Just Deploy It!

Categoría: Recerca

  • Un estudi relaciona més temps de lactància materna amb més substància grisa en infants de 9 a 11 anys

    La matèria grisa és la substància del cervell que conté principalment cossos neuronals, dendrites -les ramificacions que reben estímuls i alimenten les cèl·lules- i sinapsis -connexions i espais de transmissió d’informació entre neurones-, i és responsable de processar informació sensorial, controlar els moviments musculars i el pensament conscient. Se sap que un volum més gran de matèria grisa pot estar relacionat amb un millor rendiment cognitiu i una millor capacitat per a processar informació sensorial.

    Ara un estudi liderat des de Barcelona mostra que hi ha un major volum d’aquesta substància grisa en cervells d’infants de 9 a 11 anys que s’han alimentat de llet materna durant més temps. La recerca ha estat dirigida per Christian Stephan-Otto, coordinador científic del Centre Computacional d’Imatge Pediàtrica (PeCIC) de l’Hospital Sant Joan de Déu-Institut de Recerca Sant Joan de Déu, i Maria Portella, cap del Grup de Recerca en Salut Mental de l’Institut de Recerca de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau–IIB Sant Pau.

    El  seu treball científic ha consistit en analitzar imatges de ressonància magnètica de prop de 8.000 nens de 9 a 11 anys per avaluar la relació entre la durada de la lactància materna i el volum de matèria grisa al cervell. Segons explica Stephan Otto, coordinador del PeCIC, van veure que “la durada de la lactància s’associava, de manera proporcional, a un volum més gran d’una àrea determinada del cervell en nens de 9 a 11 anys, en concret, en la regió que abraça el gir frontal inferior i l’escorça orbito frontal lateral”. El gir frontal inferior i l’escorça orbito-frontal lateral són dues regions importants de la part frontal del cervell que exerceixen funcions crucials en el processament semàntic, la presa de decisions i la regulació emocional. Tot i que investigacions prèvies ja havien mostrat els beneficis clínics i cognitius de la lactància materna, aquest estudi ha permès observar quins són els efectes a nivell cerebral.

    Regions del cervell que responen a lactancia materna

    Menys impulsivitat

    Dels resultats de la investigació també es desprèn que “els volums més grans de concentració de matèria grisa s’associaven a menors nivells d’impulsivitat en els nens”. Per tant, tal com apunta el primer autor de l’article i investigador a l’Institut d’Investigació Biomèdica Sant Pau Christian Núñez, “aquestes troballes suggereixen que la lactància materna pot tenir efectes a llarg termini en el desenvolupament del cervell i de la personalitat”.

    Anteriorment, la lactància materna s’havia relacionat amb diversos beneficis per a la salut infantil, com ara una millor immunitat i un menor risc de malalties cròniques. A més, alguns estudis han trobat que un volum més gran de matèria grisa s’associa amb una millor salut mental i un menor risc de desenvolupar trastorns neuropsiquiàtrics com la depressió i l’ansietat. Però pocs estudis havien explorat la relació de la lactància materna amb el desenvolupament cerebral dels nens. Tal com indiquen els autors, la importància d’aquest estudi també és major “pel destacat paper d’aquestes regions cerebrals en la presa de decisions i la regulació de les emocions, entre altres funcions». Els resultats han estat publicats a la revista científica Journal of Child Psychology and Psychiatry.

    Segons explica la investigadora i una de les coordinadores de l’estudi, Maria Portella, «aquests resultats són només el començament. Esperem continuar investigant com la lactància materna afecta el cervell i com podem utilitzar aquesta informació per millorar la salut infantil. Amb aquest projecte hem posat la primera pedra per evidenciar que hi ha una relació, ara hem d’entendre millor com es relaciona aquest augment en el volum de matèria grisa amb els beneficis cognitius i clínics que ja sabem que té la lactància materna.”

    L’estudi l’ha realitzat un equip investigador de l’Hospital Sant Joan de Déu Barcelona – Institut de Recerca Sant Joan de Déu, l’Institut de Recerca de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, l’Hospital Clínic/IDIBAPS, la Fundació NeNe, la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i el Centre de Recerca Biomèdica en Xarxa (CIBER) de Salut Mental. El projecte utilitza dades de l’Adolescent Brain Cognitive Development (ABCD) dataset, un estudi longitudinal a gran escala finançat pel National Institute of Health dels Estats Units.

  • Un estudi de Vall d’Hebron avala l’ús d’un nou fàrmac oral per a pacients amb càncer colorectal metastàtic refractari

    El càncer colorectal és el tercer càncer més diagnosticat i la segona causa principal de morts relacionades amb el càncer a tot el món. Aproximadament el 50% dels pacients amb càncer colorectal desenvoluparan metàstasi durant el curs de la malaltia i la taxa de supervivència general a 5 anys per a aquests pacients és del 15%. 

    Les opcions de tractament per als pacients que són intolerants o progressen als tractaments estàndard d’última línia que inclouen quimioteràpia i teràpia dirigida han mostrat beneficis a la supervivència general i la supervivència lliure de progressió, però estan associades a toxicitats que requereixen en molts casos reduccions de dosi. 

    «Així que les opcions de teràpia sistèmica efectiva per als pacients amb càncer colorectal metastàtic refractari són limitades» explica el Dr. Josep Tabernero, director del Vall d’Hebron Institut d’Oncologia (VHIO), cap del Servei Oncologia Mèdica de l’Hospital Universitari Vall d ‘Hebron i coautor sènior de l’article. «L’objectiu de l’estudi FRESCO-2 ha estat avaluar l’eficàcia i la seguretat de fruquintinib, un inhibidor oral altament selectiu i potent de VEGFR en aquesta població de pacients».

    Bloquejar la formació de nous vasos sanguinis per frenar el creixement del tumor

    Al càncer colorectal, el factor de creixement de l’endoteli vascular o VEGF juga un paper molt determinant en promoure l’angiogènesi o aparició de nous capil·lars. D’aquesta manera, el tumor aconsegueix els nutrients necessaris per continuar creixent. Per aquest motiu, en els darrers anys s’han desenvolupat diferents inhibidors dels receptors de VEGF o VEGFR. Bloquejant-los s’espera tallar aquesta via de creixement i així controlar o fins i tot arribar a reduir la mida del tumor.

    Fruquintinib és un nou fàrmac oral inhibidor de tirosina quinasa molt potent i altament selectiu que bloqueja els receptors 1, 2 i 3 de VEGF. Els resultats de l’estudi FRESCO van donar suport a l’aprovació del fàrmac a la Xina per tractar pacients amb càncer colorectal metastàtic molt pretractats. També van donar suport al desenvolupament d’un estudi internacional, l’estudi FRESCO-2, els resultats del qual es publiquen ara a la revista The Lancet ” afirma el Dr. Tabernero.
    A l’assaig es van incloure 686 pacients amb càncer de còlon metastàtic refractari de 124 centres de 14 països. A 461 pacients se’ls va tractar amb fruquintinib mentre que a la resta se’ls va subministrar placebo. Tots dos grups van rebre el millor tractament de suport.

    Els pacients inclosos a l’assaig havien rebut totes les teràpies citotòxiques i dirigides aprovades actualment i havien progressat o eren intolerants a la combinació trifluridine/tipiracil i/oa l’inhibidor de VEGFR regorafenib

    Millores significatives en supervivència general i supervivència lliure de progressió

    «Els resultats de l’estudi multiregional de fase 3 FRESCO-2 mostren millores estadísticament significatives en la supervivència general i la supervivència lliure de progressió en aquesta població de pacients amb càncer colorectal metastàtic refractari altament pretractats» afirma la Dra. Elena Élez, cap del Grup de Investigació en Càncer Colorectal del VHIO i oncòloga mèdica de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron que ha participat a l’estudi.

    El benefici de fruquintinib sobre el placebo es va evidenciar per la reducció del 34% a la variable estadística de risc de mort i la reducció del 68% a la de risc de progressió de la malaltia o mort. Als 6 mesos, el 24% dels pacients tractats amb fruquintinib estaven lliures de progressió, és a dir, el tumor no havia crescut, davant únicament de l’1% dels tractats amb placebo.

    Aquests beneficis de supervivència general i supervivència lliure de progressió es donen a gairebé tots els subgrups preespecificats, inclosos aquells amb factors de mal pronòstic. També es van observar millores amb fruquintinib independentment del tractament previ, inclòs el tractament amb trifluridine/tipiracil (més del 90% dels pacients) i/o regorafenib.

    “Aquests resultats són especialment rellevants atès que el 48% dels pacients havien rebut tractament previ amb regorafenib (inhibidor de VEGFR) i suggereixen que la inhibició de l’angiogènesi segueix sent un mecanisme important de control de la malaltia fins i tot a les darreres línies” explica la Dra. Élez. «La selectivitat més gran de fruquintinib en comparació amb altres teràpies anti-VEGF/VEGFR aprovades podria explicar el benefici d’eficàcia observat en pacients tractats amb fruquintinib, independentment de l’exposició prèvia a regorafenib» conclou .

    Ben tolerat per pacients molt pretractats

    Pel que fa a la seguretat, segons explica la Dra. Élez “fruquintinib va ​​ser ben tolerat en aquesta població de pacients fortament pretractats. Els pacients tractats amb fruquintinib van romandre en tractament gairebé el doble de temps que els que van rebre placebo (una mitjana de 3,1 mesos davant d’1,8 mesos), cosa que concorda amb l’eficàcia i la tolerabilitat favorables de fruquintinib” .

    Els esdeveniments adversos de grau 3 o superior van tenir lloc en el 63% dels pacients tractats amb fruquintinib enfront del 50% amb placebo, la majoria dels esdeveniments adversos, inclosos la hipertensió, l’astènia i la síndrome mà-peu, es poden manejar amb atenció de suport i modificació de la dosi. 

    En aquest sentit, es va produir una interrupció de la dosi al 47% dels pacients i reduccions de la dosi al 24%, “la qual cosa suposa una millora si ho comparem amb regorafenib i això és encoratjador, tenint en compte l’entorn de darrera línia d’aquests pacients” afegeix la Dra. Élez.

    Finalment, una proporció similar de pacients als grups de fruquintinib i placebo van interrompre el tractament a causa d’esdeveniments adversos (el 20% davant el 21%, respectivament).

    “En definitiva, els resultats de FRESCO-2 demostren l’eficàcia i la seguretat de fruquintinib en una àmplia població de pacients amb càncer colorectal metastàtic resistent a la quimioteràpia. I, juntament amb els resultats de l’estudi FRESCO realitzat a la Xina, donen suport al benefici clínic d’aquest nou fàrmac oral i el situen com una nova opció de tractament global per a aquests pacients, un cop sigui avaluat per les diferents autoritats reguladores i el reemborsament als sistemes de salut” afirma el Dr. Josep Tabernero.

  • Publicacions Científiques. Serietat i frau

    Una hipòtesi tan sols és científica si conté els elements que permetin rebutjar-la experimentalment, és a dir si és falsable tal i com ho va descriure el filòsof Karl Popper. El mètode científic es basa doncs en plantejar una hipòtesi, realitzar l’experimentació adequada per corroborar-la o rebutjar-la, i finalment publicar articles científics descrivint els mètodes utilitzats i els resultats obtinguts. Un exemple, l’any 1964 els físics Higgs i Englert van proposar l’existència d’una partícula subatòmica anomenada bosó de Higgs. Només molts anys després, els avenços científics i tecnològics van permetre fer un experiment, que l’any 1964 no era possible, per determinar si aquesta partícula existia o no. Va ser el quatre de juliol de 2012 que al CERN de Ginebra es va confirmar l’existència d’aquesta partícula amb una probabilitat superior al 99.99994%. Van caldre 48 anys des del plantejament de la hipòtesi teòrica fins la seva confirmació experimental. Higgs i Englert van rebre el Premi Nobel de Física l’any 2013. El plantejament de la hipòtesi, així com els experiments realitzats i els resultats obtinguts han donat lloc a nombrosos articles científics. Una part essencial del treball científic és doncs publicar, en forma d’articles, els resultats de les investigacions i descriure com s’han obtingut, per posar-los a l’abast de la comunitat científica.

    Abans de ser publicats, els articles s’envien a una revista que nomena un editor, que acostuma a ser un científic amb coneixements del tema. L’editor encarrega a un mínim de dos revisors (revisió per parells), també científics, que analitzin l’article, suggereixin canvis, nous experiments etc, i finalment decideixin si l’article reuneix les garanties per ser acceptat. Si no és així, l’article és rebutjat i la revista no el publica. A la majoria de revistes els revisors fan la seva tasca de forma altruista, és a dir, fan la revisió de l’article sense cobrar res, i sovint hi ha més d’una ronda de revisions. Un cop un article ha estat acceptat i publicat, queda a l’abast de la comunitat científica, que pot qüestionar els mètodes i resultats, i fins i tot repetir l’experimentació. Aquests controls de qualitat, són sovint força estrictes, però no són infal·libles. Algunes vegades s’ha publicat algun article que no hauria d’haver passat els controls de qualitat, com va passar durant la pandèmia de COVID on, degut a la urgència per tenir tractaments útils, revistes de gran prestigi van haver de retirar alguns articles que havien publicat per no presentar prou rigor científic.

    Aquesta introducció serveix per entendre com es fa ciència. Ara bé, cal també tenir present que els científics són persones que han de fer valer els seus coneixements per obtenir finançament per a les seves investigacions i per accedir a places de treball estables. Com es quantifica el “valor” d’un científic? Amb el seu currículum, on juguen un paper essencial els articles científics que ha publicat. Imaginem el cas de científics que volen concursar a places de professor universitari. A les nostres universitats, d’entre les diferents categories de professorat, n’hi ha quatre que podem considerar de “plantilla”, dues de professorat funcionari estatal (Titular d’Universitat i Catedràtic d’Universitat) i dues de professorat contractat (Professor Agregat i Catedràtic Contractat). Les persones que volen concursar a places de Titular d’Universitat o de Professor Agregat, han d’acreditar prèviament una sèrie de requisits mínims en recerca i docència, els primers a l’Agencia Nacional de Evaluación de la Calidad de la Acreditación (ANECA) i els segons a l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya (AQU). Els requisits són públics i contenen una part important dedicada a la recerca, en que s’estableix un nombre mínim de publicacions científiques amb una sèrie de requisits pel que fa a la seva qualitat i a l’ordre dels autors signants. Per les places de Catedràtic, els requisits són, lògicament, més exigents. Un cop s’ha obtingut l’acreditació, per guanyar una plaça de les descrites, l’investigador ha de presentar-se a unes oposicions i guanyar-les. Sense l’acreditació corresponent no és possible presentar-se a cap oposició.

    L’eina més utilitzada per avaluar la qualitat dels articles científics és el Factor d’Impacte (IF) de la revista on s’ha publicat l’article. L’IF és un valor publicat a Journal Citation Reports, que és una eina d’anàlisi de les revistes científiques que, mitjançant dades quantificables, permet determinar de forma sistemàtica i objectiva la importància de les revistes científiques per àrees temàtiques. L’IF d’una revista es calcula dividint el nombre de vegades que s’han citat articles d’aquesta revista en publicacions d’un any concret (p. ex. 2022), pel nombre d’articles publicats per la revista els dos anys anteriors (2020 i 2021). Això dona temps a que els articles de la revista siguin utilitzats com a bibliografia, és a dir citats, per altres investigadors. Com més gran sigui el nombre de cites, major és l’IF. Hi ha àrees temàtiques, per exemple relacionades amb salut, que solen tenir un elevat IF. Aquest, varia anualment i pot veure’s afectat per circumstàncies concretes. Per exemple, 6 revistes científiques de l’àmbit de la medicina que van publicar recerca sobre la COVID, van incrementar l’IF significativament. D’altres àrees temàtiques on investiguen menys científics i, per tant, no hi ha tantes revistes tenen habitualment menors IF, doncs el nombre de cites és menor. Això no implica que la recerca sigui de menor qualitat, i per tant, la utilització de l’IF com a factor de qualitat es sol referir a l’àrea temàtica on està inclosa la revista. Per avaluar la qualitat d’una revista en una àrea temàtica, s’estableix una classificació de les revistes de major a menor IF, i es divideix aquesta classificació en quatre parts iguals anomenades quartils (també s’utilitzen de vegades tercils enlloc de quartils). Si tenim 100 revistes en una àrea temàtica, les 25 de major IF estan en el primer quartil, les següents 25 pel que fa a l’IF estan al segon quartil i així successivament. Per tant, a part del nombre de publicacions, també es pot utilitzar la distribució de les publicacions d’un investigador en els diferents quartils com a eina per a avaluar la qualitat de la seva producció científica. El nombre i l’IF de les publicacions no són els únics elements utilitzats en l’avaluació de la qualitat científica d’un investigador, però sens dubte, fins ara, han jugat un paper primordial.

    Fins ara hem vist la part seriosa de la recerca científica, però, en els darrers anys la utilització amb fins comercials que alguns fan de les publicacions científiques està causant un greu perjudici a la credibilitat de la ciència.

    Abans de l’aparició d‘Internet, setmanalment es publicava (encara es publica online) una revista en paper anomenada Current Contents on hi havia, per revistes, el títol i autors dels articles científics. Si la temàtica d’un article semblava que podia interessar a un investigador, i la biblioteca d’una universitat o centre de recerca proper estaven subscrits a la revista, l’article es podia consultar. Si això no era possible, s’enviava una postal al primer autor de l’article per a que li enviés una còpia del mateix. Estava prohibit que els autors enviessin fotocòpies. De fet, la publicació dels articles era gratuïta pels autors i sols se’ls cobrava per les còpies de l’article que encarregaven per repartir entre els sol·licitants de l’article. Les editorials es mantenien per les subscripcions de les universitats i centres de recerca a les revistes que publicaven, i per les còpies que encarregaven els autors dels articles. En aquell temps les editorials tenien persones que maquetaven els articles i fins i tot els corregien gramaticalment. Amb la possibilitat de publicar revistes online, es va revolucionar aquest segment. Durant un temps les universitats i centres de recerca mantenien la subscripció a edicions en paper però, amb el temps, van arribar a acords amb les editorials per tenir únicament subscripcions online a lots de revistes. Durant els darrers 10-15 anys hi ha hagut una creixent pressió cap els investigadors per que els articles es publiquin “en obert”, és a dir, per que tothom, científic o no, hi tingui accés. La conseqüència ha estat que les editorials cobren per publicar els articles “en obert”, un import que sovint ronda els 2000 euros o més i que varia segons la revista, que ja no necessita maquetar (hi ha un format preestablert), ni correctors gramaticals, ni paper, ni impremta. Els investigadors han de pressupostar en els projectes de recerca una part no menyspreable de diners per publicar els articles de recerca.

    Aquesta mesura “democratitzadora” de la ciència presenta una cara més fosca, ha obert la veda al comerç amb les publicacions científiques amb resultats descoratjadors i de vegades fraudulents. Està explicat amb molts detalls en un excel·lent article de Manuel Ansede a El País. Segons es desprèn de l’article, en els darrers 7 anys s’ha disparat el nombre de megarrevistes (de 10 a 55) que publiquen milers d’articles l’any i ara abasten gairebé el 25% del total dels articles científics publicats. Cobrar per publicar, no imprimir, no maquetar ni corregir gramaticalment, un negoci rodó que ha despertat l’avarícia d’algunes editorials que publiquen aquestes megarrevistes, i que ja no tenen com a principal objectiu l’avenç científic, els interessa principalment guanyar diners. D’altra manera no s’entendria la dimissió d’editors d’alguna revista, en protesta per les pressions editorials per acceptar articles de dubtosa qualitat científica. No seria just que aquestes pràctiques poc ètiques d’alguns esquitxin a moltes editorials i revistes que realitzen la seva feina correctament, però calen accions decidides per posar límits a aquestes pràctiques fraudulentes, com ja ha començat a fer la Web of Science, que ha expulsat més de 80 revistes científiques de les seves bases de dades, d’entre elles 15 megarrevistes. Com reflecteix l’article d’Ansede abans mencionat, a les universitats espanyoles les publicacions en una d’aquestes editorials, que està a l’ull de l’huracà, han passat de ser el 0,9% del total d’articles científics el 2015 al 15% el 2021. Utilitzant aquestes eines fraudulentes, alguns “investigadors”, si se’ls pot anomenar així, han multiplicat el nombre de publicacions científiques de manera absolutament inversemblant, publicant un article científic gairebé cada dos dies, com si fos una columna d’opinió al diari. A aquest ambient, a sobre s’ha d’afegir que: 1.- l’Aràbia Saudí ha pagat a almenys 19 investigadors espanyols per declarar falsament que treballen en aquell país i aconseguir incrementar, de forma fraudulenta, el ranking de les seves universitats. Algun d’aquests investigadors ja ha abandonat els seu lloc de treball; 2.- empreses de l’Índia ofereixen a investigadors, previ pagament, ser autor d’articles preelaborats per l’empresa i 3.- s’han creat “granges de cites” que permeten a alguns investigadors escalar fraudulentament en els rankings de cites, cosa que també s’ha observat a determinades universitats, com algunes asiàtiques de segon ordre, que han desplaçat dels rankings de cites a universitats molt mes prestigioses.

    De ben segur les agències com l’ANECA i l’AQU, que acrediten els investigadors per a que es puguin presentar a unes oposicions a professorat de “plantilla” de la Universitat, hauran de modificar els criteris d’avaluació dels currículum per evitar el frau en les acreditacions, i hauran d’establir també criteris per guiar els tribunals que finalment atorguen aquestes places a les oposicions.

     

    Aquest article s’ha escrit de forma clàssica, sense utilitzar la IA.

  • Roba intel·ligent que millora la salut quan fem esport

    Com ens alimentem i ens hidratem quan fem esport estan molt implicats en el benefici resultant de la nostra activitat física. I com el nostre cor es comporta durant l’exposició de l’organisme a l’esforç de la pràctica esportiva és un dels indicadors fisiològics i bioquímics clau per confirmar  que salut i esport van de la mà en cada cas. Per això, ja fa temps que la investigació tecnològica aplicada a la salut treballa la inserció de sensors en els mateixos materials tèxtils que mesuren bioritmes com el batec del cor i indicadors fisiològics i bioquímics com la nutrició o el nivell d’hidratació. L’esport d’elit els té ja incorporats a la seva pràctica habitual, però encara no és tan fàcil que aquesta tecnologia arribi a tothom.

    No obstant, l’activitat física, com a recomanació de pràctica saludable, demana cada cop més que també els teixits intel·ligents que incorporen aquests controladors de salut siguin a l’abast de tothom, i a qualsevol edat. S’evitarien així molts dels efectes adversos  en pràctiques excessives o inadequades de l’activitat física.

    Tenint això en compte, un equip d’investigadors de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), liderat per Joan Melià Seguí, investigador del grup Wireless Networks (WINE), de l’Internet Interdisciplinary Institute (IN3), estudia la manera d’universalitzar i democratitzar el monitoratge de paràmetres de salut durant la pràctica d’activitat física. I ho fa, concretament, amb la vista posada en la hidratació i l’anàlisi de la suor.

    El projecte de recerca, batejat com a HydraSport, ha estat aprovat en la convocatòria del Ministeri de Cultura i Esport d’ajudes per a projectes de recerca en ciència i tecnologia aplicada a l’activitat física beneficiosa per la salut (AFBS) i la medicina esportiva. Rep per a la seva realització fons europeus del Pla de recuperació, transformació i resiliència Next Generation EU.

    Detectar la suor

    L’activitat física regular és fonamental per prevenir i manejar les cardiopaties, la diabetis de tipus 2 i el càncer. D’acord amb l’OMS, també contribueix a reduir els símptomes de la depressió i l’ansietat, disminuir la deterioració cognitiva, millorar la memòria i potenciar la salut cerebral. Tot i això, segons l’organització, una de cada quatre persones adultes i quatre de cada cinc adolescents a escala mundial no fan prou activitat física.

    «En determinats casos, com ara en persones d’edat avançada, persones amb malalties o en entorns amb climes adversos (per exemple, de molta calor), existeix una probabilitat més gran que l’activitat física pugui desenvolupar efectes negatius per a la salut, com la deshidratació», explica l’investigador Joan Melià Seguí, qui també és professor dels Estudis d’Informàtica, Multimèdia i Telecomunicació. Per això, amb l’objectiu de millorar les condicions per universalitzar la pràctica d’activitat física beneficiosa per a la salut, cal democratitzar el monitoratge de paràmetres bàsics com ara la hidratació.

    Segons el personal investigador, això implica aconseguir integrar en la roba d’ús diari una tecnologia de baix cost, flexible i sense bateries ni circuits complexos, que permeti un mesurament desatès i no invasiu de la salut. Amb aquest propòsit, l’equip de la UOC estudia les possibilitats d’integrar tecnologies d’identificació per radiofreqüència (RFID) en teixits intel·ligents que recaptin informació sobre la hidratació de la persona a  través de la seva suor.

    L’investigador Joan Melià explica que per monitorar la hidratació, de manera no invasiva i integrable en roba d’ús quotidià, necessiten complir diversos requisits. «En primer lloc, necessitem un fluid corporal ric en biomarcadors relacionats amb la hidratació, que es generi abastament durant l’activitat física i que entri fàcilment en contacte amb la roba. La suor conté potencialment gran quantitat d’informació rellevant, encara que tradicionalment hagi estat un recurs infrautilitzat per al control de la salut no invasiu.»

    Un altre dels requisits és trobar una tecnologia que permeti recaptar dades, però passi pràcticament desapercebuda per qui la porta. «Necessitem una tecnologia de dimensions reduïdes i de molt baix cost que permeti tant el mesurament per mitjà d’un sensor, com la comunicació de les dades mitjançant tecnologies compatibles amb la internet de les coses», afegeix l’investigador. «La RFID, en les seves diferents versions, és una tecnologia que pot funcionar sense bateria, ja que les etiquetes s’alimenten a partir de les ones de radiofreqüència de l’equip lector, i el disseny del qual permet fer mesuraments bàsics, a canvi d’un cost de producció molt baix.»

    Cap a una activitat física saludable per a tothom

    «L’objectiu principal és fomentar la pràctica d’activitat física beneficiosa per a la salut seguint les recomanacions de l’OMS i del tercer objectiu de desenvolupament sostenible de les Nacions Unides (garantir una vida sana i promoure el benestar per a totes les persones a totes les edats), mitjançant la democratització de roba intel·ligent que permeti un monitoratge bàsic de paràmetres de salut com ara l’estat d’hidratació», conclou l’investigador de la UOC.

    Aquest projecte de recerca es presenta com a «HydraSport: Disseny i integració de sensors passius de molt baix cost a la roba d’esport per a la monitorització de nivells d’hidratació» i aspira a generar contribucions positives tant en l’àmbit científic i industrial com per al conjunt de la societat. Desenvolupaments com ara el proposat pel personal investigador de la UOC poden millorar els sistemes de prevenció i diagnòstic primerenc centrats en la salut dels qui practiquen esport. Com que és una solució de baix cost i fàcilment integrable en els sistemes mèdics actuals, la barrera d’adopció seria baixa per a la indústria i podria ser un vehicle per democratitzar els avenços en salut digital a la societat.

    A més, el projecte busca demostrar la viabilitat d’integrar sensors passius de molt baix cost amb tecnologia RFID en materials tèxtils, la qual cosa permetria a la indústria desenvolupar peces de roba digitalitzades amb un ampli ventall d’aplicacions en l’esport i en la prevenció en salut. «Al projecte investigarem teixits i dissenys tecnològics apropiats», afegeix Joan Melià Seguí. L’investigador espera que “els resultats obrin la porta a futures col·laboracions amb altres investigadors i amb la indústria».

  • El Campus Clínic impulsa la participació activa de pacients i cuidadors, també en la recerca

    Aquests dies s’ha constituït al Campus Clínic el Comitè de Direcció per al seguiment de l’Observatori d’Experiència del Pacient. És un recurs pioner a l’Estat que té per objectiu incloure la perspectiva dels pacients i cuidadors en totes les activitats i iniciatives del Campus, siguin qüestions assistencials o projectes de recerca o docència.

    Tal com va dir en la primera reunió del comitè el director general de l’Hospital Clínic, el Dr. Josep M. Campistol, “el pacient està al centre de tota la nostra activitat i és la nostra raó de ser. Per aquest motiu, i per fer un Clínic més proper, la seva participació en el procés de presa de decisions a l’hospital és clau”.

    La recerca participativa és un dels propòsits de l’observatori, que busca fomentar la formació, la promoció del coneixement, el desenvolupament de treballs d’investigació en els quals hi intervinguin també pacients i cuidadors, així com la realització d’activitats de consultoria i col·laboració amb altres entitats. “És un projecte que està en construcció i que va iniciar el seu recorregut en el marc del pla estratègic de l’hospital. Amb aquesta iniciativa posem de manifest que el valor del que fem el determina qui rep el servei, és a dir els pacients, i això és un canvi molt significatiu”, va dir el director de l’Observatori, el Dr. Joan Escarrabill, que és responsable de l’Observatori d’Experiència del Pacient de l’Hospital Clínic Barcelona.

    L’observatori, que es va constituir fa un any, ja està treballant en la promoció de la participació en projectes de recerca i innovació, involucrant els pacients. També en l’experiència de pacient amb els estudiants de Medicina i Infermeria, i en promoure el retorn als pacients de totes les activitats que es realitzen al Campus Clínic en les tres vessants: assistència, recerca i docència.

    Col·laboració

    L’observatori de pacients del Campus Clínic vol ser un referent en l’avaluació de l’experiència dels mateixos pacients i la difusió i aplicació de bones pràctiques obtingudes a l’hospital, per innovar i millorar la prestació de serveis de salut, de manera oberta i col·laborativa. Es té la intenció de recollir experiències d’èxit d’altres institucions així com d’adquirir, desenvolupar i disseminar metodologies d’avaluació implementades per altres actors rellevants en el camp de l’experiència de pacient. I al mateix temps, aplicar de forma pràctica, metodologies per avaluar l’experiència de pacients de l’hospital.

    El Comitè de Direcció de l’Observatori, a part del seu director, el Dr. Joan Escarrabill, el formen  el Director General de l’hospital, Dr. Josep M. Campistol, el Director Mèdic, Dr. Antoni Castells, la Directora Infermera, Gemma Martínez. També en són part persones designades per la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la UB i del Centre d’Atenció Primària Barcelona Esquerra (CAPSBE), pacients i cuidadors experts de l’hospital i professionals de l’hospital de l’àmbit clínic i de suport administratiu.

    El referent centenari

    L’Hospital Clínic de Barcelona és un hospital públic universitari amb una història centenària. Amb una plantilla de 5.500 professionals, és un dels principals centres d’assistència mèdica d’Espanya i el primer en producció científica. Ofereix, a més d’assistència de qualitat, una investigació biomèdica del màxim nivell competitiu i una gran dedicació docent per formar professionals. Tot això amb l’objectiu d’oferir a la societat una medicina humanitzada d’avantguarda.

  • El Pediatric Cancer Center Barcelona de l’Hospital de Sant Joan de Déu lidera un assaig clínic de la teràpia CAR-T ARI en infants

    El sistema immunitari és el conjunt de mecanismes de defensa propis de l’organisme per a detectar allò que li és aliè, qualsevol element estrany que hi entri i no conegui, i destruir-lo. Així es combaten infeccions i altres malalties. En el cas del càncer, algunes cèl·lules aconsegueixen evitar la destrucció del sistema immunitari, esquivant o enganyant aquests ‘soldats del propi cos entrenats per a combatre-les com a amenaça’.

    Per enfortir o reeducar les cèl·lules immunitàries del sistema defensiu natural de l’organisme, fa anys que es treballa amb immunoteràpia, o teràpia biològica, tractaments inspirats i recolzats en el sistema immunitari. El CAR-T és un d’ells, una teràpia que capacita el sistema immunitari del pacient perquè pugui reconèixer, atacar i destruir les cèl·lules canceroses de manera dirigida. “Consisteix a realitzar al pacient una extracció de sang mitjançant afèresi –una tècnica que permet separar els components de la sang- per obtenir limfòcits T, un tipus de cèl·lules del seu sistema immunitari. Aquests limfòcits són modificats al laboratori mitjançant tècniques d’enginyeria genètica perquè expressin a la seva superfície un receptor que és capaç de reconèixer l’antigen tumoral que expressen les leucèmies i limfomes d’estirp B i d’aquesta manera, destruir específicament les cèl·lules cancerígenes”, expliquen des de l’Hospital de Sant Joan de Déu.

    L’Hospital Sant Joan de Déu Barcelona va ser un dels primers hospitals d’Europa que va començar a treballar amb les teràpies CAR-T en infants. L’any 2016 va ser l’únic hospital de l’Estat que va participar en un assaig clínic per estudiar la seguretat i efectivitat d’un CAR-T desenvolupat per la companyia Novartis. Aquesta teràpia va ser la primera indicada per a infants que va ser aprovada per l’Agència Europea del Medicament (EMA) i inclosa pel Ministeri de Sanitat en la seva cartera de serveis per al tractament de la leucèmia limfoblàstica aguda en segona recaiguda.

    Ara es fa un pas més iniciant un assaig clínic per avaluar en pacients pediàtrics l’eficàcia del CAR-T acadèmic ARI-0001. És un tractament que va ser aprovat l’any 2021 per l’Agència Espanyola del Medicament (AEMPS) en ús ja per exempció hospitalària per al tractament d’adults majors de 25 anys amb leucèmia limfoblàstica de tipus B, resistent als tractaments convencionals. Deu el seu nom -ARI- a la pacient que el va impulsar, a l’Hospital Clínic de Barcelona, i el va fer possible mitjançant una campanya de mecenatge.

    L’aprovació d’aquest CAR-T acadèmic va ser conseqüència dels bons resultats obtinguts en un primer assaig clínic amb ARI en infants i adults amb leucèmia limfoblàstica B fet a l’Hospital Sant Joan de Déu i l’Hospital Clínic conjuntament. Tot i que els resultats varen ser bons en pacients pediàtrics, només es va aprovar el seu ús en adults perquè al 2018 ja s’havia aprovat un CAR-T de la indústria farmacèutica (Kymriah) indicat per a pacients pediàtrics. Ara, s’ha obert l’assaig clínic amb CAR-T ARI  en  infants en fases menys avançades de la malaltia per mostrar si aquest tractament pot substituir d’altres associats a més riscos i efectes secundaris, com el trasplantament de medul·la òssia.

    Una trentena d’infants participants

    Una nena de 7 anys és la primera pacient pediàtrica que el rep. És un assaig clínic que lidera la responsable de la Unitat de Leucèmies i Limfomes del Pediatric Cancer Center Barcelona (PCCB) de l’Hospital Sant Joan de Déu, Susana Rives. Està previst que duri dos anys i que hi participin una trentena de pacients d’arreu de l’Estat.

    Amb el desenvolupament del CAR-T acadèmic ARI,  els investigadors esperen aconseguir una nova teràpia que permeti abordar la malaltia en la primera recaiguda.

    L’assaig clínic del CAR-T ARI per a pacients pediàtrics que s’ha iniciat ara s’emmarca dins del pla de recerca pediàtrica que l’Hospital Clínic i  l’SJD Pediatric Cancer Center de l´Hospital Sant Joan de Déu duen a terme amb l’objectiu de que el CAR-T sigui aprovat en el futur per l’Agència Europea del Medicament tant per a la seva administració a població adulta com infantil.

    CAR-T i  vacuna per al glioma difús del tronc cerebral

    Properament, els professionals del PCCB iniciaran també una recerca per estudiar l’eficàcia d’estendre el CAR-T, combinat amb una vacuna creada a partir de cèl·lules dendrítiques del pacient per al tractament del glioma difús del tronc cerebral o DIGP, un tumor cerebral pediàtric que actualment no té cura.

    Entre els anys 2016 i 2018, l’equip de recerca va desenvolupar i assajar una vacuna contra aquest tumor creada a partir de cèl·lules dendrítiques del pacient amb l’objectiu de capacitar el sistema immune per què ataqués les cèl·lules tumorals de manera dirigida. “Tot i que, amb la vacuna, vam aconseguir resposta del sistema immune, aquesta resposta no es va traduir en un augment significatiu de la supervivència dels pacients. Creiem, però, que el CAR-T pot intensificar la resposta i, per això, volem estudiar la tolerància i l’eficàcia d’una teràpia combinada”, explica Andrés Morales, director assistencial del PCCB.

    Sales blanques per al desenvolupament de teràpies avançades

    L’Hospital Sant Joan de Déu Barcelona està acabant d’habilitar al PCCB una plataforma de quatre sales blanques on es podran desenvolupar i produir teràpies avançades, un enfocament terapèutic innovador que implica l’ús de materials biològics o genèticament modificats per al tractament de les malalties. Gràcies a aquesta nova infraestructura l’Hospital podrà iniciar la producció de  la teràpia cel·lular CAR-T, i la investigació de nous tractaments, com una teràpia gènica per a Immunodeficiències primàries per a pacients pediàtrics que, en l’actualitat, no disposen d’un tractament eficaç.

    Aquestes sales estan concebudes i dissenyades per garantir un control ambiental extrem que garanteixi l’esterilitat i eviti qualsevol risc de contaminació microbiològica durant l’elaboració dels medicaments o teràpies avançades. Les sales compleixen amb els més alts estàndards de qualitat, com la industria farmacèutica, i comptarà amb la validació de l’Agencia Espanyola del Medicaments i Productes Sanitaris (AEMPS) per la producció d’aquestes teràpies. “Aquest fet és especialment rellevant, sobretot tenint en compte l’entorn on està situat, un hospital maternoinfatil com Sant Joan de Déu i un centre monogràfic de càncer pediàtric on s’atenen un gran nombre d’infants amb malalties minoritàries. Ens permet avançar en el model traslacional de Sant Joan de Déu que busca aplicar el més aviat possible els resultats de la investigació a la pràctica clínica”, indica Alessandra Magnani, responsable de la Plataforma de Teràpies Avançades i Immunoteràpia de l’Hospital Sant Joan de Déu.

    Les sales blanques formen part del projecte Pediatric Infrastructures for Viral Therapy (PIVIT), coordinat per Manel Juan, investigador principal, cap del Servei d’Immunologia de l’Hospital Clínic i responsable de la plataforma conjunta HSJD-HCB. Aquest projecte està cofinançat pel Departament de Recerca i Universitats de la Generalitat de Catalunya i dotaran a l’Hospital, PCCB i l’Institut de Recerca Sant Joan de Déu d’unes instal·lacions que permetran desenvolupar recerca i innovació d’excel·lència amb els més alts estàndards de qualitat.

  • Una investigació busca afectats recents de Covid persistent

    S’estima que fins a un 10% dels pacients de Covid19 són persistents. Els seus símptomes poden estar presents durant més de sis mesos i, actualment, no existeix cap tractament per a ells. La dispnea, o dificultat respiratòria, és una de les manifestacions més freqüents i invalidants de la Covid-19 persistent. Amb el projecte de recerca E-SPERANZA, impulsat per la Unitat de Suport a la Recerca Metropolitana Sud juntament amb la Unitat d’Estudis del Medicament l’IDIAP Jordi Gol, es vol caracteritzar la Covid-19 persistent i comprovar l’efectivitat d’un fàrmac per alleugerir els símptomes de les persones amb la malaltia.

    Per això fan falta més persones que continuïn amb problemes respiratoris més d’un mes després d’haver-se infectat amb la Covid-19 i, com a requisit per participar en l’estudi, han d’haver-se contagiat al llarg de l’últim any. Trobar aquestes persones és clau per poder assolir els objectius del projecte.

    L’estudi va iniciar-se el setembre de 2021 i consta de dues parts. La primera és l’assaig clínic doble-cec aleatoritzat, un mètode en el qual ni metge ni pacient saben si s’està prenent el medicament o el placebo. D’aquest manera, s’avalua l’eficàcia del fàrmac Montelukast en la simptomatologia lleu de pacients amb el coronavirus persistent. El Montelukast és un medicament que ja es comercialitza per a l’asma i es vol comprovar si és beneficiós en la reducció de la inflamació que produeix la infecció per SARS-CoV-2.

    La segona part de l’estudi té com a objectiu conèixer més profundament les característiques clíniques i biològiques de les persones amb Covid-19 persistent. Per fer-ho, s’analitzaran mostres de sang i femta d’un subgrup de persones que participen a l’assaig clínic i així es determinarà l’efecte de la malaltia sobre el sistema immunològic, la flora intestinal i com es relaciona amb la gravetat de Covid-19 persistent. Aquesta part es realitza en col·laboració amb els Serveis de Pneumologia, Microbiologia i Immunologia de l’Hospital Universitari de Bellvitge i el Servei de Pneumologia de l’Hospital de Viladecans. Les persones interessades poden contactar amb la Unitat de Suport a la Recerca Metropolitana Sud fins el 15 de juny, al telèfon 93 857 55 45.

  • “Per aprendre cal establir relacions de significat amb allò que ja sabem”

    “No sabem tot el que cal saber ni de bon tros, però hem començat a establir les bases de què significa aprendre per al cervell”, es llegeix a les primeres pàgines del llibre 10 idees clau: neurociència i educació. Aportacions per a l’aula . En aquesta obra del 2018 s’apunta que l’educació és “amplíssima”, ja que s’exercita tant dins de les aules com fora i que les emocions exerceixen una influència particular en cada etapa del desenvolupament d’una persona.

    Marta Portero Tresserra, coautora d’aquest llibre, és doctora en neurociències, investigadora al Grup de Neurobiologia de l’Aprenentatge i la Memòria de l’Institut de Neurociències de la Universitat Autònoma de Barcelona. Portero destaca que el seu treball consisteix a intentar traslladar les troballes de la neurociència i de la psicologia a l’educació, per ajudar els docents a prendre decisions fonamentades. Amb ella dialoguem sobre el que ja es pot donar per après a les neurociències.

    En el vostre treball d’enllaç entre la ciència i els educadors, què haurien de comprendre els docents sobre nens, adolescents o universitaris, per arribar millor als alumnes?

    Aquí, el procés a destacar és consolidar la memòria. Les persones aprenem connectant els nous aprenentatges amb allò que ja sabem. D’aquí ve la importància que el docent sàpiga quin és el coneixement previ que tenim sobre allò que ens està ensenyant i que contribueixi a establir relacions de significat entre el coneixement nou i el que l’alumne ja té a llarg termini en la seva memòria. Que el mestre ajudi l’alumne a fer aquestes connexions amb tasques específiques és molt rellevant perquè és així com un saber es consolida a llarg termini.

    Per exemple, si vull que aprenguis sobre una part del cervell que s’anomena hipocamp, com a docent he d’intentar facilitar aquesta relació de significat i parlar-te, per exemple, de l’Alzheimer, que ja tens emmagatzemat. Doncs, et dic, doncs, que amb aquesta malaltia la part del cervell que primer comença a neurodegenerar és l’hipocamp. Aquesta connexió pot ser fonamental.

    La neuroplasticitat té a veure amb els canvis estructurals, bioquímics i funcionals dels circuits del cervell en base a les experiències que vivim ia les nostres conductes

    Com s’enfilen els mecanismes d’aprenentatge i memòria al cervell?

    Tenim molts sistemes daprenentatge i memòria diferents. En funció del sistema d’aprenentatge i memòria que estiguem analitzant hi ha uns circuits cerebrals o altres que hi intervenen.

    Si organitzem la memòria, podem diferenciar la memòria sensorial de la de treball o de llarg termini, cadascuna amb els seus circuits neuronals. Però, a més, dins de cadascun d’aquests circuits, com ara el de la memòria a llarg termini, tenim estructures que estan darrere de l’aprenentatge o actuant per a la memòria del tipus explícit (amb dos subtipus) i d’altres que sostenen la del tipus implícit, on hi ha vuit sistemes diferents.

    Com es traslladen les troballes de la neurociència i la psicologia a l’educació?

    Quan em pregunten què puc fer, la resposta és una altra pregunta: de quina mena d’aprenentatge parlem?

    Perquè això depèn de la disciplina: si parlem de tocar el piano o aprendre ciències i fins i tot de recordar una vivència, per exemple, i també del nivell (o la pràctica) del que aprèn. Cada sistema daprenentatge i memòria té circuits neuronals específics. Per tant, aprenem de manera diferent en cada cas.

    A totes les persones s’activa la mateixa arquitectura cerebral per a una activitat determinada?

    És molt semblant. Per exemple, per aprendre a tocar el piano, la diferència ve donada pel fet que tinguis experiència com a intèrpret o siguis novell. Això és crucial. En un novell s’activen estructures diferents que en un expert en un instrument. És a dir, que s’activen diferents circuits segons el nivell d’  expertise de cada persona. La pràctica i l’entrenament faran que es vagin enfortint i creixent les connexions cerebrals dels circuits de la música. Això és el que podem veure en un cervell i de la mateixa manera passa amb tots els aprenentatges.

    En donar definicions —o explicacions sobre un concepte— és una cosa en què puntuem al nivell més alt a la vida al voltant dels 50-60 anys

    Aleshores, l’esforç cognitiu és diferent i també les emocions (la por, l’estrès) davant d’una experiència nova?

    Això és el que s’anomenen processos de neuroplasticitat. La plasticitat cerebral (i neuronal) té a veure amb els canvis estructurals, bioquímics i funcionals dels circuits del cervell en base a les experiències que vivim ia les nostres conductes. El nostre cervell canvia i, especialment, les connexions entre neurones es modifiquen sobre la base de l’experiència, que fa que tinguem més connexions, més eficients i més ràpides.

    Precisament, per la importància de l’experiència en les connexions neuronals, es parla de la revolució dels sèniors , com opera el pas del temps en les funcions cognitives?

    Hi ha algunes funcions cognitives que augmenten amb l’edat, efectivament, i d’altres que semblen disminuir. Per exemple, a donar definicions —o explicacions sobre un concepte— és una cosa en què puntuem al nivell més alt a la vida al voltant dels 50-60 anys. I, en canvi, hi ha tasques de memòries de treball i de processament de la informació (retenir molts números, per exemple) en què puntuem més alt al voltant dels 20 anys.

    Pel que fa a les llengües estrangeres, quant influeixen la nostra oïda i la formació de l’aparell fonador en qüestions com ara pronunciar paraules d’un idioma nou?

    En el cas dels idiomes passem per períodes de sensibilitat en allò que seria la identificació de sons . Per començar, poder identificar tots els sons de tots els idiomes del món, el que seria el llenguatge universal, només ho podem fer durant els dos primers anys de vida (per això la llengua materna). Només de nadons estem preparats per discriminar tots els sons existents. A partir d’aquell moment, hi haurà alguns fonemes que ja no podem diferenciar i anirem perdent aquesta habilitat al llarg de tota la infància. És una incapacitat per a la discriminació fonètica que patim els adults, si no hem estat exposats prèviament a un idioma.

    L’especialització de les neurones en determinats números és un fenomen que s’anomena nombrositat. Sembla que a l’hora de néixer ja tenim circuits cerebrals amb certes capacitats numèriques

    És important, doncs, que els professors d’idiomes comprenguin quins són els límits d’aprenentatge dels infants i els adolescents.

    A partir de l’idioma a què t’exposes, el que parlen els teus pares, i fins als 6 o 7 anys estem en un bon moment per aprendre idiomes d’una manera òptima. A partir dels 7 anys i durant la resta de la vida, és clar que podem aprendre un idioma nou, fins i tot amb 80 o 100 anys, encara que canviï l’esforç cognitiu. Als 5 anys, els nens ho fan sense esforç.

    Sabem que hi ha neurones especialitzades en nombres determinats, per exemple, en el tres o en el deu, potser un avantatge evolutiu davant dels depredadors, és això la nombrositat?

    Sí, l’especialització de les neurones en determinats números és un fenomen que es diu nombrositat. Sembla que a l’hora de néixer ja tenim circuits cerebrals amb certes capacitats numèriques. De manera innata, fem diferències de quantitats, perquè hi ha un cert coneixement matemàtic d’estimacions. Són com a mecanismes precursors de la capacitat matemàtica i del càlcul. Després aquests coneixements van canviant quan fem tasques d’àlgebra i càlculs, ja que s’activen altres estructures. A les matemàtiques parlaríem del lòbul parietal, el lòbul temporal i també l’escorça prefrontal, que allotgen els circuits que participen en àlgebra, matemàtiques i geometria.

    Per això els danys cognitius que poden aparèixer després d’un cop o un succés traumàtic…

    En funció de la part de l’escorça que es faci malbé, s’explicaran les lesions a nivell funcional que la persona tindrà. Sabem, per exemple, que el lòbul temporal de l’hemisferi esquerre és un lòbul que participa en la comprensió del llenguatge i ens podem quedar amb alteracions del llenguatge. Si el dany afecta el lòbul parietal, els dèficits tenen a veure amb el càlcul i els processos atencionals.

    També es parla d’una comprensió de certes estructures geomètriques com una cosa intuïtiva i innata, ja que en alguns pobles aïllats poden comprendre conceptes geomètrics a partir de la percepció de punts, línies, triangles…

    Sí, sembla que els conceptes geomètrics tenen un component molt innat a la nostra espècie. Això s’ha investigat amb tests en nens o en diferents cultures, i té a veure amb la capacitat de percebre estructures geomètriques de manera natural. Se les anomena intuïcions geomètriques.

    El que anomenem neurociència no és només la investigació on hi ha un bioquímic i una molècula que s’allibera. Això per a l’educador té poca rellevància: aquí la investigació necessària parteix de la psicologia cognitiva i de la psicobiologia

    Què diria davant de l’afirmació “no som només cervell”?

    La comunitat científica sosté que això implica parlar del que anomenem ‘ment’, que equivaldria a separar la ment i la nostra consciència subjectiva (sobre nosaltres mateixos i el nostre voltant) del que serien el cervell, les hormones, o sigui, el cos . Des de la ciència sabem que la ment i la consciència sorgeixen de lactivitat del cervell. De fet, la nostra consciència subjectiva és conseqüència i fruit de l’activitat cerebral, que rep informació de l’entorn i del cos. Amb això, genera la nostra consciència, els nostres pensaments, les nostres emocions i determina i decideix les nostres conductes.

    Finalment, en educació, com poden contribuir a un mateix objectiu la psicologia i la psicopedagogia amb la neurociència?

    De fet, el que anomenem neurociència no és només la investigació on hi ha bioquímics i una molècula que s’allibera. Això per a l’educador té poca rellevància. Aquí la investigació necessària parteix de la psicologia cognitiva i de la psicobiologia, per tal que els que ensenyen comprenguin els processos psicològics bàsics per afavorir els aprenentatges. La psicobiologia és la que dóna la base fisiològica d’aquests processos d’aprenentatge, de les emocions, de l’escriptura, de l’estrès, de la vigília, fins i tot de les diferents fases del son i dels somnis mateixos.

     

    Article traduit d’ Agencia SINC

  • Prova pilot de suport a pacients crònics a través de la tecnologia

    La dispersió territorial de centres sanitaris i la manca de professionals de la salut en diferents àrees del territori planteja la necessitat de crear i coordinar alternatives que garanteixin l’atenció, malgrat la distància dels pacients. A la comarca del Bages varen pensar que la tecnologia podria ajudar a fer-ho i, aprofitant la convocatòria de projectes d’especialització i competitivitat territorial (PECT) de l’any 2019, diverses entitats es van unir per treballar junts en una eina que faciliti l’atenció dels pacients malgrat el context. Els PECT són iniciatives impulsades pels agents del territori i liderades per les entitats públiques locals de Catalunya (ajuntaments, consells comarcals i diputacions provincials), que articulen projectes amb operacions i actuacions per a la transformació econòmica del territori, i que tenen un fort component d’innovació.

    La comarca del Bages és una de les comarques de Catalunya amb més alt índex d’envelliment i, per tant, també registra un important nombre de persones amb patologies cròniques. I, tal com explica la cap de la Unitat de Recerca i Innovació de la Fundació Althaia, Gemma Cuberas, “cal tenir en compte que una persona amb patologies cròniques fa un ús més elevat dels recursos del sistema sanitari, ja sigui a l’atenció primària, l’especialitzada i el sociosanitari”. Abordar, doncs, el repte de millorar l’atenció de persones amb patologies cròniques a la comarca del Bages va ser el punt de partida, com afegeix Cuberas, per les seves molt avantatjoses característiques per a propiciar un bon acompanyament de projectes centrats en la innovació en salut i garantir el seu èxit i aplicació a d’altres territoris.

    L’Ajuntament de Manresa, Sant Andreu Salut, la Fundació Althaia, Eurecat, l’Institut Català de la Salut (ICS) —a través de l’Institut Universitari d’Investigació en Atenció Primària Jordi Gol (IdiapJGol)— la Fundació Universitària del Bages (FUB) i la Fundació Ampans van començar a treballar diferents projectes en el marc dels PECT. I, en concret la Fundació Althaia i Eurecat varen apostar per crear una eina de suport a pacients crònics. “És una aplicació de medicina personalitzada en la qual el pacient visualitza les activitats de seguiment a realitzar de manera molt senzilla, i que han estat encomanades i supervisades per l’equip clínic a través l’aplicació web de la plataforma. El sistema és capaç, no només de monitorar l’adherència dels usuaris al tractament a través de qüestionaris, sinó també de tenir en compte variables de seguiment basades en informació recollida per sistemes de dispositius electrònics portables”. Ho explica el director de la Unitat de Salut Digital d’Eurecat, David Marí, que detalla també que “els professionals sanitaris disposen d’una aplicació web pròpia per avaluar, prescriure i fer el seguiment dels pacients de manera integrada al sistema d’informació clínica hospitalària. I, d’altra banda, aquesta plataforma usa la tecnologia d’una plataforma que realitza recomanacions personalitzades a partir d’un sistema avançat de suggeriments basat en Intel·ligència Artificial (IA), que analitza de manera continua les dades dels usuaris per a poder oferir recomanacions a mida a través de l’app i així empoderar el pacient per tenir cura de la seva salut”.

    Premisses

    Els promotors de la iniciativa partien de la hipòtesi que l’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació (TICs) podrien contribuir a promoure una millor relació entre el pacient i els professionals, així com a una major coordinació entre professionals. Tenien molt en compte que, “si bé és cert que el contacte amb el pacient constitueix la base de l’acte assistencial (tant del metge com de la infermera) i, per tant, és insubstituïble en les fases més agudes de la malaltia, també és cert que alguns pacients (i els seus cuidadors), correctament diagnosticats poden mantenir-se estables des de la seva llar gràcies a l’ús de les TICS. Amb tot aquest marc, es va plantejar un projecte que donés resposta al repte detectat i que al mateix moment estigués lligat al creixement econòmic del territori basat en l’expertesa de les entitats participants”, argumenta Gemma Cuberas.

    Salut mental i cardiologia varen ser els dos àmbits triats per a definir els camps d’interacció de l’aplicació amb els pacients, amb la idea de poder-ho fer en un futur amb altres especialitats medico-sanitàries. Segons explica la psicòloga, sotsdirectora de la Càtedra de Salut Mental de la Universitat de Vic (UVIC-UCC) i Althaia, Gemma Prat, van estar uns tres mesos treballant conjuntament amb el centre tecnològic Eurecat especificant el que necessitaven. “Els desenvolupadors de l’aplicació, informàtics, van tenir en compte dades obtingudes de persones ateses pels equips de salut mental, més els nostres criteris”, afirma Prat.

    Dues finalitats importants són les que persegueix l’aplicació, en el cas de pacients amb problemes de salut mental d’alta gravetat, persones amb trastorn sever amb comorbiditat, que són malalties cròniques i complexes. Per una banda, el maneig de la simptomatologia, la integració del seu tractament en la seva vida diària. Això s’acompanya ajudant-lo a gestionar la medicació, recordant-li les visites mèdiques, preguntant o demanant.-li que puntuï com se sent. I l’altra finalitat és aprofitar el contacte amb el pacient a través de l’app per englobar tot el referent a la seva salut global. Com explica la psicòloga Gemma Prat, “en el cas que la persona que monitorem també tingui una patologia més orgànica, com hipertensió, diabetis, que es porta des d’Atenció Primària, també ens coordinem amb els seus referents allà que, gràcies a la mateixa aplicació, podran controlar si el pacient camina o la dieta que fa. Al mateix temps, també se li recorden al pacient altres visites que té anotades a la seva agenda”. L’aplicació porta incorporada una polsera que mesura el moviment i la son, si es descansa o no, conté moltes variables que poden ajudar la persona. I, segons les respostes, es poden generar alarmes que reben els professionals sanitaris.

    La investigació sobre la usabilitat de l’eina, si és fàcil, si agrada, si funciona bé, és el que ara mateix s’està provant. Es va començar a fer servir el mes de setembre passat i fins al proper setembre no s’espera tenir resultats. Les dues hipòtesis per esbrinar la validesa de l’app són: Si és possible utilitzar una eina digital de monitorització de pacients crònics que es pugui aplicar a diferents casos d’ús (en aquest primer cas, en salut mental severa i rehabilitació cardíaca). I si els pacients tenen un coneixement suficient de la tecnologia per estendre l’abast dels serveis clínics a l’àmbit domiciliari.

    El més innovador, segons explica la Gemma Prat, és que l’aplicació incorpora un sistema automàtic de resposta a preguntes personalitzades i fa suggeriments. “Per exemple, si li dic que estic trista o tinc l’ànim baixa, em recomana accions que m’anirà bé fer. També, fent determinades consultes, l’aplicació enllaça amb pàgines contrastades amb evidència científica. Tot això és el que ara estem provant”. Ho fan, de moment, amb una quinzena de pacients de salut mental, amb idea d’arribar a la trentena. L’aplicació està pensada per a poblacions molt específiques, com són, en el cas de la salut mental, pacients que conviuen amb l’esquizofrènia, o la bipolaritat i sempre en coordinació amb l’Atenció Primària per valorar altres patologies que puguin tenir també.

    En el cas de la rehabilitació cardíaca, Althaia ja compta amb un programa molt treballat, per exemple en casos d’atac de cor. A l’hospital expliquen al pacient i cuidadors com fer la rehabilitació, la fisioteràpia respiratòria, quins esports i amb quina intensitat realitzar, i se’n fa el seguiment. És un àmbit en el qual s’ha fet ja molta recerca. Ara bé, fora de l’hospital, un cop el pacient ja és a casa i se li fa el seguiment des de Primària, és on amb aquesta aplicació es vol mirar d’aconseguir més adherència als tractaments, el maneig de la pròpia malaltia per part del mateix pacient.

    En aquesta primera fase, doncs, s’acabaran de detectar codificacions a fer i també la satisfacció i observacions dels usuaris, tant pacients, com dels professionals sanitaris. En una segona fase, es valorarà l’eficàcia de l’eina. Mitjançant un assaig clínic, s’avaluarà l’adherència a la intervenció, així com els resultats pel que fa al manteniment de l’estat de salut dels usuaris i possible reducció de complicacions associades a descompensacions. A partir de la configuració de dos grups d’estudi, els que tindran l’aplicació i els que no, es calcularà l’estadística de cada dada a valorar. “Si veiem que funciona, es posarà a disposició de les persones en la pràctica clínica diària”, apunta Gemma Prat. Tot això ha de passar prèviament l’aprovació del corresponent comitè d’ètica, que avalua que el projecte assegurant que compleix els requeriments ètics, metodològics i legals necessaris.

    Com exposa la cap de la Unitat de Recerca i Innovació d’Althaia, creuen que “l’eina pot contribuir en el canvi de paradigma de l’atenció al pacient, ajudant a fer passos endavant en la transformació del nostre sistema de salut cap a una atenció més integrada i continuada”. I sempre precisant que “l’atenció no presencial no ha de substituir la presencial, sinó que ha de reforçar el seguiment i potenciar la proximitat entre pacient i professional a través de les noves tecnologies. Eines com la nostra han d’ajudar a empoderar i corresponsabilitzar el pacient en el seu procés de salut”.

    No és la primera experiència d’innovació tecnològica en mans d’Althaia. Cuberas explica que des de fa anys, la Fundació Althaia de Manresa fa una aposta decidida per l’ús de les noves tecnologies que permetin apropar institució, professionals i pacients. La institució va ser pionera amb la creació de l’app Pukono, adreçada a pacients amb patologies nefrològiques. Per altra banda, fa 6 anys que vam posar en funcionament una aplicació per a ús general que facilita informació sobre diferents malalties als usuaris, permet consultar i gestionar consultes i proves, així com fer seguiment de les intervencions quirúrgiques de familiars amb l’objectiu de connectar la tasca dels professionals amb la ciutadania.

    Pressupost per a l’actual projecte

    Segons puntualitza la responsable de la Unitat de Recerca i Innovació d’Althaia, Gemma Cuberas, el projecte compta amb finançament provinent de la convocatòria de projectes d’especialització i competitivitat territorial (PECT). En aquesta convocatòria s’ha concedit un import de 2.762.752 euros i una subvenció d’1.381.376 euros, procedent de la Generalitat de Catalunya. Amb el nom de PECT Bages, ha estat impulsat per un partenariat de set entitats sòcies —que són les que reben finançament per executar accions concretes—, més quatre entitats col·laboradores, que donen suport a la proposta. Les entitats sòcies són l’Ajuntament de Manresa, Sant Andreu Salut, la Fundació Althaia, Eurecat, l’Institut Català de la Salut (ICS) —a través de l’Institut Universitari d’Investigació en Atenció Primària Jordi Gol— la Fundació Universitària del Bages (FUB) i la Fundació Ampans. Hi col·laboren el Consell Comarcal del Bages, la Unió Consorci Formació, l’Associació Catalana d’Entitats de Base Associativa i la Fundació TIC Salut Social.

    Amb el paraigües del PECT Bages, doncs, aquestes entitats estan desenvolupant diferents actuacions amb l’objectiu de millorar la qualitat de vida i afavorir la inclusió social de les persones amb dependència i malalties cròniques d’aquesta comarca de la Catalunya Central.

  • Restaurar assaigs: sobre la visibilització i la reanàlisi de les dades de la investigació clínica

    Els assaigs clínics aleatoritzats es consideren el patró or o de referència a la investigació clínica. Això és així perquè, si han estat ben dissenyats, executats i comunicats els resultats, aquests estudis aporten les evidències més fiables sobre els efectes dels tractaments. El que passa és que no és or tot el que llueix com a assaig clínic. A més de deficiències en el disseny i l’execució, són freqüents dos greus problemes en la comunicació de resultats: l’alteració de dades i l’ocultació.

    L’ocultació de les troballes d’un assaig potser és el problema més conegut. Són milers els assajos realitzats els resultats dels quals no es coneixen perquè encara no han estat publicats (alguns ni tan sols van ser registrats). Aquest biaix de publicació no suposa només una alteració del coneixement, en la mesura que les dades ocultes alteren la síntesi de l’evidència. A més, implica la presa de decisions equivocades i la duplicació d’estudis innecessària.

    Algunes organitzacions internacionals, en particular All Trials i Transparidem, porten anys advocant perquè tots els assajos realitzats s’acabin publicant, i evitar així els perjudicis que l’evidència esbiaixada per aquest problema causa als pacients. Gràcies a l’afany d’aquestes organitzacions i a la creixent conscienciació de promotors i investigadors, s’han fet alguns passos en els darrers anys, però queda molt camí per recórrer per a la visibilització de tots els assajos.

    L’alteració dels resultats de la investigació clínica és un problema tant o més preocupant. Com passa amb l’ocultació d’assajos clínics, la tergiversació dels seus resultats també condueix a conclusions errònies que poden implicar distorsions en la presa de decisions sobre tractaments i danys evitables als pacients. Tot i això, la detecció d’aquestes manipulacions sol ser més difícil de descobrir i solucionar, ja que generalment obliga a revisar l’extensa documentació d’un assaig i realitzar-ne les dades.

    La reanàlisi o la restauració de les dades d’un assaig és un procediment encara poc freqüent i relativament nou. Està promogut principalment per la iniciativa internacional RIAT (Restoring Invisible and Abandoned Trials), que ha desenvolupat una metodologia per ajudar els investigadors de tot el món a restaurar assajos clínics quan hi ha sospites de discrepàncies entre les dades publicades i les presentades a les autoritats reguladores, no s’ha informat d’alguns danys associats al tractament, o hi ha diferències ben explicades entre el protocol de l’assaig i la publicació final, entre altres possibles alteracions.

    La iniciativa RIAT ha contribuït a restaurar alguns assajos grans i ben coneguts, com l’estudi FOURIER sobre el hipolipemiant evolocumab, publicat al New England Journal of Medicine el 2017. La restauració recent d’aquest assaig, realitzada amb la col·laboració d’investigadors del Servei Navarrès de Salut i publicada a la revista BMJ Open el desembre de 2022, ha mostrat discrepàncies en les causes de mort difoses al NEJM i les recollides a l’informe final de l’assaig (Clinical Study Report o CSR) presentat a les autoritats reguladores. Per això, encara que la restauració encara és parcial, els seus autors aconsellen prudència en la prescripció d’aquest medicament.

    Restaurar un assaig és una tasca generalment laboriosa, incerta i poc atractiva per a molts investigadors. Per fomentar-la, la iniciativa RIAT ha llançat una campanya de notificació i publicació a revistes acadèmiques de «cartes d’expressió de preocupació”(Expression of Concern) sobre deficiències en assaigs clínics. Aquestes cartes són només el primer pas per corregir errors en assaigs concrets, però podrien augmentar la conscienciació sobre un greu problema que tot just comença a ser conegut i abordat.