Just Deploy It!

Categoría: Determinants socials

  • «L’estigma associat a la sida té efectes més sostinguts i verinosos que els del propi virus»

    A principis de la dècada dels 80 es van detectar els primers casos de sida als Estats Units. L’any 1985 ja s’havien detectat casos de VIH a totes les regions del món. El 1987 la sida pren un lloc central a la política global, sent objecte de debat a l’assemblea de les Nacions Unides. També és l’any en què s’aprova el primer tractament per a la síndrome. Aquell mateix any, un grup de sociòlegs britànics decideix recollir les impressions d’uns 600 homes i dones sobre aquesta qüestió. Aquest és el punt de partida de la recerca de Matt Cook, professor d’història moderna a la Birkbeck University of London.

    L’historiador posa la lupa en la quotidianitat per dibuixar el paisatge emocional del Regne Unit en aquest moment clau de la història de la sida. Cook busca fer una història emocional d’aquesta crisi i parlar de com ho vivien les persones, fossin o no seropositives, portadores del VIH, fossin o no homosexuals. El desconeixement sobre el virus i el contagi feia la por molt present, portant a situacions que avui semblen absurdes, com portar les teves pròpies tisores al perruquer, i alhora feia créixer un estigma que marcava la vida dels homosexuals, considerats «població de risc», quan encara no es tenia present que el risc es troba en les pràctiques, no en les persones.

    Matt Cook va estar a Barcelona per participar al seminari (Sub)versions, organitzat pel Centre d’Estudis Interdisciplinaris de Gènere de la UVic-UCC, i vam parlar amb ell sobre aquesta història emocional de la sida, i sobre com les emocions condicionen les vides de les persones i fins i tot les polítiques públiques.

    Parles de la importància de les emocions a l’hora de fer història. Per què és important que els historiadors pensin en les emocions?

    Com a historiadors sovint pensem que podem mirar el passat i esperar que la gent es comporti racionalment i sense contradiccions, però oblidem que la nostra pròpia vida quotidiana està completament modulada pels sentiments amb què ens llevem al matí o que tenim cap a les persones amb qui interactuem. El que intenta dir la història de les emocions és que aquestes interaccions estan en el cor de les experiències socials de les persones, també en el passat, i afecten les decisions que es prenen a diferents nivells. Els nivells domèstic, laboral o governamental estan inflexionats per aquests encontres emocionals. La complexitat està en adonar-nos que allò que entenem per emocions i per paraules com por, amor o odi no és el mateix en cada moment històric. El gran repte és identificar la seva presència i els seus efectes sense ser anacrònics. Cal assumir que el que entenem per por ara no és el mateix que als anys 80 o quan sigui.

    Amb aquesta perspectiva has estudiat la crisi de la sida al Regne Unit a finals dels anys 80. Consideres que en aquest context l’efecte emocional és més durador que l’epidemiològic?

    Utilitzant l’exemple específic del Regne Unit, que és el que he estudiat, podríem dir que en realitat parlem d’un nombre relativament petit de persones infectades amb el VIH que contreien la malaltia i morien. Per suposat era un nombre significant, però en cap cas afectava a un veí de tothom. El que afectava més la vida quotidiana de la gent, i era especialment incapacitant per als homes gais en particular, eren les emocions lligades al virus, i també la manera com es van vincular a identitats o comportaments particulars, sumant-se a un seguit de prejudicis existents.

    Un treball important a finals dels 80 va ser una recerca sobre l’estigma de la sida. Van treballar amb gent que era seropostiva i gent que no ho era. El que van trobar va ser que els homes gais amb VIH assumien que les persones que no tenien el VIH tindrien sentiments molt més negatius cap a ells que els que van expressar, que eren força solidaris. Però la qüestió és que era irrellevant si era cert o no, perquè sentien que l’estigma era real, i aquest sentiment afectava el seu dia a dia, i feia que no sortissin tant, o se sentissin incòmodes en públic. És un exemple dels efectes perjudicials que poden tenir les emocions, i en molts sentits els efectes de l’estigma són més sostinguts i verinosos que els que té el mateix virus, especialment des que les teràpies antiretrovirals han canviat els diagnòstics per al VIH i la sida.

    I aquests efectes perniciosos encara són presents…

    Actualment a Sud-àfrica trobem que hi ha un gran projecte perquè la gent es faci les proves, perquè òbviament només rebran el tractament si tenen un diagnòstic, però aconseguir que la gent vagi a la porta d’una clínica és molt difícil a causa de l’estigma i la vergonya, que són respostes emocionals. Són emocions que estan evitant una intervenció en la prevenció i el tractament del VIH.

    Aquest estigma s’associa sobretot a una determinada comunitat, que són els homes gais. Com succeeix això?

    Al Regne Unit passa en part perquè en un primer moment va ser la principal comunitat afectada per la sida, però després va resultar que els gais eren molt convenients per això, perquè representaven tot allò que no havien de ser els britànics; eren solts i promiscus, tenien massa sexe, i el tipus incorrecte de sexe. L’estigma no s’associa als drogodependents de la mateixa manera, perquè els gais eren un vehicle molt més convenient per tot aquest seguit de prejudicis.

    La major visibilitat que estaven obtenint les persones homosexuals en aquell moment facilita que s’acabin convertint en objecte d’atac?

    Sí que es converteixen en un blanc més immediat. Una de les pors als anys 80 era precisament que els gais i les lesbianes estaven guanyant més influència cultural, estaven reivindicant polítiques, sent tractats al sistema nacional de salut, i es van tornar molt més visibles en tots aquests àmbits, així que es va generar una mena de guerra cultural. S’havia de contraatacar i fer front a aquests gais. Però també hi ha una altra lectura. Una qüestió que planteja Dennis Altman és que la crisi de la sida, en termes de major visibilitat per als homes gais, va resultar en una mena de legitimació a través del desastre. Precisament perquè el VIH i la sida en aquell moment fan que els homes gais siguin més visibles. Més gent els coneix en el seu dia a dia, treballant en hospitals, o a les escoles, o als barris, i els homes gais es van integrar cada cop més en els sistemes socials. En moltes formes aquesta situació va permetre als homes gais trobar un lloc que ja no estava al marge sinó dins de la societat, o més aviat tenir un peu a cada banda. Trobo que va ser una ruta cap a la legitimitat, tot i que va partir de la por a l’homosexual.

    Més enllà dels homes gais, com va afectar la paranoia al voltant de la sida al conjunt de la societat?

    La gent tenia por, i té sentit quan veus el tipus de retòrica que es fa servir i la imatgeria de la por que s’associa a la crisi. És on veus les emocions tenint un efecte molt directe sobre la vida social. La gent va deixar d’anar a nedar, no compraven robes de segona mà, o un clàssic era portar les teves pròpies tisores i pinta a la perruqueria. Una gran preocupació a mitjans i finals dels 80 era com rebre la comunió a l’església i la por a la transmissió del VIH en aquest context. Ja veus que afectava la vida quotidiana de la gent, però el que és realment interessant és com comences a veure les diferents dimensions de la por.

    Com són aquestes diferents dimensions de la por al VIH?

    Les pors quotidianes que tenien les persones heterosexuals eren molt diferents a les que tenia un home gai la parella del qual havia mort. Hi ha un sentiment molt més potent de por. Podríem dir que hi ha una jerarquia de pors, però això no vol dir que ocupés menys espai mental. La dona que estava aterrada amb la por de contraure el VIH prenent la comunió a l’església tenia el seu cap ple d’això, de la mateixa manera que el tenia l’home gai que havia perdut la seva parella per la sida. Et consumia. A tot això se suma el fet que als 80 hi havia un sentit apocalíptic al Regne Unit. El nostre sistema social estava canviant completament, estàvem en una recessió enorme i la primera ministra Margaret Thatcher estava dividint el país. Hi havia campanyes antinuclears i moltes coses a la televisió sobre l’holocaust nuclear, i llavors arriba la sida. Era com si el món s’estigués acabant, així que crec que la por al virus i a la sida es converteixen en un conducte per un sentit més ampli de risc i perill que estava present culturalment.

    Quin efecte tenen avui aquestes pors que es generen en aquell moment?

    Hi ha una generació més gran d’homes gais que van viure la crisi, van perdre amics i van experimentar la intensitat del que s’ha anomenat la generació perduda, que carreguen i viuen amb un seguit d’emocions que avui es poden sentir no sentides per una altra part de la comunitat, i aquí hi ha una divisió generacional. Crec que aquí rau la controvèrsia sobre la PrEP [profilaxi preexposició, un tractament per persones seronegatives per evitar el contagi], en la idea que hi ha una generació que no està preocupada pel VIH, i no cal estar-ho tant, perquè ara es pot viure amb això, però hi ha una por a la pèrdua de la memòria. Sembla que hi hagi persones que s’aferren a una memòria de trauma que viu amb ells, però és que en aquesta bretxa generacional també hi ha molts homes gais que viuen amb el dol de la pèrdua d’amants i amics, o famílies que han perdut fills i germans. A part d’això, crec que moltes de les idees sobre la vergonya també resisteixen, i la intensa xacra del sexe gai és quelcom que es va articular llavors i del que encara veiem efectes avui.

    Encara és present l’associació entre sexe i perill present en les campanyes de prevenció d’aquella època?

    Segueix present per moltes persones. Sempre hi ha una por a què pot voler dir el tenir sexe, en termes de qui sóc, quina mena de persona, quina és la meva identitat… Segueix sent molt més que un acte físic que és plaent, perquè té tota aquesta càrrega i el desplegament de judicis que se n’extreuen: He estat una mala persona? Me n’he d’avergonyir? He tractat aquesta persona bé o malament? Tota la retòrica al voltant del sexe està absolutament poblada amb aquesta mena de sentiments i discursos. També hi ha treballs interessants sobre l’ús de drogues entre els homes gais, com la metamfetamina, que va resultar una epidèmia molt devastadora per molts homes a Londres. Cal parlar de l’apuntalament de qüestions al voltant de la intimitat i la vergonya que poden portar a un ús estès i extensiu de drogues, que és una forma de generar intimitat ràpidament i superar una vergonya que pot venir de molts llocs, però crec que es va generar particularment als 80.

    I les campanyes de prevenció actuals, amb la idea de fer-se la prova del VIH cada tres mesos, poden vincular el sexe amb la por?

    Crec que hi ha una barreja de coses. Quan et fas la prova fa por, perquè et donaran un resultat i part de tu pot témer que sigui positiu, i això hi és present. D’altra banda, trobo que el VIH fa menys por que abans. Al Regne Unit tenim campanyes molt exitoses proposant que els homes gais es facin la prova regularment per rutina i no només davant situacions de risc. Quan jo estava a la vintena em feia la prova quan creia que alguna cosa havia anat malament, mentre que ara el sentit comú és fer-se-la cada tres mesos independentment de les pràctiques. En certa forma això s’ha tornat part de la malla de seguretat, però és clar que si parlem de la sensació de seguretat, de la mateix manera que l’orgull i la vergonya, la seguretat està apuntalada per la por. En tot cas crec que carrega un bagatge diferent que fins a principis dels 90 i abans, quan un diagnòstic de VIH era realment devastador.

    Consideres que les persones avui tenen menys por del VIH. És positiu?

    Sí, i crec que és interessant que les campanyes que hi ha ara al Regne Unit se centrin en l’estigma que perdura. També perdura la desinformació al voltant del VIH i la sida, i això significa que moltes persones encara han de ser cauteloses sobre revelar el seu estat serològic, i crec que és aquí on estan molts dels problemes i és sobre el que estem intentant treballar al Regne Unit ara mateix.

  • Salut dota els CAP d’entorns més vulnerables amb més recursos

    Un dels objectius més repetits des del Departament de Salut és la lluita contra les desigualtats i això passa també per l’Atenció Primària. No tots els Centres d’Atenció Primària són iguals, atenen el mateix tipus de població ni tenen les mateixes necessitats o recursos. Segons un mapa dibuixat per Salut, dels 369 Equips d’Atenció Primària que hi ha a Catalunya, 155 estan infrafinançats i bona part d’aquests treballen en un entorn socioeconòmic desfavorable. Precisament aquests equips són els que Salut vol dotar amb més recursos i és per això que rebran aquest 2017 un total de 12,5 milions addicionals. «En certa manera el que fem és una discriminació positiva dels equips que es troben en àrees socioeconòmicament més vulnerables», ha expressat el conseller de Salut, Toni Comín.

    Els recursos addicionals aniran destinats a augmentar el nombre de professionals que hi treballen. L’objectiu és pal·liar part de l’infrafinançament que pateixen dotant-los de més pressupost, repartit tenint en compte les diferències en les necessitats de salut i la pressió assistencial derivades d’una pitjor situació socioeconòmica. En què es traduirà el pressupost ho decidirà cada equip, que en funció de la dotació addicional que rebi podrà optar per contractar un perfil professional o un altre. És a dir que en aquest sentit els centres tindran autonomia per prendre la decisió segons les necessitats particulars.

    A més a més, segons han explicat aquest dimarts el conseller de Salut, Toni Comín, i el director del Servei Català de la Salut, a més d’aquests 12,5 milions d’euros addicionals se’n destinaran 11 més perquè els equips «més afectats» puguin fer front a substitucions. Des de l’any 2011 els fons destinats a cobrir substitucions estan congelats i amb aquesta partida es recupera el 50% de la retallada. La manca de personal i el fet que no se substitueixin totes les baixes és una de les demandes dels professionals de primària, que es queixen de la pressió assistencial, és a dir, de la quantitat de pacients que assumeixen.

    El nou model d’assignació pressupostària

    L’infrafinançament d’un CAP o d’un altre i les seves necessitats són en bona part determinats per un nou indicador dissenyat per l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries (Aquas). Aquest nou indicador, batejat com indicador social compost (inicialment Salut s’hi havia referit com índex de privació), mesura les desigualtats en Salut de la població i té en compte diferents variables socioeconòmiques com ara la taxa de mortalitat prematura, el percentatge de població exempta de copagament farmacèutic o la població amb rendes inferiors a 18.000 euros.

    La combinació de les diferents variables ha permès al departament obtenir un mapa de les desigualtats socials entre territoris i és a partir d’aquest nou indicador i altres variables, com ara el factor demogràfic, que s’obté el nou model d’assignació de recursos als equips d’atenció primària.

    La idea, a llarg termini, és que en els pròxims cinc anys no hi hagi a Catalunya cap CAP infrafinançat i que el repartiment dels recursos sigui equitatiu: a iguals necessitats, iguals recursos. Per això, el pressupost addicional destinat a combatre les desigualtats des de l’atenció primària és de 65 milions d’euros en cinc anys, dels quals 13 milions són per aquest any (12,5 als CAP prioritzats i mig milió a projectes d’atenció comunitària). No tots els equips, però, hauran d’esperar cinc anys per eixugar la diferència entre el que reben actualment i el que els i correspondria, els prioritaris seran els que presenten un índicador social més elevat, com per exemple l’EAP de Badalona Sant Roc, el de Sabadell La Serra o el de Sant Adrià de Besòs La Mina, entre d’altres.

  • Salut duplica els recursos per atendre els sensellar que pateixen un trastorn mental

    A Catalunya hi ha 11.500 persones sense llar i es calcula que un 40% té algun tipus de trastorn mental. Davant d’aquesta realitat, Salut aposta per reforçar els dispositius d’atenció als sensellar i duplicarà aquest 2017 el pressupost que hi destina. Així, el pressupost de salut comunitària per atendre els sensellar que tenen trastorn mental a Catalunya passarà del poc més d’un milió d’euros als dos milions.

    El reforç es farà als serveis d’atenció a la salut mental dels sensellar a Barcelona, Lleida, Girona i Tarragona així com també en alguns territoris de l’àrea metropolitana encara per determinar. L’increment es traduirà sobretot en més personal. «És imprescindible que puguin intervenir treballadors socials que gestionin la situació d’habitatge però també que hi hagi una aproximació sanitària i psiquiàtrica que pugui abordar el problema de salut mental», ha expressat el conseller de Salut, Toni Comín, aquest dimecres.

    Situació de recursos «insuficient»

    Fins ara els equips d’atenció a les persones sensellar amb problemes de salut mental comptaven amb escassos recursos. A més, arran de la crisi els equips han vist augmentar el nombre de persones que necessitaven aquesta atenció: en els últims vuit anys la població sense llar a Barcelona ha augmentat en més d’un miler de persones. «Tots els serveis socials que atenen persones que necessiten ajudes s’han col·lapsat i els que estan al carrer tenen menys accés, per tant veiem molta més gent al carrer», explica la doctora Francesca Asensio, psiquiatra coordinadora de l’Equip d’Atenció a la Salut Mental per als Sensellar (ESMES).

    Segons dades oficials, durant l’any 2016 l’ESMES, que treballa a Barcelona i està actualment format per nou professionals, va atendre 285 sensellar amb trastorn mental greu -per exemple, amb trastorn bipolar o esquizofrènia- en intervencions de carrer, pensions o centres d’allotjament. Amb l’augment pressupostari l’equip es doblarà i comptarà amb divuit professionals: quatre psiquiatres (abans eren només dos), cinc infermers, sis gestors de casos i entre un i dos administratius.

    «Les persones que estan al carrer i pateixen un trastorn mental són persones molt greus i tenen poca confiança en els professionals, amb aquest increment podrem atendre-les millor i incrementar la freqüència de les visites», assegura Asensio.

    El circuit d’atenció

    Quan els serveis socials detecten una persona sense llar que pot patir un problema de salut mental es posen en contacte amb els equips d’atenció especialitzats. Llavors els psiquiatres i els infermers veuen la persona al carrer, la diagnostiquen i amb el temps -i quan hi ha un vincle de confiança, matisen els experts- es determina si cal un ingrés, seguir una medicació, etc. «Quan la persona està en un nivell psicopatòlogicament estable el gestor de cas se n’encarrega i es vincula la persona al centre de salut mental que li correspon», explica la professional de l’ESMES. Es tracta d’un procés d’acompanyament de dos o tres anys. «El que nosaltres intentem és ajudar-los a reincorporar-se a una atenció normalitzada dins de la xarxa», afegeix David Clusa, psiquiatre i cap del departament de Salut Mental de l’Institut Sant Pere Claver.

  • Barcelona registra la taxa d’incidència de tuberculosi més baixa de la seva història

    La tuberculosi és cada vegada menys present a Barcelona. El 2016 s’hi van registrat 280 casos nous i la taxa d’incidència mitjana va ser de 16,5 casos per 100.000 habitants, la més baixa de la història. Des de fa trenta anys l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) controla aquesta malaltia infecciosa causada per un bacteri a través del programa de prevenció i control de la tuberculosi.

    En els pitjors anys, a principis dels 90, es van registrar taxes que gairebé arribaven als 70 casos per 100.000 habitants. «És una disminució important i demostra que el programa de prevenció i control funciona», afirma la comissionada de Salut de l’Ajuntament, Gemma Tarafa. Amb tot, la disminució no respon únicament al manteniment del programa sinó que respon a diversos factors. Segons explica Joan Caylà, cap del servei d’epidemiologia de l’ASPB, també hi contribueix el fet que a causa de la crisi econòmica i l’elevat índex d’atur a Espanya, en els darrers anys el país hagi perdut força com a destí per alguns immigrants.

    Ara bé, la tuberculosi és una malaltia que afecta tant immigrants com autòctons. Segons les dades de l’agència, la meitat dels casos nous detectats el 2016 a la ciutat eren autòctons mentre que la resta eren ciutadans provinents d’un altre país.

    La incidència de la tuberculosi: indicador de desigualtat

    Amb 280 casos nous registrats durant l’any passat a Barcelona -a tot Catalunya van ser prop de 1.200-, es confirma el descens progressiu en la incidència de la malaltia dels darrers anys. Amb tot, les dades constaten que la incidència varia molt depenent del districte. Per exemple, la incidència al districte de Ciutat Vella (39 casos per cada 100.000 habitants) és vuit vegades superior que a Les Corts, Sarrià o Sant Gervasi, on hi ha 5 casos pel mateix nombre d’habitants. Així mateix si bé la mitjana disminueix en alguns barris més pobres la incidència augmenta.

    «La tuberculosi afecta més a les grans ciutats i dins d’aquestes afecta més als barris més desfavorits. El mapa mundial de la riquesa del PIB es correlaciona molt bé amb el de la tuberculosi», explica Caylà. En aquest sentit Gemma Tarafa apunta que «mitigar aquestes desigualtats és un repte per a la ciutat».

    La recepta de Barcelona per fer front a la malaltia

    Mantenir els programes de control, reforçar la salut comunitària, combatre les desigualtats i garantir l’accés als serveis sanitaris de tota la població formen part de l’estratègia o el ‘model Barcelona’ per reduir la incidència de la malaltia. Segons Caylà, el manteniment i l’adaptació del programa de prevenció i control de l’Agència de Salut Pública de Barcelona ha estat clau. Un exemple de millora o d’adaptació citat per aquest epidemiòleg és la incorporació de la figura de l’agent de salut comunitari. Segons explica, a partir de l’any 2000, amb l’arribada d’immigrants econòmics provinents de països molt pobres, es decideix comptar amb agents de salut comunitaris originaris d’altres països que puguin fer de mediadors.

    Un altre exemple va ser la creació, fa prop d’una dècada, de les unitats clíniques de tuberculosi. A Barcelona hi ha cinc unitats (a l’Hospital Vall d’Hebron, al Clínic, al Sant Pau, al Mar i al CAP Drassanes) des d’on es fa un seguiment proper als casos.

    D’altra banda també és clau la lluita contra les desigualtats des de diferents polítiques. En aquest sentit Caylà explica que tenir uns habitatges on no hi hagi amuntegament -el contagi és via aire persona a persona- o que el nivell socioeconòmic dels barris sigui més alt és també prevenir casos de tuberculosi.

    A banda de les millores de programa i de combatre les desigualtats també és bàsic l’accés als serveis de salut, un accés retallat pel reial decret llei del PP 16/2012. Sobre aquest punt, tant Tarafa com Caylà reconeixen que és molt important garantir una sanitat universal i facilitar la targeta sanitària a tota la població. I és que si bé la tuberculosi és una malaltia que té tractament, casos com el d’Alpha Pam, mort per tuberculosi a Palma per estar exclòs del sistema sanitari públic, recorden la importància de l’accés. «No el van visitar a l’hospital perquè no tenia targeta sanitària», recorda Caylà.

  • Barcelona facilitarà la inserció laboral de joves que pateixen un trastorn de salut mental

    El 12% dels barcelonins i barcelonines han patit o patiran un trastorn de salut mental al llarg de la seva vida, un percentatge lleugerament superior quan es tracta d’adolescents i joves. A partir del mes de maig, Barcelona comptarà amb tres dispositius especials per facilitar la inserció laboral de joves que pateixen un trastorn de salut mental diagnosticat, com ara un trastorn bipolar, esquizofrènia, depressió o angoixa.

    L’Ajuntament de Barcelona ha presentat aquest dilluns els nous dispositius adreçats a la cerca de feina, una de les primeres mesures del Pla de Salut Mental de la ciutat que es posen en marxa i que es farà des de l’agència d’ocupació Barcelona Activa. Segons ha explicat el primer tinent d’alcaldia Gerardo Pisarello, els tres dispositius se situaran als districtes de Sant Andreu, Sant Martí i Nou Barris i serà un servei dimensionat per atendre fins a 150 joves d’entre 16 i 35 anys. «Hi ha un enorme malestar psicològic que ha generat la crisi, un fenomen sovint invisibilitzat en forma de malestar psicològic o depressió. Barcelona Activa ha de poder baixar al territori per ajudar la gent», ha dit Pisarello.

    Per tal de garantir una atenció especialitzada i específica per als joves que participin d’aquest servei d’inserció, 200 professionals de Barcelona Activa participaran en un programa de formació amb experts de l’Agència de Salut Pública de Barcelona i entitats de salut mental. Segons ha explicat la directora de Barcelona Activa, Sara Berbel, els professionals s’encarregaran d’orientar els joves i es farà un seguiment tutoritzat durant els primers sis mesos de feina un cop la persona hagi estat contractada. «És important no deixar sols aquests joves, que necessiten l’acompanyament perquè la societat no es pot permetre malbaratar el seu talent», ha afegit Pisarello.

    Els joves podran ser derivats a aquest servei específic pel seu metge de família, per agents de salut comunitaris o des del mateix servei de Barcelona Activa, entre altres. Tot i que de moment els dispositius se situaran en aquests tres districtes «prioritaris», segons ha dit la comissionada de salut Gemma Tarafa, no descarten ampliar més endavant aquest servei específic a altres districtes.

    Primer any de posada en marxa del Pla de Salut Mental

    Tal com ha explicat la comissionada de Salut del consistori, Gemma Tarafa, el servei acompleix una de les línies del Pla de Salut Mental 2016-2022 que ha preparat l’Ajuntament i que va ser aprovat el mes de setembre. «És important recordar que la salut mental és un dret essencial, quan parlem del dret a la salut no parlem només de la salut física sinó també mental i aquest és un tema prioritari», ha dit Tarafa.

    El Pla de Salut Mental és el primer pla específic amb què compta la ciutat de Barcelona per fer front a aquesta problemàtica. Per al primer any de posada en marxa, el pla compta amb 51 milions d’euros i un 11% del pressupost anirà destinat a les mesures d’ocupació, una de les línies del pla.

  • L’ús dels serveis de salut mental és deu vegades més alt entre les persones amb menys recursos

    Les persones amb menys recursos tenen, a grans trets, pitjors perspectives de salut. Així ho apunta un primer gran estudi fet per l’Observatori del Sistema de Salut de Catalunya, que constata a través de l’anàlisi de la informació individual de gairebé tota la població de Catalunya, que les desigualtats socioeconòmiques es tradueixen també en desigualtats en salut. L’estudi, presentat aquest dimarts, analitza les diferències en la salut, la utilització de serveis sanitaris públics i el consum de fàrmacs de la població de Catalunya segons el seu nivell socioeconòmic, tenint en compte per exemple la situació laboral i el nivell de renda.

    La tesi no és nova ja que segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS) els determinants socials de la salut, com ara la feina, l’habitatge o les condicions econòmiques, expliquen la major part de les inequitats sanitàries. Algunes de les diferències que posa de manifest l’estudi fet ara per l’observatori és que les persones amb menys recursos presenten més hospitalitzacions per causa psiquiàtrica i més consum de fàrmacs i tenen una probabilitat quatre vegades més alta de morir abans dels 65 anys. Per contra, l’ús de l’atenció primària o de les urgències és molt més igualitari entre nivells socioeconòmics.

    Entre les variables que s’analitzen, la que presenta més desigualtat en funció del nivell de renda de la persona és precisament l’atenció en centres de salut mental. Mentre que el percentatge de persones amb rendes anuals més altes -superiors a 100.000 euros- que visiten un centre de salut mental no arriba a l’1%, la proporció es multiplica per deu en els homes i per nou en les dones que tenen el subsidi d’atur esgotat o viuen amb la Renda Mínima d’Inserció (RMI). “Clarament el fet d’estar aturada, tant per la part material com per la part emocional, té efectes en la salut mental”, apuntava recentment en una entrevista amb aquest mitjà la gerenta de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) Carme Borrell.  Ara bé, l’estudi recull que un cop les persones van al centre de salut mental, les diferències són petites quant al nombre de visites.

    Un altre dels indicadors analitzats és el consum de fàrmacs. De l’estudi es despren que el percentatge de persones que prenen psicofàrmacs, ansiolítics, antidepressius o antipsicòtics en les persones amb menor nivell socioeconòmic multiplica per 2, per 3 i per 4 el de les persones amb major nivell socioeconòmic, en tots dos sexes i en tots els grups d’edat.

    Els infants de famílies pobres, doblement vulnerables

    “Les relacions entre renda i salut no són lineals, però la pèrdua de poder adquisitiu de les famílies i l’empobriment sobtat, si sobrepassa un límit crític, té un impacte immediat sobre la salut, sobretot en els grups més vulnerables com ara la població infantil”, apuntava ja el monogràfic “Efectes de la crisi econòmica en la població infantil de Catalunya” (2014).

    Una de les conclusions rellevants de l’estudi fet per l’Observatori i presentat aquest dimarts és que les desigualtats socioeconòmiques marquen la salut des dels primers anys de vida de les persones. Per exemple, les nenes i els nens de famílies de menor nivell socioeconòmic -les que han esgotat el subsidi d’atur o perceben una renda mínima d’inserció- presenten respectivament 4 vegades i 2,8 vegades més probabilitats de pertànyer al grup de persones que pateixen malalties greus respecte els de famílies amb rendes superiors als 100.000 € anuals.

    De la mateixa manera, la taxa d’hospitalització psiquiàtrica d’un nen amb pocs recursos és gairebé 7 vegades superior a la d’un amb majors rendes familiars. I pel que fa al consum de psicofàrmacs, la probabilitat és de 3,4 vegades superior en infants amb menys recursos.

    “La salut de la infància queda condicionada per l’ambient en què es desenvolupa i les condicions socioeconòmiques que viuen en els seus primers anys de vida es perpetuen més enllà d’una única generació”, resa l’estudi.

  • Els cotxes de més de 20 anys no podran circular a Barcelona a partir del 2019

    Sigui quin sigui l’estat de l’aire, els vehicles més contaminants tindran prohibida la circulació per Barcelona i la quarantena de municipis de l’àrea metropolitana de dilluns a divendres a partir de l’1 de gener del 2019. A partir d’aquest mes de desembre però la mateixa restricció s’aplicarà en episodis d’alta contaminació. Aquestes han estat dues de les mesures anunciades en la primera gran trobada sobre contaminació (Cimera de la Qualitat de l’Aire), en què ha participat la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona, l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) i la Diputació.

    La restricció, segons ha explicat el conseller de Territori i Sosteniblitat, Josep Rull, afectarà furgonetes matriculades abans de l’1 d’octubre del 1994 –22.049 furgonetes, és a dir, un 16% d’aquest tipus de vehicles– i turismes matriculats abans de l’1 de gener de 1997: 106.018 cotxes, un 7% del parc mòbil, quedaran fora de la circulació de dilluns a divendres, sigui quin sigui l’estat de l’aire.

    Amb aquestes primeres propostes, les administracions pretenen reduir les emissions un 30% en els propers 15 anys; en els propers cinc, l’objectiu és que aquestes emissions caiguin un 10%.

    L’anunci per part de la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona, l’AMB i la Diputació arriba uns dies després que es conegués que la Comissió Europea ha advertit Espanya pels nivells de contaminació de l’aire a Madrid i Barcelona. A la capital catalana la qualitat de l’aire a la ciutat l’any 2015 va empitjorar significativament respecte a l’any anterior, segons alguns indicadors com l’òxid de nitrogen NO2 (+11%), les partícules PM10 (+13%) i les partícules més fines (+16%).

    Les propostes dels diferents ens públics se sumen a les que ja havia posat en pràctica l’Ajuntament de Barcelona, que ha celebrat –segons ha pogut saber aquest diari– aquesta primera cimera. Fonts del consistori destaquen que l’objectiu passa encara per reduir un terç dels vehicles de cara a l’any vinent a la ciutat. «La contaminació no s’ataca des d’una única tecla», destacava fa unes setmanes la regidora de Mobilitat Mercedes Vidal, fent èmfasi en la necessitat de millorar el transport públic o els carrils bici per fer front a les altes emissions de la capital catalana.

    En la mateixa línia es va expressar el primer tinent d’alcaldia, Gerardo Pisarello, després de reconèixer que el 80% de les persones de la ciutat estaven preocupades per la contaminació de l’aire de Barcelona. «La ciutat veu que hi ha una emergència climàtica molt important i que això és un problema de salut pública», explicava Pisarello en relació als últims informes del baròmetre semestral.

    Peatge contra la contaminació

    Segons s’ha anunciat a la cimera, les administracions estudiaran la implantació d’un peatge per congestió en l’Àmbit-40 (40 municipis de l’àrea de la capital catalana). L’operació es vol portar a terme en el marc de revisió i implantació d’un nou model de finançament de les vies d’alta capacitat de Catalunya, posat en marxa per la Generalitat.

    La mateixa Generalitat també ha informat aquest dilluns que preveu canviar l’horari d’entrada i de sortida dels funcionaris per fomentar l’ús del transport públic en els episodis de més contaminació. A més, les diferents administracions que han participat de la Cimera de la Qualitat de l’Aire estudiaran imposar un recàrrec sobre el preu dels carburants amb l’objectiu de reduir la tarifa dels transports públics.

    La trobada també ha servit per confirmar la intenció dels diferents ens de cercar un nou model tarifari quilomètric i de pagament que substitueixi els quasi 90 títols de transport actuals, tal com es va anunciar fa uns dies al Mobile World Congress.

  • Si ets transsexual ets “anòmal” i altres manipulacions del manual d’HazteOir per a pares

    El grup ultracatòlic HazteOir no només organitza xerrades amb ponents que defensen que els homosexuals no han de practicar sexe o llancen a la carretera un bus amb missatges tránsfobos –paralitzat per un jutge aquest dimecres a Madrid– en les seves finestres. També edita llibres. És el cas de Saps el que no volen ensenyar al teu fill a l’escola? Les lleis de l’adoctrinament (2015), un manual del qual l’organització ha repartit al voltant de 30.000 exemplars a famílies i institucions.

    El llibre, que està en línia i que envien a casa fins i tot, carrega contra el que l’organització considera “adoctrinament sexual dirigit” en els centres educatius i analitza en 47 pàgines les diferents lleis LGTBI que les comunitats autònomes han desenvolupat aquests els últims anys per –segons HazteOir– atemptar “contra la llibertat dels pares” a l’hora d’educar. El text posa en dubte la necessitat d’aquestes lleis i les valora com “discriminació positiva cap a un col·lectiu” en perjudici de la resta de ciutadans. No és l’únic apartat polèmic de la publicació.

    1. Lleis “no necessàries” i discriminació “inexistent”

    Segons HazteOir els drets de les persones LGTBI “ja es troben garantits per la Constitució espanyola”. El col·lectiu destaca que les lleis autonòmiques suposen “nous drets a la carta per a determinats col·lectius”.

    La realitat és que els casos de discriminació al col·lectiu LGTBI no cessen: només el nou formulari administratiu que acompanya la llei antihomofòbia catalana va recopilar en 2015 113 casos de denúncia per LGTBifobia.

    “Totes aquestes lleis estan institucionalitzant dues categories de ciutadans, els LGTBI i els heterosexuals”, destaca el llibre. L’obra no cita qüestions com el desemparament que viu el col·lectiu respecte a certes gestions amb l’administració; per exemple, la discriminació que viuen els menors trans que volen canviar el seu nom al DNI: “El 90% de les peticions de canvi es deneguen”, apunten des de la Fundació Daniela.

    Segons el text, les lleis es justifiquen “acceptant una discriminació estructural inexistent basada en estadístiques de maltractament distorsionades”. A la pàgina 32 del llibre es fa constar el descens des de 2014 de les agressions a persones LGTBI; el que no s’explica és que aquest mateix any les agressions a homosexuals van quedar fora de les estadístiques del Ministeri.

    2. El poc suport social a les lleis LGTBI

    El text, a la pàgina 7, entén que les noves lleis autonòmiques “no gaudeixen de suport social”, pel que converteixen els governs de les comunitats en “promotors d’un model de pensament”.

    Poc després es contradiu (pàgina 11) en aquesta afirmació, destacant que les lleis autonòmiques han estat aprovades “en molts casos per tots els partits polítics”; per acabar titlla aquests partits de “prevaricadors”. En el cas català, tots els partits van donar suport a la llei LGBTI, a excepció del PP i d’Unió Democràtica de Catalunya. Per la seva banda, l’Assemblea de Madrid va aprovar el seu text contra la discriminació per diversitat sexual i de gènere per unanimitat.

    3. “Qui pot assegurar que aquestes mesures d’avui no causaran un major patiment en el futur?”

    Aquesta és la pregunta que el text planteja en base a les conseqüències que les diferents lleis autonòmiques LGTBI podrien tenir a les aules. Si bé aquestes lleis no poden garantir que no “hi hagi un major patiment” en el futur, el que sí constaten –com ho fa la comunitat educativa– és que en l’actualitat hi ha certs col·lectius que sí pateixen per motius de diversitat sexual i identitat de gènere.

    L’Estudi 2013 sobre discriminació per orientació sexual i/o identitat de gènere a Espanya posava de relleu com el 76% dels enquestats reconeixia haver estat objecte de discriminació per aquests motius. A l’estudi sobre Assetjament escolar homofòbic i risc de suïcidi es denunciava que el 43% dels adolescents i joves lesbianes, gais i bisexuals havia pensat alguna vegada en suïcidar-se.

    4. “La normalitat del que és presumiblement anòmal”

    Les lleis de l’adoctrinament titlla de “víctima” (pàgina 11) a una coach, Elena Lorenzo, a qui l’associació LGTB Arcópoli va denunciar perquè entre els seus èxits professionals destacava el fet d’aconseguir que moltes persones homosexuals deixessin de ser-ho. No és l’única mostra de negació de l’existència de diverses orientacions sexuals i/o identitats de gènere de la guia.

    A la pàgina 26, es dóna un pas més enllà, citant com “anòmales” algunes opcions de gènere i/o orientació sexual. “Un argument comú d’aquestes lleis [les autonòmiques LGTBI] consisteix a negar l’evidència de les possibles anomalies, amb característiques clíniques variades, dels estats intersexuals […] Aquesta conclusió, que avalen nombrosos estudis científics, es nega d’arrel, de tal manera que s’instaura per decret la normalitat dels presumiblement anòmal”, cita el text. Amb aquesta definició, HazteOir interpreta que, tot el que se surti d’allò cisgènere (identitat de gènere i gènere assignat en néixer coincideixen), és “anòmal”. El llibre lamenta, a continuació, que la investigació clínica sobre homosexualitat i transsexualitat quedi “abolida” i sigui en alguns casos tipificada d’”abús”.

    A més, a la pàgina 21 del llibre de HazteOir, s’utilitza la qualificació “trastorn” parlant sobre la identitat de gènere. A continuació s’utilitza també el terme “disfòria de gènere”. Un qualificatiu que per a la comunitat després resulta patologitzador i que, després d’anys de lluita dels col·lectius , ha obtingut reconeixements recents per part de les institucions: el conseller de Salut de la Generalitat, Toni Comín, va anunciar fa unes setmanes que la transsexualitat deixaria de tractar com una malaltia a Catalunya.

    5. Sexe i gènere, “veritats judicials, no científiques”

    El text també posa en dubte la dissociació entre sexe i gènere, negant així que una persona amb un sexe biològic determinat no pugui decidir sobre la seva identitat (pàgina 23). I ho fa malgrat, a continuació (a la mateixa pàgina), compartir la sentència de 2002 del Tribunal Europeu de Drets Humans que reconeix que “la definició del sexe-gènere d’una persona va molt més enllà de l’apreciació visual dels seus òrgans genitals externs en el moment del naixement “. Són “veritats judicials, no científiques”.

    Portada completa del llibre d’HazteOir

  • «Els temps curts en política redueixen les oportunitats per millorar la salut a les ciutats»

    Aquest dimarts s’ha presentat a Barcelona l’Informe de la Sociedad Española de Salud Pública y Administración Sanitaria (SESPAS) de 2016. L’informe, que es publica cada dos anys, segueix enguany el lema «la salut pública i les polítiques de salut: del coneixement a la pràctica» ja que se centra en recollir experiències i exemples de bones pràctiques en alguns territoris perquè puguin implementar-se en d’altres. Rosana Peiró treballa a la Conselleria de Sanitat Universal i Salut Pública de la Generalitat Valenciana i és una de les editores de l’informe. Parlem amb ella sobre els principals punts que es plantegen en l’informe, que conté 17 articles escrits per múltiples experts i que van des de com millorar el bon govern del Sistema Nacional de Salut fins a parlar de polítiques de salut en ciutats o barris que han demostrat millorar la salut de la població.

    Quins exemples de palanques de canvi o reformes per millorar el bon govern del Sistema Nacional de Salut heu recollit en l’informe SESPAS 2016?

    Tot el que té a veure amb bon govern té a veure amb la transparència, la rendició de comptes, la participació, la intel·ligència i la integritat. Algunes de les línies d’actuació que es proposen són la universalització de l’assistència i el sistema nacional lligat a la residència, que hi hagi un marc financer estable o que hi hagi una agència -com existeix al Regne Unit- o institució governamental independent que faci protocols i guies sobre com millorar la pràctica clínica i la salut pública basats en l’evidència. També es parla per exemple d’una transparència reforçada, això vol dir tenir un sistema d’informació que permeti que tota la informació sigui pública, com l’Observatori de sistemes de Salut de l’OMS, que permeti la comparació entre iguals. Una altra acció és la transparència en la regulació del conflicte d’interessos i la compra de béns i serveis. La Central de Resultats de Catalunya es fica com a exemple innovador a nivell nacional en bon govern perquè fa públics els resultats de diferents proveïdors del sistema sanitari fomentant la transparència per comparació entre iguals.

    L’informe constata les desigualtats en l’accés a les prestacions sanitàries. Quin tipus de desigualtats?

    Hi ha desigualtats en l’accés per la legislació (el RDL 16/2012) que exclou de l’assistència sanitària pública les persones en situació irregular però també hi ha desigualtat en la utilització de serveis, per exemple, es constaten desigualtats geogràfiques o en el temps d’espera.

    Com s’hi pot fer front?

    Algunes propostes són redefinir la cobertura segons criteris de residència i oferir la mateixa protecció als residents en situació administrativa irregular que als ciutadans espanyols. També s’apunta a repensar el model de copagament per substituir els copagaments obligatoris perquè siguin evitables. És a dir, per exemple que aquests siguin flexibles i hi hagi uns màxims segons el nivell de renda familiar o que els col·lectius més vulnerables estiguin exempts de pagar-los o siguin reduïbles al mínim. Una altra proposta prou revolucionària és convertir el règim especial dels funcionaris en un règim transitori a extingir perquè qui entri a la funció pública ja no tingui l’opció d’escollir entre proveïdor públic o anar-se’n a una mútua. També es proposa començar un estudi sistemàtic de les desigualtats i l’accés a les prestacions sanitàries. Es reivindica una acció necessària per avaluar l’impacte en l’equitat de totes les iniciatives dins i fora dels serveis sanitaris.

    Quina avaluació es fa en l’informe de la prevenció i la promoció de la salut en les polítiques públiques?

    La promoció de la salut a Espanya està menys desenvolupada que els serveis sanitaris. La proposta d’institució independent per fer guies i protocols de la qual parlava abans, que també podria fer-se simplement amb una millor coordinació entre agències autonòmiques, també pot aplicar-se en promoció de la salut. Un dels problemes que hi ha a Espanya és que la promoció de la salut s’ha entès sempre com una cosa individual. La promoció de la salut no s’entén així a cap altre lloc, s’hauria d’entendre com innovació social. A l’informe en un dels articles es proposa precisament que en aquesta hipotètica institució hi hagi una part de promoció de la salut.

    Recolliu exemples de polítiques de promoció de la salut a ciutats i barris que evidencia l’efectivitat de determinades polítiques en l’àmbit local. Quins exemples tenim que puguem aplicar en altres barris o ciutats?

    Un dels exemples és justament el programa de Salut als barris, que ha mostrat millora de la qualitat de vida i la salut dels veïns de Barcelona. Altres exemples que han mostrat evidència en millorar la salut de la població són les escoles infantils per a famílies en situació de vulnerabilitat, augment de les hores en els currículums d’escolars en activitat física, augment del consum i la disponibilitat (per exemple mitjançant preus subvencionats) de fruites i verdures. També respecte a l’organització de la ciutat ha mostrat evidència la promoció del transport a la feina a peu o en bicicleta, identificació de punts negres d’accidents i camins escolars segurs perquè els infants puguin anar i tornar caminant de l’escola. El manteniment d’espais verds i l’ús de poliesportius públics, la reducció de l’aïllament i prescripció d’activitats com passejos per part dels professionals de primària o programes de millorar de la qualitat de l’aire també milloren la salut. Hi ha molts exemples…Però també és important parlar de les barreres.

    Quines són aquestes barreres?

    La manca de lideratge i voluntat política però també el desconeixement ciutadà, tècnic i polític de les causes de la salut. En l’informe apunten que la ideologia, els prejudicis, les polítiques que ignoren l’evidència científica, la falta d’informació poblacional sobre la salut o els temps curts en política redueixen també les oportunitats per millorar la salut urbana. Això també té a veure amb la necessitat de tenir estudis que permetin la comparació i entendre per què en un barri hi ha una millor salut que en un altre.

    Sobre els serveis de l’atenció primària, quines conclusions treu l’informe? Cap a on ha de reorientar-se la primària?

    A Catalunya hi ha un grup de professionals d’atenció primària fent promoció de salut però en general la promoció de la salut és voluntària i no està estructurada. Sovint, les tasques que s’imposen i el poc marge de temps que tenen els professionals de l’atenció primària, dificulta que es faci promoció des dels centres. L’informe recull l’experiència de Catalunya i la de Balears. A Balears hi ha una iniciativa que va sortir dels professionals i que consisteix en un programa d’educació física. Si un CAP vol incorporar el programa el que fan és que els professionals dissenyen una ruta que després poden prescriure a pacients seus. Com que saben la condició del malalt saben, per exemple, quina distància és recomanable, el que poden fer i el que no i fins i tot es planteja l’opció que el metge pugui acompanyar el pacient en el passeig. Més de trenta CAP de prop dels cinquanta que tenen les Balears han incorporat el programa, per tant, es tracta d’una intervenció exitosa. Després a Catalunya hi ha el cas del programa COMSalut, promogut pel Departament de Salut, i consistent a la prescripció d’activitats socials, acció comunitària orientada en salut.

    El COMSalut és una experiència que ha generat bons resultats? Quins?

    En els primers 18 mesos s’han fet 30 actuacions en 14 àmbits diferents i s’han identificat 566 accions que tenen impacte en salut i que poden començar a desenvolupar-se. De moment però només implica 16 de les 370 àrees bàsiques (com Centres d’Atenció Primària) de salut que hi ha a Catalunya. És un projecte a llarg termini.

    Una altra experiència que s’analitza és la del País Basc i la seva estratègia per fer abordar la cronicitat. En aquest sentit, què en podem aprendre?

    Va ser una innovació. L’envelliment de la població i la cronicitat dels problemes de salut va fer que es plantegessin la manera d’abordar aquest tema. Els autors de l’article sobre aquest punt diuen que l’estratègia va servir per tenir un plantejament que va aconseguir il·lusionar diferents grups d’interès i focalitzar-se en un model d’atenció integrada als pacients amb malalties cròniques. Es va fer un marc sòlid amb evidència i amb comparació amb altres experiències internacionals. Es va fer un enfocament des de baix i una de les limitacions va ser que va haver-hi massa tipus de projectes.

  • Acció comunitària per combatre les desigualtats en salut als barris més desfavorits

    Fa poc més d’una dècada es va posar en marxar a Catalunya un programa molt valorat des de diferents sectors: el programa Salut als barris. Per primera vegada s’impulsava un programa amb mirada de barri orientat a millorar la salut dels habitants en ciutats com Barcelona, posant en marxa, per exemple, estratègies d’acció comunitària orientades en salut, és a dir, amb l’objectiu de millorar la salut de la població. Ara, un projecte d’investigació liderat per l’Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP) i  l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) i finançat per RecerCaixa ha avaluat si l’acció comunitària en salut s’associa realment a una millora de la salut de la població d’un barri.

    Davant l’increment de les desigualtats en salut a Barcelona, el projecte es fixava com a objectiu avaluar si l’acció comunitària té un impacte real sobre la salut i pot servir també com a eina per reduir les desigualtats en salut. El resultat és que en els barris amb forta acció comunitària en salut es detecta una millora de la salut autopercebuda -un indicador que els experts assenyalen com molt representatiu- més gran que en els barris sense acció comunitària.

    “L’acció comunitària en salut implica una manera diferent d’entendre la salut, parteix de la idea que la salut està afectada en gran mesura per factors socials i d’entorn (laborals, culturals, familiars, socials, mediambientals, etc.) i d’això hi ha molta evidència científica”, explica Raquel Gallego, investigadora principal del projecte. La idea, diu, en l’acció comunitària orientada a la salut és que diferents agents -veïns, mestres, monitors de lleure, serveis socials, professionals sanitaris del barri, etc.- s’impliquin en el diagnòstic de les principals problemàtiques de salut d’una comunitat però també en com es poden abordar.

    L’estudi s’ha fet centrant-se en 49 dels 73 barris de Barcelona: aquells amb un nivell socioeconòmic més baix, amb una renda inferior a la mitjana de la ciutat. “La salut té molt a veure amb les condicions socioeconòmiques de la població per això ens hem volgut centrar en aquests barris”, explica a aquest mitjà Maribel Pasarin, metgessa i directora de l’Observatori de l’ASPB. En la mateixa línia Gallego recorda que hi ha una relació clara entre renda i desigualtats en salut: “a mesura que augmenta la renda milloren els indicadors de salut”. “A més a més és precisament en els barris on s’han desplegat les accions comunitàries orientades en salut més intenses», afegeix Gallego. Així, s’han comparat d’aquesta mostra de barris indicadors en salut en dos anys concrets (2001-2011) dins d’una dècada segons el seu nivell d’acció comunitària en salut.

    Els barris analitzats en el projecte segons el nivell d’acció comunitària en salut / ASPB

    En els resultats s’observen millores sobretot en la salut autopercebuda de les dones d’edat avançada. “La hipòtesi és que les dones grans són un dels col·lectius més beneficiats per l’acció comunitària perquè hi ha moltes accions orientades a la gent gran i les dones són les que més participen”, explica Pasarin.

    Així mateix els resultats també indiquen que disminueix el consum de drogues si hi ha més accions de tipus comunitari i que és un element afavoridor de la reducció de les desigualtats socials en salut, és a dir les diferències degudes a factors socials. En aquest indicador la diferència entre homes i dones és a la inversa que en la salut autopercebuda. “Hi ha una baixada molt espectacular en consum de drogues entre els homes fins i tot partint d’un consum més elevat que les dones”, matisa Gallego.

    Amb tot el projecte també conclou que no hi ha una fórmula única ni millor de fer acció comunitària. De fet, els investigadors asseguren que és el tipus de comunitat que hi ha en cada barri (per exemple si és activa i cohesionada o no ho és) el que determinarà la manera en què es fa l’acció comunitària. “Pot ser que en un barri hi hagi una manca d’hàbits saludables en l’alimentació mentre que en un altre el principal problema de salut sigui l’aïllament de les persones de tercera edat”, diu Gallego. Els resultats del projecte es presentaran aquest dimarts a l’Escola de l’IGOP seguit d’un debat sobre l’acció comunitària en l’àmbit de la salut amb diverses experiències.

    El cas del barri de Roquetes

    De tots els barris de Barcelona el de Roquetes és precisament el que, d’acord amb una sèrie d’indicadors, té una acció comunitària més intensa. Roquetes, al districte de Nou Barris, té una renda familiar disponible a la franja baixa de la ciutat de Barcelona i l’atur supera àmpliament la mitjana. A més, es tracta d’un barri que ha tingut un dèficit històric de serveis. Amb tot, ha estat aquesta mancança la que també ha fet de Roquetes un barri amb capacitat d’acció col·lectiva que s’ha mobilitzat en múltiples ocasions, com van fer per exemple durant la dècada dels vuitanta, per reivindicar un Centre d’Atenció Primària.

    Tanmateix, la millora de la salut d’una població -en aquest cas d’un barri- no depèn únicament dels serveis sanitaris dels quals disposa. “Tenim el xip que els que ens hem d’implicar en millorar la salut són els professionals sanitaris i tot i que és cert que l’atenció primària té una mirada comunitària també hi ha altres agents i professionals que poden implicar-se”, explica Pasarin. Un exemple, cita, és l’aïllament no volgut en gent gran. “En un cas així pot fer molt més la xarxa social, generar vincles, que no pas un metge”, diu. Una idea que comparteix Felipe Herrera, tècnic del Pla Comunitari de Roquetes que s’encarrega dels temes de salut. Segons ell, molts dels elements que generen salut no estan al centre de salut sinó al seu voltant i cita com a exemple fer activitat física o tenir feina.

    En els darrers vint anys aquest barri, com d’altres de la ciutat, ha anat incorporant accions comunitàries orientades a incidir en aquells aspectes que condicionen la salut. Va ser a Roquetes però, explica Raquel Gallego, on l’acció comunitària en salut va ser pionera. Així, l’any 2003 -abans fins i tot que es posés en marxa el programa Salut als barris- Roquetes va iniciar un Pla de desenvolupament comunitari i un diagnòstic participatiu de la salut al barri. Més endavant aquest pla passaria a a ser ‘A Roquetes fem salut – salut als barris’.

    «La gent a Roquetes té la sensació que si hi ha alguna dificultat al barri es pot solucionar», diu Herrera. Alguns exemples d’accions comunitàries al barri de Roquetes són tallers o accions de grup  orientades a fomentar l’autocura, millorar els hàbits d’alimentació, prevenir el consum de drogues o promoure la salut mental dels veïns i les veïnes del barri. Aquest últim, intervencions destinades a millorar el benestar mental, va sorgir de fet, explica Herrera, perquè amb la crisi cada vegada arribava més gent a la xarxa amb malestar emocional per una situació d’atur. “Si et sents millor, si trobes una xarxa en el teu barri potser no et sents deprimit i no cal que t’acabin receptant ansiolítics”, diu la investigadora principal del projecte. «L’important és el concepte de barri saludable i de xarxa cuidadora, fer de la necessitat una capacitat», conclou el tècnic.