Just Deploy It!

Categoría: Determinants socials

  • La salut mental, laboral o sexual seran prioritats en salut de Barcelona

    A Barcelona, al voltant de 15 de cada 100 dones i 10 de cada 100 homes presenten patiment psicològic. Millorar la salut mental de la població és una de les deu línies estratègiques que guiarà les actuacions en salut a Barcelona els pròxims quatre anys. Així ho especifica el Pla de Salut a la ciutat que, en consonància amb el Pla de Salut de Catalunya, vol atacar les desigualtats en salut intervenint sobre diferents entorns. Així, en salut mental, per exemple, la que sempre ha estat «la germana pobra» segons la comissionada de Salut de l’Ajuntament Gemma Tarafa, les actuacions es desplegaran en línia amb un pla encara més específic: el Pla de Salut Mental a la ciutat.

    En relació amb la salut mental hi ha l’entorn laboral, sobre el que es vol incidir a escala local. La incertesa respecte a la continuïtat de la vida laboral -amb l’atur i la inestabilitat com a factors més visibles- o la precarització de les condicions de treball generen un context en què «és previsible un empitjorament de la salut de la població activa de Barcelona». Així s’assegura en el pla, que detecta que calen dades «vàlides, exhaustives i actualitzades» per la presa de decisions i perquè els agents implicats en la salut i la prevenció de riscos laborals actuïn. En aquest sentit es proposa com a objectiu per als pròxims quatre anys elaborar documents periòdics sobre treball i salut a Barcelona per garantir l’accés a un treball de qualitat, en el qual es procuri un entorn laboral que protegeixi la salut de les persones, faciliti i reforci les eleccions saludables i asseguri un tracte respectuós i just. De cara l’any que ve també es preveu haver elaborat i presentat l’informe d’indicadors de salut laboral de Barcelona de 2016.

    Una altra línia estratègica és la d’introduir accions orientades a la millora de la salut sexual i reproductiva i la prevenció de malalties de transmissió sexual. «S’ha prioritzat la necessitat d’impulsar les accions en aquesta àrea perquè el seguiment d’indicadors clau com són, per exemple, els embarassos en adolescents, els embarassos no desitjats i les infeccions de transmissió sexual (ITS) marquen aquesta necessitat», s’assegura en el document. I és que si bé en les dones adolescents, tant els avortaments com la fecunditat han disminuït i s’han situat en taxes inferiors a les dels anys 2003 i 2004, els embarassos adolescents es distribueixen de forma desigual als barris de la ciutat. En aquest sentit el pla preveu més activitats d’educació sexual a l’escola, incloent la diversitat sexual en els programes, o estendre la implantació de programes ja existents a àrees amb més vulnerabilitat. Per a l’estiu vinent la fita és que almenys en una escola de tots els barris on ja hi ha implantat el programa ‘Salut als barris’ es faci el programa ‘Parlem-ne, no et tallis’.

    A més, mitjançant altres actuacions, Barcelona vol reduir en un 10% en els pròxims quatre anys la incidència del VIH, la sífilis i la gonocòccia, les malalties de declaració més freqüents a la ciutat, que afecten principalment homes joves que tenen sexe amb homes. Així, per exemple, vol implementar iniciatives que ajudin a augmentar el nombre de persones que coneguin la seva serologia per reduir el retard en el diagnòstic.

    Més prevenció de la violència i atenció als transsexuals

    A més d’aquestes línies mestres, Barcelona també vol millorar el model de prevenció, detecció i atenció i recuperació de la violència de gènere dels infants i de la gent gran. Per exemple, un dels projectes de cara l’any vinent és elaborar un model de promoció i prevenció de la salut en infants i joves fills de pares amb trastorns mentals greus i/o addiccions, o víctimes d’abús o de violència. També es vol facilitar la formació i la capacitació dels professionals des de la perspectiva de la salut en relació amb la prevenció i l’atenció de les dones que han patit o pateixen violència masclista i les que es troben en risc de patir-ne.

    D’altra banda, també es volen donar més garanties en l’atenció sanitària de les persones transsexuals. «Malgrat el progrés social esdevingut els darrers anys a la ciutat de Barcelona, la població lesbiana, gai, transsexual i bisexual continua sent discriminada, cosa que pot tenir conseqüències per a la seva salut», es diu en el pla. A curt termini es preveu continuar amb la sensibilització dels professionals de la salut i de l’educació sobre la realitat i les necessitats de les persones transsexuals. Com a novetat, es preveu també el disseny d’uns protocols d’actuació per als serveis sanitaris que evitin una atenció patologitzant en l’atenció de les persones transsexuals, tal com demana aquest col·lectiu.

  • Una de cada tres morts per càncer es pot prevenir amb un estil de vida saludable

    El nombre de casos de càncer seguirà creixent els propers anys. Segons les previsions de l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT), es passarà de 21.592 homes diagnosticats de càncer l’any 2010 a 26.455 casos el 2020, mentre que, en les dones, el nombre de casos incidents passarà de 14.741 l’any 2010 a 18.345 el 2020.

    Si bé el creixement pot atribuir-se sobretot a l’envelliment i al creixement demogràfic, una part té a veure també amb els factors de risc que incrementen les possibilitats de desenvolupar la malaltia i que poden prevenir-se, com ara no fumar -el risc de desenvolupar un càncer de pulmó és 10 vegades més alt en els fumadors respecte als no fumadors- o portar una dieta equilibrada.

    Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), almenys un terç de les morts per càncer es podrien prevenir adoptant un estil de vida saludable. La conscienciació al voltant d’aquestes dades però encara és insuficient, segons la gerent de la Federació Catalana d’Entitats Contra el Càncer (FECEC) Clara Rosàs. “L’obesitat (un factor de risc) segueix creixent, per exemple. Es parla de prevenció però les dades respecte estils de vida encara no són bones, cal continuar insistint”, assegura Rosàs. Precisament per seguir fent pedagogia la FECEC organitza la Setmana Catalana de la Prevenció del Càncer (SECAPC).

    Per a Carlos A. Gonzalez, metge i epidemiòleg, especialista en medicina preventiva, “falta conscienciació en la població que el càncer és majoritàriament prevenible, una conscienciació que fins i tot és insuficient en les recomanacions dels metges en relació a hàbits alimentaris, per exemple”. González lamenta també que la major part del finançament per la malaltia es destini a recerca genètica, i en canvi, només una petita part, es destini a fer prevenció.

    Les 12 recomanacions del codi europeu

    El consens científic actual sobre com prevenir el càncer queda palès en el codi europeu contra el càncer, que estableix una sèrie de recomanacions basades en evidència científica. El document, que ja va per la quarta versió, va ser presentat el 2014 per la delegació especialitzada en càncer de l’OMS, la IARC.  

    “Són dotze maneres de reduir el risc, de comprar menys números”, apunta Rosàs, que recorda que malgrat la reducció de risc, la malaltia “és una loteria”, com pot demostrar-ho el fet que algú que no ha fumat mai pugui desenvolupar un càncer de pulmó, cita com a exemple. Entre les recomanacions del codi europeu hi ha la de no fumar, viure en un espai lliure de fum, fer activitat física diàriament, evitar l’exposició excessiva al sol i utilitzar protecció al fer-ho, no beure alcohol o limitar-ne el consum, evitar l’excés de pes o mantenir una alimentació saludable.

    “Amb la prevenció no hem de demonitzar actituds o aliments, com va passar amb la carn vermella, però hem de conscienciar sobre pràctiques saludables que costen poc”. Comenta la gerent de la FECEC, que admet que “malauradament l’estil de vida va lligat a la posició socioeconòmica”. Sobre això escriu Carlos A. González en el llibre Nutrición y cáncer. Lo que la ciencia nos enseña: “El compliment d’aquestes mesures [les recomanacions del codi europeu] però no depèn únicament de la predisposició de la població sinó també de les condicions socials i les polítiques sanitàries de cada país, que condicionen els preus i la disponibilitat d’aliments saludables i dels programes de salut pública”.

    La incidència de la condició social

    “El factor social en si mateix no és un factor de risc però està directament relacionat amb l’estil de vida de les persones ja que la prevalença de factors de risc com el consum de tabac o d’alcohol és més alta en les classes més desfavorides”, explica Carlos A. González en una conversa amb El Diari de la Sanitat.

    Precisament els resultats de l’Enquesta de Salut de Catalunya (ESCA) 2015, presentats aquesta setmana, posen de manifest la incidència del condicionant social en la salut de les persones. Per exemple, la prevalença de l’obesitat -un 10% dels casos de càncer s’associen a aquest factor de risc segons Carlos A. Gonzalez- és el doble d’elevada entre els menors de les classes més desfavorides i quan la mare té estudis primaris o no en té que entre els menors de classes més altes.

  • L’obesitat infantil afecta el doble a les famílies de classe baixa que a les de classe alta

    La prevalença de l’obesitat és més elevada entre els menors de les classes més desfavorides i quan la mare té estudis primaris o no en té. Així ho diuen els resultats de l’Enquesta de Salut de Catalunya (ESCA) 2015, que es fixen, entre diferents variables, en l’excés de pes tant en la població adulta com en els menors.

    Segons l’enquesta, que analitza el període 2014-2015, el 12,6% dels infants i joves d’entre 6 i 12 anys són obesos -d’acord amb les taules de referència que fixa l’Organització Mundial de la Salut (OMS) a l’hora de considerar que un menor té obesitat-. Ara bé, les diferències en els resultats segons la classe social de la família a la qual pertanyen són molt notòries, així com també destaca que la prevalença de l’obesitat és sis punts percentuals més alta en els nens que en les nenes.

    Mentre que l’obesitat afecta el 8% dels infants de les classes socials més altes – quan la família ocupa llocs directius, gerencials i de docència universitària segons l’ESCA-, el percentatge es dobla en aquells casos en què la classe social és més baixa -llocs de treball manuals- i afecta el 15,9%. Quan es tracta d’ocupacions intermèdies i treballadors per compte propi la prevalença de l’obesitat infantil és del 7,2%.

    La diferència encara és més elevada quan la variable que es té en compte no és la classe social -segons ocupació dels pares- sinó el nivell d’estudis de la mare. A mesura que disminueix el nivell d’estudis de la mare augmenta directament el percentatge d’obesitat infantil. Per exemple, quan la mare té estudis universitaris, l’obesitat afecta només un 6,8% dels nens i nenes, mentre que si el nivell d’estudis són secundaris es tradueix en un 14,1%. La xifra més elevada es detecta en els infants de mares amb estudis primaris o sense estudis, quan l’obesitat afecta a un 21,3% dels nens i nenes.

    El consum d’hipercalòrics, també més freqüent entre els infants de classe baixa

    Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS) l’obesitat és causada per l’augment d’ingesta d’aliments hipercalòrics rics en greixos, sal i sucres i pobres en vitamines, minerals i micronutrients i per altra banda per un descens en l’activitat física, fruit d’un estil de vida cada cop més sedentari.

    En aquest sentit, i segons resultats de l’ESCA, també destaquen les diferències pel que fa al consum freqüent de productes hipercalòrics i l’estil de vida segons el context socioeconòmic. Mentre que el 40% dels infants que pertanyen a classes socials desfavorides fan un consum freqüent de menjar ràpid, brioxeria industrial, llaminadures i begudes ensucrades el percentatge es redueix a la meitat en infants de famílies de classe social més afavorida o quan un dels pares té estudis universitaris.

    Una altra dada que mostra el paper dels determinants socials en la salut dels infants té a veure amb el tipus d’oci i l’activitat física. Quatre de cada deu infants té un estil d’oci sedentari, és a dir, que de mitjana passa dues o més hores cada dia mirant una pantalla (la televisió, videojocs o davant l’ordinador). Aquest tipus d’oci, enfront de l’oci actiu que pot ser practicar un esport, és també més freqüent entre els nens de classe social més desfavorida i amb un dels progenitors sense estudis, si bé no és tan gran com ho és en el consum d’hipercalòrics o en l’índex d’obesitat. Per exemple, mentre que entre les classes més altes la proporció de nens i joves d’entre 3 i 14 anys que practiquen un oci sedentari és del 28,7%, entre les més baixes la proporció augmenta fins al 40,6%.

  • El 80% de persones amb transtorns mentals asseguren haver estat discriminades per la seva condició

    Se sol considerar, erròniament, que les persones que tenen un trastorn mental viuen una percepció alterada de la realitat, no poden controlar les seves emocions o poden reaccionar de manera imprevisible en qualsevol moment. Ho avisa l’estudi L’Estigma i la discriminació en salut mental a Catalunya 2016, que destapa una xifra que demostra que la discriminació i l’estigma vers la malaltia i el trastorn mental encara està molt estesa: el 80,1% de les persones amb trastorn han estat discriminades per raó de salut mental i el 54,9% ho han estat bastant o molt freqüentment.

    Entre les principals formes de discriminació que recull l’estudi presentat aquest divendres i dut a terme per Obertament, la Universitat Autònoma de Barcelona i Spora Sinergies -basat en enquestes a 967 persones que han patit o pateixen un trastorn mental- hi ha la sobreprotecció i control, el rebuig i el menyspreu o les burles. A més, es constata que la discriminació afecta tots els entorns socials de la persona: l’àmbit laboral, l’educatiu, el sanitari i el familiar. Per exemple, la taxa d’atur de les persones amb trastorn mental és del 61,9% (44 punts més que la població general) i hi ha la tendència que les persones amb trastorn mental que treballen estiguin infraocupades, és a dir, reassignades a categories laborals inferiors quan es revela el trastorn mental a la feina. A més, existeix la creença que la persona amb trastorn mental pot perdre capacitats intel·lectuals o rendir menys a causa del trastorn.

    En l’àmbit educatiu l’estudi posa de manifesta que les persones enquestades han experimentat discriminació tant per part del professorat (un 18,9% de les persones amb trastorn mental ho reconeix) com de la resta de l’alumnat (el 29,5% han estat discriminats per companys).  “En entorns educatius poden sorgir actituds de por, inseguretat i dubtes a l’hora de tractar alumnes amb trastorn mental”, assenyala l’estudi. Segons Aleix Caussa, un dels investigadors que ha participat en la seva elaboració, “no s’evidencien criteris d’actuació davant un alumne amb trastorn mental”.  Amb tot cal matisar que les dades sobre educació s’han extret en relació a l’última experiència educativa de la persona entrevistada -sense diferènciar entre institut, universitat o un altre tipus de formació-.

    Així mateix la discriminació també es filtra en l’atenció sanitària. Sense anar més lluny, el 26% de les persones amb trastorn mental afirma haver estat discriminat en un centre hospitalari en alguna ocasió pel fet de tenir un trastorn mental. “La manca de protocols d’atenció a la salut mental fa que el tractament depengui de la sensibilitat i o interès personal de cada professional. El 18% de les persones enquestades ateses en algun servei de la xarxa de salut mental asseguren haver rebut sobreprotecció o control i el 24% haver patit algun tipus d’intromissió o pressió, per exemple, per no tenir fills.

    Fugir de l’estigma a través de l’ocultació del trastorn

    Per a les persones que tenen un trastorn mental, és relativament fàcil ocultar-lo, ja que a simple vista no es percep. “Davant l’estigma hi ha persones amb un trastorn mental que opten per ocultar el trastorn”, ha advertit Caussa en la presentació de l’estudi aquest divendres.

    De fet, un 82% de les persones amb un trastorn mental utilitzen l’ocultament parcial o total del trastorn a algú en algun àmbit de la seva vida: ja sigui a la feina, al centre educatiu o a amics i familiars i fins i tot la seva parella. Ara bé, mentre que en l’entorn familiar o d’amistats l’ocultació del trastorn és inferior al 20%, en el laboral és més del doble: un 48,5% no ho expliquen a cap dels seus companys, sovint també motivat per la por a perdre el lloc de treball.

    És el cas de la Isabel Jiménez, que té un trastorn mental i ha estat anys ocultant-lo a la feina. “En els últims mesos he dit el que em passa i animo a tothom a fer-ho. Dir-ho no ha canviat res a la pràctica però per mi ha estat un abans i un després i avui estic en el punt que vull”, ha explicat durant la presentació Jiménez, que s’ha convertit en una activista contra l’estigma. Compartir fets o experiències així com alçar la veu quan algú expressa un prejudici són recomanacions d’Obertament per combatre l’estigma. 

     

  • La soledat no volguda en gent gran: un factor de risc per a la salut mental

    Un dels principals factors de risc de patir una depressió és la solitud en edats avançades, entre els 65 i els 75 anys. «Hi ha diferents factors que poden portar a l’aparició de la simptomatologia depressiva, com ara, les pèrdues acumulades amb l’edat, problemes de salut, l’hospitalització, mort de familiars propers, etc. i aquests factors són especialment presents en la gent gran», explica a aquest diari Montserrat Lacalle, doctora en Psicologia i consultora a la UOC.

    A Catalunya, més de 280.000 persones majors de 65 anys viuen soles i s’estima que d’aquestes, més de 175.000 pateixen soledat no desitjada, segons dades de l’Associació d’Amics de la Gent Gran, que alerta que moltes d’aquestes persones ho fan en silenci. «Sabem que el fet de tenir una bona xarxa familiar i social pot actuar com a factor de bon pronòstic en molts trastorns, per tant, la soledat actuaria com un factor de risc», comenta Lacalle.

    Cada vegada més persones es troben en situació de soledat no volguda a causa de canvis en les estructures familiars i l’impacte de la crisi, condició que pot predisposar a situacions d’exclusió social i tenir conseqüències per a la salut.A més, segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), dues terceres parts dels afectats per un trastorn mental no arriben mai a demanar ajuda a un professional sanitari. Un silenci que també afecta la gent gran, en qui sovint es confonen els símptomes d’una malaltia mental amb el mateix envelliment.

    Ara, un estudi europeu, l’Eurodep, ha volgut posar el focus en aquest col·lectiu, i ha observat, basant-se en una mostra de més de 3.000 casos d’homes i dones d’entre 65 i 84 anys, que la depressió afecta el 12,3% de les persones grans. Amb tot, els experts asseguren que hi ha molt d’infradiagnòstic i que per tant el percentatge de persones que pateix una depressió entre aquest col·lectiu pot ser més elevat ja que molta gent no consulta el metge. “Hi ha una necessitat de conscienciació sobre els problemes psicosocials en la gent gran per poder oferir serveis d’atenció a la salut mental d’alta qualitat per a aquestes persones”, conclou l’estudi. Preguntada per l’índex de depressió en gent gran que viu sola, Montserrat Lacalle assegura que «és difícil obtenir dades concretes donat que l’aïllament farà que la persona no consulti i el seu cas estigui a risc de no ser diagnosticat ni tractat».

    Patir mala salut mental: un risc més alt en les dones

    L’informe INSOCAT Gent gran: pobresa i vulnerabilitat, presentat aquesta setmana per l’ECAS (Entitats Catalanes d’Acció Social), recull que el 2015 el risc de patir una mala salut mental entre la població de 65-74 anys era del 6,6% en els homes i el 9,7% en les dones. La diferència entre homes i dones s’explica per la sobrecàrrega de les dones grans, segons l’ECAS, ja que sovint cuiden de néts, pares o altres familiars en situació de dependència, amb els consegüents efectes que això genera.

    També hi ha més dones grans que homes que viuen en llars unipersonals a Catalunya: en un 75’5% dels casos són dones enfront del 24,5% d’homes. “Quan la soledat no és volguda, afecta la salut i la supervivència de la persona. El suport de la família és molt important per pal·liar la vulnerabilitat de la gent gran”, assegura Gemma Roces, de la Creu Roja.

    Factors més enllà de la soledat no desitjada

    Altres factors que poden comportar problemes de salut mental també tenen a veure amb els determinants socials. Per exemple, el 6% de les persones de 65 anys i més tenen problemes per mantenir el seu habitatge a una temperatura adequada, un percentatge que s’ha duplicat des del 2013, segons l’informe INSOCAT. Patir una situació de pobresa energètica o tenir problemes en l’habitatge com ara goteres o humitats tenen efectes negatius en la salut, amb major vulnerabilitat davant el risc de patir patologies com al·lèrgies, malalties respiratòries i ansietat o depressió, s’alerta.

  • «Haver d’acceptar una ocupació de baixa qualificació afecta la salut mental de molts migrants»

    Tenen els immigrants pitjors condicions laborals? Afecten aquestes condicions a la seva salut? Parlem amb dues expertes sobre les condicions de la salut ocupacional dels immigrants. Elena Ronda, experta en Salut Pública, és investigadora del Centre d’Investigació en Salut Laboral (CiSAL) i ha estudiat el cas dels migrants llatinoamericans arribats a Espanya. Alison Reid, de l’Escola de Salut Pública de la Universitat de Curtin (Austràlia), ha estudiat la salut ocupacional dels treballadors migrants que viuen a Austràlia. Totes dues han participat aquest setembre en el 25è Congrés d’Epidemiologia de Salut Ocupacional (EPICOH), que va reunir a Barcelona més de 650 investigadors de 63 països diferents.

    Quines són les principals diferències que observeu en les condicions de treball si comparem les persones natives i les migrants?

    Elena Ronda: Les condicions de treball estan relacionades amb les feines que els immigrants normalment fan. Si treballen, per exemple, en la construcció, realitzen un treball més manual, i els riscos estan relacionats amb això.

    Alison Reid: A Austràlia passa el mateix. Durant els últims 20 anys aquest país ha intentat atraure immigrants qualificats, però és difícil per aquesta gent trobar feina, perquè no tenen experiència professional a Austràlia o no tenen qualificacions australianes. Per això acaben acceptant treballs que estan per sota de la seva preparació i això causa molt estrès i afecta la seva salut mental. També, una altra cosa que passa, és que aquestes persones no tenen experiència fent aquest tipus de treballs, per tant acaben patint més lesions. Alhora estan desesperats per mantenir la feina, per tant no diuen res sobre les seves condicions o sobre les lesions que pateixen.

    En un estudi que va fer l’Elena, juntament amb altres companys, afirmàveu: «Els nouvinguts tenen, de mitjana, millor salut que els seus semblants en el país d’origen i fins i tot millor que els seus semblants en el país receptor, encara que a mesura que augmenta el temps de residència aquest avantatge va desapareixent o s’inverteix. Això s’explica pel fet que sovint els immigrants presenten més vulnerabilitat que la població autòctona i pateixen condicions de vida i treball deficients». Això passa en tots els països?

    A.R.: Vaig fer un parell d’estudis i un es fixava en la gent que acabava d’arribar a Austràlia. Eren analitzats en 3 períodes: quan feia 6 mesos de la seva arribada, al cap de 18 mesos i 3 anys i mig després. Vam trobar que si no treballaven en allò pel qual estaven formats i preparats després de tres anys i mig tenien mala salut mental. En un altre estudi que vam fer ens fixàvem en l’exposició als condicionants de càncer, com el dièsel o el fum del tabac. Vam trobar una diferència entre els australians i els treballadors immigrants. Aquests últims estaven més exposats al dièsel i al silicat que els australians i és així perquè estan empleats en llocs on hi estan més exposats. O encara que facin el mateix tipus de treball que els australians, ells fan les tasques més brutes. Per tant, hi ha moltes maneres per les quals el treball pot impactar en la salut.

    E.R.: Nosaltres vam trobar resultats semblants. Una altra cosa que vam estudiar va ser el presentisme, el fet de treballar quan estàs malalt, i vam veure que és més alt entre els immigrants. Van més a treballar encara que per les seves circumstàncies no podrien.

    A.R.: La raó sovint és que els immigrants han d’enviar diners a casa per ajudar a la seva família, que està al seu país, i per tant això fa incrementar el seu desig d’agafar qualsevol treball i agafar-s’hi. Siguin quines siguin les condicions.

    Aquestes condicions sovint impacten sobretot en la salut mental. Com? Quin tipus de problemes mentals heu observat?

    A.R.: Hem analitzat només problemes de salut mental comuns. Però hem vist problemes com depressió, insomni, atacs de pànic. Aquestes afectacions són més importants entre aquestes persones que no poden fer servir les seves aptituds en el seu treball i pateixen més ansietat, depressió, etc.

    E.R.: Nosaltres vam veure també que molts pateixen l’anomenada Síndrome d’Ulisses: quan no et trobes bé perquè has deixat a la teva família, els teus fills. Et sents sol i trist en un país al qual no estàs acostumat. I alhora tens la necessitat de triomfar perquè necessites pagar el que et va costar el viatge per venir a Espanya o per enviar-ho a la teva família. Saps que has de triomfar, t’ha d’anar bé, això produeix pressió. El que nosaltres hem vist durant molt de temps a Espanya, estudiant el cas dels migrants llatinoamericans, és el mateix que veiem ara en altres països europeus amb l’arribada de persones de l’Orient Mitjà. El fenomen és global.

    Elena Ronda durant un moment de l'entrevista / SANDRA LÁZARO
    Elena Ronda durant un moment de l’entrevista / SANDRA LÁZARO

    La situació que pateixen aquestes persones es va veure agreujada durant la crisi econòmica?

    E.R.: Vam estudiar les condicions dels migrants quan van començar a arribar a Espanya i després durant la crisi. I el que vam observar és que en aquells que tenien bones condicions i una bona feina la crisi no va tenir efecte, fins i tot la seva salut mental va millorar. La migració va ser una cosa positiva per ells. El problema era pels que no tenien bones condicions de treball, estabilitat o un treball precari. El problema no és la immigració en si, sinó les condicions que et fan migrar i després les condicions que trobes quan arribes al país.

    Europa està vivint una crisi humanitària sense precedents. Si tenim en compte els vostres estudis, de quina manera els governs haurien de fer un esforç per millorar el procés d’integració de tota aquesta gent que ara està arribant? Com el treball pot servir per ajudar-los en això?

    A.R.: Austràlia no ha patit aquesta crisi humanitària. A la gent que ha arribat amb un programa humanitari se’ls ofereix suport durant cinc anys, fins i tot allotjament, diners, informació, etc. Però mai he vist que se’ls doni informació sobre els seus drets laborals o sobre quantes hores haurien de treballar o quantes vacances haurien de tenir o quin és el salari mínim. Per tant, són realment desconeixedors de tot això. En un dels nostres estudis vam parlar amb aquesta gent en grups i ens van explicar històries horribles. Per exemple, una dona embarassada de set mesos estava treballant en un lloc on maten pollastres, va caure a terra, perquè el terra estava mullat. I no va anar a casa, no va ser enviada al metge. Però el pitjor de tot és que no sabia que tenia dret a anar al metge. Per tant, crec que hauria d’haver-hi més educació per aquesta gent quan arriben, perquè coneguin millor els seus drets laborals.

    E.R.: Quan arriben no coneixen res i estan disposats a acceptar qualsevol cosa sense conèixer res.

    A.R.: A Austràlia el salari mínim està per sobre dels 19 euros l’hora però hi ha gent a qui se li paga 10 euros l’hora, i pensen que 10 euros està bé perquè en els seus països els pagarien 5 euros l’hora.

    L'Alison durant un moment de l'entrevista / SANDRA LÁZARO
    Alison Reid durant un moment de l’entrevista / SANDRA LÁZARO

    Podem dir llavors que els immigrants pateixen desigualtats en salut a causa de les seves condicions de treball?

    A.R.: Sí. Si treballes en alguna cosa perillosa tens més possibilitats de lesionar-te. Aquestes coses fan créixer les possibilitats de patir problemes de salut.

    E.R.: El problema és que l’ocupació de baixa qualificació que ells desenvolupen causa aquests problemes. Haver d’acceptar una ocupació de baixa qualificació afecta la salut mental de molts migrants. Si veus les condicions laborals de treballadores de la llar és igual si són immigrants o no, les condicions laborals són les que són. El factor de ser immigrant potser el que fa és que les acceptis més perquè necessites els diners. El treball en si és igual si ho fa un o un altre. És la qualitat del treball i la pressió d’enviar diners a casa el que causa aquests perjudicis per la salut.

    A.R.: Exacte. Per exemple Austràlia té immigrants qualificats, quan tenen treballs que responen a la seva qualificació se senten bé. Si treballen en una empresa gran que mira per la seva seguretat i reben formació i bon salari, etc, llavors estan molt bé.

    E.R.: Aquest és el missatge que volem donar: les condicions de treball són les mateixes per a uns i altres, el problema és quan es tracta de treballs on les condicions no són bones i a més s’hi suma el fet de ser immigrant, que fa que, per la teva situació, acceptis coses que d’una altra manera no acceptaries.

  • La indústria sucrera paga a científics per culpar el greix dels infarts

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

    La indústria sucrera va treballar directament amb científics a la dècada dels 50 i 60 per intentar minimitzar el paper del sucre en les malalties cardíaques i traslladar el focus cap al greix i el colesterol. Així ho ha conclòs una investigació publicada aquest dilluns a la revista de l’Associació Americana de Medicina.

    En particular, l’estudi ha centrat la seva atenció en dos articles científics publicats el 1967 per diversos investigadors de Harvard i que poden haver influït en les recomanacions nutricionals que es van seguir durant les dècades posteriors als EUA. Aquestes estaven centrades fonamentalment en la limitació dels greixos saturats i el colesterol, obviant el possible perjudici causat per un elevat consum d’hidrats de carboni.

    Greixos i sucres afegits: no recomanables

    Ja als anys 60 es van establir dues línies bàsiques d’investigació, que assenyalaven tant als sucres afegits com als greixos saturats de les elevades taxes d’infarts i altres malalties cardiovasculars. No obstant això, la major part de les guies dietètiques s’han centrat només en la limitació dels greixos i el colesterol, restant importància a l’elevat consum d’hidrats de carboni i sucres afegits, que pot haver contribuït a l’epidèmia d’obesitat i diabetis que es viu en diversos països occidentals.

    El nou estudi sembla apuntar a una maniobra mestra de la indústria sucrera. Les troballes provenen de diversos documents trobats recentment per una investigadora de la Universitat de San Francisco, la doctora Cristin Kearns, que mostren que la Fundació per a la Investigació sobre el Sucre (SRF, per les sigles en anglès) va finançar un estudi amb el clar interès que es passés per alt el paper del sucre en les malalties cardíaques i que s’assenyalés als greixos.

    Kearns va examinar els arxius, entre els quals hi havia diverses cartes entre la SRF, el professor del Departament de Nutrició de l’Escola de Salut Pública de Harvard, Marc Hegsted, i el que va ser president de l’Associació Americana per a l’Avenç de la Ciència, Roger Adams. Tots ja morts.

    Curiosament, el mateix Hegsted havia estat l’autor de diversos estudis que assenyalaven que el nivell de glucosa en sang era millor indicador d’aterosclerosi que el de colesterol i que, per tant, relacionaven de manera directa el sucre amb malalties cardíaques.

    La maniobra de la SRF consistiria en contractar Hegsted i al cap del seu departament a Harvard, el professor Fredrick Stare, perquè formés part del comitè assessor científic de la Fundació i realitzessin una revisió de tots els estudis realitzats fins ara sobre les possibles causes de les afeccions cardíaques.

    La correspondència no deixa cap dubte sobre «l’especial interès» de la SRF a «ofegar» la relació dels hidrats i la salut cardiovascular, ni sobre el coneixement que Hegsted tenia d’aquest interès: «Som molt conscients del seu interès particular en els hidrats de carboni i abordarem l’assumpte tan bé com puguem», afirmava l’investigador en una de les missives.

    Finalment, l’estudi va ser publicat a través de dos articles a la revista The New England Journal of Medicine, no sense abans haver rebut el vistiplau de la SRF. Les seves conclusions eren clares: només calia anar amb compte amb els greixos i el colesterol.

    La influència de les empreses en els estudis

    «Aquests documents deixen clar que la intenció de l’estudi finançat per la indústria era arribar a una conclusió inevitable. Els investigadors sabien el que el patrocinador esperava i això va ser el que van fer», explica la professora de Nutrició, Estudis d’Alimentació i Salut Pública de la Universitat de Nova York, Marion Nestle, en un article a la revista de l’Associació Americana de Medicina.

    Per a aquesta investigadora, els responsables d’aquesta nova investigació han fet «un gran servei públic», tot i que recorda que no es pot saber si Hegsted i Stare van falsejar les dades o «si realment creien que el greix saturat era una amenaça major».

    En l’actualitat, igual que gairebé totes les revistes mèdiques, la qual va publicar l’estudi de Hegsted i Stare requereix que els autors informin clarament de tots els possibles conflictes d’interessos. Però això no ha posat fi a la influència de la indústria alimentària sobre els estudis científics. «Avui dia, és gairebé impossible explicar la quantitat d’empreses d’aliments que patrocinen investigacions que solen donar resultats favorables als seus interessos», afirma Nestle.

    Hi ha dos exemples recents que evidencien la vigència d’aquest tipus de pràctiques. L’any passat, una investigació periodística realitzada pel New York Times va mostrar com Coca Cola havia invertit milions de dòlars perquè es passés per alt la relació entre el consum de begudes ensucrades i l’obesitat. En una altra investigació, portada a terme per l’agència Associated Press, es va desvetllar com els fabricants de llaminadures també intentaven influenciar els estudis científics.

    Per a la professora Nestle, la influència de les empreses «soscava la confiança del públic en els científics, contribueix a la confusió sobre què s’ha de menjar i pot orientar les Guies Alimentàries en una direcció que no vagi en l’interès de la salut pública». Aquesta investigadora conclou que aquesta troballa ha de servir «com a advertiment no només als polítics, sinó també als investigadors, revisors, editors de revistes i periodistes de la necessitat de considerar el mal que poden fer a la credibilitat científica i a la salut pública els estudis finançats per les companyies d’aliments».

  • El cost de la contaminació de l’aire a Espanya: 15.000 morts prematures i 45.000 milions d’euros

    El cost sanitari associat a la contaminació atmosfèrica va ser de gairebé 45.000 milions d’euros l’any 2013 a l’estat espanyol, una quantitat equivalent al 3,5% del PIB. Així ho denuncia Ecologistes en Acció, que es fa ressò de l’informe del Banc Mundial “El cost de la contaminació atmosfèrica. Reforç dels arguments econòmics en favor de l’acció”.

    L’informe analitza el cost però també fa un càlcul aproximat del nombre anual de morts atribuïbles a la contaminació atmosfèrica, que constitueix segons el text, un argument contundent per reduir la contaminació. Segons recull l’organització l’any 2013 cinc milions i mig de persones van morir de forma prematura a causa de la contaminació de l’aire a tot el món, essent els adults molt joves i els adults més grans el col·lectiu més vulnerable. A l’estat espanyol es calcula que el mateix any van ser 14.689 morts prematures les que poden associar-se a aquest factor.

    I és que l’exposició a un aire contaminat tant en l’ambient com dins d’habitatges augmenta el risc de patir malalties com el càncer de pulmó, accidents cerebrovasculars, cardiopaties o bronquitis crònica. Precisament un informe publicat a la revista The Lancet Neurology al juny revelava per exemple que gairebé un terç de la càrrega dels infarts cerebrals s’atribueix al factor de risc que suposa la contaminació de l’aire que respirem.  

    Davant els resultats de l’informe del Banc Mundial, Ecologistes en Acció considera “molt preocupant” la situació que descriu i fa una crida al Govern espanyol perquè canviï les seves polítiques energètica i de transport per millorar la qualitat de l’aire, “salvant amb això milers de vides i reduint la despesa sanitària de les Administracions públiques i de la població”.

    Els països menys desenvolupats: més castigats

    La investigació feta pel Banc Mundial juntament amb l’Institut d’Avaluació de la Salut (IHME per les seves sigles en anglès) remarca, amb tot, que els riscos de salut de la contaminació de l’atmosfera són més grans en països en vies de desenvolupament – el 93% de morts i malalties no letals atribuïdes a aquest factors van tenir lloc en regions en vies de desenvolupament-. Un dels motius que esgrimeix l’informe és per exemple el fet que en aquests països hi ha més dependència de la crema de combustibles mòbils, com ara la llenya o el carbó, per coure aliments i calentar-se.

    “La contaminació ambiental és un repte que amenaça el benestar humà elemental i limita el desenvolupament econòmic”, assenyalava la vicepresidenta per al Desenvolupament Sostenible del Banc Mundial, Laura Tuck, en un comunicat de premsa. “Pot ocasionar la pèrdua de mà d’obra productiva i tenir un efecte durader en la productivitat d’altres maneres, com ara reduir la productivitat de l’agricultura”, s’assegura en l’informe.

    El text també destaca com la contaminació de l’aire és especialment severa en regions urbanes de ràpid creixement on la combinació de més població, més vehicles o més construcció generen índex de contaminació més elevats.  

    La contaminació a Catalunya

    Segons l’anuari 2015 sobre qualitat de l’aire impulsat a Catalunya 40 municipis propers a Barcelona, la capital catalana inclosa, superen els nivells de diòxid de nitrogen (NO2) i de partícules en suspensió (PM10). A més en molts territoris catalans se supera també el límit legal de contaminants ozó (O3). Els tres són contaminants que afecten directament la salut dels ciutadans.

    En els dies previs a la Setmana Europea de la Mobilitat i el Dia sense Cotxes, des d’Ecologistes en Acció recorden que les principals vies d’actuació per reduir la contaminació de l’aire, a l’Estat espanyol i a Europa, passen per la disminució del trànsit motoritzat, la reducció de la necessitat de mobilitat amb un urbanisme de proximitat i la potenciació del transport públic

    Precisament amb l’objectiu de reduir la contaminació a la ciutat de Barcelona, el Pla de Mobilitat Urbana que va presentar l’Ajuntament al juny inclou un seguit de mesures per reduir en un 21% la circulació del vehicle privat d’aquí al 2018, apostant per un model de ciutat «més sostenible que permeti afrontar el repte de millorar la qualitat de vida de les persones, fent que la ciutat sigui més habitable i més saludable».

  • La soledat no es cura amb pastilles

    Sentir-se sol o estar socialment aïllat escurça la vida, augmenta un 30% la probabilitat de mort prematura. És un risc per a la salut tan potent i conegut com l’hàbit de fumar, la pobresa, la manca d’exercici físic o el consum excessiu d’alcohol. La crisi econòmica, l’atur, l’emigració, l’envelliment, la insolidaritat ciutadana i les noves formes de família, entre d’altres circumstàncies han convertit la soledat i l’aïllament social en un dels principals condicionants de salut de la nostra població. L’Informe de l’IMSERSO mostra que el 56% dels homes i el 72% de les dones majors de 65 anys a Espanya pateixen algun tipus de soledat.

    L’aïllament social és la sensació objectiva de tenir mínims contactes amb altres persones com familiars o amics. La soledat és la sensació subjectiva de rebre menys afecte i proximitat en l’àmbit íntim, familiar o d’amistat. Com deia l’actor Robin Williams: “Jo pensava que el pitjor d’aquesta vida era acabar sol. I no ho és. El pitjor és acabar amb gent que et faci sentir sol”. Ni la soledat ni l’aïllament social que afecten la salut son situacions voluntàriament escollides.

    Els serveis socials i els de salut pública han entès la seva importància. Hi estan treballant malgrat disposar de recursos molt limitats. El poderós sistema sanitari encara no ho té en la seva llista de prioritats malgrat saber que són problemes comuns en els pacients habituals dels centres d’atenció primària. Convivim amb la soledat però la ignorem. Responem amb medicaments i proves unes situacions que millorarien amb afecte i relacions socials.

    És fàcil aconsellar sobre els determinants individuals de la salut. No costa res recomanar: no fumi, faci més esport o mengi de forma més saludable. Si no ho fa, el mateix pacient en patirà les conseqüències. Molt més difícil és canviar els determinants socials de la salut. Com augmentem la solidaritat o el capital social d’una comunitat? De què serveix recomanar a un pacient que surti i es relacioni si el seu aïllament depen de barreres arquitectòniques, prejudicis socials, o malalties?

    Els humans som éssers socials i quan estem sols ens sentim malament. La soledat ens fa buscar companyia, però al mateix temps, l’instint de supervivència ens torna desconfiats davant dels desconeguts. Intentem evitar que qualsevol desaprensiu s’aprofiti de la nostra situació de feblesa. Paradoxalment les persones soles i aïllades tenen més dificultats per relacionar-se. Desenvolupen uns pensaments socials maladaptatius que obstaculitzen la seva socialització. Serveix de poc que el metge recordi al pacient solitari que ha de fer aigua-gym. Per aconseguir que vagi a la piscina ha de poder reestructurar les creences que li impedeixen fer-ho. Aquestes actuacions requereixen temps.

    Afortunadament i malgrat que els objectius del sistema sanitari no prioritzen les intervencions sobre aquest tipus de determinants de la salut, existeixen centres d’atenció primària que aborden amb molt d’èxit l’atenció comunitària. La modernització del sistema passa per fer que aquestes iniciatives no siguin l’excepció sinó la norma. En col·laboració amb la resta d’actors comunitaris, els equips d’atenció primària han d’intervenir de forma desmedicalitzada sobre els determinants de la salut de la població que tenen assignada. Així aconseguirem molta més salut.

  • Anar a un cafè-tertúlia, a ball o a caminar en grup: prescripcions socials front la medicació

    “Vaig venir a la consulta de la doctora per depressió, havia perdut la feina, tenia més de cinquanta anys, vaig passar d’estar tot el dia a fora de casa a no moure’m del sofà. Em sentia molt malament”, explica l’Ana María Martínez, veïna del barri de la Torreta del municipi de La Roca del Vallès.

    Aquesta situació li provocava a l’Ana María malestar, un fet que la va portar a visitar a la seva metgessa de capçalera. Allí, la seva doctora, la Maria Cruz Moreno, especialista en medicina familiar i comunitària, va arribar a la conclusió, després de fer-li preguntes i descartar qualsevol problema orgànic, que el que li passava a l’Ana Maria era un problema d’arrel social, que en cap cas es podia resoldre des de la consulta mèdica o a casa amb medicació.

    “La doctora em va proposar participar en un cafè tertúlia que feien al barri amb altres dones. Vaig anar-hi un dia i em vaig enganxar. Vaig començar a parlar amb la gent i a veure que no estava sola, que no era l’única que tenia aquell problema”, relata l’Ana María. El que havia fet la seva doctora era prescriure-li, en lloc de medicament pel seu estat depressiu, una activitat social. Aquesta prescripció social li va solucionar el malestar a aquesta pacient.

    El 80% dels factors que determinen la salut es troben fora del sistema sanitari, i per tant, millorar-los o solucionar-nos necessita també solucions socials fora d’aquest àmbit sanitari. Aquesta és la intenció que persegueix el projecte COMSalut, posat en marxa fa una mica més d’un any, i que té com a objectiu anar més enllà de les prescripcions mèdiques tradicionals i promoure hàbits saludables per prevenir malalties i millorar les condicions de vida de les persones, dotant-los de més control dels determinants de la seva pròpia salut.

    El projecte, que vol potenciar la prescripció d’activitats socials entre els metges i la implicació de tota la comunitat en la salut de les persones, es va aplicar de forma inicial en 16 àrees territorials, que d’alguna manera ja estaven treballant la salut comunitària des d’aquesta perspectiva. El que es pretén ara és estendre’l a tot el territori.

    La pacient i la metgessa al centre de La Roca del Vallès / SANDRA LÁZARO
    La pacient i la metgessa al centre de La Roca del Vallès / SANDRA LÁZARO

    És el cas de l’àrea bàsica de La Roca del Vallès, que depèn del Consorci Sanitari de Catalunya (CSC) i en concret del barri de la Torreta que té 2.700 pacients de referència, on des de fa 12 anys el seu CAP i juntament amb la comunitat, ja treballa l’atenció primària des d’aquesta perspectiva.

    “Fins ara ho hem fet de forma més ‘casolana’, a partir d’ara, amb el projecte COMSalut podrem fer-ho de forma més reglada i podrem enregistrar els resultats i avaluar-los”, comenta la doctora Cruz, una de les impulsores d’aquest tipus de medicina en aquest barri.

    Diagnosticar malestars d’arrel social

    “Des de la consulta vèiem que ens arribaven pacients amb problemes de malestar, cansament, o insomni, per exemple, i quan fèiem la història clínica ens adonàvem que no es podien solucionar amb una pastilla. A vegades són qüestions socials les que provoquen això. Problemes a la feina, una separació, problemes de conciliació familiar o avis sobrecarregats”, explica la doctora.

    Veient que el problema tenia una arrel social aquest equip va decidir impulsar una sèrie de recursos socials que els permetessin treballar aquestes qüestions des del barri. És així com, juntament amb entitats del barri, com l’AMPA, el casal dels avis i l’associació de veïns, i l’ajuntament van crear el Pla de Desenvolupament Comunitari (PDC).

    “El PDC és una associació entre sanitat, ajuntament, associacions, entitats, tot junt. I liderat, sobretot, pels veïns”, explica Verònica Ferrer, la directora de l’Àrea Bàsica de Salut (ABS) de La Roca del Vallès. “Al començament vam fer un diagnòstic comunitari i van sortir uns ítem que s’havien de tractar i es van muntar una sèrie d’activitats”, afegeix. D’aquí va néixer el cafè tertúlia, on un cop a la setmana una persona (la metgessa del CAP, una sanitària, una de les participants o un tècnic social) fa una xerrada sobre un tema: millorar l’autoestima, converses sobre com cuidar les cuidadores o empoderament dels pacients. També el programa “Benvingut nadó”, la comissió d’infància, la d’adolescència, el programa “Temps de Dones” dirigit a dones joves, o d’altres com “Coneixement de l’entorn” destinat als infants per conèixer els casals de gent gran i les activitats que realitzen els avis. És així com van crear una xarxa comunitària per enfortir la salut dels seus ciutadans, amb l’objectiu d’abordar la salut des d’un punt de vista intergeneracional i de forma comunitària.

    L'Ana Maria a la consulta de la seva doctora la CAP de La Torreta / SANDRA LÁZARO
    L’Ana Maria a la consulta de la seva doctora la CAP de La Torreta / SANDRA LÁZARO

    L’Ana María va començar participant al cafè tertúlia, i ara, arran d’aquesta activitat, fa voluntariat, pintura un dia a la setmana i patchwork els divendres. “Fa més de 20 anys que sóc al barri i ara he conegut a molta gent amb qui no havia parlat abans. Treballava i anava cap a casa, ara en canvi he conegut moltes veïnes, m’ha anat molt bé”, assegura aquesta pacient.

    “Per qüestions de temps acabes medicalitzant malestars de vida, del dia a dia, situacions ciutadanes. Acabes receptant ansiolítics o antidepressius quan probablement el que necessiten els pacients són activitats com el cafè tertúlia. Un espai on tractem malestars del dia a dia”, apunta Cruz.

    Estan actiu socialment i fent coses pots treballar l’autoestima, la motivació, aprens a relativitzar, i a afrontar el què et passa, diu la doctora. “La història de tot això és empoderar al pacient perquè valori el que té i que cregui que fer això és el que funciona”, explica Cruz. Qui a més afegeix que no només es prescriuen activitats d’oci als qui pateixen problemes d’arrel social, sinó també  a pacients diabètics o hipertensos, pacients crònics que necessiten exercici. “És complicat dir-li a un pacient ves i camina, perquè fer-ho sol costa, però si tens una activitat per caminar amb grup és diferent”, assegura la doctora.

    Canvi de paradigma en la medicina familiar

    Aquesta manera d’entendre la medicina, implica, com explica Verònica Ferrer, directora de l’Àrea Bàsica de Salut (ABS) de la Roca, empatia i molta escolta. “Fa temps una dona va venir a la meva consulta dient que s’havia engreixat i es preguntava si tenia un problema de salut, al final parlant amb ella una estona em vaig assabentar que s’havia quedat sense feina, que no tenia diners per menjar, que estava tot el dia a casa. Al final el motiu de la consulta és el menys important dels motius, perquè quan rasques el que et surt és un: “et fa mal l’ànima”,  i cal anar a veure com abordar això”, relata Ferrer.

    Això com explica aquesta experta implica un canvi de 360 graus en la forma d’entendre la medicina, un canvi dràstic. Implica, segons explica, deixar de fer el que sempre s’ha fet per fer-ho millor.

    “Buscar una solució ràpida amb una pastilla és molt fàcil, però no és la solució” assegura per la seva banda la doctora Cruz, que explica que s’intenta solucionar la depressió amb antidepressius però no s’ataca l’arrel del problema, que pot ser estar a casa sense feina.

    Per acabar Ferrer apunta que: “Una persona sola a casa emmalalteix. Surts, et relaciones, comparteixes problemes, fas xarxa. I qui té una xarxa està d’alguna manera protegit”.