Just Deploy It!

Categoría: Factor humà

  • «Amb els sous actuals no pots mantenir una flota de metges entregats al sistema»

    El doctor Josep Morera és especialista en medicina interna i pneumologia i es dedica a la medicina privada des de la seva jubilació com a Cap de Servei de Pneumologia de l’Hospital Germans Trias i Pujol. Acaba de publicar el seu primer llibre estrictament no mèdic, Anecdotari d’una vida mèdica, on recull un seguit d’anècdotes a través de les quals recorda amb una afilada memòria diferents experiències reals, sempre amb la relació metge-pacient com a teló de fons.

    Malgrat que no és un llibre premeditat, en les diferents anècdotes que recull en el llibre hi recorda tot de detalls de les diferents històries: des del número d’habitació d’un pacient fins al que va dir-li el familiar.

    La veritat és que tinc una gran capacitat per recordar tot el que és mèdic, tant en el sentit d’estudi com de patologies però sóc terrible per recordar els noms o les fesomies. De vegades a algun company metge li dic: tu recordes que fa vint anys vas tenir [un pacient amb] un còlic…? O per exemple quan un pacient em pregunta si cal que porti el TAC li dic que no perquè recordo la foto. Hi ha moltes coses de les que potser n’hauria de saber més, és clar..però en medicina sempre incorporo allò que és nou.

    En medicina, com en d’altres professions, l’actualització ha de ser constant.

    Sí…jo estudio entre 12 i 14 hores per setmana. Actualment és molt fàcil estudiar, et pots subscriure a revistes per exemple.

    En una de les històries reflexiona sobre la relació metge-pacient i comenta que espera que malgrat tots els avenços tecnològics en el futur aquesta no quedi abolida.

    Sí, l’altre dia el Carles Capdevila escrivia un article sobre això. Mira’m a la cara es deia crec.

    Mira’m als ulls.

    Això. L’ús dels sistemes informatitzats té efectes. Per exemple, ara et donen un informe de quatre o cinc pàgines a l’hospital i abans el feia tot el metge, avui és més ‘cortar y pegar’. L’altre efecte és el ‘no mirar als ulls’. Jo això no ho faig mai. Moltes vegades dic que si quan un pacient s’asseu encara no saps que té ja no ho sabràs, la quantitat d’informació que obtens d’un pacient des que entra per la porta fins que s’asseu és enorme però hi ha el pacient que no li agrada tant que el miris els ulls sinó que li agrada que estiguis informat perquè en l’era de la informació busca el doctor Google, el doctor pantalla. Després hi ha un altre perill: aviat la gent pagarà perquè li facis la història clínica a mà i no informatitzada perquè ara s’ha començat a hackeritzar. Un dia sortirà informació de totes les persones que tenen la SIDA o els VIPs que tenen càncer i no ho han dit…

    El doctor Morera durant l'entrevista / SANDRA LÁZARO
    El doctor Morera durant l’entrevista / SANDRA LÁZARO

    Fa uns dies el Fòrum Català d’Atenció Primària reivindicava la figura del metge com algú que practiqui l’escolta activa.

    Ho acabes sabent tot dels malats perquè la gent té ganes d’explicar, encara que el malalt tingui una patologia respiratòria o cardíaca l’escolta activa és molt important. També és cert que els sistemes avancen molt ràpid…arribarà un moment que quan entris a la consulta del metge passaràs per un arc que t’escanejarà sencer, hi haurà un moment que quan tu t’asseguis és possible que ja es pugui emetre un diagnòstic -que d’una banda pot simplificar molt però també és un perill- o per exemple amb la genètica. Serà bo o no? Segurament serà bo però cal un debat ètic. Pot ser que quan vagis a demanar feina en lloc de mirar les teves habilitats mirin la teva fitxa i les teves previsions: aquesta senyora d’aquí a tres anys caurà diabètica…

    Això de moment encara sona a ficció.

    No, no. És brutal els avenços que poden haver-hi, sobretot per l’enginyeria. Aquests avenços però són més en la línia diagnòstica que no de cura. L’altre dia va sortir, per exemple, que Google havia guanyat un pleit per patentar una corretja, una mena de polsera, que detectarà cèl·lules neoplàsiques [que poden portar anormalitats genètiques] circulants i permetrà detectar cèl·lules canceroses. Això no és ciència ficció.

    Un altre tema sobre la taula és la hipermedicalització.

    Sí, hi ha una tendència a hipermedicalitzar. El nombre de medicaments que jo utilitzo no crec que passi de vint i molts són del segle XX.

    S’hi barregen els interessos de la indústria farmacèutica. Quina experiència s’ha trobat al llarg de la seva carrera professional?

    Hi ha un llibre, que es diu Medicamentos que matan, que va sortir fa un any o dos, en la que hi ha molta informació sobre això. La majoria de les companyies són accionistes, és a dir gent que no inverteixen en aquesta companyia per ètica. Hem arribat una mica al límit…s’haurà de premiar més en forma de simplificar la legislació per la sortida d’un fàrmac, o amb el control de les exigències davant els fàrmacs o amb el manteniment de les patents…o s’acabarà. De fet ara hi ha una ultra concentració de laboratoris.

    Això és perillós, oi?

    Sí, és que serà l’única forma que un laboratori pugui sobreviure.

    En una de les anècdotes del llibre menciona que els metges sempre estan preocupats per les malalties que els poden afectar a ells o a d’altres. És el tòpic aquell que el metge és el pitjor pacient?

    Bé, no és el millor pacient. L’altre dia veia un metge a qui li han diagnosticat una cosa i com que és metge sap tot el que això pot implicar. Ell ha reaccionat investigant-se a ell mateix i jo faria tot el contrari: jo em miro molt poc. Les dues maneres però són maneres exagerades de reaccionar davant la malaltia.

    Bé, com més coses et mirin més te’n detectaran, no? O això diuen alguns.

    Sí, clar, aixó és una realitat. Això és bo o és dolent, però? L’altre dia vaig tenir un pacient que li han trobat un nòdul pulmonar de 22mm, que és bastant, que no li havien descobert mai i ara va amb molta angoixa. Jo tenia un professor que deia que amb la mirada ja pots espantar a un pacient. I és cert, la cara que fa el metge mentre es mira les anàlisis ja et pot acollonir. No pots espantar mai el malalt si no tens prou proves però això, en canvi, és freqüent. Amb una mirada o una frase pots neurotitzar un pacient tota la vida.

    Quan vostè va començar a estudiar medicina i va treballar els primers anys era la darrera etapa del franquisme. Com la recorda en el dia a dia?

    Bé, el sistema sanitari era de beneficiència. Jo per exemple al Clínic havia fet guàrdies i en una setmana no veies ni un infart, no hi havia infarts. La patologia també ha anat variant. A partir del moment que es crea la Seguretat Social, d’alguna forma és una socialització. Aleshores hi havia buròcrates però no hi havia una gran burocràcia en la sanitat, que va millorar malgrat la situació.

    Parlant precisament del sistema sanitari, en una de les anècdotes diu que llavors un colega seu el va portar “pel mal camí de la privada quan encara era un ferm defensor de la medicina socialitzada”. Ha canviat la seva visió?

    Era molt pur d’ideologia, estava a favor absolutament d’una medicina socialitzada. A la universitat als comunistes ens deien “els xinos”. Arribat cert moment però vaig pensar que seria interessant entrar en la medicina privada.

    Interessant en quin sentit?

    Econòmicament. A veure, des del punt de vista humà tampoc no és desagradable sempre que siguis honest. El que no has de fer mai és prendre decisions mèdiques seguint un criteri econòmic, això no és ètic i ho pots fer tant a la pública com a la privada.

    El pòster amb la portada del llibre. / SANDRA LÁZARO
    El pòster amb la portada del llibre. / SANDRA LÁZARO

    En els últims anys i sobretot mesos s’ha posat el focus sobre la desprivatització.

    La principal mesura “desprivatitzadora” del sistema públic del govern ha estat la decisió de no renovar el conveni amb l’Hospital General de Catalunya. Estic a favor? Sí, però s’ha d’anar amb compte perquè les bestieses que s’han fet dins la medicina per part del Tripartit i de Convergència són moltes, el sistema ha patit d’una manera brutal. Els hospitals públics de veritat són els de l’ICS: Vall d’Hebron, Can Ruti, Bellvitge, Viladecans…tota la resta tenen interessos econòmics: el Clínic, el Sant Pau, etc. Per tant, els disbarats que s’han fet els darrers anys no es poden arreglar de la nit al dia. Els governs han fet el que ha volgut. El Broggi, per exemple, es va fer amb un pressupost disparat, escanyant altres hospitals que ja funcionaven, entre ells el de Viladecans que el van deixar assecar. Un altre exemple és les derivacions de l’Hospital Clínic al Sagrat Cor. L’Hospital Sagrat Cor és sens dubte el que deu tenir els números més polits de tot IDCSalud [QuirónSalud], perquè si els convé deuen fer facturació doble perquè tota la població que tenen és seguretat social i la meitat de la població és d’una mútua i gràcies això poden mantenir immaculat un Clínic en el que no trobes un metge gairebé per miracle. No n’hi ha prou amb dir “ara desprivatitzem” perquè s’ha fet molta destrossa abans i amb l’anomenada privatització.

    Cap a on evolucionarà la professió mèdica, quina situació ens espera en els propers anys?

    Els sous són molt baixos, no pots mantenir una flota de metges amb il·lusió, capaços d’estar entregats al sistema. La professió mèdica necessita una certa vocació i amb els sous que es paguen serà difícil mantenir-ho. Saps quin és l’estament mèdic que cobra menys de tot Espanya per hora treballada? Els de l’Institut Català de la Salut.

    I no és només el sou, també és la precarietat en la inestabilitat dels contractes.

    Exacte. En aquest sentit sóc bastant pessimista. A més són tot càrrecs, no només s’ha de desprivatitzar, s’ha de depurar. Les llistes d’espera són bàsicament intolerables. Ara com a mínim ja hi ha un 30 o un 40% de la població pagant mútues i sovint són mútues cutres però clar tenen accés directe a l’especialista. Passar per dos o tres passos fins a veure l’especialista suposa molt de temps.

  • Catalunya lidera i dobla la mitjana europea en transplantament d’òrgans

    Centenars de persones han recorregut aquest diumenge els carrers de Barcelona com a mostra d’agraïment al donant d’òrgans i teixits. I és que Catalunya va batre el seu propi rècord el 2015 amb 955 transplantaments i les donacions d’òrgans registrades des de gener del 2016 ha augmentat un 20,5% -en comparació amb el primer quatrimestre de l’any passat. Si ens fixem només amb el nombre de donacions de cadàver, l’increment ha estat superior: un 40,24%.

    Amb les xifres actuals Catalunya se situa líder al món quant a transplantaments per habitant i mentre que la mitjana europea (els 28 de la UE) és de 63 per milió d’habitants (dades de 2014) a Catalunya aquesta mitjana ascendia fins a 127 el 2015, també per damunt de la mitjana a Espanya -104 transplantaments per milió de població.

    Xifres similars s’havien obtingut en altres anys però el 2015 ha estat la més elevada. Mentre que durant els anys 90 aquesta taxa es va situar entre els 400 i els 650 transplantaments per milió d’habitants des del 2003 la xifra no ha baixat dels 700 i ha anat creixent de forma més o menys continuada.

    Pel que fa al tipus de transplantament en funció de l’òrgan la gran majoria l’any passat van ser transplantaments de ronyó -647 de 955. Segons el tipus de donant continua predominant el donant de mort encefàlica, amb un nombre similar al de donant viu i el que experimenta més creixement és el de donant de mort per asistòlia.

    També el 2015 és l’any que s’ha assolit el percentatge més baix en negativa familiar a la donació dels darrers anys. Un de cada set casos ha estat una negativa familiar, front l’1 de cada 5 al 2014.

    Llistes d’espera

    Prop d’un miler de persones esperen actualment a Catalunya per rebre un ronyó, 166 per un transplantament de fetge, 48 de pulmó i 36 de cor mentre que 4 pacients esperen per un transplantament de pàncrees i un d’intestí. En comparació amb les dades del 2015 el mateix mes (maig) hi ha menys pacients en llista d’espera en tots els casos.

    Dels pacients que esperen per un transplantament renal, 246 pacients són hiperimmunitzats, és a dir, que a conseqüència d’un trasplantament previ, una transfusió o un embaràs, desenvolupen una elevada taxa d’anticossos davant de teixits estranys que dificulta la recerca d’un donant compatible.

    Segons va anunciar la setmana passada el director de l’Organització Catalana de Transplantaments (OCATT), Jaume Tort, a partir d’ara tots els ciutadans que ho vulguin podran identificar-se com a donants a través de l’espai La Meva Salut perquè la seva voluntat quedi registrada a la seva històrica clínica i faciliti l’obtenció del consentiment. També a través d’aquest portal podran descarregar-se un carnet personalitzat que serveix per expressar la voluntat de donar òrgans o teixits en el moment de la mort.

  • «Si cuidem l’aspecte emocional dels pacients i les famílies la gent es recupera abans»

    És possible fer les Unitats de Cures Intensives més amables i centrades en les persones? En Gabriel Heras està convençut que sí i és per això que va iniciar el projecte Humanitzant Cures intensives, un projecte nascut fa dos anys amb l’objectiu d’»humanitzar» aquestes unitats que coneix bé perquè és l’àrea on treballa com a metge. Segons ell, es tracta de tenir una visió integral de la situació actual de les UCIs per millorar l’atenció en tres línies: els pacients, les famílies i els professionals. Conversem amb ell just abans de l’inici de les II Jornades d’Humanització de Cures Intensives, que es van celebrar la setmana passada a Barcelona.

    Ets impulsor del projecte Humanitzant Cures Intensives. Com i per què sorgeix el projecte?
    El projecte comença al febrer de 2014 després d’un temps de reflexió personal de parar-me i pensar com estàvem fent les coses a la Unitat de Cures Intensives (UCI) respecte del que pensàvem que podia ser. Treballem en un lloc que va molt ràpid, t’incrustes al sistema i no saps si és realment el sistema que vols. Per això vaig parar i vaig deixar de treballar. Fins i tot vaig pensar a deixar la medicina i dedicar-me a una altra cosa però després també vaig pensar que si volia canviar les coses havia de fer-ho des de dins.

    Va ser a partir d’alguna experiència en particular?
    En aquell moment el meu pare va ser diagnosticat d’un càncer i jo era «el seu metge», l’acompanyava a totes les proves, etc. A part també havia fet un canvi de feina i era en una UCI on hi havia molta càrrega de treball, estrès laboral i on no es cuidava al personal. A partir d’aquí vaig decidir pensar com hauria de ser una UCI ideal, per als pacients però també per als familiars i els professionals. El sistema que no cuida el cuidador se’n va en orris també.

    A què ens referim quan parlem de «situar el pacient al centre del sistema»?
    La medicina històricament ha estat centrada en la figura del metge llavors el que planteja i el que s’ha plantejat amb la tecnologia en informació, la connexió en xarxes, el treball col·laboratiu, és que el pacient ha d’estar en el centre del sistema i té alguna cosa a dir. A més té l’accés a la informació, que això també pot ser perillós, perquè a Google hi ha informació i hi ha esperança i de vegades hem de dir: «Compte amb el que busques, que hi ha coses que no són realment certes». Abans l’empoderat era el metge i ara és el pacient però han de ser-ho tots, la medicina ha d’estar centrada en les persones.

    Gabriel Heras, durant l'entrevista. / SANDRA LÁZARO
    Gabriel Heras, durant l’entrevista. / SANDRA LÁZARO

    Què ha de canviar del dia a dia en una UCI?
    Després de parlar amb molta gent hem detectat diverses accions de millora. D’una banda es pot millorar la comunicació i flexibilitzar els horaris de visita; no pot ser que les UCIs siguin un lloc tancat on la gent només pot parlar amb telèfon amb el seu familiar o tenen mitja hora de visita. Ens interessa també molt la cura del professional i prevenir el desgast, el burnout, i això cal fer-ho visible. Després cal millorar l’arquitectura i l’estructura, fer unitats més amables. Per exemple, hi ha gent que ens diu: «No puc individualitzar si no tinc un box individual». I això cal dir-ho a les conselleries de sanitat, el disseny no és només enderrocar un edifici pot ser també posar un biombo. Després també es pot prevenir la síndrome post cures intensives, les seqüeles psicològiques i físiques. No es tracta només de què el pacient sobrevisqui, sinó també que torni a la seva qualitat de vida. També es poden implementar altres mesures, coses intangibles, com la música. Hi ha unitats a Espanya que ja estan ficant musicoterapeutes i hi ha països com Veneçuela, Colòmbia o França on ja es fa. Una altra acció és integrar els psicòlegs dins de les UCIs.

    Actualment no n’hi ha?

    No. Quan un pacient té un deliri o qualsevol altra patologia psiquiàtrica es posa mediació per millorar el quadre però que els psicòlegs i els rehabilitadors estiguin integrats en les unitats com a plantilla això no hi és. Si cuidem l’aspecte emocional dels pacients i les famílies la gent es recupera abans, això ho diu el sentit comú. També és fonamental naturalitzar el procés de morir, perquè de la mort en aquest país no se’n parla. Igual que planifiquem casaments, viatges, batejos, això és important. Parlar de la mort ajuda a la persona que està en aquest tràngol però també a la resta de la gent que es queda. L’experiència de dol és molt menys traumàtica si s’ha pogut parlar dels desitjos que tenien els pacients o per exemple si un tenia voluntats anticipades de ser donant d’òrgans o no. I això és millor pensar-ho quan un està bé i té totes les capacitats intactes que pensar-ho en una situació d’estrès perquè ingressar en una UCI és una cosa sobtada que et canvia la vida en un moment i quan fas aquest canvi és difícil pensar segons quines coses.

    Quines són les principals causes del desgast d’un professional a l’UCI?
    Estem en contacte directe amb el patiment de la gent i això dia rere dia, sovint amb experiències emocionals, com per exemple quan ingressa un pacient de la teva edat o algú amb qui connectes. Cal protegir-se, saber posar-se en la pell de l’altre però sense endur-s’ho a la motxilla, que és el que solem fer tots.

    En aquest sentit, hi ha suficient suport als professionals, a nivell psicològic?
    No, de fet, quan reivindiquem la presència dels psicòlegs en aquestes unitats no ho fem només pensant en els pacients o els familiars, també per als professionals. Amb el burnout el primer que s’ha de fer és fer-lo visible i abans d’arribar a un desgast absolut fer alguna cosa perquè al final algú agafa una baixa. Els professionals sanitaris som gent amb una vocació bastant arrelada i ens encanta la nostra feina perquè si no no hi ha qui ho aguanti. Si cuides el professional això farà que sigui més productiu.

    És possible encaixar aquest model en el sistema públic?
    Un dels grans èxits del projecte ha estat precisament fer sensible aquesta necessitat a les autoritats sanitàries. I en l’últim any i mig hi ha dues comunitats autònomes, la de Madrid i la de Castella la Manxa, que han creat direccions generals d’atenció al pacient i humanització de l’assistència dins de les seves conselleries de sanitat i estic absolutament que això es va a mimetitzar a totes les conselleries. A la de Madrid la conselleria es va posar en contacte amb nosaltres perquè elaboréssim el Pla d’Humanització per a les UCIs de la Comunitat de Madrid però vam posar com a requisit que fos exportable i reproduïble a qualsevol part del món. El paquet de mesures té uns 80 objectius / accions de millora i iniciatives, i d’aquestes, pràcticament el 65% són gratis. Això què vol dir? Que depèn sobretot de l’actitud del professional. Per descomptat, si per exemple, cal fer obres a la unitat cal invertir. Llavors, és molt difícil però no és impossible. El que plantegem és un canvi de paradigma, la humanització de la sanitat és un moviment que fa pensar a la gent.

    Heras és metge de Cures Intensives. / SANDRA LÁZARO
    Heras és metge de Cures Intensives. / SANDRA LÁZARO

    Quan comença el projecte, et fixes en experiències d’altres països?
    No n’hi ha. El que jo vaig fer va ser revisar la literatura i totes les persones que a Espanya estaven fent coses que generaven canvi en aquest sentit. Un estava centrat en els horaris de visita, un altre en el burnout, altres eren experts en cures pal·liatives…i no ens coneixíem. Així que em vaig posar en contacte amb ells i vam agrupar aquestes línies de canvi. De seguida vam connectar i vam fer un grup de recerca per demostrar científicament que totes aquestes accions de canvi permeten mesurar l’impacte, el canvi, la satisfacció de l’usuari, com disminueix l’estrès… El primer estudi que hem encarregat és sobre les demandes d’informació que tenen les famílies dels pacients de les UCIs. I en aquest estudi s’han generat més de 80.000 preguntes i hi han col·laborat 67 UCIs de tot Espanya. Amb tot, el nostre projecte no és només humanitzar les UCIs, és humanitzar la sanitat sencera.

    Quina és la hipòtesi?
    La hipòtesi és que si nosaltres, que treballem en el lloc més especialitzat de l’hospital, on tot és tecnologia -que està bé perquè gràcies a això s’han reduït les xifres de mortalitat d’una forma espectacular- això pot ser mimetitzat en altres àrees. A Espanya la gent segueix entenent les UCIs com un lloc on la gent va a morir i això és fals. El 90% dels pacients sobreviu però això no és suficient, es pot tractar millor a la gent.

    Abans parlaves de morir dignament. Com s’ha d’avançar?
    El moment en què per a la medicina intensiva un pacient en situació terminal l’objectiu sigui que tingui una bona mort haurem avançat molt perquè moltes vegades els pacients que estan en una situació terminal no se’ls ingressa. Molta gent no mor bé, mor en una planta, sol o sense la medicació suficient. Per morir-se, l’UCI no és el millor lloc del món i hi ha una enquesta recent que diu que el 50% dels metges mai es moririen en un hospital.

  • Un refugiat sirià amb càncer terminal demana permís per anar a Suècia i no morir lluny de la família

    La guerra no dóna treva a ningú, tampoc als malalts. Però l’exili no és menys ingrat. Ismail, un home sirià de 47, va viatjar des de la devastada Alep al costat de la seva dona, la seva cunyada i les seves tres filles petites a la recerca de refugi rumb a Europa. Com tantes altres famílies, es van veure obligats a creuar l’Egeu seguint l’estela de les màfies, arriscant la vida un cop més. Però aquest pare de família també havia -i ha- d’arrossegar amb ell l’ombra del càncer. El seu cos està condemnat a apagar per una metàstasi que afecta ja a diversos òrgans.

    Així ho constata l’informe mèdic de l’hospital grec de Attikon, on està sent tractat, a 20 quilòmetres del camp de refugiats de Skaramagas, on encara romanen les seves filles i cunyada, a les que últimament només pot veure quan alguns voluntaris les acosten en els seus cotxes particulars fins al centre mèdic.

    Ismail desitja sortir aviat de l’hospital per poder retrobar-se amb el seu fill gran, Zakarías, refugiat a Suècia, i descansar allà per sempre. Amb els seus. Abans de morir vol veure unit i en un lloc segur el que la guerra va esquinçar: la seva família. Però el tancament de fronteres a Europa li ho impedeix. Almenys, fins ara.

    Per això, reserva els seus últimes glopades d’aire per lluitar per això. Ho fa sabent que no està sol. Diversos voluntaris i activistes, han posat en marxa una campanya en la qual sol·liciten a l’ambaixada sueca d’Atenes que «obri les seves portes».

    Segons informa eldiario.es Raquel Perianes, una jove espanyola que està donant suport a la família, l’ambaixada sueca ha comunicat que «no va a fer res i han suggerit que acudim a l’agència de migració que està a Estocolm». Perianes lamenta que «l’alternativa que els ofereixen és que el fill viatgi a Grècia, però sense cap garantia que pugui tornar a Suècia».

    El temps juga en contra, per això els que fan costat a Ismail, no descarten opcions i reclamen qualsevol ajuda per aconseguir així, una pressió social que trenqui l’immobilisme administratiu i ofereixi una solució a la petició d’aquesta família siriana.

    A Espanya també està previst llançar un pla d’enviament massiu de correus electrònics a eurodiputats que formen part de la Comissió de Drets del Parlament Europeu, entre els quals figuren Miguel Urban (Podemos), Javier Couso (Esquerra Unida), Elena Valenciano (PSOE) , Nikos Androulakis (Grup Socialista) o Lars Adaktusson (Demòcrata Cristià). A tots ells se’ls sol·licita que «gestionin els tràmits» perquè Isamil «malalt de càncer terminal, viatgi fins a Suècia amb les seves tres filles, la seva dona i la seva cunyada, per veure per última vegada al seu fill refugiat en aquest país i reagrupar la família».

    Els esforços no cessen, però els ànims de Maysun, la seva dona, trontollen. «Està molt malament, està desesperada. I ell no sé com aguanta, no sé com està tan fort», comenta Perianes, que està en contacte diari amb la parella.

    Des que, al començament de març, es tanqués definitivament la ruta dels Balcans i, aquest mateix mes, entrés en vigor l’acord entre la UE i Turquia, milers de persones es van quedar atrapades a Grècia sense poder continuar el seu camí, també aquelles especialment vulnerables, com malalts de gravetat.

    El cas del Sami

    Paradoxalment, una de les primeres víctimes d’aquest terrible segell de fronteres en l’abanderada terra dels drets humans, ja havia aconseguit Alemanya. Es tracta del Rami, un nen sirià de set anys malalt de càncer limfàtic, que va escapar de la guerra juntament amb la seva família, que va haver de suspendre durant mesos el seu tractament i que només va poder reprendre’l a Alemanya, després de creuar el Mediterrani i mitja Europa a peu amb el seu pare, Abu Rami.

    Un cop a terra germànic, els metges van avisar a Abu Rami, del delicat estat psicològic del menor per sentir-se lluny de la seva mare i van advertir que els seus germans eren els millors candidats com a donants de medul·la òssia compatible, imprescindible per al trasplantament que necessitava. Per això, Abu Rami va tractar d’aconseguir la residència per acollir-se al programa de reunificació familiar i trobar-se amb la resta dels seus fills i la seva dona. Una burocràcia lenta, que la família no es podia permetre ja que la salut del petit demanava urgència. Per això, es van veure obligats a seguir el perillós viacrucis de l’exili, seguint les petjades que, pare i fill, van deixar mesos abans.

    Però l’esperança de vida que esperaven els germans, es va truncar a Idomeni quan Macedònia va tancar el pas fronterer amb el país hel·lè, deixant atrapats als possibles donants de medul·la per al trasplantament que havia de executar-se en qüestió de setmanes. Davant aquest carreró sense sortida, Neda Kadri, una voluntària siro-americana que va conèixer a la família a Lesbos, va posar en marxa, juntament amb altres companys, una campanya de denúncia a les xarxes i a l’esfera pública que va fer efecte. Finalment, Berlín i Atenes van accelerar els tràmits i van permetre la reagrupació de la família a Alemanya. Però el que és més important, es va poder realitzar amb èxit el trasplantament, i Rami va tornar a sentir la calor de la seva mare, aquell que tant enyorava.

  • «Hi ha hagut moments que els professionals sanitaris hem tingut por per la indefensió física»

    Els Mossos d’Esquadra informaven aquest dimarts de la detenció d’un home de 60 anys per la seva presumpta relació amb la mort d’una dona de 54 anys, tots dos interns del Parc Sanitari Sant Joan de Déu, a Sant Boi de Llobregat. Precisament arran d’aquesta notícia, una treballadora de l’Hospital Sagrat Cor de Martorell, que prefereix mantenir l’anonimat, denuncia a aquest diari la desatenció dels treballadors del centre, que ofereix serveis especialitzats en l’àmbit de la salut mental i sociosanitari a través de l’hospital mateix. Segons diu, arran de les retallades pressupostàries practicades al centre en els darrers anys les mesures de seguretat han empitjorat i el nombre de personal s’ha reduit. «Abans teníem un dispositiu de seguretat i si queia l’aparell que dúiem a sobre s’activava un avís a la resta de companys. Ara anem amb uns walkie talkies i si algun pacient es posa agressiu ja pots sortir corrent», explica per telèfon. En qualsevol cas el que recalca aquesta treballadora és que la responsabilitat d’aquesta situació té a veure amb les retallades practicades. «No culpem ni molt menys als pacients, ells no en són els responsables», repeteix durant la conversa telefònica.

    Segons lamenta, el personal està totalment desvalgut i en algunes ocasions han registrat un nombre elevat d’agressions per part de pacients, com fa un parell d’anys quan es va arribar a més de 100 agressions en un semestre. «Hi ha hagut moments en què els treballadors hem tingut por per la indefensió en la qual estem», assegura. Sobretot, diu, els treballadors del torn de nit, quan només hi ha una persona per planta.

    El cas de Sant Boi

    Segons apunten fonts properes a la investigació el detingut seria un intern de l’àrea de psiquiatria. Per la seva banda, fonts dels Mossos d’Esquadra asseguren a aquest mitjà que si bé els consten «altres incidents» en el centre aquest és el primer que es registra de tipus penal ja que es tracta d’un presumpte homicidi. El Parc Sanitari Sant Joan de Déu és un centre de l’Orde Hospitalari de Sant Joan de Déu que pertany al SISCAT -xarxa de centres d’utilització pública- i inclou dos grans àmbits -l’hospital general i la salut mental- des de la integració de Sant Joan de Déu Serveis de Salut Mental i l’Hospital de Sant Boi de Llobregat.

    Des del Parc Sanitari Sant Joan de Déu es limiten a dir que «hi ha uns protocols de seguretat» tot i que prefereixen no entrar en detall, i expliquen que en trobar la dona es va avisar l’equip d’aturades del centre i es va convocar un comitè de crisi «com és habitual en aquestes situacions».

    Les agressions als centres sanitaris

    Per la seva banda el Departament de Salut va elaborar el 2008 un protocol d’actuació en cas de violència. Segons apunta el protocol -que va dirigit als centres de l’Institut Català de la Salut- davant d’una situació d’agressió que es pugui produir en qualsevol centre sanitari, s’ha de seguir la seqüència següent: en primer lloc, s’ha de sol·licitar auxili al vigilant de seguretat, si n’hi ha, i/o als superiors o companys, que han d’actuar sobre l’agressor per tal de dissuadir-lo de la seva actuació. Davant les agressions registrades en centres de l’ICS Metges de Catalunya revindicava fa un any que els diferents centres públics recuperessin el servei de vigilància als centres sanitaris amb problemes de seguretat.

  • 19 infants continuen ingressats amb afectació neurològica per enterovirus

    Segons ha informat el Departament de Salut aquest dimarts 19 infants continuen ingressats amb afectació neurològica a diferents hospitals de Catalunya per l’enterovirus, un gènere de virus que inclou més de 100 serotips diferents i que són comuns en la població infantil. Dels ingressats, quatre es troben a la Unitat de Cures Intensives (UCI). Des del primer cas detectat al febrer fins ara s’han registrat fins a 60 casos, la gran majoria dels quals «evolucionen favorablement» segons la Conselleria. Com ja va informar diumenge Salut, de moment des de divendres passat no s’ha confirmat cap nou cas però tampoc no es descarta que pugui haver-ne més.

    D’altra banda, des de dimecres passat -quan l’alerta ja s’havia fet pública- i fins aquest dimarts al matí s’han comptabilitzat fins a 834 trucades al telèfon 061, a CatSalut Respon, per consultes relacionades amb l’enterovirus. Les peticions més habituals són sobre la simptomatologia, les mesures preventives i els mecanismes de contagi d’aquesta tipologia de virus. Durant el cap de setmana les urgències pediàtriques als hospitals catalans van augmentar entre un 30 i un 50%.

    En qualsevol cas Salut insisteix a recordar que es reforcin les mesures higièniques com rentar-se freqüentment les mans amb aigua i sabó o solucions alcohòliques, especialment després d’anar al lavabo i canviar bolquers; tapar-se la boca i el nas amb un mocador d’un sol ús en cas d’esternut, o bé amb la part interna del colze però mai amb les mans, ja que és la via de contagi de virus a d’altres persones. Respecte a acudir al pediatre, Salut recomana fer-ho quan els nens presentin els símptomes que
    s’associen a l’afectació neurològica en el context de la infecció: tremolors, sacsejades, debilitat, dificultat per empassar o somnolència molt marcada, generalment acompanyat de febre.

    Amb tot, majoritàriament els enterovirus produeixen quadres lleus i autolimitats i la simptomatologia inclou febre, secreció nasal, esternuts, tos, erupcions a la pell, butllofes a la boca i/o malestar general i dolors musculars. En aquests casos concrets però s’han observat quadres neurològics.

  • 21 dels 48 menors infectats per enterovirus continuen ingressats

    Salut informava a inicis d’aquesta setmana d’una quarantena de menors infectats per enterovirus després que alguns d’ells presentessin afectacions neurològiques agudes. Aquest dijous el Departament ha informat en roda de premsa que des del mes de febrer han registrat fins a 48 casos en pacients menors, dels quals 21 es troben ingressats. D’aquests 21, nou han hagut de passar per la Unitat de Cures Intensives (UCI), on dos d’ells hi continuen ingressats, un dels quals per les seqüeles d’una parada cardíaca.

    El Departament ha volgut deixar clar que el primer cas registrat al febrer a l’Hospital de Vall d’Hebron és l’única menor infectada per l’enterovirus D68, que té un comportament diferent i pot causar paràlisi flàccida. “És un cas aïllat de tota la resta, des de llavors va haver-hi un lapse d’un mes sense cap més novetat”, ha matisat el doctor Carlos Rodrigo, cap del Servei de Pediatria de l’Hospital Vall d’Hebron. La nena, de tres anys, ha quedat tetraplègica i es troba ja al servei de neurorehabilitació de l’Institut Guttman.

    El gruix de casos registrats per enterovirus va produir-se entre els mesos d’abril i maig, quan van arribar a l’hospital més casos de menors infectats per enterovirus. “Ens trobem que hi ha processos amb afectació neurològica i en tots veien un comú denominador: l’afectació del sistema nerviós central es produeix en una part molt específica, el tronc cerebral, que és l’àrea del cervell que té el control de totes les funcions”, ha explicat el doctor Rodrigo.  Es tractaria d’afectacions com una encefalitis o en alguna ocasió de la medul·la espinal, pel que pot haver-hi paràlisi. Amb tot, Salut reitera que “la immensa majoria” segueixen tenint una evolució favorable.

    Inicialment és un “virus amic”

    Hi ha 110 enterovirus diferents i tots tenen quadres molt variats. Segons han explicat els experts, en els casos més greus pot haver-hi una encefalitis o una miocarditis. En aquesta època, primavera, les infeccions per enterovirus són freqüents.

    “Fins ara han estat ‘amics nostres’ perquè eren totalment benignes i el quadre durava uns pocs dies. Habitualment és un virus sense major importància, la clau ara és que afecta una zona diferent de l’habitual: afecta nuclis del tronc cerebral», ha dit Rodrigo.

    Després que es veiés que l’enterovirus detectat en aquests menors no es trobava on es troba habitualment el virus, es va crear un grup de treball multidiscplinari a Vall d’Hebron, amb neuròlegs, infectòlegs, neuroradiòlegs i pediatres entre altres per establir un protocol d’actuació que es va explicar a la xarxa de pediatria pública.

    Simptomatologia habitual

    Les primeres manifestacions segons ha explicat el doctor Rodrigo presenten símptomes com febre o febre alta, tremolors, sacsejades -sobretot a la nit-, trastorns del moviment o debilitat, de vegades acompanyats d’erupcions. “Les manifestacions que són preocupants són les que indiquen que hi ha alguna alteració dels centres que regulen com parlem, com empassem [si un nen s’ennuega], com respirem [si té amnees o un patró de respiració anòmal], i en els casos més excepcionals afectació cardíaca”, ha afegit.

    Ja en el primer comunicat Salut recomanava adoptar les mesures higièniques habituals, com ara rentar-se les mans amb aigua i sabó i acudir al pediatre si el menor presenta símptomes. Amb tot, Salut crida a la “calma i la normalitat” i assegura que els nens han d’anar a l’escola, de manera habitual excepte en el cas que el menor presenti febre, una recomanació que no és nova d’ara.

    Tipologia d’enterovirus

    Segons ha explicat el Cap del Servei de Microbiologia de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron, Tomàs Pumarola, hi ha quatre grups d’enterovirus: l’A, B, C (de la polio, eliminat a Europa) i el D. I dins de cadascun d’aquests grups hi ha diferents subtipus. La gran majoria de casos registrats a Catalunya, segons s’ha confirmat fa unes hores, eren virus que pertanyien al grup A, concretament alguns del tipus A71, un enterovirus emergent “que no té cap trascendència de cara al pacient, però que en alguns casos pot ser greu”. Segons Pumarola, es podria tractar del primer brot a Espanya per A71, una informació que s’acabarà de definir en els propers dies.

  • Uns quaranta menors de sis anys, afectats per enterovirus

    El Departament de Salut ha informat aquest dimarts al vespre que prop de 40 nens, tots ells menors de sis anys, han presentat afectacions neurològiques agudes per enterovirus. Els casos s’haurien registrat a Catalunya des del mes de febrer i dels quaranta nens, nou haurien requerit ingrés a la Unitat de Cures Intensives (UCI) i han evolucionat de manera positiva mentre que «un parell presenten pronòstic reservat», segons ha detallat el conseller de Salut Toni Comín en una entrevista a Els Matins de TV3 aquest dimecres.

    Els enterovirus, que es transmeten per contacte i via respiratòria, són habituals en aquesta època de l’any però en aquesta ocasió s’han detectat «episodis més greus que han evolucionat clínicament amb alteracions neurològiques», informava dimarts Salut en una breu nota de premsa tot i que no especifica de quin tipus d’alteracions es tractaria. Segons ha explicat Comín a TV3, la principal preocupació dels metges és que no derivi en encefalitis i dels 40 casos només un ha presentat l’enterovirus del tipus D68. Aquest és un dels 100 enterovirus i va ser identificat per primera vegada a Califòrnia el 1962.

    Segons els Centres de Control i Prevenció de Malalties (CDC) dels Estats Units, en general els infants, nens i joves són més propensos a infectar-se amb enterovirus i emmalaltir i els nens amb asma tenen un risc més elevat d’infecció respiratòria severa causada per una infecció d’enterovirus D68. Precisament el 2014 els Estats Units va experimentar un brot d’aquest tipus de virus associat a malalties respiratòries.

    Arran d’aquests 40 casos registrats a Catalunya, Salut ha reforçat la vigilància i els protocols clínics a tota la xarxa assistencial i ha demanat adoptar les mesures higièniques habituals, com ara rentar-se les mans amb aigua i sabó. També ha recomanat als pares i mares que ho consultin amb el pediatra en el cas que el nen o nena presenti símptomes com somnolència, tremolors o altres símptomes neurològics acompanyats de febre. De moment, els protocols clínics han estat elaborats per una taula de seguiment formada per experts de diverses especialitats coordinats pel Departament de Salut.

  • Dotze preguntes sobre el virus zika

    La setmana passada el Departament de Salut confirmava el primer cas de microcefàlia a Catalunya en el fetus d’una dona infectada per zika.  A Catalunya hi ha 39 casos d’infecció pel virus zika, dels quals 15 són homes i 24 dones -4 d’elles embarassades-. Analitzem en 12 preguntes què és el virus zika, d’on ve i quins són els territoris més afectats.

    Què és el zika?

    El zika és un exemple de virus que es pot transmetre per vector, forma part del grup Arbovirus i el vector principal de transmissió és l’aedes aegyptis, com es coneix científicament el mosquit que també és vector de transmissió del dengue i el chikunguña. Va ser identificat per primera vegada l’any 1947 als boscos de Zika, a Uganda, però llavors només afectava a ximpanzés. Fins el 2007 hi ha hagut casos puntuals en humans.

    Hi ha hagut epidèmies per zika anteriorment?

    Sí. Al 2007 hi ha una epidèmia a Micronèsia, a l’illa de Yap, amb més de 5.000 casos. Al 2013 hi ha una epidèmia significativa a la polinesia francesa on es registren més de 50.000 casos. L’any passat, a l’abril del 2015 hi ha un primer cas al Brasil que produeix un brot que s’extén fins a 26 països.

    Tots els casos presenten símptomes?

    No. De fet, el 80% dels casos són asimptomàtics. És a dir, 3 de cada 4 persones que es contagien del virus no presenten cap símptoma. En el cas de presentar símptomes aquests són febre alta, dolors musculars i de vegades pot aparèixer una erupció a la pell o una conjuntivitis. Experts com la metgessa especialista de la Vall d’Hebron Diana Pou assenyalen que per tant, la principal alarma no és si una persona presenta símptomes o no, ja que poden ser símptomes associats a una grip per exemple, sinó si la persona ha viatjat a un país endèmic.

    Quines regions tenen transmissió activa del virus?

    La regió més afectada és la de l’Amèrica Central i Sud Amèrica, on hi ha molts països amb transmissió activa del virus. També hi ha, però, alguns territoris d’Oceania i illes del Pacífic, a més de Cabo Verde. Aquí és pot consultar la llista actualitzada.

    Quin és el període de contagi?

    El quadre clínic és curt, d’entre quatre i set dies i passa sol. A més, deixa anticossos de per vida, és a dir, que una persona que ja ha passat el zika no pot tornar a contagiar-se d’aquest virus. Una persona amb zika pot ser contagiosa si li pica un mosquit transmissor des del dia que comença a presentar símptomes fins al dia set des de l’inici de la infecció.

    Quines són les afectacions?

    En la majoria de casos no deixa afectacions però hi ha dues excepcions: en dones embarassades, quan el fetus pot arribar a desenvolupar malformacions com la microcefàlia, i alguns casos d’afectacions neurològiques, com el síndrome de Guillain-Barre.

    Hi ha una correlació entre la microcefàlia i el virus zika?

    Les sospites van començar al Brasil quan el nombre de nadons que presentaven microcefàlia va augmentar considerablement a mesura que el virus guanyava presència al país. Tot i que aparentment no hi havia cap relació es va fer una relació temps-espai sobre l’augment de casos de microcefàlia i l’expansió del virus. Fins fa unes setmanes la relació, però, no estava provada. La confirmació sobre la relació va ser confirmada el mes d’abril passat per l’OMS i el Centre pel Control i la Prevenció de Malalties als Estats Units (CDC per les seves sigles en anglès). Segons informava CDC científics del centre concloïen, després d’una revisió acurada de l’evidència existent, que el virus zika és una causa de microcefàlia i d’altres defectes cerebrals greus. Al Brasil hi ha més d’un miler de casos de microcefàlia associats al zika.

    Com es pot saber si tens el zika i per quines vies pot transmetre’s?

    L’única manera de saber-ho és mirant els anticossos. Les vies de transmissió són a través del vector, per via sexual, transfusió sanguínia i per transmissió del fetus. Per ara no està provat que la llet materna sigui una possible via de transmissió. El que se sap de moment és que en el cas de transmissió sexual de moment només està provat el risc de transmissió d’un home infectat cap a la seva parella sexual. També se sap que el virus pot estar més temps al semen que a la sang però no se sap quina és la durada.

    Quines són les recomanacions de prevenció?

    Actualment no existeix cap vacuna per tant l’única eina per combatre el virus és la prevenció. Les principals recomanacions són evitar els viatges a zones endèmiques, especialment si es tracta d’una dona embarassada, sigui quin sigui el trimestre en el que es trobi de l’embaràs. Si, per contra, es tracta d’una dona que viu en una àrea amb transmissió de virus zika ha de seguir estrictament mesures per evitar picades de mosquit, mitjançant l’ús de roba adequada i repelent. També des de diverses autoritats sanitàries es recomana fer-se anàlisi de sang després d’haver viatjat a una zona de risc.

    El mosquit tigre és transmissor del zika?

    Sí. Tot i que segons el secretari de Salut Pública Antoni Guix «no és un bon portador» pot ser un vector transmissor. Fa uns dies Irene Corbellà, de l’Agència de Salut Pública de Catalunya (ASPCAT), alertava en una xerrada organitzada per l’Associació d’Empreses de Control de Plagues de Catalunya (ADEPAP): «Si no vigilem el mosquit tigre ens pot passar de tenir casos autòctons. Sabem que és un vector eficient de transmissió del dengue i el chikunguña». En aquest sentit, Corbella va explicar que la prevenció passa per reduir la densitat d’aquest tipus de mosquit i que les mesures preventives i el tractament amb plaguicides formen part del treball conjunt amb els ajuntament, que són les administracions que tenen competència en el control de mosquits.

    Hi ha possibilitats de tenir l’aedes aegypti a Catalunya?

    Tomàs Montalvo, responsable del programa de vigilància i control de mosquits a Barcelona, avisava fa uns dies que si l’espècie entra a Catalunya generarà molts problemes. «S’està detectant a Turquia i pot ser que d’aquí poc el tinguem a Grècia també», deia. En aquest sentit apuntava també la incertesa sobre què passarà o quina serà la situació després dels Jocs Olímpics al Brasil.

    Amb quines dificultats es troben les autoritats de vigilància?

    Algunes dificultats assenyalades pels serveis epidemiològics són que el pacient sovint va tard al centre sanitari o actuar en propietats privades. En aquest sentit el passat divendres Antoni Guix assegurava que bona part de la prevenció està en mans dels veïns i les veïnes perquè controlin la presència de mosquits a casa i evitin, per exemple, tenir aigua estancada.