Just Deploy It!

Categoría: Recerca

  • Receptar exercici físic: una assignatura pendent en un país amb un 25% de persones amb obesitat o sobrepès

    Tots tenim molt clara la idea que practicar esport o exercici físic amb freqüència és un hàbit saludable. No és només una percepció generalitzada, aquesta idea està sostinguda per multitud d’estudis que mostren que la realització d’exercici físic quotidià pot resultar beneficiós no només per a la salut física, sinó també per la psíquica i social. A més d’augmentar l’esperança de vida, disminuir el risc de patir malalties cardiovasculars, obesitat, diferents tipus de càncer i diabetis (entre moltes altres malalties), l’exercici físic disminueix el risc de patir trastorns de l’ànim (depressió, ansietat …) i pot fomentar la creació de vincles socials amb altres persones de la comunitat. Tot això amb un risc mínim d’efectes adversos.

    No es tracta només que l’exercici físic disminueixi el risc de múltiples malalties entre la població sana, també millora la salut de persones afectades per diverses malalties que van des del sobrepès o l’obesitat, passant pel càncer, fins a l’ansietat o la depressió. Així, per exemple, s’ha vist que la pràctica d’exercici millora el pronòstic en els tractaments d’ansietat i depressió. A més, també disminueix el nombre d’hospitalitzacions i millora el pronòstic de pacients afectats per diferents tipus de càncer.

    Entre els nombrosos estudis que mostren els beneficis de l’exercici físic, es troba un metanàlisi que recull els resultats de 33 assaigs clínics controlats realitzats sobre 2.659 supervivents de càncer de mama. Comparades amb el grup control, les dones que realitzaven exercici físic tenien una qualitat de vida significativament millor, especialment en la seva salut mental, així com una millor sensació de benestar, tant en l’àmbit emocional com social. D’altra banda, tenien major força muscular i una millor composició corporal (percentatges de greix, múscul, ossos i aigua en el cos humà).

    Si els beneficis de l’exercici físic es poguessin concentrar en un fàrmac, el seu èxit a tot el món seria descomunal, seria un supervendes. No obstant això, el paper de l’exercici físic en les consultes dels metges és secundari, en el millor dels casos, o irrellevant, en el pitjor. L’absoluta majoria dels tractaments mèdics se centren en la prescripció de fàrmacs ràpids i còmodes. És complicat anar molt més enllà, considerant els factors socioeconòmics dels pacients, perquè el mateix sistema de consulta mèdica d’Atenció Primària de 5-10 minuts per pacient obstaculitza amb força l’aplicació de mesures terapèutiques més complexes.

    A més, com explica Raquel Blasco, metgessa especialista en Medicina Interna i Experta en Medicina Esportiva, «els metges no solen estar formats per receptar exercici físic. Les recomanacions generals al pacient com ‘faci vostè exercici físic’ o ‘camini 10.000 passos al dia’ han demostrat ser inútils. La manca de personalització de la prescripció d’exercici físic i l’absència de control i vigilància fan que el pacient poques vegades compleixi aquestes recomanacions o que quan es realitzen no tinguin un efecte positiu sobre la salut, perquè estan mal formulades» .

    Així, per exemple, en aquest afany mèdic per reduir el colesterol en sang, la mesura estrella ha estat la prescripció d’estatines, malgrat els seus efectes adversos i de la gran controvèrsia científica sobre els seus beneficis en la població sana. L’exercici físic, que a més dels seus efectes positius descrits anteriorment, ha demostrat incrementar el colesterol HDL (el «bo») i disminuir l’increment de triglicèrids i colesterol LDL (el «dolent»), ha tingut un paper limitat com una de les mesures mèdiques contra el colesterol. I no perquè els metges no aconsellen als seus pacients la realització d’exercici físic, sinó perquè les recomanacions generals solen ser inútils.

    La població espanyola està molt necessitada d’exercici físic i esport. La inactivitat física és el quart factor que causa més mortalitat al món (darrere del tabac o la hipertensió) i, segons l’Eurobaròmetre de 2018, Espanya estava a la cua a Europa en la pràctica esportiva, sent un dels països més sedentaris d’Europa Occidental. Un 45% dels espanyols va reconèixer no haver practicat cap esport el 2017.

    Mentrestant, les xifres de sobrepès i obesitat van pujant cada any al nostre país. Ara mateix, el 25% de la població espanyola té sobrepès o és obesa. Si continua aquesta tendència, un estudi publicat a la Revista Espanyola de Cardiologia pronostica que el 80% dels homes i el 55% de les dones han de ser obesos a Espanya el 2030. L’exercici físic, juntament amb l’alimentació, té un paper vital per frenar aquesta epidèmia d’obesitat, però la seva promoció com a inversió i mesura prioritària de salut pública està fracassant estrepitosament en l’àmbit nacional, exceptuant iniciatives aïllades.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • Menys infeccions, més al·lèrgies: així influeix en la salut l’evolució de les nostres defenses

    La nostra adaptació durant l’evolució i els nostres orígens influeixen en la probabilitat dels éssers humans de tenir determinades malalties infeccioses com malària o VIH. Així conclou una nova revisió d’estudis, publicada a la revista Trends in Immunology.

    El treball, liderat per l’espanyol Jorge Domínguez-Andrés, investigador postdoctoral a l’Institut Radboud per a les Ciències Moleculars de la Vida als Països Baixos, també subratlla com el sistema immunitari humà continua evolucionant depenent de la ubicació o estil de vida de la persona.

    «L’evolució humana, les migracions i l’adaptació que els nostres avantpassats van tenir al seu entorn (diferents patògens, clima, nutrició, etc.), van deixar la seva empremta en els nostres gens. Avui en dia, aquesta empremta genètica ens fa més o menys susceptibles a diferents malalties», explica a Sinc Domínguez-Andreu.

    És a dir, les adaptacions evolutives que permeten ser més resistents a patologies infeccioses també poden fer que siguem més susceptibles a patir al·lèrgies o malalties de tipus autoimmune. «Ara que vivim molt més temps, podem veure les conseqüències de les infeccions que van passar els nostres ancestres», afegeix.

    Una de les millors defenses del cos contra les malalties infeccioses és la inflamació. Domínguez-Andrés i l’autor principal Mihai Netea, immunòleg del mateix centre, van identificar com es va alterar l’ADN de persones de diferents comunitats comunament infectades amb malalties bacterianes o virals, el que produïa la posterior inflamació.

    Tot i que aquests canvis van fer més difícil que certs patògens s’infectessin a aquestes comunitats, també es van associar amb l’aparició, amb el pas el temps, de noves malalties inflamatòries com la malaltia de Crohn, lupus i la malaltia intestinal inflamatòria.

    «Sembla que hi ha un equilibri. Els éssers humans evolucionem per construir defenses contra les malalties, però no som capaços d’evitar que es produeixin. El benefici que obtenim, d’una banda, també ens fa més sensibles a les noves patologies», indica Domínguez-Andreu.

    «Avui dia estem patint o beneficiant-nos de les defenses incorporades al nostre ADN pel sistema immunitari dels nostres ancestres, combatent infeccions o acostumant-nos a nous estils de vida», puntualitza.

    Efectes d’aquests canvis

    En l’actual escenari de globalització mundial, els fluxos migratoris i la barreja de diferents poblacions estan assolint nivells sense precedents, permetent una expansió més ràpida d’adaptacions genètiques favorables.

    «No obstant això, aquests processos també poden accelerar la propagació de noves epidèmies, com es va observar en el ràpid augment dels casos d’infecció per VIH en els anys 80 i 90», analitza Domínguez-Andreu.

    «El mateix ha passat més recentment amb els virus SARS-CoV, Ebola i chikungunya, i també amb l’aparició de bacteris i fongs multiresistents, com en el cas de Staphylococcus aureus resistent a meticil·lina o Candida auris», afegeix.

    Igualment, els autors ressalten com els avantpassats primitius dels euroasiàtics vivien en regions encara habitades per neandertals i espècies ‘híbrides’. S’ha vist que les persones amb restes d’ADN neandertal poden ser més resistents contra el VIH-1 i infeccions per estafilococ, però més propenses a al·lèrgies, asma i febre del fenc.

    Un altre exemple és el paràsit de la malària, Plasmodium sp., que van infectar a les poblacions africanes durant milions d’anys. A causa d’això, els processos evolutius han seleccionat persones amb ADN que afavoreix la resistència a les infeccions en provocar major inflamació en el cos.

    No obstant això, per als autors això també ha contribuït a fer que els africans moderns siguin propensos a desenvolupar malalties cardiovasculars, com l’aterosclerosi.

    El paper d’una societat ‘higiènica’

    Les noves seqüenciacions d’ADN estan revelant com els nostres sistemes immunitaris evolucionen en temps real a causa dels canvis en l’estil de vida modern.

    Així, les tribus africanes que encara es dediquen a la caça tenen una major diversitat de flora bacteriana que els afroamericans urbanitzats que mengen aliments comprats en botigues.

    A més, a mesura que els éssers humans avancen cap a aliments processats i estàndards d’higiene més estrictes, els seus cossos s’adapten desenvolupant el que els investigadors anomenen ‘malalties de la civilització’, com la diabetis tipus 2.

    En el futur, els autors ampliaran les seves investigacions a altres comunitats. «Aquest estudi analitzarà les conseqüències funcionals dels processos evolutius en la immunitat humana i facilitarà el disseny de teràpies més eficaces i adaptades a les diferents característiques particulars de cada població», afirma Domínguez-Andreu.

    Aquest és un article de l’Agència SINC

  • Un programa d’exercicis curt i el seguiment al Centre d’Atenció Primària permet reduir més d’un 38% les caigudes en dones grans

    Professionals de l’Institut Universitari d’Investigació en Atenció Primària (IDIAPJGol) han portat a terme un estudi pioner en el seu gènere per conèixer l’efectivitat del programa d’exercicis OTAGO en la reducció de caigudes. En total, s’ha monitoritzat més de 400 pacients de 10 Centres d’Atenció Primària (CAP) de l’Àrea Metropolitana Nord.

    La investigació ha consistit en una primera fase d’entrenaments grupals amb exercicis físics adaptats per a la gent gran i guiada per un fisioterapeuta. Durant 12 sessions (dues per setmana), 401 persones d’entre 75 i 90 anys han estat guiades en els exercicis OTAGO. Després, durant un any s’ha fet el seguiment trimestral d’aquestes persones a través del servei d’infermeria dels centres de salut.

    L’estudi té el nom d’Estudi PRECIOSA i ha estat finançat pels fons europeus FEDER a través de l’Institut de Salut Carlos III, amb suport als investigadors de l’IDIAP Jordi Gol i l’AGAUR.

    En global, les caigudes es redueixen un 20% en persones grans

    Les primeres fases de l’estudi es van iniciar el 2015, i han conclòs recentment amb la fase de seguiment d’un any. Amb el programa, s’ha reduït la incidència de caigudes un 20% en la població participant d’entre 75 i 90 anys. Tenint en compte els resultats per gènere, en el cas de les dones la reducció arriba fins al 38,2%. Per grups d’edat, en persones d’entre 80 i 84 anys la disminució és del 49,3%. Aquesta reducció s’ha trobat en comparar les persones que han seguit el programa amb aquelles més grans de 75 anys que no l’han seguit i que han continuat amb les seves activitats habituals.

    L’estudi ha estat liderat pel Dr. Rafael Azagra, investigador principal del grup de recerca GROIMAP de l’IDIAPJGol, professor de Medicina de Família a la Universitat Autònoma de Barcelona i metge de família del CAP de Badia del Vallès. Juntament amb altres investigadors, ha coordinat a un equip que ha comptat amb la col·laboració de 139 investigadors associats entre metges i infermeres, 7 fisioterapeutes i 3 monitores externes.

    L’estudi s’ha coordinat des del Centre d’Atenció Primària de Badia del Vallès. La resta de centres on s’ha dut a terme l’estudi són: Creu Alta Sabadell, Canaletes Cerdanyola, Centre Sabadell, ca n’Oriac Sabadell, La Llagosta, Castellar del Vallès, Sud Sabadell, Sant Miquel Granollers i Can Rull Sabadell. Nou d’aquests centres pertanyen a l’Institut Català de la Salut (ICS) i el desè, i l’equip de fisioterapeutes, al Consorci Sanitari Parc Taulí.

  • A Espanya el 47,6% dels diagnòstics per VIH són tardans

    Les últimes dades sobre la incidència del VIH a Espanya apunten a un bon control de la malaltia i a un manteniment de la tendència descendent de nous casos iniciada amb la introducció dels tractaments antiretrovirals. No obstant això, crida l’atenció l’elevada taxa de diagnòstics tardans, tal com assenyala la doctora Juliana Reyes Urueña, professora col·laboradora dels Estudis de Ciències de la Salut de la UOC i epidemiòloga del Centre d’Estudis Epidemiològics sobre les ITS i Sida de Catalunya (CEEISCAT): «Segons dades corresponents al 2018, la proporció de diagnòstics tardans va ser del 47,6% (informe nacional), una xifra molt semblant a l’europea, situada al voltant del 49% en l’informe del Centre Europeu per a la Prevenció i el Control de les Malalties (ECDC). A Catalunya, durant el mateix període, la proporció va ser del 44%, una tendència que s’ha mantingut estable en els últims cinc anys en l’informe autonòmic».

    Clínicament, un diagnòstic de VIH es considera tardà quan la persona diagnosticada té un recompte de limfòcits (CD4) per sota de 350 cèl·lules/ml o si presenta un esdeveniment que defineix la sida (malalties o infeccions oportunistes definitòries, com ara tuberculosi, pneumònia per Pneumocystis jirovecii o toxoplasmosi, entre altres), independentment del recompte de cèl·lules CD4.

    «Així mateix, dins del grup de pacients amb diagnòstic tardà es troben les persones amb malaltia avançada per VIH, és a dir, les que en ser diagnosticades tenen un recompte de CD4 per sota de 200 cèl·lules/ml», assenyala Reyes, que és coordinadora científica de l’especialització d’Infeccions de Transmissió Sexual i VIH de la UOC.

    Home, heterosexual i més gran de 55 anys

    Pel que fa al perfil de pacients que presenten aquest diagnòstic tardà, les dades reflecteixen que és més nombrós el d’homes heterosexuals més grans de 55 anys, cosa que concorda amb el perfil europeu. «Les principals causes que hi ha darrere del diagnòstic tardà per VIH són les barreres d’accés a la prova diagnòstica. En el cas concret de Catalunya, el nombre més elevat de nous diagnòstics és en homes que practiquen sexe amb altres homes (HSH), amb una mitjana d’edat de 36 anys i majoritàriament d’origen espanyol (el 54%)», comenta l’experta, per a qui el fet que el diagnòstic tardà sigui més prevalent en homes heterosexuals posa de manifest que els HSH estan més sensibilitzats sobre les conductes de risc, l’accés a la prova i, també, tenen més coneixement sobre el VIH. «Tot i això, hi un subgrup d’HSH que encara té un diagnòstic tardà, com és el cas dels immigrants, els treballadors sexuals i la població trans», afirma Reyes.

    Aquesta situació porta concatenades al seu torn una sèrie de circumstàncies, com comenta Juliana Reyes: «Les persones que es diagnostiquen tardanament pel VIH no accedeixen a la prova, en desconeixen el risc, tenen poca informació sobre la transmissió del virus del VIH i també d’altres infeccions de transmissió sexual (ITS). A això cal afegir-hi que els proveïdors de salut no els consideren com a grups de risc i, per tant, no els ofereixen el cribratge. Per tant, és molt important conèixer l’epidemiologia local per a poder-hi dirigir les estratègies preventives».

    Més risc, pitjor qualitat de vida

    Tot això té serioses conseqüències tant en el desenvolupament de la malaltia com en la qualitat de vida dels pacients, la més important de les quals és l’augment de la mortalitat: «El diagnòstic tardà pot augmentar fins a 24 vegades el risc de mort si es compara amb persones que no es diagnostiquen tard. Per contra, accedir aviat al tractament està associat amb un millor pronòstic i taxes baixes de progressió de la malaltia. La vinculació immediata amb el sistema sanitari i l’inici de la teràpia antiretroviral (TAR) produeixen els màxims beneficis del tractament mèdic contra el VIH per a les persones que viuen amb aquesta malaltia, alhora que disminueixen la taxa de transmissió comunitària de VIH», diu l’experta de la UOC.

    Reduir aquesta alta incidència del diagnòstic tardà és precisament un dels objectius previstos en l’estratègia 90-90-90 de l’ONU per al 2020 —que el 90% dels infectats estigui diagnosticat; que, d’aquests, el 90% estigui en tractament, i aconseguir que el 90% d’aquests últims estigui en supressió viral— i significa també un repte clau en l’abordatge actual de la malaltia per les importants conseqüències que implica per a tothom, com explica Juliana Reyes: «Un diagnòstic tardà és perjudicial tant per a l’individu infectat pel VIH com per a la comunitat, per dues raons: en primer lloc, en absència d’un començament oportú de la teràpia antiretroviral, la majoria dels pacients patirà els efectes nocius de la infecció per VIH a causa de la fallada gradual del sistema immune, que van des de la infecció per malalties oportunistes fins a la mort. I en segon lloc, la propensió a la transmissió de VIH per les persones infectades no diagnosticades (perquè no saben que ho estan), ja que s’ha comprovat que hi ha un canvi respecte a les conductes de risc una vegada que les persones infectades es diagnostiquen, cosa que limita la transmissió de virus a la comunitat».

    Contagis en joves: falta prevenció primària

    El perfil dels nous diagnòstics són persones amb una mitjana d’edat de 36 anys. A la franja d’edat entre 15 i 24 anys, tot i que es registra un percentatge més baix que els anys previs, encara hi ha un 11,9% del total de nous diagnòstics. Crida l’atenció que, malgrat les campanyes i la facilitat d’accés a la informació que caracteritzen les noves generacions, es continuïn produint noves infeccions entre els joves. Juliana Reyes opina sobre aquest aspecte que això es deu no pas al fet que s’hagi «perdut la por» a la malaltia —considerada actualment una patologia crònica gràcies a la introducció dels nous tractaments—, sinó a la manca de prevenció primària existent: «L’educació sexual inclusiva, lliure d’estigma i igual per als joves independentment del seu sexe, gènere o orientació sexual, i també la seva inclusió en un paquet de prevenció combinat, és una assignatura pendent al país. D’altra banda, cal continuar treballant en la millora contínua de l’atenció al VIH, cosa que influirà en la disminució de la transmissibilitat, en la línia dels objectius de l’estratègia 90-90-90».

    Així mateix, l’epidemiòloga destaca el paper que exerceix tant en aquest diagnòstic tardà com en els nous contagis l’estigma que continua envoltant aquesta malaltia. «Sovint, les persones que viuen amb el VIH eviten anar a clíniques per por que es reveli el seu estat serològic o a patir més estigma i discriminació en relació amb el VIH, i això es relaciona amb el diagnòstic tardà. Segons dades d’ONUSIDA, una de cada cinc persones seropositives no va a una clínica o hospital per por de ser estigmatitzada o discriminada a causa del VIH, i d’això es dedueix que l’estigma sí que condiciona i és un factor determinant estructural de la diagnosi, cosa que resulta molt més rellevant en poblacions clau», conclou Juliana Reyes.

    Aquesta és una notícia original de la UOC

  • Què i com prescriuen les infermeres? Un estudi mostra que el 19.4% de les visites precisen d’una recepta

    El Grup d’Investigació de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC) ha realitzat un estudi descriptiu per conèixer el tipus de prescripció que realitzen les infermeres, la duplicitat de visites (entesa com aquella en la que intervé el metge per validar la recepta tant presencialment com no), el temps d’espera per obtenir la recepta i el número de queixes a causa de l’espera.

    En aquest hi van participar 203 infermeres i es van analitzar 12.047 qüestionaris corresponents a les visites infermeres. A més, es va fer a 21 centres d’atenció primària i a 3 centres d’Urgències de Catalunya de 6 proveïdors de salut diferents.

    Els resultats obtinguts sobre com i què recepten les infermeres van mostrar que el 19.4% de les visites van precisar d’una recepta, com a mínim. D’aquestes, un 57.1% van ser receptes realitzades en el marc de la gestió infermera de la demanda i un 26.8% per problemes específics que van precisar d’atenció per part de la infermera, com cura de ferides.

    De les prescripcions fetes, un 72.3% eren medicaments, majoritàriament analgèsics i antiinflamatoris, mentre que un 24.9% eren bàsicament apòsits.

    L’estudi ha permès observar també que el 60.6% de les receptes les fa directament la infermera a través del programa informàtic i van ser validades pel metge però sense la seva presència, mentre que un 16.1% les receptes que va fer la infermera no van ser validades pel metge. El 12.2% les receptes fetes per la infermera van tenir validació del metge de forma presencial (és a dir, va veure al pacient), i en el 11.1% la infermera no va fer recepta perquè es va derivar al metge.

    Per al grup d’Investigació de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC), que ha fet l’estudi, “el fet que en un nombre tant elevat de consultes el metge validi la prescripció sense presència seva (es a dir, sense veure al pacient) evidència que la barrera respecte a la prescripció, no es troba en la capacitació de la infermera per valorar, diagnosticar e indicar medicaments, sinó exclusivament en l’acte administratiu de receptar”.

    D’altra banda, també senyalen i denuncien que “els medicaments més prescrits són analgèsics i antiinflamatoris que, en el moment de l’estudi 2018, es dispensen a les farmàcies sense recepta, i malgrat les competències clíniques i farmacològiques de les infermeres, aquestes no poden receptar-los”.

    Altres reflexions de les autores apunten que des del punt de vista organitzatiu i de sostenibilitat, generar dobles visites amb un altre professional només per a dispensar una recepta, no aporta cap valor afegit, sinó que condueix a augmentar la ineficàcia en la utilització dels recursos humans, físics i econòmics del sistema sanitari català.

    I en aquest sentit, destaquen també com en alguns centres els equips han desenvolupat diferents sistemes per agilitzar l’ assistència davant la rigidesa legislativa actual i la dilatació en els temps de la posada en marxa de la prescripció infermera, com és per exemple que la infermera tingui accés a la targeta de validació del metge o a receptes segellades per ell.

    Tot plegat, diuen, ens porta a que “existeixi una discrepància entre la jurisdicció legal vigent de la prescripció infermera autònoma i la pràctica per part dels professionals, amb el consentiment tàcit o exprés de les administracions sanitàries”.

    I conclouen demanant que es completi i avanci en el procés de regulació de la prescripció infermera per tal de garantir la qualitat, accessibilitat i eficiència de l’atenció sanitària.

  • La salut infantil, en risc pel canvi climàtic

    La salut de les nenes i nens que neixin avui es veurà “profundament afectada” pel canvi climàtic, segons un nou estudi de la revista mèdica The Lancet. La infància d’avui haurà d’enfrontar, al llarg d’una vida que en molts casos arribarà al segle XXII, a una meteorologia extrema, inseguretat alimentària i hídrica i malalties infeccioses, entre altres conseqüències.

    L’informe qualifica el desafiament per al benestar i la salut humana com “sense precedents”, i demana una “intervenció accelerada” per evitar conseqüències negatives per a la salut no només dels nens i nenes, i sinó de persones de totes les edats.

    La prestigiosa publicació britànica afirma que contenir l’escalfament global “bastant per sota” de 2ºC (l’objectiu vinculant de l’Acord de París), transformaria per bé la salut de les persones nascudes avui. “Posar la salut en el centre de la transició que ve aportaria enormes beneficis tant per al públic com per a l’economia, amb un aire més net, ciutats més segures i dietes més saludables”, estableix el document.

    Per evitar les conseqüències més negatives de l’escalfament global sobre la salut, The Lancet recomana “nous enfocaments” en l’elaboració de polítiques, la investigació i l’activitat empresarial: “Assegurar que la salut d’una persona nascuda avui no es vegi definida pel canvi en el clima requerirà el treball dels 7.500 milions de persones que estem vives en aquest moment”.

    L’estudi ha monitoritzat 41 indicadors dividits en cinc àrees: impactes, exposició i vulnerabilitat al canvi climàtic; adaptació, planejament i resiliència de la salut; accions de mitigació i els seus beneficis per a la salut; finances i economia; i compromís públic i polític. Els resultats recullen el consens entre les investigacions de 35 institucions acadèmiques i agències de l’ONU de tots els continents.

    El document considera tan sols dos escenaris futurs: un que aconsegueixi que l’escalfament global es vegi contingut “bastant per sota” dels 2ºC, i un altre que continuï la tendència actual de creixement de les emissions. Les decisions que es prenguin en un sentit o altre tindran un efecte profund en les realitats a les quals hauran d’enfrontar-se els humans d’aquest segle i els propers.

    Nens, dones i grans

    Segons l’informe, els nens i les nenes de tot el món estan entre les persones a les què més afecta la crisi climàtica. Entre les majors amenaces estan la inseguretat alimentària, les malalties diarreiques i el dengue. La transmissió d’aquesta última malaltia és precisament una de les més preocupants, ja que en les últimes dues dècades s’han registrat nou dels deu anys en què el clima ha estat més propici per el seu contagi.

    Durant l’edat adulta, els majors riscos per a moltes comunitats es deriven de la incidència d’esdeveniments meteorològics extrems. Aquests són cada vegada més intensos i freqüents a conseqüència de l’escalfament global. Entre 2001 i 2014, el 77% dels països ha patit un augment en el nombre de persones que es troben exposades a aquests danys. L’informe confirma que les dones són més vulnerables per les estructures socials i culturals patriarcals que imperen en la majoria societats. A més, com més pobre és la comunitat estudiada, més afecten els extrems del clima.

    Finalment, l’informe també esmenta la vulnerabilitat més gran de les persones majors de 65 anys. Aquesta secció de la població està especialment en risc durant les onades de calor.

    Les conclusions de l’informe Lancet Countdown 2019

    Impactes, exposició i vulnerabilitats davant el canvi climàtic

    L’any 2018, les persones més grans de 65 anys exposades a onades de calor van augmentar en 220 milions d’individus, la major pujada mai registrada.

    Les poblacions de 152 dels 196 països del món estan més exposades a incendis forestals que a principis de segle.

    La capacitat vectorial per a la transmissió del dengue va ser la segona més alta de la història en 2017. Dels deu anys amb més capacitat de transmissió, nou han tingut lloc des de l’any 2000.

    La temporada de creixement de collites s’ha reduït en un 2,9% per al blat de moro, un 3,8% per al blat i un 3,1% per a la soja entre 1998 i 2017.

    Adaptació, planificació i resiliència en la salut

    El 54% de les ciutats globals esperen que el canvi climàtic amenaci seriosament la seva infraestructura de salut pública.

    En 2018, la inversió en adaptació de la sanitat global es va incrementar en un 11,2%, aconseguint el 5% de la inversió total en adaptació al canvi climàtic.

    Accions de mitigació i beneficis per a la salut

    La intensitat de carboni de sistema d’energia global no ha millorat des de 1990.

    Almenys 3.000 milions de persones viuen sense accés a tecnologies i combustibles de cuina nets, i l’ús de tecnologies segures i saludables es manté en el 7,5% de les llars en països empobrits.

    La carn vermella procedent de remugants va suposar l’emissió de tres gigues tones de CO2 equivalent el 2016, el 93% de totes les emissions procedents de la ramaderia. Les dietes riques en vegetals podrien millorar la salut i ajudar a reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle.

    Les emissions del sector sanitari van suposar el 4,6% de les emissions globals en 2016.

    Economia i finances

    En 2018, 831 esdeveniments meteorològics extrems van resultar en 166.000 milions de dòlars en pèrdues econòmiques. Als països amb menors ingressos moltes més pèrdues, no calculables, no comptaven amb assegurances.

    En 2018, les inversions en fonts d’energia lliures de carboni van representar 20% de les totals en el sistema energètic global. Per 2030, aquestes inversions han de representar el menys el 65% del total anual.

    L’any passat, al voltant de 135 bilions de dòlars es van comprometre a la desinversió.

    Els subsidis als combustibles fòssils o el seu consum es va incrementar fins a 427.000 milions el 2018, més d’un terç més que el 2017 i fins a un 50% més que el 2016.

    Compromís públic i polític 

    Les persones individuals solen buscar informació sobre la salut o el canvi climàtic, no dels dos. Quan algú busca informació sobre la relació entre aquests dos temes, la recerca sol iniciar per un interès en la salut.

    Els líders nacionals cada vegada criden més l’atenció sobre la salut i el canvi climàtic en el debat de les Nacions Unides. Aquesta tendència està liderada pels estats insulars petits en desenvolupament, que van representar el 36% dels països que van fer referència a aquests temes en 2018.

    Aquest és un article de la Revista XQ

  • Per què les dones pateixen més dolor que els homes

    Les dones grans tenen un risc més elevat de patir dolor que els homes de la mateixa edat. Explorar les causes d’aquest excés de risc en les dones ha estat l’objectiu d’un estudi desenvolupat per científics del Centre de Recerca Biomèdica en Xarxa d’Epidemiologia i Salut Pública (CIBERESP) en la Universitat Autònoma de Madrid, en el qual també han participat experts del CIBER de Fragilitat i Envelliment Saludable (CIBERFES).

    Aquest treball, publicat al Mayo Clinic Proceedings i que ha estat destacat com a article del mes per aquesta revista, mostra que la major freqüència d’algunes malalties cròniques en les dones, un pitjor estat funcional, l’estrès psicològic i la menor activitat física poden explicar el seu major risc de patir dolor.

    El dolor crònic és un problema creixent de salut pública, particularment en els adults majors. El 20% de la població sofreix dolor crònic (definit com a dolor en la majoria o tots els dies durant els últims 6 mesos). La prevalença del dolor crònic augmenta amb l’edat, afectant el 60% dels majors de 65 anys.

    A més, el dolor crònic té una gran influència en la salut de les persones majors, perquè redueix l’activitat física i augmenta el risc de fragilitat, caigudes, discapacitat física i deterioració cognitiva. Com a resultat, el dolor crònic és la causa principal d’anys viscuts amb discapacitat en persones a partir dels 50 anys.

    Recerques anteriors havien reportat un major risc de dolor crònic en les dones que en els homes. En aquest nou treball els investigadors del CIBERESP identifiquen els comportaments de salut i els factors clínics que poden estar associats a aquest major risc de dolor entre les dones. Per a això, van analitzar informació d’una cohort de 851 dones i homes de 63 anys o més, que inicialment no sofrien dolor i van ser seguits durant tres anys.

    Una de cada quatre dones amb dolor d’intensitat alta

    Segons Esther García Esquinas, investigadora principal del treball, els resultats d’aquesta anàlisi van mostrar una major incidència de dolor d’intensitat alta en dones (23%), enfront d’homes (13%). «Gairebé una de cada quatre dones que no patien dolor crònic inicialment va desenvolupar dolor d’intensitat alta durant el seguiment», explica l’experta.

    Entre els factors lligats a l’excés de risc de sofrir dolor en dones «destaca la major freqüència de malalties cròniques, especialment malaltia osteomuscular, el pitjor estat de funció física, els majors nivells d’estrès psicològic i la menor realització d’activitat física», aclareix.

    En concret, una freqüència més alta en dones que en homes de malaltia osteomuscular, problemes de mobilitat i agilitat van representar, respectivament, el 31%, 47% i 32% de l’excés de risc observat en les dones en comparació amb els homes.

    Altres mediadors rellevants de l’excés de risc en dones van ser l’estrès psicològic (25%), la depressió (9%), la mala qualitat del somni (11%) i els baixos nivells d’activitat física recreativa (13%).

    El treball incideix en la importància d’estudiar possibles factors biològics específics de sexe i la seva interacció amb els estils de vida per a comprendre millor les diferències de risc de dolor entre homes i dones.

    «Les nostres conclusions també obren una nova via sobre l’efecte de l’exercici físic per a disminuir l’excés de risc de dolor observat en dones», conclou Esther García Esquinas.

    Aquest és un article original de l’Agència SINC

  • Més del 50 % dels ajudants de doctor són dones, però només el 21 % arriben a catedràtiques

    La productivitat acadèmica de les dones a la universitat és un 11,55% més gran que la dels homes, però només al començament de la carrera, quan no tenen càrregues familiars. A mesura que passa el temps, la millora de qualitat en la recerca i la resposta als incentius s’alenteix i la productivitat passa a ser un 7,26% inferior en comparació de la dels homes, segons l’estudi Un nuevo enfoque de aprendizaje automático para la evaluación de políticas públicas: una aplicación en relación con el desempeño de los investigadores universitarios, liderat per María Teresa Ballestar, professora dels Estudis d’Economia i Empresa de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i investigadora a ESIC Business & Marketing School. Ballestar i Jorge Sainz, investigador a la Universitat de Bath i professor titular de la Universitat Rei Juan Carlos (URJC), han rebut un premi de recerca de l’editorial Elsevier per aquest article, que es publicarà a la revista holandesa Technological Forecasting and Social Change.

    Així, segons el que revela aquest estudi amb dades recollides de l’informe Dades i xifres del sistema universitari espanyol 2018-2019, el nombre de dones en llocs d’ajudant de metge és lleugerament més alt que el d’homes (50,4%). Contràriament, les catedràtiques només representen el 21,3% del cos funcionarial. «A mesura que ascendeix l’escalafó acadèmic, les dones es van quedant endarrerides i poques arriben a la càtedra», denuncia Ballestar.

    «No parlem d’un sostre de vidre, sinó d’un sostre de formigó», explica. Segons l’estudi, les dones són més dinàmiques en recerca «des del moment que comencen fins ben entrada la trentena, quan els contractes són més inestables». Després, «i probablement a causa de les càrregues familiars, la tendència creixent en la seva productivitat minva. Mentre que en l’àmbit de l’accés no hi ha tant problema per a les dones, sí que n’hi ha per a la promoció, perquè arriba un moment que no poden competir en condicions d’igualtat per aquestes responsabilitats. La tria per a moltes de les investigadores consisteix a continuar progressant o bé dedicar temps a la família, i encara que els darrers anys s’han pres mesures en aquest àmbit, encara queda molt per fer», diu.

    «Encara ens queda molta feina per a fer per a aconseguir una situació d’igualtat en l’àmbit de la recerca i el sistema universitari, però la nostra visió i el nostre missatge són optimistes», diu Ballestar. «Estem fent els primers passos de millora, que consisteixen, d’una banda, en el reconeixement i la difusió de l’existència d’aquesta desigualtat, i, de l’altra, en la conscienciació de la necessitat de treballar en el disseny i la implantació de plans específics que contribueixin a un sistema més igualitari i, en conseqüència, també més divers i productiu», conclou.

    La UOC va engegar el Pla d’igualtat efectiva entre dones i homes a la UOC 2015-2019, que ha provocat, segons l’informe Diagnosi de la igualtat de gènere a la Universitat Oberta de Catalunya, «una sèrie de millores i ha fet augmentar el compromís de la institució en relació amb l’aplicació de les polítiques d’igualtat i l’enfortiment de les estructures que garanteixen l’aplicació d’aquestes polítiques».

    La ceguesa de gènere. Estratègies per a promoure la igualtat

    «La perspectiva de gènere és un element clau de la qualitat en l’ensenyament superior, i la incorporació d’aquesta perspectiva en la docència universitària és un dels punts centrals de les polítiques d’igualtat de gènere en l’àmbit universitari», diu Nati Cabrera, professora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC i organitzadora de la jornada Perspectiva de gènere en l’avaluació de la qualitat universitària: un repte (no) resolt, l’objectiu de la qual és aprofundir en la integració de la perspectiva de gènere en els processos d’avaluació de la qualitat universitària, identificant temes clau i bones pràctiques.

    «La ceguesa de gènere és la manca de reconeixement del fet que els rols i les responsabilitats de les dones/nenes i els homes/nens se’ls atribueixen o se’ls imposen en contextos socials, culturals, econòmics i polítics específics. I la docència universitària també és afectada per aquesta ceguesa, que generalitza els fenòmens que s’estudien a partir de les experiències dels homes, invisibilitza les dones o fa una falsa representació del comportament, les actituds i les necessitats de les dones», denuncia Cabrera.

    Eliminar els estereotips de gènere dels llibres de text, incloure els drets de les dones en els plans d’estudis i en els programes acadèmics o promoure la igualtat de gènere en la formació professional del professorat són algunes de les «mesures clau per a evitar que la implantació de la perspectiva de gènere no quedi relegada a un segon pla i a una simple operació de maquillatge», explica la professora Nati Cabrera.

    Però per a acompanyar amb èxit el procés d’incorporació d’aquesta perspectiva, «cal, d’una banda, que el personal docent prengui consciència de les desigualtats de gènere mitjançant la participació en espais de reflexió i debat, i de l’altra, que desenvolupi competències de gènere que contribueixin positivament l’assoliment d’aquesta igualtat mitjançant la formació contínua i activitats formatives puntuals», conclou.

    Nati Cabrera, directora del màster d’Avaluació i Gestió de la Qualitat de l’Educació Superior, considera que «ens queda un llarg camí per recórrer, però si aconseguim que els fonaments siguin sòlids, serà qüestió d’anar construint la igualtat entre tots i totes, a poc a poc. La clau de l’èxit serà, sens dubte, que siguem capaços d’entendre que la integració de la perspectiva de gènere pot beneficiar les persones com a individus i la societat com a col·lectivitat inclusiva i respectuosa amb les diverses identitats».

    Aquesta és una nota de la UOC

  • Fago Φ29, el virus favorit de Margarita Salas que es va convertir en una mina d’or

    Margarita Salas ha mort el 7 de novembre després de pràcticament tota una vida dedicada amb passió i compromís a la ciència. Sempre al peu del canó, amb més de 80 anys, continuava acudint al laboratori del Centre de Biologia Molecular Sever Ochoa, afirmant fa tan sols uns mesos a eldiario.es que «no sabria viure sense investigar». També va participar en una tribuna conjunta en contra de la jubilació forçosa a la qual s’havien vist abocats els científics més veterans. «No discriminem als ‘vejestorios’ creatius», deien. Per a Margarita, la seva vida i la ciència eren inseparables i així ho va demostrar fins a la fi dels seus dies. Desgraciadament, la seva vida s’ha extingit, però els descobriments científics que amb tant d’entusiasme va realitzar seguiran amb tots nosaltres per sempre.

    Entre l’enorme contribució de Salas (centenars d’articles científics, conferències i vuit patents) destaquen, per la seva importància, el descobriment de diferents aspectes sobre com funciona la complexa maquinària entorn de l’ADN. No obstant això, el nen dels ulls de Margarita Salas sempre va ser el diminut virus bacteriòfag Φ29 (phi29). Salas va començar a investigar amb aquest virus, innocu per a l’ésser humà, a la seva tornada a Espanya el 1967, després de treballar als Estats Units amb el Premi Nobel Sever Ochoa, i mai el va abandonar. De fet, fa tan sols uns mesos, Salas explicava que el seu equip continuava investigant aquest fago –virus que infecten exclusivament als bacteris–, aprofundint encara més en les entranyes biològiques d’aquest peculiar organisme.

    Des de 1967 fins a 1970, Margarita i el seu marit, Eladio Viñuela, van treballar conjuntament investigant aquest fago, que era un model ideal per a esbrinar diferents aspectes sobre el que ocorre entorn de l’ADN. No obstant això, Viñuela va decidir centrar els seus estudis en una altra matèria quan es va adonar que en l’exterior no valoraven els mèrits científics de Salas, que era considerada «la dona de Viñuela» en aquest tema d’estudi. En les reunions i conferències, els científics s’acostaven a parlar amb Viñuela i Salas passava desapercebuda, quan no era directament ignorada. Com una reacció enfront del masclisme de l’època, Salas va quedar al comandament en exclusiva de la recerca del fago Φ29. La mateixa bioquímica va confessar a Rosa Montero en una entrevista en El País que aquest va ser el moment en el qual «vaig deixar de ser ‘la dona de’ per a ser Margarita Salas».

    Amb el pas de les dècades, la cèlebre biòloga molecular va demostrar amb escreix la seva brillantor a l’hora d’investigar el virus Φ29. La troballa més revolucionària va arribar quan va descobrir que aquest virus produïa un enzim –una proteïna capaç de produir reaccions biològiques– que era capaç d’amplificar l’ADN amb unes característiques que ella mateixa descrivia com a «fantàstiques». I, de fet, ho eren. Margarita, el seu equip i el CSIC van saber veure el seu potencial en realitzar la patent del mètode que usava aquest enzim. Aquesta proteïna, que consisteix en una polimerasa d’ADN, va suposar una revolució per a la recerca forense, paleontològica i genètica. Permetia que mostres diminutes d’ADN, que no eren suficients per a realitzar anàlisi genètica, tornessin a ser d’utilitat en amplificar-se.

    La patent d’aquesta polimerasa va ser la més rendible de la història de la ciència espanyola i només entre 2003 i 2009 va suposar més del 50% dels beneficis per patents del Consell Superior de Recerques Científiques (CSIC). Fins a la data de finalització de patent, el 2009, aquest mètode ha generat més de 6 milions d’euros de beneficis i la polimerasa de Φ29 s’empra en multitud de llocs del món com una eina molt útil per a amplificar ADN de manera ràpida i senzilla.

    Molts altres descobriments i patents han sorgit a partir dels més de 50 anys de recerca sobre el virus Φ29, encara que Salas reconeixia que mai van esperar que l’estudi d’aquest virus pogués donar lloc a tants beneficis i utilitats. La biòloga molecular sempre va defensar la importància de la recerca bàsica, mostrant els fruits de la seva devoció pel virus Φ29. Solia explicar als mitjans que amb la recerca bàsica apareixen aplicacions que no poden anticipar-se i que suposen un benefici per a la societat.

    Salas també atiava als polítics de tant en tant, davant la seva deixadesa generalitzada per la ciència. Una de les seves frases més cèlebres era «Un país sense recerca és un país sense desenvolupament». El nostre país s’ha quedat orfe d’una de les científiques més brillants i destacades d’Espanya, però el seu esperit lluitador, feminista i compromès amb la societat continuarà inspirant-nos a multitud de persones que compartim la seva passió per la ciència.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • Un algorisme prediu com interactuen els fàrmacs en 85 tipus de càncer

    L’efectivitat de la majoria de les teràpies utilitzades contra el càncer és de curta durada. Els tumors sovint desenvolupen resistències i la combinació de diferents fàrmacs podria ser la solució. Però la varietat de medicament i les diferents combinacions possibles poden ser tantes que fer proves en laboratori i assajos clínics sense tenir cap indici previ dels resultats acaba sent material i econòmicament inviable.

    Investigadors de la Universitat Rovira i Virgili (URV) han desenvolupat un mètode per a predir, amb la màxima fiabilitat possible, quina seria la interacció entre 69 fàrmacs davant 85 tipus diferents de càncer.

    En aquesta iniciativa, impulsada per la farmacèutica AstraZeneca en format de concurs, van participar 160 centres de recerca, institucions i investigadors de tot el món. L’equip de la URV es va situar entre els deu primers.

    Marta Sales, Roger Guimerà, Antonia Godoy i Marc Tarrés, del grup de recerca SEES Lab del Departament d’Enginyeria Química de la URV, van utilitzar un model matemàtic de xarxes multicapa que permet fer múltiples combinacions entre les interaccions que tenien els fàrmacs entre si amb els diferents tipus de càncer.

    Taxa d’encerts del 75%

    Aquest algorisme agrupa, d’una banda, els càncers que s’assemblen i, per una altra, incorpora una altra capa que conformen els medicaments que es comporten de manera similar.

    Hi ha moltíssimes combinacions entre capes i nodes, i aquest sistema permet predir de forma molt acurada com seran les interaccions entre medicaments en cadascun dels tipus de càncer, amb una taxa d’encerts del 75%, només tenint en compte les interaccions conegudes, sense necessitat que intervinguin altres paràmetres biològics.

    «Es tracta d’un model molt senzill, que té el valor afegit que no està enfocat només a tractaments contra el càncer, sinó que es pot aplicar també a altres variables i és molt fàcil d’entendre», explica Roger Guimerà sobre aquest model, que descriu totes les capes de manera simultània, la qual cosa permet aprofitar al màxim la informació continguda.

    En aquest sentit, aquest mateix model s’ha utilitzat, per exemple, per a predir si a un individu li agradarà una pel·lícula o no, o si alguna persona decidirà cooperar amb una altra o competir.

    Aquest és un article original de l’Agència SINC