Just Deploy It!

Categoría: Recerca

  • Les mares s’enfronten amb més sentiments negatius als Trastorns Alimentaris dels seus fills: claus sobre capacitat de regulació emocional

    La Jornada sobre trastorns de la Conducta Alimentària sota el nom ‘La rellevància de la família en els trastorns de la conducta alimentària’ ha servit per donar a conèixer diversos documents treballats per la taula de diàleg per a la prevenció dels trastorns de conducta alimentària. El monogràfic sobre anorèxia i família es va començar l’any 2016 i està previst que segueixi fins al 2020.

    Sara Bujalance, directora de l’Associació Contra l’Anorèxia i la Bulímia (ACAB), ha explicat que el tema Anorèxia i Família s’ha triat pel «paper fonamental que té aquest nucli tant a l’hora de prevenir-la com, un cop ja s’ha desenvolupat, actuar com a factor de bon pronòstic». Per estudiar el rol de la família cuidadora s’ha realitzat una enquesta a familiars de malalts amb trastorns alimentaris que analitza les motivacions i l’estat emocional però també les actituds, el funcionament i la capacitat de regulació que tenen.

    D’aquest estudi es poden concloure diverses idees però potser la més rellevant és que el rol de gènere influeix en la percepció i vivència de la malaltia. Les mares de pacients amb trastorns alimentaris manifesten més ràbia, por i sentiment de culpa que els pares. De la mateixa manera, ara la prevalença de trastorns de Conducta Alimentària (TCA) està situat entre un 1 i un 4%. D’aquests, el 93% són dones i el 7% dones. L’enquesta s’ha realitzat a familiars d’afectats que tenen entre 12 i 36 anys. Si bé els TCA s’han estudiat des de múltiples vessants mai fins ara s’havia analitzat quin era l’impacte emocional en les famílies.

    Fernando Fernández-Aranda, coordinador de la Unitat TCA del Servei de Psiquiatria de l’Hospital de Bellvitge i membre de la Taula de Diàleg per la Prevenció de les TCA, ha compartit durant la presentació de l’estudi l’objectiu d’aquest: «disposar d’evidències sobre actituds, estrès emocional i estratègies d’enfrontament davant del trastorn i les seves conseqüències».  Els aspectes més impactants que ha traslladat la Taula han estat que la forta implicació de les mares les porta a desenvolupar més sentiments negatius que els pares. De fet, les inconveniències entre com tractar la malaltia són notables entre mares i pares, sent les primeres les que els hi falla més l’autocontrol i l’autocura. «Vam notar que a les mares els hi costava molt més tolerar la frustració i no viure el TCA com un procés de culpa», trasllada Fernández-Aranda mentre afegeix que també és a qui més els hi costa «mossegar-se la llengua» i no incidir.

    El doctor Fernando Fernández-Aranda, del Servei de Psiquiatria de Bellvitge

    En quant els sentiments negatius més presents trobem la impotència, la tristesa i la por i pel que fa als positius l’esperança i l’orgull cap al seu fill/a. Tot i reunir per igual encara que en major o menor intensitat aquests sentiments, les mares presenten sempre una «major implicació emocional, així com dificultats per distanciar-se del TCA». «Els pares sí que tenen aquesta capacitat… caldria arribar a un equilibri», apunta Fernández-Aranda.

    «Estar allà, donar suport i ajudar però també deixar que qui té el TCA tiri una mica»

    Qui pateix un TCA necessita la implicació de diverses persones però el missatge que els especialistes de la Taula de Diàleg per la Prevenció de les TCA volen que traspassi als familiars és que massa implicació a vegades pot ser contraproduent. Sara Bujalance creu que, com a familiar, «és totalment lícit està vinculat amb el procés però sovint no és útil: cal treballar-se a un mateix i a l’entorn per arreglar la situació». En aquest sentit i observant les dades sobre la relació emocional que estableix la mare, Bujalance observa que qui sigui la mare qui estableix aquest paper és «perquè així està fixat en aquesta societat i és un tema que va més enllà dels TCA». Afegeix a més que està entens i s’acaba responent al criteri que «les dones sobredimensionen i els homes creuen que si no miren, el problema no existeix». «Al cap i a la fi són dues maneres d’enfrontar-se als problemes però han d’entendre que no fan bé al fill o filla», opina.

    Totes aquestes conclusions s’han obtingut en realitzar una enquesta a 265 familiars cuidadors de pacients amb TCA. A més, l’estudi també ha comptat amb un test que permet descobrir les actituds, l’estrès emocional i les estratègies per afrontar els trastorns alimentaris. Creat per la doctora britànica Janet Treasure, el test The Caregiver Skills Questionnaire (CASK) està organitzat en base a 6 aspectes diferents: contextualització, autocura, mossegar-se la llengua, acceptació, intel·ligència emocional i resistència a la frustració.

    El primer punt, el de la contextualització, es basa en 4 idees: estar present durant tot el procés, que petites passes són grans conquestes, que no tot és atribuïble al TCA i que el TCA no és només un problema del menjar i el pes. «S’han de treballar moltes coses i a vegades dins la mateixa família», relata Fernández-Aranda que afegeix que «al final és com anar en bicicleta: a vegades cauen però al final podran pedalejar sols».

    Per evitar frustracions el primer que el doctor Fernández-Aranda els recomana als pares és sortir a sopar fora, deixar el fill sol durant un àpat, que senti que no se l’està controlant permanentment. Al mateix temps, això serveix per treballar l’autocura: «intentar donar una mirada més objectiva al problema i cuidar-se a ells mateixos». Seguint aquestes passes s’enfortirà el nucli i es deixaran de crear conflictes per retreure-li la conducta alimentària: «confiar en ell implica mossegar-se la llengua i observar per què exigir o retreure», comenta Fernández-Aranda.

    Aquesta estratègia servirà també per passar a l’acceptació que s’aconsegueix controlant l’ansietat i l’ira, entenent que no ajudes a qui té el TCA però tampoc a tu mateix. «Cal que els pares sàpiguen que no són culpables del TCA del seu fill. No calen pares aturats ni bloquejats, han d’estar actius i motivats», recomanen. A més, estar amb aquesta actitud farà que s’activi la intel·ligència emocional: el suport és important i cal que es doni sense discussions i parlant sempre obertament del tema.

  • El 5% dels usuaris de l’ICS pateixen insomni: la majoria són dones majors de 60 anys

    La prevalença de l’insomni diagnosticat a les consultes d’atenció primària de l’ICS, segons un estudi de l’Institut Universitari d’Investigació en Atenció Primària (IDIAPJGol), és del 5,1 %. De les 4.131.754 persones incloses a l’estudi, 209.386 tenen diagnòstic d’insomni; un 64,% són dones i els grups d’edat en què la prevalença d’insomni és més elevada són dels 60 als 69 anys (19,7 %), seguit del grup de 70 a 79 anys (18,6 %).  Els grups d’edat amb menys insomni són els menors de 30 anys (3,8 %) i el grup de 30 a 39 anys (8,8 %).

    Així, el perfil majoritari de les persones diagnosticades amb insomni a Catalunya són dones, de més de 60 anys i de classes ocupacionals baixes. L’Institut Universitari d’Investigació en Atenció Primària (IDIAPJGol) dóna aquests resultats després d’haver analitzat la prevalença de l’insomni, les patologies i els factors socials associats.

    L’anàlisi de les variables socials indica que l’insomni és significament més elevat en les classes socials ocupacionals més baixes i significament menor en les més altes. La classe social ocupacional es determina en funció de la feina que desenvolupa cada grup. S’estableixen set categories que van des de la categoria I —treballadors d’alt nivell (grans propietari, directius…)— fins a la categoria VII     —treballadors del sector primari (agricultors, pescadors…). Els resultats indiquen que en les categories més altes el percentatge de diagnòstics d’insomni és del 12,9 % (en la categoria I és del 5,3 % i en la categoria II, del 7,3 %), mentre que en les més baixes és del 51,1% (en la categoria VI és del 32,2 % i en la categoria VII, del 18,9 %).

    Pel que fa a les patologies associades, l’anàlisi mostra que el diagnòstic d’insomni és significativament més freqüent en persones hipertenses, ja que el 41,4 % de les que tenen insomni també estan diagnosticades d’hipertensió. Igualment, té una prevalença superior en persones amb diagnòstic d’ansietat (39,1 %) i de depressió (23 %). També s’observa que les persones amb sobrepès són més proclius a patir d’insomni.

    Finalment, l’estudi també indica que les persones amb insomni són més freqüentadores, tant a la consulta de medicina com a la d’infermeria. La mitjana de visites a l’any a les consultes de medicina  familiar i comunitària de les persones diagnosticades d’insomni és de 6,4, mentre que les no diagnosticades fan 3,1 visites l’any. Pel que fa a les visites a infermeria d’atenció primària, les persones que tenen insomni realitzen una mitjana de 3,6 visites l’any, mentre que les que no pateixen insomni en fan 1,6.

    «En l’àmbit epidemiològic l’estudi confirma el coneixement que ja teníem, que la prevalença d’insomni trobada és molt semblant a la d’altres estudis similars duts a terme en altres països i, a la vegada, ens aporta alguna informació més per entendre millor aquest trastorn», conclou Jesús Pujol, investigador principal de l’estudi de l’IDIAPJGol.

    La presentació i exposició d’aquestes dades i les seves conclusions es va realitzar durant la 10a Jornada de Recerca de l’ICS, que aquest any es va fer conjuntament amb l’11a Jornada de Recerca de l’IDIAPJGol centrant-se en l’ús de les grans bases de dades en la recerca per a la millora de la salut.

    «Utilitzar una gran base de dades com el SIDIAP ens ha permès valorar diferents factors relacionats amb la presència d’insomni, una patologia d’origen o causa no del tot definida, i això ens pot ajudar a ampliar línies de recerca de futur com, per exemple, investigar per què és més freqüent en hipertensos. D’altra banda, ens aporta informació sociodemogràfica rellevant que ens explica que les situacions socials adverses estan relacionades amb aquest problema», afirma Jesús Pujol.

  • La sida suposa una disminució d’ingressos de 7.200 milions de dòlars per la incapacitat laboral que genera

    Les famílies dels països en desenvolupament són les que més tasques de cures han d’assumir perquè l’atenció mèdica està menys institucionalitzada

    Les previsions científiques indiquen que a l’horitzó de l’any 2020 hi haurà al món 29,9 milions de persones amb sida quan el 2005 la xifra rondava els 22 milions. Els avenços mèdics dels darrers anys permeten que les persones portadores del VIH visquin més anys i amb una millor qualitat de vida encara que hagin de seguir un tractament. De totes maneres, no totes les persones amb sida arreu del món poden accedir als medicaments i encara segueix havent-hi un nombre molt elevat de víctimes.

    A partir d’aquesta realitat, l’Organització Internacional del Treball (OIT) ha elaborat l’estudi –que acaba de fer públic– L‘impacte del VIH i la sida al món del treball: estimacions mundials. El document ha estat elaborat amb la col·laboració d’ONUSIDA. S’hi examina en quin mesura l’evolució de l’epidèmia del VIH i l’ús estès del Tractament Antiretroviral (TAR) han afectat la població activa mundial, i com està previst que ho facin en el futur. S’aporten dades sobre el nombre de persones que viuen amb el VIH i la seva prevalença, la morbiditat i les morts per sida entre la població activa de tots els països dels quals es disposa de dades,. També s’avaluen les conseqüències econòmiques i socials del virus en els treballadors i les seves famílies.

    El VIH suposava el 2005 un cost de 17.000 milions de dòlars

    l’estudi es constata com «les pèrdues d’ingressos atribuïbles a la sida –resultat de la mort o de la incapacitat de treballar– mostren un descens substancial des de 2005». Aquell any això va suposar una despesa per a les famílies de 17.000 milions de dòlars. Les previsions –i també l’objectiu– és que en l’horitzó del 2020 la xifra es redueixi fins als 7.200 milions de dòlars. Per al càlcul de la pèrdua d’ingressos, l’OIT va partir de la hipòtesi «que la població exclosa de la força de treball per mort o incapacitat percebia idèntics ingressos que la població general de cada país. Aquest supòsit també reconeix implícitament la contribució del treball realitzat en l’economia informal».

    L’any 2005 morien a causa de la sida 1,3 milions de persones arreu del món. L’objectiu és rebaixar la xifra fins a les 425.000. Segons l’OIT, la incidència més gran de la mortalitat «s’observa entre els treballadors que s’apropen als 40 anys.»  El director general de l’organisme, Guy Ryder, assenyala que «aquesta és l’edat en la qual normalment els treballadors estan en el millor moment de la seva vida productiva. Són morts que es poden evitar del tot amb l’ampliació i l’acceleració del tractament».

    Un milió de persones que no poden treballar per la síndrome

    A banda de la mortalitat, també ha baixat el nombre de persones que a causa de la sida no poden treballar. El 2005 hi havia arreu del món 350.000 persones amb incapacitat total i 655.000 parcial, segons les estadístiques de què disposa l’OIT, que no abasten tots els països del món. L’objectiu és que el 2020 en siguin 40.000 i 95.000 respectivament amb una reducció que en el cas dels homes seria del 81% i de les dones, el 91%.

    Al treball –que en aquest enllaç es pot aconseguir en la seva versió íntegra en anglès– s’aporten també dades sobre el temps dedicat a l’atenció i les cures en les llars de treballadors amb incapacitat laboral total o parcial, mesurat en equivalents d’anys de treball. Igualment hi ha xifres sobre el temps addicional que els nens dediquen a tasques domèstiques en les famílies afectades per la sida, mesurat en equivalents d’anys de treball infantil; i el nombre de nens l’educació dels quals es veu afectada negativament per viure en llars afectades per la sida.

    140.000 nens faran tasques addicionals de cures com a treball infantil

    En aquest àmbit, l’estudi s’ha centrat en els països en desenvolupament, en els quals l’atenció sanitària està menys institucionalitzada i les llars assumeixen una càrrega més gran de les feines d’atenció i cures. Així, l’anàlisi d’aquests costos ocults calculen que el 2020, al voltant de 140.000 nens desenvoluparan tasques addicionals, «de treball infantil», segons les previsions mitjanes. Al mateix temps, l’equivalent a 50.000 treballadors a temps complet realitzaran treball de cura no remunerada. Sobre els nens que veuran afectada la seva educació per haver d’atendre familiars amb sida, les xifres són «relativament baixes», estima l’OIT. Oscil·len, en funció dels mesuraments, entre 40.000 i 84.000.

    No obstant això, els autors de l’estudi puntualitzen que «el nombre de nens i nenes que pateixen dificultats educatives, en les llars afectades per la sida, és moderat en relació amb el nombre total de nens l’educació dels quals està en risc per molts altres factors». El fet que fins a 84 000 d’infants en llars afectades per la sida, afegeixen, tinguin menys oportunitats educatives el 2020 «segueix sent una xifra important».

    Com a resum final, l’OIT destaca que la prevenció ha avançat gairebé arreu, segueix faltant-ne en altres parts del món, cosa que ha provocat la propagació de la malaltia a noves regions. Això queda reflectit en les tendències que afecten la força de treball mundial. Una conseqüència important és la pèrdua d’ingressos, especialment perquè hi ha un lleuger repunt de nous casos de sida en països d’ingressos relativament més alts. Guy Ryder conclou dient que «la mera ampliació de l’accés al tractament no és suficient. Les mesures de prevenció i diagnòstic del VIH també han de ser intensificades si volem posar fi a la sida. Això té sentit humà, i és raonable en termes econòmics».

  • «Empassar-se rumors sobre salut pot matar»

    «ALERTA!, PASSA-HO A TOTS ELS TEUS CONTACTES!». Els missatges d’aquest tipus són cada vegada més freqüents per WhatsApp i xarxes socials. Es tracta d’informació alarmista, en molts casos sobre salut, el contingut de la qual, la majoria de les vegades, és un rumor «Quiet, no ho difonguis: pots fer un flac favor a algú». Aquesta és la recomanació de Carlos Mateos, vicepresident de l’Associació d’Investigadors d’eSalud (AIES) i coordinador de ‘Salud sin Bulos’.

    La iniciativa ‘Salud sin Bulos’ identifica i destrueix rumors falsos sobre salut que circulen per internet amb arguments científics gràcies a la participació dels seus ambaixadors i col·laboradors, des de professionals sanitaris i periodistes fins a associacions de pacients i altres institucions.

    A més, ja compta amb la col·laboració d’organitzacions científiques com la Societat Espanyola de Metges d’Atenció Primària (SEMERGEN), la Societat Espanyola de Metges Generals i de Família (SEMG) o el Grup Espanyol de Recerca en Càncer de Mama (GEICAM).

    L’última a sumar-se a aquesta llista ha estat la Societat Espanyola d’Oncologia Mèdica (SEOM), amb la intenció de desmentir les notícies falses sobre càncer en internet, ja que és la patologia que més rumors sanitaris protagonitza. Segons Mateos darrere d’aquests rumors moltes vegades hi ha un interès comercial.

    Quin és l’objectiu de la col·laboració amb SEOM i com va posar-se en pràctica?

    L’objectiu és sumar-nos a oncòlogs que ens ajudin a combatre els rumors sobre càncer a internet. SEOM ha designat professionals que identifiquen rumors i titulars alarmistes en els mitjans de comunicació, ens els envien i els publiquem a la pàgina web. En altres casos, som nosaltres els qui els identifiquem i els hi reexpedim a ells.

    El que volem és reaccionar davant els rumors ràpidament. Fins ara, el que passava és que les societats científiques o no contestaven o ho feien passada una setmana. Massa tard, perquè el rumor aleshores ja s’ha estès.

    ‘Salud sin Bulos’ va néixer al febrer i ja compta amb el respatller de moltes societats. És aviat per valorar-ho, però quins resultats s’han obtingut fins ara?

    Espectaculars, la veritat. No m’imaginava que anava a tenir aquest èxit. Són ja moltes societats científiques les que s’han adherit. És cert que pensàvem que la iniciativa era necessària i funcionaria, però no imaginàvem que anaven a ser les pròpies associacions científiques les que vinguessin a nosaltres.

    La següent fase és poder formar a professionals sanitaris que orientin als pacients. També treballar amb associacions d’aquests últims perquè disposin de gent que identifiqui quina informació és fiable a internet. Com a mínim, saber quan cal desconfiar.

    Per què és el càncer la patologia que més rumors sanitaris protagonitza?

    És difícil saber-ho. El que ocorre és que tot allò que proposa solucionar un problema greu i que apel·li a les pors de la població funciona i es reprodueix. Hi ha estudis que han demostrat que les notícies negatives funcionen millor que les positives i es propaguen amb més rapidesa.

    En el cas del càncer, existeixen notícies falses relacionades tant amb una manera miraculosa de prevenir-ho, des de superaliments a tractaments alternatius sense cap validesa científica; com amb substàncies quotidianes que, pel que sembla, ho produeixen.

    En general, la població desconeix els factors de risc relacionats amb aquesta malaltia, pel que confia en qualsevol explicació pseudocientífica que sigui mínimament creïble.

    D’on sorgeixen els rumors?

    De vegades anònimament, però unes altres sorgeixen perquè personatges coneguts ajuden a expandir-los. És el cas de Javier Cárdenas i el rumor que les vacunes produeixen autisme. Són testimoniatges basats en informació que, o bé és falsa, o bé està basada en estudis que han estat desmentits.

    També cal tenir en compte les revistes depredadores en les quals, mentre es pagui, es pot publicar. Conclusió: tot val. Hi ha molta gent que envia els seus estudis a aquestes revistes per engreixar el seu currículum. És molt senzill citar aquest tipus de fonts encara que no tinguin cap contrast científic.

    Aquí hi ha moltíssims factors, des d’interessos econòmics, adhesió a una autoritat o fins i tot el desig d’ajudar, com en el cas de la gent que ho propaga perquè pensa que és veritat i ho reenvia per si de cas.

    Quin rumors sobre el càncer són més freqüents i perillosos a internet?

    Els més freqüents són els relacionats amb l’alimentació: tots els que prediquen que hi ha aliments que produeixen càncer –additius, sobretot– o, al contrari, que poden ajudar a frenar-ho.

    Els més perillosos són els que inciten a deixar els tractaments substituint-los per solucions naturals miraculoses. També hi ha suposats gurús del tema que diuen que té un origen psicosomàtic. Això causa trastorns psíquics i emocionals a moltes persones que arriben a abandonar el recomanat pel metge.

    Quin impacte poden tenir les pseudoteràpies en pacients amb càncer?

    Depèn de quins. Igual que si algú es desvia del seu tractament corre perill, hi ha algunes d’aquestes pseudosolucions que produeixen efectes perjudicials per a la salut per si mateixes. És a dir, alguns no tenen conseqüències directes, però uns altres sí. Hi ha barbaritats de tot tipus.

    Llavors, empassar-se rumors sobre salut pot matar?

    Sí, per descomptat.

    Davant un dubte sobre la malaltia, és recomanable que el pacient busqui informació en internet?

    És inevitable. Qualsevol de nosaltres busquem en internet quan estem malalts. La qüestió és tenir una mínima orientació per saber com investigar de manera fiable o com deixar-nos assessorar pels professionals sanitaris, identificar fonts, etc.

    Segons l’últim Eurobaròmetre, els espanyols són els europeus que més fake news troben. Som crítics o ens les empassem?

    Ens les empassem. És evident que no sabem reaccionar davant elles perquè la majoria de la població manca de la cultura científica necessària. Tampoc s’ensenya als professionals sanitaris com orientar als pacients, informar-los i comunicar-se amb ells.

    El problema és que a les xarxes socials i WhatsApp preval la immediatesa, l’espectacle i l’alarma. La gent no contrasta la informació. Fins i tot molts professionals sanitaris no saben de quines pàgines poden fiar-se els seus pacients.

    Això, juntament amb la jungla d’internet, és la combinació perfecta per al desastre. La gent es queda amb la informació de la primera pàgina que mostren els cercadors, encara que sigui falsa.

    Què podem fer els ciutadans quan rebem per WhatsApp o veiem a Facebook informacions virals que són rumors sobre salut?

    Primer, no difondre alguna cosa que no estiguem segurs que sigui cert. El principal error és difondre alguna cosa per si de cas. «No sé si és veritat, però millor prevenir que guarir». Doncs no, no el reenvies. Fent-ho es crea una alarma que pot tenir conseqüències en la salut d’una altra persona.

    Segon, per veure si una informació és precisa podem tractar de localitzar si l’ha proporcionat una font oficial. El més senzill és usar internet per buscar en pàgines web oficials com la del Ministeri de Sanitat, diferents conselleries, hospitals, universitats, societats científiques, que ens ajudaran a contrastar el que diu aquest rumor.

    Finalment, podem acudir a professionals sanitaris. No solament als metges, també als farmacèutics, que poden assessorar-nos en salut.

    Per què els rumors són més fàcils de difondre que una informació veraç i tenen tant èxit?

    En moltes ocasions els rumors apel·len a pors atàviques amb titulars sensacionalistes i alarmants. Unes altres es propaguen fins i tot a través de mitjans de comunicació que volen aconseguir clics. De vegades, s’intenten aconseguir moltes visites a costa de l’ètica.

    Coneix la iniciativa ‘Maldito Bulo’? No s’han plantejat una col·laboració amb ells?

    Sí. Els hem escrit però no ens han contestat. Estaríem encantats de poder comptar amb ells. Com més col·laboració, millor; creiem que aquesta és la fórmula. No es tracta de protagonisme sinó que la major quantitat de gent possible actuï per combatre un rumor i acabar amb ell.

    Creu que els mitjans haurien d’assumir la responsabilitat de desmuntar les mentides sobre salut?

    Els mitjans tenen una tasca informativa, no formativa; però sí que tenen una obligació d’informar amb veracitat i amb rigor. Es pot idear un titular cridaner però no té per què ser fals o alarmista.

    Si els mitjans realment volen ser un lloc de referència, a diferència de blogs –que són anònims o estan signats per ciutadans corrents­–, han de distingir-se precisament en el rigor de la informació.

    Aquest és un article de l’Agència Sinc

  • Recerkids, o quan fer ciència no vol dir només aprendre ciència

    “A mi m’agrada la ciència, però no quan et passes tot el dia estudiant davant un llibre”. Aquesta és l’opinió de la Júlia, alumna de 5è de primària de l’Escola Lavínia de Barcelona. Ella no vol ser científica però això no impedeix que se senti atreta, com molts infants, per la part més experimental i manipulativa lligada a la ciència. El problema, d’aquest àmbit i de moltes altres assignatures, és que sovint es basen en la memorització i l’estudi teòric més que no pas en la pràctica i en el desenvolupament d’habilitats.

    Aquesta escola del barri de Les Corts de Barcelona té experiència en l’Aprenentatge i Servei i en el treball per projectes: “tenim llibres, però els fem servir de consulta. Intentem que els alumnes aprenguin a partir de feines per grups que a més es caracteritzin per l’aprenentatge transversal”, explica la Teresa Rascón, tutora de 5è. Per això, porten des del febrer estudiant el sistema respiratori d’una manera que no surt als llibres, perquè “fer ciència no és només estudiar ciència”. Aquest és el lema de la segona edició de Recerkids, un programa que fomenta la recerca científica a grups de grau superior de primària, treballada des de l’aprenentatge per projectes.

    Respecte l’escola Lavínia, quan van veure la convocatòria de Recerkids, impulsat per la Direcció Catalana de Recerca i organitzat per Eduxarxa, van saber que aquell projecte era per a ells. Aquesta edició, en la que han participat més de 3.000 alumnes de 75 escoles de tota Catalunya, s’ha proposat el tema de la salut. “Són temes molt genèrics, però que es poden adaptar bé als interessos dels nens i nenes. Ells es fan preguntes respecte la seva salut a partir de la qual han de formular hipòtesis i idear experiments”, explica Anna Llucia, coordinadora de Recerkids a Eduxarxa.

    Els dubtes formulats pels alumnes respecte a la salut són diversos: per què ens vacunen a 6è? Per què ens posem morenos? O si mengen bé a l’escola. Els nens i nenes del Lavínia també es preguntaven moltes coses, com per què fem pipí? O per què hem de menjar tres vegades al dia? Però finalment, la pregunta que es va emportar el premi i sobre la que fa dos mesos que treballen és: “Tenim tots la mateixa capacitat pulmonar?”.

    D’aquesta pregunta naixeria tot un trimestre de feina en equip elaborant les hipòtesis, els experiments i, sobretot i per començar, una profunda anàlisi sobre el sistema respiratori que la Laia, la Laura i en Víctor expliquen de manera diligent davant la pissarra. “Estan encantadíssims amb aquest projecte, perquè els està donant molta autonomia per a investigar, per a pensar per ells mateixos, formular hipòtesis i descobrir si són o no són correctes”, apunta Rascón.
    Aquest procés de recerca és guiat pel material pedagògic que proporcionen des d’Eduxarxa, que proposa metodologies i explica les correspondències curriculars perquè “l’aprenentatge sigui transversal i, encara que les observacions i investigacions siguin casolanes, es basin en una metodologia científica rigorosa”, puntualitza Llucia.

    Precisament, la transversalitat del projecte de recerca és un dels punts més destacats, tant per Eduxarxa com per les escoles: “hi hem dedicat sobretot sessions de coneixement del medi, però també ho hem tractat a llengua, i a matemàtiques, on s’ha treballat l’anàlisi de dades i l’exposició i comunicació de les mateixes”, expliquen des de l’Escola Lavínia.

    Els alumnes de cinquè de l’escola Lavínia estudien el sistema respiratori | SANDRA VICENTE

    Dues garrafes d’aigua, un tub i un globus: “ja tenim respiròmetre”

    Els i les alumnes de cinquè de l’escola de Les Corts van plantejar dues hipòtesis que els semblaven bastant “òbvies”: els nens tenen major capacitat pulmonar que les nenes i el mateix passa amb els qui fan més esport. Doncs es van equivocar. I com ho van saber? Van construir un respiròmetre amb dues garrafes d’aigua, un tub i un globus. Es tracta d’un aparell molt simple que mesura la capacitat pulmonar d’acord amb l’aigua que es desplaça d’una garrafa a una altra després de bufar per un tubet.

    En Ricard fa una petita demostració de com funciona: agafa aire i omple bé les galtes mentre bufa a poc a poc al respiròmetre. Desplaça just 100 mil·lilitres d’aigua, poc per sota de la mitjana de tots els companys. I per sota de les seves companyes: “ens vam equivocar, les nenes tenen més capacitat pulmonar. No vam pensar que elles creixen abans que els nens i que són més altes i pesen més que nosaltres”, explica el Víctor. Però desmentir una hipòtesi forma part del procés científic, “l’important ha estat que han investigat per què s’han equivocat i han reformulat els experiments”, explica, orgullosa, la seva tutora.

    Un congrés amb científics, com a colofó del projecte

    L’Escola Lavínia forma part del grup de 9 centres que assistiran al congrés científic que se celebrarà el 31 de maig a Barcelona i Girona, en el qual els nens i nenes podran exposar els seus resultats davant científics professionals. A més de poder presentar els seus treballs, els alumnes tindran l’oportunitat de participar d’una activitat de recerca real per tal de “fomentar la vocació científica i despertar la curiositat intel·lectual dels joves”, afirma Llucia.

    Així, el congrés a Barcelona, realitzat en col·laboració amb la UPF, se celebrarà al Campus Mar i el grup de recerca Transnational Synthetic Biology organitzarà uns tallers en els quals els joves podran fer extracció i visualització d’ADN. Pel que fa a Girona, en col·laboració amb l’UdG, el congrés se celebrarà al Parc Científic i Tecnològic i es faran tallers sobre promoció de la salut, ADN i salut cardiovascular i sobre la màgia dels aliments.

    Els congressos, igual que tot el procés de recerca, es realitzarà sempre en equips i de manera col·laborativa, perquè “aquesta és una de les bases del treball científic. De vegades es té la sensació que la recerca es fa en solitari, però no és veritat: no pot ser si no és en equip”, explica Llucia. Així, aquest trimestre científic, per a les escoles participants ha estat un període per fomentar la cooperació i treballar la ciència des d’una altra perspectiva que també aporta a altres valors i habilitats.

    La Júlia, tot i haver gaudit molt d’aquests tres mesos de feina en equip, continua sense voler ser científica. Molts dels seus companys, que també s’han entusiasmat amb els experiments, sí s’ho plantegen. “Però sabeu que per ser científics cal estudiar molt i estar moltes hores llegint llibres, oi?”, els pregunta l’Alejandro, un dels professors que han ajudat a desenvolupar el projecte. “Sí, però també fan experiments i per saber si volem ser científics també hem d’experimentar i no només llegir!”, exclama un dels menuts. I, segurament, té raó.

  • L’augment del consum d’opioides mobilitza al Consell de Col·legis de Metges de Catalunya per prevenir el seu abús

    El Consell de Col·legis de Metges de Catalunya (CCMC) ha elaborat un document de posició amb recomanacions adreçades als professionals per facilitar l’ús adequat dels fàrmacs opioides i prevenir així possibles casos d’abús i/o addicció. Si ho fan és perquè aquesta situació ha derivat en una greu crisi de salut pública que ha generat una elevada alarma social als Estats Units. També després d’haver percebut que en els darrers anys s’ha constatat un canvi en l’ús dels opioides: si abans s’utilitzaven pràcticament només per a pacients amb dolor oncològic i per a períodes de temps relativament curts, actualment se n’està generalitzant l’ús per al dolor crònic no oncològic.

    Els opioides són analgèsics molt eficaços per al tractament del dolor, però des del CCMC expliquen que no estan exempts d’efectes secundaris. El document convida a que es prescriguin amb especial cura, amb un control estricte i només en els casos indicats: “els metges no han de tenir por a l’hora de prescriure’ls, però en cap moment els han de perdre el respecte”. L’addicció és un dels efectes secundaris que més preocupen en el cas dels anomenats opioides majors i per això des del CCMC i de les societats científiques que han participat han redactat un llistat de recomanacions.

    Entre aquestes recomanen que en el maneig del dolor crònic no oncològic cal combinar estratègies multimodals, integrals i multidisciplinàries. Així, cal fer una avaluació integral del dolor i de l’impacte que té en la vida diària i plantejar objectius realistes segons el diagnòstic. Afegeixen que és imprescindible fer una selecció adequada dels pacients a qui es prescriu fàrmacs opioides majors, tenint especial cura amb pacients ancians o amb comorbiditats, ja que les malalties associades i la polifarmàcia poden intensificar els efectes adversos i complicacions dels analgèsics.

    Perquè els pacients estiguin plenament informats cal proporcionar informació detallada i comprensible sobre els beneficis, possibles efectes secundaris i risc d’addicció del consum de fàrmacs opioides. Aquesta informació, diuen, és important al mateix temps que animen a aclarir certs conceptes al voltant de l’addicció que, creuen, sovint són interpretats de manera equivocada. Aquests conceptes seria entendre l’addicció com a sinònim de dependència física o tolerància, que el dolor no protegeix de desenvolupar addicció als opioides, que no només causa addicció l’ús a llarg termini de determinats tipus d’opioides i que no hi ha pacients immunes a desenvolupar addicció als opioides.

    Les seves recomanacions segueixen per establir una pauta d’ús regular a hores i dosis fixes, evitant les prescripcions a demanda. Així, indiquen que el tractament es comenci de manera individualitzada, amb un seguiment continuat, ja que cal un control estricte del pacient durant el primer mes, per tal de valorar l’eficàcia del tractament, l’aparició d’efectes secundaris i de conductes de risc o addiccions. A més, reavaluar al cap de 3-6 mesos de tractament per valorar la conveniència de continuar-lo, reduir-ne les dosis o proposar altres estratègies.

    El context: la crisi de salut pública als Estats Units

    A mitjans dels anys 90, va començar als Estats Units l’anomenada crisi epidèmica dels opioides, que s’ha intensificat notablement en la darrera dècada. La mort de més de 100 persones/dia per sobredosi d’opioides suposa una crisi nacional als EUA, on s’ha observat una substitució dels fàrmacs opioides per substàncies provinents de mercats il·legals. Aquest any 2018, l’Organització de les Nacions Unides (ONU) ha cridat l’atenció del món en relació a aquest greu problema de salut pública.

    Aquesta és la base des de la que el CCMC i les societats que han participat en l’elaboració del document han agafat per analitzar aquesta problemàtica i recomanar la prevenció davant de possibles abusos o addiccions. Visualitzen que a la Unió Europea, les complicacions derivades de l’ús indegut i abús dels analgèsics opioides majors no arriben a les xifres dels EUA però, no obstant això, la prescripció també ha augmentat significativament en els darrers anys.

    Les dades que faciliten sobre el consum d’opioides a Espanya responen a un increment d’un 84% entre 2008 i 2015, en passar de 7,25 DHD (nombre de Dosis Diàries Definides/1000 habitants/dia) l’any 2008, a 13,31 DHD l’any 2015. A Catalunya, les dades de consum són lleugerament inferiors, ja que durant el període 2012-2016 va augmentar un 45% i va passar de 6,73 DHD a 9,74 DHD. Els indicadors d’alerta (com l’increment de demandes de tractament, les reaccions agudes adverses a drogues i la mortalitat) continuen, ara per ara, segons la seva visió, sense experimentar un creixement que generi alarma.

    Tot i això, cal preveure possibles canvis a banda que alerten que no pot descartar-se una infranotificació d’aquests indicadors.

    El document del CCMC compta amb la participació i el consens de vuit societats científiques: la Societat Catalana d’Anestesiologia, Reanimació i Terapèutica del Dolor, la Societat Catalana del Dolor, la Societat Catalana de Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia, la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària, la Societat Catalanobalear de Medicina Interna, la Societat Catalana de Psiquiatria, la Societat Catalana de Reumatologia i la Societat Catalanobalear de Cures Pal·liatives.

  • Les disfuncions visuals dificulten l’aprenentatge de la meitat dels infants catalans

    La meitat dels alumnes catalans podria tenir una disfunció visual que dificulta el seu aprenentatge. Aquesta ha estat la conclusió de la campanya Visió i Aprenentatge realitzada pel Col·legi Oficial d’Òptics Optometristes de Catalunya (COOOC) el 2015. En aquesta, i amb el suport del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, uns 400 òptics optometristes van realitzar cribratges visuals a més de 6.400 estudiants d’entre 11 i 12 anys en 197 escoles catalanes.

    Aquell estudiant que no tingui una bona visió no podrà establir una correcta relació entre allò que veu, llegeix i/o escriu. Des del COOOC creuen que és important preocupar-se des de petits per la visió ja que el 80% de la informació arriba a través dels ulls.“Hi ha casos en què ens trobem amb infants o adolescents als qui no els agrada llegir o que es distreuen amb facilitat. Normalment, aquesta situació no s’associa a un problema visual. Tanmateix, la visió és un factor molt important a tenir en compte. Qualsevol interferència visual és un gran factor de risc en el fracàs escolar”, ha emfatitzat en un acte el president del Col·legi, Alfons Bielsa.

    Els resultats de l’estudi han servit per realitzar un llibre que explica com cuidar la visió dels infants per millorar el seu aprenentatge. En l’acte de presentació del llibre, s’ha explicat que dins el Pla Interdepartamental i Intersectorial de Salut Pública (PINSAP) de la Generalitat s’enviarà un exemplar digital a les escoles i Centres d’Atenció Primària de Catalunya. Ho faran amb la voluntat que el llibre Cuida la visió i aprendràs millor. Protocol de salut visual sigui una guia per dotar professors, pares i mares i professionals de la salut d’unes pautes per detectar possibles problemes visuals relacionats amb l’aprenentatge. Des del COOOC apunten que les aules són el principal espai per sospitar de problemes visuals i amb aquest llibre volen donar un nou element per millorar la salut visual i l’aprenentatge dels menors i, així, reduir els casos de fracàs escolar.

    1 de cada 3 casos de fracàs escolar és causat per un problema de visió

    En els últims informes PISA, el número de fracassos escolars a Espanya supera la mitjana europea. Segons els experts, 1 de cada 3 casos de fracàs escolar és causat per un problema de visió i un estudi recent afirma que un 30% dels infants manifesten determinats símptomes, com manca de concentració, que mai s’arriben a relacionar amb la visió.

    Altres símptomes d’alerta són, per exemple, errors en copiar paraules de la pissarra, mal de cap, ulls plorosos, coïssor, parpellejos constants i sensibilitat a la llum, apropar-se molt al paper, necessitar el dit com indicador al llegir, entornar o aclucar els ulls per mirar de lluny o de prop o errors en calcular distàncies. Per això, “l’escola és un bon lloc on detectar-los i posar-hi remei” i es recomana fer revisions completes a partir dels 3 anys almenys un cop l’any. “Amb una revisió optomètrica completa podem detectar i solucionar qualsevol disfunció visual”, defensa Bielsa.

    Una de les il·lustracions que apareixen al llibre ‘Cuida la visió i aprendràs millor. Protocol de salut visual’ / COOOC

    Davant aquesta realitat, el COOOC planteja que els òptics optometristes passin a formar part dels equips d’assessorament i orientació psicopedagògica (EAPS) que donen suport als professors i als alumnes amb necessitats educatives especials juntament amb psicòlegs, pedagogs, treballadors socials i fisioterapeutes.

    Mentre no hi puguin treballar directament, el llibre, per una banda, pel que fa als educadors, tracta de mostrar els signes i/o símptomes que indiquen que un alumne té un problema visual i, alhora, donar unes pautes en relació a la postura, el mobiliari i la il·luminació a les aules. Per una altra banda, en relació als pares, també se’ls detalla la importància d’un bon descans i d’una bona nutrició i s’explica com poden adaptar-se o solucionar-se les disfuncions visuals, ja sigui amb ulleres, lents de contacte o a través de la teràpia visual.

    Les pantalles a les aules contribueixen a la disfunció visual

    En els últims anys, els ordinadors i altres pantalles digitals s’han introduït a les aules. La inclusió dels ordinadors als centres educatius ha provocat que els menors passin moltes hores davant les pantalles. De fet, s’associa l’increment del seu ús amb una proliferació dels casos de miopia. A les consultes optomètriques cada cop més s’està detectant el que es coneix com a Síndrome Visual Informàtica (SVI), que pot generar des de fatiga visual fins a irritació ocular o ulls secs per la disminució del parpelleig, expliquen.

    El COOOC ofereix també en el seu llibre factors de prevenció per a l’ús de pantalles i remarca la importància de realitzar activitats a espais lliures. “La llum natural és un factor protector contra la miopia”, afirma Marta Fransoy, òptica optometrista especialista en Teràpia de l’Escolta i Visió Infantil i membre de la vocalia de Prevenció, Visió Infantil i Teràpia Visual del COOOC.

  • La Societat Espanyola de Neurologia calcula que els afectats de Parkinson es duplicaran en 20 anys i es triplicaran en 2050

    El Parkinson és una malaltia neurodegenerativa i crònica que afecta a unes 120.000-150.000 persones a Espanya. Es tracta de la segona malaltia neurodegenerativa més freqüent, després de la malaltia d’Alzheimer, entre els majors de 65 anys. L’11 d’abril és el Dia Mundial del Parkinson i des de la Societat Espanyola de Neurologia (SEN) estimen i aprofiten per alertar que el número d’afectats es duplicarà en 20 anys i es triplicarà per 2050.

    Des del SEN expliquen que la prevalença i la incidència del Parkinson s’ha incrementat considerablement en les últimes dècades, «fonamentalment per l’augment de l’esperança de vida, els avanços diagnòstics i terapèutics i a una major sensibilització respecte a aquesta malaltia».

    El 70% de les persones diagnosticades de Parkinson a Espanya tenen més de 65 anys. Ara per ara es diagnostiquen cada any uns 10.000 nous casos però aquests pacients triguen una mitjana d’entre 1 i 3 anys a obtenir un diagnòstic i es creu que fins a un 25% dels pacients diagnosticats tenen en realitat una altra malaltia.

    A més, de les entre 120.000-150.000 persones a Espanya afectades, un 15%  no superen els 50 anys i es troben casos en els quals la malaltia s’inicia a la infantesa o l’adolescència. El 2% dels majors de 65 anys i el 4% dels majors de 85 pateixen Parkinson a l’estat.

    La malaltia de Parkinson és una malaltia caracteritzada principalment perquè els pacients presenten tremolor de repòs, rigidesa, pèrdua d’habilitat o rapidesa per realitzar funcions motores, trastorns posturals i/o trastorn de la marxa. El doctor Javier Pagonabarraga explica que «un pacient amb Parkinson pot desenvolupar, entre 5 i 10 anys abans del començament dels símptomes motors, molts trastorns no relacionats amb la motricitat, com són la pèrdua d’olfacte, el trastorn de conducta del somni REM i la depressió». «Conèixer-los i identificar-los pot ser clau per poder millorar els temps de diagnòstic d’aquesta malaltia”, assenyala el doctor.

    Des de la Societat Espanyola de Neurologia expliquen que els símptomes no motors com la depressió, el restrenyiment, alteració de l’olfacte o trastorn de conducta del somni REM podrien actuar com a marcadors precoços de la malaltia en el cas de disposar de fàrmacs neuroprotectors. El restrenyiment pot aparèixer al llarg de l’evolució de la malaltia fins a en el 80% dels pacients, la pèrdua involuntària de saliva en fins al 75% i els trastorns del somni afecten fins a un 90% els pacients, especialment en les fases avançades de la malaltia. Símptomes com l’ansietat, depressió o restrenyiment són més freqüents en les dones que en els homes, mentre que la somnolència diürna, la producció excessiva de saliva i la disfunció sexual són més prevalents en els homes. Des del SEN també diuen que cal tenir en compte, a més, que en el 30-40% dels casos els pacients no presenten tremolor.

    D’altra banda, també assenyalen que els pacients amb malaltia de Parkinson ingressen a l’hospital amb major freqüència i el temps d’hospitalització és ser més perllongat. Entre el 20 i el 25% dels pacients afectats per la malaltia de Parkinson requereixen un ingrés hospitalari anual i el motiu de l’ingrés és sovint diferent de la seva malaltia, per la qual cosa no són atesos als Serveis de Neurologia. Un recent estudi europeu assenyalava que el 21% dels pacients van experimentar un empitjorament dels símptomes motors durant l’ingrés, el 33% va patir una o més complicacions i el 26% no va rebre correctament el tractament per a la seva malaltia.

    “Els nombrosos símptomes motors i no motors que comporta aquesta malaltia, juntament amb les diverses complicacions que poden sorgir, fan que el maneig de la malaltia de Parkinson no sigui senzill, ja que aquests pacients precisen d’un maneig adequat, hauria de realitzar-se des de les Unitats especialitzades de Trastorns del Moviment”, conclou el Dr. Javier Pagonabarraga.

  • «Amb aquest projecte vull que les cures de la infermera tinguin un valor afegit, que aquell temps el guanyi en atenció directa amb el pacient»

    Fa ben poc s’han entregat els Premis Infermeria i societat 2017 que reconeixen set perfils professionals: a la trajectòria professional, a la Bona Pràctica, a la Innovació Infermera, a la difusió i la comunicació de la professió infermera (categoria infermeres i categoria altres professionals, empreses o institucions), a Entitats i un últim anomenat A prop teu.

    El Premi Infermeria i societat a la Innovació Infermera ha estat per Montserrat Llinàs Vidal, pel Model integrat d’assistència a pacients urològics que requereixen la instauració de rentats vesicals continus (LVC). El LVC (rentat vesical continu), com expliquen, és un procediment que consisteix en mantenir la permeabilitat d’una sonda uretral, a través de la introducció d’una sol·lució d’irrigació de forma continua i el seu posterior buidatge. Actualment es una tècnica manual supervisada per les infermeres i la innovació proposada permetrà l’automatització mitjançant el desenvolupament d’un dispositiu tecnològic. El projecte estima que amb el redisseny del procés assistencial que asseguri una atenció integral del pacient urològic, la fabricació del prototip, la validació clínica del mateix per la seva translació al mercat, així com el disseny d’un programa formatiu per la seva utilització per part de les infermeres es podrà evitar el 80% de les complicacions que actualment presenta la tècnica manual.

    Montserrat Llinàs ens explica com es va iniciar el projecte, en quin punt es troba ara i quins beneficis aportarà a la pràctica infermera.

    Quin és el projecte d’innovació premiat pels Premis Infermeria i Societat? De què tracta?

    És una tècnica indicada per pacients que o bé tenen una hipertrofia benigna de pròstata (un creixement benigne de la glàndula prostàtica) o tenen un càncer de pròstata o de bufeta. Totes elles requereixen d’una intervenció quirúrgica i durant tres dies estar hospitalitzats i connectats permanentment a un rentat vesical continu. Això vol dir que durant el dia li estaran passant per una sonda vesical una solució de sèrum fisiològic contínuament. De la mateixa manera que entra aquesta solució surt ajudant a cicatritzar la intervenció que li han fet i a treure coàguls, ja que la bufeta és un espai molt petit. Aquest rentat, que primer conté molta sang, al llarg d’aquests tres dies es va aclarint fins que surt net i ja vol dir que ha cicatritzat.

    Quin és el problema? Que degut a la manualitat del procediment poden aparèixer moltes complicacions Quan la bossa s’acaba s’ha de canviar a l’instant però una infermera d’una unitat d’urologia pot ser la responsable a la vegada de 4 a 5 rentats. Ha d’estar entrant i sortint de les habitacions mirant que no s’acabi la bossa del sèrum i que no se li ompli massa la del drenatge. Tot això produeix elevades carreges de treball i a la vegada insatisfacció laboral. Durant aquests tres dies per pacient s’estan manipulant uns 300 litres de sèrum fisiològic: buidar, posar, pujar, baixar, buidar, posar… Hi ha moltes patologies musculoesquelètiques dels professionals que produeixen baixes laborals. Si no es fa bé aquest procediment i no canvies la bossa a temps es poden formar coàguls que provoquen que hagis de tornar a iniciar el procediment. Algunes vegades hi ha complicacions importants: dolors, espasmes… hi ha pacients que durant la nit no dormen controlant que no se’ls hi acabi la bossa. La idea del projecte és doncs automatitzar aquest procediment i fer-ho d’una manera segura.

    Com i quan va néixer la idea?

    Fa 10 anys a l’Hospital Vall d’Hebron parlant amb una companya també infermera i amb la que havíem treballat molt en l’àrea d’hemodiàlisis i diàlisis peritoneal, que és un tractament automatitzat, vam veure que a urologia hi havia un procediment que feia 40 anys que es feia igual. Ella estava aleshores de supervisora a urologia i mentre esmorzàvem vam pensar en aquest projecte per canviar aquell procediment tan antic.

    Els principis van ser difícils perquè vam anar a diverses universitats i a empreses del sector salut però no ens van fer massa cas. Vam veure que era molt complicat innovar i ho vam deixar en un calaix. El 2013 es convoca un premi d’innovació i vaig pensar a presentar-ho. Vam passar la preselecció i en una segona part se’ns va assignar un tutor, el Sergi Trilla, un metge que fa anys que es dedica a l’emprenedoria. Gràcies a això vam poder desenvolupar el projecte, donar-li cos i guanyar el primer premi.

    Montserrat Llinás, guanyadora del Premi Infermeria i Societat a la Innovació 2017 / Carla Benito

    Què significava guanyar aquest premi?

    Doncs seguir. Després de passar per molts congressos vam trobar una empresa comercial que va voler el producte i des de fa 4 anys estem treballant en això. Durant aquest temps el projecte s’ha pogut fer més potent i ara ha derivat en un model integral: cal redissenyar tot el procés des que el pacient sap a consultes externes que l’han d’operar fins que se li dóna l’alta. Ens hem adonat que el pacient no tenia coneixement de què suposava el post operatori i li donava molta ansietat saber de cop que en tres dies estaria connectat a un rentat vesical continu.

    Dins del nou projecte hem dissenyat una bufeta artificial que ens servirà per a la formació al personal d’infermeria de la màquina. De pensar només en la tècnica hem derivat a un procés més integral per la garantia del pacient i dels professionals. A més, també s’han creat pautes a seguir amb els pacients des del minut u.

    Estimem que amb tot això podem arribar a disminuir en un 80% les complicacions que es tenen amb la tècnica manual. Podrem reduir quasi un 40% el que és el cost, ja que t’estalvies reiniciar procediments o intervencions quirúrgiques, cosa molt important per a la qualitat de vida del pacient.

    La idea és aplicar el projecte arreu o limitar el seu ús en un inici a Vall d’Hebron?

    Ara estem a punt d’acabar el prototip però abans de llançar-la al mercat cal fer un assaig clínic. La idea és que arribi al mercat, comercialitzar-ho i que el seu ús arribi a escala internacional. La tecnologia de la qual parlem ràpidament pot ser internacionalitzada perquè tant a Espanya com a la resta del món és manual, segons el que hem vist.

    I com us esteu finançant?

    La innovació és una manera de fer les coses però requereix esforç, molta feina i diners. Aquest projecte està pressupostat en uns 430.000 euros. Hem aconseguit un DTS i un CDTI que ens ha suposat 200.000 euros amb els quals hem aconseguit fer el prototip per exemple. També ens hem presentat a la compra pública innovadora perquè a finals d’aquest any ja estarem a punt de fer l’assaig clínic. Calculem que encara tenim per dos anys.

    Arran d’aquest projecte estem redactant dues possibles patents i això també ens donarà força a la translació al mercat.

    Montserrat Llinás, Supervisora d’Infermeria de Malalties Infeccioses de Vall d’Hebron – Drassanes / Carla Benito

    Entenc que el fet d’estar a premis com el d’Infermeria i societat us ajuda a difondre el projecte. Com ha anat?

    Sí. A més són uns premis on no et presentes tu directament, hi ha una persona que et proposa. En el meu cas ha estat Montserrat Artigas, Directora d’infermeria quan jo pensava en aquest projecte a la Vall d’Hebron, qui em va proposar per a la secció d’innovació. Estic molt contenta perquè els diners que ens han donat per haver guanyat van també al projecte i això és el que fa que tiri endavant. A més a més, que es publiqui a diversos llocs i també a la web de l’hospital i ens obri el camí per anar a altres congressos dóna peu a què en properes convocatòries el projecte ja sigui considerat com un projecte d’èxit.

    Per què creus que no se li havia acudit a ningú? Els cirurgians també havien vist que se’ls hi retornaven pacients per ser operats de nou però ha estat la vivència de la infermera qui ha vist necessari aquest projecte, és així?

    A nivell d’infermeria estem molt envoltades de tecnologia però sempre ha estat exògena, mai ha estat ideada o pensada per portar al mercat. La majoria de la tecnologia està molt pensada per àrees on no només la infermera supervisa i ha de fer la tècnica. El fet de ser una tècnica amb elevades càrregues de treball, grau d’insatisfacció i problemes de salut laboral en Infermeria, potser passa inadvertit per altres categories.

    Quan una és infermera i és sensible amb les seves competències professionals, té una visió de com poder millorar la feina de les infermeres. No és un tema d’estalviar recursos, el que jo vull és que les cures de la infermera tinguin un valor afegit i no estigui entrant i sortint de l’habitació. Vull que aquell temps el guanyi en atenció directa amb el pacient, per educació sanitària, per atendre’l i no en controlar un sèrum i buidar bosses de diüresis.

    Serà infermeria qui estigui més sensibilitzada en detectar-ho. Vull pensar que és això.

    Ara estàs al capdavant d’infeccioses. Com has anat cap aquest projecte?

    Com a infermera m’he desenvolupat en moltíssimes àrees. Fa un any que estic al capdavant d’Infeccioses però vinc més del món de l’automatització. Vinc de l’hemodiàlisi. De fet vaig fer un stage al Canadà on vaig veure els canvis de fer les coses de manera manual aquí a automatitzades allà. A Vall d’Hebron també he estat al Departament de Qualitat i Seguretat de Pacients i vaig veure que moltes de les complicacions que existeixen ara es poden resoldre amb la tecnologia.

  • Sí, es pot entrenar el cervell per evitar la dislèxia

    Al llarg dels anys, diversos estudis neurocientífics han demostrat que les regions auditives del cervell se sincronitzen amb els estímuls auditius externs. És a dir, el cervell és capaç de compassar de forma natural la freqüència de les seves ones cerebrals amb les oscil·lacions o el ritme d’allò que escolta a cada moment.

    No obstant això, poc se sabia fins ara de les conseqüències que tenia l’efecte de la sincronització cerebral, també conegut com a brain-entrainment, a les regions del cervell directament relacionades amb el processament del llenguatge.

    Una recerca duta a terme pel Basque Center on Cognition, Brain and Language (BCBL, per les seves sigles en anglès) de Sant Sebastià ha estudiat aquest aspecte i ha analitzat a fons la sincronització cerebral de 72 persones.

    Segons explica Nicola Molinaro, investigador en el BCBL, l’experiment ha demostrat que la sincronització amb la parla és més intensa quan el cervell escolta ones de baixa freqüència –aquelles relacionades amb l’accent, els tons i l’entonació de la parla-.

    Així mateix, l’estudi ha demostrat que aquesta sincronització deriva en una activació directa de les regions cerebrals relacionades amb el processament de llenguatge, com és el cas de l’àrea de Broca, una secció situada en el lòbul frontal de l’hemisferi esquerre i involucrada en la producció d’aquest.

    En anteriors treballs els investigadors del centre donostiarra van comprovar que els nens amb dislèxia mostren una feble sincronització amb les bandes de freqüència baixa, i per tant, una escassa activació de les regions relacionades amb el processament del llenguatge.

    A més, està científicament demostrat que els joves que no processen de manera òptima les ones de freqüència baixa tenen majors dificultats per descodificar els fonemes i paraules, la qual cosa es relaciona directament amb la capacitat lectora i els possibles trastorns d’aquesta, com la dislèxia.

    Intervencions terapèutiques enfocades a l’aprenentatge

    En analitzar l’efecte de la sincronia cerebral relacionada amb els tons i l’entonació de la parla, Molinaro explica que es poden desenvolupar en la infància intervencions terapèutiques enfocades a l’aprenentatge del llenguatge estimulant els components auditius de baixa freqüència i obtenir així una idea més clara dels sons que componen el llenguatge.

    «Per exemple, es pot mesurar la sincronització cerebral mentre un nen amb dislèxia està sentint parlar i donar-li una recompensa si estimula més la sincronització amb la banda de baixa freqüència. Es pot ajudar a aquells que estan fora de sincronia a posar més atenció als tons, accents i entonacions de parla», apunta Nicola Molinaro.

    Això podria ser aplicable a les tasques amb logopedes, desenvolupant intervencions específiques per sincronitzar-se amb la parla en baixa freqüència. «Amb sessions repetides d’entrenament es pot ajudar a nens amb retard amb el llenguatge a recuperar els mecanismes d’atenció», assegura.

    Necessàries futures recerques

    Els investigadors del BCBL han realitzat un total de dos estudis amb 35 i 37 persones respectivament, a les quals es va sotmetre a l’escolta de diferents frases durant aproximadament sis minuts.

    A través de la magnetoencefalografia (MEG), una tècnica no invasiva que permet registrar i analitzar de forma precisa l’activitat neuronal del cervell mentre els participants realitzen una tasca tan senzilla com sentir parlar, es van analitzar les regions cerebrals que se sincronitzaven amb les diferents bandes de freqüència.

    Per Molinaro, és important seguir estudiant el fenomen de la sincronització cerebral per definir amb més claredat què passa en l’òrgan més complex de l’humà. «L’objectiu és analitzar què ocorre en els cervells de bilingües, en aquelles persones que estan aprenent un nou idioma o en pacients amb lesions cerebrals».

    Els autors preveuen realitzar futures recerques per analitzar què ocorre amb aquest fenomen quan el subjecte està en un context comunicatiu on diverses persones parlen alhora o si el receptor pot veure la cara de l’emissor mentre escolta el seu missatge.

    Aquest és un article original de l’Agència SINC