Just Deploy It!

Categoría: Recerca

  • La polèmica al voltant del TDAH: dels interessos de la indústria als efectes de la medicació

    Entre el 2000 i el 2012 es van multiplicar per 30 els casos de Trastorn per Dèficit d’Atenció i/o Hiperactivitat (TDAH) diagnosticats a Espanya, i el 2006 es va imposar al mercat un nou fàrmac per tractar-lo anomenat Concerta, gairebé 20 vegades més car que l’anterior, el Ritalín. ¿Hi ha interessos econòmics darrere de les diagnosis de TDAH i la manera com s’ha disparat l’ús de medicaments per tractar-lo? Alguns experts creuen que sí, i part de la comunitat científica posa en entredit tant l’excés de diagnòstics com l’efectivitat dels medicaments.

    A Espanya el TDAH es diagnostica d’acord amb dos manuals, el de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i el Manual de diagnosi i estadística de trastorns mentals (DSM per les seves sigles en anglès) elaborat per l’Associació Americana de Psiquiatria (APA). Tanmateix, la definició que s’ofereix al manual nord-americà del TDAH ha anat variant. Mentre que en la primera edició (1952) no existia, en la quarta (1994, revisada el 2000) s’hi incloïen 3 subtipus, tal com s’explica al Boletín de información farmacoterapéutica de Navarra. José Manuel Pedreira, psicoterapeuta, recorda que el nord-americà és un manual per a adults i que el seu ús en nens està provocant que se’ls diagnostiqui per comportar-se com el que són: nens. En aquest sentit, creu que l’ús d’un altre manual reduiria els casos de diagnòstic.

    Per altra banda, els experts consultats relacionen l’increment de casos d’aquest trastorn amb els vincles que existeixen entre l’Associació Americana de Psiquiatria i la indústria farmacèutica, de la qual només el 2004 va rebre 9,1 milions de dòlars. Joan Ramon Laporte, Catedràtic de Farmacologia de la UAB, creu que la rebaixa en el llindar dels diagnòstics es deu a «pressions farmacèutiques». Segons ell, la indústria farmacèutica pagava les reunions dels membres del comitè especialitzat encarregat de la definició del TDAH que contempla el Manual de diagnosi i estadística de trastorns mentals. «I ara financen l’Associació Americana de Psiquiatria», diu. El 2006 la psicòloga Lisa Cosgrove va demostrar que 95 dels 170 membres del comitè tenien vincles financers amb laboratoris.

    Aquests interessos que exposa Laporte, i que secunda el psicòleg clínic Mikel Valverde, són demostrables. El 2006 els laboratoris Janssen, propietat de Johnson&Johnson, van treure al mercat el fàrmac Concerta, en substitució del que havien venut fins llavors, el Ritalín. Tots dos tenen el mateix principi actiu –el metilfenidat hidroclorur (MFD), un derivat amfetamínic–, però el Concerta és d’alliberació prolongada. Això significa que, a diferència del fàrmac anterior, el seu principi actiu es va alliberant mica en mica dins l’organisme i, per tant, l’efecte no és instantani sinó que passen diverses hores fins que la medicina actua. Els experts que defensen l’ús del Concerta expliquen que permet que el nen estigui concentrat més hores perquè el medicament no s’allibera de cop i ‘desapareix’ sinó que es dosifica.

    “El Ritalín valia quatre euros al mes i el Concerta, uns 99”, afirma Laporte. El Concerta ha baixat de preu i ara val entre 18 i 48 euros. Només entre el 2011 i el 2013, Janssen es va emborsar quasi 132 milions d’euros amb la venda d’aquest medicament a Espanya. “No hi ha cap assaig clínic, com a mínim publicat, que els compari i demostri que el Concerta és millor i té menys efectes secundaris”, denuncia el farmacòleg.

    Els efectes de la medicació

    “Fa 3 anys que ja no prenc Concerta i no sabria dir si m’ha fet més mal que bé. Al principi, els meus resultats acadèmics van millorar però també quan ho vaig deixar, fa dos anys, em va provocar una depressió”. En Jordi té 20 anys i en fa 9 que li van diagnosticar TDAH. La seva neuropediatra ho va determinar “al cap d’un mes de la primera visita i sense fer cap sessió de teràpia cognitiva-conductual”, explica. “Ella em va dir que l’objectiu era que em concentrés més a classe i ho va aconseguir, però mai em va fer un seguiment [com exigeix l’Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris des del 2009] ni em va explicar els efectes adversos”, afirma.

    Al Francesc (18 anys) li van diagnosticar TDAH quan en tenia 7. Al principi prenia Ritalín, però el 2006 va passar al Concerta. “Tot és psicològic, perquè si et diuen que t’ajudarà a concentrar-te i a estar més calmat, ho estaràs”, creu. Ell se la segueix prenent pel “poc” que l’ajuda, però a l’estiu la deixa perquè no li cal estar atent. Tot i saber que “és una droga”, diu que no s’hi ha enganxat perquè la necessita.

    Tot i que experts com les psicòlogues Pilar Barbany i Maisa Campos s’esfereeixin remarcant que un 70% de tots els qui tenen TDAH acabaran sent medicats, Montserrat Pàmias, Presidenta de la Societat Catalana de Psiquiatria infantojuvenil (SCPS), assegura que “és necessari”. Els experts reticents a aquest tractament recorden que a banda d’augmentar la capacitat de concentració, el metilfenidat –que es recepta en el 80% dels casos en què cal medicar– activa les mateixes zones cerebrals que la cocaïna. Pàmias, però, assegura que els efectes secundaris “són convencionals, com la pèrdua de gana, les cefalees o l’insomni. El fàrmac està ben tolerat”, remarca. D’efectes n’hi ha més de 50, entre els quals la reducció de l’augment de pes i d’alçada si se’n fa un ús perllongat, l’ansietat i la inestabilitat emocional. Un estudi del 2009 va revelar que de 564 casos de mort sobtada en nens medicats, 10 es devien a l’ús del metilfenidat hidroclorur. Per aquest motiu, ara s’inclou un requadre que avisa dels riscs cardiovasculars com la hipertensió. El fàrmac també pot provocar un alentiment del creixement del cervell i trastorns psiquiàtrics. A més, segons Valverde, no hi ha estudis sobre el seu impacte endocrí.

    Malgrat tot, Laporte i Pedreira admeten que la medicació, en casos molt puntuals i sempre que sigui per tractar un símptoma i no una malaltia inexistent, podria ser útil. Pedreira afegeix que la gravetat de la situació és per l’exposició que es fa dels nens vers les drogues i els seus efectes. Pàmias afirma que la medicació és eficaç i necessària perquè l’atenció ve marcada genèticament i “no millorarà amb el pas del temps”; però la doctora del Jordi mai va mencionar deixar-la. “Em va arribar a insinuar que l’hauria de prendre de per vida”, recorda espantat.

    La guia de pràctica clínica espanyola

    El 2010 els Ministeris de Ciència i Salut i el Departament de Salut de la Generalitat van editar la Guía de Práctica Clínica sobre el TDAH en ninos y adolescentes, denunciada més tard per la Federación de Asociaciones para la Defensa de la Sanidad Pública (FADSP) per donar una definició poc específica del TDAH i els seus símptomes que provoquen un sobrediagnòstic. Segons una investigació feta per José Luis Pedreira, coredactor del manifest d’aquesta federació i psiquiatre de l’Hospital Niño Jesús de Madrid, el 66% de nens diagnosticats amb TDAH en realitat no en pateixen.

    També denuncia que tots els autors de la guia treballen a l’Hospital privat Sant Joan de Déu, menys una: Beatriz Mena, directora de la Fundació ADANA. “El 70% dels col·laboradors i el 50% dels revisors externs de la guia declaren conflictes d’interessos i se’n detecten de no declarats”, explica, així com que alguns dels participants són alhora autors de documents que s’usen com a aval. Nou dels onze autors de la guia van declarar haver rebut ajuts econòmics de Janssen.

    A més, en comunicat de la Federación de Asociaciones en Defensa de la Sanidad Pública se subratlla que el professional més citat, Joseph Biederman, està investigat pel Senat americà per haver rebut 1,7 milions de dòlars de les farmacèutiques entre el 2002 i el 2007. Pedreira veu legítima la demanda d’una nova guia perquè, segons els seus càlculs, el 2013 el tractament suposava una despesa de 1.200 milions d’euros anuals per l’Estat, un 12% de la despesa farmacèutica pública del 2012.

    El psicòleg clínic Mikel Valverde afegeix que els estudis comparen nens medicats amb d’altres que prenien placebo, sense demostrar que el fàrmac sigui més efectiu en períodes superiors a les quatre setmanes; així com que un altre estudi a tres anys no mostra diferències entre nens amb fàrmac i d’altres sense. Aquest estudi, als 8 anys, conclou el psicòleg, revela que als nens medicats “els va pitjor, malgrat no aparegui a la guia”.

    Intent fallit de consens clínic a Catalunya

    Davant l’increment d’infants diagnosticats de TDAH a Catalunya –13.738 nous casos el 2013 i 17.151 infants tractats el 2014–, la Generalitat de Catalunya va presentar el 2015 un Protocol per al maneig del TDAH infantojuvenil al sistema sanitari català, un manual que reduïa l’oferta de tractaments psicològics i instava els clínics a dur a terme la teràpia cognitivo-conductual per a nens i adolescents. El protocol, però, no va satisfer tots els experts i davant la manca de consens el Síndic de Greuges va proposar el maig passat a Salut que ajornés l’obligatorietat de seguir el Protocol.

    Part dels experts reclamaven consens i avisaven del fet que si es fa servir el manual de diagnòstic nord-americà, la prevalença i la incidència del TDAH seria «més gran». Així ho denunciaven en el manifest Per a un consens clínic del TDAH, firmat per més de 950 persones i 40 institucions, que també rebutjaven considerar-lo un trastorn d’origen neurobiològic –com el defineix el protocol–. Segons remarquen en el manifest, un informe de la Federació Mundial de Societats de Psiquiatria Biològica i la Federació Mundial del TDAH, no hi ha causes biològiques que expliquin aquest controvertit trastorn. Afegeixen que s’exageren els beneficis i es minimitzen els riscos, malgrat que l’Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris (AEMPS) va reconèixer no saber els efectes a llarg termini del metilfenidat (MFD), l’estimulant del Concerta.

    Pàmias va ser la coordinadora del Protocol presentat per Salut. Ella assegura que hi ha estudis a 30 anys que revelen que “no hi ha efectes greus” derivats del consum de metilfenidat hidroclorur (MFD), el principi que conté el Concerta. El farmacòleg Ramon Laporte qüestiona, tanmateix, que existeixin aquests estudis i comenta que «si existeixen deuen parlar del principi d’acció immediata [el del Ritalín] i no de l’actual [Concerta]”.

    El manifest també remarca que els metges no declaren tots els seus conflictes d’interessos. Pàmias, per exemple, cita els seus càrrecs a la Societat Catalana de Psiquiatria Infantojuvenil, però no ser la Cap de Salut Mental del Servei de la Corporació Sanitària Parc Taulí de Sabadell, un dels 5 centres on es diagnostica més TDAH (38’11%), juntament amb Sant Cugat (58’78%), Terrassa (48’84%), Rubí (39’48%) i l’Eixample (42’78%). Diversos autors del Protocol, a més, són part del seu equip.

    Ella és una de les múltiples professionals que va rebre diners de Janssen el 2015. En concret, 1.755 euros. I el Parc Taulí, 16.000 –6.000 dels quals només pel Centre de Salut Mental–. Aquestes dades es coneixen des del 2016, ja que el 2013 es va aprovar el Codi EFPIA de Transparència, que obliga els laboratoris a publicar quants diners donen a professionals sanitaris i organismes. Janssen també va donar 40.650 euros al Col·legi de Farmacèutics de Barcelona.

    Relacions amb la indústria farmacèutica

    Mikel Valverde creu que no es pot parlar “d’una pressió de les farmacèutiques, sinó d’un ús molt eficaç del màrqueting que ha entabanat metges, professors i pares, i per això el material que ofereixen moltes associacions et connecta amb pàgines creades pels laboratoris”. Posa d’exemple d’aquestes connexions el cas de Fulgencio Madrid Conesa. “A banda de ser el president de la federació d’associacions de TDAH (FEAADAH) a nivell estatal, és col·laborador habitual de Shire –una de les empreses que distribueix lisdexamfetamina–, ha participat en l’elaboració del Partnership Support Pack de l’empresa, i és membre del comitè directiu d’ADHD Alliance for Change, organització creada per Shire i remunerat per això”. Valverde afegeix que “la web de FEEAADAH té com a espònsors a Lilly, Jannsen i Shire”.

    I Catalunya no és una excepció. El 1997, l’empresari Francesc Rubiralta Vilaseca i la seva dona, Isabel Rubió Badia, van crear la Fundació ADANA, pionera a l’Estat. Ella és la filla dels propietaris dels laboratoris Rubió que comercialitzen Rubifen, un altre fàrmac amb MFD, i per això se l’acusa d’haver creat la fundació per aconseguir que es receptés més Rubifen. Rubió desvincula la fundació de la nissaga farmacèutica, i ho justifica explicant que dos dels seus fills i ella tenen TDAH i explica que l’ens va néixer per idea del seu marit. Afegeix que “als inicis estava dedicada a la formació de mestres i a la reeducació psicològica” i que va ser amb la crisi que va col·lapsar el sistema públic sanitari quan es van decidir a incloure la vessant mèdica. També afirma no tenir “part dels laboratoris ni accions”, però hi va treballar durant 22 anys. Valverde treu ferro a l’assumpte: “Tot i que no em resulta estrany, el Rubifen és molt antic, és barat i es recepta poc”, com apunta Pàmias, que remarca que el preu “està entre 3 i 6 euros”.

    Respecte els ajuts que rep l’organisme –amb un pressupost anual de més de mig milió d’euros-, reconeix que organismes públics, La Caixa, l’empresa del seu marit, Celsa, i laboratoris els donen diners, però que en el darrer cas “és només per a simposis i conferències”. El 2015 els laboratoris Rubió van donar 1.000 euros. Segons recull la Coordinadora Catalana de Fundacions, ADANA està sota control familiar: Isabel Rubió n’és la presidenta, i els quatre fills ocupen els càrrecs de vocals i tresorer. “Si no tingués una ètica clara, l’equip fundacional i el comitè assessor no em donarien suport avui”, rebla.

  • «Cal innovar i adaptar els avenços a l’envelliment de la població»

    Les malalties cardiovasculars són la principal causa de mort al món. La innovació ha estat l’eix central del Congrés de la Societat Europea de Cardiologia celebrat a finals d’agost a Barcelona. Manel Sabaté, cap del Servei de Cardiologia de l’Institut Clínic Cardiovascular (ICCV) i de l’equip IDIBAPS d’Aterosclerosis i Malaltia Coronària, ha estat responsable del comitè local del Congrés.

    Com ha anat el Congrés de la Societat Europea de Cardiologia que es va celebrar a Barcelona a finals d’agost?

    El congrés ha estat un èxit. És la tercera vegada que ve a Barcelona en menys de 10 anys. En total ha estat 6 vegades. Això vol dir que la societat europea ha apostat per Barcelona un cop més i la ciutat ha estat a l’altura. És una ciutat molt atractiva i és ideal per tenir el congrés de cardiologia més gran del món doncs reuneix fins a 30.000 companys. S’han presentat dades molt rellevants i estudis amb impacte immediat. Organitzativament ha estat un èxit.

    Ha estat el responsable del comitè local del Congrés, com va anar el procés?

    Em van seleccionar des de la Societat Europea de Cardiologia. Segurament, a part del reconeixement, em van triar pel fet de ser de Barcelona doncs sempre intenten buscar metges de l’àrea on es celebra el congrés. És més fàcil la comunicació d’aquesta manera.

    Què tal l’experiència?

    No estem acostumats a treballar amb agències de comunicació més enllà d’explicar l’últim estudi que hem tret. Per nosaltres és més fàcil llegir els nostres conceptes que no pensar com el públic pot arribar a entendre allò que per a nosaltres és essencial. Tot i haver triat quins eren els abstracts o treballs que podien tenir un aspecte divulgatiu més important per enfortir la comunicació no hem perdut de vista la part científica.

    En aquesta edició s’han presentat 4.500 casos, 300 de l’estat espanyol, i s’ha apostat per la innovació com a tema principal. Ens pot fer un balanç de la qualitat del Congrés?

    Sí. Aquest any s’ha donat l’efemèride dels 40 anys del primer cateterisme i això ha afavorit que es focalitzés un dels temes en la innovació. La història del cateterisme ve d’un senyor alemany que va pensar: anem a intentar desobstruir una de les arteries del cor. Amb els anys es va acumulant greix i finalment es pot trencar la placa i això provoqui un infart o que es vagi obstruint a poc a poc i provoqui per exemple una angina de pit. Per tractar aquestes obstruccions aquest metge va voler inserir un baló i desobstruir les arteries. Va fer mil estudis amb cadàvers i animals i finalment ho va provar amb un malalt que avui encara segueix viu. Evidentment s’ha anat perfeccionant la tècnica. Ara també s’introdueixen molles metàl·liques que es fixen i eviten que l’arteria es torni a tapar. Aquestes molles tenen un medicament que s’allibera a les parets perquè el greix no torni a créixer. A més, a través d’aquests catèters també es poden tractar les vàlvules. Ja som capaços de canviar-les a través d’ells.

    Quin nivell d’agressivitat té sobre el pacient aquesta intervenció?

    És una operació molt corrent. L’any passat a Espanya se’n van fer 67.000 mentre cirurgies coronàries només se’n fan 6.000. I justament Espanya no és el país on més operacions es fan. És la intervenció més freqüent de la medicina a tot el món.

    És un dels processos menys mínimament invasius. De cara a un postoperatori obrir el pit fa que el malalt ho passi pitjor. Amb aquestes tècniques reduïm l’estada del malalt a l’hospital i fem que tingui menys complicacions. L’únic impediment actual és l’economia perquè tota la innovació va lligada a més inversió i més pressupost.

    El Dr. Manel Sabaté mostra com s’insereixen els catèters en una intervenció coronària percutània / SANDRA LÁZARO

    A banda de la celebració dels 40 anys de la primera intervenció coronària percutània, què més s’ha presentat durant el Congrés?

    Tractament i prevenció han estat dos dels temes més importants.

    Sobre prevenció; es parla d’exercici, dieta sana, evitar hàbits que afavoreixin aquests factors de risc…

    Sí. El 80% de les morts cardiovasculars es podrien prevenir controlant bé els factors de risc que coneixem com ara el tabac, el colesterol, el sucre… Som uns privilegiats perquè a la nostra àrea, la mediterrània, la prevalença de malalties cardiovasculars és molt inferior a la del nord. És per la dieta rica en fruita, en llegums, en verdures, en oli d’oliva… ara hi ha el risc que això es vagi perdent per un canvi d’hàbits que ens pot perjudicar. És més fàcil comprar un croissant que no fer un entrepà.

    Com ho canviem això i ho traslladem a la societat? S’estan fent diverses campanyes al respecte. Una d’elles, durant el Congrés, anomenada ‘Més val cuidar-se que curar-se’.

    Sí. Sempre que hi ha el congrés europeu es fan activitats dirigides a la població on s’explica per exemple com fer un massatge cardiovascular que, no ho valorem, però pot salvar una vida. Se’ls hi ha d’ensenyar als nens tècniques de reanimació. S’ha d’ensenyar què s’ha de fer i què no s’ha de fer i també ensenyar hàbits saludables.

    S’hauria de fer des de les escoles?

    Sí, hauria de ser obligatori fer cursos i tallers de reanimació i hàbits saludables perquè el que aprens de petit és el que se’t queda. Ara s’està fent a partir d’iniciatives privades i hauria d’implantar-se com una assignatura obligatòria.

    Les dades de mortalitat cardiovascular reflecteixen que a escala europea arriba al 45% i dins la Unió Europea a un 35%. Quines són les afeccions més corrents que sumen aquesta taxa?

    Si ens centrem en el ‘cardio’ tenim la cardiopatia isquèmica que són les obstruccions de les coronàries. Isquèmia vol dir falta de reg sanguini. Ve relacionada amb els factors de risc. La segona malaltia més corrent és la insuficiència cardíaca on el múscul perd força i poden haver-hi malalties de les vàlvules o infarts. El cor no deixa de funcionar però s’ofega i acaba requerint un trasplantament que és una tècnica limitada pel nombre de donants. Aquí som líders de donacions però no s’arriba i s’han començat a implantar assistències ventriculars de llarga durada per mantenir aquest cor dos, tres, quatre anys sense que funcioni. En això s’ha d’invertir i és molt car perquè hi ha molts malalts que per edat, contraindicacions o perquè no hi ha tants donants. Afortunadament, però. Això vol dir que no hi ha tants accidents. Hi ha també malalties a les vàlvules: hi ha greix, es creen vels i no tanquen bé. El malalt pot tenir pèrdues de coneixement i ofegar-se. Per últim trobaríem també les arítmies. Perquè es contragui el cor cal un sistema elèctric que dóna estímuls i fa que el múscul deixi passar la sang. Funciona per contraccions separades, primer a l’aurícula i després al ventricle. Quan hi ha alteracions en aquest sistema elèctric es produeixen arítmies: va més a poc a poc o més de pressa.

    Aquestes quatre malalties ocupen el 90% del què li pot passar al cor. En l’àmbit vascular ja entraríem en la mateixa aorta o en problemes d’ictus i accidents vasculars cerebrals.

    El Dr. Sabaté explica amb una mostra del cor els tipus de malalties cardíaques més corrents / SANDRA LÁZARO

    El seu equip al Clínic treballa molt la investigació i el quiròfan. La part més humana amb el pacient, com es viu dins el món de la cardiologia?

    El pacient és el centre. És ell el que en el seu procés va passant per les diverses àrees o seccions. Entra a l’hospital i passa per la sala d’hemodinàmica on es fan els cateterismes, després passarà a una unitat de cures intensives, després passarà a planta i finalment seguirà a l’ambulatori on metges del mateix hospital li faran seguiment. Aquest procés que fa el malalt el fa amb interacció per part de l’hospital. Quan entra amb un infart el primer és operar-lo però en tot moment se li explica el que està passant. Es cuiden tots els aspectes. És veritat que a vegades la massificació impedeix dur bé les urgències però la idea és posar el malalt al centre i això hauríem de tenir-ho tots al cap.

    Cap a on camina ara la cardiologia? Quins reptes s’han de recollir ara que aquest Congrés ha acabat?

    L’envelliment de la població seria un. Cada cop vivim més anys i els volem viure millor. Per tant, cal adaptar els avenços a l’envelliment de la població. Ens hem de centrar a treballar com podem sobreviure econòmicament al fet què la gent treballi fins als 65 anys i visqui bé fins als 100.

    Un altre aspecte seria personalitzar la medecina. Si posem el malalt al centre veiem que no tots els malalts són iguals, no tots es beneficien de portar una vàlvula concreta. Cal veure com seleccionar el millor tractament per cada malalt.

    Un tercer apartat seria com introduir la innovació de recerca en un ambient com el que tenim a la sanitat des de fa uns anys per culpa de la crisi que no hem vist que aquest camp se’n surti.

  • Professionals en recerca científica s’ajunten per incidir en la importància del mecenatge

    Professionals reconeguts en recerca científica i mèdica incideixen en la importància del mecenatge científic en una campanya anomenada Imprescindibles de la Fundació Bancària “la Caixa” que vol homenatjar als professionals que treballen per combatre les malalties amb més impacte al món. Malalties difícils d’investigar que no troben prou finançament i recorren a parts del sector privat que inverteixen en ciència i impulsen la recerca. La Caixa en el seu Pla Estratègic 2016-2019 augmenta la inversió fins assolir els 90 milions d’euros al final del pla.

    A la campanya hi han col·laborat els doctors Josep Baselga, director mèdic de l’Hospital Memorial Sloan Kettering Cancer de Nova York i president del Comitè Científic Intern del Vall d’Hebron Institut d’Oncologia; María Blasco, directora del Centre Nacional d’Investigacions Oncològiques; Valentí Fuster, director del Centre Nacional d’Investigacions Cardiovasculars i del Mount Sinai de Nova York; Maite Mendioroz, directora del Laboratori d’Epigenètica-Alzheimer de Navarrabiomed; Eduard Gratacós, director del Centre de Medicina Fetal de l’Hospital Clínic-Sant Joan de Déu; Bonaventura Clotet, director de l’Institut d’Investigació de la Sida IrsiCaixa, i Pedro Alonso, fundador d’ISGlobal i director del Programa Mundial de Malària de l’OMS.

    Tots ells treballen en temes rellevants en el món de la recerca. Càncer i fàrmacs, malalties cardiovasculars, l’Alzheimer, la sida, la malària o la medicina i la cirurgia fetal són alguns dels aspectes que treballen els professionals adscrits a la campanya.

    La finalitat de la campanya és “retre homenatge als investigadors que dediquen el seu talent i esforç a trobar solucions i tractaments per a algunes de les malalties que afecten més persones”.

    L’Organització Mundial de la Salut (OMS) va registrar l’any 2015 8,8 milions de morts per càncer i es preveu que augmenti aproximadament un 70% els 20 anys vinents. Pel que fa a les malalties cardiovasculars, l’OMS afirma que el 2015 van provocar la mort a més de 17 milions de persones. Pel que fa a la demència, afecta 47 milions de persones i s’estima que el 2050 el nombre de casos s’haurà triplicat perquè es diagnostiquen nous casos cada tres segons. També segons l’OMS, s’estima que cada any neixen al món uns 15 milions de bebès abans de les 37 setmanes d’embaràs, cosa que suposa més d’un 10% de prematurs. El 2015, més d’un milió d’aquests infants prematurs van morir per complicacions al part. El 2016 l’OMS va estimar que 1,8 milions de persones es van infectar amb el VIH i que 1 milió de persones van morir per aquesta causa. Per últim, pel que fa a les malalties infeccioses, cada any es detecten 212 milions de casos de malària al món, la majoria dels quals, en infants menors de 5 anys residents a Àfrica

  • L’IBEC presenta el nou grup de neuroenginyeria amb la presència del Premi Nobel Edvard Moser

    L’Institut de Bioenginyeria de Catalunya ha presentat el nou grup d’investigació i Bioenginyeria per l’Envelliment Actiu que liderarà el professor, psicòleg i neurocientífic Paul Verschure. Aquest programa busca desenvolupar tecnologies per fer front als desafiaments de l’envelliment de la població a través d’avenços en sensors mínimament invasius, tractament de senyals, anàlisi de dades i robòtica. El grup SPECS (de les sigles en anglès Synthetic Perceptive, Emotive and Cognitive Systems) compta amb més de 30 investigadors que també col·laboraran amb hospitals com ara l’Hospital del Mar, la Vall d’Hebron, l’Esperança o el Parc Taulí per treballar en la rehabilitació i la recuperació després d’haver patit malalties cerebrals o algun accident cerebrovascular.

    Per donar força a la presentació del grup, l’acte ha comptat amb la presència del Premi Nobel de Medicina i Fisiologia Edvard Moser. Junt a Mai-Britt Moser i John O’Keefe van obtenir el premi el 2014 per estudiar el posicionament de les cèl·lules dins el cervell humà.

    Que d’aquí a uns anys podrem incorporar xips al cerebel per augmentar la nostra memòria o que una persona cega amb un xip situat a l’ull que provoqui el cervell podrà reaccionar als estímuls van ser les revelacions més destacables de la trobada.

    Paul Verschure, Edvard Moser i Josep Samitier durant la roda de premsa / IBEC

    L’acte s’ha iniciat amb la presentació del grup per part de Josep Samitier, director de l’Institut de Bioenginyeria de Catalunya (IBEC), que ha apuntat que «el segle XXI serà el de l’estudi del cervell» i ha ressaltat la importància de la neuroenginyeria per poder entendre com funcionen les neurones, les seves connexions i, al cap i a la fi, el nostre organisme.

    Paul Verschure ha seguit manifestant que «el cervell humà és molt misteriós per nosaltres» però que «si arribem a entendre’l, el podrem arreglar». Així, el grup SPECS vol treballar tots els aspectes de la neuroenginyeria: s’endinsarà tant a la neurorobòtica, a la neurocirurgia, a la neurorehabilitació o la neuroeducació entre altres vessants.

    Verschure parteix de dues premisses bàsiques per seguir treballant amb el cervell. La primera és que «si l’entens, el pots arreglar». La segona, que «si l’entens, el pots construir».

    En aquesta mateixa línia, el Premi Novel Edvard Moser ha opinat que ens trobem «en un dels moments més excitants de la neurociència». A partir de les idees que se’ls hi han anat generant sobre com funciona el cervell es pot «començar a treballar per descobrir com realment funciona». Moser , que estudia les connexions del cervell i les cèl·lules grid (o cèl·lules xarxa), ha comparat el cervell amb el sistema intern d’un ordinador: «si estudiem quins processos fan els ordinadors, podrem arribar a entendre quines connexions tenim al cervell».

    Després d’haver apadrinat el naixement del grup SPECS, Moser els ha dirigit unes paraules d’ànim: «espero que aquest grup a Barcelona sigui el principi d’esdeveniments molt importants».

    La voluntat de l’acte segons els mateixos organitzadors, l’IBEC i també ‘Obra Social «laCaixa» que des de l’any 2014 dóna suport al programa, ha estat «destacar la importància de l’envelliment com un desafiament social i també posar en relleu les diferents solucions que la ciència i l’enginyeria poden proporcionar».

  • «Cada dia veus com amb l’alzheimer la gent queda desprotegida i la càrrega familiar és tremenda»

    Ana Malagelada és doctora en medicina i especialista en neurologia. Durant vint anys ha estat metge adjunt del servei de neurologia de l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona, fascinada per l’estudi i el tractament de malalties neurodegeneratives com l’alzheimer. El desconeixement amb què es troben de cop i volta els familiars dels seus pacients l’ha dut a escriure, juntament amb el doctor Nolasc Acarín, el llibre ‘Alzheimer. Envejecimiento y demencia’ (Editorial RBA). Espera, diu, que el llibre serveixi com a guia als familiars i cuidadors.

    Fa cent anys que es va posar nom per primera vegada a l’alzheimer. En aquest temps, quins interrogants s’han descobert i quins queden per resoldre?

    Sí. Alois Alzheimer va ser el primer que va descobrir els canvis que es produïen al cervell però mentrestant s’han descobert coses com la proteïna miloide, què li passa a la proteïna per deixar de funcionar, per què resulta tòxica i altres aspectes neuropatològics. Per exemple, s’ha vist que la inflamació o la deformació del cervell és un primer pas. També s’ha descobert, en els últims anys, la predisposició genètica cap a la malaltia i això, d’alguna manera, també suposa incidir en el tractament en el futur, basant-nos en la genètica i en la neuropatologia.

    Quina és la predisposició genètica?

    En la malaltia dels joves, per exemple, la genètica és molt determinant. En la malaltia senil també, però hi ha altres factors afegits que fan que una persona desenvolupi la malaltia o no. Per exemple, en bessons homozigots [amb el mateix cromosoma], que tenen la mateixa predisposició genètica, s’ha vist que prop d’un de cada dos no la desenvolupa. Per tant, hi ha molts factors externs que fan que es desencadeni la malaltia.  [El llibre apunta que el segon factor de risc, després de l’envelliment, és la història familiar de malaltia: aproximadament el 40% dels malalts presenta un antecedent familiar d’alzheimer]

    Quins factors?

    Per exemple factors metabòlics. L’obesitat, sobretot a l’edat de 50 o 60 anys, determina una freqüència més alta. També s’ha vist amb la diabetis, considerat un factor de risc, o una dieta pobra en vegetals i fruita. S’han fet estudis que demostren que la dieta mediterrània és un factor de protecció, és a dir, que el risc és inferior.

    Quan es diu que exercitar la memòria ajuda, és cert?

    No és un factor de protecció absolut. Sí que és cert que com més activitat intel·lectual has tingut al llarg de la vida, menys risc tens, però no sabem fins a quin punt. Sabem que desenvolupar més connexions neuronals fa que es manifesti més tard, si es presenta, l’alzheimer, i també tens més ‘eines’ per lluitar contra les neurones que deixen de funcionar.

    Un dels principals interrogants per resoldre és la causa de l’alzheimer. En tenim alguna pista?

    No. S’està mirant molt pel tema genètic i d’inflamació però sobre la causa realment no hi ha cap orientació. Hi ha molts tractaments per evitar la inflamació i controlar la proteïna però el factor causal encara es desconeix.

    Malagelada és coautora del llibre ‘Alzheimer. Envelliment i demència’ / © SANDRA LÁZARO

    Quin és el ventall de tractaments que hi ha actualment i quina és la seva eficàcia?

    El ventall, actualment, és bastant pobre. Hi ha quatre o cinc fàrmacs i el que fan, simplement, és alentir una mica el progrés de la malaltia. No l’aturen ni l’alenteixen de forma important. Ara s’estan fent estudis, que podrien donar resultats positius, sobre fàrmacs que intenten eliminar la proteïna miloide o evitar que es dipositi, però encara està per confirmar. La majoria van en la direcció, però, d’evitar la inflamació.

    Tampoc tenim cap pista de la seva cura. El doctor Rafael Blesa, del servei de Neurologia de l’Hospital Sant Pau, advertia en un esmorzar amb periodistes del perill de segons quins titulars per generar falses esperances d’una possible cura.

    Sí. Els titulars que diuen “d’aquí deu anys sortirà un tractament…” creen falses expectatives. Hem de tenir esperances però sempre mantenir la cautela. De moment no tenim res a la vista que ens indiqui que tindrem la solució d’aquí a poc temps.

    Fa unes setmanes, en una entrevista amb aquest mitjà, el farmacòleg francès Bernard Begaud parlava de la relació entre els psicofàrmacs i l’alzheimer, un punt que també toca el llibre.

    Sí. No podem dir que sigui un desencadenant de l’alzheimer, ni de bon tros. A dia d’avui no podem parlar de cap fàrmac que sospitem que sigui factor causal però és veritat que els psicofàrmacs, sobretot les benzodiazepines no ajuden. I, evidentment, si una persona està deteriorada i té un alzheimer, tot allò que baixi el seu nivell tensional, la seva capacitat de reacció, la rapidesa mental, farà que empitjori clínicament, almenys pel que fa a símptomes. És una malaltia que té molts anys d’evolució i fa anys no hi havia psicofàrmacs, per tant, no pot ser el factor número u, per exemple.

    En el llibre parleu dels primers senyals d’alarma d’un possible alzheimer. Hi ha senyals inequívocs?

    No. El que està clar és que quan hi ha una pèrdua de memòria que crida l’atenció -no el fet d’oblidar un nom puntualment, per exemple, que pot tenir relació amb l’estrès- ens hem de preocupar. Consultar-ho amb el metge no està de més.

    Molta gent jove, de prop de 40 anys, ens consulta per pèrdua de memòria i el 99’9% de casos és per estrès, per un ‘multitasking’ que a mesura que vas envellint és cada vegada més difícil. I aquí és quan pot haver-hi petits oblits.

    El pas previ és passar per la consulta de l’ambulatori? Hi ha prou coneixement entre els metges de família?

    El metge de capçalera té criteri per diagnosticar, per saber. Avui dia estan molt formats en demència. El llibre no va tan adreçat als metges sinó als cuidadors i als familiars. Sovint quan el familiar rep el diagnòstic està molt perdut. La família no sap què es trobarà ni com evolucionarà el seu parent ni com actuar. En part la idea és que el llibre els ajudi en tots aquests dubtes. L’alzheimer és una malaltia que espanta i el familiar se sent perdut.

    Ana Malagelada en un moment de la conversa / © SANDRA LÁZARO

    De vegades es diu que el malalt d’alzheimer ‘no pateix’ perquè no és conscient del que li passa. És cert això o es tracta d’una falsa creença?

    Sí que pateixen i, tot i que la consciència depèn en cada cas, en general sí que noten la pèrdua de memòria, sobretot en les fases inicials. Hi ha la sort que un percentatge no ho nota, tenen un desconeixement total de la seva simptomatologia i viuen feliços des dels inicis. La majoria però sí que pateix, potser no saben ben bé què els passa però noten alguna cosa. En fases més avançades ja no però el que sí que hi ha són emocions: poden sentir por, angoixa, sentir-se perduts…però patiment conscient que s’estan perdent facultats no.

    Poden tenir flaixos, no sabem per què. Sí que sabem que, per exemple, la música es conserva i va molt associada a les emocions. També s’ha fet un estudi que fa mirar pel·lícules de por a persones amb demència i després saben que han patit por; no recorden per què però recorden l’emoció. Això vol dir que les emocions perduren i per tant és important que encara que el malalt no sàpiga qui ets tu noti que està ben acollit, mostres d’afecte. Val la pena no oblidar-se mai que tens un malalt conscient d’alguna manera, fins i tot els metges, perquè no sabem quines parts estan conservant.

    Quan hi ha confusió, el millor per al malalt què és? Que els familiars li segueixin el joc o intentin raonar-li les coses?  

    El millor és no contradir. Hem de pensar que el raonament el perden i per tant és complicat que segueixin l’argumentació que puguem fer. Normalment és energia malgastada. El millor és desviar l’atenció. És normal que un malalt amb demència s’obsessioni o es capfiqui amb certs pensaments, com ara anar a casa seva (perquè no reconeix la casa on és) o que algú el persegueix i vol fer-li mal.

    Quan el malalt es rebel·la, per exemple, i no vol ajut perquè el rentis o el vesteixis, molt típic en la malaltia de l’alzheimer, el millor és explicar-li els passos següents. El malalt no és capaç de preveure què passarà en els segons següents i davant d’aquesta inseguretat i angoixa, d’estar en un món desconegut i rodejat de gent que no coneix, pot ser que reaccioni de forma agressiva. Per això és important explicar les coses de mica en mica.

    Hi ha patrons en l’alzheimer o cada cas és diferent?

    Cada cas és diferent. Hi ha alzheimers que realment no comencen per pèrdua de memòria, que poden presentar variants com afectació del llenguatge. El curs és molt variable però en l’alzheimer més clàssic sí que l’evolució és similar.

    Vivim en una societat en la qual hi ha sobreenvelliment i l’allargament de l’esperança de vida més alta. Més gent gran i per tant també, en proporció, més alzheimer. Estem parlant també d’un cost sanitari molt elevat.

    Cada dia veus com la gent queda totalment desprotegida i la càrrega familiar és tremenda. El problema és la repartició de recursos: s’estan emprant diners de la sanitat pública en tractaments o fàrmacs poc eficaços, amb despeses elevadíssimes, i en canvi per ajudes socials s’està donant molt poc. Els interessos fan que unes malalties siguin més visibles que altres. Falten molts centres de dia i residències perquè el futur serà més longevitat i més malalties cròniques. Caldrà més ajuda domiciliària, més treballadors socials i més infermeres, que poden jugar un paper clau en l’atenció de pacients crònics.

  • Sense son i sense bona informació

    La recent troballa de cinc gens i una secció del genoma relacionats amb l’insomni no millorarà el son dels insomnes, almenys a curt termini. L’assoliment, publicat a Nature Genetics, proporciona una nova visió de la complexa arquitectura genètica de l’insomni, segons els autors, però la seva possible transcendència és estrictament científica. Potser hi ha més de 1.000 milions d’insomnes a tot el món, la majoria d’ells, és clar, sense diagnosticar ni tractar. Però totes les xifres sobre l’insomni cal agafar-les amb pinces, en primer lloc perquè les nombroses classificacions i definicions de l’insomni compliquen el seu estudi i abordatge clínic. L’estudi de Nature Genetics arrenca afirmant que és «el segon trastorn mental més prevalent». No està malament com a primera frase d’una peça de literatura científica, per deixar ben clar que el problema que s’aborda és d’envergadura, però aquesta etiqueta no fa justícia al polimorf i esmunyedís problema de la manca de son.

    L’insomni és un dels problemes més freqüents en les consultes d’atenció primària. Però les dades de prevalença i incidència, molt escasses a Espanya i altres països, són molt variables. Als Estats Units, més de la meitat dels pacients que van al metge de capçalera es queixen d’insomni quan se’ls pregunta què tal dormen; el 30% es queixa per iniciativa pròpia, i només el 5% va al metge per aquest problema. La Guia de pràctica clínica per al maneig de pacients amb insomni en atenció primària, elaborada pel Sistema Nacional de Salut espanyol el 2009 -i, per tant, potser desfasada, ja que han transcorregut més de cinc anys des de la seva publicació-, ofereix aquestes dades de prevalença en la població general: el 30-48% es queixa de falta de son (el 16-21%, d’insomni habitual, i el 10-28%, d’insomni entre moderat i greu), el 9-15% es queixa d’insomni i pateix més les conseqüències durant el dia, i només el 6% està diagnosticat segons la definició i els criteris del DSM-IV. Tot i que les xifres no siguin necessàries, sí que permeten entreveure que l’insomni no només té graus, sinó que el diagnòstic depèn de la definició. Probablement molts casos es resolen o es podrien resoldre a l’atenció primària, la majoria d’ells sense recórrer a fàrmacs, amb mesures d’higiene del son, intervencions psicològiques o simple educació per a la salut, «receptant» webs de qualitat sobre l’insomni.

    Cada vegada és més habitual que els pacients, abans i després de consultar al metge, busquin informació a internet sobre el seu problema de salut. En el cas de l’insomni, la informació de qualitat podria ajudar a resoldre molts casos, almenys els aguts i menys greus. El problema és que molta de la informació disponible deixa molt a desitjar. Un estudi de maig de 2017 sobre la qualitat i llegibilitat dels recursos d’informació més populars a internet sobre l’insomni mostra que els millors recursos informatius no necessàriament apareixen en els primers llocs de les cerques a Google, on conviuen webs mèdiques, institucionals, comercials i no comercials. En conjunt, la seva qualitat és més aviat discreta, ja que el contingut és sovint incomplet i presenta altres deficiències, com els conflictes d’interessos i la manca d’autoria i data d’actualització. Però potser la principal aportació d’aquest estudi és que la majoria dels continguts sobre l’insomni superen la capacitat de comprensió del profà. Les més rigoroses solen ser, a més, les més difícils de llegir. Parlar clar sense perdre rigor és sens dubte el gran repte que tenen aquestes i altres webs sobre salut. Però també el que tenen tots els metges en tractar amb els seus pacients.

    Aquest text és una columna publicada originalment als webs d’IntraMed i la Fundació Esteve

  • Llums i ombres en la prevenció de l’obesitat infantil

    L’obesitat infantil ha estat reconeguda des de fa anys com un dels problemes més importants de salut infantil. És motiu de preocupació de les autoritats sanitàries i educatives, de les famílies, i de la població en general. Nombrosos articles científics i de premsa han abordat aquest tema, que es considera ja una epidèmia que cada vegada afecta més als més petits.

    Una notícia publicada al diari The Guardian feia referència a l’èxit d’un programa dut a terme els darrers anys a Amsterdam, que ha aconseguit disminuir l’obesitat i el sobrepès de la població escolar de primària. En realitat es tracta d’un programa que està implantat a més de 80 municipis holandesos des de l’any 2009. S’ha anomenat Jongeren Op Gezond Gewicht (JOGG, joves amb pes saludable), i és una intervenció a nivell municipal que intenta encoratjar la participació de tota la ciutat incorporant el menjar saludable i l’exercici físic com a opció atractiva per als joves de menys de 19 anys. Es coordina a nivell nacional i consisteix en cinc pilars: compromís polític, la cooperació entre el sector públic i privat, el màrqueting social, el suport científic i l’avaluació, així com vincular en els mateixos serveis sanitaris la prevenció i la cura de la salut.

    Un dels punts més importants és la campanya “beu aigua”, que promou l’aigua com la beguda bàsica i rebutja les begudes ensucrades. I ho fa amb la participació activa de la família, l’escola i el seu entorn, i amb l’absència d’oferta d’aquestes a l’entorn escolar i familiar. El programa té suport polític dels municipis, que a més s’han compromès a avaluar-ho i han comprovat descensos de l’obesitat entre 5 i 20% en menors d’escoles primàries. D’altra banda alguns aspectes d’aquest programa resulten molt controvertits com ara que afavoreixen també la participació i col·laboració d’empreses multinacionals d’alimentació en la promoció del programa.

    En realitat el JOGG està basat en un programa previ que s’havia iniciat al començament dels anys 90’ a alguns municipis de França, anomenat Ensemble Prévenons l’Obésité Des Enfants (EPODE, junts anem a prevenir l’obesitat infantil), que s’ha estès no solament a Holanda, però també a d’altres països de la Unió Europea. D’aquest programa s’han dut a terme diverses avaluacions de la seva efectivitat comparant municipis on es fa la intervenció amb municipis on no es fa, que han mostrat una disminució de l’obesitat als municipis que tenen implantada la intervenció.

    Els programes que es fan a Catalunya, el Pla Integral per a la Promoció de la Salut mitjançant l’Activitat Física i l’Alimentació Saludable (PAAS, implementat des de fa 10 anys) i d’altres a l’Estat espanyol i a nivell municipal com ara el Programa contra l’Obesitat infantil de Barcelona (POIBA), tenen aspectes semblants als esmentats i se centren a promoure canvis de conducta. També han mostrat un cert impacte positiu a nivell escolar, de fet, aquests programes sembla que han aconseguit controlar l’obesitat als escolars de primària. Així, segons l’estudi ALADINO l’obesitat i el sobrepès infantil entre els 6 i 9 anys ha disminuït del 44% al 41% entre els anys 2011 i 2015 a l’Estat espanyol.

    Ara bé, l’efecte positiu d’aquests programes també es pot relativitzar i qüestionar si es té en compte que al nostre entorn, per exemple, un de cada 2-3 menors de 6-9 anys presenten excés de pes, i que una reducció del  5-7% en 4 anys es podria considerar un èxit bastant relatiu. D’altra banda, els resultats aconseguits se centren en població escolar de primària, i l’obesitat està augmentant també a d’altres edats, sobretot preescolar.

    Les avaluacions han mostrat que les intervencions han de ser multidimensionals -incorporar la família, l’escola i la comunitat- i s’han de mantenir en el temps. Si no es mantenen en el temps, els resultats deixen de tenir impacte. Com a exemple, quan s’han fet intervencions d’aquest tipus d’un any de durada i s’ha avaluat un any després, la millora ha estat molt irrellevant. A més, tots els programes fan menció dels determinants socials de l’obesitat (les condicions de vida i els ingressos econòmics familiars, la classe social ocupacional dels pares, el nivell d’estudis de la família, les condicions de treball, el lloc de l’habitatge, etc) com a factors determinants de l’obesitat infantil, però en molt pocs casos s’implementen intervencions concretes sobre aquests.

    En general se centren solament en els canvis d’hàbits i haurien de posar molta més èmfasi en els determinants socials de l’obesitat infantil i centrar-ho en la disminució de les desigualtats. Hi ha una probabilitat elevada que els missatges de canvis d’hàbits i conductes arribi amb més facilitat als menors de famílies amb millors condicions de vida, que habitualment són els qui menys el necessiten (l’anomenada llei de cures inverses).

    Segon l’estudi ALADINO mencionat anteriorment, la proporció de menors amb sobrepès ha estat del 50% entre els menors de famílies que declaraven ingressos de menys de 18.000 euros l’any, i del 38% als qui declaraven més de 30.000 euros. En menors de famílies amb nivell d’estudis universitari, un 10% més baix respecte de la resta de nivells d’estudis.

    En resum, la implementació de programes de prevenció de l’obesitat infantil ha de començar des de ben aviat en el moment del naixement, i fins i tot abans. Han de ser impulsats i implantats des de la política i incorporar tots els agents socials. Els programes s’haurien d’implementar tenint en compte els determinants socials de l’obesitat infantil i, sobretot, s’hauria d’evitar la participació de la indústria de l’alimentació en la promoció dels programes. Ben al contrari, pel conflicte d’interessos s’hauria de legislar i evitar la participació de les empreses que produeixen i promocionen les begudes i aliments no saludables en les intervencions dirigides a evitar-ne el consum. No podem posar la guineu a cuidar de les gallines.

  • «Morir per un medicament que no és necessari és un escàndol»

    Bernard Bégaud ha estat durant gairebé deu anys director del departament de farmacologia de l’Hospital Universitari de Bordeus, a França. Ara fa classes de farmacologia a la universitat de la mateixa ciutat però aquest any es jubila. Parlem amb ell sobre l’ús de medicaments, la relació amb la indústria o la cultura social de la salut pública aprofitant el seu pas per Barcelona, ​​on aquest dimecres s’ha reunit amb altres professionals del sector a l’Hospital Vall d’Hebron.

    Vostè s’ha dedicat durant molts anys a avaluar el risc d’utilització de productes de salut i fàrmacs. Què és el més important?

    El més important és mirar els riscos associats amb l’ús o el consum de medicaments que són utilitzats per gran part de la població. Parlo de riscos associats a productes com els contraceptius o els psicotròpics, que són usats per milions de consumidors. Si hi ha un augment d’un risc derivat del consum d’un medicament, per petit que sigui, per exemple un augment del 10% de tenir un càncer de mama per consumir contraceptius durant un període llarg, això suposaria potser 1.000 càncers més perquè moltes dones fan servir aquest medicament. El problema no és tant que hi hagi medicaments amb un risc molt alt, que pot estar més controlat, sinó medicaments amb un risc més baix però usats per milions de persones. I el desafiament és encara més gran quan parlem de medicaments que no són estrictament necessaris.

    Medicaments no necessaris?

    Sí, a França es calcula que 18.000 persones moren a l’any per efectes indesitjats de medicaments no necessaris. Morir per un medicament necessari per tractar una malaltia greu que comporta un risc és un desafiament però morir per un medicament que no és necessari és un escàndol. El mal ús de medicaments suposa un cost de 10.000 milions d’euros l’any a França, que es tradueix en hospitalitzacions, seqüeles, incapacitat, revisions clíniques, etc.

    En els últims anys, per exemple, hem vist com tenir els nivells de colesterol elevats i prendre medicació per reduir-los és una situació cada vegada més freqüent. S’ha diabolitzat el colesterol sense una evidència científica proporcional?

    El colesterol és un gran engany, va ser un gran invent de la indústria agroalimentària americana. Ho retrata molt bé el documental ‘El bluf del colesterol’. Després que el 1948 es publiqués l’estudi de Framingham sobre els factors de risc de patir un atac de cor-que apuntava el colesterol com el factor número vuit-la indústria va convertir el colesterol en el gran enemic públic. Va entendre que si un tetrabric de llet sencera costava un euro, podia fer que costés dos euros si era ‘llet sense colesterol’. Més tard la indústria farmacèutica nord-americana es va sumar a la diabolització del colesterol: Merk va produir la primera estatina inhibidora de la síntesi del colesterol en el cos humà.

    Quan va començar la campanya contra el colesterol?

    La gran campanya va començar quan el president Eisenhower va patir un infart, el 1955. Deien que esmorzava ous amb cansalada i que havia de canviar-ho però no van dir que fumava dos paquets al dia i el tabac també és un factor de risc. Es van publicar alguns estudis internacionals que mostraven una correlació perfecta entre la població amb un nivell alt de colesterol i la mortalitat cardiovascular. No obstant això, aquests estudis només es fixaven en països on aquesta correlació coincidia i deixaven fora de l’anàlisi països com França, on els nivells de colesterol són alts i la mortalitat cardiovascular baixa, o Finlàndia, on succeeix el contrari.

    Ha tret el tema de les estatines, un fàrmac que comporta polèmica. Vostè deia en una entrevista que a vegades es pinta les estatines com un fàrmac miraculós per evitar les malalties cardiovasculars.

    Sí. Hi ha un efecte de les estatines en la prevenció cardiovascular en casos de risc molt alt però en la prevenció primària -prevenció en persones que mai han patit un ictus o un infart- el benefici no està tan clar. A França, per exemple, les bases de dades del Sistema Nacional de Salut mostren, com recullen alguns estudis, que en la prevenció secundària hi ha un efecte, una reducció del 10 o el 12% de mortalitat per accident cardiovascular, però sense un infart l’efecte és zero. I el cost per al sistema públic francès d’aquests casos és de més de mil milions d’euros per any, que són diners tirats a les escombraries.

    Quins altres fàrmacs molt usats estan «sobrevalorats» al seu judici?

    Els psicotròpics o les benzodiazepines, que s’usen per a l’ansietat o per dormir. A França un 30-40% de les benzodiazepines són usades sense justificació. Un exemple clar és l’ús en persones molt grans, de més de 75 anys, que van al metge perquè dormen malament i aquest els les prescriu. No obstant això en molts casos no dormir bé a aquesta edat és normal, un s’aixeca sovint per anar al bany i no té un somni regular però cal valorar el benefici de medicar davant del risc de fer-ho. Sobretot l’ús prolongat, aquest és el principal problema.

    Vostè va participar en dos estudis que van analitzar el risc de patir alzheimer o demència en persones que són consumidores d’hipnòtics i sedants.

    L’alzheimer afecta la funció cognitiva i les benzodiazepines tenen efectes cognitius. Fa vint o trenta anys es va fer una exposició massiva i es va buscar si hi havia alguna associació entre els problemes de memòria i el consum d’hipnòtics, molt freqüent en gent gran. Es va mostrar que l’ús de benzodiazepines augmentava un 60% el risc de patir alzheimer o demència. No obstant això hi ha la possibilitat que hi hagi un biaix de confusió perquè no va ser un estudi amb distribució aleatòria, és a dir, es va separar en dos grups, els que consumien i els que no- i sempre hi ha possibilitat de contestació, potser hi ha una altra explicació.

    Per què pot haver-hi un biaix?

    En un estudi observacional mai pots estar segur que les diferències siguin degudes al consum d’un fàrmac. Per exemple, en aquest cas podria ser també que l’insomni sigui una manifestació precoç de la demència però no ho sabem. També podria ser que l’insomni sigui un factor de risc en lloc d’una manifestació precoç. Amb tot, hi ha formes de corregir aquest biaix, hi ha ajustos.

    I no s’ha estudiat més des d’aleshores?

    Sí. Després del primer estudi, a finals dels vuitanta, hi ha hagut 17 estudis més. D’aquests, 12 mostren una associació positiva entre l’ús de benzodiazepines i la demència. Tres tenen conclusió negativa i dues conclouen que no es pot afirmar o negar-se aquesta relació. Un d’aquests va ser un estudi nostre perquè no tenia prou poder estadístic, la mostra no era prou àmplia. El més important és que si aquest risc existeix -i almenys quatre bons estudis ho demostren- està només associat a un ús prolongat del medicament. Això vol dir que el risc és enterament induït pel mal ús del medicament, quan se segueix usant sense justificació més del temps necessari. S’ha d’aplicar el principi de precaució.

    De qui és culpa que no s’apliqui aquest principi?

    No és tant el lobby de la indústria, el problema és que no hi ha cultura de salut pública i es tendeix sempre a la medicalització. Per exemple, avui a França alguns metges estan demanant poder fer les receptes o la prescripció a mà perquè en usar l’ordinador reconeixen que és més fàcil no reflexionar-hi, és un acte més automàtic.

    A França la mort d’un participant en un assaig clínic a Rennes el 2016 va treure aquest debat a la llum. Vostè és membre del comitè d’experts encarregat de revisar aquest cas. Hi ha un debat pendent sobre els assajos clínics?

    Sí. El problema a Rennes va ser que l’assaig amb la molècula BIA 10-2474 és que no hi ha una justificació d’una activitat farmacològica d’un possible ús futur en una indicació d’un medicament. No s’haurien d’autoritzar assaigs clínics amb una primera administració en humans si no hi ha una demostració clara que aquesta molècula pugui predir un efecte terapèutic. No es va veure res en animals i no obstant això es va provar en humans. També hi ha recomanacions tècniques que no es van complir en l’assaig i que suposaven un perill. La molècula era deu vegades més potent en humans que en animals i es va provar la dosi de 100 mil·ligrams massa aviat, quan les recomanacions estableixen unes dosis progressives. Va ser en aquest punt quan es va produir l’accident.

  • El beure i les seves circumstàncies

    Hi ha pocs assumptes sobre l’estil de vida i la salut tan difícils de considerar objectivament com el consum d’alcohol. La dificultat no està a reconèixer els riscos de l’abús agut i, sobretot, del consum crònic, ja que està provada la seva relació amb diversos tipus de càncer, danys al fetge, la demència alcohòlica i una llista de 200 trastorns. És sabut que l’alcohol causa cada any 3,3 milions de morts (el 5,9% de la mortalitat global) i que és una de les primeres causes de morbiditat i lesions, segons dades de l’OMS. La dificultat es troba, entre altres coses, en traduir el coneixement en canvis d’hàbits, aclarir els efectes del consum lleuger i moderat (entre altres coses, per la impossibilitat ètica de realitzar assaigs clínics) i definir el llindar del consum de baix risc, encara que probablement això sigui una quimera. Un dels esculls principals, però no l’únic, és que hi ha un indissimulat anhel social que aquest límit estigui el més allunyat possible de l’abstinència. Aquest anhel té a veure amb la mil·lenària relació que té l’alcohol amb moltes societats, la seva associació amb el menjar i les celebracions, els interessos econòmics i els prejudicis dels investigadors.

    Tot i que el problema de l’alcohol té una dimensió global, Europa occidental és la regió del món on més alcohol es beu proporcionalment, mentre que al sud d’Àsia o el nord d’Àfrica amb prou feines es beu (al mapa mundial del consum d’alcohol de Worldmapper il·lustra gràficament aquestes diferències). I és també la zona on més begudes alcohòliques es produeixen i més s’investiga el problema de l’alcohol i la salut. Tot i que la bibliografia té ja dimensions oceàniques, encara queden moltes qüestions per aclarir. Mentre la relació del consum d’alcohol amb el càncer i les malalties hepàtiques està ben documentada, persisteix, per exemple, un cert debat sobre el suposat efecte cardioprotector del consum lleuger o moderat de vi, si bé cada vegada amb evidències en contra més sòlides. Els potencials efectes negatius de l’alcohol sobre el cervell i les funcions cognitives són encara més incerts i difícils d’estudiar. Un recent estudi publicat a BMJ assenyala que fins i tot el consum moderat s’associa amb canvis estructurals en el cervell, però aquesta investigació observacional, malgrat el seu rigor i amplitud, no permet concloure que causi un deteriorament cognitiu.

    La ciència pot considerar-se com un poderós instrument que a poc a poc va aportant una imatge més nítida sobre una qüestió. En el cas de l’alcohol i la salut, està clar que les dones embarassades i les persones amb certes patologies s’han d’abstenir de consumir-lo. També sembla clar que no hi ha raons de salut perquè les persones que no beuen comencin a fer-ho. Així mateix, es va imposant la idea que una persona sana que beu de forma lleugera o moderada assumeix un risc que, encara que probablement és baix, ha de ser estimat amb més precisió. Finalment, sembla definir-se cada vegada amb més claredat que no hi ha cap nivell de consum d’alcohol que sigui beneficiós i estigui exempt de riscos. No obstant això, hi ha una pregunta impertinent que no s’acaba d’afrontar: per què algunes persones beuen més del que és saludable per a elles? Beure massa, sigui el que sigui massa, és un símptoma d’alguna cosa que necessita ser estudiat millor. Per enfocar el problema de l’alcohol cal considerar les circumstàncies socials, culturals i econòmiques que influeixen en el seu consum, però també les psicològiques de cada individu. I fins i tot les mèdiques i científiques, ja que no oblidem que l’actitud dels metges cap a l’alcohol ha oscil·lat entre l’aprovació del consum controlat i la condemna, i que el 1977 The Lancet suggeria que l’alcoholisme era més una etiqueta que una malaltia.

    Aquest text és una columna publicada originalment als webs d’IntraMed i la Fundació Esteve.

  • Així influeix la indústria farmacèutica en les prescripcions mèdiques

    L’any passat la indústria farmacèutica, representada a Espanya per Farmaindustria, va decidir fer un pas important cap a la transparència en el sector, publicant les dades dels pagaments realitzats a professionals i organitzacions sanitàries. No obstant això, la publicació d’aquestes dades ha reobert el debat al voltant del control que la indústria manté sobre la formació continuada dels metges i sobre la seva influència en les decisions dels facultatius a l’hora de prescriure medicaments.

    La contínua evolució dels tractaments farmacològics fa que sigui necessari que els metges s’actualitzin amb relativa freqüència, el que es coneix com a formació continuada. Aquesta formació, que es barreja amb activitats publicitàries, es recolza fonamentalment en el contacte amb visitadors mèdics, que són representants de les farmacèutiques, així com en l’assistència a congressos o cursos i per mitjà de publicacions especialitzades.

    La major part d’aquesta formació és finançada per la indústria farmacèutica, el que, segons el parer de diverses organitzacions, suposa un risc a causa de la pèrdua d’independència. Segons el president de la plataforma NoGracias, Abel Novoa, «a causa de l’abandonament de les administracions públiques, les activitats de formació han acabat controlades per la indústria, que acaba imposant els seus interessos». Novoa assegura que «la relació entre metges i indústria pot ser productiva, però el problema està en determinar quines activitats són beneficioses per al pacient i quines no».

    Pel director de la Unitat de Supervisió Deontològica de Farmaindustria, José Zamarriego, l’objectiu de les activitats de formació és «ajudar al metge a que prescrigui segons l’evidència científica disponible» i encara que no nega la influència que es pugui exercir sobre els facultatius, aclareix que aquesta es pot considerar «positiva en la mesura en què se li ofereix al metge informació sobre els millors medicaments disponibles».

    La influència negativa dels visitadors

    El primer contacte entre la indústria i la comunitat mèdica es realitza mitjançant els coneguts com visitadors mèdics, representants de la indústria que ofereixen informació als especialistes sobre els medicaments disponibles. Encara que el seu nombre s’ha reduït dràsticament durant els últims anys, a causa de la crisi i als diversos canvis en la regulació, aquests professionals segueixen sent un important canal de comunicació entre els laboratoris i els facultatius.

    «Abans que un metge prengui una decisió ja ha tingut a un exèrcit de representants que han anat a recordar-li el bo que és un medicament, el que acaba influint en la seva decisió, de manera que acaba prescrivint els nous medicaments pensant que està fent el millor per als seus pacients, quan no sempre és així», explica Novoa.

    Zamarriego dissenteix i recorda que «els metges són grans professionals, que estan molt ben formats» i assegura que «no es pot pensar que se’ls pot enganyar amb facilitat». A més, insisteix a recordar que els medicaments estan recolzats per estudis científics i que des de la seva unitat es treballa perquè sempre s’ofereixi «informació rigorosa».

    No obstant això, un recent estudi mostra que efectivament els contactes amb representants de la indústria poden debilitar la qualitat de les prescripcions. Segons els autors d’aquesta investigació, hi ha «una associació consistent entre les activitats relacionades amb la promoció d’un medicament i un augment inadequat de les taxes de prescripció o una reducció de la qualitat de la prescripció», de manera que recomanen «restringir les interaccions metge-indústria».

    Els congressos mèdics controlats per la indústria

    L’altre gran cavall de batalla d’aquesta relació són els congressos mèdics, patrocinats i finançats majoritàriament pel sector farmacèutic. A Espanya només algunes societats mèdiques han tractat de dur a terme congressos independents, cosa que tracta de promoure la plataforma NoGracias a través d’unes sèrie de recomanacions perquè els congressos estiguin «basats en els valors d’austeritat, independència, transparència, proporcionalitat i progrés científic».

    També des de Farmaindustria s’han fet esforços per millorar en aquest aspecte i Zamarriego assegura que des de la seva unitat es treballa perquè «l’interès científic sigui l’únic a tenir en compte a l’hora d’assistir a un congrés». D’aquesta manera, el codi d’autoregulació és el que determina «quan un laboratori farmacèutic pot patrocinar l’assistència d’un metge a un congrés», explica Zamarriego, desautoritzant els que no compleixen les condicions del codi de bones pràctiques.

    No obstant això, Novoa considera que el problema va més enllà i exigeix ​​un major grau d’independència. «Ningú s’imagina un jutge menjant amb una de les parts d’un judici o que li paguin un congrés, però això és el que està succeint en el món de la medicina, perquè el metge és un jutge que ha de determinar quin és el millor remei per a un pacient i una de les parts li paga viatges, hotels, cursos, llibres o àpats».

    En aquest sentit es pronunciava fa uns anys l’investigador de la Universitat de Stanford, John Ioannidis, en un controvertit editorial publicat a la revista de l’Associació Americana de Medicina. Ioannidis assegura que «hi ha suficients proves que els congressos mèdics estan al servei de valors molt qüestionables que van en contra de la medicina i el sistema de salut» i que «només afavoreixen els departaments comercials de les farmacèutiques i a les cadenes hoteleres».

    Limitar el contacte directe entre metges i indústria

    Des de NoGracias consideren que hi ha massa laxitud en el sector i que s’hauria d’elaborar un marc regulador més estricte, que eviti «el contacte directe de la indústria amb els metges, perquè això no beneficia els pacients, ni val perquè els metges estiguin millor formats», explica Novoa.

    En aquest sentit també s’ha pronunciat el president de la Federació d’Associacions Científico-Mèdiques, que ha assegurat que el fet «que les aportacions de la indústria es vehiculin a través de les nostres organitzacions contribuiria» a què els professionals puguin «accedir sense traves a una formació de qualitat i independent».

    Així ho farà a partir del pròxim 1 de gener de 2018 la patronal del sector de les tecnologies sanitàries, FENIN, que, a diferència de Farmaindústria, ha especificat en el seu codi ètic que «les empreses no donaran ajudes a professionals de la salut a títol personal».

    Zamarriego, però, considera que «la clau no és tant el fet que els ajuts es concedeixin a professionals concrets o entitats, com que aquestes transferències de valor siguin absolutament transparents» i insisteix que el sistema de transparència de Farmaindustria «compta amb l’aval explícit de l’Agència Espanyola de Protecció de Dades».

    Publicitat vs formació

    La legislació espanyola fa referència al conflicte d’interessos en l’àmbit sanitari per mitjà de la llei de garanties i ús racional del medicament, que «prohibeix l’oferiment directe o indirecte de qualsevol tipus d’incentiu, bonificacions, descomptes, primes o obsequis» per part de la indústria als professionals sanitaris.

    No obstant això, els pagaments a metges que realitza la indústria, als quals se solen referir com transferències de valor, es consideren com a activitats de publicitat o de formació, de manera que queden excloses de l’esmentada llei. D’aquesta manera, les relacions econòmiques entre la indústria farmacèutica i la comunitat mèdica estan essencialment regulades a través dels seus propis mecanismes d’autoregulació.

    L’actual polèmica respecte a les transferències de valor ha sorgit perquè l’Agència Tributària considerava aquests pagaments com retribucions en espècie i, per tant, han de tributar. Tant Farmaindustria, que es refereix a aquests pagaments com «beques per a l’assistència a congressos», com el PP i Ciudadanos, addueixen que la formació dels metges hauria d’estar lliure de càrregues fiscals, però, segons l’actual legislació molts d’aquests pagaments són considerats com a publicitat i no com a formació.

    De fet, segons el Reial Decret que regula la publicitat dels medicaments, es consideren com a tal «les visites mèdiques efectuades pels visitadors mèdics», «el subministrament de mostres gratuïtes» i «el patrocini de congressos científics en què participen persones facultades per prescriure o dispensar medicaments i, en particular, el fet de córrer a càrrec amb les despeses de desplaçament i estada amb motiu d’aquests congressos».

    Pocs estudis sobre el conflicte d’interessos a Espanya

    Encara que a Espanya el conflicte d’interessos en l’àmbit mèdic amb prou feines ha estat analitzat en la bibliografia científica, l’any 2009 es va publicar una investigació en la qual es van analitzar 9 revistes mèdiques espanyoles. Els resultats van mostrar que el 92,8% dels autors havia rebut algun tipus de finançament de la indústria en l’últim any, sent el més freqüent el pagament de viatges i inscripcions a congressos.

    Sobre la posició dels metges respecte a aquests conflictes d’interès, tot just existeixen dades a Espanya, encara que un estudi realitzat a Catalunya el 2004 mostrava que el 70% dels metges considerava ètic acceptar inscripcions a congressos o cursos i un 20% el pagament de viatges.

    A escala internacional, l’anàlisi més recent sobre la posició dels metges respecte a aquesta qüestió es va publicar el passat mes de març als EUA i els seus resultats indiquen que, tot i que més del 90% dels metges enquestats són conscients de l’existència de normes que regulen els conflictes d’interès en les seves institucions, hi ha diversos àmbits en què hi ha un profund desconeixement.

    Només el 77,5% coneix les normes sobre acceptació de regals, menjars o activitats lúdiques i menys del 59% té coneixement de l’existència de limitacions a l’hora de participar en esdeveniments patrocinats per la indústria o de rebre fons de la indústria per a formació. Pel que fa a les polítiques de restricció d’accés als representants de vendes, només el 21,8% reconeix saber alguna cosa. Un percentatge similar (22,6%) als que tenen algun coneixement sobre les normes de reclutament de pacients per als assajos clínics finançats per la indústria.