Just Deploy It!

Categoría: Factor humà

  • Per què un malalt d’ELA que vol morir ha de fer-ho sol i «en la clandestinitat»

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

    Amb veu cansada però to ferm, José Antonio Arrabal parla de llibertat. Per a ell, ser lliure és morir. La seva mà esquerra reposa sobre la cama i la dreta agafa el sofà. Dos minuts i 46 segons després agafarà amb ella, l’única en la qual manté la mobilitat, els pots de medicaments que primer el deixaran adormit i després li provocaran una parada cardiorespiratòria.

    Fa gairebé cinc mesos que José Antonio ja tenia clar que volia fer públic el vídeo de la seva mort, que ha publicat El País aquest dijous. Així ho assegurava en una entrevista amb eldiario.es al novembre en què es preguntava: «Per què no podem posar fi a la nostra vida de manera digna si aquesta es converteix en un infern?». L’infern es deia Esclerosi Lateral Amiotròfica (ELA), una malaltia que li van diagnosticar l’estiu del 2015 i que ja no el deixava gairebé moure’s ni ser autònom.

    José Antonio mira a càmera i explica que està indignat. Esgrimeix les mateixes raons que l’han portat a morir sol «i en la clandestinitat»: «Faré un suïcidi assistit. Si fos mèdicament hi hauria un doctor que m’hauria receptat la medicació i jo m’ho prendria i moriria dolçament. Em sembla indignant que en aquest país no estigui legalitzat el suïcidi assistit i l’eutanàsia. Em sembla indignant que la teva família hagi de marxar de casa per no veure’s compromesa i acabar a la presó».

    A Espanya la reforma del Codi penal de 1995 va atenuar les penes referides al suïcidi assistit i l’eutanàsia, però va mantenir els tipus delictius. Va afegir, a més, un precepte -l’article 143.4- per a aquells casos en què s’actua per petició expressa, seriosa i inequívoca d’una persona que «patís una malaltia greu que conduiria necessàriament a la seva mort, o que produís greus patiments permanents i difícils de suportar».

    D’aquesta manera, el Codi Penal castiga a qui «causi o cooperi activament amb actes necessaris i directes a la mort d’un altre» amb penes que poden anar dels sis mesos a dos anys i de l’any i mig a sis anys. Aquestes són les penes rebaixant en un o dos graus -perquè la llei especifica que es farà així en el marc d’una malaltia- les que contempla el mateix article per als que cooperin amb el suïcidi d’una persona i en el cas que s’arribi a «executar la mort».

    Aquesta és la diferència clau entre el suïcidi assistit i l’eutanàsia, dos conceptes que solen sembrar confusió. El primer cas es refereix a la persona que es dóna mort a si mateixa amb l’assistència d’un metge, que li proporciona els mitjans necessaris i l’atén en el procés. El segon cas és l’acció realitzada per un metge per causar la mort directament d’una manera eficaç i indolora. Totes dues situacions en el marc d’una malaltia greu que el condueix necessàriament a la seva mort o li proporciona patiments físics o psíquics que considera intolerables.

    El Congrés ajorna el debat

    Just això demanava José Antonio: «Vull que el final arribi quan jo consideri que el sofriment és inacceptable». La seva malaltia ja no el deixava vestir-se ni despullar-se, tampoc menjar sol ni netejar-se. «No puc ni donar-me la volta», diu en el vídeo gravat diumenge passat a la casa d’Alcobendas (Madrid).

    L’enregistrament de José Antonio, que tenia 58 anys, dos fills i estava casat, arriba dues setmanes després que el Congrés rebutgés la proposta d’Unidos Podemos per despenalitzar l’eutanàsia i el suïcidi assistit. La votació de la iniciativa es va tancar amb el vot en contra del Partit Popular i l’abstenció del PSOE i Ciutadans, que prefereixen ajornar el debat.

    El conat de debat que es va iniciar a la Cambra va ser el mateix que va obrir en els anys 90, abans fins i tot de consumar-se la reforma del Codi Penal, Ramón Sampedro, convertit en el primer espanyol a acudir als tribunals per reclamar el seu dret a morir dignament. Cansat d’esperar una resposta i que la justícia li donés l’esquena, va poder morir al gener de 1998 gràcies a una «mà amiga» que li va facilitar els fàrmacs que li van permetre complir el que ell volia.

    Des de llavors s’han posat en marxa algunes regulacions autonòmiques que pretenen garantir els drets del final de la vida, entre els quals es troben les cures pal·liatives, el dret a la informació o la sedació. Un marc estatal d’aquestes característiques és el que sí que va tramitar el Congrés després d’aprovar la presa en consideració d’una proposta de Ciutadans i amb la qual sí que estan d’acord els socialistes.

    No obstant això, «no es pot parlar de mort digna sense parlar de suïcidi assistit o eutanàsia», assegura el president de Decreho a Morir Dignamente (DMD) i excoordinador d’Urgències de l’Hospital Severo Ochoa, Luis Montes. En la seva opinió, el tipus de regulació que proposen Ciutadans i el PSOE «ja està recollida en altres lleis, però el que cal és posar-les en pràctica».

    Montes assegura que és urgent iniciar un debat «tranquil i assossegat», però per a això «cal discutir les propostes que pretenen canviar l’ordenament jurídic». Segons una enquesta de Metroscopia a finals de febrer d’aquest any, el 84% dels espanyols creu que un malalt incurable ha de tenir dret al fet que els metges li proporcionin algun producte per morir.

    «De qui és la vida?», es pregunta el doctor Montes. «La vida és de cadascú de nosaltres i per això no pot haver-hi una bona mort i una mort digna si no prenem la decisió de finalitzar la vida sense que ho decideixin tercers. Això no vol dir que no estiguem per la vida, vol dir que volem llibertat». La mateixa que va protagonitzar l’últim acte de José Antonio: «Si estàs veient aquest vídeo, és que he aconseguit ser lliure».

  • «No podem evitar el dolor per la mort d’un fill, però podem acompanyar la família»

    Es calcula que a Catalunya moren prop de 500 menors d’edat cada any per culpa de malalties. Segons dades de l’Idescat, hi ha 2,74 defuncions abans d’arribar a l’any d’edat per cada 1.000 nascuts vius. Davant d’aquesta situació apareixen les cures pal·liatives pediàtriques, una atenció que es dóna a aquells nens que tenen malalties predominantment incurables o que tenen una situació amenaçant o limitant per la vida.

    L’Hospital de Sant Joan de Déu disposa d’una de les unitats de pal·liatius pediàtrics referents a tot l’estat Espanyol. Creada l’any 1991, actualment està formada per un equip multidisciplinari que consta de tres metges, quatre infermeres, un psicòleg, una treballadora social, un agent espiritual i una infermera i consultora clínica. «Oferim una atenció no només física, sinó integral i holística, des del punt de vista físic, psicoemocional, social i també espiritual» explica Sergi Navarro, cap de la unitat de cures pal·liatives i primer president de la Sociedad Española de Cuidados Paliativos Pediátricos.

    Des d’aquí atenen un centenar de nens cada any. Tot i això, matisen, «n’hi ha més». Es calcula que hi ha un miler de nens amb necessitats pal·liatives a Catalunya, dels quals entre un 30 i un 40% són oncològiques. Fundacions com Enriqueta Villavecchia, Glòria Solé o l’Afanoc són claus per poder tirar endavant aquesta unitat.

    «Som referents per la sensibilitat de l’hospital», opina, convençuda, la infermera Núria Carsi: «El que hi ha hagut és un impuls de l’equip de voler fer que això agafi força i tiri endavant i arribi a més població». La feina d’aquests professionals, que es dediquen a «donar qualitat de vida» no és gens fàcil.

    Un dels seus objectius és que la persona arribi al seu moment de morir amb la màxima salut i que puguin fer el traspàs en un moment de serenor, sent capaços de «deixar-ho anar». Això, expliquen, és clau per ajudar a la família en el dol posterior, però també per l’infant que està a punt de morir. «Igual que se l’ha d’acompanyar en el moment de néixer, se l’ha d’acompanyar també en el moment de morir», explica Carsi. «No només ajudem a morir, sinó a viure i a viure millor. El que fem és augmentar la quantitat i la qualitat de vida, hem de treure l’estigma», afegeix el doctor Navarro.

    La infermera Núria Carsi mostrant un penjoll amb la frase d’una mare / JORDI ROVIRALTA

    “No estem preparats per entendre que els nens es moren”

    «Gràcies per acompanyar-nos en aquest llarg camí, per fer-nos la vida més fàcil i per ajudar-nos a acceptar el que és inacceptable», resa el testimoni de L.B. Com a societat, explica el doctor Navarro, no estem preparats per entendre que els nens es moren, sobretot «a les altes societats». Això es deu al fet que gràcies als avenços científics «sembla que ja ningú es pot morir d’una malaltia».

    La infermera Carsi porta un penjoll amb una frase marcada sobre el paper, però també al seu cap. Ràpidament hi fa referència: «Ja que no podem donar dies a la teva vida, donem vida als teus dies». Qui la va pronunciar era una mare que va perdre el seu fill. Per Carsi, vivim en una societat que demana al malalt que lluiti enfront de la malaltia. Per això, a vegades, quan el nen veu que es mor i n’agafa consciència, ho pot entendre com que ha incomplert el que li demanen i ho pot viure com un fracàs. «Morir-te no és fracassar ni tirar la tovallola, és un procés de la vida i no hi ha vida si no hi ha mort. Hem d’ensenyar a aquests nens que no s’han de disculpar de res». Per sort, insisteix, hi ha pocs nens que es moren però per desgràcia n’hi ha altres que sí que moren sent només nens: «No ho podem evitar, però sí que els podem acompanyar a tenir una bona mort».

    Per aconseguir això, el primer pas és tenir el dolor controlat per després poder tractar la piràmide de les necessitats, com ara les emocions. El doctor Navarro contrasta que, si bé no es pot curar el patiment de la família i el nen, «sí que el pots acompanyar, estar disponible, pots donar eines a la família per apoderar-les perquè puguin fer front a la situació tan difícil» Això justament és el que destaca el testimoni de M.C.: «En les seves visites a domicili i amb les seves trucades periòdiques ens aconsellaven, ens animaven i ens reconfortaven amb el seu seguiment. Sempre van estar localitzables quan els vam necessitar per a qualsevol urgència». Una opinió compartida pel testimoni d’E.R. que explica que tot i els moments viscuts i les dificultats «hem après i ens han ensenyat moltes coses. Però si ens hem de quedar amb alguna cosa, un detall, un moment, una virtut, nosaltres ens quedem amb el fet que sempre hi han estat quan els hem necessitat».

    Un dels dubtes que sorgeixen entre les famílies és com se li explica al seu fill que està morint. Això dependrà del nen, de l’edat, del nivell de maduració i de molts altres factors ambientals i familiars. El concepte de la mort es va treballant segons les necessitats de l’infant. «Si són molt petits no ho pregunten directament, però es veu perquè estan més inquiets, o a través del joc i els dibuixos veiem els dubtes que poden tenir», explica Carsi. Sempre serà la persona més propera al nen qui li expliqui, per això es treballa molt amb els pares perquè la gran majoria de les preguntes aniran dirigides a ells.

    A partir d’aquí, l’equip treballa amb tots els membres de la unitat familiar però també amb un cercle més extens i amb l’entorn del nen, com ara l’escola. Es parla que els germans són els grans oblidats, però per la infermera Carsi una preocupació són els avis perquè tenen un doble nivell de dol i de patiment: veuen el nét morir-se, quan ells tenen l’edat de morir-se i pensen «hauria de ser jo». Alhora veuen al seu fill patir perquè està perdent el seu fill».

    El doctor Sergi Navarro i la infermera Núria Carsi a l’Hospital de Sant Joan de Déu / JORDI ROVIRALTA

    Deixar anar

    Tot i que actualment hi ha la possibilitat de fer molts procediments mèdics i es disposa de molta tecnologia, “no sempre tot el que podem fer està ben fet o s’ha de fer”. El doctor Navarro desenvolupa aquesta idea que, en un primer moment, pot semblar contradictòria: “Hi ha vegades que si una cosa que podem fer no li aporta cap benefici al nen, no s’ha de fer, ja que li pot fer mal”. Ho exemplifiquen. “A vegades si en un moment concret reaniméssim o féssim una transfusió, o si féssim un tractament actiu d’antibiòtic, no estem acompanyant aquest nen en el seu procés de mort, estem interferint en el fet que pugui fer aquest procés d’una manera saludable. Això, a vegades, pels pares, si no estan acceptant la realitat i la situació de la mort, els hi és molt difícil d’entendre perquè voldrien que es continues actuant per curar-lo. Òbviament és difícil d’entendre per la família; però el més difícil d’entendre és que el seu fill no es pot curar”.

    Davant d’aquestes situacions, el treball de la unitat de cures pal·liatives és continuar indicant que “la mirada és acompanyar cap a la mort, no cap a la vida”. Per això recomanen a les famílies que, per molt difícil que sigui, han de deixar que aquesta persona mori. “L’acte d’amor més gran que pot fer un pare o mare és que, per molt que estimi al nen, l’ha de deixar anar”, conclouen els professionals.

    Una vegada el nen ha mort hi ha dos moments clau. El primer, una setmana després de la defunció es truca a la família per veure com estan. «Una setmana és el període que considerem que és el moment on tothom deixa d’estar tan a sobre». Un mes més tard es proposa a la família fer una visita tancada amb els professionals que els han atès per poder repassar dubtes o pors que han pogut aparèixer. També els recomanen assistir a grups de pares perquè vegin que no són els únics que estan passant per aquesta fase tan complicada i puguin compartir experiències.

    Referents professionals

    Sant Joan de Déu també és referent pel que a formació i sensibilització d’altres professionals d’altres hospitals i equips: «El que fem és ensenyar un model que a nosaltres ens funciona». Recordant aquest cas, i la de totes i cada una de les famílies que trepitgen Sant Joan de Déu, explica que és important treballar amb la conscienciació que les cures pal·liatives el que portarà és una millor qualitat de vida, pel nen i per la família, en aquest procés final de la vida, que pot ser curt o llarg. Un dels professionals clau en tot el procés és el de la infermera pediàtrica. En aquest moment de final de la vida no només ha de fer les cures d’infermeria bàsiques i físiques, sinó atendre tota la salut d’aquesta persona en tota la seva globalitat, ja que moltes vegades és el fil conductor que uneix el treball d’equip de tota la unitat de cures pal·liatives. «L’objectiu és poder acompanyar a la família a què enfronti aquesta situació d’una manera que hi hagi les mínimes complicacions possibles. El dolor no se’ls hi pot evitar, però acompanyar-los a viure aquest dolor d’una manera que transcendeixi i que surtin del dolor enriquits, no només entristits o adolorits» explica la infermera Carsi que, a més, compta amb una formació especialitzada per fer acompanyament en una situació complexa i de final de vida i dol.

    Tot i ser referents estatals, miren cap als països anglosaxons on, segons ells, són pioners en cures pal·liatives d’adults i de pediàtrics perquè l’atenció «està molt més regularitzada i universalitzada». Mentrestant, un dels reptes que es marquen és que «aquesta especialització de Sant Joan de Déu pugui arribar a tothom qui ho necessiti». Això implica formar els equips de tots els hospitals en una base de cures pal·liatives perquè tinguin instruments bàsics per treballar aquestes situacions en un primer moment: «Tot funciona molt millor quan es comença a actuar de manera precoç i s’acompanya tot el procés». Es refereix, per exemple, als professionals que treballen en un CAP. «Nosaltres convivim amb aquestes situacions en el nostre dia a dia perquè som una unitat especialitzada, però el que està al CAP s’hi troba una vegada a l’any o menys. Si no té unes eines mínimes no podrà fer bé la seva feina i patirà molt. Estem parlant de cuidar persones, el nen principalment però també a la família i al professional», conclou el doctor Navarro.

    Un nen passeja pels passadissos de l’Hospital de Sant Joan de Déu / JORDI ROVIRALTA

  • La Maternitat d’Elna: un espai de cura en un món d’enfrontament

    La Maternitat d’Elna va ser un espai d’esperança en mig de dues guerres que originaren mort i un dolor que arriba fins avui. Un espai d’esperança gràcies al qual van poden néixer 597 criatures entre els anys 1939 i 1944. Un espai d’esperança per les persones que hi van trobar refugi. Aquest espai va ser possible per la voluntat infatigable d’Elisabeth Eidenbenz, que el 1937, als 25 anys, va decidir marxar de Suïssa i venir a Espanya amb el Servei Civil Internacional per ajudar la població que estava patint la guerra. Venia carregada d’ideals, il·lusions i material que diferents associacions suïsses havien recollit per organitzar una acció d’ajuda.

    Elisabeth Eidenbenz va arribar al municipi d’Elna, al sud de França, acompanyant la marxa cap a l’exili de milers de persones que fugien d’Espanya buscant evitar la guerra. Era un moment de buscar refugi. Un de tants moments de la història en que la vida de les persones d’un territori està en perill i hi ha qui busca trobar un lloc on provar de sobreviure. El que van trobar a França, majoritàriament, van ser camps d’hostilitat com els d’Argelers, Sant Cebrià, El Bacarés i Ribesaltes.

    Avui es pot visitar el Mémorial du Camp de Rivesaltes, a poc més de 25 quilometres d’Elna. Rivesaltes o Ribesaltes, depèn de si ho diem en francès o català, va ser un camp pel que van passar persones que fugien de la guerra a Espanya, persones detingudes per ser jueves, o per altre motius, durant la segona guerra mundial; persones partidàries de la independència d’Algèria durant la guerra en aquest país sota domini francès. També allà hi van ser milers de harkis, persones algerianes que havien lluitat al costat de França i que molts anys després el president de la república francesa François Hollande ha reconegut que els van abandonar. I també s’hi estigueren persones provinents de Guinea, d’Indoxina… El camp de Ribesaltes és un espai que ens fa present el dolor que durant dècades han patit víctimes de diferents guerres en les que França ha estat involucrada d’una manera o altra.

    En la fugida republicana que conduïa a camps com el de Ribesaltes també hi havia criatures i dones embarassades, futures mares… La memòria d’aquells anys ens parla de la mort de moltes d’aquestes criatures. De les petites que sortien amb la retirada i de les que naixien en aquell moment. No podien resistir la falta d’aliments, el fred, el vent… En aquell món tan hostil per a la vida Elisabeth Eidenbenz va impulsar la creació de la Maternitat d’Elna. I aquest espai al qui li donaven vida diferents persones va permetre salvar vides, centenars de vides que no haurien sobreviscut a l’estada als camps. La voluntat d’una vida, la d’una mestra suïssa que va entendre que la primera obligació que tenim és ajudar, tenir cura, en va salvar centenars i va alleugerir el dolor de moltes més. Ella era mestra, no metge ni llevadora. Mai havia participat en cap part.

    No ho va fer possible ella només. La personificació ajuda a fer visibles aquests fets, però també amaga la resta de protagonistes. Sense oblidar, tampoc, les pròpies víctimes que després es convertiren en salvadores d’altres. La cura es reprodueix. Quan algú té cura de qui ho necessita, quan algú fa present que li primera obligació és tenir cura, la cura es reprodueix, és multiplica… Ens podem relacionar des de l’enfrontament, des de la indiferència o des de la cura. La Maternitat d’Elna era un espai de cura en un món d’enfrontament. Un espai de cura que no estava protegit de l’enfrontament, de la guerra exterior.

    La maternitat va ser tancada per l’exercit alemany l’any 1944 perquè des de 1942 començà a acollir mares i criatures jueves. La maternitat havia d’obeir a les autoritats de la França sota ocupació alemanya, però van desobeir ordres. l’Elisabeth Eidenbenz no sempre obeïa tot i el risc que podia suposar per la continuïtat del projecte. No lliuraven mares que eren buscades per les autoritats militars, ocultaven les identitats de criatures jueves… Per salvar vides calia desobeir, però per mantenir la maternitat calia obeir… No sempre va desobeir i això la va fer patir. La maternitat era un problema per a moltes persones en l’Europa de la Segona Guerra Mundial. La maternitat acollia a la comunitat jueva, en un passat molt recent ho havia fet amb la republicana, rebia acusacions de comunisme… El seu final no va significar el final del treball de cura de l’Elisabeth. Pocs dies després ja ho tornava a fer en un altre indret i no ho va deixar de fer. En un món en guerra la cura era, és, imprescindible. Així ho entenia ella.

    La història de la Maternitat d’Elna es va començar a popularitzar amb la recerca que li va dedicar Assumpta Montellà i es convertí en un llibre de llarg recorregut. D’allà també en sortiria un documental. Tenim més llibres, recerques històriques, una obra de teatre, ara arriba una pel·lícula… Si tenim ocasió, no deixem de llegir els estudis dels que disposem i de visitar l’edifici que encara es conserva com espai de memòria. Ara l’Ajuntament de Barcelona ha decidit dedicar un carrer a Elisabeth Eidenbenz i aquesta setmana s’ha presentat en un acte de reconeixement. És l’antic carrer de la maternitat del barri de les Corts. Gerardo Pisarello, primer tinent d’alcaldia, en la seva intervenció va assumir la responsabilitat de dedicar-li aquest carrer. El passat no està per ser utilitzat buscant la nostra conveniència en el present, per quedar bé, per treure’n algun tipus de profit. Anem al passat amb voluntat de fer memòria, història i justícia. Incorporar el nom d’Elisabeth Eidenbenz a Barcelona obliga al seu govern. La cura que ella va voler tenir, entre d’altres, amb les persones que buscaven refugi marxant de Barcelona, de Catalunya, ens ha de portar actuar per tenir cura de qui avui també necessita aquest refugi. La cura que va generar la Maternitat d’Elna viu avui en el seu record i hauria d’impulsar nova cura.

  • Els professionals sanitaris de Barcelona es convertiran en detectors de pobresa energètica

    Habitualment els casos de pobresa energètica es detecten a través dels serveis socials quan ja hi ha un avís de tall per impagament. Ara, l’Ajuntament de Barcelona vol que altres agents que considera clau en la identificació dels possibles casos, com ara treballadors socials sanitaris dels Centres d’Atenció Primària, participin en els protocols específics de detecció.

    La idea parteix de la premissa que no tots els casos arriben als serveis socials i que agents com els treballadors socials sanitaris o metges i infermeres que visiten pacients al domicili tenen un rol molt important a l’hora de detectar possibles casos. L’Ajuntament espera, d’aquesta manera, detectar millor la pobresa energètica oculta a la ciutat. «Una cosa són els casos concrets que podem veure i l’altra és quin és el conjunt de la realitat de la pobresa energètic a al ciutat de Barcelona, una fotografia que encara no tenim però esperem tenir», ha explicat la tinenta d’alcaldia de Drets Socials Laia Ortiz.

    També s’espera fer-ho de manera precoç per evitar les conseqüències que la pobresa energètica té sobre la salut física i mental. Segons ha indicat la comissionada de Salut de l’Ajuntament, Gemma Tarafa, «la pobresa energètica genera i generarà importants impactes en la salut de la ciutadania». En aquest sentit ha recordat, per exemple, el pes de patir pobresa energètica en malalties respiratòries o els efectes sobre la salut mental en una família que no pot pagar la factura de la llum.

    De moment el consistori ha fet ja una primera formació específica sobre pobresa energètica als treballadors socials sanitaris dels CAP amb la idea que aquests actuin com a formadors també d’equips de metges i infermeres ja que sobretot els que visiten a domicili són clau en la detecció de casos. També han rebut formació treballadors dels Centres d’Atenció i Seguiments a les drogodependències (CAS) que depenen de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB). L’objectiu és que els professionals puguin derivar casos en situació de risc als Punts d’Assessorament Energètic que estan en marxa a la ciutat des de fa dos mesos. Durant aquest període han atès 1.800 persones. D’entre els casos que han arribat en aquests punts 184 casos van requerir d’una intervenció directa i urgent a la llar.

    Segons ha explicat aquest dimarts l’Ajuntament de Barcelona, pròximament s’ampliarà la formació a centres hospitalaris i de salut mental. A més a més, s’ha creat una taula de treball amb el Servei Català de la Salut (CatSalut) i les diferents administracions implicades per determinar aquelles condicions sanitàries que donen dependència energètica i que haurien de quedar emparades per llei i per l’establiment de circuits específics a seguir en aquests casos.

    Més agents clau en la detecció de pobresa energètica

    Al febrer, els bombers van denunciar que en diverses ocasions tenen la sospita que moltes de les víctimes que atenen per incendis ho són en realitat de la pobresa, que els impedeix escalfar-se o il·luminar-se en condicions de seguretat. Ara aquest col·lectiu també podrà, com reclamaven, actuar com a detector de possibles casos.

    Així, un cop a dins d’un habitatge, els Bombers hauran d’observar si hi ha manca de subministrament energètic a partir d’una sèrie d’indicis que han estat identificats. Per exemple, la presència de fogonets a la cuina en un edifici amb subministrament de gas; l’acumulació de garrafes d’aigua del carrer; la presència d’espelmes o làmpades sense bombetes; o bé la presència de goteres i humitats, entre altres aspectes.

    També participaran en aquest protocol ampliat de detecció que inclou diferents serveis municipals, les Unitats d’Exclusió Residencial (UCER) i el Servei d’Intervenció i mediació en situació de Pèrdua i/o Ocupació d’Habitatge (SIPHO). Aquests equips, en cas d’observar senyals d’alerta, hauran de verificar si efectivament es tracta d’un cas de pobresa energètica.

  • «Hi ha molts refugiats que pateixen Síndrome d’Ulisses»

    Joseba Achotegui, psiquiatre, fa anys que estudia i tracta la relació entre migració i salut mental. A principis dels noranta va participar en la fundació del Servei d’Atenció Psicopatològica i Psicosocial a Immigrants i Refugiats (SAPPIR) de l’Hospital Sant Pere Claver de Barcelona, ​​que dirigeix ​​ell mateix. També és el director del Curs de Postgrau «Salut mental i intervencions psicològiques amb immigrants, refugiats i minories» de la Universitat de Barcelona i ha estat premiat per la seva tasca amb immigrants. Una de les seves contribucions a aquest àmbit ha estat sens dubte el de posar nom al sofriment psicològic del migrant. «Com que és una simptomatologia diferent va sorgir la idea que calia donar-li un nom que no fos el de malalts», explica en aquesta entrevista. Inspirat el clàssic d’Homer L’Odissea, Achotegui va batejar la Síndrome de l’Immigrant amb Estrès Crònic i Múltiple com a Síndrome d’Ulisses.

    El SAPPIR de l’Hospital Sant Pere Claver de Barcelona es va fundar el 1994. Per què en aquest moment?

    Ens vam adonar que començava a arribar una nova migració. Espanya va entrar a la Comunitat Econòmica Europea i França va reaccionar amb un control més estricte de les fronteres per la crisi del petroli. Aquests i altres factors van donar lloc al fet que marroquins que passaven per aquí de cop i volta es quedessin i també van començar a arribar persones de diferents països d’Amèrica Llatina en esclatar la crisi del deute. El paisatge humà era diferent, hi havia més gent d’altres llocs i molts no tenien atenció sanitària. Vam començar a organitzar algunes conferències i va sortir la idea d’organitzar alguna cosa a nivell de salut mental, d’aquí va sorgir la idea de crear el SAPPIR l’any 1994.

    Al llarg d’aquests 25 anys hem anat veient el canvi que s’ha produït en la migració. Per aquest motiu el 2002 vaig plantejar el concepte de la Síndrome d’Ulisses, perquè em vaig adonar que estava canviant completament la migració: al principi venien en millors condicions, després van començar a arribar en pastera i espantats.

    Quines eren les necessitats detectades llavors?

    Les persones que vèiem en els noranta tenien problemes més aviat culturals: arribaven aquí i tenien algunes dificultats d’adaptació. A partir del 2000 els problemes són socials perquè apareix la figura de l’indocumentat, les famílies es trenquen, la gent té por, se sent indefensa…Tot ha canviat tremendament.

    Com deia vostè l’any 2002 planteja el concepte de la síndrome d’Ulisses o la síndrome de l’immigrant amb estrès crònic i múltiple. Per què ‘Síndrome d’Ulisses’?

    Amb el canvi migratori canviava també la problemàtica. A partir del 2000 vam començar a veure problemes d’estrès, por…I un dia em va venir la imatge que el que m’explicaven els pacients era el que s’explica en l’Odissea. Eren gent sola, indefensa.

    Quins són els símptomes d’un migrant amb Síndrome d’Ulisses?

    En la Síndrome d’Ulisses els símptomes són sobretot insomni, cefalea, fatiga…És un quadre d’estrès, no una malaltia. Com que és una simptomatologia diferent va sorgir la idea que calia donar-li un nom que no fos el de malalts.

    En la seva investigació diu que hi ha set dols migratoris. Quins són?

    Sí, vam plantejar que hi ha set dols en la migració: la família, la cultura, la llengua, la terra, l’estatus social, el grup de pertinença i els riscos de migrar. Això ho viu tot immigrant però els que tenen Síndrome d’Ulisses viuen això al quadrat. Qualsevol immigrant ho nota i cal fer un esforç per adaptar-se, per això es diu dol, però en els casos d’immigrants en situació extrema tot això es viu d’una manera molt més radical.

    Achotegui a la seva consulta a l’Hospital Sant Pere Claver de Barcelona. / ROBERT BONET

    En l’actual crisi de refugiats, molts o tots són casos de situació extrema.

    Tothom que es desplaça a un altre lloc és immigrant i els refugiats són un tipus d’immigrant en condicions molt difícils. També n’hi ha molts a qui no se’ls reconeix com a refugiats i igualment viuen condicions molt difícils però sí que hi ha molts refugiats que tenen Síndrome d’Ulisses, quadres de por i indefensió. Alguns emmalalteixen i d’altres viuen aquests quadres d’estrès.

    Com afecta aquest procés als joves i als nens?

    La Síndrome d’Ulisses també està descrita en nens. Aquests ho viuen en pitjors condicions perquè estan en un procés de creixement i maduració i viure una migració extrema els afecta profundament i els desestructura. Es trenquen les famílies i per als nens és encara pitjor que per als adults, que són persones amb més recursos i amb un ‘jo’ ja format.

    Almenys 10.000 nens refugiats no acompanyats han desaparegut després d’arribar a Europa segons l’Europol, què passa amb ells?

    Les situacions dolentes sempre poden empitjorar: pots estar espantat, sol, malalt, amenaçat … per desgràcia tot és susceptible d’empitjorar i els nens que ja estan sols i sense protecció evidentment viuen en unes condicions tremendes perquè necessiten un mitjà estable per madurar i no el tenen.

    Estem preparats com a societat per fer front al moment que vivim? En l’última jornada organitzada per l’Institut Docent i de Recerca del Sant Pere Claver es va demanar més professionalització en els serveis d’atenció mèdica i psicològica i serveis socials.

    De la mateixa manera que per a atendre una dona embarassada o un diabètic els professionals de la salut es formen, per atendre una persona amb una altra cultura i amb unes circumstàncies molt diferents a les de l’autòcton, cal una formació. Que no hi hagi aquesta formació no deixa de ser una forma de desvalorització per a aquestes persones. No pot ser que a un refugiat o una persona que ve d’unes condicions culturals molt diferents se l’atengui com ‘bonament’ es pugui, això no deixa de ser una forma de discriminació. Es mereixen una atenció de màxima qualitat i tenen dret a exigir-la. Si finalment arriben a Espanya els refugiats que estaven previstos, espero que se’ls pugui atendre bé. El que em preocupa és que aquí som de fer les coses amb molt de cor però poca previsió. Està molt bé rebre amb els braços oberts però no podem tenir un programa per a sis mesos perquè el que pot passar llavors és que faltin recursos.

    Hi ha algun país o programa modèlic en aquest sentit?

    Sí, els països nòrdics o Alemanya són un bon exemple en el sentit que es programa molt més. Un refugiat no ve per dues setmanes i els conflictes i les crisis, per desgràcia, duren diversos anys.

    Com pot influir una bona atenció a la superació d’aquests dols?

    Doncs mira em ve ara el cas d’una família, com tantes que hi ha, que han estat trencades. A Espanya una reagrupació familiar triga uns vuit anys. Vuit anys és tota la infància d’un nen, és trencar-li totalment la columna vertebral de la seva infància. El cas que recordo és el d’una família d’Hondures que el nen tenia cinc anys quan la seva mare va marxar per venir a Espanya. Va començar a treballar, va trigar molt a aconseguir els papers, etc. Finalment el nen, ara ja amb 13 o 14 anys, pot venir a Espanya però quan arriba se sent completament abandonat per aquests anys sense la seva mare. Afortunadament aquests són casos que tenen bon pronòstic: el nen i la mare pateixen perquè volen comunicar-se i no poden i s’ajunten la ràbia i la culpa. Nosaltres, en fer una mica de mediadors, de cola, funciona. Hi ha casos que hem vist aquí que han estat molt exitosos, són processos que són agraïts.

    La culpabilitat en aquells que han de deixar enrere familiars és una cosa que s’arrossega a nivell psicològic?

    Això es veu, per exemple recordo una refugiada siriana que vaig veure fa unes setmanes aquí que se sentia malament perquè la seva família seguia allà. Són processos complicats, tothom pateix molt, és generar una xarxa de problemes molt gran.

    Achotegui durant l’entrevista / ROBERT BONET

    Als camps de refugiats, a Grècia per exemple, aquests han d’enfrontar-sovint a sentir subjectes passius ja que no els permeten involucrar-se en l’autogestió del camp, la compra de menjar o altres tasques, que s’adjudiquen a voluntaris. Això pot generar també un nivell de frustració?

    Una persona necessita mantenir una imatge de dignitat, d’autoestima. El que no és bo és infantilitzar a la gent i tenir-la allà en una mena de llimbs o stand by. És bo que les persones refugiades o qualsevol persona que viu una situació d’aquest tipus mantinguin una autonomia. També cal entendre que no és una feina fàcil, no és un pur paternalisme, però s’ha de treballar d’una manera que tingui en compte que l’altre no és un objecte de caritat, és una persona.

    En el cas per exemple de refugiats sirians, molts han d’enfrontar-se, a més del propi procés, a acceptar una ocupació (en el millor dels casos) de baixa qualificació en relació a la formació que un té.

    Sí, hi ha molts estudis que diuen que tots els immigrants refugiats que arriben, que tenen un ventall d’unes 200 professions, aquí acaben fent quatre: cuidar ancians, neteja … al principi ho accepten però quan passa el temps és un impuls molt humà frustrar-se. La gent que ja tenia un estatus relativament baix en el seu país d’origen i aquí també no ho nota tant. Diferent és per als que vénen de professions al seu país amb un estatus més alt, per exemple d’enginyer o professor.

    Finalment, quines repercussions creus que pot tenir per a la salut mental de les persones migrants l’auge de discursos antiimmigració com els de Trump?

    L’immigrant aquí és una mica supervivent, algú que va lluitant i que no mira tant aquest tipus de discursos…però als Estats Units és una mica diferent. A Espanya l’immigrant no té una visió tan polititzada, té una visió més individual. Hi ha moltes maneres de migrar, es pot migrar en bones condicions o en males condicions. Però males condicions no és només el que està en un camp de refugiats sinó també el que no pot entrar a Ceuta o Melilla o viu aquí indocumentat i no hi ha manera de tirar endavant.

  • Barcelona registra la taxa d’incidència de tuberculosi més baixa de la seva història

    La tuberculosi és cada vegada menys present a Barcelona. El 2016 s’hi van registrat 280 casos nous i la taxa d’incidència mitjana va ser de 16,5 casos per 100.000 habitants, la més baixa de la història. Des de fa trenta anys l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) controla aquesta malaltia infecciosa causada per un bacteri a través del programa de prevenció i control de la tuberculosi.

    En els pitjors anys, a principis dels 90, es van registrar taxes que gairebé arribaven als 70 casos per 100.000 habitants. «És una disminució important i demostra que el programa de prevenció i control funciona», afirma la comissionada de Salut de l’Ajuntament, Gemma Tarafa. Amb tot, la disminució no respon únicament al manteniment del programa sinó que respon a diversos factors. Segons explica Joan Caylà, cap del servei d’epidemiologia de l’ASPB, també hi contribueix el fet que a causa de la crisi econòmica i l’elevat índex d’atur a Espanya, en els darrers anys el país hagi perdut força com a destí per alguns immigrants.

    Ara bé, la tuberculosi és una malaltia que afecta tant immigrants com autòctons. Segons les dades de l’agència, la meitat dels casos nous detectats el 2016 a la ciutat eren autòctons mentre que la resta eren ciutadans provinents d’un altre país.

    La incidència de la tuberculosi: indicador de desigualtat

    Amb 280 casos nous registrats durant l’any passat a Barcelona -a tot Catalunya van ser prop de 1.200-, es confirma el descens progressiu en la incidència de la malaltia dels darrers anys. Amb tot, les dades constaten que la incidència varia molt depenent del districte. Per exemple, la incidència al districte de Ciutat Vella (39 casos per cada 100.000 habitants) és vuit vegades superior que a Les Corts, Sarrià o Sant Gervasi, on hi ha 5 casos pel mateix nombre d’habitants. Així mateix si bé la mitjana disminueix en alguns barris més pobres la incidència augmenta.

    «La tuberculosi afecta més a les grans ciutats i dins d’aquestes afecta més als barris més desfavorits. El mapa mundial de la riquesa del PIB es correlaciona molt bé amb el de la tuberculosi», explica Caylà. En aquest sentit Gemma Tarafa apunta que «mitigar aquestes desigualtats és un repte per a la ciutat».

    La recepta de Barcelona per fer front a la malaltia

    Mantenir els programes de control, reforçar la salut comunitària, combatre les desigualtats i garantir l’accés als serveis sanitaris de tota la població formen part de l’estratègia o el ‘model Barcelona’ per reduir la incidència de la malaltia. Segons Caylà, el manteniment i l’adaptació del programa de prevenció i control de l’Agència de Salut Pública de Barcelona ha estat clau. Un exemple de millora o d’adaptació citat per aquest epidemiòleg és la incorporació de la figura de l’agent de salut comunitari. Segons explica, a partir de l’any 2000, amb l’arribada d’immigrants econòmics provinents de països molt pobres, es decideix comptar amb agents de salut comunitaris originaris d’altres països que puguin fer de mediadors.

    Un altre exemple va ser la creació, fa prop d’una dècada, de les unitats clíniques de tuberculosi. A Barcelona hi ha cinc unitats (a l’Hospital Vall d’Hebron, al Clínic, al Sant Pau, al Mar i al CAP Drassanes) des d’on es fa un seguiment proper als casos.

    D’altra banda també és clau la lluita contra les desigualtats des de diferents polítiques. En aquest sentit Caylà explica que tenir uns habitatges on no hi hagi amuntegament -el contagi és via aire persona a persona- o que el nivell socioeconòmic dels barris sigui més alt és també prevenir casos de tuberculosi.

    A banda de les millores de programa i de combatre les desigualtats també és bàsic l’accés als serveis de salut, un accés retallat pel reial decret llei del PP 16/2012. Sobre aquest punt, tant Tarafa com Caylà reconeixen que és molt important garantir una sanitat universal i facilitar la targeta sanitària a tota la població. I és que si bé la tuberculosi és una malaltia que té tractament, casos com el d’Alpha Pam, mort per tuberculosi a Palma per estar exclòs del sistema sanitari públic, recorden la importància de l’accés. «No el van visitar a l’hospital perquè no tenia targeta sanitària», recorda Caylà.

  • El Congrés rebutja la proposta de despenalitzar l’eutanàsia amb l’abstenció del PSOE i Ciutadans

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

    El debat sobre l’eutanàsia ha quedat paralitzat, de moment, al Congrés dels Diputats. La Cambra ha votat aquest dimarts en contra de la presa en consideració de la proposició de llei -86 diputats a favor, 132 en contra i 122 abstencions – que presentava Unidos Podemos-En Comú Podem-En Marea sobre la regulació de la mateixa i que implicaria la reforma de l’article 143 del Codi Penal, en el qual es castiga.

    La iniciativa ha estat rebutjada amb l’oposició del PP i les abstencions de Ciutadans i el PSOE, als quals la diputada d’En Comú Podem, Marta Sibina, ha retret intentar ajornar el debat sobre l’eutanàsia. «Quan és el moment?«, ha increpat Sibina a la bancada socialista. «Expliquin a aquestes persones que estan patint», ha afegit, «que vostès ja parlaran assossegadament».

    Per la seva banda, el socialista Gregorio Cámara s’ha defensat argumentant que el debat és «necessari» i «està socialment instaurat», però ha assegurat que el que proposa Unidos Podemos és «precipitat» i s’ha mostrat favorable actualment a regular determinats drets del final de la vida, però no l’eutanàsia. De fet, el passat 7 de febrer va registrar una iniciativa en aquest sentit.

    «La prioritat és dotar Espanya d’una bona llei bàsica de mort digna que encara no existeix i el desenvolupament dels serveis per fer realitat una mort digna en condicions d’igualtat», ha dit Cámara en el ple. D’altra banda, Ciutadans també ha defensat la seva abstenció posant per davant la seva pròpia iniciativa, també de mort digna.

    Les tres iniciatives han introduït el debat en el Congrés, però en direccions diferents: Unidos Podemos se centra en l’eutanàsia i el PSOE i la formació taronja ajornen el debat per centrar-se en els drets del final de la vida, entre ells garantir les cures pal·liatives als pacients.

    Francisco Igea, l’encarregat de defensar el posicionament de Ciutadans, ha acusat Unidos Podemos de «demagògia» i, tot i que ha acceptat que «a Espanya es mor malament», ha retret a la formació que «l’alternativa a morir amb dolor no pot ser únicament la seva llei i l’alternativa a l’horror no pot ser únicament el suïcidi».

    Alberto Garzón i Pablo Iglesias també han pujat a la tribuna a exposar la seva argumentació a favor de la regulació de l’eutanàsia. El primer ha remarcat que es tracta d’una proposta «seriosa i rigorosa» però oberta al debat entre tots els grups i ha insistit que «no podem confondre el dret a la vida amb viure a qualsevol preu». Iglesias ha relatat diversos testimonis de persones que volen accedir a l’eutanàsia per acabar dirigint-se al PSOE: «Espero que tinguin la dignitat de no impedir que en aquest país hi hagi una llei d’eutanàsia».

    La posició del Partit Popular, defensada per la diputada Pilar Cortés, s’ha basat en justificar que «aquesta llibertat que vostès defensen de la pròpia vida té uns límits» perquè «una cosa és deixar-se morir i una altra molt diferent és demanar a un tercer que causi la mort. Estem creant per a una altra persona una obligació de matar». Cortés ha tancat la seva intervenció preguntant al ple «Què li dirien a un fill seu que els mirés als ulls i els digués que vol morir?». «Jo a una filla que li vaig donar la vida no seria capaç de donar-li la mort», ha conclòs.

    La proposta de Unidos Podemos

    Un dels principis de la llei que vol impulsar Unidos Podemos és que «tota persona podrà sol·licitar i rebre ajuda mèdica per posar fi a la seva vida» i argumenta que expandir els drets relacionats amb l’anomenada bona mort «cal», ja que «resulta d’acord amb la defensa d’una vida digna fins al final». Això implica, afirma, «la fi de la confusió entre el dret a viure i el deure de viure».

    El grup proposa modificar l’article 143 del Codi Penal, que penalitza l’eutanàsia, i estableix requisits com incloure aquestes prestacions en la cartera bàsica de serveis del Sistema Nacional de Salut. Són ser major de 18 anys, formular una petició de manera voluntària repetint-se en almenys dues ocasions amb una separació de 15 dies i no sent el resultat d’una pressió externa, trobar-se en la fase terminal d’una malaltia o patir sofriments físics o psíquics que consideri intolerables i haver rebut informació de totes les alternatives de tractament existents.

    A més, garanteix l’»objecció de consciència» com a decisió individual dels professionals de la salut sempre, però els obliga a «oferir al sol·licitant d’eutanàsia un altre metge» no objector «compartint amb aquest la informació necessària per al correcte maneig del cas».

  • El CAP Can Vidalet d’Esplugues es rebeŀla contra la pressió assistencial

    Els metges i infermeres d’Atenció Primària del CAP Can Vidalet (Esplugues de Llobregat) s’han rebel·lat en contra de la situació que viuen el dia a dia al seu centre. Després dirigir un manifest a l’Institut Català de la Salut i publicar-lo a la plataforma Change.org, ja han aconseguit el suport de més de 2.500 persones i s’han adherit a les seves reivindicacions almenys una quinzena de centres de primària.Els professionals asseguren en el manifest La necessària rebel·lió dels metges que l’atenció primària «és encara la torna del sistema sanitari» i diuen que es troben en «una posició difícil de donar una bona assistència sanitària disposant cada vegada de menys recursos».

    Tamara Sancho és una de les metgesses de Can Vidalet que ha impulsat el manifest. Segons explica a aquest diari, els treballadors s’han vist en situacions que defineix com «límit» i que passen per no substituir les baixes, ni les vacances, ni d’altres absències. Aquest fet, entre altres, provoca que assumeixin pacients dels quals no són el seu metge de referència. «Un altre motiu és que en la majoria de casos no es compleix el que estableix la llei: que és que es doni cita per una visita a l’atenció primària en un termini de 48 hores», lamenta. Això provoca que en molts casos els pacients es visitin d’urgència, i sigui molt menys resolutiu que si fos atés pel seu metge que el coneix.

    Entre altres aspectes el personal sanitari i no sanitari dels centres adherits es queixen de la reducció del finançament de la sanitat pública dels darrers anys i en particular de l’atenció primària. Un finançament que, segons defensen, impedeix mantenir els recursos humans i les infraestructures adients necessaris per desenvolupar amb l’excel·lència que es demana les activitats de cura i promoció de la salut. Entre el 2010 i el 2015, el Govern català va reduir un 20% el pressupost de l’atenció primària, mentre que la mitjana de la retallada dins del sector havia estat del 16%. Aquest dimarts responsables de l’Institut Català de la Salut i del Cat Salut es reuniran amb l’equip de Can Vidalet després que els professionals enviessin a la Conselleria i a l’ICS el manifest.

    El dia a dia en un ambulatori

    L’atenció primària és la porta d’entrada al sistema i a aquest fet se li suma un context d’envelliment i complexitat i problemes de salut relacionats amb determinants socials com l’habitatge o la feina. En aquest sentit, el manifest resa que «una població fràgil i envellida, juntament amb l’atur, l’emigració i la precària situació econòmica i social, creen un còctel explosiu que acompanyat d’escassos recursos, dificulta la cobertura de necessitats creixents dia a dia».

    Anna Vall-llossera, presidenta del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP), assegura que tot i que cada centre té les seves especificitats, el manifest és una expressió d’un descontentament generalitzat. «La situació de sobrecàrrega assistencial i que no es reforci o se substitueixi el personal ens afecta directament als professionals i també a l’atenció als pacients», lamenta aquesta metgessa de família. En una conversa amb aquest mitjà Vall-llossera denuncia que les demores per visitar-se amb el metge de capçalera arriben a ser de 3 i 4 setmanes en alguns CAP.

    Una persona és atesa al taulell d’un Centre d’Atenció Primària. / ROBERT BONET

    Segons explica la presidenta del FoCAP, l’Àrea Metropolitana de Barcelona ha patit molt, ja que a diferència de Barcelona ciutat ha sofert alguns canvis que han empitjorat la situació en equips d’atenció primària com els del Baix Llobregat o Costa Ponent. Alguns exemples d’aquests canvis tenen a veure amb el fet que els professionals del CAP assumeixin tasques que abans no assumien o que s’unifiquin els equips directius de dos o tres CAP de manera que no estan presents a tots els centres.

    Tamara Sancho explica que els metges i infermeres ara assumeixen tasques que abans feien només els especialistes (crioteràpia, infiltracions, espirometries, entre moltes altres…) sense augment de professionals ni de pressupost. Moltes radiografies que abans s’informaven per part d’un radiòleg ara no ho són. Una altra tasca que ara assumeixen els sanitaris de la primària és la tècnica de control de la anticoagulació: sintron -medicament que s’administra com a prevenció d’un ictus-, que segons explica abans s’assumia des dels hospitals.

    A banda d’aquests canvis, el dia a dia els metges de família pateixen també les conseqüències de les bosses de llistes d’espera per les visites a l’especialista o les proves diagnòstiques. «Si tens un pacient a qui has enviat a fer-se una colonoscòpia i ha d’esperar mesos són mesos que tens el pacient sense diagnosticar», cita com a exemple Vall-llossera. Són pacients, com diuen en el manifest, en casos retinguts en «pre-llistes d’espera per a proves o especialistes».

  • El nou protocol de reproducció assistida obre la porta al tractament a 285 dones que en quedaven fora

    Des del mes de juliol fins al desembre passat 285 dones lesbianes i/o sense parella han accedit a un tractament per ser mare a través de processos de reproducció humana assistida en centres públics. Fins al juliol només podien accedir a una fecundació in vitro o una inseminació artificial a través de la sanitat pública les dones heterosexuals amb parella i problemes de fertilitat. El Govern però va modificar a l’estiu el protocol per ampliar l’accés a totes les dones, independentment de si tenen parella o de si aquesta és masculina o femenina. La xifra, 285, l’ha donat aquest dijous el conseller de Salut, Toni Comín, durant una compareixença al Parlament en la qual ha fet balanç dels primers mesos de legislatura. Amb tot, des de Salut no concreten si les dones ja han iniciat el tractament o senzillament s’han incorporat a la llista d’espera pertinent.

    El protocol, basat en els principis d’autonomia, dignitat i intimitat, distingeix dues vies diferenciades a l’hora d’accedir al servei: les dones que tenen problemes de fertilitat i les que no. És a dir, l’únic motiu diferencial és clínic. A partir del juliol les primeres interessades ja van poder incloure’s en les llistes d’espera per iniciar el tractament a través algunes de les tècniques que incorpora el protocol: l’estimulació ovàrica, la inseminació artificial conjugal, la inseminació amb semen de donant, la fecundació in vitro (FIV) amb gàmetes pròpies o donades i la microinjecció citoplasmàtica d’espermatozous. Segons dades de Salut, a Catalunya 2.801 persones es trobaven en llista d’espera el 2015 per una fecundació in vitro i la mitjana de temps d’espera eren 22 mesos.

    El nou protocol, aprovat aquest estiu, arribava un any i mig després que s’aprovés la llei 11/2014 que establia en un dels articles “garantir a les dones lesbianes la igualtat d’accés a les tècniques de reproducció assistida”. “Sense aquesta campanya o aquesta llei avui no estaríem aquí”, va reconèixer llavors el conseller. El compromís d’ampliar l’accés als processos de reproducció assistida a totes les dones era també un dels compromisos de govern fixats en el Pla de Xoc de Junts pel Sí.

  • La universitat es planteja com millorar la formació dels futurs metges i metgesses

    Els propers deu anys es jubilaran prop de 7.000 metges i cada any prop d’un miler d’estudiants de medicina es graduen a les universitats públiques catalanes. El relleu generacional arribarà i el paper dels metges joves serà clau. Davant d’aquesta perspectiva el món universitari es planteja com millorar la formació dels futurs metges i metgesses. Precisament aquest ha estat el motiu de celebració de la jornada «Com millorar la formació dels metges i les metgesses», una sessió organitzada per l’Agència de Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya (AQU) que ha tingut lloc aquest dimecres a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona.

    «L’examen MIR és del 1981», ha apuntat Marc Soler Fàbregas, director corporatiu del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB) per emfasitzar el fet que els estudis de medicina han restat pràcticament iguals des del seu disseny inicial, dècades enrere. «Nosaltres plantegem un examen que promogui la igualtat d’oportunitats i avaluï que el metge del futur té coneixement però també que és humanista i creatiu», ha dit Soler. Segons ell, en els pròxims anys el metge tindrà facilitats tecnològiques i eines tècniques encara més a l’abast i en aquest context «l’àmbit humanista serà el més difícil d’assolir i també el més valorat».

    El MIR condiciona els estudis

    «A partir de tercer la formació ‘està manipulada’ perquè està marcada per la pressió de l’examen MIR (per convertir-se en Metge Intern Resident) i les acadèmies per les que han de passar els alumnes», ha expressat Joan Ribera Calvet, membre de la comissió específica de Ciències de la Salut d’AQU Catalunya i catedràtic de la Universitat de Lleida. De fet, tant Ribera com Soler han coincidit a plantejar que l’examen condiciona els estudis.

    «Durant l’últim any els alumnes gairebé no veuen un malalt i competeixen amb el veí per la nota», ha dit Soler. Segons ha explicat, l’examen no facilita «en absolut» la resolució de les mancances actuals. Les mancances a les que s’ha referit són les recollides en un estudi d’opinió fet el 2015 a 90 caps de servei dels centres de la Xarxa Hospitalària d’Utilització Pública (XHUP) i de l’Institut Català de la Salut (ICS). Segons l’estudi, les principals mancances tenen a veure habilitats i competències com ara com comunicar millor al pacient o tenir més empatia o gestionar conflictes.

    «Les mancances dels plans d’estudis, que han de respondre a les necessitats que la societat demana, tenen més a veure amb el professionalisme que amb la metodologia dels plans formatius», ha afegit Francesc Cardellach, degà Facultat de Medicina i de Ciències de la Salut de la Universitat de Barcelona.

    N’hi ha prou amb superar la nota de tall?

    Una altra reflexió present en la jornada d’aquest dimecres ha estat l’accés als estudis, un dels graus universitaris amb més demanda de Catalunya i on arriben estudiants de batxillerat amb les notes més altes. Joan Ribera ha suggerit que a més de les proves d’accés a la universitat existents «hi hauria d’haver altres exàmens de tipus psicotècnic» que ja permeti fer una primera preselecció en funció no només del coneixement sinó també de les competències dels futurs universitaris.

    També sobre aquest punt s’ha referit Josep Pallarès Marzal, director general d’Universitats. Segons ha dit una opció seria la possibilitat d’avaluar els futurs estudiants de medicina amb proves d’aptitud personal (PAP). «Seria interessant introduir aquesta cerca de la motivació i l’interès personal més enllà de la nota», ha dit amb prudència.

    Per la seva banda, Cardellach ha afegit que si bé «la nota de tall demostra que tenim uns alumnes excel·lents i magnífics» no permet saber si són els mes vocacionals. «Necessitem una altra eina per buscar aquests professionals», ha llançat tot i que no ha concretat cap proposta. Segons ell, «no sempre les millors notes de MIR són aquelles amb més vocació».

    Algunes d’aquestes reflexions van ser recollides també durant el tercer Congrés de la professió mèdica, en el qual les conclusions apunten també que cal plantejar si seria adient establir proves d’accés a les facultats de Medicina que, més enllà de l’expedient acadèmic, valorin habilitats necessàries per al nou perfil de metge així com també millores a la Universitat. Per exemple, els participants al Congrés van concloure introduir modificacions al currículum de Medicina per tal que prioritzi les habilitats i coneixements que realment necessita el metge del futur i es focalitzi menys en la preparació de la prova MIR. També es va proposar la conveniència d’introduir formació en matèries com ara comunicació, bioètica, coneixements humanístics o gestió clínica.