Just Deploy It!

Categoría: Recerca

  • Identificada una proteïna que fa resistents a la quimio algunes cèl·lules tumorals en el càncer colorectal

    Identificada una proteïna que fa resistents a la quimio algunes cèl·lules tumorals en el càncer colorectal

    En el tractament del càncer, la quimioteràpia es fa servir per acabar amb aquelles cèl·lules que proliferen de manera descontrolada, que són les que donen lloc a la malaltia: les cèl·lules tumorals. Però s’ha comprovat que algunes d’aquestes cèl·lules són capaces de frenar o alentir la seva ràpida proliferació, i d’aquesta manera eviten l’acció del tractament de la quimioteràpia. És a dir, el fàrmac de la quimio no les destrueix perquè no les identifica com a problemàtiques, ja que el seu cicle esdevé lent, com si quedessin adormides o amagades.

    Això ja se sabia que passava, però ara, un grup de recerca del Vall d’Hebron Institut d’Oncologia (VHIO) ha publicat a la revista Cell Reports la identificació d’una molècula responsable de crear aquesta resistència a la quimioteràpia en les cèl·lules tumorals de càncer colorectal. És la proteïna o factor DPPA3 que, d’aquesta manera, esdevé per als investigadors un biomarcador que prediu quimioresistència i recaiguda dels pacients. També se situa així com a potencial diana terapèutica per desactivar l’estat de latència de les cèl·lules i fer-les sensibles a la quimioteràpia.

    Perquè en la investigació s’ha vist que les cèl·lules tumorals no només es fan resistents a la quimio per elles soles, sense necessitat de mutacions genètiques, sinó que són capaces, un cop acabat el tractament, fins i tot anys més tard, de recuperar la velocitat de proliferació provocant la progressió del tumor i la recaiguda en la malaltia. De fet, en realitat, només havien quedat en un estat latent, i el seu poder ‘malèfic’ inactiu, fins que passat un temps aflora i actua novament. En paraules d’Isabel Puig, investigadora sènior del grup que ha portat a terme aquest estudi, “seria com si les cèl·lules tumorals posessin un fre de mà i després el deixessin anar, perquè la proteïna desapareix i és quan pot ressorgir el càncer, quan es dona la recaiguda perquè la reproducció torna a ser ràpida i descontrolada”.

    Ara -afegeix Puig- “la nostra intenció és continuar entenent per què es deixa d’expressar la proteïna que fa que la cèl·lula tumoral deixi de reproduir-se ràpidament, i com poder atacar aquesta proteïna d’alguna manera”. Ja han vist que no és gens fàcil de desenvolupar un fàrmac contra ella, perquè, segons afirma Isabel Puig, “és una proteïna que no té forma, has de buscar formes alternatives de bloquejar-la”. Una de les possibilitats a estudiar és com acabar amb aquesta proteïna abans d’aplicar la quimioteràpia, perquè d’aquesta manera les cèl·lules tumorals podran ser identificades com a malignes perquè res no modificarà el seu cicle de reproducció.

    La recerca que ha fet possible identificar la proteïna que emmascara les cèl·lules malignes, deixant-les en estat latent, s’ha fet basant-se en casos de càncer colorectal de pacients de l’Hospital del Vall d’Hebron. I l’ha dut a terme el grup del VHIO que estudia concretament la resistència als fàrmacs que, tal com expressa la investigadora Isabel Puig, “és el que produeix més morts en càncer”. L’estudi és el resultat dels treballs de tesi de les investigadores Estefania Cuesta i Cándida Salvans al Grup de Cèl·lules Mare i Càncer del VHIO, i ha estat liderat pel cap d’aquest grup, el Dr. Hector G. Palmer, amb la participació també de la investigadora sènior del mateix grup, la Dra. Isabel Puig.

    Tercer càncer més freqüent al món

    Segons dades de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), el càncer colorectal és el tercer tipus de càncer més freqüent al món. Representa aproximadament el 10% de tots els casos de càncer i és la segona causa de morts relacionades amb aquesta malaltia. Afecta sobretot les persones de major edat, i la majoria dels casos es donen en majors de 50 anys.

    Com explica el Dr. Hector G. Palmer, “la majoria dels pacients amb càncer colorectal adquireixen resistència a la quimioteràpia de forma relativament ràpida i acaben patint recaigudes”. És per això que una de les línies de recerca del grup que dirigeix Palmer té com a objectiu “descobrir els mecanismes que regulen la progressió de la malaltia i l’adquisició de resistències per intentar trobar nous biomarcadors i dianes terapèutiques que evitin les recaigudes».

    Sobre la recerca que ha dut a la troballa de la proteïna que ajuda a ‘amagar-se’ de la quimio les cèl·lules dolentes, la Dra. Estefania Costa, primera autora de l’estudi juntament amb Cándida Salvans, explica que en l’estudi de “la sobre-expressió de DPPA3 en mostres de tumors primaris i metàstasi de pacients amb càncer colorectal, han observat que els pacients que tenien nivells alts de DPPA3 recauen més sovint que els que no, per tant, és un factor capaç de predir la recaiguda, no per mutacions genètiques sinó per plasticitat cel·lular. A més, aquells pacients que expressaven alts nivells de DPPA3 al tumor primari van deixar d’expressar-ho en la metàstasi. Això suggereix que DPPA3 es desactiva en algun moment durant la progressió de la malaltia per permetre a les cèl·lules metastàtiques que han resistit a la quimioteràpia tornar a proliferar”.

    La investigació d’aquest grup ha estat possible gràcies al suport de l’Associació Espanyola Contra el Càncer, la Fundació “la Caixa”, la Fundació FERO, l’Agència Estatal de Recerca i l’Institut de Salut Carlos III, CIBERONC (Centre de Recerca Biomèdica a la Xarxa Càncer) , la Fundació Olga Torres i el Programa Horizon 2020 de la Unió Europea.

  • La recerca oncològica, essencial per augmentar la supervivència en càncer

    La recerca oncològica, essencial per augmentar la supervivència en càncer

    L’Associació Contra el Càncer (AECC) a Barcelona va organitzar ahir, amb motiu del Dia Mundial de la Recerca en Càncer (24 de setembre), una sèrie de diàlegs amb professionals sanitaris amb l’objectiu de remarcar la importància de la recerca oncològica com a principal eina per aconseguir el 70% de supervivència en càncer. Sota el lema «Els pacients necessiten més recerca”, la trobada va comptar amb la participació de doctors, pacients i representants de les principals fundacions de recerca, com la Dra. Patricia Nieto, directora de projectes de recerca de la Fundació Científica de l’Associació Contra el Càncer; Jordi Mas, director general de la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació (FCRI) o el Dr. Alex Piris, cap de l’àrea de coordinació científica del Vall d’Hebron Institut d’Oncologia (VHIO).

    L’AECC, que és l’entitat que més fons destina a la recerca i als investigadors de càncer amb 565 projectes oberts i una inversió de 104 milions d’euros, apunta l’absència d’una estratègia clara en recerca en càncer a Espanya, i la necessitat que els investigadors tinguin les mateixes oportunitats i condicions que els seus homòlegs en països on la recerca és una prioritat.

    Per a corregir aquestes desigualtats és necessari augmentar el finançament i participació espanyola en projectes, donar suport al talent investigador durant tota la seva carrera i incrementar la capacitació – en recerca- dels professionals clínics en tot el territori per apropar els resultats als pacients.

    La falta d’oportunitats en la recerca a Espanya radica, principalment, per l’absència d’una estratègia clara. Entre 2010 i 2020 el percentatge de despesa total en R+D a Espanya va ser del 4,13% davant del 27,6% dels Països Baixos, el 22,6% d’Itàlia o el 13,4% d’Alemanya, fet que posiciona el nostre país com el de menor creixement de despesa.

    En aquest setit, cal destacar que impulsar la recerca també és garantir l’accés als pacients als últims avenços en medicina i millorar la supervivència i qualitat de vida. I és que, els càncers amb una supervivència baixa o estancada (inferior al 30%) com pulmó, pàncrees, esòfag, estómac i fetge, que representen el 38% de la mortalitat, només compten amb el 17% de tota la inversió pública i el 21% de tots els assajos clínics. Pel que, totes les persones amb càncer no tenen el mateix accés als resultats de recerca ni tots els tumors s’investiguen tal com cal.

    La recerca és la millor eina per augmentar les xifres de supervivència. De fet, gràcies a la ciència s’ha aconseguit arribar a una taxa de supervivència en homes del 55,3% i en dones del 61,7%. Ara l’objectiu és superar el 70% de supervivència l’any 2030, pel qual és necessari millorar les condicions dels investigadors espanyols.

    Objectiu: 70% de supervivència en càncer

    Amb l’objectiu de superar el 70% de supervivència l’any 2030, l’Associació ha creat la major convocatòria nacional d’ajuts a la recerca en càncer, amb una inversió de 10 milions d’euros. Aquesta convocatòria, anomenada “Repte AECC 70% Supervivència” té l’objectiu d’impulsar la recerca d’excel·lència en càncers de baixa o estancada supervivència (aquells amb una taxa de supervivència a 5 anys inferior al 30%) i amb una incidència significativa en la població espanyola, com són els tumors de pàncrees, pulmó, esòfag, estómac i fetge.

    Reconeixements malgrat la poca inversió

    L’Hospital Universitari Vall d’Hebron ha estat premiat, per partida doble, a la XI Edició dels Premis ECO, organitzats per la Fundació per a l’Excel·lència i la Qualitat de l’Oncologia (ECO). D’una banda, el centre ha obtingut el Premi a la millor iniciativa de qualitat en Oncologia per la seva certificació com a «Comprehensive Cancer Center» —centre integral d’atenció oncològica— que atorga l’Organització d’Instituts Europeans de Càncer (OECI). A més, la Dra. Ana Oaknin, cap de la Unitat de Tumors Ginecològics del Servei d’Oncologia Mèdica de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron i cap del Grup de Neoplàsies Ginecològiques de l’Institut d’Oncologia Vall d’Hebron (VHIO), ha estat guardonada amb el Premi Extraordinari a la recerca en càncer ginecològic pel seu lideratge en estudis i assaigs clínics innovadors que millorin el tractament d’aquests tumors.

  • Mercè Balcells: “Al laboratori no només podem crear artèries sanes, sinó que podem també reproduir malalties i experimentar la seva cura”

    Mercè Balcells: “Al laboratori no només podem crear artèries sanes, sinó que podem també reproduir malalties i experimentar la seva cura”

    Arran del naixement de la seva fillola amb micròtica (una deformitat congènita de l’orella), va començar a investigar com desenvolupar una orella a partir de cèl·lules i teixit del propi pacient. Ella i tot un equip han aconseguit dissenyar cartílags auriculars i obrir pas a nous processos per obtenir cartílag elàstic. Però com tantes vegades passa, la manca de pressupost ha deixat la missió sense assolir la seva aplicació clínica. La Mercè, però, ha publicat a la revista Biomaterials Science tots els resultats obtinguts, i ho ha fet en modalitat de lectura oberta a tothom, per donar peu a que algú pugui donar continuïtat a l’estudi, que podria servir per aconseguir un dia l’autoregeneració també d’altres òrgans.

    Quan vares triar els estudis a l’IQS, en quina aplicació de la Química et veies, laboralment?

    Vaig triar Química per donar eines als metges per a solucionar problemes mèdics no resolts. La Biomedicina no existia en aquells moments com a tal, aleshores havies de pensar en la química o la biologia aplicades a la salut.

    Ara, a part de professora a l’IQS, ets investigadora principal al Massachusetts Institut of Technology (MIT), com hi vares arribar?

    Estudiant a Alemanya vaig anar sabent que el 90% de les publicacions científiques sobre materials amb aplicació mèdica estaven fets per científics, metges o enginyers que eren a Boston. I vaig aprofitar l’última part del meu pressupost com a estudiant becada per viatjar-hi. Portava una llista amb tots els meus referents, entre ells Charles Vacanti, -el cocreador d’una orella al laboratori implantada sota la pell de l’esquena d’un ratolí- . Els va anar a conèixer i demanar-los que la bequessin per treballar amb ells. I avui la Mercè és especialista en regeneració de teixits.

    Juntament amb les biòpsies líquides per als diagnòstics precoços, l’impuls a la regeneració de teixits és una gran esperança per a la salut de la humanitat.

    El potencial de l’enginyeria de teixits és molt gran, alhora que un important desafiament per alleugerir les llistes de trasplantaments. És el que vaig veure jo en arribar al MIT, on em vaig envoltar de metges i vaig començar a aprendre-ho tot sobre la composició i funcionament de les cèl·lules. Jo, en concret, treballant la regeneració de teixits tous, els vasos sanguinis (artèries, venes i capil·lars).

    I, de sobte, la vida li demana una altra missió.

    Sí, de cop i volta, el destí de la vida em va fer pujar al tren de regeneració de teixits per aconseguir, a partir de cèl·lules del propi cos, la formació d’una orella. La filla de la meva millor amiga havia nascut amb una orella sense arribar-se a desenvolupar bé (micròtia), i vaig començar  a fer recerca sobre com es podia fer créixer bé una orella. Va ser un repte personal que em va portar, a mi, juntament amb molta gent que va donar suport al projecte d’investigació, començant per la mare de la nena, Àgata Gelabertó, l’hospital de Sant Joan de Déu, el Children Hospital de Boston, l’IQS i el Massachusetts Institut of Technology.

    Afecta moltes persones aquesta malformació?

    Es calcula que afecta un de cada 10.000 habitants caucàsics, però pot arribar a afectar una de cada 4000 persones en la població hispana. I entre els afectats, el 90% presenten la malformació en una sola de les orelles, i en el 75% dels casos és una micròtia considerada de grau tres. És quan es neix amb un petit lòbul en la part inferior del que hauria estat l’orella i una mica de teixit cartilaginós, i la majoria no tenen ben format tampoc el canal auditiu.

    Què vàreu aconseguir?

    Vàrem crear l’Associació Micròtia Espanya (AME), perquè fins aleshores, tota la informació que existia estava en anglès. També vàrem poder entendre que, en la micròtia, l’orella no arriba a formar-se correctament perquè cap al segon trimestre de la gestació perd la instrucció, la seva guia, però el seu motor funciona. Per això vam començar a investigar si de la petita orella o de l’altra, sana, extraient-ne una petita mostra, d’uns dos mil·límetres del darrere de l’orella, el mateix que s’agafa per fer el forat per poder posar una arracada, podíem treure cèl·lules i entrenar cèl·lules mare extretes del moll de l’os amb les ordres correctes per desenvolupar bé tota una orella.

    I aquest coneixement on us va portar?

    Així vam poder aconseguir dissenyar cartílags auriculars i obrir pas, mitjançant l’enginyeria de teixits i la tecnologia d’impressió 3D, a nous processos que permeten obtenir un cartílag elàstic a partir de les cèl·lules del pacient. L’aplicació clínica, però, requereix d’una continuïtat en la investigació el cost de la qual ja no vàrem poder assumir.

    El fet que s’hagi procurat la publicació -aquest estiu- de tots els resultats de la investigació que vàreu fer, aplana el camí per a altres investigadors. Era aquest l’objectiu?

    Sí. La nostra intenció, per això hem volgut costejar els més de 3.000 euros que costa la publicació en obert, és que algun altre equip amb els recursos suficients pugui continuar amb el projecte, que podria portar no només a la regeneració completa d’una orella, reconstruïda a partir de cartílag, sinó també d’altres òrgans. I, si algú ens planteja col·laborar perquè sigui el nostre equip el que s’hi pugui tornar a posar, jo no ho dubtaré en absolut. Amb la publicació d’aquest article – ‘Optimization Of 3D Autologous Chondrocyte-*seeded Polyglycolic Acid Scaffolds To Mimic Human Ear Cartilage’– hem volgut posar a l’abast de tothom la nostra recerca feta durant una desena d’anys, tant per si algú vol agafar-nos el relleu, o invertir en la seva continuïtat. I tot això ha estat possible aconseguint treballar conjuntament amb dos hospitals (Sant Joan de Déu a Barcelona i Children Hospital de Boston) i dues institucions molt punters a banda i banda de l’Atlàntic (IQS i MIT), a més d’investigadors amb les seves tesines de màster i doctorats. Ha estat una recerca d’anys amb moltes col·laboracions i aportacions altruistes de moltes persones.

    A nivell mundial, què s’està portant ja a la pràctica gràcies a la regeneració de teixits?

    Hem aconseguit models per testar dispositius mèdics reduint així l’experimentació amb animals. El meu treball és fer els vasos, els conductes per on passa el reg sanguini i els nutrients. En el cas d’una persona que ha tingut un infart, per fer el bypass es fa servir un tros de vena o artèria, que podria ser feta amb regeneració de teixit. Jo tinc vasos fets de cèl·lules humanes, amb propietats i funcionalitat molt semblants a una arteria coronària però fets al laboratori són un instrument excel·lent per testar fàrmacs de la malaltia coronària. Així col·laborem en el desenvolupament de fàrmacs, fent servir òrgans fets per nosaltres. Hem desenvolupat un bioreactor, un anàleg del cor, que batega i jo tinc el vas i els teixits i òrgans mantinguts en condicions el més semblant al cos humà. Fent servir bioreactors que simulen el funcionament i les condicions biològiques químiques i mecàniques que veuríem si fossin implantats. I no només fem arteries sanes, també podem recrear malalties.

    Això vol dir curar fora del cos, per després fer-ho a dins.

    Sí. Podem simular una arrítmia o parar el flux simulant un trombo. O posar sucre per simular una diabetis, o nicotina i reproduir les condicions d’un fumador. In vitro pots canviar els paràmetres que vulguis, per experimentar els tractaments

    Quins són les principals reptes de la regeneració de teixits?

    La regulatòria, tot i que és importantíssima, és encara molt complicada. Per molt que es tingui un teixit preparat per implantar, el procés d’escalat és un coll d’ampolla. D’un model a un altre ja veus que funciona, però escalar-ho i tenir processos complets per garantir la cadena de la temperatura, monitoritzar-ho sense que calgui agafar una mostra, són moltes àries que necessitem per garantir certesa i seguretat en l’èxit de l’implant. I hem d’animar les generacions futures per a continuar investigant. Una de les limitacions que ens vam autoimposar en la nostra recerca va ser servir coses que no fossin massa cares, com ara els factors de creixement que poden fer que arribis abans al teu destí, però a l’hora de posar-li preu ho fa inviable. Això també cal que la investigació ho tingui en compte.

  • La llet materna obre noves possibilitats de detectar precoçment tumors en la mama

    La llet materna obre noves possibilitats de detectar precoçment tumors en la mama

    La precocitat en el diagnòstic és avui un dels principals reptes en la lluita contra el càncer i a l’Institut d’Oncologia del Vall d’Hebron (VHIO), que forma part del Campus Vall d’Hebron s’acaba de donar un gran pas en aquest sentit. Un equip d’investigadores, liderat per la Dra. Cristina Saura, cap de la Unitat de Mama de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron i del Grup de Càncer de Mama del VHIO, i la Dra. Ana Vivancos, cap del laboratori de Genòmica de VHIO, han demostrat per primera vegada que la llet materna de les pacients amb càncer de mama conté ADN del tumor, conegut com a ADN tumoral circulant (ADNct). Aquest ADNct és susceptible de ser detectat a través de la biòpsia líquida en la llet materna i podria convertir en una nova eina per a diagnosticar de manera precoç el càncer de mama en el període del postpart. Els resultats d’aquesta recerca s’acaben de publicar en la revista Cancer Discovery.

    Aquestes pacients solen tenir mal pronòstic perquè el diagnòstic es realitza quan l’estadi del tumor ja està avançat, perquè tècnicament són més difícils de detectar i perquè, per edat, aquestes dones no entren en programes de cribratge poblacional.

    La preocupació d’una pacient amb càncer de mama de transmetre la malaltia al seu bebè durant la lactància va motivar aquesta investigació, així com la solidaritat de diverses iniciatives de mecenatge i beques que han donat suport a la recerca.

    “La pacient” explica la Dra. Saura “ens va portar una mostra de llet materna que tenia guardada en el seu congelador. I aquí, gràcies a ella, és on comença el nostre projecte perquè, encara que sabem que el càncer de mama no es transmet a través de la llet materna, decidim analitzar la mostra a la cerca de marcadors que poguessin ajudar-nos en la recerca. I, efectivament, en analitzar la llet materna de la pacient trobem #ADN amb la mateixa mutació que estava present en el seu tumor. La llet materna s’havia congelat més d’un any abans del diagnòstic de càncer de la pacient”.

    La Unitat de Mama de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron compta amb una unitat multidisciplinària específica per a tractar a dones que es diagnostiquen de càncer de mama durant l’embaràs o durant el postpart. “Durant tots els anys que porta funcionant aquesta unitat” explica la Dra. Saura “hem observat que les pacients amb càncer de mama que es diagnostiquen durant l’embaràs o, especialment, durant el postpart, tenen pitjor pronòstic pel seu diagnòstic en estadis més avançats de la malaltia”. És per aquest motiu pel qual es necessiten nous mètodes de detecció precoç eficaces per a detectar aquests tumors.

    “Els canvis fisiològics que es donen en la mama durant l’embaràs i el postpart fan que els tumors siguin més difícils de detectar”, explica Saura. “També hem observat que biològicament els tumors en el postpart són més agressius i les dones es queden embarassades en edats en les quals encara no es fa el cribratge poblacional amb mamografia. A Espanya, per exemple, no es comencen aquestes revisions fins als 50 anys”.

    Biòpsia líquida en càncer de mama

    La biòpsia líquida en sang s’utilitza avui dia en pacients amb càncer de mama metastàsic per a la detecció o seguiment d’algunes mutacions, però té poca sensibilitat encara com a eina per a diagnòstic precoç o en la predicció de recaigudes ja que es necessita una quantitat d’ADN tumoral circulant molt elevada en la sang per a ser detectat.

    En els últims anys s’ha desenvolupat la biòpsia líquida en orina per a detectar càncer de bufeta o en la saliva per a càncer de cap i coll. “Així que pensem que, per proximitat al tumor, la llet materna podria ser una font alternativa per a detectar el tumor a través de biòpsia líquida” afirma la Dra. Ana Vivancos.

    L’article que ara publica la revista Cancer Discovery recull els primers resultats de l’estudi. Els investigadors van recollir mostres de llet materna i sang de pacients amb càncer de mama diagnosticades durant l’embaràs o el postpart, així com de dones sanes que estaven en curs de lactància materna.

  • Busquen persones diagnosticades de Parkinson per participar en un estudi que mesura l’afectació motora

    Busquen persones diagnosticades de Parkinson per participar en un estudi que mesura l’afectació motora

    Tremolors, rigidesa muscular, marxa lenta, arrossegament dels peus i trastorns de l’equilibri són alguns dels símptomes comuns en les persones diagnosticades amb la malaltia de Parkinson. És una afecció degenerativa del cervell la prevalença de la qual al món s’ha duplicat en els darrers vint-i-cinc anys, segons l’Organització Mundial de la Salut. Es calcula que més de 7 milions de persones a tot el món conviuen amb aquesta malaltia, 1,5 milions dels quals resideixen a Europa.

    Més enllà de les afectacions motores, els malalts de Parkinson també poden patir depressió, trastorn del son, confusió i dificultats per parlar. Fins ara no s’ha trobat una cura de la malaltia i els tractaments amb fàrmacs i teràpies que es prescriu als qui la pateixen el que fan és alleugerir els seus símptomes. Els de caràcter motor acostumen a ser els més visibles i invalidants, i en molts casos, la seva ràpida evolució no permet els especialistes processar tan ràpid com voldrien les progressives afectacions per poder ser més precisos amb el tractament.

    Justament és la falta de dades contínues i precises sobre l’estat clínic dels afectats de Parkinson al llarg del dia una de les principals dificultats amb les quals es troben els neuròlegs encarregats d’ajustar el tractament dels seus pacients. Però ara un petit sensor que es col·loca a la cintura del pacient permet el monitoratge del seu estat motor al llarg del dia. El dispositiu -de nom STAT-ON, ’l’Holter per al Parkinson‘-, ha estat fruit d’una dècada de recerca i treball conjunt de la Unitat de Parkinson de. Centre Mèdic Teknon-Quirónsalud i de la Universitat Politècnica de Catalunya- BarcelonaTech (UPC) a través del Centre d’Estudis Tecnològics per a l’Atenció a la Dependència (CETpD), així com de Sense4Care, una spin-off de la UPC, que ha dut a terme el desenvolupament final del dispositiu.

    Voluntaris

    Ara l’equip que ha dut a terme aquesta eina busca pacients que vulguin participar en l’estudi del seguiment del seu estat. Els interessats a fer-ho, han de posar-se en contacte amb els professionals de Sinapsis Neurologia, a través d’aquest enllaç, en el qual hi ha el formulari de contacte.

    L’aparell permet un monitoratge continu de l’estat motor del pacient en el seu entorn familiar, mentre realitza la seva activitat diària. Se sap que els símptomes motors del Parkinson avançat fluctuen diverses vegades durant el dia, en relació a les preses de levodopa, que és actualment el medicament més avançat per tractar els símptomes del Parkinson. La levodopa és un precursor de la dopamina, el neurotransmissor encarregat d’ajudar les neurones a controlar el moviment muscular i l’equilibri, però, que en la malaltia del Parkinson moren i no poden realitzar aquesta acció.

    La disponibilitat o no de dopamina al cervell, en funció del moment en què s’ha pres la medicació, condiciona l’estat del pacient, si se sent bé i amb una funcionalitat pràctica i correcta dels moviments. Aquest és l’estat que es coneix com a ON. I, en canvi, l’estat OFF és quan solen manifestar els símptomes motors, limitant severament la mobilitat i independència en molts pacients.

    Dispositiu holter Stat-On

    Control de les fluctuacions

    Es calcula que al cap d’uns dos anys de bon control clínic amb levodopa apareixen fluctuacions en un 50% de pacients. El tractament del Parkinson avançat, se centra en controlar aquestes fluctuacions, però fins avui, els neuròlegs s’han trobat amb la dificultat de poder fer una adequada avaluació d’aquestes. Una de les eines més utilitzades era, i continua sent, demanar al pacient que elabori un diari, anotant cada hora el seu estat clínic. Això requereix una gran inversió de temps per part del pacient o el cuidador, a part de que pot suposar una baixa fiabilitat de les dades, ja que a vegades els és difícil de reconèixer l’estat en què es troben, així com les dificultats motores aparegudes, i anar anotant-ho correctament.

    Gràcies a aquest dispositiu és possible, doncs, registrar de manera objectiva i contínua les fluctuacions ON/OFF que experimenten els pacients tractats des de fa uns anys amb levodopa, així com monitorar altres símptomes motors del pacient (bradicinesia, discinesia i bloquejos de la marxa) per a adequar molt millor els tractaments i millorar de manera significativa la qualitat de vida d’aquestes persones. Addicionalment, el STAT-ON també és capaç de registrar paràmetres de la marxa, caigudes i altres característiques del moviment de les persones, que donen una informació molt valuosa per a una gestió millorada de la malaltia.

    «Els mesuraments i les dades proporcionades per aquest Holter per al Parkinson ajudaran els metges a prendre decisions informades per al maneig optimitzat de la malaltia. Cal deixar clar que aquest dispositiu no proporciona cap mena de diagnòstic, però la informació recopilada és de gran valor per als professionals de la salut, que poden així determinar amb precisió el veritable estat d’un pacient», comenta la Dra. Àngels Bayés, de la Unitat de Parkinson del Centre Mèdic Teknon–Quirónsalud, que ha participat en el desenvolupament d’aquest nou dispositiu.

    Atès que cada persona es mou d’una manera diferent, l’Holter s’ha pensat per a poder adaptar a cada pacient. Per a això usa les primeres dades que obté del pacient, «aprenent» els seus moviments i, mitjançant tècniques d’intel·ligència artificial, personalitzar els algorismes que empra per a registrar els seus símptomes motors. Una vegada fet aquest pas, l’Holter treballa de manera autònoma i és molt fàcil d’utilitzar. Mentre és portat pel pacient, no necessita cap mena d’accionament ni connexió. «Atès que el dispositiu no és invasiu, el pacient pot usar-lo en la seva vida normal, portant el sensor en un cinturó còmode i discret mentrestant, l’Holter registra el seu estat motor a cada moment del dia. Posteriorment, és possible generar un informe de l’evolució dels símptomes motors del pacient al llarg de la jornada» afegeix el Dr. Joan Cabestany, enginyer en telecomunicacions, investigador de la UPC i expert en intel·ligència artificial i electrònica aplicada a la dependència i l’envelliment actiu.

  • Un estudi mostra que les dones redueixen el risc de morir tres vegades més que els homes amb el mateix programa d’insuficiència cardíaca

    Quan el cor no bombeja el suficient per fer moure la quantitat de sang necessària per al correcte funcionament de tots els òrgans, l’afectació en les tasques de la vida diària es veure afectades i es conviu amb el risc de conseqüències que poden ser letals. Per això cal un seguiment mèdic rigorós. Una aturada cardíaca, mort sobtada o embòlia pulmonar. Tabaquisme, obesitat, hipertensió o diabetis de tipus II són factors que predisposen més les persones a presentar insuficiència cardíaca. També s’hi suma l’edat, perquè com més gran s’és, més desgast té el cor -com tota la resta d’òrgans- i s’acostuma a donar més comorbiditat.

    L’any 2017 la Unitat Multidisciplinària d’Atenció a la Insuficiència Cardíaca Comunitària (UMICO) de l’Hospital Universitari de Bellvitge, juntament amb especialistes de l’Atenció Primària de l’Hospitalet Sud, l’Hospitalet Centre i el Prat de Llobregat, tant dels centres d’atenció primària com de la Unitat Funcional d’Atenció a la Cronicitat i Complexitat, van posar en marxa el Programa Territorial d’Atenció Integrada al Pacient amb Insuficiència Cardíaca Comunitària de la Gerència Territorial Metropolitana Sud de l’ICS.

    L’objectiu era -i és- treballar coordinadament en el diagnòstic, tractament i seguiment dels pacients amb insuficiència cardíaca d’aquesta àrea territorial, i es basa en garantir la continuïtat assistencial entre l’hospital i l’atenció primària per reduir el risc de mortalitat i de reingrés hospitalari de les persones afectades per insuficiència cardíaca. Posant especial èmfasi en el seguiment, el programa treballa molt en els primers dies posteriors a l’alta, que és quan el risc de recaiguda és més elevat. Hi treballen professionals especialistes de Cardiologia, Medicina Interna i Urgències, i són ells mateixos els qui han evidenciat la necessitat de fer tractaments adaptats en funció del sexe i l’edat dels pacients perquè han vist que en el cas de les dones es redueix el risc de morir tres vegades més que en el cas dels homes. Concretament, en elles ha disminuït un 26%, i en ells un 9,3%.

    Aquesta diferència de resultats, obtinguts de pacients de l’Hospitalet de Llobregat i del Prat de Llobregat, fa evident la necessitat d’aplicar tractaments adaptats a cada gènere. Les diferències observades en funció del sexe també queden paleses en els reingressos hospitalaris, tot i que en aquest cas són els homes els que han experimentat millores més importants. En detall, s’ha vist que el risc de recaigudes per insuficiència cardíaca s’ha reduït un 20,7 % en els homes i en les dones ha estat un 12,6%. El programa també disminueix els riscos de la gent de més de 84 anys. L’edat és un altre factor de pes en l’evolució de la malaltia i cal tenir en compte que les persones per sobre dels 75 anys presenten més mortalitat i més reingressos que la resta de franges d’edat. Tot i això, els resultats analitzats tant a l’Hospitalet com al Prat revelen que el programa d’insuficiència cardíaca ha millorat els percentatges del risc de morir i de recaiguda sigui quina sigui l’edat, fins i tot, de la gent de més de 84 anys. Amb els resultats a la mà, una de les conclusions és que s’han de prioritzar programes que tinguin en compte totes les característiques dels pacients, fent les intervencions específiques que calgui en funció d’aquestes necessitats, en lloc d’establir tractaments universals.

    Els resultats d’aquesta recerca van ser exposats al congrés referent a Europa d’Atenció Primària, el Wonca Europe Conference, celebrat el passat juny a Brussel·les.

    La metgessa de família i investigadora, Laia Alcober, destaca que el projecte busca fer una anàlisi dels resultats per millorar l’organització en un futur. Segons Alcober, “si demà volem aplicar el mateix programa a un altre territori de Catalunya, haurem de tenir en compte que el tractament de les dones haurà de ser d’unes característiques i el dels homes d’unes altres”.

    Investigadores del programa

    A més de l’activitat assistencial convencional, el programa inclou intervencions com ara la coordinació a l’alta, la prestació de pràctica avançada a domicili, el seguiment integral per detectar precoçment el pacient fràgil, o actuacions d’educació i corresponsabilització del pacient, entre d’altres. Aquestes accions són liderades per les professionals d’infermeria del programa. L’Atenció Primària Metropolitana Sud L’Atenció Primària Metropolitana Sud de l’ICS ofereix diagnòstic i atenció als principals problemes de salut aguts i crònics, assistència sanitària i social, i serveis de promoció de la salut, d’atenció preventiva, curativa i rehabilitadora, d’atenció a domicili, atenció urgent o continuada, comunitària i atenció a la salut sexual i reproductiva. Són més de 5.000 professionals que treballen en els 63 equips d’atenció primària i 17 unitats assistencials de suport, situats en 68 municipis repartits en la zona de l’Hospitalet de Llobregat, el Baix Llobregat, l’Alt Penedès i el Garraf i Baix Llobregat Nord. Treballen en xarxa amb l’Hospital Universitari de Bellvitge i l’Hospital de Viladecans, atenent una població de més d’1,3 milions de persones.

  • Investigadors del Sant Joan de Deú participen en la descripció d’una nova malaltia amb només 12 casos al món

    Aquesta descoberta comença fa uns anys a Sevilla, quan uns pares porten al metge el seu fill de només uns mesos de vida, amb febre. Ni el metge de família ni diversos especialistes que el van visitar varen aconseguir vincular aquell quadre clínic patològic amb cap malaltia coneguda.

    Des de la unitat d’Infectologia, Reumatologia i Immunologia Pediàtrica de l’Hospital Virgen del Rocío, es va fer un estudi genètic, i les proves funcionals i d’anatomia patològica inicial. El nen també va ser examinat a l’Hospital de Sant Joan de Déu a Barcelona. “La seva simptomatologia no encaixava amb cap immunodeficiència o malaltia autoinflamatòria coneguda, per la qual cosa ens vam posar en contacte amb el professor Kaan Boztug de l’Acadèmia Austríaca de Ciències per esbrinar si tenien referència d’altres pacients al món que poguessin estar en la mateixa situació per obtenir un mínim d’evidència científica”, explica el Dr. Olaf Neth, cap de la unitat d’Infectologia, Reumatologia i Immunologia Pediàtrica de l’Hospital Virgen del Rocío.

    I, juntament amb investigadors de Viena, s’engega una investigació per mirar de trobar mutacions i variants de gens -anàlisi de l’exoma- que poguessin apuntar l’origen de l’expressió patològica en l’organisme de la criatura. El gen conegut com a DOCK11 els dona la pista.

    Un defecte en aquest gen el relacionen amb anomalies en l’estructura interna de les cèl·lules que els confereix la seva forma i la seva capacitat de moviment. I veuen que això es pot vincular a una inflamació persistent, i alteracions en la formació de les cèl·lules sanguínies i en la regulació del sistema immunitari.

    “Vàrem confirmar que a la família del nen no hi havia la mateixa mutació en persones sanes”, afegeix el doctor Joan Calzada, investigador de l’equip de Reumatologia Pediàtrica i investigador de l’IRSJD de Sant Joan de Déu, centre ha col·laborat amb la investigació clínica del cas. Per tant, varen acabar descrivint una nova entitat com a malaltia: la malaltia per mutació del gen DOCK11. I en la descripció, expliquen que la mutació produeix una alteració en la formació de l’esquelet cel·lular que condueix a un trastorn en la regulació del sistema immunitari que s’expressa des que l’infant és molt petit en forma d’inflamació persistent i trastorns hematològics, entre altres manifestacions greus. També se sap que és una malaltia genètica, ja es neix amb ella i que s’expressa clínicament en un moment o altre i, donat que està lligada al cromosoma X, només afecta els homes. Les dones poden ser portadores de la mutació, però l’expressió clínica només es dona en els homes.

    Tot i tenir tota la informació  genètica lligada, amb aquell primer cas estudiat “no se’n va poder fer cap publicació perquè feien falta altres pacients amb quadres clínics que s’assemblessin”, explica el Dr. Calzada. Després d’un temps d’espera, varen aparèixer en altres països tres casos més, no emparentats i amb una mutació també al gen DOCK11 i disfunció immunològica i quadres clínics similars, que han permès completar la recerca, ara sí, publicada al New England Journal of Medicine. Tal com afirma el Dr. Joan Calzada, “és imprescindible publicar les recerques que es van fent, perquè així ens n’assabentem, i els investigadors introdueixen en el seu panell el gen DOCK11”.

    En aquest sentit, també la col·laboració internacional ha estat essencial, i també ho han estat els primers ulls de la medicina sobre la simptomatologia i l’interès dels professionals des d’un inici per informar-se, consultar referents europeus i implicar-se en la recerca darrere de la pista de la malaltia. Així ho destaca la Dra. Alsina: «És important donar valor a la part clínica, ja que sense la sospita clínica inicial d’estar davant d’una nova entitat no s’hagués progressat als estudis posteriors».

    Antecedents del gen DOCK11

    Segons expliquen els investigadors, en estudis previs ja s’havia demostrat en models de ratolí la importància de la proteïna que produeix el gen DOCK11 per al desenvolupament de les anomenades cèl·lules B -també coneguts com a limfòcits B-, que es relacionen amb la immunitat adquirida i amb la capacitat de produir anticossos. Ara el que la recerca ha demostrat és que, fins a cert punt, les cèl·lules B tampoc no es desenvolupen adequadament en humans quan hi ha una deficiència de DOCK11, i alhora, altres cèl·lules immunològiques anomenades limfòcits T estan sobreactivades, i això explicaria l’estat d’inflamació persistent. “Aquesta inflamació constant pot ocasionar l’aglomeració de proteïna amiloide en els teixits, produint amiloïdosi”, argumenta la doctora Laia Alsina, cap del Servei d’Al·lèrgia i Immunologia Clínica de l’Hospital Sant Joan de Déu Barcelona, investigadora de l’IRSJD i coordinadora de la Unitat Integrada d’Immunologia Clínica Hospital Sant Joan de Déu-Hospital Clínic de Barcelona.

    Un cop ara ja descrita la relació del quadre clínic amb la mutació del DOCK11, la nova malaltia  s’engloba en les immunodeficiències primàries i autoinflamatòries. Segons apunta el Dr. Calzada, “descriure malalties rares és freqüent. Els estudis genètics permeten descriure a partir de mutacions, i això no vol  dir que no sigui rellevant, perquè no es diagnostica allò que no es coneix. I és important diagnosticar el més ràpid possible perquè si no, van apareixent seqüeles i ja no permeten un tractament efectiu”. També apunta que “descriure noves vies causants sempre obre el ventall de la investigació mèdica, afavoreix que es descriguin altres entitats i es beneficiï altres pacients”.

    L’investigador de l’Hospital Sant Joan de Déu, però aclareix que existeixen moltes malalties no descrites, i no per això es deixa sense tractament els seus símptomes. L’especialista precisa que és rellevant que, tant els malalts amb diagnòstic nou, com els que no en tenen encara, “s’atenguin en centres de referència, que tinguin eines, per poder-los reconèixer i avançar. S’han de tractar de forma sindròmica -corregir els símptomes-, i revisar-los de forma periòdica. El que avui no està diagnosticat, en un temps relativament proper ho pot estar i, pensant també en la família, pots evitar que un altre nen sigui malalt”. I, sense treure importància i valor a l’atenció de proximitat -que ha tingut el seu gran paper en el primer dels casos de la nova malaltia a partir del pacient pediàtric a Sevilla- Calzada insisteix en la conveniència de derivar els casos als centres especialitzats, “perquè per aconseguir expertesa en les malalties rares hem de veure molts pacients, per arribar fins al final i una mica més enllà”.

    Ara, el tractament

    La descripció d’aquesta nova malaltia per mutació del DOCK11 posa en marxa la recerca del millor tractament. El primer que es contempla és el trasplantament de moll d’os combinat amb antiinflamatoris, “s’elimina el sistema immune i es regenera amb cèl·lules sense la mutació, l’esborres i el carregues de nou, de la mateixa manera que es fa en el cas de la leucèmia”, compara Calzada, advertint que no en tots els casos -diu- es pot fer trasplantament. 

    L’altra possibilitat de tractament és la teràpia gènica, l’aplicació de la qual en aquesta nova malaltia s’està estudiant. En ella, es manté el sistema  immune, però s’hi introdueixen instruccions en les cèl·lules per fer allò que no estaven fent o per produir allò que no estaven produint. “El  més interessant serà veure com podem canviar el  curs de la malaltia de forma precoç, donar el tractament antiinflamatori que toqui i en els que sigui convenient, el trasplantament. Haver descrit la malaltia ha de poder portar-nos a abaixar la mortalitat”, exposa l’investigador Joan Calzada.

    Estem davant d’una malaltia ultrarara, de la qual només se n’han descrit, fins ara dotze casos a tot el món. A part dels quatre localitzats entre els investigadors de Sevilla, Barcelona i Viena, en paral·lel, un altre equip de recerca en va identificar altres vuit casos. Segons explica el Dr. Calzada, “això és raonablement freqüent, perquè la ciència avança a certa velocitat. I que coincidim en estudis sobre el mateix és molt bo perquè tot el conjunt de substància grisa dona fortalesa. I és fabulós”.

  • Estimulació cerebral profunda per a pacients amb esquizofrènia i trastorn bipolar resistents al tractament

    L’ estimulació cerebral profunda és un procediment neuroquirúrgic que implica la col·locació d’un dispositiu mèdic anomenat neuroestimulador, que envia impulsos elèctrics a zones específiques del cervell, mitjançant elèctrodes.

    Arreu del món, més de 160.000 pacients han estat tractats amb aquesta tècnica de diferents patologies cerebrals, principalment per trastorns neurològics com trastorns del moviment o epilèpsia.

    Aquest estudi pilot ha avaluat els efectes de lʻestimulació cerebral profunda com a estratègia terapèutica

    «En pacients amb depressió o trastorns obsessivocompulsius, que no responen a tractaments, també s’han obtingut resultats encoratjadors», explica  Miquel Bioque , investigador del grup IDIBAPS Esquizofrènia, dirigit per Miguel Bernardo.

    Com que al voltant d’un 30% de les persones amb esquizofrènia i d’un 15% de les persones amb trastorn bipolar tampoc no responen adequadament als fàrmacs, l’equip de psiquiatria del Clínic Barcelona-IDIBAPS ha dut a terme un estudi pilot per avaluar els efectes de l’estimulació cerebral profunda com a estratègia terapèutica.

    A la feina, publicat per la  Revista Espanyola de Psiquiatria i Salut Mental , han participat quatre pacients amb esquizofrènia i trastorn bipolar resistents al tractament.

    “Els elèctrodes es van col·locar en àrees del cervell diferents segons els símptomes, afectius o psicòtics, que presentava cada cas i la seva evolució. Així mateix, les característiques de l’estímul elèctric també es van adaptar a cada pacient”, assenyala el coautor  Eduard Vieta , cap del grup IDIBAPS Trastorns bipolars i depressius del Clínic Barcelona.

    Monitorització amb el mòbil

    A més de fer un seguiment psiquiàtric i quirúrgic intensiu durant un any per avaluar l’eficàcia i la seguretat de la tècnica, els investigadors van monitoritzar els pacients a través d’una aplicació mòbil i un dispositiu portàtil . L’aplicació recollia els símptomes de l’estat d’ànim, mentre que el dispositiu registrava l’activitat física i els patrons de son.

    “Transcorregut aquest temps, observem una resposta terapèutica notable i estable en dos dels quatre pacients. El tercer va mostrar un alleugeriment rellevant dels símptomes clínics. En canvi, la cambra no va respondre significativament”, detalla Bioque.

    Amb l’estimulació cerebral profunda observem una resposta terapèutica notable en dos pacients, alleugeriment dels símptomes clínics en un tercer i el quart no va respondre
    Miquel Bioque (IDIBAPS)

    “Per tant –afegeix–, va ser possible interrompre les sessions de teràpia electroconvulsiva de manteniment en tots tres casos amb resposta. Els bons resultats també van permetre reduir part del tractament farmacològic”.

    Imatge de la localització dels cables d’estimulació cerebral profunda (visibles com a marques blanques) i de les trajectòries quirúrgiques planificades (hemisferi dret verd, esquerre porpra) al nucli accumbens del pacient N2. / Clínic Barcelona-IDIBAPS

    Per als investigadors, la troballa constitueix una evidència inicial que la tècnica pot ser una alternativa eficaç i segura per tractar formes complexes i resistents als tractaments d’esquizofrènia i trastorn bipolar.

    «Això obre la porta i dóna esperança per a un grup de pacients especialment complexos», declara Vieta. Tot i això, els autors reconeixen que l’estudi presenta algunes limitacions, com el nombre reduït de pacients inclosos, els diferents diagnòstics d’aquests o la curta durada del seguiment, per la qual cosa continuaran les investigacions.

     

    Text original a Agencia SINC

  • Fins a 18 tipus de càncer es vinculen al sobrepès

    Sobrepès i obesitat que es desenvolupen dels 18 als 40 anys podrien estar relacionats amb divuit tipus de càncer, cinc més dels que fins ara es creia. I, com més temps es perllonga i més gran és el grau de sobrepès, augmenta més aquest risc oncològic. Ho ha evidenciat l’estudi «Longitudinal body mass index and cancer risk: a cohort study of 2.6 million Catalan adults», fet sobre 2.645.885 catalans, i liderat per investigadors de l’Institut d’investigació en Atenció Primària de Salut Jordi Gol (IDIAPJGol) en col·laboració amb l’Agency for Research on Cancer (IARC) i finançat pel Wereld Kanker Onderzoek Fonds (WKOF).

    Aquest gran estudi, que a estat publicat al diari Nature Communications, va analitzar l’estat de l’índex de la massa corporal de les persones (IMC) al llarg de la seva vida, en lloc de centrar-se en una mesura puntual de l’IMC. Les proves prèvies del Fons Mundial d’Investigació del Càncer havien relacionat el sobrepès i l’obesitat amb almenys 13 càncers diferents. Alguns dels nous càncers que l’estudi ha trobat que podrien estar relacionats amb el sobrepès són la leucèmia i el limfoma no Hodgkin, i entre persones que no han fumat mai, els de cap i coll i bufeta.

    Segons comenta una de les autores principals de l’estudi, Andrea Pistillo, s’han utilitzat “metodologies avançades per recuperar la informació que faltava sobre l’IMC dels participants. Després de nou anys de seguiment, 225.396 participants van ser diagnosticats de càncer. Nosaltres vam trobar que, a part de l’IMC inicial, altres indicadors derivats de l’IMC com la durada, el grau i l’edat d’inici del sobrepès i l’obesitat estan associats amb el risc de contraure 18 tipus de càncer”. Fins ara només s’associaven 13 tipus de càncer a un IMC alt. De fet, un dels objectius de l’estudi era avaluar si en el curs de la vida, les exposicions relacionades amb l’adipositat són factors de risc de càncer més rellevants que un mesurament puntual de l’IMC.

    El doctor Heinz Freisling de l’IARC i un dels co-líders de l’estudi, afegeix que aquests “recolzen una re-avaluació de la càrrega de càncer associada al sobrepès i l’obesitat, que fins ara, probablement, està subestimada”.

    Per la seva banda, la Dra. Talita Duarte-Sallés, investigadora principal del projecte a IDIAPJGol, posa èmfasi en les implicacions per a la salut pública de les conclusions de l’estudi. “Aquests convincents resultats donen suport a la implementació d’estratègies per prevenir el càncer basades en l’atenció primària, amb un decidit enfocament a prevenir i reduir el sobrepès precoç i l’obesitat”. «Aquesta investigació pionera marca una fita significativa en la comprensió de la intricada relació entre el sobrepès/obesitat i el risc de patir càncer. Amb aquesta troballa, la comunitat global té una nova i potent eina per donar forma a intervencions específiques, desenvolupar estratègies de prevenció efectives i, en definitiva, per tenir un impacte significatiu sobre els resultats de l’estudi del càncer a tot el món».

    Panagiota Mitrou, directora de recerca, política i innovació del World Cancer Research Fund, explica: «Aquest gran estudi té implicacions futures per a la salut pública des que s’ha demostrat que hi ha cinc càncers addicionals, com la leucèmia i el limfoma no Hodgkin relacionats amb el sobrepès i l’obesitat”. «La nostra pròpia evidència demostra que mantenir un pes saludable al llarg de la vida és una de les coses més importants que les persones poden fer per reduir el risc de càncer, i la prevenció primerenca en l’edat adulta és clau».

  • Noves esperances per a pacients amb malaltia resistent de mieloma múltiple

    La teràpia CAR-T (Chimeric Antigen Recetor T-Cell) és un tipus de teràpia cel·lular i gènica en què el pacient es converteix en el seu propi donant. Consisteix a modificar els limfòcits T del pacient perquè tinguin la capacitat d’atacar les cèl·lules tumorals. Ara, un estudi multicèntric liderat per l’hospital Clínic Barcelona-IDIBAPS acaba de demostrar l’eficàcia d’aquesta teràpia per tractar pacients amb mieloma múltiple resistent als tractaments habituals. El CAR-T ARI0002h, en concret, es dirigeix contra l’antigen BCMA, que es troba a la superfície de les cèl·lules tumorals del mieloma. Els estudis preclínics han evidenciat que l’ARI0002h és molt específic i eficaç contra les cèl·lules malignes del mieloma múltiple, esdevenint així una opció prometedora en el tractament del mieloma múltiple resistent, és a dir, per aquells casos on altres tractaments no han funcionat.

    Aquest és el segon CAR-T desenvolupat al Clínic-IDIBAPS. “La diferència respecte als CAR-T anteriors, a més de la diana terapèutica, que en aquest cas és l’antigen BCMA, és que en aquesta ocasió està humanitzat. Moltes vegades s’utilitzen anticossos de ratolí per al desenvolupament dels CAR-T i en aquest cas l’hem humanitzat perquè tingui més durabilitat en el pacient i menor probabilitat de rebuig”, explica el Dr. Manel Juan, cap del Servei d’Immunologia del Clínic, del grup Immunogenètica i Immunoteràpia de la resposta autoinflamatòria i immunitària de l’IDIBAPS i responsable de les plataformes conjuntes de l’Hospital Sant Joan de Déu i Banc de Sang i Teixits.

    El mieloma múltiple suposa el 10% dels càncers de la medul·la òssia. Allà és on es troben les cèl·lules plasmàtiques (un tipus de glòbuls blancs) encarregades de produir els anticossos que ajuden a combatre les infeccions. Al mieloma múltiple aquestes cèl·lules realitzen un procés de creixement anormal i formen tumors als ossos.

    La supervivència dels pacients ha millorat de manera significativa gràcies a la incorporació de certs tractaments, encara que hi ha una proporció important de pacients que recauen i que generen resistències a les teràpies. Per a ells, l’equip del Clínic-IDIBAPS ha desenvolupat el nou CAR-T, l’ARI0002h.

    El procés

    Per avaluar l’eficàcia del CAR-T ARI0002h el Clínic-IDIBAPS va iniciar un assaig amb quatre hospitals més per tractar 30 pacients amb mieloma que haguessin recaigut després de dos o tres tractaments previs. Tots els centres van realitzar l’afèresi per obtenir els limfòcits dels pacients, i el CAR-T es va produir a l’hospital Clínic Barcelona i a la Clínica Universidad de Navarra.

    «Gràcies a l’aprenentatge amb assajos previs amb els CAR-T desenvolupats a l’hospital, observem que administrar la dosi inicial de manera fraccionada podia reduir la gravetat dels efectes adversos sense reduir l’eficàcia», explica Carlos Fernández de Larrea. «Així, la primera dosi s’administra en tres alíquotes i, passats 100 dies des de la primera infusió, s’administra una dosi de record que proporciona una resposta sostinguda en el temps amb una baixa toxicitat», afegeix.

    Els resultats de l’estudi publicat a The Lancet Oncology demostren que, després de fer un seguiment de 18 mesos, hi ha una resposta de tots els pacients al tractament i d’aquestes, un 67% són completes, un 27% són respostes parcials molt bones i un 7% són respostes parcials. Als tres mesos, en 24 dels 26 pacients amb mostres de medul·la òssia no es va identificar cap malaltia residual. D’altra banda, no es va veure toxicitat neurològica i els efectes adversos immunològics van ser lleus, gràcies, en part, a la pauta d’administració.

    Tot i que els resultats són prometedors, els pacients tractats amb l’ARI0002h continuen recaient, de manera que es requereixen estratègies per aconseguir salvar aquest obstacle. “Hem dut a terme estudis que revelen que hi ha diferents mecanismes que podrien ser responsables de la recaiguda després del tractament amb aquest CAR-T. D’altra banda, hem detectat una permanència de les cèl·lules del CAR-T de cinc mesos a la sang i, encara que aquest temps és similar al d’altres CAR-T per a aquesta malaltia, encara és curt”, assenyala el Dr. Fernández de Larrea. “Així, la nostra investigació es dirigeix a trobar de quina manera podem allargar la persistència del CAR-T”, conclou.

    A més dels 30 pacients participants en aquest estudi, ja s’han inclòs 30 pacients més incloent-hi també dos hospitals espanyols més i s’ha administrat el tractament com a ús compassiu en 12 pacients més. Ara, l’Agència Espanyola del Medicament i Productes Sanitaris (AEMPS) està avaluant la documentació sobre la base dels resultats d’aquest estudi per a la seva aprovació com a medicament de teràpia avançada de fabricació no industrial.

    Suport i finançament

    L’estudi que revela tot això i que ha comptat amb el suport de l’Instituto de Salud Carlos III i la Fundació “la Caixa”. El coordinador de l’estudi ha estat el Dr. Carlos Fernández de Larrea, hematòleg del Clínic i cap del grup sobre Mieloma, amiloïdosi, macroglobulinèmia i altres gammapaties de l’IDIBAPS.

    El desenvolupament dels CAR-T al Clínic compten amb el suport fonamental de la Fundació “la Caixa”, gràcies a una aliança estratègica per potenciar la investigació pionera i de gran impacte contra el càncer i la millora assistencial als pacients oncològics. Per fer l’estudi clínic també s’ha rebut finançament específic de l’Instituto de Salud Carlos III (ISCIII) i de la Fundació Bosch Aymerich. L’estudi s’ha dut a terme en col·laboració amb la Clínica Universitat de Navarra, que ha col·laborat amb el Clínic per poder produir aquest tipus de teràpia, i tres hospitals espanyols més: l’Hospital Universitari de Salamanca, l’Hospital Verge de l’Arrixaca de Múrcia i l’Hospital Verge del Rocío a Sevilla.