Just Deploy It!

Categoría: Factor humà

  • Les persones migrants, diagnosticades d’ansietat fins a set vegades més a urgències

    Per les urgències de psiquiatria de l’Hospital Vall d’Hebron, una àrea específica integrada dins les Urgències, passen cada dia entre 15 i 20 pacients de primera visita, dels quals 1 o 2 són immigrants. Quina influència pot tenir a l’hora de ser diagnosticat d’una malaltia mental a través del servei d’urgències el fet de ser d’origen estranger, tenir uns altres referents culturals o dificultats per comunicar-se? Són algunes de les preguntes a les que respon un estudi liderat a l’Hospital Vall d’Hebron i realitzat pel Departament de Psiquiatria del centre.

    Si bé s’han fet estudis sobre la prevalença de diferents trastorns en les persones migrants en relació amb la població autòctona, segons el psiquiatre Francisco Collazos, responsable de l’estudi, assegura a aquest diari que «l’originalitat d’aquest rau en el fet que va més enllà i té en compte com variables relacionades amb la cultura poden tenir incidència en el diagnòstic».

    Una de les conclusions principals de l’estudi és precisament que es produeixen desajustaments en el diagnòstic en funció de les variables culturals del pacient. I és que els resultats mostren com els asiàtics i europeus de l’est van ser diagnosticats d’ansietat fins a 7 vegades més que la població autòctona o com el fet de tenir dificultats per comunicar-se lingüísticament juguen també un paper clau en el diagnòstic.

    Els pacients amb majors dificultats per comunicar-se o expressar-se amb els professionals van ser diagnosticats de psicosi fins a 2,7 vegades més que els que tenien menys dificultats. Així mateix preocupa també una altra dada que es desprèn de l’estudi: L’ús de mesures coercitives com l’ingrés involuntari o la petició de presència del personal de seguretat es multiplica per quatre quan la comunicació no és fluïda.

    Més competències culturals i més mediadors interculturals

    «Quan un psiquiatre s’entrevista per primera vegada amb el pacient es troba en un entorn no gaire amable [en unes urgències plenes], el temps és escàs i percep la por o la dificultat per comunicar-se del pacient. No és estrany que un, davant la ignorància recorri, no tant al coneixement científic sinó a prejudicis o esquemes arquetípics que pot tenir cap a grups ètnics», explica Collazos. Segons ell aquest fet podria justificar els biaixos en els diagnòstics en funció de grups ètnics.

    Davant d’aquest fet l’estudi posa de manifest la necessitat de dotar als professionals de més eines i recursos per corregir aquests biaixos. “Hem d’adaptar els recursos a la diversitat cultural dels usuaris perquè si no ho fem el risc que tenim d’oferir una assistència de pitjor qualitat és molt més alt”, assegura el doctor Collazos. En països on la multiculturalitat és habitual aquest fet està molt estudiat però a Catalunya, afirma, es necessita més formació. «Als graus de medicina la dedicació a estudiar antropologia de la salut és anecdòtica quan això té a veure amb les expectatives que té el malalt, la seva visió sobre la malaltia, etc.», diu. La solució passa, per tant, per adquirir més competències culturals.

    D’altra banda, reivindica també la inclusió de més mediadors interculturals al sistema sanitari, algú que estigui degudament format. L’Hospital Vall d’Hebron compta amb un servei de mediadors interculturals, format per 4 persones de diferent ètnia, però aquests acudeixen només un o dos matins a la setmana per donar servei a tot l’hospital, recursos que com posa de manifest l’estudi són insuficients.

    La mostra de pacients inclosos en l’estudi són 400 pacients d’origen estranger i 67 nadius que van acudir a les urgències de l’Hospital Vall d’Hebron i de l’Hospital del Mar entre el 2007 i el 2015. Entre els aspectes en els què es fixa l’estudi són la certesa de diagnòstic, la influència de la cultura o el nivell de confort de l’especialista durant l’entrevista així com el país d’origen, el gènere o el domini de l’espanyol del pacient, entre altres.

     

  • «Ens toca haver de donar un diagnòstic de càncer en deu minuts»

    Salvador Esquena és un metge uròleg especialitzat en cirurgia oncològica i treballa en diferents centres hospitalaris. Des de La pell del pacient (Ara Llibres) convida a fer una reflexió sobre la professió mèdica, els problemes i els reptes que afronta. «El metge mai ha de perdre la noció de com ho viuria ell si fos el malalt», diu convençut que malgrat que és una obvietat cal recordar-ho.

    En el llibre dius que es pressuposa erròniament que els metges són «posseïdors d’un sentiment de generositat i protecció». Aprendre o potenciar l’empatia o la comunicació són massa residuals a la universitat?

    Sota la meva visió, el concepte del millor professional és el que té una part tècnica mèdica molt bona i una part humana, empàtica i comunicativa també molt bona. I així com la part tècnica està molt desenvolupada i estudiada, i ens formem, la part humana, comunicativa o empàtica no està gens avaluada i durant la carrera hi ha només una assignatura residual que fa que tota aquesta part no sigui avaluada. Això és un problema del sistema perquè passa tant en estudiants com en residents o en metges especialistes que no tenen aquesta capacitat i que haurien de desenvolupar-la.

    Tampoc existeix una actualització formativa en aquests aspectes.
    Exacte, un metge es forma per operar millor o fer millors diagnòstics però ningú es preocupa per millorar les seves capacitats comunicatives. Pot ser que no comuniquis bé amb els pacients, que no sàpigues donar males notícies…la majoria de metges no ens preocupem de la part comunicativa i ens preocupem més de la part mèdica. També és cert que amb el sistema actual és molt complicat de vegades fer tot això.

    Sobre la relació metge pacient, en el llibre dius que «malaltia i malalt són indivisibles» i que un metge no es pot fixar només en la malaltia.
    Hi ha metges que estan entestats en tractar el malalt, en operar-lo molt bé, fer-li un bon diagnòstic, etc. i això és molt bo però si creuen que el tracte amb el pacient, com el pacient veu o pateix la malaltia o les seves circumstàncies personals a casa no són tan importants és un error.

    De fet el paper del metge acaba quan la malaltia acaba, sovint ni existeix un procés postmalaltia.
    Clar, sobretot les malalties greus, que afecten psicològicament. Si ningú aborda com has viscut la malaltia, com t’estàs recuperant, etc. hi ha un dèficit. En alguns casos, com en l’oncologia sí que existeix, però en d’altres disciplines no i això potser no cura però ajuda a curar seguríssim.

    En un dels capítols menciones la «massificació del sistema». Quins efectes té tant per professionals com per pacients aquesta massificació a les consultes o a les urgències?
    La massificació des del punt de vista del professional suposa enfrontar-se a un oceà de burocràcia impressionant. Estar pendent d’omplir un formulari en un ordinador, per exemple, i a part de la burocràcia ens toca viure situacions com haver de donar un diagnòstic de càncer en deu minuts perquè darrere d’aquest senyor n’hi ha trenta més que has de visitar. Per al pacient és evident que un dels efectes són les llistes d’espera. Tot això fa que no només afecti la pròpia malaltia sinó que afecti psicològicament al pacient que està esperant per ser operat i que sent dolor. Un altre dels grans problemes és l’envelliment de la població i clar que hi ha molta gent que va a les urgències per motius injustificats però clar és la forma més ràpida com a mínim que de vegades tenen d’acudir al metge- això provoca que les urgències estiguin saturades de forma crònica de pacients que passen hores i hores en lliteres i això és un perjudici pel malalt perquè que un senyor o una senyora gran estigui un dia o dos en una llitera a urgències és un problema molt gros. També pel professional que està 24 hores de guàrdia i ha de rebre tota aquesta pressió assistencial bestial a un preu de saldo. Al nostre país tenim una sanitat molt bona al nostre nivell però com que no som un país ric i la inversió en sanitat no és tan alta com desitjaríem patim les conseqüències d’aquest dèficit d’inversió.

    En primer pla, el llibre 'En la pell del pacient' / SANDRA LÁZARO
    En primer pla, el llibre ‘En la pell del pacient’ / SANDRA LÁZARO

    Malgrat la reducció de sous, la precarització o les retallades, els col·lectius organitzats com la Marea Blanca de Catalunya, no representen la totalitat de professionals d’aquest país. Per què no es mobilitzen més els metges?

    Jo em vaig formar fa 15 anys de resident en un gran Hospital de Barcelona i tot això ja es vivia, per tant no ve d’ara. Les retallades ho han posat al límit però no ve d’ara i el professional sanitari, el metge, la infermera, etc. està tan maltractat pel sistema que ho viu d’una forma crònica. Ho aguantes perquè els pacients se’n beneficien però hi ha metges que ho viuen amb certa desmotivació, de pensar que això difícilment es canviarà, és el metge que actua una mica com un zombi i que cada vegada s’implica menys perquè se sent la baula més dèbil de la cadena.

    Pot ser també que precisament pel fet d’estar en una situació precària hi hagi més por a protestar?
    Sí, clar. El problema és que la precarietat amb els metges joves encara és pitjor, ho deia un informe del COMB fa uns dies. La desmotivació de capital vocacional, dels joves, és un problema.

    Abans parlaves del temps per visita. Fa unes setmanes el Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) va elaborar un document en què recomanava practicar més escolta activa i menys medicalització. És possible amb les condicions actuals practicar aquesta escolta activa?
    Els metges de primària, de família, són els herois del sistema. La medicina primària és un pilar imprescindible del sistema i quan parlem de massificació els metges de família són qui més la pateixen. Jo sóc uròleg i veig la meva petita parcel·la però el metge de família té un component social, veu la globalitat del pacient: quins són els seus problemes, si els seus fills estan a l’atur, etc. Hauríem d’escoltar molt més als metges de família. La solució passa per una major inversió en sanitat, si poses més metges a visitar, podràs augmentar el temps de visita. I probablement augmentant el temps de visita podries evitar prescriure de vegades un medicament. Amb més temps de visita la qualitat assistencial milloraria exponencialment però no sóc gaire optimista.

    A més la inversió en primària no té rèdit polític perquè és una inversió a llarg termini.
    Exactament. Moltes vegades el que importa són els números: visites, cirurgies, etc.. la qualitat humana de l’activitat mèdica només la comptem els professionals, no està en els esquemes o els fulls d’Excel.

    En el llibre dius que la medicina serà humana o no serà. Quines conseqüències ja hi ha de la incorporació de la tecnològica?
    Es pot fer una analogia amb la societat. Tu tens un iPhone i cada any surt un model següent. En medicina moltes vegades hi ha una espiral tecnològica bestial i la indústria que produeix aquests productes també està fent pressing perquè treuen nous aparells i instruments perquè tu els compris i els facis servir. La tecnologia ens ha situat en uns nivells de diagnòstic, cirurgia o tractament magnífics però els metges hem de ser els tallafocs de tot aquest aparellatge per decidir què és útil, què no, etc. No pel fet que estigui de moda voldrà dir que millori estrictament la salut dels pacients. Cal que els metges siguem molt crítics amb cada aparell que incorporem al sistema.

    Un dels perfils que descrius és el del metge sense ètica.
    Del capítol sense ètica la gràcia és que estic parlant d’una realitat molt minoritària. El metge sense ètica pot anar des del metge amb les millors intencions però amb la inconsciència fins al que no té cap tipus d’escrúpol per intentar progressar i que instrumentalitza el pacient a costa del seu benefici, però estem parlant d’una minoria.

    El món de la medicina encara està marcat pel fet de sumar mèrits, escalar posicions? Com ha canviat la percepció del metge?
    El metge ha passat de ser el líder de la comunitat intocable a un estat més mortal, fins i tot que qualsevol es veu amb cor de dir-te que allò és mentida, o que t’arribi un pacient amb coses que ha trobat al Google. El metge sí que té un punt més d’autocomplaença perquè tenim molta responsabilitat, estudiem molt, etc, això fa que de vegades tinguis un punt d’ego que crec que és necessari. D’aquí a tenir un ego desmesurat i convertir-te en un arrogant que creu que és un semidéu intocable… Això és ridícul. El metge ha de ser respectat amb el mateix respecte que qualsevol altre professional.

    Salvador Esquena en un moment durant l'entrevista / SANDRA LÁZARO
    Salvador Esquena en un moment durant l’entrevista / SANDRA LÁZARO

    En els darrers anys hem vist com una professió que crèiem més lliure de corrupció no n’està exempta. Penso per exemple en el cas de les pròtesis caducades de Traiber.
    Clar, el problema és que hi ha una premissa i és que tothom creu que els metges tenim un sentit moral o ètic superior. En general la majoria, per vocació el té [aquest sentit moral], però dins de la professió hi ha minories que no el tenen. Els metges som humans, exactament igual que la resta de la societat, i si a la societat hi ha corruptes dins de la medicina també hi ha persones que es poden corrompre.

    La relació metge-indústria farmacèutica té riscos, dius, com per exemple prescriure més d’un determinat medicament perquè hi ha interessos darrere.
    Durant anys això va ser una orgia impresentable. Era una llegenda urbana absolutament real que el metge prescrivia i llavors hi havia una indústria darrere que estava contenta i el metge rebia des d’una cosa petita a una molt gran a grans prescriptors. Això és perquè de la formació continuada dels metges ningú se n’ha fet mai càrrec a part de la indústria farmacèutica, que és qui està darrere de congressos o altres trobades, en principi sense demanar res a canvi però hi havia un acord tàcit. Això ara s’ha limitat molt i hi ha un codi ètic de Farmaindustria, la patronal de la Indústria Farmacèutica, i estem a l’altre extrem: alguns metges no poden anar a determinats congressos.

    Per últim i en relació al títol del llibre, què consideres que és més important a l’hora de posar-se en la pell del pacient?
    El metge mai ha de perdre la noció de com ho viuria ell si fos el malalt. És a dir: com a malalt t’estàs dues hores a la sala d’espera, després et fan una proves i et tenen en dejú, tres hores i no et truquen, etc. Tota una sèrie de problemes del sistema que sovint com a metge de vegades ni te n’enteres. He parlat amb metges que després de ser malalts se n’han adonat de coses que no se n’havien adonat després de vint anys de fer de metge. A un pacient l’has de tractar, per exemple, com voldries que tractessin la teva mare: que li expliquessin bé, que fossin empàtics, que rebés el millor tractament, etc. i per tant has de fer el mateix amb aquella pacient, que potser també és la mare d’algú.

  • Les llistes d’espera per ser visitat, operat o diagnosticat al sistema públic fan estralls

    Els estralls i els costos en salut que suposen el retard i l’incompliment dels terminis de referència en les llistes d’espera per una prova diagnòstica o una intervenció quirúrgica tenen cada vegada més rostres. «Els casos que avui presentem són només la punta de l’iceberg, podríem omplir tota la sala», ha assegurat en roda de premsa Toni Barbarà, membre de la Comissió permanent de la Marea Blanca de Catalunya i de la Plataforma en Defensa del dret a la Salut.

    Barbarà estava acompanyat entre d’altres de persones que han patit en pròpia carn el viacrucis que suposa a vegades arribar a sotmetre’s a una operació o aconseguir fer-se una prova que pot ser determinant. «L’agreujament de les diferents esperes [també aquelles per una primera visita a l’Atenció Primària] suposa més dolor i un empitjorament de la malaltia», ha afegit. Un exemple és el cas de la Lluïsa Villar. El 2007 va començar a tenir dolors lumbars i fins al 2009 no li diagnostiquen una hèrnia lumbar. Llavors va iniciar rehabilitació i a prendre’s medicació pel dolor i no ha estat fins al març d’aquest any que l’han posat en llista d’espera.

    Durant aquest temps i a causa de la medicació la Lluïsa se sentia desorientada i un dia va caure per les escales i es va fracturar una vèrtebra. També durant aquest temps es va fer una hèrnia sobre l’hèrnia existent i des de fa dos anys que segueix un tractament antidepressius i ha hagut de posar-se pegats de morfina pel dolor, al que inicialment es resistia a posar-se. «Fa set anys del diagnòstic i encara segueixo esperant», ha denunciat aquesta afectada.

    Qui també ha hagut de recórrer a la morfina per alleugerir el dolor i en aquest cas a medicació per dormir és Mari Cruz Ríos. Li van diagnosticar la desviació d’una vèrtebra i l’esquena contracturada entre altres i fa un any que és en llista d’espera per operar-se. Sap que com a mínim li caurà un any més d’espera i veu perillar el seu lloc de treball -de moment està de baixa- així com també reconeix que se sent limitada pel dolor, que sovint l’obliga a quedar-se a casa.»Els terminis de garantia s’incompleixen sistemàticament», ha denunciat l’advocat José Aznar, de Dempeus per la Salut Pública i Que no pase más.

    Les esperes poden arribar a tenir conseqüències irreversibles. La Sònia López ha volgut compartir el cas del seu pare, que després de sotmetre’s a una operació el 2009 per extirpar-li la part danyada del fetge a causa d’un càncer, va tenir una hèrnia com a conseqüència. «Des del 2013 era en llista d’espera a l’Hospital de Bellvitge per l’hèrnia, que havia anat creixent d’una pilota de ping pong a una de bàsquet i havia d’anar cada dia al CAP perquè li fessin cures», ha explicat. «El 2014 però l’hèrnia li va rebentar i el van haver d’operar d’urgència a Vall d’Hebron. Després de tres mesos i mig a l’UCI va morir», ha afegit.

    «Des de fa anys que l’assistència sanitària s’ha anat degradant. Ens neguem a canviar la nostra visió sobre l’assistència sanitària, que veiem com un dret. Seguirem revindicant els nostres drets perquè totes les persones puguin ser ateses amb igualtat de condicions», ha afirmat Marta Carreras, de la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB). Des de la Marea Blanca han animat a aquelles persones que es trobin en situació similar a presentar reclamacions, bé sigui individuals o col·lectives, als centres hospitalaris ja que «l’experiència és que funciona».

  • Mor un menor infectat per enterovirus

     

    Aquest diumenge moria a l’Hospital de Mataró un nen de tres anys infectat per enterovirus. Segons fonts del mateix centre hospitalari el menor hauria ingressat, a través d’urgències, el mateix diumenge i hauria mort hores després.

    De moment no s’ha pogut confirmar que la mort s’hagi produït a causa de la infecció d’enterovirus, per ara el Departament està estudiant el cas. Si és confirmés aquest seria el primer cop que mor un nen a causa d’aquest virus que va ser detectat el passat mes de maig, ja que el cas del menor de Tarragona mor per causes similars no ha estat confirmat, de moment.

    Segons ha dit aquest dimecres Josep Maria Argimon, subdirector del CatSalut, el nen presentava una simptomatologia molt inespecífica i no tenia rombencefalitis, un cas d’afectació neurològica provocada per aquest virus. “Això vol dir que no podem afirmar una relació de causa-efecte entre la detecció d’aquest enterovirus i el tràgic desenllaç d’aquest cas”, ha dit Argimon.

    El portaveu del CatSalut ha explicat que entre tres i quatres hores abans el pares havien acudit a un centre d’atenció primària perquè el menor patia vòmits, però els metges van decidir enviar-lo a casa. Hores després ingressava a les urgències de l’Hospital de Mataró amb una disminució del nivell de consciència. Poques hores després d’ingressar va patir una aturada cardíaca que els metges no van aconseguir remuntar.

    Malgrat tot, Salut assegura, i sobretot per la poca especificitat de la simptomatologia, que el fet que les primeres anàlisis donessin positiu en enterovirus, podria ser només una troballa i no la causa de la mort. Es podria tardar entre 8 i 10 dies en tenir els resultats del serotipus, i tot i així, segons Argimón,  podria ser que mai es pogués confirmar la relació entre l’enterovirus i la mort.

    En aquest moment, ha confirmat aquest dimecres Salut, hi ha 13 pacients ingressats a la xarxa d’hospitals catalans per enterovirus. D’aquests 9 estan a planta i 4 a la Unitat de Cures Intensives (UCI). D’ençà que es va detectar el primer cas el Departament ha notificat un total de 99 menors afectats.

    Els enterovirus són virus, amb més de 100 serotips diferents, que afecten milions de persones cada any. Majoritàriament produeixen quadres lleus i infeccions asimptomàtiques, en d’altres però, com en el brot patit a Catalunya, poden provocar afectacions neurològiques.

    Des del Departament de Salut han assegurat aquest dimecres que el brot ha disminuït moltíssim durant aquests últims dies i que s’està revertint la situació. I han enviat un missatge de tranquil·litat a totes les famílies.

  • Empoderar-se per conquerir un entorn laboral lliure d’estigma vers el VIH

    Mentre que els avenços mèdics en el tractament del VIH són notoris, altres aspectes, com el de la inserció laboral de les persones infectades, encara tenen en ocasions l’estigma o la discriminació com a teló de fons. Aquest va ser el cas del Daniel Jiménez, el jove que va ser acomiadat del bar on treballava a Madrid després de confiar a la seva superior que era seropositiu. Un any després, el Daniel ha vingut a Barcelona per participar en la VIII Jornada de les relacions laborals de les persones que viuen amb VIH -que va tenir lloc la setmana passada- ja que s’ha convertit en un referent i una de les cares visibles de la lluita contra la discriminació i l’estigma després d’atrevir-se a denunciar-ho i fer-ho públic en part gràcies al suport de la seva família i de l’ONG Imagina Más, segons assegura.

    Malauradament l’estigma encara existeix. Segons un estudi de la Sociedad Española Interdisciplinaria del Sida (SEISIDA) només prop d’un 7% dels espanyols – dada que es basa en una mostra de diferents comunitats autònomes- seria company de feina d’una persona amb VIH. El mateix document assenyala com aquesta o altres reaccions envers diferents tipus de relació amb persones amb VIH «tenen importants repercussions com ara l’aïllament social o la dificultat d’emprendre un projecte de vida laboral».

    De fet, segons recull Julio Gómez Caballero, Coordinador de Trabajando en Positivo, en un article publicat a la revista Gehitu, un dels factors que explica l’alt nivell d’atur entre les persones que tenen el VIH -que pot arribar a superar el 50%- té a veure amb els prejudicis i la manca d’informació adequada entorn al virus, que acaben generant situacions de discriminació i vulneració de drets.

    Cada vegada hi ha perfils més capacitats

    La situació de desavantatge laboral però no respon únicament als prejudicis o la manca d’informació que puguin tenir els altres. Alguns estudis atribueixen les dificultats d’inserció laboral al fet que aquest col·lectiu, i en especial els que coneixen la infecció des de fa més anys, compten amb una falta de qualificació i experiència que limita les seves possibilitats. En aquest cas la millora depèn de la capacitació i interès individual. Un exemple de superació és el de la María José Fuster, infectada de VIH des de fa 27 anys. “Si no m’hagués esforçat en estudiar en un moment que semblava que hagués de morir avui no seria doctora en psicologia social”, explica a El Diari de la Sanitat. Segons ella, que és una de les veus que treballa amb temes de VIH i ha participat en diversos estudis, s’ha acumulat un percentatge molt gran de persones amb baixa especialització. «Més del 40% de persones amb VIH tenen un nivell màxim d’estudis primaris», diu. «També ara hi ha nous perfils però: ara hi ha més perfils d’homes que tenen sexe amb homes, són homes joves, perfils més formats i més capacitats», afegeix.

    Amb tot, ella matisa que hi ha diversos graus de dificultats en l’àmbit laboral que suposen barreres: «Qüestions com revelar o no a l’empleador la seva condició, l’autoestigmatització -un mateix per por deixa d’anar a buscar feina- o les persones que estan en el món laboral i que haurien de flexibilitzar la feina per motius de salut però que no ho fan perquè no volen revelar-ho», menciona.

    L’acompanyament, clau en el procés

    La María José afirma que atrevir-se a denunciar una situació com la que va viure el Daniel Jiménez pot tenir a veure amb el temps de diagnòstic però també amb el procés que viu cadascú. “El fet de portar molts anys amb VIH hauria d’ajudar al procés de resiliència de la persona però depèn de com viu el procés cadascú. Si el vius en solitari, sense recolzaments i visquent amb l’anticipació que et rebutjaran et convertiràs en una persona indefensa”, explica.

    El missatge del Daniel per a persones que hagin patit una situació similar a la seva és la de buscar recolzament. “L’acompanyament que jo vaig rebre em va ajudar a entendre el que jo tenia i com lluitar-ho”, assegura a aquest diari. Segons explica, després de fer el pas i que es publiqués la seva història va començar a rebre missatges de persones d’altres llocs d’Espanya i de l’Amèrica Llatina que s’havien trobat en situacions de discriminció a la feina. “Hi havia casos de persones que havien estat acomiadades amb l’excusa que necessitaven gent més activa a la feina”, diu.

    «Per una persona tirar-se al buit sola és més difícil, aquí hi juguen un paper les entitats. Nosaltres animem a la gent que denunciï i que reivindiqui els seus drets», assegura Quim Roqueta, president de Gais Positius, a aquest mitjà.

    Visibilitzar el VIH a la feina

    «La gent no té perquè dir-ho i quan ho fa normalment és perquè sap que té un àmbit de treball agradable però normalment la visibilitat no trascendeix a l’àmbit laboral i es queda més en un àmbit familiar o d’amistats. També hi té a veure el fet que a nivell mèdic s’ha avançat molt i en aquest sentit no cal, com abans, que potser la persona s’absenti per visites», explica Quim Roqueta.

    Diferents iniciatives contribueixen precisament a que el VIH no sigui un tema tabú a la feina i que cada vegada més empreses es comprometin amb la lluita contra l’estigma. «Les empreses podrien oferir serveis, espais on els treballadors puguin parlar o obtenir informació sobre aquesta o altres malalties per reduir la distància actual», assegura la María José Fuster.

    Amb la idea de teixir ponts entre empreses i persones que busquen feina i promoure el paper de les empreses com agents de canvi social va néixer precisament la Federación Trabajando en Positivo, que busca, entre altres coses, el suport de les empreses en la lluita contra la discriminació que existeix al món laboral cap a les persones amb VIH.

     

  • Metges Sense Fronteres renuncia als fons de la UE i els estats membres per la seva política migratòria

    Aquest és un article publicat a Desalambre

    Metges Sense Fronteres (MSF) ha anunciat aquest divendres que renuncia als fons públics de la Unió Europea i els seus estats membres. La mesura pretén protestar per la seva «nociva política migratòria, basada en la dissuasió i en allunyar el màxim possible de les seves costes als que fugen de la guerra i el sofriment», afirma l’organització humanitària en un comunicat.

    La renúncia als fons europeus comença a aplicar-se a partir d’aquest 17 de juny. Des d’avui, l’organització no concorrerà a les ajudes públiques, per cap dels seus projectes a tot el món. Els treballs en execució amb partides ja atorgades no quedaran en risc i continuaran amb normalitat. Però, des d’aquest divendres, l’ONG no recorrerà als fons de la UE per dur a terme els seus treballs.

    La major part dels fons que sustenten l’ONG, «un 92%», són d’origen privat (la majoria, provinents de donacions de particulars). No obstant això, l’organització sí que s’ha recolzat fins al moment en els diners públics europeus destinats a l’acció humanitària i cooperació al desenvolupament. El 2015, «MSF va rebre 19 milions d’euros de les institucions europees, 37 milions d’Estats membres de la UE i 6,8 milions del Govern de Noruega», apunta el comunicat.

    El 2016, «a més dels fons de l’Oficina d’Ajuda Humanitària de la Comissió Europea (ECHO), MSF va rebre finançament públic institucional d’Alemanya, Bèlgica, Dinamarca, Espanya, Irlanda, Luxemburg, Països Baixos, el Regne Unit i Suècia», afegeix . És aquest tipus de fons els que ara no se sumaran als comptes de l’organització humanitària.

    Contra les polítiques migratòries de la UE

    La decisió és una crida als països europeus i de la pròpia UE al fet que replantegin la seva política en matèria d’asil i migració, tot i que també en cooperació al desenvolupament. El nou marc europeu de migració i cooperació al desenvolupament, presentat la setmana passada per la Comissió, proposa vincular encara més les dues estratègies amb, fins i tot, «incentius negatius» en les ajudes al desenvolupament i els acords comercials per a tercers països si aquests no «cooperen» amb les polítiques europees de migració.

    «Les polítiques dissuasòries que Europa presenta a la seva opinió pública com solucions ‘humanitàries’ han agreujat el patiment de les persones que necessiten ajuda. Aquestes polítiques no tenen res d’humanitari, no han de convertir-se en la norma i han de ser denunciades», afirma el secretari general internacional de MSF, Jérôme Oberreit.

    En els Dies Europeus del Desenvolupament, celebrats aquesta setmana a Brussel·les, la Comissió Europea ha insistit que aquesta mesura busca reduir les morts a la Mediterrània, reduir els motius perquè els «migrants econòmics» decideixen migrar cap a Europa donant suport al desenvolupament dels seus països i augmentar la migració per vies legals. No obstant això, encara que la UE parla sobretot de ‘migrants econòmics’, la gran majoria dels que han arribat a Europa el 2015 eren refugiats i també són objectiu d’aquesta mesura (ja que entre els tercers països amb els quals es pretén aplicar el pla és amb Etiòpia, Jordània i el Líban).

    «És que l’única oferta que Europa pot fer als refugiats és que es quedin en els països dels que fugen desesperats? De nou, la prioritat d’Europa no és donar-los la millor protecció disponible, sinó mantenir-los ben lluny amb la major eficiència possible», denuncia Oberreit.

    El pacte de la UE i Turquia, per tornar a terra turcs als refugiats que arriben a Grècia des del 20 de març, també ha estat un dels motius que han impulsat a MSF a rebutjar els fons públics europeus. L’organització creu que el pacte «posa en perill el mateix concepte de ‘refugiat’ i la protecció que aquest ofereix a les persones en perill» i adverteix del precedent que crea perquè altres països facin el mateix.

    La posició de l’organització en aquesta crisi d’asil ha estat crítica cap a la UE davant la falta de vies legals perquè els refugiats i migrants arriben a Europa i la manca d’una missió de rescat a la Mediterrània, tot i els rècords en morts assolits en les seves aigües en els últims dos anys. L’organització va llançar una missió pròpia de salvament i es va retirar del centre de Lesbos (Grècia) quan, després del pacte de la UE i Turquia, va esdevenir un centre de detenció.

  • La precarietat laboral s’acarnissa amb els metges més joves

    Un cop acaben els anys de residència, 1 de cada 4 metges no troba feina i dels que ho fan gairebé el 90% té contractes temporals. Aquesta és una de les conclusions que es desprèn de l’informe ‘La precarietat laboral del col·lectiu mèdic’, presentat aquest dijous pel Col·legi de Metges de Barcelona (COMB). Mentre que del total de col·legiats un 63,3% gaudeix d’estabilitat laboral -per mitjà d’un contracte indefinit- el percentatge es redueix dràsticament en el cas dels metges joves en acabar el MIR ja que només tenen aquest tipus de contracte el 13%.

    Les repercussions de la crisi econòmica es manifesten en els tipus de contractes. Si el 2006 els contractes laborals temporals afectaven al 27,3% dels joves, el percentatge de contractació temporal ha anat augmentant progressivament en els darrers anys fins arribar a gairebé la meitat: el 47,2% el 2015. I mentre els temporals augmenten els indefinits es redueixen així com també els interins. El 2006 un 12% tenien un contracte interí mentre que el 2015 eren el 4,5%. També durant aquests anys ha augmentat el número d’autònoms: 0,7% el 2006 i 3,5% el 2015.

    Pel que fa a la durada, la temporalitat afecta especialment els joves especialistes en Medicina Familiar i Comunitària, en què el 97% dels contractes temporals són inferiors a un any de durada i fins el 40,6% són mensuals. En general, entre els joves també és habitual els contractes per hores, que afecten a prop del 10% en especialitats mèdiques o quirúrgiques mentre que abans de la crisi eren pràctiques residuals. Amb les diferents condicions que afecten el grup de 30 a 34 anys -els metges que acaben el MIR accedeixen al mercat laboral amb una mitjana d’edat de 30 o més- gairebé el 70% assegura tenir una situació laboral insegura.

    Augment de les males pràctiques contractuals

    En línies generals la desocupació no és un problema per al col·lectiu mèdic (atur de l’1,2%) però sí que ho és la precarietat, ja que segons l’estudi un de cada tres metges treballa en condicions d’inestabilitat. Aquesta situació porta, segons apunta l’informe, a més pluriocupació i sobrecàrrega de treball: «Lluny del que succeïa anys enrere, tenir més d’una feina o treballar moltes hores no acostuma a ser una elecció personal lligada a aspiracions econòmiques o de prestigi, sinó una necessitat per assolir els ingressos que abans s’aconseguien amb una feina».

    Pel que fa a la praxi contractual, el COMB assenyala que han augmentat les males pràctiques com ara fer altes a la Seguretat Social entre setmana i donar de baixa el cap de setmana, més contractes renovables mes a mes o beques post MIR utilitzades per cobrir vacants de llocs de treball de metges adjunts. També es critiquen els salaris baixos establerts en convenis que s’han negociat sense que el col·lectiu hi estigués representat.

    Entre les mesures que proposa el COMB per fer front a la precarietat hi ha la d’elaborar una guia amb criteris de contractació, la d’un Observatori de la precarietat per monitoritzar la situació o la col·laboració amb patronals i sindicats així com promoure un conveni mèdic diferenciat de la resta de treballadors de la sanitat.

  • La lluita contra la malària haurà de fer front als reptes de «lideratge, finançament i implementació»

    Malgrat el progrés que s’ha fet en la lluita contra la malària en els darrers anys – un descens del 60% en la mortalitat i una reducció del 37% en el nombre de casos en els darrers quinze anys- encara queda molt a fer. Si des de l’any 2000 57 països van reduir els seus casos de malària en un 75%, l’objectiu que fixa l’Estratègia tècnica global per la malària 2016-2030 inclou una reducció de, com a mínim, un 90% de la incidència i la mortalitat a tot el món per aquesta malaltia que es transmet a l’ésser humà per la picadura de mosquits femella infectats del gènere Anopheles.

    Segons les últimes dades de l’OMS, el 2015 la malària o el paludisme es va continuar transmetent en 95 països i territoris i gairebé la meitat de la població mundial es troba en risc. Amb tot, la gran càrrega recau sobre l’Àfrica subsahariana, on l’any passat van concentrar-se el 88% dels casos i el 90% de les morts per la malaltia. Tot i ser una malaltia que es pot prevenir i tractar continua sent una amenaça de salut, especialment en els grups de població més vulnerables, com són els infants i les dones embarassades. De fet, més de dos terços de les morts per paludisme es registren en menors.

    Precisament per abordar els diferents reptes i intercanviar coneixements sobre una estratègia multidisciplinar, una cinquantena d’experts d’arreu del món participen a Barcelona aquesta setmana en la cinquena edició del curs ‘La ciència de l’eradicació’, organitzat per ISGlobal, la Harvard TH Chan School of Public Health i el Swiss Tropical and Public Health Institute. Precisament en relació als reptes dels propers anys, el director del programa mundial de malària de l’OMS, Pedro Alonso, va recordar en la seva ponència que serà necessari triplicar el pressupost destinat a lluitar contra la malària i va apuntar com a alguns dels reptes les «enormes bretxes de cobertura que encara existeixen» i  l’amenaça que planteja l’aparició de resistències. I és que una de les preocupacions de l’agència sanitària de l’ONU és que el mosquit vector de la infecció s’hagi tornat resistent a alguns insecticides.

    La lluita contra la malària: una estratègia global

    El 2000 eren 106 els països i territoris amb transmissió de malària activa mentre que a finals del 2015 eren 95. D’altra banda, vuit països van declarar 0 casos de malària el 2014: l’Argentina, Paraguai, Costa Rica, Iraq, Marroc, Sri Lanka, Omán i els Emirats Àrabs Units. Amb tot, prop de 438.000 persones van morir el 2015 per culpa de la malaltia.

    El restabliment de l’eradicació de la malària com un objectiu per la comunitat internacional fa cinc anys ha conduït a canvis importants en les estratègies adoptades per països endèmics. «Hi ha països que estan sent actius en el procés d’eliminació de la malària. L’estratègia ha de ser una combinació de tractament amb medicació efectiva i prevenció. Hem vist països que ho han fet i tenim eines potents per a fer-ho», assegura Regina Rabinovich, directora de la Iniciativa per l’eliminació de la malària a ISGlobal, una iniciativa de l’Obra Social «la Caixa».

    Segons l’OMS, el ritme en què avança cada país depèn de la solidesa del seu sistema nacional de salut, del novell d’inversió en la lluita contra la malaltia i altres factors com ara la realitat social, política o medioambiental del país.  Rabinovich és conscient que els reptes encara són molts: «Ens trobem amb reptes de lideratge, finançament i implementació», assegura. Segons diu, compten amb fons per fer prop de la meitat del que es necessita per a la recerca o el desenvolupament de programes. Alhora reconeix que «els sistemes de salut en alguns països són crítics i la voluntat política és un ingredient molt important» però es mostra optimista: «El que més m’impressiona quan vaig a Àfrica o a Amèrica és que estem enmig d’un canvi abismal en termes de lideratge polític i la voluntat de prioritzar-ho en el mapa». «És significatiu que es reconegui com un fet que necessita acció, a Àfrica el que encara té més poder és tenir caps d’estat parlant dels objectius a llarg termini d’eliminació de la malària dins de les seves fronteres», afegeix.

     

  • La comunitat trans reivindica un model d’atenció sanitària despatologitzant

    La plataforma ‘TRANSforma la salut’, formada a finals del 2015 per entitats que defensen els drets de les persones transsexuals, reivindica un canvi de paradigma en el model d’atenció del sistema sanitari públic, ja que el model actual, denuncien, és patologitzant. «Ser trans és una expressió més del gènere, no és una malaltia o un trastorn que es diagnostica», ha assegurat aquest dimarts l’activista independent Laura Brustenga en una roda de premsa convocada per la plataforma.

    Segons ha explicat Esther Pérez, membre del col·lectiu Chrysallis Catalunya i mare d’una menor transsexual, hi ha multitud de persones que travessen un camí d’entrebancs a l’hora d’acudir als serveis de salut i que s’han d’enfrontar a facultatius que no els escolten o que els marquen uns patrons de feminitat o masculinitat a través del tractament, els tests o el control hormonal. «Hi ha diversitat dins del col·lectiu trans: hi ha persones que es volen hormonar, persones que no, d’altres que es volen operar…la nostra identitat només la sabem nosaltres», ha recordat l’Àlex, de Joves Trans de Barcelona (JTB).

    «O et sotmets a aquest circuit o surts i renuncies a l’atenció mèdica i et quedes sense cirurgia», ha explicat Pérez en relació al circuit establert pel sistema sanitari públic perquè una persona pugui arribar, per exemple, a sotmetre’s a una cirurgia de reassignació de sexe. També en aquest sentit des de la plataforma diuen que hi ha almenys una trentena de queixes testimonials per pràctiques incorrectes a la Unitat d’Identitat de Gènere (UIG) de l’Hospital Clínic de Barcelona, on es fan aquestes cirurgies. Segons han denunciat, els criteris per poder-hi accedir vulneren drets bàsics. Fets com no comptar amb suport familiar o ser una treballadora sexual suposen una barrera per accedir-hi.

    Un model basat en la lliure determinació del gènere

    «L’enfocament no pot partir del paradigma de persones que són objecte de la medicina a qui se’ls aplica un diagnòstic», ha lamentat l’advocada Laia Serra. En aquest sentit ha apuntat que el camí que reivindica la Plataforma és la de la lliure determinació de gènere i uns professionals sanitaris que estiguin a l’expectativa de la demanda individual. Segons han explicat, actualment hi ha dos serveis que atenen a les persones trans a Catalunya: la UIG de l’Hospital Clínic (que té més recursos i és el servei de referència però que diuen practica una atenció patologitzant i molt deficient en diversos aspectes) i Trànsit (que es basa en l’acompanyament i en la col·laboració entre els professionals i les persones trans- i que, per tant, dóna una atenció que és valorada molt positivament- però que té pocs recursos).

    «El model actual treballa a partir de la diagnosi de la disfòria de gènere; volem un model obert, que no discrimini i que respecti la individualitat de cada persona», ha assegurat Esther Pérez. L’activista Laura Brustenga ha explicat que el model que proposen, basat en el de Trànsit, posa de manifest la necessitat que hi hagi informació i recursos per part dels professionals sanitaris «però no tutela», que l’actuació sigui personalitzada i sense prejudicis. També aposten per un model descentralitzat, que ofereixi atenció especialitzada més enllà de Barcelona i que compti amb equips professionals que tinguin la funció primordial d’acompanyament a les persones trans, tant pel que fa a aspectes de salut com també psicoterapèutics si la persona ho sol·licita. També reclamen més formació als professionals i que entre els formadors s’hi incloguin membres trans.

    Denuncien que la llei per l’eradicació de la transfòbia no s’està desplegant

    L’advocada Laia Serra ha assegurat que tot i que Catalunya «té una llei privilegiada [en al·lusió a la Llei 11/2014 per a garantir els drets de lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres i intersexuals i per a eradicar l’homofòbia, la bifòbia i la transfòbia] aquesta no s’està desenvolupant.

    La llei contra la transfòbia estableix, entre altres, que les institucions han de «vetllar perquè la política sanitària sigui respectuosa amb les persones LGBTI i no tracti directament o indirectament la condició d’aquestes persones, especialment transgèneres i intersexuals, com una patologia».

    També que la promoció «entre els diversos estaments de les institucions sanitàries l’establiment de pràctiques sanitàries o teràpies psicològiques lícites i respectuoses, i en cap cas aversives, pel que fa a l’orientació sexual, la identitat de gènere i l’expressió de gènere». La proposta de nou model l’han presentat aquest dimarts al Parlament de Catalunya i segons han explicat als mitjans s’han reunit ja amb el Departament de Salut, qui s’ha mostrat predisposat a implementar els canvis necessaris.

    FE D’ERRADES: En una primera versió d’aquest article es parlava d’almenys una trentena de queixes oficials per pràctiques a la UIG però es tractaria de queixes testimonials, no formals.

  • «Les farmacèutiques inventen trastorns i malalties mentals per tenir gent addicta als seus productes»

    Aquesta és una entrevista publicada a ConsumoClaro

    El 2013 Peter C. Gøtzsche va publicar el llibre ‘Medicaments que maten i crim organitzat: com les grans farmacèutiques han corromput el sistema de salut’ (Libros del Lince, 2014), on carregava durament contra el sector farmacèutic, que coneix com el palmell de la seva mà després d’haver-hi treballat vuit anys. L’obra, en la qual acusa les companyies farmacèutiques d’arreglar les conclusions de nombroses investigacions en benefici propi, va aixecar una gran controvèrsia en ser el professor Gotzsche una gran autoritat en matèria de disseny d’estudis científics.

    Fa pocs dies ha aparegut a Espanya el seu últim llibre, titulat ‘Psicofàrmacs que maten i denegació organitzada’ (Libros del Lince, 2015), on Gotzsche aborda el camp de la psiquiatria moderna i assegura que aquesta s’ha simplificat fins a l’extrem de limitar-se a receptar els psicofàrmacs que la indústria va llançant al mercat. Sempre radical, advoca per abolir-los tots excepte en casos extrems, on realment es demostri la seva aportació a la cura del malalt. Per Gotzsche, ansiolítics, antidepressius i fins i tot antipsicòtics es recepten sense tenir en compte els seus efectes nocius.

    El professor Peter C. Gøtzsche es va graduar com a Màster de Ciència en Biologia i Química el 1974, i es va llicenciar com a metge el 1984. És especialista en medicina interna, va treballar en la indústria farmacèutica entre 1975 i 1983, i va exercir en hospitals de Copenhaguen entre 1984 i 1995. El 1993 va contribuir a la creació de la Cochrane Collaboration, una institució dedicada a revisar la veracitat de tots els estudis que es publiquen en l’àmbit de la salut i així filtrar els interessos de les diferents indústries en el negoci de la sanitat.

    El seu llibre descriu als psiquiatres com a professionals dedicats a receptar medicaments als pacients sense saber realment si funcionaran…

    Una raó important per la qual la psiquiatria moderna està tan centrada en els fàrmacs és que la gent no sap molt bé quins són ni els seus beneficis ni els seus danys. Jo vaig prendre una actitud crítica respecte a aquests fàrmacs; vaig aconseguir l’accés a estudis no publicats i va ser llavors quan em vaig adonar del molt que la indústria farmacèutica, i en ocasions també els psiquiatres, ens han enganyat amb els seus assajos clínics.

    No hi ha psicofàrmacs de beneficis comprovats?

    Mitjançant les revisions de moltíssims estudis he pogut comprovar que el benefici de molts psicofàrmacs és dubtós, però en canvi no hi ha dubte que poden causar danys greus, que poden incloure el suïcidi, l’homicidi o la mort per altres causes. Un altre problema és que probablement tots aquests fàrmacs són susceptibles de provocar danys permanents en el cervell quan s’usen a llarg termini, però els pacients que els volen deixar, generalment compten amb molt poc suport per part dels seus metges.

    La psiquiatria actual redueix els problemes psicològics a desequilibris químics que poden ser curats amb fàrmacs. Hi ha interessos de la indústria darrere d’aquesta gran simplificació?

    El conte sobre els suposats desequilibris químics va ser inventat per un metge fa 61 anys i la indústria farmacèutica el va abraçar immediatament. No he trobat cap investigació que acrediti científicament que un desequilibri químic és la causa de problemes psiquiàtrics. És més: els psiquiatres més rellevants són conscients que això és una mentida i no obstant això molts d’ells, potser la majoria, segueixen utilitzant-la per tal de persuadir els seus pacients a continuar amb la seva medicació.

    El somni d’una solució ràpida mai desapareix, però no hi ha solucions ràpides en psiquiatria i els fàrmacs són molt rares vegades la solució als problemes de la gent. La profunda ironia és que potser no hi hagi un desequilibri químic implicat excepte el que creen els propis psicofàrmacs, que en molts casos funcionen com a drogues addictives.

    Jo vaig prendre una actitud crítica respecte a aquests fàrmacs; vaig aconseguir l’accés a estudis no publicats i va ser llavors quan em vaig adonar del molt que la indústria farmacèutica, i en ocasions també els psiquiatres, ens han enganyat amb els seus assajos clínics.

    Podríem dir llavors que estem davant d’una indústria que inventa malalties per a crear addictes als seus productes?

    No és desencertat assegurar que la indústria farmacèutica inventa malalties per aconseguir gent enganxada als seus productes. Dit això, és cert que hi ha moltes persones que pateixen problemes mentals severs i necessiten en ocasions un suport en la medicació. Però crec que tractar aquests problemes sistemàticament amb psicofàrmacs només empitjora la situació. La forma en què fem servir les drogues psiquiàtriques avui dia sens dubte causa molt més mal que benefici.

    El ‘trastorn bipolar’, el ‘TDAH’, el ‘trastorn obsessiu compulsiu’, etc., són paraules que han entrat en el llenguatge comú. Són tals diagnòstics una simplificació dels problemes de la persona per adaptar-los a l’aplicació de certs medicaments?

    Una de les grans tragèdies de la psiquiatria moderna és que molts trastorns psiquiàtrics són causats pels psicofàrmacs que s’usen per tractar un altre trastorn anterior; és a dir, són danys col·laterals, o efectes secundaris si es vol. Per exemple, els efectes secundaris de la medicació per tractar el TDAH (trastorn per dèficit d’atenció) coincideixen força amb el quadre de diagnòstic d’un trastorn bipolar.

    El mateix passa amb la depressió: els fàrmacs antidepressius poden provocar símptomes que compleixen amb els criteris per diagnosticar un trastorn bipolar, de manera que també en aquest cas moltes persones pateixen d’efectes secundaris dels antidepressius. Però això sovint no es detecta i, per tant, aquestes persones poden, a més, ser tractats amb medicaments antipsicòtics o de liti, o tots dos.

    En el meu llibre explico per què no hem de veure el TDAH com un trastorn psiquiàtric, i la raó per la qual la qual els psiquiatres s’haurien de centrar en els problemes de l’entorn dels nens (el TDAH és més freqüent entre nens) en lloc de dir que són els mateixos nens el problema. Els medicaments per al TDAH no resolen cap problema; de fet, semblen agreujar-lo a llarg termini.

    Vostè sosté que la gran majoria dels fàrmacs psicoactius haurien de ser abolits. Com es tractaria, en aquest cas, una psicosi greu?

    Hi va haver una revisió Cochrane que va comparar les benzodiazepines amb els antipsicòtics per tractar la psicosi aguda. La mateixa va mostrar que els pacients es van calmar més ràpid amb la benzodiazepina. El tractament estàndard és aplicar antipsicòtics, però he preguntat a molts pacients que han provat tots dos tipus de fàrmacs, quin preferirien en cas de patir un nou brot psicòtic.

    Tots els pacients, fins al moment, m’han dit que preferirien una benzodiazepina. I els comprenc, ja que les benzodiazepines no són tan tòxiques i perilloses com antipsicòtics. Però també és possible tractar la psicosi severa sense cap tipus de medicaments psiquiàtrics. Sé de psiquiatres eminents en diversos països que mai han fet servir un antipsicòtic per tractar una psicosi. Només han aplicat la psicoteràpia, l’empatia i l’amor.

    Mostren als pacients que es preocupen per ells, que els respecten i tenen un veritable interès en ells, i és ben sabut que aquest enfocament és eficaç. Antipsicòtic és un nom massa enganyós, ja que aquests fàrmacs no curen a ningú en contrast amb els antibiòtics, que realment poden salvar la vida de les persones si tenen una infecció bacteriana greu. No estic convençut que necessitem antipsicòtics en absolut, ja que són molt tòxics.

    De veritat creu que una persona amb una psicopatia severa pot tenir una bona qualitat de vida només amb teràpia i sense medicaments?

    Està perfectament documentat que moltes persones amb psicosi greus poden tenir una bona qualitat de vida sense psicofàrmacs. En realitat, la pregunta correcta és: Poden els medicaments psiquiàtrics empitjorar la qualitat de vida de les persones de mitjana? Actualment, el meu grup de recerca està estudiant la qualitat de vida amb i sense antidepressius.

    Hi ha molt pocs estudis publicats referent a això i no tenim accés als estudis no publicats per l’Agència Europea del Medicament, encara que sabem que no són pocs. En la nostra opinió, està clar per què tan pocs estudis han estat publicats: els seus resultats no deixen en bon lloc a la indústria farmacèutica.