L’esperança de vida d’una dona en néixer a Catalunya el 2014 és de 86,1 anys de mitjana. Així es desprèn de l’Informe de salut 2016, que recull dades de diversos indicadors que mesuren l’estat de salut i els principals problemes entre la població catalana. Entre els homes catalans l’esperança de vida és de 80,5 anys. Amb tot, si bé els homes viuen menys temps que les dones, en proporció, viuen més temps en bona salut.
El temps que pot esperar un home viure amb bona qualitat de vida, segons les últimes dades disponibles, és de 67,9 anys de mitjana mentre que en una dona és de 68,8 anys. Això explica que si es alculreuen aquestes dades amb les que s’obtenen de la mitjana d’esperança de vida en ambdós sexes es pugui dir que els homes viuen menys anys però amb millor salut durant el temps de vida.
Segons l’Enquesta de Salut a Catalunya (ESCA) amb dades del mateix any, 4 de cada 10 dones majors de 15 anys conviu amb alguna malaltia crònica, mentre que afecta 3 de cada 10 homes. Els trastorns crònics que més pateixen les dones, segons l’informe, són dolor lumbar o dorsal, dolor cervical, artrosi o reumatisme i hipertensió arterial. Més dades que mostren la desigualtat en salut segons el gènere és que les dones, en un 16,3%, tenen més problemes per caminar que ells, amb un 10,8%. També són elles les que tenen més problemes d’ansietat i depressió, 22,6% del total de les enquestades, enfront d’un 13,5% en el cas dels homes. 10,5% del total de les dones té probabilitats de patir un trastorn mental, però només un 6,5% dels homes podria patir-ne.
La classe social és un determinant de la salut
L’informe també recull que el 83,3% de la població catalana té una percepció positiva de la seva salut -més alta entre els homes que entre les dones- i que la percepció empitjora amb l’edat. A més a més també es desprèn de l’informe que les persones que pertanyen als grups socioeconòmics més desfavorits i les que tenen nivells d’estudis més baixos tenen una percepció pitjor del seu estat de salut, sobretot entre les dones. Per exemple, mentre que el 91,4% de persones amb estudis universitaris té una bona percepció de la seva salut, el percentatge baixa fins al 66% entre la població sense estudis o amb estudis primaris.
Altres indicadors, com ara les malalties o trastorns crònics o l’excés de pes també tenen en proporció més presència entre les classes més desfavorides. Per exemple, els problemes de salut crònics tenen gairebé el doble de presència entre les persones sense estudis o amb estudis primaris que entre les persones amb estudis universitaris. Un altre exemple és la salut mental. Mentre que la depressió només afecta un 7% de les persones de classe alta el percentatge augmenta fins al 20% en les de classe més baixa.
En aquest sentit en l’informe, impulsat pel Departament de Salut, es posa de manifest la necessitat “de dur a terme accions adreçades a les poblacions més vulnerables i de promoure’n per incidir en la reducció de les desigualtats socials que afecten la salut”.
Cada any moren al món més d’un milió de persones com a resultat de la violència interpersonal, i moltes més pateixen lesions greus.Els infants i els joves són els grups amb més risc de ser víctimes d’aquesta violència que agrupa la violència física, l’abús sexual, l’abús emocional, la negligència, el bullying, la violència de parella i la violència a la comunitat.
Totes les formes d’exposició a la violència en edats primerenques estan associades amb un major risc de futurs intents de suïcidi i, en particular, amb el suïcidi en els joves i adults joves, en edats compreses entre els 12 i els 26 anys d’edat.Per tipus de violència, l’abús sexual infantil i l’assetjament escolar són els principals contribuents a aquests intents de suïcidi.Així ho confirmen investigadors de l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques (IMIM) en una revisió d’estudis.
“Els individus que han estat víctimes de qualsevol tipus de violència interpersonal durant la infància o adolescència tenen dues vegades més risc de fer intents de suïcidi quan són joves o adults joves, i aquest risc gairebé es quadruplica quan l’abús ha estat sexual”, explica Jordi Alonso, coordinador del grup de recerca en Serveis Sanitaris de l’IMIM i director de l’estudi.
“Però l’associació és molt més alta per la mort per suïcidi, que augmenta fins a 10 vegades respecte als que no han estat víctimes. La infància i l’adolescència són períodes crítics del desenvolupament, associats a una major sensibilitat, i l’exposició a la violència en aquestes edats s’associa amb múltiples problemes emocionals i de comportament, entre els quals s’hi trobaria una major vulnerabilitat als comportament suïcides i, fins i tot, a la mort per suïcidi”, afegeix.
És la primera vegada que un estudi, publicat a Acta Psychiatrica Scandinavica, proporciona una estimació del risc de suïcidi que suposa l’exposició a qualsevol tipus de violència durant la infància, a partir d’una anàlisi sistemàtica de tots els estudis realitzats sobre el tema en tot el món.
El suïcidi, segona causa de mort entre joves
El suïcidi és la segona causa de mort entre els joves, i constitueix un problema greu de salut pública.Durant els últims 45 anys les taxes de suïcidi a tot el món han augmentat en un 60%, i els joves són el grup de més risc en un terç dels països, tant desenvolupats com en vies de desenvolupament.
El suïcidi té un cost familiar i social enorme, i més encara quan la víctima és un adolescent o una persona jove. Cada suïcidi juvenil té un potencial de 60 anys de vida perduts i els intents de suïcidi tenen un alt impacte en termes d’anys de vida perduts a causa de la discapacitat que generen.A Catalunya, el programa pioner Codi Risc suicidi té com a objectiu prevenir la mortalitat per suïcidi i l’Institut de Neuropsiquiatria i Addiccions de l’Hospital del Mar, entre d’altres institucions, hi té un paper destacat.
“L’exposició a la violència durant la infància no té només conseqüències a curt termini, durant l’etapa jove, sinó que també té conseqüències a llarg termini. Les víctimes de violència interpersonal, ja sigui sexual o no sexual, són les que tenen més probabilitats de presentar trastorns mentals, consum de drogues, futurs intents de suïcidi, infeccions de transmissió sexual i comportaments sexuals de risc”, assenyala Pere Castellví, investigador del grup de recerca en serveis sanitaris de l’IMIM i primer signant de l’article.
“L’eliminació completa de l’exposició a la violència interpersonal durant la infància lamentablement és poc probable, però els nens i joves que l’han patit han de ser considerats objectius potencials per als programes de prevenció de suïcidis, on equips formats per experts multidisciplinaris han d’exercir un paper fonamental en la identificació i acompanyament de les víctimes “, conclou Alonso.
Carles Ariza és doctor especialista en Medicina Preventiva i Salut Pública i treballa a l’Agència de Salut Pública de Barcelona com a cap del Servei d’Avaluació i Mètodes d’Intervenció. A més, és professor a la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés de la Universitat Ramon Llull. Acaba d’escriure el llibre ‘Una mirada psicosocial a la salut i la malaltia’, una publicació que, explica, ha anat fent juntament amb els seus alumnes al llarg dels anys.
Com es correlaciona la funció del professional social en el món de la salut?
El treball social ha de tenir una contribució en el dia a dia del pacient. El metge fa la valoració més sanitària i el treballador social fa una valoració de l’entorn, si es necessiten prestacions de tipus social, etc. Cal tenir en compte que hi ha treballadors socials i educadors socials. El treballador social és una figura molt antiga, molt ben establerta, el que abans es deia un assistent social. En canvi, la d’educador social és una professió relativament moderna, dels anys 90 cap aquí. L’educació per a la salut no té una especialitat específica de salut. Treball social sí, té treball social sanitari. Per exemple, un treballador social en un CAP té funcions diferents i té la seva pròpia consulta. Tots aquests casos en els quals es generen processos diferents vinculats a una malaltia, aquests passen directament a la consulta del treballador social. Després també donen ajuda i s’integren en equips multidisciplinaris amb metges i amb infermeria. Hi ha un servei sociosanitari anomenat PADES, que és el servei d’atenció domiciliaria a totes les persones que estan amb malalties no terminals però que no poden desplaçar-se. En aquest equip hi va un metge, una infermera i també un treballador social.
El que planteja el llibre, amb el títol de ‘La mirada psicosocial a la salut i la malaltia’, és que, així com els professionals de la salut (metges, infermers, psicòlegs, psiquiatres…), tenen molt definit, cadascú en el seu àmbit, què és el que li pertoca, el professional social comença a trobar el seu espai justament allà on acaba aquesta atenció directa. També té a veure amb les conseqüències que provoquen els problemes de salut, com això afecta la vida quotidiana de les persones i com afecta el fet de no portar uns hàbits de vida saludables.
Com per exemple?
Imagina una noia de 22 anys que li diagnostiquen una diabetis, una malaltia crònica. Els professionals de la salut està claríssim que intervenen en el moment en què es fa el diagnòstic, en el moment que ho comuniquen. Però què suposa i com s’adapta aquesta diabetis en la vida d’una persona jove, com s’incorpora tot això, és el que anomenem els efectes psicosocials. Moltes vegades són molt més importants aquests efectes que no pas el fet concret del diagnòstic. Aquesta articulació de la malaltia en el dia a dia és precisament el que només poden fer aquelles persones que estan en l’entorn social, familiar i relacional de la persona. Aquest és el món social.
Per tant, l’empatia i l’escolta activa són factors claus?
Exacte. L’educació social és diferent perquè entra al món de la salut per espais diferents, per exemple a través de l’animació sociocultural. Aquí hi ha un camí intens en tot el que fa la prevenció de moltes de les conductes de risc dels joves i els adolescents. Aquí hi ha tot el camp de la prevenció del consum de drogues, de la sexualitat, etc. L’educador social té un gran paper perquè dins de les seves tasques hi ha la de ser educador de la salut. Altres vegades és diferent, perquè l’educador social treballa a través de l’atenció a centres oberts, d’acollida, on s’atén a col·lectius en risc. Aquí professional social torna a tenir un paper important. Cada vegada necessiten més tenir formació en aquests àmbits que estan lligats a les conductes de risc dels joves i infants, perquè són conductes que després repercutiran en malalties.
Al llibre apuntes que, sovint, “el dolor i les molèsties provocades per un procés cancerós passen a un segon pla, darrere del trencament que suposa el càncer en la vida quotidiana”.
El càncer, avui en dia, l’estem convertint, com la sida, unes malalties que produïen un nivell de mortalitat molt important, en malalties cròniques. Una malaltia crònica és una malaltia que conviu, d’una manera o altra, en el dia a dia de la persona malalta. Per tant, repercuteix en els hàbits, els costums, en l’organització, en l’estructura familiar, en la vida laboral si ha de fer baixes continuades… Darrere del diagnòstic hi ha molta història en el dia a dia del malalt. Aquí és on està l’espai del professional social, perquè va acompanyant tot aquest procés en el reajustament el procés laboral i familiar, ajudant en l’entorn del malalt. Són temes poc coneguts i tractats de la malaltia. La malaltia té una visió més diàfana del diagnòstic i el tractament i què passa específicament en un àmbit i un escenari sanitari. El món social està present en el dia a dia de moltes d’aquestes persones. És una feina poc visible però molt important.
Els professionals socials haurien de fer més prevenció o actuar únicament una vegada ja s’ha detectat la malaltia?
El professional social té dues accions: prevenció i tractament. Imagina una persona a qui li repercuteix una malaltia en el seu món laboral… Són els professionals els qui s’han d’encarregar de reinsertar aquesta persona, com ajudar-lo amb les baixes laborals, etc. La prevenció és l’altre gran camp. Al segon capítol del llibre parlem del que s’anomena els determinants socials de la salut. Per exemple, hi ha molts problemes de salut que depenen de la pròpia biologia humana: problemes genètics o específics de l’organisme. Hi ha altres problemes de salut que depenen moltes vegades de com vivim i del que fem. En canvi, és menys conegut, que moltes d’aquestes coses estan influïdes per capes superiors de com es viu socialment. Les condicions de vida determinen algunes conductes individuals i socials. En aquest moment assistim al desprestigi del consum de tabac, per què? Perquè hi ha hagut una sèrie de normes, en el món social, en la decisió política que han posat en relleu que és dolent fumar. Però no oblidem que fa 30 anys que qui fumava eren les classes altes i, per tant, les classes socials desafavorides no fumaven. Això indica que la salut depèn molt més del que es creu de com està articulada la societat. Això són els determinants socials de la salut.
Per tant, aquests determinants socials, poden afectar a l’aparició de desigualtats socials en la salut?
Acabem de viure una crisi econòmica molt important l’any 2008. Però això no afectarà igual a les persones segons a quina etapa de la vida l’hagi agafat. Hi ha infants a qui els ha afectat quan tenien de 2 a 5 anys, i que per tant s’han vist privats, en un moment clau, de manca de consum de proteïnes i consum nutricional bàsic. A aquests nanos aquest problema els acompanyarà tota la vida. Fins i tot pot condicionar els problemes que tindran de salut en la seva vida adulta. S’ha arribat a relacionar la manca de nutrició en la infantesa amb la malaltia d’alzheimer. Estem parlant que els problemes de salut en unes fases de la vida repercuteixen en unes altres. És per això que hem d’assegurar que hi ha elements de justícia social que eliminin aquestes desigualtats.
Assegures que la importància dels determinants socials per explicar els processos de salut i la malaltia s’ha anat eixamplant. Per què?
Sí, en el sentit de perspectiva més àmplia d’aquestes influències del medi social. Fins ara el món de la salut pública ha estat presentat d’una manera molt medicalitzada. Durant anys el món de la salut s’ha vist vinculat al sistema sanitari i als centres sanitaris. Però la salut, on es juga de veritat, no és en els centres sanitaris, sinó en el dia a dia de les persones. La salut es va creant allà on una persona juga, s’educa, es relaciona, treballa… Als centres sanitaris vas quan perds la salut. L’atenció de la salut s’ha menjat el que significava abans l’atenció de la salut. És un camp que entronca perfectament amb el treball dels professionals socials. Cal que la salut figuri en tot el que és l’àmbit de l’acció política. Molts problemes de salut només es poden corregir si altres factors socials estan també vinculats.
Per exemple, les persones sense llar. Veiem el deteriorament d’aquestes persones, la detecció de malalties cròniques, addiccions, etc. Però el problema central d’aquestes persones, i és el que ho solucionaria tot, seria tenir un habitatge. La salut necessita intersectorialitat. Quan anem als barris a treballar, tan important és l’educació com que en un barri que té uns problemes urbanístics i arquitectònics a la gent li posin un ascensor perquè sinó la gent gran no pot accedir-hi. Aquí es veu la correlació immensa entre política i les polítiques de salut.
El professional social també té la capacitat de dinamitzar la comunitat i fer que la mateixa comunitat s’organitzi davant de determinats problemes de salut. Això és el que anomenem en el camp social l’ajuda mútua: associacions de persones que estan afectades per un mateix problema i que, en donar-se suport unes a altres, acaba tenint un efecte terapèutic. El primer cas que hi va haver va ser alcohòlics anònims. L’ajuda mútua, en una ciutat com Barcelona, és molt important. L’ajuda del grup, les persones que no són professionals, ajuda a determinar necessitats, a donar-se ajuda d’uns a altres. És un canvi immens per la salut. Això depèn del desenvolupament comunitari. És la gran diferencia que té la nostra societat actual. Fa 20 anys la xarxa comunitària de Barcelona, o de Catalunya, era molt pobre, en canvi ara s’ha desenvolupat molt més.
Per acabar, què recomanes als alumnes?
Són persones enormement entregades, però que no estan encara en el dia a dia de la problemàtica social. Intento que s’adonin que tan important és que s’hi llancin com la reflexió. Cal que aprenguin a aturar-se, analitzar, pensar i veure. Així, la seva acció serà doblement important. Parar dos minuts a veure què passa significarà que després pots ser molt més eficaç. Cal cridar a la reflexió i a l’anàlisi.
La Comissió Europea envia una última advertència a Espanya i quatre països més -Alemanya, França, Itàlia i el Regne Unit- per incomplir la normativa sobre els límits màxims de diòxid de nitrogen (NO2) que es poden emetre a l’atmosfera. Segons un dictamen publicat avui per la institució comunitària, Espanya incompleix els valors màxims de contaminació a Madrid i Barcelona, on la qualitat de l’aire és pitjor i on la majoria d’emissions de NO2 provenen del trànsit rodat.
En aquest sentit, la Comissió insta Espanya i els altres estats membres a posar en marxa mesures per reduir les emissions de diòxid de nitrogen i vetllar, en conseqüència, per la salut pública. A més a més, recorda que si els estats no compleixen la normativa en un termini de dos mesos, la Comissió podrà acudir al Tribunal de Justícia de la UE per incompliment de la normativa europea. Concretament és la Directiva europea sobre la qualitat de l’aire (Directiva 2008/50/CE) la que estableix uns límits màxims de gasos i partícules contaminants que no es poden superar enlloc de la UE i obliga els estats membres a limitar l’exposició dels ciutadans a aquests agents contaminants.
Tot i l’existència de la normativa però la qualitat de l’aire continua sent un problema i així ho avalen les xifres: a 23 dels 28 estats membres se superen els límits màxims de contaminació de l’aire, concretament a més de 130 ciutats europees, entre les quals hi ha Barcelona i Madrid. Si bé des de la Comissió Europea remarquen que correspon a les autoritats municipals, regionals i nacionals decidir quines mesures s’implementen per reduir les emissions contaminants, esmenten com a exemple de possible mesura l’ús de cotxes elèctrics.
A Barcelona, la qualitat de l’aire a la ciutat l’any 2015 va empitjorar significativament respecte a l’any anterior segons alguns indicadors com l’òxid de nitrogen NO2 (+11%), les partícules PM10 (+13%) i les partícules més fines (+16%). Les dades es desprenen de l’informe La Salut a Barcelona, que apunta que les causes serien el trànsit rodat, sobretot, però també les condicions climatològiques i l’activitat al port.
La mala qualitat de l’aire causa 400.000 morts prematures
La contaminació per NO2 és una greu amenaça per a la salut ja que provoca malalties respiratòries i cardiovasculars. Segons dades de la CE cada any moren prematurament més de 400.000 ciutadans europeus a causa de la mala qualitat de l’aire. El 2013, per exemple, els nivells elevats de diòxid de nitrogen (NO2) van causar gairebé 70.000 morts prematures a Europa, la qual cosa representa gairebé tres vegades el nombre de morts per accidents de trànsit enregistrats el mateix any.
Cada vegada són més els joves que acudeixen a un servei de salut mental. L’any 2015 70.521 van acudir a algun dels 54 centres de salut mental infantil i juvenil (CSMIJ) que hi ha a Catalunya, centres ambulatoris especialitzats en atenció psiquiàtrica i de salut mental. Aquesta xifra suposa un increment respecte l’any anterior, en què els CSMIJ van atendre’n 59.570. I el mateix passa amb els joves atesos a les unitats de salut mental dels hospitals. El 2015 aquestes unitats van registrar 1.844 altes, un 27% més que l’any anterior. Entre els motius de consulta hi ha alteracions de la conducta (el TDAH és el diagnòstic més freqüent), gestos auto-lítics o conductes disruptives.
Segons un informe presentat per la Taula del Tercer Sector aquest dimarts que analitza l’atenció en salut mental dels infants i adolescents, les causes que s’associen a l’increment de consultes són diverses. D’una banda, la crisi econòmica ha conduït a un augment en la demanda en les consultes en els serveis públics de salut i salut mental. De l’altra, factors com les ràpides transformacions en l’àmbit social, educatiu o familiar també han fet créixer els trastorns mentals entre els més petits.
Així, segons l’informe, l’increment de diagnòstics sumat a una inversió en polítiques socials destinades a infància insuficient -es constata una mancança de recursos en relació al volum de demanda- revela que la xarxa pública per atendre aquest tipus de casos està saturada.
Dificultats i mancances en la xarxa pública
L’informe exposa que entre les dificultats actuals en l’atenció als infants i adolescents hi ha la manca d’espais de reflexió i coordinació pels professionals de diferents departaments. Així mateix també constata “buits assistencials i duplicitats en el desplegament territorial del conjunt de la xarxa” que es tradueixen en inequitat territorial pel que fa a dispositius.
Des del tercer sector denuncien també un augment de les llistes d’espera i les dificultats per accedir a aquests tipus de serveis, a més d’escassetat de temps i recursos per als professionals. De fet, segons l’informe, s’ha detectat que no es cobreixen baixes ni jubilacions, fet que repercuteix en més estrès entre professionals. Així mateix reivindiquen més formació específica per als professionals -especialment en els serveis de pediatria- i serveis d’assessorament i suport a les famílies.
El model assistencial, excessivament biomèdic
Entre les mancances també es posa de relleu que la vessant biomèdica té un pes predominant en perjudici d’altres tipus d’intervenció. De fet, segons dades que recull el document, al 80% dels infants atesos en centres de salut mental se’ls ha prescrit un tractament amb fàrmacs mentre que al 20% un amb psicofàrmacs. En aquest sentit, des de la Taula aposten per un model més psicosocial menys centrat en el tractament farmacològic d’alguns diagnòstics i que promogui més accions destinades a la psicoteràpia.
Segons dades de l’OMS, un 23% de les morts que es produeixen al món en un any estan relacionades amb el medi ambient: 1,4 milions a Europa. David Donaire estudia com els factors ambientals afecten la salut de les poblacions, és a dir, investiga sobre el que es coneix com epidemiologia ambiental i ho fa des de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal).
Quines conseqüències té per a la salut la contaminació atmosfèrica?
Les investigacions han demostrat que hi ha relació entre la contaminació atmosfèrica i efectes adversos a nivell respiratori, cardiovascular, metabòlic, neurològic i també a nivell reproductiu. Per exemple, a nivell reproductiu, hi ha estudis sobre baix pes en néixer i n’hi ha altres sobre infertilitat o problemes reproductius.
En un estudi dut a terme a ISGlobal s’ha analitzat un grup de nens de primària que assisteixen a escoles exposades a la contaminació de l’aire per la seva proximitat al trànsit. Quina n’ha estat la conclusió?
En aquest estudi en concret es van seguir 58 escoles de Barcelona i es van classificar segons la contaminació ambiental. Es van mirar diverses capacitats del neurodesenvolupament i es va trobar que en aquells col·legis que es trobaven més exposats a la contaminació, els alumnes, al cap de dos anys, patien un retard de desenvolupament del voltant d’un mes en les capacitats de memòria de treball. Portat a la pràctica, això seria el fet de poder realitzar diverses tasques alhora. Aquest retard d’un mes a nivell individual és imperceptible però a nivell de societat és una cosa que no hauríem de permetre que passés.
Saber si el fum dels cotxes augmenta el risc de patir un atac de cor, per exemple, com es mesura això?
Som molts els que ho estudiem i això és un avantatge. A ISGlobal ens centrem principalment en estudis epidemiològics observacionals i fem alguns petits experiments a la vida real però bàsicament les nostres troballes vénen d’estudis d’observació amb grans quantitats de població. En altres centres es fan més dissenys experimentals, no només amb persones, sinó també amb animals per replicar les mateixes hipòtesis. En general totes les branques o tècniques utilitzades per establir la relació entre la contaminació de l’aire i problemes cardiovasculars tenen resultats equiparables i congruents. Aquesta és la manera que tenim d’aconseguir complementar-ho i assegurar-nos que estem veient tots el mateix. A través d’un únic estudi és impossible tenir una certesa absoluta, el que ens dóna prou certesa és quan alguna cosa s’ha comprovat moltes vegades i sempre surt el mateix resultat.
Ha costat anys, per exemple, que cali en la societat que el tabac és nociu per a la salut i s’adoptin mesures legislatives i polítiques de salut pública. La societat és prou conscient de les conseqüències per a la salut que té la contaminació?
És treball dels científics ser contundents amb el missatge i donar-lo de manera clara i convincent als ciutadans, intervenir sobre els polítics per conscienciar-los. És obvi que allunyar la contaminació dels cotxes de les persones és saludable. Un pot discutir si l’efecte és més o és menys però hi ha un efecte i és nociu. La llibertat de tothom s’ha de protegir mentre no menyscabi la salut dels que tenen al seu voltant. Si que vagi una persona per cotxe particular està afectant la salut dels nens que van a l’escola, hem de fer-nos-ho mirar. Potser hem d’aconseguir que viatgin almenys tres persones per cotxe.
Hi ha suficient investigació sobre els efectes de la contaminació en la salut?
És fàcil queixar-se i dir que hauria d’haver-hi més investigació i més recursos per fer-ho. Avançaríem molt més si es posessin més diners però també si ens coordinéssim més. Som molts centres d’investigació mirant el mateix i aplicant a les mateixes beques. Si la coordinació foa a l’uníson i els recursos se centralitzessin en un megaprojecte que estigués molt ben coordinat per poder respondre a totes les preguntes alhora podríem sortir-ne beneficiats. Per exemple, seria molt útil un megaestudi amb talls poblacionals des de fa anys. Però cal reconèixer que el sistema, tal com està muntat, també genera moltes noves troballes originals: hi ha moltes ments pensant de manera creativa i diversa sobre el mateix problema. És el que ens ha portat al punt on som ara, que coneixem tots aquests efectes a diferents nivells que té sobre la salut.
Està la ciència més centrada a investigar altres causes de malaltia relacionades amb la genètica i no tant amb factors ambientals?
Sí, hi ha un gràfic molt representatiu en el qual surten el percentatge de malalties que es poden prevenir mitjançant la intervenció clínica, que és la que rep major subvenció, està més reconeguda i és fonamental, i veiem que només es poden prevenir al voltant d’un 30% de les malalties millorant el sistema clínic. La resta són el que s’anomena prevenció. Els governants poden fer mesures de salut pública que són preventives i que en el fons poden abastar a aquest 70%. És clar que cal seguir promovent la investigació clínica però s’ha de ser més dinàmic amb la salut pública i la prevenció de les malalties a nivell d’ajuntaments, mesures socials i ambulatoris.
David Donaire investiga sobre aspectes relacionats amb l’epidemiologia ambiental/ ROBERT BONET
La contaminació atmosfèrica forma part del que alguns anomenen ‘Exposoma’. Què significa aquest concepte i quina és la seva importància? Parlarem en un futur de l’exposoma com ha passat amb el genoma?
L’exposoma és el conjunt de les exposicions ambientals, biològiques o químiques que pateix una persona des que està en la fase gestacional fins a la vida adulta. L’exposoma té a veure amb aquest 70% de risc de patir una malaltia que des dels hospitals no es pot prevenir. És difícil que aquest missatge arribi a ser equiparable a curt termini amb el genoma per la inversió econòmica que s’està fent. Als Estats Units es va fer una inversió estratosfèrica per desenvolupar el genoma, crec que era al voltant de tres trilions de dòlars. En una de les últimes propostes de beca es van aprovar tres projectes per explorar l’exposoma a Europa. Si comparem els 21 milions d’euros que s’han invertit comparat amb els tres trilions de dòlars que s’han invertit en el genoma….dista molt. Avui dia estem a punt d’acabar dos dels projectes que s’encarreguen de mesurar l’exposoma i sí que és veritat que hem fet avenços molt interessants en intentar recollir tota la història d’exposicions de les persones. D’aquí que això sigui una cosa sistemàtica que es pugui aplicar en molts més estudis encara hem de seguir treballant-hi. El que a mi m’agradaria que passés per seguir avançant de veritat és que es faci una inversió per poder fer talls poblacionals.
Explica’t.
L’enveja de tots els investigadors és que hi ha països com Dinamarca o Noruega que tenen talls de població des de fa anys, és a dir, que fa anys que estan mesurant la salut de les seves poblacions i aquesta informació, que és anònima, és fonamental per contestar preguntes de causa-efecte. Si per contestar una pregunta has de muntar la mostra de persones, és molt més complex. Per exemple, si vols investigar el càncer, necessites un grup de gent a seguir durant anys. Si, per contra, muntes la mostra, has de preguntar de manera retrospectiva a què han estat exposats per poder trobar relacions amb la malaltia.
Perquè això sigui possible aquí, què ha de passar?
Depèn de la determinació dels que dirigeixen el país de fer-ho bé. De preguntar-se: Què necessitem per prevenir aquestes malalties? Tenir dades de la gent. La gent té dret a què les seves dades siguin anònimes i confidencials…Posem barreres llavors per blindar aquest dret i que tot aquell que vulgui accedir a aquestes dades hagi de complir molts requisits. Qui ha de jutjar quins estudis són bons per accedir a aquestes dades i quins no? Doncs experts en la matèria, que avaluïn tots els projectes d’investigació que vinguin, nacionals i estrangers. Disposar de les dades és una font inesgotable de coneixement. El projecte de big data sanitari català, que pretén recollir les dades de salut dels hospitals per fer-los accessibles per a la investigació, és el futur sempre que es faci amb unes barreres adequades i sigui amb una finalitat adequada.
Abans esmentaves el paper dels governants. ¿Es pren Espanya seriosament lluitar contra la contaminació atmosfèrica mitjançant mesures de salut pública?
A escala de país s’han vist molt pocs avanços. El més increïble que ha passat va ser en la reunió de París, on a part dels governants de tots els països es van reunir alcaldes de tots els països i ells sí que s’ho han pres seriosament i tenen capacitat per incidir en l’urbanisme de les ciutats. I això és molt interessant perquè l’urbanisme d’una ciutat influeix en la salut i ara estem una altra vegada en aquesta interacció per revolucionar l’urbanisme un cop més en macrociutats que cada vegada seran més grans i qui té capacitat per fer això són els alcaldes i s’han posat mans a la feina.
En les dues ciutats amb probablement més contaminació urbana, Barcelona i Madrid, s’estan prenent mesures per reduir el trànsit rodat. Com veus aquestes mesures?
Qualsevol canvi serà positiu. Hi ha gent que sempre és resistent al canvi però tenim exemples que ens fan preveure que els canvis que es volen fer a Madrid i a Barcelona en el fons ja s’han fet. A Barcelona, per exemple, la Ronda del Mig ja s’ha mig enterrat i s’està assajant el projecte de ‘superilles’. Puc entendre la preocupació dels negocis de la Gran Via de Madrid o els negocis automobilístics però per exemple al barri de Gràcia, a Barcelona, a l’inici els comerciants estaven molt en contra de la peatonalització. Anys més tard molts han reconegut que els seus negocis no s’han vist afectats, al contrari, perquè va passar de ser un lloc agressiu pel trànsit a ser un lloc agradable per passejar. Tot el que sigui allunyar els cotxes i fer que l’espai públic es destini als individus és guany assegurat.
Un moment de l’entrevista / ROBERT BONET
El trànsit rodat és la principal causa de contaminació en una ciutat?
Sí, sobretot per la proximitat que té amb les persones. No es pot comparar un cotxe amb una fàbrica però les fàbriques solen estar als afores de les ciutats i la contaminació es dispersa exponencialment des de la font d’emissió. Però el tub d’escapament del cotxe el tens a molt pocs metres de la boca, allà no hi ha capacitat de dispersió i els carrers fan d’embut.
A París, Londres o Berlín també se superen els límits de contaminants que han estat establerts per la Unió Europea, com el diòxid de nitrogen (NO2). S’estan prenent mesures des d’aquestes ciutats?
Totes aquestes ciutats són molt més actives que nosaltres en la prevenció. Nosaltres anem per darrere en aquest sentit. Londres fa molt temps que té una zona d’emissions reduïdes i cal pagar per accedir al nucli antic. A París, per exemple, s’aplica el de les matrícules parells i imparells però també tenen pàrquings dissuasius i ha millorat el transport públic perquè la gent s’aproximi a la ciutat, aparqui a pàrquings gratuïts, a l’entrada de la ciutat, i a partir d’aquí es desplaci en transport públic. Alemanya, per exemple, també té una zona d’emissions reduïdes. Els resultats han estat més baixos del que s’esperava, potser perquè les previsions eren molt optimistes o perquè es van fer estimacions sense saber que els cotxes que estaven entrant contaminaven sis vegades més del que pensaves [diu en al·lusió l’escàndol conegut com Dieselgate].
Catalunya continua al capdavant dels trasplantaments a tot el món amb 1.015 operacions l’any 2016, sobretot gràcies al fet que el nombre de donants d’òrgan morts no para d’augmentar. Des de 1979 Espanya compta amb un model basat en el consentiment presumpte, un model que han copiat altres països europeus com ara Croàcia –segon país europeu en trasplantaments–, Itàlia, França, Portugal, la República Txeca, Hongria o Àustria. Espanya ha estat líder en donació i trasplantaments durant 25 anys consecutius, arribant als 43,4 donants per milió de persones l’any 2016.
«Sempre diem, quan la gent ens pregunta què es pot fer per ser donant, que cal parlar amb la família perquè és qui tindrà l’última paraula. Tenim un consentiment presumpte, però no l’apliquem» explica el director de l’Organització Catalana de Trasplantaments (OCATT), Jaume Tort. El consentiment presumpte es basa en el fet que tothom és donant si no ha manifestat el contrari en vida. Tot i això, una vegada l’equip mèdic certifica la mort del pacient a l’hospital i valora quins òrgans es poden aprofitar, es comprova amb els familiars directes la voluntat expressada en vida del donant. Tot i que, legalment, no seria necessària aquesta entrevista amb els familiars, sempre es fa. En el cas que el difunt hagués expressat en vida la seva voluntat de donar, la família pot negar-s’hi i finalment no es duria a terme la donació. Només es duria a terme, tot i la negativa dels familiars, si el difunt hagués deixat unes voluntats anticipades o testament vital signat.
És per això que «la confiança dels familiars en els professionals i en el sistema sanitari és clau», explica Jaume Tort. «Aquí hi ha un acompanyament molt directe dels professionals i la infermeria juga un paper molt important, és un valor del nostre sistema sanitari», afegeix. Avui en dia el donant més habitual té 60 anys de mitjana i és una persona gran que mor a l’hospital. Això implica que abans de morir la persona ha estat ingressada a la Unitat de Cures Intensives (UCI), on ha pogut parlar i tenir un acompanyament molt directe amb els professionals. «Acceptem el que la família diu. No tindríem per què fer-ho però fent-ho així ens ha anat molt bé», assegura Tort. És per això que recomana a tothom parlar amb la família perquè és qui tindrà l’última paraula. Catalunya compta amb un carnet de donant però no té validesa legal.
«El que han fet a França és facilitar el ‘no’»
Amb l’objectiu d’ incrementar el nombre de donacions i de trasplantaments, a principis de gener va entrar en vigor una nova llei a França que, igual que a Espanya, basa la donació d’òrgans en el consentiment presumpte. A diferència d’Espanya però, la llei francesa preveu que qui no vulgui ser donant pugui fer-ho constar en un registre nacional. Així el registre facilita una negativa vàlida legalment. «El que han fet a França és facilitar el ‘no’», opina Tort: «Tot i això, entenem que intentaran fer més extraccions d’òrgans si no hi ha el document signat». El director de l’OCATT es mostra preocupat: «Si poses tan fàcil dir que no, potser més gent s’apuntarà al no. És una via que ells han decidit utilitzar, crec que és molt administrativa, a nosaltres ni ens convé ni ens interessa», conclou.
Croàcia, Bèlgica, República Txeca, França, Hongria, Luxemburg, Polònia i Suïssa tenen, igual que Espanya, un sistema basat en el consentiment presumpte. A escala europea, Croàcia és el segon país en nombre de donacions, per darrere d’Espanya i té un sistema exactament igual a l’espanyol. Un dels punts claus és la figura del coordinador de trasplantament, un professional de la Unitat d’Intensius que està pendent cada dia dels malalts crítics que es troben al final de la vida i que s’encarrega de trobar quins pacients podrien ser potencials donants.
Als Països Baixos, en canvi, no hi ha consentiment presumpte. Els metges han de tenir el consentiment per poder trasplantar els òrgans o teixits. Aquest fet implica que la persona, en vida, ha de registrar un consentiment en el Registre de Donants. Si no s’està inscrit com a donant, però, els familiars més propers poden donar el seu consentiment. Segons la Llei de Donació d’Òrgans, qualsevol persona a partir dels 12 anys pot inscriure’s en aquest registre i especificar quins òrgans o teixits desitja donar després de la seva mort.
A Alemanya, un dels països amb les taxes més baixes de donacions d’òrgans i teixits, la persona ha d’haver expressat la seva voluntat en vida i aquesta ha d’haver estat comunicada escrita o oralment. El consentiment del difunt o la seva família és un requisit legal essencial per a l’extracció d’òrgans i teixits.
L’OCATT és l’organització responsable de planificar, ordenar i coordinar les activitats relacionades amb l’extracció, la conservació, la distribució, el trasplantament i l’intercanvi d’òrgans i teixits / Jordi Play
Quan el transplantament depèn d’una assegurança
Als Estats Units els trasplantaments són gestionats per cada estat i per organitzacions sense ànim de lucre. A diferència d’Espanya però, on el sistema públic cobreix tot el cost, als EUA els programes públics només cobreixen el trasplantament de ronyó. En el cas de necessitar qualsevol altre òrgan, o el pacient receptor disposa d’una assegurança privada o dels diners suficients, o no es realitzarà l’operació. Ara, amb el canvi de govern de Barack Obama a Donald Trump, això es podria accentuar encara més. El president sortint, Obama, ha publicat recentment un article a la New England Journal of Medicine on avisa del risc real que 22 milions de persones que ara tenen cobertura sanitària bàsica en deixin de tenir.
A diferència dels països europeus, als EUA en contades ocasions posen en contacte donant i receptor. Sí que es reconeix molt, però, la figura del donant a través d’actes o reconeixements escrits. A Europa, en canvi, la cultura és molt més discreta i sempre anònima. Al món hi ha més d’una cinquantena de Societats de Trasplantaments.
La pobresa energètica afecta cada vegada més persones vulnerables. La Creu Roja, que ofereix a aquestes persones diferents tipus d’ajuts, ha detectat que ja són vuit de cada deu persones ateses en projectes de lluita contra la pobresa les que no poden mantenir la seva llar a una temperatura adient.
L’encariment del preu de l’energia, les condicions dels habitatges (un aïllament tèrmic precari) o un baix nivell de renda són alguns dels motius que, segons l’entitat, explica aquest augment de pobresa energètica entre les persones amb una major situació de vulnerabilitat. Amb tot, recorden en un comunicat, la pobresa energètica afecta un 11% de la ciutadania i és un fenomen «amb efectes transversals i permanents».
Davant la informació recollida per l’entitat, que ha avançat dades de l’Observatori de la Creu Roja 2016, fan una crida a adoptar criteris energètics en la construcció i la rehabilitació d’habitatges. En la mateixa línia insten a què es produeixin electrodomèstics més eficients energèticament així com treballar perquè els preus de l’energia no segueixin creixent -durant el segon semestre del 2016, el preu de la llum va pujar un 24,6% i un 16,2% entre 2012 i 2015-.
Actualment Creu Roja té programes de lluita contra la pobresa i dóna suport a famílies vulnerables per pagar factures d’aigua, llum o gas, així com el lloguer de pis o per tornar a donar d’alta serveis que s’han interromput, entre altres.
Accions per prevenir els efectes del fred
Davant de la baixada de temperatures, equips de la Creu Roja rastregen carrers de diverses localitats per oferir a les persones que dormen al carrer anar als albergs habilitats amb aquesta finalitat. També aquests dies reforça els recursos habituals que ofereix als sense sostre la Fundació Arrels. Si la temperatura disminueix fins als 0 graus, com és el cas d’aquests dies, es posa en marxa el Servei d’Estades Breus del Centre d’Urgències i Emergències Socials de Barcelona (CUESB), un recurs nocturn de 108 places que s’habilita de forma temporal i que la nit passada va allotjar 66 persones, algunes d’elles amb el suport de voluntaris de Creu Roja.
De moment, el dispositiu format per voluntaris s’ha activat ja a Barcelona, Mataró o Terrassa i està previst que continuï durant la matinada de dimarts a Sabadell, Figueres i Tarragona. Aquesta acció serveix de reforç a la que ja fan unitats d’emergència social de l’entitat com a seguiment de les persones sense sostre.
A més, també es presta especial atenció a altres col·lectius vulnerables com ara persones grans, amb malalties cròniques o infants per prevenir els efectes del fred sobre la salut, ja sigui mitjançant un seguiment telefònic o visitant-los a les seves llars, ja que un habitatge amb condicions de fred s’associa a problemes circulatoris, respiratoris i de salut mental.
La psicòloga Carme Manich, apuntava a aquest diari fa uns dies que el fet de no tenir un habitatge en condicions adequades genera una sensació d’ansietat i inquietud que si es manté en el temps «pot tenir efectes a nivell psicològic perquè la persona no veu una sortida». «És una situació d’estrès emocional que afecta la persona i la seva relació amb els altres», diu.
Malgrat les múltiples evidències que mostren que la majoria de les malalties cròniques estan associades als hàbits i condicions de vida, la medicina, la sanitat i la recerca segueixen obcecadament concentrades en la curació i en la identificació de marcadors genètics de predisposició i/o risc. S’ignora, o s’oblida, aquest antic i savi refrany que diu que «val més prevenir que curar» i per a això cal actuar sobre els factors de risc de la malaltia.
Una recent revisió sistemàtica i meta-anàlisi sobre 45 estudis prospectius de cohort realitzats al món, publicada a la British Medical Journal(2016), conclou que per cada 90 grams d’augment de consum de cereals integrals per dia (pa, arròs, pastes), es redueix significativament en un 19% el risc de tenir un infart agut de miocardi, en un 12% el risc de tenir un ictus i en un 22% el risc de tenir una malaltia cardiovascular. Mostra, a més, una reducció del risc de mortalitat per càncer del 15%, del 22% per malaltia respiratòria i del 51% per diabetis. Aquest efecte és lineal fins a una ingesta de 210 g diaris, i ens indica que si dupliquem el consum de 90 a 180 g, l’efecte protector es duplica, és a dir, per a l’infart de miocardi la disminució del risc augmenta del 19 al 38%. El consum de grans refinats, per contra, no té cap efecte beneficiós.
Aquesta aclaparant i nova evidència científica, se suma a la que ja havia mostrat que el consum de cereals integrals redueix el risc d’incidència de patir una diabetis tipus II, d’augmentar de pes i de patir un càncer de còlon i recte (amb un enorme efecte protector de reducció del risc en un 17% per cada augment de consum de 10 g diaris).
Els grans de cereals contenen 3 parts clarament diferenciades. El germen o embrió a partir del com s’origina una nova planta, que conté vitamines del grup B, antioxidants com la vitamina I, i minerals (ferro, magnesi, zinc i seleni); el segó o pela exterior, que protegeix al gra i conté, principalment fibra i a més vitamina B, proteïnes i compostos fito químics; i l’endosperma, que aporta hidrats de carboni i proteïnes, i proveeix energia. En el cereal refinat s’eliminen el germen i el segó. En l’integral, per contra, es conserven els 3 components. A escala mundial, els cereals són els aliments més consumits i proveeixen més del 50 de les calories i de les proteïnes de la dieta.
Un dels canvis negatius que ha sofert la dieta mediterrània a Espanya és la reducció del consum de cereals i derivats. La ingesta recomanada per persona i dia es va reduir de 436 g en 1964 a 218 g l’any 2008. Però el més greu és que els cereals integrals representen una mínima part.
Com hem vist, l’impacte del consum de cereals integrals en la protecció de les malalties cròniques més comunes és molt gran, i prové d’evidències científiques indiscutibles. Cal preguntar-se per què no hi ha interès a promoure el seu consum, a difondre aquesta informació, no solament al públic, sinó fins i tot al personal sanitari, que segurament en la seva majoria desconeix aquestes evidències. Hi ha diverses raons. D’una banda la prevenció no és patentable, i no el que no és patentable en una societat tan mercantilitzada no interessa, perquè no genera benefici econòmic als inversors. Per contra, a la indústria farmacèutica li interessa que hi hagi molts pacients amb malalties cròniques consumint medicaments tota la vida, en comptes d’evitar-les, promocionant el consum de cereals integrals. Es parla i s’escriu a la societat freqüentment sobre nutrició i alimentació, però sembla que hi ha més interès a fer-ho frívolament sobre receptes i menjars, que no pas sobre informar seriosament sobre les evidències científiques de l’efecte real dels aliments.
Una altra de les raons per les quals el consum de productes integrals a la nostra societat és molt baix és a causa que el preu dels aliments integrals (pa, arròs, pasta) és més car que el dels productes refinats. Als polítics i autoritats sanitàries no se’ls ha ocorregut mai subvencionar i/o reduir els impostos als productes integrals com a mesura per promocionar el seu consum? La bona informació és necessària però no suficient. Cal desenvolupar polítiques actives per promoure una dieta veritablement saludable i reduir el risc de malalties còniques. La prevenció ha de ser prioritària.
«Hi ha factures que no podem arribar a pagar a final de mes, en aquest cas vam rebre ajuda», assegura Mohammad Sabeer des del menjador del pis on viu amb la seva família a canvi de pagar un lloguer social. Ell, la seva dona Mina Bounasser i els seus tres fills (dues nenes de 14 i 9 anys i un nen de 13) han fet la seva llar un petit pis situat al barri de Sant Joan de Llefià, a Badalona, en una zona limítrofa amb Santa Coloma de Gramenet. El pis, que pertany a una fundació promoguda per Càritas, és a la planta baixa, en un gran bloc. La llum natural no arriba amb força però aconsegueix colar-se entre les reixetes de la finestra. És fosc però en Mohamed no encén la llum.
Els preus creixents de l’energia, la reducció de les rendes familiars o la baixa qualitat dels edificis són els principals aspectes que motiven una situació de pobresa energètica que suposa una amenaça per a la salut física i mental. Tot i que en Mohamed no pot mantenir la seva llar a una temperatura adequada es considera molt afortunat. «Fa quatre anys vivia en una casa on no hi havia aigua ni llum. Agafava l’aigua de la font del parc i a l’hora de dormir ens posàvem tots en la mateixa habitació perquè almenys així havia escalfor. Des de Càritas em van ajudar a tenir una vida més o menys normal. Aquí tenim aigua, llum i gas però fem servir només el que podem», explica. A la nit, quan fa més fred, tots s’asseuen al sofà amb la seva manta a veure la televisió i el radiador roman apagat. «Només s’encén quan ve el tècnic per comprovar si funciona», assegura.
Pitjor salut mental
El fred en un habitatge s’associa a problemes circulatoris, respiratoris i de salut mental, segons recull l’estudi anglès Impactes per a la salut d’habitatges freds i pobresa energètica. A més, el fred i la humitat permanents poden agreujar malalties o problemes de salut ja existents.
«Les famílies que viuen en pobresa energètica moltes vegades han de triar entre mantenir les seves llars a temperatures adequades o experimentar altres tipus de privació», assegura Marc Marí, investigador de l’Agència de Salut Pública de Barcelona. Segons explica, les condicions -ja sigui a través de mecanismes psicològics i fisiològics directes, o per vies indirectes- s’han relacionat a importants efectes en la salut física, mental, i en certs determinants de la salut. «Quant a la salut física s’ha trobat una associació entre l’exposició al fred i major morbiditat i mortalitat per malalties cardiovasculars i respiratòries», afegeix.
«A nivell físic no ens ha afectat tant perquè som joves i forts i de moment amb les mantes ens en sortim», respon Mohamed al preguntar-li si ha experimentat problemes que puguin relacionar-se amb el fred. «Però sí que ens ha afectat la salut mental. Som persones i quan sents que no pots fer res per millorar una situació, aquesta impotència t’afecta, no és salut mental perquè estàs patint per la teva situació «, admet.
Carme Manich, psicòloga de Càritas, explica a aquest diari que el fet de no tenir un habitatge en condicions adequades genera una sensació d’ansietat i inquietud que si es manté en el temps «pot tenir efectes a nivell psicològic perquè la persona no veu una sortida». «És una situació d’estrès emocional que afecta la persona i la seva relació amb els altres», diu.
Segons explica Mohamed, els nens ho viuen d’una altra manera perquè tant ell com la seva dona es preocupen que els seus fills no pateixin. «Sé el que jo pateixo però els meus fills mai ho notaran. Són nens i no han de saber el que necessitem perquè no mereixen patir. Vaig deixar el meu país, el Marroc, fa deu anys per ells i no és fàcil quan els teus plans no surten perfectament…», diu.
Amb tot Manich explica que sovint el patiment dels adults esquitxa els nens. «Per exemple, si els nens veuen que el pare o la mare s’angoixa quan arriba la factura perquè no pot pagar-la però no entenen el que passa poden fins i tot arribar a culpabilitzar-se», diu.
Segons un estudi de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) sobre les condicions de l’habitatge a Europa, hi ha diferents raons potencials per les que una situació de pobresa energètica pot generar un impacte en la salut mental. «És estressant en molts aspectes: més preocupacions sobre riscos i seguretat (particularment si a la llar viuen menors o persones grans fràgils), problemes amb el manteniment i preocupacions financeres relacionades no només amb el lloguer sinó amb el pagament de factures», recull el document.
També mostren la relació entre la salut mental i la pobresa energètica les xifres que va revelar una investigació duta a terme per The Warm Front i l’Scottish Community Health Partnership. L’estudi va mostrar que viure en situació de pobresa impacta en la salut mental d’adults, apareixent símptomes d’ansietat i depressió. A més, es va demostrar que els residents d’habitatges amb una temperatura de 21 graus tenien el 50% menys de possibilitats de patir una depressió que aquells que vivien en temperatures de 15 graus.
En el cas de Mohamed, a la situació actual se li afegeix la pressió que suposa el fet de no tenir papers. No obstant això recorda que a diferència del seu cas, hi ha persones que sí que treballen però que tampoc poden pagar la llum. «Hi ha molta gent aquí que està patint. Si els talles la llum, com sobreviuran?», es pregunta.
De moment gràcies al sou de la seva dona, que treballa com a netejadora domèstica en algunes cases, i a alguna feina puntual que ell aconsegueix, a més de l’ajuda que reben de Càritas, poden viure amb els seus tres fills en aquest barri de Badalona, en una de les zones on les desigualtats en salut assoten amb més força a Catalunya.
La pobresa energètica afecta 5 milions d’espanyols
La incapacitat d’una llar per mantenir l’habitatge en unes condicions de climatització adequades per a la salut està lluny de ser una excepció i afecta milers de famílies a Espanya. Segons l’últim estudi de l’Associació de Ciències Ambientals (ACA), les llars espanyoles que es declaren incapaces de mantenir el seu habitatge a una temperatura adequada (dades de 2014) són ja l’11,1% del total, per sobre de la mitjana europea (10,2%). O dit d’una altra manera, al voltant de 5 milions de persones pateixen pobresa energètica al nostre país, una xifra que no ha parat de créixer en els últims anys segons les dades recollides per ACA.
Aquest últim estudi posa especial èmfasi en les conseqüències que té per a la salut el fet de viure en unes condicions inadequades. En el text l’ACA alerta que el 2014 la mortalitat addicional d’hivern mitjana a Espanya va ser de 24.000 morts pel que més de 7.000 defuncions prematures estarien associades a la pobresa energètica.
