1) Les claus per a la transformació de la primària
Parlem amb Antoni Sisó, president de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC), Alba Brugués, presidenta de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC), i Nani Vall-llossera, membre del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP), sobre l’impacte de la pandèmia de la Covid en l’atenció primària i sobre els reptes que estan sobre la taula per tal de reforçar el primer nivell assistencial. Per Èlia Pons
En Xavier va cada dia a la residència a veure la Carmen, la seva dona. Això sí, a excepció d’un dia a la setmana, que se li permet fer una visita de vint minuts, la veu sempre a través de la finestra. S’asseu, parla amb ella i li llença petons. «Jo la vull cuidar fins al final. Si m’hagués tocat a mi, ella hauria fet el mateix», diu. Per Èlia Pons
Entre l’emoció i els dubtes pels possibles efectes secundaris, més de 6.000 persones es vacunen cada dia contra la Covid al Pavelló 4 de la Fira Barcelona. Visitem el recinte per conèixer com viuen el procés de vacunació les infermeres que hi treballen i quines impressions tenen les persones que acudeixen a vacunar-se. Per Èlia Pons
Quan es va decretar l’estat d’alarma per la Covid-19 el 14 de març del 2020, el doctor Hipòlit Pérez es trobava a l’UCI de l’Hospital Germans Trias, on hi treballa des de fa prop de 30 anys i on és cap de la secció d’Intensius. L’estrès, la fatiga, la sobrecàrrega laboral, la manca de materials i el número de pacients que morien eren complicats de gestionar i, per això, quan a finals de mes es va començar a trobar malament va pensar que era fruit del cansament. Va haver d’ingressar a l’UCI pel coronavirus i va veure com el seu equip l’atenia amb la suavitat i la por de què potser no se’n sortiria. Per Ana Basanta
Durant l’estiu del 2021 van augmentar exponencialment els casos positius de Covid-19 entre la població jove, el que va posat en gran tensió a l’atenció primària, minvada per la falta de recursos i de personal. Per Èlia Pons
L’estrès per la feina i per les expectatives vitals, la inquietud al contagi i de contagiar l’entorn proper, la incertesa al voltant de la Covid-19, la convivència amb situacions de mort i dol, la soledat i la reducció extrema de les interaccions socials, són alguns dels múltiples aspectes que poden conduir a situacions de malestar emocional entre els adolescents i els joves. L’ansietat, la depressió, els trastorns alimentaris són els exemples més comuns que afecten molts joves a Catalunya. Per Lina Borrell
Moltes persones que es van contagiar de coronavirus durant el primer pic de la pandèmia segueixen tenint símptomes persistents de Covid mesos després d’haver emmalaltit. És el cas de l’Esperanza Martín, metgessa de família del CAP Maragall. Parlem amb ella per conèixer la seva experiència i la seva opinió sobre l’atenció que reben els pacients amb símptomes persistents de coronavirus. Per Èlia Pons
8) La pandèmia evidencia la manca estructural d’infermeres al sistema
Un informe del Centre Internacional sobre Migració d’Infermeres (ICNM) avisa que els països més desenvolupats s’encaminen a un futur amb una important falta d’infermeres i infermers. Per Daniel Gallego
La infermera del Clínic Ester Arimon ha elaborat una tesi sobre la fatiga per compassió en què exposa el patiment dels professionals que estan en contacte amb la mort i amb les males notícies. Visibilitzar aquesta realitat i dotar els sanitaris d’eines de gestió emocional per no emportar-se els traumes a casa és una assignatura pendent a la qual se li ha prestat més atenció en temps de Covid, però que existeix des de molt abans. Per Ana Basanta
La qualitat de vida de les persones cuidadores no professionals és pitjor en els casos en què hi ha una gran dependència i quan la responsabilitat de la cura és exclusiva. Parlem amb un grup de mares que s’ha organitzat per conscienciar sobre la situació dels seus fills i filles amb diversitat funcional. Per Lina Borell
La malària o paludisme és una malaltia febril aguda provocada per paràsits del gènere Plasmodium que es propaguen a les persones a través de la picada de mosquits femella del gènere Anopheles infectats. Es calcula que el 2019 hi havia 229 milions de casos de malària arreu del món.
El darrer informe de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) sobre la malària al món analitza l’abast dels danys causats per la pandèmia de Covid-19 a la resposta mundial per fer front a la malària. Les conclusions no són favorables: l’OMS estima que l’any 2020 hi va haver 241 milions de casos i 627.000 morts per paludisme, el que representa que el 2020 va haver-hi uns 14 milions de casos més en comparació amb el 2019, i 69.000 morts més.
Segons l’OMS, aproximadament dos terços de les morts addicionals per aquesta malaltia al llarg del 2020 -uns 47.000- van estar directament relacionades amb les interrupcions en la provisió de prevenció, diagnòstic i tractament del paludisme durant la pandèmia de la Covid-19. Tot i això, segons el director general de l’OMS, Tedros Adhanom Ghebreyesus, la situació podria haver estat molt pitjor si no fos pels esforços dels països on la malària és endèmica per tal de mantenir els serveis assistencials. De fet, l’abril del 2020, durant els primers mesos de la pandèmia de la Covid-19, l’anàlisi de l’OMS havia previst que les morts per malària es duplicarien durant aquell any si es produïa el pitjor escenari d’interrupció dels serveis de prevenció, diagnòstic i tractament.
Abans de la crisi sanitària, però, ja hi havia indicis que la lluita mundial contra el paludisme s’estava estancant. «Fins i tot abans de la pandèmia, el progrés mundial contra la malària s’havia estabilitzat, i els països amb una càrrega alta de la malaltia estaven perdent terreny», exposa el director general de l’OMS a la presentació de l’informe.
El 96% dels casos de malària a escala mundial el 2020 es va concentrar en 29 països africans, i només en sis d’ells -Nigèria (27%), la República Democràtica del Congo (12%), Uganda (5%), Moçambic (4%), Angola (3,4%) i Burkina Faso (3,4%)- es van presentar ja al voltant del 55% de tots els casos arreu del món. Entre 2000 i 2019, la incidència de casos a la regió africana de l’OMS es va reduir de 368 a 222 per 1000 habitants en risc, però va augmentar a 232 el 2020, principalment a causa de les interrupcions dels serveis durant la pandèmia de la Covid-19.
«La situació actual és especialment precària. Si l’acció no s’accelera, correm el risc de veure un ressorgiment immediat de la malaltia, especialment a l’Àfrica. Com s’indica a l’informe, això és degut a una convergència d’amenaces -que van des dels brots de Covid-19 i Ebola fins a les inundacions i altres emergències humanitàries- que han provocat interrupcions en els serveis de malària a diversos països africans amb alta càrrega», descriu Tedros Adhanom Ghebreyesus.
Tot i els desafiaments que ha implicat la Covid-19, també s’han vist tendències positives aquests últims dos anys. Així, per exemple, el 2020 va haver-hi un augment en el nombre de nens que van rebre medicaments preventius contra la malària, uns 11,8 milions més que el 2019. A més, diversos països, com la Xina i El Salvador, van ser certificats per l’OMS com a lliures de malària, i 25 països més estan en vies d’acabar amb la transmissió de la malària per al 2025.
Per altra banda, dels 31 països que tenien previstes campanyes de mosquiters tractats amb insecticida (MTI) el 2020, 18 (un 58%) van completar les campanyes a finals del 2020. El 72% dels mosquiters tractats amb insecticida previstos a la campanya es van distribuir a finals d’aquell mateix any.
/iStock
Una malaltia prevenible i curable
Els primers símptomes de la malària, com la febre, les cefalees i els calfreds, solen aparèixer als 10 o 15 dies des de la picada del mosquit infectant i poden ser lleus i, per tant, difícils de reconèixer com a propis del paludisme. Si no es tracta, aquesta malaltia pot degenerar fins a manifestar-se de manera greu i produir la mort de la persona infectada.
Alguns grups de població corren un risc més elevat que altres de contraure la malaltia i presentar quadres greus, com són els lactants, els nens menors de cinc anys, les embarassades i els pacients amb VIH/sida. Sortosament, en els darrers 20 anys, l’accés ampliat a les eines i estratègies de prevenció del paludisme, incloses les mesures de control de vectors -com els mosquiters tractats amb insecticida- i l’ús de medicaments antipalúdics preventius, han tingut un gran efecte en la reducció de la càrrega mundial de la malaltia. Per prevenir les infeccions per paludisme s’utilitza un tractament quimioprofilàctic basat en medicaments.
Des de l’octubre del 2021, a més, l’OMS recomana per primer cop l’ampli ús de la nova vacuna antipalúdica RTS,S en nens que viuen en regions amb transmissió moderada i alta de la malaltia. Aquesta primera vacuna contra la malària recomanada per l’OMS, que té l’efecte d’induir la immunitat humana, actua de manera diferent i sinèrgica a altres intervencions de prevenció del paludisme.
Les dades de les experiències pilot iniciades el mes de gener de 2021 i que es van fer a Kènia, Ghana i Malawi, van demostrar que la nova vacuna té un perfil de seguretat favorable, redueix significativament la incidència de la malària i la forma greu i mortal de la malaltia en els més petits i es pot administrar eficaçment en entorns de vacunació infantil reals, fins i tot durant una pandèmia com la de la Covid-19. «Si s’introdueix de forma generalitzada i urgent, la vacuna RTS,S podria salvar la vida de desenes de milers de nens cada any. Tot i això, seguim necessitant noves eines per acabar amb la malària, i més inversió en investigació i desenvolupament», destaca Tedros Adhanom Ghebreyesus a l’informe de l’OMS.
Un cop declarada la malaltia, la millor opció terapèutica disponible per al paludisme és el tractament combinat basat en l’artemisinina (TCA). L’objectiu principal del tractament és aconseguir l’eliminació ràpida i completa dels paràsits del torrent sanguini del pacient per tal d’evitar que un cas de paludisme derivi en una malaltia greu o la mort.
Les fites mundials
Les fites del 2020 de l’estratègia mundial contra la malària de l’OMS no s’han complert, i, tal com indica el director general de l’OMS, «sense una acció immediata i dràstica, no s’assoliran els objectius del 2030″. De fet, des del 2015, el punt de referència de l’estratègia mundial de l’OMS contra la malària, 24 països han registrat augments de mortalitat per malària.
Davant això, els experts de l’OMS consideren urgent mobilitzar recursos addicionals per fer front a aquesta malaltia. Segons l’Organització, els aproximadament 3.300 milions de dòlars gastats en la lluita contra la malària el 2020 haurien de triplicar-se amb escreix els pròxims 10 anys per aplicar amb èxit l’estratègia mundial. «La malària ha afligit la humanitat durant mil·lennis. Ara tenim les eines i l’estratègia per salvar moltes vides i amb noves eines per començar a somiar amb un món lliure de malària», expressa el director general de l’OMS.
L’Estratègia Tècnica Mundial contra la Malària 2016-2030 és un marc tècnic per a tots aquells països on el paludisme és endèmic. L’estratègia estableix diverses metes a escala mundial: reduir la incidència i la mortalitat per malària almenys en un 90% per al 2030, eliminar la malaltia en almenys 35 països per al 2030 i impedir-ne la reaparició als països on s’ha certificat la seva absència.
Actualment es fa més que evident que mai que l’atur i la precarietat laboral tenen un impacte directe i gravíssim sobre el benestar emocional de les persones. Diversos estudis associen aquestes qüestions a trastorns depressius i d’ansietat i, fins i tot, al suïcidi tal com destaca l’Agència de Salut Pública de Barcelona.
L’impacte de la Covid-19 en l’economia ha estat devastador i qui més n’està patint les conseqüències són els col·lectius que ja es trobaven en situació de pobresa, en molts casos crònica, des de l’anterior crisi econòmica. Entre aquests col·lectius, les dones pateixen de manera molt dràstica els efectes de la crisi sanitària, social i econòmica i això té repercussions molt clares en la seva salut -apareixent símptomes i patologies relacionades amb trastorns de son, alimentaris, ansietat, esgotament- però també en la salut dels seus fills i filles que absorbeixin el clima de malestar emocional que es viu al nucli familiar.
Al llarg dels darrers anys, s’ha detectat un clar increment del nombre de dones que arriben a la les entitats socials amb greus dificultats per cobrir les necessitats més bàsiques: alimentació, habitatge, subministraments energètics, despeses d’escolarització o transport, entre d’altres. Des de la Fundació SURT, treballem per donar resposta a les, cada vegada més, complexes situacions de pobresa i emergència social en la qual es troben moltes dones i els seus nuclis familiars. «Obrint Portes» és un dels programes que treballa de manera integral totes les dimensions anteriors, atenent a les dones de forma holística i cercant l’empoderament personal i econòmic, a la vegada que intentem generar un espai segur per elles, de sororitat i de suport emocional que contraresti les situacions d’angoixa per les que estan passant moltes d’aquestes dones.
Un dels obstacles més greus que afrontem a l’hora de donar respostes efectives i millorar el benestar psicoemocional és la baixa capacitat de les dones per sostenir la participació al llarg del temps en processos de recuperació emocional, a la vegada que compaginar-ho amb itineraris formatius i recerca activa de feina. L’exigència de cobrir les necessitats econòmiques bàsiques és una preocupació constant que fa que moltes dones hagin d’abandonar i que la salut mental passi a un segon pla. Aquesta realitat se silencia constantment, la càrrega emocional i la somatització de les situacions d’estrès provocades per les situacions de vulnerabilitat econòmica i social de les dones acaben per provocar patologies físiques, com la fibromiàlgia, entre d’altres.
També se silencia la manca d’atenció d’especialistes en psicologia en el sistema sanitari públic, les llistes d’espera dels departaments de salut mental, el preu dels medicaments i antidepressius, les conseqüències socials de la depressió i sobretot, les xifres de suïcidis que han augmentat un 3,7% segons les últimes dades de l’INE.
La manca d’ajudes econòmiques, la saturació dels serveis socials, la precarietat dels sector social i la manca de respostes de les administracions fa que tota la responsabilitat recaigui en la capacitat de resiliència de les dones i de la comunitat a sobreposar-se a les situacions de crisi que ens colpeja. En aquest context, les xarxes comunitàries són els únics espais d’esperança per a moltes dones, on troben espais de suport mutu i d’expressió de les seves problemàtiques. Des de SURT, volem posar l’empoderament comunitari de nou al centre, acompanyant a les dones més vulnerables en un procés d’empoderament sanador i transformador, entès com la participació en espais de suport veïnals que generin xarxes socials, relacions de convivència i en conseqüència, una millora del benestar psicoemocional.
El programa «Obrint Portes» té molts reptes per endavant aquest 2022, però no podem avançar sense una mirada de gènere i intercultural que posi la salut de les dones com a prioritat, treballant en xarxa amb les taules de salut i comunitàries del territori.
Un estudi liderat pel Parc Sanitari Sant Joan de Déu ha comprovat que l’alletament de mares vacunades amb Pfizer transmet anticossos als infants de 0 a 4 anys i que aquests podrien estar protegits contra la Covid-19 fins sis mesos després de la vacunació. Es tracta de l’estudi LacCOVID, un treball que ja va mostrar dades preliminars el mes d’abril i que es va publicar a la revista JAMA Network. Els resultats de l’estudi, publicats ara a medRxiv, mostren que els nivells en sang i llet materna d’anticossos IgG induïts per la vacuna, tot i disminuir progressivament, es mantenen al llarg del temps d’estudi.
“La investigació apunta que els nadons de dones lactants vacunades podrien estar protegits durant sis mesos després de la vacunació amb dues dosis, ja que aquests nivells d’IgG es mantenen a la llet materna almenys mig any després de la segona dosi”, explica Erika Esteve, metgessa adjunta al Servei de Malalties Infeccioses de l’Hospital de Sant Boi i impulsora de l’estudi LacCOVID. Això, segons la doctora, obre la porta al fet que els infants d’entre 0 i 4 anys, el grup de població que encara no pot vacunar-se, pugui estar immunitzat a través de l’alletament, amb el que es coneix com a immunització passiva.
La Dra. Esteve va engegar aquesta recerca en constatar la manca de documentació sobre els beneficis de la vacunació contra la Covid-19 en dones lactants. En l’estudi han participat un total de 33 voluntàries, d’uns 38 anys de mitjana i amb nadons d’uns 15 mesos en el moment de la vacunació. Amb aquesta mostra s’ha vist que els anticossos contra el SARS-CoV-2 s’incrementen notablement després de la segona dosi i que els nivells d’IgG en sang estan correlacionats amb els nivells en llet materna durant tot el període de l’estudi. Aquest fet permetria en un futur la possibilitat de realitzar un càlcul aproximat dels nivells d’IgG vacunal en llet materna a través d’una anàlisi sanguínia de la mare.
Els tests serològics van mostrar que dues voluntàries es van infectar per Covid-19 entre els tres i els sis mesos després de la vacunació. En les analítiques de les dues participants, es va detectar un repunt d’anticossos contra la Covid, fet que suggereix que una tercera dosi de la vacuna podria ser beneficiosa per incrementar la protecció dels lactants contra el SARS-CoV-2. Els resultats de l’estudi mostren que no es van detectar efectes adversos de la vacunació ni en les mares participants ni en els seus fills, cosa que donaria resposta a un grup de població, el de nenes i nens d’entre 0 i 4 anys, que encara no poden accedir a la vacunació.
Dolors Comas d’Argemir, catedràtica d’Antropologia Social de la Universitat Rovira i Virgili, és la directora de l’informe d’aquesta universitat «La cura importa. Impacte de gènere en els i les cuidadores de majors dependents en temps de la Covid-19», en el qual han participat deu centres universitaris espanyols i que es presenta aquest desembre. La pandèmia ha afectat especialment la gent gran, els vells, i ha posat de manifest les mancances de l’atenció a les persones dependents. Dolors Comas d’Argemir ha investigat a fons com tracta la nostra societat els vells. Parla de «sobreenvelliment».
A què es refereix quan parla de «sobreenvelliment»? Tractem els vells com si estiguessin pitjor del que correspon a l’evolució normal d’una persona que acumula molts anys de vida?
No, això és l’edadisme. Diem ‘sobreenvelliment’ quan tenim una població que no solament és vella sinó que és molt més vella. En la proporció de persones grans i persones que neixen, si mirem l’esperança de vida i quants fills fem, veiem que Espanya és un país molt envellit, com ho és Japó, Corea, Alemanya i, en general, els països europeus. Cada vegada vivim més anys i, al mateix temps, no fem fills o en fem molt pocs, amb la qual cosa la proporció de gent gran és molt elevada. Parlem de ‘sobreenvelliment’ també perquè la proporció de gent major de 80 anys és molt gran. S’ha tendit a incrementar. La Covid ha segat moltes vides i ha afectat, però tenim població centenària. L’esperança de vida ha baixat un punt per la Covid, però abans era de 86 anys per les dones i 81,5 pels homes. Essent un promig vol dir que hi ha gent de 90, 95, 100 anys, molt fàcilment. Que visquem tants anys és positiu. Vol dir que les condicions de vida, la sanitat, ho afavoreixen, però també s’allarga un període de deteriorament que a cada persona li arriba en un moment diferent. Aleshores, és més probable que persones de més de 80 anys arribin a situacions que generen dependència d’altres persones per poder viure. ‘Sobreenvelliment’ és això: que tenim una població molt envellida. Tinc un amic mexicà que té uns 75 anys que quan ve aquí diu que està content perquè molta gent és com ell mentre que a Mèxic hi ha molta més gent jove.
«Diem ‘sobreenvelliment’ quan tenim una població que no solament és vella sinó que és molt més vella» | Pol Rius
Parlar de velles i vells ¿és despectiu?
Una mica. A vegades ho reivindico. Anna Freixas ha fet un llibre, que ha titulat «Jo, vella», on recorda que tots arribem a una edat i que ser vell vol dir simplement que vivim més anys. Estem en una societat que no valora les persones grans. No només no les valora sinó que, fins i tot, hi ha formes d’exclusió d’elles. Em fa molta ràbia la infantilització que es fa de les persones molt grans, quan se les tracta en algunes residències com si fossin criatures. Això és com si quan et fas gran no puguis decidir per tu mateix. L’edadisme és qualsevol forma de discriminació per edat. Hi pot haver discriminació de gent jove, però quan s’aplica a la gent gran és, en el tipus de societat en què estem, pensar en persones que no són productives, que generen càrrega sanitària, social, i que no ens agrada veure la decrepitud dels cossos. Trenca amb els estàndards d’una societat organitzada entorn persones sanes que poden fer una vida aparentment autònoma –tot i que mai ningú és autònom del tot, sempre depenem d’altres persones- i que rebutja allò que no se les hi sembla: la gent gran, les persones amb discapacitat… Una de les característiques de l’edadisme és que no el veiem, està molt implícit. A diferència del sexisme, del racisme, que tenen moviments que consideren que no és correcte, l’edadisme no el pensem i, simplement, veiem les persones grans amb paternalisme, les infantilitzem, els diem avis, quan poden ser avis o no.
Estem en una societat que no només no valora les persones grans sinó que té formes d’exclusió
Dir-los avis és fer una mica de trampa
És una fórmula molt tramposa perquè és carinyosa i a la vegada és infantilitzadora. Amb la pandèmia s’ha vist molt. A les persones grans se’ls han posat moltes més restriccions i més por. Els fills s’han atrevit molt més a voler protegir els pares. I a les residències totes aquestes mesures de no deixar-los sortir, de no deixar entrar les famílies, atempten contra els drets de les persones. S’han fet com a mesures proteccionistes, però al mateix temps marginen. Quan has de protegir algú és que és feble, té vulnerabilitat, no és com tu. No dic que no hi hagi certa vulnerabilitat física en les persones més grans. Hi és. Però hi ha aquest rebuig de la societat que no li agrada veure aquesta etapa com una etapa viva, malgrat que cada vegada es parla més de ‘la segona edat adulta’. Als 65 anys ens jubilen i ens diuen que no hem de treballar més, però això no vol dir que deixis de ser una persona activa, que facis coses. Tenim moltes persones grans a la nostra societat que estan amb un activisme fortíssim. També n’hi ha que no fan res, però mentre tinguis salut, no passa res.
La pandèmia s’ha acarnissat especialment amb els vells i sobretot a les residències. Ha demostrat que teníem organitzada molt malament l’atenció que se’ls donava en aquests centres?
El fet que incidís molt el virus a les residències és perquè hi viuen moltes persones juntes, en uns espais relativament reduïts, es comparteixen habitacions, entren i surten famílies i gent… Era inevitable. El virus va entrar, a residències grans i petites, públiques i privades. Han passat dues coses. Això ha posat més en relleu els dèficits i les carències de les residències. El virus ha causat morts, però la situació prèvia és que hi havia residències que eren molt millorables, per dir-ho suaument. Per altra banda, les residències són llars, no hospitals. No tenien els mitjans per salvar vides i així i tot se’n van salvar.
«El virus ha causat morts, però la situació prèvia és que hi havia residències que eren molt millorables, per dir-ho suaument» | Pol Rius
N’hem après? Són més segures ara les residències davant una hipotètica nova pandèmia?
Des del punt de vista de la seguretat han millorat, tenint en compte que la major part de la gent de dins i fora de les residències està vacunada. Hi ha consens polític que s’ha de canviar el model. S’han de semblar més a les llars i menys als hospitals. S’està mirant cap als models residencials d’Alemanya o Dinamarca, que tenen més tradició en això, que el que fan és organitzar les residències en petits grups de convivència, amb espais compartits, amb una atenció més personalitzada.
Que s’afanyin, no?
Després de tot el que ha passat, potser haurien de córrer més. Si no es prioritza ara no se’n sortiran. Tenim necessitat de millorar tot el sistema d’atenció a les persones grans, estiguin a casa o en una residència. No pot ser que tot corri a càrrec de l’esfera privada, individual i, sobretot, de les dones que en aquest àmbit són les que assumeixen més responsabilitat i més feina.
Cal millorar tot el sistema d’atenció a les persones grans, estiguin a casa o en una residència
A l’estudi que estan fent sobre l’impacte de gènere en els i les cuidadores de majors dependents en temps de la Covid-19, quines són les conclusions principals a les quals han arribat?
Si mirem el que passa a les llars el que veiem és que bàsicament són les dones les que cuiden. Cada vegada hi ha més homes. M’estic referint a cuidar persones grans o amb discapacitat; no a la canalla. Això no ho hem tractat i, a més, hi ha actituds diferents. Cuidar les criatures té més glamour. Hi ha més homes que ho fan. Però també hi ha més homes que, com que vivim tants anys, si és l’esposa la que emmalalteix assumeixen cuidar la parella, especialment si estan jubilats. N’hi ha més del que sembla. El que passa és que estan molt amagats. Abans, les filles acudien de seguida i ara, no és que se’n despreocupin del tot, però estan més ocupades. A nivell conjugal se solen cuidar recíprocament. Qui cuida cobrant un salari? El sector ocupacional està molt feminitzat. En el cas de les residències, un 84% de qui hi treballa són dones. Igual al servei d’atenció domiciliària. I si parlem de les treballadores de la llar que cuiden, el 98% són dones. Una característica que tenen aquestes ocupacions és que estan molt mal pagades, precaritzades, se’ls dona poc valor, s’exigeix poca formació perquè sembla que, amb això que ets dona, ja saps cuidar i si no hi ha qualificació tampoc hi ha bons salaris.
«El sector ocupacional està molt feminitzat. En el cas de les residències, un 84% de qui hi treballa són dones» | Pol Rius
Estem parlant de treballadores pobres
En tots els àmbits. Les que són treballadores de la llar tenen menys drets. No estan al règim general. No tenen dret a l’atur i, per tant, si es mor la persona que cuiden es queden al carrer. I si són internes, a més, es queden sense allotjament. És dramàtic. Moltes de les treballadores de les residències o en serveis d’atenció domiciliària han de fer altres feines per poder sobreviure, perquè no arriben als mil euros. Estem parlant de sous molt baixos. Hi ha molts contractes a temps parcial, temporals. És un sector molt precaritzat. Per això, amb la pandèmia es va patir molt en aquests tipus de serveis. Moltes treballadores es van contagiar i es va haver de treballar amb unes baixades de plantilla brutals. Aquesta precarietat fa que hi hagi molta rotació. Els treballadors a la que poden, marxen. I si podien marxaven cap a Sanitat, on hi havia molta necessitat també. Moltes residències es van quedar amb més de la meitat de la plantilla de baixa, amb el que això vol dir. Van ser dones les que van estar en primera línia de la pandèmia, no sols en el sector sanitari, on n’hi ha moltes, sinó també en el sector de la cura, on hi ha la part familiar i la part professionalitzada, on es cobra un salari per treballar-hi. Així com al sector sanitari se les aplaudia, al sector de les residències se les culpava de les morts. Hi va haver casos negatius, però es van fer esforços titànics per salvar vides, amb poc personal, menys del normal, i sense instruments sanitaris.
A vegades, els cuidadors són també familiars, persones, si no velles, d’edat avançada. El problema aquí es duplica
Tal qual. La major part de familiars que són cuidadores són dones de més de cinquanta anys. Tenen 50, 60 anys i estan cuidant pares grans. A les entrevistes de camp de l’estudi que estem fent parlem amb dones que ens diuen que la jubilació que pensaven que seria un moment de llibertat, de poder fer moltes coses, se l’estan passant cuidant. I hi ha situacions molt tensionants, de dependències severes que necessiten que s’hi estigui a sobre les 24 hores del dia.
Al sector sanitari s’aplaudia les treballadores; al sector de les residències se les culpava de les morts
Com es soluciona això?
La solució és que hi hagués més implicació política per destinar més recursos a serveis per atendre les llars o perquè les residències tinguin millors condicions i la gent hi vulgui anar. L’esforç que es va fer en el seu moment per la sanitat s’hauria de fer ara per tot el que és la cura de persones grans i dependents perquè la Llei de la Dependència va ser molt insuficient. Ja era insuficient en el seu plantejament, però és que, a més a més, va començar la crisi de seguida. Es va començar a aplicar el 2007 i la crisi va venir el 2007-2008 i, aleshores, es van tirar enrere moltes coses. Per tant, mai no s’ha arribat a aplicar bé. Hi hauria d’haver una reforma forta de la Llei de Dependència per cobrir totes aquestes necessitats que, a més, creixen. Insisteixo: vivim molts anys.
Les pensions de jubilació no són suficients? Són massa baixes?
Quan cobrem una pensió de jubilació ens queixem que disminueix moltíssim el que cobrem. Hi ha països que estan pitjor, però nosaltres no som tampoc dels millors. França té un sistema de pensions millor que el nostre. Les pensions donen una certa seguretat amb un mínim vital durant la vellesa però, depenent del tipus d’ocupació que s’hagi tingut durant la vida, les pensions poden ser molt baixes i molt insuficients. A la vellesa s’acumulen les dificultats. La gent que ha tingut molts diners i moltes facilitats a la vida pot tenir una vellesa millor perquè els diners no ho arreglen tot però sí moltes coses. No s’envelleix igual si tens diners que si no els tens. A Barcelona, tenim l’exemple dels 11 anys de diferència d’esperança de vida entre Pedralbes i barris com el del Bon Pastor. La renda per càpita és molt diferent i l’envelliment també. S’envelleix pitjor si s’ha tingut menys salut, si s’han tingut condicions de vida més difícils, treballs molt penosos… Això es nota molt.
«Les pensions donen una certa seguretat amb un mínim vital durant la vellesa però, depenent del tipus d’ocupació que s’hagi tingut durant la vida» | Pol Rius
És molt diferent envellir a Barcelona, Madrid, Sevilla o a un poblet de l’Espanya o la Catalunya buidada?
El problema que hi ha a l’Espanya o la Catalunya buidada és sobretot que la gent jove ha marxat i la gent gran pot arribar a situacions de gran solitud, que també es dona a les ciutats. A les zones rurals falten serveis o, si no falten, estan lluny i si ja no pots conduir és un problema greu.
I canvia molt envellir al nostre país o fer-ho en altres països europeus?
Alemanya i Dinamarca, sobretot, són referents perquè ja fa més temps que han creat aquest tipus de residències que són petites o són mini-residències dins de residències grans que són com grups de convivència que s’assemblen més a les llars; pots portar-hi, a més de les teves pertinences, els teus mobles, les coses que, d’alguna manera, fan que s’assemblin més al lloc on has viscut sempre. Hi ha sales d’estar que poden ser comunitàries, cuines,… i la gent que no ha perdut una certa autonomia per fer coses, les pot fer. No és allò que només estàs en una habitació i d’allí vas a la sala de teràpia, de la sala de teràpia al jardí i del jardí al menjador, que són unes rutines que donen poc sentit a la vida. Val la pena viure els anys que ens puguin quedar d’una manera digna i amb sentit. Que allò que fem sigui allò que volem fer, no allò que ens imposin.
Allò que s’ha d’escoltar la veu de l’experiència dels més grans ¿es fa o ha quedat superat en una societat tan tecnologitzada com la nostra?
Això ha quedat escombrat totalment. Tot va tan de pressa que el tema de l’experiència es valora poc. Aniria molt bé que hi hagués més interacció entre generacions, ni que fos per transmetre elements d’experiència i de memòria històrica. I això s’està estimulant molt poc. Hi ha països que ho estan estimulant, però sembla que, fins i tot, s’han invertit els rols i les criatures ensenyen a les persones grans a fer ús de les noves tecnologies o les substitueixen per fer segons quines accions. Amb la pandèmia molta gent s’ha espavilat. No hi entrava, però ho ha fet. Molta gent que no sabia que era un whatsapp o un Zoom hi ha entrat perquè ho ha necessitat. El que passa és que quan tens unes rutines et fa mandra incorporar-ne de noves, però quan la situació et força, n’aprens, clar que sí.
Les noves tecnologies, el progrés de la ciència ¿està fent o farà més agradable aquesta etapa de la vida?
S’hi confia molt. S’hi confia perquè és una manera d’evitar solituds no desitjades i que si passa alguna cosa es pugui saber. Al Japó han anat més enllà i estan fent robots per cuidar. Trobo, però, que els robots no poden substituir les persones. Això sí, no s’enfaden amb tu. Encara que potser els perfeccionen tant que ho acabin fent.
Quan s’ha de jubilar una persona?
És una cosa polèmica. Treballem molts anys i com que vivim més anys tampoc no estaria malament retardar una mica l’edat de jubilació. Però al mateix temps si veig els països on no hi ha edat de jubilació, com Xile, per exemple, que és ultraliberal, et trobes amb gent molt gran que, com els sistemes de pensions són privats, estan fent treballs a vegades molt penosos. Després d’estar molts anys, els millors anys de la vida, treballant, ja s’ha acumulat prou per poder tenir una jubilació, que no vol dir no fer res, vol dir fer altres coses sense les mateixes obligacions. Sempre que es parla de retardar les jubilacions, els sindicats es queixen perquè, com és lògic, defensen drets laborals. Estaria bé jubilar-se quan una persona vol.
«Les dones sempre tenim moltes coses per fer que donen sentit a les nostres vides. Té a veure amb el que deia de l’edadisme. Ho interioritzem nosaltres» | Pol Rius
Hi ha gent que la jubilació la fa envellir de cop, ho porten molt malament
Els homes, sobretot. Les dones sempre tenim moltes coses per fer que donen sentit a les nostres vides. Té a veure amb el que deia de l’edadisme. Ho interioritzem nosaltres. Com que ens han inculcat que el treball és el que genera la nostra identitat, que estem en aquesta societat aportant per la nostra supervivència i per la de la societat, sembla que quan et jubiles aquesta identitat que s’ha construït deixa de ser-hi. És com dir: «ja no sóc el que era». És veritat. Ja no ets el que eres, però potser val la pena que ho positivitzem. Els homes és veritat que ho porten pitjor perquè aquesta predominança del treball sobre altres esferes de la vida la tenen més present que les dones, que cuiden, que tenen moltes tasques simultànies per fer. Està estudiat. És així.
En el cas de les persones grans hi ha força mobilització per les pensions però pels drets a cuidar i ser cuidat no n’hi ha
Què s’ha de fer perquè la preocupació per les necessitats de la gent gran, dels vells, sigui una prioritat de la gestió política?
Que ens mobilitzem els que arribem a aquesta edat i els que no, també. Cada vegada les persones grans som més. Ho hem de fer valer. Els polítics estan molt preocupats per qui els vota. Han de fer cas o tenir en compte que cada vegada la proporció de gent gran és major i que són més que la gent jove. I, per altra banda, fer demandes. Com que he estat uns anys en la política institucional tinc molt present que si hi ha pressió social hi ha coses a l’agenda política que es mouen. I si no, no. Sempre hi ha tant a fer que per establir prioritats pesa que hi hagi demanda, que hi hagi mobilització ciutadana. Aleshores et prenen més seriosament. En el cas de les persones grans hi ha força mobilització en el tema de les pensions, però en canvi, en el dels drets a cuidar i ser cuidat no n’hi ha, no mobilitza la gent malgrat les morts que hi ha hagut a les residències. Construir plataformes ciutadanes per fer demandes com a persones grans seria interessant. Jo estic participant en la construcció d’una.
En alguns països s’han creat partits de pensionistes i jubilats
D’això no en sóc partidària, com de fer partits de dones. Crec més en els plantejaments transversals.
Em van oferir conduir la jornada que sobre infermeria i responsabilitat política organitzava la Societat Catalano-Balear d’Infermeria, i allò -la gran sort que tenim els periodistes és que se’ns obren les portes de móns que ens són aliens- em va dur a intentar entendre i aprofundir en qui són i què volen les infermeres, en com miren el món, i en com les expectatives socials sobre la seva professió i, més àmpliament sobre les cures, empetiteixen l’enormitat de la tasca que duen a terme dia a dia.
A Catalunya, com a la resta de l’estat, i com a la resta del món, hi ha dèficit d’infermeres. Segons un estudi del U.S. National Library of Medicine National Institutes of Health (NCBI), ens trobem davant d’un “repte en la força laboral sanitària de tot el planeta”. I en aquest repte, Espanya ocupa un no gaire meritori 34è lloc del rànquing de països amb més infermeres (i llevadores) per cada mil habitants, amb unes 5,29, una xifra que el primer país classificat, Noruega, més que triplica, amb 17,26 professionals per miler d’habitants.
La manca d’infermeres va ser un tema recurrent en la jornada; algú, entre el públic, demanava que aquesta xacra deixés de tractar-se com un problema sectorial quan és, en realitat, un problema de la societat. Perquè és impossible parlar de cures i de bé comú quan un col·lectiu que segurament ens acompanyarà en algun moment de la vida -i, molt probablement en els seus dos extrems- ha de doblar torns, emigrar per aconseguir unes condicions laborals acceptables, i un cert reconeixement de la tasca. Encara són, inclús dins del col·lectiu dels sanitaris, “les noies” (hi ha un 27% d’homes a la professió, que sovint acaben per alguna raó llocs de gestió, o a especialitats, com la radiologia o les urgències, on la tècnica prima sobre les cures), i en els comitès de recerca i àmbits de gestió se’ls dóna una escassa representació, com si la infermeria, per si mateixa, equivalgués només a una altra de les especialitats mèdiques, obviant que és una disciplina amb caràcter i formació de grau pròpia, que fa recerca, i que per la seva mirada global i la seva atenció al detall està singularment dotada per encapçalar equips interdisciplinaris.
Però que per aquestes mateixes raons no pot quedar-se de mans creuades davant els problemes que transcendeixen allò que és purament sanitari. Antonia Raya, infermera del CAP Raval Nord, va dir en la seva intervenció que no l’acaba de convèncer l’etiqueta d’activista perquè entén que la seva activitat forma part de la responsabilitat envers la salut comunitària. «Si a algú li tallen la llum o no pot encendre l’estufa, no soparà aquell dia. Això és fruit de decisions polítiques, i jo no ho puc obviar perquè ho tinc cada dia a la meva consulta”. Raya també va emfatitzar que “la situació que viuen les infermeres joves (contractes precaris, doblar torns, hores extres) implica un risc, i els de dalt en són còmplices. Les plantilles no estan ben cuidades, i les infermeres noves no recorden bons drets laborals. Tot el que hem aconseguit, si no tenim una base forta, caurà.»
Les paraules de Raya no van ser les úniques en aquest sentit. També des dels llocs de gestió es va posar l’accent en les dificultats i els reptes, en la por a equivocar-se, i en els pocs espais que el col·lectiu ha anat guanyant. «Si empoderem a les infermeres, tindrem més salut. Si empoderem a les infermeres, tindrem més igualtat, perquè la majoria són dones. Si tenim més salut i igualtat, tindrem millor economia”, reflexionava Patricia Gómez, consellera de Salut i Consum del Govern de les Illes Balears, i infermera ella mateixa.
No pretenc fer un resum de tot el que es va dir allà, però em va fer certa ràbia pensar en la poca atenció que solem posar des dels mitjans -que figura que som els ulls i les orelles de la societat- en les infermeres, i en qui fa feina de cures en general. D’allò se’n va parlar, també, i sobre compromís, i sororitat. Perquè la sororitat forma part de l’ADN de les infermeres (en alemany, no debades, són les Krankenschwestern, literalment les germanes dels malalts). Valors, pensava jo des del meu paper d’observadora externa, que faríem bé de fer més nostres els “civils”.
No era només un “bolu”. Farà pocs anys vaig tractar molt amb infermeres. Els metges, sí, em van salvar la vida, però recordo amb infinita estimació com me la van, retornar les professionals (i les auxiliars) de l’hospital que eren allà en aquelles estones quan la barreja entre dolor, por i fragilitat requereix algú que t’entengui en la teva vulnerabilitat i sàpiga encarar-la. També, després, les de primària, ajudant-me a superar les angoixes d’un postoperatori que s’allargava, o quan ja amb la pandèmia ens oferien respostes per sortir del laberint de la bretxa digital. A la tarda, després de la jornada vaig anar a vacunar-me de la grip. Eren les vuit, l’Alèxia doblava el torn, i m’havia fet un forat en una agenda impossible perquè no em quedés sense aquella vacuna que m’havia recomanat l’especialista que em segueix. Mentre baixava les escales del CAP vaig recordar les paraules de la Montserrat Antonín, la presidenta de la SCBI: “La cura és revolució. És el moment de fer la revolució?» I vaig pensar que sí.
La pandèmia ha posat en evidència les fragilitats del sistema sanitari. Ens ha provocat ferides emocionals, danys persistents i una profunda crisi social i econòmica. Però, a la vegada, ens deixa grans històries del compromís i de la humanitat dels professionals sanitaris a l’hora de curar i cuidar a les víctimes de la Covid. D’aquesta premissa parteix la nova revista de El Diari de la Sanitat, la nostra segona publicació en paper, editada per la Fundació Periodisme Plural.
La publicació posa l’accent en aquelles històries humanes viscudes durant la pandèmia de la Covid. En una època marcada per les xifres de contagis, dels ingressos i de les defuncions, volem posar nom i cara a les persones, i ho fem a través de diverses històries vitals. Des de la celebració d’unes noces d’or a un hospital fins l’endarreriment de la jubilació per participar en la vacunació contra la Covid.
La revista de El Diari de la Sanitat també vol ser un homenatge a la tasca assistencial de tots els professionals sanitaris i a la seva capacitat de curar, però també de cuidar.
Què inclou la revista?
La publicació està distribuïda en quatre grans àrees. A la primera, «Les lliçons de la pandèmia», fem un recull de reflexions sobre l’impacte de la pandèmia en el sistema sanitari de la mà de professionals sanitaris i experts en salut pública i epidemiologia. La segona part, «Històries vitals», està dedicada a un seguit d’històries personals protagonitzades per pacients i professionals sanitaris, que ens mostren la cara més humana de la pandèmia.
A la tercera part de la publicació tractem diversos temes al voltant de les conseqüències de la crisi sanitària, sota el títol «El que ens deixa la pandèmia». Hi abordem temes com l’impacte de la pandèmia en la salut mental de la població, l’augment de les desigualtats socials a causa de la Covid o les conseqüències que aquesta crisi sanitària ha tingut en el diagnòstic i tractament d’altres malalties. Finalment, tanquem la publicació amb una sèrie de reflexions sobre el futur del sistema sanitari post pandèmia.
Com puc aconseguir-la?
El Diari de la Sanitat va néixer l’any 2016 de la mà de la Fundació Periodisme Plural amb la voluntat d’exercir un periodisme independent al servei de la comunitat sanitària. Som una Fundació implicada en la defensa del dret universal a la salut, però només podem seguir fent la nostra feina amb la vostra ajuda. Per aconseguir la Revista DS només cal que et facis subscriptor/a d’El Diari de la Sanitat a través d’aquest enllaç. Si vols, també pots fer una donació en aquest mateix web o regalar una subscripció a algú.
La Revista DS constitueix un autèntic i sentit homenatge des d’un periodisme que pretén ser rigorós i compromès amb el sector sanitari. Des del Diari de la Sanitat mantenim el nostre compromís al servei de la comunitat sanitària i seguirem estant al costat de tots els professionals del sector.
Després de l’arribada al nostre país de la primera remesa de vacunes pediàtriques contra la Covid-19, aquest dimecres ha començat l’administració de la primera dosi en nens de 5 a 11 anys a les diferents comunitats autònomes. La vacunació s’ha iniciat amb els menors de més risc i en les cohorts de més edat.
Tot va començar a finals de novembre, quan l’Agència Europea del Medicament (EMA) va recolzar l’extensió de la llicència al continent de les farmacèutiques Pfizer i BioNTech per a l’ús de la pauta en aquest grup de població. El 7 de desembre, la Comissió de Salut Pública (CSP) del Sistema Nacional de Salut espanyol va aprovar aquest procediment.
Si bé la investigació per tenir vacunes disponibles contra el SARS-CoV-2 ha estat ràpida, el desenvolupament de compostos adaptats a la població infantil no ha estat prioritari donat l’impacte menor en aquesta població.
Si bé la investigació per tenir vacunes disponibles contra el SARS-CoV-2 ha estat ràpida, el desenvolupament de compostos adaptats a la població infantil no ha estat prioritari donat l’impacte menor en aquesta població. Tot i això, els menors suposen part de la cadena de contagi.
La infecció en nens sol ser lleu fins i tot en nounats i posseeix molt baixa mortalitat, però amb alguns casos greus. En general, es contagien d’un adult –perquè són menys contagiosos– i fora de l’àmbit escolar. Des que es va iniciar la pandèmia hi ha hagut a Espanya 10 morts en menors de 10 anys i més de 180 ingressos a UCI pediàtrica.
«El benefici individual per als nens és molt escàs, però no zero», explica a SINC Roi Piñeiro, cap del Servei de Pediatria de l’Hospital Universitari General de Villalba. “La seva càrrega de la malaltia justifica la vacuna. Hi ha altres patologies davant de les que ja estem vacunant la incidència de les quals de casos greus és fins i tot menor que a la Covid-19”.
En aquest context, l’Associació Espanyola de Pediatria d’Atenció Primària (AEPap) subratlla la importància d’aquesta vacunació per protegir els nens i les nenes, en especial, els que tenen factors de risc. Tot i que la població pediàtrica presenta quadres menys greus que altres grups d’edat, hi ha casos on és especialment important immunitzar.
El benefici individual per als nens és molt escàs, però no pas zero. La càrrega de la malaltia justifica la vacuna. Hi ha altres patologies enfront de les que ja estem vacunant la incidència de les quals de casos greus és fins i tot menor que a la Covid-19.
«Aquest gran ventall de manifestacions de la infecció ha generat dubtes en alguns pares, que pregunten sobre la conveniència o no de vacunar», apunta Pedro Gorrotxategi, vicepresident d’AEPap. «Però la vacunació en aquest grup dʻedat és important i necessària».
Efectivitat i efectes secundaris
Aquesta mateixa setmana, el Comitè Assessor de Vacunes de l’Associació Espanyola de Pediatria (AEP) i la Societat Espanyola d’Infectologia Pediàtrica (SEIP) han publicat un document que revisa l’evidència científica disponible sobre la vacunació pediàtrica davant de la Covid-19 a Espanya. L’informe resol que la vacunació és la mesura més efectiva per combatre la pandèmia actual.
“Les mesures no farmacològiques -com el distanciament físic i la higiene respiratòria i de contacte- contribueixen al control de la disseminació de la infecció, però algunes no es poden mantenir de manera indefinida sense que s’afecti la normalitat desitjada”, sosté.
Els assaigs clínics realitzats en aquesta edat han demostrat que la vacunació és eficaç i segura. Els principals efectes secundaris són els habituals: febre, calfreds, cansament, cefalea i miàlgies.
Igualment, el treball subratlla que els assaigs clínics realitzats en aquesta edat han demostrat que la vacunació és eficaç i compta amb un perfil de seguretat favorable. Els principals efectes secundaris són els habituals: febre, calfreds, cansament, cefalea i miàlgies.
Per a Piñeiro, membre també del Comitè de Medicaments de l’AEP, “la relació benefici/risc de la vacuna és favorable. El risc d’efectes negatius greus és més baix que les possibles complicacions que poden aparèixer en cas de malaltia. S’han administrat més de cinc milions de dosis en nens de 5 a 11 anys a altres països i de moment no s’ha registrat cap cas greu de miocarditis”.
A més, cal considerar que la vacunació en els nens disminuiria la càrrega de malaltia en aquest grup d’edat -actualment el de més incidència amb més de 200 casos per 100.000- i les seqüeles col·laterals de la pandèmia en nens i adolescents, com la manca de regularitat en l’escolarització i els trastorns de salut mental.
“S’ha de tenir en compte també que la circulació del virus facilitada per les cohorts de població sense vacunar, com són els nens, podria facilitar la selecció de variants per a les quals les vacunes actuals poguessin ser menys eficaces”, subratlla l’informe.
Quan es va vacunar els adolescents de 12 a 18 anys va disminuir la incidència en aquesta franja d’edat. Ara s’espera que passi el mateix entre els 5 i 11 anys, la població més afectada en aquest moment.
Pel que fa a les previsions en els propers mesos, Gorrotxategi assegura que “quan es va vacunar els adolescents de 12 a 18 anys va disminuir la incidència en aquesta franja d’edat, i ara s’espera que passi el mateix entre els 5 i 11 anys, la població més afectada en aquest moment”.
Informar millor que recomanar
La vacuna contra la Covid-19 s’ha demostrat eficaç i segura en menors, tant en nens com adolescents, tot i que sempre s’ha de prioritzar en adults i poblacions de més risc. En els més petits, es tracta d’una decisió que cal prendre en funció de la situació epidemiològica i de la contribució al control de la infecció a la comunitat.
«La vacunació infantil pot servir com a protecció no només individual, sinó també de les persones vulnerables del seu entorn», afirma Francisco Álvarez García, pediatre d’Atenció Primària al Centre de Salut de Llanera (Astúries) i coordinador del Comitè Assessor de Vacunes de l’AEP, en declaracions al Covid-19 Vaccine Media HUB.
“Es recomana pel dret a la protecció individual dels nens enfront d’una malaltia, que encara cursant lleu en general ho pot fer de forma greu, així com per donar suport al manteniment d’espais educatius segurs, que permetin una normalització de l’escolaritat, relacions interpersonals i benestar psicoemocional d’aquests nens”, afegeix.
La vacuna es recomana pel dret a la protecció individual dels nens davant d’una malaltia, que encara cursant lleu en general ho pot fer de forma greu. – Francisco Álvarez García, pediatre
Això sí, per a Piñeiro “és millor informar que recomanar, ja que en el moment que un sanitari recomana influeix en els pares. I totes les decisions han de ser respectades. Hem d’avisar les famílies sobre l’existència de la vacuna, la seva efectivitat i els possibles efectes secundaris, així com la baixa incidència de la malaltia en nens i l’escàs risc de complicacions”.
“Cada nen vacunat ens acostarà una mica més al final de la pandèmia, almenys tal com l’hem conegut. L’última etapa no és l’erradicació del coronavirus, sinó aprendre a conviure amb aquest virus sense col·lapsar el sistema sanitari”, conclou el pediatre.
Aquest és un article original de l’Agència SINC. Llegeix-lo en castellà aquí
Entre molts altres efectes, la pandèmia de la Covid ha provocat un retrocés en la lluita contra la tuberculosi i les morts causades per aquesta malaltia infecciosa han augmentat per primera vegada en més d’una dècada. Aquesta és la principal conclusió de l’informe World Health Organization’s 2021 Global TB report publicat per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) el passat 14 d’octubre.
La causa d’aquest repunt de defuncions, segons els experts, és que els recursos dedicats a lluitar contra la tuberculosi han disminuït amb l’arribada de la pandèmia de la Covid i també s’ha produït una major dificultat per accedir als serveis essencials en els moments de màxima tensió sanitària i durant els confinaments. Aquesta dificultat per accedir als serveis sanitaris ha fet que moltes persones no hagin sigut diagnosticades el 2020. Mentre que el 2019 es van diagnosticar 7,1 milions de casos nous de tuberculosi, el 2020 aquesta xifra es va reduir a 5,8 milions.
L’impacte de la pandèmia en la detecció dels casos de tuberculosi també s’ha pogut observar a Barcelona. Les dades provisionals que es van avançar a les XXV Jornades Internacionals de Tuberculosi, celebrades els passats 15 i 16 de novembre a Barcelona, revelen que el 2020 es van registrar 242 nous infectats, un 18% menys que el 2019. Aquest descens s’atribueix a la suspensió dels programes de vigilància activa durant els moments àlgids de la pandèmia.
La principal intervenció sanitària disponible per reduir el risc que la infecció de tuberculosi evolucioni a malaltia activa és el tractament preventiu de la tuberculosi, i la majoria de les persones que reben aquest tractament viuen amb el VIH. El nombre global de persones que van rebre el tractament preventiu va augmentar d’1,0 milions el 2015 a 3,6 milions el 2019, però aquesta tendència positiva es va invertir el 2020, amb una reducció del 21%, a 2,8 milions. Això, probablement, va reflectir les interrupcions dels serveis de salut causades per la pandèmia de Covid-19.
L’OMS calcula que, aproximadament, el 2020 van morir 1,5 milions de persones de tuberculosi, la majoria als 30 països amb més incidència d’aquesta malaltia, majoritàriament al continent africà i asiàtic. Les projeccions de l’Organització suggereixen, però, que l’impacte de les interrupcions causades per la pandèmia en el nombre de persones que desenvolupen la malaltia i moren podria ser molt pitjor el 2022.
Algunes dades
La tuberculosi és una malaltia transmissible que constitueix una de les principals causes de mala salut i una de les principals causes de mort a tot el món. Fins a l’aparició del coronavirus, la tuberculosi era la causa principal de mort per un sol agent infecciós, per sobre del VIH/SIDA.
L’OMS estima que uns 4,1 milions de persones la pateixen actualment, però no han estat valorades per un especialista o informat oficialment a les autoritats nacionals. De fet, des que una persona s’infecta fins que desenvolupa un quadre clínic poden passar mesos i fins i tot anys, fet que dificulta l’estudi de contactes i el seguiment de les cadenes de transmissió.
Aquesta malaltia és causada pel bacil Mycobacterium tuberculosis, que es propaga quan les persones malaltes de tuberculosi expulsen els bacteris a l’aire, per exemple, en tossir. La malaltia sol afectar els pulmons, però pot afectar altres zones. La tuberculosi és curable i prevenible: al voltant del 85% de les persones que desenvolupen la malaltia de la tuberculosi es poden tractar amb èxit amb un règim de medicaments de sis mesos de durada.
La majoria de persones que desenvolupen la malaltia -al voltant del 90%- són adults, amb més casos entre els homes que entre les dones. El nombre de persones que adquireixen la infecció i desenvolupen la malaltia també es pot reduir mitjançant una acció que abordi els factors de risc: desnutrició, infecció pel VIH, el tabaquisme, els trastorns per consum d’alcohol i la diabetis.
El bacil Calmette-Guérin (BCG) és actualment l’única vacuna autoritzada i en ús contra la tuberculosi, amb una cobertura propera al 90% a països amb alta incidència. La vacuna té gairebé cent anys d’antiguitat i està basada en una soca atenuada del bacteri que causa la malaltia, proporcionant protecció contra la malaltia però conferint una protecció molt limitada contra les formes pulmonars de tuberculosi, responsables de la seva transmissió. Actualment, hi ha diferents vacunes profilàctiques contra la tuberculosi que es troben en desenvolupament per reemplaçar BCG o per millorar la protecció en individus ja vacunats.
Es necessiten recursos
L’informe de l’OMS fa una crida urgent a la posada en marxa d’accions per mitigar i revertir l’impacte de la pandèmia de Covid-19 sobre la tuberculosi. La prioritat immediata és restablir l’accés i la prestació de serveis essencials contra la tuberculosi, de manera que els nivells de detecció i tractament de la malaltia es puguin recuperar almenys fins als nivells del 2019.
El progrés en la reducció de la càrrega de la malaltia de la tuberculosi requereix un finançament adequat per als serveis de diagnòstic, tractament i prevenció de la tuberculosi, sostingut durant molts anys. Tot i això, el finançament en els països d’ingressos baixos i mitjans, que representen el 98% dels casos de tuberculosi notificats, està molt per sota del que es necessita, i hi va haver una disminució del 8,7% en la despesa entre 2019 i 2020 (de 4.998 milions d’euros a 4.567 milions), tornant a nivells del 2016.
Els objectius mundials, incomplerts
El 2014 i 2015, els estats membres de l’OMS i les Nacions Unides es van comprometre a una sèrie d’objectius per al 2020 per tal de posar fi a l’epidèmia de la tuberculosi. Aquesta estratègia contemplava una reducció del 35% en el nombre de morts per tuberculosi i una reducció del 20% en la taxa d’incidència de la tuberculosi, en comparació dels nivells del 2015. Aquestes fites, però, no es van assolir ni a escala mundial ni a la majoria de les regions i països de l’OMS, encara que hi va haver alguns casos d’èxit que van demostrar que les fites eren assolibles.
Mundialment, la reducció del nombre de morts per tuberculosi entre el 2015 i el 2020 va ser de només el 9,2%, és a dir, aproximadament un quart del camí cap a la fita. El nombre de persones que emmalalteixen cada any es va reduir un 11% entre 2015 i 2020, una mica més de la meitat del camí cap a la fita del 20% el 2020.
A escala regional, només la Regió d’Europa de l’OMS va assolir la fita de reducció de la taxa d’incidència de la tuberculosi, amb un descens del 25%. La Regió d’Àfrica de l’OMS va estar a punt d’assolir la fita, amb una reducció del 19%.
Els líders de tots els Estats membres de l’ONU s’han compromès a «posar fi a l’epidèmia mundial de tuberculosi» per al 2030, sostinguts per fites i objectius concrets. Després de la primera reunió d’alt nivell de les Nacions Unides sobre la tuberculosi el 2018 i d’un informe sobre la tuberculosi del secretari general de les Nacions Unides el 2020, a l’Assemblea General de les Nacions Unides del 2023 es durà a terme una revisió dels progressos realitzats fins a finals del 2022.
El baix pes al naixement, produït per un retard en el creixement fetal, afecta fins al 10% dels embarassos. És reconegut per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) com una de les causes més importants de mortalitat perinatal en el món i s’associa amb un pitjor neurodesenvolupament durant la infància i amb una major predisposició a patir malalties i problemes de salut metabòlica i cardiovascular durant l’edat adulta. Fins al moment, no hi havia cap tractament que pogués prevenir o millorar el baix pes dels nounats.
Ara, un estudi liderat per investigadors de BCNatal -un centre d’investigació que uneix l’Hospital Clínic – IDIBAPS i l’Hospital Sant Joan de Déu- i la Universitat de Barcelona, amb el suport de la Fundació «la Caixa», demostra per primera vegada que el creixement fetal es pot millorar aplicant canvis en l’estil de vida de l’embarassada. Concretament, la investigació ha demostrat una reducció d’entre el 29 i el 36% dels nounats amb baix pes quan es fan intervencions basades en la dieta mediterrània o en el mindfulness -o atenció plena- per reduir l’estrès durant l’embaràs. Els resultats de la recerca s’han publicat a la revista JAMA.
«Vam veure que les mares dels nadons que neixen amb baix pes moltes vegades tenien una dieta subòptima i alts nivells d’estrès», explica el Dr. Eduard Gratacós, director de BCNatal i del grup Medicina Fetal i Perinatal de l’IDIBAPS i del CIBERER. Així va sorgir la idea de fer un assaig clínic per estudiar si intervencions estructurades de dieta mediterrània o de reducció de l’estrès podien reduir la possibilitat de tenir un nadó amb baix pes i altres complicacions de l’embaràs. «Aquesta investigació és pionera i representa un canvi de paradigma, ja que demostra per primera vegada que una intervenció estructurada sobre l’estil de vida redueix complicacions de l’embaràs per a les quals cap tractament anterior havia demostrat tenir efectes positius. Per tant, els canvis en l’estil de vida no només tenen efectes en la mare, sinó en el nadó», remarca Gratacós.
A l’estudi, batejat amb el nom d’IMPACT Barcelona, hi han participat més de 1.200 dones embarassades amb alt risc de tenir un nadó amb baix pes a causa de diversos factors, com l’edat avançada, complicacions en embarassos previs, tensió alta o malalties com la diabetis. Les dones embarassades es van dividir en tres grups a l’atzar: un grup va fer visites amb una nutricionista per seguir una dieta mediterrània, un altre va dur a terme un programa de mindfulness per reduir l’estrès i a un tercer grup no se li va fer cap intervenció. Després se’n va fer un seguiment per veure com es desenvolupava el nadó i si hi havia complicacions en l’embaràs i el part.
Els resultats de la investigació són clars. «Les embarassades del grup control van tenir un 21,9% de nadons amb baix pes, i aquest percentatge es va reduir fins a un 15,6 en els grups de mindfulness i un 14% en els grups de dieta mediterrània», afirma la Dra. Fàtima Crispi, investigadora de BCNatal i una de les coordinadores de la recerca. «A més, també es va veure una reducció del 19% de les complicacions en l’embaràs en tots dos grups», afegeix.
Josefin Berg, Fàtima Crispi, Àngel Font, Eduard Gratacós, Francesca Crovetto i M. Carmen González Sánchez a la presentació de l’estudi | Fundació «La Caixa»
El primer grup de dones va fer visites mensuals amb una nutricionista per canviar el patró de la dieta i adaptar-lo a la dieta mediterrània, incorporant-hi més fruita i verdura, carn blanca, peix blau, lactis i cereals integrals. A més, se’ls va proporcionar de manera gratuïta productes alts en omega-3 i polifenols, com oli d’oliva verge extra i nous. Josefin Berg, una de les participants, es mostra molt satisfeta amb l’experiència. «Tot ha sortit molt bé. La dieta ha estat molt abundant i ha sigut molt fàcil seguir-la», assenyala.
Per la seva banda, la M. Carmen González va participar en el programa de mindfulness, basat en un desenvolupat per la Universitat de Massachusetts i adaptat a l’embaràs. «El mindfulness em va ajudar a tenir consciència del moment present i no estar tota l’estona pensant, per exemple, en el moment del part. M’ha aportat una sèrie de tècniques que m’han ajudat a no estar tan estressada i poder millorar el meu benestar», destaca.
«En grups de 20 o 25 persones i amb una duració de vuit setmanes, les participants feien meditacions guiades, una part activa de ioga i se’ls hi donava eines per gestionar emocions i situacions d’estrès», explica Francesca Crovetto, investigadora de BCNatal i una de les coordinadores de l’estudi. Per saber si hi havia una reducció de l’estrès, les dones participants van emplenar uns qüestionaris a l’inici i al final del programa, i es van mesurar els nivells de les hormones relacionades amb l’estrès, el cortisol i la cortisona.
Actualment, l’equip de BCNatal està dissenyant un estudi multicèntric per aplicar els resultats d’aquest estudi a qualsevol dona embarassada, sense la necessitat que hi hagi el risc de tenir un nadó amb baix pes. «L’aplicació de l’estudi no és senzilla i no es podrà fer d’un dia per l’altre. Aplicar-ho en l’àmbit protocol·lari requerirà una sèrie d’intervencions que han de ser validades científicament. També caldria veure l’efecte d’intervenir en altres factors, com la qualitat del son o l’activitat física. Serà un canvi progressiu», conclou Gratacós.
