A la casa de tova de la família Martínez, els fesols es couen lentament. Acompanyats d’un parell de tortillas de blat de moro, compondran el modest sopar del dia. Igual que per a la trentena de famílies de la comunitat rural de San Miguelito, un nucli de població aïllat al municipi de Cacaopera, a l’oest del Salvador, l’escassetat d’aliments és un problema quotidià. Només un cop per setmana, la seva dieta s’enriqueix amb un parell d’ous provinents de les seves dues gallines. En els últims anys, les collites han estat dolentes. El canvi climàtic fa que les èpoques de sequera siguin més llargues i les pluges més intenses, provocant la destrucció dels cultius. Les dades del ministeri d’Economia revelen que dos terços de la població viuen per sota del llindar de la pobresa, dels quals la meitat es troba en la pobresa extrema.
Segons l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura, la FAO, la subalimentació ha augmentat lleugerament. El 2016 afectava el 12,4% de la població, enfront del 10,7% el 2007. Tot el contrari d’un altre país de l’Amèrica Llatina, el Brasil, que, tot i les persistents i considerables desigualtats, va saber pràcticament eradicar la fam i treure milions de persones de la pobresa extrema a la primera dècada del segle XXI gràcies a l’ambiciosa estratègia “fam zero”, basada en les ajudes directes a famílies, el suport a l’agricultura familiar i l’aposta per l’alimentació escolar.
Per l’expresident Lula da Silva, aquesta experiència havia de beneficiar altres països en vies de desenvolupament, el que va donar lloc a un programa de cooperació amb la FAO i diversos països de l’Amèrica Llatina, ratificat per un acord signat el 2008. “Brasil vol transferir aquest coneixement als països germans i cooperar en la solidaritat”, va dir en una conferència al 2011, afegint que “això no és ensenyar una fórmula establerta, però crec en la possibilitat de compartir la nostra experiència, multiplicant els esforços en la lluita contra la fam”.
Un dels aspectes destacats de l’estratègia brasilera va ser l’aposta per l’enfortiment de l’alimentació escolar, vinculat a la promoció de l’agricultura familiar. 45 milions de nens brasilers mengen avui dia escola. És aquest model el que el govern del Brasil i la FAO van ajudar a implementar a El Salvador.
Al municipi d’Atiquizaya, situat a la zona est del país, es repeteix cada dilluns la mateixa escena. Uns integrants de la cooperativa agrícola Las Bromas visiten 16 centres escolars de la zona per lliurar-los la seva producció: tomàquets, raves, cogombres, plàtans i altres fruites i verdures que acompanyen l’arròs i els fesols comprats a través d’un programa nacional. Unes cuineres s’encarreguen després de preparar els àpats, tant per als alumnes del torn de matí com per als de la tarda.
Les integrants de la cooperativa Las Bromas / BENOÎT CROIS
A l’escola Cordelia Ávalos de Tasca, la Sandra, una nena de 5 anys que tenia problemes d’anèmia, és la primera a acabar-se el plat, uns fesols acompanyats d’amanida de cogombres i tomàquets. “La meitat dels nostres alumnes no esmorzen i alguns se’ns desmaiaven”, explica la directora del centre, Ana María Fajardo. “Aquest programa ha contribuït a millorar l’assistència”, afegeix. La iniciativa també pretén promoure els petits agricultors. Aquests es beneficien de l’estabilitat dels preus, davant la volatilitat del mercat, el que els ajuda a estabilitzar els seus ingressos i a tenir més capacitat per invertir.
És el cas de la cooperativa Las Bromas. Originalment formada per dones, reuneix actualment 23 dones i 23 homes, tots petits productors. “Va ser fundada pels nostres pares fa 37 anys, però estava una mica abandonada”, explica Blanca Perdomo, una de les seves integrants. “La vam reactivar fa 10 anys i l’entrada al programa Escoles sostenibles ens va donar un nou impuls”. Nous sistemes de reg, pous i noves eines van permetre una millora de la seva productivitat, al mateix temps que apostaven per l’agricultura orgànica.
No obstant això, cinc anys després de la seva introducció, el programa segueix sent pilot. Malgrat un creixement anual important del pressupost, encara no arriba al 5% de les escoles d’El Salvador, un país amb greus dificultats financeres. A la resta de països beneficiaris d’aquesta cooperació, el programa també està tardant en posar-se en marxa. Tanmateix, el Brasil vol continuar promovent la seva experiència en aquest àmbit. El 2011 va obrir a Salvador de Bahia el Centre d’Excel·lència de lluita contra la fam, que assessora de països en desenvolupament, principalment a l’Àfrica.
Però aquesta aposta declarada per la cooperació Sud-Sud amaga una altra cara de la política exterior brasilera. “El Brasil té aquest discurs més solidari i més horitzontal que la cooperació Nord-Sud, però al mateix temps exclou de les decisions a la societat civil. I no obstant això, hi és molt present el sector privat”, subratlla Enara Echart, investigadora de la Universitat Federal de Rio de Janeiro.
Nens menjant un apat preparat en el marc del programa Escuelas Sostenibles al municipi d’Atiquizaya a El Salvador / BENOÎT CROIS
En l’àmbit de l’agricultura, el suport extern del Brasil als petits productors és clarament minoritari. “Van molt més cap al desenvolupament de l’agronegoci i de l’agricultura intensiva”, apunta Echart. Un exemple és el corredor de Nacala, una regió fèrtil de Moçambic que el govern d’aquest país vol desenvolupar amb la cooperació del Brasil però que va acabar beneficiant a les grans empreses brasileres i perjudicant als petits agricultors locals. “Amb aquesta aposta per la cooperació Sud-Sud, el Brasil no ha volgut tant canviar les regles del joc com ocupar un espai en l’escenari internacional”, conclou.
Aquest projecte ha estat finançat pel Centre Europeu de Periodisme (EJC) a través del Innovation in Development Reporting Grant (www.journalismgrants.org).
Sis de cada mil joves barcelonines d’entre 15 i 19 anys són mares. La distribució d’embarassos adolescents, però no és homogènia a la ciutat. La taxa de fecunditat està lligada a la pobresa dels barris i es distribueix de forma desigual: Torre Baró, Trinitat Nova o Ciutat Meridiana, del districte de Nou Barris, o el barri de Baró de Viver a Sant Andreu presenten una major freqüència de naixements en dones adolescents que la mitjana de Barcelona.
El mateix passa amb la taxa d’interrupció voluntària de l’embaràs. Mentre que a la ciutat el 71,5% dels embarassos en noies joves acaben en una interrupció, la xifra varia molt segons el codi postal. Al districte de Sarrià-Sant Gervasi la taxa és del 92% mentre que, per exemple, al districte de Nou Barris només una de cada dos adolescents en estat interromp l’embaràs. A més, les dones nascudes a l’estat espanyol presenten una major freqüència d’avortaments del total d’embarassos en comparació amb les dones originàries de països de rendes baixes.
Davant d’aquesta realitat, l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) va començar fa prop de deu anys un programa de salut comunitària per acostar infermeres i psicòlegs als barris més vulnerables. Des de fa uns mesos Barcelona ha decidit estendre el programa a més barris. Un d’aquests és el del Turó de la Peira-Can Peguera. “Són barris en què es pretén reduir la desigualtat generada per la pobresa i millorar-ne la salut”, diu la Noelia Vázquez, tècnica de Salut als barris.
Una única trobada amb professionals
Un espai íntim de consulta, una atenció individual i una conversa informal de tu a tu amb una infermera o una psicòloga durant una hora és la base del programa SIRIAN, acrònim de «Salut sexual i reproductiva en dones immigrades i autòctones». El programa va dirigit a noies i dones de 14 a 49 anys i nois de 14 a 29 i consisteix en una única trobada. Com a reclam s’ofereix una T-10 gratuïta.
Al Turó de la Peira-Can Peguera (Nou Barris) l’espai es troba dins del casal de barri La Cosa Nostra i no ha estat escollit a l’atzar. Molts joves participen en activitats del casal i les mares vénen a buscar-hi els seus fills. És el cas de la Vaneza Torrico (25), boliviana d’origen, que hi duu els seus fills i que ha mantingut una trobada amb els professionals després que l’hi suggerís la Laia Nebot, psicòloga que participa en el programa comunitari.
“L’objectiu és que les persones coneguin l’existència dels centres d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva (ASSIR) [estructura de suport a l’Atenció Primària] i també el ventall de mètodes anticonceptius que existeixen”, explica.
Segons l’Enquesta de salut maternoinfantil de Barcelona del 2014, el 17,5% de dones que han tingut un naixement declaren que l’actual no era un embaràs planificat. De les dones que han tingut un naixement i que no havien planificat aquest embaràs, el 57,5% estaven utilitzant algun mètode anticonceptiu (anticonceptius orals, preservatiu, DIU etc.) que devia haver estat mal utilitzat o fallar.
El cas de la Vaneza va ser, com diu ella, un cas de mala sort poc habitual. Segons explica, va quedar-se embarassada sense buscar-ho, després que el mètode anticonceptiu que feia servir, un DIU, fallés. A més, però, l’embaràs se li va complicar i va acabar perdent el fill.
De tot plegat en va poder parlar amb la Laia. “Vaig poder desfogar-me i ella em va explicar altres mètodes, ja que del DIU, no en vull ni sentir a parlar. Jo desconeixia per exemple el condó vaginal o la vacuna i les pastilles no em van bé”, explica la Vaneza.
Trencar barreres socials i culturals
Ara té dos fills i el tercer és a punt de néixer. “Ella em va parlar de moltes coses i com que torno a estar embarassada em van explicar recursos per cuidar-me també”. “El fet de ser una consulta individualitzada et permet treballar certes barreres socials però també culturals”, diu la Laia.
Sobre aquest punt la Vaneza explica que, per exemple, a Bolívia hi ha moltes menys eines i recursos d’educació sexual i “hi ha nenes de 13 i 14 anys que ja són mares perquè per ignorància en una primera relació ja és queden embarassades”. “És important que programes així arribin a la gent del carrer”, admet. Actualment el programa està desplegat a Trinitat Vella, Trinitat Nova, Verdum, Can Peguera, Turó de la Peira, Roquetes, Raval i Zona Nord de Nou Barris.
La idea també és empoderar la dona perquè parli amb la seva parella de si no vol tenir més fills o vol fer servir un mètode anticonceptiu. “En una ocasió una dona paquistanesa em va demanar que li donés alguna cosa per no tenir fills però que el seu marit no pogués notar que prenia”, recorda la Laia. Amb tot, matisa que ni les infermeres ni les psicòlogues del programa recepten res sinó que només orienten i assessoren i, en tot cas, deriven al CAP o a l’ASSIR.
“És important entendre que el SIRIAN no és un bolet que surt del no-res, sinó que es tracta d’un programa que s’insereix a la comunitat i per això hi ha contacte amb els serveis socials, les farmàcies, els instituts o els CAP del barri”, comenta la Noelia Vázquez. Els contactes previs ajuden, diu, a determinar la ubicació més ideal per a les consultes en funció de la comunitat de cada barri i també serveix perquè durant el seu funcionament es pugui derivar els usuaris a altres recursos que ja hi existeixen i que potser són desconeguts per alguns veïns, com va ser el cas de la Vaneza.
L’obesitat infantil ha estat reconeguda des de fa anys com un dels problemes més importants de salut infantil. És motiu de preocupació de les autoritats sanitàries i educatives, de les famílies, i de la població en general. Nombrosos articles científics i de premsa han abordat aquest tema, que es considera ja una epidèmia que cada vegada afecta més als més petits.
Una notícia publicada al diari The Guardian feia referència a l’èxit d’un programa dut a terme els darrers anys a Amsterdam, que ha aconseguit disminuir l’obesitat i el sobrepès de la població escolar de primària. En realitat es tracta d’un programa que està implantat a més de 80 municipis holandesos des de l’any 2009. S’ha anomenat Jongeren Op Gezond Gewicht (JOGG, joves amb pes saludable), i és una intervenció a nivell municipal que intenta encoratjar la participació de tota la ciutat incorporant el menjar saludable i l’exercici físic com a opció atractiva per als joves de menys de 19 anys. Es coordina a nivell nacional i consisteix en cinc pilars: compromís polític, la cooperació entre el sector públic i privat, el màrqueting social, el suport científic i l’avaluació, així com vincular en els mateixos serveis sanitaris la prevenció i la cura de la salut.
Un dels punts més importants és la campanya “beu aigua”, que promou l’aigua com la beguda bàsica i rebutja les begudes ensucrades. I ho fa amb la participació activa de la família, l’escola i el seu entorn, i amb l’absència d’oferta d’aquestes a l’entorn escolar i familiar. El programa té suport polític dels municipis, que a més s’han compromès a avaluar-ho i han comprovat descensos de l’obesitat entre 5 i 20% en menors d’escoles primàries. D’altra banda alguns aspectes d’aquest programa resulten molt controvertits com ara que afavoreixen també la participació i col·laboració d’empreses multinacionals d’alimentació en la promoció del programa.
En realitat el JOGG està basat en un programa previ que s’havia iniciat al començament dels anys 90’ a alguns municipis de França, anomenat Ensemble Prévenons l’Obésité Des Enfants (EPODE, junts anem a prevenir l’obesitat infantil), que s’ha estès no solament a Holanda, però també a d’altres països de la Unió Europea. D’aquest programa s’han dut a terme diverses avaluacions de la seva efectivitat comparant municipis on es fa la intervenció amb municipis on no es fa, que han mostrat una disminució de l’obesitat als municipis que tenen implantada la intervenció.
Els programes que es fan a Catalunya, el Pla Integral per a la Promoció de la Salut mitjançant l’Activitat Física i l’Alimentació Saludable (PAAS, implementat des de fa 10 anys) i d’altres a l’Estat espanyol i a nivell municipal com ara el Programa contra l’Obesitat infantil de Barcelona (POIBA), tenen aspectes semblants als esmentats i se centren a promoure canvis de conducta. També han mostrat un cert impacte positiu a nivell escolar, de fet, aquests programes sembla que han aconseguit controlar l’obesitat als escolars de primària. Així, segons l’estudi ALADINO l’obesitat i el sobrepès infantil entre els 6 i 9 anys ha disminuït del 44% al 41% entre els anys 2011 i 2015 a l’Estat espanyol.
Ara bé, l’efecte positiu d’aquests programes també es pot relativitzar i qüestionar si es té en compte que al nostre entorn, per exemple, un de cada 2-3 menors de 6-9 anys presenten excés de pes, i que una reducció del 5-7% en 4 anys es podria considerar un èxit bastant relatiu. D’altra banda, els resultats aconseguits se centren en població escolar de primària, i l’obesitat està augmentant també a d’altres edats, sobretot preescolar.
Les avaluacions han mostrat que les intervencions han de ser multidimensionals -incorporar la família, l’escola i la comunitat- i s’han de mantenir en el temps. Si no es mantenen en el temps, els resultats deixen de tenir impacte. Com a exemple, quan s’han fet intervencions d’aquest tipus d’un any de durada i s’ha avaluat un any després, la millora ha estat molt irrellevant. A més, tots els programes fan menció dels determinants socials de l’obesitat (les condicions de vida i els ingressos econòmics familiars, la classe social ocupacional dels pares, el nivell d’estudis de la família, les condicions de treball, el lloc de l’habitatge, etc) com a factors determinants de l’obesitat infantil, però en molt pocs casos s’implementen intervencions concretes sobre aquests.
En general se centren solament en els canvis d’hàbits i haurien de posar molta més èmfasi en els determinants socials de l’obesitat infantil i centrar-ho en la disminució de les desigualtats. Hi ha una probabilitat elevada que els missatges de canvis d’hàbits i conductes arribi amb més facilitat als menors de famílies amb millors condicions de vida, que habitualment són els qui menys el necessiten (l’anomenada llei de cures inverses).
Segon l’estudi ALADINO mencionat anteriorment, la proporció de menors amb sobrepès ha estat del 50% entre els menors de famílies que declaraven ingressos de menys de 18.000 euros l’any, i del 38% als qui declaraven més de 30.000 euros. En menors de famílies amb nivell d’estudis universitari, un 10% més baix respecte de la resta de nivells d’estudis.
En resum, la implementació de programes de prevenció de l’obesitat infantil ha de començar des de ben aviat en el moment del naixement, i fins i tot abans. Han de ser impulsats i implantats des de la política i incorporar tots els agents socials. Els programes s’haurien d’implementar tenint en compte els determinants socials de l’obesitat infantil i, sobretot, s’hauria d’evitar la participació de la indústria de l’alimentació en la promoció dels programes. Ben al contrari, pel conflicte d’interessos s’hauria de legislar i evitar la participació de les empreses que produeixen i promocionen les begudes i aliments no saludables en les intervencions dirigides a evitar-ne el consum. No podem posar la guineu a cuidar de les gallines.
Es calcula que el 2050 gairebé el 70% de la població mundial viurà en zones urbanes. Davant d’aquesta creixent urbanització els experts urgeixen a les ciutats que implementin polítiques d’urbanització i transport orientades a millorar la salut dels seus ciutadans. Habilitar més espais verds, reduir la contaminació i la densitat de cotxes o fomentar l’activitat física i l’ús del transport públic són algunes de les mesures que millorarien la salut de les persones. Així ho han reclamat experts de l’àmbit acadèmic, de la salut pública i del transport aquest dimecres durant la tercera edició del Congrés Internacional de Transport i Salut, que se celebra a l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), centre impulsat per l’Obra Social ”la Caixa”.
Pel coordinador de Salut Pública i Medi Ambient de l’OMS, Carlos Dora, «és crucial que es doni prioritat a polítiques que promoguin el transport públic i la mobilitat a peu, en bicicleta o en transport elèctric quan sigui necessari per protegir la salut pública». «Això incrementaria els nivells d’activitat física de la població, reduiria la contaminació atmosfèrica i el soroll, contribuiria a la lluita contra el canvi climàtic i transformaria les ciutats en llocs més saludables i atractius», ha afegit aquest dimecres Dora.
Concretament, una millor planificació urbana podria contribuir a posposar el 20% de la mortalitat prematura. Així ho apunta un estudi publicat per ISGlobal l’any passat, tal com ha recordat Mark Nieuwenhuijsen, director de la Iniciativa de Planificació Urbana, Medi Ambient i Salut de l’institut. «Urgeix la col·laboració entre experts de camps diferents per posar la salut de les persones en primer lloc. La manera com es dissenya i gestiona la xarxa de transports és una qüestió de salut pública», ha dit l’epidemiòleg.
I és que segons ha explicat la investigadora d’ISGlobal Haneen Khreis, si bé tradicionalment les polítiques de transport s’han centrat en els accidents de vehicles o la contaminació hi ha molts altres aspectes que afecten la salut i que s’hi associen. El soroll, les illes de calor, la manca d’espais verds, la inactivitat física, la segregació de comunitats o l’exclusió social són alguns dels exemples que ha posat Khreis.
Deures per a Barcelona
Preguntats per les polítiques municipals a la ciutat de Barcelona, com ara restringir la circulació als cotxes de més de vint anys a partir del 2019, Carlos Dora i Mark Nieuwenhuijsen coincideixen en què van pel bon camí. Amb tot, si bé Dora creu que Barcelona «ha fet molt en la protecció d’espais peatonals i verds», Nieuwenhuijsen considera que encara hi ha molta feina per fer. «A Barcelona no hi ha suficients zones verdes, hi ha soroll, la gent no fa prou activitat física i hi ha massa cotxes a la ciutat», diu. De fet, la contaminació és una de les principals preocupacions dels barcelonins, tal com va revelar una enquesta feta pública per l’Ajuntament de Barcelona al gener.
Segons ha expressat el director de la Iniciativa de Planificació Urbana de l’institut, iniciatives com la Superilla del Poblenou «són importants per a la salut» però calen també més carrils bici així com promoure l’ús del transport públic. Per altra banda també ha valorat molt positivament el paper que poden jugar les bicicletes elèctriques. «Són una possible solució ja que no contaminen i no fan soroll», ha dit.
Impacte sobre la salut
Segons explica Carlos Dora les principals malalties associades a la contaminació són les cerebrovasculars i les cardiovasculars, a més de les respiratòries. «Les partícules petites passen del pulmó a les artèries i causen una inflamació que fa més estret l’espai per on circula la sang. les calcificacions poden derivar en ictus o en un infart de miocardi, per exemple», assegura. D’altra banda, l’ús habitual del cotxe en entorns urbans com a mitjà individual també l’associen a una menor activitat física. «El sedentarisme és un factor de risc de malalties cardiovasculats i de càncer», comenta també Dora.
Entre les qüestions tractades al llarg de la setmana figura l’anàlisi dels reptes i oportunitats que presenta la irrupció dels vehicles autònoms. «És encara aviat per determinar l’impacte que tindrà la seva generalització, ja que depèn del model de negoci amb el qual es porti a la pràctica. Si s’aposta pel vehicle autònom impulsat per combustibles fòssils i per a ús individual, probablement es redueixi el nombre d’accidents, però no se solucionaran els problemes relacionats amb el sedentarisme, la contaminació atmosfèrica, el soroll i l’ocupació de l’espai públic», ha advertit David Rojas-Rueda, investigador d’ISGlobal. «En canvi, si s’aposta per vehicles autònoms elèctrics per a ús col·lectiu i per un model que no ens empenyi a ser propietaris d’un automòbil, sinó usuaris d’un servei públic, els beneficis en la salut podrien ser importants».
El nostre Sistema de Salut ha començat a tenir un discurs sobre la importància dels determinants de la salut però la seva planificació i les seves intervencions encara ignoren aquests determinants, en especial els referents als riscos mediambientals.
Això és per diferents causes. La primera i molt important és la cultura i el model de «medicalització» de la salut –la preeminència de l’alta tecnologia, el medicament com a panacea, el consumisme sanitari, el sistema centrat en l’hospital d’aguts- al servei de determinats interessos econòmics de negoci amb la salut. A més això està afavorit per la «cultura» encara hegemònica entre els polítics, gestors, professionals i ciutadania d’allargar l’esperança de vida (indefinidament potser) fent tot el que calgui per salvar persones al final de la seva vida.
La segona causa, fins fa poc, en el cas dels determinants ambientals d’origen antropogènic, ha estat la insuficiència d’evidències científiques durant molts anys dels danys per a la salut de la contaminació del medi. S’ha investigat molt en el que ha estat rendible econòmicament en el mercat: nous fàrmacs, tecnologia diagnòstica i de tractaments, implants i nous procediments, etc.
Avui ja sabem però que la contaminació del medi (aigües, sòls, atmosfera i aliments) és una causa molt important de pèrdua de salut i de morts prematures. Ho sabem gràcies a les importants recerques d’institucions com el CREAL o l’IMIM, totes dues de casa nostra, que han demostrat la relació entre la contaminació mediambiental i malalties respiratòries, cardiovasculars, neurològiques, trastorns de fertilitat, immunitàries, càncers de tot tipus, malformacions congènites i altres.
Salut (també ambiental) a totes les polítiques
Malgrat els coneixements que avui tenim podem veure exemples de la concepció hegemònica de la salut en el Pla de Salut 2016-2020 del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya. En aquest Pla, quan analitza les causes d’emmalaltir i morir se citen els hàbits personals (alimentació, exercici físic, tabac, alcohol) i per primera vegada els determinats econòmics i socials que comporten, a més, desigualtats en salut. Ara bé, no es mencionen les condicions del medi sobre la salut. En l’anàlisi de l’esperança de vida de la població per regions de Catalunya és curiós que les regions que tenen millor esperança de vida són la Vall d’Aran, la Cerdanya, els dos Pallars i l’alta Ribagorça (regions no dotades precisament de tecnologies i hospitals terciaris, però sí potser d’una millor qualitat ambiental).
El Pla fixa objectius com ara reduir la mortalitat –un 20% per problemes càrdio circulatoris, un 10% per malalties respiratòries- i augmentar en un 15% la supervivència de més de cinc anys després d’un càncer. Tanmateix, al posar com a objectiu el descens de la mortalitat -enfront de les dificultats d’actuar amb salut en totes les polítiques públiques- en comptes d’actuar en les causes i en la prevenció la realitat és que s’actuarà en tractaments, despesa i sofriment per allargar la vida un cop el mal ja està fet.
Ho veiem en els programes específics per aconseguir aquests objectius, que segons el Pla són:
– Baixar la mortalitat per ICTUS: Desplegar el nou model d’atenció urgent, arribar a un 85% de tractaments endovasculars
– Baixar la mortalitat per isquèmia cardíaca: aconseguir en un 75% d’infarts tractament angioplàsties en 120 minuts
– Baixar la mortalitat per causes respiratòries: Implantar un model de medicina respiratòria de precisió (?) creant un grup de treball
– En càncer: aconseguir el cribratge poblacional al 100% de la població entre 50 a 69 anys
L’abordatge dels determinants ambientals dels problemes de salut, com també de la majoria de determinants, requereix un treball intersectorial no només a nivell comunitari o local, sinó especialment a nivell de govern i en ocasions a nivell d’estat. Abans de planificar cal comptar amb una anàlisi de la xarxa de causalitat que arribi fins a les arrels dels problemes, de manera que s’evidenciï quins són els determinants més enllà dels hàbits i les responsabilitats personals. Si a continuació ens preguntem quines són les intervencions efectives per reduir l’impacte d’aquests determinants sobre la salut veiem que moltes són competència de les institucions que han de regular la indústria, el comerç, l’habitatge, el trànsit, la protecció social o el medi ambient.
Per ser efectiu el treball intersectorial necessita en primer lloc un procés de planificació conjunt, en el que participin totes les institucions amb responsabilitats importants sobre els determinants, en el qual es desenvolupi una xarxa de causalitat basada en evidències. Necessita també una bona definició de les intervencions i que les institucions tinguin partides pressupostàries específiques per a proveir-les, un sistema de seguiment comú i transparent i un lideratge del nivell suficient per comprometre a totes les autoritats implicades. Només així aconseguirem realment millorat la salut de les persones i no només gastar recursos en actuar al final dels processos d’emmalaltir.
Elisabet Jané. Metgessa. Especialista en planificació i avaluació de resultats en salut. Ha treballat en planificació, fa anys, pel Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya i en el Consorci sanitari i Social de Catalunya. Treballa actualment per diversos organismes internacionals i governs de paisos fonamelalmet de centre america.
Les adolescents declaren cada cop més haver estat víctimes d’assetjament sexual, sobretot mentre anaven pel carrer i quan ja tenen una certa edat, de 16 a 18 anys. Una de cada quatre (26,4%) alumnes de Segon de Batxillerat i de Segon de Cicles Formatius de Grau Mitjà de Barcelona ha afirmat haver patit agressions verbals o físiques de caràcter sexual, segons una enquesta de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB). La xifra ha crescut des de l’última edició de l’estudi, feta l’any 2012, quan les víctimes representaven el 16,3%.
La magnitud de la xifra és «molt preocupant», segons Lídia Casanovas, educadora del col·lectiu Fil a l’Agulla especialitzada en visió de gènere. Però alhora cal relativitzar el fet que hagi crescut la xifra de víctimes. «Una explicació de l’increment pot ser que la sensibilització feminista té cada cop més impacte, hi ha més consciència», expressa, i concreta en altres paraules: «Abans quan a una noia li tocaven el cul, potser no ho percebia com assetjament; ara cada cop s’hi oposen més», celebra.
L’enquesta, que pregunta a gairebé 3.888 joves sobre diferents àmbits del seu benestar, evidencia també que l’assetjament sexual es fa més intens a mesura que les noies es fan grans. Mentre que només el 6,8% de les enquestades de Segon d’ESO reconeix haver estat víctima, al Batxillerat el percentatge arriba al citat 26,4% (enmig queda el 14,6% de Quart d’ESO). «És quan es construeixen com a dones que els assetjadors les identifiquen més com a objecte de desig», conclou Casanovas.
Ara bé, els experts alerten també que la concentració de casos entre les joves en la cruïlla de la majoria d’edat no ha de fer que s’obviïn els que pateixen la resta de nenes. «També en pateixen, i s’ha d’anar amb compte perquè són més vulnerables: en un taller recent una noia de Sisè de Primària m’explicava com un home l’havia increpat pel carrer i ella havia hagut d’accelerar el pas», sosté Casanovas.
I és que, tal com constata l’estudi, la gran majoria de les víctimes asseguren haver-ho estat a l’espai públic. Tant és així, que el 13% d’elles situa l’agressió al carrer, mentre les que l’han patit a casa o a l’escola no arriben al 3%. Segons detallen resultats de l’enquesta, s’observa un augment especialment en el nombre d’assetjaments al carrer però també en altres llocs com festes, bars o discoteques. Així doncs, és el carrer un lloc més perillós per a l’assetjament que la llar o el centre educatiu? No necessàriament. «Les males experiències al carrer són més fàcils de verbalitzar, parlar del que passa a casa costa molt més», matisa Casanovas. «Als tallers amb joves es parla molt més dels piropos masclistes, les agressions, els comentaris…», opina.
Maltractament psicològic en les parelles
A banda de l’assetjament, una altra dels perills entre els adolescents és la violència de gènere dins les parelles. En aquest sentit, a l’estudi aflora com gairebé una de cada cinc joves (el 18,3%) ha patit maltractament d’algun tipus per part de la seva parella. En el cas dels nois, el percentatge és del 12%. Com amb les agressions, aquestes conductes s’intensifiquen amb l’edat: entre els de 16 a 18 anys aquesta xacra és molt més present (l’han patit el 23%) que entre les de 13 i 14 (6,6%).
La forma de maltractament més estesa entre els joves és l’emocional –o psicològica–, que consisteix en una conducta hostil sostinguda per part d’un membre de la parella cap a l’altre, sigui amb insults, amb amenaces o amb humiliacions, que té com a objectiu minar la seva autoestima. Gairebé totes les noies que han estat víctimes han patit aquesta forma de maltractament.
Però el que més preocupa és el maltractament físic i el sexual. I tot i que els percentatges són en aquests casos molt més reduïts, no deixen de ser preocupants. Al voltant del 4% de les adolescents de Quart d’ESO i de Segon de Batxillerat s’ha vist sotmesa per la seva parella a tenir relacions sexuals –o a dur a terme pràctiques sexuals concretes– en contra de la seva voluntat.
Diferències segons nivell socioeconòmic
El codi postal, en aquest cas del de l’escola, és un factor determinant per a molts aspectes de la salut. En aquest sentit l’Agència de Salut Pública de Barcelona es fixa en si l’escola o l’institut on estudia l’alumna enquestada està en un barri amb una Renda Familiar Disponible mitjana alta o baixa. Tot i que la diferència no és molt notòria sí que hi és: un 15% de les alumnes de Batxillerat o CFGM en barris afavorits reconeix haver estat víctima d’assetjament enfront del 19% dels barris desafavorits. Per contra, el percentatge global d’alumnat víctima d’assetjament sexual no varia en els nois segons el nivell socioeconòmic del barri del centre educatiu.
En altres indicadors la incidència d’un resultat o un altre segons el nivell socioeconòmic és més accentuada. N’és un exemple el percentatge de mala salut percebuda, que gairebé es duplica entre les alumnes de centres ubicats en barris desafavorits respecte als situats en barris en major nivell socioeconòmic. Mentre que un 14% de les noies de barris desafavorits declaren tenir una mala salut (regular o dolenta), en els barris afavorits ho afirma el 8%. En el cas dels nois gairebé no varia: 6,3% i 6,7% en barris afavorits i desafavorits respectivament.
La crisi econòmica encara es fa notar avui a les neveres i als àpats de moltes famílies. En els darrers anys una realitat força desconeguda ha crescut arran d’aquest fet: l’anomenada ‘fam oculta’. Aquest tipus de malnutrició és reconeguda per l’OMS, que la defineix com la carència de vitamines i minerals necessaris en la dieta per potenciar la immunitat i un desenvolupament saludable.
Davant la pèrdua de la feina, la manca o la disminució d’ingressos familiars, una bona alimentació va deixar de ser sovint una prioritat. Per exemple, el 16% de la població espanyola reconeix tenir una dieta inadequada per motius econòmics i un 46% afirma que no menja el mateix que abans de la crisi, segons estudis citats per l’informe ‘Fam oculta a Catalunya, un obstacle en la igualtat d’oportunitats’.
“La crisi ha estat un generador de desigualtat i les polítiques d’aquest país han estat poc considerades amb la fam oculta”, denuncia Teresa Crespo, presidenta d’Entitats catalanes d’acció social (ECAS). “Les famílies més vulnerables tenen molts fronts oberts i si estàs pendent d’un desnonament no estàs per pensar en el tipus d’alimentació”, assenyala Crespo, que exigeix més polítiques orientades a combatre la fam oculta.
El dèficit de micronutrients té efectes sobre la salut
L’alimentació té efectes directes sobre la salut i el dèficit de micronutrients -compostos que el cos humà extreu dels aliments i que no pot produir per si mateix- té efectes negatius. “Els nivells lleus de deficiència de micronutrients poden perjudicar el desenvolupament intel·lectual, condemnen a viure per sota del potencial físic i mental i contribueixen de manera important a les malalties cròniques com les principals causes de mortalitat”, conclou un estudi d’UNICEF recollit en l’informe. El mateix estudi documenta que els nivells moderats condueixen a un retard en el creixement dels nens i que els severs poden portar a graus d’incapacitat i mobilitat limitada en adults.
Per contra una bona dieta té efectes positius en la salut. Ho explica el doctor en medicina i nutrició Lluís Serra Majem, catedràtic de Medicina Preventiva i Salut Pública a la ULPGC i president de Nutrició sense Fronteres. Segons exposa la dieta mediterrània -que inclou fruites, verdures i productes frescos entre altres- és molt beneficiosa per les malalties cardiovasculars, per prevenir el càncer de mama o fins i tot per prevenir la diabetis o mantenir una bona salut mental. “Durant la crisi l’adherència a la dieta mediterrània ha baixat en paral·lel a l’augment de l’atur i l’augment de l’obesitat infantil”, apunta també Serra.
Així ho alerten les entitats catalanes d’acció social (ECAS), que si bé reconeixen que la fam oculta és una problemàtica vinculada a una situació de pobresa, avisen que el factor econòmic no és l’única causa.
Accions polítiques però també més conscienciació
Algunes de les mesures per combatre la fam oculta que apunten des de l’ECAS passen per fomentar la presència d’horts urbans o fer polítiques fiscals que castiguin els aliments poc saludables. Una altra és la incorporació de nutricionistes als Centres d’Atenció Primària que puguin detectar o seguir casos de malnutrició.
Per la seva banda, Mercè Darnell, adjunta d’Acció social de Càritas Diocesana de Barcelona, assenyala també la necessitat de revisar els càterings de les escoles i de tenir més recursos per a menjadors escolars i menjadors socials. “És important però també que els nens puguin menjar a casa amb la família, fer la llista de la compra i aprendre quins aliments són més saludables, per això calen més recursos per a famílies vulnerables”, ha afegit.
Una altra acció que recull l’informe és incrementar el nombre de supermercats i establiments que posen a disposició dels clients productes rebaixats de preu per la proximitat de la data de caducitat. “És una bona política perquè és al lloc habitual de compra i no estigmatitza la població més vulnerable ja que tothom pot comprar-los”, assegura Darnell.
Sense dades des d’abans de la crisi
Des de les entitats es queixen que és difícil conèixer la realitat de la fam oculta a Catalunya i poder fer un bon abordatge si no hi ha dades concretes i representatives. Una de les dades sobre hàbits alimentaris la donava l’Enquesta de nutrició de Catalunya (ENCAT), publicada per la Generalitat, però només s’ha fet en dues ocasions (els anys 1992-1993 i els anys 2002-2003). Segons la darrera un 60% dels enquestats presentava dèficits de zinc (es troba en aliments com el cacau o algunes llegums), un 40% de vitamina A i prop del 20% de ferro i de vitamina D.
Així ho ha denunciat Serra, que va dirigir l’equip investigador que liderava l’ENCAT. “El 2002 prop del 4% de la població catalana patia fam oculta i un 30% malnutrició que derivava en obesitat o altres malalties. Avui seria com a mínim el doble”.
Quins són els reptes de la mobilitat sostenible a les ciutats? Aquest és el tema del darrer quadern en paper publicat per eldiario.es, ‘La ciudad civilizada’, un monogràfic que aborda com la mobilitat sostenible transforma de manera radical ciutats com Barcelona, aclaparades per la contaminació i el soroll.
Amb motiu de la presentació de la publicació del número 16 de la revista, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) acollirà aquest divendres un debat per parlar dels diferents reptes de la mobilitat sostenible, com ara la contaminació, el soroll o els embussos davant dels vianants, les bicicletes i el transport públic.
A més, també serà una ocasió per abordar de quina manera aquests factors afecten la salut de les persones ja que les ciutats s’han convertit en espais agressius i perjudicials per a la salut.
El debat comptarà amb Carme Borrell, gerenta de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, doctora en salut pública i especialista en medicina familiar i comunitària i membre del Consell de Mecenes d’El Diari de la Sanitat; Miguel Ángel Moll, enginyer de camins especialitzat en trànsit i director de la consulta Doymo i Mikel López Iturriaga, periodista i ciclista urbà. El moderarà Gumersindo Lafuente, periodista i coordinador de la revista d’eldiario.es. La reserva d’entrades es pot fer registrant-se a través d’aquesta pàgina.
Continguts de la revista
De Pontevedra a Londres, passant per Medellín, el monogràfic recull estratègies que han reduït la contaminació i facilitat la mobilitat de les persones, davant de l’omnipresent presència dels cotxes.
De la mà de coneguts impulsors de la bicicleta recorre Barcelona (Mikel López Iturriaga), Madrid (Christina Rosenvinge), València (Joan Ribó), Sevilla (Isabel Porras) o Sant Sebastià (Odón Elorza). El número compta també amb articles d’Ignacio Escolar, Jorge Melguizo, Salvador Rueda, Esther Anaya, Javier Moltó, Miguel Ángel Moll, Guillem G. de Polavieja o Gumersindo Lafuente. I reportatges de Pedro Bravo, Isabel Ramis, Antonio Lucio, Marta Peirano, Dani Cabezas, Lourdes Gómez, José Precedo o Ekaitz Cancela.
Promoure l’alimentació saludable des d’una perspectiva multicultural o combatre la solitud que pateixen persones grans són la finalitat d’alguns dels projectes de salut comunitària que es desenvolupen en alguns barris de Barcelona.
Durant l’any passat prop de 10.000 veïns i veïnes van beneficiar-se d’algun dels 133 tallers o intervencions de salut comunitària implementades per l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) amb entitats de cada barri i està previst que al llarg d’aquest any se’n facin entre 25 i 30 més. Més de la meitat de la població que se n’ha beneficiat són joves que ha participat en programes de promoció de la salut a les escoles o de reforç escolar. També destaca el més d’un miler de persones adultes que han participat en intervencions dirigides a millorar la seva qualitat de vida física i mental. Així mateix també hi han participat persones grans; gairebé un miler ha participat en el darrer any en el programa Activa’t als Parcs -que promou l’activitat física-, tallers de memòria o escoles de salut de gent gran.
Si bé fa anys que la ciutat desplega intervencions en salut comunitària, l’impuls promogut l’any passat pel govern municipal ha permès multiplicar els projectes en marxa i estendre’ls a més barris. Concretament, entre el 2015 i el 2017 el programa de Barcelona Salut als Barris haurà duplicat el nombre d’agents de salut comunitària a la ciutat -una quarantena entre agents i infermeres- i tretze barris més amb pitjors indicadors de salut comptaran amb algun projecte -passant de 10 barris a 23 en els darrers dos anys-.
La previsió és que en quatre anys (entre el 2015 i el 2019) es tripliqui el pressupost per a projectes de salut comunitària a la ciutat, període durant el qual s’hauran destinat 5 milions d’euros. «Si volem que la gent entri menys al sistema sanitari hem de fer un abordatge més important en salut comunitària i atenció primària, que són la porta d’entrada», explica la comissionada de Salut de l’Ajuntament de Barcelona Gemma Tarafa.
Un estudi mostra l’eficàcia de l’acció comunitària en salut
L’acció comunitària als barris pot tenir un impacte en millorar la salut de la gent. Així ho conclou un estudi liderat per l’Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP) i l’ASPB encara pendent de publicació. Els resultats de l’estudi, que ha pres dades de prop de 4.000 persones, mostren per exemple que el nivell de mala salut percebuda en dones de barris amb forta acció comunitària de salut millora. Concretament passava de 37,7% a 27,9% entre el 2001 i el 2011, els períodes analitzats.
En línies generals, com ja va avançar aquest mitjà, el resultat de l’estudi és que en els barris amb forta acció comunitària en salut es detecta una millora de la salut autopercebuda -un indicador que els experts assenyalen com molt representatiu- més gran que en els barris sense acció comunitària.
També hi ha exemples de l’eficàcia de programes de salut com Baixem al Carrer, que incideix en millorar la salut mental de les persones participants (fins a 15 punts de diferència abans i després de participar en el programa) i augmentar la seva xarxa social.
46 famílies perden casa seva cada dia a Catalunya, segons les dades del Consell General del Poder Judicial, quasi 10 al dia només a la ciutat de Barcelona. Els preus dels lloguers es troben en màxims històrics, amb una mitjana de més de 800 euros a Barcelona, amb una pujada creixent des de l’any passat d’un 11,69% d’increment, segons dades de la Generalitat. I la proliferació de pisos turístics expulsa a la població dels barris més cèntrics, apartant-los cap a la perifèria de la ciutat. Tot això està comportant que moltes persones es vegin forçades a deixar casa seva, sigui per un procés de gentrificació o per impagament de lloguer o hipoteca. Parlem amb HugoVásquez-Vera i Andrés Peralta, investigadors en el Grup de Recerca en Habitatge i Salut de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, sobre les conseqüències que té per la salut, física i mental i de canvi d’hàbits, passar per un procés de pèrdua de l’habitatge.
Què entenem per habitatge?
Hugo Vásquez-Vera (H.V.): Un habitatge és molt més que la part física. És un refugi, un lloc de protecció i de seguretat. Involucra aspectes socials molt rellevants. Allà aprenem a relacionar-nos, a entendre que hi ha unes normes, ens dóna seguretat, ens fa estar bé, augmenta l’autoestima… Tots aquests aspectes moltes vegades es deixen de banda i només es té en compte l’aspecte físic. Per altra banda, l’habitatge també involucra el barri. Això és molt rellevant a l’hora de parlar de l’accés als serveis públics, al transport, a les escoles, als llocs de feina… Tot això s’ha de tenir en compte en la definició més integral de l’habitatge.
Quines conseqüències té per la salut trencar amb l’habitatge, com per exemple quan hi ha un desnonament?
H.V.: Primer de tot cal tenir en compte que la salut de la gent està influenciada per aspectes socials, polítics i econòmics, no només per la sanitat o pels medicaments. Aquests aspectes socials són els que més impacten a la salut dels col·lectius. Quan hi ha judicis d’execució hipotecària, desnonaments, problemes d’assequibilitat o la gentrificació, tot això són processos que van més enllà de la part només física de l’habitatge. Això repercutirà directament en la salut dels afectats, tant física com mental. Hem comprovat que hi ha més probabilitat per una persona que està vivint un desnonament desenvolupi depressió, ansietat, estrès psicològic i fins i tot idees suïcides. El 2014 vam fer un estudi amb la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) on miràvem la situació de salut de la gent de la Plataforma comparat amb la població general. Vam trobar xifres com que algunes dones presentaven una probabilitat del 90% de presentar problemes de salut mental, en comparació del 15% de les dones de la població general.
Per tant, els efectes en homes i en dones són diferents?
H.V.: Sí. En la societat heteropatrialcal en la qual vivim, les dones tenen pitjors efectes en la salut en un procés de desnonament. Això és perquè, en general, hi ha diferències de poder, de decisió, de càrrecs… Són una sèrie de factors que fan que hi hagi menys capacitat de control per part de la persona.
Andrés Peralta (A.P.): Té a veure amb la divisió injusta del treball i de com es carreguen les tasques de cures a les dones. Com a col·lectiu estan més lligades a la casa. Això fa que davant d’un procés de desnonament o de tall de subministraments estan més exposades a enfrontar-se amb això en el seu dia a dia.
També en relació a la cura dels infants?
H.V.: El discurs que es transmet d’intentar no transmetre al teu fill tot el problema fa que l’adult responsable acumuli tot l’estrès, la tristesa i la preocupació, perquè no ho està externalitzant. Hi ha molts casos de persones que no ho han volgut compartir amb la família per por a no preocupar-los. Als fills, un procés de pèrdua de l’habitatge els afecta directament pel que fa al fracàs escolar i també perquè trenquen els vincles amb l’escola i amb els amics.
A.P.: En el cas de pobresa energètica també es veuen directament les conseqüències pels infants, sobretot trobem pitjor desenvolupament psicomotor, a més dels resultats escolar. Quan una família es preocupa perquè ha de triar entre pagar el lloguer o comprar menjar de qualitat, o fins i tot intentar que el teu fill pugui anar d’excursió amb l’escola, això augmenta l’estrès i l’ansietat. També té una conseqüència directa en la qualitat de l’alimentació i la nutrició, ja que si una família ha de pagar els subministraments, voldrà dir que estarà gastant menys en menjar sa, com fruites i verdura.
Per tant, estaríem parlant de problemes en la salut física i mental, però també d’hàbits saludables.
H.V.: Els impactes en la salut mental impliquen un major risc de depressió, estrès, ansietat i augment del risc de suïcidi. Hi ha un estudi als Estats Units que demostra com la gent que està en les primeres etapes de retràs en el pagament té quatre vegades més risc de depressió que qui no té cap impagament. Pel que fa a la salut física, hi ha més risc de sobrepès i obesitat i de contraure malalties cròniques. També problemes d’hipertensió arterial i de major mortalitat per problemes cardiovasculars. El tercer punt, i això és clau, és el tema d’hàbits. Una persona que està vivint un procés de desnonament canviarà les seves conductes. Hi ha qui comença a fumar per l’estrès o que ja no podrà seguir tenint una dieta saludable. Què triaries, pagar la llum o comprar verdures? També troben casos de gent que tenien una vida saludable i feien esport que ho han deixat de fer arran del problema amb l’habitatge.
Un dels missatges que més repeteix la PAH és que “no és culpa teva”.
H.V.: Hi ha un problema molt gran pel que fa als desnonaments que és la sensació de culpabilitat i vergonya. Això afecta els processos psicològics per culpa d’aquesta sensació de fracàs, vergonya, aïllament… La PAH, a més de la lluita política, busca apoderar a la gent i ajudar-les a no sentir-se culpables. La sensació de no controlar el teu futur és una de les més terribles que hi ha.
Per tant, el sentiment de grup és important pel que fa a la salut mental?
H.V.: Seguint amb l’exemple de la PAH, per una banda hi ha un suport mutu clar, de cohesió social, de fer-te sentir acompanyat. Però hi ha un altre factor que no es té en compte en un primer moment i és que la persona que està allà s’adona que també pot ser útil per algú altre i que el pot ajudar. Això ho resignifica tot i fa que la persona torni a dotar-se d’identitat. Fa que entenguin que ells també són importants.
A.P.: Hem de canviar de xip, com a persones i com a societat. Hem de deixar enrere la culpabilització i entendre que l’habitatge és un dret. Encara que no pagui no em poden deixar al carrer amb la meva família. No es pot negociar amb l’habitatge.
H.V.Totes aquestes iniciatives col·lectives són un factor protector que atenua els efectes negatius de la crisi de l’habitatge. Pel suport social, per l’ajuda mútua, pel fet de sentir-te acompanyat, que no ets l’únic a qui li passa. T’ajuden a apoderar-te i a treure’t la sensació de fracàs i aïllament, a organitzar-te per lluitar i canviar les coses.
A.P.: Tot va lligat. Una persona que té problemes per pagar el lloguer o la hipoteca, molt probablement també en tindrà per pagar els subministraments com l’aigua o la llum. Quan hagi de marxar del barri, segurament anirà a un menys serveis i que estarà allunyat del teixit social de la persona. A més, no pagar els deutes crea un estigma social que fa que la persona limiti les interaccions socials, causant estrès i ansietat que pot acabar ocasionant problemes físics també.
H.V.: A la PAH les persones afectades retroben la xarxa social que han perdut. Molts han perdut els amics que tenien o els cercles per on es movien han deixat d’existir, alguns de manera traumàtica i altres que per situacions de la vida o per haver marxat del barri. Totes les iniciatives socials que promoguin la integració, la cohesió i el treball conjunt, com la PAH o el Sindicat de Llogaters, en termes de salut col·lectiva són molt necessaris.
Com afecta saber que un contracte de lloguer pot vèncer al cap de tres anys i poden renegociar-se les condicions del contracte?
H.V.: El lloguer aquí s’ha precaritzat molt i ara per ara no és una alternativa segura i sostenible. Amb la finalització d’un contracte, i amb l’estrès de la possible pujada de preu, el llogater té dues opcions. O et quedes en aquell pis i, com que no pots pagar, t’enfrontes a un desnonament, o marxes i busques un pis assequible a l’extraradi. Però això voldrà dir trencar amb l’entorn, com els veïns, l’escola, la feina o les activitats. Estem perdent el dret a la ciutat i això té implicacions directes en la salut.
A.P.: Establir un projecte a llarg termini, quan tens un lloguer de tres anys, és molt difícil. Costa establir vincles i crear projectes, perquè no saps que et passarà en un futur pròxim. La gent es veu obligada a anar canviant de pis cada tres anys i això et fa perdre seguretat i estabilitat.
Un barri amb una alta taxa de desnonament, com per exemple Ciutat Meridiana, quines conseqüències té pel conjunt de veïns?
H.V.: En un barri que té una alta taxa de desnonaments, no només afecta la salut dels que estan afectats directament, òbviament, sinó també dels veïns del barri que no estan afectats per processos hipotecaris. Es veurà perjudicada la salut de tothom per motius com ara l’efecte de les cases buides. Això pot portar a disminuir la qualitat de la infraestructura pública, dels serveis, a augmentar la sensació d’inseguretat… Tots aquests efectes al barri perjudicaran la salut de les persones.
A.P.: A això cal afegir-hi l’estigma que es crea al barri. La sensació d’orgull de barri es perd. A més del teixit social del barri que també es perd. Tot i això, però, contrasta amb el fet que es creen processos de reivindicació veïnal que aconsegueixen unir els veïns per lluitar contra el sistema. Això no vol dir que les condicions no es deteriorin, però sense el teixit social els resultats i els efectes encara serien pitjors. Parlant amb gent de la PAH, ells defineixen el teixit social com un factor de protecció davant de tots els problemes i els efectes negatius en la salut.
Què pot fer l’administració per millorar la salut, en relació a l’habitatge?
H.V.: Cal entendre que la salut està influenciada per aspectes socials, econòmics i polítics, més allà de la sanitat i de l’atenció al CAP o a l’hospital. Quan es fan polítiques públiques s’han de tenir en compte quins seran els efectes que això tindrà per la salut. Per això recomanem augment del parc de lloguer social, fomentar lleis que permetin contractes de lloguer més estables, potenciar la dació en pagament, escriure lleis que apuntin cap als subministraments i la pobresa energètica, la regulació dels preus del lloguer… Són mesures que pot semblar que estan lluny de la salut, però que tenen molt a veure.
A.P.: Una de les coses perverses del sistema d’habitatge és que moltes vegades les intervencions de les administracions, com ara fer parcs o reformar pisos, creen un procés de gentrificació. Això es deu al fet que no hi ha un parc de lloguer social o lleis que estabilitzin el preu del lloguer. Per tant no estem permetent que els veïns es quedin al barri. En el context macro que hi ha actualment, és molt difícil l’actuació de les administracions sense crear processos de desplaçament de veïns.
