Just Deploy It!

Categoría: Opinió

  • Confinament desigual

    La nit dels Oscars va ser una absoluta bogeria. Paràsits guanyava el premi a la millor pel·lícula, entre d’altres. Per primera vegada una pel·lícula estrangera rep aquest premi. A hores d’ara moltes de vosaltres ja l’haureu vist. A les que no, us la recomanem, de debò.

    Fem referència a aquesta pel·lícula per la realitat que retrata. La majoria de les persones establim cercles d’amistats que són similars a nosaltres mateixes. I no ens referim a seguir al mateix equip de futbol, ni tan sols a treballar en el mateix lloc, sinó als cercles, a l’entorn, al nivell econòmic, i a la nostra realitat social. I això, ens condiciona les perspectives amb les quals mirem i entenem el món. Però algunes professions, com les nostres, ens ofereixen el privilegi de poder veure de molt a prop altres realitats.

    I això és el que ens ha portat a escriure aquestes línies. Des que va començar tota aquesta distopia pensem en les famílies de barris com Sant Ildefons o La Trini, en l’exveí del Raval, en els nens residents de centres, en els menors no acompanyats… en totes aquelles famílies tancades en els seus petis pisos, abarrotats de mobles perquè han de dormir tres persones en una mateixa habitació i altres tres al menjador. La realitat de la família pobra de Paràsits ens pot semblar ficció, o una realitat exagerada, però per desgràcia no ho és, ni a Espanya ni al món.

    Les mesures de confinament preses a raó de la pandèmia per la COVID 19 ens sembla que agreugen completament aquesta desigualtat ja existent. Si una família pot sortir a passejar la seva mascota, per què la família que viu amuntegada a casa seva no pot sortir a prendre l’aire? S’haurien de prendre les mesures que siguin necessàries, és clar, no parlem de no tenir en compte la situació de pandèmia, però sí que cal pensar que aquest confinament no ens tracta a totes per igual.

    I després està l’assumpte dels diners. Mirant les dades recentment publicades sobre la taxa d’incidència de la malaltia pel nou coronavirus a Catalunya, aquesta desigualtat es fa patent. Només si ens fixem a la ciutat de Barcelona, veiem que les taxes més altes d’infecció es concentren, majoritàriament, en els barris més precaris, els barris obrers, precisament allí on les famílies viuen amuntegades en pisos diminuts. Ens agradaria fixar-nos en dues realitats. N’hi ha més. Però n’exposarem dos. En primer lloc, és en aquests barris on viuen moltes de les persones que exerceixen tasques domèstiques o de cures, la majoria sense contracte, per la qual cosa no poden permetre’s deixar d’anar a treballar, perquè les mesures aprovades no contemplen ajudes per a elles. Estan altament exposades al contagi mentre viuen amuntegades. D’altra banda, hi viuen moltes de les persones que no poden teletreballar, que han perdut la seva feina, o han sofert expedients de regulació d’ocupació. Persones que s’han vist, de sobte, sense els pocs ingressos mensuals que tenien. Persones que no poden omplir la seva nevera per tres setmanes. Potser no poden omplir-la ni per a un sol dia i segur que tampoc poden acaparar rotllos de paper de WC perquè no tenen espai. En els dos casos és molt difícil, gairebé impossible, quedar-se a casa. Però és que quan es queden, a més, estan en més risc de contagi. I és que en contra del que molts han pregonat, aquesta pandèmia -i les seves mesures-, sí que entenen de classes socials.

    Les polítiques públiques tenen l’obligació de contemplar totes les realitats socials. Si al súper del barri han estat capaços de pensar a obrir de 9 h a 10 h només per a la gent gran quan tot està perfectament desinfectat de la nit anterior, per què les institucions no poden pensar en aquestes famílies sense ingressos, en els infrahabitatges, en els nens i nenes amuntegats o que simplement no tenen balcó? Per què no es permet als municipis establir normes específiques per barris o sectors que responguin a les necessitats reals de totes aquestes múltiples realitats? Sabem on viuen, els mapes ens indiquen on estan.

    La nostra proposta és passar de nou part de les competències als municipis. La política local sens dubte, té més clares les necessitats reals de la seva població. Establir normativa i retallades generalistes, que ja han començat, pel departament d’Ocupació, ni més ni menys, genera més desigualtat social. Equitat i repartiment de la riquesa, si us plau. Alleujar aquest confinament desigual pot marcar la diferència.

  • Atenció primària i coronavirus, un paper cabdal

    A la coneguda i reconeguda pressió assistencial de l’atenció primària, s’hi ha afegit ara la pandèmia del nou coronavirus. Encara que els grans titulars els ocupin els hospitals, les UCI i els serveis d’Urgències, el primer nivell assistencial no és aliè a la gran estocada que ha suposat l’epidèmia del COVID-19. Els professionals hem hagut de reinventar-nos ràpidament, molt sovint pel nostre propi compte, per a adaptar-nos a l’emergència sanitària, donar-hi resposta i continuar atenent la població amb el mateix nivell d’eficàcia que ho fem habitualment.

    Tot i el moment absolutament excepcional que vivim, les principals funcions de l’atenció primària segueixen sent les mateixes: el diagnòstic precoç, el tractament de les malalties i l’acompanyament durant les mateixes, i la prevenció i promoció de la salut entre la població.

    Així doncs, davant el COVID-19, seguim realitzant les mateixes funcions.

    • Prevenció: Expliquem les mesures d’aïllament, evitem que els pacients es desplacin als centres d’atenció primària (CAP) i fem seguiment telefònic i telemàtic dels nostres pacients, utilitzant en la majoria de casos els nostres telèfons particulars i els nostres ordinadors personals.
    • Diagnòstic precoç: Fem un seguiment telefònic intensiu per controlar els símptomes dels casos sospitosos o confirmats i detectar complicacions. Quan observem un cas que pot derivar en gravetat, visitem el pacient al CAP i el diagnostiquem, gràcies als companys de radiologia i a la nostra experiència professional, ja que no disposem dels test de diagnòstic que són imprescindibles perquè l’AP sigui resolutiva. A més, si és impossible el desplaçament del pacient al centre, el visitem al seu domicili.
    • Tractament: La resta de pacients que no estan afectats pel coronavirus ens continuen necessitant. Hem de seguir tractant-los i controlant les seves malalties. En el primer nivell assistencial tractem totes les patologies i no podem permetre que, degut a l’epidèmia del COVID-19, hi hagi pacients amb altres problemàtiques que empitjorin el seu estat de salut per desatenció. El seguiment telefònic, a nivell assistencial, és extremadament complex, perquè no disposem del nostre ull clínic i és molt més dificultós discriminar el que és greu del que no ho és. A més, en aquests moments no podem demanar exploracions complementàries, a excepció de les urgents.
    • Acompanyament: Som el referent de socialització de molts dels nostres pacients, especialment dels més grans, que es troben sols, confinats, que han perdut un ésser estimat en alguns casos i no s’han pogut acomiadar ni tenir el consol d’una simple abraçada.

    I no podem oblidar l’atenció pediàtrica. Encara que la població infantil sigui la menys exposada al risc perquè, afortunadament, la seva afectació pel coronavirus és molt menor, les famílies segueixen necessitant els seus pediatres. Per rebre assistència davant altres patologies, pels accidents domèstics que es poden produir arran del confinament, etc.

    Tot això ho hem fet sempre, ho continuem fent i hem de seguir fent-ho, per responsabilitat i pel dret a la salut de la ciutadania.

    El missatge #quedatacasa, efectiu i necessari, no treu que un acurat seguiment telefònic i presencial, en el moment precís, permet que els pacients arribin als hospitals amb la malaltia diagnosticada però no avançada, requerint tractament però no ventilació mecànica, el gran risc que tenim en el nostre sistema sanitari per la insuficiència de respiradors.

    Aquesta situació s’allargarà en el temps, no tornarem a la normalitat d’un dia per l’altre. Així doncs, necessitarem més temps i recursos per fer aquest seguiment dels nostres pacients.

    En aquest sentit, qualsevol reorganització de l’assistència sanitària durant aquesta epidèmia no ha d’obviar, en cap cas, la tasca essencial dels dispositius d’atenció primària. No s’han d’aprimar els equips amb l’objectiu de dotar de professionals altres dispositius i nivells assistencials, ja que els CAP ja es troben minvats pels professionals contagiats i aïllats -en gran mesura, degut a la insuficient provisió d’EPIs i a uns protocols de protecció a la baixa, fet que ha estat objecte de denúncia per part de Metges de Catalunya (MC)– i pels que presten assistència en altres punts, com les residències o els hotels. Seria un error estratègic que pagaríem molt car.

    Els equips d’atenció primària i els seus professionals han de romandre operatius per atendre la seva població. És així de simple.

    I com sempre, ens manquen recursos. Però això, a diferència d’una pandèmia, no és cap novetat en l’atenció primària.

    També podeu trobar aquest article al blog de Metges de Catalunya

  • Certeses en quarantena

    El tempo de la ciència no és el del periodisme ni el de les emergències sanitàries. La recerca científica és un procés metòdic i ordenat, en el qual és tan important la imaginació creativa (basada en l’observació experta) com el registre transparent de dades fiables, per a assegurar així la reproductibilitat. En la ciència no valen les dreceres ni solen ser bones les presses, que poden malmetre el treball i sovint condueixen a la casella de sortida. Els mitjans de comunicació i els ciutadans estan adonant-se de la importància de les dades per a resoldre les preguntes que planteja la pandèmia i que les respostes de la ciència tenen el seu tempo i porten el seu temps. En el seu confinament atent, molts s’adonen que el «vesteix-me a poc a poc, que tinc pressa» també val per a la recerca.

    No fan falta grans competències en estadística per a adonar-se que falten dades sobre la pandèmia, que molts –per incomplets– no són fiables i que els registres que no mesuren el mateix no són comparables. La taxa de letalitat de la malaltia (la proporció de pacients que moren entre els infectats), un dels principals indicadors de la gravetat de la infecció, és molt difícil d’estimar si els morts per la Covid-19 es comptabilitzen amb criteris diferents entre països i si no es coneix amb certesa el número d’infectats. Que això sigui així, fins i tot als països de la Unió Europea, pot resultar sorprenent, però la coordinació en situació d’emergència no s’improvisa. I la primera condició per a poder donar respostes científiques i sanitàries a la pandèmia és treballar amb dades fiables.

    «Test, test, test», urgia el director general de l’OMS, Tedros Adhanom, el 16 de març, perquè «no podem detenir aquesta pandèmia si no sabem qui està infectat». Els mitjans han anat donant compte en les últimes setmanes de les grans diferències entre països en l’aplicació d’aquesta recomanació i, per consegüent, de la falta de dades. Però també han anat informant sobre test fraudulents i d’escassa sensibilitat, de l’aprovació per la FDA d’un nou test que dóna resultats en cinc minuts, de les dificultats per a realitzar-los en alguns països i, en fi, dels dos tipus de test que fan falta. D’una banda, estan els diagnòstics, dels quals més es parla, per a identificar a les persones infectades; i, per un altre, els serològics, per a identificar als qui han desenvolupat anticossos per haver sofert la infecció, sigui com a malaltia més o menys greu o de manera asimptomàtica. Les dades d’aquests últims test seran necessaris per a saber el percentatge de població que ha desenvolupat immunitat i pot fer d’»escut humà» enfront de la propagació.

    No obstant això, moltes de les qüestions mèdiques i científiques relacionades amb la pandèmia, per no parlar de les econòmiques i socials, estan envoltades d’una gran incertesa. La Covid-19 està ensenyant al gran públic, entre altres coses, que el camí de la ciència va de la incertesa a la certesa, que no té una meta definitiva i que es recorre amb titubejos (les principals revistes científiques han publicat articles sobre la Covid-19 que després han hagut de retirar per falsos). I està mostrant també que aquesta incertesa té una cara més dramàtica quan cal prendre decisions i es cometen errors (l’editorial de Richard Horton en la revista The Lancet del 28 de març és demolidor contra els responsables del Servei de Salut britànic, el NHS que era la joia de la corona). La realitat de molts sistemes sanitaris és més crua del que se suposava i la capacitat de resposta científica és limitada, com s’està constatant als països que més han escamotejat recursos en sanitat i recerca. També s’està comprovant que no és fàcil implementar respostes globals basades en la intel·ligència artificial, el big-data i la ciència ciutadana. Hi ha qui parla ja de com fer front, de forma més universal i coordinada, a una segona ona de l’actual pandèmia o una nova pandèmia per un virus encara desconegut. Perquè la globalitat és precisament això.

  • De l’escassa anticipació dels polítics a la salut mental en temps de confinament

    Estem vivint un període de la història del Planeta Terra veritablement excepcional tot i que ja s’han donat altres pandèmies al llarg dels segles; potser la més notable la coneguda com Grip Espanyola, que malgrat el seu nom, es va originar als Estats Units i es va propagar a Europa arran del trasllat de tropes nord-americanes a Europa en el context de la Primera Guerra Mundial. En aquella ocasió, la grip va provocar entre 20 i 40 milions de morts i va suposar una gravíssima complicació a la ja situació precària generada pel conflicte mundial, que va finalitzar el novembre del 1918.

    Ara no hi ha una guerra mundial però sí conflictes «locals» en els que les grans potències del planeta intenten guanyar posicions favorables a les seves estratègies econòmiques i polítiques.

    Sembla que en aquest marc mundial es va impulsar la creació per part del Govern del Sr. Pedro Sánchez de la Oficina Nacional de Prospectiva y Estrategia de País a Largo Plazo, inspirada pel Sr. Ivan Redondo. Un fragment de la notícia que donava compte de la seva creació deia el següent: «Uno de los grandes defectos de la democracia es el cortoplacismo. En la frenética cotidianeidad de los gobiernos, lo urgente a menudo eclipsa a lo importante. Esto genera a su vez otros problemas como falta de pensamiento estratégico, de respuesta a la demanda de la sociedad, obsolescencia legislativa, oportunidades no aprovechadas o escasa anticipación, que están en la base de fenómenos como el cambio climático, el vaciamiento rural o la pérdida de relevancia económica para una nación».

    Grans paraules, grans propòsits. El text parla dels defectes de la democràcia, del «cortoplacismo» i la «escasa anticipación». Cert! Es sabia què estava passant a la Xina i malgrat això no es varen prendre les mesures anticipatòries pertinents. Aquí se’ns intentava tranquil·litzar dient-nos que es tractava d’un problema que afectava persones que vivien a milers de kilòmetres de distància però es varen obviar detalls inherents a la globalització i, més concretament, als enormes desplaçaments que milers i milers de persones fan cada dia, de manera que el que passa als antípodes avui ens afectarà demà a nosaltres mateixos.

    Hem tingut també notícia dels advertiments que diversos científics entre ells, el Professor Alex Arenas, director del Grup d’Investigació Alephsys Lab, que va desenvolupar un model matemàtic de propagació del virus. Segons va explicar en el programa Faqs de TV3, quan varen fer els primers advertiments cap administració els va escoltar, fins que els fets, la realitat, ja ha imposat el seu dramatisme.

    Ara ja s’estan adoptant les mesures adients, ja es tendeix a un confinament més rigorós i, per tant, tothom que no sigui estrictament necessari s’ha de quedar a casa. Totalment d’acord, però, com sempre, es fa necessari un plantejament més detallat, curós i, sobretot, que contempli altres variables. I vull referir-me a una d’aquestes variables: la salut mental.

    S’ordena el confinament «total» i es sancionen les persones que no el segueixen, d’acord. Es pretén evitar que els contactes pròxims entre els ciutadans contribueixin a propagar encara més el virus; però sabem, i se’ns repeteix una i mil vegades, que el contagi es produeix entre persones que no respecten la distància d’1,5 metres o bé a partir del contacte amb superfícies contaminades, per exemple, els panys de les portes o les baranes de les escales, per citar-ne algunes. Ara bé, si una persona surt a passejar sola i amb mascareta i evita contactar de manera pròxima amb altres ciutadans sembla clar que no podrà contagiar-se ni contagiar d’altres.

    I és aquí on, novament, no s’han considerat les variables de les persones que, per motius de la seva precària salut mental o bé perquè són grans, necessiten sortir al carrer ja sigui per reduir la tensió de la convivència intrafamiliar o bé per recordar-se a si mateixes que encara estan vives.

    S’ha parlat dels autistes, de com el confinament pot afectar la seva salut mental i com pot provocar agitacions o crisis que hauran de ser «ateses» pels mateixos familiars ja que, en els moments actuals, les urgències psiquiàtriques han passat a ser un tema secundari; però no s’ha esmentat res dels malalts que pateixen processos psicòtics, d’angoixa, de depressió, de bipolaritat, per citar-ne alguns. Per moltes d’aquestes persones els resulta indispensable poder sortir, «airejar-se», alliberar-se de les tensions i/o conflictes que es generen en les llars en un marc relacional d’acció-reacció que dóna lloc a bucles progressivament més greus.

    Fa pocs dies se li va plantejar aquest problema al Dr. Oriol Mitjà, reconegut expert en el tema de la Covid-19, i va respondre que, en efecte, a moltes de les persones afectades per problemes de salut mental els podria beneficiar poder passejar, gaudir de l’espai. Ara bé, el mateix Dr. Mitjà va afegir que si es permetia que certes persones poguessin sortir al carrer es corria el risc que també ho fessin d’altres que no seguissin les normes i precaucions que ordenen les autoritats sanitàries. També d’acord, som mediterranis i la disciplina i la responsabilitat socials no són el nostre fort. No obstant això, penso que de cara a l’estat de la salut mental de molts ciutadans, ara i a curt i mitjà termini, caldria implementar mesures que anessin en la direcció de prevenir crisis i/o episodis que també requeriran ser atesos. Recordant novament la intencionalitat de la Oficina Nacional de Prospectiva y Estrategia de País ens cal reivindicar l’Anticipació de crisis per problemes de salut mental en el marc de la pandèmia de la Covid-19.

  • En temps d’epidèmia, més atenció primària de salut

    Que els sistemes sanitaris tenen millors resultats en salut, en equitat i en costos quan tenen una atenció primària (APS) forta, és alhora sabut i ignorat. Ho podem veure en l’actual resposta sanitària a l’epidèmia, que ha posat en evidència que les afirmacions de què l’APS és l’eix del sistema era pura retòrica. Si passéssim un qüestionari a polítics i gestors sobre el paper de l’APS en la crisi del coronavirus, la resposta majoritària probablement s’acostaria al «no sap/no contesta».

    En efecte, l’APS no ha participat ni en la definició d’estratègies, ni en la planificació de recursos, ni en les mesures de prevenció, i molt secundàriament ho ha fet en els plans assistencials. Els seus professionals han estat els pitjor dotats de materials de protecció. És significatiu que de les quatre professionals sanitàries mortes fins ara per COVID-19, tres eren metges de família; la quarta era una infermera hospitalària. Les informacions dels mitjans i les declaracions dels responsables se centren contínuament en els hospitals, els serveis d’urgències o les UCI. En molt escasses ocasions es parla dels professionals que treballen en els CAP i en els domicilis, que són silenciats i invisibilitzats.

    En casos de pandèmia, l’atenció centrada en el pacient s’ha de substituir per una atenció centrada en la comunitat, perquè d’allò que s’esdevé en l’entorn comunitari en depèn el seu abast i el millor aprofitament dels recursos hospitalaris. Cal tenir present que el 80% dels casos són lleus, però identificar-los i aïllar-los és essencial per reduir la propagació de la infecció. Les persones afectades de caràcter greu i l’atenció intensiva no són els únics components de la resposta sanitària a la pandèmia: els contagis, els casos asimptomàtics, els casos lleus, les persones aïllades, les persones amb altres patologies i exposades a la infecció… tots estan fora dels hospitals i requereixen una atenció menys intensa però continuada, propera i efectiva.

    Ens ho recorden les entitats «primaristes» que en un comunicat reivindiquen la seva feina i expliquen com han adaptat l’activitat fent més atenció telefònica i telemàtica i a domicili. Aquests dies les administratives, les metgesses i les infermeres dels CAP estan fent un treball immens per mantenir l’atenció presencial de persones amb possible infecció per coronavirus, detectar i fer seguiment de casos probables, identificar els casos greus que necessiten atenció hospitalària, indicar proves diagnòstiques, informar a la població, contenir pors i angoixes… Tot sense oblidar els molts pacients que tenen altres malalties i que han de seguir sent atesos. Això és l’atenció comunitària, ràpidament infravalorada malgrat tenir una «Estratègia Nacional d’Atenció Primària i Comunitària (ENAPISC)» que només opera en el paper o en les declaracions públiques.

    A diferència de molts països, el nostre sistema sanitari té una forta infraestructura de serveis d’atenció primària repartits per tot el territori. Només a Catalunya hi ha 437 CAP, més de 600 consultoris locals, 28 CUAPs, i més de 20.000 professionals. Aquests estan immersos en la comunitat, tenen àmplia informació de les condicions de salut de les persones, i un bon coneixement de les formes de viure i dels recursos de cada comunitat. És un capital que de manera equivocada s’ha considerat secundari en l’estratègia contra el coronavirus. Això es va fer palès ja a l’inici de la crisi quan el Departament de Salut va recomanar anar als hospitals en cas de símptomes respiratoris i va situar el 061 i el SEM com a referents tant per donar informació com per a la realització dels tests diagnòstics. Ràpidament es va reforçar el servei del 061, fet que no va impedir la seva saturació i, posteriorment, també la del telèfon per emergències 112.

    Recentment, i dins les recomanacions per fer front a la pandèmia a nivell mundial, el director general de l’OMS, Tedros Adhanom Ghebreyesus, afirma que la millor defensa enfront del COVID-19 és invertir en formació i en APS. Des d’altres camps es recorda que en temps d’epidèmia, la desatenció de malalts per altres causes poden causar tants o més morts que els produïts pel mateix virus, com va passar amb l’Ebola, segons s’afirma en un article al BJGP, a la vegada que recorden que «l’accés adequat a l’APS és essencial en emergències sanitàries i la seva infraestructura és crucial per a la contenció».

    Mereix una atenció especial l’article d’uns metges italians publicat al NEJM del qual es fa ressò Sergio Minué. Els autors fan unes valuoses reflexions sobre l’experiència al seu país i diuen: «Aquest desastre es podia haver evitat amb un desplegament massiu de serveis ambulatoris. La solució a la pandèmia precisa serveis per a tota la població, no només per als hospitals». Els mateixos autors adverteixen que els hospitals poden ser els principals portadors de COVID-19 perquè estan plens de pacients infectats que faciliten la transmissió a altres pacients, professionals i els seus contactes. De manera que la mateixa activitat hospitalària pot haver estat una de les causes de l’elevada mortalitat que està patint el país. La potenciació de l’atenció domiciliària i dels dispositius mòbils per atendre casos lleus i moderats és la millor opció perquè s’eviten moviments innecessaris, i, per tant, nous contagis, i redueixen la pressió sobre els hospitals que es poden centrar en els casos de major gravetat.

    Contràriament a les recomanacions, en algunes comunitats autònomes s’estan tancant centres de salut i traslladant els seus professionals a hospitals. La Societat Espanyola de Medicina Familiar i Comunitària (SEMFyC) ha emès un comunicat en el qual s’oposa al tancament dels centres de salut i insisteix en què els hospitals assoleixen la màxima eficiència quan únicament hi arriben els pacients que els necessiten. Per això és imprescindible que prèviament hagin estat avaluats pels professionals d’atenció primària i atenció continuada. Les actuacions d’aquests serveis són moltes, com descriu Pilar Astier, qui considera que d’aquesta crisi l’APS n’ha de sortir reforçada i que en la seva cartera de serveis s’ha d’incloure el control de pandèmies i la resposta a catàstrofes perquè serà el model més eficient per a aquestes tasques i també per proporcionar quotidianament una atenció més humanitzada, propera i disponible al llarg del temps.

    Cal esperar que a casa nostra no es tanquin CAPs, sinó que es potenciïn, com s’ha començat a fer a Barcelona, on obriran els caps de setmana i donaran assistència a residències i hotels. Ha estat una petició de sectors de professionals d’APS que, malgrat la sobrecàrrega de treball, entenen el seu paper en aquests moments de crisi. Cal estendre i aprofundir en aquest sentit i proporcionar els materials i el personal necessaris així com garantir les mesures de protecció adients que fins ara han estat del tot insuficients.

    Per poder fer les tasques assistencials és precís reduir el gruix de les tasques administratives, en especial les que es requereixen per justificar l’absència del treball, sigui per malaltia o per aïllament, que recauen en les metgesses d’APS: els parts d’incapacitat laboral i els parts de confirmació ocupen més del 50% de l’activitat diària. És incomprensible que en un moment de necessitats extraordinàries, amb una part important de les plantilles dels equips inactiva per malaltia o per aïllament, no s’hagi donat una solució al tema burocràtic. En una nota conjunta, el Consell de Col·legis de Metges de Catalunya i la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària insten a suspendre els tràmits administratius de baixes laborals i comunicats de confirmació fins a la resolució de l’actual crisi i plantegen que les baixes laborals siguin autodeclarades.

    No podem perdre de vista que, de la mateixa manera que existeixen molts dubtes i molta incertesa sobre quines són les millors mesures socials (aïllaments, graus de confinament, paralització de l’activitat escolar, laboral, cultural…) per afrontar l’epidèmia, és innegable que es disposa de forta evidència sobre el paper dels sistemes sanitaris en la mortalitat global. En molt diversos sistemes i països s’observa que el grau de desenvolupament de l’APS és un dels factors reductors de mortalitat. Per això, i per al que queda d’epidèmia, hem de reclamar canvis en l’estratègia que donin més importància a les actuacions comunitàries ancorades en els centres i professionals de l’APS. Pel bé de la població, en temps d’epidèmia, l’APS és més necessària que mai.

  • El sentit comú no es difon tan ràpid com el COVID19

    Polítics, experts en epidemiologia, infeccions, organització de serveis, economia, sociologia i altres branques del coneixement ens aclaparen amb dades, informacions, opinions i vaticinis sobre el passat, el present i les conseqüències de la pandèmia. Estem immersos en un enorme magma informatiu que sembla esforçar-se a intentar potenciar les pors i el pànic individual i col·lectiu. El que es tradueix per un costat en comportaments gairebé obsessius i fins i tot fetitxistes i per un altre, menys freqüent, en conductes picaresques que en alguns casos intenten treure profit, fins i tot criminalment, de la situació. Malgrat tot escassegen les anàlisis i reflexions que ens proporcionin informacions útils si més no fora per ajudar-nos a elaborar una resposta serena. En aquestes circumstàncies és difícil aspirar a una altra cosa. Perquè no és raonable esperar respostes o explicacions totalment encertades, una altra cosa és que siguin versemblants, en un període tan breu de temps.

    Si fóssim capaços d’analitzar l’excés de mortalitat atribuïble a la infecció pel COVID19 ens podríem fer una idea més encertada de l’impacte real del problema en comparar les defuncions per totes les causes esdevingudes en les darreres setmanes amb els mateixos períodes d’una sèrie de tres o quatre anys anteriors. Una informació que no s’ha proporcionat, malgrat sembla que es recull en els sistemes de vigilància de la grip o de les onades de calor o de fred i que, en darrer cas, en disposen els mateixos serveis funeraris municipals.

    En qualsevol cas, l’allau de dades a què estem exposats, provinents dels mitjans de comunicació, dels organismes competents, dels investigadors i d’altres persones, no disminueix la sensació d’incertesa i, amb ella, de la preocupació social, de la por i fins tot d’algunes situacions puntuals de pànic.

    Potser si es tinguessin en consideració els següents requeriments, ens podríem beneficiar més de l’atenció prestada a tot el que ens expliquen els mitjans, per exemple,

    1. Reconèixer de forma explícita les llacunes de coneixement pròpies d’una situació epidemiològica i clínica protagonitzada per un suposadament nou agent infecciós.
    2. Aportar, amb les limitacions apuntades a l’apartat anterior, propostes de canvi possible de la situació passada i actual a diferents nivells i sectors polítics, econòmics i socials que ens permetin afrontar en millors condicions futurs problemes en l’àmbit del benestar i la qualitat de vida tant de forma individual com col·lectiva.
    3. Evitar les crítiques destructives sobre els errors comesos, centrades majoritàriament a afirmar que es podrien haver evitat. Els experts en critiques «a toro passat» proliferen com els bolets a la tardor.
    4. Considerar detingudament els condicionants de tota mena que influeixen sobre les dades i les informacions i no establir comparacions i deduir conclusions a partir de bases incorrectes.

    El volum d’informacions i el «soroll» generat pels problemes de la pandèmia, tant els propis de la infecció com els derivats de les mesures instaurades fa difícil navegar amb seny en una mar agitada, a més, per les tensions territorials i partidistes, però sembla imprescindible injectar a l’àgora pública altes dosis de sentit comú, de racionalitat i visió positiva i de futur.

    Hem de ser capaços de valorar objectivament les mesures actuals i futures dissenyades per lluitar contra el COVID19 per evitar un doble risc: agreujar les conseqüències de la pandèmia d’avui i, al mateix temps, no generar les condicions necessàries per poder abordar amb millors capacitats de resiliència i sentit comú situacions similars que es poden donar a mitjà i llarg termini.

  • Sobre el patiment psíquic: excepcions de la quarantena

    Escric aquestes línies perquè estic preocupada pels drets dels nens i nenes (de qualsevol tipus d’identitat, orientació sexual i gènere) durant el període de quarantena. Igual que es van regular excepcions com la d’anar a la perruqueria (que després va ser rectificada), m’agradaria parlar d’algunes de les excepcions al confinament.

    Entenc la consigna «Queda’t a casa» i l’acato, però m’agradaria que les excepcions estiguessin més regulades per a protegir millor els col·lectius més vulnerables. Ja es comença a sentir que les persones diabètiques podran sortir al carrer acompanyades (amb prescripció mèdica). Les indicacions, per exemple, de Protecció Civil a Catalunya són molt clares i espero que estiguin arribant a tota la població. Un exemple: el passat dijous, el CECAT (Centre d’Emergències de Catalunya) va recollir i respondre 44 preguntes sobre mobilitat. Una d’elles, que encara que no especificava l’edat, afecta també a la infància: es decretava que les persones amb discapacitat o TEA poden sortir «si és imprescindible fer-ho».

    No voldria estendre’m en argumentacions, així que resumiré dient que per tal que la població en general, i especialment la infància, puguin passar la quarantena amb el menor «patiment psíquic» possible, les excepcions de quarantena s’haurien de revisar. I és que encara estem molt lluny del model que, per exemple, s’aplica a França.

    francesa anònima resident al sud de França. Document descarregable en les pàgines oficials de Govern Francès.

    L’últim supòsit de l’exemple francès fa referència a activitat física de persones i també parla dels animals de companyia. Bé, no sé com escriure això sense sonar descortès, però entenen la persona com a individu que va dels 0 als 99+ anys. És a dir, la infància a França pot sortir al carrer a prop del seu domicili, al que entenc jo que és estirar les cames, veure la llum de el sol, no tocar res i tornar a casa. Disculpin que m’hagi allunyat de el to o el registre formal de la carta per uns moments, però crec que de vegades ens entenem millor sense tant encotillament.

    No tinc fills. Treballo en una escola i coordino, juntament amb l’equip, l’atenció a la diversitat de centre amb els recursos que tenim. En les CAD (Comissió d’Atenció a la Diversitat) vam intentar establir prioritats per atendre les necessitats pedagògiques de l’alumnat. En cas de detectar possibles situacions susceptibles a ser tractades en la Comissió Social de centre, els fem arribar la informació i ens coordinem en allò necessari. Per la meva feina, estic al corrent dels punts que la Comissió Social considera que m’ha de transmetre dins dels límits de la confidencialitat.

    Tot això per explicar el que molts ja saben: algunes de les llars espanyoles podrien no ser exactament el lloc per estar reclosos tant de temps. A més, segons el meu parer, si les comunicacions no es donen amb la rigorositat pedagògica, científica, matemàtica i ètica adequades, entenent la diversitat del públic al qual ens dirigim, i avaluant com està sent interpretat el missatge, estarem ajudant a crear en l’imaginari col·lectiu un monstre de pel·lícula de ciència ficció.

    Algunes llars poden no ser bon indret per estar reclosos tant de temps. Si no ens comuniquem amb rigorositat, crearem en l’imaginari col·lectiu un monstre de pel·lícula de ciència ficció

    Disculpin, però aquest virus es regeix per les lleis d’aquest planeta i es vencerà amb el coneixement científic adequat, les simulacions en superordinadors que facin falta i el confinament, que ja és innegable, de la població. I, finalment, però no per això menys important, una cosa que no puc expressar sense emocionar-me: la inestimable tasca d’un servei sanitari que sempre havia d’haver estat públic, sense retallades, i de cadascuna de les individualitats que el conformen.

    Segons el meu parer, són les individualitats que actuen pel bé comú les que fan que els sistemes no s’ensorrin. Així que espero que el sistema ens tracti bé a tots i cadascun dels individus que el conformem, cuidant amb especial interès els menors d’edat, que són un dels col·lectius més indefensos, ja que tenen menys capacitat de fer arribar la seva veu a l’Estat.

    Per no estendre’m en d’altres punts, i entre moltes altres coses, sol·licitaria que dins de l’excepcionalitat es tingués en consideració alguna mesura per garantir el mínim sofriment psíquic a la població en general amb especial atenció a la infància. També s’hauria de tenir en compte la salut dels ciutadans en l’accepció que recull l’OMS i preveure un possible augment en la demanda dels anomenats serveis de salut mental i altres serveis que reportin benestar.

  • Les mancances de recursos sanitaris a les residències vénen de lluny

    Temps hi haurà per analitzar, debatre i proposar solucions a la realitat que hi ha darrere d’aquests fets. El tema ve de lluny i fins i tot abans de la crisi del 2008, que va significar retallades en la despesa social i congelació en els recursos destinats als centres residencials.

    Històricament les administracions van deixar l’atenció a persones grans, en gran part en mans del sector privat. Amb força retard van destinar recursos tant en la construcció de centres com en l’ampliació de serveis, en especial d’atenció domiciliària. Però en qualsevol cas, l’atenció a la gent gran ingressada en centres no ha assolit al nivell adequat si ho comparem amb els de l’atenció sanitària especialitzada.

    Cal esmentar la Llei de Dependència aprovada pel Govern Zapatero que va posar a dalt de tot de l’agenda política l’atenció a la gent gran, en especial als dependents. Però la llei va néixer sense un programa clar de finançament i les conseqüències de la crisi del 2008 encara han fet més difícil la seva real aplicació.

    En qualsevol cas hi ha un problema cultural de fons, el valor de la cura o atenció a la gent vulnerable que necessita suport. La cura no és un valor plenament assumit per la societat i és poc atractiu per la gent jove que busca feina, perquè es poc reconegut per la societat en el seu conjunt.

    Aquests dies estan apareixent dubtes sobre l’atenció sanitària en les residències. Cal valorar-ho des d’una perspectiva ampla. Des de fa molts anys nombroses veus qualificades han insistit en la necessitat d’integració en una sola conselleria (o ministeri) els serveis sanitaris i socials pels avantatges que representa per als dos sectors. Alguns països europeus ja treballen d’aquesta manera. Aquesta separació distorsiona i fragmenta l’aproximació a l’atenció a la gent gran medicalitzant temes que són socials i proveint una atenció sanitària de segon nivell a les persones vulnerables.

    A més, els professionals, metges, infermeres i auxiliars que treballen en el sector assistencial estan mal retribuïts i de manera inferior al sector salut. Tot plegat, fa que prefereixen treballar en hospitals o centre d’atenció primària i inclús en el cas del personal auxiliar en altres sectors, com per exemple, en el turístic durant els estius. Això implica una gran rotació en les plantilles, absentismes laboral elevat i per tant no poder consolidar equips estables de professionals i també treballar amb certa freqüència per sota de la plantilla necessària.

    L’atenció sanitària en les residències no està prou ben resolta. Hi ha algunes iniciatives en funcionament però de manera general no es disposa d’un sistema coherent i potent d’atenció sanitària. En general es basa en un sistema d’atenció de salut paral·lel en què l’atenció de salut de les persones ingressades en residències no forma part de les tasques de l’atenció primària.

    Tot i que les administracions han desenvolupat alguns programes d’avaluació de la qualitat, d’inspecció, aquests han estat dirigits més a evitar greus errors o males pràctiques que a fomentar una atenció de veritable qualitat i a la vegada ha estat condicionat per una certa mala consciència pel deficient finançament de les residències amb concerts o contractes públics.

    Com a conclusió. Resumeixo algunes idees sobre les quals caldrà reflexionar, no en caràcter exclusiu, ni definitiu.

    1. Estendre i consolidar els valor de la cura a les persones dependents com un valor per a tota la societat
    2. Integrar els serveis socials i sanitaris en una sola departament i a partir d’aquí fer un plantejament integral sanitari i social a les persones grans
    3. Consolidar un sistema d’atenció sanitària a totes les residències, publiques o privades, mitjançant d’equips especialitats o dels professionals dels Centres d’atenció primària.
    4. Seguir potenciant els sistemes d’avaluació i acreditació per part de l’administració en el centre propis o concertats amb horitzons ambiciosos. I promoure l’extensió dels mateixos sistemes en el sector privat
    5. Incrementar les inversions per part de les administracions per augmentar el paper del sector públic. Els equipaments públics haurien de ser majoritaris en el sector com a plasmació del compromís clar de les administracions en la cura de la gent gran. Possiblement caldria mobilitzar recursos financers privats però quins costos financers no haurien de ser superiors al cost del deute públic.
    6. Augmentar el finançament que permeti la millora les remuneracions dels professionals per raons de justícia i també com a imperiosa necessitat per consolidar equips professionals que fossin una de les garanties de treball de qualitat. Caldrà ser una mica valent en les prioritats. Amb no gaires recursos addicionals l’impacte podria ser molt elevat.

    Per la societat del segle XXI no hauria de permetre una atenció deficient als nostres avis i àvies.

  • L’Atenció Primària, útil i necessària per a combatre el COVID-19

    Fa uns anys la Marea Blanca i altres col·lectius van recollir més de 70.000 signatures per a potenciar l’atenció primària, molt aprimada en els últims anys, entre altres qüestions, per les retallades sanitàries i també perquè el model publico/privat català ha prioritzat l’hospitalocentrisme, deixant l’atenció primària en un estat precari, tot i que els professionals l’han dignificat.

    En els últims anys han perdut milers de professionals, per diferents raons, fonamentalment per les retallades implementades pels últims governs de la Generalitat. Altres, fugen a centres privats, a altres països, a altres comunitats autònomes i a hospitals. Així passa amb els pediatres i altres professionals a causa d’una precarietat galopant a la sanitat pública. Hi ha gairebé un 40% de personal contractat i amb salaris miserables.

    Ara que la pandèmia del COVID-19 està fent estralls, les autoritats catalanes i espanyoles estan sobrepassades. S’ha trigat a prendre mesures prou dràstiques per a protegir a la població i la falta de personal sanitari és palpable. Ho portem denunciant des de fa anys, des dels moviments socials, des del carrer, des de la Marea Blanca de Catalunya i les diferents plataformes del territori.

    Veiem cada dia que els hospitals no donen abast, es menysprea l’atenció primària que podria fer de dic de contenció, però no el pot fer per falta de mitjans, materials i personal. La intervenció de la sanitat privada s’ha fet molt tard i han esperat que la pandèmia s’estengui per a intervenir-la.
    Un altre dels temes preocupants és la picabaralla entre la Generalitat i el Govern central per la pèrdua de competències i la centralització de les decisions, deixant a les comunitats autònomes en mers òrgans de gestió.

    Així s’ha vist en la falta de màscares, bates, i altres materials necessaris com està passant a alguns CAP del Baix Vallès. Aquesta situació és insostenible, no podem deixar als professionals sense protecció, hi ha molts en quarantena i altres infectats. Els centres sanitaris envien informació de les limitacions i dificultats que estan afrontant, sense que les autoritats facin tot el que es necessita.

    L’atenció primària ha de ser porta d’entrada al sistema públic de sanitat perquè és la més pròxima a la ciutadania, la que detecta la malaltia, que realitza el seguiment, és la sanitat comunitària i preventiva. A més, el paper de l’atenció primària és crucial en aquests moments per a la detecció dels símptomes i la malaltia, i per a evitar l’expansió de la pandèmia.

    Ens arriben notícies del tancament d’alguns centres per falta de personal per contagis i quarantenes. Perquè l’atenció primària està passant a un segon pla com més la necessitem, amb la crisi sanitària més important de la nostra història recent? La consellera Alba Verges sempre ha dit que el sistema sanitari se sosté per una atenció primària forta, però perquè no li estan donant la rellevància que diu tenir?
    Els sanitaris d’atenció primària de la sanitat pública, per tant, no estan sent prou valorats, ni la seva funció sostinguda. D’aquí que hi hagi tantes sol·licituds de personal sanitari per a anar-se’n a altres països o regions de l’estat. El primer nivell del sistema sanitari, l’atenció primària pública, ha de ser potenciat i cuidat, fent possible la reversió de totes les retallades als quals està sent sotmès any rere any.

    No es pot maltractar l’atenció primària com s’està fent per part dels Governs. Exigim la seva potenciació, més recursos de tota mena, protecció, augment de plantilles i que se la tingui més en compte en l’actual pandèmia sanitària que patim.

    Una sanitat pública que no sigui primarista no podrà fer front als reptes necessaris de la societat actual en matèria de salut en un sentit ampli. Després d’aquesta pandèmia caldrà continuar lluitant per un sistema públic 100×100, universal i equitatiu.

  • Protocols que canvien segons el material que no tenim

    «Tenemos en marcha una epidemia de coronavirus, fíjate que notícia acabo de dar…» Així començava el cap mèdic del Consorci Mar Parc de Salut de Barcelona, una Sessió informativa sobre Covid-19 a la Sala Marull de l’Hospital del Mar el 2 de Març de 2020.

    Han passat 25 dies des de llavors i la successió de canvis de directrius, de circuits, de protocols, d’instruccions ha estat constant i no ha fet més que incrementar la confusió ja existent deguda a l’excepcionalitat del moment.

    El pitjor no són els constants canvis en si, si no la sensació que aquests canvis es produeixen, més que per necessitats epidemiològiques i amb base científica, per adaptar-se a l’existència o no de materials i d’equips de protecció adequats. No sembla lògic que en un inici, per a mantenir un contacte amb un pacient infectat fóra necessària aquesta escrupolosa indumentària i actualment davant una exposició de curta durada amb uns guants senzills i una simple màscara quirúrgica ja tinguem suficient.

    En aquest context de mancances, apuntar una de les poques notícies positives que puc extreure de tota aquesta situació. La quantitat d’iniciatives que han sorgit des de persones, que de forma totalment desinteressada, han posat a disposició del bé comú els seus recursos i el seu temps, és certament encomiable. Allà on no arriba la desastrosa gestió de les administracions, arriben els i les ciutadanes organitzades. Pantalles protectores, màscares, peces per a respiradors, ulleres… un gran nombre d’equipaments i materials, gràcies a la cessió altruista d’anònims de les seves màquines d’impressió 3D. Gallina de Piel! Només el poble salva al poble!

    La constant adaptació de protocols també ha modificat els criteris per confinament de les treballadores que han tingut contacte amb positius confirmats. Si en un inici aquest contacte suposava 14 dies de quarantena, avui dia, primer s’ha d’avaluar el grau d’exposició amb el Covid-19, i en funció d’aquest es decidirà si es pot continuar treballant, o si s’ha d’estar en aïllament 7 dies. Si no apareixen símptomes en aquest temps ja ets apte per continuar treballant. Recordo com en un moment de la sessió informativa de la Sala Marull, es va comentar que si bé amb 14 dies de confinament era suficient per a veure si es manifestaven símptomes o donar positiu, hi havia constància de casos en els quals aquests havien aparegut posteriorment al cap de 14 dies. Doncs bé, en aquests moments hem reduït el tancament a la meitat, 7 dies. Tot i aquesta dràstica reducció, és freqüent veure companyes doblant torns i fent jornades extraordinàries per sobre del màxim ordinari.

    Una altra de les principals preocupacions és la falta d’espais adequats per atendre aquells pacients més crítics. El president de la Societat Catalana de Medicina Intensiva i Crítica, i Cap de Medicina Intensiva de l’Hospital del Mar afirmava fa pocs dies, que l’objectiu era triplicar la capacitat actual d’assumir pacients crítics, augmentant de 600 a 1800 els llits per aquests pacients arreu del territori. A l’Hospital de la Mar ja s’han habilitat nous espais de característiques similars a l’UCI, passant de 18 llits a 60. «L’ampliació ha estat possible gràcies a l’habilitació com a box de cures intensives de 9 dels quiròfans de l’Hospital del Mar, tots amb capacitat per a dos pacients excepte un d’ells, que és triple. D’aquesta manera, tant el Servei de Medicina Intensiva, com la unitat de semicrítics i la de reanimació postquirúrgica i, ara, els quiròfans, es converteixen en àrees per a pacients crítics amb COVID-19. L’URPA es manté com a UCI per a pacients d’altres patologies» Així mateix, s’han adaptat 7 unitats només per acollir pacients amb Covid-19.

    Totes les adaptacions constants dels protocols es basen en les instruccions del Departament de Salut, concretament del seu Director, Adrià Comella. M’estalviaré de qualificar aquesta instrucció i en concret el seu paràgraf cinquè, en el que ve a dir que per sobre de la conciliació de la vida laboral i professional, del dret al descans, i el més preocupant, de la seguretat en el treball, està la protecció de la Salut Pública. Al marge de la indecència d’aquestes paraules, no és un problema per la salut pública que les treballadores sanitàries estem altament exposades i sense equips de protecció necessaris? Tenim un munt (17%) de raons per pensar que sí que ho és.

    Sóc conscient que la magnitud d’aquesta epidèmia potser era difícil de preveure. Però el que també tinc clar és que la falta de previsió i l’excés de tranquil·litat amb el que s’ha actuat fins que ens ha desbordat, ha tingut alguna cosa a veure en la poca efectivitat a l’hora d’aconseguir els recursos suficients per a protegir a les treballadores, i disposar dels mitjans necessaris per a evitar un possible col·lapse del sistema, en el que potser caldrà prendre decisions molt complicades.

    Un important especialista en medicina preventiva i epidemiologia, i assessor del Departament de Salut, afirmava fa poc més d’un mes i mig que «la possibilitat de contraure la malaltia del coronavirus a Catalunya era zero». Per les mateixes dates, el Secretari de Salut Pública del Departament de Salut declarava, «aquí el coronavirus, donat el nostre sistema sanitari, difícilment es podria convertir en un problema de salut pública». Donat el nostre Sistema de Salut? Quin Sistema de Salut? El que està basat en un model mercantilista i privatitzador pràcticament des dels seus orígens? O el que en els anys de crisi ha perdut uns 2000 llits i tants o més professionals? Potser aquell en què només s’inverteix un 4,6% del PIB de Catalunya, respecte al 7,5 de la mitjana de la Unió Europea? Un sistema que disposa de 3,4 llits per cada 1000 habitants respecte als 5 de la UE? Un sistema que fa que les pitjors xifres en llistes d’espera siguin amb diferència en aquesta comunitat autònoma? Un sistema que avui dia provoca que el 17% del total de la població infectada per Covid-19 siguin professionals sanitaris, respecte al 12% de la mitjana espanyola.

    El que hem de fer, és canviar de sistema i per fer-ho li hem de donar la volta 180 graus al model actual. Aquest ha de ser totalment públic, que deixi de regir-se per criteris econòmics, que s’expressa constantment en termes d’estalvi, de benefici, despesa… la inversió en salut pública és invertir en la qualitat de vida dels teus ciutadans. S’ha d’apostar de forma determinada per l’atenció primària i comunitària, per la recerca i perquè no, per una farmàcia 100% pública, per deixar d’estar d’una vegada per totes, constantment extorsionats pels grans laboratoris farmacèutics i per multinacionals de tecnologia sanitària. Malauradament, no sembla que els nostres dirigents tinguin la voluntat ni el valor de dur a terme polítiques orientades en aquest sentit.

    Haurem de ser les treballadores i usuàries de la sanitat pública les que un cop recobrem la normalitat ens hàgim d’organitzar i mobilitzar per a forçar que les decisions que es prenguin vagin encaminades en la direcció adequada. No sols per a defensar un sistema públic de salut com el descrit, també per a evitar que la crisi econòmica que es preveu a causa de l’epidèmia, no la tornem a pagar les classes populars. Ja hi ha alguna iniciativa que està treballant per a afrontar les amenaces a la subsistència dels més desprotegits, tant en el «durant» com en el «després». Caldrà donar resposta al més que segur atac als nostres drets i llibertats, que l’stablishment ja ens deu tenir preparat.