Just Deploy It!

Categoría: Moviments

  • Els metges d’Atenció Primària a Madrid fan la vaga a la gestió del PP a cinc dies de les eleccions

    Els metges d’Atenció Primària i els pediatres de Madrid pengen la bata aquest dimarts. Uns 4.000 facultatius del Servei Madrileny de Salut estan cridats a la vaga a cinc dies de les eleccions autonòmiques seguint altres col·legues de Catalunya, Galícia o Euskadi, que han aconseguit esgarrapar amb la mobilització temps i pressupost per a la porta d’entrada del sistema sanitari.

    La vaga està convocada per la plataforma AP Se Mueve, una associació de professionals sorgida a la fi de 2018 on es troba inserit el sindicat majoritari de metges i mèdiques, Amyts, CSIT i AFEM. Aquests últims van aconseguir parar en els tribunals la privatització sanitària el 2014.

    Cinc anys després d’aquell intent que va tractar de deixar 27 centres de salut a l’atzar de la gestió privada, els facultatius madrilenys consideren que el got ha vessat: exigeixen almenys 12 minuts per a tractar a cada pacient «amb seguretat i dignitat» i limitar l’agenda diària a no més de 30 malalts. Els aturs finalment han cristal·litzat en aquesta setmana de recta final electoral, expliquen els convocants, després de dues reunions «infructuoses» amb la Conselleria, sense «solucions ni gestos».

    Posen sobre la taula les dades per a justificar la seva mobilització: Madrid és la comunitat que menys percentatge del PIB destina a la sanitat (un 3,7%). El pressupost sanitari s’estira fins als 1.254 euros per habitant enfront dels 1.710 que es dediquen a Euskadi. Segons càlculs de l’Observatori, a Madrid li farien falta 1.400 milions d’euros més de pressupost (un 15% extra) per a igualar-se en inversió a la mitjana de la resta de comunitats.

    La Conselleria de Sanitat defensa que el pressupost ha crescut un 18% en la legislatura. Les dades revelen que la partida ha escalat de 1.763 milions d’euros el 2015 a 1.979 en l’últim exercici. No obstant això, segons AFEM, el pes d’aquest pressupost sobre la despesa total en Sanitat s’ha reduït del 27,83% de 2011 al 24,42% vuit anys després. Si es resta la partida de receptes, la proporció no arriba a l’11%.

    Les dades es conjuguen amb aquests altres: el 38% dels pacients madrilenys té contractat algun tipus de segur privat i el volum que va a consultes privades d’Atenció Primària ha crescut un 45% des de l’any 2010: del 0,42% al 0,61%, segons l’últim informe de l’Observatori Madrileny de Salut. Mentrestant, CCOO calcula que més de la meitat de la població ha d’esperar més de 48 hores per a obtenir una cita amb el metge de capçalera en la sanitat pública.

    L’amanida de números es tradueix, segons els professionals, en una «sobrecàrrega» difícil de gestionar. Cada metge de família a Madrid té assignades 200 targetes sanitàries més que els seus col·legues d’altres comunitats (1.557 enfront de 1.357) i el mateix passa amb els pediatres (1.162 enfront de 1.062), segons les dades publicades per l’Observatori amb xifres de l’any 2017.

    65 pacients al dia

    Mar Noguerol, vicepresidenta d’AFEM, acaba d’acabar la seva jornada quan atén a eldiario.es. Són les quatre de la tarda encara que la seva agenda, en teoria, només està oberta fins a les tres. «A vegades tenim embussos de dues hores. Avui m’he vist a 65 pacients perquè han faltat tres companys i no hi ha suplents», explica a l’altre costat del telèfon. «Fins aquí hem arribat. No es pot fer més. Damunt sentim que ens culpabilitzen, que emmarquen el problema en què no ens sabem organitzar bé», exposa.

    Per als facultatius madrilenys la mobilització a Catalunya va ser un «detonant» essencial que explica també aquesta vaga. Allí els metges van aconseguir un compromís de la Generalitat per a garantir una atenció de 12 minuts per pacient amb la contractació de 200 i 300 nous després de quatre jornades de vaga amb un seguiment majoritari de milers de metges d’Atenció Primària. El Govern va signar, a més, una rebaixa de la ràtio de pacients per metge a 1.300. A Galícia van aconseguir compromisos similars.

    A Madrid el context llança altres matisos. El Govern del PP dirigit per Ángel Garrido fins a la seva fugida a Ciutadans va tractar costés el que costés evitar una vaga de metges en els mesos previs a les eleccions. Va admetre, en un document compartit en la mesa sectorial de Sanitat, que no té sanitaris per a cobrir el 40% de les baixes. I va proposar reduir les cites mèdiques només fins a dos quarts de set de la tarda per a concentrar, segons el seu argument, el major nombre de metges en les hores de més pressió assistencial. Ho va fer front a una gran contestació social però amb el suport del sindicat Amyts, el mateix que lidera la vaga d’aquest dimarts.

    Amyts diu ara que aquesta mesura, basada a provar l’experiència en 14 centres de salut, era una proposta «d’inici», però «cap solució». El mateix Executiu l’ha deixat en un calaix a l’espera que el pròxim equip resolgui la situació. «Necessitem més i això és un toc d’atenció sobre la urgència per al govern pròxim que vingui, ja es mantingui o canviï», expressa Alicia Martín, responsable d’Atenció Primària del sindicat. Tots els partits contemplen, almenys sobre el paper, un augment d’inversió en centres de salut en els seus programes electorals. Un dels pocs assumptes sobre els quals hi ha quòrum entre els blocs.

    Un altre gran problema, segons els convocants, és que les condicions laborals de l’Atenció Primària no són atractives per als acabats de llicenciar. «La gent no vol quedar-se, els suplents no volen venir i els MIR marxen de Madrid o d’Espanya. Dels què quedem, en quatre o cinc anys es jubilaran molts», pronostica Martín. Primària és una de les especialitats més tocades i ha acumulat una caiguda d’unes 1.000 places de MIR menys per a formació.

    Una vaga només de metges?

    Altres sindicats, com CCOO o UGT, consideren que no és encertat fer una vaga només de facultatius quan la infradotació que es denuncia afecta també a personal administratiu i d’infermeria en la mateixa mesura.

    La Federació d’Associacions en Defensa de la Sanitat Pública comparteix aquesta opinió. «Motius hi ha sobrats per a qualsevol mobilització en Atenció Primària. La situació està molt malament. Però aquesta convocatòria està restringida als metges i planteja, a més, reivindicacions salarials. Des del nostre punt de vista emmalalteix del defecte que no es planteja en conjunt. Els metges són importants però dins de l’equip són minoritaris», opina Marciano Sánchez-Bayle.

    Cinc anys després de l’intent fallit de privatització, la majoria dels sanitaris comparteix que es «va aconseguir parar el cop». «Però la privatització ha continuat avançant d’una manera silenciosa en el sistema públic, que té un nivell de mobilització molt menor», considera Sánchez-Bayle.

    Madrid reviu aquest dimarts la imatge dels metges al carrer. De les bates blanques deixant per un dia les consultes per a manifestar-se. «No puc donar seguretat als meus pacients. Amb menys temps, més saturació, més possibilitat d’error i més d’accidents», resumeix Martín. «És una vaga no només per nosaltres sinó per tots els pacients», afirma Noguerol, que abans de penjar llança l’últim dard. «Demà en el meu centre de salut hi haurà dos metges de família i un pediatre; avui, sense suplents, érem tres facultatius. La nostra activitat normal està de serveis mínims cada dia».

    Aquest és un article original de eldiario.es

  • La reivindicació del model Trànsit: la transsexualitat sense avaluació psiquiàtrica

    Disfòria de gènere. Aquest era el terme mèdic que es feia servir per a anomenar la voluntat de canvi de gènere. Les persones transsexuals eren considerades malaltes i la transsexualitat un transtorn que requeria d’atenció i avaluació psiquiàtrica per a tornar a la ‘normalitat’ corresponent al gènere assignat. No va ser fins el 2018 que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va excloure la transexualitat de la llista de trastorns mentals però no serà fins l’any 2022 que la nova definició sigui adoptada per tots els estats membres. Aleshores deixarà de ser una “incongruència”, una “disfòria de gènere” i passarà a definir-se com una expressió de la diversitat humana.

    A Catalunya existeix un servei, creat el 2012, que ja no feia cas d’allò que estava catalogat com a malaltia per l’OMS. Ara establert al CAP Numància, al districte de Sants-Montjuïc, es reconeix que Trànsit, aquest servei d’acompanyament a les persones Trans* de Catalunya ha desenvolupat un model d’atenció pioner al món. Trànsit ha esdevingut “la porta d’entrada a la salut de les persones trans en el sistema públic”. De fet, hi passen el 90% de les persones de Catalunya que tenen algun dubte d’identitat de gènere.

    En Marc va visitar Trànsit l’any 2015 i assegura que “en cap moment vaig sentir que volguessin extreure un diagnòstic sobre el que sentia”. Va assistir a sessions psicològiques, a petició seva, i també a un parell de teràpies de grup, però no per avaluar-lo sinó per acompanyar-lo durant el seu procés de trànsit.

    En un primer moment, com explica la ginecòloga Rosa Almirall, aquest servei està ideat com una assistència a la salut sexual i reproductiva de persones amb cossos i orientacions sexuals diverses. Però els qui assistien a la consulta eren persones transsexuals en processos de transició molt avançats. D’aquelles primeres consultes van aflorar els problemes a què s’havien vist sotmeses per part d’una sanitat que els requeria un diagnòstic psiquiàtric per determinar si realment es patia l’anomenada “disfòria de gènere”.

    Afortunadament, a Catalunya, des del 2016, ja no és necessària una diagnosi clínica per poder accedir a les cirurgies de canvi de sexe. El model Trànsit s’ha convertit en la referència. Almirall explica que l’únic requeriment que es demana per accedir al servei és tenir la targeta sanitària del Servei Català de la Salut. Normalment, les persones contacten via correu electrònic per concertar la primera visita. Tenen una llista d’espera d’entre quinze dies i tres setmanes, encara que, si reben el cas d’algú que necessita ajuda urgent, el poden atendre en 24 hores.

    Actualment, Trànsit està format per un equip de 9 professionals que comprenen entre els que hi ha una treballadora social, un metge de família, llevadores, psicòlogues, una ginecòloga i dos agents de salut. La primera visita dura unes dues hores, tant per a adults com per a menors, en les que es parla del procés vital respecte el gènere. “Qüestions com si tenen clar el canvi, disposen de suport de l’entorn, coneixen el mon trans, o si estan al corrent dels tractaments hormonals”, afirma la seva precursora, Rosa Almirall.

    Des de Trànsit s’informa sobre les possibilitats de tractament, dels canvis reversibles i irreversibles en el cos i dels possibles efectes secundaris de la medicació. Aquesta informació és imprescindible, ja que al 80% de les persones majors de 13 anys que acudeixen a la consulta, ja en la primera visita, tenen accés als preparats hormonals. Almirall reivindica, però, que Trànsit és un servei d’acompanyament a les persones, més enllà d’un grup de professionals que recepten hormones.

    És per això que s’ha convertit en un servei pioner a nivell mundial, per la seva atenció trans positiva i perquè s’ofereix en un centre d’atenció primària, amb reconeixement institucional i dotat d’un pressupost. En Marc valora l’experiència a Trànsit de forma “quasi perfecta”. I és que, també es generen debats sobre el model de trànsit. Es va donar un per exemple amb una psicòloga que, en una teràpia de grup, va afirmar que les cirurgies de reassignació de sexe no eren necessàries, sinó que constituïen una “imposició social”. En aquell moment, en Marc, que és partidari de modificar el seu cos mitjançant la cirurgia per, segons declara, sentir-se bé amb ell mateix, es va sentir jutjat tot i entendre que hi hagi persones que no ho desitgin.

    La Unitat d’Identitat de Gènere: una mirada controvertida al procés de transició

    A Barcelona, existeix la Unitat d’Identitat de Gènere (UIG) de l’Hospital Clínic, la qual ha rebut nombroses crítiques per part de pacients pel tracte rebut i també, per la discriminació a què s’han vist sotmesos. Les experiències de persones que han passat per aquesta unitat estan recollides en un vídeo documental que presenta la plataforma Trans*forma la Salut, on s’expliquen els processos que s’han de passar per poder accedir a l’hormonació i a les llistes d’espera per a les cirurgies de reassignació.

    Els testimonis expliquen que, per accedir al tractament, s’havia d’aconseguir el vist-i-plau dels professionals mèdics mitjançant un diagnòstic psiquiàtric previ, a més, s’havia d’assistir a assessorament psicoterapèutic durant uns sis mesos. Passat aquest temps, es valorava si la “disfòria de gènere” persistia. Una part de les persones ateses van ser excloses del procés per considerar-les travestis. Més tard, es proposava dur a terme el què anomenaven “experiència de vida real”, durant la qual la persona s’havia de “disfressar” d’home o dona, segons la identitat sentida, i s’havia de comportar com a tal durant tot el dia. Als tres mesos es convocava a dos testimonis de l’entorn, els quals acreditaven que aquella persona havia viscut d’acord amb el nou gènere. Fins que no s’arribava al tractament hormonal, podia transcorre 1 any i mig, aproximadament.

    Al llarg del temps, no obstant, la unitat de l’Hospital Clínic ha evolucionat en les seves pràctiques, per exemple, l’anomenada “experiència de vida real” ja no s’aplica. “El nostre model va ser qüestionat per molts professionals, però moltes persones que no volien ser diagnosticades van acudir a Trànsit, i d’aquesta manera vam anar creixent” explica la ginecòloga Rosa Almirall. En Marc també va ser pacient d’aquesta unitat de l’Hospital Clínic. Per accedir-hi, va esperar quasi un any. “A l’hora de visitar la psicòloga, sí que vaig sentir que estava treien un diagnòstic però, en general, no vaig tenir cap problema amb el tracte rebut”.

    Trànsit, el camí cap a l’autodeterminació de gènere

    Trànsit només proporciona assessorament psicològic a persones que el sol·licitin expressament o en cas que els professionals que realitzen l’acompanyament vegin que la persona presenta dificultats en el procés d´autoidentificació i/o visibilització en la seva identitat sentida. “Considerem el gènere com un procés de construcció permanent. Les persones trans formen part de la diversitat humana i tenen un sentiment de no pertinença a una categoria que se’ls ha adjudicat al néixer. A Trànsit partim d’un model de salut molt diferent del què hi ha actualment”.

    Els medicaments que es recepten a Trànsit no són exclusius per a la comunitat transsexual, de fet, són estrògen i testosterona, també consumits per les persones cisgènere. Aquests medicaments estan finançats pel sistema de la sanitat pública. Per exemple, el fàrmac que pren en Marc, de forma injectada, només costa 34 cèntims. Rosa Almirall denuncia, però, que hi ha un problema de desproveïment i assenyala que, cada any, hi ha algun dels fàrmacs que passen per una temporada de manca de distribució a les farmàcies. En Marc dóna fe d’aquesta situació, ja que hi va haver una temporada que va notar que hi havia una falta de subministrament. Ell, però, no va tenir cap problema per aconseguir tots els fàrmacs que necessitava, però sí que sap d’altres persones que es van veure afectades.

    En el procés de transició, hi ha un fet controvertit com és el canvi de nom i de gènere al document d’identitat. La llei estatal anterior exigia la cirurgia dels genitals per poder fer aquest tràmit, això suposava que la persona havia de visitar un metge forense per tal que ho acredités. Però a l’any 2007 es va aprovar una nova llei en què s’exigia un informe psiquiàtric que expresés la condició de disfòria de gènere i un informe mèdic que assegurés que la persona portava dos anys de tractament hormonal, a més de la condició de ser major de 18 anys i tenir la nacionalitat espanyola.

    “Aquesta és la llei que està en vigor actualment. Fa dos anys que s’està treballant per canviar-la i anar cap a un camí d’autodeterminació de gènere, és a dir, que qualsevol persona pugui anar al registre civil i canviar de nom i gènere sense cap requisit, però en aquests moments el procés està aturat”, sentencia Almirall. A l’octubre de 2018, i gràcies a Chrysallis, l’associació de famílies de menors transsexuals, s’ha aconseguit que es permeti canviar el nom al DNI sense cap requeriment, encara que no el gènere. En Marc va poder fer el canvi de nom al document d’identitat de forma ràpida, als 9 mesos de començar el tractament hormonal. “Em van demanar un informe psicològic i un altre de l’endocrí al·legant que havia passat el tractament, tot el procés va ser ràpid”.

    Pel què fa a les cirurgies de reassignació de gènere, a Catalunya estan finançades des de l’any 2006 i en aquell moment es duien a terme 30 intervencions a l’any: 15 masculinitzacions de pectoral i 15 vaginoplàsties. Al 2012, enmig de la crisis econòmica, es van reduir a 15 operacions. Ara es duen a terme 70 intervencions a l’any i no només a l’Hospital Clínic, sinó també a Can Ruti i Bellvitge.

    Almirall creu que, en els últims anys, la lluita trans està agafant una embranzida important però reconeix que és una lluita complexa perquè es tracta d’acabar amb la base de l’estructura sexe/gènere tan rígida que existeix i que ens encasella en un perfil determinat. “El nostre desig és que la societat tingui una mirada més àmplia sobre el gènere. Aquesta és una revolució pendent que ens farà a tots molt més lliures”.

  • Fer-les protagonistes i líders: l’Associació de Metgesses de Catalunya neix per impulsar les metgesses dins el sistema sanitari

    La feminització de la professió mèdica és un fet. Les dones metgesses representen més del 50% dels facultatius en actiu a Catalunya i el 70% dels estudiants de medicina són noies. Però, tot i ser majoria, dins del sistema sanitari català hi ha una manca evident de metgesses que desenvolupen rols de lideratge o que ocupen posicions de decisió i/o de comandament. Existeixen moltes barreres per al desenvolupament professional de les metgesses i també per ocupar càrrecs de responsabilitat als equips de treball i a les organitzacions. Segons l’Estudi de la Professió del CoMB (2018), només el 4% de les metgesses tenen com a feina principal un càrrec de direcció, mentre que, en el cas dels homes el percentatge és del 14,5%.

    Davant d’aquesta situació, un grup de metgesses ha impulsat la creació de l’Associació de Metgesses de Catalunya per donar veu a les professionals dins del sistema sanitari, promoure lideratges i impulsar la seva progressió cap a llocs de decisió i comandament.

    En la carrera professional de les dones metgesses, els desequilibris de gènere comencen a fer-se evidents després d’una llarga formació, quan finalitzen el  període MIR o després del doctorat, amb 28 o 30 anys. Just quan arrenca la seva carrera professional és el moment en què moltes professionals decideixen tenir fills i han de fer front a les necessitats de conciliació que se’n deriven. Un informe sobre necessitats socials i familiars dels metges publicat pel CoMB l’any 2014 mostra que el 41% de les dones amb fills menors de 3 anys s’acullen a reduccions de jornada o excedències per tenir-ne cura, mentre que només ho fan el 8,6% dels metges en la mateixa situació. Per altra banda, les tasques domèstiques suposen per les dones metgesses 5 hores més de feina a la setmana en comparació als companys metges.

    La manca de cultura de conciliació dins de les organitzacions fa que no s’ofereixin a les dones metgesses llocs de decisió ni oportunitats de desenvolupar lideratges, perquè molts cops se pressuposa que la seva dedicació i implicació seran menors.

    Però també hi ha barreres personals davant les oportunitats de progressió, ja que sovint les pròpies metgesses es culpabilitzen al pensar que ser bona mare alhora que bona professional és incompatible, o bé es creuen poc preparades per assumir els llocs de responsabilitat. Tot això fa que s’autoexcloguin i que no vulguin optar a aquestes posicions perquè ho veuen com un sacrifici més que com una oportunitat.

    Hi ha encara poques metgesses referents dins del sistema sanitari que actuïn com a models de lideratge femení i que facin visible i potenciïn el talent i la capacitat de les professionals.

    Havent fet un anàlisi acurat d’aquest context, Metgesses.cat es planteja treballar activament per assolir l’equitat i la igualtat entre metges i metgesses en tots els aspectes del seu desenvolupament professional, i fomentar polítiques de conciliació dins del sistema sanitari que ho permetin en igualtat de condicions. A més, impulsar la presència, la visibilitat i la participació de les dones als comitès de selecció i promoció, als congressos, a la producció científica, a les taules de debat o als mitjans de comunicació. Gràcies a això però també paral·lelament, es podrà promoure models i referents de lideratge femení i, conseqüentment perquè puguin tenir més interès i sensibilitat, potenciar la recerca en patologies que afecten de manera predominant les dones, o que tenen manifestacions o tractaments diferents segons el sexe.

    L’Associació de Metgesses de Catalunya està formada per metgesses que exerceixen la professió a Catalunya i està oberta també a les estudiants de Medicina. La presentació pública de Metgesses.cat tindrà lloc avui mateix a les 18 hores a la sala d’actes del CoMB amb la celebració la Jornada “Ser dona i metgessa a Catalunya”.

  • Confondre el diagnòstic d’un infart amb ansietat fa que les dones morin més en patir atacs al cor

    Ser dona és un «factor de risc» que augmenta les possibilitats de morir a conseqüència d’un infart de miocardi: quan ho pateixen, elles tenen un 18% més de possibilitats que ells de morir. És la conclusió d’un estudi de la Societat Espanyola de Cardiologia (SEC) i de la Fundació Institut per a la Millora de l’Assistència Sanitària (IMAS) a partir del conjunt de tots els registres de les altes hospitalàries del Sistema Nacional de Salut entre l’any 2005 i 2015, de les quals es va seleccionar a 273.182 pacients (el 38,8%, dones).

    El document es presentarà al setembre en el Congrés de la Societat Europea de Cardiologia però les institucions responsables ja han avançat aquestes dades i algunes de les causes principals: es triga més a atendre les dones perquè retarden més la seva visita a la consulta, la qual cosa augmenta el perill sobre la vida. I, a més, perquè es donen més diagnòstics erronis, ja que els símptomes –com el dolor toràcic– són confosos amb més freqüència amb altres malalties com ansietat o artrosis.

    Ho explica la Doctora Antonia Sambola, cardiòloga de l’Hospital Vall d’Hebron i directora de l’estudi: «En vigilància intensiva he trobat casos així de manera freqüent: pacients, sobretot dones, que prèviament a l’angina de pit o a l’infart han tingut símptomes, han anat al metge de capçalera o a algun altre professional i els han confós els símptomes amb ansietat. Amb aquest diagnòstic, han anat fent com han pogut. El dia que tenen un dolor semblant però més fort perquè es produeix l’infart o l’angina, aguanten i aguanten, i llavors arriben tard».

    Una cardiopatia pot presentar símptomes diversos dies abans que es desencadeni i, en casos com els que remet Sambola, en acudir prèviament amb pressió en el pit o mareigs, en moltes ocasions passa que «el que se’ls recepta són ansiolítics». Això passa, estadísticament, més entre dones «per una qüestió: l’infart és més comú entre homes i es pensa més en ells. Però això no vol dir que no succeeixi entre dones. En totes les cardiopaties, la incidència femenina està entre el 30 i el 25%».

    Per a Sambola la solució implica invertir l’»algorisme»: crear conscienciació i sensibilitat en tota la medicina perquè no es pensi en primer lloc en una malaltia psicosomàtica i després, si es torna amb símptomes o empitjora, passar a una major exploració, sinó «descartar les causes orgàniques amb exploracions científiques». «Ara, quan una dona ve amb dolor toràcic, es pensa gairebé en primer lloc en l’ansietat. Deu ser a l’inrevés: primer descartar altres causes i, després, pensar en la salut mental o en l’artrosi».

    La doctora indica que aquest biaix invisible per als problemes del cor no radica únicament en l’Atenció Primària, «que és un pilar molt important en l’atenció diagnòstica. Per descomptat, no es pot culpar a l’Atenció Primària ni a la medicina familiar: és un problema general en la medicina clàssica, que requereix la conscienciació de professionals».

    Simptomatologia similar

    Una clau que s’ha esmentat tant en l’estudi com en altres ocasions és que les dones identifiquen pitjor els símptomes d’un infart: un altre informe de 2017 també de la SEC calculava en un 61% el nombre d’afectades que no reconeixia estar patint una cardiopatia, enfront del 43% d’homes.

    Per això, al contrari que el que es comenta popularment, els professionals demanen prudència a l’hora de parlar de simptomatologia diferenciada entre homes i dones. «Els símptomes clàssics, pressió en el pit, sudoració o malestar general que va cap a coll, mandíbula o braços és típic en homes i dones. I també es pot confondre amb patologies de l’estómac. Les dones tenen altres símptomes associats amb més freqüència, com remetre molèsties en omplir el pit d’aire, però això no implica que no hagin de fer cas a la resta», raona Manuel Anguita, president d’IMAS i també col·laborador en l’estudi.

    Anguita subratlla que barrejar els símptomes de salut mental i els orgànics, especialment entre dones, ha ocorregut sempre i així ho demostren les seves dades, «però clarament i afortunadament, passa cada vegada menys. Els tractaments precoços, durant els primers 90 minuts, estan augmentant. Totes les cardiopaties en general, gràcies a la implantació en totes les comunitats del Codi Infart, tenen millor resultat. És una crida que cal fer, electrocardiograma per a descartar problema coronari també en els símptomes menys sospitosos o evidents. Però això cada vegada més els metges ho saben».

    Demanen més conscienciació, també, entre les mateixes pacients. «Les dones arriben més tard, retarden anar al metge per no donar importància als símptomes o per acabar les seves tasques, i potser en aquest moment ja el dolor està en una altra fase d’insuficiència cardíaca, en la sensació d’ofec o palpitacions. Cal sensibilitzar perquè vagin més al metge, i amb campanyes que no confonguin respecte als símptomes», deia també Sambola. «Al final», resumeix Anguita, «un estudi com aquest recalca la realitat de la salut i les malalties cardiovasculars a Espanya. Avancem, però continuen fent falta canvis en els tractaments, actituds i models organitzatius».

    Aquest és un article de eldiario.es

  • “Les empreses privades fan negoci de diners públics», de com la subcontractació de les ambulàncies malmet a treballadors i pacients

    Els treballadors del Servei d’Emergències Mèdiques (SEM) surten d’una vaga de dos dies. La convocatòria responia a l’exigència d’obtenir els increments salarials pactats en l’anterior conveni. Si bé es va decidir que no hi hauria increments salarials per tal de mantenir els llocs de treball, als treballadors del SEM sí que se’ls hi aplicarien els increments que afectessin el sector públic català.

    L’any passates va augmentar el salari dels treballadors del servei d’emergències un 2,25% igual que a tots els treballadors del sector públic de Catalunya dependent de la Generalitat. Però aquest any no se’ls hi ha aplicat la pujada que, segons Àngels Balliu, delegada de CCOO al SEM, hauria de ser també del 2,25% més un 0,25% pactat.

    Durant els dos dies de vaga, amb uns serveis mínims aplicats del 85%, les ambulàncies, han circulat amb cartells on s’anunciava que eren serveis mínims i s’han repartit octavetes amb les demandes dels treballadors. Del 15% que sí que podia fer vaga, l’ha seguida un 60%, segons explica Roger Espí, portaveu de l’Agrupació de Metges i Infermeres de Catalunya (AMIC). Dimecres, l’últim dels dos dies de vaga, el sector havia convocat a les portes de la seva seu a l’Hospitalet de Llobregat un dinar gratuït sota el nom Foodtruck & Burger Party per donar suport a la vaga.

    Per la seva banda, la valoració que ha fet la direcció del Servei Català de la Salut després d’haver-se reunit amb els sindicats que convocaven, va ser de plena confiança cap a la gestió de l’actual direcció del SEM. Tot i això, transmetien que «a l’equip del CatSalut li preocupa, a l’igual que als representants de les treballadores i treballadors, la dificultat en cobrir algunes posicions de metge tant a les ambulàncies d’arreu del país com a l’atenció no presencial de la Central de Coordinació Sanitària (CECOS) del SEM».

    Una de les ambulàncies del SEM durant la vaga del 7 i 8 de maig lluint els cartells de Serveis Mínims / Tw: @OctaviRodriguez

    Tot el transport sanitari hauria de ser de gestió, provisió i titularitat pública

    El món de les ambulàncies no només viu problemes en el sector titularitat completa de la Generalitat de Catalunya. Els tècnics de transport sanitari de Catalunya d’empreses subcontractades ja duen mesos manifestant-se i realitzant mobilitzacions diverses des del col·lectiu Tècnics en Lluita per demanar la millora de les seves condicions laborals i un reconeixement. A grans trets, reclamen equiparar les condicions dels treballadors subcontractats, que representen ben bé un 90%, amb els del Servei d’Emergècnies Mèdiques (SEM). Com ens feia notar l’Oscar, un dels portaveus de Tècnics en Lluita: «demanem l’equiparació salarial amb el SEM perquè es normal que si fem el mateix treball, rebem el mateix sou». Entenen que potser el conveni entre patronal i sindicats, que no estan tan sols ni negociant, està aturat perquè també ho està el conveni estatal i «el paper de la patronal ara és esperar a veure què passa».

    Altres demandes implicarien un conveni digne però en un estadi superior la desprivatització de la sanitat. «Les empreses privades estan fent negoci de diners públics i, a banda de nosaltres, qui es veu afectat és l’usuari quan pateix retards de sis hores i no arriba a la visita que tenia programada perquè l’ambulància no ha arribat a temps», relaten des de Tècnics en lluita que indiquen que «la mala planificació que veuen en el transport col·lectiu provoca massificació i esperes».

    L’exigència d’un transport sanitari de gestió, provisió i titularitat pública ve de l’aprovació al Parlament de Catalunya l’any 2016 amb la Moció 17/XI del Parlament de Catalunya, sobre el transport sanitari i l’atenció de les urgències i emergències mèdiques, i a la Resolució 285/XI del Parlament de Catalunya, sobre les actuacions per a un nou model de gestió del Sistema d’Emergències Mèdiques.

    A més, a les condicions de pressió sota les que treballen es suma l’entorn poc adient per desenvolupar la seva feina. Descriuen les ambulàncies com vehicles vells, en mal estat i sense aire condicionat en molts dels casos. També, a nivell retributiu, fora de patir les retallades i no pas els increments que reben els funcionaris, denuncien que tampoc se’ls remunera la formació ni se’ls hi respecten els descansos reglats. Un altre dels aspectes que assenyalen són les contractacions precàries. Indiquen que es fa un «ús fraudulent del contracte en pràctiques, on personal de nova contractació, és obligat a fer la mateixa funció que el personal indefinit amb contractes en pràctiques cobrant fins a un 40% menys del sou i allargant aquesta situació fins a 2 anys».

    Des de Tècnics en lluita estan denunciant aquesta situació per la via política presentant mocions però també la judicial. Ara mateix es troba en mans de la fiscalia una denúncia per concurs fraudulent i ha estat personada per la Candidatura d’Unitat Popular (CUP). Les ambulàncies de titularitat privada que fan tasques per a la sanitat pública pertanyen a empreses que prèviament han entrat en subhasta i han obtingut una sèrie de punts que els hi ha permès guanyar el concurs. Un concurs que el passat any 2016, s’adjudicà amb un pressupost de 1.286.312.283,66 euros, i un valor estimat de 2.556.485.716,75 euros, tant pel servei Urgent, com pel No Urgent. Des de Tècnics en Lluita demanaven que aquesta adjudicació fos investigada, «ja que no fou prou clara en alguns lots, la qualitat i eficàcia del servei que rep l’usuari, ha patit una forta davallada, així com també la situació laboral del personal».

    La denúncia que la CUP va interposar davant la Fiscalia a l’abril de 2016 explicava què els portava a pensar que podia existir «una certa causalitat» entre una donació i l’acte de l’adjudicació del contracte de transport sanitari a Catalunya. Els fets que exposaven a mans de la fiscalia perquè procedís a la seva investigació es remuntaven a l’any 2012 quan el fons de capital risc Investindustrial, propietat de la família Bonomi, va adquirir la totalitat de Port Aventura. Va ser així fins el març de 2016, quan va vendre el 49,9% de Port Aventura al fons d’inversió KKR.

    L’explicació segueix assenyalant que la Fundació Port Aventura va signar el juliol de 2015 amb l’Hospital Sant Joan de Déu, centre de titularitat privada però amb vocació i finançament públic i proveïdor del Cat Salut, un conveni de col·laboració que suposa una donació de 3 milions d’euros.

    Una altra idea que afegien a l’escrit era que l’1 d’abril del 2015 es va procedir a l’adjudicació definitiva del contracte de transport sanitari a Catalunya per un període de 10 anys i una quantitat de 2256 milions d’euros, sent aquest el concurs de més quantia de la desena legislatura autonòmica. Dels 13 lots que sortien a concurs, 7 d’ells van ser concedits a l’empresa Transport Sanitari de Catalunya SL, que pertany a la família Bonomi a través d’International Emergency Services SARL, un fons d’inversió radicat a Luxemburg que és 100% propietat d’Investindustrial.

    En el text presentat a Fiscalia, la CUP exposava que en «conseqüència no hi ha cap dubte que els donants de 3 milions d’euros al Servei Català de la Salut el juliol del 2015 via Hospital de Sant Joan de Déu i els receptors de l’adjudicació multimilionària per part del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya la mateixa primavera del 2015 són la família Bonomi mitjançant el fons d’inversió Investindustrial, la qual cosa, al nostre entendre i vistes les irregularitats denunciades pel sector podria ser indiciàriament constitutiu de diversos delictes contra l’administració pública».

  • Assistència mèdica insuficient i incapacitat dels iemenites per accedir a serveis de salut: la guerra segueix

    El recent informe de l’organització Metges Sense Fronteres (MSF) sobre la situació de l’accés a l’atenció mèdica de mares i nens iemenites, fa encendre les alarmes sobre la protecció dels drets humans. 1.546 nens han mort entre 2016 i 2018 en tan sols dues de les vint governacions del país àrab on MSF té presència a través dels serveis hospitalaris. La dada significa només una mostra de la crisi sanitària que pateix la seva població, però forma part de les poques xifres obtingudes en un territori en conflicte des de fa quatre anys.

    L’Oficina de Nacions Unides per a la Coordinació d’Assumptes Humanitaris ha reconegut que al Iemen es viu la major crisi humanitària actual. Es tracta d’una conseqüència del conflicte armat per la disputa de poders entre una coalició liderada per Aràbia Saudita -recolzada pel govern local-, i grups hutíes que havien exigit a les autoritats una major participació de la branca islamista zaidista en la gestió pública, però l’argument s’ha convertit en els últims anys en la seva trinxera per prendre el control de ciutats com Sanà, la capital.

    La coalició àrab i el govern, per la seva banda, enfronten la rebel·lió amb explosions i atacs aeris, sense considerar les fatals conseqüències. La població civil, concentrada a l’oest del país, sent por i prefereix no sortir de casa seva: “Els pacients no poden viatjar a causa de bombardejos i combats, i no volen sortir de nit per por de ser atacats. El personal (mèdic) prefereix treballar un torn de nit de 14 hores que en un de dia de 8 hores, per evitar moure’s de nit”, relata part del comunicat sobre l’informe de MSF.

    L’organització ha constatat la falta d’atenció mèdica, motiu pel qual alguns centres materns infantils estan col·lapsats de pacients. El conflicte ha empobrit encara més a la població, que ara només pot acudir a centres públics: “abans que es revifés el conflicte el 2015, la majoria dels serveis mèdics al Iemen eren privats però relativament assequibles. Avui, en canvi, la capacitat dels iemenites per accedir a serveis de salut de qualsevol tipus ha caigut en picat”, sosté MSF.

    D’aquest escenari va fugir Hesham Ali Al-Gawi, un iemení que ha sol·licitat asil a l’estat espanyol aquest any. Subjectant la jaqueta pel fred primaveral que sent, descriu la realitat que va deixar, i en la qual viuen encara la seva dona i els seus dos fills de 12 i 10 anys. Al Iemen no hi ha feina i no va trobar cap possibilitat de buscar a països veïns algun ofici que li permetés mantenir-se ell i la seva família, i després tornar. Abans de la guerra, podia treballar sense problemes a Líbia. Ara hi ha escassetat d’aigua, d’electricitat, i d’aliments. L’ajuda externa que arriba per bucs o avions ha aconseguit evitar més catàstrofes, però no sempre hi ha facilitats per ingressar els aliments.

    Al Iemen roman inhabilitat l’únic aeroport comercial que operava, sota la decisió del govern i els seus aliats saudites. Per això, Hesham es va traslladar fins a l’Aràbia Saudita, on va prendre un vol amb destinació a Mauritània. Aquell va ser el seu segon punt per arribar a l’estat espanyol. Després va haver de travessar Mali, Algèria, Marroc, connectant cada país a través de persones que es dediquen a guiar migrants i traslladar-los en camions o busos. El seu penúltim destí va ser Melilla, on va presentar la seva comanda de protecció internacional. Després, la Creu Roja va facilitar el seu trasllat fins al lloc on habita ara, juntament altres sol·licitants de refugi.

    Hesham intenta diàriament comunicar-se via telefònica amb la família, tot i que no sempre les condicions d’energia d’allà ho permeten. Sosté que ells no van viatjar al costat d’ell per la complexitat del trajecte que demana arribar a terra europeu.

    Hospitals sencers han estat bombardejats al Iemen, comenta. El febrer passat l’hospital públic d’Abs, situat al nord-oest del país, va ser atacat amb bombes enmig de la recrudescència dels combats. Allà s’atenia pacients de còlera, una malaltia que ha rebrotat arran de la crisi sanitària. Metges Sense Fronteres alerta que en el primer trimestre de 2019, els casos per aquesta malaltia van passar de 140 a 850 per setmana a les províncies de Amran, Hajjah, Ibb i Taiz. Les persones triguen fins a 24 hores, quan abans trigaven fins a quatre vegades menys, en arribar als hospitals públics, després d’haver de negociar l’accés amb grups armats.

    El rerefons de la guerra es remet a la participació d’Aràbia Saudita. La ubicació geogràfica del Iemen, i la seva categoria econòmica -la més pobre de la península Aràbiga- suposa que la gran potència petroliera utilitzi el seu espai per al comerç del cru, que podria carregar-des del port yemaní d’Aden, a través d’un oleoducte que travessi el país. Així ho han denunciat els experts que segueixen el tema des del terreny. Poca informació existeix sobre la trama darrere del conflicte, fins i tot menys d’aquella que esmenta als que ho incentiven.

    Sobre vetos, beneficis i geopolítica

    Quan entren en joc els negocis pels recursos naturals, la història ha demostrat que en les pugnes, el que menys es garanteix és la pau de la població civil. Pel que fa a aquest conflicte, el benefici no només inclou a Aràbia Saudita, sinó també als seus socis comercials, el que justificaria el poc èxit per aturar la guerra, que bàsicament ha consistit en cridats d’atenció i no sancions.

    Estats Units, soci comercial d’Aràbia Saudita, manté tropes en aquest sector per fer caure els rebels. Fa un mes, el president nord-americà Donald Trump va vetar el projecte de resolució del Congrés que buscava aturar l’ofensiva de l’exèrcit nord-americà al Iemen en un termini de 30 dies. La resposta de Trump va ser que la “resolució és un intent innecessari i perillós de debilitat (…) posant en perill les vides de ciutadans nord-americans i membres valents del servei tant en l’actualitat com en el futur”. EUA és el país que més diners utilitza per mantenir la seva estructura militar al món-un 36% de la despesa mundial.

    Europa, per la seva banda, manté responsabilitat en l’entorn aràbic. Organitzacions com Oxfam Intermón, Greenpeace o Amnistia Internacional han denunciat el comerç d’armes amb destinació a l’Aràbia Saudita. En el pla polític, a Espanya, les ONG han sol·licitat als ajuntaments que sol·licitin al Govern el cessament de les vendes a aquest país. Pel ciutadà, s’intenta ampliar la sensibilitat sobre el tema. A Sant Cugat del Vallès, el proper 23 de maig serà la presentació del documental La guerra comença aquí que relata aspectes sobre aquest controvertit tema.

  • Els treballadors del SEM faran vaga perquè no els apugen l’increment acordat per als empleats públics però si les retallades

    Els comitès d’empresa del Servei d’Emergències Mèdiques (SEM) manté la vaga convocada pel 7 i 8 de maig davant la falta de propostes de la Generalitat respecte a la seva principal reclamació: obtenir els increments salarials pactats en l’anterior conveni, segons explica Àngels Balliu, delegada de CCOO al SSEM.

    En el conveni anterior es va decidir que les treballadores i treballadors del SEM no tindrien increments salarials. La negociació es va desenvolupar en el període més dur de la crisi i la prioritat era mantenir els llocs de treball. En l’acord s’indicava que, en tot cas, s’aplicarien als treballadors del SEM tots els increments que afectessin el sector públic català. Això va passar l’any passat quan es va augmentar el salari dels treballadors del servei d’emergències un 2,25% igual que a tots els treballadors del sector públic de Catalunya dependent de la Generalitat. Però, la sorpresa dels sindicalistes ha estat quan aquest any han vist que no se’ls aplicava la pujada, que en aquest cas hauria de ser també del 2,25% més un 0,25% pactat, explica Balliu. “El que més ens ha indignat és que aquest increment s’aplica als treballadors del sector públic i fins i tot al sector concertat i a nosaltres no”.

    La representació dels treballadors l’ostenten CCOO, UGT i Amic (Agrupació de Metges i Infermeres de Catalunya) ha realitzat els dies previs a la vaga diversos contactes amb representants polítics per explicar la situació que afecta el col·lectiu de treballadors del SEM.

    Una de les coses que provoca més malestar entre els operaris del SEM és que des del departament de Sanitat es vulgui iniciar una negociació que implicaria una reducció dels drets laborals consolidats, a canvi del qual s’acceptaria aplicar el pagament de l’increment. Balliu posa exemples del que Sanitat ha posat sobre de la taula per accedir a pagar l’increment. Un dels aspectes més significatius seria la renúncia a 1 dia addicional de vacances, que està contemplat en el conveni vigent, o acceptar que els treballadors i treballadores del servei puguin ser enviats a treballar fins a quilòmetres fora del seu lloc actual, sense cap compensació a canvi.

    Vaga amb serveis mínims màxims

    El SEM és una empresa privada que té com a únic accionista la Generalitat de Catalunya. Té  714 treballadores i treballadors. Per tant, és una empresa privada de gestió pública, ja que els fons per al seu funcionament els aporta l’Institut Català de la Salut (ICS). Des de sempre als operaris d’aquest sector, que són els que s’encarreguen d’una part del transport d’urgències i de malalts al sistema sanitari català, els han estat aplicades les retallades salarials del sector públic de Catalunya. També fins ara els aplicaven les pujades d’aquest àmbit. Però ara denuncien que els volen canviar l’estatus per reduir els drets socials procedents d’anteriors convenis.

    Els treballadors del SEM expliquen que han assumit increments de feina quan les coses han anat mal dades: ”hem assumit la manca de professionals, el que ha suposat un augment tant de la responsabilitat com de l’activitat assistencial, amb la consegüent repercussió en la salut laboral dels treballadors, mentre veiem que el que sí que s’ha incrementat és el nombre de càrrecs directius i el salari de la nova gerència, en un 15%”.

    Curiosament, el fet que formin part d’un àmbit, el de les emergències, que és d’utilitat pública, fa que a la pràctica no puguin fer vaga. L’aturada l’han convocat pels dies 7 i 8 de maig, però els serveis mínims són del 100%, per la qual cosa l’únic que podrien fer aquests treballadors és manifestar el que consideren una discriminació, sense poder exercir el seu dret, afirmen.

  • Creix la demanda per dotar els centres educatius d’infermeres escolars

    Entre el 0,8% i l’1% de la población infantil té epilèpsia, segons estimacions de la Federación Española de Epilepsia (FEDE), mentre que entre l’1% i el 5% desenvolupa diabetis tipus 1 (la que es dóna en població infantil), segons dades de la Fundación para la Diabetes. El Catsalut estima també que la probabilitat de patir un problema de salut mental abans dels 18 anys oscil·la entre el 10 i 20%, i que entre un 4 i 6% correspondrien a trastorns mentals greus. També, segons l’Associació Espanyola de Pediatria, un 8% dels infants té alguna malaltia relacionada amb el sistema immune, un 12% d’arrel muscular o esquelètica i un 10% respiratòries, principalment asma. Si a Catalunya hi ha 1,5 milions d’alumnes, tot això vol dir  que 150.000 són asmàtics, que aproximadament la mateixa xifra o superior té algun tipus de trastorn mental, que al voltant de 70.000 descobreix al llarg de la seva vida escolar que el seu metabolisme no produeix insulina, o que al voltant de 15.000 pateix crisis epilèptiques.

    A tot això s’enfronta, normalment, el professorat, habitualment sense cap més formació en atenció sanitària que la que rep puntualment (i amb sort) el mestre o professor quan té un cas d’infant amb malaltia crònica a la seva aula. I per això, des de fa uns anys, l’Associació Catalana d’Infermeria i Salut Escolar (ACISE) ve reclamant la necessitat d’incorporar una infermera a cada centre educatiu. En les darreres setmanes han volgut intensificar aquesta demanda donant visibilitat a casos concrets que han aparegut als mitjans de comunicació. A TV3 es van fer ressò del cas d’una família de Lleida que va haver de marxar a Tordera perquè a la seva ciutat no va trobar cap institut disposat a escolaritzar el seu fill, que té epilèpsia, i tot i així a Tordera ho va aconseguir amb la condició que la mare es passi tota l’estona al centre per atendre el seu fill quan tingui una crisi. O una altra mare de Santa Perpètua de la Mogoda amb filla també amb epilèpsia que també ha pactat amb el centre que mentre la nena hi sigui ella no s’allunya gaire per si de cas. O el cas que va publicar La Vanguardia d’una nena de Barcelona amb espina bífida que per primer cop ha aconseguit que li assignin una infermera del CAP per fer-li les cures, tasca que fins aleshores venia fent al seu pare.

    La solució es troba als CAP?

    En un d’aquests reportatges, el director general de Primària i Secundària, Josep Vallcorba, admetia el problema: “Som plenament conscients que som davant d’un tema que hem de resoldre, i que fa molt de temps que està encallat, ja que és veritat que hi ha famílies que fan un sobreesforç. Hem de veure com des del CAP [Centres d’Atenció Primària] més proper establim uns protocols que siguin sòlids, viables i fiables perquè tothom estigui tranquil: les famílies i els mestres”, deia Vallcorba. En una reunió recent que representants d’ACISE i d’altres entitats que els donen suport (Fapac, Fapaes, USTEC, CCOO, UGT i el Col·legi d’Infermeres) van mantenir amb alts càrrecs d’Educació i de Salut els van informar que tots dos departaments treballen en un “acord marc” per donar resposta a aquesta necessitat, que se suposa estarà enllestit per l’inici del curs vinent.

    Per la presidenta d’ACISE, la infermera Engràcia Soler, la solució va per aquí: “Fa anys i panys que escoltem la mateixa història, però això no soluciona el problema. Des d’un CAP no tenen els ulls posats a l’escola i a més no podem desvestir un sant per vestir-ne un altre, les infermeres d’atenció primària prou feina tenen, i ja absorbeixen més competències del que els tocaria a causa de la falta de metges. Potser una cosa així pot funcionar en una petita localitat on el CAP i l’escola estiguin molt a prop, però més enllà de casos excepcionals no serveix”.

    La infermeria escolar està reconeguda com una especialitat específica de la infermeria, i de fet a Espanya té la seva pròpia societat científica, que es va constituir a Gandia l’any 2009. Segons Soler, la comunitat autònoma de Madrid és una de les que té més arrelada aquesta figura, ja que allà tots els centres d’educació especial, “que és per on hauríem de començar a Catalunya”, i altres centres ordinaris públics i concertats compten amb una infermera durant tot l’horari escolar. AMECE (Asociación Madrileña de Enfermería en Centros Educativos) estima que a la comunitat hi ha contractats unes 500 infermeres escolars, malgrat que no hi ha cap llei que obligui a fer-ho. El recull de premsa de l’AMECE permet constatar que aquesta demanda s’està estenent per altres comunitats autònomes.

    Realment és factible incorporar una infermera als 5.000 centres educatius no universitaris catalans? Soler calcula que a tota Catalunya hi deu haver com a molt entre 50 i 80 centres amb infermera, la major part dels quals a privats o concertats de grans dimensions vinculats a l’Església. En alguna escola concertada han estat els pares els que han assumit el cost, “que realment no és tan elevat, parlem de 2,5 a 4 euros per alumne al mes”. “Però és que en tot cas no és una despesa, és una inversió en salut, i si no s’entén així no farem res”, afegeix Soler, la qual lamenta que “els representants polítics encara no han entès la importància de la infermera escolar”.

    ACISE va presentar el 2016 un Manifest d’Infermeria i Salut Escolar a Catalunya, juntament amb un pla d’integració de la infermera als centres, on ja s’accepta que ha de ser gradual. “Hauríem de començar per tots els centres d’educació especial i per tots els ordinaris que tinguin el SIEI [suports intensius a l’escolarització inclusiva, antiga USEE], perquè allà és on estan els alumnes amb pluripatologies, i després seguir per tots els centres amb més de 750 infants, com passa als Estats Units”. “Per què en qualsevol esdeveniment esportiu, per petit que sigui, hi ha d’haver un equip d’assistència sanitària i en canvi a les escoles no n’hi ha?”, es pregunta Soler.

    Educació per la salut

    Engràcia Soler insisteix que les funcions de la infermera escolar van més enllà de l’assistència sanitària (de la qual es beneficiarien també mestres i famílies, diu), sinó que té també un vessant educatiu, ja que una altra demanda d’ACISE és que l’educació per la salut entri en el currículum, fins i tot com una assignatura específica. Un estudi recent fet a Galícia conclou que allà on s’han dut a terme una intervenció curricular d’aquest tipus han millorat els hàbits d’higiene, alimentaris i d’exercici físic de la població escolar.

    Una infermera escolar dels EUA donant pautes de prevenció contra els polls | iStock

    De fet, a Catalunya existeix des del primer tripartit el programa Salut i Escola, pel qual una infermera va un cop per setmana als instituts, on ofereix alguna xerrada per alumnes de 3r i 4t d’ESO sobre aspectes com l’addicció al tabac o les drogues o sobre salut sexual i reproductiva, i on també dedica un temps a atendre consultes individuals d’alumnes, amb la confidencialitat del secret professional com a garantia. Aquesta seria una part de les funcions educadores que assumiria la infermera escolar, amb un programa més ampli i que arribaria a la totalitat de l’alumnat. A banda, diu Soler, la infermera escolar assumeix altres tasques més administratives com la derivació a centres hospitalaris, i dóna suport als docents en la detecció i vigilància de trastorns entre l’alumnat.

    “A la major part de països amb infermeres escolars, aquestes depenen del ministeri d’Educació i no del de Sanitat, aquí també s’hauria de fer així perquè seria més àgil de gestionar”, sosté Engràcia Soler.  ACISE està ara mateix recollint firmes a favor de la implantació de la infermera escolar, a l’espera d’una compareixença al Parlament, i prepara una trobada que tindrà lloc el 27 de juny a Girona amb el títol 1a jornada d’Escoles d’Educació Especial i Escoles Ordinàries amb SIEI.

  • L’assetjament ultracatòlic en les clíniques: «Una senyora amb un rosari em va agafar pensant que anava a avortar i em va dir ‘no ho facis’»

    Si no hagués sortit de la clínica no li hauria passat, però va haver d’absentar-se un moment per a parlar per telèfon. Després de penjar, es va disposar a tornar a entrar, però una dona amb un rosari a la mà que s’havia col·locat en la vorera de davant es va dirigir a ella i li va tallar el pas. Va passar fa uns nou mesos en la clínica Iris, d’Albacete, on habitualment es practiquen avortaments. Rocío (nom fictici) no acudia per a això, però la dona amb la qual es va topar va creure que sí. «Quan anava a entrar, la senyora em va agafar del braç pensant que anava a avortar i em va dir ‘no ho facis’», explica aquesta jove en conversa amb eldiario.es.

    Encara que només era una persona la que esperava a les portes de la clínica, el cas il·lustra el que passa setmanalment en diversos centres mèdics que practiquen avortaments a Espanya, on grups d’ultracatòlics intercepten, assetgen i intenten convèncer a les dones que entren perquè no avortin. L’Associació de Clíniques Acreditades per a la Interrupció Voluntària de l’Embaràs (ACAI) fa anys que denuncia la situació i ara el Defensor del Poble ha començat a investigar i recaptar informació sobre això. De fet, el cas de Rocío forma part de les seves indagacions. Aquesta setmana, l’avortament ha tornat a posar-se sobre la taula després que el número dos de la candidatura de Pablo Casado, Adolfo Suárez Illana, hagi assegurat que «els neandertals també l’usaven: esperaven que naixessin i els tallaven el cap».

    «Jo no tenia molt clar a què es referia, però vaig començar a trobar-me molt incòmoda», diu Rocío, que prefereix no fer públic el seu nom real. –»Què no faci què?», li va preguntar. –»Que no avortis». –»Ah, Què no véns a això?», va prosseguir la dona en veure la seva cara de sorpresa. La jove, que viu a València però aquests dies es trobava en el seu Albacete natal, explica que, entre espantada i descol·locada, no li va voler respondre i li va preguntar si treballava a la clínica. «La senyora, molt indignada em va dir que no, que pertanyia a una associació provida i que ajudaven les dones que estan embarassades perquè no avortin».

    Les ajudes a dones embarassades solen ser ofertes per associacions antiavortistes, que utilitzen bona part del contingut de les seves pàgines web per a induir temor, mitjançant afirmacions falses i exageracions, a les dones respecte a la interrupció voluntària de l’embaràs, actualment regulada per una llei de 2010 que permet l’avortament lliure fins a la setmana 14. És el cas de Red Madre, l’organització de la qual precisament és patró Suárez Illana i que en els últims dies diversos líders del PP, entre ells Casado, posen com a exemple en parlar de la seva proposta d’una Llei de Suport a la Maternitat.

    Segons explica Rocío, la dona li va dir que en la seva associació tenien recursos econòmics, roba de bebè i advocats –»per a tramitar les adopcions», explica que li va comentar–. «La dona no va utilitzar la violència en cap moment, però jo sí que em vaig sentir violentada i jutjada», assenyala la jove. Quan va tornar a casa seva, va començar a buscar informació sobre aquest tipus de grups i va recordar les notícies que havia llegit sobre el que solen fer a les portes de les clíniques, alguna cosa que a més d’Albacete passa en ciutats com Madrid, Màlaga o Córdoba, segons denúncia ACAI.

    I si hagués anat a avortar?

    «Vaig entrar en diferents pàgines web i em va semblar increïble el que allí deien. Sóc química i crec que tinc formació científica suficient per a saber que el que asseguren aquestes dones sobre l’avortament és mentida». Rocío es va posar llavors a pensar què hauria ocorregut i com s’hauria sentit si efectivament hagués estat embarassada i qui hagués acudit a la clínica anés a avortar. «L’últim que em vindria de gust seria trobar-me a una senyora resant el rosari que m’agafi del braç i em digui ‘no ho faci’ i que pot ajudar-me amb roba i un advocat. Tu has pres una decisió difícil i que has pensat molt i que de sobte vingui algú a qüestionar-te crec que és dur i indignant».

    Davant això, i «per la incomoditat que jo havia sentit i la que no em volia ni imaginar que haurien sentit altres dones», va decidir interposar una denúncia davant la Policia Nacional. Així que, al voltant de les 21.00 hores del dia 4 de juliol de l’any passat, segons consta en aquesta, Rocío es va dirigir a la comissaria d’Albacete, on va explicar el que havia viscut. Segons relata la jove, els agents li van comentar que no veien cap delicte en els fets, però «després de molt insistir» van tramitar la denúncia. No va tornar a saber res d’això fins fa unes setmanes, quan es va dirigir de nou a la comissaria per a preguntar sobre l’estat.

    «Em van dir que havia canviat la llei fa poc i que com no hi havia autor conegut no podien enviar-la al jutge», diu Rocío referint-se a la reforma de la Llei d’Enjudiciament Criminal, modificada el 2015 per a introduir aquest canvi –excepte en el cas d’alguns delictes greus–. Eldiario s’ha posat en contacte amb el gabinet de premsa de la Comissaria Provincial d’Albacete per a preguntar pel cas sense obtenir de moment resposta. Rocío, per part seva, ha registrat recentment una comunicació davant la Subdelegació del Govern per a sol·licitar informació sobre l’estat de la denúncia.

    El seu cas forma ara part de la recerca que està duent a terme el Defensor del Poble, que està sol·licitant informació a ACAI i en els últims dies li ha demanat a Rocío una còpia de la denúncia. La jove espera que les perquisicions tinguin el seu efecte perquè la porta d’una clínica –»en la qual les dones decideixen lliurement», assumeix– «no és un lloc en el qual fer això i menys d’aquesta manera, donant per fet que tota persona que passa per allí avortarà i sense buscar explicacions (que tampoc són de la seva incumbència) sinó seguint el principi ultraconservador que tota dona que vulgui avortar simplement no ha de fer-ho», esgrimeix Rocío en un escrit que ha enviat al Defensor del Poble.

    ACAI celebra que la jove hagi volgut fer públic el cas, ja que hi ha molta dificultat perquè dones que «abans de res volen preservar la seva intimitat» i «fugir de l’estigma associat a l’avortament» denunciïn. Això no significa que no pateixin les conseqüències, com ha posat de manifest l’associació en la primera recerca realitzada sobre aquest tema, per a la qual va entrevistar a més de 300 dones que van avortar en diferents clíniques. «M’han fet sentir com una assassina, m’han dit que anava a anar a l’infern, que estava matant al meu fill (el nen venia malament), horrible, no sé si això és legal» o «es posaven davant i no em deixaven tranquil·la» són alguns dels testimoniatges recopilats. Un 89% i un 66% de les dones van declarar haver-se sentit assetjades i amenaçades, respectivament.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • No tenir el títol d’infermera especialista pot desplaçar-te del teu lloc de treball per molt que portis 18 anys exercint

    La Marta fa 18 anys que treballa com infermera en àrees de salut mental. La pràctica diària i els cursos que ha anat realitzant garanteixen que controla l’àmbit i que n’és especialista. No obstant els anys de feina i un seguit de formacions que ho podrien acreditar, per no tenir un títol oficial, la Marta podria ser desplaçada del seu lloc de treball.

    Amb l’inici del Fòrum de Diàleg Professional, es va fer palès que la sanitat catalana necessita un 40% més d’infermeres per assolir la mitjana dels països avançats. Els Centres d’Atenció Primària i els hospitals haurien d’incorporar 17.753 professionals per complir les xifres de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE). Incrementar el personal és una de les demandes històriques dels col·legis de professionals i de les societats científiques d’infermeria però també reconèixer les especialitats. 

    En el mateix article de periodisme de dades on analitzàvem quantes infermeres calien, també veiem que un 92,15% de la infermeria catalana no té cap especialitat reconeguda. Ara, a nivell estatal, s’ha creat una plataforma anomenada en castellà Enfermer@as Especialistas Sin Título Oficial (EESTOs). Els seus integrants són personal d’infermeria que fa anys que treballa en diferents especialitats del sistema nacional de salut realitzant funcions assistencials especialitzades però també fent formació continuada, recerca i fent docència als nous residents a les àrees de treball concretes. Àrees que formen part de les 7 especialitats recollides dins el RD 450/2005, de 22 d’abril. Ara, des d’EESTOs , reclamen obtenir el reconeixement i l’habilitació a l’especialitat que han desenvolupat al llarg de la seva carrera professional. Asseguren que donada la seva experiència, formació continuada, coneixements en recerca i gestió i altres aportacions a la professionalització de la infermeria i les cures de qualitat, estan capacitades per aquesta habilitació.

    Ara per ara, existeixen dues maneres d’aconseguir una especialitat: a través de l’examen d’accés a la residència (IR: Infermera Resident) o a través d’un examen de competència. Mitjançant el primer cas, veiem que a Catalunya només hi ha un 7,85%. El 92,15% de les infermeres no tenen cap especialitat. Entre les que sí: un 2,93% són llevadores, un 1,25% estan especialitzades en salut mental, un 1,12% són infermeres de Família i Comunitària i un altre 1,12% ho són a geriatria. Per últim, un 0,84% són infermeres del treball i un 0,59% pediàtriques.

    La segona via (l’examen de competència) encara està per convalidar i és la possibilitat de fer una prova per equiparar-se a l’especialitat. Pel que fa a Infermeria Primària i Comunitària ara sembla ser que l’examen es podria celebrar a finals de 2019 i i la previsió es que es presentin més de 3.000 persones només a Catalunya. La convocatòria d’aquest examen s’espera des del 2011. En aquest cas, 8 anys d’espera per fer l’examen representen 8 anys d’incorporació d’infermeres sense especialitat que han anat suplint les vacants i els buits que es generaven dins l’especialitat.

    «En el seu moment no hi havia especialistes i se’ns contractava sense títol. Ara hem anat adquirint experiència fent màsters i postgrau, formem als que roten per les nostres àrees i que després obtindran el títol d’especialista», explica Begoña, una altra de les integrants d’EESTO. Demanen urgentment que s’obrin vies excepcionals per no quedar-se penjant en un llimb administratiu. A més, indiquen que els metges ja han tingut 3 vies excepcionals i els psicòlegs 2 i es senten en desigualtat de condicions.

    Pel que fa a les relacions amb aquell personal d’infermeria que sí que té una especialitat reconeguda, des d’EESTO volen fer entendre que els interessos d’uns no aniran en detriment dels interessos dels altres però sí que consideren que la compensació amb els especialistes no pot passar per damunt dels drets laborals de qui no té el títol. Algunes de les integrants de la plataforma denuncien que per no tenir l’especialitat els seus centres els hi diuen que ja no poden promocionar i, per tant, no els hi donen opció de demanar un canvi de torn a matins des de tardes o des de cap de setmana. «No té cap sentit que de matins calguin especialistes i no als altres torns… ho fan perquè amb un bon contracte, amb una plaça fixa, les retenen i no les perden, ja que abans moltes es formaven i després marxaven», denuncien membres d’EESTO.

    Aquesta cura cap a l’especialista ha fet que ja a Andalusia i al País Valencià , on ja existeix aquesta norma de desplaçament, ja hi ha hagut diverses persones EESTO afectades. Ara s’han denunciat aquests casos i s’han pogut paralitzar. No saben si per la pressió de la plataforma o perquè no hi ha prou especialistes i es segueix necessiten personal. Així doncs, la norma existeix però no s’està fent efectiva. A Catalunya no està tan sols creada la categoria professional ni la norma de reconversió de plaça. Per intentar paralitzar el cop, abans que passi tot això, volen provar de regularitzar la seva situació. Per fer-ho, de moment s’han reunit amb el Consell General d’Infermeria, amb Rodrigo Gutiérrez, director general d’Ordenació Professional del Ministeri de Sanitat i ahir es van reunir amb la Ministra de Sanitat per tornar a parlar de la seva situació. En general l’actitud de resposta és de comprensió i escolta però no han aconseguit cap compromís de ningú per escrit.

    La plataforma seguirà difonent la necessitat de regular la seva situació perquè, com assegura la Marta, són «la solució per desembussar aquest problema». «Tenim anys treballats i tenim competències. Només cal mirar quins requisits es volen establir i que ens deixin treballar», demana. Més que res, segueixen, que «no es pot posar a un EESTO a la mateix alçada que a un graduat», ja que no té sentit que «després de 18 anys treballant es demani fer un examen i després fer dos anys de rotació en una residència potser a l’altra punta de l’estat».

    «Que com ens afecta que no ens reconeguin? Ens desplacen forçosament, no tenim les mateixes possibilitats a l’hora de fer una oposició… però el què fa més mal és que sentim un desprestigi professional perquè l’argument que donen les administracions per defensar les especialitats és que si no tenim treballant gent titulada està en risc la seguretat del pacient i la qualitat de la cura. Com si amb nosaltres no hi hagués seguretat ni qualitat. Com poden dir aquestes barbaritats?», s’exclamava Begoña.