Categoría: Recerca

La col·laboració i la competència defineixen a la ciència i emergeixen amb força en la pandèmia del nou coronavirus. D’una banda, estudis mastodòntics com Solidarity aglutinen a una desena de països per trobar teràpies contra la COVID-19, sota l’auspici de l’Organització Mundial de la Salut (OMS). De l’altra, centenars d’assajos clínics proven en paral·lel diversos fàrmacs per reduir a virus SARS-CoV-2.

Les investigacions d’aquests tractaments seran les primeres a donar resultats, que aquests dies es comparteixen en obert -i gairebé en directe- per a tota la comunitat científica. Aquest gest, pel qual milers d’articles es poden consultar de forma gratuïta, no està encara generalitzat en l’avanç del coneixement. L’accés a les troballes de la ciència de frontera, que multitud de revistes publiquen diàriament, acostuma a ser de pagament.

D’altra banda, en el terreny de la prevenció, passaran mesos fins que arribin les primeres vacunes. Ara mateix hi ha almenys 44 candidates en les primeres fases de desenvolupament, segons l’editorial de l’últim número de la revista Science.

L’opinió, signada per Seth Berkley, director general de la corporació suïssa Aliança Mundial per a Vacunes i Immunització (GAVI), advoca per «el desenvolupament d’una vacuna global de forma coordinada».

En canvi, el panorama és un altre. Agències governamentals, companyies farmacèutiques i biotecnològiques i fins i tot organitzacions independents financen nombrosos projectes d’investigació. Només la Coalició per a les Innovacions en Preparació per Epidèmies (CEPI), fundada a Davos pels governs de Noruega i l’Índia, la Fundació Bill i Melinda Gates, el Wellcome Trust i el Fòrum Econòmic Mundial, impulsa vuit projectes de vacuna.

El Projecte Manhattan de la COVID-19

Berkley considera que «els esforços fragmentats actuals no seran suficients» per aconseguir una estratègia preventiva que eviti els contagis pel nou coronavirus. En aquesta línia, l’expert clama per un Projecte Manhattan en versió vacuna.

L’analogia d’aire bel·licista ens transporta cap a la Segona Guerra Mundial. Ja ho va dir fa poc la cancellera alemanya Angela Merkel, que des de llavors no s’havia afrontat un desafiament que depengués tant de la solidaritat col·lectiva.

Precisament en els anys 1940, la por que els alemanys fossin els primers a desenvolupar bombes atòmiques va impulsar als Estats Units a liderar un projecte internacional per aconseguir en temps rècord les primeres armes nuclears. Els atacs contra les poblacions japoneses d’Hiroshima i Nagasaki demostrarien l»èxit’ d’aquella missió, liderada pel físic nuclear Robert Oppenheimer des del Laboratori Nacional dels Álamos (EUA).

Però tornem a la vacuna: «Seria convenient organitzar-se, sobretot per no repetir el mateix tipus d’experiments», diu a SINC Luis Enjuanes, director de laboratori de coronavirus del Centre Nacional de Biotecnologia (CNB-CSIC), l’equip està desenvolupant 01:00 vacuna contra el SARS-CoV-2. No obstant això, l’expert adverteix que «els consorcis molt grans són problemàtics i molt difícils de manejar».

El viròleg ho resumeix així: «Benvingut sigui un Projecte Manhattan perquè els investigadors es coordinin sense matar ni eliminar la iniciativa privada i la creativitat dels científics que estan treballant en els diferents laboratoris».

A Barcelona, tres centres també treballen conjuntament en el desenvolupament d’una vacuna per prevenir la COVID-19. Un d’ells és IrsiCaixa, on Julià Blanco -que també és investigador de l’Institut de Recerca Germans Trias i Pujol (IGTP) – lidera el grup de virologia i immunologia cel·lular.

L’especialista en virus creu que l’editorial de Science és «molt encertat», però afegeix un matís: «Probablement la primera vacuna que aconseguim no serà la millor, ni la més segura ni la més efectiva, perquè s’haurà fet amb la informació que teníem a l’inici de la pandèmia».

 

Temps rècord

La primera seqüència genètica del nou coronavirus es va publicar el 12 de gener d’aquest any, tan sols dues setmanes després que les autoritats sanitàries de Wuhan (Xina) informessin d’uns quants casos de pneumònia per causa desconeguda. Llavors, ni el nou coronavirus ni la malaltia que causava tenien nom.

Conèixer al detall les característiques del virus és clau per desenvolupar candidates a vacuna. Hi ha diferents estratègies, però la idea és dissenyar-a partir de petites peces del seu material genètic atenuat per provocar la resposta immunitària en les persones.

Tan sols dos mesos després de conèixer el perfil genètic del nou coronavirus, els Instituts Nacionals de Salut (NIH) dels Estats Units van anunciar que començava un assaig clínic en humans de la primera vacuna. «Una fita mai abans aconseguit», subratlla Blanco sobre el temps rècord.

L’endemà, el Ministeri de Defensa de la Xina va respondre amb un altre comunicat, en què el país assegurava haver començat -també a persones- les proves d’una vacuna desenvolupada per l’Acadèmia Militar de Ciències.

Els anuncis de les dues superpotències ressonaven en la història mundial, que ja havia viscut altres episodis similars com el de la cursa lliurada pels Estats Units i la Unió Soviètica durant la guerra freda per convertir-se en els pioners de l’exploració espacial.

L’últim editorial de la revista Science no esmenta aquest capítol de la història contemporània, tot i que parla d’»una carrera sense precedents». No obstant això, el seu autor recorda altres proeses de la humanitat com el Projecte del Genoma Humà i el CERN: investigadors de tot el món fent ciència bàsica en els seus laboratoris, coordinats a escala internacional.

La importància de ser selectiu

Tant Enjuanes com Blanco coincideixen a assenyalar que hi ha moltes estratègies possibles per desenvolupar vacunes, d’aquí la importància de «ser molt selectiu» en aquelles que seguiran el seu curs experimental. La clau és decidir quins prototips tiraran endavant.

En el cas d’altres virus, com el VIH, hi ha iniciatives internacionals per coordinar esforços titànics, com el d’aconseguir una vacuna per virus de la sida. Blanco, que també investiga en VIH, creu que pot acabar passant el mateix amb la COVID-19. «Seria el més lògic», diu sobre la possible coordinació final per part d’una institució supranacional com l’OMS, tal com també apunta Berkley en el seu article.

Un dels avantatges a l’hora de dissenyar una vacuna contra el SARS-CoV-2 és que el nou coronavirus muta poc, tal com es pot observar en el seguiment del patogen pel món en temps real. Però una vacuna no només requereix el desenvolupament de l’antigen, la peça nuclear de la teràpia preventiva, sinó que necessita d’adjuvants per potenciar les defenses de l’organisme i d’un vehicle que la present davant del sistema immunitari. «Són diversos aspectes complementaris, tots els quals contribueixen a l’èxit d’una vacuna», ressalta Enjuanes.

Tot i la urgència per aconseguir una vacuna, el procés d’obtenció porta com a mínim 18 mesos. Els assajos clínics en humans per provar la seva seguretat i eficàcia es reparteixen en tres capítols, que són les fases I, II i III de qualsevol investigació d’aquestes característiques.

No obstant això, la crisi sanitària ha fet que es plantegi accelerar el procés i obviar algun d’aquests passos. Fa uns dies, la Universitat de Harvard (EUA) publicava un article en el qual plantejava infectar directament a joves sans per provar la vacuna més ràpidament. «Això a mi ni em passa per la ment -reacciona Enjuanes-. Tothom que treballa en el desenvolupament de vacunes sap que primer cal desenvolupar-la i després provar-la en models animals experimentals».

I continua amb to irònic: «Jo li proposo a l’investigador de Harvard que hagi dit això que posi els seus fills a disposició dels laboratoris perquè assagin. Si ho veu tan clar, no tinc cap problema, que ho faci amb els seus fills, o els fills dels seus fills. Ens sembla que no és ni correcte ni prudent anar directament a assajos en nens petits si abans no s’ha passat per tots els procediments habituals, el que s’anomena assajos preclínics».

Per decidir les vacunes que finalment hauran de provar en humans cal tenir en compte altres factors. Les candidates han de funcionar i tenir possibilitats de fabricar-se a gran escala, una cosa essencial per garantir l’accessibilitat a un preu reduït.

Una vacuna que tots puguem pagar

«Estem parlant d’immunitzar a tota la població mundial», subratlla Blanco. Per això considera tan important el control per part d’organismes com l’OMS per poder negociar les condicions de la patent i la seva producció sostenible.

De tota manera, el viròleg afegeix que segurament serà necessària més d’una vacuna. «No totes funcionen de la mateixa manera en totes les persones», recorda. Per exemple, la gent d’edat avançada -el grup de població de major risc- respon molt poc perquè el seu sistema immunitari envelleix.

Blanco continua amb la seva explicació i va un pas més enllà. El científic investiga per a la vacuna del coronavirus d’avui, però ja pensa en estratègies parcialment eficaços contra «pròximes pandèmies».

Enjuanes coincideix. El veterà viròleg aprofita per girar la mirada cap als seus 35 anys d’estudi de diversos coronavirus i denúncia: «Es treballa a tota màquina quan hi ha una necessitat urgent i després, quan desapareix, ja ningú se’n recorda». El SARS i el MERS també van provocar crisis internacionals de salut pública, però el control d’aquells virus es va conjurar amb la recessió econòmica i els fons per a la seva investigació van desaparèixer, apunta Blanco.

«L’entenem perquè els recursos són limitats. Si es dóna diners per a un virus no n’hi ha per a un altre reflexiona Enjuanes-. Però fins i tot l’OMS va dir que quan superem aquesta pandèmia, que segur que succeirà, no oblidem continuar amb les investigacions que s’han posat en marxa, perquè l’experiència demostra que cada 8 o 10 anys surt un coronavirus mortal per als humans.

Veurem si en aquesta ocasió, durant la propera crisi econòmica, els Estats de tot el planeta prioritzaran la recerca de vacunes per estar preparats davant els futurs virus que ens quedin per viure.

Aquest article s’ha traduït de l’Agència SINC

Els primers tests ràpids per al diagnòstic confirmatori de COVID-19, anunciats pel Ministeri de Sanitat, fa dies que distribuint-se per tot Espanya. El Govern havia tancat prèviament la compra total de més de 6 milions d’aquests tests, procedents de la Xina, Corea de Sud i de països europeus, i s’espera que es vagin distribuint progressivament pel país. Els hospitals i residències d’ancians han estat els primers a rebre’ls perquè es detectin com més aviat els casos positius i s’eviti la transmissió de virus a partir de persones infectades pel coronavirus.

Durant aquesta setmana, els tests s’estendran a les persones sospitoses de COVID-19 amb símptomes lleus que romanen sota control al domicili i que, fins ara, estaven fora dels criteris per a la realització de proves, per la manca de recursos. Sanitat busca conèixer la veritable dimensió de l’actual epidèmia per tal de plantejar noves estratègies per a les següents fases.

Els tests de coronavirus resulten imprescindibles per al control de la pandèmia, com ha insistit en nombroses ocasions l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Aquestes proves permeten confirmar la presència d’un virus que, d’una altra manera, seria totalment invisible per a nosaltres excepte per les seves manifestacions clíniques, en molts casos molt similars a grips i refredats. Sense aquests tests, estaríem cecs davant el virus i la implantació de mesures efectives i precises per aturar la seva propagació seria extremadament difícil.

En l’actualitat, hi ha tres tipus diferents de tests per al coronavirus, amb diferents finalitats i limitacions. Tot i que s’ha confós sovint, els COVID-actuacions (sistemes en els quals es recullen mostres de persones amb sospita de coronavirus en el seu propi cotxe) no tenen per què ser proves de diagnòstic ràpid, sinó que simplement acceleren la recollida de mostres.

Test mitjançant RT-PCR: la prova de referència

Aquest test s’utilitza per identificar les persones que estan infectades pel virus (tinguin o no símptomes) i ha estat clau a l’inici de la pandèmia. Fins ara, ha estat la més utilitzada per confirmar els casos de COVID-19 a Espanya i altres països. És la més fiable (menor quantitat de falsos positius i falsos negatius) i està recomanada per autoritats sanitàries com l’OMS.

No obstant això, compta amb la limitació que requereix com a mínim diverses hores per a la seva realització en un laboratori amb equipament específic i personal format per a això. És a dir, no és possible obtenir resultats en el mateix moment i lloc en què es troba el pacient sospitós de coronavirus. No obstant això, s’estan desenvolupant kits de diagnòstic més ràpids i senzills que podrien comercialitzar-se pròximament i pal·liar aquest desavantatge.

El test es basa en la reacció en cadena de la polimerasa en temps real (RT-PCR), una tècnica derivada d’una invenció premiada amb el Nobel de química el 1993. La prova identifica la presència de coronavirus en mostres biològiques (principalment secrecions respiratòries) mitjançant la detecció del seu arn (el seu material genètic). Només si hi ha seqüències genètiques específiques de gens del coronavirus, es produeix l’expansió del seu ARN, el que acaba donant un senyal de fluorescència que marca la prova com a positiva.

Test d’antígens de coronavirus: la prova ràpida

Aquesta és la prova que el Ministeri de Sanitat està generalitzant per Espanya, ja que permet saber si un pacient és positiu per coronavirus en tan sols 10-15 minuts. D’aparença similar a un test d’embaràs, detecta certes proteïnes de virus (antígens) en secrecions respiratòries. És menys fiable que la prova per RT-PCR, però possibilita accelerar la confirmació d’infectats per coronavirus i realitzar els tests en el seu propi domicili, una cosa urgent en aquests moments en què hi ha molts casos sospitosos.

La probabilitat de diagnosticar correctament a una persona amb coronavirus (sensibilitat), depèn de la fase en què es trobi el pacient, ja que la càrrega viral (la quantitat de virus present en el cos humà) varia al llarg de les diferents etapes d’infecció. Quan hi ha símptomes, la sensibilitat és superior al 90%, però sense símptomes aquesta descendeix al 60%. A causa d’aquesta limitació, no es considera un test diagnòstic definitiu, sinó de cribratge. En els casos dubtosos és necessària la realització de la prova RT-PCR o repetir el test d’antígens més tard (quan hi hagi més símptomes) per confirmar o descartar la presència de coronavirus.

Test d’anticossos: la prova sobre l’exposició a virus

Aquesta prova va dirigida a conèixer si una persona ha estat exposada prèviament al virus i, en la majoria dels casos, si s’ha recuperat (encara que pot haver-hi casos de persones que donin positiu i encara estiguin infectades pel virus). És a dir, no són útils per saber si una persona està infectada pel coronavirus, doncs han de passar al menys 6-8 dies des del contagi perquè la persona produeixi anticossos.

Aquest test serà especialment valuós en un futur proper per conèixer quin percentatge de la població ha passat ja el COVID-19 (i és, en principi, immune), el que servirà de guia als epidemiòlegs per decidir què fer quan la quarantena acabi. Aquelles persones que hagin patit COVID-19 i que no van arribar a diagnosticar-per tests de RT-PCR, bé perquè fossin casos lleus o asimptomàtics, podrien detectar-se amb aquestes proves. Fernando Simón, director del Centre de Coordinació d’Alertes del Ministeri de Sanitat, ja ha anticipat que es recorrerà a aquestes proves més endavant, per conèixer el grau d’immunitat de la població.

El test es realitza sobre una mostra de sang i els anticossos que es detecten són les immunoglobulines M i G (IgM / IgG), proteïnes produïdes pel sistema immunitari de la persona, com a resposta defensiva al coronavirus. Les IgM són els anticossos que es produeixen de forma primerenca durant la infecció i les IgG apareixen de forma tardana, persistint al llarg del temps. Igual que el test d’antígens, aquesta prova d’anticossos es realitza de forma senzilla i ofereix resultats en 10 o 15 minuts.

Aquest és un article traduït de eldiario.es

El lent procés que havien seguit els estudis clínics realitzats fins ara, basat en el recompte i comparació de les dades d’un nombre significatiu de pacients reunits durant anys, ha saltat pels aires i ha adquirit una velocitat inusitada davant l’epidèmia de SARS CoV-2.

La rapidesa a què obliga l’emergència de la Covid-19 no impedeix que s’hagi arribat ja a conclusions transcendents. Una de les més determinants, comentada per alguns mitjans científics després d’un inicial informe de The Lancet, del passat 15 de març, al·ludeix al que ja es coneix com ‘la síndrome del vuitè dia’.

Es tracta d’un sobtat i inesperat empitjorament en l’estat general i en els paràmetres de la infecció, que pateixen vuit dies després de l’inici dels símptomes persones que fins llavors mostraven una aparent bona evolució. Després d’aquest empitjorament, els pacients experimenten una creixent dificultat per respirar i un fracàs en la resposta a mesures terapèutiques que fins a aquest moment els havia funcionat favorablement. La seva evolució, perniciosa a partir de llavors, ja no serà causada pel virus sinó per l’exagerada resposta del seu sistema immunitari, que inicia una desproporcionada producció de citoquines i condueix a una brusca i potent inflamació dels alvèols pulmonars.

En pocs dies, o hores, aquests malalts necessiten respiració assistida i requereixen els serveis d’una UCI, en la qual, si tot va bé, romandran una mitjana de tres setmanes. La resposta inflamatòria es percep com una imparable necessitat de tossir i la sensació que és impossible portar aire als pulmons, una acció que contribueix a la generació de l’edema pulmonar propi del procés inflamatori. L’ofec és progressiu.

Això ha succeït a persones que fins a aquest vuitè dia mantenien una simptomatologia lleu, d’edats diverses, tot i que amb predomini dels majors de 75 anys. Quan la funció respiratòria o cardiovascular d’aquests malalts estava prèviament afectada per alguna patologia que li minvava funcionalitat, el pronòstic empitjora. Sense arribar a ser qualificada de malaltia autoimmune (les que des de l’inici provoca el sistema immunitari de qui la pateix) després de la inflexió en el vuitè dia, el Covid-19 adquireix les característiques de les malalties de més difícil abordatge, ja que qualsevol intervenció externa no comptarà amb la intervenció imprescindible de la resposta defensiva del propi malalt.

Ha succeït a persones que fins a aquest vuitè dia mantenien una simptomatologia lleu, d’edats diverses, tot i que amb predomini dels majors de 75 anys

L’eventualitat de ‘la síndrome del vuitè dia’, que es calcula afecta entre el 15% i el 20% dels pacients de Covid-19, contribueix a explicar les elevadíssimes taxes de mortalitat que a hores d’ara s’atribueixen al SARS COV-2 en alguns països, Espanya entre ells. Aquest índex de mortalitat, que ha arribat al 7% dels malalts, sorgeix així mateix de la insuficient detecció de la xifra de població realment infectada. A menys afectats comptabilitzats, major percentatge de morts.

A Espanya, les xifres de la infecció ronden oficialment les 70.000 persones, una dada que models matemàtics fiables aplicats a aquest procés epidèmic consideren altament irreal i que reflectiria aproximadament un 10% de la veritable extensió de la infecció. Bona part d’aquests contagiats no experimenten símptomes, o no els identifiquen, o decideixen passar la malaltia a casa sense informar-ne a cap servei sanitari donada la notable dificultat amb què topen els que sí que recorren a la xarxa assistencial.

Queda per resoldre la incògnita de què passa en els vuit dies que precedeixen el brusc esdevenir negatiu d’algunes infeccions. Es deu al perfil d’un virus en permanent mutació? Sorgeix de les característiques genètiques de cada individu? A la velocitat que van les investigacions és probable que ho sapiguem aviat.

Aquest és un article publicat originalment a Alternativas Económicas. Llegeix l’original en castellà aquí

L’assaig clínic de qualsevol medicament no té cap sentit si no hi ha prou pacients. Per això, ara és un bon moment per dur a terme estudis contra el nou SARS–COV-2, que ja afecta més de 180.000 persones.

Però el gran nombre de positius per COVID-19 no és l’únic motiu per promoure aquest tipus d’investigacions. Actualment, els fàrmacs antivirals són una opció més tangible que el disseny d’una vacuna que permeti prevenir el virus i frenar els contagis. No hi ha temps a perdre.

Aquesta setmana comencen a Espanya dos assajos clínics per provar si fàrmacs que ja estan al mercat, però que es prescriuen per a tractar altres malalties, podrien servir per reduir la càrrega viral del nou coronavirus i, per tant, trencar la cadena de transmissió.

Els estudis es duran a terme en quatre hospitals del sistema públic de salut entre els quals hi ha centres de Madrid, que pertany a la comunitat on es concentren gairebé la meitat de casos del país, el País Basc i Barcelona.

L’estat d’alarma ha parat el país, però ha accelerat la investigació. Mentre la majoria de la població viu aquests dies confinada a casa seva, els investigadors tenen llum verda per impulsar estudis d’aquest tipus, aprovats per la via ràpida per l’Agència Espanyola del Medicament.

Prevenció: reduir la càrrega viral

Investigadors de la Fundació Lluita contra la Sida de l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona (Barcelona) han començat aquesta setmana un assaig clínic per prevenir l’expansió del coronavirus. L’objectiu és reduir la càrrega viral dels positius i els seus contactes per tallar la cadena de transmissió.

En l’assaig clínic es provaran dos fàrmacs entre la població catalana més afectada per frenar els contagis: 1 antiretroviral que ja s’utilitza per tractar la infecció per VIH i un antipalúdic contra la malària, que també està indicat per a malalties reumatològiques com el lupus o l’artritis reumatoide.

D’una banda, 195 persones amb coronavirus -en estat lleu- rebran un antiretroviral per impedir que el coronavirus es repliqui dins de les cèl·lules humanes. El darunavir és un inhibidor de la proteasa que contribuiria a disminuir el període de temps durant el qual una persona és infecciosa, que actualment s’estima en uns catorze dies.

D’altra banda, s’inclouran 15 contactes per cada positiu. Gairebé 3.000 persones agafaran un fàrmac contra la malària per evitar que la SARS–CoV-2 es coli en les seves cèl·lules. En aquest cas, l’antimicrobià hidroxicloroquina impediria la fusió de virus amb la cèl·lula.

«Fins ara, la investigació s’ha entrat en provar l’eficàcia i desenvolupar noves molècules per tractar els casos més greus de coronavirus, però s’ha posat poc el focus en estratègies de prevenció», va subratllar ahir en roda de premsa telemàtica Oriol Mitjà, investigador principal juntament amb Bonaventura Clotet.

En la compareixença, Mitjà acompanyat de representants del Departament de Salut, entre els quals hi havia la consellera Alba Vergés, van advertir que l’estudi és addicional a l’aïllament social i el confinament de la població. Els científics esperen tenir resultats en 21 dies, que faran públics per a la resta de la comunitat.

Tractaments: controlar els pacients més greus

Aquesta setmana comença un altre assaig clínic enfocat a la curació de pacients amb COVID-19 i no a evitar la propagació del brot, com l’anterior.

Tres hospitals espanyols, en col·laboració amb Itàlia, França i Alemanya, provaran un fàrmac que ja es va utilitzar per a l’Ebola: el remdesivir de Gilead, farmacèutica que col·labora en l’estudi. Els centres són l’Hospital La Paz-Carlos III de Madrid, l’Hospital Universitari Creus de Bilbao i l’Hospital Clínic de Barcelona.

El fàrmac que es provarà ja es va utilitzar per a l’Ebola. El medicament s’administrarà a 400 pacients greus per intentar normalitzar la febre i l’augment de la saturació d’oxigen. D’altra banda, 600 pacients, menys greus, rebran el tractament habitual.

Els científics compararan els tractaments amb el nombre d’altes hospitalàries al cap de 14 dies de la intervenció, segons la nota de premsa de La Paz-Carles III. Els científics esperen tenir resultats en dos mesos.

Aquest és un article traduït de l’Agència SINC

En només un dia, el 18 de març, la demanda de llits a les Unitats de Cures Intensives dels hospitals d’Àlava pot ser del 216% degut als casos de coronavirus, del 163% a La Rioja o del 81% a Madrid. Són dades d’un nou mapa de risc que han elaborat investigadors de la Universitat Rovira i Virgili i de la Universitat de Saragossa i que prediu la càrrega que patiran els llits a les UCI de l’Estat tenint en compte el millor escenari possible: que tots els llits d’aquestes unitats estiguin disponibles a dia d’avui per a pacients afectats pel COVID-19.

“És absolutament necessari aturar l’activitat laboral que impliqui desplaçaments als llocs de feina”, adverteix Àlex Arenas, director del grup de recerca Alephsys Lab de la URV, que està liderant aquest estudi. Arenas insisteix en què les dades que mostra aquest nou mapa de risc alerten d’una situació “molt greu que anirà a més si no es prenen mesures molt més restrictives”. El científic assenyala a més que per fer els seus càlculs han tingut en compte “el escenari més optimista, en què els gairebé 5.000 llits de les UCI espanyoles estan lliures a dia d’avui, un fet que tots sabem que no és ni molt menys així”. Els investigadors han partit d’aquesta situació perquè no han pogut tenir accés a les dades reals d’ocupació de llits.

Per fer aquest nou mapa han adaptat el model matemàtic que ja havien desenvolupat i han creuat la informació que aquest aporta sobre la predicció de nous contagis amb la disponibilitat de llits a les UCI de l’Estat.

Aquesta nova eina complementa la que ja van desenvolupar fa una setmana sobre el risc epidèmic del coronavirus, que permet estendre les prediccions a quatre dies vista a partir d’un model matemàtic que conté les dades de mobilitat i del cens dels municipis de l’Estat espanyol, així com la dinàmica dels contagis produïda pel SARS-CoV-2. El model calcula les probabilitats de contagi a cada municipi en funció dels paràmetres epidèmics coneguts per aquest virus i la mobilitat interurbana de la població activa, permetent extrapolar a diversos dies per motoritzar l’evolució d’aquest risc.

Les actualitzacions es van aturar el dia 3 de març davant la impossibilitat de comptar amb dades oficials sobre la residència dels nous casos detectats. Segons Alex Arenas, coordinador del projecte a la URV, “durant aquest temps l’equip de recerca ha estat treballant per comprovar la qualitat dels resultats del model a partir de les dades importades exclusivament, és a dir, sense necessitat d’incorporar els casos autòctons. ”

Per la seva banda, Jesús Gómez-Gardeñes, coordinador del projecte a la Unizar, destaca que han pogut comprovar que el model “ha anat construint mapes de risc d’aquests dies passats compatibles amb l’evolució dels casos observats, la qual cosa indica que el nombre de contagis autòctons augmenta i el model, fins ara, és capaç de generar-sense necessitat de dades sobre casos importats “.

Tot va començar el 31 de desembre quan l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va confirmar el primer cas de coronavirus a la Xina. Des de llavors, són ja més de 24.500 casos confirmats (més de 24.300 només al país asiàtic) i 493 morts. I les xifres segueixen augmentant per moments.

L’epidèmia, causada per un virus com la síndrome respiratòria aguda greu (SARS, per les sigles en anglès) o el coronavirus de l’Orient Mitjà (MERS-CoV), també ha tingut l’habilitat de passar d’animals a humans.

Es compara amb el virus de la grip, que es presenta en forma d’epidèmia estacional cada hivern al nostre hemisferi, un vell conegut que es vigila des de fa molt de temps. No obstant això, sobre el nou coronavirus encara sabem molt poc. Amparo Larrauri, que desenvolupa la seva tasca en el Grup de Vigilància de Grip i és cap de grup del CIBERESP en el Centre Nacional d’Epidemiologia-ISCIII, analitza les diferències entre els dos virus.

Una de les coses que més preocupa és la taxa de letalitat del virus…

És clar, saber quantes persones moren entre els que han contret la malaltia dóna una idea de la seva gravetat. Però aquesta és una de les coses més difícils d’establir. Es tracta d’un quocient entre un numerador (nombre de defuncions ocasionades per aquest virus) i un denominador (nombre de casos infectats per aquest virus), i aquestes dades canvien cada dia.

Pot anar cap a una taxa de letalitat més gran si en aquest quocient el numerador (morts) augmenta amb els dies. Però també pot anar cap a una gravetat menor, si el què augmenta més és el denominador (casos que no acaben en morts).

En l’actualitat hi ha uns 90.000 casos en investigació que són sospitosos a la Xina. Per tant és molt probable que el denominador augmenti molt i la taxa de letalitat baixi.

Ara mateix, aquesta taxa de letalitat té un valor entre un 11 i un 14%, es pot comparar amb altres epidèmies?

Es tracta només d’estimacions, és impossible conèixer la taxa amb exactitud encara. Cal tenir en compte que aquest 14% està tret d’un dels estudis més recents, però només ha tingut en compte les defuncions produïdes entre els casos hospitalitzats més greus.

En principi, el què sabem és que seria bastant similar al què va passar amb la SARS el 2003, que va tenir una taxa de letalitat d’un 10%, mentre que en el MERS–CoV va ser més gran, del 32%. Per la seva banda, la grip posseeix entre un 10 i un 14% de letalitat en els casos hospitalitzats greus, la qual baixaria fins a un 6-7% si comptabilitzem les xifres d’hospitalitzacions sense aquests criteris de gravetat.

I sabem la capacitat de virus de transmetre entre tota la població?

Depèn de com sigui de patogen i transmissible, i això també pot canviar quan es coneguin més dades. Cada dia s’estudien més agrupacions de casos per observar quants episodis secundaris han sortit a partir d’un primari, el que s’anomena Ro.

Mentre que aquest coronavirus té un Ro d’aproximadament un 2,2 (pot arribar entre 2 i 4), en la SARS teníem unes xifres força semblants: al voltant d’uns 3. No obstant això, el MERS–CoV, que era molt més patogènic, va tenir -i té, perquè no ha desaparegut- 1 transmissibilitat molt més baixa; igual que el de la grip, que és al voltant d’1,1-1,2.

Com s’estan aplicant les mesures de control?

De moment, el coronavirus provoca un 17% de casos greus però, un cop més, aquestes només són estimacions. Se li pressuposa una capacitat de provocar gravetat similar o una mica menor que la SARS.

Cal aclarir que l’epidèmia de la SARS es va controlar totalment i en l’actualitat no hi ha virus en humans. Va durar 8 mesos, es van confirmar 8.000 casos al món i hi va haver 700 morts. Ara amb el coronavirus portem poc més d’un mes, hi ha confirmats més de 24.500 casos i gairebé 500 morts, amb tot just 200 casos fora de la Xina (només 24 casos confirmats a la Unió Europea).

És aquest equilibri entre patogenicitat del virus i capacitat de transmissió el que determina com s’expandirà, però sobretot, com serem capaços d’aplicar aquestes mesures.

Es recorda algun escenari anterior com el que hem vist aquests dies al país asiàtic?

A la Xina estan fent una cosa increïble, mai vista. Crec que l’epidèmia de la SARS els ha ensenyat molt i és lògic que es prenguin altres pautes i s’hagin après lliçons. El fet que la Xina veiés que era una situació complicada i prengués mesures per evitar una major propagació és excepcional. D’altra banda, potser també es tracta de l’únic país en el qual es podien haver pres mesures d’aquest tipus.

El que sí que està clar és que des que es va confirmar el primer cas el 31 de desembre fins ara hi ha hagut un gran desplegament d’informació que en altres ocasions no hi ha hagut i, sobretot, una actuació molt ràpida: es confirma un cas, i a la setmana ja tenim el genoma identificat. Això és un èxit de la coordinació de salut pública de tot el món.

Com es pot valorar el nivell d’alarma de l’epidèmia?

No és una qüestió ni d’alarmar-se ni de donar-li poca importància. Si ve un cas, els sistemes de vigilància han de funcionar estrictament, identificar com més aviat millor els contactes potencials i fer un seguiment.

En aquests moments el risc que se segueixi estenent la malaltia al món, sobretot a la Xina, és alt. El risc que s’identifiquin casos confirmats a Europa és relativament mitjà, ja que encara poden venir molts importats. Ara, el risc que es produeixin a Europa si les condicions de control i prevenció de la malaltia se segueixen adequadament, és baix.

Per exemple, a Espanya, si s’apliquen estrictament les condicions establertes en els protocols consensuats pel tipus d’alerta i intervenen totes les comunitats autònomes i el centre d’emergències del Ministeri de Sanitat -coordinador de tot el brot-, el risc que es segueixi transmetent el virus és baix.

Què passa amb els casos confirmats que no són greus? Quan s’acaba el seu període d’infectivitat?

Qualsevol cas sospitós o confirmat se segueix durant 14 dies per prevenció. A més, el coronavirus sembla ser infecciós abans que s’iniciïn símptomes, tot i que encara no s’ha establert amb seguretat. Això que està alarmant la gent passa en gairebé tots els virus, com el de la grip, que es transmet entre 24 i 48 hores abans dels símptomes i fins a 4-5 dies després; o virus del xarampió, que es transmet 4 dies abans de tenir l’exantema.

La capacitat de contenció d’una epidèmia va lligada al fet que sigui precisament el més greu possible. Perquè com més greu sigui, més casos hospitalitzats hi haurà, més mesures de contacte podem posar i més podem delimitar la situació. Però com menys greu es faci la malaltia, hi haurà més gent que ni tan sols vagi a metge i estigui transmetent. Per això ara s’afirma que les mesures han de ser estrictíssimes.

A més, aquests virus també tenen la capacitat de generar grans transmissors o supercontagiadors. No és exclusiu del coronavirus, amb la SARS en un vol transoceànic es van establir més de 160 contagis.

Estem inflant el risc del coronavirus pel que fa a la grip?

Són més de 25.000 casos confirmats de coronavirus i 493 morts. Això és el que hi ha. Però és lògic que la gent compari amb el més pròxim, com la grip estacional. El problema és que la visió general de la grip del gruix de la població és errònia, no es tracta d’una malaltia lleu.

En el nostre informe setmanal de vigilància de grip es pot veure com en la majoria dels casos produeix simptomatologia lleu. No obstant això, es produeixen altres casos veritablement greus que donen lloc a complicacions que provoquen la mort cada temporada d’hivern (entre 6.000 i 15.000).

Aquestes morts es concentren a les persones que té alt risc de complicacions. I entre els casos greus, el 80% tenien malaltia de base, i entre les defuncions per grip, més del 90% tenien malaltia de base. Igualment, és difícil estimar el nombre de morts que produeix la grip, ja que hi ha moltes persones grans que es moren a casa i no van a l’hospital, com està passant també a la Xina.

Què és el més preocupa els epidemiòlegs del coronavirus?

El que més inquieta del coronavirus no és el nombre de morts, sinó que en tot just un mes tenim 25.000 casos. Això et dóna la idea que la transmissibilitat és bastant gran. I potser el problema no és la gravetat, sinó el possible col·lapse del sistema sanitari.

A la Xina han fet un hospital amb 2.000 llits en vuits dies, i podrien tornar a fer-ho, però seria difícil en un altre país.

Arribarem a pandèmia amb aquest virus?

Una pandèmia passa quan un determinat agent es distribueix per tot el món i hi ha una transmissió sostinguda. Ara mateix amb el coronavirus no és el cas, però no es pot predir què passarà. Des de la grip H1N1 de 2009 no hi ha hagut cap.

A Europa hi ha 24 casos, però no hi ha transmissió sostinguda. Hi ha un cas a França que s’ha donat a través d’un agrupament familiar i, dels 12 casos d’Alemanya, com a mínim 6 també estan relacionats.

La clau està en la contenció. Mentre el virus no tingui una capacitat de transmissió interhumana brutal i puguem contenir-ho, passarà com amb la SARS, que va ser un gran problema sanitari però es va controlar. De fet, ja no hi ha aquest virus en l’ésser humà.

Hi haurà més casos a Espanya?

Possiblement, entra dins de l’esperable. L’important és poder explicar el seu origen i controlar-lo. Això dóna tranquil·litat, tot i que és normal que els sistemes de salut i la societat s’estressin davant d’una situació així. El punt d’imprevisibilitat i la novetat són els punts que marquen una epidèmia.

Aquesta és una entrevista traduïda de l’Agència SINC