Just Deploy It!

Categoría: Opinió

  • Els plans de contingència, per a la present epidèmia, no han de limitar-se als centres sanitaris

    Plans de contingència

    Els treballadors sanitaris són els que tenen més risc d’infecció (no de mort) per SARS-CoV-2 i dels que més depèn el benestar a curt-mig termini dels infectats greus. Per desenvolupar-se en aquesta situació tan exigent han desenvolupat «plans de contingència» que contemplen extremar les mesures de prevenció del contagi, suspensió de reunions, permisos i vacances, evitar el menjador laboral, limitar acompanyants i visitadors de la indústria, etc. Però protegir no és tant l’objectiu com un mitjà més per prestar molta més atenció (en quantitat) i més adaptada al tipus de pacients que arriben als centres sanitaris. Aquests plans de contingència no només protegeixen sinó que també consensuen protocols d’actuació per a les creixents necessitats:

    Els centres i professionals sanitaris tenen clar que el benestar immediat de la població depèn de la seva actuació. En aquesta entrada vam argumentar que el benestar de la població també dependrà, de forma més o menys mediata, que els centres NO sanitaris (empreses o centres de recerca, per exemple) i institucions (sindicats i corporacions professionals, per exemple) assumeixin que el seu funcionament és clau per al benestar de la població i elaborin «plans de contingència» que els permetin protegir però també donar una resposta que vagi més enllà d’esperar subsidis de polítiques fiscals (benvinguts siguin!) que, a més d’inevitablement expansives, haurien d’estar ben orientades i ben executades. Polítiques fiscals que parcialment hauran de finançar-se amb els ingressos i el patrimoni d’aquells que es vegin menys afectats, el qual, per un costat, originarà un problema polític, però, per un altre, contribuirà al anivellament social i a la reducció de les desigualtats que tradicionalment han provocat les epidèmies (vegeu Scheidel W: The Great Leveler: Violence and the History of Inequality from the Stone Age to the Twenty-First Century).

    L’epidèmia actual no és la primera. La humanitat ha viscut moltes epidèmies, fins i tot d’altres coronavirus, i les seves lliçons estan escrites (o novel·lades com la Pesta de Camus o A Journal of a Plague Year de Defoe). Però, com passa amb les inundacions que històricament han assolat els terrenys contigus al Danubi, en una generació s’obliden. La població torna als terrenys abans negats. Les memòries dels desastres caduquen aviat. El que el brot del coronavirus anterior, també d’origen zoonòtic, fos tan proper com el 2003 ha permès als països asiàtics reaccionar amb rapidesa i efectivitat: Taiwan i Singapur han contingut la infecció i Corea de Sud, Hong Kong i Japó han limitat de forma molt considerable la taxa de propagació. Han aplanat la corba.

    L’aplanament de la corba epidèmica

    Amb les dades del Center for Systems Science and Engineering de la Johns Hopkins University, el Financial Times publica, en obert a vegades, el principal quadre de comandament per a la política sanitària: corbes semilogarítmiques que per als diferents països reflecteixen morts i casos acumulats. Espanya guanya ràpidament posicions de cap en aquestes corbes que no s’haurien de veure com una destinació inapel·lable sinó com el resultat dels nostres esforços.

    El New York Times mostrava fa uns pocs dies una excel·lent simulació de les potencials estratègies per intentar l’aplanament de la corba, segons moment i intensitat de la intervenció. Hi ha altres simulacions, models, prediccions i opinions d’experts sobre l’impacte de les possibles intervencions (vegeu, per exemple, aquest article de Lancet, l’informe de l’Imperial College o la columna de John Ioannidis a Statnews), tots amb massa assumpcions sobre les taxes d’infecció (des de l’1% al 80% de la població!), de letalitat, sobre el comportament del virus en el temps i l’efectivitat de les intervencions per informar sense una enorme incertesa la presa de decisions de política sanitària.

    Els experts (i els dirigents polítics) es debaten entre adoptar estratègies de mitigació o d’eliminació. Trump i Boris Johnson van apostar inicialment per l’extrem de les primeres, no tractar d’aplanar la corba. En part donant per inevitable el contagi universal, en part amb arguments pressupostaris, ja que la letalitat de la SARS-CoV-2 se centra en les persones d’edat avançada o amb condicions cròniques preexistents (més prevalents en estrats socioeconòmics baixos), i sense aplanar la corba s’arribaria abans a la immunitat comunitària preservant les estructures productives. La mortalitat previsible i el desbordament dels serveis sanitaris (Regne Unit, en escenaris no especialment pessimistes, podria requerir més de 150.000 llits d’UCI en aquesta estratègia, mentre que disposen d’unes 5.000) els ha portat posicions intermèdies, admetent el confinament estratificat per edat i altres mesures més properes a les estratègies d’eliminació. Per la seva banda, les estratègies d’eliminació, almenys a Europa, intenten mantenir confinaments menys estrictes que a Hubei i no podran mantenir-se durant molts mesos (o fins i tot anys com preveuen algunes modelitzacions), el que no és obstacle per a usar-les quan el virus circula lliurement en una comunitat. En certa manera, les estratègies de mitigació i eliminació s’aproximen i s’adapten al moment epidemiològic que travessa cada gran regió (Àsia, Europa).

    En tot cas, la comparació de corbes epidèmiques mostra clarament com molts països asiàtics han contingut la infecció, a l’almenys de moment. Tot i que van tenir menys temps per preparar-se i que, amb el seu esforç, van proporcionar temps per preparar-se als països occidentals. Moltes de les seves actuacions no són, probablement, traslladables al nostre entorn. Altres probablement si, com el major ús d’apps per seguir els casos que debuten o el mostreig massiu seguit d’aïllament dels casos positius. Oportunament, trobarem a faltar un sistema universal d’informació -sobre el qual Andreu Mas Colell ha cridat l’atenció referint-se a la Xina, la qual cosa entronca amb l’eventual paper del big data europeu entre els EUA i la Xina, i la resposta a crisis futures.

    En quin percentatge de població hi ha la immunitat comunitària? No se sap. Possiblement més de la meitat de la població mundial. Tampoc es coneix si aquest coronavirus presentarà estacionalitat. Entre els 3.711 passatgers confinats al Diamond Princess, hi va haver un 17% d’infectats i una letalitat, entre aquests, de l’1.9% (encara que alguns podrien haver mort posteriorment en els seus països i els creueristes probablement no representen bé la població general). Millor guia seria conèixer, encara que fos per mostreig poblacional, quantes persones no són susceptibles a la infecció i en quantes es presenta de forma asimptomàtica, però de moment no disposem de proves serològiques que permeten saber quantes persones estan immunitzades (només podem conèixer les infectades mentre dura la infecció, i això fent centenars de milers de proves).

    Les incerteses sobre el COVID-19 no impedeixen l’actuació dels centres sanitaris i, com dèiem, es visualitza un impacte molt directe en el benestar de l’actuació sanitària. Però la reducció de la producció a la meitat durant uns mesos comportaria uns efectes comparables, fins i tot majors, sobre aquest mateix benestar.

    A les ‘guerres’ la logística és clau. Certament els circuits internacionals de producció es veuran afectats però gran part de l’economia continua sent local i res impedeix anar buscar, com fan els centres sanitaris, la forma de mantenir i fins i tot augmentar la producció sense assumir riscos innecessaris: des de confinaments estratificats, fins foment del voluntariat tant entre estudiants (2,500 estudiants de Medicina i Infermeria reporta Antoni Trilla) com en una altra població inactiva. Cal pensar també en desplaçaments ocupacionals de la població activa des de sectors amb activitat forçosament paralitzada cap a altres necessitats.

    D’una banda, l’estat d’alerta ha d’anar més enllà de mobilitzar la UME. De l’altra, la responsabilitat social, la de líders, innovadors, sindicats, corporacions professionals i empreses no pot limitar-se a aplaudir des dels balcons (encara que els aplaudiments siguin benvinguts). Imprescindible reforçar el paper de l’Estat i prendre mesures econòmiques com les que en aquest bloc s’han comentat (Aquí per exemple) o com moltes de les anunciades pels governs o propostes per experts.

    No obstant això, hauríem d’esforçar-nos a evitar un desastre semblant a què va seguir a la caiguda del mur de Berlín per fiar-ho tot a un tipus de receptes i oblidar un altre. El 1989 el diagnòstic va ser equívoc per menyspreu del paper de l’Estat. Ara, en canvi, amb un Estat erigit, afortunadament, en protagonista, no hem de fiar-ho tot a la seva intervenció. Múltiples agents -no només els sanitaris i més enllà dels serveis essencials- hem d’afrontar responsablement els nostres reptes particulars pensant en com mantenir i millorar l’activitat indispensable per al benestar humà en una situació amb un risc nou, sobre el qual vertiginosament anirem sabent més. Els mateixos serveis sanitaris hauran de reconfigurar per mantenir l’atenció ordinària (segueixen havent-hi infarts, ictus, descompensacions de malalties cròniques, etc.).

    Ocupar-se en «plans de contingència» és cosa de tots. I ocupar sempre serà millor que preocupar des de la inoperància.

    Aquest article s’ha publicat originalment en castellà a nadaesgratis.es

  • L’atenció primària desprès del COVID19

    La pandèmia del COVID19 ens ha fet tocar de peus a terra. Per primera vegada els països rics s’han vist vulnerables davant un problema de salut. Malgrat que les borses han experimentat una caiguda superior a la de l’inici de la segona guerra mundial, els estats han prioritzat la salut a l’economia. Han decretat uns confinaments que ensorren les empreses i suprimeixen els drets democràtics dels ciutadans. Els governants no volen ser responsables d’unes morts produïdes per l’incapacitat del sistema de salut per absorbir l’atenció a un nombre tan elevat de malalts.

    Una vegada més ha quedat clar que la salut no és una responsabilitat exclusiva del sistema sanitari. El primer món ha comprovat que s’enfronta a seriosos problemes de salut sense disposar de cap vacuna ni cap medicament que els resolgui. Al contrari, es veu obligat a aplicar mesures pròpies de l’edat mitjana com son l’aïllament dels malalts, la quarantena dels contagis, el distanciament social o el confinament domiciliari. Potser aquest episodi farà reflexionar al primer món que malgrat estar més amenaçat pels virus que per les guerres, destina paradoxalment més diners a la recerca militar que a la de la salut.

    La pandèmia ha modificat la forma com els ciutadans utilitzen el sistema sanitari. Han vist amb disgust com les mútues privades que paguen religiosament es desentenen del problema i com el sistema públic afrontava amb valentia aquest repte. Per fi han comprès que quan es presenten símptomes menors és millor quedar-se a casa que compartir la sala d’espera amb pacients molts més greus. Tots estem aplicant mesures de protecció individual davant. Desitgem no col·lapsar el sistema. Evitem les visites presencials, preferim resoldre els problemes de salut i els tràmits burocràtic-administratius per telèfon i per correu electrònic. Ha millorat la imatge dels sanitaris públics davant la població que els hi demostra amb un aplaudiment diari al balcó a les vuit del vespre.

    El Catsalut també ha hagut de posar les piles, finalment ha simplificat la gestió de la recepta electrònica. Ja no cal portar la còpia en paper a la farmàcia per retirar els medicaments, tal com havíem demanat repetidament, fins i tot en aquesta mateixa secció. Malgrat tot, l’INSS encara es resisteix a simplificar la gestió de les baixes laborals. Seguim amb el mètode paternalista-policial que desconfia sistemàticament del pacient i obliga a múltiples controls i partes de confirmació. Esperem que aviat la mateixa situació forci a una simplificació de la gestió d’aquesta prestació.

    Els equips s’han consolidat, ha augmentat el companyerisme, la comunicació entre professionals i sobre tot els whatsapps amb continguts mèdics. Per fi els metges i les infermeres han agafat les rendes dels equips i han canviat l’organització d’acord amb les necessitats específiques de cada centre. Ja era hora. Els gerents però segueixen reunits, discutint de les seves coses, cada dia més allunyats dels pacients i amb menys credibilitat davant dels professionals. Malgrat el compromís professional, seguim amb els mateixos greuges retributius que van originar les vagues de l’any passat i encara no hem recuperat els conceptes retributius que teníem abans la crisi econòmica. És mot significatiu que aprofitant la pandèmia, el Ministeri allargui el període de residència dels que finalitzarien aquest mes de maig. Òbviament vol assegurar-se una mà d’obra barata, ja que si els precisa els ha d’oferir una posició d’adjunt. Ni tan sols una pandèmia els motiva a retribuir degudament als professionals.

    La crisi del COVID 19 ha aconseguit canviar la conducta de la població, el paper dels professionals i de l’organització del sistema, uns canvis que no va aconseguir la pressió d’una severa crisi econòmica. El COVID19 ha vingut per a quedar-se i per tant haurem d’aprendre a conviure amb aquest problema. Com que no podrem ajornar definitivament les visites poc urgents, les intervencions quirúrgiques o el seguiment de les patologies cròniques, una vegada passi el pic de la pandèmia haurem de reprendre l’atenció ordinària al mateix temps que seguirem rebent pacients amb COVI19. El que no farem és treballar com abans. L’avenç de la telemedicina, la preocupació per fer un ús més racional dels serveis sanitaris i la influència dels professionals sobre l’organització de l’atenció també han vingut per a quedar-se. Segur que en aquests aspectes haurem fet un gras pas endavant.

  • Un virus que ens qüestiona

    Ni en tinc la capacitat, ni ara mateix em veig en cor d’escriure res de forma estructurada. Però, per si pot ser útil a altres, em vaga reflectir sobre el paper algunes de les reflexions i dubtes que aquests dies em volten pel cap. Són això, simples reflexions apressades, en un entorn social de patiment i emergència; com a tals, no tenen més valor i són molt limitades i canviants (probablement en unes setmanes les escriuria diferent).

    No sóc capaç, honestament, d’opinar en aquest moment sobre si l’estratègia com s’ha afrontat l’epidèmia ha estat o no la millor. Ni em sento prou capacitat per a fer-ho, ni crec que sigui el moment. Sí que em preocupa que molts altres (professionals sanitaris i no professionals) opinin amb seguretat, marcant càtedra, sobre el tema. I em sembla poc honest que algun epidemiòleg arribi a dir que l’estratègia és ben errònia i demani fins i tot dimissions de càrrecs tècnics. Sincerament, «ara no toca».

    El desconeixement que tenim del virus, de la malaltia i del seu comportament epidemiològic és tan gran que cal ser prudents i esperar a poder analitzar amb perspectiva per a dir coses amb certa base científica. En aquest terreny ens movem en la incertesa; potser perquè els metges de família hi estem acostumats a fer-ho en la clínica, ara també acceptem millor que altres aquesta incertesa epidemiològica.

    I és aquesta incertesa la que em fa ser respectuós, malgrat tot, amb les decisions que van prenent els qui en tenen la responsabilitat. Crec que ara, en general, ens convé seguir indicacions (sense deixar de criticar-les o discutir-les, si cal). D’això en sabrien molt més companyes d’ONG (com Metges sense Fronteres) acostumades a moure’s en entorns epidèmics similars. En aquest sentit, em preocupen iniciatives «individuals» que poden ser contraproduents: «inventors» de tractaments, «inventors» de circuits, peticions de centres sanitaris buscant-se la vida per obtenir materials… Són actuacions poc solidàries i probablement contraproduents, encara que puguin ser ben intencionades.

    Procuro, això sí, seguir fent, com una formigueta, la meva feina, la que sé fer, la que crec pot ser útil pels pacients, malgrat el desgavell de continus canvis de protocol. Atenc cada dia nombroses persones (aquests dies s’ha fet habitual sobrepassar les 60), flexibilitzant el meu horari (sovint acabo més tard o hi torno fora d’horari). Moltes atencions són telefòniques, sense deixar de fer l’atenció presencial (amb més domicilis) quan cal. No totes, ni de bon tros, són pel «virus»: la vida segueix… i la gent cau i es fractura el genoll o fa una bacterièmia d’origen urinari, o necessita control del seu INR, o està angoixada, o fa un debut estrany d’una neoplàsia, o està a l’espera de resultats de proves per un problema neurològic greu, o necessita aclarir dubtes, o… atendre els múltiples quadres sospitosos d’infecció per coronavirus i posar-hi seny, destriant els potencialment greus dels que no ho són, els que necessiten proves complementàries i els que no, donant instruccions (i prescrivint baixes laborals, algunes que no pertocarien) per evitar estendre el contagi. Llisto aquells pacients probablement infectats amb més risc i els dono suport i seguiment telefònic fins i tot durant el cap de setmana; llàstima que alguns serveis absurdament col·lapsats (com el 061) dupliquin innecessàriament la meva feina

    Atendre tot això (com sempre) amb responsabilitat i calidesa, amb proximitat, és la millor aportació que puc fer per procurar que aquestes persones es sentin ben ateses i no vagin innecessàriament a l’hospital. És una feina fosca (no serà motiu de recompensa social com altes actuacions professionals més «heroiques») però imprescindible.

    He procurat aquests dies mantenir la serenitat. No és fàcil. I ajudar que la mantinguin les meves companyes d’equip i els responsables sanitaris i polítics més propers.

    Preocupa, en aquest entorn, l’actitud majoritària simplement biologicista: tot centrat en el virus, el seu tractament (quin…?) la seva vacuna (quan la tinguem tot haurà passat…), l’atenció a urgències i a cures intensives (imprescindibles però no són l’única resposta…). Una orientació que oblida altres patiments i que menysté (ja hi estem acostumats) la funció de l’atenció primària de salut: algú sap la feina que estem fent?, algú comptarà el nombre d’atencions a l’hospital que evitem?, algú parlarà del nombre de pacients mantinguts a casa?, algú tindrà en compte l’acompanyament de les persones?, algú valorarà l’atenció a altres patologies que segueixen existint?, algú…?

    El deliri ja és sentir com algú proposa que els professionals de l’atenció primària ens dediquem a donar suport a l’hospital. Seria un greu error, un més dels que, probablement, aquests dies estem cometent, tancar els centres d’atenció primària. Això sí que seria «confinar» en l’oblit a tota la població, que està patint!

    Dedicat, amb estimació, a un munt d’infermeres, administratives, treballadores socials i metgesses dels equips d’atenció primària que aquests dies estan donant el millor d’elles mateixes…

  • Mai podrem agrair del tot el que fa la sanitat pública

    Que estrany i inaudit seria ara debatre sobre la importància del servei públic. Alguna persona podrà, després d’aquesta crisi epidèmica, discutir la necessitat d’enfortir el nostre sistema sanitari amb recursos i ocupació de qualitat? On deu estar amagat ara aquell conseller amic de les retallades i triturador dels nostres drets?

    Avui, tothom pica de mans cada vespre i omple les xarxes de petons virtuals als i les treballadores de la sanitat pública. Qui podria no fer-ho? Però cal recordar també els opinòlegs de la gestió privada, els comerciants que ens volen enlluernar amb assegurances i mútues de disseny i volen fer-nos creure que el paradís és un hospital/hotel cinc estrelles encara que després les contingències més decisives per la teva salut hagin de córrer a compte del solidari sistema públic.

    Les treballadores i els treballadors sanitaris sempre han tingut qui els defensi: el sindicalisme de classe. No són més herois i heroïnes avui que ahir, són la gent que fa possible el concepte de dret a la salut per tothom moltes vegades contra el desgavell organitzatiu, les retallades a les seves condicions laborals i, perquè no dir-ho, la no valoració social de la seva feina.

    Sortirem d’aquesta crisi. Ens en sortirem. Potser mirarem d’una altra manera les coses. Potser encara més gent, i som moltes i molts, creurà que organitzar-se socialment, sindicalment, per la millora de les vides de tothom té molt de sentit.

    Sortirem d’aquesta crisi i caldrà fer anàlisi de qui va estar a l’altura. Doneu per fet que les treballadores i treballadors del sistema de salut públic de Catalunya estan fent possible la nostra supervivència col·lectiva. Recordem-ho.

    Ens en sortirem i preneu-ne nota. Sobretot quan vingui algú a malparlar-vos d’allò públic, de la quantitat de diners pressupostats per la sanitat pública, quan vingui a dir-vos que perquè us manifesteu, perquè crideu que la crisi no l’hem de pagar els treballadors i les treballadores, que no acceptem retallades.

    Perquè els voltors amagats tornaran. Preneu-ne nota.

  • Sentiments des de casa

    Poc abans de la publicació d’aquest article l’autora ha rebut una oferta de col.laboració en tasques de seguiment telefònic, però són molts els professionals jubilats que estan en espera que s’accepti el seu suport.

    Tancada a casa faig d’espectadora del què està passant i em sento estranya.

    Estranya per no estar al centre de salut atenent pacients quan sé que molts es troben malament, tenen dubtes o simplement por. Per no poder viure en primera línia l’epidèmia, no poder escoltar, auscultar o palpar, diagnosticar i tractar allò que fa patir les persones. Ser metge persisteix malgrat la jubilació de quasi cinc anys. Ajudar, contribuir amb el coneixement i l’experiència acumulats, els hàbits i les actituds que s’han incorporat a la manera de pensar, de fer i de sentir al llarg de quasi quatre dècades de professió. Em venen a la memòria alguns dels «meus» pacients: l’Antònia que estava sola a casa, el Josep que tenia una malaltia respiratòria restrictiva, la Joana amb la seva hipocondria, o el Miquel, amb el deliri paranoic. Com deuen estar, com ho deuen portar, estaran ingressats, potser el Josep o l’Antònia ja han mort?

    Sovint m’imagino al centre obrint la porta de la consulta i preguntant què li passa, com està, com s’arregla a casa, com està la família…. Estic esperant que em diguin com puc ajudar, però el sistema sanitari, tan burocratitzat, tarda a trucar-me. He llegit que incorporaran metges i infermeres acabats de llicenciar i els jubilats que ho desitgem, que podem ser tant o més útils que els joves. És cert que tenim més risc per l’edat i per patir ja algunes malalties, però amb les mesures adequades, podem fer moltes tasques de suport, d’atenció telefònica, de formació (transmetent el contingut dels canviants protocols, per exemple, que les nostres companyes no tenen temps de llegir), tasques burocràtiques absurdes que roben temps als malalts, i moltes coses més…. Diuen les companyes que treballen que estan molt cansades, alguns centres han tancat per manca de personal i s’estan posposant molts problemes de salut per donar prioritat a les persones amb símptomes respiratoris. Romanc a l’espera que em cridin per poder donar un cop de mà.

    Aquests dies m’ha vingut al cap La pesta, l’obra d’Albert Camus que descriu la vida d’una ciutat durant una epidèmia mortal i el posicionament dels diversos personatges davant les dificultats, el confinament, les restriccions, la presència constant de la mort a les cases i als carrers. La pesta va posar cadascú al seu lloc. El seu protagonista, el doctor Rieux, ens deixa uns diàlegs antològics, esdevenint ell mateix un referent moral per a la professió. Parlant amb el periodista Rambert, que dubta de la seva implicació en les tasques de suport, el metge diu:

    -… és precís que et faci comprendre que aquí no es tracta d’heroisme. Només es tracta d’honestedat.
    – Què és l’honestedat?
    – No sé què és en general. Però en el meu cas, sé que no és res més que fer el meu ofici.

    Milers d’infermeres, metgesses, administratives i auxiliars estan fent el seu ofici aquests dies, ho estan donant tot, amb riscos per a la seva salut i la dels seus familiars, i arribant a l’extenuació física i mental. Ofici que no consisteix a fer la guerra contra el virus o en lliurar una batalla contra la mort. Més aviat consisteix a posar en pràctica valors com l’empatia, la solidaritat, la comprensió, la proximitat, la valoració clínica, el consell… per tal de poder tranquil·litzar, alleujar, diagnosticar i tractar quan sigui possible, i decidir el trasllat a centres hospitalaris quan sigui necessari.

    Estan fent front a la vulnerabilitat individual i col·lectiva pròpia dels éssers humans, que tan sovint s’oblida, i que ara ens colpeix d’una manera excepcional. Amb o sense coronavirus, el nostre ofici és ajudar les persones a viure de la millor manera possible, sent acompanyants i testimonis del patiment i de la mort. Ofici que mai podran fer unes màquines per més que ens ho vulguin fer creure. És un ofici que comporta la implicació humana, tal com estan demostrant tantes professionals. Per elles i per les persones que en aquests moments estan patint, romanc a l’espera perquè jo em sento part activa d’aquest ofici.

  • Solidaritat, sí, d’acord, però, on són les mascaretes?

    Recentment hem pogut escoltar les paraules del President del Govern Español en el Congreso de los Diputados. Va reconèixer la gravetat de la situació i també va reconèixer els errors comesos en la gestió de la crisi provocada pel coronavirus. Ens va parlar de solidaritat, de valors, de la necessitat de seguir les indicacions i ordres de les autoritats, etc.

    D’altra banda, el Rei Felip VI, en el seu discurs d’ahir, dia 18 de març, va dir (cito textualment) que: «Hay momentos en la historia en los que la realidad nos pone a prueba de una manera difícil, dolorosa y a veces extrema, en los que se ponen a prueba los valores de la sociedad y la capacidad del Estado. Todos vamos a dar ejemplo, una vez más, de responsabilidad, de sentido del deber, de civismo, de humanidad, de entrega, de esfuerzo y, sobre todo, de solidaridad».

    Molt bé, estem d’acord que la situació actual ens posa a prova a tots, a uns més que a d’altres. Em refereixo als professionals de la sanitat, als proveïdors i distribuïdors d’articles de primera necessitat, als professionals dels diferents serveis socials, als cossos de seguretat, als dels mitjans de comunicació, per citar-ne alguns però sense ànim de ser exhaustiu.

    Sí, la situació és molt greu i també n’és que s’hagi actuat tard, menyspreant el que estava passant a la Xina. Es deia que era un problema que ens quedava molt lluny i que no hi havia motiu per alarmar-nos. Però, vet aquí que al cap d’uns dies ens informen que Itàlia, un país molt proper, es troba en una situació gravíssima però aquí, a Espanya, no es prenen les mesures adients per evitar l’entrada del virus.

    Les fronteres varen seguir obertes, també els aeroports i els ports – aquests encara segueixen oberts- i ha estat així com el virus ha arribat al nostre territori. A Catalunya, més exactament al Vallès Occidental, una professional del món de la salut va contagiar-se en un viatge a Itàlia i va infectar companys de l’Hospital de Sabadell. La pregunta és: Quan va arribar a l’aeroport del Prat algú li va fer les proves pertinents per descartar que no s’hagués contagiat? I la resposta és «No». Com tampoc es varen realitzar els tests a cap viatger que arribava a l’esmentat aeroport de Barcelona. Sembla clar que el virus procedent de la Xina o d’altres països d’Àsia o d’Europa no ha arribat a Espanya seguint la ruta de Marco Polo sinó més aviat per avió i d’altres mitjans de transport. Quines mesures es varen adoptar per prevenir l’entrada del coronavirus? Cap, fins que ja va ser evident que el nombre de persones contagiades era elevat i calia prendre mesures dràstiques. Va ser llavors quan es va decretar per part del govern espanyol l’estat d’Alerta. Massa tard, repeteixo: Massa tard!

    Però, ara vull referir-me al problema de les mesures preventives que hem de seguir tots els ciutadans, especialment, aquells professionals que han d’atendre les persones afectades pel coronavirus. I aquí paraules com «solidaridad», «esfuerzo», «entrega» sonen a presa de pèl. Sí, per què com tothom sap: els professionals sanitaris no disposen de les mascaretes i d’altres materials de protecció per poder realitzar la seva feina sense córrer riscs. Per tant, parlar de «responsabilitat» i d’»entrega» sona a cinisme, ja que el que s’exigeix a molts col·lectius, especialment als sanitaris, és que es juguin la vida i no es tracta d’això, companys, no es tracta d’això. Atendre i cuidar sí, però no cal córrer riscs que es poden evitar si es disposa dels materials necessaris. Per tant, una segona pregunta: Sabent el que estava passant i la probabilitat – elevada – de què aquí també hauríem d’enfrontar-nos a un problema similar al de la Xina, el Japò o Itàlia com és que no es va fer una provisió de les necessàries mascaretes?

    Una vegada més, els polítics, uns més que altres, no han estat a l’altura; han mirat cap a un altre cantó, han fet ús de la negació com mecanisme de defensa però la realitat, dura, s’acaba imposant i aquí estem: confinats, contagiats, malalts.

  • De l’aplaudiment a la pancarta

    Cada capvespre les veïnes i els veïns del meu barri surten als balcons i es posen a aplaudir. Com tothom sap, aquest és un reconeixement simbòlic al personal sanitari, que és qui ha de fer front no solament a la pandèmia, sinó també a dues derivades: la ineptitud dels polítics en la gestió de la crisi del coronavirus i les mancances d’un sistema sanitari públic que la crisi econòmica del 2008 va deixar en mínims.

    A l’esquena de metges, infermeres, auxiliars i personal de la neteja hem projectat les nostres angoixes i la nostra por. Fa cent anys, la solució dels besavis hauria estat la de buscar una ajuda celestial i fer rogatives i novenes esperant que algun ésser superior els preservés la vida. Ara ja sabem que d’això només en sortirem si els científics busquen a correcuita una vacuna o un remei i el personal sanitari hi deixa la pell, i alguns fins i tot la vida, per a guarir-nos i així poder tornar a tenir salut i seguretat.

    Diu la dita que només ens recordem de Santa Bàrbara quan trona i certament, ara trona fort; però la tempesta va començar fa més de deu anys, quan el govern preindependentista català, amb el suport de l’espanyol, va començar a retallar sous i pagues dels professionals de la sanitat pública, a tancar llits, a no renovar contractes i a augmentar la precarietat dels treballadors temporals que eren, i segueixen essent molts en el conjunt del sistema.

    Quan jo passava nits de febre i d’incertesa a l’Hospital Clínic bo i esperant reeixir d’un trasplantament de moll de l’os, a la infermera que tenia cura de mi a aquelles hores de la matinada i al metge que pujava d’urgències quan les coses es complicaven, els unia una cosa: a ambdós els havien retallat el sou, tenien contractes d’allò més precaris i estaven en una situació d’estrès que es perllongava des de feia mesos. Però malgrat això, mai vaig notar cap mala actitud, ans al contrari, només rebia mirades empàtiques que, per cert, no oblidaré mai.

    Aquest país que es mou entre l’autocomplaença –»tenim la millor sanitat del món!»- i l’èpica continuada d’alguns discursos polítics, ara hauria de començar a tocar de peus a terra i a pensar que el sistema sanitari català es manté en un alt nivell gràcies bàsicament a l’esforç i al capteniment del personal que hi treballa. Dissortadament, aquestes condicions de precarietat tenen més conseqüències negatives: han restat atractiu a exercir les professions sanitàries. Com em deia fa poc el Director General del Clínic, a la manca de recursos s’hi afegeix un fet cabdal, es jubilen metges i personal d’infermeria i no els poden substituir, ja que hi ha manca de joves que es vulguin dedicar a aquesta professió, doncs la troben molt sacrificada i poc compensada.

    Quan tot això que estem vivint ara passi, que espero i desitjo que sigui aviat, no comencem a proposar premis i guardons. Deixem d’aplaudir i agraïm el que han fet d’una altra manera: agafem la pancarta, plantem-nos davant dels governs i parlaments per a dir-los coses tan simples com que el personal sanitari ha de recuperar els sous de fa deu anys, que cal posar fi a la precarietat laboral d’aquest sector, que s’han d’augmentar els recursos dedicats a la recerca i que no ha de ser a base de tele maratons ni de la caritat. I, per últim, que es proclami la sanitat pública com un bé no retallable, al que tothom pugui accedir en les mateixes condicions.

  • La situació #COVID19: reconeixement, però, sense impedir que puguem ser crítics

    En aquesta valoració d’urgència (i per tant amb moltes limitacions) volem ajudar a les nostres companyes (infermeres, treballadores socials, administratives i metgesses de família) a reflexionar serenament i crítica davant de la situació. Si aquesta reflexió ens ajuda a totes a afrontar millor, personalment i professional, la situació, serà benvinguda.

    Vagi per endavant el reconeixement a l’esforç que estan realitzant els responsables de salut pública, informant amb transparència i estudiant i proposant les que consideren millors mesures per minimitzar els efectes de l’epidèmia. Es mouen amb moltes incerteses (i d’això els professionals dels EAPs en sabem molt!); aquest fet encara ens ha de fer més respectuosos amb la seva actuació. I ens cal seguir les seves recomanacions (davant una situació com aquesta l’orientació global de salut pública ha de prevaldre per sobre de les opinions i actuacions clíniques).

    Aquest reconeixement, però, no impedeix que puguem ser crítics (constructivament) amb algunes de les actuacions. El millor moment per fer-ho serà quan l’epidèmia hagi passat. Però no ens podem estar d’enunciar-ne ja algunes:

    • Potser ens equivoquem, però sembla com si el disseny de les actuacions s’hagués fet sense preveure la fase actual. Preveure la fase actual (d’expansió) podria haver modulat algunes actuacions inicials i fer innecessari canviar-les tan sovint: la forma de prendre les mostres, els confinaments de professionals…
    • L’exagerada publicació constant de guies d’actuació: entre els dies 14 i 15 se n’han publicat 2! (i al cap d’una estona ens diuen que no són vàlides…). I es publiquen sense destacar-ne els canvis per facilitar una lectura ràpida i dificulten la seguretat i orientació de les professionals. La indefinició de les últimes i les normes de protecció dels professionals (poc clares i amb manca de recursos materials) són elements d’angoixa innecessària.
    • Cal tenir en compte, amb les incerteses que tenim, que no hi ha una sola forma d’actuar; en altres llocs s’ha optat per altres camins. Un bon exemple seria l’actuació al Regne Unit, que ha originat un intens debat: almenys inicialment han decidit no aplicar mesures per retardar el pic de l’epidèmia i optar per centrar-se en l’atenció als més greus i en les mesures de caràcter econòmic.
    • La transparència està essent bona, però la constant presència del tema als mitjans de comunicació (i la irresponsabilitat d’alguns d’ells) està provocant una innecessària por i preocupació excessiva en ciutadans i professionals.
    • L’habitual dèria a concentrar unidireccionalment els circuits també està desorientant: les primeres indicacions de «vagi a l’hospital» o l’encara constant indicació de «truqui al 061» han col·lapsat serveis que són necessaris per a altres funcions. S’estan tornant a oblidar de l’atenció primària de salut, fins i tot en el disseny de les pautes d’actuació.
    • Concentrar la responsabilitat de la decisió sobre les proves de confirmació dels casos en els serveis de salut pública i en els companys del SEM és una altra mostra d’aquesta orientació centralitzadora amb efectes adversos, el pitjor de tots el retard en la realització de les proves i les actuacions, generant incertesa i angoixa en les persones afectades i mantenint a bones metgesses i infermeres de família com a espectadors atònits de situacions d’espera inversemblants.
    • I aquestes actuacions, novament, han suposat un menysteniment pels professionals d’atenció primària (que seguiran essent la porta d’entrada a l’atenció dels pacients afectats). No citar mai la possibilitat de trucar «al seu centre d’atenció primària» és, no per habitual, una mesura ben curiosa per part de qui assegura que som l’eix del sistema sanitari.
    • El menysteniment arriba al seu màxim quan se’ns diu que hem de prescriure una incapacitat laboral per a persones sanes, sense participar-ne en la decisió ni haver-la pres nosaltres mateixes.
    • I la darrera instrucció, ja rectificada, per la qual el Director del SCS dicta l’adopció de mesures especials en matèria de salut pública suposa (pel seu to) un tracte immerescut per a totes les professionals (no sols d’atenció primària). Parlar del «deure d’atenció als malalts… enfront dels drets de seguretat en el treball» és, com a mínim, desafortunat.

    L’epidèmia, i la forma d’abordar-la, generarà problemes de salut derivats, amb tota probabilitat dels impactes socials produïts. Serà bo que, més enllà de recomptar morbimortalitat algun dia se’n faci una anàlisi acurada. La salut no és sols biologia; és oportú recordar com la morbimortalitat per tuberculosi va iniciar el seu descens quan encara no sabíem l’existència del bacil de Koch: «sols» per millores socials…

    Fins i tot els detractors del sistema sanitari públic, parlant de les seves suposades ineficiències i de la suposada negativa funcionarització dels professionals ara semblen defensar-lo, valorant fins i tot la necessitat d’implicar els serveis privats. L’existència d’una atenció primària afeblida i la manca de tradició en un bon abordatge d’epidèmies (com la de cada any de la grip) no ens estan ajudant. La pandèmia torna a posar en el centre del debat els determinants socials de la salut (especialment la pobresa) i la utilitat d’un Servei Nacional de Salut públic potent i centrat en l’atenció primària; en aquest sentit en parla Sergio Minué.

    El què hem de fer…

    Amb tota probabilitat, en els pròxims dies (segurament algunes setmanes) ens veurem sotmeses a una important càrrega de treball per l’augment del nombre d’afectats pel coronavirus. Cal estar preparades, no sols tècnicament sinó, també, emocionalment: ajudar-nos, ser solidàries, treure el millor de la nostra professionalitat poden ser elements clau per tal d’actuar millor (i rebre menys impacte personal). Serà bo que, un cop passada l’epidèmia (que passarà…) ens puguem sentir orgulloses de la feina feta (sigui quin sigui el resultat).

    La nostra habitual capacitat per atendre problemes respiratoris aguts i moure’ns en la incertesa ens hauria de convertir en bons aliats pels pacients, com assenyala en Rafa Bravo. Per honestedat i lleialtat amb els pacients hem de ser sincers, mostrant les limitacions de les actuacions sanitàries (cap tractament, cap vacuna, molts interrogants) i, a la vegada, positius: la immensa majoria d’afectats patiran un quadre lleu (en el pitjor dels casos com una grip) i seran molt pocs els que requeriran atenció hospitalària i encara menys els qui tenen risc de morir (entre un 2-3% dels afectats identificats fins ara).

    La nostra tasca professional esdevé molt important. Ja ho era i ho serà encara més amb la nova orientació de les properes guies. La distinció entre casos lleus (a domicili) i potencialment greus o greus (remissió a hospital) és cabdal. Mantenir els pacients lleus a domicili és una responsabilitat molt important, que hem d’exercir, en benefici d’una bona atenció d’aquells greus que precisen d’ingrés hospitalari; i ho hem de fer encara que no se n’adonin que el bon funcionament de l’hospital dependrà de la nostra bona actuació. Però, com sempre, segueix essent molt important acompanyar les persones perquè notin el suport, procurant abordar la seva angoixa; el tracte de proximitat i la professionalitat seran essencials.

    És humà que patim per la nostra pròpia salut; més encara ens pot fer patir que esdevinguem transmissors de la malaltia a familiars o amics. Cal que prenguem les mesures de protecció, raonables, sense exageracions innecessàries (que serien contraproduents pel futur); però també cal mantenir la serenitat i el criteri científic, tenint en compte el que sabem de la malaltia: propagació probablement ràpida i relativament fàcil, però amb molts casos lleus (es parla fins i tot d’afectacions del 60-70% de la població); també ens fa estar tranquils la que sembla baixa (i de poc risc) afectació dels menors d’edat i l’aparent manca de risc durant l’embaràs. Tot plegat en un marc de prudència per ser una situació nova. Però també ens hem de cuidar emocionalment; el treball en equip pot ser valuós en aquest sentit.

    Hem de ser proactius en la preservació (pacients i familiars) dels més fràgils (edat avançada i comorbiditat) que són els qui realment tenen risc de gravetat. L’organització del centre (augment d’atenció telefònica i domiciliària, evitar atencions innecessàries a la consulta…) i l’oblidada orientació comunitària ens hi haurien d’ajudar.

    Amb totes les mesures raonables de protecció que se’ns recomanin, hem d’atendre correctament a totes les persones; no podem deixar de realitzar, per por, exploracions necessàries no sols des del punt de vista tècnic sinó, sobretot, perquè les persones es sentin segures de la nostra actuació i no es vegin impulsades a consultar a altres serveis. A més de les mesures que ens recomanin les guies publicades, probablement serà prudent explorar per l’esquena (auscultació respiratòria per exemple) i evitar si no és necessària l’exploració de la faringe (seria raonable evitar-la si el pacient no consulta per odinofàgia, o en cas de fer-ho si no té, almenys 1 criteri de Centor). El curós rentat de mans (que pot ser amb aigua i sabó) després d’atendre a cada pacient hauria d’estar ben integrat a les nostres pautes professionals.

    I tot plegat ho hem de fer sabedores que, malgrat la pressió mediàtica i social, no podem oblidar a la resta de persones que segueixen patint per altres problemes de salut. Caldria passar pel sedàs d’aquest criteri algunes de les instruccions de reorganització dels centres de salut que rebem. Som professionalment responsables de donar resposta a l’epidèmia de coronavirus, però també a la resta de necessitats de la població.

    Aquesta és una columna publicada al Fòrum Català de l’Atenció Primària

  • Lliçons de la crisi general del Coronavirus

    És la crisi pel Coronavirus la que comporta una crisi econòmica o és que el capitalisme, que ja està en la seva fase inicial de crisi periòdica, aplica la «doctrina del xoc» per fer passar com a culpable un virus quan en realitat és una crisi general: econòmica, social i política de la globalització i del model financer?

    Què podem aprendre d’aquests fets per aprofitar per caminar cap un model social i econòmic més just i equitatiu, modulant el creixement i la globalització a una escala que defensi els drets de totes les persones?

    Amb aquesta «crisi» hem après que per la Salut els Sistemes Sanitaris Públics són millors que la iniciativa privada concertada, a més de la responsabilitat i implicació de totes les persones en la seva salut, les cures i la salut de la comunitat.

    Per llei, la prestació de serveis essencials a la ciutadania, sempre que es pugui, ha de ser pública. Jurídicament el Servei Nacional de Salut és l’establert a Espanya i per transferències a les comunitats autònomes, per la Llei General de Sanitat (1986) que integra tots els serveis sanitaris d’una comunitat en una organització única.

    Els components d’un sistema sanitari públic poden ser dirigits i controlats al 100% per òrgans derivats d’eleccions democràtiques. Encara que les diferències reals entre públic i privat també és un problema de governança i de democràcia real, ja que poden haver-hi empreses públiques que per manca de transparència i de governança democràtica funcionin com a privades dels interessos lucratius i/o de poder social d’uns quants (recordem tots els casos de corrupció).

    Els sistemes públics poden garantir la permanència, estabilitat i continuïtat dels serveis, cosa que no pot fer la iniciativa privada, on si no hi ha negoci directe o indirecte, no hi ha servei perquè poden tancar l’empresa. A més, la privada té una selecció de riscos.

    Els serveis públics de salut poden dedicar recursos a vigilància i promoció de la salut comunitària i prevenció de la malaltia, epidèmies, intoxicacions alimentàries, vigilància del medi i altres, d’una manera planificada i poblacional i no només d’atenció a la malaltia.
    Suposant igualtat de qualitat i d’eficiència, amb bona gestió, els públics són menys costosos econòmicament, ja que no hi ha beneficis pels accionistes ni directius.

    Els públics asseguren l’equitat, igualtat d’accés i de tracte igual per a tothom, d’acord amb la solidaritat impositiva. Dins del Sistema públic també els concertats amb els criteris i valors que haurien de signar els proveïdors de serveis de salut adscrits per concerts al SNS, si es demostra clarament la seva necessitat ineludible.

    Encara que el nostre sistema català és de provisió de serveis dual: uns de propietat de l’administració autonòmica (ICS), altres públics d’administracions com ajuntaments, diputacions o empreses públiques i altres concertats amb entitats «sense afany de lucre» o privats amb lucre. Com menys dispersió i tipologia jurídica dels proveïdors, menys costos de seguiment i avaluació, més transparència i major control públic. Cal anar pensant a recuperar al sector públic serveis ara externalitzats

    Com més unitaris i integrats són els serveis majors possibilitats d’ajustar-se a la planificació, de fer sinergies de serveis clínics, de continuïtat assistencial, de tenir serveis comuns mancomunats: de compres, sistemes de TIC integrats, de manteniments, etc. per tant més eficient i sostenible serà el sistema públic.

    La formació dels professionals, la gestió del coneixement i la recerca, poden ser planificades i finançades segons necessitats socials i de salut (no segons interessos particulars, corporatius i de negoci). Majors possibilitats de participació real i control per part dels ciutadans i dels professionals. Més governança democràtica i transparència.

  • A la recerca d’informació científica lliure de conflictes d’interès

    La bona pràctica de la medicina familiar i comunitària és difícil. De fet, tot i que gairebé ningú ho reconeix, és el lloc de treball més complex del sistema sanitari. Els pacients ens ho consulten tot, sense filtres. Sense límits. Tres, quatre, cinc motius de consulta per 10 (ara 12) minuts de visita.

    Ens cal saber abordar, resoldre o explicar problemes de totes les altres especialitats. I tenir agilitat mental per passar ràpidament d’un tema a un altre. Hem de saber-ne molt dels problemes de salut crònics freqüents com la HTA, la diabetis, la MPOC, el dolor crònic, el càncer, la depressió, l’artropatia degenerativa, la hiperplàsia de pròstata, la incontinència urinària, la demència, el reflux gastroesofàgic, la insuficiència cardíaca…

    També hem de saber-ne molt dels problemes aguts freqüents com el còlic nefrític, la gota, el refredat, la pneumònia, la lumbàlgia, l’ansietat, l’otitis, la conjuntivitis, les ferides, les cremades… A més, hem de saber fer infiltracions, sutures, controlar el tractament anticoagulant oral, recollir mostres vaginals, uretrals. Saber atendre emergències. Ressuscitació cardio-pulmonar. Codi infart. Codi ictus. Codi sepsis.

    Cal saber reconèixer la mort, manegar el final de la vida, les cures pal·liatives, ajudar a elaborar el dol. Contenció de problemes emocionals. Gestió de recursos socials. Molta farmacologia, dietètica, fisioteràpia. Saber de què van les medicines alternatives. Quines complicacions tenen les operacions quirúrgiques, els tractaments pel càncer, els biològics. Conèixer la legislació sobre la incapacitat laboral, la dependència, els certificats de salut, de defunció, ètica, deontologia, drets dels pacients. Segur que em deixo molts temes en el tinter.

    Els metges de família no podem parar d’estudiar, de llegir, de practicar, d’entrenar-nos, d’anar a cursos i a jornades. I com que no és possible llegir tot allò que es publica de totes les especialitats, ens calen fonts d’informació fiables i transparents que ens aportin l’estat dels coneixements i les recomanacions actualitzades sobre quina és la millor conducta a seguir al davant d’un problema de salut, després d’analitzar de forma objectiva els estudis de recerca disponibles. El nostre camp és tan extens que hem de confiar en els companys que aprofundeixen en un tema concret (els anomenats «experts») i que imparteixen cursos, elaboren guies per la pràctica clínica, parlen en els congressos i escriuen en les revistes de formació.

    Hi ha metges de família reconeguts com a experts en HTA, en diabetis, en insuficiència cardíaca, en vacunes, en malalties infeccioses, en salut mental, en MPOC, en osteoporosis… Sovint formen part de grups de treball de la CAMFiC (la societat científica que agrupa més de 4000 metges de família) i se’ls pot sentir en congressos i cursos o se’ls pot veure signant documents de bona pràctica, en nom propi o de la CAMFiC. Aquests haurien de ser els nostres referents.ç

    Fins aquí, tot va bé. Però quan entrem en el món de les recomanacions de diagnòstic i tractament comencen els problemes. No cal ser gaire despert per adonar-se’n que les empreses farmacèutiques, amb accionistes i ànim de lucre, volen augmentar dels seus guanys. I la manera d’aconseguir-ho és que moltes persones prenguin el seu medicament.

    Però aquest objectiu difícilment es pot aconseguir sense la complicitat dels metges, que som els qui el recomanem prendre. Per tant, les empreses farmacèutiques tenen en la nostra «formació» una de les seves grans estratègies de penetració en el mercat. I en els metges «experts» els seus principals instruments. Patrocinen jornades i cursos, editen documents sobre el tema que els interessa, es fan càrrec de les inscripcions a congressos i despeses de desplaçament, allotjament i menjar de ponents i assistents, i organitzen simposis on els ponents reben bones compensacions econòmiques per la seva intervenció.

    O financien estudis «de recerca» postcomercialització d’un medicament a través d’alguna fundació. Estudis que no són més que una estratègia comercial molt rentable: la fundació es capitalitza, l’investigador guanya punts pel seu currículum i retribució per la seva tasca i el laboratori aconsegueix introduir el seu fàrmac en una bona quantitat de pacients crònics i en el vademècum dels metges participants. Tot plegat acompanyat de notes de premsa perquè els mitjans facin publicitat, camuflada d’informació periodística.

    Les empreses farmacèutiques tenen ànim de lucre. El seu objectiu és vendre el seu medicament que, si no és de venda lliure, només el poden aconseguir influint en els metges, que som qui prescrivim. Ens poden influir directament, mitjançant els seus comercials, que expliquen els avantatges del nou/vell medicament o ens conviden a un curs, un congrés, un simposi, una presentació amb sopar inclòs on alguns «experts» ben triats impartiran la «formació» que ens manca. Tot això ben vestit amb una aura d’altruisme i col·laboració de la indústria amb el sistema
    sanitari i la formació de professionals, i avalat per les institucions acadèmiques, col·legials, científiques…

    Hi ha metges que no acceptem cap relació directa amb les empreses farmacèutiques. I, així i tot, poden influir-nos de manera indirecta, aconseguint, per exemple, que un grup d’experts que elabora una guia de bona pràctica, recomani el seu fàrmac. Influir sobre els influencers. A Catalunya, el 80% de l’atenció primària és gestionada per l’ICS. Podem imaginar que suposa per una empresa que el seu medicament aconsegueixi ser recomanat en una guia de l’ICS? La CAMFiC té uns 4000 socis. Podem imaginar que suposa que un medicament estigui avalat per una guia CAMFiC?

    Encara queda algú tan ingenu que cregui una empresa amb ànim de lucre destinarà un percentatge del seu pressupost a un fons perdut? Que patrocinaran una activitat que no els aporti benefici? Que convidaran un ponent que no sigui favorable als seus interessos?

    Personalment, quan una activitat de formació està patrocinada (si me n’assabento abans) m’abstinc d’anar-hi. Ho considero un acte publicitari. Llegeixo amb molta cura el programa i em fixo en quines persones i organitzacions ho avalen, i qui són els organitzadors i els ponents. I tots passen a la meva llista de «sospitosos de conflicte d’interès». De cara a la pràctica, tinc tres llistes: professionals/institucions de tota confiança (aplico allò que recomanen directament), professionals/institucions a descartar (no em crec mai el que diuen, per la seva clara vinculació amb la indústria) i professionals/institucions «sota sospita» (els patrocinats).

    Per una bona pràctica clínica, els metges de família necessitem informació clara, basada en els coneixements disponibles en el moment, sense interessos que l’esbiaixin. I hauríem de poder fiar-nos dels posicionaments que porten el segell de les nostres societats científiques. Necessitem saber que tot posicionament avalat per la CAMFiC/SEMFyC, sigui un document, una participació en un congrés, en un curs o qualsevol activitat de qualsevol dels nostres experts és honesta i està lliure de conflictes. Tant de bo puguin passar del llistat «sota sospita» al de tota confiança.

    Els conflictes, no n’hi ha prou declarar-los. El que val per ser referent de confiança, és no tenir-ne.