Metges de Catalunya (MC) ha comunicat que està meditant reprendre les mobilitzacions a l’atenció primària de l’Institut Català de la Salut (ICS), ja que creu que l’empresa està incomplint les mesures pactades en l’acord de sortida de vaga del passat 29 de novembre. El sindicat exigeix a l’empresa el desplegament «immediat i a tot el territori de les accions encaminades a millorar les condicions laborals i professionals dels més de 5.700 facultatius que exerceixen en el primer nivell assistencial».
Aquestes mobilitzacions donarien continuïtat a la vaga de novembre i no pas a l’intent de vaga del passat mes de febrer que anava orientat als treballadors de la xarxa concertada. De la darrera trobada amb el Departament de Salut que va desconvocar la vaga per part de Metges de Catalunya – no pas per part de la CGT i Rebelión Primària que la va mantenir – es van treure diferents acords. Dotze minuts, 250 metges més i autonomia pels equips eren les principals mesures de l’acord entre l’ICS i MC. L’ICS per la seva banda explicava aleshores que les mesures acordades es centraven en quatre àmbits: «l’apoderament de les direccions d’atenció primària, l’abordatge de la sobrecàrrega laboral, la millora de les condicions de treball i l’autonomia dels equips».
Metges de Catalunya ha explicat que llança aquesta advertència després de comprovar en una enquesta interna elaborada aquest febrer, en la qual han participat més d’un miler de professionals, que el 65% dels centres d’atenció primària (CAP) no està assignant un temps de 12 minuts per pacient en les agendes assistencials i que el 80% dels facultatius està atenent més de 30 visites diàries, dels quals un 28% sobrepassa les 35 consultes. Asseguren conseqüentment que aquesta sobrecàrrega de treball obliga el 62% del personal facultatiu a dedicar més de 2/3 de la seva jornada a l’activitat assistencial, incomplint així els termes del pacte que reserva un terç de l’horari laboral a formació continuada.
Tres mesos després de signar l’acord, expliquen que l’enquesta evidencia que el 63% dels equips d’atenció primària (EAP) no ha incorporat cap dels 309 facultatius de medicina de família –xifra actualitzada segons la darrera versió de l’estudi de càrregues de treball– que l’ICS havia de contractar per disminuir la pressió assistencial i, en el cas dels centres que sí que ho han fet, el 60% només ha contractat un únic professional més. A banda d’això, una altra conclusió de l’enquesta és que tan sols el 9% dels professionals amb jornada reduïda ha vist escurçada proporcionalment la seva agenda de visites, tal com fixa el pacte.
També acusen que no s’està complint el compromís de l’empresa d’elaborar un estudi de dimensionament i càrregues de treball per a l’adequació de les plantilles pediàtriques que, segons l’acord, s’hauria d’haver presentat com a molt tard el 31 de gener passat. Per a MC, «l’aplicació de la nova agenda assistencial, amb 12 minuts per pacient i 20 minuts per a les visites pediàtriques del Protocol d’Activitats Preventives, és ínfima» i, en aquest sentit, «denuncia que no s’està compensant els pediatres que assumeixen un increment de pacients o que cobreixen les absències d’altres professionals».
Així les coses, el 78% dels facultatius d’atenció primària enquestats aposta per reprendre les mobilitzacions, si se segueixen incomplint els termes de l’acord que va posar fi a quatre jornades de vaga, amb un seguiment mitjà del 76%.
L’Agenda 2030 Feminista és un programa d’acció que sorgeix de la col·laboració entre les entitats catalanes Creación Positiva i L’Associació Drets Sexuals i Reproductius, que treballen en la defensa dels Drets Sexuals i Reproductius com a centre de la defensa dels Drets Humans de les Dones.
L’Agenda 2030 estableix un Objectiu de Desenvolupament Sostenible específic per a la igualtat de gènere i l’apoderament de les dones i les nenes però entitats valoren que “els drets sexuals de les dones i altres col·lectius no es reconeixen i els drets reproductius s’incorporen d’una manera molt acotada”. Davant això, el projecte Agenda 2030 Feminista vol que s’incorporin de manera transversal aquests drets en els 17 ODS de l’Agenda 2030. Per fer incidència per posicionar i garantir aquests drets en les polítiques públiques locals i globals s’estan teixint aliances.
Des de Creación Positiva i L’Associació i des del feminisme interseccional s’està treballant per canviar el paradigma patriarcal dotant de contingut polític feminista els instruments internacionals de drets humans i els Objectius de Desenvolupament Sostenible. Expliquen que ara més que mai són necessàries aquestes aliances davant les múltiples amenaces com ara l’augment dels fonamentalismes i extremismes. Per això, la setmana passada van realitzar un seminari titulat ‘L’agenda 2030 i els drets sexuals i reproductius en un context polític global d’increment dels fonamentalismes’. Allà hi van presentar els reptes i amenaces actuals i els seus respectius abordatges i estratègies per combatre’ls.
Per fer-ho van comptar amb presència de feministes de diferents procedències. Una d’elles va ser Sandra Castañeda, Coordinadora General de la Red de Salud de las Mujeres Latinoamericanas y del Caribe. Castañeda es advocada, activista feminista i defensora dels drets humans. A nivell professional es centra en l’anàlisi polític amb enfocament diferencial en agendes locals, regionals i globals.
Parlem amb ella sobre com transnacionalitzar el moviment feminista, sobre la vulneració continua dels drets a les dones i sobre avortament i fonamentalismes a América Llatina.
Teniu presència en 26 països. Com us organitzeu?
La Red de Salud de las Mujeres Latinoamericanas y del Caribe és una xarxa d’organitzacions i això dóna la possibilitat de tenir un espectre molt ampli d’acció. Tenim punts focals en 20 països però hi ha 800 entitats a la xarxa. Des de l’organització processem la informació que ens arriba dels punts focals però la cobertura ens la donen els mateixos membres.
Hi ha un equip tècnic: 20 punts focals en 26 països que efectuen projectes, ens manen informació… i hi ha un equip tècnic central que sistematitza i difon aquesta informació. Com a equip nosaltres mateixes estem descentralitzades: l’equip administratiu està a Xile, el de joventut i polítiques està a l’Argentina, el programa de defensores de drets sexuals i reproductius està a República Dominicana…
Sobre aquest programa justament volia preguntar-te. Teniu un projecte que es diu ‘Sanant cossos i fent incidència’. Donada la situació legal de l’avortament es pot entendre que el treball que fan aquestes defensores és il·legal i per tant perillós per a elles mateixes. Com ho gestioneu?
El projecte neix de la preocupació de qui cuida a les cuidadores i qui defensa a les defensores. El nostre treball com a feministes i com a defensores dels drets sexuals es realitza en climes molt adversos per a les persones. Contextos de criminalització, de molta violència, de retallada dels espais de participació ciutadana… Tota l’estona es lluita contra una institucionalitat i unes condicions molt adverses.
A part, la Red de Salud és l’única que ha treballat en la salut de les dones des de fa 35 anys i pensem que havíem de tornar a això: a l’autocura de les dones. El projecte ara com ara s’està desenvolupant en sis països i tracta d’enfortir en tres dimensions. La primera és la de l’autocura, la de l’autosanació. Les dones que treballem també estem exposades a muchisimas coses fins i tot personals perquè no estem fora del context. També vivim en societats violentes i agressives basat en el gènere. Ens diuen assassines i ens maltracten públicament i privada, igual que a totes les dones. Aquest projecte es basa molt a mirar cap a la subjectivitat de les dones: com estem, com ens sentim, com està el nostre entorn, quin temps li dediquem a l’autocura.
Una segona dimensió es refereix a la formació política i una tercera té a veure amb l’ús de tecnologies de la comunicació.
Les dones que acudeixen a la Red potser us veuen com a gestores però és evident que podeu patir les mateixes situacions que elles. Com has comentat en la teva xerrada, heu de, a més, lluitar contra aquesta ruptura de la idea de participació ciutadana… Com lluiteu contra això a nivell institucional i com ho feu a nivell discursiu cap a la població?
Hi ha un projecte polític que tendeix a la reducció dels espais de participació, que avança en la desinstitucionalització dels mecanismes per a garantir els drets fonamentals. Com a moviment social, el feminisme ha de mantenir-se i tornar a la formació política, a la formació dels quadres polítics. Donar a les dones eines per a fer anàlisis de context i polític, coneixement de teoria de l’estat, informació sobre els tractats que regulen els drets humans fonamentals…
L’enfortiment del moviment és el segon. No podrem fer-ho soles ni en un únic país. Hem de treballar els mecanismes de comunicació, explicar-nos de les nostres estratègies, tenir aprenentatges horitzontals… És el moment per a transcendir les fronteres de la regió perquè no ens bastarà construir i enfortir moviments llatinoamericans. Hem de tractar de construir moviments intercontinentals, transnacionals, perquè el moviment antiderechos i els grups fonamentalistes són transnacionals. Ells tenen finançaments i accions i això ens obliga també a nosaltres.
Hem de tenir un públic format políticament. Això a vegades se’ns oblida però no podem tenir missatges sense contingut com els que llancen els antiderechos. Diuen coses com ideologia de gènere… Tots aquests missatges fàcils que donen una sensació de seguretat tenen la possibilitat d’instal·lar-se en la societat perquè no tenim formació política suficient. En la mesura que siguem capaces d’instal·lar capacitats d’anàlisi política serem capaces d’esfondrar aquests missatges que són mentiders.
Sandra Castañeda, Coordinadora General de la Red de Salud de las Mujeres Latinoamericanas y del Caribe / Carla Benito
La formació serveix per a crear experiències. Hi ha el cas de la Marea Verda a l’Argentina que ha traspassat fronteres per exemple.
Està demostrat que la gent quan té elements per a l’anàlisi és capaç de generar pensament i quan la ciutadania genera reflexions sempre opta pels seus drets. És obvi però sempre optarà pel seu benestar perquè entendrà que la lliure opció i la llibertat són inherents a la humanitat. Ningú vol viure sense llibertat i aquesta és el parany dels moviments fonamentalistes que parlen de la defensa de la família i de la seguretat i en el fons limiten les llibertats.
Moviments com la Marea Verda al mateix temps els ha donat eines als fonamentalistes per a criminalitzar. Quina autocrítica es fa i com es pot revertir?
Com a moviment feminista ens deixem fragmentar i fracturar en termes organitzatius. Acabem per grups treballant en diferents coses, cadascuna des de la seva illa. Unes l’avortament, unes altres el tema de mortalitat materna, unes altres en polítiques públiques, unes altres el VIH, unes altres temes LGTBI… Això ens afebleix perquè ens fa perdre molts recursos, temps i energia, que tampoc abunda, darrere de temes que ens fan perdre la visió de context. És com si els arbres no ens deixessin veure el bosc. I hi ha fractures que no hem de permetre perquè per disputes deixem espais que immediatament els antiderechos aprofiten. Havíem d’haver avançat molt més en les nostres aliances, a compactar l’agenda i el moviment.
A vegades en els temes durs perdem la noció i ens dediquem a temes aleatoris, que són igualment importants però que no estan en el centre de l’agenda. Per exemple amb la defensa del territori. El patriarcat el que fa és esprémer i després rebutjar. Ho fa amb el cos de les dones i amb els territoris físics. No podem perdre de vista la defensa dels territoris, el medi ambient i tot el que li envolta.
Una altra cosa és el tema del patriarcat i de l’estat laic. Si nosaltres no aconseguim fer efectiu el laïcisme dels estats llatinoamericans, no aconseguirem avançar perquè la ingerència de l’església catòlica és molt gran en aquests temes. Està intervenint en tots els països i està teixint aliances amb altres esglésies.
El Papa es va reunir amb el jerarca de l’església ortodoxa a Cuba. Van tenir un espai polític i en què es van posar d’acord? A lluitar contra la ideologia de gènere, sigui el que sigui això encara que ningú ho sàpiga. Per a això es van posar d’acord. Aquest món està ple de persones empobrides, en situació de vulnerabilitat, de persones racialitzades, hi ha països on s’està acabant l’aigua… Hi ha moltes desgràcies humanitàries però ells es posen d’acord en la ideologia de gènere, una cosa que no existeix. Al final, en el que estan d’acord és a limitar els drets de les dones. És molt preocupant que s’estiguin donant aquest tipus d’aliances i nosaltres no hàgim avançat. Són necessàries les aliances però no només de les dones sinó també pels drets sexuals i reproductius.
Aquí hi ha dues coses: Una, si es fractura el moviment és per aquesta política de reacció, ja que al final qui té el poder és l’altre? I dos, si es va contra les dones, potser és perquè una persona vulnerable o un poble sense aigua no altera els seus privilegis i el moviment feminista sí que ho faria.
És molt fort dir-ho però l’existència de pobres els convé a les elits econòmiques, polítiques i religioses. A Amèrica Llatina la gent embeni el vot per una caixa de menjar que se’ls acaba abans d’arribar al lloc de votació. En condicions de pobresa i sense formació política li dónes el vot a qualsevol. Els és convenient mantenir a la població en aquests nivells de pobresa.
A més, ja no existeix la imatge del dictador militar d’ulleres fosques. Tots els presidents actuals d’Amèrica Llatina es veuen bonics. I jo quan sóc una persona empobrida voldria que el meu espòs fos així o el meu fill arribés a aconseguir aquest èxit. Això és el que ells prometen: “jo sóc l’encarnació del seu somni d’èxit”.
És el que dóna confiança enfront del què està estigmatitzat.
Exacte. I per això jo no votaré per una dona ni per un afrodescendent que poden ser tan vulnerables com jo. Votaré per aquest blanc bonic i ben vestit. Tenir gent pobra subordinada és un negoci per a molts sectors.
Ara per exemple una de les baralles que hi ha és entre les que donen suport al treball sexual i les abolicionistes. Nosaltres com a Red de Salud no tenim posició sobre això però tu sents la presidenta de la Red de Trabajadoras Sexuales de América Latina i diu que si treballes de treballadora de la llar, acabes tens horaris infrahumans. Has d’estar llesta per a atendre el primer membre de la família que s’aixequi. Si hi ha nens, despertar-los i preparar-los per a l’escola però abans has d’haver-te preparat a tu mateixa. Després has d’estar desperta fins que es fiqui al llit l’últim membre de la família i deixar-ho tot impecable i preparat per a l’endemà. Són dones que treballen 14, 16, 18 hores diàries. En la majoria dels nostres països a penes està començant a ser regularitzat però no cotitzen per a una pensió de jubilació, ni tenen seguretat social. En molts llocs a més han de prestar-li serveis sexuals al patró o als seus fills. Hi ha abús sexual però ningú s’adona perquè es dóna en un espai privat i elles no poden denunciar.
O està normalitzat.
Sí. A Amèrica Llatina molts processos d’iniciació sexual dels homes joves es donen amb les empleades domèstiques i aquí ningú parla d’abús sexual ni de formes de comerç sexual.
Després hi ha el sector de comerços i hoteler. Molts dels homes europeus que van cap el Carib van a buscar serveis sexuals de dones locals. I fins aquí no tenim problema tampoc. Però quan les dones demanen drets i que es normalitzi la seva situació… aquí ja no ens sembla bé.
Sabem que usen a les empleades domèstiques i que els europeus vénen als nostres països, a les nostres platges a buscar serveis secual. Tot això ho sabem, però només ens tornem abolicionistes quan demanen drets. Ens podrem tornar abolicionistes el dia que no existeixi el patriarcat i no hi hagi abús en cap dels sectors i sapiguem que les empleades domèstiques estan regulades, que s’investiguen aquests casos d’abús, quan tinguem sancions per als estrangers que vinguin a buscar serveis sexuals. Quan tot estigui normalitzat podrem dir que som abolicionistes però mentrestant és carregar tot el pes de la sanció moral a les dones. Elles volen que es reconegui aquest treball sexual per a tenir una pensió i una assistència en salut…
Jo no faig una defensa del treball sexual perquè em sembla que és una forma més d’explotació del cos de les dones. Però crec que no és el moment perquè nosaltres internament ens desgastem en aquests debats i trenquem el moviment. Cal anar una mica més enllà i construir aliances més fortes contra aquestes formes d’abús.
En l’avanç dels fonamentalismes, que els sectors conservadors es reuneixen, hi ha una cosa que ha de quedar clara: les que defensem la despenalització de l’avortament tampoc és que estiguem en contra de les esglésies. Quan parlem de la despenalització no estem obligant a les dones. La que no vulgui o tingui uns principis morals o religiosos que no ho faci. Del que parlem és de la llibertat i que aquelles dones que volen interrompre un embaràs, necessiten interrompre un embaràs, no desitgen tenir o han patit una violació o tenen un problema de salut tinguin unes condicions adequades.
I segures. Que això és el que causa la mortalitat quan es practiquen avortaments.
Clar. Quantes dones a Amèrica Llatina han mort per avortaments mal practicats?
Sandra Castañeda, Coordinadora General de la Red de Salud de las Mujeres Latinoamericanas y del Caribe durant la seva xerrada dins el seminari de l’Agenda 2030 Feminista / Carla Benito
Entenc que hi ha una estructura paral·lela que sí que practica avortaments segurs.
Els mateixos metges que públicament s’oposen a l’avortament, després secretament els realitzen per 800 o 1000 dòlars. Clar que volen que sigui clandestí i il·legal. El dia que sigui legal hauran de practicar-lo en el seu servei de salut gratis. Ara poden fer-ho en el seu consultori i guanyant diners.
Però hi ha organitzacions que intenten prestar aquests serveis de manera gratuïta?
Si és il·legal! Però les dones quan volen avortar avorten. Punt. Pot ser il·legal, pot estar penat amb l’infern però quan una dona decideix una cosa la fa perquè és natural a l’essència humana. Com a feministes el nostre deure és transgredir les normes que ens imposa el patriarcat. No hem d’esperar fins que el patriarcat ens doni per si sol el dret. El dret ha anat enrere dels canvis socials i som les dones les que hem de generar aquests canvis. Hi ha col·lectius que acompanyen però hi ha molta por perquè el dia que se sàpiga la persecució i la cacera de bruixes serà terrible. Ens toca continuar públicament batallant per la despenalització i tenir circumstàncies legals.
Saps el que va passar a Tucumán? A una nena d’11 anys la va embarassar el nuvi de la seva àvia i no li van fer l’avortament. Com més aberrant sigui, més ho amaga la família i s’havia passat el temps per a practicar l’avortament i els metges no volien anar en contra la llei. I li ho van deixar. I la nena només deia que volia que li traguessin aquella cosa que li havia ficat aquell vell. No entenia tampoc perquè la mamà no la deixava sortir a jugar per estar grossa. La van deixar fins a la setmana 23. A aquesta edat el cos no està preparat per a un part i pot haver-hi un despreniment i probablement morir dessagnada. Una metgessa es va arriscar i li va fer una cesària anticipada. El fetus de totes maneres va morir al cap de poques hores. [A la publicació d’aquesta entrevista s’ha sabut que antiderechos han denunciat per homicidi als metges que van practicar la cesària]. Com podem martiritzar el cos d’una nena d’11 anys?
I la ment.
Sí. És danyar-li la vida. En realitat és una forma d’opressió a les dones però també una discriminació. Des d’Amèrica Llatina tu mires els països del nord i, en gairebé tots ells, està legalitzat. Acaba sent una discriminació entre les dones del nord i del sud. A França tens 24 setmanes d’avortament. Per què? Per què ets francesa? I si ets colombiana o guatemalenca o equatoriana t’has de fotre i si ets dominicana has de morir?
A l’estat espanyol està en les 14 setmanes.
Ja hi ha una diferència amb França. És una de les formes de major discriminació entre dones… Creiem que el dret és una cosa que un pren i no esperarem fins que el patriarcat ens el regali però també sabem que quan ho fem el patriarcat s’acarnissa i és molt cruel. Mira a El Salvador dones amb penes de 40 anys i estan també els involuntaris per falta de cures. Si van a l’hospital per un embaràs de risc quan es desperten estan encadenades al llit. A República Dominicana, Haití i Guatemala està completament penat. A Xile han aprovat causals ara. Fins i tot als països que s’ha despenalitzat com a l’Uruguai és només fins a la setmana 12.
Aquí a part d’estar limitat fins a la setmana 14 (22 si és de risc), quan acudeixes als serveis de salut per a avortar t’informen i t’envien de nou a casa amb uns papers que has de llegir-te i signar. Tornes no abans de tres dies i llavors, si dónes el teu consentiment, per fi entres en el procés de l’avortament. En diferents graus que no són comparables però a tot arreu hi ha limitacions i opressió.
O sigui que som com a nenes: “pensa-ho bé, ves-te’n al racó i pensa-ho bé”. Hem de construir ja els vincles. Nosaltres ho hem fet: a Europa hi ha xarxes, a Àfrica hi ha xarxes, el moviment llatinoamericà ha tingut grans assoliments, a Àsia… Ens trobem en llocs com les Nacions Unides però no treballem juntes com si ho fan els fonamentalistes. Aquest és el nostre gran repte.
Parlaves abans durant la teva xerrada d’utilitzar també elements com l’existència del bus de Hazte Oir per a crear un fil conductor que construeixi un moviment transnacional.
Quan ho vam veure vam pensar: “mira el bus ha arribat també a Espanya”. Hauríem de poder-nos avançar a això. En el moment que van quadrar el bus nosaltres ja hauríem d’estar en construcció perquè ja han tret la segona generació del bus. “No és violència de gènere, és violència domèstica”, deia. Hauríem de ser capaços de construir estratègies, missatges, molt més ràpid que ells perquè… tornarem 40 anys enrere? Va ser llavors quan va sortir el concepte violència domèstica i ara ja consideràvem superat l’A B C que allò privat és públic. Hem de posar-nos a to amb la globalització i deconstruir aquests missatges.
L’Hugo és lingüista i activista, té 39 anys, i fa poc més d’un any que li va posar nom mèdic als problemes que l’havien perseguit des què en tenia 17. Un nom mèdic que ens estalviem per innecessari. L’Hugo es refereix a discapacitat psicosocial, que és com en el món anglosaxó es coneix als que aquí s’anomenen, genèricament, problemes o trastorns de salut mental. Amb 38 anys, doncs, l’Hugo va conèixer el diagnòstic i va entrar voluntàriament al psiquiàtric de la Vall d’Hebron, una etapa d’un mes que recorda com “un infern”, a la qual van seguir sis mesos més de tractament en l’hospital de dia. Ara és membre d’Activament, col·lectiu de persones que parlen sobre l’experiència del trastorn mental en primera persona, amb el qual impulsa el projecte la Foixarda, que vol fixar la seva mirada específicament en el col·lectiu d’estudiants universitaris amb discapacitat psicosocial.
“La major part d’estudiants no coneixen els recursos i les adaptacions que posen al seu abast les universitats des de les seves àrees d’inclusió, tampoc saben que l’assegurança de la matrícula cobreix ajut psiquiàtric o psicològic, ni saben que a partir d’un grau del 33% de discapacitat la matrícula és gratuïta”, explica l’Hugo, el qual té reconegut un grau del 65%. “Però és que la major part vivim la nostra situació en solitud, per por a ser rebutjats o discriminats; una de les coses que patim és l’autoestigma”, afegeix.
A banda d’aquest assessorament, una de les iniciatives que es proposa dur a terme la Foixarda (nom que s’inspira en les antigues pedreres de Montjuïc que fins fa un segle havien estat propietat de la seva família) és crear una xarxa universitària catalana de grups d’ajuda mútua (GAM) d’estudiants amb discapacitat psicosocial, així com posar en marxa la figura de l’agent de suport entre iguals. Altres reptes, explica l’activista, passen per promocionar l’accés a la universitat de les persones amb discapacitat psicosocial, així com la seva inclusió laboral com estudiants o titulats universitaris en el mercat laboral ordinari, i també promoure testimonis d’estudiants o exestudiants amb discapacitat psicosocial que han passat per la seva mateixa experiència. “Volem ser també una pedrera d’activistes formats intel·lectualment a les universitats públiques catalanes que contribueixin a transformar la realitat de les persones amb discapacitat psicosocial a Catalunya”. El primer conveni de col·laboració per començar a treballar l’acaben de signar amb la Universitat de Girona, ja que és la ciutat on ara viuen l’Hugo i la seva parella. Esperen poder signar-ne d’altres ben aviat amb la UB i la UPF.
L’Hugo coneix bé el pa que s’hi dona. Va trigar 14 anys a acabar la llicenciatura en Filologia Hispànica a la UB, i de fet abans ho havia intentat amb Dret. Les dades que exposa fan esgarrifar. Només el 3% dels joves amb discapacitat arriben a l’educació superior (Observatorio sobre Discapacidad y Mercados de Trabajo en España); hi ha estudis internacionals que senyalen que un de cada tres universitaris de primer any té trastorns mentals, entre els quals el més comú és la depressió, seguit dels d’ansietat i pànic (Estudiants Universitaris Internacionales de Salud Mundial, iniciativa vinculada a l’OMS); un 10% dels estudiants universitaris espanyols ha tingut pensaments suïcides; i més de l’1% ha realitzat una temptativa de suïcidi en els darrers dotze mesos (estudi de l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques). Més dades: el 18,9% de les persones amb discapacitat psicosocial han estat discriminades pels seus professors, i el 51,3% decideixen ocultar el seu trastorn mental als docents i el 53% als companys.
“Sortir de l’armari”
“El primer brot psicòtic em va venir quan tenia 17 anys, estudiava el COU i vaig fumar un porro de haixix un migdia abans d’anar a classe”, explica l’Hugo, que aclareix que després d’aquell dia no ha tornat a provar la droga, i que de tota manera l’origen del seu trastorn és multifactorial. Li diem que no ens fan falta aquests detalls, però insisteix que és important anotar-ho “perquè jo defenso la llibertat de les persones, però cal saber que el haixix és un factor de risc per patir un trastorn mental o per empitjorar-lo”. Ara pren medicació, afegeix, però poca, “ja que els fàrmacs són molt forts i t’anul·len, per això tinc símptomes però puc viure amb ells”.
L’Hugo practica el que en diu “sortir de l’armari”, un pas molt complicat per qualsevol persona i encara més si és estudiant, perquè “t’exposes a perdre amistats i que caiguin sobre tu tots els esterotips, com que som persones violentes”. Però a la vegada és molt necessari fer-ho i que el professor ho sàpiga, afirma. “Si un estudiant té fòbia social o ansietat, i li fan fer una presentació oral, ho passarà molt malament, és com demanar-li a una persona en cadira de rodes que salti”, comenta. Com que normalment no ho revelen “són pocs els qui acaben la carrera”.
Quan va tenir aquell primer brot tampoc l’Hugo va demanar ajut. Al contrari, el record que en té és que se n’avergonyia i se’n sentia responsable. No va demanar ajut ni aleshores ni durant els anys posteriors. Als seus 39 anys només ha treballat cotitzant durant dos mesos i mig. I ara busca feina. La taxa d’atur entre les persones amb discapacitat psicosocial frega el 62%, segons l’estudi L’estigma i la discriminació en salut mental, elaborat per Obertament, entitat focalitzada en la denúncia i sensibilització sobre l’estigma que pateixen les persones amb aquests trastorns. “Jo sóc vàlid per treballar, però mitja jornada, com tantes persones”, diu l’Hugo, que considera que les ofertes que es troben als centres especials de treball “són un tipus de feina infraqüalificades, segregadores i molt físiques. “Jo defenso el nostre dret –subratllat– a treballar en el mercat laboral ordinari sense que ens discriminin i excloguin per tenir una discapacitat psicosocial”.
L’escàndol anomenat Phonegate va destapar que diverses companyies de telèfons mòbils falsejaven les dades per tal de passar les proves de seguretat dels seus aparells. L’associació Phonegate Alert va aconseguir via petició judicial que l’ANSES, l’Agència nacional de seguretat sanitària de l’alimentació, del medi ambient i del treball francesa, publiqués un estudi que havia realitzat on s’estudiava l’exposició de 500 mòbils diferents. La pressió de l’associació cap a les autoritats franceses davant la impassivitat de les empreses productores va fer que França retirés tots els exemplars de 10 models de telèfon mòbil.
La norma europea estableix per als mòbils un nivell màxim de SAR (Taxa d’absorció específica en les seves sigles en anglès Specific Absorption Rate) de 2 wats per cada kilogram però alguns fabricants s’apropen perillosament a aquesta xifra i la majoria la passen o la multipliquen en el contacte amb la pell. Fora d’això, els directors de les dues principals organitzacions que treballen per la regularització dels drets al voltant dels mòbils i les seves radiacions a França, consideren que aquest nivell d’exposició a les ones electromagnètiques ja és massa elevat.
Coincidint amb l’inici de la celebració del Mobile World Congress a Barcelona, l’associació estatal amb grups locals Electro y Químico Sensibles por el Derecho a la Salud han denunciat a la sala d’actes del Col·lectiu Ronda l’ús indiscriminant de la tecnologia tenint això en conseqüència un impacte superior en la salut de persones amb electrohipersensibilitat (EHS) i sensibilitat química múltiple (SQM). Juan Antonio Rivera, assessor en salut de l’hàbitat, geobiologia, contaminació electromagnètica i bioconstrucció, és també un dels portaveus de l’associació Electro y Químico Sensibles por el Dereho a la Salud. Ha explicat que si bé a nivell internacional el cas Phonegate va sonar, no va ser fins que ells van treure’l en roda de premsa a Madrid que va començar a fer-ho a l’estat espanyol.
D’aquella intervenció, ara, dos diputats de Podemos estan preguntant al Gobierno que ‘què s’està fent a Espanya?’ donat que el cas Phonegate ha suposar només a França la retirada o intervenció de 100.000 smartphones del mercat per superar els límits SAR permesos. Però si bé la tasca de denuncia és important, també ho són altres accions que realitzen com associació com ara crear guies d’accessibilitat per a persones EHS o SQM, realitzar protocols d’actuació hospitalària o proposar la modificació de la guia de valoració de l’INSS vers aquestes persones.
A nivell espanyol doncs no hi ha cap tipus de regulació que pressioni les empreses productores de telefonia mòbil per respondre davant uns límits per salut i seguretat. A França, la feina en conjunt de dues organitzacions ha aconseguit ja la retirada de certs models del mercat.
La preocupació incrementa per l’aparició del 5G. Pierre-Marie Théveniaud és el president de Robin des Toits, l’Associació Nacional per la Seguretat Sanitària en les Tecnologies Sense Fil (Association nationale pour la securite sanitaire dans les technologies sans fils), des d’on volen posar al descobert les mentides que hi ha al voltant de l’emissió del 5G. Théveniaud, de visita a Barcelona per parlar del cas Phonegate i la situació actual, ha volgut posar èmfasis en què avui en dia ho tenim tot connectat: «la casa, el cotxe, a la feina, les comunicacions són en xarxa… molts estudis apunten que sí que existeixen efectes nocius per a la salut però tot i així s’estan permetent bandes de freqüència més alta». Creu a més, que si s’està anant cap el model 5G amb tot el que comporta és perquè aquesta tecnologia «aportarà 12,3 trilions de dòlars a l’economia global d’aquí a 2035 i només 500 mil milions d’euros d’inversió necessàries en els propers 10 anys segons Brussel·les». En aquest sentit, Théveniaud ha denunciat que «la salut de la població no s’ha de basar només en el benefici».
Marc Arazi, Juan Rivera i Pierre_marie Théveniaud durant la roda de premsa a Barcelona de Phonegate Alert / CB
Es parla de la tecnologia 5G com a intel·ligent donat que les antenes poden orientar-se per trobar el millor angle: es minimitza l’epicentre de sortida per millorar i ampliar la recepció. Théveniaud també ha explicat que, amb aquest mètode, la potència de radiació és més alta, de fins a 900 kW de radiació. A més, denuncia que la intenció sigui «muntar-ho al carrer, a les voreres, com a servei públic». Estar envoltat d’antenes petites, que connecten amb antenes grans, que alhora connecten amb satèl·lits, fa que tothom estigui afectat per la radiació i que, probablement, més gent comenci a desenvolupar efectes secundaris. Efectes que tant poden ser, segons Théveniaud i els estudis on es recolza, de caire sanitari o biològic. En aquest sentit, les demandes que emeten des de Robin des Toits són molt concretes: una moratòria pel desenvolupament del 5G i fer estudis dels efectes sanitaris previs a la seva implementació, una revisió de les normes específiques des de bases científiques, no utilitzar els mòbils entre els menors de 14 anys i, tenint en compte els efectes biològics i més en les funcions cognitives de infants i joves, reconèixer oficialment els efectes sanitaris de l’electrohipersensibilitat.
Les dades estimen que al món hi ha més de 300 milions de persones amb EHS però tot i així «els productors donen prioritat a la capacitat i al disseny dels seus models per damunt de la salut de 6 mil milions d’usuaris». Aquesta és la denúncia principal de l’associació Phone Gate Alert. Protect users’ health que compta amb el doctor Marc Arazi com a president. Arazi, també present a Barcelona coincidint amb el Mobile World Congress, ha aprofitat per denunciar que les autoritats públiques no estan informant la població ni els consumidors del què suposa l’exposició a les ones electromagnètiques davant el contacte del seu ús sobre el cos.
Actualment hi ha dos reglaments al voltant de la industria de la telefonia: un d’ells, dels Estats Units, que el segueixen 19 països, i un altra, entre els que es troben Espanya i la majoria d’estats d’Europa, que el segueixen 150. Aquest segon és de l’any 1993 i el dels Estats Units de 1996. Arazi considera que tots dos estan antiquats i que el dels EUA és més protector de la salut que el vigent aquí.
Des de l’associació Electro y Químico Sensibles por el Derecho a la Salud consideren que l’escàndol Phonegate posa en evidència com «els nivells reals de radiació dels telèfons mòbils suposadament regulats pels governs europeus són en realitat molt majors que els anunciats pels fabricants, en molts casos els nivells reals de radiació són tretze vegades més alts que els límits establerts per les autoritats competents». Davant d’això, Marc Arazi explica que el 90% dels mòbils comprovats a França l’any 2015 excedien els valors de SAR i amb aquestes dades a la mà han aconseguit fer retirar 10 models de mòbils. I és en aquesta línia que Arazi vol insistir.
Ara per ara, només França i els Països Baixos realitzant un control post posada al mercat dels productes. Cal aleshores seguir pressionant però també Arazi demana generar consciència i canviar els usos del mòbil i per això cal la implicació del consumidor, que no ha de veure-ho com una limitació: «no vam deixar de conduir quan vam posar els cinturons de seguretat als cotxes».
El programa Invulnerables, la iniciativa contra la pobresa infantil liderada per “la Caixa” des del seu programa CaixaProinfància, presenta la nova campanya “Invulnerables amb visió”.
Es tracta d’una acció que es durà a terme a centres de referència a Catalunya, on és present el programa Invulnerables contra la pobresa infantil, per tal de vetllar per la salut visual dels nens, com a un pas indispensable per garantir el seu benestar integral i el suport fonamental per al seu desenvolupament cognitiu.
El tret de sortida de la campanya ha tingut lloc aquest matí a les consultes d’oftalmologia de la Fundació Althaia de Manresa, institució que per primera vegada col·labora en aquest projecte. I ho fa gràcies a la implicació dels professionals del Servei d’Oftalmologia alhora que cedeix les instal·lacions i l’equipament per poder dur a termes les visites.
Un total de 130 nens d’entre 6 i 18 anys beneficiaris del programa Invulnerables o que es troben en risc d’exclusió social, han estat visitats per oftalmòlegs, i optometristes voluntaris de la Fundació Althaia i de la Fundació Ramón Martí Bonet contra la ceguera. Tots els nens que necessiten una prescripció podran escollir les seves ulleres amb els professionals de Natural Òptics Group, empresa nacional amb seu a Lleida referent dins del sector de l’òptica amb més de 30 anys d’història i 650 òptiques associades que donarà les ulleres i els vidres a tots els nens que les necessitin, rebent cadascun una cita per recollir-les a les òptiques del grup de Manresa.
Invulnerables amb visió es una aliança dels impulsors d’Invulnerables amb “la Caixa” al capdavant, amb la Fundació Ramon Martí Bonet i Natural Òptics Group i que té el suport del Col·legi oficial de Metges de Barcelona, que facilita les aliances arreu de Catalunya amb Centres Sanitaris públics i privats.
Ens els pròxims mesos, es realitzaran jornades similars i es té previst, fins al mes de juny, arribar a 600 nens.
Aquesta iniciativa, que un cop més suma voluntat pública i privada, té com a objectiu la prevenció de problemes visuals dels nens. L’Acadèmia Americana de Oftalmologia, afirma que els problemes visuals afecten a un de cada quatre nens en edat escolar. Per això és fonamental identificar problemes visuals que puguin afectar el desenvolupament acadèmic i promoure una prevenció que ajudi a evolucionar evitant les limitacions visuals. Si un 25% de la població estudiantil és susceptible de tenir problemes visuals no detectats com la miopia, hipermetropia, astigmatisme o l’ull gandul, cal posar remei, i mai els esforços en aquesta línia seran suficients.
La lluita al voltant de la dignificació de la salut i també dels espais on s’ofereixen els seus serveis s’han materialitzat al barri del Raval a Barcelona al voltant del CAP Lluís Sayé, conegut com CAP Raval Nord. Tot i que l’espai fa temps que va quedar obsolet per les activitats que reprodueix, les reivindicacions dels professionals del centre i els seus veïns han ocupat els mitjans de comunicació i el carrer del maig de 2018 cap aquí. El motiu? Un espai idoni pel CAP segons diversos professionals que van des del mateix CAP a l’Ajuntament de Barcelona seria la capella de la Misericòrdia.
La capella estava destinada a l’ampliació del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) però just al mes de maig de 2018 el conveni de cessió gratuïta d’aquest espai caducava després de cinc anys. Després de diverses discussions entre la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona i els Departaments de Salut i Cultura, entre octubre i novembre de 2018, l’Ajuntament i el CatSalut oferien un possible intercanvi d’espais físics entre l’edifici actual del Sert i la capella de la Misericòrida. El MACBA ho rebutjava al·legant «falta d’idoneïtat» per les seves necessites expositives.
Des d’aleshores la Plataforma CAP Raval Nord Digne insisteix que es revoqui aquest acord i que es posi ja en marxa la construcció del nou equipament necessari pel barri. Com a professionals, el sentiment és el que descriu Antònia Raya en un article d’opinió: «Treballo a la trinxera d’un dels barris amb l’índex de salut més baix de Barcelona. I ho faig juntament amb la resta dels meus companys i companyes en un edifici del passat segle! Concretament de l’any 1937.»
La manera que té la Plataforma d’exigir aquest canvi ja és mitjançant múltiples xerrades i debats però també mobilitzacions. Sense anar més lluny, dijous 21 de febrer a les 19 hores a les portes del CAP hi ha convocada una manifestació sota el lema CAP a la Misericòrdia Ja. Després, l’endemà, divendres 22, tots els centres d’atenció primària estan cridats a aturar-se a les portes dels seus CAP a les 11 hores en solidaritat.
La demanda és clara i, en boca d’Anna Romagosa, directora del CAP Raval Nord, «urgent». «A dia d’avui el que cal fer és prioritzar. No és decidir entre Salut i Cultura perquè entenc que la cultura és essencial per la mateixa salut de les persones», explica Romagosa en un dels múltiples debats on ha participat. Un dels darrers es va celebrar a la Nova Escola Massana amb la presència del director del MACBA, Ferran Barenblit, la directora del CAP Raval Nord i una membre de la Plataforma però també membres de tots els partits polítics a Barcelona amb l’excepció del PP.
Una pancarta resta permanentment desplegada per exigir un CAP Raval Nord digne al barri / Sandra Vicente
En aquesta trobada, titulada “Sanitat o Cultura, és aquesta la qüestió?”, Elisenda Pujades va traslladar que des de la Plataforma no creuen que sigui aquesta la qüestió, que «el que s’enfronta és el model de ciutat». Al mateix temps troba «vergonyós» com la solució per al CAP giri al voltant del MACBA.
Pel que fa als partits polítics, que fa poc més d’una setmana van suprimir aquest debat del Ple de l’Ajuntament posposant-lo fins el març, van donar argumentaris pobres en general. ERC va rebotar la responsabilitat i la decisió als tècnics del CatSalut d’on ha d’anar al CAP per no haver de renunciar a res. El PSC va entendre la urgència però només va ser capaç de demanar al Govern de l’Ajuntament que aconseguís el consens. Ciutadans va acusar el Govern de voler fer aquest debat estèril i de rebotar la responsabilitat a l’oposició. El PDeCAT va justificar que, tot i entendre les necessitats d’uns i altres, l’agenda ha estat molt justa i no havien tingut temps de reflexió.
Els dos grups que més es van mullar van ser Barcelona és capital i la CUP. Graupera, de Barcelona és capital, va transmetre que li sabia greu pel MACBA però que el CAP ara era prioritat i va opinar que «el model de ressuscitar barris té limitacions, sobretot a barris com Ciutat Vella que no dóna més de si». Per la seva banda, Jordi Magrinyà, de la CUP, va denunciar que Ciutat Vella es troba 6 punts per sota dels barris rics en esperança de vida. Sobre la dicotomia cultura-salut, Magrinyà creu que “dir alegrement que el MACBA és cultura i que cal més cultura ens porta a parlar de quins interessos i empreses hi ha darrere i preguntar-nos si com a veïnes es vol que una institució relacionada amb La Vanguardia, ABERTIS, La Caixa, volem que amplïi metres al nostre districte”.
Elisenda Pujades seguint la idea de Magrinyà va denunciar que «13 anys i 30 dies [fent al·lusió al fet d’haver posposat un mes més el debat al Ple de l’Ajuntament] són els que portem esperant un CAP Raval digne. Aquí realment s’enfronten 2 models de ciutat, la de les veïnes contra la de les elits econòmiques».
En aquest mateix debat, Anna Romagosa va transmetre que el CAP Raval es sentia com «el germà petit que es queda la roba quant a l’altre ja no li va» i va afegir en aquest sentit que esperaven que al MACBA no li anés bé cap de les opcions que se li estaven oferint per no haver de quedar-se el CAP la pitjor de totes.
L’entrada al CAP Raval Nord no compleix amb els requisits mínims d’accessibilitat i l’edifici està obsolet / Sandra Vicente
La cronologia de la modernització cultural però no veïnal del Raval
Entre l’any 1992 i el 1994 es reformava l’antic Dispensari antituberculós del Raval tenint en compte les possibilitats d’un espai protegit pe tal d’adaptar-lo i fer un Centre d’Atenció Primària amb el PSC al Govern. Just l’any 1994 s’inaugura a prop de l’edifici el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i un any després el MACBA.
Només 10 anys després de l’inici de la reforma, l’any 2002, l’equipament on es troba el CAP Raval comença a estar obsolet i es comença a plantejar un nou espai. Elisenda Pujades, membre de la Plataforma Raval Nord, ha explicat en algunes de les xerrades/debats que s’han anat generant darrerament que, mentre Cultura ha guanyat 9 nous equipaments al barri des de la remodelació del Dispensari, per Salut només s’ha creat aquest.
I és que després del CCCB i el MACBA, l’any 2006 s’inauguren les facultats de Geografia, Història i Filosofia de la Universitat de Barcelona al Raval i al mateix temps s’habilita la Capella del Convent dels Àngels pel MACBA. Dos anys després l’Institut Català de la Salut reconeix que l’edifici del CAP no compleix les exigències mínimes i inclouen aquest edifici dins les «Previsions i Prioritzacions a realitzar en el període 2008-2015» signades per l’alcalde de Barcelona Jordi Hereu i la consellera Marina Geli.
Paral·lelament, es preinstal·lava la subestació elèctrica d’Endesa a la Plaça Terenci Moix i un any després, el 2009, Foment de Ciutat Vella oferia ampliar el CAP sota terra, amb accès des d’aquesta plaça. CatSalut ho rebutja per l’espai. Un any després s’inaugura la biblioteca de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Blanquerna.
El CAP Lluís Sayé, conegut com Raval Nord, dóna cobertura a un dels barris on l’esperança de vida és de les més baixes de Barcelona / Sandra Vicente
Canvia el Govern i puja Convergència i Unió (CiU). Són ells qui signen el conveni de cessió de la capella de la Misericòrdia per a nova ampliació del MACBA del maig del 2013 fins el maig de 2018. El 2014 el CatSalut estudia de nou fer el CAP a la plaça Terenci Moix però ni per espai ni per interferir amb els fonaments de la preinstal·lació de l’estació elèctrica és possible. L’antiga escola Massana també s’ofereix però el CatSalut la rebutja pel mateix i el 2015 es construeix la Nova Massana. Passa una mica el mateix amb el cas de l’Escola de Música.
Seguidament, el conveni caduca i comença la batalla entre la Plataforma Raval Nord i el MACBA. El CatSalut segueix convençut que l’únic espai disponible i idoni, després d’estudiar tots aquells que l’Ajuntament de Barcelona ha ofert, és la capella de la Misericòrdia. Amb aquest plantejament tancat, durant gener i febrer de 2019, l’Ajuntament ha estat oferint espais per a l’ampliació del MACBA sense cap acord.
Des de la Plataforma CAP Raval Nord Digne denuncien que aquests 26 anys a més de malmetre la qualitat de la salut del barri també han provocat unes despeses desproporcionades i que no s’entenen per l’espai en el què s’està treballant. A banda dels 1.912.133,20 euros que va costar la reforma del Dispensari entre els anys 1992-1994, l’ICS ha invertit 401.792 euros en reformes i reparacions.
El 16 de gener, un mes i mig després que Metges de Catalunya (MC) i la CGT juntament amb Rebelión Primaria convoquessin una vaga a la sanitat que, de mitjana va assolir el 70% de seguiment, arribava la convocatòria d’una nova vaga de metges. Aquest cop només enfocada als facultatius de la xarxa de sanitat concertada englobada dins el SISCAT, la vaga havia de començar avui dilluns 18 de febrer i allargar-se, com la darrera, durant cinc dies.
Metges de Catalunya denunciava mentre informava sobre la nova vaga que els facultatius dels hospitals i la primària concertada no havien rebut «cap millora tangible mes enllà d’una petita millora retributiva». Al mateix temps, la convocatòria es plantejava amb un mes de marge per tal de donar espai a les negociacions. MC ja donava a entendre aleshores que la vaga no s’acabaria celebrant. El missatge que transmetien era que aquesta voluntat responia al seu deure amb la població. Xavier Lleonart, vicesecretari general de Metges de Catalunya, deia aleshores que «la població no són ostatges i no la volem perjudicar». No obstant això, des del sindicat entenien que l’única forma per pressionar una negociació com a treballadors era mitjançant la convocatòria de vaga.
Un mes després d’aquesta convocatòria i després de múltiples reunions al departament de Treball amb les patronals Unió Catalana d’Hospitals (UCH), Consorci de Salut i Social de Catalunya (CSC) i Associació Catalana d’Entitats de Salut (ACES), ha estat l’últim dia laborable abans de l’inici de la vaga quan s’ha signat l’acord. Un acord que incorpora com a element destacable la creació d’una Comissió Bilateral que s’encarregarà de fer seguiment de la implantació i negociació de les millores i, a més, crearà Juntes Facultatives en els centres per decidir aspectes clínics i de gestió.
Els aspectes que formaven part del llistat de reivindicacions i demandes de Metges de Catalunya i finalment s’han incorporat en l’acord impliquen en l’àmbit de la recerca i la formació que, com a mínim, un 15% de la jornada anual es destini a aquestes activitats no assistencials. Pel que fa a les condicions laborals i retributives, s’ha eliminat la retallada salarial del 5% al personal facultatiu en formació (MIR) i s’ha signat que la contractació temporal representi com a màxim el 8% de la plantilla de facultatius a finals de 2020. També s’aplicaran canvis sobre les guàrdies localitzades: s’inclou la retribució mínima de dues hores a preu d’hora ordinària, en cas de requeriment de presència. A partir de les 1.500 hores anuals d’atenció continuada, però, totes les guàrdies localitzades s’abonaran a preu d’hora ordinària de treball. També s’ha inclòs el cobrament íntegre com a guàrdia presencial si se supera els 2/3 de la jornada amb presència física del professional. Al mateix temps, es disminueix l’exigència del nombre d’hores de guàrdia i s’incrementarà la retribució al personal amb reducció de jornada per cura d’un fill o familiar.
Algunes idees noves que no s’havien previst en el seu moment en el conveni del SISCAT pel que fa a les embarassades s’incorporen ara a partir d’aquest acord. Les millores impliquen que podran deixar de fer guàrdies a partir de la 20a setmana de gestació i en la prestació per risc d’embaràs, permís de maternitat i lactància natural percebran el 100% de les retribucions, inclosa la mitjana de les guàrdies realitzades en els darrers 12 mesos.
Pel que fa a l’atenció primària concertada, s’ha establert una mitjana de 1.300 pacients assignats per metge de família «per assolir un nivell òptim de 25-28 visites diàries» i s’han establert com a referència temporal 12 minuts per visita presencial i sis minuts per visita telefònica o virtual. Aquestes millores, per Metges de Catalunya, són «determinants», ja que equiparen les condicions assistencials a les de l’Atenció Primària de l’ICS.
En una última reunió de mediació al Departament de Treball celebrada aquest divendres al migdia, el sindicat Metges de Catalunya i les patronals Unió Catalana d’Hospitals (UCH), Consorci de Salut i Social de Catalunya (CSC) i Associació Catalana d’Entitats de Salut (ACES) han signat un acord que atura la vaga. La convocatòria estava adreçada als facultatius de la sanitat concertada per als dies 18, 19, 20, 21 i 22 de febrer.
En un comunicat elaborat per Metges de Catalunya, el sindicat ha traslladat que el pacte inclou mesures favorables per al personal facultatiu que havien estat excloses del segon conveni col·lectiu del sistema sanitari integral d’utilització pública de Catalunya (SISCAT). Destaquen haver aconseguit més temps per a l’atenció dels pacients i per a la formació i recerca, l’eliminació de la retallada salarial del 5% als metges interns residents (MIR) i aspectes substancials d’igualtat i conciliació.
El sindicat mèdic considera que el document d’entesa de les parts és “doblement significatiu” perquè, a més de les reivindicacions assolides, «suposa la certificació que els facultatius requereixen d’un espai propi de negociació”. L’acord implica la creació d’una Comissió Bilateral que, amb reunions mensuals i en el termini de 10 mesos, haurà de tractar i definir solucions per qüestions assistencials, laborals i professionals exclusives del col·lectiu facultatiu.
Pel que fa a les mesures acordades, MC destaca que per primera vegada els facultatius de la sanitat concertada disposaran d’una part de la seva jornada dedicada a la formació i recerca. Així, si l’acord es compleix, un mínim del 15% de la jornada anual dels professionals es destinarà al reciclatge i actualització de coneixements, tant en l’atenció primària com a nivell hospitalari. Ha quedat escrit a més que aquest percentatge es podrà revisar a l’alça en l’àmbit de la Comissió Bilateral.
Pel que fa a l’atenció primària concertada dins l’acord també es preveuen millores que MC qualifica de «determinants» ja que les condicions assistencials dels metges de família de la concertada a les dels seus homòlegs per a l’Institut Català de la Salut (ICS). D’aquesta manera, s’estableix que el nombre de consultes òptim per facultatiu sigui entre 25 i 28 visites diàries, amb un temps de referència de 12 minuts per visita presencial i de sis minuts per visita telefònica. Per aconseguir-ho, s’assignarà una mitjana de 1.300 pacients a cada metge de família. A més, en cas de manca de professionals per assumir un escreix de demanda, es recompensarà econòmicament els facultatius que allarguin la seva jornada.
El personal facultatiu que gaudeix de reducció de jornada, les dones embarassades i en situació de permís de maternitat obtenen beneficis socials i retributius “directament derivats de l’acord” que no s’havien previst en el conveni, com la reducció de les jornades d’atenció continuada, l’exempció de l’obligatorietat de fer guàrdies a partir de la 20a setmana de gestació i la percepció del 100% de les retribucions fixes i periòdiques (inclosa la mitjana de les guàrdies) en la prestació per permís de maternitat i per risc durant l’embaràs.
Així mateix, en el pacte s’inclou la regulació de les jornades d’atenció continuada localitzada, una mesura que per a l’organització “dignifica” les condicions en què s’efectuen aquestes guàrdies no presencials. En aquest sentit, s’introdueixen millores retributives per garantir una compensació “justa” quan es requereix l’atenció presencial del professional que està de guàrdia.
D’altra banda, l’acord “frena” la contractació temporal i en precari amb l’objectiu que, a finals de 2020, la taxa de temporalitat no sigui superior al 8% en la plantilla de facultatius.
La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) a Barcelona i l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) fa cinc anys que treballen conjuntament estudiant com la crisi de l’habitatge, la seguretat residencial o altres problemes de salut relacionats, afecten la salut de la gent a la ciutat. Ara, i fruit de la feina dels darrers dos anys, la PAH i el Grup d’Habitatge i Salut de l’Agència de Salut de Pública de Barcelona, treuen a la llum el llibre «Veus i Mirades; inseguretat residencial i salut». Un llibre que publica els resultats d’un projecte conjunt que va profunditzar en els mediadors entre la inseguretat residencial i la salut a través de la fotografia.
La presentació d’aquest es celebrarà divendres 15 de febrer a les 18:00h en l’auditori del Museu Marítim, a les Drassanes de Barcelona. Una de les persones amb què comptarà l’acte és Hugo Vásquez. Vásquez és investigador en el Grup de Recerca en Habitatge i Salut de l’Agència de Salut Pública de Barcelona sobre les conseqüències que té per la salut, física i mental i de canvi d’hàbits, passar per un procés de pèrdua de l’habitatge. Vásquez defensava en una entrevista per a aquest diari que «la salut de la gent està influenciada per aspectes socials, polítics i econòmics, no només per la sanitat o pels medicaments» i que són aquests aspectes socials «els que més impacten a la salut dels col·lectius». Incidia aleshores que «quan hi ha judicis d’execució hipotecària, desnonaments, problemes d’assequibilitat o la gentrificació, tot això són processos que van més enllà de la part només física de l’habitatge. Això repercutirà directament en la salut dels afectats, tant física com mental».
A l’inici del 2017, com ens explica arran de la presentació d’aquest llibre Vásquez, se’ls hi va ocórrer que, per avançar en entendre com la seguretat residencial estava afectant la salut i la qualitat de vida de les persones, calia entendre quins eren els mediadors per així després poder intervenir i generar polítiques públiques per abordar aquesta situació. La millor manera que van considerar que els permetria conèixer els mediadors de prop seria la metodologia coneguda com photovoice o fotoveu. En aquesta tècnica les persones participants en una investigació fan fotografies relacionades amb un tema, en aquest cas, l’emergència d’habitatge i com aquesta afecta la seva salut. Així, aquestes persones documenten una realitat i la complementen amb la seva veu, la seva narració. Aquesta és la manera com s’ha enfocat el llibre i tot el treball de grup.
«Vam explicar-li a les 18 participants voluntàries que van oferir-se de la PAH la idea del projecte, vam entregar-los una càmera fotogràfica, les vam capacitar en el seu ús i els hi vam demanar que fotografiessin tots aquells elements de la seva quotidianitat que veiessin vinculats al seu problema d’habitatge i a la qualitat de la seva salut». Així descriu Vásquez l’inici del projecte que va seguir amb sis sessions de discussió que van ajudar a delimitar els temes finals que podem trobar en aquest llibre. Així, Vásquez ressalta que les sessions van servir per generar discussions crítiques entre els participants on explicaven que els feia sentir cada imatge o què significava per ells mentre que la resta podia compartir al mateix temps si també ho havien viscut i com ho havien afrontat. Va ser d’aquestes trobades que van sortir els temes finals que els participants mateixos van validar com a mediadors o mecanismes que intervenen en la seguretat habitacional. D’aquesta manera, i com ressenyen des de l’ASPB, «en el llibre es veu com els aspectes psicològics queden impactats, derivant en emocions negatives com ara incertesa, por, vergonya, culpa, pèrdua de control sobre la pròpia vida, angoixa i dependència del telèfon mòbil, fins a pensaments suïcides i altres».
“Veus i Mirades; inseguretat residencial i salut” / ASPB
Les conclusions de l’informe posen en evidència que els efectes de la inseguretat residencial també es presenten en les conductes relacionades amb la salut, així, es pot veure una disminució de l’activitat física, més consum d’alcohol i pastilles per dormir, alimentació poc saludable, menor adherència als tractaments mèdics, i altres factors. De fet, entre els 10 temes principals que van sorgir per explicar des del punt de vista dels participants que afectarien la salut trobem per exemple els processos psicològics. El fracàs personal, la por, la vergonya, la incertesa… tot de factors que acaben duent a problemes de salut mental s’inclourien en aquest paraigua. També van voler ressaltar el canvi d’hàbits: «fumes més, t’alimentes pitjor i tens menys temps per l’autocura». Entre altres, també hi ha espai en el llibre per parlar de l’assetjament per part de les institucions financeres. En aquest sentit Vásquez comenta que es va concloure que «la pressió i l’assetjament de bancs i institucions per tal de pagar les hipoteques, mina la qualitat de vida». A més, amb el llibre afirmen que «aquest tipus de conductes no són, ni de bon tros, fruit d’una elecció personal, sinó producte de la influència d’un context econòmic i social de persones que viuen amb inseguretat d’habitatge».
‘Veus i mirades’ a banda de servir per generar coneixements i per a la difusió de resultats, aquest projecte, donat que s’ha elaborat de manera participativa, també ha de servir, segons Vásquez, «per proposar i recomanar com abordar el problema a nivell polític, com intervenir-hi des de les institucions, des de la mateixa PAH, des de l’entorn…»
A més a més, des de la Plataforma de persones Afectades per la Hipoteca (PAH) també es fan 5 recomanacions bàsiques a les administracions: la dació en pagament de l’habitatge –amb caràcter retroactiu-, la moratòria immediata dels desnonaments, facilitar l’habitatge adequat al que correspon a la situació actual, l’ampliació del parc públic de lloguer assequible, i la garantia dels subministraments per a totes les persones i unitats familiars.
Amb el llibre també inclouen altres aspectes com a recomanacions com ara «facilitar atenció psicològica als centres de salut per a les persones afectades, i promoure grups de suport mutu i teràpia col·lectiva. Igualment, promoure més prescripció social als centres sanitaris. Les participants també reclamen per a persones que viuen amb inseguretat residencial un accés a espais de cultura, oci o esport gratuïts en el seu entorn més immediat». Al mateix temps, «capacitar i formar en inseguretat residencial les persones que atenen a afectats/des per aquest problema en l’àmbit administratiu públic» i «preservar la ciutadania de l’amenaça que suposa la precarietat energètica, amb efectes demostrats sobre la salut de les persones, en especial les més desfavorides o de més edat».
La presentació del llibre ‘Veus i mirades: inseguretat residencial i salut’ comptarà, a més a més d’Hugo Vàsquez, amb Lucía Delgado, Francisco Hurtado, Lilia Bueno i Carlos León, de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH).
El mes de juny passat, les Acadèmies Nacionals dels Estats Units de Ciències, Enginyeria i Medicina (NAS) van publicar un informe que analitza l’assetjament sexual que sofreixen les dones que estudien o treballen en l’àmbit científic. Segons els resultats, més del 50% del professorat femení en ciències, enginyeria i medicina ha patit assetjament sexual o laboral.
Per a Julie Libarkin, científica del Departament de Ciències de la Terra i del Medi Ambient de la Universitat Estatal de Michigan, les xifres són molt rellevants, però quan es tracta de passar a l’acció i denunciar als agressors no només n’hi ha prou amb conèixer els percentatges.
Per això, poc abans que la flama del #MeToo prengués a Hollywood, va crear una base de dades d’accés obert sobre el comportament sexual inadequat en l’àmbit acadèmic. Noms, cognoms, càrrecs, institucions i un enllaç perquè l’usuari pugui verificar els fets. El seu document, que va començar amb una dotzena de casos, ja suma més de 700.
«Perquè un cas aparegui en la base de dades ha de ser informació pública que prèviament ha estat publicada en els mitjans de comunicació o en documents legals, i ha d’haver-hi evidències que ho provin», declara a Sinc Libarkin.
Per exemple, ha de constar en els informes públics del Títol IX, la llei federal estatunidenca que estableix la protecció a estudiants víctimes d’assetjament, fustigació sexual i agressió sexual dins o fora del campus, en qualsevol activitat acadèmica, educativa, extracurricular i atlètica avalada per la institució. «Si algun cas és revocat o si es produeix una absolució legal, es retira immediatament», afegeix.
La idea de crear la plataforma va sorgir a partir d’una experiència personal. En una festa de jubilació al campus on treballa, un professor emèrit la va assetjar físicament. Encara que la llei va dictaminar a favor de la científica, en el treball tot es va mantenir com si res hagués ocorregut.
«El meu assetjador té una cadira amb el seu nom en el meu departament i tenir a veure o sentir el seu nom és traumàtic. Els meus companys no entenen exactament quant temps i energia he hagut de dedicar per a superar el que va passar i no semblen estar preocupats perquè pesen més els assoliments acadèmics», explica la investigadora.
«Un dels majors problemes amb la mala conducta sexual és que no hi ha manera de saber si algú va passar per això abans que tu», sosté. «Per això vaig publicar la base de dades com una font d’accés obert».
El moviment #METOO arriba a la ciència
Amb el mateix objectiu –que les històries personals no es perdin en un mar de xifres– Libarkin va crear també el 2018 l’estructura de la web de la campanya #MeTooSTEM, fundada per Beth Anne McLaughling, professora de neurologia en la Universitat de Vanderbilt.
«L’objectiu d’aquest lloc és que sigui més difícil per a les persones en el poder, les societats científiques, els companys i els becaris veure’ns com a simples números durant aquest període crític per a les dones en STEM (ciències, tecnologia, enginyeria i matemàtiques, per les seves sigles en anglès)», es llegeix en la plataforma quan accedeixes.
Es tracta d’un espai perquè les dones comparteixin la seva història d’assetjament en primera persona. Una xarxa de suport en la qual les usuàries poden parlar de la seva experiència però no poden esmentar a altres persones o institucions per a evitar que es facin acusacions infundades.
Fora de la pàgina web, el #MeTooSTEM sí que ha alçat la veu per a demanar responsabilitats, seguint el moviment que li dóna nom. En els últims mesos, va aconseguir que l’Associació Estatunidenca per a l’Avanç de la Ciència no concedeixi honors als homes declarats culpables de conducta sexual inapropiada. També va aconseguir organitzar sota la seva etiqueta a milers de científics perquè els Instituts Nacionals de Salut deixessin de finançar a persones culpables d’agressió sexual o conducta sexual inapropiada.
Per portar el #MeToo a les institucions STEM, per donar veu i força a les dones i ajudar les organitzacions a actuar contra l’assetjament, McLaughlin va rebre el 2018 el Premi Desobediència 2018 del MIT Mitjana Lab, un centre de recerca interdisciplinària dins de l’Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT).
La investigadora comparteix el guardó amb Tarana Burke, fundadora del moviment #MeToo, i la científica Sherry Marts, que ajuda les organitzacions acadèmiques i sense finalitats de lucre a ser més justes i inclusives.
«El moviment #MeToo representa un canvi radical en la cultura estatunidenca, en les nostres institucions, en tots els àmbits professionals, acadèmics i polítics. Aquestes tres dones estan en primera línia d’aquest moviment, i la seva negativa a retrocedir o a ser silenciades és el que continuarà impulsant el moviment cap endavant enfront de tota mena d’oposició. Hem de donar suport a aquest tipus d’heroisme», va afirmar Joi Ito, director del Mitjana Lab i cofundador del premi.
El #MeTooSTEM també ha estat reconegut com una de les fites de l’àmbit científic més importants de 2018 per la revista Science. Segons la publicació, «l’assetjament sexual en l’àmbit científic ha estat poc denunciat i, en gran manera, ignorat. Però aquest any hi ha hagut senyals de canvi». McLaughling ha estat una de les figures determinants en pressionar a les institucions perquè impulsin polítiques contra el sexisme.
La mateixa revista Science relata com la neurocientífica comença les seves xerrades en públic amb 46 segons de silenci, un per cada any que els instituts Nacionals de Salut (NIH) han finançat a científics i metges sense comprovar si han violat el Títol IX –l’estatut que prohibeix l’assetjament sexual als estudiants–. Amb aquest silenci, McLaughling vol «honrar als centenars de dones expulsades dels nostres campus».
No són casos aïllats
Mentre que la base de dades de Libarkin i el moviment #MeTooSTEM liderat per McLaughling han aconseguit personalitzar les experiències d’assetjament i agressió en l’àmbit acadèmic, nous estudis revelen la magnitud del problema i demostren que no són casos aïllats.
Segons el citat informe de les Acadèmies Nacionals dels Estats Units de Ciències, Enginyeria i Medicina (NAS), entre el 20% i el 50% de les estudiants, un percentatge que varia depenent del curs i la branca científica a la qual pertanyen, ha estat víctima de violència sexista tant verbal com no verbal –com el menyspreu o la venjança–.
«La recerca demostra com de comú significatiu és el problema de l’assetjament sexual en l’educació superior», declara a Sinc Franzier Benya, encarregada del Comitè de Dones en Ciència, Enginyeria i Medicina, Divisió de Polítiques i Assumptes Globals de NAS i una de les participants en la recerca. «En concret, revela que l’assetjament de gènere (comportaments que transmeten hostilitat, objectivació, exclusió o estatus de segona classe) és el tipus més comú d’assetjament sexual», afegeix.
Aquestes dades, basades en centenars d’entrevistes, enquestes, estadístiques i informes recollits durant més de dues dècades, demostren que els empleats d’institucions acadèmiques tenen la segona taxa més alta d’assetjament sexual als Estats Units només per darrere dels militars.
«Les àrees en les quals predominen els homes –en les quals el nombre d’homes supera al de dones, en les quals el lideratge està dominat pels homes o en els quals les ocupacions o ocupacions es consideren atípics per a les dones– tenen més incidents d’assetjament sexual», afirma la investigadora.
«La recerca també indica que als entorns de treball jeràrquics, com el militar i l’acadèmic, on existeix una gran diferència de poder entre els empleats i on no es qüestiona als alts càrrecs, tendeixen a tenir taxes més altes d’assetjament sexual», afegeix.
Segons Benya, això influeix en el nombre de dones que es decideixen per una carrera científica. «Quan els estudiants experimenten assetjament sexual, hi ha major absentisme escolar, abandó de classes, qualificacions més baixes i major taxa d’abandonament», sosté. Un aspecte encara més rellevant si es té en compte que l’absència d’investigadores repercuteix sobre la qualitat de la ciència, com es descrivia en un estudi publicat en 2017 Nature Human Behaviour.
Encara que l’informe conclou amb una sèrie de recomanacions per a fer front a aquest problema sistèmic, alguns científics han subratllat que la pròpia NAS hauria de començar l’onada de canvis des de dins. Després d’analitzar la base de dades de Libarkin, el periòdic The Washington Post va revelar que cinc homes sancionats per assetjament sexual continuen sent membres de les Acadèmies i tres d’ells investiguen amb finançament públic.
Quatre joves es manifesten a favor de la igualtat el Dia de la Dona als EUA/ Flickr
A les universitats espanyoles
L’assetjament sexual és un problema transversal que afecta institucions de tot el planeta. A Espanya, quatre investigadores de les universitats de Barcelona, Girona i Rovira i Virgili van publicar el 2017 el primer estudi sobre violència de gènere en les universitats. Els seus resultats revelen que el 62% de l’alumnat ha patit o coneix a algú que ha sofert violència de gènere en la universitat.
«Aquesta xacra es coneixia, però ningú s’atrevia a fer públiques aquestes dades i enfrontar-se a això», afirma Rosa Valls, professora de Pedagogia Social de la Universitat de Barcelona i una de les autores de l’estudi, que precisa que es tracta d’un secret a veus que s’ha normalitzat durant anys.
Segons el treball, en la gran majoria dels casos reconeguts pels estudiants entrevistats, la víctima era una estudiant dona (92%). Quant als agressors, el perfil més comú va ser el d’un home (84%) i estudiant (65%). El 25% de les persones que van ser testimonis de la violència contra una dona van declarar que l’agressor havia estat un professor.
Enfront d’això, algunes universitats han fet el pas per a analitzar la situació del seu centre i prendre mesures en conseqüència. El mes de novembre passat, la Universitat de Vigo va presentar un informe en el qual s’avalua la situació de l’assetjament sexual i per raó de sexe en la institució. Entre les conclusions principals del treball –en el qual han participat 1.106 estudiants, 185 docents i investigadors i 154 integrants del personal administratiu–, destaca que el 25% de les dones creuen «bastant probable» sofrir assetjament sexual.
Aquest mateix mes, la Universitat Complutense de Madrid (UCM) va publicar el primer informe sobre assetjament sexual en el centre basat en una enquesta de 21.000 persones. D’elles, el 8% de les dones van assegurar haver sofert assetjament sexual dins del campus. En la majoria dels casos, les persones enquestades es referien a «assetjament ambiental», entre els quals s’inclouen acudits, bromes o floretes ofensives de caràcter sexual, gestos i mirades lascives, invasions de l’espai físic, o comentaris o observacions no desitjats de caràcter sexual.
Segons Valls, per a acabar amb aquest problema, les universitats espanyoles han de dissenyar una estratègia en funció de dos pilars: la intransigència davant qualsevol situació de violència i el suport i la solidaritat amb les víctimes. L’objectiu no és només acabar amb l’assetjament, sinó també aconseguir un entorn acadèmic més igualitari.
«Des de la ciència, les dones i els homes podem aportar coneixement per a aconseguir una igualtat de gènere i perquè les nenes es trobin unes universitats no només menys sexistes, sinó també més científiques i humanes», conclou la investigadora.
