Rematar de cap la pilota forma part del futbol. Quan saca el porter, quan es llança un córner, quan es refusa una centrada a l’àrea… Els jugadors, alguns més que altres, impacten constantment l’esfèrica amb el cap. I això no és el més saludable. Així ho ha alertat un estudi publicat recentment a Anglaterra, a la Universitat de Stirling, les conclusions del qual han obert un debat al futbol anglès que ha arribat fins i tot a les categories de base. ¿Haurien de rematar de cap els nens assumint que aquesta pràctica pot comportar riscos?
A l’estudi, 23 jugadors van rematar vint llançaments de córner en 10 minuts. Abans i després de fer-ho, se’ls va sotmetre a proves de funcionament del cervell i de memòria. Els resultats demostraven que immediatament després de la prova el seu test de memòria es reduïa entre un 41 i un 67%, malgrat que al cap de 24 hores les seves capacitats quedaven restaurades com si res no hagués passat. “Tot i que els canvis [sobre el cervell] són temporals, pensem que són importants per a la salut del cervell”, exposa la neurocientífica cognitiva Magdalena Letswaart, una de les autores de l’estudi, que considera “important” que els milions de persones que juguen a futbol arreu del món “siguin conscients del que passa dins el cervell i dels efectes perdurables que això els pot causar”.
I entre aquests milions de jugadors, hi ha nens i nenes de totes les edats. És per això que laProfessional Association of Footballers, el sindicat de professionals del futbol anglès, ha demanat que es plantegi la prohibició de rematar de cap entre els menors de 10 anys, segons publica el diari The Telegraph. “La nostra recerca no parla dels cervells joves”, puntualitza William Stewart, un altre dels invesitgadors de Stirling, “personalment crec que no deu ser una bona idea exposar d’aquesta manera els cervells joves; és un pressentiment”.
No tots els investigadors, tanmateix, hi estan d’acord. Part del debat generat a Anglaterra ha empès diferents científics a demanar més estudis que aprofundeixin en la matèria abans de prendre decisions dràstiques. Sobretot tenint en compte que el de la Universitat de Stirling s’ha dut a terme amb només 23 persones, una mostra reduïda. Aquesta opinió la comparteix el pediatra català Luis Rajmil, que afirma que “amb aquestes dades no hi ha prou evidència científica per recomanar canvis en el reglament” del futbol base.
En aquest sentit, de moment a Catalunya no hi ha debat. La Mutualitat Catalana de Futbolistes, a la qual remet la Federació Catalana de Futbol, no considera que els nens i nenes s’exposin a cap tipus de risc quan impacten la pilota amb el cap.
Més sensibilitat quan hi ha xocs i traumatismes
Hi ha un país al món que ja ha prohibit que els menors de 10 anys rematin de cap quan juguen a futbol: els Estats Units. Però no perquè rematar la pilota amb el cap els pugui semblar perjudicial, sinó per reduir la possibilitat de patir traumatismes cranials, molts dels quals, en el futbol, es produeixen en el joc aeri: cops de caps entre dos jugadors, cops de colze al cap… L’associació US Soccer, la federació nord-americana de futbol, va optar fa un any per deixar els remats de cap per als infants d’11 anys o més, després un grup de famílies de Califòrnia emprenguessin mesures legals contra l’entitat pel que consideraven una situació de negligència.
Davant aquesta problemàtica, la Mutualitat Catalana de Futbolistes sí que creu que cal prendre cartes en l’assumpte. Asseguren que estan “altament conscienciats” amb els riscos dels traumatismes, i revelen a El Diari de l’Educació que aquest 2017 ja han enviat una circular a tots els entrenadors de base i àrbitres –“els adults més propers als nens i nenes”, remarquen fonts de la Mutualitat– comminant-los a actuar quan un infant pateix un impacte d’aquest tipus al cap. “Els diem que aquest nen ha de deixar el terreny de joc i no pot tornar a entrar si no el veu un metge abans”, sosté un portaveu de l’entitat mèdica. El que de moment no es plantegen, però, és restringir el joc aeri.
En un article publicat al seu web, la Mutualitat enumera les causes i les conseqüències dels traumatismes, així com consells per a detectar-ne els símptomes i prevenir-los. Pel que fa a això últim, el text suggereix la possibilitat d’incorporar cascos en el cas dels porters –més propensos al xoc, sobretot amb els pals de la porteria–, però principalment prioritzar el joc net per davant de la rivalitat. Rajmil coincideix: “Estem parlant de traumes accidentals per als quals la millor prevenció és educar com s’ha de fer per evitar-ho”.
L’àmbit de la salut compta actualment amb milers d’aplicacions pensades per satisfer les necessitats de ciutadans, pacients i professionals sanitaris. “El món de la salut no és una excepció en la introducció de la tecnologia, la salut ja és digital i és un component important però encara hi ha algunes barreres”, ha assegurat aquest dimarts Montserrat Vendrell, d’Alta Life Sciences, en la taula rodona “Qualitat de vida, revolució digital en salut”, que ha tingut lloc a l’Hospital Vall d’Hebron.
En aquesta taula, que s’ha celebrat en el marc de la Mobile Week Barcelona, professionals sanitaris i del sector tecnològic han compartit experiències i visions al voltant d’una qüestió central: com fer que la tecnologia – per exemple aplicacions mòbils (APPS)- ajudi a millorar la qualitat de vida de les persones.
Alguns dels reptes que afronta el sector els ha apuntat Barbara Vallespín, del programa d-LAB al Mobile World Capital Barcelona. “Les tecnologies han de ser part integrada en els processos clínics, cal trobar models de negoci orientats als resultats i els professionals han d’estar formats en tecnologies digitals”, ha dit Vallespín. Amb tot també ha llençat un altre repte de vital importància per millorar la qualitat de vida: demostrar l’eficiència d’aquestes tecnologies, generar evidències clíniques i científiques. Segons informació del Departament de Salut, calen estudis que aportin evidència científica sobre l’impacte real d’aquest tipus d’aplicatius.
El valor afegit de les tecnologies passa per l’evidència científica
“Les TIC han de donar resposta a necessitats, no crear-ne de noves. Han d’aportar molt valor i estar al servei dels professionals”, ha apuntat el metge Francesc García, director de la Fundació TicSalut. Sobre aquest punt el doctor Ramos Quiroga, de la Comissió d’Innovació de Vall d’Hebron, ha compartit una experiència positiva que funciona en aquest centre sanitari.
Segons ha explicat, l’aplicació Scan Kids, que permet als infants saber en què consistirà el TAC que els han de fer, ha permès reduir en un 75% les anestèsies als petits. Un altre exemple és la telemedicina. Gràcies a això professionals d’unitats especialitzades, com la Unitat de Cremats de Vall d’Hebron, han pogut compartir coneixement amb altres centres catalans.
La dificultat d’introduir algunes aplicacions, ha dit Marta Sanchez, Clúster Manager de Salut Mental Catalunya, és com un metge pot tenir la certesa en prescriure a un pacient que utilitzi una aplicació mòbil concreta. Segons ha explicat Sanchez, hi ha centenars d’aplicacions enfocades a millorar la salut mental o el benestar de les persones com ara aplicacions basades en qüestionaris avalats per professionals de la psicologia per fer veure com evoluciona un tractament.
Amb tot, els milers d’aplicacions per a mòbils relacionades amb la salut no estan avaluades ni regulades per les autoritats sanitàries. El departament de Salut recomana en aquest sentit «tenir en compte l’estat de salut i l’objectiu de salut de l’aplicació abans de seguir-ne els consells de manera cega». Francesc García ha explicat que des de fa dos anys estan treballant amb la Comissió Europea en un model d’acreditació d’aquest tipus d’aplicacions. El que sí que existeix actualment és el segell d’homologació per iSalut que atorga el Departament de Salut, mitjançant l’Oficina d’Estàndards i Interoperabilitat de la Fundació TicSalut. Alguns exemples d’aplicacions que compten amb aquest segell són DiabeTIC de Sanofi, Emminens Conecta de Roche Diagnostics i Medical Guard Diabetes de Medical Guard, que permeten controlar els nivells de glucosa i paràmatres d’altres malalties cròniques.
El Big Data i la necessitat de protegir les dades
Un altre repte compartit pels ponents és el de fer ús de la disponibilitat massiva de dades sobre salut i ús del sistema sanitari per fomentar la recerca i millorar la qualitat de vida de les persones. “Hem de prendre consciència sobre la importància de les dades que recollim. Tenim més dades en els últims 4 anys que en els últims 100”, ha dit Barbara Vallespín.
El Big Data en salut és una de les grans tendències dels pròxims anys, ha assenyalat Joana Sanchez, però també cal protegir els drets dels pacients i tenir-ne el consentiment.
Amb tot, segons ha explicat Francesc Garcia, la principal tendència en la introducció de la tecnologia en el sector salut no serà en el tractament de malalties sinó en la prevenció d’aquestes i la promoció d’hàbits saludables. En són exemples les aplicacions per deixar de fumar, perdre pes o estimular l’activitat física.
Cinc persones infectades pel virus de la immunodeficiència humana (VIH) han aconseguit, per primera vegada, mantenir estable la proliferació vírica –sense que es multipliqui el virus del VIH– durant períodes llargs de temps gràcies a una vacuna terapèutica combinada amb un fàrmac. Habitualment quan els pacients deixen de prendre el tractament, la medicació antiretroviral, el virus rebrota al llarg de les primeres 4 setmanes, però aquests pacients porten entre cinc setmanes i set mesos sense prendre fàrmacs antiretrovirals i amb uns nivells pràcticament nuls del vírus. Això podria demostrar que el sistema immunitari de les persones amb VIH es pot reeducar sense necessitat de prendre antiretrovirals.
L’estudi, que continua obert, vol descobrir ara com augmentar l’eficàcia d’aquesta estratègia perquè sigui efectiva en més pacients. Actualment compta amb 15 persones amb VIH que han rebut una vacuna terapèutica combinada amb un fàrmac destinada a “despertar” el virus “adormit” dins de l’organisme. Aquest era un dels principals problemes fins ara, ja que el reservori viral està format per cèl·lules infectades pel VIH que es mantenen latents dins de l’organisme però que, per culpa de la seva inactivitat, no poden ser detectades pel sistema immunitari i per això el tractament no pot interrompre’s mai.
Per José Moltó, metge i co-investigador principal de l’assaig, “aquesta és la primera vegada que una vacuna terapèutica contra el VIH ha demostrat ser capaç de controlar el virus en els pacients infectats pel VIH un cop ha parat el tractament”. Moltó puntualitza, però, que “malgrat que aquestes persones diem que controlen el virus, no es pot dir que hagin estat curades perquè encara som capaços de detectar virus en tots ells”.
La coordinadora i co-investigadora principal de l’assaig, Beatriz Mothe, apunta l’èxit a la combinació de tres factors. Segons Mothe es tracta, d’una banda, d’haver iniciat el tractament antiretroviral res més haver-se infectat les persones gràcies al tractament precoç. “Això ha permès que la quantitat de virus residual ja reduïda pel tema del tractament antiretroviral hagi estat molt baixa”, diu. Un segon factor és la vacuna utilitzada, capaç de “reeducar el sistema immunitari cap a unes zones del virus que són rellevants per evitar la dispersió de la malaltia”. Per últim, el fàrmac utilitzat, el Romidepsina, ha permès reactivar el virus del reservori viral. “És com si s’hagués aconseguit per una banda debilitar el virus i per l’altra reforçar el sistema immunitari dels pacients, de manera que reaccioni de forma efectiva davant els intents del virus de repuntar i fent desaparèixer de nou la càrrega viral” explica la investigadora.
El grup d’investigadores de l’assaig clínic / IRSICAIXA
L’estudi no ha conclòs encara: “Ara hem d’aconseguir entendre com podem augmentar l’eficàcia d’aquesta estratègia perquè sigui efectiva en tots els pacients; ja sigui amb vacunes millors, amb cicles repetits de dosis inferiors de fàrmacs reactivadors o amb altres productes que estan en desenvolupament. Hi ha moltes preguntes encara per contestar», diu Moltó, que es mostra esperançador en relació a poder una vacuna terapèutica de la sida.
Els resultats s’han presentat en una Conferència sobre Retrovirus I Infeccions Oportunistes a Seattle (Estats Units). L’assaig clínic l’ha coordinat l’Institut de Recerca IrsiCaixa i l’han dut a terme els hospitals de Can Ruti i el Clínic, en el marc de l’Hivacat, el programa català per desenvolupar una vacuna terapèutica contra la sida.
L’any 2015 el professor de l’Escola de Medicina de Harvard Pieter Cohen va publicar un estudi en què alertava de la presència d’una molècula no aprovada per les autoritats en un suplement dietètic.
Dues setmanes després, una de les empreses esmentades en l’estudi, Hi-Tech Pharmaceuticals, va denunciar a l’investigador per difamació. Malgrat perdre la demanda, des de la companyia han assegurat que el procés servirà per dissuadir altres de fer acusacions contra aquest sector industrial, que disposa d’una regulació ambigua i laxa que possibilita que arribin al mercat productes ineficaços i, a vegades, adulterats.
El judici contra Cohen ha estat un avís a navegants o almenys així ho ha assegurat el principal responsable de Hi-Tech Pharmaceuticals, John Wheat, en unes declaracions que no han deixat cap dubte. «Espero que s’ho pensin dues vegades […] i que aquesta demanda serveixi perquè altres deixin de fer acusacions infundades», advertia l’empresari al mitjà nord-americà STAT.
Tot i que les demandes contra científics que publiquen estudis en contra dels interessos de la indústria no són freqüents, tampoc són una novetat. El 2008 la multinacional de productes dietètics Naturhouse va denunciar a l’Associació Espanyola de Dietistes i Nutricionistes per intromissió a l’honor, després d’unes declaracions del seu president, Giuseppe Russolillo, en què posava en dubte l’eficàcia dels productes de la marca i acusava la companyia de publicitat enganyosa.
Després de 4 anys de procés, el Suprem va fallar a favor de l’associació, assegurant que les paraules de Russolillo es van produir «en l’àmbit de la discrepància científica». No obstant això, ja s’havia enviat el missatge. «Està clar que són mesures dissuasives, ja que les empreses no volen que ningú digui alguna cosa que pugui perjudicar les seves vendes», explica a eldiario.es l’especialista en nutrició i dietètica Julio Basulto, que va participar com a perit de la defensa en el judici.
El mateix Basulto també ha rebut pressions en altres ocasions, «encara que no és una cosa habitual», recalca. El 2012 va publicar un estudi al costat d’altres investigadors en el qual s’esmentava a l’empresa de complements dietètics PronoKal. «Quan vam publicar l’article vam rebre un burofax de l’empresa, tot i que avui dia encara no hi ha hagut denúncia. Simplement va ser una mesura de pressió», afirma Basulto, que avui és membre de la junta directiva de la Societat per a l’Estudi Interdisciplinari de l’Alimentació i els Hàbits Socials.
Una legislació «absurda i obsoleta»
Un dels problemes a què s’enfronten els investigadors a l’hora de fer afirmacions en contra d’aquest tipus de productes és el d’una legislació ambigua. «L’actual normativa europea és absurda i obsoleta», assegura a eldiario.es José Manuel López, professor titular del Departament de Bioquímica i Biologia Molecular de la Universitat de Múrcia i autor d’un llibre en què es desgranen les maniobres de moltes empreses del sector alimentari i cosmètic per colar afirmacions dels seus productes sense fonament científic (Vamos a comprar mentiras, Cálamo 2016).
Segons aquest investigador, el que fan les empreses «encara que sigui poc ètic, és legal», atès que «el reglament europeu ha deixat una escletxa per poder anunciar coses que no tenen el més mínim sentit».
La legislació europea permet que es facin algunes afirmacions sobre les propietats saludables d’alguns compostos, sempre que hagin estat aprovades per l’Agència Europea de Seguretat Alimentària. El problema és que sempre que un producte inclogui en la seva composició un d’aquests compostos pot fer aquesta afirmació, independentment de la resta d’ingredients que s’incloguin. «Al final es permet anunciar les propietats d’un producte d’acord amb els seus ingredients individuals i no al conjunt del producte, que és com hauria de ser», explica López.
Aquesta ambigüitat en la legislació fa que arribin al mercat productes d’eficàcia molt limitada o fins i tot nul·la. Segons Basulto, «la major part de complements alimentaris no són necessaris, no són útils i fins i tot no són segurs».
No obstant això, Basulto assegura que l’actual normativa no només és ambigua, sinó que també és massa laxa, ja que «ningú revisa aquests productes abans que arribin al mercat per comprovar si estan adulterats, cosa que sí que passa amb els fàrmacs». Els complements alimentaris es consideren aliments i són les agències alimentàries, i no les de medicaments, les que s’encarreguen del seu control. Segons Basulto, els requisits que han de superar aquests suplements són «insuficients i inacceptables per a uns productes als quals se’ls atribueixen propietats preventives o terapèutiques».
El cas Cohen i els suplements per a esportistes
En l’estudi que va ser demandat per Hi-Tech Pharmaceuticals, els investigadors van determinar que en 11 dels 21 productes analitzats (de diverses companyies diferents) hi havia rastres de ß-metilfeniletilamina (comunament anomenada BMPEA), una molècula que no ha estat aprovada per la Administració d’Aliments i Medicaments dels EUA com a complement alimentari. Després de la publicació de l’estudi, l’administració va enviar cartes d’advertència a cinc companyies (entre les quals es trobava Hi-Tech Pharmaceuticals) en què exigia a les empreses que s’adeqüessin els seus productes a la legislació en un termini de 15 dies.
Moltes d’aquestes companyies es dediquen a produir suplements dietètics dirigits principalment al món de la musculació i el fitness. No obstant això, l’eficàcia de la majoria d’ells és molt limitada o fins i tot nul·la. «És un mercat ple de promeses falses, el que prometen poques vegades es compleix i les poques coses que funcionen les exageren moltíssim», explica a eldiario.es Jorge García, professor de la Universitat Internacional de la Rioja i especialista en preparació física.
A més, estudis anteriors han trobat diverses substàncies no indicades en les etiquetes d’aquest tipus de suplements, com amfetamines, antidepressius, esteroides o fins i tot Viagra. Per aquest motiu, explica García, «als esportistes se’ls informa que no prenguin cap suplement sense consultar abans al metge, per verificar que no està contaminat», pel risc de donar positiu en un control.
Així ho indica també l’Agència Espanyola de Protecció de la Salut en l’Esport, que alerta els esportistes perquè tinguin «una especial precaució» quan consumeixin complements dietètics i que emet periòdicament ordres de retirada del mercat de diferents productes dirigits a esportistes per contenir components que no figuren a l’etiqueta. La majoria d’aquests productes adulterats són perseguits per la llei, però han trobat una forma fàcil de distribució a través d’Internet, on el negoci supera els 16.000 milions de dòlars.
La comunitat científica de Catalunya comptarà aquest any amb un programa públic per reutilitzar dades sanitàries amb finalitats d’investigació. El nou projecte de la Generalitat, batejat com a PADRIS (Programa Públic d’Analítica de Dades per a la Recerca i la Innovació en Salut) permetrà centralitzar dades, per exemple, provinents de radiografies, informes o receptes fetes en farmàcies, hospitals o centres d’atenció primària, entre altres, per posar-les a disposició de centres de recerca i universitats públiques. Suposa una millora respecte el sistema actual? Quins centres podran accedir a les dades? Com es gestionaran? Compta el programa amb garanties de protecció de dades? En què és diferencia el nou projecte del VISC+, l’anterior i polèmic projecte de Big Data sanitari que va acabar fulminat per Toni Comín després de restar paralitzat en un calaix per una moció parlamentària?
Una única porta d’accés
Actualment quan un grup de recerca d’un centre vol accedir a dades de salut per fer un projecte d’investigació ha de trucar porta per porta al responsable del fitxer que conté aquelles dades, procés que pot comportar mesos d’espera i dificulta el creuament de dades. La idea és que amb el nou Programa hi hagi una única porta d’accés: l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS). Serà aquesta agència, una entitat de dret públic adscrita al Departament de Salut, qui tindrà la clau de tots els fitxers de dades. En aquest sentit, el director de l’AQUAS Toni Dedéu explica a aquest mitjà que suposarà una millora per a la comunitat científica ja que “s’agilitzarà el procés d’accés a les dades”. “Facilitarem la feina de l’investigador”, apunta en una conversa telefònica. Miquel Porta, epidemiòleg i investigador de l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques, explica a aquest diari que «aquest tipus de projectes són necessaris, positius i inevitables per una societat».
Quins centres podran accedir-hi?
No qualsevol centre d’investigació ni projecte podrà accedir a les dades. Un dels criteris del Programa és que només puguin optar-hi els investigadors de centres acreditats per la institució Centres de Recerca de Catalunya (CERCA), centres de recerca vinculats a centres assistencials públics o sense ànim de lucre de la xarxa d’utilització pública de Catalunya i universitats públiques. És a dir, queden fora aquells amb ànim de lucre i aquells que no estiguin acreditats degudament. Amb tot, no n’hi haurà prou amb què es tracti d’un d’aquests centres acreditats ja que el projecte de recerca pel qual es demanen les dades haurà de complir amb una sèrie de principis ètics i de seguretat -entre ells transparència, recerca responsable i protecció de dades personals- i comptar amb l’aval d’un Comitè Ètic d’Investigació Clínica (CEI). Segons Helena Roig, directora de l’Institut Borja de Bioètica, «és un gran avenç que es limiti l’accés a centres públics i sense ànim de lucre» ja que l’anterior projecte obria portes a centres amb ànim de lucre. Amb tot, Roig considera que «caldria anar més enllà i fixar-se no només en quin tipus de centre es fa la recerca sinó també qui és el promotor d’aquesta. «És important saber qui està finançant la recerca i si aquesta tindrà beneficis per la salut de la població o beneficis econòmics per una empresa», diu i cita com a exemple que es faci una recerca per acabar fent un fàrmac nou amb un benefici molt limitat respecte d’altres que ja estan en el mercat.
Com es gestionaran les dades?
Els centres interessats hauran de signar un conveni amb l’AQUAS una vegada la petició d’accés a unes dades concretes hagi passat tots els filtres necessaris. En primer lloc la sol·licitud ha d’anar acompanyada de la descripció del projecte de recerca així com d’una justificació de l’interès que té i del potencial benefici en la salut de la ciutadania o el sistema sanitari, és a dir el retorn que suposa per als ciutadans. A més, segons el document que defineix el Programa es diu que “es prioritzarà la recerca independent amb finançament públic”. Abans de cedir les dades però l’AQUAS utilitzarà mecanismes per anonimitzar-les, és a dir per eliminar la informació identificativa directa de les persones pacients. També s’anonimitzarà altres dades personals com ara la dels professionals sanitaris que han atès el pacient. Seran dades utilitzades per fer estudis de recerca mèdica, estudis d’epidemiologia, planificació i avaluació. «Els epidemiòlegs necessitem accedir a dades de milions de persones durant dècades de la seva vida. La recerca s’ha de fer a llarg termini perquè és com funcionen les malalties humanes», diu l’investigador Miquel Porta.
Pot oposar-se la ciutadania a l’ús de les seves dades sanitàries?
Sí. D’entrada totes les dades de la ciutadania són susceptibles de ser utilitzades amb finalitats de recerca però hi ha una opció d’opt-out. Segons explica Dedéu qui vulgui oposar-se a que es facin servir les seves dades sanitàries pot fer-ho constar així posant-se en contacte amb l’AQUAS a través del correu electrònic.
La doctora en dret Itziar de Lecuona, subdirectora de l’Observatori de Bioètica de la Universitat de Barcelona, es mostra molt crítica amb aquest punt. “En primer lloc la ciutadania ha de conèixer com són utilitzades les seves dades -això de moment no passa- i en segon lloc hi ha d’haver un procediment real establert perquè una persona pugui negar-se, amb totes les garanties de compliment, a què les seves dades siguin reutilitzades”, assegura. Segons ella, enviar un correu electrònic a una adreça genèrica no és un procediment adequat ni amb suficients garanties i critica que s’hagi de justificar, a més, el motiu de la negativa.
Compta el programa amb garanties de protecció de dades?
Una de les principals ombres d’un hipotètic Big Data sanitari té a veure amb la protecció de dades. Els dubtes inicials van venir de la mà del projecte VISC+ (Més Valor a la Informació de Salut de Catalunya), promogut per l’exconseller Boi Ruiz, perquè s’obria la porta a què puguessin accedir a les dades sanitàries empreses amb ànim de lucre. Lluis Cabré, de l’Observatori de Bioètica de Catalunya, alertava a aquest diari fa un any i mig que els principals riscos que pot suposar que les dades no estiguin ben controlades és que acabin en mans d’empreses o organitzacions amb ànim de lucre. Alguns exemples que citava llavors Cabré era que empreses en procés de contractació de personal tinguin l’historial mèdic de ciutadans o que les asseguradores puguin saber si el client té o no alguna patologia.
Toni Dedéu explica que a diferència de l’anterior projecte de Big Data VISC+ -on es preveia externelitzar a empreses el procés d’anonimització de dades-, en el PADRIS la manipulació de dades per anonimitzar-les es farà des de l’AQUAS. “La gestió de tot el programa es farà internament”, matisa. De Lecuona defensa un Big Data sanitari català però qüestiona, en declaracions a aquest diari, com es farà el procés d’anonimització. “L’AQUAS té capacitat per gestionar una gran base de dades amb totes les garanties? De ser així hauria de tenir ja un centre tècnic de computació”, comenta.
Un informe del Síndic de Greuges del 2015 sobre el VISC+ assegurava en les conclusions que «No existeix el risc zero. L’aplicació de processos informàtics especialitzats o el creuament amb altres bases de dades podrien permetre la reidentificació». Per la seva banda, Porta creu que «cal tenir la màxima confiança que no hi haurà cap problema de confidencialitat si l’AQUAS fa bé la seva feina». «De vegades es fa populisme amb aquests temes.. El repte és regular-ho», afegeix. En una línia similar s’expressa Helena Roig. Segons ella, amb les tecnologies informàtiques actuals les dades poden ser reidentificades en un 30%. «No es tracta que la gent deixi de cedir les dades, perquè és gairebé un deure moral, però cal explicar a la ciutadania la lletra petita», diu.
És el programa una continuació del VISC+?
Sí i no. Sí perquè el PADRIS és un projecte que té el mateix objectiu que el VISC+: la reutilització de dades amb finalitats de recerca. No perquè, segons Dedéu, serà un programa gestionat plenament des de l’administració pública, des de l’AQUAS. En el model del VISC+, en canvi es preveia externalitzar part del procés a empreses. Aquest punt, precisament va ser criticat en el seu moment i així consta en el Document sobre bioètica i Big Data de salut publicat llavors per l’Observatori de Bioètica de la UB. “No està gens clar si serien les empreses adjudicatàries qui decidirien a qui traspassen les dades de salut, presumptament a canvi de contrapartides econòmiques que tampoc no es precisen enlloc ni s’esmenta com retornarien als ciutadans”, apuntava el text.
Respecte l’anterior projecte, el PADRIS també comptarà amb diversos òrgans de governança, com ara un Consell Assessor format per professionals provinents de l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades o el Comitè de Bioètica de Catalunya, entre altres. Una altra diferència respecte el VISC+, apunta, és que el PADRIS compta amb “més transparència i retiment de comptes”. Com a exemple cita el fet que els centres de recerca estiguin obligats a fer públics els resultats de la recerca i que s’avalui l’impacte que aquests resultats han tingut en la societat.
Itziar de Lecuona es mostra menys optimista i considera el projecte PADRIS continuïsta en alguns aspectes. “Si bé és cert que s’ha fet un esforç no n’hi ha prou amb pocs mesos i una jornada de debat d’un dia per passar d’un VISC+ a un PADRIS”, diu. Per ella, un bon model de Big Data sanitari passa per explicar als ciutadans, no als experts només, que les seves dades són utilitzades. “Hi ha d’haver un debat social real i abans que res entri en vigor hauríem de conèixer la lletra petita del procés i tot allò que té a veure amb la privacitat”, afegeix. Com a exemple cita que hi hauria d’haver una pàgina web activa on s’expliquin tots els detalls del procés de gestió i cessió de dades.
Des de quan poden accedir els centres a les dades?
“Com a molt tard serà a finals de juliol”, preveu Dedéu. Des del passat 12 de gener -quan el programa va presentar-se a la Universitat de Barcelona- els centres ja poden adreçar-se a l’AQUAS però durant els primers mesos de 2017 aquesta entitat encara ha de definir el perfil de les persones que formaran part dels diferents òrgans, com el Comitè de Vigilància. També es concretaran els procediments per a la tramitació de sol·licituds. L’any 2019-2020, quan el programa estigui en ple funcionament, es farà una primera avaluació.
«El programa serà excel·lent si els diferents òrgans aconsegueixen garantir l’anonimització de les dades i que els projectes de recerca siguin projectes amb un benefici per la salut de la població. És important fer recerca entre tots», conclou Helena Roig.
El canvi climàtic és un dels majors reptes per a la humanitat. L’escalfament de la terra, els canvis extrems de temperatura, la desaparició de les glaceres, l’augment del nivell dels oceans, són mostres inequívoques dels seus efectes. No és conseqüència d’una desgràcia natural, sinó que és originat per l’activitat humana. La reducció de l’emissió de gasos d’efecte hivernacle és una de les estratègies més importants per atenuar el canvi climàtic.
A nivell mundial, el CO2 (anhídrid carbònic) representa el 77% dels gasos d’efecte hivernacle, el CH4 (metà) el 14% i el NO2 (òxid nitrós) el 8%. Segons el Panell Internacional del Canvi Climàtic (IPCC) l’emissió d’aquests gasos ha augmentat un 70% entre 1970 i 2004. La producció d’electricitat i calefacció, transport, indústria i desforestació són les principals fonts de CO2. L’agricultura és la principal font de la producció de CH4 i de NO2. S’estima que el sector de l’agricultura, incloent-hi el canvi d’ús de la terra (desforestació) i activitats relacionades, com la fabricació de fertilitzants, representa un 30% del total de l’emissió de gasos, una contribució que encara que sembli sorprenent és més gran que l’originada per la indústria i major fins i tot que la del transport. La ramaderia, incloent-hi el transport i l’alimentació de bestiar, representa el 80% de l’emissió de gasos d’efecte hivernacle que s’ocasionen en l’agricultura.
Cal preguntar-se com i per què la producció de bestiar és tan rellevant en l’emissió d’aquests gasos. Segons estimacions de la FAO, una part important (35%) s’origina en la desforestació de la terra, és a dir eliminació de boscos per dedicar terra a pasturatge de bestiar i producció de soja i altres cereals per a pinsos. Recordem la importància dels boscos en capturar i eliminar una part del CO2 que genera. Una altra part (30%) s’origina per la fermentació dels fems i per la fermentació entèrica (25%) dels animals remugants, que generen metà. L’ús de fertilitzants nitrogenats representaria un 3.4%.
Un aspecte molt rellevant és la importància relativa de l’emissió de gasos per la producció de diferents tipus de carns. Segons estudis de la FAO, la producció de bestiar boví genera 3 vegades més CO2 que la producció d’ovelles i porcs, i 30 vegades més que la producció de carn de pollastre. La formació entèrica de metà es genera gairebé exclusivament pel bestiar boví (incloent-hi vaques lleteres), mentre que el metà dels fems, prové en parts iguals del bestiar boví i de la producció de porcs. La ramaderia usa actualment un terç de la superfície de la terra, sobretot per pastura permanent de bestiar, incloent-hi un terç de terra cultivable dedicada a l’alimentació animal. La cria d’animals i la producció de carn ocupen aproximadament el 70% de les terres dedicades a l’agricultura, i consumeix un 35% de la producció mundial de grans, que es dediquen a l’alimentació animal. La FAO estima que la cria d’animals produeix entre un 6 i un 12% de l’emissió de gasos a Europa, i un 18% a escala mundial.
El consum de carn, com és d’imaginar, és més de 5 vegades superior en els països desenvolupats (224 g per persona i dia) que als països en desenvolupament (47 g per persona i dia). Però el més greu és que segons un recent informe de la FAO, s’estima que, en absència de polítiques de canvi, la producció mundial de carn, es duplicarà de 2001 a 2050, induïda principalment per la incorporació al mercat de consum de carn, de centenars de milions d’habitants de la Xina, Índia, Sud-àfrica i el Brasil. El consum de carn a la població Xina s’ha duplicat en l’última dècada. Xina era un exportador net de soja fins a l’any 1993, i des de llavors s’ha convertit en un dels principals importadors de soja (especialment del Brasil i l’Argentina) que s’utilitza per alimentar porcs i pollastres. És a dir, l’impacte sobre el canvi climàtic s’incrementarà notablement si no es fa res per posar-hi remei. Recordem que l’OMS recomana un consum mitjà de carns vermelles (vaca, porc i ovella) de 70 g per persona i dia, de manera que una de les estratègies per mitigar el canvi climàtic és reduir substancialment el consum en la població dels països desenvolupats i augmentar-la en els països en desenvolupament, aconseguint una alimentació sostenible i socialment més igualitària.
Però l’excés de consum de carn i productes d’origen animal, en països com Espanya, característica principal de la dieta de tipus occidental, no només té un enorme efecte negatiu ambiental, sinó a més un clar efecte perjudicial sobre la salut dels éssers humans. Hi ha una abundant evidència científica mostrant que comparat amb una dieta occidental, seguir un patró de dieta a base d’aliments d’origen vegetal (com la dieta mediterrània o vegetariana), comporta un menor risc d’obesitat, de diabetis tipus II, de malalties cardiovasculars, un menor risc d’alguns tipus de càncer (especialment de còlon i recte, probablement de mama en dones postmenopàusiques, i estómac). Els seus avantatges sobre la salut són científicament concloents.
Un exhaustiu estudi anglès (realitzat per la Food and Climate Research Network), que ha efectuat un inventari de les emissions originades per a la provisió d’aliments per al consum de la població del Regne Unit (incloent-hi el que es produeix en agricultura i pesca, processa i distribueix nacionalment, més el que s’importa, i el canvi d’ús de la terra), estima que per la combinació d’una dieta vegetariana (incloent-hi consum de làctics i ous), una reducció del 66% en el consum de productes d’origen animal, l’adopció de noves tecnologies per a reduir l’emissió de NO2 del sòl i del metà dels remugants, es podria disminuir al Regne Unit un 70% les emissions de gasos d’efecte hivernacle. S’ha estimat que només amb canviar els patrons d’una dieta de tipus occidental a una més sostenible basada en productes vegetals, podria representar reduir entre un 20 al 30% la producció de gasos d’efecte hivernacle.
El canvi climàtic és un greu problema actual, que ha de preocupar no només als ecologistes. Exigeix mesures contundents als responsables polítics i autoritats de l’administració i gestió pública. Però alhora depèn també de les decisions socials i individuals per canviar els nostres hàbits alimentaris i de vida. El model actual no és sostenible. Hem de substituir productes animals per productes vegetals. Com més tardem a ser-ne conscients, més irreversible seran els efectes del canvi climàtic.
La nova edició de l’examen MIR (Metge Intern Resident) ens ofereix una oportunitat més per a reflexionar novament sobre el seu sentit i el seu mètode. Sobre aquesta qüestió he explicat la meva posició crítica en aquest i altres mitjans públics. És una opinió poc compartida per la major part de les autoritats universitàries que, lamentablement, s’han plegat sense dir ni piu davant d’aquest injust ordenament.
Avui vull tocar un tema relacionat: L’agressivitat creixent amb la qual les acadèmies de preparació per a l’examen MIR intenten reclutar alumnes en cursos cada vegada més primerencs de la carrera de Medicina. És una vergonya. L’única justificació és la d’incrementar la facturació d’aquests centres paràsits fent por als estudiants i posant-los pressa per a iniciar-se en les seves classes «com més aviat millor».
Recentment no resulta estrany veure aparèixer a les aules universitàries -moltes vegades d’amagat dels equips directius- a delegats o responsables de les diverses acadèmies a la preparació per a l’oposició nacional que es dirigeixen a estudiants de tercer o quart curs de Medicina, convidant-los a matricular ja en els seus centres. L’argumentari que se li presenta a l’ingenu novici és tan simple com els motius pels quals es van fundar aquestes acadèmies propiciades -almenys alguna d’elles- pels mateixos professors universitaris (catedràtics inclosos), que van veure en elles una oportunitat de negoci: acomodar els hàbits d’estudi a les preguntes de resposta múltiple; conèixer l’èmfasi que posen els examinadors en les diferents especialitats; seduir amb els magnífics resultats obtinguts pels seus pupils en edicions prèvies i altres per l’estil.
Si això té certa lògica -sempre dins de les coordenades en què ens movem- a l’últim curs de la carrera, quan l’examen s’acosta em sembla molt contraproduent que ja en els primers passos de la carrera s’acoquini l’estudiant amb la difícil barrera de l’examen MIR, instant-lo a una matriculació a l’acadèmia ad hoc, de totes totes perjudicial pel rendiment acadèmic universitari. Per motius que no arribo a entendre, aquest ha anat perdent pes en la nota que marca l’ordenació final dels candidats. D’aquesta manera, és probable que, de seguir així les coses, augmenti el desinterès dels estudiants per les seves qualificacions a la facultat de medicina, de la mateixa manera que alhora pugi la seva motivació per desenvolupar habilitats d’opositors nats, a l’estil de les que desenvolupen els candidats a la carrera judicial o notarial.
Des del punt de vista universitari es podria considerar la possibilitat que les acadèmies no tinguessin accés als estudiants de medicina abans del sisè any o, com a mínim, que aquest no fos possible dins de les mateixes aules de les facultats que és el seu derelicte preferit. Em consta que moltes de les xerrades d’introducció a les acadèmies que es realitzen a les facultats són organitzades subreptíciament pels estudiants i, per si fos poc, de forma gratuïta pels reclutadors. A parer meu, aquesta prohibició seria favorable pel desenvolupament normal dels estudis i fins i tot desitjable per a la salut psicològica dels alumnes. Per altra banda, el sistema docent evolucionarà de manera que es crearan dos estudis paral·lels des dels primers anys de carrera: un dedicat, suposadament, a estudiar la Medicina de veritat (de rellevància secundària) i un altre, més decisiu, orientat cap a la superació l’examen-oposició.
Des d’aquestes modestes línies convido a les autoritats acadèmiques a què siguin més vigilants sobre les activitats que les acadèmies amb ànim de lucre duen a terme dins de les seves pròpies institucions, sovint sense el seu coneixement ni el seu permís. S’haurien d’establir condicions més clares i transparents perquè les acadèmies de preparació per a l’examen MIR no interfereixin amb la funció docent de les facultats i, menys encara, amb el benestar dels estudiants. La concentració i atenció són capitals per progressar en uns estudis llargs i difícils.
Segons dades de l’OMS, un 23% de les morts que es produeixen al món en un any estan relacionades amb el medi ambient: 1,4 milions a Europa. David Donaire estudia com els factors ambientals afecten la salut de les poblacions, és a dir, investiga sobre el que es coneix com epidemiologia ambiental i ho fa des de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal).
Quines conseqüències té per a la salut la contaminació atmosfèrica?
Les investigacions han demostrat que hi ha relació entre la contaminació atmosfèrica i efectes adversos a nivell respiratori, cardiovascular, metabòlic, neurològic i també a nivell reproductiu. Per exemple, a nivell reproductiu, hi ha estudis sobre baix pes en néixer i n’hi ha altres sobre infertilitat o problemes reproductius.
En un estudi dut a terme a ISGlobal s’ha analitzat un grup de nens de primària que assisteixen a escoles exposades a la contaminació de l’aire per la seva proximitat al trànsit. Quina n’ha estat la conclusió?
En aquest estudi en concret es van seguir 58 escoles de Barcelona i es van classificar segons la contaminació ambiental. Es van mirar diverses capacitats del neurodesenvolupament i es va trobar que en aquells col·legis que es trobaven més exposats a la contaminació, els alumnes, al cap de dos anys, patien un retard de desenvolupament del voltant d’un mes en les capacitats de memòria de treball. Portat a la pràctica, això seria el fet de poder realitzar diverses tasques alhora. Aquest retard d’un mes a nivell individual és imperceptible però a nivell de societat és una cosa que no hauríem de permetre que passés.
Saber si el fum dels cotxes augmenta el risc de patir un atac de cor, per exemple, com es mesura això?
Som molts els que ho estudiem i això és un avantatge. A ISGlobal ens centrem principalment en estudis epidemiològics observacionals i fem alguns petits experiments a la vida real però bàsicament les nostres troballes vénen d’estudis d’observació amb grans quantitats de població. En altres centres es fan més dissenys experimentals, no només amb persones, sinó també amb animals per replicar les mateixes hipòtesis. En general totes les branques o tècniques utilitzades per establir la relació entre la contaminació de l’aire i problemes cardiovasculars tenen resultats equiparables i congruents. Aquesta és la manera que tenim d’aconseguir complementar-ho i assegurar-nos que estem veient tots el mateix. A través d’un únic estudi és impossible tenir una certesa absoluta, el que ens dóna prou certesa és quan alguna cosa s’ha comprovat moltes vegades i sempre surt el mateix resultat.
Ha costat anys, per exemple, que cali en la societat que el tabac és nociu per a la salut i s’adoptin mesures legislatives i polítiques de salut pública. La societat és prou conscient de les conseqüències per a la salut que té la contaminació?
És treball dels científics ser contundents amb el missatge i donar-lo de manera clara i convincent als ciutadans, intervenir sobre els polítics per conscienciar-los. És obvi que allunyar la contaminació dels cotxes de les persones és saludable. Un pot discutir si l’efecte és més o és menys però hi ha un efecte i és nociu. La llibertat de tothom s’ha de protegir mentre no menyscabi la salut dels que tenen al seu voltant. Si que vagi una persona per cotxe particular està afectant la salut dels nens que van a l’escola, hem de fer-nos-ho mirar. Potser hem d’aconseguir que viatgin almenys tres persones per cotxe.
Hi ha suficient investigació sobre els efectes de la contaminació en la salut?
És fàcil queixar-se i dir que hauria d’haver-hi més investigació i més recursos per fer-ho. Avançaríem molt més si es posessin més diners però també si ens coordinéssim més. Som molts centres d’investigació mirant el mateix i aplicant a les mateixes beques. Si la coordinació foa a l’uníson i els recursos se centralitzessin en un megaprojecte que estigués molt ben coordinat per poder respondre a totes les preguntes alhora podríem sortir-ne beneficiats. Per exemple, seria molt útil un megaestudi amb talls poblacionals des de fa anys. Però cal reconèixer que el sistema, tal com està muntat, també genera moltes noves troballes originals: hi ha moltes ments pensant de manera creativa i diversa sobre el mateix problema. És el que ens ha portat al punt on som ara, que coneixem tots aquests efectes a diferents nivells que té sobre la salut.
Està la ciència més centrada a investigar altres causes de malaltia relacionades amb la genètica i no tant amb factors ambientals?
Sí, hi ha un gràfic molt representatiu en el qual surten el percentatge de malalties que es poden prevenir mitjançant la intervenció clínica, que és la que rep major subvenció, està més reconeguda i és fonamental, i veiem que només es poden prevenir al voltant d’un 30% de les malalties millorant el sistema clínic. La resta són el que s’anomena prevenció. Els governants poden fer mesures de salut pública que són preventives i que en el fons poden abastar a aquest 70%. És clar que cal seguir promovent la investigació clínica però s’ha de ser més dinàmic amb la salut pública i la prevenció de les malalties a nivell d’ajuntaments, mesures socials i ambulatoris.
David Donaire investiga sobre aspectes relacionats amb l’epidemiologia ambiental/ ROBERT BONET
La contaminació atmosfèrica forma part del que alguns anomenen ‘Exposoma’. Què significa aquest concepte i quina és la seva importància? Parlarem en un futur de l’exposoma com ha passat amb el genoma?
L’exposoma és el conjunt de les exposicions ambientals, biològiques o químiques que pateix una persona des que està en la fase gestacional fins a la vida adulta. L’exposoma té a veure amb aquest 70% de risc de patir una malaltia que des dels hospitals no es pot prevenir. És difícil que aquest missatge arribi a ser equiparable a curt termini amb el genoma per la inversió econòmica que s’està fent. Als Estats Units es va fer una inversió estratosfèrica per desenvolupar el genoma, crec que era al voltant de tres trilions de dòlars. En una de les últimes propostes de beca es van aprovar tres projectes per explorar l’exposoma a Europa. Si comparem els 21 milions d’euros que s’han invertit comparat amb els tres trilions de dòlars que s’han invertit en el genoma….dista molt. Avui dia estem a punt d’acabar dos dels projectes que s’encarreguen de mesurar l’exposoma i sí que és veritat que hem fet avenços molt interessants en intentar recollir tota la història d’exposicions de les persones. D’aquí que això sigui una cosa sistemàtica que es pugui aplicar en molts més estudis encara hem de seguir treballant-hi. El que a mi m’agradaria que passés per seguir avançant de veritat és que es faci una inversió per poder fer talls poblacionals.
Explica’t.
L’enveja de tots els investigadors és que hi ha països com Dinamarca o Noruega que tenen talls de població des de fa anys, és a dir, que fa anys que estan mesurant la salut de les seves poblacions i aquesta informació, que és anònima, és fonamental per contestar preguntes de causa-efecte. Si per contestar una pregunta has de muntar la mostra de persones, és molt més complex. Per exemple, si vols investigar el càncer, necessites un grup de gent a seguir durant anys. Si, per contra, muntes la mostra, has de preguntar de manera retrospectiva a què han estat exposats per poder trobar relacions amb la malaltia.
Perquè això sigui possible aquí, què ha de passar?
Depèn de la determinació dels que dirigeixen el país de fer-ho bé. De preguntar-se: Què necessitem per prevenir aquestes malalties? Tenir dades de la gent. La gent té dret a què les seves dades siguin anònimes i confidencials…Posem barreres llavors per blindar aquest dret i que tot aquell que vulgui accedir a aquestes dades hagi de complir molts requisits. Qui ha de jutjar quins estudis són bons per accedir a aquestes dades i quins no? Doncs experts en la matèria, que avaluïn tots els projectes d’investigació que vinguin, nacionals i estrangers. Disposar de les dades és una font inesgotable de coneixement. El projecte de big data sanitari català, que pretén recollir les dades de salut dels hospitals per fer-los accessibles per a la investigació, és el futur sempre que es faci amb unes barreres adequades i sigui amb una finalitat adequada.
Abans esmentaves el paper dels governants. ¿Es pren Espanya seriosament lluitar contra la contaminació atmosfèrica mitjançant mesures de salut pública?
A escala de país s’han vist molt pocs avanços. El més increïble que ha passat va ser en la reunió de París, on a part dels governants de tots els països es van reunir alcaldes de tots els països i ells sí que s’ho han pres seriosament i tenen capacitat per incidir en l’urbanisme de les ciutats. I això és molt interessant perquè l’urbanisme d’una ciutat influeix en la salut i ara estem una altra vegada en aquesta interacció per revolucionar l’urbanisme un cop més en macrociutats que cada vegada seran més grans i qui té capacitat per fer això són els alcaldes i s’han posat mans a la feina.
En les dues ciutats amb probablement més contaminació urbana, Barcelona i Madrid, s’estan prenent mesures per reduir el trànsit rodat. Com veus aquestes mesures?
Qualsevol canvi serà positiu. Hi ha gent que sempre és resistent al canvi però tenim exemples que ens fan preveure que els canvis que es volen fer a Madrid i a Barcelona en el fons ja s’han fet. A Barcelona, per exemple, la Ronda del Mig ja s’ha mig enterrat i s’està assajant el projecte de ‘superilles’. Puc entendre la preocupació dels negocis de la Gran Via de Madrid o els negocis automobilístics però per exemple al barri de Gràcia, a Barcelona, a l’inici els comerciants estaven molt en contra de la peatonalització. Anys més tard molts han reconegut que els seus negocis no s’han vist afectats, al contrari, perquè va passar de ser un lloc agressiu pel trànsit a ser un lloc agradable per passejar. Tot el que sigui allunyar els cotxes i fer que l’espai públic es destini als individus és guany assegurat.
Un moment de l’entrevista / ROBERT BONET
El trànsit rodat és la principal causa de contaminació en una ciutat?
Sí, sobretot per la proximitat que té amb les persones. No es pot comparar un cotxe amb una fàbrica però les fàbriques solen estar als afores de les ciutats i la contaminació es dispersa exponencialment des de la font d’emissió. Però el tub d’escapament del cotxe el tens a molt pocs metres de la boca, allà no hi ha capacitat de dispersió i els carrers fan d’embut.
A París, Londres o Berlín també se superen els límits de contaminants que han estat establerts per la Unió Europea, com el diòxid de nitrogen (NO2). S’estan prenent mesures des d’aquestes ciutats?
Totes aquestes ciutats són molt més actives que nosaltres en la prevenció. Nosaltres anem per darrere en aquest sentit. Londres fa molt temps que té una zona d’emissions reduïdes i cal pagar per accedir al nucli antic. A París, per exemple, s’aplica el de les matrícules parells i imparells però també tenen pàrquings dissuasius i ha millorat el transport públic perquè la gent s’aproximi a la ciutat, aparqui a pàrquings gratuïts, a l’entrada de la ciutat, i a partir d’aquí es desplaci en transport públic. Alemanya, per exemple, també té una zona d’emissions reduïdes. Els resultats han estat més baixos del que s’esperava, potser perquè les previsions eren molt optimistes o perquè es van fer estimacions sense saber que els cotxes que estaven entrant contaminaven sis vegades més del que pensaves [diu en al·lusió l’escàndol conegut com Dieselgate].
La ciència pateix una síndrome difícil de caracteritzar i més difícil encara de tractar. El cos de la ciència ha desenvolupat en les últimes dècades un creixement d’aparença tumoral que podríem anomenar la mala ciència o ciència mal feta. Aquesta excrescència està constituïda per tots aquests estudis de baixa qualitat que no aporten sinó soroll i confusió. Se sospita que, per mancances metodològiques i d’un altre tipus, la majoria dels tres milions d’estudis que es publiquen anualment (un milió d’ells, en el camp de la biomedicina) manquen de rellevància científica. Els resultats de molts d’ells no són reproduïbles i, fins i tot, és ben possible que siguin falses, com ja va advertir John Ioannidis en el seu article ‘Why most publishedfindingsarefalse’, publicat el 2005. Aquest article, que va significar una bufetada a la comunitat científica i és ja un dels més citats, va disparar les alarmes sobre la credibilitat i la dilapidació de recursos a la investigació. Ara, en el primer número del 2017 de la revista NatureHumanBehavior, Ioannidis i altres investigadors proposen un seguit de mesures per millorar la confiança i eficiència de la ciència en el ‘Manifiesto for Reproducible Science‘.
Quina credibilitat mereix una ciència que no és reproduïble? Per què hi ha tanta ciència de baixa qualitat? Què es pot fer per pal·liar el problema? Són potser les tres principals qüestions que s’haurien d’analitzar. Anem per parts. La manca de rigor de bona part de la producció científica potser no ha transcendit encara a la societat, però preocupa a un nombre creixent d’investigadors. Una enquesta realitzada el 2016 per la revista Nature a 1.576 científics va revelar que el 52% d’ells creu que hi ha una crisi de reproductibilitat, és a dir, una crisi que afecta un dels pilars bàsics del coneixement científic. La medicina sembla ser una àrea més afectada que la química i la física, segons els enquestats. El 73% d’ells considera que almenys la meitat dels treballs publicats en el seu camp són reproduïbles i amb prou feines el 31% creu que la impossibilitat de reproduir-los vol dir que siguin falses. Però aquestes dades tampoc són molt encoratjadors i mostren un cert deteriorament en la credibilitat de la ciència.
Segons l’opinió dels investigadors, els principals factors que impedeixen la reproducció dels treballs són la publicació selectiva de resultats, la pressió per publicar i les mancances estadístiques, però també invoquen altres deficiències, des del disseny de l’estudi a la insuficient revisió per parells. El fet d’avaluar la tasca científica pel volum de publicacions és probablement una de les grans perversions del model actual, però per entendre bé el problema cal tenir en compte que la mala ciència també té els seus beneficiaris. I aquests són, no només els científics mediocres incapaços de fer ciència excel·lent, sinó també tots aquells grups econòmics o professionals que prefereixen els resultats defectuosos o ambigus de la mala ciència als d’un bon estudi, perquè probablement aquests no els afavoririen. Com mostrava una recent enquesta de Vox ja comentada en una altra ocasió, hi ha moltes coses a millorar a la ciència actual. En la mateixa línia, aquest nou «manifest per la ciència reproduïble» planteja millores relacionades amb la metodologia, la publicació dels resultats, la transparència, l’avaluació i els incentius. Són moltes les possibles formes d’actuar contra la mala ciència, però potser la més eficaç sigui la que comença per un mateix i el seu entorn, fomentant l’esperit crític i recordant que un tendeix a donar per bo i veritable que el beneficia. I això és molt poc científic.
El que va començar com un joc per entretenir-se ha acabat amb una iniciativa que ha recaptat un milió d’euros per la investigació del càncer infantil. La Candela i les seves amigues de la planta d’oncohematologia de l’Hospital de Sant Joan de Déu van començar a fer polseres de nusos per passar l’estona i fer més entretingudes les sessions de quimioteràpia. Dues amigues del poble de la Candela, la Daniela i la Mariona de Benicarló, també es van sumar a la iniciativa. Ara, tres anys més tard, han aconseguit recaptar un milió d’euros venent les polseres Candela, com les anomenen, en honor a la seva amiga.
Gràcies als diners recaptats s’ha pogut impulsar un laboratori a l’hospital Sant Joan de Déu dedicat exclusivament a la investigació sobre el càncer infantil i que actualment compta amb sis línies d’investigació i 27 investigadors. El cap d’oncologia pediàtrica de l’Hospital Maternoinfantil Sant Joan de Déu, Jaume Mora, ha explicat que 8 de cada 10 nens del centre es curen: «Només investigant podem aportar beneficis en relació a les malalties infantils», ha explicat Mora. En aquest laboratori treballen amb l’obectiu d’aconseguir millors pronòstics, tractaments i assajos clínics.
Les ‘Candela’ són unes polseres de colors que elaboren els infants ingressats a la planta d’oncohematologia de l’Hospital Sant Joan de Déu / Pulseras Candela
Ara, tots els infants de la vuitena planta de l’Hospital també en fan i les venen per 5 euros cada una. Des de el 2013 s’han fabricat més de 274.000 polseres i s’ha fet servir més de 600 quilòmetres de fil.
