Abans pensava que les addiccions eren causa de molècules anòmales en el cervell i que la neurociència podia curar-les. Vaig començar a aprendre com funciona el cervell després d’acabar en tractament per la meva addicció a les drogues a mitjans dels 80, una època en què les propietats curatives de la neurociència s’exageraven tant com els pentinats.
Igual que moltes persones en aquells anys, m’imaginava el cervell com el director executiu d’un drama èpic, responsable únic de totes les meves accions, sentiments i pensaments. Quan em vaig doctorar en neurociència del comportament, el meu objectiu específic era trobar l’explicació neuronal de les meves decisions irracionals en les variacions químiques que alteren la forma en què funciona la ment.
Quina era la falla neuronal que fa que trenquem promeses sinceres o que traïm les nostres conviccions més sòlides com a resposta a gairebé cada oportunitat de modificar la realitat? Les meves decisions es van tornar cada vegada més perilloses i desgavellades, a mesura que la possibilitat de sentir l’alegria passatgera d’una ratlla de cocaïna, la panxa plena d’alcohol o una pujada de marihuana superava les meves obligacions i el sentit comú.
Exàmens finals, «últimes oportunitats» a la feina o el funeral d’un ésser estimat, per exemple, no eren més importants que l’oportunitat d’agafar qualsevol tipus de substància que pogués trobar. Per quan vaig tocar fons, l’elecció entre enfrontar-me a la crua realitat o consumir drogues ja no era realment una elecció: la regulació cortical (de l’escorça cerebral) ja s’havia transformat en impulsos i hàbits subcorticals.
Es calcula que a escala mundial uns 35 milions de persones pateixen trastorns pel consum de drogues. Les causes d’aquest desastre de salut pública són complicades, però està generalment acceptat que la meitat de la contribució prové de riscos heretats i la resta seria una desafortunada combinació de factors mediambientals que interactuen amb aquesta vulnerabilitat biològica.
De qualsevol manera, les addiccions han estat considerades principalment un problema personal provocat per un sistema nerviós descarrilat. L’alegre noció que el problema de les persones com jo jeu en nosaltres mateixos permet establir categories ben definides: malalt o sa, normal o anormal. Així, sembla que les persones que no han estat afectades personalment per l’epidèmia queden exemptes de responsabilitat.
Trobarem les proteïnes desorientades o les seqüències relacionades al comportament desviat, traduirem aquest coneixement en intervencions biomèdiques i voilà! Curats.
Aristòtil creia que la finalitat del cervell era refredar la sang. Grans descobriments a càrrec d’anatomistes del Renaixement -incloent a Da Vinci, Broca, Vesalius i Ramon i Cajal – van contribuir a cartografiar les estructures cerebrals i les seves funcions, però el progrés ha estat lent a causa de l’aclaparadora diversitat de les 100.000 milions de cèl·lules que té el cervell i les seves complexes interaccions.
Quan estudiava a la universitat, em van ensenyar coses sobre el cervell com si fos qualsevol altre òrgan del cos i em van explicar que comprendre la funció d’un grapat de cèl·lules seria suficient per entendre-ho tot. Actualment, gairebé cap aspecte d’aquesta perspectiva simplista es considera cert.
Un grapat de cèl·lules anormals pot provocar un atac cardíac o un melanoma, però els desordres de consum de substàncies impliquen grans franges de teixit neuronal i processos com la motivació i l’aprenentatge. No és viable extirpar les cèl·lules o substàncies químiques cerebrals responsables d’aquestes funcions. A més, la possibilitat de trobar un gen o substància química específica que sigui responsable del comportament addictiu és nul·la.
El meu propi camí per allunyar-me del cicle destructiu de l’addició va començar amb factors fora del meu cap, en lloc d’intervencions biològiques directes. Quan vaig poder veure clarament la tremenda factura que m’estava passant la meva addicció a les drogues i vaig decidir intentar mantenir-me sòbria, em vaig recolzar en tots els recursos que tenia al meu abast.
Vaig tenir la fortuna de comptar amb ajuda clínica, caps comprensius, vaig poder caminar pel bosc, compartir cafè, llàgrimes i rialles amb nous amics que eren al mateix camí que jo. Vaig posar en acció meu costat obsessiu-compulsiu per estudiar biopsicologia i vaig confiar en el poder curatiu del pas del temps.
Cadascuna d’aquestes experiències va tenir un impacte en l’estructura i les funcions del meu cervell. I aquesta és la idea que vull transmetre. Hagués estat més efectiu algun (un altre) tractament farmacològic, un tractament elèctric que ataqués els «circuits addictius» o un procediment de modificació genètica -que sens dubte arribarà aviat ala teva clínica més propera-?
La investigació biomèdica està en auge, però jo em mantinc cautelosa i esperaré asseguda. Si bé la pèrdua del meu idealisme ingenu es va forjant des de fa temps, recentment he ampliat la meva perspectiva, juntament amb proves empíriques.
Està clar que la salut mental implica importants funcions i connexions cerebrals tant com altres coses: recuperar o mantenir saludables les funcions cerebrals és un esforç a llarg termini. Donades les constants i il·limitades interaccions cerebrals, podríem anticipar que trobarem intervencions més eficients i més efectives per combatre els desordres de consum de substàncies a través de les seves connexions que basant-nos en tractaments individuals que intentin modificar directament l’activitat cerebral.
Durant els meus més de 30 anys de carrera dins de la neurociència, la lliçó més potent que he après és que el cervell i el comportament són producte de múltiples influències que interactuen entre si i les més poderoses d’elles estan fora del cap i, per tant, fora del nostre control individual.
El cervell actua com un conducte d’aquestes influències per conformar la nostra identitat, però el cervell no és la font. Per això, l’addicció és el símptoma d’una malaltia, en lloc de la seva causa.
Judith Grisel és psicobióloga i autora de ‘Mai és suficient: la neurociència i l’experiència de l’addicció’
El Departament de Salut, a través del Pla director d’oncologia, estima que es diagnosticaran uns 39.000 nous casos de càncer a Catalunya el 2025, uns 1.800 nous casos més respecte al 2020, amb prop de 37.200 nous casos. El factor que més contribuiria a aquest increment seria l’efecte de l’envelliment de la població. Aquestes dades, que no inclouen el càncer de pell no melanoma, s’han fet públiques coincidint demà amb la commemoració del Dia Mundial contra el Càncer.
En homes, s’espera un increment d’un 3,4% del nombre de casos de càncer el 2025 respecte del 2020. El càncer de pròstata és el tumor més freqüent (20,9% del total), seguit pels tumors colorectals, de pulmó, de bufeta urinària i ronyó. Aquests tumors constitueixen gairebé un 66% del total dels tumors diagnosticats en homes. Segons les projeccions del Pla director d’oncologia, el nombre de casos d’aquests tumors augmentaria, excepte en els de pulmó, que es reduiria un 4,2% per la disminució de la prevalença de tabaquisme en la població masculina en les darreres dècades.
En dones, s’espera un augment d’un 6,8% del nombre de casos de càncer el 2025 respecte del 2020. Actualment, el càncer de mama és el tumor més freqüent (28,6%), seguit dels tumors colorectals, de pulmó, de cos uterí i de limfoma no hodgkinià. Aquests tumors suposen gairebé un 60% del total de casos de càncer diagnosticats en dones. En els pròxims 5 anys, s’espera un augment de tots aquests casos de càncer, amb un increment més elevat del de pulmó, un 28,5%. Aquest fet s’explicaria per l’augment de la prevalença del tabaquisme en les dones en les darreres dècades.
Supervivència al càncer
La supervivència als 5 anys del diagnòstic de càncer ha millorat entre un 3% i un 5% en la població catalana, dada observada a partir de la comparació dels períodes 2000-2004 i 2010-2014. En homes, un 57% dels pacients diagnosticats de càncer sobreviuen a la malaltia als 5 anys. En aquest sentit, destaca l’elevada supervivència, d’un 92%, en pacients de càncer de pròstata, i l’alta letalitat per als diagnosticats de càncer de pulmó, amb una supervivència del 14%.
En dones, la supervivència al càncer és d’un 64%, un 7% més que en els homes. La supervivència per a pacients diagnosticades de càncer de mama és del 89%, mentre que baixa fins al 21% per a les diagnosticades amb càncer de pulmó.
El Pla director d’oncologia calcula les projeccions de la incidència del càncer a Catalunya i les estimacions de la supervivència relativa als 5 anys dels pacients diagnosticats a partir de les dades dels registres de càncer de Girona i Tarragona.
Aquest reportatge és el primer d’una sèrie que estarà composta per tres parts. Amb ella, SINC vol analitzar els riscos de salut laboral en la carrera investigadora, assenyalar-ne les causes i proposar solucions.
«La nit després de defensar la meva tesi, en quedar-me adormit al llit, vaig revisar els últims sis anys de la meva vida. Vaig pensar en la primera vegada que vaig veure peixos i embrions de granota, i en la lluent taula de fusta on el meu tutor i jo vam mantenir llarguíssimes converses sobre biologia. Vaig pensar en els experiments, en l’obsessió i en l’aïllament. Vaig veure els meus 20 anys passar en un instant i em vaig preguntar: ¿va valer la pena?».
Aquestes línies les escrivia l’exinvestigador nord-americà Justin Chen a la revista científica STAT. El seu article, molt crític amb la manera de vida en els laboratoris d’investigació, va generar una allau de respostes en sintonia amb la seva visió. Per exemple:
Jo vaig començar el doctorat amb entusiasme i vaig acabar, com la majoria de gent que conec, una mica amargada i desitjant simplement que el sofriment acabés.
Jo envejava aquells que no estaven lligats als confins de laboratori, que no havien de tallar les seves activitats socials per córrer a comprovar les cèl·lules cada cap de setmana, encara que només fos una hora (…). Passava tant de temps al laboratori que la cuina de casa meva estava buida, guardava tot el meu menjar al calaix inferior dret de la nevera comuna del laboratori.
Altres veus van oferir una visió alternativa:
Jo faria d’advocada del diable i diria que, per a algunes persones, potser per a aquelles que estan més inclinades a ser diferents o solitàries, el doctorat és una alenada d’aire fresc (…). A mi em va encantar. Em va permetre estar absorta en les coses que m’agraden i crear la meva pròpia rutina. Vaig treballar massa per a l’estàndard de qualsevol altra persona i ho tornaria a fer en un tancar i obrir d’ulls.
Però el millor resum de les respostes potser és aquest:
El treball és gratificant, però avui en dia sento que visc en una bombolla en la qual vaig lluitar terriblement per entrar i de la qual ara no puc sortir. Aplaudeixo l’honestedat de J. Chen. És el principi del què espero que sigui una conversa important.
L’elefant a l’habitació
La qualitat de vida i les condicions de treball en els laboratoris han estat l’elefant a l’habitació que durant anys gairebé tothom veia i de què a penes ningú s’atrevia a parlar. I la conversa sembla haver-se iniciat.
Treballs recents han mostrat els problemes de salut mental que afecten els investigadors, especialment als més joves. La revista Nature ha començat a publicar enquestes i realitzar monogràfics sobre el tema. El model pel qual es mesura la ciència, basat en una suposada excel·lència que promou la hipercompetitivitat, comença a qüestionar-se.
En 2018, un estudi publicat a la revista NatureBiotechnologyva mostrar resultats alarmants. Després enquestar més de 2.000 estudiants de doctorat en 26 països, van trobar que el 40% d’ells presentaven símptomes moderats o greus d’ansietat o depressió, una probabilitat «sis vegades més gran de la que té la població general mesura amb una escala semblant», asseguraven els autors. El risc era encara més elevat per a les dones i les persones transgènere o de gènere no conforme. Dos factors relacionats eren la dificultat de conciliació entre la vida laboral i personal i la sensació de manca de suport dels seus tutors.
Les dades eren alarmants, però no nous. Un any abans, un estudi realitzat entre més de tres mil estudiants de doctorat a Bèlgica va destapar que fins a la meitat d’ells presentava a l’almenys dos símptomes d’una pobra salut mental i que un terç mostrava quatre o més, el que implica alt risc de depressió.
Aquestes enquestes podrien donar xifres alguna cosa inflades, ja que no és descartable que les persones afectades es prestin més a respondre. No obstant això, comparativament, la probabilitat és entre dues i tres vegades superior a la que tenen altres persones amb educació superior que no van optar per la carrera investigadora.
D’entre els motius, el més important era el conflicte entre família i treball. Entre els factors protectors, curiosament, estava sentir que a aquesta etapa li seguiria una carrera lluny de la investigació.
Postes de sol al laboratori
Una revisió d’estudis publicada per la RoyalSocietyd’Anglaterra va arribar a conclusions molt similars, destacant que només el 6,2% dels treballadors arribava a comunicar-ho a les seves institucions (sobre una estimació que el 37% podria patir un problema de salut mental).
Una enquesta recent a la qual van contestar més de 6.000 estudiants de doctorat d’arreu del món va llançar dades lleument contradictories: el 38% es mostrava molt satisfet amb haver triat aquest camí i el 75% afirmava estar satisfet en alguna mesura. No obstant això, fins a un 36% reconeixia haver hagut de demanar ajuda per ansietat o depressió.
Tot i que la majoria d’aquests treballs s’han centrat en els més joves, alguns dels problemes semblen projectar-se també als investigadors postdoctorals, que es troben en una posició intermèdia. I, en força menor mesura, però també digna de consideració, als sèniors, que lideren els grups de recerca.
Els autors del primer article concloïen així: «El professorat i els administradors han d’establir un to d’autocura, així com una ètica de treball eficient i atenta, per tal de passar a un entorn laboral i educatiu més saludable». Perquè «l’equilibri entre el treball i la vida privada és difícil d’aconseguir en una cultura en què es desaprova abandonar el laboratori abans que es posi el sol. L’estrès o la pressió cada vegada més gran per produir dades a fi de competir pel finançament ha augmentat exponencialment, i els camps de la ciència estan sentint una pressió immensa».
A la recerca de les causes
«Es tracta d’un problema global, però una de les principals causes és que hi ha molt poques places a la carrera investigadora en comparació amb la quantitat gent que aspira a elles. Això dóna lloc a una competència ferotge», sosté FernandoMaestre, director del Laboratori d’Ecologia de Zones Àrides i Canvi Global a la Universitat d’Alacant, que ha publicat diversos articles i columnes d’opinió a la revista Nature sobre com millorar la qualitat de vida en els laboratoris.
José Antonio Peñas, SINC
Tot just hi ha estadístiques nacionals sobre el cicle vital dels investigadors. L’estudi més conegut és el realitzat per la Royal Society el 2010, i les dades que van presentar són alarmants. A l’hora de defensar la tesi, més de la meitat abandona o ja ha abandonat la ciència, i només un 3,5% arribarà a tenir un lloc estable a l’acadèmia. Bona part dels que continuen s’encadenaran contractes temporals i acabaran també per abandonar o, en menor mesura, per redirigir la seva carrera cap a la indústria.
A això se li uneix la pressió per publicar la major quantitat d’articles possibles i en les revistes més importants, ja que les publicacions constitueixen el principal requisit a l’hora d’obtenir el finançament necessari. «Això dóna lloc a entorns hipercompetitius, fins i tot dins d’un mateix grup», assegura Maestre.
«Jo veig caps que pensen en els doctorands més com a mà d’obra que com a persones en formació. És un conflicte d’interessos creuats amb molta hipocresia de portes enfora, tot i reconèixer que el sistema tendeix a forçar aquesta situació», continua.
Això fa que, com sostenia Gareth Hughes, investigador sobre el benestar de l’alumnat a la universitat de Derby, hàgim «perdut a molts investigadors que eren molt bons acadèmicament perquè no podien sobreviure a la toxicitat».
En una guia oficiosa publicada per diversos membres de l’Institut de Recerca Biomèdica de Queensland, a Austràlia, es diu: «Treballa de valent. No pensis que podràs sortir-te amb la teva treballant 38 hores setmanals. Necessitaràs fer jornades llargues durant tota la setmana i part dels caps de setmana. Això t’acosta més a les 50-60 hores si vols tenir una carrera reeixida en la investigació. Si és la teva passió, això és fàcil, i si no, llavors estàs en el lloc equivocat». Aquesta sacralització de la vocació científica és, per Maestre, «una font d’explotació».
Nous models de bona ciència
L’any 2015, Science publicava un article de l’investigador de la Universitat de Toronto Eleftherios P. Diamandis sota el títol Cridar l’atenció és la meitat de la batalla. Això deia sobre els seus inicis en la investigació: «Vaig treballar de 16 a 17 hores al dia, no només per fer avançar la tecnologia, sinó també per publicar els nostres resultats en revistes d’alt impacte. Com ho vaig aconseguir? La meva dona -també doctora en ciències-treballava molt menys que jo; ella assumia la major part de les responsabilitats domèstiques. Els nostres nens van passar molts dissabtes i alguns diumenges jugant al vestíbul de la companyia. Fèiem el menjar al microones de la sala de descans».
Contra les possibles crítiques, acabava el seu article així: «La nostra filla, per cert, és ara una científica doctora que treballa com química clínica, i el nostre fill està formant-se per ser neuropatòleg. La meva dona és una científica d’alt nivell en un important hospital universitari. Assegurar-se que crides l’atenció pot donar-te l’avantatge que necessites sobre la teva competència silenciosa».
A banda d’aquesta visió i de la possible intrahistòria de la família Diamandis, Maestre assegura que «necessitem nous models de científic reeixit, més enllà de l’home blanc dia i nit obsessionat amb la investigació. Els necessitem i, a més, existeixen».
Per María Blasco, directora del Centre Nacional d’Investigacions Oncològiques (CNIO), «és cert que en el treball de laboratori, especialment en els nivells de formació, de vegades el projecte pot exigir que hi hagi horaris flexibles. A la fi, però, hauria de respectar-la jornada laboral de 37,5 hores setmanals».
Un altre dels motius als quals s’atribueix aquesta situació en els laboratoris és a la manca de formació en lideratge dels investigadors. En una enquesta realitzada per la revista Nature, fins a dos terços dels caps de grup trobaven a faltar haver tingut aquest tipus de formació. Entre la resta d’integrants dels laboratoris, el 40% pensava que si els seus caps rebessin cursos de tutoria milloraria la ciència que feia el grup. Entre aquells menys satisfets amb la seva situació, el 70% van indicar aquest com el seu major desig.
Gary McDowell, director executiu de Future of Research, una organització en defensa dels científics joves, resumia així el paisatge: «La comunicació entre els investigadors sènior i júnior és descoratjadora. Viuen gairebé en mons separats».
En general, es basa en el factor d’impacte de les revistes on es publiquen els resultats. Una mà d’Escher dibuixant-se a si mateixa i en la qual la forma d’avaluar condiciona tota la forma de produir.
Aquest sistema està sent qüestionat. Pel director de la Fundació Wellcome, Jeremy Farrar, «l’èmfasi per l’excel·lència en el sistema de recerca està sufocant la diversitat de pensament i els comportaments positius, ha creat una cultura en la ciència moderna que es preocupa exclusivament sobre el que s’aconsegueix i no sobre com s’aconsegueix».
Per Farrar, «l’èmfasi per l’excel·lència està sufocant la diversitat de pensament, ha creat una cultura que es preocupa només sobre el que s’aconsegueix i no sobre com s’aconsegueix».
Segons Farrar, centrar-se en l’excel·lència contribueix a «una hipercompetitivitat destructiva, a dinàmiques de poder tòxic ja comportaments de pobre lideratge». Aquesta repercussió no té a veure només amb la qualitat de vida en els laboratoris, sinó amb la ciència mateixa.
N’hi ha que la responsabilitzen dels problemes creixents de reproductibilitat dels resultats, de frau i d’homofilia, el concepte pel qual es tendeix a premiar allò que respon al normatiu i en el que els revisors ja tenen experiència prèvia.
Maria Blasco és bastant més optimista. «És cert que la ciència és competitiva, però no més que qualsevol altra professió que es basi en la meritocràcia», afirma. «En la ciència s’avalua el mèrit i importància dels descobriments, que és una cosa mesurable i no subjecte a apreciacions subjectives. Aquestes mesures poden ser molt variades, des de l’impacte de les revistes al nombre de cites dels treballs o a l’impacte en la innovació en nombre de patents, spin-off, vendes, etc.».
No obstant això, les crítiques al sistema són ja objecte d’estudi per part de la Comissió Europea. En un treball en què entrevistaven diversos investigadors recollien que «la idea d’excel·lència com una mesura de la qualitat de la ciència fa que molta gent no se senti còmoda», però «malgrat la seva incomoditat, no poden proposar res millor, donat que la ciència i els científics han de satisfer les demandes polítiques de rendició de comptes i avaluació».
És difícil, però ja sonen alguns suggeriments per incorporar al debat. Alguns d’ells es comentaran en la segona part d’aquest reportatge, juntament amb una anàlisi de la productivitat científica per països i condicions de vida en els seus laboratoris, així com propostes per millorar aquestes últimes. Perquè, com va dir Gareth Hughes , «hi ha la creença que un doctorant hauria d’emmalaltir si ho està fent correctament. Això és estrany».
Sara Cogliati (Milà, 1982) treballa en el Centre Nacional d’Investigacions Cardiovasculars (CNIC), a Madrid, des de fa més de sis anys. Aquesta doctora en Biologia Cel·lular estudia com les mitocòndries -òrgans de les cèl·lules encarregats de subministrar-se a aquestes l’energia que necessiten- es comporten de manera diferent en homes i dones, la qual cosa determina una resposta diferent durant la insuficiència cardíaca. El seu projecte ha estat premiat en l’última edició del programa For Women in Science L’Oréal-Unesco.
En la seva opinió, es tracta d’un enfocament clau perquè, segons comenta a SINC, les dones estan morint més que els homes per aquestes malalties i la raó és que fins ara els símptomes i tractaments s’han estudiat, sobretot, en models masculins.
En què has estat investigant fins ara al CNIC?
En el nostre grup estem centrats en l’estudi de les mitocòndries. Vam investigar el seu funcionament bàsic i la seva morfologia. En concret, jo treballo en l’estructura de la cadena respiratòria. [Entre els èxits del seu equip destaca el descobriment dels mecanismes que la regulen, que va ser publicat a Nature].
El nostre focus és aplicar aquest coneixement a situacions patològiques com, per exemple, les malalties cardiovasculars, l’envelliment i també el metabolisme.
Per què has triat aquest projecte per estudiar les característiques específiques del sexe en les malalties cardiovasculars?
Les últimes dades sobre la incidència de les malalties cardiovasculars en dones són molt preocupants. A Europa una de cada cinc dones pateix aquestes malalties. És un problema molt greu que a mi m’interessa estudiar, sobretot tenint en explica que aquestes malalties tenen un pronòstic més negatiu en dones que en homes.
I això per què és així?
Per la senzilla raó que fins ara les malalties cardíaques i altres s’han estudiat usant models animals masculins, i hi ha moltes diferències biològiques, partint que cromosòmicament i hormonalment som diferents. Així, aquestes diferències fonamentals generen diferències biològiques a l’hora d’experimentar una malaltia i també en la forma de respondre als tractaments, que moltes vegades no funcionen tan bé en les dones com en els homes.
De fet les dades apunten que la mortalitat per malalties cardiovasculars és major en dones que en homes.
Sí, exactament. A Europa es calcula que la mortalitat afecta el 52% de les dones que pateixen malalties cardiovasculars, davant el 42% dels homes, segons dades de la Fundació Espanyola del Cor.
Però d’això no se’n parla, tenim molta més informació sobre de càncer de mama, per què?
No, no es parla i tampoc es diu que a Espanya la primera causa de mortalitat entre dones són les malalties cardiovasculars.
Crec que falta consciència general. Fins ara, sí que és veritat que cridava molt més l’atenció el càncer de mama perquè moltes dones ho poden desenvolupar-una de cada sis-, però és específic de dones, mentre que les malalties cardíaques s’havien relacionat tradicionalment més amb homes i faltaven les estadístiques. Ara que tenim els números a la mà, podem entendre el problema en la seva plenitud.
A més, abans algunes morts per problemes cardiovasculars no estaven ben diagnosticades. Una dona es moria i no se sabia bé la causa perquè un infart cardíac té característiques diferents en homes i en dones.
Sara Cogliati al laboratori. / CNIC
I quines són aquestes diferències?
Per exemple, els típics símptomes de mal de pit i braç són molt prevalents en homes, però en dones es manifesta més amb una falta d’aire o nàusea. Ara que anem descobrint aquestes diferències, es podran incloure en l’estadística casos que abans passaven desapercebuts.
Els errors en el diagnòstic i en els tractaments tenen com a punt de partida el fet que en la investigació bàsica no s’hagin inclòs models animals femenins. Totes aquestes mancances vénen de la manca d’estudi específic de com es comporten aquestes malalties en la biologia femenina. Així que, un cop més, és un problema de desigualtat, de discriminació.
Aquest plantejament sona molt nou, però no sé si ja en altres centres s’està tractant d’estudiar les malalties cardíaques específicament en dones.
Estan començant a sortir treballs molt recents que investiguen si el problema de les diferències de gènere en moltes patologies, per exemple en el càncer de fetge. Hi ha alguns que han identificat algunes vies genètiques en alguns càncers. La comunitat científica s’està adonant.
Quin és l’enfocament del projecte que desenvoluparàs i pel qual t’han premiat al programa For Women in Science L’Oréal-Unesco?
El meu estudi estarà enfocat en la funcionalitat mitocondrial perquè -com ja hem mostrat amb animals mascles- les mitocòndries estan involucrades en la insuficiència cardíaca. I a més, sabent que l’estrogen influeix en la funcionalitat mitocondrial, uniré aquests dos aspectes utilitzant animals femenins. És a dir, que els estrògens modulen l’activitat mitocondrial i que les mitocòndries estan implicades en la insuficiència cardíaca.
Jo crec, i els meus resultats preliminars ho avalen, que aniré identificant quines són les diferències mitocondrials entre mascles i femelles en la insuficiència cardíaca i esbrinant quins són els mecanismes moleculars bàsics que modulen aquestes diferències.
Quin és el pròxim pas? L’aportació de la beca és bastant humil -són 15.000 euros-. No sé si et dóna per a molt.
Jo ara em trobo en una fase intermèdia. Tinc un contracte Ramón y Cajal i estic buscant la possibilitat d’arrencar amb un grup nou i amb un projecte propi. També estic buscant una institució per fer-ho, que no seria el CNIC. Aquesta petit finançament em permetrà arrencar alguna cosa meva, començar amb el que tinc al cor.
Estàs notant algun canvi per part de les agències de finançament per promoure projectes que tinguin en compte els models femenins de malalties?
Queda encara molt per fer. És molt necessari introduir l’aspecte de les diferències sexuals en la investigació bàsica, però estem començant a percebre algun canvi. Per exemple, l’Agència Europea de Finançament i altres entitats estan demanant que cada vegada més s’incloguin models animals femenins en la investigació.
Per què vas venir a Espanya?
Perquè vaig conèixer el treball del grup del CNIC al qual després em vaig incorporar i em va encantar. Abans de venir vaig tenir l’oportunitat de col·laborar amb ells. Així que vaig decidir, després del meu doctorat a la Universitat de Pàdua, venir a fer el postdoctorat aquí, al grup d’Antonio Enríquez.
Les teves filles han nascut aquí.
Sí. La gran té tres anys i la més petita, quatre mesos. Les dues han nascut a Madrid.
I com portes això de ser mare i investigar?
Ho porto molt bé perquè aconsegueixo conciliar. A mi la maternitat m’ha donat la possibilitat d’estar més enfocada. Quan sóc al laboratori treballo al màxim perquè sé que a certa hora he d’anar a recollir a les nenes i m’ha fet encara més eficaç en el meu treball. Després, és clar, he tingut la sort d’estar en una institució que m’ha permès compaginar bé la meva feina i la maternitat en un entorn laboral on m’he sentit recolzada en tots els aspectes.
Aquesta pregunta no se li sol fer a un home.
Exactament, aquesta pregunta no se’ls fa als homes i tant de bo que un dia puguem preguntar a ells també perquè significarà que estan més implicats en les tasques familiars.
Un nou estudi liderat per investigadors de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) suggereix que el tractament de l’endometriosi amb cannabinoides pot alleujar alguns símptomes de la malaltia en rosegadors. El treball es publica a la revista d’accés obert elife.
Aquestes troballes han portat a l’inici d’un assaig clínic en col·laboració amb el Servei de Ginecologia de l’Hospital Clínic de Barcelona. Aquest assaig avaluarà els possibles beneficis del cannabinoide natural tetrahidrocannabinol (THC) -el principal component psicoactiu de la planta de cànnabis – en dones amb endometriosi.
L’endometriosi és una malaltia comuna, crònica i dolorosa causada quan el revestiment de l’úter -l’endometri – creix fora de la seva cavitat. Aquest creixement afecta els òrgans reproductius i pot causar dolor, infertilitat, ansietat, depressió i provocar un impacte considerable en la qualitat de vida.
Les opcions de tractament inclouen cirurgia o teràpia hormonal, però no sempre són efectives i, sovint, tenen efectes secundaris significatius.
«A causa de la falta de tractaments efectius, les dones amb endometriosi generalment depenen d’estratègies d’estil de vida com canvis en la dieta o exercici», explica Rafael Maldonado, autor principal i professor de la UPF.
«Tot i que el cànnabis té una gran quantitat de possibles efectes secundaris, les seves propietats medicinals podrien alleujar el dolor en l’endometriosi i altres afeccions», afegeix.
D’interès per al tractament ginecològic
Atès que l’ús mèdic del THC està autoritzat en alguns països, aquests resultats poden ser d’interès per a ginecòlegs i especialistes en dolor que manegen el tractament de dones amb dolor endometrial.
No obstant això, puntualitza Maldonado, «és crucial subratllar que l’ús de cànnabis en escenaris no regulats ha de desanimar donats els greus riscos associats amb el seu consum».
L’equip va estudiar ratolins amb implants endometrials a la pelvis per imitar l’endometriosi en humans. Aquells amb els implants eren més sensibles al dolor a la pelvis, mal que també es pot associar amb alteracions emocionals i cognitives, similars als símptomes observats en algunes dones amb endometriosi.
Els científics van tractar als ratolins amb una dosi diària de 2 mg/kg de THC durant 28 dies. Això va alleujar la sensibilitat al dolor a la pelvis, però no va tenir cap efecte sobre el dolor en altres àrees (es va usar la pota del darrere com a control), la qual cosa demostra que el tractament va ser específic per al dolor causat per aquesta malaltia.
L’alleujament de dolor també es va produir independentment de quan es va iniciar el tractament, el que suggereix que funciona igual de bé un cop s’han establert els símptomes de dolor. Els investigadors també van descobrir que els ratolins amb endometriosi tenien símptomes similars a l’ansietat d’algunes dones amb l’afecció.
Això es va mesurar per la quantitat de temps que els animals van passar en àrees obertes d’un laberint, ja que aquells amb nivells d’ansietat més alts tendeixen a no explorar massa. No obstant això, els seus experiments no van poder revelar si el THC va tenir algun efecte significatiu en el tractament d’aquesta ansietat.
Efecte de l’endometriosi en la funció cognitiva
De la mateixa forma, com l’endometriosi perjudica la funció cognitiva en algunes dones, els experts van analitzar el rendiment de la memòria en els ratolins. Per a això, van proporcionar als animals dos objectes idèntics i els van permetre familiaritzar-se amb ells.
Després, van reemplaçar un dels objectes i van cronometrar quant temps van passar els rosegadors explorant l’objecte nou versus el familiar, amb l’objectiu de donar una indicació sobre el que recordaven els animals.
L’equip va descobrir que la memòria estava deteriorada en els ratolins amb endometriosi en comparació amb aquells que no tenien l’afecció. No obstant això, els tractats amb THC no van mostrar aquest deteriorament, el que per als autors suggereix que el compost pot tenir un efecte protector.
Finalment, els investigadors van estudiar els efectes del THC en l’endometri dins i fora de l’úter, i van descobrir que els ratolins amb endometriosi tractats amb THC durant 32 dies tenien creixements endometrials més petits.
«Les nostres troballes mostren que el THC limita el desenvolupament i els símptomes de l’endometriosi en un model experimental», assenyala Alejandra Escudero-Lara, la primera autora de la feina i estudiant de doctorat de la UPF.
«Els resultats subratllen l’interès de realitzar més investigacions per garantir la seguretat i els efectes beneficiosos d’aquest tractament en dones amb endometriosi», conclou.
Que els homes són més susceptibles a desenvolupar càncer que les dones és un fet avalat per nombroses recerques. Tot i això, el perquè d’aquesta diferència entre tots dos sexes ha estat, fins el moment, desconegut. Ara, un equip de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), centre impulsat per ”la Caixa”, ha identificat un dels principals mecanismes biològics pels quals els homes tenen més risc a patir càncer que les dones. Es tracta de la pèrdua de funció de certs gens del cromosoma sexual Y, present únicament en els homes. L’estudi, publicat en el Journal of the National Cancer Institute, s’ha realitzat en col·laboració amb la Universitat Pompeu Fabra, la Universitat d’Adelaide i el Centre Genòmic d’Estònia.
Basant-se en dades de 9.000 individus, les i els investigadors han estudiat la funció de tots els gens del cromosoma Y a diversos càncers. D’acord amb els resultats de la seva anàlisi, la probabilitat de desenvolupar càncer augmenta quan es perd la funció de sis gens clau del cromosoma Y a diverses cèl·lules. “Estudis recents havien demostrat que, en envellir, les cèl·lules d’alguns homes tendeixen a perdre per complet el cromosoma Y, que és fonamental per a la diferenciació sexual del fetus”, comenta Juan Ramón González, coordinador de l’estudi i cap del Grup de Bioinformàtica en Epidemiologia Genètica d’ISGlobal. “Malgrat la pèrdua del cromosoma Y havia estat prèviament associada amb una incidència major en càncer, les causes d’aquesta relació no es coneixien”.
Aquests sis gens del cromosoma Y estan implicats en la regulació del cicle cel·lular, un procés que, quan falla, pot donar lloc al desenvolupament de tumors. “Curiosament son gens que tenen una còpia similar en el cromosoma X”, explica Alejandro Cáceres, primer autor de l’estudi. “Si a més la còpia del cromosoma X muta en les mateixes cèl·lules –el que s’ha demostrat que passa– la possible protecció biològica d’aquests gens contra el càncer es perd completament”.
Una línia de recerca prioritària
Comprendre les diferències biològiques entre homes i dones en càncer és crucial per a desenvolupar línies de tractament i prevenció personalitzades. “Els homes no sols sofreixen més de càncer que les dones, sinó que a més tenen un pronòstic pitjor”, comenta González. “De fet, l’esperança de vida menor dels homes respecte a les dones s’explica, en part, per aquesta raó”.
La identificació dels factors que fan als homes més vulnerables al càncer és una important línia de recerca que intenta mitigar els riscos d’aquesta població. “Si bé els homes podrien estar més exposats a cancerígens pel seu tipus de feina o incrementar el seu risc per evitar en major mesura les visites al metge, el nostre estudi demostra que existeixen factors biològics que fan que el risc en homes sigui major”, afegeix Càceres. “I, pel que sembla, un d’aquests factors es troba en l’essència mateixa de ser home: el cromosoma Y.”
Segons destaquen els autors, la supressió del cromosoma Y es pot donar ja sigui pel la pèrdua de funció del cromosoma, la qual cosa explicaria estudis previs, o per altres mecanismes mediats per la inactivació química (epigenètica) de les mateixes regions. “Certes exposicions ambientals, com poden ser el tabac i altres tòxics, podrien afectar la funció del cromosoma alterant la seva epigenètica”, afirma González. I conclou, “els nostres resultats obren la porta al desenvolupament de mètodes de detecció dirigits i teràpies específiques per a homes amb càncer.”
El grup de recerca Tecnatox-Laboratori de Tecnologia de Salut mediambiental de la URV ha decidit tirar endavant, amb recursos propis, una recerca per mirar d’evidenciar, amb dades científiques, si existeix una correlació entre determinades malalties i el fet de viure al voltant de les indústries petroquímiques de Tarragona.
El treball començarà amb 800 mostres que ja tenen d’altres estudis de medicina preventiva de la Facultat de medicina i Ciències de la salut i continuaran amb acords amb els centres d’atenció primària i hospitals per poder obtenir fàcilment mostres i informacions específiques. Es tracta d’un estudi que avaluï els efectes per a la salut de la població resident a la zona d’influència de la indústria petroquímica.
A través de la identificació de biomarcadors, pretenen determinar si la incidència d’algunes malalties a la població de l’entorn de les petroquímiques (com determinades al·lèrgies, problemes respiratoris) tenen relació amb la qualitat de l’aire que es respira en aquestes zones. Els estudis permeten establir la relació entre les causes de la malaltia i la influència d’aquestes en el desenvolupament o no d’aquesta.
El projecte hauria d’haver començat a desenvolupar-se durant aquest any, però els darrers accidents a la indústria han impulsat el grup a començar-lo immediatament. A mesura que es vagin obtenint resultats, el grup de recerca, liderat pel catedràtic de toxicologia, Josep Lluís Domingo, informarà la població dels resultats.
Domingo assegura que fa més de 30 anys que intenten fer aquests estudis però no han aconseguit el suport d’administracions públiques ni privades i és per això que ha decidit tirar-lo endavant amb fons propis.
L’oncòleg català Joan Massagué i el seu grup de científics han descobert que la capacitat dels càncers per fer metàstasi depèn de la seva capacitat per cooptar les vies naturals de reparació de ferides, el que obre una via per a la seva possible tractament. Ho han treballat des de l’Institut Sloan Kettering de Nova York i ho han publicat a la revista Nature Cancer.
L’article on s’explica l’avançament científic planteja noves opcions sobre com pensar i tractar la metàstasi, la propagació de cèl·lules cancerígenes i del càncer cap a altres parts del cos més enllà del seu origen. El 90% de les morts per càncer, a més, són conseqüència de desenvolupar metàstasi.
«Ara entenem la metàstasi com la regeneració del teixit equivocat -el tumor- en el lloc equivocat, els òrgans vitals diferents», diu Joan Massagué, director de l’Institut Sloan Kettering i el director de la investigació. Massagué fa 30 anys que es dedica a l’estudi de la metàstasi. Altres avenços que havia constatat ja indicaven que els càncers podien utilitzar altres vies de curació de ferides per donar suport al seu creixement.
Ara han vist que les metàstasis no es deriven de mutacions genètiques sinó per una reprogramació de les cèl·lules que els permet regenerar creant metàstasi.
Crear metàstasi no és una cosa fàcil però. Per arribar a propagar-se, les cèl·lules cancerígenes primer han d’aconseguir separar-se de les cèl·lules sanes, creuar els teixits i circular cap a una nova localització del cos a través de la sang o del líquid limfàtic. Després han d’aconseguir sortir d’aquesta circulació, creuar de nou cap a una nova ubicació, establir-se i començar a crèixer. Pel camí, la majoria de les cèl·lules moren soles. De fet, asseguren que menys de l’1% de totes les cèl·lules canceroses que es desprenen d’un tumor finalment formaran metàstasis mesurables.
El juny passat la revista Science va publicar una revisió especial sobre els organoides en què participava el teu grup de recerca. Què se sap fins ara sobre el seu ús en el desenvolupament embrionari?
El camp dels organoides s’ha desenvolupat enormement en els últims anys. Recentment els investigadors s’han adonat que no només podem reproduir l’estructura d’un òrgan en el laboratori usant cèl·lules mare adultes per formar organoides, sinó que també podem reproduir l’organització d’un embrió utilitzant cèl·lules mare embrionàries. El resultat final seria un embrioide.
Sembla una cosa realment complexa…
No, el concepte bàsic és molt simple. Sabem que les cèl·lules mare embrionàries tenen la capacitat de formar tots els tipus de cèl·lules presents en l’organisme adult però es desconeixia si era possible trobar les condicions adequades perquè aconsegueixin fer-ho de manera organitzada en una placa de cultiu.
I ara sí que ho sabem?
Sí, i és possible. Les cèl·lules mare embrionàries, tant de ratolí com d’humà, s’han utilitzat per formar estructures en el laboratori que s’organitzen i desenvolupen com embrions primerencs. El desenvolupament dels embrioides de ratolí està més avançat que el dels humans, i ja s’ha aconseguit combinar cèl·lules mare embrionàries amb cèl·lules mare extraembrionàries -és a dir, les que formen la placenta- per formar aquests embrioides amb tots els teixits d’embrions primerencs veritables.
És optimista sobre el seu potencial utilització en aquest àmbit?
Aquesta nova tecnologia ajudarà en el futur a analitzar els mecanismes bàsics del desenvolupament dels embrions sense necessitat d’utilitzar-los. Això és particularment important per a l’estudi del desenvolupament humà, ja que els embrions sobrants de la fecundació in vitro són un material molt escàs. L’altre avantatge d’aquest sistema és que és més simple que un embrió veritable, amb la qual cosa es pot examinar la influència de variables específiques en el desenvolupament.
Imagino que aconseguir embrions per a la investigació és complex…
Tots els embrions humans que hem utilitzat en la nostra investigació són sobrants de la fecundació in vitro, és a dir, els pares van decidir donar els embrions a la investigació en comptes de deixar-los morir. La donació va ser específica al nostre projecte, i tota la feina es va fer sota la regulació de l’autoritat competent a Anglaterra, l’Autoritat de Fertilització Humana i Embriologia (HFEA per les sigles en anglès).
Marta Shahbazi al seu laboratori / Foto cedida per la investigadora
El 2016 vas publicar un estudi mostrant com havíeu aconseguit mantenir amb vida per primera vegada embrions humans in vitro durant tretze dies. Com es pot aplicar aquesta troballa en el camp de la fecundació?
Els sistemes de cultius tradicionals ens permetien conrear els embrions humans fins al dia 7, quan és necessari implantar-los a l’úter matern. Nosaltres vam decidir desenvolupar un mètode per a cultivar-los durant una setmana més, ja que aquest temps és crucial: aproximadament el 30% dels embrions no aconsegueixen seguir endavant i desconeixem el perquè.
Sorprenentment, vam comprovar que els embrions seguien desenvolupant-se fins al dia 13, sense necessitat d’úter matern. Ara ens agradaria utilitzar aquest sistema per analitzar per què tants embrions no aconsegueixen seguir endavant, i predir quines tenen més potencial de desenvolupar-se de manera correcta.
Què s’ha avançat des de llavors?
En l’actualitat estem utilitzant aquest nou sistema per estudiar embrions humans que tenen anomalies concretes. Per exemple, embrions amb un nombre incorrecte de cromosomes. Sabem que una de les grans limitacions per a la reproducció humana és l’alta taxa de problemes cromosòmics, però desconeixem les conseqüències concretes d’anomalies específiques.
I treballareu a esbrinar-ho?
El nostre objectiu actual és comprendre com alteracions concretes en el nombre de cromosomes de l’embrió afecten el seu desenvolupament. El febrer de 2020 començaré el meu propi grup de recerca al Laboratori de Biologia Molecular de Cambridge, i continuaré estudiant els mecanismes necessaris per al correcte desenvolupament de l’embrió.
És cert que els embrions, encara que no estiguin implantats a l’úter, són autònoms?
Els embrions mostren un cert grau d’independència. El que vam comprovar és que estructures concretes com la cavitat amniòtica -que protegeix l’embrió de danys mecànics o de la resposta immunitària de la mare- o els teixits característics de la placenta i el sac vitel·lí es poden formar sense necessitat que l’embrió estigui implantat. Els nostres descobriments, juntament amb el desenvolupament dels embrioides, ens demostren que els embrions i les cèl·lules mare embrionàries tenen una capacitat increïble per formar estructures de manera correcta i autònoma. Només hem de trobar les condicions adequades perquè ho aconsegueixin.
Quins èxits consideres que assolireu en el futur?
En el futur esperem poder utilitzar aquests nous models d’embrioides i sistemes de cultiu per entendre com l’embrió humà transforma radicalment la seva forma en el moment de la implantació, i quins mecanismes no funcionen quan els embrions no ho aconsegueixen. Descobrir els mecanismes bàsics del desenvolupament és el primer pas de cara a desenvolupar en el futur tècniques per a millorar l’eficàcia de la reproducció assistida.
Grifols ha presentat al congrés Clinical Trials on Alzheimer’s Disease (CTAD) els últims i encoratjadors resultats de l’estudi AMBAR (Alzheimer Management by Albumin Replacement) que mostren els efectes positius en la reducció de la progressió de la malaltia en pacients amb malaltia d’Alzheimer lleu i moderada.
Grifols va fer públics els primers resultats d’AMBAR l’octubre de 2018 a l’11a edició del congrés CTAD a Barcelona. Les variables primàries d’eficàcia de l’estudi van mostrar un 61% de reducció de la progressió de la malaltia en la cohort de pacients amb Alzheimer moderat. Diverses proves neuropsicològiques que avaluen la cognició, el llenguatge i la qualitat de vida van mostrar un impacte positiu en la memòria i la qualitat de vida en pacients amb Alzheimer moderat i en el llenguatge i la velocitat de processament en pacients en un estadi lleu de la malaltia. Els biomarcadors mesurats en el líquid cefaloraquidi van mostrar una estabilització dels nivells de proteïna Abeta 42 i P-Tau, proteïnes que estan relacionades amb la patologia subjacent de l’Alzheimer.
Els resultats presentats d’altres variables rellevants que avaluen tant la capacitat cognitiva com funcional dels pacients amb Alzheimer van apuntar en la mateixa direcció a l’analitzar tots els pacients tractats conjuntament. Aquests resultats es van presentar al congrés Alzheimer ‘s Association International Conference (AAIC) 2019 el passat mes de juliol a Los Angeles.
La variable CDR-Sb, que valora la memòria, l’orientació, el raonament, planificació i resolució de problemes, les activitats socials, les activitats domèstiques i aficions, i la cura personal, va mostrar una reducció del 71% en el deteriorament clínic dels pacients tractats respecte a el grup placebo quan es van analitzar conjuntament i en els tres braços de tractament de l’assaig clínic per separat.
En el cas de ADCS-CGIC, escala que valora diversos aspectes de l’estat cognitiu i funcional i del comportament des de la perspectiva del propi pacient i del cuidador, es va observar una estabilització en tots els pacients tractats respecte a placebo. Un efecte que també es va mantenir en els tres braços de tractament de l’assaig clínic en analitzar-los per separat.
Finalment, es van presentar els últims resultats sobre neuroimatge que va mostrar resultats positius sobretot en els pacients tractats amb albúmina i immunoglobulina. En comparació del grup placebo, aquests pacients van presentar menys reducció del metabolisme de la glucosa cerebral després dels 14 mesos de tractament d’assaig clínic, el que suggereix una reducció en el dany neuronal d’aquests pacients.
«Els resultats de AMBAR són encoratjadors per als pacients amb Alzheimer lleu i moderat. Aquests resultats són fruit de l’esforç de més de 15 anys de rigorosa investigació. La companyia seguirà investigant sobre aquesta malaltia devastadora que afecta milions de pacients al món», va dir el Dr. Antonio Páez, Director Mèdic del Programa Clínic AMBAR de Grifols en la seva presentació.
Grifols i l’Alzheimer
Des de 2004, Grifols ha dut a terme diverses investigacions sobre l’Alzheimer. La seva recerca en aquest camp va començar quan un article científic va destacar que l’albúmina, la proteïna més comuna en el plasma, podria tenir la capacitat de capturar la beta-amiloide, una de les proteïnes que s’acumula al cervell dels pacients amb Alzheimer.
Van fer un petit estudi clínic pilot per comprovar aquest concepte, al qual li va seguir un segon estudi amb 42 pacients realitzat als Estats Units i Espanya. El 2013, van realitzar un assaig clínic al qual van anomenar AMBAR: Alzheimer Management by albumin Replacement. Aquest va ser dissenyat amb l’objectiu d’avaluar si la progressió de la malaltia d’Alzheimer es podria alentir mitjançant el recanvi plasmàtic, un procés que implica extreure plasma periòdicament i infondre una solució d’albúmina amb o sense immunoglobulina intravenosa.
