Ocultar que tenen VIH per poder accedir a una hipoteca. A aquesta estratègia han recorregut durant anys les persones que són seropositives per poder subscriure una assegurança de vida, ja que aquest contracte els obre o tanca les portes per aconseguir, per exemple, un préstec hipotecari.
Encara que per llei no és obligatori tenir una assegurança de vida, és una condició que posen molts bancs quan algú compra una casa com a garantia de pagament en cas d’invalidesa o mort. «El 1997 vaig declarar que no estava infectat per poder subscriure l’assegurança de vida que em demanaven per a una hipoteca. Vint anys després poc ha canviat, el mes passat a Múrcia em van descoratjar a l’hora de contractar una assegurança de decessos perquè no acceptaven a persones amb VIH», explica Diego García, president de l’associació Adhara Sevilla.
«És una clàusula molt comuna en totes les assegurances i en totes les companyies», apunten des del departament de comunicació d’ING. A la pòlissa de l’assegurança de vida ‘hipoteca’ d’aquest banc, a la qual ha tingut accés aquesta redacció, exclouen clients amb «infeccions VIH com la SIDA i malalties associades». eldiario.es s’ha posat en contacte amb les grans asseguradors (Mapfre, Axa, Allianz, Mutua Madrileña i Ocaso) per conèixer quin és el seu posicionament sobre aquest tema, sense haver rebut resposta de moment.
Pòlissa assegurances de vida hipoteca d’ING
Ni Cesida ni la Felgtb comparteixen la postura de les asseguradores. D’una banda, defensen que aquests serveis «són la clau d’accés a altres drets», com la contractació d’un préstec hipotecari. De l’altra, que la discriminació cap a les persones amb VIH és injustificable perquè «el seu estat general de salut i la seva esperança de vida, en el cas d’un diagnòstic precoç, són pràcticament iguals que els de la resta de la població».
Davant d’aquesta situació, una de les sortides que han vist els afectats és amagar que són seropositius en signar l’assegurança. No obstant això, Miguel Ángel Ramiro, coordinador de la clínica legal de la Coordinadora Estatal de VIH (Cesida), desaconsella aquesta possibilitat, explica que davant d’aquesta situació l’única opció que tenen els afectats és «dir la veritat, perquè si no, perden la bona fe». Durant el passat 2015, la consulta que dirigeix Ramiro va recollir 15 casos de discriminació a persones seropositives que volien contractar una assegurança.
És legal que les asseguradores excloguin persones amb VIH? Ramiro assegura que si que és legal perquè «no són assegurances obligatòries». Segons explica, la llei empara a les companyies perquè calculin la prima que els seus clients han d’abonar i per això «els poden fer un qüestionari sobre la seva salut». A nivell europeu l’exclusió vinculada al VIH a l’hora d’accedir a les assegurances s’ha anat superant a països com França, Alemanya, Holanda o Noruega, asseguren des de la Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals (Felgtb).
Aquest any, a causa d’un canvi de normativa, hi ha hagut un petit avanç que beneficia les persones que passin a ser seropositius a partir d’ara i que ja tinguin una assegurança contractada. «Abans tenien l’obligació de comunicar-ho a l’asseguradora, però ara no. Encara que si els pregunten, sí que han de dir la veritat», indica el coordinador de la clínica legal de Cesida.
La Felgtb va intentar fa any i mig trobar una solució a curt termini, va negociar amb diverses asseguradores. Fonts de la federació expliquen que després de plantejar-ho a diverses companyies van trobar un grup (Assegurances Positius) que va recollir el testimoni i així van llançar la primera línia integral a nivell nacional d’assegurances que inclou específicament a les persones amb VIH. Actualment dues altres companyies s’han sumat a aquesta iniciativa: Atlàntida i Lip Assegurances.
Bloqueig del PP al Congrés
Aquesta queixa va arribar fa dos anys al Congrés dels Diputats a iniciativa del Parlament de Navarra. A la legislatura en què Mariano Rajoy va ser elegit president de Govern per majoria absoluta, els diputats navarresos van presentar una proposició de llei sol·licitant la nul·litat les clàusules relatives a la persones que tenen VIH. Finalment no va ser aprovada, ja que el Partit Popular va votar en contra.
Per la seva banda, la solució per la qual advoca la clínica legal de Cesida defensa que els afectats per VIH estiguin emparats sota la mateixa normativa que les persones amb discapacitat reconeguda, ja que la legislació impedeix que aquestes últimes siguin discriminades en aquest tipus de clàusules.
Les queixes per l’exclusió de les asseguradores van representar el 20% de les discriminacions sobre les quals va treballar la clínica legal de Cesida durant el 2015. Les denúncies per exclusió a persones amb VIH en les oposicions a llocs de treball públics van suposar el 35% i el major percentatge , 44% del total, van ser per la revelació de dades personals i els insults per serofobia.
Jaumé E. Ollé és metge, i ha exercit la professió en indrets molt pobres. Al llarg de la seva vida ha passat per països com Haití, Bolívia, Mali o Etiòpia, entre d’altres. Va viatjar un dia a Haití, i després de veure les condicions d’aquell país i la precarietat del sistema sanitari, va decidir que era allí on podria ser “més útil”. En el seu llibre Crónicas de un médico en el mundo (Icària Editorial) reflexiona sobre l’exercici de la medicina en països pobres i sobre la situació cultural d’aquests indrets.
Quin paper pot jugar la medicina en països tan pobres?
El mateix paper que aquí. Tothom vol estar sa, si tens mal de cap no vols tenir mal de cap, si tens un nen amb febre vols que li passi. Això és igual per a pobres i rics, i potser pels pobres més, perquè estan més malalts, per tant, la medicina té un paper fonamental. En països pobres si estàs malalt no pots treballar i si no treballes no menges.
En alguns capítols es queixa de què tot i la bona voluntat i de saber com ajudar a un malalt, a vegades no hi ha els medicaments necessaris o si hi són no són accessibles per a tothom. Quines són les desigualtats més grans en salut en territoris com els que ha treballat?
Aquí si tenim mal de cap tenim possibilitat de demanar la baixa, per l’embaràs també tenim baixa i la gent segueix cobrant, allà no. Un exemple de fa dues setmanes. Un nen d’Uganda que ha passat l’educació secundària, cosa gens fàcil, va passar per l’escola professional, i ara treballava en un hotel de recepcionista. Un dia va caure, es va trencar les dents i el van fer fora, no volen un recepcionista sense dents. Em va escriure immediatament per dir-me que després de tots els esforços per estudiar i sortir de la seva cabanya l’han acomiadat. Em va demanar 150 euros, li he hagut de donar perquè es pugui posar dents noves, perquè si no es quedava sense feina. O per exemple, em venen els pescadors del llac d’Uganda, amb una tuberculosi que se’ls ha menjat i els pregunto: ‘per què no veniu quan comenceu a tossir?’ però clar, si no pesquen no mengen, només poden venir quan descansen de treballar. Aquí tenim uns sistemes que allà no existeixen.
Doctor Jaume E. Ollé durant l’entrevista amb el Diari de la Sanitat / SANDRA LÁZARO
Fins a quin punt sent que ha arribat a empatitzar amb aquestes històries?
Són històries fàcils d’entendre, però és difícil de solucionar-les totes. No he cobrat mai a un malalt, al contrari, el difícil és que no em posi jo la mà a la butxaca, has de fer una selecció perquè no pots estar contínuament donant, no pots sobreviure així i comporta un risc. Deixa’m posar-te un exemple. Una vegada vaig veure una mare que em va portar el seu fill perquè patia raquitisme –disminució de vitamina D, de calci i fosfat en la sang- li vam donar les vitamines, calç i li vaig dir que tornés en un mes. Un dia mentre anava cap a casa me la trobo, s’havia fet una cabanya darrere d’unes tàpies per viure-hi mentre esperava el dia de la visita. No podia pagar-se el transport d’anada i tornada i va decidir que era més fàcil quedar-se allí, demanant diners a la gent que passava.
De fet, deixi’m recordar-li un altre exemple que explica en el llibre. El d’una senyora que té tuberculosi. Vostè li ofereix tractament però ella diu que ha d’anar a casa a cuidar el porc. Vostè es queda sorprès, i ella llavors li diu que si es mor el porc es quedarà sense menjar i per tant morirà.
Clar, allí si no tens de què menjar no menges. La salut té una funció diferent. Allà si tens mal de cap i no pots treballar hauràs d’anar-hi igual a treballar. Tot el que tenim aquí és un luxe, que en el fons hem d’agrair a la societat.
M’imagino que la idea que tenim aquí de què la salut és el primer allí no s’entén ben bé així.
La salut allí es mira des d’un punt de vista funcional. Allà té la funció de permetre’t treballar per poder menjar. Aquí no té aquesta funció. La salut aquí és tenir o no mal de cap, per exemple. La funcionalitat canvia i per tant canvien les prioritats de la persona.
Doctor Jaume E. Ollé / SASNDRA LÁZARO
En un altre capítol es pregunta què és ser pobre en un país de pobres. I obre el debat de si l’ajuda econòmica és suficient. Què és ser pobre en un país pobre?
Un exemple. Ser pobre en un país pobre és una noia que té un tumor al coll, viu als carrers de Somàlia i és una immigrant d’Etiòpia. Immigrant, il·legal i sense família. Té un tumor que li comença a créixer. Em ve a veure, no sabem què és, la tractem, no respon al tractament, faig una biòpsia que he d’enviar a França i que pago jo, perquè ella no pot pagar res. De França em diuen que és un tumor pel qual no hi ha tractament, per tant, només pretenc obtenir el tractament simptomàtic. Però no tinc morfina, l’he d’anar a robar del quiròfan, allí em donen una injecció cada 4 dies i ella, mentrestant, està a terra plorant de dolor. Això és ser pobre sense esperança. Per sort va morir unes setmanes més tard. Això és ser pobre en un país pobre, on no hi ha medicaments, ni biòpsies, ni serveis d’atenció, on no hi ha res.
Diu en el llibre que el que abans entenia però no assumia ara ho entén però li sembla inacceptable. Fins a quin punt l’ajuda d’un metge com vostè pot ser eficient quan la mentalitat d’un país per la seva cultura i educació és molt diferent? Explicava el cas del Mikado, un nen que està sol a l’hospital on treballava i que les infermeres donaven per perdut i no li oferien menjar ni el cuidaven.
En aquest cas concretament ho entenc, fins a cert punt, però no puc acceptar-ho. Entenc que la infermera té molta feina, que té 300.000 malalts i que a aquell nen el donen per perdut. Però jo no ho puc acceptar. L’actitud de les infermeres que descuiden aquell nen només es pot entendre dins d’un context. Quan estava a Uganda i sortia de casa davant hi havia uns camps i sovint a les set del matí em trobava a la infermera que estava llaurant el camp, amb 2 o 3 nens que havia de vigilar i després entrava a treballar a les 9 del matí. A vegades s’adormia. Jo no accepto que s’adormin a la feina, però he de pensar també amb el context en el qual es troba. Les dones, especialment les del tercer món, treballen 24 hores del dia. Arriben a casa i han de preparar el menjar i cuidar els fills i potser el marit els hi pega o se’n va amb altres.
Un context molt diferent.
T’il·lumina molt veure el contrast què hi ha entre fora i dins. Jo vaig tenir una malalta, una mare amb tuberculosi amb un estat avançat. Per un projecte sobre la tuberculosi va venir una fotògrafa alemanya a fer-li unes fotos. Li vaig presentar a la Rose i a la seva filla. Les dues eren esquelets vivents. Ella estava malalta però tenia llet, la nena estava desnodrida però seguia mamant. La fotògrafa em va preguntar perquè no li donava llet en pols. Jo no hi estava d’acord. I ella creia que era perquè jo estava cremat d’estar a Àfrica.
Hi era així?
No, li vaig preguntar quant de temps estava disposada a pagar aquesta llet i després li vaig explicar que si li donàvem llet amb pols la nena deixaria de mamar i a la mare se li tallaria la llet. Li vaig dir que quan la senyora tornes al seu poble perdut a la selva no tindria on trobar aquesta llet i si la tingues l’hauria de diluir amb aigua, segurament contaminada, i que per tant la nena es quedaria sense llet o amb moltes diarrees. Ella no ho comprenia. No es pot anar a aquests països i intentar imposar les solucions que tenim aquí, perquè pot ser que no sigui beneficiós.
Vaig tornar a veure la mare un any o dos més tard i havien sobreviscut les dues. Estic segur que si li haguéssim donat la llet en pols la nena estaria morta. Però ella -la fotògrafa- seguiria la seva vida, tan contenta, sense saber-ho.
El doctor Jaume E. Ollé durant l’entrevista / SANDRA LÁZARO
Creu que després de viure aquestes experiències és més optimista o menys amb la situació del sud?
A llarg termini sóc optimista, el que passa que hi ha uns grups de població que cada cop estan pitjor, perquè les diferències són cada vegada més grans. Però penso que a la llarga fins i tot aquests països milloren, a bufetades i de mica en mica, però milloren. Hi ha una milloria en l’educació, en la sanitat….Però morirà molta gent pel camí. Jo tendeixo a ser optimista, encara que quan hi ets costa.
Fa unes setmanes, The Telegraph, un diari digital que es publica al Regne Unit, comentava un trist succés. David MacKay, un ex-conseller del govern britànic en matèria científica, moria de càncer d’estómac en un hospital de Cambridge deixant al seu bloc un lamentable testimoni: durant les últimes cinc nits de la seva vida li va ser impossible dormir pel soroll nocturn que hi va haver de suportar durant el seu ingrés a la sala d’hospitalització. Potser vaig ser especialment sensible a aquesta notícia perquè per aquestes mateixes dates, la meva jove va ser operada d’apendicitis complicada en un centre privat de Barcelona i va experimentar el mateix i desagradable soroll nocturn que li va impedir dormir quan més ho necessitava. Per descomptat, no és la primera vegada que sé de pacients queixosos per aquest problema i això m’ha animat a escriure unes línies sobre la qüestió.
Assenyalar una causa única del soroll nocturn a les sales hospitalàries seria simplificar en excés, però els primers responsables són els professionals sanitaris que estan de presència física en els controls d’infermeria. El personal que assisteix de forma continuada als pacients ha de ser conscient que les seves converses nocturnes, sovint en veu alta, resulten molestes per als malalts ingressats a les habitacions més properes. De nit, urgències o complicacions a part, el temps discorre més lent i hi ha més oportunitats per fer-la petar amb la companya o company de treball sense pensar que sovint s’alça massa la veu. En altres ocasions són els propis pacients que, amb raó o sense, criden demanant ajuda. De vegades són els familiars desvetllats els que parlen desconsideradament als passadissos de les desventures dels seus parents sense advertir que a altes hores de la nit aquest tipus de xerrameca resulta irritant per als malalts que no poden dormir.
Dormir és essencial perquè el cos es recuperi de qualsevol tipus d’estrès, sobretot si aquest és el resultat d’una malaltia aguda greu o d’una intervenció quirúrgica. Els períodes de descans són la base d’una convalescència adequada i afavoreixen els processos biològics de cicatrització de les ferides o de recomposició de les funcions dels òrgans malalts. No debades el cervell és el rector màxim de la nostra salut. Si, com en el cas de MacKay, l’insomni acompanya l’angoixa de saber que s’està proper a la mort, la privació de son es converteix en una autèntica tortura psicològica i física.
Espero que aquestes línies, esperonin als responsables de la vida hospitalària nocturna a ser més curosos amb el tràfic de pacients i amb les converses irrellevants en alta veu que tan sovint mantenen a hores intempestives tant el personal sanitari com, en ocasions, els propis malalts o els seus familiars.
El 12 de maig se celebra el Dia Internacional de la Fibromiàlgia, la Síndrome de Fatiga Crònica i la Síndrome de Sensibilitat Química Múltiple, tres malalties diferents però que presenten alguns punts en comú. Un de molt important és la incomprensió i falta d’atenció adequada que encara pateixen els afectats en els àmbits sanitari, laboral o social. Aquest fet incrementa de manera considerable el patiment derivat directament de la pròpia simptomatologia; parlem, per tant, d’una doble condemna, ja que, a banda del notable impacte negatiu que la malaltia incorpora al dia a dia i a les expectatives de futur, els pacients han de suportar en la majoria de casos un autèntic calvari per veure reconeguts els seus drets com a malalts crònics.
No es tracta de malalties en cap cas minoritàries o desconegudes. En les darreres dècades s’ha publicat suficient literatura mèdica com perquè davant de cada nou cas es pugui realitzar un diagnòstic ràpid, que posi a l’abast del pacient tots els recursos disponibles per al seu tractament. Com que, lamentablement, la realitat no és sempre aquesta, avui volem fer una crida d’atenció i reclamar més investigació, millor assistència i, sobretot, una major visibilitat. En aquest article ens centrarem concretament en el cas de la fibromiàlgia, però fem extensiu a les altres dues síndromes el nostre reclam per eradicar la situació de vulnerabilitat que viuen els afectats.
Segons l’Associació de Divulgació de la Fibromiàlgia, es calcula que aquesta malaltia afecta aproximadament entre un 2% i un 6% dels pacients que consulten el metge de família i entre un 10% i un 20% dels que ho fan amb el reumatòleg. Des de l’any 1992, la fibromiàlgia està reconeguda com a malaltia per l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Incomprensiblement, és possible trobar a dia d’avui professionals de la salut (metges, psicòlegs, fisioterapeutes…) que qüestionen la seva existència. Això ja és un clar indici de què alguna cosa s’està fent malament.
La fibromiàlgia es caracteritza per l’existència de molts símptomes junts al mateix temps. El símptoma cardinal és el dolor generalitzat de l’aparell locomotor, és a dir, músculs, lligaments i articulacions, que ve acompanyat de cansament important, alteracions del son, pèrdua de concentració i memòria, ansietat, tristesa, migranyes o alteracions digestives, entre d’altres (s’ha arribat a identificar un centenar de símptomes).
Tot i estar qualificada de malaltia reumatològica, el seu origen sembla estar relacionat amb un mal funcionament del Sistema de Sensibilització Central. Els darrers estudis apunten a una alteració en els neurotransmissors, és a dir, les substàncies que permeten la comunicació entre les cèl·lules nervioses. No es coneixen les causes específiques que causen la fibromiàlgia i actualment no s’ha descobert encara una cura per a la malaltia. Els especialistes recomanen un tractament adaptat a cada pacient, que sigui el resultat de combinar tres elements fonamentals: fàrmacs, teràpia psicològica i exercici físic.
Quines són les principals demandes dels afectats de fibromiàlgia?
En l’àmbit sanitari:
– Calen més recursos especialitzats als centres d’atenció primària i als hospitals. S’haurien de promoure unitats multidisciplinàries on els malalts poguessin rebre un tractament complet i personalitzat.
– En aquest sentit, els metges de família desenvolupen una tasca clau, tant pel que fa al diagnòstic com al seguiment dels malalts. En tractar-se d’una malaltia complexa des del punt de vista simptomatològic, és necessari que aquests professionals puguin rebre una bona formació i es beneficiïn de la coordinació amb la resta d’especialistes (neuròlegs, reumatòlegs, psiquiatres, nutricionistes…).
– S’ha de reforçar la captació de fons i els recursos humans destinats a promoure la investigació mèdica.
En l’àmbit administratiu i laboral:
Segons un informe europeu de 2012, entre les malalties que cursen amb dolor crònic, la fibromiàlgia és la que s’associa amb una major taxa de desocupació, majors reclamacions de subsidis per incapacitat i major nombre de dies d’absentisme laboral al cap de l’any. Es tracta, per tant, d’una malaltia que ocasiona elevats costos a la seguretat social.
L’impacte de la malaltia en la vida laboral del malalt varia en cada cas i és molt important ser capaços d’establir uns mecanismes eficaços per flexibilitzar al màxim la resposta que es dóna des de l’administració o l’empresa:
– En els casos en què el malalt pot treballar, tot i algunes limitacions, s’han de posar en marxa les adaptacions pertinents que en permetin la integració (jornades reduïdes, horaris flexibles, teletreball, ergonomia al lloc de treball…). Opcions n’hi ha; la majoria de vegades només falten ganes i bona voluntat.
– Si el malalt no pot treballar (de manera temporal o definitiva), aleshores cal engegar les vies pertinents per evitar un viacrucis legal. Ja existeixen sentències judicials en aquesta direcció, però són encara una excepció.
En l’àmbit familiar i social:
– És bàsic promoure el coneixement de la malaltia entre la societat. Una major conscienciació donarà lloc a ciutadans més sensibilitzats davant d’un cas de fibromiàlgia, ja sigui un familiar, un company de treball, etc.
– Finalment, s’ha de continuar treballant per assolir una millor comunicació i interrelació entre tots els agents implicats (associacions de malalts, institucions mèdiques, organitzacions de l’àmbit de la salut, mitjans de comunicació…).
No més pals a les rodes. Prou frustració per la falta de suport i orientació. Entre totes les parts implicades, podem aconseguir que, malgrat que els seus dolors continuïn sent invisibles, el patiment d’aquests malalts deixi d’estar silenciat. Fem-ho possible!
La universitat nord-americana Johns Hopkins ha demanat aquesta setmana que es comptabilitzin i s’analitzin les morts per causa d’errors mèdics, tal i com recull el mitjà ProPublica. Segons aquesta organització la tercera causa de mort als Estats Units podria deures aquest problema, però el fet que no es comptabilitzi manté el problema lluny del focus mediàtic. Una investigació de la Johns Hopkins assenyala que més de 250.000 americans moren cada any a causa d’això.
A Espanya tampoc hi ha dades oficials sobre l’abast dels errors mèdics. No se sap quantes persones moren cada any a causa d’errors sanitaris ni quantes persones queden perjudicades per aquesta mateixa causa.
De moment, les úniques dades que hi ha són les que recull a tot l’estat, a través de les denúncies posades per familiars i pacients, El Defensor del Paciente. El Síndic de Greuges de Catalunya també rep les queixes ciutadanes en referència a aquest tema, però són casos particulars i no es publiquen de forma quantificada.
El Defensor del Paciente a Espanya va recollir, el 2015, 806 notificacions de persones mortes per presumpte error mèdic. En total, 29 pacients menys que el 2014 però 8 més que el 2013. 45 pacients, segons les dades de l’associació van morir, presumptament, per infecció hospitalària i 49 per retards en l’enviament de l’ambulància a domicili. Carmen Flores, la presidenta de l’associació assegura que si es comptabilitzessin tots els casos en serien molts més.
Segons la informació del Defensor del Paciente, aquests casos responen a errors en el diagnòstic, a males praxis com el cas d’errors en intervencions quirúrgiques, a altes precipitades, a una atenció deficient, a infeccions hospitalàries, o per retards en l’arribada de les ambulàncies.
Flores explica a El Diari de la Sanitat que alguns errors es donen durant l’atenció sanitària, en el diagnòstic o als quiròfans, per exemple, però també d’altres són fruit de les retallades i del funcionament del sistema sanitari. Com a exemple explica que ha augmentat el nombre de notificacions de pacients morts per no poder optar a medicaments d’última generació per falta de diners, és el cas dels afectats per l’Hepatits C.
El doctor Antoni Sitges, cap del departament de cirurgia de l’Hospital del Mar, clarifica els tipus d’errades o problemes que tenen conseqüències pels pacients. Per una banda parla de negligències, quan el professional sanitari, metge o infermer, no dóna resposta, no es presenta, marxa, o no atén una feina. Casos on la responsabilitat recau sobre el professional. Després parla d’errors mèdics, aquells que van lligats a l’actuació del professional. Aquests errors, explica, poden respondre a una equivocació del professional o per la pràctica d’exploracions i intervencions que porten un risc inherent. En aquests casos, algunes vegades la responsabilitat és del professional, altres podria no ser-ho, ja que hi ha factors que depenen del mateix malat.
I per últim parla de iatrogènia. “Es tracta del dany infligit a un pacient en el curs d’exploracions, tractaments mèdics o intervencions quirúrgiques duts a terme amb intenció de curar-lo de les seves molèsties”, explica. Per exemple, les colonoscòpies solen no provocar danys, però ocasionalment es pot produir una perfuració del bodell. “Totes les exploracions tenen un major o menor risc i han de ser adequadament indicades”, explica Sitges.
Manca de voluntat política
El Defensor del Paciente va rebre un total de 14.430 denúncies el 2014. Més de 200 relacionades amb persones que es van sotmetre a cirurgia plàstica i que van obtenir un resultat decebedor. 152 denuncies feien referència a nadons que van néixer amb alguna discapacitat a causa d’un part inadequat.
“És utòpic pensar que si es publiquessin les dades es podrien evitar totes aquestes morts i tots els casos, però si es fes segurament es posarien els mitjans necessaris per intentar que es reduïssin”, reivindica Flores. “Les infeccions hospitalàries o els retards en el diagnòstic es podrien evitar en un percentatge molt alt”, afegeix. “Cap polític o mandatari m’ha trucat preguntant pel tema, som les víctimes ocultes, sembla que les morts dels nostres familiars no valguessin res”, lamenta Flores.
Sitges denuncia també la manca de xifres, l’absència de registres i la falta de voluntat als hospitals i a les institucions de portar un control. Només alguns centres, explica aquest professional, duen a terme sessions per parlar de complicacions i mortalitat. Però són voluntàries i per tant depenen dels caps de servei. “El primer centre on es van fer sessions de morbilitat i mortalitat va ser a l’Hospital del Mar”, afegeix, i gràcies a què ell va introduir el tema cap a l’any 1985.
Sitges assegura que és molt important que aquesta informació es recopili i que es facin aquestes sessions ja que permetria l’anàlisi d’aquests errors que es el primer pas cap a la seva prevenció. “Hi ha errors que es donen per falta de coneixement, altres per excés de zel, altres per omissió culpable; aquestes sessions haurien de ser obligatòries i no voluntàries”, reivindica.
La setmana passada es va presentar a Espanya el 4t Codi Europeu contra el Càncer gairebé sense repercussió mediàtica. És comprensible: ni el codi és nou (l’OMS el va elaborar el 2014) ni aporta grans novetats respecte a la versió anterior, que data de 2003. No obstant això, el fet que fins a la meitat dels casos de càncer puguin prevenir-se és un missatge de salut important, a més de rellevant per a tothom: individus, personal sanitari, Governs i societat en el seu conjunt. A la Unió Europea, el cost individual i social del càncer és enorme, però també ho és el benefici de la prevenció. No passa res perquè els consells contra el càncer no siguin mai una gran notícia; aspiren, més aviat, a anar calant en la població com la pluja fina. Per això, de tant en tant, convé no només actualitzar-los sinó reconsiderar també com s’interioritzen individual i col·lectivament.
Des que es va crear el 1987 el programa Europa Contra el Càncer, les 10 recomanacions inicials s’han ampliat a 12 i reformulat en les successives versions de 1994, 2003 i 2014. En aquestes tres dècades, les mesures preventives han calat en la població, a alhora que ha millorat el diagnòstic i el tractament del càncer. El paradoxal és que la incidència i la mortalitat segueixen augmentant: el 2000 hi va haver 1.892.000 nous casos i 1.156.000 morts per càncer a Europa, mentre que el 2012 van ser 2.640.000 nous casos i 1.280.000 morts. Però les coses haguessin estat pitjors sense aquest programa. Pensem, sense anar més lluny, en l’actitud davant el tabac. Quan es va difondre el primer decàleg, el tabac ja hi era, en el primer lloc de la llista. El consell de no fumar, deixar de fer-ho com més aviat millor i no fumar en presència d’altres, segueix sent el primer, però ara s’expressa d’una manera més contundent. Aquesta fermesa no és gratuïta, ja que el tabac és amb diferència la principal causa de càncer, a més d’altres malalties.
En el seu conjunt, les 12 formes de reduir el risc de càncer estan formulades amb claredat i prou argumentades. Els consells de fer exercici diàriament (introduït en 2003), mantenir un pes saludable, limitar al màxim el consum d’alcohol i l’exposició al sol segueixen sent pilars fonamentals en aquest codi. També ho són les recomanacions dietètiques, que en l’última versió del codi van més enllà de menjar gran quantitat de fruites i hortalisses i reduir el consum de greixos animals; ara es recomana també limitar el consum d’aliments hipercalòrics i amb molta sal, a més de la carn vermella, i evitar la processada. La guia actual se centra també en alguns programes de vacunació i cribratge del càncer, així com en consells específics per a les dones. Tot això, d’acord amb les troballes científiques de l’última dècada.
El rellevant d’aquestes recomanacions és que són mesures que cada ciutadà pot prendre per reduir el seu risc individual de patir un càncer i, alhora, millorar la salut pública. Tot i que la formulació d’algun consell podria matisar-se o millorar-se, el codi és sens dubte un bon instrument. Fins i tot la seva definició com a codi, és a dir, com un conjunt de normes, sembla encertada, per més que això signifiqui entendre, en certa manera, les recomanacions com obligacions. Però si realment defensem el dret a la salut, cal acceptar també el deure individual de complir certes normes per responsabilitat social. Perquè, com bé saben els epidemiòlegs, la salut no és només un bé privat, sinó també cosa de tots. Això sí, perquè tots puguem complir aquest codi, els governants tenen l’obligació de crear les condicions més favorables.
Una dona de 76 anys en perfecte estat de salut acudeix al seu metge de capçalera per molèsties abdominals vagues i aquest li demana un escàner en el qual s’aprecia una tumoració de 15 mil·límetres al centre del pàncrees, probablement sense cap relació amb les seves molèsties. Per aquest motiu la pacient és remesa a l’especialista que sol·licita una endoscòpia amb biòpsia de la lesió. Aquesta resulta ser un tumor benigne d’estirp endocrinològica. Se li determina en sang diverses substàncies hormonals que són normals. El cas de la pacient és discutit en un comitè multidisciplinari d’un hospital públic, al qual hi assisteixen una dotzena i mitja d’especialistes que decideixen en base a criteris més que qüestionables que ha d’operar-se. S’opera mitjançant tècnica laparoscòpica, també qüestionable. En l’operació es lesiona el conducte del pàncrees i apareix una fugida externa de mig litre de líquid pancreàtic al dia. Però com que la malalta «ha d’anar bé» és donada d’alta només per reingressar dies més tard amb una greu infecció i amb la mateixa fugida de líquid pancreàtic. De moment porta gairebé dos mesos a l’hospital per una nimietat, ha estat visitada i/o tractada per més de 60 metges diferents, ha rebut més de 100 dosis d’antibiòtics, quatre escàners i una endoscòpia.
Els metges anomenem iatrogènia al dany infligit a un pacient en el curs d’exploracions, tractaments mèdics o intervencions quirúrgiques duts a terme amb intenció de curar-lo de les seves dolències. Al llarg de la història de la medicina les causes i la gravetat de la iatrogènia han anat variant però les seves conseqüències segueixen sent greus. No en va, Hipòcrates ja va advertir fa més de dos mil anys que la primera missió del metge és no empitjorar les coses i va dictar el seu famós primum non nocere que, encara que repetit per generacions de metges en les seves cerimònies de graduació, no sembla haver calat prou profund en la pràctica mèdica. El 1999, l’Institute of Medicine advertia en un celebrat article titulat To Err is Human, que als Estats Units podrien donar-se fins a 100.000 morts anuals per danys infligits als pacients. Per altres estudiosos del tema una aplicació més estricta dels criteris de iatrogènia portaria a una estimació de entre 200.000 i 400.000 morts a les que va poder haver contribuït l’actuació mèdica, amb la qual cosa, els errors de maneig dels pacients hospitalitzats representaria la tercera causa de mort més freqüent als Estats units després de les malalties del cor i el càncer.
Avui disposem de coneixements i mitjans més que suficients per prevenir eficaçment la iatrogènia però, desafortunadament, poques institucions han decidit identificar i controlar aquest tipus de danys; avui podem parlar sense embuts d’una modernització de la iatrogènia. Ara s’innova en tot i, naturalment, la iatrogènia no ha quedat enrere.
La iatrogènia moderna es caracteritza per diverses circumstàncies que la fan particularment perillosa. En primer lloc, avui assistim a una proliferació de proves innecessàries que sovint ocasionen problemes bé per si mateixes (perforació de l’intestí en una colonoscòpia, hemorràgies després d’una biòpsia, angoixa i ansietat per falses alarmes) o bé perquè condueixen a noves exploracions o intervencions agressives. En segon lloc, l’atenció mèdica en el sector públic ha diluït completament la responsabilitat del metge i moltes decisions sobre el futur dels pacients es prenen en comitès multitudinaris que, amb l’excusa que aporten un major coneixement del procés en qüestió, adopten decisions anònimes en base a dinàmiques de grup que sovint tenen poc a veure amb l’interès del pacient. En tercer lloc, la innovació de les tècniques quirúrgiques suposa avui un terreny de terres movedisses en què el pacient mai sap realment quina és l’experiència de l’equip que operarà en aquesta intervenció en particular i amb aquesta tècnica específica. Té massa possibilitats que el cirurgià estigui encara en l’anomenada «corba d’aprenentatge», eufemisme que tradueix la nostra indiferència cap a les complicacions que es donen quan estem aprenent. En quart lloc, pot ser que caigui en mans d’un equip que va a tractar-lo a fi d’incrementar la seva experiència i la seva casuística tot i que el tractament, o més concretament, la intervenció quirúrgica pot no ser estrictament innecessària. Raons d’ordre acadèmic o de promoció pròpia són freqüents en els centres públics. En el sector privat això pot relacionar-se amb els emoluments que percebrà el metge.
Més enllà de l’honestedat del metge o de la (in)conveniència de prendre decisions col·legiades en temes en què li pot anar la vida a un pacient, les institucions sanitàries han de posar els mitjans perquè el tipus d’accidents com el sofert per la pacient que ha motivat aquesta columna, no succeeixin i, per descomptat, no es repeteixin.
Els dies sis, set i vuit de setembre de l’any 2000, 189 caps d’estat i de govern d’arreu del món es reunien a la seu de Nacions Unides de Nova York per parlar dels reptes als quals s’enfrontava la població mundial. D’aquella reunió en va sortir el compris de millorar el món abans de 2015, concretat amb els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni. La Declaració del Mil·lenni buscava aconseguir un món sense pobresa, amb accés universal a l’educació i a la salut, un món més igual i un entorn més sostenible, on es respectin els drets humans.
De tots els objectius, tres estaven estrictament lligats amb el món de la salut. Ara, més de cinc anys després, la majoria d’aquests objectius encara no s’han complert. MedicusMundi, juntament amb altres entitats, com Médicos del Mundo o FarmaMundi, han elaborat l’informe “Slalud y desarrollo, qué se ha conseguido” on avaluen el què s’ha aconseguit i el que queda per fer. Segons aquest document de les sis metes fixades en salut –emmarcades dins dels tres grans objectius- només se n’ha complert una, la de reduir la propagació del VIH al món.
1.Reduir la mortalitat infantil entre els menors de cinc anys
Al 1990 morien 90 nens menors de cinc anys per cada 1.000 infants nascuts. L’objectiu fixat en la Declaració del Mil·lenni era aconseguir una reducció que arribes a les 33 morts per cada 1.000 nascuts. El 2014 la xifra seguia a 43, amb la qual cosa no s’havia aconseguit allò que estava fixat.
2. Millorar la salut materna
Una altra de les prioritats en salut pels 189 països representats pels seus caps d’estat i govern en la reunió del 2000 era reduir la taxa de mortalitat materna, de 380 per cada 100.000 a 127 per cada 100.000. Però el 2013 seguien morint 210 mares per cada 100.000.
Pel que fa a la salut materna s’engloben també altres objectius, i cap d’ells s’ha aconseguit. Per una banda es pretenia augmentar al 100% el nombre de parts qualificats, però el 2014 aquesta xifra encara es trobava al 71%, també es pretenia augmentar les cures prenatals, que s’han quedat a una cobertura del 52%.
La xifra que en lloc de millorar ha empitojorat és la que fa referència als embarassos adolescents. El 1990 se’n produïen 59 per cada 1.000 joves, al 2015, lluny de reduir-los, aquesta xifra se situava a 61 embarassos per cada 1.000 noies.
Per últim, es pretenia donar sortida a la necessitat de l’anticoncepció assitiada. El 2015 aquesta cobertura era només del 64%, mentre que l’objectiu se situava al 100%.
3. Combatre el VIH/Sida, Malària i altres malalties
Un dels objectius fixats era el de reduir la propagació del VIH i la Sida, una meta que en part s’ha complert, ni que no s’ha aconseguit eradicar el virus.
Tampoc s’ha aconseguit donar cobertura universal a totes les persones afectades de VIH o Sida. El 2014 només un 30% de les persones afectades tenia accés al tractament.
Per què no s’han complert els objectius?
Carlos Mediano és el responsable d’estudis i investigacions de la Federació d’Associacions de Medicus Mundi Espanya, i un dels experts que ha participat en l’estudi. Per ell hi ha dues raons que expliquen aquesta falta de compliment. “Al compromís polític no li ha seguit un compromís econòmic, i per tant no s’ha traduït en recursos”, explica. Per altra banda assenyala també que els recursos que s’han invertit no s’han utilitzat de forma adequada. “Els recursos destinats a cooperació per la salut han augmentat però en lloc de buscar sinergies s’han creat competències”, explica. Això es deu, diu, a què moltes de les entitats que executen aquests recursos són publico-privades i per tant competeixen entre elles. D’aquesta forma algunes entitats engeguen projectes per solucionar problemes pels quals altres organitzacions ja hi estan treballant d’una forma diferent.
Mediano també creu que es té una visió molt petita sobre la salut del món, ja que en aquests objectius no es tracta un tema, molt fonamental per ell, que és el de les malalties cròniques. “Ens focalitzem en una malaltia, com la malària per exemple, en lloc d’intentar enfortir els sistemes públics de salut dels països”, reivindica aquest expert.
Amb tot, Mediano creu que per combatre els problemes de salut que amenacen a moltes societats és imprescindible no només actuar sobre els problemes que es generen en la salut sinó sobre aquells determinants que han provocat el problema. “En temes de salut materna s’ha d’entendre que hi ha dones que no poden fer segons quines coses sense el consentiment dels homes per un tema de desigualtat”, explica com exemple.
També recorda que un dels problemes més grans al món és la pobresa. “Els rics tenen accés a la salut, els pobres no. El que més determina la salut d’una persona no és el sistema sanitari és la pobresa”, reivindica. I recorda també que hi ha altres factors, com les desigualtats o l’accés a l’aigua que també determinen la salut de les persones.
L’objectiu del 0,7% del PIB per cooperació
En la reunió de l’any 2000 els països també es van comprometre a fer un esforç més gran per intentar destinar almenys un 0,7% del PIB a la cooperació al desenvolupament. Però gairebé cap país ho ha complert, i Espanya lluny del 0,7% destina avui només un 0,17% del PIB a aquesta partida.
L’any 2009 Espanya va arribar al 0,46%, però aquesta ajuda va caure molt ràpid per la crisi econòmica, arribant el 2012 al 0,16% i el 2014 al 0,14%. “L’any 2012 per cada euro que l’estat espanyol dedicava a la cooperació al desenvolupament, s’haurien destinat quatre euros a la Església, cinc al Ministeri de Defensa i 14 al rescat de la banca”, senyala l’informe.
De tots els diners que Espanya va destinar a la cooperació entre el 2000 i el 2013, només 2.911 milions d’euros van ser per fer front a temes relacionats amb la salut, el que representa un 7,6% del total de recursos destinats a cooperació al desenvolupament.
A més de no arribar al 0,7% fixat, Mediano explica que alguns països el que han fet ha sigut ajudar amb diners a altres països però amb la condició que quan hagin de comprar, per exemple, material sanitari per un centre concret, el comprin a empreses d’aquell país –el donant-, amb la qual cosa aquells diners retornen al país d’origen. “Està demostrat que Àfrica té pèrdues econòmiques amb la seva relació global”, declara aquest expert.
També afegeix que la cooperació al desenvolupament ha canviat molt durant aquests últims anys i que seria molt important que hi hagués una aliança global. “Es necessita una reflexió mundial de com aconseguir que el dret a la salut sigui per totes les persones, en lloc de què cadascú faci el que vulgui”, manifesta.
“Si l’atenció primària és de qualitat i d’accés universal la taxa de supervivència i de salut en la població és major”, assegurava de forma contundent Dolors Forés en una informació prèvia d’El Diari de la Sanitat. Forés és la presidenta de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) i fa anys que reivindica aquesta especialitat. Està convençuda que la primària, amb ajuda dels serveis socials i de tots els professionals qui treballen, podrà empoderar al pacient per fer-lo més coneixedor de la seva salut. Analitzem amb aquesta experta la presència del sector dins del sistema sanitari català, l’evolució de la primària als darrers anys i la relació, tan important per aquest nivell assistencial, entre pacients i professionals.
Està infravalorada la medicina familiar i comunitària?
Cap metge et podrà dir que no, però no em vull posar ploramiques. Però una mica sí. Un indicador, d’exemple. Quants dels primers 100 MIRs agafen medicina de família? En aquest sentit, entre els joves metges, està infravalorada. En totes les universitats de Barcelona potser només hi ha un o dos professors titulars que siguin metges de família i que ensenyin medicina de família, això vol dir que des del punt de vista acadèmic també està infravalorada. Socialment està ben valorada per la població però hi ha aquesta manera de referir-se a la primària fent diferència entre “primària i especialitzada”. I és una manera errònia, perquè nosaltres som tant especialistes com els altres.
De fet, sempre reivindiques la medicina familiar i comunitària com una especialitat, per què no se l’ha considera així?
Probablement perquè el nom d’especialista té una tradició històrica que està referida al que els anglesos en diuen especialitats secundàries. Fa tants anys que diem: “has vist l’especialista?”. Hi ha una tradició lingüística difícil de trencar. La manera de parlar fa que se segueixi perpetuen la idea de què no és una especialitat. El llenguatge crea el pensament. Per altra banda, l’alt nivell de tecnologia que tenen la resta d’especialistes que estan als hospitals fa que la gent els idolatri. Ara hi ha especialistes per tot. Aquesta especialització ens porta a pensar que aquesta gent que és especialista en sap més.
Un altre factor és que gent molt important en aquest país, com els futbolistes, no van al metge de capçalera. Mai surt la notícia que diu: ‘Messi ha anat a veure el seu metge de capçalera’. Més aviat: ‘Messi va al súper especialista’. I es tendeix a pensar que si es va a l’especialista és millor, cosa que és mentida la majoria de vegades.
Aquesta percepció és la que fa que tot i que un 40% de les places del MIR siguin per medicina familiar, pocs joves les vulguin?
S’està revertint la tendència. Però, degut al criteri, i a la famosa nota de tall de les universitats, a la medicina només entra gent amb notes gairebé inassequibles per la majoria de gent. Són persones que ja tenen un biaix de selecció, gent molt estudiosa i orientada a l’excel·lència i al top ten. A més es troben amb unes facultats molt orientades a l’especialització, a la publicació, etc. Si sumes tot això és difícil que escullin aquesta especialitat. Realment s’hauria de fer un esforç, on haurien d’intervenir societat civil, partits polítics, universitats, escoles i organitzacions professionals de sanitaris, per posar la medicina familiar al centre del sistema sanitari.
Com podem explicar a la gent que desconeix aquest sector per què és tan important la medicina familiar i comunitària?
És on estaran atesos la majoria de pacients, on seran ateses la majoria de malalties, seran ateses les malalties en les fases més incipients, potser no en algun moment que necessitin algun tractament hospitalari, però després tornaran a ser ateses per la primària en les seves fases més cròniques i rehabilitadores.
Dolors Forés al seu despatx de la CAMFiC / SANDRA LÁZARO
L’atenció primària mira més enllà de la malaltia, deies que no veu malalties sinó persones, és aquest el seu principal valor? Quina és la rellevància de la relació professional i pacient en aquest nivell assistencial?
L’atenció primària està orientada a la persona en el context de salut familiar, més que a la malaltia, per tant, des del punt de vista de fases de la malaltia ens importa molt, no només la prevenció, sinó també la promoció per la salut. I ens importa el diagnòstic i el tractament però també la rehabilitació i la reinserció social. M’agrada molt la figura d’acompanyament, la que contextualitza al pacient dins del sistema sanitari. Els anglesos tenen l’advocacy, la idea de pactar, conduir el pacient. El metge recomana o li diu què faria o què no.
Abans dèiem als pacients: ‘si no deixa de fumar no el vull veure més’. Ara això ja no serveix. Li hem de preguntar al pacient si creu que pot deixar de fumar. Potser et diu que s’està divorciant i està preocupat per temes econòmics, el tabac no li fa cap bé, però potser aquell no era el millor dia per deixar de fumar. En això es basa aquesta relació.
Són els anglesos un exemple d’aquesta forma d’exercir la medicina?
Els anglesos són una mica els grans mestres d’això. Vaig estar fa uns anys a Anglaterra, els despatxos dels metges estaven absolutament personalitzats, cadascú tenia la taula com volia i on volia. I les taules amb forma de L, per tant sense aquesta separació entre professional i pacient. I pacten constantment. Com a metge he de fer un mapa, veure els antecedents familiars i personals i explicar-t’ho i dir-te què et puc donar i quins efectes tindrà.
Es té prou temps per escoltar als pacients?
Molts companys voldrien que et digues que no, perquè moltes visites duren molt pocs minuts. El cert és que altres països tenen més temps. Però per altra banda em dono compte que molts companys coneixen molt millor els seus pacients del que caldria esperar. Els metges, per la seva preparació i per la seva manera de pensar, a vegades necessiten menys temps del que podríem creure. Tot i així, no podem deixar de reivindicar el temps. La pregunta és: necessitem més temps? Si, però us coneixem més bé del que sembla.
Presidenta de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comuntària / SANDRA LÁZARO
Hem vist com l’atenció primària ha estat la més castigada dins del sector durant el procés de retallades aquests darrers anys. Per què, tot i l’evidència que un sistema basat en la primària pot obtenir més bons resultats, ha sigut així?
No crec que hi hagi hagut una mal intenció premeditada, el cert és que hi ha hagut unes retallades globals. Però l’hospital, perquè té una tecnologia molt alta, molt cara i té un gran nombre de professionals que a més de fer assistència fan també recerca, és un forat negre que atrau els diners. Aquest ha sigut el problema. L’hospital xupa els diners d’una manera terrible. S’hauria de, per un costat, veure realment els diners que es necessiten per aquests hospitals. És possible que en alguns llocs hi hagi excés d’hospitals. No entenc que s’obrin hospitals en un lloc i en canvi tanquin plantes d’altres hospitals. I per altre costat, hauríem de redimensionar les plantilles, és a dir, saber quina és la plantilla assistencial i quina és la que fa recerca, o el percentatge de temps.
Parlant d’hospitals i recursos per hospitals, tenim un sistema massa hospitalocèntric?
Tenim encara un sistema massa centrat en l’hospital, quan es van començar a planificar tots aquests hospitals la primària encara no s’havia desenvolupat tant. La primària té 30 anys, és a dir, fa 30 anys era molt incipient i el model encara estava centrat en els hospitals. I ara, 30 anys després, ens trobem que tenim una xarxa hospitalària molt gran i una primària desenvolupada que pot assumir moltes coses que es fan als hospitals. Hem de redefinir tot el model. Fa uns anys a Suècia vaig veure un hospital que s’havia reconvertit en hospital d’aguts o de crònics i en centre d’estudis perquè la primària havia absorbit moltes coses. També hem de pensar que hi ha una sèrie de malalties que fa 30 anys era impensable que es poguessin tractar a casa.
I un altre factor: la sensació d’immediatesa. Som una societat que no tenim paciència, si em fa molt mal un braç vull saber el què tinc. L’hospital, per la seva pròpia definició, i les urgències, no es pot permetre enviar a casa algú sense fer un diagnòstic acurat. Per això l’hospital oferta moltes proves, així hem arribat a aquesta cultura: ‘No m’han trobat res, però m’han fet una radiografia i una anàlisi i ja dormiré més tranquil’.
Enllaçant amb això, es parla de què tenim un sistema molt medicalitzat i una població molt medicalitzada. Es potencia l’autocura, l’autoconeixement?
Això passa també per potenciar la figura del metge de família i la infermera de família. Hem d’empoderar als pacients. Està bé que sapiguem geografia i història però potser també hem de començar a saber coses sobre salut. Els professionals d’atenció primària podem jugar un paper en això.
Quins són els beneficis de potenciar la primària més enllà de la salut, és a dir, si parlem de la gestió sanitària?
Hi ha molts estudis que demostren que la primària és més eficient i efectiva que la secundària perquè necessita menys estudis complementaris complexos per arribar al diagnòstic. Si volem mantenir una cartera de serveis, és a dir, una oferta de serveis per la nostra població, haurem de mirar molt com gastem els diners. Una radiografia de més a una persona, no només són uns diners llençats a les escombraries, sinó que a més és una radiació en aquella persona que no li beneficia. I a la població li hem d’anar explicant també que els diners estan en una bossa limitada. Imagino que els governs i les societats són com les famílies, tenim una bossa de diners. Si comprem un cotxe aquell any potser no podrem anar de vacances. Però amb la idea que no ho pagava ningú hi havia la sensació que la sanitat era il·limitada.
Dolors Forés durant l’entrevista / SANDRA LÁZARO
Un 80% d’allò que afecta la salut es troba fora del sistema sanitari. Com pot ajudar la primària a combatre o treballar els determinants socials que afecten la nostra salut?
L’atenció primària pot fer el que pot. A vegades li donem massa importància als professionals. Poc pot fer un equip de salut per evitar que la gent fumi si resulta que als transports i als actes públics hi ha anuncis de tabac. El que si és cert és que els equips de primària, juntament amb treballadors socials, poden ajudar a empoderar als pacients que depenen d’ells i això pot ser un gra de sorra molt important. L’equip de salut, juntament amb els serveis socials i l’escola poden ajudar a millorar el nivell de salut.
La primària explica les causes dels problemes en salut des d’aquesta perspectiva dels determinants socials? Busca la causa de fons a diferència de l’especialitzada?
Un exemple. Un cas clínic d’un senyor a qui el porten a urgències perquè havia perdut el coneixement. El diagnòstic de sortida de l’hospital serà: ‘home, de tants anys, alcohòlic crònic que perd el coneixement i es fa una contusió cerebral’. Si això ho fa un metge de família el diagnòstic serà: ‘Home, de tants anys, que viu sol, que consumeix alcohol i que arran d’això ha caigut i s’ha donat un cop de cap’. En el tractament l’hospital posarà: ‘curar la ferida i visitar al psiquiatre’. El metge de primària dirà: ‘buscar un indret d’acollida, donar-li suport, deshabituar-lo de l’alcohol’. En definitiva, buscar l’arrel del problema, perquè potser el problema d’aquest senyor no és ni tan sols l’alcohol, potser és la solitud.
“El menyspreu cap a la regla acaba sent un menyspreu cap a les dones”, assegura la doctora Elena Carreras, presidenta de la Societat Catalana d’Obstetrícia i Ginecologia, de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya. “Les nenes viuen el tema de la regla com una càrrega, una cosa pesada, pensem que s’ha de treballar per canviar-ho, i l’escola pot ser un lloc”, assegura Maria Àngels Coma, infermera de salut pública de l’Ajuntament de Granollers.
“Avui en dia hi ha molts tabús sobre el tema dels genitals, és deficient la informació que donen les famílies o les escoles als alumnes”, explica Gemma Falguera, presidenta de l’Associació Catalana de Llevadores. Són precisament aquestes professionals les encarregades de dur a terme el projecte “Tardes joves” que es desenvolupa en diversos Centres d’Atenció Primària (CAP) de Catalunya. Es tracta d’un servei per joves, totalment confidencial, al qual poden accedir-hi sense demanar hora per preguntar o comentar temes relacionats amb la sexualitat. En moltes consultes, explica Falguera, s’apropen joves preguntant coses relacionades amb la menstruació.
“Ens fan consultes molt bàsiques com: quan dura la menstruació o sobre la quantitat de regla, no coneixen la seva fisiologia”, alerta aquesta professional, fet que manifesta la falta d’informació que tenen aquestes joves. “En altres consultes parlem de com se senten, del dolor, de la freqüència, etc, les joves desconeixen la seva fisiologia, tot el tema dels genitals”, explica.
El tabú de la menstruació
«Si al segle XXI parlar de la menstruació suposa ser trending topic i generar aquest enrenou vol dir que n’hem de parlar més», assegura la doctora Carrera. Pensa a més que no es parla d’aquests temes perquè sovint es dóna per fet que ja estan assumits, quan, tal com s’ha vist, no és així. “És un tema d’acceptació, el cicle menstrual és normal, no hem de pretendre que el cicle no existeix o que no és bo, la regla és normal”, assegura. El fet que de què segueixi havent-hi aquesta mena de secretisme al voltant d’aquestes qüestions opina que es deu a què la dona segueix estant infravalorada a la societat, això genera, creu, que s’acabi pensant que les coses que només afecten a elles no s’han de poder parlar.
Aquesta professional reivindica també la importància de què les dones coneguin la seva fisiologia i el seu cos. “Conèixer vol dir fer-se respectar. Combatre la violència de gènere passa per l’empoderament de la dona, i conèixer-se n’és una forma”, assegura.
Mètodes de recollida de sagnat
Un dels temes que més controvèrsia va generar després de l’anunci de la CUP va ser el que feia referència a parlar i proposar mètodes alternatius de recollida de sagnat, la copa menstrual va ser un d’aquests mètodes que més controvèrsia va generar. S’han donat diversos debats entorn a l’efectivitat, comoditat, cura del medi ambient i seguretat sanitària dels mètodes existents, però n’hi ha cap que sigui contraproduent?
“Riscos generals no n’hi ha, només en cas de què un tampó estigui a dins més de 24 hores. Poden donar-se problemes individuals, com al·lèrgies, que obliguen a canviar de mètode”, assegura la doctora Carreras.
En la moció de la CUP, el partit proposava crear una sèrie de tallers als instituts, on es parlés amb les adolescents sobre la menstruació i on es presentes els diferents mètodes. Des de fa uns anys l’Ajuntament de Granollers organitza precisament aquest tipus de tallers sobre temàtiques afectivo-sexuals. És a segon d’ESO on als tallers, que fa la Maria Àngels Coma, es parla sobre el tema de la menstruació amb les nenes i els nens per separat.
En aquestes sessions als instituts Coma presenta a les joves diversos mètodes: les compreses ecològiques, els tampons i la copa menstrual. “El 100% de les noies no coneixen la copa, ningú m’ha dit mai: ‘ja sé que és’”. Les tres expertes consultades per elaborar aquesta informació asseguren que el fet que no s’utilitzi tant la copa es deu a que es tracta d’un mètode més nou i per tant més desconegut. “Fa més anys que s’utilitzen compreses i tampons, però cada cop hi ha més adeptes a la copa menstrual. El que és important és que les sessions de formació a les escoles les faci personal sanitari i no empreses, perquè això genera un biaix, cal explicar els mètodes amb objectivitat perquè les joves puguin triar lliurement”, assegura la llevadora.
Coma s’ha donat compte que acaben utilitzant allò que els sembla més fàcil i sovint el que la mare els hi recomana. “Col·locar-se la copa els hi resulta incòmode, perquè no han explorat el seu cos, no el coneixen i no saben com fer-ho”, explica. Amb tot la doctora pensa que la copa és un dels mètodes que més permet conèixer el cos, perquè s’ha d’introduir i cal saber com funcionen els teus músculs, la vagina, per tant, requereix coneixement. “La copa possibilita un autoconeixement del cos de la dona que valorem molt positivament”, assegura aquesta professional.
