Just Deploy It!

Categoría: Moviments

  • Les dones, un any més sostenint la vida: «Si la pobresa es feminitza, feminitzem la resistència»

    El 8 de març de 2018 es va convocar la primera vaga general feminista. Allunyant-se de la imatge d’un 8 de març de celebració que clamava pels drets de les dones a través d’una manifestació usual, tot de dones van organitzar-se en comitès arreu per transformar un dia que per elles ja era de lluita, en un dia de vaga. L’any 2018, el manifest que convocava a la vaga explicava que el motiu principal d’una vaga general era reivindicar les desigualtats que les situen en llocs diferents davant la feina assalariada, però també davant del patriarcat, la formació, les cures, el consum i l’exercici dels seus drets.

    Ara, quatre anys després, el 8 de març es torna a convocar vaga, però es fa des del dubte de moltes de les dones que l’acabaran secundant. Només convocada a Catalunya, els sindicats que l’han registrat han estat la CGT, la IAC, Sindillar, el Sindicat de Periodistes i la Intersindical-CSC. El debat ha existit en tots els espais de base del moviment feminista i algunes no acabaven d’estar d’acord amb la convocatòria d’aquesta vaga. L’Olga, per exemple, membre de Cau de Llunes, Assemblea Feminista revolucionària de Tarragona, opina que no hi ha forces per dur a terme una vaga general de veritat i per tant la idea no estava unificada. En haver-se confirmat, la faran però entenent que hi ha molta flexibilitat i que cadascú arriba fins on pot i decideixi. La base d’aquesta opinió és no voler «folkloritzar la vaga i que sigui una tradició perquè sí».

    El fet de teletreballar, de l’atur i els ERTO de moltes persones, la situació precària en general i d’incertesa que envolta el futur vinculant-ho a les mesures polítiques sanitàries també han fet que aquesta vaga generi dubtes.

    Un altre dels motius és la convocatòria de vaga a la sanitat per dimecres dia 10 de març. Justament aquest 8M ha volgut situar al centre aquelles treballadores que sostenen la vida, sent les treballadores sanitàries una d’elles i més en aquest any de pandèmia. Diferents col·lectius de dones que després participen dels comitès locals de cara al 8 de març als seus pobles i ciutats participen també d’una coordinadora anomenada Feministes Anticapitalistes dels Països Catalans. És des d’aquí que ha sortit el lema «Les dones som i serem a primera línia. Defensem les treballadores, defensem la vida». I és en aquest mateix sentit que el tema central arreu d’aquest 8 de març ha estat la precarització de les dones treballadores, especialment les del sector de les cures, la feminització de la pobresa i les violències patriarcals del sistema. Violències travessades pel gènere però també per l’origen i la classe.

    Una dona crida durant la manifestació del 8M del 2020 | Èlia Pons

    Passejades, cercaviles i concentracions estàtiques

    Des d’aquesta idea, les convocatòries unitàries a Barcelona s’aglutinen sota el lema «Juntes, diverses i rebels. Juntes Imparables». En parlar amb l’Ana, dona que forma part de la comissió de comunicació del comitè de vaga feminista a Barcelona, ens explica que el lema i el contingut del manifest es treballa en assemblees obertes on participen dones a títol individual, però sobretot dones de col·lectius i dels comitès de barri de la ciutat. Aquest any, a Barcelona, les jornades s’han organitzat a través d’assemblees obertes, com cada any, encara que aquest any han estat virtuals. Com a iniciativa unitària que és, s’ha volgut donar el missatge que dins el feminisme hi ha moltes veus, hi ha diferències, hi ha debats en profunditat… però que totes volen «un món lliure de misogínia, lliure d’explotació, lliure de privilegis…» I per això, segueix explicant-nos l’Ana, malgrat totes les diferències, poden treballar plegades.

    Així, amb la idea de donar una fotografia general de la força del moviment tot i renunciar a ajuntar-se, barris i ciutats de Barcelona han volgut organitzar activitats descentralitzades. Com comenta l’Ana, «cada any el 8 de març hi ha una polèmica que eclipsa tot de temes que per nosaltres són més profunds… Enguany la polèmica és si és bo o és dolent que sortim al carrer». Però davant d’aquesta disjuntiva i entenent que ningú els hi ha de dir a les dones si poden o no sortir al carrer l’activitat unitària de la tarda del 8, una concentració estàtica a passeig de Gràcia, funcionarà amb aforament. Per assegurar que «les concentracions seran tant o més segures que anar al supermercat, en metro o a un col·legi electoral». Això possibilita, comenta l’Ana, que totes les dones que vulguin sortir al carrer puguin fer-ho de manera segura amb animació, camions i música. Així i tot, insisteix que hi ha infinites reivindicacions agreujades per la pandèmia en les que centrar-se més enllà d’aquest debat. De fet, amb la convocatòria de la vaga laboral, es faran activitats i cercaviles durant el matí als barris.

    A nivell de Catalunya, ja dijous a les 19 h es van organitzar concentracions davant d’hospitals per denunciar que les autoritats sanitàries a hores d’ara encara no garanteixen la possibilitat de fer avortaments arreu. «A Lleida, a Manresa, a algunes comarques del Pirineu… les dones que volen avortar no ho poden fer allà i les deriven a clíniques privades a Barcelona», denuncia l’Ana. Que afegeix que «sovint ens oblidem dels drets que tenim… Ja ens costa aconseguir-los i si no els defensem, a la pràctica els acabem perdent», assenyala.

    Un altre eix que es treballa a la ciutat però també a altres indrets és el de la llibertat i l’ecofeminisme. El dissabte 7 al matí s’han organitzat una vintena de passejades amb la intenció d’ocupar carrers, parcs, muntanyes i al mateix temps deixar clar que les dones volem caminar tranquil·les. Així ho repetiran també a la nit. A Barcelona però també al Vallès i a múltiples punts més es duran a terme manifestacions nocturnes no mixtes.

    El 8, a banda de les activitats ja comentades, també s’ha convocat una acció a les 21 h als balcons per aquelles que no vulguin sortir. Amb aquesta acció volen agrair a totes les treballadores essencials que han suportat la vida durant aquesta pandèmia. «És per visibilitzar-les, perquè trobem que sovint se’ns oblida que darrere dels serveis bàsics, hi ha les dones», diu l’Ana després d’analitzar també que «com més bàsics són els serveis, pitjor pagats estan». Així per una banda visibilitzar, però també denunciar que estan «fins al monyo de sostenir la vida», que «la vida no l’han de sostenir les dones, la vida és responsabilitat de tots els éssers humans». «S’han de repartir les feines domèstiques, s’han de repartir les responsabilitats de cura i si es mercantilitza, t’han de pagar com cal», assenyala mentre alhora denuncia les cadenes de cures globals que s’estan convertint en una nova forma d’explotació de la gent migrada.

    Cartell unitari Barcelona

    Treballadores essencials, dones a primera línia

    Des de la Confederació General del Treball (CGT), un dels sindicats convocant de la vaga, apunten que aquesta vaga general feminista situa en primer pla les reivindicacions contra l’explotació patriarcal que milions de dones pateixen pel simple fet de ser-ho. Entenent i assenyalen que la vaga arriba en un context complicat pels sectors més feminitzats que a la vegada són els més essencials com l’educació, la sanitat, el comerç i les cures.

    En aquest sentit, sindicats com la Coordinadora Obrera Sindical (COS) diuen que «les dones de classe treballadora estem sostenint la vida als hospitals, a les residències, a les escoles, als mercats i a les llars. Hem estat -i estem- treballant en els sectors més essencials i imprescindibles (com la sanitat, les cures, l’educació, el comerç, els serveis socials municipals…). Però també hi ocupem els llocs de treball més invisibilitzats i precaritzats, que ens aboquen a la pobresa, al contagi i la malaltia». Afegeixen que són conscients que la situació d’emergència sanitària que estem patint aboca a moltes dones a la cobertura de «serveis essencials», que fan incompatible el seguiment de la vaga.

    Feministes Anticapitalistes ha volgut destacar això mateix. Entre les seves demandes exigeixen la municipalització del SAD (Servei d’Atenció Domiciliària) per tal de garantir uns serveis socials de qualitat, públics i amb condicions de treball dignes. També posar fi a la precarització de les treballadores de la llar i en el cas de treballadores en situació irregular exigeixen la incorporació i la regulació dins l’economia formal per protegir els seus drets. Evidentment també una sanitat i una educació completament públiques, reforçades i amb condicions dignes pels seus treballadors. Segueixen exigint la regulació de totes les persones, el tancament dels CIE i l’aturada de les deportacions. També blindar l’accés a l’habitatge per tothom i especialment per les dones que pateixen violència masclista. Implementar una Renda Bàsica Universal, l’avortament lliure, gratuït i universal, la fi de la repressió i el reconeixement al dret de l’autodefensa feminista i abordar de manera integral la violència masclista lluitant per millorar l’atenció primària i els serveis especialitzats. Totes les seves propostes, diuen, són uns mínims per defensar la vida.

    Cartell de Feministes Anticapitalistes

    Defensar les treballadores és defensar la vida

    I és des d’aquesta base que molts comitès locals s’han organitzat de cara aquest 8 de març. És el cas de Sant Cugat, on més d’una seixantena de dones estan organitzades. Elles ja van iniciar les jornades dimecres dia 3 i ho van fer amb una activitat en relació amb les dones grans «com a grans oblidades en tota lluita i com les grans oblidades actualment». Com ens explica la Patrícia, les dones grans pateixen un índex de pobresa molt gran i a Sant Cugat, a més, només tenen una residència d’avis pública per una ciutat on fins a 11.000 persones són majors de 65 anys.

    Seguint amb la base de posar la vida al centre, dijous van realitzar una xerrada en format virtual que està relacionada amb els drets laborals de les treballadores i amb la qüestió del racisme. Van comptar amb cuidadores tant del servei municipal de Sabadell i de Sant Feliu com amb el SAD o el sindicat de cuidadoras sin papeles. La Patrícia ens explica que així van poder parlar sobre com «travessa el racisme, ja que la majoria de dones que treballa en l’àmbit de les cures són dones migrades, que molts cops ho fan sense contracte perquè sovint si a més estan en situació irregular, se n’aprofiten d’això». La idea era parlar de quines problemàtiques té el sector i com a través del sindicalisme s’hi pot donar resposta.

    Per parlar de la violència masclista inclouran un taller d’autodefensa feminista i faran un mural contra els feminicidis. Al mateix temps un col·lectiu de dones bolivianes de la ciutat farà un taller de dansa per treballar l’antiracisme.

    Agafant també l’habitatge com a eix, denuncien la manca d’habitatge i que moltes de les persones que pateixen desnonaments són dones. Relacionen aquest fet amb què els majors índex de pobresa els tenen les dones i amb tota la càrrega familiar que s’atribueix a la dona i el que suposa perdre la casa en aquestes condicions.
    El mateix dia 8 celebraran una cercavila contra l’explotació laboral per assenyalar diferents llocs de la ciutat on hi ha feines especialment feminitzades o llocs que són «espais d’explotació més greu com Empreses de Treball Temporal (ETT) o ETT específiques de serveis de la llar».

    D’aquesta manera, treballen la violència masclista, l’habitatge, l’eix laboral, l’antiracisme, la situació de les dones grans i l’educació. Tot allò en definitiva que «travessa la vida de les dones» o que les afecta de manera diferent. En aquest 8 de març, des dels comitès volien «posar sobre la taula demandes concretes de mínims que són per millorar la vida de les dones».

    Aquestes demandes, com ens explica l’Olga de Tarragona, neixen de trobades virtuals que han posat sobre la taula diferents necessitats. Ja a principis de gener van fer una taula rodona amb diverses treballadores del món de les cures: «des del SAD, treballadores de la llar, ensenyament, sector sanitari òbviament i d’aquí vam treure les demandes per aquest 8 de març». Aquestes trobades són molt productives doncs, també per ajudar-se entre col·lectius i que els més petits puguin rebre un cop de mà.

    Manifestació 8M 2020 | Èlia Pons

    Més enllà de la vaga, lluita pel 8 de març i cada dia

    El País Valencià no ha convocat vaga, però així i tot se li donarà al 8 una perspectiva de lluita. Així ens ho ha explicat la Laura, membre del col·lectiu Subversives i de l’assemblea 8 M Castelló. Les seves assemblees s’han vist afectades per la situació i s’han hagut d’adaptar a la via online. Per molt que totes les trobades fossin obertes, a la pràctica les més presents són les que també hi són durant tot l’any. A més, han hagut d’idear una forma de manifestació que impedís les aglomeracions. «Creiem que s’estan fent moltes concentracions arreu de l’estat i l’havíem de fer per aquesta data també…», apunta la Laura.

    Així, davant les preocupacions per no aglomerar, durant els dies previs es faran activitats virtuals i el dia 8 de març es celebrarà una bicicletada amb tres punts de sortida diferents. Acabarà al parc Ribalta, un parc de Castelló gran i molt emblemàtic on es penjaran reivindicacions, el manifest… Per donar un punt de dinamisme i que tot sigui participatiu.

    El seu 8 de març però l’han volgut centrar en una campanya de denúncia anomenada ‘Violències masclistes a les aules’. Va dirigida a quatre professors de la Universitat Jaume I (UJI) per abusos i també contra la inacció de la universitat. Donat que dilluns a banda de no estar convocada la vaga és festiu per ser festes de la Magdalena, van celebrar aquesta concentració el dijous dia 5 juntament amb el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans. Posaven com a base «exigir la cessió i la investigació d’eixos 4 noms de mestres» que s’han presentat a la unitat d’igualtat de la universitat juntament amb el testimoni de fins a 100 alumnes que han patit assetjament per part d’aquests.

    Fa unes setmanes denunciaven que tot i recollir denúncies i testimonis de nombroses alumnes relatant actituds i assenyalant els agressors, des de la universitat l’única resposta que havien rebut era recordant que havien de seguir els protocols i advertint-les que la seva acció de donar veu a les testimonis podia ser il·legal. Davant d’això, van presentar mitjançant els fulls de reclamació o denúncia davant una situació d’assetjament que facilita el centre més d’un centenar de denúncies. La UJI aleshores els hi va respondre que «no es pot denunciar a ningú des de l’anonimat» i que a més això «atempta contra el bon nom i la carrera dels docents». Des de Castelló seguiran treballant perquè la universitat assumeixi responsabilitats.

    Cartells a l’UJI on s’assenyalen professors amb testimonis directes | @SubversivesCS

  • Alba Alfageme: «El sistema patologitza les dones i, en lloc d’anar a l’arrel del problema, les medicalitza»

    Alba Alfageme és psicòloga especialitzada en violència sexual i processos de victimizació. Durant la seva trajectòria professional ha dut a terme atenció directa a dones supervivents de la violència masclista, així com intervencions en situacions de crisi o emergències en diferents contextos. També ha treballat per al Departament d’Interior de la Generalitat de Catalunya dissenyant, promovent i implementant plans estratègics per al suport i la seguretat de les víctimes amb una perspectiva de gènere. Alfageme considera que la pandèmia ha accentuat encara més les desigualtats entre homes i dones, que també s’evidencien en la salut mental. Creu que són necessàries polítiques públiques feministes i transformadores, perquè, com diu, «les dones no només hi volem ser, sinó que volem ser-hi per canviar les coses».

    La salut mental s’està veient molt afectada per la pandèmia. Les dones són les que s’han emportat la pitjor part?

    Sí, les dones són unes de les grans afectades. La pandèmia el que farà serà accentuar problemes que ja teníem i, per tant, accentuarà encara més les desigualtats entre homes i dones, unes desigualtats que s’evidenciaran també en la salut mental. De fet, l’Organització Mundial de la Salut ja ha posat sobre la taula que les dones patiran un impacte major de la pandèmia. En l’àmbit de salut mental, s’han posat sobre la taula tres motius que poden explicar que hi hagi un major impacte en les dones, que poden acabar també en aquesta accentuació de les desigualtats. El primer és que moltes d’aquestes dones que han estat treballant en el que ara considerem sectors essencials estan molt precaritzades. Es tracta de sectors socialment menystinguts i, en molts casos, pertanyents a l’economia informal, que suposa també una pèrdua de drets laborals.

    La pandèmia el que farà serà accentuar problemes que ja teníem i, per tant, accentuarà encara més les desigualtats entre homes i dones.

    De fet, un 65% de les persones que es troben en primera línia contra el coronavirus, tant en la sanitat, les residències o els serveis de neteja i alimentació, són dones.

    Exacte, són aquestes dones que han anat a treballar mentre la resta estàvem confinats les que han dut el pes d’aquesta crisi i han posat els seus cossos confrontant-se amb la pandèmia. L’impacte mental i emocional que té això és molt elevat. Per tant, és evident que les dones han hagut de sostenir un impacte de la pandèmia més elevat, perquè han hagut de sortir i fer front a aquesta situació. La situació de pandèmia les ha reconegut com a persones indispensables, però altre cop les torna a situar en un espai menystingut i molt més precari, pel que fa als sous i les condicions laborals.

    L’altre factor que diuen que també impactarà i està impactant ja en la salut mental de les dones és la sobrecàrrega que hem tingut -i ja tenim de forma generalitzada i normalitzada-, amb la doble jornada de treballar tant a la feina com en les tasques de cures i la llar. Alguns estudis que s’han fet sobre la pandèmia apunten que, durant el confinament, les dones estaven assumint 13 o 14 hores a la setmana de tasques de la cura i la llar més que els homes. Això els comporta una major sobrecàrrega emocional i estrès. Un segon factor pel qual les dones han tingut un impacte emocional més gran amb la pandèmia és l’augment de casos de violència masclista que s’han donat dins les llars. Les llars, que teòricament eren l’espai més segur durant la pandèmia, han esdevingut per elles una presó. Aquest problema estructural que són les violències masclistes és un altre factor que sabem que alimenta tota aquesta afectació en la salut mental. Per tant, és evident que les dones estem carregant un sobrecost amb aquesta situació. Moltes dones han perdut a la feina o han hagut de deixar-la per tenir cura de la seva família, i tot això ha suposat que els seus projectes de vida hagin quedat absolutament estroncats.

    Quan vivim una situació on s’entrecreuen diversos eixos d’opressió tenir en compte la teva salut mental és un privilegi.

    Està clar que el gènere no és l’únic eix de desigualtat, s’entrecreuen molts factors.

    Absolutament. L’enfocament interseccional ens posa sobre la taula aquests altres eixos d’opressió que moltes dones pateixen i que s’accentuen amb la pandèmia. Moltes d’aquestes dones que pateixen altres discriminacions que se sumen al fet de ser dones no tenen accés als serveis de salut mental, perquè moltes vegades no tenen ni temps d’anar-hi. Això fa que al final es vagin arrossegant i acumulant aquestes conseqüències emocionals i psicològiques que, evidentment, són devastadores. És molt trist, però és així: quan vivim una situació on s’entrecreuen diversos eixos d’opressió tenir en compte la teva salut mental és un privilegi. Això és bastant important que en siguem conscients. Si realment, tal com s’apunta, la salut mental serà la propera onada que tindrem, segurament moltes dones quedaran fora de l’oportunitat de rebre algun tipus de suport emocional.

    Les dones tenen una pitjor salut mental que els homes?

    No és que tinguin pitjor salut mental que els homes, sinó que les conseqüències del sistema patriarcal s’acaben evidenciant en un impacte evident en el seu benestar psicològic. Per tant, no és que, per se, les dones tinguem més problemes de salut mental, sinó que estem sotmeses a un sistema que ens pressiona molt més, ens sobrecarrega i ens situa davant de situacions de violència de forma estructural i, evidentment, això acaba tenint conseqüències en la nostra salut mental. Quan en moltes ocasions ets tu la que has de sostenir tot el teu nucli familiar no tens ni temps per tu, quedes l’última la fila i és molt difícil que puguis destinar temps i diners a tenir cura de la teva salut mental. Quan et poses a la pell de moltes dones que estan vivint situacions vitals molt difícils, has d’entendre que, probablement, no poden ni permetre’s pensar, per un moment, que la seva salut mental està tocada.

    Les cures s’han revalorat amb la pandèmia?

    El fet que les cures s’hagin intentat esborrar del mapa de què és col·lectiu, social i públic és la conseqüència d’aquest agermanament de sang entre el patriarcat i el capitalisme. Les cures no generen capital, no hi ha una producció econòmica al darrere i, per tant, s’han deixat de banda. Jo crec que la pandèmia ens ha posat deures, en el sentit que ha evidenciat les desigualtats i que estàvem vivint en un model social que està absolutament condemnat al fracàs i ha posat al centre que, en aquests moments en què la vida està en risc, el més important són les cures. És a dir, la vida en majúscules. Jo crec que això ens ha obert l’oportunitat de poder canviar el model actual. És cert, però, que les pressions són tan fortes que és molt difícil fer un canvi de paradigma. El feminisme està guanyant més pes i s’intenta situar la vida al centre, però això demana canviar un sistema estructural. Hi ha molts interessos de persones -sobretot homes– privilegiats que no estan disposats a fer un canvi de paradigma, perquè suposaria perdre poder, influència i capacitat de decisió.

    Estem en un punt en què davant nostre s’obren dos camins. Podem seguir en un model, per mi absolutament anacrònic i desfasat, que ens porta a la destrucció absoluta com a societat que és el capitalisme, o podem apostar per aquestes polítiques plantejades des del feminisme que situen la vida la centre, que implica descarregar a les dones d’aquesta doble jornada i que s’equilibrin les cures, en què els homes han d’estar més presents en l’acompanyament a la criança, etc. Això passa per un canvi de perspectiva molt important i no tinc massa clar que realment tot això es porti a terme. La pressió del sistema capitalista i patriarcal és tan gran que, o moltes persones estem disposades a fer aquest canvi, o no ens en sortirem.

    No ens conformem en ser més dones, sinó en ser més dones i canviar les coses. El fet quantitatiu ha d’anar acompanyat del qualitatiu.

    Sembla que, en la teoria, hi ha força consens per avançar en la igualtat entre home i dona.

    Hem de tenir clar que podríem dir que al paper hi ha una igualtat formal, però a l’hora de la veritat hi ha una desigualtat informal claríssima. A vegades no es tracta només d’un aspecte numèric, per exemple, del nombre de dones diputades al Parlament, sinó al fet que entrin aquestes dones impliqui un canvi de paradigma o no. No ens conformem en ser més dones, sinó en ser més dones i canviar les coses. El fet quantitatiu ha d’anar acompanyat del qualitatiu. No es tracta només d’incorporar més dones sinó canviar el plantejament, començar a posar sobre la taula temes com la salut emocional, un tema que ha estat absolutament tabú. Segons assenyalen alguns informes, l’any 2030 la depressió serà la principal afectació que tindrem com a societat. Una societat trista, on un 40% dels joves està en atur i un de cada dos joves pateix ansietat o depressió arran de la pandèmia, és una societat que està fracassant. Les dones no només hi volem ser, sinó que hi volem ser per canviar les coses. Si el sistema està absolutament en fallida, intentem trobar una alternativa.

    Per on passa la solució?

    Del que es tracta és d’anar construint aquests altres camins diferenciats, alternatius, que aportin una altra mirada. Que, per exemple, les dones puguem entrar en espais de decisió i que en aquesta nova legislatura moltes de les polítiques públiques estiguin absolutament tenyides per aquest plantejament que incorpora el feminisme. Això implica canviar la perspectiva des de la individualitat per després col·lectivitzar-ho, i que tot això s’acabi convertint en l’acció política, en unes accions grupals. La nostra acció quotidiana també és acció política. Es tracta de treballar en el fet concret per transformar el global. Hem de plantejar-nos, des de totes les disciplines -la psicologia, el periodisme, la medicina, el dret, l’esport, etc.-, que hi ha una altra cara de la moneda, que no ens havien explicat. Que les coses poden ser diferents.

    Les coses ens les han explicat des de la perspectiva patriarcal, però hi ha una alternativa que ens han negat. Hem de començar a pedalejar totes en aquest sentit i tenir la valentia per portar a la pràctica les accions que estan en el marc teòric. I no tenir por. També tenir en compte que en el camí hi haurà errors, però que no passa res. Hem d’acabar amb aquesta síndrome de la impostora que ens han imposat i començar a canviar les coses al preu que calgui. El que no pot ser és que acceptem una història que ens han explicat a mitges.

    La psicologia mateixa és una disciplina absolutament patriarcal. Tots els referents que tenim són masculins i els estudis s’han fet amb uns paràmetres molt masculins. Hem de fer un esforç per posar aquesta mirada crítica i veure que hi ha una part de la història que no ens han explicat. Les dones hem patit d’una manera extrema la invisibilització, en totes les disciplines. Per exemple, en el cas de la depressió postpart. Hi ha un factor fisiològic, però també una expressió social que té molt a veure amb el que s’espera de tu com a mare, quins valors estan relacionats amb la maternitat, quines exigències hi ha en el fet de ser mare. També s’ha patologitzat molt el que ens passa a les dones.

    El sistema patologitza les dones i, en lloc d’anar a l’arrel del problema, se les medicalitza.

    Hi ha una sobremedicalització de les dones? Les dades mostren que el 85% dels psicofàrmacs s’administren a dones.

    El sistema patologitza les dones i, en lloc d’anar a l’arrel del problema, se les medicalitza. El mateix professional de la salut queda més tranquil en medicalitzar determinades situacions, és una zona de confort. Però aquestes dades no menteixen i no és normal que tantíssimes dones estiguin medicades. La societat ens ha estat agredint constantment i en lloc d’explorar els motius que duen les dones a estar així, en lloc d’anar al fons de la qüestió, les mediquem perquè tot això baixi d’intensitat. Això ha passat històricament. A les dones sempre ens han intentat callar i se’ns ha dit que som unes histèriques. Però són tantíssimes les situacions de desigualtat i opressió que és normal que acabem explotant per algun lloc.

    Després hi ha un altre factor que és que com que en el capitalisme les emocions molesten, s’ha dit que és un tema de dones. Per tant, les dones estem més acostumades a parlar de les emocions i de com estem. Ens han ensenyat que hem de ser més empàtiques, perquè aquesta qualitat té molt a veure amb el tema de les cures, en estar pendent dels altres. Això fa que, probablement, posem més paraules a allò que ens passa. Als homes el patriarcat també els limita i els diu que l’àmbit emocional no els pertoca, que això està vinculat amb la feblesa i vulnerabilitat. És un àmbit en què molts probablement ni entren, perquè no el consideren prou important.

    Com ha afectat al confinament a les dones que pateixen violència masclista?

    Hi ha hagut un augment de casos de violència masclista en les parelles convivents, amb l’afegit que l’entorn i el context social jugava a favor de l’agressor. L’agressor tenia el control sobre la dona durant les 24 hores al dia els set dies de la setmana, perquè la dona no podia sortir de casa. Això ha fet que les donen se sentissin molt més soles, molt més aïllades i atrapades. Durant aquests moments, em deien que se sentien segrestades, com en captiveri. La sensació de no poder escapar, de no poder dir res. Sabem que per trencar el silenci les dones necessiten un entorn fort que les sostingui. En aquest moment, els serveis d’atenció a les dones que pateixen violència masclista han intentat ser-hi, però en moltes ocasions no estaven preparats per fer front a una situació de pandèmia. Moltes dones van haver de fer front a situacions duríssimes. Els agressors sobretot exercien molta violència psicològica. Durant el confinament, van baixar moltíssim les denúncies de violència masclista, ja que les dones estaven controlades per l’agressor tot el dia, però sí que van augmentar molt les trucades a serveis d’atenció telefònica i en línia.

    A més, les crisis econòmiques suposo que no són un bon aliat per a dones que pateixen violència masclista.

    Moltes dones, a causa de la crisi social i econòmica derivada de la sanitària no s’han vist amb la possibilitat de fer el pas i deixar les seves parelles, perquè no tenen on anar. No tenen una alternativa. Per tant, la incertesa ha jugat en contra d’aquestes dones, que no saben cap on tirar. La pèrdua de llocs de feina, els ERTOs i la crisi social i econòmica galopant ha fet que moltes d’elles segueixin en situacions de violència.

    A més, el confinament ens va obligar a allunyar-nos de les xarxes de suport i de cures extrainstitucionals, com veïnes, amistats…

    Sí, i en molts casos aquelles persones que els hi poden donar suport potser no viuen ni al seu municipi o la seva comarca. Si la policia et para i encara no has fet el pas de denunciar, què dius? Que vas a veure una amiga teva, arriscant-se que et posin una multa? A vegades, per no arriscar-se a una sanció, les dones que pateixen violència prefereixen no moure’s de casa i es queden cada cop més aïllades.

    Hi ha molts serveis que s’han intentat posar les piles i estar més presents, intentant incorporar l’atenció en línia, però és cert que encara falta un tema important, que és poder oferir a les dones una mena de servei de llarga durada. Amb la situació actual, on moltes dones s’han quedat sense feina, es podrien plantejar acudir un servei de curt o mitjà termini, però no saben quan es normalitzarà la situació. Et poden oferir un pis de curta durada, però no saps quan podràs trobar feina. Les dones per fer el pas de sortir d’una relació de violència necessiten poder construir una certa projecció de futur o seguretat. Per tant, cal canviar el model. Els pisos d’urgència són molt necessaris, però cal apostar també pels recursos de llarga durada, perquè les dones puguin construir un futur. Falten moltíssims recursos econòmics i habitacionals per poder donar sortida a les dones que estan atrapades en situacions de violència masclista.

  • Convoquen una vaga general del sector sanitari el 10 de març

    El col·lectiu sanitari, al focus mediàtic en els últims mesos pel desgast físic i mental acumulat a causa de la pandèmia, està cridat a una vaga sectorial per al 10 de març. La Mesa Sindical de Sanitat de Catalunya -formada pels sindicats USOC, Infermeres de Catalunya, CGT Catalunya, CATAC-CTS-IAC, Coordinadora Obrera Sindical i PSI Lluitem- ha anunciat aquest matí la convocatòria.

    «Hem arribat a una situació límit en què hem de dir prou, perquè ens sentim maltractats», va avisar fa una setmana al Diari del Treball la vicepresidenta del sindicat Unió d’Infermeres de Catalunya, Esther Rodríguez. Llavors, el grup de sindicats agrupat a la Mesa va arrencar la campanya «#EstemFartes» a les xarxes socials com a avançament de la vaga que avui ha anunciat.

    Una vaga general i una d’indefinida

    El plat fort de la mobilització serà el dimecres 10 de març, quan la Mesa convoca una aturada a «tots els centres i empreses sanitàries i sociosanitàries públiques i privades de Catalunya» que tindrà vigència durant tota la jornada. La convocatòria afecta tot el personal relacionat amb el món sanitari: l’estatutari, el laboral, les treballadores en l’àmbit de la salut, cures de personal, serveis socials, personal funcionari i al personal en formació especialitzada.

    La Mesa Sindical de Sanitat també convoca una vaga indefinida en format d’aturades parcials

    També engloba totes les àrees de l’atenció mèdica: el personal de l’atenció primària, la continuada i urgent, la domiciliària, l’hospitalària, la prehospitalària i d’emergències, la de salut mental i la sociosanitària.

    Ara bé, la campanya no acabarà amb la jornada del 10 de març, per la qual Salut haurà d’establir uns serveis mínims que s’espera que siguin molt alts per la particularitat del servei i pel context de la pandèmia de Covid-19. La Mesa Sindical de Sanitat també convoca al mateix personal a «una vaga indefinida en format d’aturades parcials» que començarà el dilluns 15 de març i s’allargarà «de forma indefinida» cada dilluns. Les aturades estan estipulades de 4 a 6 de la matinada, de 8 a 10 del matí i de 18 a 20 del vespre.

    La Mesa justifica la convocatòria «atesa la situació límit que viuen els professionals de la salut a Catalunya» i perquè «no han vist cap apropament ni intenció de millorar la seva situació laboral ni professional per part del Departament de Salut». «Els professionals del sistema de salut de Catalunya estem esgotats«, expliquen. La seva llista de demandes té disset punts, però en destaquen l’assoliment d’»una sanitat de gestió, titularitat i provisió 100% pública» i la igualtat de condicions laborals per a professionals que fan la mateixa tasca.

    Una aplicació mòbil per la vaga

    Els sindicats convocants no només han creat un web específic per a les mobilitzacions, SalutenVaga.cat, sinó que han llençat una aplicació per a mòbils intel·ligents. Servirà perquè els sanitaris rebin informació sobre la vaga, visualitzin el calendari de protestes, puguin resoldre dubtes freqüents sobre com participar de la mobilització, tindran informació i podran participar amb un servei de missatgeria interna, diuen els organitzadors de la campanya.

  • «Mentre hi hagi humanitat hi haurà cures: els serveis públics són la gallina dels ous d’or immortal»

    La Plataforma en Defensa dels Serveis Públics neix com a hereva directa de la plataforma Aturem la Llei Aragonès. Des d’aleshores no han aturat la lluita per aconseguir i garantir uns serveis 100% públics i comunitaris que responguin a la sobirania popular amb una gestió participada per tot el personal i per la població en general. I és que per la Plataforma, sobirania popular vol dir «garantir les necessitats col·lectives».

    El passat dissabte es van concentrar de nou a Sant Jaume sota el lema «Un model de serveis públic per posar la vida al centre». Allà van reclamar posar fi a la mercantilització existent en els subministraments, els serveis socials, les pensions, l’educació, la sanitat o la sociosanitat.

    Parlem sobre què, com i per què de l’existència de la Plataforma en Defensa dels Serveis Públics amb dos dels seus representants. Un d’ells, l’Adrià, militant de l’organització de l’Esquerra Independentista Endavant OSAN (Organització Socialista per l’Alliberament Nacional). I l’altra, la Rosa Salido, treballadora del SAD a Sabadell i delegada de la CGT.

    La lluita contra la llei Aragonès era una lluita concreta, però com us coordineu ara que teniu una lluita molt més amplia? Com arribeu a tocar totes les branques?

    Adrià: La coordinació de la plataforma és via reunions setmanals on tots els col·lectius que han tingut interès han mantingut l’assistència. En fer el canvi de nom a principis de 2020, vam fer un parell de documents bàsics sobre el discurs que tenim. Un parla no de cap àmbit en concret, sinó de model de serveis públics en el sentit més ampli del terme. Dissabte ens vam concentrar per parlar d’unes característiques que creiem que conformen un model de serveis que s’oposa al model actual mercantilista. Vam fer una impugnació al model vigent de serveis que depenen del lliure mercat.

    Rosa: Serveis externalitzats, vaja.

    A: La plataforma funciona, però tenim pendent un debat estratègic. Hem de veure si som un col·lectiu en si mateix, què significa que un col·lectiu formi part de la plataforma, o si la plataforma en realitat és un espai on tots els col·lectius més o menys mobilitzats en algun àmbit dels serveis públics van allà i es fa una xarxa. En el cas d’Aturem la Llei era molt obvi: qui la volia aturar hi era. Ara potser ens hem de trencar més el cap en quin ús té aquest espai i com s’ha de concretar a nivell organitzatiu. És un espai eminentment de caràcter pràctic i mobilitzador.

    Entenc que per a la Plataforma, defensar els serveis públics també vol dir garantir la continuïtat d’aquests. Penso en les concentracions de les treballadores del SARA, un servei municipalitzat, però fins fa res que ja han arribat a un acord, amb problemes amb l’administració. Feu seguiment també doncs per a assegurar que es garanteixin els drets laborals?

    A: Jo no sóc treballador municipal, la Rosa pot explicar-te més, però l’únic que aportaré en aquest sentit és que encara que els serveis públics siguin 100% públics i que siguin de titularitat, gestió i provisió a través de les institucions no és garantia que les condicions siguin bones. És una condició necessària, sí. Si està mercantilitzat les condicions laborals patiran segur, si està municipalitzat tens l’opció de tenir més control per part de les treballadores i de les usuàries. També més capacitat de gestió i de pressió per part del comitè perquè es pugui organitzar dins o al voltant d’aquest servei.

    Tu Rosa ets treballadora del Servei d’Atenció Domiciliària de Sabadell

    R: Sí. Per nosaltres la municipalització del SAD va davant de tot perquè, què passa amb les treballadores del SAD externalitzades? Que no formem part d’un equip multidisciplinari, treballem soles en domicilis, casa per casa i estem al carrer. Hi ha una amnèsia col·lectiva per part de les administracions un cop externalitzen aquest servei… Però som un servei essencial.

    El SAD des de l’octubre que ens mobilitzem arreu. Jo sóc de Sabadell, però fa mesos que s’ha creat un sindicat nou que on té més força és a Sant Feliu de Llobregat. A través d’ell ens informem sobre com lluitar contra les mancances que hi ha i ens hem unit per fer concentracions conjuntes del SAD de Catalunya. Precarietat, EPI insuficients, la qualitat del servei pèssim, condicions de treball… Estem amb això ara. I denunciant que les externalitzacions converteixen els usuaris en clients i en la lluita de la ciutadania i les treballadores del SAD contra la mecànica de les empreses privades situant el servei de l’atenció en la persona en l’argolla mínima de la cadena capitalista.

    A: Una de les coses que pretenem en la plataforma és trobar l’espai de trobada entre treballadores i tothom perquè d’una manera o altra tothom és usuari d’un servei públic o de molts. En l’àmbit de la lluita pels serveis públics sempre hi ha hagut una mica de sisme entre el personal que treballa en els serveis, també hi ha hagut poca unió entre diferents categories d’un mateix servei i després hi ha la lluita de les usuàries situada a una altra banda. La Plataforma vol unir-ho tot perquè al final l’objectiu és tenir uns serveis públics que siguin de i per tothom. Ha d’haver-hi un control tant de les treballadores com de la comunitat que ha de rebre aquest servei.

    Agafant aquest exemple, les treballadores del SAD ens explicaven per un reportatge que més enllà de fer tasques d’higiene corporal, bany i alimentació també han de sortir al mercat, canviar de casa… Quan es parla de serveis públics es parla sobretot ara de la sanitat, però vosaltres aprofundiu en una mirada més integral de totes les necessitats i posar la cura al centre…

    A: La sanitat és un tema que per raons intrínseques sempre tira moltíssim i arrossega molta atenció en la lluita dels serveis públics. El model mercantilista el què fa és enfortir o sobredimensionar certs àmbits de la salut que l’interessen perquè és on hi ha un negoci lucratiu. Els macrocomplexos hospitalaris amb consorcis i amb empreses privades de farmacèutiques que els potencien sempre tenen un finançament públic darrere que els beneficia. Un cas clar és l’Hospital Clínic, on trobem mil corrupteles i lobbies. En canvi sectors com l’atenció primària en lloc de tenir un 25% que hauria de tenir de pressupost no sé ni si arriba al 16% i és perquè no se’n pot treure massa suc.

    El model mercantilista fa aigües per tot arreu i a la sanitat es veu molt clarament i sempre deixa sectors invisibilitzats com els de les cures. Les residències han esclatat ara amb la pandèmia, però fa anys que sabíem que estaven en un estat infame.

    Sectors com l’atenció primària enlloc de tenir un 25% que hauria de tenir de pressupost, no arriba al 16% i és perquè de l’AP no se’n pot treure massa suc

    R: A més de l’estat en el qual es troba la sanitat en general, nosaltres estem soles a primera línia de la Covid amb tot el que estem vivint. No tenim una estructura, no estem en una empresa fixes com a les residències que estan tancats i es comuniquen… Què passa? Anem pel carrer, anem en autobusos, anem a fer higienes, higienes necessàries que són essencials per a la supervivència. Comencem a les 7 am i estem una hora a cada domicili. Això ens dificulta moltíssim tenir una bona qualitat del servei si no estem bé nosaltres… Cada matí en anar a treballar ens estan esperant perquè molts usuaris van amb bolquers, necessiten dutxes… Som un servei essencial que no es reconeix. I mentre això no passa, estem en mans d’Accent social, una empresa privada del Florentino Pérez, que tot i tenir centenars de denúncies i de demandes judicials no compleixen. Hi ha algun SAD com el de Sant Feliu al qual no els hi reconeixen els desplaçaments com hores de feina i els hi treuen. Tenim una sentència a favor que ens indica els minuts per desplaçament i així poder fer l’hora sencera a domicili… I si no les compleixen, insisteixo, és perquè saben que poden tirar endavant igualment.

    A: El que hem aconseguit a la Plataforma és que diferents municipis del territori creïn una mica de xarxa en el cas concret del SAD. Anirem estenent això arreu del territori perquè cada cop soni més i sigui més escandalós a nivell d’opinió pública. Al final aquests exemples que posa la Rosa són una constatació de la lògica del lliure mercat. Aquesta gent veuen en aquests serveis un nínxol de mercat que no s’esgotarà. No estàs fent patinets sabent que algun dia l’interès pels patinets s’acabarà. Tu estàs gestionant les cures de les persones, que sempre les necessitarem perquè tothom envelleix. Saben que si posen aquí un tentacle aniran xuclant fins a sempre. A la que facin una inversió aquí, aquesta els hi retornarà sempre amb beneficis, que és la seva lògica, i per tenir-los minimitzarà qualsevol despesa que s’hagi de fer en aquest servei. Si em puc estalviar el 50% dels EPI ho faré. Si puc no pagar les hores que les treballadores fan entre domicilis tot i ser part de la jornada laboral, doncs ho faig, Més beneficis per la meva empresa.

    La lògica del mercat és totalment contrària als interessos de les treballadores i de les usuàries. Quan les treballadores tenen les condicions dolentes és inevitable que repercuteixi en l’atenció que poden dispensar, a més de la seva pròpia salut, perquè com a persona tu vols que el servei sigui correcte i estaràs destinant més esforços dels que hauries intentant solucionar problemes pels quals no tens ni el temps, ni se’t paga per fer-ho. És molt pervers.

    R: Totalment d’acord. L’última vegada que vam fer una demanada judicial a l’inici de la pandèmia, ens va trucar la inspectora de treball de Barcelona perquè l’havien trucat des dels jutjats de Sabadell. Quan va venir, jo vaig posar-me tots els EPI que tenia i vaig fer com de maniquí: la bata, la bata curta per la cintura, sense bates d’un sol ús, els guants d’aquell moment que eren més dolents que els d’ara (hem aconseguit que ens els canviïn), protector de peus perquè hem d’entrar als plats de dutxa dels usuaris i ens mullem els peus, mascaretes, sense ulleres… Tot això quan ja tenim denúncia guanyada de prevenció de riscos laborals de l’any 2014 i considerem que això serien drets adquirits, però no compleixen ni les sentències ni el que diu inspecció de treball. La inspectora es va quedar… I amb la pandèmia han seguit així, canvis de mascaretes, que ni ens veiem els qui portem ulleres, i les mascaretes quirúrgiques una cada set serveis… duren 5 hores però no 8.

    Pancarta de la Plataforma en Defensa dels Serveis Públics | @endavantstap

    Després hi ha el tema de les vacunes. A part de tota la jerarquia, asseguren que en algun moment s’acabaran perquè la patent pertany a empreses privades. Alguns dels col·lectius que integren la Plataforma com ara Endavant estan reivindicant una indústria farmacèutica pública perquè realment es pugui donar resposta a totes les necessitats.

    R: A nosaltres ens han trucat sobre les vacunacions, però encara estem pendents perquè estem a l’última línia… Primer residències, després sanitaris i ja aleshores nosaltres.

    A: Quan parlem d’una sanitat pública això inclou una indústria farmacèutica i una indústria sanitària pública que tingui els mitjans per crear mascaretes, per fer vacunes… Que com a societat no depenguis del lliure mercat globalitzat i estar pendent de veure si pots pagar i qui pot aconseguir-ho. Cal que tu siguis sobirà com a poble per autoabastir-te de les coses més essencials.

    La sanitat arrossega molta atenció en la lluita dels serveis públics. El model mercantilista el què fa és enfortir o sobredimensionar certs àmbits de la salut que l’interessen perquè és on hi ha un negoci lucratiu

    R: Ha sortit una llei que diu que les persones amb un grau de dependència 3 que estiguin en el seu domicili s’han de vacunar ells i les cuidadores i també si tenen a partir de 80 anys. I això depèn dels ajuntaments, que són qui coordina amb sanitat tot això de les vacunes. A veure quan ens arriba a nosaltres. Han començat a les residències, després als sanitaris… Aquesta decisió és pública, però no se’n responsabilitzin prou.

    A: Aquí el què hi ha és una mena de desistiment de funcions. El responsable últim dels serveis públics és l’administració i, si hi ha incompliment de funcions, en última instància, el responsable és qui decideix que s’externalitza aquest servei a empreses que després es salten els plecs de condicions. Perquè per aquests, tots els beneficis que tenen són suficients per pagar qualsevol multa que els hi arribi, si és que els arriba.

    Les institucions estan ara mateix al servei d’aquests interessos privats capitalistes i operen en aquest marc mercantilista com a opció absoluta i única. Són les institucions que no responen als interessos de l’enorme majoria… Lluitant pels serveis públics sempre acabes topant molt ràpidament amb la institució. La que en principi hauria de vetllar perquè tothom tingués accés i estigués cobert de serveis…

    Nosaltres ens concentrem, ens mobilitzem, fem un manifest, però al final tens allà un edifici monumental on ningú es mou, cada 4 anys hi ha eleccions, t’han promès que es municipalitzarà el SAD per segona vegada, però no passa tampoc… Estem en aquesta situació d’enrocament que no avança. O que sempre avança cap a la direcció que no ens interessa al poble. Es perpetua. Passen governs i la dinàmica és la mateixa.

    R: Així i tot traspassarem els murs, traspassarem l’edifici de l’administració.

    Un altre tema amb el qual topeu contra l’administració és amb l’exigència de garantir els subministraments a tothom. Divendres us vau concentrar a Sabadell sota el lema «La llum no és un luxe, nacionalitzem les elèctriques»

    R: La concentració responia a molts talls de llum que va haver-hi a diverses zones de Sabadell i això és increïble.

    A: Hi ha talls de llum per deficiències en el manteniment de la xarxa, però per què invertir en aquest manteniment si això no dóna diners? Quan caigui, ja posaré el mínim perquè torni a funcionar… En el seu moment es van liberalitzar les comunicacions i les energies sent això un avanç per part de les classes capitalistes i des d’aleshores la cosa està igual o avança en contra nostra. En quin moment nosaltres i sobretot com plantem batalla perquè les institucions estiguin al servei dels interessos d’aquesta enorme majoria que no som els qui posseïm les accions d’Endesa?

    R: I aquests talls sempre són en detriment de les treballadores. En una reunió l’altre dia ens deien que ens havíem d’adaptar a les circumstàncies…

    A: No et deixen triar. No és una decisió que prenguin les treballadores, és que t’hi adapten. Això és el que hi ha.

    R: Juguen amb la por de les treballadores per si et fan fora de la feina i la por paralitza.

    A: I no és una por infundada. Coneixem casos de repressió contra les treballadores de serveis públics per part de tota mena d’empreses privades. A les treballadores del SAD de Barcelona la nova empresa que les gestiona, Domus Vi, després de passar per mans de dues constructores de l’Ibex 35, doncs els hi feia un qüestionari on els hi demanaven informació personal i familiar.

    Tu estàs gestionant les cures de les persones, que sempre les necessitarem perquè tothom envelleix. Saben que si posen aquí un tentacle aniran xuclant fins sempre. A la que facin una inversió, aquesta els hi retornarà sempre amb beneficis

    Sí, ho van denunciar públicament que els hi demanaven dades sobre amb qui vivien per exemple.

    R: Són empreses que no tenen ni idea de l’atenció a domicili, no tenen res a veure ni en això ni amb l’atenció a la persona en si. Són constructors la majoria i no tenen experiència, però sí que la tenen en facturació.

    A: Els serveis públics en general són la gallina dels ous d’or immortal. Mentre hi hagi humanitat hi haurà necessitat de cures. A sant de què se n’han de lucrar uns pocs d’això. Des del punt de vista d’aquests pocs té tot el sentit del món… poses allà una màquina de diners que mai falla. Això ja és un debat molt filosòfic, però els recursos naturals són recursos naturals i per tant anem a socialitzar-los. Tothom necessita beure aigua i dutxar-se i no entenc com un grup de senyors tancats en un edifici ha de tenir la decisió sobre si l’aixeta raja o no raja. No em sembla que procedeixi.

    Sense cap mena de connexió, però us llançaré un tema bomba. Què passa amb les pensions?

    A: Aquest tema està bastant lligat amb el rescat entre mil cometes que planeja la Unió Europea. A canvi de rescatar grans empreses de l’Ibex 35 el procediment és que les pensions es rebaixin en un nou Pacte de Toledo infame, en aquest cas amb els partits progressistes de l’estat espanyol, a més de seguir incrementant l’endeutament públic amb capital privat. És tot un muntatge on el capital privat a través de l’Ibex 35 i els grans bancs surten beneficiats i l’estat, que hauria de representar a tothom, assumeix el risc que alguna inversió no vagi bé i s’endeuti. Tens una obligació respecte a una sèrie d’agents econòmics que tenen el poder i controlen el panorama. La reforma de l’article 135 de la Constitució espanyola es va fer en una cap de setmana i PSOE i PP semblaven el mateix partit sense cap mena de fricció… Aquesta és la mostra més evident que l’estat espanyol prioritza el retorn del deute a qualsevol despesa social. Això vol dir retallar pensions, desinvertir en sanitat, educació, sociosanitat… en qualsevol recurs públic. Tot en pro que les grans empreses segueixin fent més benefici.

    Dins l’àmbit de les pensions hi ha bastanta frustració amb el govern de l’estat perquè no sé fins a quin punt de l’espectre de gent organitzada en un espai com la Marea Pensionista hi havia una part amb expectatives bones respecte al govern… El pitjor de tot també és com intenten vendre aquest Pacte de Toledo d’una manera positiva. A la Marea Pensionista no l’enganyen, però de cara a la població… S’està endarrerint l’edat de jubilació, rebaixant el valor de les pensions…

    Algunes treballadores del SAD Barcelona a la concentració de plaça Sant Jaume | @Endavant_Bcn

    R: És brutal perquè a nosaltres per exemple ja ens han dit que ens jubilem un any més tard. I s’ha de tenir en compte que la nostra feina és diferent. Estem treballant físicament, psicològicament i mentalment perquè som un servei assistencial físic. Tenim malalties de l’esquena, dels braços… I no són reconegudes com a derivades de la nostra feina per la repetibilitat.

    A: L’endarreriment de l’edat de jubilació ja no és que sigui una contradicció en el model que defensem, és una contradicció en el mateix discurs capitalista… que t’intentin vendre que estiguis treballant fins més tard com una cosa de progrés… Progrés seria haver de treballar menys anys i jubilar-te més jove i poder gaudir de la resta de la vida havent complert amb les teves obligacions. El progrés hauria de ser rebaixar… En una mentalitat fins i tot liberal dic. Fins i tot acabar als 55, això seria progres.

    Quan parlem d’una sanitat pública això inclou una indústria farmacèutica i una indústria sanitària pública que tingui els mitjans per crear mascaretes, per fer vacunes… Cal que tu siguis sobirà com a poble per autoabastir-te de les coses més essencials

    I si pensem en les xifres d’atur fins i tot abans si estigués més repartit el treball.

    A: Sí. Són contradiccions que comencen a explotar per tot arreu.

    Heu contactat amb partits perquè incorporessin al seu programa electoral un compromís per treballar en pro dels serveis públics?

    A: Ens ho vam plantejar, però no ho hem fet. Qui si ho ha fet és la Coordinadora 5+1 que va enviar un document amb demandes exigint posicionament als diferents partits polítics. També és cert que és aquest desencís amb les institucions que està calant una miqueta fort. Quan t’han promès dues vegades que municipalitzaran el SAD

    …i no passa

    A: I no et donen explicacions de per què no passa. Que diguin A o B en un paper que tu els hi has donat, però que no té cap vinculació de cap mena… És una cosa que està bé fer-la i mai serà contraproduent exigir compromisos electorals a formacions polítiques, però arriba fins on arriba.

    Si es pot fer es fa i si no al final, més enllà del què hagin dit previ a les eleccions, després el què importa és el que facin. Com a Plataforma hem d’intentar influenciar en el que ells fan. «Mira ens agradaria que en matèria de serveis públics fessis aquestes coses començant per consultar la ciutadania sobre decisions estratègiques en serveis públics». No ens val que ens colin el decret 69/2020 que és bàsicament la llei Aragonès convertida en decret i ens l’hem menjat amb patates perquè no ha passat ni pel Parlament… Volem que això no passi i que es consulti.

    En aquest sentit, hem intentat posar també un caràcter antiracista a la Plataforma perquè l’accés a serveis públics hauria de ser universal i no ho és. A les eleccions hi ha part de la població que no pot votar, a les consultes que es poguessin fer en aquest marc legal molta gent no podria participar i per això tenim en els nostres documents explícitament posada la derogació de la llei d’estrangeria com a element fonamental en general i en l’àmbit de serveis públics en concret. Hi ha un munt de col·lectius organitzats que demanen la derogació de la llei d’estrangeria o la de la llei mordassa, és igual, perquè al final després arriba el govern més progressista de la història de l’estat espanyol o això és el que diuen i no es deroga res. El que sí que vaig sentir que havien fet era ampliar un 30% la tanca de Ceuta i Melilla. Per això sí que hi havia pressupost.

  • El SAD segueix exigint la municipalització mentre denuncia falta de seguretat a la feina

    Les treballadores dels serveis d’atenció domiciliària de pobles i ciutats de Catalunya es van organitzar a través del sindicat SAD per exigir la municipalització i aturar una deriva externalitzadora que encareix els preus i precaritza les treballadores. Ara, gairebé un any després de l’inici de la pandèmia de la covid-19, utilitzen també la plataforma per denunciar les condicions d’inseguretat en les quals treballen. Sense els equips de protecció individuals adequats i sense protocols per als usuaris.

    Pilar Nogués, presidenta del sindicat SAD, ens explica que “la manca d’EPI és un problema molt important i és general i estatal». Tot i que reconeix que sí que hi ha algunes empreses pitjor que altres. L’explicació per al sindicat és que les empreses que es troben al capdavant de la gestió del Servei d’Atenció Domiciliària als diferents municipis responen a un «model depredador que va a buscar benefici i intenta retallar el màxim possible». I, ara, el més fàcil, diuen, és retallar en EPI.

    Aquesta denúncia l’han realitzat per exemple les treballadores del servei a Barcelona. Informen que els han enviat als domicilis diferents materials de prevenció sense tenir en compte la talla de les treballadores, ni la sensibilitat o risc de les persones enfront de la pandèmia. Això suposa, expliquen, que aquests materials de prevenció no són aptes per a les treballadores. És a dir, com ens trasllada Nogués, a Sant Feliu de Llobregat, l’equip de treballadores compta amb 5 persones dalt risc a les quals els hi haurien de fer arribar FPP2. No obstant això, només dues d’elles disposen del material adient. A banda, una altra queixa al respecte és que reparteixen els EPI un cop a la setmana durant dues hores: «la treballadora a la qual li coincideix un servei en aquell moment o es queda sense o ha de demanar a alguna altra treballadora que els hi agafi… Tampoc és segur tenir el material en constant moviment».

    Nogués, així com també ho fa el sindicat, responsabilitza l’administració directament, ja que apunta que és tasca dels ajuntaments imposar certes mesures a les empreses que contracta. En aquest sentit, aporten que la constitució així ho contempla, que és competència dels poder públics organitzar i tutelar la salut pública a través de mesures preventives i de les prestacions i serveis necessaris.

    Per elles, no dotar dels materials adequats les treballadores és «escandalós». «Si no ens donen materials… Estem contaminant perquè no anem protegides als domicilis, però també ens podem endur el risc cap a casa perquè molts usuaris no duen la mascareta a casa seva. Ningú els ha obligat a fer-ho», conclou Nogués. I és que la preocupació és alta per les tasques que les treballadores dels serveis d’atenció domiciliària realitzen. Tenen cura en la higiene corporal, bany i alimentació dels usuaris, el què implica sortir a comprar, anar al mercat, estar pel carrer i tornar a casa l’usuari amb una mascareta que només dura 4 hores i han de reutilitzar.

    Caos en el relleu d’empreses al capdavant del SAD Barcelona

    A Barcelona, la seva portaveu, Lourdes Ligori, ens explica una mica el mateix que Nogués pel que fa als EPI però amb l’agreujant d’haver viscut un canvi d’empresa al capdavant de la gestió del servei amb el canvi d’any. A la ciutat, el Servei d’Atenció Domiciliària és el segon contracte públic més important de l’Ajuntament. I és un contracte que, segons va anunciar el consistori, finalitzaria amb la municipalització del servei.

    Com explicàvem en aquest reportatge en motiu del naixement del sindicat, l’Ajuntament de Barcelona va anunciar la municipalització del servei el maig del 2019 fent-ho inicialment a entre un 7% i un 10% de les 4000 treballadores que donen servei a la ciutat. No obstant, el desembre de 2019, la Junta Consultiva de Contractació Administrativa de la Generalitat va emetre un informe desfavorable a la internalització del SAD i els serveis jurídics municipals no van trobar cap escletxa per fer-la efectiva. Des del consistori explicaven aleshores també que l’altre impediment per a municipalitzar la totalitat de les treballadores és l’anomenada llei Montoro, que va restringir l’autonomia financera. En aquest sentit, el passat mes de setembre, l’oposició al Congrés va aconseguir frenar la proposta del govern central d’utilitzar el superàvit que les ciutats havien acumulat des de l’aplicació de la llei Montoro, i que en cas de Barcelona correspon a 480 milions.

    L’últim moviment el van dur a terme fa tan sols una setmana quan Ajuntament i Diputació de Barcelona es van reunir amb la Generalitat per reclamar un millor finançament dels serveis socials. Dins d’aquestes demandes van denunciar l’infrafinançament actual que existeix en programes com el Servei d’Atenció Domiciliària. En aquest sentit van demanar un compromís ferm per incrementar aquest finançament. Alhora, explicaven que amb l’entrada en vigor del nou contracte del SAD ha incorporat l’augment de sou per a les treballadores de la llar que recull el nou conveni col·lectiu català però que, en canvi, no ha suposat de moment cap actualització de les tarifes que paga la Generalitat a les diferents administracions locals per aquest servei.

    L’Ajuntament de Barcelona estima així que, pel que fa al SAD, caldria reconèixer en el sistema de càlcul del mòdul base de finançament els increments laborals del nou conveni col·lectiu d’àmbit català del SAD 2019-2022, que suposa per a l’Ajuntament de Barcelona un mínim de 6 milions d’euros anuals.

    Ara, com ens explicava Ligori, l’1 de gener la licitació que tenia l’Ajuntament de Barcelona va canviar i va passar a mans de Servisar, una filial de Domus Vi, una empresa controlada al seu torn pels fons d’inversió Intermediate Capital Group (ICG) i Sagesse Retraite Santé (SRS). A més de tenir la seva matriu a l’illa de Jersey, un paradís fiscal, també acumula expedients per mala gestió en diverses residències durant la pandèmia.

    Així, de la mateixa manera que les treballadores han fet saber la seva disconformitat, també va ser la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) qui va criticar aquesta decisió presa a finals d’octubre. La FAVB va recordar que cinc dels centres que ha gestionat Servisar han estat intervinguts i 11 més han tingut problemes greus. “Amb aquests antecedents, resulta incomprensible que aquesta empresa hagi pogut guanyar un concurs per cobrir un servei tan essencial com el de la cura a domicili”, continuava la federació, que demana a l’Ajuntament que revisés el sistema de contractació que va atorgar el 50% de la gestió del SAD a aquesta empresa.

    La problemàtica dels EPI com exemple, una mancança més

    Les treballadores de Barcelona, com ens explica la seva portaveu Lourdes Ligori, davant la falta d’EPI en anar a demanar el material a l’empresa, s’han trobat que les oficines de Domus-VI estan a mig muntar i no disposen de timbre, i afegeixen que «amb això queda demostrada la inoperància manifesta de la mateixa».

    Pel que fa als EPI, Ligori explica que han lluitat perquè els hi donessin una mascareta per dia, ja que s’han d’utilitzar per a 8 hores només i que depèn del dia hi ha talles de guants i bates, però depèn el dia no. Ligori diu que en denunciar-ho i formar part del SAD ella ha rebut una mascareta per cada dia de la setmana, però que a altres companyes se’ls hi ha donat 5 mascaretes per tot el mes.

    Una altra queixa que aporten és que elles com a cuidadores a domicili haurien de disposar d’un telèfon d’empresa per poder contactar amb la seva coordinadora i per poder reaccionar davant d’urgències. No obstant això, quinze dies després del canvi en la gestió encara han de fer aquestes trucades des dels telèfons particulars.

    A banda del material, a dia 1, que era festiu, la nova empresa no tenia res muntat i durant tota la primera quinzena de gener les coordinadores, com ens fa saber Lourdes Ligori, han estat passant dades d’un programa a l’altre sense donar l’abast i, per tant, sense agafar el telèfon. Això ha afectat les reclamacions de les treballadores però també amb els usuaris. «Hi ha hagut casos d’usuaris que han estat trucant a l’empresa antiga perquè ningú els havia avisat i s’han trobat que no els atenien i que, a més, per dificultats en la coordinació no se’ls hi enviava cap treballadora», es queixa Ligori. I és que com diu, les coordinadores porten 200 usuaris. Algunes en porten 300… «Hi ha moltes de baixa per estrès i això no hi ha manera de cobrir-ho».

    Els arguments que dóna l’empresa davant d’això són que han tingut problemes amb el traspàs per culpa de l’altra empresa que no els hi ha passat bé les dades. Per això els hi han demanat que els hi facilitessin elles mateixes tota la documentació, inclosa la còpia del contracte. Tot i així, Ligori manifesta que si això fos cert com és que a ella, tot i que reconeix que pot ser per interès atès que és la portaveu del sindicat a Barcelona, sí que l’han localitzat i l’han estat trucant?

    Finalment, l’empresa també els hi ha fet saber que amb la pandèmia hi ha hagut molta baixa d’usuaris i els plans no estan complets. Lourdes apunta que el què faran és reduir hores de servei i per tant baixar hores de feina a la plantilla. Explica el cas d’una companya que té 26 hores de contracte i només 14 hores de feina assignades. Per altra banda hi ha treballadores que fan més hores de les que els hi toquen. També pel fet d’estar cobrint baixes de companyes, ja que com denuncia Lourdes són tantes que no s’arriba a agafar gent externa. Ara Domus Vi està refent tots els plans de treball per veure com ho quadra.

    Des del SAD no entenen aleshores que sabent des de fa mesos que assumirien la gestió d’aquest servei, l’empresa estigui passant ara a mà les dades de les treballadores i fent el plans de treball per aquestes. «Les treballadores de l’empresa diuen que ho hem d’entendre que estan acostumats a gestions més petites com les que feien a Badalona. Si no estan preparats que no els agafin de l’Ajuntament». I és aquí quan torna de nou la demanda de la municipalització.

  • «Espanya no només va negar l’existència de la pòlio sinó que va negar l’assistència sanitària als infants»

    Albert Castro és mestre en pedagogia terapèutica, tot i que la seva experiència és àmplia en diferents àmbits. Va ser president de l’Associació Nacional de conductors minusvàlids i regidor a l’Ajuntament de Ripollet durant vuit anys. Va treballar en una de les primeres empreses d’inserció a l’estat on va portar la direcció tècnica d’iniciatives comunitàries a través de la qual van crear 24 empreses d’inserció a tot Catalunya. Actualment és membre de l’associació ‘Entre tots’ de persones amb discapacitat, coordina el canal de YouTube «Cojos en lucha» i té alguns nous projectes en cartera. És una de les veus que reclama el reconeixement del col·lectiu dels afectats per la pòlio en la «Ley de Memoria Histórica».

    La pòlio va ser considerada una malaltia de criatures i minimitzada?

    La realitat de la pòlio al món va ser brutal a mitjans del segle XX, quan es va originar als Estats Units. Es van posar a treballar molt seriosament en la investigació de la vacuna i va ser l’any 1955 quan es va aconseguir la vacuna. Era una vacuna injectable de tres dosis. Va ser una pandèmia en un principi negada, especialment a l’Espanya franquista que va intentar ocultar la realitat. Inclús el govern franquista va fer una campanya en la qual aparentment defensava la salut dels infants espanyols titllant de perillosa la vacuna que no volien introduir. Per una banda, negaven l’evidència de la malaltia i, per l’altra, l’eficàcia de la vacuna.

    Que ha significat la pòlio social i políticament?

    Trobo algunes similituds amb el moment actual. En aquell moment, no hi havia experiència ni capacitació mèdica per frenar la pòlio i això és important per entendre l’evolució de la discapacitat a l’Estat. Els infants que sobrevivien als pobles eren traslladats a les ciutats, als hospitals que podien fer el tractament. Això va produir una concentració d’infants afectats per la pòlio a les grans ciutats, sobretot a Barcelona. Per mi és un fenomen vital el fet generacional de la pòlio. A mesura que anaven creixent els infants, es van anar plantejant els problemes derivats de la pòlio: socials, sanitaris, escolars, d’integració i de salut. Quan els infants ens vam fer grans, molts vam ser en la lluita social contra el franquisme i a partir d’aquí la lluita dels drets de les persones amb discapacitat. Vam fer moltes mobilitzacions i vam aconseguir que es parlés dels nostres problemes: les barreres arquitectòniques, la inserció laboral… vam aconseguir la ‘Ley de Integración Social de los Minusválidos’ (LISMI), que no és poc, tot i que ara encara no s’està aplicant correctament. La gent afectada per la pòlio hem estat molt centrals en aquest moviment.

    El 1963 es va començar a aplicar la vacuna a l’Estat i el descens de la malaltia va ser gran. Es podria haver evitat el que va passar?

    I tant que es podria haver evitat, absolutament! L’epidèmia ningú no la va preveure, no hi havia medicina preventiva a una Espanya sota dictadura, encara reconstruint-se després de la Guerra Civil i on els drets de les persones no hi comptaven sota un estat feixista. A Espanya la vacuna injectable no va arribar mai perquè es va considerar que no hi havia pòlio. Només l’any 1961 van fer un primer pilot de la vacuna, però la van rebaixar i no van fer les tres dosis. Van fer la prova a una població de Lugo amb només una dosi. Allà va desaparèixer pràcticament, però sense la segona dosi el 50% tornava a manifestar la malaltia. Tot plegat, era un intent de tapar-ho. A Portugal, per exemple, també tenien una dictadura militar però es va actuar diferent i les estadístiques d’allà demostren que es podia haver evitat. El franquisme va ser dolent per molts, tant que els va costar la vida. Països com Itàlia, Grècia, Alemanya van comprar vacunes als Estats Units i l’epidèmia no va tenir les mateixes conseqüències, a Espanya s’hi van negar. Cal dir que no a tothom: a l’entorn social dels vinculats al règim sí que va arribar-hi.

    Com ha evolucionat institucionalment des del 1975?

    Amb l’arribada de la democràcia ens vam pujar al carro de la llibertat i la democràcia, no com a espectadors, sinó com a actius. En la nostra lluita es va poder avançar. Ara pot semblar poc, però vam passar de ser invàlids a ser minusvàlids, simbòlicament va ser important. Es va aprovar la LISMI, es va començar a parlar, i actuar, sobre les necessitats d’adaptació dels habitatges, del transport… l’arribada de la democràcia ens va afavorir però, tot i això, no érem una prioritat i, tot i haver aconseguit una llei fantàstica, s’incomplia de forma sistemàtica. La LISMI s’havia d’aplicar en un termini de deu anys i encara ho esperem. Però és cert que hem avançat i han sortit noves normatives al respecte. Un aspecte important a escala internacional és la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat de Nacions Unides. Hem avançat sí, però no suficient ni suficientment ràpid.

    Que ha suposat per a tu la pòlio? Com afecta la vida quotidiana?

    Va marcar la meva infantesa i la meva vida i crec que, malgrat que som tots diferents, la majoria de les persones afectades podríem parlar de situacions molt similars. Vaig veure que no podia esperar que les coses canviessin i que havia de ser jo motor del canvi. A mi el que em fa discapacitat són les escales, i aquesta és la diferència. No som malalts, sinó que patim les seqüeles d’una malaltia. Em va canviar la vida i me la va fer molt difícil, però també m’ha donat lliçons, per això em fa tanta ràbia que una escala marqui la diferència entre una vida inclusiva i una que no.

    Les persones afectades de pòlio com heu enfocat les vostres reivindicacions històriques?

    Nosaltres ens considerem, legítimament, víctimes del franquisme: ens van negar els drets perquè es va negar l’assistència sanitària per absoluta prepotència. No som víctimes de la pòlio, una malaltia ve com ve, però la negació de l’assistència de forma sistemàtica va provocar milers de morts, i els i les supervivents ara patim la síndrome postpòlio. Mentre l’any 1955 arreu del món començava a vacunar de la pòlio, a Espanya no va ser fins al 1963 i ja va ser la nova vacuna, coneguda com ‘la del terròs de sucre’, més senzilla d’administrar. Només llavors, vuit anys més tard, Espanya va fer una campanya de vacunació massiva i gratuïta. Davant una epidèmia mundial brutal, Espanya no només va negar l’existència de la pòlio sinó que va negar l’assistència sanitària als infants. Van morir moltíssimes persones i les seqüeles van ser molt grans. Es calcula que hi ha actualment unes 20.000 persones amb pòlio, però no hi va haver cap registre i no se sap de forma certa.

    | Cedida per l’entrevistat

    Quines són les demandes concretes del col·lectiu pel que fa a la «Ley de Memoria Historica»?

    El principal és que es reconegui el nostre col·lectiu com a víctimes del franquisme i que dins d’aquest paquet es reconegui la necessitat d’indemnització, no només econòmica, tot i que moltes persones afectades per sobreviure necessiten una pensió que ara no s’està donant. Necessitem fer una relectura de la història que ens inclogui, perquè el que ens ha passat també ha estat una injustícia. També reivindiquem la necessitat d’un registre que mai ha existit: volem saber quantes i quines van ser les víctimes.

    Creieu que ha estat una negligència que no s’ha resolt?

    Una gran negligència que no està solucionada, ho creiem fermament. Les persones afectades de pòlio se les considera dins de les malalties rares i volem que se’ns doni l’atenció sanitària adequada. Ens hem hagut d’espavilar i treballar al mercat ordinari sense suport, perquè no se’ns reconeix i això afecta des de com has de demanar una cadira de rodes -que necessites per la teva mobilitat- a la supervivència diària. És un sistema que ens etiqueta i ens segueix lligant amb condicionants absurds i manca de suport. En l’àmbit de tractaments encara ara estem parlant d’oblits importants. Alguns exemples de com seguim: no ens podem ni pesar -anem amb cadira-, les dones amb pòlio ho tenen molt magre en fer la revisió ginecològica… només són dos exemples, però podríem trobar molts i de ben quotidians.

    Ara us enfronteu a la síndrome postpolio, s’està invertint per fer-hi front?

    Hi ha metges que encara neguen la seva existència, quan és una malaltia registrada i definida i té una simptomatologia concreta. Seguim pagant la mala gestió de la pòlio perquè hi ha pocs professionals que coneixen el que significa un malalt de pòlio i com tractar ara la postpòlio. La rehabilitació és una cosa que necessitem molt per poder millorar i ens tracten com si fos una malaltia estranya.

    Com us ha afectat la pandèmia de la Covid-19?

    Un efecte clar ha estat la immobilitat. Conec gent que no té ascensor i no s’ha pogut moure de casa amb la cadira. Hem estat els últims dels últims, som gent que ja comencem a ser grans, som col·lectiu de risc, ens hem sentit abandonats. Per sort, molts tenim família, ordinador i ens hem pogut comunicar, però no tothom. Les desigualtats han augmentat i, en el nostre cas, cada cop són més grans.

  • El CAP del Passeig de Sant Joan treu les consultes al carrer per denunciar la «insostenible» manca d’espais

    Professionals sanitaris del CAP Passeig Sant Joan/Carles I, recolzats per veïns i veïnes del Fort Pienc, han organitzat aquest migdia una protesta simbòlica per reclamar l’edificació del nou CAP que se’ls hi va prometre el 2008 a la Gran Via amb Carrer Nàpols i exigir el reforç de l’assistència primària en aquest barri de Barcelona. Per visibilitzar la falta d’espais al centre, han tret les consultes a l’espai públic, a la cruïlla d’Alí Beí/Passeig Sant Joan.

    Els convocants de la protesta es queixen que s’ha endarrerit la construcció d’uns mòduls prefabricats amb deu consultes al carrer Ali Bei que havien d’estar edificats pel 15 d’octubre i que havien de servir als professionals del centre per atendre «amb seguretat i dignitat» els pacients. «Ens donen llargues i ara parlen del 14 de desembre com a data de finalització, però no podem més. Estem en una situació límit», assenyala Ester Ros, metgessa de família de l’ambulari. La solució passa, diu, per construir el nou CAP que se’ls va prometre però, mentrestant, necessiten els barracons urgentment per «descongestionar el centre».

    Les instal·lacions de l’ambulari són antigues i deficitàries. «En tot el centre només hi ha dues finestres, de manera que no podem garantir una bona ventilació de les consultes. No tenim despatxos ni ordinadors per tothom», explica Ros. En aquestes condicions, diu, «no podem atendre bé els pacients». «Gairebé no podem fer visites presencials, perquè no podem garantir la distància de seguretat entre pacients ni fer correctament els circuits diferenciats», afirma.

    Els treballadors i usuaris del CAP Passeig de Sant Joan/ Carles I han tret les consultes al carrer per denunciar la falta d’espais | Èlia Pons

    En un comunicat, els treballadors i usuaris del centre expressen que la situació és «insostenible» i que volen «poder fer més i millors visites presencials» per fer adequadament el seguiment dels pacients crònics i «recuperar la longitudinalitat». També expliquen que les línies telefòniques del centre estan col·lapsades.

    «No tenim CAP», diu Carme Bailo, usuària del centre, qui assenyala que el centre és massa petit per poder atendre a tots els veïns de la zona. «Reinvindiquen un CAP digne pel barri. Aquí no hi cabem i amb la pandèmia encara ha empitjorat més la situació», afirma.

    Els antecendents

    Abans de la pandèmia, l’atenció primària al barri del Fort Pienc es duia a terme a través de dos CAP coordinats, el CAP Passeig de Sant Joan i el CAP Carles I, al carrer Marina, abastint a un total de 28.000 pacients. Aquesta divisió es va fer el 2013, de manera temporal, fins que s’unifiquessin els dos CAP en un de sol, el CAP Fort Pienc, mesura que, set anys després, encara no s’ha fet efectiva.

    L’arribada del coronavirus va forçar el tancament del CAP Carles I perquè un terç de la plantilla es va contagiar i el centre no comptava amb les instal·lacions adequades per complir les mesures de seguretat per la Covid-19. Així, amb el tancament del CAP Carles I, tota l’assistència sanitària es va haver d’unificar al CAP Passeig de Sant Joan, saturant per complet l’espai.

  • Els MIR catalans desconvoquen la vaga després d’un acord «històric»

    El sindicat Metges de Catalunya i els metges interns residents dels hospitals i centres d’atenció primària del sistema sanitari català, públic i concertat, han arribat aquest dijous a un acord amb les patronals sanitàries i l’Institut Català de la Salut (ICS) que permet desconvocar la vaga de residents que es va iniciar el passat 21 de setembre. Després de dotze dies d’aturades, els residents han aconseguit millores tant en l’àmbit formatiu com en les condicions laborals i retributives.

    L’acord assegura 12 hores de descans mínim després d’una guàrdia, 36 hores de repòs setmanal ininterromput i un increment salarial mitjà del 7,55%. A més, el pacte amb les institucions explicita que el personal resident no cobreix llocs de treball estructurals, ja que són metges en formació, i defineix una ràtio màxima de quatre residents per cada metge adjunt, de manera que es garanteixi la supervisió i la tutorització constant dels metges en formació.

    Millores en la formació i descansos garantits

    Pel que fa a la formació, es crearà una Comissió de Seguiment dels Programes de Formació Sanitària Especialitzada de Catalunya, formada per l’Administració, caps d’estudi, tutors i representants dels residents, que es reunirà com a mínim tres vegades a l’any i vetllarà «pel compliment i la qualitat dels programes formatius de cada especialitat mèdica». A més, s’estableix que la formació no assistencial s’inclogui en la jornada ordinària de treball i que els residents tinguin dret a assistir a un congrés mèdic durant el període de residència.

    Respecte el compliment dels descansos, el pacte estableix que la jornada dels residents no podrà excedir les 48 hores setmanals, incloent la jornada ordinària i les guàrdies, que seran com a màxim quatre mensuals. El descans després de les guàrdies també es garanteix, fixant un període mínim de descans ininterromput de 12 hores entre el final d’una jornada i el començament de la següent. El descans mínim setmanal serà de 36 hores ininterrompudes.

    Un acord «històric»

    Metges de Catalunya ha qualificat d’»històric» l’acord assolit amb l’ICS i les patronals sanitàries. Segons informa el sindicat mèdic, les mesures pactades signifiquen un “avenç cap a la dignificació professional dels joves facultatius” que suposa “un abans i un després”. Un canvi possible, segons expliquen, “gràcies a la unió i la cohesió de tots els residents”.

    Àlex Mayer, portaveu dels metges residents, valora positivament les millores aconseguides gràcies, segons explica, a la «mobilització massiva dels residents». Tanmateix, puntualitza que queden algunes qüestions pendents de resoldre que es plantejaran més endavant. Així mateix, assenyala que «caldrà veure com s’apliquen les mesures en cada centre i que es respecti l’esperit de l’acord».

  • Els MIR reprenen les mobilitzacions, a l’espera d’un acord amb l’administració

    Els metges interns residents reprenen les mobilitzacions iniciades el passat 21 de setembre amb una nova aturada els dies 19, 20, 21, 22 i 23 d’octubre, convocada pel sindicat Metges de Catalunya. Aquest matí, centenars de residents s’han aplegat a la Plaça d’Espanya de Barcelona per reclamar millores laborals, formatives i retributives. Els facultatius han tallat el trànsit de la Plaça i han avançat per la Gran Via de les Corts Catalanes.

    El sindicat Metges de Catalunya i els residents han decidit que la protesta es perllongui «mentre el Departament de Salut no fixi els criteris i faciliti els recursos» que facin possible un acord amb l’Institut Català de la Salut (ICS) i les patronals empresarials de la xarxa sanitària concertada. En cas de no assolir un pacte, la vaga de cinc dies es repetirà cada tres setmanes, de manera indefinida.

    Entre crits de «La meva vocació no paga el lloguer!» i «Vergés, escolta, aquí està la revolta!» els metges residents reclamen que les jornades laborals siguin de 35 hores setmanals i es compleixin les 12 hores de descans ininterromput després de les guàrdies, així com les 36 de descans setmanal. També demanen que el 15% de la jornada ordinària es destini a formació no assistencial. A més, exigeixen un increment en el sou base -d’uns 16.000 euros bruts a l’any-, i també un increment de sou de les guàrdies.

    Per complir amb les mesures de seguretat i prevenció necessàries amb la pandèmia de la Covid-19, els joves facultatius s’han distribuït a banda i banda de les Torres Venecianes de Plaça Espanya mantenint el metre i mig de separació delimitat per una creu a terra.

    Metges residents durant la concentració d’aquest matí | Èlia Pons

    Àlex Mayer, portaveu del col·lectiu de residents, explica que el to de les negociacions amb l’ICS i les patronals concertades «ha canviat lleugerament» però que «falta voluntat política per fer-nos arribar propostes que puguem acceptar». Respecte a la formació, l’oferiment de les entitats passa per la creació d’una comissió de seguiment i el finançament de l’assistència a un únic congrés mèdic durant tot el període de residència. Pel que fa al compliment dels descansos, l’ICS i les patronals accepten les propostes dels residents però respecte a les 36 hores de descans interromput «posen una sèrie d’excepcions que, a la pràctica, farien que els descansos no es complissin mai», segons assenyala Mayer. «Si falta personal el que cal és contractar-lo, no fer que el personal que hi ha descansi menys», afegeix el portaveu dels residents.

    Pel que fa a les millores retributives, l’ICS i les patronals es comprometen a un augment del 5% del sou base aquest any i un 2% l’any vinent, en lloc de l’1% que proposaven en les últimes negociacions. Els residents, però, segueixen sense estar conformes. «El que fan és simplement canviar els diners de lloc, creiem que s’ha de fer un esforç superior perquè els nostres sous siguin dignes», defensa Mayer. «Demanem uns mínims: una formació correcta, descansos i un sou al nivell de la nostra formació i responsabilitat. Com que es tracta d’uns mínims, els hem de lluitar fins a aconseguir-los», conclou.

  • Desconvocada la vaga de metges d’atenció primària per l’augment de casos de coronavirus

    El sindicat Metges de Catalunya ha decidit aquest dimecres al vespre aturar les mobilitzacions i ajornar la vaga que havia convocat als centres d’atenció primària de l’Institut Català de la Salut (ICS) avant l’empitjorament de la pandèmia de la Covid-19. L’aturada va començar el passat dimarts 13 i s’havia d’allargar fins divendres 16 d’octubre per exigir a l’ICS el compliment íntegre de l’acord de sortida de la vaga del novembre 2018, així com l’increment de la plantilla de facultatius i la millora de les retribucions, entre altres reivindicacions.

    El sindicat ha pres aquesta decisió “anteposant la cura a la salut de la població a la legítima i justa defensa de la millora de les condicions laborals i salarials del personal mèdic, el qual està patint, des de fa molts anys, una sobrecàrrega de treball asfixiant que fa saltar pels aires els més mínims estàndards de qualitat assistencial”.

    El sindicat mèdic ha aclarit que «no abandona les seves reivindicacions, sinó que només ajorna les mobilitzacions fins que la situació pandèmica millori a Catalunya». “Els responsables sanitaris i la població en general han de saber que, si es manté l’actual procés de destrucció massiva de l’atenció primària, els facultatius, esgotats i sense les condicions adequades per a l’exercici professional, no podrem atendre els problemes de salut dels nostres pacients. Si el present ja és esgarrifós, el futur serà infaust”, han assenyalat des de Metges de Catalunya.

    El sindicat acusa l’ICS i el Departament de Salut de “menysprear” la professió mèdica i no atendre les seves reivindicacions, “en negar-se a seure a negociar cap de les demandes plantejades per millorar l’atenció al pacient i les condicions laborals dels professionals”.

    Per aquest motiu, Metges de Catalunya assegura que seguirà treballant per impedir «el desmantellament del primer nivell assistencial i no ser còmplice de la negligència dels responsables sanitaris».