere Tarrés, que els ha cobert el tractament sanitari, han calculat que la inversió de mitjana per nen ha estat de 82 euros. Ara que es plantegen ampliar-ho als nens i nenes dels 23 centres que integren la seva Xarxa de Centres Socioeducatius, el cost els ascendria a 60.000 euros. Davant d’això, l’informe pretén sensibilitzar la població, donar a conèixer els drets de salut als usuaris i instar a les administracions públiques a prendre iniciatives per garantir la salut bucodental.

    En aquest sentit, l’Organització Mundial de la Salut declara que “la salut bucodental és essencial per a la salut general i la qualitat de vida”. A més, la Convenció sobre els Drets dels Infants reconeix el dret dels infants a gaudir del més alt nivell de salut possible i d’equipaments de tractament de malalties i de restabliment de la salut.

    Imatges de l’estudi Necessitats bucodentals de la infància en situació vulnerable / Fundació Pere Tarrés

    A Catalunya, el sistema públic de salut garanteix en els infants visites mèdiques, prescripció de medicaments, extracció de les dents temporals o definitives que presentin afeccions i realitzar obturacions, reparacions, segellaments i altres tractaments en dents permanents. No obstant això, l’informe afirma que “gran part de la població creu erròniament que el sistema públic de salut només cobreix l’extracció dental”. A més, també valora que aquesta cobertura “esdevé insuficient i crea una situació de greuge en una població que requereix polítiques d’inclusió”.

    Famílies amb recels

    Neus Cerdà, directora de la Fundació Mans a Mans –un dels centres de la Pere Tarrés–, s’ha trobat diverses vegades davant la pregunta què amb quin tipus de famílies treballa: “Jo sempre dic que treballem amb famílies del barri, que no són ni més ni menys, que volen el millor pels seus fills però no tenen les mateixes oportunitats”.

    L’estudi s’ha fet mitjançant les visites al dentista dels 139 nens gràcies a la col·laboració de l’empresa Asistencia Dental Europea (ADE). En aquestes visites al dentista, la directora de la Fundació Mans a les Mans explica que moltes famílies patien per si al final de la visita els cobrarien, i també es mostraven nervioses i avergonyides perquè creien que les “renyarien per haver-ho fet malament”.

    Així, des dels centres socioeducatius han tractat d’explicar a aquestes famílies els drets que tenen. “Ells ja saben els drets que tenen però prou problemes viuen com per anar al CAP o al pediatre a reivindicar-los”, explica Cerdà que entén que “viure en el llindar de la pobresa et fa prendre decisions molt dures” com ara destinar els 82 euros de mitjana que calen per un tractament en portar el teu fill al dentista o en comprar llet durant un mes. “Els expliquem els seus drets, els situem, els apoderem i els deixem caminar”, tanca Cerdà.

    Imatges de l’estudi Necessitats bucodentals de la infància en situació vulnerable / Fundació Pere Tarrés

    L’Agència de Salut Pública de Catalunya afirma que “els col·lectius vulnerables tenen més dificultats per fer front als tractaments especialitzats com l’odontològic”. La Fundació Pere Tarrés demana ara a les Administracions Públiques que es garanteixin els drets de salut bucodental que s’inclouen dins la cobertura pública sanitària i que se’n faci una comunicació efectiva a la població. Demanen l’impuls d’accions que assegurin que cada infant del país faci una visita odontològica anual, que s’estableixin polítiques educatives a les famílies sobre la necessitat de mantenir un bon estat de salut bucodental i també facilitar l’accés de la població per exemple reduint l’IVA dels raspalls i pasta de dents que actualment és del 21%.

    Sensibibilitzar en higiene bucodental per guanyar en salut

    Fernando Prat, coordinador de l’informe i del projecte de salut bucodental en els centres socioeducatius de la Fundació Pere Tarrés, defensa que no treballar la higiene i la salut bucodental provoca problemes que no estan coberts. L’informe conclou que els infants que tenen afectacions greus en les dents temporals poden tenir dificultats a l’hora d’aprendre a parlar, pronunciar correctament i adquirir hàbits alimentaris. Això també afecta a la seva autoestima.

    L’OMS té marcats com a objectius per al 2020 reduir el dolor oral, reduir l’impacte per menjar, parlar i en la vida social, reduir les càries especialment en infants de 5 i 6 anys i reduir les pèrdues de peces dentals. A més, establir plans de salut oral, augmentar l’accessibilitat als serveis dentals i incrementar la població coberta pel sistema sanitari adequat.

    En aquest mateix sentit, el Director de Relacions Institucionals de la Fundació Pere Tarrés, Rafael Ruiz de Gauna, ha explicat que des de la Fundació volen fer extensiu a les famílies que poden gaudir d’una sèrie de drets que creien no tenir i aprofitar l’anàlisi per iniciar una campanya de prevenció i d’higiene bucodental. “No tothom té hàbits adquirits i el que volem és que els nens i nenes siguin els qui traslladin aquest hàbit a les seves cases de la mateixa manera que van ser ells qui estan sent ells els qui traslladen la necessitat de reciclar”, ha equiparat Neus Cerdà per reforçar la idea de les campanyes de sensibilització i conscienciació.

     

  • Addicció a les noves tecnologies: el risc de viure la vida a través d’una pantalla

    Històricament, a la ciutat de Barcelona el punt de trobada entre amics era la porta principal d’El Corte Inglés de Plaça Catalunya: cèntric, ample i fàcil de trobar per a aquella època en què no existien les noves tecnologies que ens permeten conèixer constantment la ubicació dels nostres coneguts. Avui, en l’era de Whatsapp, el punt de trobada no s’ha desplaçat massa: pocs metres més enllà, a l’altra banda de la Plaça, cada tarda es combreguen desenes de joves, sota el paraigües del gran logotip d’Apple que corona l’entrada d’una de les seves botigues.

    Els adolescents no s’hi reuneixen perquè sigui un punt de trobada fàcil d’ubicar, sinó per una qüestió ben diferent: hi ha Wi-Fi gratis. En aquesta cantonada del centre de la ciutat, cada tarda s’hi pot veure un reflex de què són les relacions socials avui en dia: una reunió d’amics que es parlen amb –o a través- d’un mòbil a la mà. Que aquesta mateixa escena sigui ja quotidiana a instituts, bars, o transport públic no treu que siguin moltes les veus que asseveren que això és un problema de caràcter social. Però, es pot anar més enllà? Es pot parlar d’addicció a les noves tecnologies?

    L’Ajuntament de Barcelona considera que sí i, per això, ha inclòs el risc de dependència a les pantalles en el pla d’Acció sobre Drogues per primera vegada aquest 2017, que considera que aquesta addicció podria afectar vora el 3% dels joves de la ciutat. El punt més complex que ressalten els experts en referència a aquest nou tipus de dependència és saber quan realment podem parlar d’addicció: en una societat en què gairebé tothom disposa i fa ús constant d’aquests dispositius és difícil saber quan hi ha realment una problemàtica.

    Adolescents amb telèfon mòbil / FLICKR Skinny Casual Lover

    «A aquests joves que es reuneixen a la botiga d’Apple, per exemple, no se’ls podria titllar d’addictes: la reunió al voltant d’una Wi-Fi gratuïta funciona com una espècie de comunió virtual, hi ha cara a cara d’alguna manera. El problema vindria si aquesta Wi-Fi fos condició sine qua non per a la reunió o si la connexió substituís les relacions», opina Jordi Bernabeu, psicòleg i educador a l’Ajuntament de Granollers, on treballa en qüestions de prevenció de consums de drogues i usos 2.0.

    Conèixer i reconèixer que es pateix una addicció

    «Com que ho fa tothom, a simple vista costa saber si hi ha o no un problema d’addicció», explica la Sònia Fernàndez, psicòloga de l’equip de tractament del centre de prevenció i intervenció en drogodependències SPOTT, de la Diputació de Barcelona. Però el punt diferencial, segons aquesta experta, es dóna quan «la conducta de relació amb les noves tecnologies té afectacions a la vida diària: quan no es respecten les hores de son, s’abandonen responsabilitats o es veu irritabilitat en el moment en què no es té accés a una pantalla és quan parlem d’addicció», explica.

    I és la crispació que se sent davant la mancança de l’estímul és clau: qui més qui menys ha patit en veure que el mòbil es quedava sense bateria o ha deixat una activitat a mitges per llegir un missatge, però això podria suposar simplement que «fem un mal ús de les tecnologies. La diferència entre això i l’addicció és que el primer pot deixar aquestes actituds sense patir ansietat» i la solució, assegura, es basa simplement en una re-educació de la relació amb les pantalles.

    «El pitjor és que és impossible concentrar-se sabent que et poden haver enviat un missatge i tu no el pots llegir!», explica la Belén, una jove de 17 anys en tractament per addicció a les pantalles. Forma part del programa Fest@ formació, a la ciutat de Barcelona, on alumnes de l’ESO al Batxillerat reben una escolarització altament personalitzada i se’ls retiren els mòbils durant hores lectives. «Si t’expliquen una tafaneria a través del whatsapp, ja és impossible que deixis anar el telèfon en tota la classe», confessa.

    Però retirar la font de dependència és quelcom que s’ha de fer amb cura, perquè tal com explica Fernández, primer s’ha d’esbrinar «per què és tan important per a la persona estar connectada constantment, quina mancança emocional supleix aquesta conducta. La majoria de vegades ens trobem amb persones que se senten desplaçats del grup d’iguals i les tecnologies els permeten sentir-se intgrats».

    L’equip de l’SPOTT, debatent sobre el treball referent a les addiccions a noves tecnologies / ©SANDRA LÁZARO

    «Un addicte a les noves tecnologies mai no deixa de ser-ho. Has de lluitar cada dia»

    Però no sempre el perfil d’addicte respon al d’una persona que defuig les relacions en persona; és el cas de l’Èric que pateix una addicció als videojocs: «jo mai no he tingut dificultats per a relacionar-me amb la gent, sé que els amics es fan cara a cara i cara a cara és com es cuiden», explica.

    La seva dependència dels videojocs va començar de ben petit, «jo ja sabia que allò de passar-me tantes hores jugant era perquè alguna cosa no anava bé. Però feia que em sentís millor i em distreia del veritable problema que tenia, que era un conflicte greu familiar». Ara l’Èric té 37 anys i just surt d’una teràpia que va durar poc més d’un any i, tot i que en té l’alta, afirma que «un addicte mai no deixa de ser-ho, has de lluitar dia a dia contra aquest estímul i tornar-lo a reconvertir en el teu hobby, no en la teva obsessió».

    I és que aquest és un tret diferencial de l’addicció a les noves tecnologies: la ‘desintoxicació’ no és igual que amb les dependències convencionals, no es pot eliminar totalment la tecnologia de la vida de ningú. Es tracta d’un treball a dues bandes en el que mentre es retira gradualment l’estímul, es busca també l’origen emocional del problema i es treballa «el problema de la regulació del plaer. Les pantalles ofereixen un estímul immediat que s’ha de moderar», explica Bernabeu.

    Quan es parla d’addiccions, la reminiscència immediata és la de les drogues i, a primera vista, no sembla que les pantalles puguin passar la mateixa factura que dependències com la de l’heroïna, per exemple. «Encara que no et prengui salut ni diners a priori, el que sí que et treuen les pantalles és temps. I això no es recupera mai», explica l’Èric. Assegura que allò que el fa valorar més aquests moments perduts és el seu fill, que ara té 10 anys i es comença a interessar molt pels videojocs. «Que què faig? Doncs jugar amb ell!», exclama.

  • La pneumònia va matar 920.136 nens el 2015

    Entre 2005 i 2015, el nombre de defuncions per pneumònia ha augmentat una quarta part. De 7.525 morts registrats el 2010 a més de 10.000 morts l’any 2015, sent aquest el registre més alt de l’última dècada.

    Aquesta malaltia incideix d’una manera especialment greu en els nens causant una elevada mortalitat infantil. Dades al respecte que facilita l’Organització Mundial de la Salut (OMS) diuen que «la pneumònia és responsable del 15% de totes les defuncions de menors de 5 anys i es calcula que va matar a uns 920.136 nens el 2015». La pneumònia afecta a nens, i famílies, de tot el món però la seva prevalència és major a l’Àfrica subsahariana i l’Àsia meridional. De fet, el 60% de les morts de pneumònia es produeixen en deu països: Índia, Nigèria, Pakistan, República Democràtica del Congo, Etiòpia, Indonèsia, Xina, Tanzània, Afganistan i Kenya.

    La pneumònia està considerada per l’Organització Mundial de la Salut com una de les tres causes de mort globals més importants. El 12 de novembre és el Dia Mundial contra la Pneumònia i des de diversos col·lectius del món de la salut es treballa per la seva prevenció, diagnòstic i cura. Només un 60% dels nens amb sospita de pneumònia tenen accés a l’atenció adequada i només el 31% d’aquests nens reben antibiòtics.

    Percentatge de morts en menors de 5 anys per pneumònia segons estat d’origen el 2015 / WHO and Maternal Child Epidemiology Estimation. MCEE

    En els últims anys, s’ha produït un augment en la prevalença i virulència del pneumococ que és un dels principals patògens implicats en les pneumònies, al que s’ha afegit la progressiva resistència a antibiòtics que s’ha generat en les últimes dècades. La pneumònia també és la infecció que produeix un major nombre d’ingressos hospitalaris, tenint en compte que molts d’aquests ingressos, al voltant del 10% acaben a les Unitats de Cures Intensives per culpa de complicacions.

    La pneumònia és un tipus d’infecció respiratòria aguda que afecta als pulmons. Aquests estan formats per petits sacs, anomenats alvèols, que en les persones sanes s’omplen d’aire en respirar. Els alvèols dels malalts de pneumònia estan plens de pus i líquid, la qual cosa fa dolorosa la respiració i limita l’absorció d’oxigen. La vacuna conjugada pneumococcal 13–valent, juga un paper primordial en la prevenció d’aquesta malaltia.

    Factors de risc

    En nens sans les defenses naturals poden combatre la infecció però en nens malnodrits o desnodrits que estan immunodeprimits és més fàcil contraure la malaltia. A més, la presència prèvia de malalties com el xarampió o infeccions de VIH asintomàtiques també augmenten el risc que un nen contregui pneumònia.

    L’hospitalització només s’arriba a donar en casos molt greus. La pneumònia causada por bacteris es pot tractar amb antibiòtics. Abans d’això, es recomana plenament la prevenció, sobretot en nens, per reduir la mortalitat. La forma més efectiva de prevenir la pneumònia és a través de la immunització al Hib, als pneumococs, al xarampió i a la tos ferina.

    Altres conductes apropiades per prevenir la pneumònia serien dur una nutrició adequada per millorar les defenses naturals o corregir factors ambientals com la contaminació de l’aire interior de les llars o fomentant una higiene correcta en llars amuntegades.

    Treball de camp: intervenir allà on més afecta

    Al final, i com explicava Laia Ruiz en aquest article a El Diari de la Sanitat, «millorar el diagnòstic d’aquesta malaltia és, doncs, el primer escull que cal superar per lluitar contra la pneumònia». La falta de diagnòstic porta a que a molts països, els professionals i voluntaris de salut no tenen el coneixement ni les eines necessàries per fer un diagnòstic correcte.

    Hi ha molts projectes arreu que reclamen i proven de millorar com realitzar diagnòstics. És el cas del projecte ARIDA (Ajuda Diagnòstica d’Infecció Respiratòria Aguda), d’Unicef i Obra Social ‘la Caixa’. Projectes com aquest treballen per la «identificació inicial de les necessitats bàsiques i també per anar cobrint-les a través dels exercicis prova-error fins a trobar la solució adequada».

    En el seu dia, UNICEF i l’OMS van desenvolupar un temporitzador d’infecció aguda de la respiració (ARI) per ajudar els treballadors sanitaris a determinar la freqüència respiratòria d’un nen. El projecte ARIDA s’ha ocupat de distribuir-ne.

  • Creixement de la diabetis: 600.000 persones en pateixen a Catalunya

    600.000 persones pateixen diabetis a Catalunya. L’Enquesta de Salut de Catalunya (ESCA) del 2016 afirma que la diabetis afecta al 8,1% de la població de 15 i més anys (8% homes i 8,2% dones). A més, també estudia que la diabetis augmenta amb l’edat en tots dos sexes, passant de 1,5% de prevalença en el grup d’edat de 15 a 44 anys al 22,3% en la població de 65 i més anys. Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS) hi ha una prevalença creixent de la diabetis, sobretot la de tipus 2.

    Altres característiques que podem trobar en les persones que pateixen diabetis a Catalunya és que un 65% declaren ser a més hipertenses, un 49,4% presenten excés de pes i un 13% són fumadores.

    A través de la mateixa enquesta també es veu que «la diabetis presenta un clar gradient social». Les persones amb nivell d’estudis primaris o sense estudis tenen més del doble de probabilitat de patir diabetis respecte la població amb estudis universitaris, tant en homes com en dones.

    Segons la Federació Internacional de Diabetis (IDF), més de 199 milions de dones viuen amb diabetis al món. Aquest 14 de novembre, Dia Mundial de la Diabetis, a Catalunya s’ha volgut fer un esment especial a les dones sota el nom “Diabetis i dona, pel dret a un futur saludable”. Ho fan, diuen des del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya perquè»en molts països, principalment en vies de desenvolupament, les nenes i les dones veuen minvat l’accés a la promoció de la salut, a la prevenció, detecció precoç i tractament». A més, afegeixen que «les desigualtats sòcio-econòmiques exposen les dones als factors de risc principals per a la diabetis com són l’alimentació poc saludable i la manca d’activitat física».

    La jornada «Diabetis i dona, pel dret a un futur saludable» vol «reforçar la importància d’un accés equitatiu a l’atenció i educació per a les dones amb factors de risc o amb diabetis ja sigui per augmentar la capacitat de prevenir-la o per aconseguir un control òptim de la malaltia».