Just Deploy It!

Categoría: Dret a la salut

  • Per primera vegada al món hi ha més grassos que prims

    Un ampli estudi internacional publicat recentment al LANCET, que va avaluar la tendència d’augment de pes entre 1975 i 2014, en estudis realitzats en 186 països, amb gairebé 20 milions de participants, majors de 18 anys, conclou que l’epidèmia d’obesitat creix de manera imparable, en gairebé totes les regions del món. L’impacte sobre la salut és terrible, atès que l’obesitat és un factor reconegut de risc per a malalties cardiovasculars, diabetis, diversos tipus de càncer i malalties musculo-esquelètiques, que afecta ja a la major part de la població mundial.

    El món ha evolucionat en els últims 40 anys, d’una època en la qual la prevalença de baix pes duplicava a la prevalença d’obesitat, a una en la qual la prevalença d’obesitat és més freqüent que el baix pes. A nivell mundial la prevalença de baix pes va decréixer del 13% al 8,8% en homes i del 14,6% al 9,7% en dones. La prevalença d’obesitat va créixer per contra del 3,2% al 10,8% en homes i del 6,4% al 14,9% en dones. La humanitat ha augmentat de mitjana 6 kg de pes en els últims 40 anys. En aquests 40 anys, la xifra de persones que pateixen sobrepès s’ha multiplicat per 500 i ha passat de 105 milions el 1975 a 641 milions el 2014.

    La població dels EUA és la que més contribueix a aquesta pandèmia d’obesitat. La població de Xina, que el 1975 ocupava la posició 60 en homes i 41 en dones en el rànquing mundial d’obesitat, ha passat a ocupar el 2014 la segona posició per a homes i dones. Espanya ocupa el lloc 106 respecte a l’obesitat femenina i el 35 respecte a l’obesitat masculina, per sobre de la mitjana mundial. Les dones dels països del centre d’Amèrica Llatina, són una de les poblacions que més creixement de l’obesitat han patit. No hi ha dades en aquest estudi sobre la població catalana.

    Però aquest creixement alarmant de l’obesitat en el món, no s’ha produït en totes les regions. Als països del centre i est d’Àfrica (com Eritrea, Etiòpia i països subsaharians) i del sud d’Àsia (com Bangla Desh i l’Índia), el baix pes continua sent un seriós problema. La FAO estimava el 2012, que encara hi ha 10.000 nens al món que moren al dia de desnutrició.

    El sobrepès i l’obesitat és l’acumulació de greix en l’organisme, que es produeix quan les calories que s’ingereixen són superiors a les calories que es cremen per l’activitat física. L’excés de begudes ensucrades, d’hidrats de carbonis refinats i el sedentarisme per les migracions del camp a la ciutat, són una de les causes principals. Les classes baixes i amb menys nivell cultural són les més afectades per aquesta pandèmia d’obesitat. Les classes altes escapen en part per la seva alimentació de més qualitat i l’exercici d’activitat física. D’acord amb l’Enquesta de Salut de Catalunya, que recull l’excés de pes declarat (que sempre és menor que el pes mesurat, perquè els que presenten sobrepès tendeixen a declarar menys del que realment pesen) en l’any 2014, les dones amb estudi primaris o sense estudis tenien 4 vegades més probabilitat de presentar obesitat que les dones amb estudis universitaris.

    Dins dels objectius de l’OMS per a la prevenció i control de malalties cròniques per al període 2013-2020, es troba el propòsit d’aturar la pandèmia d’obesitat i aconseguir pel 2025 els mateixos nivells que hi havia el 2010. L’estudi internacional mostra la impossibilitat de complir amb aquest objectiu, ja que estima que si aquesta tendència continua, al 2025 la prevalença global d’obesitat sobrepassarà al 18% dels homes i al 21% de les dones. La prevalença d’obesitat a Catalunya no arriba globalment als nivells alarmants d’altres països del món, però en el 2014, segons el pes declarat, gairebé la meitat (48,5%) de la població catalana de 18 a 74 anys presentava sobrepès, i el 15,1% obesitat.

    La pandèmia d’obesitat al món avança fora de control i mostra el fracàs de les mesures que s’han implementat fins ara. És indubtable que les autoritats sanitàries han d’establir noves i més radicals estratègies. A part de promoure seriosament hàbits saludables en nens i adolescents en totes les escoles, cal forçar un canvi de polítiques establint impostos especials als aliments i begudes amb alt poder calòric (begudes gasoses i sucs ensucrats: una llauna de beguda gasosa de 350 ml conté 10 tarrons de sucre), subvencionar el consum d’aliments amb baix poder calòric (fruites, verdures i cereals integrals) i promoure gimnasos gratuïts als barris perquè la població pugui realitzar activitat física organitzada i mantenir una vida saludable. Aquest enfocament social pel problema de l’obesitat, requereix de la participació activa dels moviments socials. Em temo que les autoritats sanitàries no prendran mesures efectives fins que hi hagi una gran pressió social que ho reclami.

  • La Comissió Europea planeja renovar la llicència de l’herbicida glifosat gairebé sense restriccions

    Aquest és un article publicat a eldiario.es 

    La Comissió Europea amb prou feines ha modificat el seu pla per renovar la llicència del controvertit herbicida glifosat. Tot i que fa 13 dies el Parlament Europeu va aprovar una moció en què sol·licitava restringir l’autorització a set anys i prohibir el producte en zones escolars o parcs públics, l’esborrany preparat per Brussel·les ignora la postura parlamentària i es desvia molt poc del pla ja avançat al març.

    L’esborrany del nou reglament, al qual va accedir el diari britànic The Guardian, preveu renovar el permís per aquest producte uns altres deu anys. La seva primera intenció era concedir un termini de 15 anys i l’opció votada pels parlamentaris volia deixar-ho en set. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) va qualificar el glifosat com «probablement cancerigen». L’Agència Europea de Seguretat Alimentària (EFSA) no ha apreciat riscos per la salut humana.

    L’única excepció que introdueix el document és el mandat que si l’Agència Europea de Productes Químics (ECHA) qualifica el glifosat com a perillós, haurà de prohibir el seu ús. Aquest estudi està encara en marxa. Mentre la ECHA realitza la seva avaluació, l’herbicida continua el seu camí sense més traves.

    Per la seva banda, el Parlament sí que va contemplar restriccions. En primer lloc, autoritzar aquest producte únicament per a ús professional sense admetre el particular. A més, pretenia allunyar-lo de llocs públics com els parcs o els col·legis. Cap d’aquestes premisses apareix en el pla que la Comissió prepara perquè votin els estats membre.

    Aquesta votació del nou reglament està prevista per a mitjans de maig. La Comissió ja l’havia programat el març passat però la postura contrària de països com França, Holanda o Itàlia va fer que es retirés de l’ordre del dia. Des de llavors, l’Executiu comunitari ha estat treballant per obtenir una majoria en el Consell. El termini límit per tancar el text legal és el juny d’aquest any.

    El grup europeu dels Verds ha qualificat el document com «un escàndol democràtic». El portaveu d’Equo a Brussel·les, Florent Marcellesi, considera que «si es confirmés, seria un assalt a la voluntat ciutadana expressada pel Parlament».

    El glifosat és l’herbicida més venut a Europa, 24 corporacions el comercialitzen. Davant la postura menys permissiva del Parlament a l’hora de renovar la seva llicència, la patronal fitosanitària va contestar que aquesta votació «és simplement una proposta i, en cap cas, el seu resultat és vinculant».

    Resposta de la patronal dels fitosanitaris

    La indústria dels herbicides ha subratllat que el panell d’experts de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) «no és part oficial a la presa de decisions de la UE» i que l’agència encarregada de l’avaluació a Europa, l’EFSA, ha considerat que el «glifosat és segur quan s’usa apropiadament».

    El fet que dues institucions científiques difereixin a l’hora de qualificar l’herbicida ha provocat «preocupació a la societat», com ho descrivia el comissari europeu de Salut Vytenis Andiukaitis. La disparitat de criteris va fer que Andiukaitis demanés al Grup de Treball del Glifosat que fes públiques les dades i estudis que van remetre a l’EFSA i que van servir per donar-li el vistiplau al producte químic.

    No obstant això, aquesta transparència s’ha topat amb l’oposició de la patronal: «És comprensible que hi hagi mesures legals disposades per evitar la divulgació d’informació confidencial de l’empresa quan es tracta d’aquestes substàncies, per tal de protegir la propietat intel·lectual i la inversió en innovació». Des del seu punt de vista això «ha de ser respectat i tingut en compte».

  • Tendim al model sanitari nord-americà?

    Un any més ha tornat a les pantalles el cicle de cinema ‘Salut, Drets, Acció’, que organitza la projecció de documentals sobre salut i sanitat per reflexionar sobre l’accés al sistema sanitari i defensar el dret a la salut prenent com a premissa que la pitjor epidèmia en salut al món és la desigualtat. Aquest dijous s’ha projectat als Cinemes Girona el primer documental de la mostra: ‘The Waiting Room’, un film que endinsa a l’espectador a la sala d’espera del servei d’urgències d’un hospital públic a Oakland, als Estats Units, per posar l’accent en les deficiències d’un sistema sanitari paradigmàtic, desigual i excloent.

    «Persones que emmalalteixen o arriben a morir, pacients molt empobrits, infants que fugen de guerres, avis que no poden pagar-se el tractament…tot això és salut i per això construim espais com aquest», ha apuntat aquest dijous Raquel Bonell, de Salut, Drets, Acció davant una sala gairebé plena. «No és símptoma de bona salut estar adaptant-se a una societat malalta -ha dit Bonell parafrasejant Jiddu Krishnamurti- per això seguirem lluitant contra la pitjor epidèmia».

    I precisament una d’aquestes societats és la que intenta mostrar ‘The Waiting Room’, on problemes com les dificultats d’alguns ciutadans per pagar les factures, com la història d’un senyor gran immigrat venedor de catifes que ha passat 30 anys treballant i que ara amb prou feines pot mantenir la filla i el nét ha de fer front als costos mèdics. O la d’un jove que necessita ser operat d’urgència perquè li extreguin un tumor al testicle i que no sap com podrà fer front a la factura. A més el documental posa èmfasi, a través de la narració visual, a la interminable espera d’alguns pacients a la sala d’urgències que poden arribar a esperar més d’un dia i també a la manca de llits disponibles, fet que provoca que pacients que necessiten ser ingressats hagin d’esperar.

    Precisament partint d’aquesta reflexió s’ha donat pas al debat ‘El sistema sanitari dels Estats Units, un mirall del que ens arriba?’, moderat per la periodista Caralp Mariné i amb la participació de Pep Garcia Porta, infermer d’urgències de l’Hospital Can Ruti, Vicenç Navarro, catedràtic de polítiques públiques i professor a la John Hopkins University, i Alba Llop, del Grup de Recerca en Desigualtat en Salut (GREDS).

    «Als Estats Units, el 45% dels pacients que està morint està preocupat per com pagarà les factures. Les companyies d’assegurances són un gran grup de poder», ha explicat Vicenç Navarro. Segons ell, el sistema americà és «molt ineficient i extremadament car ja que tot i que gasten molt per habitant la majoria de la població no té una cobertura mèdica, és molt limitada». Fent un paral·lelisme amb el sistema català, Alba Llop coincideix amb Navarro en què estem lluny del sistema americà però tendim cap a un model similar.

    Segons Llop, el sistema català es caracteritza per un enfocament biomèdic i hospitalocèntric en el que hi ha una gran col·laboració entre públic i privat i que tot i que se’n parla com un model d’excel·lència i eficiència «cada vegada s’està donant més pes al sector privat». «En els últims anys s’ha reduit en més d’un 20% el pressupost d’Atenció Primària quan és la porta d’entrada al sistema», ha recordat aquesta investigadora. Un altre aspecte destacat per ella és «la falta de control i de rendiment de comptes a més de les portes giratòries».

    Caralp Mariné, Alba Llop i Pep Garcia durant el debat / Salut, Drets, Acció
    Caralp Mariné, Alba Llop i Pep Garcia durant el debat / Salut, Drets, Acció

    Per la seva banda, Pep Garcia, que coneix la realitat de les urgències catalanes de primera mà, ha assegurat que «la situació que es mostra en el documental no és gaire diferent de la nostra». «Aquí hi ha llits disponibles i espais però per una qüestió econòmica no s’obren i els llits tancats provoquen que el pacient no pugui ingressar», ha lamentat. Un altre exemple que ha exposat aquest treballador és el ràtio pacient-professional: «Ara es treballa amb volum de càrregues i cada infermer portem 8, 10 i fins a 14 pacients quan el ràtio recomanable és 1 per cada 4».

    Després de les intervencions dels ponents diversos assistents han volgut afegir algunes reflexions. «Poc a poc estem important el model nord-americà: les cadires, el model de triatge…poc a poc és una realitat i és una situació que necessita molta lluita perquè no pot aguantar-se per part dels malalts», ha apuntat un extreballador de l’Hospital Vall d’Hebron. Una altra dona d’entre el públic ha manifestat la seva preocupació per com el Tractat de Lliure Comerç entre els Estats Units i la Unió Europea (TTIP per les seves sigles en anglès) pot afectar a la sanitat.

    «El que està passant no és casualitat, hi ha una voluntat política de carregar-se el Sistema Nacional de Salut. Avui hi ha un atac a la sanitat molt clar amb l’objectiu de trencar-la i recolzar a la privada», ha dit Navarro, que ha assegurat que cal preocupar-se pel TTIP. Per tancar el debat, Pep Garcia ha volgut recordar que «la sanitat té un cost però també és un dret fonamental».

     

  • Augmenta el nombre de pacients de l’Institut Català d’Oncologia que sobreviuen al càncer

    Mentre que el percentatge de supervivència de pacients que pateixen càncer colorectal era de 64% el 2006, el 2016 aquesta xifra se situa al 67%. Aquest és només un dels exemples que ha posat sobre la taula l’Institut Català d’Oncologia (ICO), el dia en que commemora el seu vintè aniversari, i en què ha volgut mostrar la millora en la supervivència dels seus pacients. Segons l’ICO l’esperança de vida d’aquests malalts ha millorat gràcies “als nous tractaments i a la detecció precoç”.

    El millor percentatge de millora s’ha aconseguit amb el càncer de limfoma B de cèl·lula gran, que ha augmentat 27 punts i se situa al 68%. Li segueix el mieloma, que ha passat del 43% de supervivència el 2006 al 62% el 2016. Pel que fa al càncer de mama, segons l’ICO, la supervivència 5 anys després del diagnòstic és de 93,6%, i la millora en la supervivència es deu, segons aquest organisme, a l’impacta positiu dels programes de cribatge que permeten detectar tumors en estadis més inicials.

    El càncer de pulmó, un dels que té uns nivells de supervivència més baixos, ha augmentat el seu percentatge d’un 21% el 2006 a un 28% actualment. Segons l’ICO el 28% d’aquests casos corresponen a homes i un 19% a dones. Elles es diagnostiquen en estadis més avançats i en el 88% dels casos el pacient fuma o havia fumat.

    Les dades que ha posat sobre la taula l’ICO també mostren que Catalunya presenta uns percentatges de supervivència al càncer per sobre de la resta de països de la Unió Europa o els Estats Units. La supervivència per càncer de mama, per exemple era del 92% el 2006 i del 94% el 2016, a Estats Units la supervivència se situava al 91% el 2007 i a la Unió Europea al 82%.

    L’Institut Català d’Oncologia és el centre de referència de la meitat de la població adulta de Catalunya i té al voltant de 1.000 treballadors.

  • L’accés al tractament per a l’Hepatitis C: interessos enfrontats a drets

    La Maria Mateo té 63 anys i té el virus de l’Hepatitis C (VHC), un virus que en els casos més greus deriva en un càncer de fetge. Se’n va assabentar gairebé de casualitat quan el 2009 va haver d’operar-se d’un braç i el seu metge li va dir que tenia el virus. La causa del contagi havia estat una transfusió hospitalària anys enrere. El 2009 a l’Hospital de Figueres li van fer diverses proves i van identificar que tenia el genotip A, incompatible amb l’interferón pegilado, un tractament per potenciar el sistema immunitari. Després d’anys de revisions periòdiques i sense que existeixi una vacuna ni existís llavors un tractament compatible amb el seu genotip, Espanya va començar a comercialitzar un nou medicament, Sovaldi, l’octubre de 2014. El preu prohibitiu del tractament amb aquest medicament però -que a Espanya pot ser de 25.000 euros i de mitjana ronda els 13.000 euros- ha fet que només hagin pogut accedir-hi prop de 40.000 pacients dels 500.000 que el necessiten, segons dades de la Plataforma d’Afectats per l’Hepatitis C.

    L’abril del 2015, la Maria Mateo va plantejar-li a la seva metgessa la possibilitat d’accedir al nou tractament que des de feia uns mesos era disponible a Espanya: el sofosbuvir, patentat per l’empresa nord-americana Gilead sota la marca de Sovaldi.

    Seguint el procés per determinar en quin nivell de gravetat es trobava l’hepatitis de la Maria la metgessa va sol·licitar un Fibroescan -per mesurar la seva fibrosi hepàtica- d’urgència que, a més, no van fer-li fins tres mesos després, ja que la petició s’havia perdut, explica exasperada. Al juliol va saber que l’hepatitis que té és del nivell 2  -hi ha fins a 5 nivells, des del 0 fins al 4- però gairebé nivell tres ja que el seu nivell és de 2,9, per tant a prop de ser un cas prioritari segons estipula el Pla Estratègic estatal. Va pensar que podria accedir al tractament a través del finançament que ofereix el sistema públic en casos molt greus. «Només puc dir-te que a partir d’ara no depèn de l’hospital, depèn de la Junta», li va dir la seva metgessa. Des de l’estiu no va tenir més notícies i al febrer, quan va acudir a la revisió semestral, va preguntar si l’analítica que li farien era per sol·licitar el tractament. Van dir-li que no. Mentrestant espera per un tractament que tot i ser altament efectiu -90%- és inaccessible per a molts malalts pel seu elevat preu.

    Sovaldi, interessos i patents

    Espanya va començar a comercialitzar Sovaldi l’octubre de 2014. Gilead Sciences va comprar Pharmasset el 2011 i es va fer amb la patent del sofosbuvir (el principi actiu del Sovaldi) per 11.000 milions de dòlars el 2011 i el 2013, després que fos aprovat per l’Agència Nord-americana (FDA) es va començar a comercialitzar als Estats Units per 1.000 dòlars la pastilla. Al 2014 el medicament va ser aprovat per l’Agència Europea del Medicament i a l’octubre del mateix any Espanya va començar a vendre’l. «Està protegit per una patent i per tant només pot fabricar-lo una empresa», diu a El Diari de la Sanitat el farmacèutic Xosé Torres, portaveu en matèria de patents de Farmamundi. Segons explica Torres, de mitjana una patent dura 20 anys però des que es patenta el medicament fins que es comercialitza poden passar entre cinc i deu anys. Un cop la data de vigència de la patent finalitza pot haver-hi competència.

    Aquest fet però no deixa el govern espanyol sense vies per actuar i garantir l’accés al medicament per part dels malalts. De fet, segons assegura Torres a aquest diari, el govern pot negociar i adoptar mesures coactives com ara emetre una llicència obligatòria. Aquest tipus de llicència és un permís que pot donar un govern perquè una empresa -bé sigui pública o privada- fabriqui un producte patentat, per exemple, amb una marca genèrica. És un mecanisme que preveu l’Organització Mundial del Comerç i que s’utilitza sovint en productes relacionats amb la salut pública. En el cas del medicament per combatre l’hepatitis C cap país europeu ha optat per aquest mecanisme però hi ha precedents en exemples d’altres medicaments, com per exemple va fer Itàlia amb els tractaments retro virals per la SIDA. En opinió de Torres, Espanya no ho està fent perquè «es tracta d’un laboratori nord-americà i hi ha molts interessos en joc».

    Qui fixa els preus dels medicaments?

    Depèn. Als Estats Units, per exemple, el preu és lliure, mentre que en altres països, com és el cas d’Espanya, el preu s’ha de negociar amb el govern i es fixa en funció de les expectatives de la malaltia, el nombre de malalts i el nivell de vida del país. En països com Suïssa, cita com a exemple Torres, el preu és molt alt.

    Xosé Maria Torres explica que el procés de negociació del preu de Sovaldi a Espanya va ser «un procés opac i a porta tancada» en el que hi van participar representants del govern espanyol i de l’empresa comercialitzadora del medicament. Després és responsabilitat de la Comisión Interministerial de Precios de los Medicamentos (CIPM) -amb representants, entre altres dels ministeris de Sanitat i d’Indústria- aprovar o no el preu negociat. Segons explica Torres el procés de fixació i aprovació del preu del medicament i la seva comercialització va tardar el que és habitual, uns set mesos, des que es va aprovar la seva comercialització per l’Agència Europea del Medicament. Actualment la mitjana del tractament de 12 setmanes a Espanya es troba al voltant de 13.000 euros mentre que als Estats Units costa 84.000 dòlars (74.205 euros).

    Mobilitzats per defensar l’accés universal

    Des de fa uns mesos la Maria Mateo s’ha unit a la Plataforma d’Afectats per l’Hepatitis C i dissabte passat va acudir a un acte de protesta que va organitzar aquesta plataforma amb motiu de la celebració del Congrés Internacional del Fetge, que aquest any s’ha celebrat a Barcelona. «El que reivindiquem són medicaments genèrics i no que el govern treballi conjuntament amb farmacèutiques perquè els resulta avantatjós», lamenta Mateo.

    La mateixa Organització Mundial de la Salut (OMS) reconeix que «la possibilitat d’afrontar la pandèmia del VIH està a hores d’ara al nostre abast» però reconeix que garantir l’accés generalitzat de la població afectada «exigirà voluntat política, inversió financera i suport de les organitzacions farmacèutiques, mèdiques i de la societat civil de tot el món».

    La Maria Mateo està convençuda que tard o d’hora la trucaran per accedir al tractament però recorda, en una conversa telefònica amb aquest diari, que l’hepatitis C és «la malaltia de la mort silenciosa, ja que o mors o et deriva a un càncer».

  • La Fiscalia acusa el Govern de Feijóo d’homicidi per retardar fàrmacs per a l’hepatitis C per «raons pressupostàries»

    Aquesta és una exclusiva publicada a eldiario.es

    La Fiscalia de Santiago de Compostel·la atribueix a dos alts càrrecs de la Consellería de Sanidade de la Xunta de Galícia un delicte d’homicidi imprudent per retardar els fàrmacs de l’hepatitis C amb «raons pressupostàries». Es tracta de la primera causa penal que s’obre a Espanya contra una administració pública per dilacions en la prescripció de medicines a pacients amb aquesta malaltia.

    En la seva denúncia -presentada el gener passat davant del jutjat d’Instrucció número 3 de Santiago que des de llavors investiga el cas- el ministeri públic atribueix a més el director d’Assistència Sanitària de la Xunta, Félix Rubial Bernárdez, i a la sotsdirectora general de Farmàcia, Carolina González-Criat Mateu, un altre delicte de prevaricació.

    Tots dos càrrecs han estat citats a declarar el proper 28 d’abril als jutjats de Santiago. La denúncia de la fiscalia defensa que aquests dos comandaments designats a dit pel Govern d’Alberto Núñez Feijóo van incomplir els criteris que la mateixa Administració autonòmica havia establert per sufragar aquests cars tractaments als malalts més greus mentre es negociava un acord global amb les empreses farmacèutiques per universalitzar el seu ús en la sanitat pública. Les demores, segons el fiscal, van arribar «al punt de posar en greu risc la vida dels pacients amb resultat de mort en algun dels supòsits».

    La denúncia de la Fiscalia busseja en les històries clíniques de sis malalts d’hepatitis C que van morir a Galícia entre 2014 i 2015 i als quals la Xunta va negar o retardar els tractaments, malgrat que els seus metges ho van sol·licitar repetidament advertint de la urgència i malgrat que tots complien els requisits del protocol que el mateix Govern gallec havia establert per dispensar aquesta medicació.

    En l’escrit d’onze pàgines que va motivar l’obertura del procés judicial, el ministeri públic conclou no només que dos alts càrrecs del Servei Galego de de Saúde (Sergas) van retardar «les peticions i subministrament de Sofosbuvir [el nom tècnic del Sovaldi] posposant la presa de decisions», sinó que «les raons» per fer-ho van ser «de tipus pressupostari del Servei Galego de Saúde i no de contingut mèdic o clínic».

    Testimonis dels metges

    Amb aquest argument, i després de demanar els historials clínics, els diferents canvis en la normativa interna de la Xunta entre 2012 i 2014 per dispensar els tractaments especials contra l’hepatitis C i sobretot els testimonis dels metges que tenien contacte directe amb els pacients, la Fiscalia demana imputar als dos alts càrrecs de la sanitat gallega per un delicte d’»homicidi per imprudència greu professional».

    La prevaricació que s’investiga parteix del convenciment de la Fiscalia que els comandaments del Sergas van incomplir els seus propis procediments per fer front als casos d’hepatitis més greus com a responsables de la Comissió Autonòmica Central de Farmàcia i terapèutica, un òrgan intern d’assessorament de la Consellería de Sanidad creat el 9 d’abril del 2010.

    L’organisme va constituir el 28 de juny de 2012 una subcomissió especial per al tractament de l’hepatitis C, que ha anat actualitzant des de llavors els criteris per sufragar aquesta medicació des del sistema públic gallec. La instrucció general establia que cap pacient amb risc de morir podia quedar-se sense les medicines.

    La Fiscalia denuncia la mort de malalts d’hepatitis C a Galícia

    La Fiscalia al·ludeix així als dos càrrecs de la Xunta als quals s’imputa: «Com a responsables, dins del Servei Galego de Saúde, d’autoritzar aquests medicaments en condicions diferents a les establertes d’acord amb les instruccions establertes en els programes aprovats, van tramitar amb retard injustificat, dilatant la presa de decisions, i la posada en marxa dels mecanismes de contractació i compra d’aquesta medicació eludint donar una resposta a les peticions formulades pels facultatius en relació a pacients que es trobaven en estat greu i sense altra alternativa terapèutica, infringint els compromisos establerts en les instruccions per ells elaborats, fins al punt de posar en greu risc la vida dels pacients amb resultat de mort en algun dels supòsits «.

    El cas està en fase d’instrucció i la Fiscalia ha sol·licitat que diversos metges que van tractar als pacients declarin com a perits. Als dos càrrecs públics denunciats els cita en qualitat d’investigats, la nova figura legal que substitueix a l’imputat.

    O no van rebre medicines o ja era tard

    En els historials clínics que recopila la denúncia s’inclouen les peticions efectuades pels seus metges i queda registrada també la lentitud amb què l’administració sanitària gallega va tramitar les sol·licituds dels fàrmacs, malgrat les repetides advertències dels facultatius alertant de la seva gravetat. Tres van morir, segons la Fiscalia, sense accedir al tractament, i d’altres tres, les medicines els van arribar quan el deteriorament dels pacients era ja irreparable. En algun cas tot i l’avanç de la malaltia van trigar sis mesos en estar disponibles.

    El ministeri públic sosté que hi ha informes mèdics en els quals s’han modificat les dates de sol·licitud dels fàrmacs per simular temps d’espera menors. I aporta correus electrònics de metges que contradiuen la cronologia dels expedients oficials remesos al fiscal.

    El relat de fets que fa la Fiscalia també descobreix –respecte dels retards generalitzats en els tractaments- el cas excepcional d’un pacient de Lugo que sí que va aconseguir rebre la seva medicació especial a temps gràcies al fet que la metgessa que el tractava «es va saltar tots els tràmits». Ho va aconseguir, s’explica en la denúncia, gràcies a que la doctora va escriure cartes a la llavors consellera de Sanidad (Rocío Mosquera) -que va ser rellevada enmig d’una remodelació del Govern de Feijóo a principis de l’octubre passat, quan la fiscalia ja havia començat a demanar documentació sobre aquest tema a l’Xunta- i també al director d’Assistència Mèdica i a la directora de Farmàcia del Govern gallec en què la metgessa protestava pels retards.

    En aquestes missives, la doctora de l’hospital de Lugo alertava que o es facilitava «la medicació de manera immediata» o el pacient moriria. Segons la documentació aportada al jutjat, el director d’Assistència Mèdica de la Xunta (un dels dos càrrecs imputats) va respondre amb una altra carta a la metgessa «sancionant que no s’hagués seguit el tràmit previst», però finalment va decidir autoritzar el tractament sense esperar al preceptiu informe de la subcomissió mèdica que tal com consta en els protocols estava obligada a pronunciar-se. En aquest cas l’home va aconseguir salvar-se. L’escrit de la Fiscalia apunta que el cost dels fàrmacs que se li van administrar a l’hospital de Monforte de Lemos va ser de 48.810 euros.

    Una denúncia prèvia de Bates Blanques

    La querella contra la Conselleria de Sanidade presentada no va néixer a la Fiscalia: parteix d’una denúncia prèvia que un col·lectiu de professionals sanitaris del sistema públic gallec anomenat Bates Blanques va fer arribar al ministeri públic i que detallava greus irregularitats en la xarxa d’hospitals de la Xunta durant 2014 i 2015 relacionats amb els tractaments de l’hepatitis C. En aquell moment les protestes dels pacients i els seus familiars -que van constituir una plataforma i s’han personat com a acusació popular en aquest procés- ja es feien sentir al carrer.

    L’escrit previ remès per la plataforma mèdica a la Fiscalia, que també està en poder d’aquest diari, acusava a la Conselleria de Sanidade i el director general d’Assistència Sanitària, Félix Rubial -al que ara imputa la Fiscalia- de fer «tot el contrari al que marca la normativa sobre prestació farmacèutica de la Xunta», que és la de «garantir a tots els ciutadans de Galícia un accés ràpid, oportú i equitatiu de l’atenció farmacèutica que necessitin».

    El fiscal en l’escrit que va obrir la causa que instrueix des del passat gener el jutjat número 3 de Santiago ofereix finalment a les famílies de sis dels pacients morts citats en la denúncia sumar-se a la causa penal.

  • A la presó la prevalença del VIH és 28 vegades més alta

    “L’índex de prevalença de VIH (Virus d’immunodeficiència Humana) és molt més elevat entre la població reclusa que entre la resta de població”, assegura Cristina Fernàndez, investigadora de l’Observatori del Sistema Penal i Drets Humans de la Universitat de Barcelona. Així ho han comprovat a través d’un informe que ha elaborat juntament amb altres centres de recerca europeus per estudiar la situació actual de les malalties infeccioses a dins dels centres penitenciaris.

    El risc de patir VIH dins d’una presó catalana és entre 20 i 28 vegades més elevat que fora. Mentre que a Catalunya el percentatge de persones que tenen VIH és del 0,27% aquest percentatge augmenta fins al 7,6% en el cas de les persones preses, segons l’informe. “El fet d’estar exposats a aquests índexs de prevalença pot contribuir una vulneració de drets fonamentals”, explica Fernàndez a El Diari de la Sanitat.

    Segons dades del Departament de Salut el 2014 la prevalença d’infecció per VIH en població interna a Catalunya era del 9%. És a dir, de les més de 9.000 persones internes, 286 tenien el VIH. La majoria homes (90%) amb una data compresa entre els 40 i 49 anys.

    Fernàndez explica a El Diari de la Sanitat que quan una persona entra a la presó se sotmet a un control mèdic i pot de forma voluntària sotmeteres també a una sèrie d’anàlisis per veure si té cap tipus de malaltia infecciosa. Quan el resultat és positiu se sotmet a l’intern al tractament que sigui pertinent. Si dóna negatiu es pot repetir la prova en sis mesos. El 2014 un 92% dels interns va passar el test sobre VIH, Hepatitis B i C i tuberculosi, indica l’informe de l’Observatori. Aquest treball els ha permès als autors elaborar una eina que facilitaran a l’administració i a les entitats que treballen a la presó perquè puguin saber si les condicions són òptimes per evitar el contagi d’aquestes malalties.

    Segons dades del Departament de Salut la incidència i prevalença del VIH als centres penitenciaris s’ha mantingut respecte a anys anteriors, i ha anat a la baixa respecte als anys 80. La mitjana de nous casos detectats entre el 1981 i 2014 ha estat de 30 per any. El que no saben, indica Fernàndez, ja que no tenen les dades, és si es tracte de persones que s’han infectat dins de la presó o es tracta de persones de nou ingrés i que per tant ja estaven infectades abans de ser ingressades. Malgrat això però, aquesta professional creu que les presons són un entorn de risc perquè “la salut és més vulnerable i per les condicions que es donen a dins dels centres penitenciaris”.

    La presó, un entorn vulnerable

    Un informe publicat pel Departament de Salut assegura que un dels motius pels quals aquestes persones poden estar infectades és el consum de drogues. Un consum que segons indiquen va associat a l’activitat delictiva que tenia l’intern abans de ser internat. Del total de casos notificats de VIH a la presó des de 1981 a 2014, la majoria (80,5%) eren autòctons i la via principal d’adquisició havia estat l’ús de drogues per via parenteral, indica aquest informe.

    Amb tot, Fernàndez recorda que les presons són també un escenari de drogues, ja que tot i que estan prohibides, hi són molt presents. Tant és així que un dels programes posats en marxa per l’administració per tal de prevenir el contagi de malalties infecciones és el programa d’intercanvi de xeringues, a través del qual es reparteix material perquè almenys els processos de drogoaddicció es puguin dur a terme en unes condicions que evitin la propagació d’aquestes infeccions.

    Pel que fa a l’estat de la malaltia, de tots els casos diagnosticats des de 1981 el 76% van desenvolupar en Sida (Síndrome d’Immunodeficiència Adquirida). La Sida la provoquen les malalties que pateix l’organisme a causa del deteriorament del sistema immunològic, un sistema que es va deteriorant des que es contrau el VIH.

    Dones a la presó, prevalença més alta de VIH

    Les dones, tot i representar un percentatge molt menor dintre de la presó, pateixen un índex de prevalença del VIH més alt que els homes. El 31 de desembre de 2014 hi havia 9.294 interns, 93,2% homes i 6,8% dones. D’aquestes, 29 tenien VIH, el que suposa un 11,6% de prevalença, enfront del 8,8% de prevalença en homes.

    La Maria Luisa Garcia és coordinadora del projecte “Informació i suport emocional a dones privades de llibertat” de l’entitat Creación Positiva. Part del seu treball és oferir suport a dones que estan preses i infectades pel VIH.

    “Depèn molt del cas, però és molt probable que moltes d’ells estiguessin infectades abans d’ingressar”, explica. Assegura però que també pot ser que es contagiïn a dins, no només a través de les drogues sinó també a través dels serveis “vis a vis”. De fet, segons dades del Departament de Salut, només un 67% de les internes amb VIH durant el període 1981-2014 havien contret el virus a través de les drogues, enfront del 86% del homes.

    Aquesta professional assegura que aquestes dones es troben doblement estigmatitzades, per una banda pel fet d’estar a la presó i per altra pel fet de tenir aquest virus. “L’impacte emocional del VIH i d’estar en presó determina que decideixin seguir adequadament o no el tractament”, explica. “És cert que hi ha controls mèdics i que totes tenen accés al tractament però el que costa és facilitar estratègies que puguin ajudar a les dones a cuidar-se”, manifesta.

    Una altra de les coses que més els preocupa a elles és què passarà quan surtin de la presó. “Existeixen protocols d’acompanyament, però s’hauria de veure si són efectius”, diu Garcia, ja que creu que moltes d’elles són jutjades pel seu entorn pel fet d’estar infectades.

  • «Des del punt de vista sanitari Idomeni i els camps satèl·lit tendeixen al caos»

    L’Elisenda Gómez-Angelats és metgessa i treballa a l’àrea d’Urgències de l’Hospital Clínic. Dilluns va tornar d’Idomeni (Grècia), on va marxar uns dies juntament amb altres companyes de l’hospital i els seus fills. Tant ella com la resta de companyes es van decidir a acompanyar a la Meritxell, infermera també d’Urgències, en el seu viatge exprés al camp de refugiats a Grècia per dur-hi material que els havia cedit l’hospital i d’altres materials que havien recollit per als refugiats, com ara roba. A l’entrevista amb l’Elisenda s’hi afegeixen la Meritxell Cascan, la Conchi Alvarez, la Yolanda Pueyo i la Carmen Aranda. «Vam veure ferides de bales de goma i ulls irritats dels gasos lacrimògens», explica l’Elisenda del dia que de sobte es van trobar enmig del caos després que la policia macedònia carregués contra els refugiats.

    Què us porta fins a Idomeni?
    Elisenda: La idea surt de la Meritxell i el seu marit, el David, que també és infermer i és allà. Ell, juntament amb altres amics, va començar a intentar gestionar alguna cosa allà que permetés ajuda, inicialment mèdica. Al final, però, ha acabat sent una atenció integral al refugiat.

    Meritxell: Sí, perquè el problema que hi ha és que a part del d’Idomeni hi ha camps satèl·lit, com el d’Eko, que s’han anat aixecant al voltant d’una benzinera. Al camp d’Eko, per exemple, Metges Sense Fronteres tenia una caseta mèdica i la van tancar. A partir del migdia doncs l’atenció en aquest camp va quedar descoberta, sense servei sanitari. Van ser uns voluntaris els que van coordinar-se perquè a partir del migdia i tota la nit hi hagués personal sanitari.

    Quins són els principals problemes de salut que hi ha en aquests camps on vau estar?
    Elisenda: Et trobes problemes aguts, agafats allà al camp com ara infeccions, gastroenteritis, problemes de broncospasmes o moltes conjuntivitis. Algunes malalties són ambientals i es deriven del fet de cremar ampolles de plàstic o d’altres materials per escalfar-se, perquè fa que inhalis uns fums i en gent que té problemes respiratoris és un agreujant. Després també hi ha moltes infeccions víriques, ja que no tenen a mà aigua i sabó o solucions estèrils i això fa que es propaguin molt fàcilment. És com si els infants estiguessin en una guarderia i ho enganxessin tot, tant per les condicions ambientals com per les condicions higièniques en què viuen i el clima, ja que fa fa fred i plou.

    L’Elisenda, la Conchi, la Carmen, la Meritxell i la Yolanda en un moment de l’entrevista. / SANDRA LÁZARO

    A Idomeni, per exemple, hi ha entre 10.000 i 15.000 persones. Quants equips mèdics hi ha?
    Elisenda: És variable però normalment s’intenta que n’hi hagi com a mínim un. Hi ha dos o tres equips mèdics que van movent-se, tipus nòmada, perquè tampoc no hi ha una estructura. Excepte Metges Sense Fronteres, que per exemple sí que hi té una carpa, els voluntaris visiten com poden, en una ambulància o en un lloc improvisat.

    Suposo que l’organització no és fàcil perquè el flux de gent va variant i ningú sap què passarà, ni els principals afectats que són els refugiats.
    Elisenda: Sí perquè hi ha gent que se’n va d’un camp a l’altre però el camp d’Idomeni és el que acabarà assumint més gent.

    Meritxell: El camp d’Idomeni està més o menys ben gestionat, el problema són els camps satèl·lit, que és on falten realment les infraestructures i la gent.

    Carmen: Sí, perquè a més els camps satèl·lit també sumen un bon número de gent, potser tanta com al camp d’Idomeni.

    Elisenda: Sí perquè Idomeni és un camp que és gran i la veritat és que està ben organitzat. Al camp d’Eko o als camps petits no hi van les ONG, hi van voluntaris.

    El passat 10 d’abril la policia macedònia va llançar gasos lacrimògens i pilotes de goma contra els demandants d’asil. Ho vau viure?
    Elisenda: Sí perquè just va ser el dia que vam anar a veure el camp d’Idomeni, només hi anàvem una estona aquell dia, amb els nostres fills. Érem a la carpa de Bombers en Acció i de cop es van començar a sentir trets i va començar una batalla campal. Ens vam trobar al mig i ens vam posar a ajudar sense pensar-ho. Vam veure ferides de bales de goma i ulls irritats dels gasos lacrimògens.

    Meritxell: L’únic hospital que quedava era el de Bombers en Acció, on érem nosaltres, i alguns dels voluntaris van començar a fer un triatge com faries en una catàstrofe. Tothom cridava, era un caos. Per sort ho van coordinar molt bé i això va permetre que nosaltres ens centréssim en els més greus.

    M’imagino que devia ser un caos i que el pànic es va estendre ràpidament.
    Yolanda: Una dona es va posar de part en aquell moment i dues dones van avortar de la crisi d’angoixa que van agafar. Veure les cares d’aquelles dones va ser una de les coses més impactants. No és només el que van viure en aquell moment, és que els gasos i les bales, el caos, els recordava la situació que havien viscut a Síria.

    Meritxell: No oblidem que aquesta gent fa cinc anys que està patint una guerra. Quan va passar el moment de caos i la batalla campal tots tornaven, alguns plorant… Perquè havien cregut que aquell dia obririen la frontera, havia corregut el rumor. Ens preguntaven: Vosaltres sabeu si obriran la frontera? Sabíem que no però clar se’t queda una cara quan veus la gent carregada amb motxilles amb els nenes i tot…

    L'Elisenda Gómez, durant l'entrevista. / SANDRA LÁZARO
    L’Elisenda Gómez, durant l’entrevista. / SANDRA LÁZARO

    Vosaltres treballeu a l’àrea d’urgències d’un hospital però entenc que allà tothom fa de tot una mica.
    Carmen: Sí, vam fer de tot totes perquè necessiten tantes coses que tant pot ser que hagis de repartir sabates, com carregar caixes o comprar calces. A nivell sanitari, com que tampoc no hi ha infraestructura, tampoc calia que estiguéssim totes allà.

    Yolanda: Sí, de fet, vam intentar fer una mica una campanya de donar més dignitat a la dona refugiada. Vam recollir a Barcelona prop de 400 sostenidors i vam comprar calcetes perquè hi ha moltes infeccions vaginals perquè només tenen unes calcetes, per exemple, i les renten i se les posen que potser encara són humides.

    Quines són les condicions higièniques que hi ha als camps?
    Elisenda: No tenen aigua corrent, només hi ha unes dutxes d’aigua freda, però per rentar-se a les mans han d’anar especificament a un lloc. Clar, no hi ha una pica a cada tenda i des del punt de vista sanitari allò tendeix al caos. A l’estiu començarà a haver-hi epidèmies, quan comenci la calor de veritat i amb poca aigua també hi ha el risc d’insolacions. A més, quan cau un diluvi les tendes s’inunden i hi ha molta humitat.

    L’Elisenda i les seves companyes van tornar aquesta setmana dels camps de refugiats propers a la frontera amb Macedònia, país on elles s’allotjaven aquests dies ja que al poble més proper, a Polykastro, els preus, potenciats per la demanda, són ara molt alts. Mentre els refugiats eren gasejats per intentar creuar la frontera elles creuaven cada dia aquella mateixa línia, expliquen amb frustració. Una de les frases més dures era: però per què no ens voleu?, recorda la Meritxell.

  • Visions sobre el dret a la salut

    Tan indispensable com qüestionat i desigual. El dret a la salut ha estat un dels principals perjudicats per la recessió econòmica i un dels principals eixos de la mobilització social. La Fundació Periodisme Plural ha presentat aquest dijous El Diari de la Sanitat, un mitjà que pretén informar de la manera més àmplia possible sobre el dret a la salut. Juntament amb El Diari de l’Educació i El Diari del Treball, aquest culmina el projecte del col·lectiu d’informar “sobre la defensa dels drets fonamentals”, ha afirmat el president de la Fundació, Josep Carles Rius, durant l’acte de presentació del nou mitjà.

    En el dia mundial de la salut, El Diari de la Sanitat ha reunit actors dels diferents àmbits de la sanitat catalana, com el doctor Josep Maria Caralps, Nani Vall-llossera, presidenta del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP), Xavier Salvatella, investigador de l’Institut de Recerca Biomèdica (IRB), Lucía Artazcoz (Agència de Salut Pública de Barcelona), Glòria Jodar, vicepresidenta del Col·legi d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB), i Josefina Díaz, presidenta de Metges del Món Catalunya. Tots ells han expressat les seves diferents perspectives sobre el dret a la salut i la necessitat de l’existència d’un mitjà que les mostri.

    Presentació d'El Diari de la Sanitat / SANDRA LÁZARO
    Presentació d’El Diari de la Sanitat / SANDRA LÁZARO

    El col·loqui celebrat al recinte històric de l’Hospital de Sant Pau davant de més d’un centenar de persones, entre els quals hi havien personalitats destacades del sector sanitari així com també polítics de diferents partits:  Alba Vergés (ERC), Enric Fernández-Velilla (PSC), Lluís Rabell i Albano Dante (CSQEP), Marta Sibina (En Comú) i Eulàlia Reguant (CUP), entre altres.

    Donar veu als sectors més oblidats 

    “És una bona notícia l’aparició d’un mitjà com El Diari de la Sanitat que vulgui donar veu a aquelles persones que no la tenen en el sector de la sanitat, tan entre els pacients com els metges”, ha afirmat aquest dijous la comissionada de Salut de l’Ajuntament de Barcelona Gemma Tarafa en la seva intervenció al final de l’acte.

    En aquest sentit Nani Vall-llossera ha posat en valor l’Atenció Primària: «Hi ha membres del col·lectiu sanitari, com els metges de capçalera, que “no són mediàtics, però els pacients us parlarien de la gran importància que tenen per a ells”. Les cares menys conegudes però igualment imprescindibles dels centres sanitaris. Entre elles es troben les infermeres, sovint “un col·lectiu invisible i molt poc tractat pels mitjans”, segons ha emfasitzat Glòria Jodar (COIB) durant la seva intervenció sobre el rol de l’infermera.

    Ponens a la presentació d'El Diari de la Saniat / SANDRA LÁZARO
    Glòria Jodar i Nani Vall-llossera durant el col·loqui. / SANDRA LÁZARO

    “La recerca és un dels àmbits de la sanitat en què hi ha una connexió menys directa amb els pacients”, ha declarat el Xavier Salvatella, investigador de l’Institut de Recerca Biomèdica (IRB) de Barcelona. Però ha reconegut que aquesta “s’està escurçant durant els últims anys gràcies a l’aparició d’associacions i col·lectius que volen ajudar-nos perquè investiguem sobre aquelles malalties que els preocupen”.

    Un dret a recuperar

    L’emergència de nous moviments en defensa del dret a la salut ha estat una constant durant aquests últims anys. Aquests no només han respost a les retallades del sector públic, sinó també a aquelles mesures que han posat en dubte el caràcter universal del dret a la sanitat. “El dret a la salut hauria de ser un dret a la ciutadania i aquest es va veure trencat el 2012 amb el decret del Partit Popular  -que limitava l’accés a la sanitat als immigrants-, ha assegurat el sotsdirector del Servei Català de la Salut (CatSalut), Josep Maria Argimon, també present a l’acte.

    Aquestes desigualtats legals s’uneixen a les socials, ja que, com ha explicat Lucía Artazcoz, de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB), “el 80% de la salut de la població depèn dels determinants socials i per això és important per a un diari de la salut tenir en compte l’actual context de crisi”.

    Josefina Díaz, presidenta de Metges del Món de Catalunya, ha recordat que aquestes diferències en l’accés a la sanitat s’accentuen si comparem la situació entre els països del nord i del sud. En el cas d’un país com Sierra Leona, l’ebola va causar-hi estralls a causa de la mala situació del sistema sanitari del país, que “s’hagués pogut reformar invertint-hi només 1.500 milions de dòlars, mentre que es van gastar 6.000 milions per combatre l’epidèmia”, ha explicat Díaz.

    Determinants socials, recerca científica, l’atenció de proximitat… Diferent realitats que estaran presents en El Diari de la Sanitat amb l’objectiu de reivindicar l’accés a una sanitat de qualitat. «L’excel·lència mèdica no té preu, però té un cost i per això cal utilitzar tots els recursos del país per recuperar-la”, ha afirmat el doctor Josep Maria Caralps.

    Vídeo de la presentació:

  • DIRECTE | Acte de presentació d’El Diari de la Sanitat

    Seguiu en directe la taula rodona de presentació d’El Diari de la Sanitat, amb un debat al recinte històric de l’Hospital de Sant Pau.