Just Deploy It!

Categoría: Factor humà

Així és com es pot millorar l’atenció sanitària que reben els refugiats a Catalunya

El calvari burocràtic habitual pel que passa un migrant a l’hora de fer diferents tràmits, com per exemple l’obtenció de la targeta sanitària del Servei Català de la Salut, s’afegeix en el cas dels refugiats que arriben a Catalunya a una travessia prèvia sovint poc fàcil, marcada per la recerca forçada d’una protecció que els seus països d’origen no els poden garantir.

A Espanya les persones sol·licitants d’asil tenen dret a una assistència sanitària gratuïta d’acord amb el que estipula la Llei 12/2009 reguladora del dret d’asil i la protecció subsidiària. Amb tot, algunes es troben amb diverses barreres que els impedeixen exercir aquest dret. “És cada vegada menys freqüent, però de vegades el desconeixement per part dels agents de salut i els administratius dels centres sanitaris sobre l’asil pot generar dificultats per accedir a la targeta sanitària”, explica a aquest mitjà Pascale Coissard, de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR).

Millorar la formació d’agents de salut i administratius sobre asil

Precisament fa només unes setmanes la CCAR, la Plataforma per una Atenció Sanitària Universal a Catalunya (PASUCat), SOS Racisme i la Plataforma STOP Mare Mortum denunciaven el cas d’una persona que havia acudit al Centre d’Atenció Primària de Santa Coloma de Gramanet per tramitar la targeta sanitària mitjançant la targeta de sol·licitant d’asil. “Tot i que el dret a l’atenció sanitària de les persones refugiades comença en el mateix moment en què la sol·licitud és admesa a tràmit, el van informar que no li podien tramitar la Targeta Sanitària Individual (TSI) si no portava un número d’assegurat expedit per la Seguretat Social”, expliquen des de les entitats. El número que li demanaven s’adjudica després de sis mesos de l’admissió a tràmit de la sol·licitud d’asil, o abans si es resol i s’accepta la sol·licitud. Per tant, durant tot aquest temps la persona afectada hauria estat sense rebre atenció si no hagués estat per la intervenció de les entitats.

“També ha passat en algun cas que l’hospital hagi demanat un import per atendre una persona en aquesta situació administrativa a Urgències, quan tota persona ha de tenir garantida l’assistència urgent gratuïta”, comenta Coissard. “Tot i que són casos puntuals, ha passat”, afegeix.

Segons ella un dels aspectes en els que cal que l’administració treballi és millorar la formació dels agents de salut i altres persones que poden atendre un usuari en aquesta situació ja que molts desconeixen els protocols, la normativa, el document de sol·licitant d’asil i el que això implica. Així mateix també apunta a un reforç de la formació dels agents de les oficines d’atenció ciutadana (OAC), ja que a Catalunya l’empadronament -que es gestiona des d’aquestes oficines- és condició per a l’atenció sanitària especialitzada (no urgent) si es tracta de persones en situació irregular. “Si les persones tenen dificultats per empadronar-se vol dir que tindran dificultats per obtenir la targeta sanitària”, diu Coissard.

Reforçar l’especialització en salut mental

Sovint les persones refugiades i immigrants poden estar afectades per múltiples pèrdues i estan en procés de de dol pel que han deixat enrere. “L’acollida de persones que han patit un trauma complex, l’exili i l’arribada a un país que no els esperava genera fàcilment una frustració”, explica Bernat Aviñoa, treballador social i coordinador d’Exil, una O.N.G. centrada en l’atenció terapèutica metge-psico-social a persones traumatitzades per diferents tipus de violacions dels Drets Humans.

Núria Serre, metgessa de la Unitat de Salut Internacional de Drassanes-Vall d’Hebron, assegura que pot ser que en alguns casos l’ansietat o la frustració poden aparèixer més tard, no en els primers mesos d’acollida. Sovint és en una segona fase, passats els primers sis mesos d’entrar en el programa estatal d’acollida, quan han de trobar una feina o un lloc on viure, explica, que comencen a aparèixer problemes. Per la seva banda, Aviñoa apunta que és molt important trobar eines d’integració.

Identificar possibles problemes de salut mental o esdeveniments potencialment traumàtics (al país d’origen, durant el viatge de trànsit o al país d’acollida) no és tasca fàcil. És per això que des del 2015 Catalunya compta amb un protocol en atenció a la salut mental de les persones refugiades amb l’objectiu de dotar els professionals d’eines per oferir una atenció adequada i no fer un abordatge psiquiàtric innecessari ni medicalitzar innecessàriament les persones refugiades.

Entre altres coses, el protocol estableix que “és molt necessari que els professionals que fan les diferents intervencions disposin d’una formació adequada en competència intercultural i que puguin disposar de l’ajut de mediadors interculturals”. Bernat Aviñoa recorda que també és important la formació als treballadors socials i no només als agents de salut o als psicòlegs. Sobre aquest punt del protocol Núria Serre va més enllà i assegura que seria molt convenient que es comptés amb agents de salut de la pròpia comunitat i comenta que en moltes entitats d’atenció primària no hi ha cap figura d’aquest tipus.

Pascale Coissard, de CCAR, assegura que a nivell de salut mental hi ha pocs recursos especialitzats. “Quan ens trobem amb alguna situació greu ens trobem amb pocs recursos per derivar la persona a un hospital psiquiàtric”, explica. Aviñoa recorda que si bé han augmentat molt el nombre de persones refugiades l’augment de l’ajuda ha estat «relatiu». El 2015 a Catalunya hi havia 1.302 sol·licitants d’asil, gairebé el doble que l’any anterior quan eren 786.

Més coordinació entre administració i entitats

La setmana passada va tenir lloc la primera trobada entre la Creu Roja, que gestiona el programa estatal d’acollida i integració, i responsables territorials de la Conselleria de Salut. Precisament en aquesta reunió una de les conclusions va ser millorar la coordinació entre l’entitat i els serveis territorials de salut, especialment quan les persones es traslladen de municipi.

A més a més també s’ha detectat la necessitat de reforçar els serveis de traducció als centres sanitaris públics i explicar a refugiats com funciona el circuit dels serveis públics de salut a Catalunya. En la reunió es va acordar que a partir d’ara la reunió es faci dues vegades l’any.

17/02/2017
«On es juga de veritat la salut no és en els centres sanitaris, sinó en el dia a dia de les persones»

Carles Ariza és doctor especialista en Medicina Preventiva i Salut Pública i treballa a l’Agència de Salut Pública de Barcelona com a cap del Servei d’Avaluació i Mètodes d’Intervenció. A més, és professor a la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés de la Universitat Ramon Llull. Acaba d’escriure el llibre ‘Una mirada psicosocial a la salut i la malaltia’, una publicació que, explica, ha anat fent juntament amb els seus alumnes al llarg dels anys.

Com es correlaciona la funció del professional social en el món de la salut?

El treball social ha de tenir una contribució en el dia a dia del pacient. El metge fa la valoració més sanitària i el treballador social fa una valoració de l’entorn, si es necessiten prestacions de tipus social, etc. Cal tenir en compte que hi ha treballadors socials i educadors socials. El treballador social és una figura molt antiga, molt ben establerta, el que abans es deia un assistent social. En canvi, la d’educador social és una professió relativament moderna, dels anys 90 cap aquí. L’educació per a la salut no té una especialitat específica de salut. Treball social sí, té treball social sanitari. Per exemple, un treballador social en un CAP té funcions diferents i té la seva pròpia consulta. Tots aquests casos en els quals es generen processos diferents vinculats a una malaltia, aquests passen directament a la consulta del treballador social. Després també donen ajuda i s’integren en equips multidisciplinaris amb metges i amb infermeria. Hi ha un servei sociosanitari anomenat PADES, que és el servei d’atenció domiciliaria a totes les persones que estan amb malalties no terminals però que no poden desplaçar-se. En aquest equip hi va un metge, una infermera i també un treballador social.

El que planteja el llibre, amb el títol de ‘La mirada psicosocial a la salut i la malaltia’, és que, així com els professionals de la salut (metges, infermers, psicòlegs, psiquiatres…), tenen molt definit, cadascú en el seu àmbit, què és el que li pertoca, el professional social comença a trobar el seu espai justament allà on acaba aquesta atenció directa. També té a veure amb les conseqüències que provoquen els problemes de salut, com això afecta la vida quotidiana de les persones i com afecta el fet de no portar uns hàbits de vida saludables.

Com per exemple?

Imagina una noia de 22 anys que li diagnostiquen una diabetis, una malaltia crònica. Els professionals de la salut està claríssim que intervenen en el moment en què es fa el diagnòstic, en el moment que ho comuniquen. Però què suposa i com s’adapta aquesta diabetis en la vida d’una persona jove, com s’incorpora tot això, és el que anomenem els efectes psicosocials. Moltes vegades són molt més importants aquests efectes que no pas el fet concret del diagnòstic. Aquesta articulació de la malaltia en el dia a dia és precisament el que només poden fer aquelles persones que estan en l’entorn social, familiar i relacional de la persona. Aquest és el món social.

Per tant, l’empatia i l’escolta activa són factors claus?

Exacte. L’educació social és diferent perquè entra al món de la salut per espais diferents, per exemple a través de l’animació sociocultural. Aquí hi ha un camí intens en tot el que fa la prevenció de moltes de les conductes de risc dels joves i els adolescents. Aquí hi ha tot el camp de la prevenció del consum de drogues, de la sexualitat, etc. L’educador social té un gran paper perquè dins de les seves tasques hi ha la de ser educador de la salut. Altres vegades és diferent, perquè l’educador social treballa a través de l’atenció a centres oberts, d’acollida, on s’atén a col·lectius en risc. Aquí professional social torna a tenir un paper important. Cada vegada necessiten més tenir formació en aquests àmbits que estan lligats a les conductes de risc dels joves i infants, perquè són conductes que després repercutiran en malalties.

Ariza opina que molts problemes de salut només es poden corregir si altres factors socials també estan vinculats / ©SANDRA LÁZARO

Al llibre apuntes que, sovint, “el dolor i les molèsties provocades per un procés cancerós passen a un segon pla, darrere del trencament que suposa el càncer en la vida quotidiana”.

El càncer, avui en dia, l’estem convertint, com la sida, unes malalties que produïen un nivell de mortalitat molt important, en malalties cròniques. Una malaltia crònica és una malaltia que conviu, d’una manera o altra, en el dia a dia de la persona malalta. Per tant, repercuteix en els hàbits, els costums, en l’organització, en l’estructura familiar, en la vida laboral si ha de fer baixes continuades… Darrere del diagnòstic hi ha molta història en el dia a dia del malalt. Aquí és on està l’espai del professional social, perquè va acompanyant tot aquest procés en el reajustament el procés laboral i familiar, ajudant en l’entorn del malalt. Són temes poc coneguts i tractats de la malaltia. La malaltia té una visió més diàfana del diagnòstic i el tractament i què passa específicament en un àmbit i un escenari sanitari. El món social està present en el dia a dia de moltes d’aquestes persones. És una feina poc visible però molt important.

Els professionals socials haurien de fer més prevenció o actuar únicament una vegada ja s’ha detectat la malaltia?

El professional social té dues accions: prevenció i tractament. Imagina una persona a qui li repercuteix una malaltia en el seu món laboral… Són els professionals els qui s’han d’encarregar de reinsertar aquesta persona, com ajudar-lo amb les baixes laborals, etc. La prevenció és l’altre gran camp. Al segon capítol del llibre parlem del que s’anomena els determinants socials de la salut. Per exemple, hi ha molts problemes de salut que depenen de la pròpia biologia humana: problemes genètics o específics de l’organisme. Hi ha altres problemes de salut que depenen moltes vegades de com vivim i del que fem. En canvi, és menys conegut, que moltes d’aquestes coses estan influïdes per capes superiors de com es viu socialment. Les condicions de vida determinen algunes conductes individuals i socials. En aquest moment assistim al desprestigi del consum de tabac, per què? Perquè hi ha hagut una sèrie de normes, en el món social, en la decisió política que han posat en relleu que és dolent fumar. Però no oblidem que fa 30 anys que qui fumava eren les classes altes i, per tant, les classes socials desafavorides no fumaven. Això indica que la salut depèn molt més del que es creu de com està articulada la societat. Això són els determinants socials de la salut.

Per tant, aquests determinants socials, poden afectar a l’aparició de desigualtats socials en la salut?

Acabem de viure una crisi econòmica molt important l’any 2008. Però això no afectarà igual a les persones segons a quina etapa de la vida l’hagi agafat. Hi ha infants a qui els ha afectat quan tenien de 2 a 5 anys, i que per tant s’han vist privats, en un moment clau, de manca de consum de proteïnes i consum nutricional bàsic. A aquests nanos aquest problema els acompanyarà tota la vida. Fins i tot pot condicionar els problemes que tindran de salut en la seva vida adulta. S’ha arribat a relacionar la manca de nutrició en la infantesa amb la malaltia d’alzheimer. Estem parlant que els problemes de salut en unes fases de la vida repercuteixen en unes altres. És per això que hem d’assegurar que hi ha elements de justícia social que eliminin aquestes desigualtats.

«L’educador social té un gran paper perquè també és educador de la salut» explica Ariza / ©SANDRA LÁZARO

Assegures que la importància dels determinants socials per explicar els processos de salut i la malaltia s’ha anat eixamplant. Per què?

Sí, en el sentit de perspectiva més àmplia d’aquestes influències del medi social. Fins ara el món de la salut pública ha estat presentat d’una manera molt medicalitzada. Durant anys el món de la salut s’ha vist vinculat al sistema sanitari i als centres sanitaris. Però la salut, on es juga de veritat, no és en els centres sanitaris, sinó en el dia a dia de les persones. La salut es va creant allà on una persona juga, s’educa, es relaciona, treballa… Als centres sanitaris vas quan perds la salut. L’atenció de la salut s’ha menjat el que significava abans l’atenció de la salut. És un camp que entronca perfectament amb el treball dels professionals socials. Cal que la salut figuri en tot el que és l’àmbit de l’acció política. Molts problemes de salut només es poden corregir si altres factors socials estan també vinculats.

Per exemple, les persones sense llar. Veiem el deteriorament d’aquestes persones, la detecció de malalties cròniques, addiccions, etc. Però el problema central d’aquestes persones, i és el que ho solucionaria tot, seria tenir un habitatge. La salut necessita intersectorialitat. Quan anem als barris a treballar, tan important és l’educació com que en un barri que té uns problemes urbanístics i arquitectònics a la gent li posin un ascensor perquè sinó la gent gran no pot accedir-hi. Aquí es veu la correlació immensa entre política i les polítiques de salut.

El professional social també té la capacitat de dinamitzar la comunitat i fer que la mateixa comunitat s’organitzi davant de determinats problemes de salut. Això és el que anomenem en el camp social l’ajuda mútua: associacions de persones que estan afectades per un mateix problema i que, en donar-se suport unes a altres, acaba tenint un efecte terapèutic. El primer cas que hi va haver va ser alcohòlics anònims. L’ajuda mútua, en una ciutat com Barcelona, és molt important. L’ajuda del grup, les persones que no són professionals, ajuda a determinar necessitats, a donar-se ajuda d’uns a altres. És un canvi immens per la salut. Això depèn del desenvolupament comunitari. És la gran diferencia que té la nostra societat actual. Fa 20 anys la xarxa comunitària de Barcelona, o de Catalunya, era molt pobre, en canvi ara s’ha desenvolupat molt més.

Per acabar, què recomanes als alumnes?

Són persones enormement entregades, però que no estan encara en el dia a dia de la problemàtica social. Intento que s’adonin que tan important és que s’hi llancin com la reflexió. Cal que aprenguin a aturar-se, analitzar, pensar i veure. Així, la seva acció serà doblement important. Parar dos minuts a veure què passa significarà que després pots ser molt més eficaç. Cal cridar a la reflexió i a l’anàlisi.

15/02/2017
L’augment de joves atesos en centres de salut mental públics satura la xarxa

Cada vegada són més els joves que acudeixen a un servei de salut mental. L’any 2015 70.521 van acudir a algun dels 54 centres de salut mental infantil i juvenil (CSMIJ) que hi ha a Catalunya, centres ambulatoris especialitzats en atenció psiquiàtrica i de salut mental. Aquesta xifra suposa un increment respecte l’any anterior, en què els CSMIJ van atendre’n 59.570. I el mateix passa amb els joves atesos a les unitats de salut mental dels hospitals. El 2015 aquestes unitats van registrar 1.844 altes, un 27% més que l’any anterior. Entre els motius de consulta hi ha alteracions de la conducta (el TDAH és el diagnòstic més freqüent), gestos auto-lítics o conductes disruptives.

Segons un informe presentat per la Taula del Tercer Sector aquest dimarts que analitza l’atenció en salut mental dels infants i adolescents, les causes que s’associen a l’increment de consultes són diverses. D’una banda, la crisi econòmica ha conduït a un augment en la demanda en les consultes en els serveis públics de salut i salut mental. De l’altra, factors com les ràpides transformacions en l’àmbit social, educatiu o familiar també han fet créixer els trastorns mentals entre els més petits.

Així, segons l’informe, l’increment de diagnòstics sumat a una inversió en polítiques socials destinades a infància insuficient -es constata una mancança de recursos en relació al volum de demanda- revela que la xarxa pública per atendre aquest tipus de casos està saturada.

Dificultats i mancances en la xarxa pública

L’informe exposa que entre les dificultats actuals en l’atenció als infants i adolescents hi ha la manca d’espais de reflexió i coordinació pels professionals de diferents departaments. Així mateix també constata “buits assistencials i duplicitats en el desplegament territorial del conjunt de la xarxa” que es tradueixen en inequitat territorial pel que fa a dispositius.

Des del tercer sector denuncien també un augment de les llistes d’espera i les dificultats per accedir a aquests tipus de serveis, a més d’escassetat de temps i recursos per als professionals. De fet, segons l’informe, s’ha detectat que no es cobreixen baixes ni jubilacions, fet que repercuteix en més estrès entre professionals. Així mateix reivindiquen més formació específica per als professionals -especialment en els serveis de pediatria- i serveis d’assessorament i suport a les famílies.

El model assistencial, excessivament biomèdic

Entre les mancances també es posa de relleu que la vessant biomèdica té un pes predominant en perjudici d’altres tipus d’intervenció. De fet, segons dades que recull el document, al 80% dels infants atesos en centres de salut mental se’ls ha prescrit un tractament amb fàrmacs mentre que al 20% un amb psicofàrmacs. En aquest sentit, des de la Taula aposten per un model més psicosocial menys centrat en el tractament farmacològic d’alguns diagnòstics i que promogui més accions destinades a la psicoteràpia.

14/02/2017
La ràdio que trenca tabús: «Davant del micròfon m’oblido de la meva malaltia mental»

«Sóc esquizofrènic», se sincera Àngel Antonio emmarcant una tímida ganyota de pesar amb els llavis. «A la meva família, excepte els meus pares, ningú sap que pateixo una malaltia mental. Em fa por parlar obertament sobre ella i em fa por sentir-me rebutjat pels altres, per això ho oculto», confessa aquest home de 49 anys de mirada afable i trets fràgils. Àngel Antonio s’asseu al costat dels seus cinc companys. Es posa els auriculars i es col·loca el micròfon a un pam de distància. «Com fan els locutors professionals», afirma aquest antic estudiant d’enginyeria industrial moments abans d’entrar en directe al programa Connecta amb Nosaltres.

El tècnic de so aixeca la mà per prevenir als sis locutors. Es fa el silenci a l’estudi de ràdio. Cares de tensió i concentració. El programa està a punt de començar. El pilot vermell s’encén. «Bon dia estimats radiooients i internautes. Estem en un nou programa de La Barandilla. Sóc l’Arturo i avui estan amb mi les col·laboradores de sempre: Francesc, Fernando, Fe, Paquita i Ángel Antonio […]».

Des d’abril del 2016 aquests sis malalts mentals de l’Hospital de Dia Lajman es posen davant dels micròfons de ràdio La Barandilla per fer visible la malaltia que pateixen des de fa anys i intentar trencar l’estigma que els ha apartat d’una societat que, en moltes ocasions, els tem i els rebutja per ser diferents.

«La societat té idees preconcebudes sobre els malalts mentals. Ens tenen por… Però som persones com els altres, no som bestioles rares», es lamenta Fe, de 45 anys, que va estar vuit anys sense sortir de casa. «La ràdio m’ha ajudat a relacionar-me, a deixar de tenir por, a parlar sobre la meva malaltia, a perdre la vergonya. La ràdio és pura màgia», se sincera aquesta dona. El desig més gran que té és poder «tenir una vida el més digne possible».

Segons les dades de la Confederació de Salut Mental a Espanya una de cada cent persones pateix esquizofrènia. És a dir, prop de 400.000 espanyols pateixen aquesta malaltia mental; això vol dir que, per cada pacient amb diabetis tipus I, n’hi ha quatre amb esquizofrènia.

Les malalties mentals suposen ja més del 40% de les malalties cròniques diagnosticades a Espanya, i a més són la causa més gran de discapacitat. D’altra banda, les estimacions apunten que, en els pròxims anys, un 1% de la població nacional desenvoluparà alguna forma d’esquizofrènia durant la seva vida i és possible que aquestes xifres augmentin.

La ràdio com a teràpia

«La ràdio, dins de la salut mental, és un instrument important perquè aporta als pacients autoestima, motivació… i, per descomptat, els agrada que els escoltin perquè per a ells suposa un reconeixement per part de la societat», afirma Ana Lancho, Gerent de l’Hospital de dia Lajman.

«Qualsevol que escolti La Barandilla no sabria dir si les persones que fan el programa tenen problemes mentals. I el resultat són els milers de descàrregues que hi ha cada dia al web. Quan s’encén el pilot vermell deixen de ser malalts mentals. Aquest és l’èxit més gran», sentencia.

«M’agradaria que els nostres oients difonguin el que fem a la ràdio perquè la malaltia que patim sigui més visible del que és i que la societat es conscienciï d’aquesta guerra que cada un de nosaltres tenim en el nostre interior», comenta l’Arturo, presentador del programa Connecta amb Nosaltres.

Aquest madrileny, de 51 anys i nas aguilenc, tenia una brillant carrera en el món de la interpretació quan, el 2010, la seva vida es va veure truncada arran d’una profunda depressió. «La malaltia em va destrossar la vida. Els meus companys de professió em van girar l’esquena. La meva parella em va abandonar… La societat ens arracona fent-nos creure que no som persones. Nosaltres lluitem, cada dia, per viure i per resistir», afirma l’Arturo.

Sap l’important que és per a altres malalts donar visibilitat a les malalties mentals però, al mateix temps, prefereix que la gent no sàpiga que ell mateix està malalt. «Em fa moltíssim respecte fer-ho públic, per això la ràdio suposa per a mi un al·licient a aquesta vida de sofriment. Posar-me davant d’un micròfon m’ajuda a oblidar-me durant una hora al dia de la meva malaltia», se sincera.

La Barandilla té com a objectiu trencar esquemes i donar visibilitat a un problema tabú a la societat. Segons les dades de la Confederació Espanyola d’Agrupacions de Familiars i Persones amb Malaltia Mental més d’un milió d’espanyols tenen una malaltia mental greu i menys de la meitat reben suport psicològic i rehabilitació psicosocial. Les malalties mentals representen el 12,5% de totes les patologies, un percentatge molt superior al càncer i als trastorns cardiovasculars.

«La salut mental fa una mica de por a la societat i això converteix els malalts en persones estigmatitzades. Cal conscienciació com a societat per no arraconar, aquests pacients no saben gestionar bé les seves emocions i ser rebutjats suposa fortes depressions, frustració, desconfiança…», afirma Ana Lancho.

«Han boicotejat la meva dignitat per ser malalt mental»

Les persones amb una malaltia mental greu tenen grans dificultats per desenvolupar una vida social i aquesta situació repercuteix en la seva qualitat de vida i en la seva autoestima. Se senten arraconats, assenyalats i menyspreats, és el que els fa aïllar-se en el seu petit món del qual els costa sortir. «És molt dur assumir que un està malalt però si, a més, s’encarreguen d’estigmatitzar-nos, és impossible tirar endavant», confessa Paquita, de 50 anys, que va estar molt temps sense voler sortir de casa.

Paquita, 50 anys. Durant diversos anys va formar part d’una coral de cant / ALEJANDRO MARTÍNEZ VÉLEZ

Coqueta. Llavis pintats de vermell intens. Somriure dolç. Fa 25 anys, mentre era a la Facultat de Dret, va perdre la memòria i, des d’aquest moment, va començar a caure en picat. Va deixar la carrera, les seves amigues li van fer el buit, va abandonar el Cor en el qual cantava… «La ràdio pot ser una porta oberta a un món de possibilitats», afirma. «Ens hem convertit en la veu d’aquells malalts mentals que no poden fer-ho. Som els portaveus d’un col·lectiu que pateix i que per culpa de la societat té unes importants barreres que no sempre poden superar», comenta. «Ningú està lliure d’aquesta malaltia», recorda aquesta dona, que explica que el seu somni seria entrevistar «Montserrat Caballé o al Papa Francesc».

«Tot ésser humà té dret a tenir dignitat i a mi me l’han boicotejat per ser malalt mental», afirma Francisco, de 46 anys i a qui li falten cinc assignatures per llicenciar-se en Dret. «Estava estudiant a la Universitat Autònoma de Madrid quan vaig patir un brot psicòtic i el meu món es va aturar. El meu pare, que era psiquiatre, mai va acceptar la meva malaltia», es lamenta Francisco, que confessa que li hagués agradat poder estudiar Periodisme. «No tinc molts amics, però a la ràdio em sento lliure. Si tinc un dia dolent, em poso davant del micròfon i tot s’oblida. La ràdio m’ajuda a sentir-me realitzat», sentencia.

Els cascos de Fernando i unes petites anotacions de Francisco sobre la taula de l’estudi / ALEJANDRO MARTÍNEZ VÉLEZ

Fernando, de 49 anys, és el més conscienciós dels sis. Meticulós fins a la medul·la, és qui prepara els perfils dels entrevistats que cada dimarts acudeixen al programa. Aquest enginyer aeronàutic treballava a l’exèrcit de l’aire quan va començar a tenir atacs de pànic, paranoies, angoixa i depressió. Porta tractant-se des dels 35 anys i no té amics perquè tots es van allunyar d’ell quan van saber de la seva malaltia. «Nosaltres som persones amb sentiments. Necessitem l’afecte i l’afecte de la societat. Molt poques vegades el tenim», reconeix. La ràdio s’ha convertit en el seu trampolí per intentar millorar. «En els primers programes em sentia superat i vaig estar a punt de deixar-ho, però vaig decidir afrontar-ho i ara la ràdio m’aporta coses molt positives com alegria, una cosa que creia perduda», sentencia.

Àngel Antonio. Paquita. Arturo. Francisco. Fe. Fernando. Sis persones amb carreres brillants i prometedores, les vides de les quals van canviar de la nit al dia. Ara s’han convertit en la veu dels malalts mentals per demanar, a través de les ones, la visibilitat que es mereixen.

13/02/2017
«Moltes famílies defensores de l’ablació han abandonat la idea gràcies a la prevenció»

Adama Boiro, d’origen senegalès, és mediadora comunitària a Girona i membre fundadora de l’associació Jokkere Endam, que centra l’actuació en els drets sexuals i reproductius de dones migrades residents a Catalunya. Entre altres tasques Boiro es dedica a la prevenció i la conscienciació sobre la mutilació genital femenina, una pràctica consistent en la lesió del genital femení que és reconeguda internacionalment com una violació dels drets humans de les dones i nenes. «Fa molts anys era de les persones que creia en les mutilacions», admet. Ara és de les que es dediquen a convèncer a famílies que resideixen a Catalunya de per què no fer-ho.

Segons dades d’UNICEF, més de 130 milions de dones a tot el món han patit mutilació genital femenina. Per on passa l’eradicació d’aquesta pràctica, que és considerada una violació de drets humans?

Falta molta feina per fer i s’ha de fer sobretot molta conscienciació i sensibilització, sobretot a aquelles persones que poden patir d’alguna manera directament -noies de 16,17 o 18 anys- o a aquelles mares que tenen filles que corren el perill de ser mutilades. D’altra banda també cal treballar molt amb els homes, conscienciar-los i que ho vegin com una vulneració de drets d’una persona i com un risc per a la salut.

Què suposa per una dona o una nena ser mutilada? Pel que fa a salut però també a altres nivells.

Quan parlem en l’àmbit de la salut, per exemple, moltes dones no relacionen problemes de salut que pateixen amb la mutilació però en molts casos és així, com ara infeccions d’orina. També pot provocar una hemorràgia en el moment de la mutilació i complicacions en el part. A banda d’això, també pot suposar un problema en les relacions sexuals a l’hora de sentir plaer.

Quina és la situació a Catalunya de les dones migrants respecte a la pràctica de la MGF?

Tot i que jo sempre penso que es pot fer més reconec que Catalunya és una de les comunitats pionera en prevenció. N’és un exemple la jornada que es va fer l’any passat a Girona el 6 de febrer, on va quedar clar que hi ha consciència i coneixement que la mutilació genital femenina és una vulneració de drets humans, un delicte, però encara falta informació sobre les conseqüències que té aquesta pràctica per la salut. Hem de posar més l’accent en aquest punt, també perquè les relacions que tenen els professionals de la salut amb la resta de la ciutadania no la podem tenir des d’altres àmbits. Quan tens una nena petita cal fer una sèrie de revisions mèdiques amb el pediatre i hi ha una relació molt fluida amb els professionals sanitaris, que tenen possibilitats de treballar aquest tema perquè tenen informació real de les conseqüències de la mutilació.

Hi ha prou formació entre professionals sanitaris?

Els professionals tenen clar que si cal, hi ha un protocol que han d’activar. Ara bé, la part de prevenció, d’informar, etc., de la qual també tenen responsabilitat, queda reduït una mica al criteri personal del professional. No hi ha una revisió o un seguiment personalitzat dels casos. Per exemple, quan es fan jornades formatives moltes vegades veiem persones de l’àmbit del treball social o del cos de Mossos d’Esquadra i no tant professionals sanitaris.

Des del 2002 les administracions públiques treballen l’abordatge de la MGF amb el protocol que comentaves. En què consisteix?

El protocol normalment s’activa quan hi ha un viatge imminent en què hi ha un risc. En aquest cas l’escola avisa serveis socials, que poden contrastar amb el CAP si la família ha anat a fer la revisió. Des del CAP es pot citar a la família per una revisió i demanar la signatura del document de compromís de no mutilació. Si la família no vol, en aquest cas s’activa als Mossos, que poden derivar el cas a la justícia. El problema del protocol és que s’activa quan ja és tard. A més, arribar al jutjat tampoc no és bo i el patiment de la nena, la família i els treballadors implicats…podria evitar-se. Fent més prevenció i actuant amb més antelació allò ideal seria no haver d’arribar a activar el protocol.

Quin és el col·lectiu en què aquesta pràctica té cabuda? Quin tipus de famílies?

És difícil emmarcar la pràctica en un tipus de família. Ens podem trobar que si una família la mare és d’ètnia wolof, que no practiquen l’ablació, però el pare és d’una altra ètnia que sí i que és patriarcal hem de considerar-ho com una família de risc. Si és a l’inrevés, podríem dir que no hi ha tant de risc tot i que el risc segueix existint sempre. De vegades et trobes famílies aquí que tenen clar que no mutilaran però dins de la família hi ha els que segueixen al país d’origen i aquests no tens tan clar que no estiguin a favor de la mutilació. Sovint els infants passen les vacances amb aquests familiars i els pares es queden aquí, per tant en general hi pot haver risc.

És cert que moltes famílies van arribar aquí com a defensores de l’ablació i que han abandonat aquesta idea?

Sí. Això ho podem dir clar. A Catalunya realment t’adones que cada vegada surten més dones de grups de prevenció i treball que entenen per què no defensar l’ablació i per què està penat per llei. També cada cop surten més homes que tenen clar que no ho faran. Si comparem la situació actual amb els anys 98 o 99, quan es va començar a treballar aquí el tema es nota molt la millora.

En part és gràcies a la prevenció i la conscienciació?

Sí. Jo fa molts anys era de les persones que creia en les mutilacions, no hi veia un problema. El dia que vaig tenir molt clar que aquesta pràctica tenia moltes conseqüències per la salut i que vulnerava els drets dels infants i les dones, vaig veure que de la mateixa manera que m’havien convençut a mi jo volia convèncer a altres. D’alguna manera això és el que m’ha dut a fer aquesta feina.

Quin rol juga en tot això [en la prevenció] la teva tasca com a mediadora?

Treballar de mediador entre la societat autòctona i la societat que té un altre origen, com jo, ajuda a dur a terme aquesta tasca de fer entendre totes les conseqüències que té una mutilació per a una dona i també a l’hora de ser mare. La mutilació és una pràctica però hi ha tot un procés després i això és el que cal explicar.

Com veus l’evolució del programa de la sanitat pública per una reconstrucció de clítoris a les dones que han patit una ablació? Segons dades de Salut, 9 dones han pogut sotmetre’s a aquesta intervenció des de la posada en marxa del circuit l’any 2015.

Ho veig molt positiu tot i que sento que s’ha d’informar molt, molt bé sobre què és. La dona no ha de pensar que l’endemà o al cap de dos mesos serà una dona amb plaer sexual complert. El plaer sexual no només està en el clítoris, hi ha dones que pensen que amb la reconstrucció el plaer serà ple. He parlat amb dones que després de la reconstrucció se senten millor però també recordo una dona que el fet de sotmetre’s a la reconstrucció li va fer reviure la mutilació. Hem de vigilar que, en casos com aquest darrer cas, hi hagi un acompanyament psicològic.

09/02/2017
Hospital de dia d’adolescents: educar des de la columna més feble

Un adolescent enrabiat s’enfila dalt d’un til·ler. El seu professor, l’Àlex Lama, li va al darrere carregat amb un iPad. Puja també a l’arbre, xerren una estona i acaben fent la classe allà dalt. Aquesta és una escena impensable en un centre educatiu convencional, però no a l’Hospital de Dia d’Adolescents de Girona, on fins fa poc t’hi podies trobar també la profe Núria Terés asseguda al costat d’una jove, escoltant els seus neguits mentre totes dues feien ganxet. En educació, «el més important no és ser, sinó ser-hi», ha deixat escrit el filòsof Joan Carles Mèlich. En aquest centre de salut mental per a joves, els mestres hi són.

Terés va morir l’octubre passat després de batallar contra el càncer. Aquest és un reportatge que reconstrueix la vida al centre de salut mental on va fer de professora durant els deu últims anys de la seva vida, fidels al seu compromís amb els adolescents, i des d’on ideava els articles que publicava a El Diari de l’Educació. El seu lloc de profe l’ocupa ara l’Àlex Lama, un docent jove que ja estava a mitja jornada al centre, que va aterrar a Salt després d’apuntar-se a llistes i sense experiència a les aules. Ara en té més que la majoria en una d’hospitalària.

Des de l’any 2002, en els 24 hospitals catalans que tracten amb joves amb problemes de salut mental, entre ells aquest centre de Salt, incorporen la figura del docent. Professors com l’Àlex, un més dins un equip interdisciplinar conformat per psicòlegs, psiquiatres, terapeutes ocupacionals, educadors socials, infermers… “L’institut és un puntal per al desenvolupament dels adolescents, per això cal un docent que els ajudi a reprendre els aprenentatges i a seguir en contacte amb l’escola”, detalla Glòria Tràfach, psicòloga i cap de serveis de l’hospital de dia.

Aquí hi venen cada dia una quinzena de joves d’entre 12 i 18 anys amb transtorns mentals que requereixen d’ajuda intensiva. No són interns, hi assisteixen en horari escolar, com qui va a classe, però la seva situació és tan greu que han hagut de sortir temporalment de l’institut. “Temporalment”, subratlla l’Àlex. “La nostra principal preocupació és que puguin tornar a l’institut, relacionar-se amb els companys…”, exposa aquest professor. Ni les notes, ni tan sols el graduat.

De fet, la tasca d’un professor en un hospital de dia té poc a veure amb les classes. La part acadèmica és secundària quan ets adolescent i has de sortir de l’anorèxia o tractar-te de transtorns psicòtics. La vida en aquest hospital passa per enrolar els joves en activitats diverses amb vessant terapèutica. Des d’un taller de cuina a un d’art o de còmics. En el seu cas, l’Àlex s’encarrega del de cinema. Preparar un curtmetratge pot ser un instrument per treballar l’autoestima, les habilitats socials, l’autoconeixement… “Els ajuda a entendre què els passa, en activitats d’aquest tipus despleguen el que duen dins”, sosté Tràfach.

Però el principal valor del docent en aquests hospitals és el contacte amb l’institut. A la pràctica, això significa que cada setmana l’Àlex recorre les carreteres gironines en busca de centres de Secundària de la Bisbal, Olot, Blanes o Ripoll. A vegades s’hi està tot el dia. Els tutors d’aquests joves són fonts d’informació primordials per abordar els seus problemes, però en general, segons aquest professor, “falta conscienciació” sobre els problemes de salut mental. En ocasions aquests joves queden catalogats simplement com a conflictius, carn d’expulsió.

Àlex Lama / Foto: Carles Palacio

La funció més pura de l’educació

Aquestes excursions per coordinar instituts i hospital les va instaurar la Núria Terés, la precessora de l’Àlex com a professora a l’Hospital de Dia d’Adolescents de Girona durant 10 anys. De la seva biografia destaca que va ser professora de Biologia i regidora durant vuit anys a l’Ajuntament de Girona per ICV, però els seus companys la recorden més aviat per ser “una gran acompanyant emocional” dels adolescents, vocacional fins al punt de remoure cel i terra abans de deixar un sol jove a l’estacada.

Aficionada al ganxet –la seva bici tunejada amb llana és la més bonica que ha circulat entre el Ter i l’Onyà–, havia posat en marxa tallers de llanoteràpia al centre. “Un dia una alumna li va explicar que li agradaven els gossos, i acte seguit se’n van anar totes dues a comprar llana al mercat de Salt per fer-li un vestit al gos”, recorda l’Àlex. Fer un pla educatiu a mida com un sastre amb els seus vestits. “Ser professor aquí és com ser artesà, cada alumne mereix tota l’atenció”, conclou. “És el nivell més pur de la funció educadora: el que importa és el noi o la noia, i absolutament tota la resta està al seu servei”, resumeix Albert Quintana, el marit de Núria Terés.

Terés va construir la seva mirada respecte del sistema educatiu a través de les finestres d’aquest centre hospitalari de Salt. Entre les angoixes i les preocupacions dels adolescents amb més dificultats es coïen els articles que publicava a El Diari de l’Educació periòdicament. “Estava convençuda que el sistema educatiu s’ha d’estructurar a partir dels més febles, dels marginats, dels que ni tan sols estan considerats”, sosté Quintana. Sovint feia servir una cita del pedagog Francesc Carbonell: “La resistència d’un pont es mesura per la seva columna més feble”. ¿Resistiria la institució escolar aquesta prova? Segurament no.

El seu compromís amb els adolescents anava acompanyat d’una altra de les seves qualitats més recordades: la capacitat de mobilització. Activisme en el significat més pur del terme. “Sabia a quines portes calia trucar i a quins telèfons havia de trucar per, posem per cas, aconseguir que s’ajudés a un alumne a pagar el bitllet de l’autobús, sense el qual no podia venir cada dia a l’aula”. Així ho resumeix Quintana.

Núria Terés

Els nens de la crisi, cada cop més joves

Terés, com tots els professionals de l’hospital, va haver de lidiar també amb les conseqüències que la crisi econòmica ha generat sobre l’estabilitat dels joves. En una enquesta exhaustiva de l’Hospital Sant Joan de Déu publicada l’any passat ja quedava clar que la generació infantil de la crisi pateix més problemes de salut mental i de conducta. Ho confirmen a Salt. “La crisi fragilitza i fa vulnerable el menor, que hauria de ser cuidat per les famílies, que no sempre poden, i tampoc el sistema no els ajuda”, reflexiona Tràfach.

Aquesta inestabilitat, a més, afecta els més petits. Fa més de cinc anys, la gran majoria dels adolescents que assistien a l’hospital tenien entre 16 i 18 anys. Avui el 80% té entre 12 i 15 anys. També hi ha tingut a veure la millora de la detecció precoç de les patologies greus, però Tràfach té clar que l’impacte de la recessió econòmica en les famílies ha afectat emocionalment els seus fills.

Entre els diagnòstics més presents hi ha els transtorns alimentaris, que suposen gairebé la meitat dels casos. Sobretot noies. Aquest fenomen requereix també de mà esquerra per part del professor, l’Àlex, que ha de lidiar amb tutors i famílies que sovint estan encantats amb el rendiment acadèmic de l’alumne. “Aquella nena, que ha encandilat tothom amb un somriure i bones notes, resulta que no pot anar més a classe perquè ho diuen en un hospital. Costa d’entendre”, resumeix l’Àlex. Ho neguen les famílies i ho nega, és clar, l’afectada. “Com que moltes són cracks en els estudis no es volen plantejar res a nivell personal”, exposa.

La vida a l’Hospital d’Adolescents de Dia de Girona no és senzilla. Les teràpies es veuen aturades a vegades per crits i picabaralles. L’adolescència és una etapa d’extrems, també en el patiment. Però acte seguit es pot veure un professional passejant amb un adolescent pel parc, instants valuosos d’una atenció que el sistema escolar no els sap proveir, i sense la qual es veuen abocats a l’abisme. El que feia que la Núria Terés es volgués jubilar treballant aquí era això, un acompanyament emocional a mida que ara enganxa l’Àlex, i que ajuda els joves a no sortir-se del difícil camí que els ha de dur de tornada a l’institut.

Exterior edifici Til·lers. Centre de Salut Mental de l’Hospital Santa Caterina de Salt. / Carles Palacio

08/02/2017
La cara menys visible del càncer: l’impacte sobre el benestar emocional

«He passat per moltes coses però el càncer és lent i avorrit», explica Gohar Yeritsyan. Fa tres anys li van diagnosticar un càncer de mama. Després de mesos convençuda que no necessitava cap ajuda va arribar el dia: després d’operar-se d’una mastectomia i sotmetre’s a una reconstrucció de pit, Gohar va acudir a Oncolliga, entitat que té per finalitat l’atenció psicosocial a persones amb càncer i als seus familiars. «Un dia em vaig aixecar, no sabia on anar i vaig venir aquí», reconeix.

El càncer afecta cada vegada més persones a Espanya. Segons les últimes dades de la Societat Espanyola d’Oncologia Mèdica (SEOM) el 2015 es van diagnosticar 247.771 tumors, sobrepassant la xifra de les estimacions fetes. El quart càncer més diagnosticat és el de mama, per darrere del colorectal, pròstata i pulmó. Només el 2015 22.747 dones van rebre aquest diagnòstic. A Gohar Yeritsyan la notícia li va arribar un 26 de juny de 2014. Era a l’Hospital Sant Pau. Allà li van parlar per primera vegada d’Oncolliga però en aquell moment va decidir no anar-hi. Durant la seva lluita per superar aquesta malaltia, però, l’impacte sobre la salut mental, sovint poc visible, la va portar fins aquí.

Gohar s’autodefineix com una persona forta i lluitadora. La seva psicooncòloga, Patricia Martí, assenteix amb el cap quan Gohar tria aquests adjectius per descriure’s. «L’impacte que genera un diagnòstic de càncer i els tractaments tenen efectes diferents en cada persona», puntualitza Martí. «N’hi ha que ho veuen com una debilitat, però no va d’això. Demanar ajuda és ser savi amb un mateix», afegeix.

Aquesta professional, especialitzada en psicooncologia, explica que fins i tot hi ha persones que acudeixen a la recerca d’ajuda dos o tres anys després de superar un càncer. En el cas de Gohar, una complicació mèdica -una infecció- va ser el detonant perquè es decidís a demanar ajuda psicològica perquè va retardar la seva recuperació i la reconstrucció del pit.

«La persona diu coses que no diria en un altre context»

Patricia Martí explica que en les sessions l’important és que la persona senti que té un espai de seguretat en tancar la porta sense por a sobrepassar qui té davant perquè sap que és un professional. «A diferència del que pot compartir amb els seus familiars o amics, aquí la persona s’atreveix a dir coses que no diria en un altre context», afegeix. «Tenir un professional al costat et dóna molta confiança per explicar segons quines coses. Jo em sentia molt sola», comenta Gohar.

L’impacte de la malaltia va més enllà del malalt. És per això que a Oncolliga el servei de suport no està només dirigit a pacients. Els familiars, la parella o els amics també poden buscar ajuda en aquest espai. «Donem unes pautes per saber com manejar-se en situació d’alt impacte emocional i perquè expressin les seves pors i la seva crispació», explica aquesta psicooncòloga.

Un procés de diverses fases

El suport psicològic que s’ofereix té com a objectiu ajudar a la persona a afrontar la fase en què es troba per després adaptar-s’hi el millor possible. No obstant això, cada fase és diferent. En l’espera del diagnòstic, explica Patricia Martí, els nivells d’ansietat es disparen enormement perquè hi ha una alerta i passen uns dies fins que no es verifica si és una cosa maligna o no.

«Durant els tractaments es necessiten més espais d’escolta perquè la persona pugui queixar-se i no sentir que minimitzen el seu malestar. Hi ha estratègies i recursos per a abans de la quimio o després, abans de la cirurgia, etc.», comenta. Amb tot, matisa, «sovint els recursos els té la persona però pot ser que no els vegi». Gohar explica, per exemple, que després de l’operació no se sentia amb forces per sortir de casa i que hi havia preguntes que no s’atrevia a fer a l’hospital. «Hi ha dones aqui els fa vergonya dir al seu metge que els fa por perdre el cabell perquè senten que des del punt de vista mèdic això serà secundari i serà minimitzat», explica Martí. Precisament entre els serveis que ofereix l’entitat on treballa també n’hi ha un d’estètica oncològica.

Gohar, en un moment de l’entrevista. / © SANDRA LÁZARO

L’última fase -quan ja s’han acabat els tractaments- passa, en la teoria, per tornar a la normalitat. No obstant això, emfatitza Martí, la vida d’una persona que ha passat per un càncer mai torna a ser com abans. «Això genera frustració, hi ha una pressió comunitària molt forta i sovint la persona es culpabilitza per no arribar a tot el que arribava abans», explica.

«Venir aquí m’ha ajudat molt a entendre el que he viscut i a veure la realitat d’una altra manera, a pensar diferent. El càncer és un examen de vida», diu contenta Gohar. Des de la Federació d’Entitats Contra el Càncer (FECEC) han iniciat aquesta setmana una campanya per recaptar diners perquè entitats com Oncolliga puguin desenvolupar programes com aquest de suport psicològic.

03/02/2017
«Privar les dones d’una activitat enriquidora com la ciència perquè «no és per a elles» és injust»

Aquest és un article de El Diario de la Educación

Marta Macho és matemàtica, professora de Geometria i Topologia a la Universitat del País Basc i editora del blog ‘Dones amb ciència’. A finals del 2016, de visita per Madrid, va intervenir en una jornada a la Universitat Autònoma de Madrid per parlar de la situació de les dones a la ciència, a la investigació. Parlem amb ella sobre aquesta realitat, després que l’últim informe PISA desvelés que en ciències les diferències entre noies i nois no són substancials. Encara que sí que ho sigui en Matemàtiques. Preguntada sobre què diria a una nena per convèncer-la que les matemàtiques són «fàcils», respon que «no crec que ho siguin. Són belles, emocionants, fascinants…».

Què és mujeresconciencia.com i per què neix?

‘Dones amb ciència’ és un dels blogs de la Càtedra de Cultura Científica de la Universitat del País Basc / Euskal Herriko Unibertsitatea, i l’àmbit d’actuació és la difusió social i promoció de la cultura científica.

Va néixer a iniciativa del responsable de la Càtedra, Juan Ignacio Pérez, que desitjava dur a terme alguna iniciativa que donés suport a la promoció de la igualtat d’oportunitats entre homes i dones en l’àmbit científic. La desigualtat en aquest camp és òbvia, sobretot a mesura que s’avança en els llocs de responsabilitat, tant en investigació com en llocs de política científica. Va contactar amb mi per veure si em semblava factible; la idea em va semblar estupenda i vaig recollir amb il·lusió l’encàrrec de coordinar l’edició d’aquest blog, l’objectiu primordial és mostrar el que fan i han fet les dones que s’han dedicat i es dediquen a la ciència i a la tecnologia.

El blog es va inaugurar el 8 de maig de 2014, el principi va ser lent. Com a editora vaig començar amb una mica de timidesa; però en aquests dos anys i mig de camí hem après, observat i compartit les nostres entrades en xarxes socials. Hem crescut molt i de pressa a força de constància, d’afecte i de no deixar de publicar la nostra entrada diària ni en festius ni en vacances.

A qui us dirigiu?

El blog es dirigeix a un públic no especialista, i probablement s’ha convertit en una bona eina en l’àmbit educatiu. A través d’efemèrides, biografies de científiques, recomanacions de llibres sobre dones de ciència o de divulgació científica escrits per dones, cites, exposicions o iniciatives dutes a terme per donar a conèixer a científiques, vídeos amb conferències impartides per dones o sobre elles, entrevistes, iniciatives artístiques, etc. Intentem parlar de ciència i les seves protagonistes, dones, per mitjà d’un format dinàmic, divers i atractiu.

Són les dones pitjors per a les ciències?

Per descomptat que no. El que estem és ‘menys motivades’ per a la ciència. La societat percep la ciència com una disciplina masculina; l’entén en moltes ocasions com vinculada a la ‘genialitat’, a habilitats vinculades als homes. Les dones tenim l’etiqueta de ‘treballadores’, molt bones per ser personatges secundaris, en particular en ciència.

Als nens, des de petits, se’ls anima a participar, a atrevir-se, a ‘menjar-se el món’. Amb les dones s’és molt més paternalista i, per tant, se les frena sistemàticament, dirigint-les a carreres ‘més adequades’ per a elles.

Per què s’obtenen en avaluacions internacionals pitjors resultats que els seus companys?

Aquí de nou el problema és l’estereotip. Cap avaluador o avaluadora pensa -en teoria, tot i que també n’hi ha- que les dones siguem pitjors en l’activitat científica. Però el que sí que actua és aquesta part subjectiva, la qual inconscient. Els estereotips que se’ns inculquen des de ben petits, aquests calen, no pensem que els tenim adquirits. Però allà hi són, i ho estan per a cadascuna de les decisions que prenem.

Recordem un famós estudi encarregat per la National Science Foudation (EUA) en què s’enviava un mateix currículum d’una persona recentment graduada a cent vint professores i professors. Havien de jutjar les seves competències, les seves possibilitats de realitzar amb èxit una tesi doctoral o el sou que mereixien, entre altres coses. La meitat dels dossiers portaven nom de dona –Jennifer– i l’altra meitat d’home -John-. Els avaluadors, tant els homes com les dones, van jutjar més durament les Jennifer que els John.

Quina és la importància de la manca de referents femenins en ciències a l’hora d’apropar aquestes disciplines a nenes i joves?

No tenir referents fa percebre la ciència com una activitat masculina, aliena a les dones. Com pot voler una nena ser enginyera aeronàutica si les imatges d’aquests professionals són sempre masculines? Per decantar-se per una professió és necessari sentir-se part del grup.

N’hi ha que defensen la possibilitat d’una educació separada per sexes per millorar els resultats d’unes i altres. Què opines?

Crec que no és bo separar les nenes dels nens, com crec que no és bo separar els que tinguin habilitats diferents -millors o pitjors- de la resta del grup. Entenc que l’escola és un aprenentatge a molts nivells, i entre altres coses, s’ha d’aprendre a reflexionar i a ajudar. Els ritmes de l’alumnat són molt diferents per diferents motius. També s’aprèn a viure en societat a l’aula, a acceptar les diferències, a entendre-les i a saber reaccionar-hi. Sé que per al professorat és complicat tenir persones amb nivells diferents, però l’ideal seria poder atendre les necessitats de cada un.

Alguns estudis parlen de la diferència de tracte que docents (homes i dones) donen a les seves classes a nenes i nens pel que fa a l’ensenyament de matemàtiques i de com això influeix després en les creences i actituds cap a aquestes disciplines.

L’altre dia vaig sentir comentar a una persona d’ensenyament secundari que a l’aula s’incentiva més als nois, molt més. Crec que passa una cosa semblant a la universitat.

Les matemàtiques requereixen reflexió i idees a vegades atrevides. S’aprèn molt proposant maneres d’afrontar exercicis; les matemàtiques no consisteixen en mers càlculs com molta gent creu. I allà, els nois solen funcionar millor. S’atreveixen a proposar estratègies i solucions, perquè -opino- mai se’ls ha limitat en aquest aspecte. Jo mateixa animo als meus estudiants a què diguin el que se’ls ocorri, encara que estigui malament; analitzant els errors propis o aliens s’aprèn més que llegint definicions i provant teoremes. Però elles s’atreveixen molt poc a contestar. La por a la fallada les venç. Ningú les ha animat a intentar-ho. Aquestes actituds van calant i es converteixen en norma. Una llàstima, perquè hi ha alumnes brillantíssimes que mai participen en les discussions de l’aula. Es perd un gran potencial d’aprenentatge -per elles i els seus companys-, i a més elles malgasten la satisfacció de donar una resposta brillant i encertada.

Per què és important que hi hagi més dones en el món de la ciència investigant? Què ens estem perdent?

És important, en primer lloc, per a elles. Privar la meitat de la població d’una activitat enriquidora perquè «no és per a elles» és injust. D’altra banda, és injust per a la societat. Gràcies a la ciència, la nostra vida ha millorat, vivim més anys i vivim millor. Per què prescindir de les dones amb les seves idees, la seva creativitat, els seus interessos, la seva manera de treballar? Tenir grups de treball diversos és l’ideal per avançar en qualsevol disciplina: homes i dones, persones amb diferents formacions, edats, vivències… Cada persona aporta el seu punt de vista, no hi ha res millor que els col·lectius heterogenis.
Potser les dones podrien decidir canviar alguns dels temes d’investigació, potser aconseguirien que la ciència fos menys competitiva i més col·laborativa, potser… Potser alguna de les dones a les quals se’ls ha vetat fer ciència hauria ja descobert la cura del càncer.

Com influeix el desigual repartiment de les responsabilitats entre homes i dones en l’accés d’aquestes a segons quines carreres científiques o professionals?

La carrera investigadora requereix molt temps de reflexió. L’aprenentatge i el descobriment no són lineals. Hi ha moments en què tot està molt clar i altres en què sembla que no avances. Però fins i tot durant aquests moments d’aparent bloqueig, les idees s’estan ordenant al cap. Les dones tenim moltes més responsabilitats vinculades a una ajuda -de nenes i nens, persones malaltes o velles-. La multitud de tasques que abasten les dones fan que el seu temps sigui -per dir-ho d’alguna manera- de ‘pitjor qualitat’; i en investigació això és dolent, perquè cal invertir molt temps perquè els coneixements s’ordenin i les idees flueixin.

Hem millorat amb el temps?

Sí, clar que sí. Les dones estem presents a la universitat i a molts llocs de treball. I, a més, es parla d’això, molt, cada vegada més. Però no tot està aconseguit. Hem passat a una situació ‘més subtil’, més relliscosa, en la qual l’autocomplaença pot portar-nos a assistir a un retrocés. Hi encara desigualtats, i no cal deixar de lluitar fins a aconseguir acabar amb elles.

En una xerrada fa unes setmanes a Madrid parlàveu del fet que hi havia més dones en carreres científiques tècniques, i menys en les «pures». Per què passa això?

Matiso una mica, no és ben bé així. Hi ha més dones en disciplines més aplicades – Estadística davant de matemàtiques, o laboratori davant de llapis i paper- que en disciplines més pures. Però precisament en carreres tècniques -enginyeries, informàtica, etc.- hi ha molt poques dones. En el cas de ciència pura es necessita molt temps, però temps «de qualitat» per avançar. I les dones tenen menys temps. En el cas de les enginyeries, l’estereotip està molt present i impedeix que les dones optin per aquest tipus de formació.

Quines accions poden realitzar-se i des de quan per millorar la visió que tenen, en particular les nenes, de les ciències? O millor dit, de la seva capacitat davant d’elles.

Crec que és necessari divulgar a diversos nivells. En primer lloc entre el públic en general. Mostrar-los que la ciència no és una activitat masculina -conferències, blogs, etc.-: les famílies i l’entorn social de les nenes influeixen de manera contundent en l’elecció de les professions. Si la societat entén que una dona està igual de dotada que un home per fer ciència, potser es passaria del desànim sistemàtic en el cas de les noies -‘Millor fes una cosa una mica més de dona! ‘- al tracte estimulador en el cas dels nois.

I d’altra banda, cal divulgar entre les nenes. Crec que és important que les joves coneguin exemples reals, propers, de dones fent ciència.

Què li diries a una nena, a una jove, per convèncer-la que les matemàtiques són «fàcils»?

No li diria que són fàcils, perquè no crec que ho siguin. El que li diria és que són belles, emocionants, fascinants… Li diria que encara que de vegades costi una mica començar, amb treball i ganes, es poden entendre i començar a ‘jugar’ amb elles sense por. Li diria que el plaer del descobriment és sublim.

Podries donar-me algun exemple d’activitats d’acostament de les ciències, de les matemàtiques per a nenes de Primària o Secundària?

Hi ha moltes iniciatives relacionades amb el joc: jocs de cartes en què apareixen científiques i han d’agrupar-se en laboratoris, jocs en què es diu una feina i es pensa en qui l’ha realitzat -amb llistats d’homes i dones-, jocs que consisteixen a relacionar invents amb els seus inventors o inventores, etc. També es poden organitzar concursos ‘La meva científica preferida’, panells, etc. Aquestes iniciatives ajuden a conèixer a dones de ciència, els seus èxits i vincular-les amb variades disciplines científiques.

Hi ha diverses iniciatives en què científiques s’acosten a l’escola a parlar en primera persona -per descomptat, de manera divulgativa- en què consisteix la seva feina. Aquestes activitats contribueixen al fet que les nenes -i els nens, per què no? Ells també necessiten referents femenins- vegin a través d’aquestes professionals la passió per l’activitat científica, el plaer que produeix el quefer científic, i que la ciència també és ‘cosa de dones’.

24/01/2017
FOTOS | La intimitat de les cures pal·liatives marquen el premi de fotografia Luis Valtueña

Aquest és un article publicat a eldiario.es

El fotògraf rus Sergei Stroitelev ha resultat el guanyador del premi que convoca anualment l’ONG Médicos del Mundo. La seva sèrie «La casa de la llum», s’ambienta a l’hospital infantil de Sant Petersburg, on el personal tracta d’»il·luminar la vida de nens i nenes amb malalties terminals i acompanyar els seus familiars per suportar l’estrès».

Tubs de la unitat de respiració artificial sobre un dels llits de l’hospital. | Foto: Sergei Stroitelev.

Sessió de fisioteràpia amb la petita Sasha, que pateix una greu malaltia neurològica. | Foto: Sergei Stroitelev.

María Ángeles Díaz (mare) es lleva i va a veure diàriament el Nacho. El grau de dependència d’un malalt de Hurler és del 100%. El fotògraf espanyol César Pastor va ser el primer finalista. La seva sèrie «Hurler, l’equació del gran Utrilla» retrata la vida del Nacho, un nen de set anys diagnosticat de la síndrome de Hurler, una patologia rara que afecta una de cada 175.000 persones.

Foto: María Ángeles Díaz (mare) es lleva i va a veure diàriament el Nacho. El grau de dependència d’un malalt de Hurler és del 100%. | César Pastor.

Detall de la mà de Nacho on pot apreciar-se gran part del deteriorament en les articulacions, fruit de la malaltia. | Foto: César Pastor.

Pedro Martín Palomino, professor de Nacho, imparteix una de les seves classes al col·legi Nuestra Señora de la Blanca, Pulgar (Toledo). | Foto: César Pastor.

El segon finalista és l’argentí Pablo I. Piovano, la sèrie «El cost humà dels agrotòxics» denuncia els efectes de vint anys de fumigació amb productes com el glifosfat a Argentina.
Foto: 2016.10.29. Entre Ríos, Argentina. Durant anys Fabián Tomasi va treballar per a una companyia de fumigació aèria, carregant i bombant productes químics. Pateix una neuropatia tòxica severa i actualment està en tractament per atròfia muscular general, el que l’obliga a fer llit. Fabián s’ha convertit en un exemple vivent de l’impacte dels agrotòxics en la salut humana. Dedica la seva vida a la sensibilització sobre aquest problema. | Pablo I. Piovano.

Alicia Baja – Colonia Aurora, Província de Misiones. Andrea Gotin era una nena sana fins que una tarda, a l’edat de vuit anys, va inhalar bromometà i va haver de ser hospitalitzada, romanent en la unitat de cures intensives durant nou dies. La febre que va tenir uns pocs dies després d’inhalar la substància va afectar la funció motora del seu cervell. Necessita un trasplantament de ronyó i s’ha de sotmetre a diàlisi tres cops per setmana. El seu germà Ademir, de 20 anys, pateix una discapacitat psíquica severa. El 14 de setembre 2010, el mateix dia que Darío Gotin, el pare de la família, li va dir a la seva dona que la seva filla no podria rebre el trasplantament de ronyó, va morir d’un infart.

2015.04.06. Sant Vicente, Provincia de Misiones. Sandra Sosa és la mare de Leonardo Lorenzo, que pateix paràlisi cerebral i epilèpsia com a resultat de les repetides fumigacions. Els dos viuen actualment al barri El Progrés, on el nombre de nens, nenes i adolescents discapacitats creix de forma exponencial. | Foto: Pablo I. Piovano

El tercer finalista va ser l’alemany Toby Binder. El seu projecte «Peace Village i els seus nens i nenes» mostra l’arribada a Alemanya de menors que procedeixen de països en conflicte per rebre tractament en centres sanitaris europeus.

Foto: Després de diverses intervencions i una estada de gairebé un any, Beto viatjarà de tornada a la seva llar a Angola. Ha fet molts amics i amigues durant la seva estada i ara han d’acomiadar-se. | Toby Binder.

Els nens i nenes arriben en un vol xàrter a l’aeroport de Düsseldorf sense res més que la roba que porten posada: ni maletes, ni raspalls de dents, ni tan sols un abric. | Foto: Toby Binder.

La majoria dels nens i nenes mai han sortit de la seva província o de la seva ciutat i arriben a un món totalment nou. Però saben que els ajudaran i l’escepticisme dóna pas a la confiança. Peace Village manté una relació propera amb els socis en els països d’origen des de fa molts anys, guanyant-se el respecte de la gent. | Foto: Toby Binder.

23/01/2017
El Banc de Sang recupera les reserves gràcies a les donacions durant la Marató 2.0

A només un dia perquè finalitzi la marató de donacions de sang impulsada pel Banc de Sang i Teixits (BST) ja s’han assolit les 8.000 donacions que reclamaven necessàries per situar les reserves en un nivell òptim, després que durant les festes de Nadal les donacions baixessin i se situessin al límit. De fet, aquest dimecres els hospitals catalans ja havien aconseguit recollir 8.500 donacions i s’espera que es pugui arribar a les 10.000.

La Marató 2.0, que va començar el 13 de gener i acaba demà, es va organitzar precisament amb l’objectiu de recuperar els nivells de reserves de sang. A més, també s’ha aprofitat la iniciativa per fer una crida als donants perquè, de pas, coneguin quin és el seu grups sanguini, ja que 4 de cada 10 catalans ho desconeixen. Durant aquests dies, a més dels hospitals i 100 punts de donació per tot el territori, s’ha pogut donar sang també als ajuntaments de les 4 quatre capitals catalanes, que van obrir les seves portes el primer dia de la Marató.

Per què és important donar sang?

Una de cada cinc persones necessitarà sang o derivats de la sang al llarg de la vida. A Catalunya, cada dia calen unes mil donacions per fer front a les necessitats d’aquests pacients ingressats en clíniques i hospitals. Segons dades del BST, la meitat de les donacions s’utilitza per tractar malalties com el càncer o l’anèmia, i un 30% de les donacions són per a persones que han tingut accidents. En aquests casos és especialment necessària la sang del grup 0 negatiu, el donant universal, perquè no hi ha temps de comprovar el grup sanguini de l’accidentat. És per això que aquest grup sanguini és un dels més cridats a donar, perquè la seva sang pot ser transfosa a malalts de qualsevol grup sanguini. Consulta on donar sang.

19/01/2017