Blog

  • L’atenció primària, desbordada: «Aquesta situació no l’hem vist en cap altra onada»

    El creixement exponencial de casos de Covid entre la població jove ha tensat greument l’atenció primària, que ja fa temps que es troba en una situació crítica per la falta de recursos humans i materials. «Aquesta situació no l’hem vist en cap altra onada», explica Núria Villanueva, adjunta d’infermeria del CAP Raval Nord. «En qüestió de cinc dies hi ha hagut un creixement espectacular dels casos de Covid. Estem col·lapsats», diu.

    I és que les xifres, a hores d’ara, són força preocupants. Segons les dades del Departament de Salut, els casos actius a Catalunya el passat 2 de juliol eren un total de 24.965, mentre fa dues setmanes eren tan sols de 6.694. Això es tradueix en una incidència els darrers 14 dies de 207,25 per cada 100.000 habitants i una Rt de 2,99. Aquesta última setmana s’han notificat 12.573 nous positius de Covid a tota Catalunya i el risc de rebrot s’ha situat en 978 punts, quan fa tres setmanes (la setmana del 9 al 15 de juny) estava en 83. De moment, la pujada de casos no sembla incidir de manera rellevant en el nombre d’ingressats als hospitals i UCI, sobretot per l’esforç fet en la vacunació i el ritme continuat i accelerat que aquesta està portant.

    Tot apunta que la variant índia, l’anomenada delta, altament contagiosa, acompanyada de l’eliminació de les restriccions a l’oci nocturn i de l’excés de confiança de la població, estan darrere d’aquest rebrot, que afecta majoritàriament a persones joves i que ha portat a parlar d’una cinquena onada. «Es tracta de gent jove, la majoria no vacunada, amb una simptomatologia molt lleu. La variant delta dona molta mucositat, cefalees i, a vegades, febre. Són símptomes semblants al refredat, més que no pas a la grip», explica José Carlos Montemayor, infermer del CAP Manso-Poble Sec, que afegeix que aquesta nova onada els ha agafat per sorpresa, «perquè ha vingut molt de cop».

    Aquesta onada ha agafat als CAP quan tot just començaven a recuperar les visites presencials. «Ens ha atrapat quan començàvem a reprendre la presencialitat i els controls que havíem hagut de deixar de banda amb la pandèmia. De moment intentarem aguantar, però arriba un moment que tampoc ho podem fer tot: estem vacunant, fent diagnòstics i seguiment dels casos, alhora que intentem recuperar la presencialitat i atendre a tota la població crònica. Costa molt mantenir tota aquesta activitat», assenyala Villanueva.

    Aquesta darrera setmana, el percentatge de positivitat entre el total de persones testades als centres d’atenció primària s’ha situat entre un 20 i un 50%, una xifra mai assolida fins al moment. «La situació actual és un autèntic tsunami. És la tempesta perfecta», explica Antoni Sisó, president de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) i metge de família del CAP Les Corts. «Tenim unes dades que no paren d’augmentar i que han provocat situacions molt límit en alguns centres d’atenció primària. Dilluns passat, per exemple, al CAP on treballo es va produir un fet bastant singular: ens vam quedar sense test d’antígens davant l’enorme volum de gent que venia amb símptomes respiratoris», explica.

    Segons apunta l’adjunta d’infermeria del CAP Raval Nord, salut pública també està col·lapsada per l’augment exponencial dels casos, fet que ha provocat un retard en el seguiment i traçabilitat dels contactes de Covid positius. Villanueva defensa que treure aquesta tasca a l’atenció primària va ser un error, ja que els gestors Covid ja estaven integrats als equips d’atenció primària, els circuits estaven ben muntats i s’havia guanyat en eficiència i dinamisme. El mateix opina Antoni Sisó, qui assenyala que el rastreig i traçabilitat de contactes forma part de la funció comunitària de l’atenció primària. «Nosaltres coneixem el pacient i el seu entorn, de manera que estem en la millor posició per dur a terme aquesta tasca», diu.

    El percentatge de positivitat entre el total de persones testades als centres d’atenció primària s’ha situat entre un 20 i un 50% | Pol Rius

    La vacuna i el seu efecte en el relaxament de la població

    Davant la nova onada de la Covid, Sisó considera que caldria fer una passa enrere en la desescalada, recuperant les mascaretes als espais exteriors i tornant a tancar l’oci nocturn. «És el conseqüent i el més adequat. L’obertura ha dut a un relaxament general. La gent ha cregut que la pandèmia ja s’havia acabat, quan no és ni de bon tros així», remarca el president de la CAMFiC, que emfatitza en el fet que la immunitat de ramat encara no ha arribat i que no podem donar per controlada la situació.

    Amb dades del 2 de juliol, 3.063.751 de catalans i catalanes ja estan vacunats amb la pauta completa, el que representa un 45,9% de la població de més de 16 anys. En les franges de majors de 70 anys està vacunada amb la pauta completa més d’un 90% de la població. En la franja entre els 60 i 69 anys, tenen la pauta completa aproximadament un 50% dels ciutadans, mentre que en la franja inferior, de 50 a 59 anys, el percentatge puja al 70%. Això és a causa del fet que a les persones d’entre 60 i 69 anys se’ls va administrar, majoritàriament, la vacuna d’AstraZeneca, i molts ciutadans d’aquesta franja d’edat encara estant pendents de la segona dosi per completar la pauta. És per aquest motiu que el conseller de Salut, Josep Maria Argimon, va anunciar fa pocs dies l’avançament de la segona dosi d’AstraZeneca 8 setmanes després de rebre la primera -en lloc de 12 setmanes-, alhora que anunciava també l’obertura de la vacunació per a majors de 16 anys.

    Malgrat que s’hagi obert la vacunació a aquesta última franja d’edat, que és la que està protagonitzant l’actual repunt de casos, els professionals sanitaris assenyalen que no es pot fiar tot a la vacunació. «Amb una sola dosi comencem a generar immunitat a partir de les dues setmanes, i quan arriba una major protecció és uns dies després de la segona dosi. Hi ha la sensació que quan et vacunes de la primera dosi ja et pots relaxar, però no és així», emfatitza José Carlos Montemayor, infermer del CAP Manso.

    | Pol Rius

    A la primària falten mans i recursos

    Els professionals de l’atenció primària fa molts mesos que exerceixen una important tasca de contenció de la pandèmia alhora que continuen assistint a la població crònica i vulnerable dels barris que atenen. La gran càrrega de feina, especialment amb l’acceleració de la campanya de la vacunació, ha fet que moltes infermeres hagin de doblar. «L’única manera de sortir d’aquesta situació és vacunant. Som les que som i, per tant, estem tirant endavant a base que el personal dobli, però estem totes molt cansades», explica Villanueva.

    Per això, defensa que s’ha de reforçar la primària sigui com sigui, perquè «està demostrat que tenir una atenció primària forta repercuteix en la qualitat de vida i de salut dels pacients i redueix la mortalitat». En aquest sentit, reivindica un 25% del pressupost de Salut dedicat a l’atenció primària i la contractació de més personal. «Però no de manera provisional, sinó de forma estructural. Necessitem més professionals per poder garantir una atenció de qualitat», puntualitza.

    En la mateixa línia s’expressa Antoni Sisó, qui defensa que cal enfortir l’atenció primària amb els recursos humans de sempre, és a dir, metges i metgesses, infermers i infermeres i administratius. «Cal un pla d’enfortiment dels recursos humans, per exemple, posant més places MIR de medicina de família, congelant places MIR d’altres especialitats que ja assoleixen els estàndards europeus, que no és el cas de la medicina familiar», assenyala. També defensa que es destini un 25% del pressupost de Salut a l’atenció primària, però sense «trampes». «El pressupost per l’atenció primària ha d’anar només a l’atenció primària. Altres dispositius com centres de salut mental o centres de salut sexual i reproductiva no són atenció primària», remarca.

    Tot just la setmana passada, el passat 1 de juliol, més d’un centenar d’entitats es van manifestar en diversos CAP de Catalunya, en una mobilització descentralitzada convocada per Marea Blanca de Catalunya, per «aturar la degradació progressiva de l’atenció primària i comunitària» i exigir la reobertura dels CAP i consultoris locals tancats amb l’inici de la pandèmia.

    D’entre les seves reivindicacions, exigien la recuperació de la metgessa i infermera de referència dels pacients, ja que, segons explicaven les entitats convocants, «l’atenció primària és beneficiosa quan és accessible i longitudinal, realitzada per una mateixa professional amb la qual es creen vincles de confiança». A més, els convocants de la mobilització van reclamar que es faci un redimensionament dels Equips d’Atenció Primària en funció de la població a atendre, garantint unes condicions laborals dignes per a tots els treballadors i treballadores de la sanitat.

  • El Col·legi de Biòlegs de Catalunya exigeix la regulació de la Biologia Sanitària

    El Col·legi de Biòlegs de Catalunya exigeix al Ministeri de Sanitat la regulació dels biòlegs com a professió sanitària, que des de fa anys està regulada en diversos països europeus. A la sanitat catalana hi ha uns 2.500 biòlegs, contractats com a titulats superiors en institucions privades i públiques, i que treballen a l’àmbit clínic, però on no se’ls considera professionals sanitaris.

    El degà del Col·legi de Biòlegs de Catalunya, Lluís Tort, defensa que «sense els biòlegs, el sistema sanitari es quedaria sense moltes especialitats», com la Genètica Clínica i la Reproducció Assistida, on el 98% dels especialistes són biòlegs. «En aquestes disciplines els biòlegs haurien d’estar en situació d’igualtat a la resta dels professionals (metges, farmacèutics, infermers, psicòlegs) que sí que tenen reconeguda la seva funció sanitària», denuncia Tort.

    Actualment, són considerats professionals sanitaris només els qui hagin obtingut el títol d’especialista en les especialitats de laboratori d’Anàlisis Clíniques, Microbiologia i Parasitologia, Bioquímica Clínica, Immunologia, Radiofarmàcia i Radiofísica Hospitalària, però no en moltes d’altres on els professionals de la biologia duen a terme activitats assistencials, analítiques, docents i investigadores.

    Fa anys que el Col·legi mantén una interlocució amb els diferents membres del Ministeri que han anat passant pel govern, però de moment encara no han obtingut un compromís ferm en regular els biòlegs com a professió sanitària. «Com que hi ha canvis de govern constants, hem de reiniciar la interlocució. Amb el ministre Illa havíem arribat a un principi d’acord per tirar-ho endavant, però l’equip dirigit per Carolina Darias, inicialment, s’ha mostrat reticent», explica Tort.

    El degà del Col·legi de Biòlegs de Catalunya, Lluís Tort, denuncia que «la posició del Ministeri pot desembocar en situacions d’abandonament i indefensió per als pacients, ja que sense la necessària regulació, els actes professionals realitzats per biòlegs poden quedar fora de la cobertura de les assegurances de responsabilitat que han de tenir els hospitals». Recentment, però, sembla que el Ministeri ha reconsiderat la seva posició, i el Col·legi espera que reprengui el seu compromís aviat.

    Una tasca desconeguda

    Segons Tort, hi ha un gran desconeixement de la tasca que fan els biòlegs en la sanitat, «ja que la seva figura professional continua sense gaudir a Espanya d’un reconeixement legal específic», denuncia Tort. I és que els biòlegs també juguen un paper clau, per exemple, en la lluita la Covid-19.

    «El desenvolupament de les vacunes, la realització de proves diagnòstiques i anàlisis, la labor dels equips de recerca i dels especialistes en virologia, que han estat en primera línia, és només part d’un treball tan important com poc reconegut», sosté Tort.

    Avui dia, gairebé totes les especialitats mèdiques se secunden d’una manera o altra en la genètica i en la biologia molecular per als seus diagnòstics. En aquest sentit, la seqüenciació del coronavirus ha servit per a millorar les tècniques de diagnòstic, indagar en possibles tractaments, observar el comportament de les diferents soques i desenvolupar vacunes en temps rècord.

    Una altra tasca en la qual intervenen els biòlegs és, per exemple, en el tractament del càncer, on és imprescindible diagnosticar els tipus tumorals amb tècniques de biologia molecular per a optimitzar els resultats. També en la reproducció humana, on els biòlegs són majoritaris, i on el control biològic té cada dia més importància a causa dels canvis en els hàbits de vida.

    També hi ha biòlegs en àrees com l’Anatomia Patològica, la Dietètica i la Nutrició o les Malalties infeccioses. En sectors com la Salut Pública, trobem especialistes en sanitat ambiental i seguretat alimentària, que participen en el desenvolupament de controls i protocols per a menjadors de col·legis, hostaleria o restauració, en les anàlisis d’aigües residuals per a la detecció de patògens o en els protocols per a la desinfecció.

  • El 30% d’infeccions per SARS-CoV-2 a la primera onada a Espanya van ser asimptomàtiques

    Una investigació publicada a la revista Journal of Clinical Epidemiology per científics de l’Institut de Salut Carlos III (ISCIII) mostra les combinacions de símptomes més freqüents en les persones que es van infectar per SARS-CoV-2 a la primera ona epidèmica a Espanya, i analitza quines característiques tenien els que van passar la infecció de forma asimptomàtica.

    A més, els autors han desenvolupat un model predictiu de el risc d’infecció per SARS-CoV-2 basat en símptomes, que pot facilitar la detecció de casos en població general en moments i zones amb circulació activa de virus. Aquest treball es basa en la informació de l’estudi nacional de seroprevalença ENE-COVID que va coordinar l’any passat el ISCIII, i que va comptar amb la participació de més de 61.000 persones.

    Les infeccions asimptomàtiques van ser més freqüents en nens i joves (45%), seguits de les persones de més edat (36%).

    Els resultats assenyalen que gairebé el 30% de les infeccions per SARS-CoV-2 a Espanya durant la primera onada de la pandèmia van ser asimptomàtiques, i que van ser més freqüents en àrees en què la circulació de virus era menor. Homes, persones joves, gent gran i fumadors van mostrar més infeccions asimptomàtiques que la resta de la població infectada.

    L’estudi se centra inicialment en les gairebé 3.000 persones infectades entre els més de 61.000 participants de l’estudi ENE-COVID. A més de proporcionar xifres de prevalença d’infecció segons les característiques dels participants (per exemple, segons el seu índex de massa corporal o presència de malalties cròniques com càncer o patologia cardiovascular), els investigadors van prestar una especial atenció a la presència o no de símptomes.

    Un 28,7% de les infeccions van ser asimptomàtiques, amb una proporció una mica més gran en homes (32%) que en dones (26%). Les infeccions asimptomàtiques van ser més freqüents en les províncies menys afectades per la pandèmia (40%) i entre els infectats sense contacte amb casos coneguts (41%). Per grups d’edat, l’absència de símptomes és més freqüent en nens i joves (45%), seguits de les persones de més edat (36%).

    Un dels problemes de l’estudi de la covid-19 és la poca especificitat dels seus símptomes (mal de cap, febre, tos, diarrea …), que poden ser degut a moltes altres causes. Al ENE-COVID prop de 17.000 persones van tenir símptomes que podrien ser compatibles amb la infecció per SARS-CoV-2, però l’estudi va mostrar que només un 10% d’ells tenien anticossos enfront de virus. Per això, en la segona part de l’article els investigadors han descrit les combinacions de símptomes més habituals entre les persones que sí tenen anticossos.

    Model predictiu basat en símptomes puntuables

    Els experts van comparar a persones simptomàtiques amb i sense anticossos per desenvolupar un model de puntuacions capaç de predir la presència d’infecció per coronavirus, basat en els símptomes més associats a malaltia d’acord amb les dades de l’estudi de seroprevalença: 1 punt per la presència de cansament sever; 1 punt per l’absència de mal de coll; 2 punts per la presència de febre, i 5 punts a la pèrdua sobtada de l’olfacte i / o de l’gust (anòsmia / agèusia).

    El model permet detectar més de l’70% dels casos d’covid-19 entre persones simptomàtiques amb una especificitat superior al 70%.

    Amb aquest senzill sistema de puntuació, el model permet detectar (quan aquesta puntuació és igual o superior a 3) més del 70% dels casos d’covid-19 entre persones simptomàtiques amb una especificitat superior a l’70%. Els autors assenyalen que aquesta eina pot ser especialment útil en entorns comunitaris i en atenció primària.

    Les autors principals de la feina són Beatriz Pérez Gómez, Roberto Pastor Barriuso i Marina Pollán, de el Centre Nacional d’Epidemiologia (CNE) de l’ISCIII. Entre els signants hi ha més investigadors del CNE, científics de el Centre Nacional de Microbiologia (CNM), de l’CIBER d’Epidemiologia i Salut Pública (CIBERESP) i tècnics de l’Ministeri de Sanitat, a més d’investigadors col·laboradors de totes les comunitats autònomes, tots ells com a part de l’anomenat Grup d’Estudi GEN-COVID.

    Referència:

    Beatriz Pérez-Gómez et al. «GEN-COVID Nationwide serosurvey served to characterize asymptomatic Infections and to develop a Symptom-based risk score to PREDICT COVID-19». Journal of Clinical Epidemiology (2021).

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC

  • ‘Sí o sí atenció primària’: Mobilitzacions arreu de Catalunya per evitar el desmantellament del primer nivell assistencial

    Més d’un centenar d’entitats, entre moviments socials i veïnals, col·lectius de professionals de l’àmbit sanitari i forces polítiques, han impulsat més d’una quarantena de concentracions durant el dia d’avui arreu de Catalunya davant de diversos centres d’atenció primària. La convocatòria respon a una crida de la Marea Blanca de Catalunya, en el marc de la campanya ‘Ara més que mai sanitat pública, sí o sí Atenció Primària’ per «aturar la degradació progressiva de l’atenció primària i comunitària» i exigir la reobertura dels CAP i consultoris locals tancats amb l’inici de la pandèmia de la Covid-19.

    «Entenem amb caràcter urgent i prioritari l’atenció primària com a servei imprescindible per a la població i per al sosteniment i permanència d’un sistema sanitari públic, universal i de qualitat, i per això reclamem una atenció primària que garanteixi els atributs que li donen sentit i la participació efectiva de la població en les decisions de política sanitària en tots els nivells i instàncies», han comunicat els convocants de la jornada. Les mobilitzacions estan repartides arreu del territori des de les 10:30 fins a les 20 hores, tant a grans ciutats com Barcelona (amb accions a diferents barris), Tarragona, Girona, L’Hospitalet de Llobregat, Sabadell, Terrassa, Badalona o Mataró fins a localitats com Masquefa, Polinyà o Abrera.

    La jornada s’ha engegat amb una roda de premsa convocada a les 9:30 h davant del Departament de Salut amb representants dels diferents moviments socials i veïnals i forces polítiques i sindicals adherides a la convocatòria, on han intervingut, entre altres, la diputada Jéssica Albiach, d’En Comú Podem, i Eulàlia Reguant, de la CUP. Albiach ha destacat la necessitat de recuperar la longitudinalitat i els valors propis de l’atenció primària i de millorar les condicions laborals dels seus treballadors i treballadores. «Si alguna cosa ha demostrat la pandèmia és que tenim uns professionals de primera, que han de ser ben tractats», ha assenyalat la diputada. Per la seva banda, Eulàlia Reguant ha defensat un sistema sanitari 100% públic i l’augment del pressupost destinat a l’atenció primària. «Esperem que la jornada d’avui sigui l’inici del camí per assolir un sistema sanitari totalment públic, primarista i que posi la vida de les veïnes al centre», ha dit Reguant.

    A la roda de premsa han intervingut la diputada Jéssica Albiach, d’En Comú Podem, i Eulàlia Reguant, de la CUP. | Èlia Pons

    Segons explica Marea Blanca, el sistema sanitari i els seus professionals han fet un esforç «enorme» per atendre les noves necessitats que s’han presentat arran de la pandèmia de la Covid-19, però a canvi de deixar de banda moltes altres necessitats que tenia el sistema. «Partíem d’un sistema debilitat per un baix finançament públic que la dinàmica de mercantilització que les polítiques capitalistes d’austeritat dels últims anys imposen sistemàticament», assenyalen, alhora que remarquen que la part del sistema que més ha patit les conseqüències de la pandèmia ha estat l’atenció primària, que també és el sector que ha patit més retallades durant els darrers anys.

    Antoni Barbarà, de Marea Blanca, ha assenyalat en roda de premsa que la jornada és «l’inici d’una revolta. «Tornem als carrers, que és el nostre lloc habitual de presència i lluita com a moviment social. Estem més juntes que mai, perquè la ciutadania tenim dret a posar-nos dempeus, i no pararem fins a guanyar aquesta batalla», ha dit Barbarà.

    Marea Blanca remarca que l’atenció primària no és una prioritat per als governs ni per als diferents grups de poder que operen en la sanitat, perquè genera «poc negoci». «Les mesures que ha posat en marxa el Departament de Salut han estat bàsicament de contractació de personal administratiu per a tasques Covid i, en lloc de restablir el funcionament dels CAP i consultoris i reforçar-los per assumir noves funcions, s’han obert altres dispositius, com centres de vacunació, o s’han dedicat recursos a altres línies de serveis externalitzats, com el 061 i el SEM», denuncia la plataforma en defensa de la sanitat pública.

    A més, l’organització denuncia que el tancament de CAP i consultoris locals, alguns dels quals encara continuen tancats, té «greus repercussions pel que fa a l’accés de la població a aquests serveis sanitaris bàsics, en especial per a les persones grans i amb més problemes de salut». L’entitat sosté que molts centres continuen amb poques visites presencials i que les demores per a les proves i exploracions, així com per a les consultes als hospitals, s’han allargat «de manera inacceptable». «Tot això repercuteix en un empitjorament de la qualitat de l’atenció i dels problemes de salut», remarquen.

    A les mobilitzacions s’hi van sumar entitats com el Fòrum Català de l’Atenció Primària (FoCAP) o Rebel·lió Atenció Primària | Cap de la Sagrera(19h) / Pol Rius

    A les mobilitzacions s’hi han sumat entitats com el Fòrum Català de l’Atenció Primària (FoCAP) o Rebel·lió Atenció Primària, que han remarcat el patiment dels i les professionals de la salut durant la pandèmia per no tenir les condicions adequades per donar l’atenció que «saben i poden donar». «Anys de retallades, que no han revertit els últims governs de la Generalitat, amb un pressupost molt insuficient i unes plantilles minvades i maltractades, van deixar als CAP sense capacitat de resposta», assenyalen des de Rebel·lió Atenció Primària. «Com a resultat de l’augment de demanda assistencial per la pandèmia, les baixes per malaltia i l’estrès sotmès als i les professionals d’AP, aquesta no compta amb els mitjans necessaris per a reprendre la seva activitat prepandèmia en condicions de donar una assistència digna», afegeixen.

    Maria José Fernández de Sanmamed, del FoCAP, ha assenyalat que l’atenció primària de qualitat és aquella que «és accessible, que atén ràpid a la ciutadania i on són els mateixos referents qui ens visiten sempre». «Desgraciadament, l’atenció és molt hospitalocèntrica i medicalitzada, i la Covid-19 ens ha agafat en un moment on l’atenció primària estava profundament debilitada, a causa de les retallades. O aconseguim el 25% del pressupost destinat a l’atenció primària, o la primària caurà i, si cau la primària, cau el sistema sanitari públic», ha argumentat.

    Les reivindicacions

    Marea Blanca i les entitats signants del manifest de la jornada reclamen la reobertura de tots els CAP i consultoris locals i la recuperació de les visites presencials, evitant la bretxa digital que expulsa la gent gran del sistema. També exigeixen la recuperació de la metgessa i infermera de referència dels pacients, ja que, segons expliquen, «l’atenció primària és beneficiosa quan és accessible i longitudinal, realitzada per una mateixa professional amb la qual es creen vincles de confiança». Així mateix, destaquen que aquesta professional de referència ha de poder decidir si es fa un ingrés hospitalari o sociosanitari, prioritzar una exploració o una visita d’especialitat.

    A més, els convocants de la mobilització exigeixen que un 25% del pressupost de Salut es destini a l’atenció primària, que es dugui a terme una millora dels equipaments tecnològics, en molts casos obsolets, i que es faci un redimensionament dels Equips d’Atenció Primària en funció de la població a atendre, garantint unes condicions laborals dignes per a tots els treballadors i treballadores de la sanitat.

    Proposen també posar en marxa Consells de Participació en cada Àrea Bàsica de Salut amb representació de pacients i ciutadania com a instrument per millorar la transparència, la qualitat dels serveis i la gestió dels centres. Així mateix, les entitats convocants remarquen la importància d’impulsar programes d’atenció comunitària per a un enfocament global dels problemes de salut, incidint en els determinants socials de la salut.

  • La Marea Blanca avui

    Aquesta és una història recent dels moviments socials en defensa de la Salut i del Sistema Sanitari Públic de Catalunya. Moviments inspirats en la moguda del 15-M i en resposta a les retallades, la corrupció i les privatitzacions que deriven en la crisi profunda del Sistema Públic de Salut a partir del 2010.

    Els antecedents de la Marea Blanca van ser la constitució el 2011 (fa 10 anys) de la Plataforma pel Dret a la Salut (PDS) i Dempeus per la Salut Pública (febrer 2009). Aquests antecedents tenen tres etapes temporals: la primera, de denúncia i protesta de la situació sanitària, amb tres manifestos i vàries manifestacions (contra l’Euro per recepta, com a exemple). La segona etapa, fruit de l’assemblea anomenada ‘Sedeta 1’, una etapa de múltiples protestes i accions, radicalització i extensió a tot Catalunya contra actuacions i retallades. Destaquen importants manifestacions a Lleida contra l’intent d’un Consorci amb l’ICS, a Mataró per l’hospital, a Barcelona, al SAP Muntanya, cadenes humanes i ocupacions a l’Hospital Vall d’Hebron, l’Hospital del Mar, el Clínic, manifestacions contra la venda de dades sanitàries (projecte VISC+), l’impuls de la revista Cafè amb Llet, i altres. Finalment, la tercera etapa, l’assemblea de la Sedeta 2, «De la protesta a la proposta», on es va definint el programa cap a un autèntic Servei Nacional de Salut.

    I d’aquí neix la Marea Blanca de Catalunya. Es constitueix el 28 de febrer de 2015 en una assemblea amb 300 assistents representant a 60 entitats, organitzada pel Parlament Ciutadà, al Paranimf de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, amb l’aprovació del Decàleg del Sistema de Salut Públic que volem i defensem per Catalunya.

    Aquesta lluita per la salut, pels drets de la ciutadania i la defensa dels serveis públics i el bé comú, ha seguit aquests anys amb diverses intensitats i s’ha globalitzat al territori. Marea Blanca ja és un referent a Catalunya de lluita social, coordinada en l’àmbit de l’estat (com altres Marees).

    En aquests moments, amb un nou govern (en Salut més professional i tècnic) i una nova «etapa» política a Catalunya, sortint, esperem, d’una etapa dura de crisi sanitària, social, econòmica i política, pensem, ara més que mai, amb la importància de la Salut de la comunitat i la qualitat dels Serveis de Salut públics com a garantia d’equitat, juntament amb la lluita i les polítiques per reduir les desigualtats econòmiques, socials i culturals. Marea Blanca segueix amb la idea de lluitar per aquests objectius. Si no ho fan ells, ho farem nosaltres. Ara ens hem posat al CAP la defensa i la qualitat de l’Atenció Primària, les Cures, la Salut Mental, la Salut Pública (sembla que la pandèmia ens l’ha descobert), els drets de les professionals i treballadores del Sistema i la Participació ciutadana.

    Així ha estat possible tornar a convocar les mobilitzacions per tot Catalunya per la campanya per la salut ‘Ara més que mai sanitat pública, sí o sí Atenció Primària’. L’objectiu de la campanya, que compta amb un manifest de reivindicacions urgents que han signat més de 100 entitats, és aturar la degradació progressiva de l’Atenció Primària i Comunitària i començar a millorar-la. Nosaltres seguim, amb la determinació i l’esperança de millora.

  • Salut obre la vacunació als majors de 16 anys

    Des d’aquest mateix dimecres totes les persones majors de 16 anys ja poden demanar hora per vacunar-se contra la Covid. Ho han anunciat en roda de premsa el conseller de Salut, Josep Maria Argimon, i la secretària de Salut Pública, Carme Cabezas.

    La vacunació d’aquest grup d’edat començarà a partir del 6 de juliol, però Argimon ha explicat que probablement els propers dies les franjes horàries estaran plenes i caldrà esperar uns dies per a vacunar-se. Tot i això, ha remarcat la importància de demanar cita com abans millor. El conseller de Salut també ha fet una crida a vacunar-se a la població que encara no ho fet.

    Així mateix, Argimon ha anunciat que la segona dosi d’AstraZeneca, que s’administra a les persones de 60 a 69 anys,  s’avança a les 8 setmanes per tal d’accelerar la vacunació en aquest grup d’edat.

    Pel que fa a la situació epidemiològica, Salut ha notificat 2.146 contagis en les últimes vint-i-quatre hores i el percentatge de proves PCR i TAR (test d’antígens ràpids) positives ja ha superat el 6%. Una situació que Argimon ha qualificat de «preocupant», ja que s’encadenen més de deu dies consecutius d’empitjorament de les dades.

    «Estem en forma d’onada», ha explicat el conseller. «Hi ha una diferència clau respecte a les onades anteriors, que és el fet que afecta persones per sota de 50 anys i no està tenint afectació en els hospitals», ha afegit. Sí que afecta, però, l’activitat als centres d’atenció primària, on la pressió asssitencial va en agument. «El personal dels CAP està molt tensionat», ha assenyalat Argimon.

  • La història demostra que les epidèmies accentuen les desigualtats

    Al maig de 2021, la viròloga Angela Rasmussen va sostenir que «si els últims 18 mesos han demostrat alguna cosa és que faríem bé en recordar les lliçons de les pandèmies passades en tractar de prevenir les futures», el que implica sortir enfortits d’aquesta crisi.

    Els testimonis de passades epidèmies poden ajudar-nos. Encara que no ofereixen respostes definitives sobre el que cal fer, ens adverteixen que l’augment de les desigualtats és inevitable després d’una pandèmia i, si es volen evitar, cal actuar amb diligència.

    Pensem en la gran plaga de Londres de 1665. Quan va començar a remetre, el funcionari naval Samuel Pepys va assenyalar que la seva riquesa s’havia triplicat amb escreix aquell any, tot i els terribles moments que molts estaven vivint.

    Tot i així, ha lamentat la despesa que va suposar abandonar Londres per evitar els contagis. Pepys havia hagut de finançar l’allotjament de la seva esposa i de les criades en Woolwich i el seu propi i el dels seus empleats a Greenwich. La seva experiència contrasta amb la dels londinencs que van perdre els seus mitjans de vida, i els 100.000 que van morir.

    Avui podem veure com les mateixes desigualtats socials i econòmiques s’accentuen. Els directius d’Amazon Jeff Bezos i de Tesla Elon Musk han augmentat el seu patrimoni net en milers de milions de dòlars durant la pandèmia, mentre que molts dels seus empleats s’han enfrontat als riscos del coronavirus en el lloc de treball a canvi d’una escassa remuneració.

    De la mateixa manera, durant i després del brot de grip de 1918 -en el qual s’estima que es va infectar un terç de la població mundial i van morir al voltant de 50 milions de persones – els proveïdors de medicaments van tractar d’obtenir beneficis. Als països occidentals, això va venir acompanyat de compres, marcades pel pànic, de quinina i altres productes per tractar i evitar la grip.

    Avui també hi ha controvèrsia sobre com les nacions riques fan apilament de vacunes i prometedors tractaments potencials. Tot i que COVAX es va crear per distribuir les vacunes de forma equitativa, el repartiment està sent molt favorable als països rics. Estem reproduint els errors del passat.

    La caritat també augmenta

    En aquest tipus de crisi, al costat de la cobdícia i la desigualtat també hi ha la possibilitat de realitzar actes de caritat. En Diario del año de la peste de Daniel Defoe -un relat fictici de la gran pesta, publicat molts anys després, en 1722, i escrit amb la veu d’algú que va viure l’esdeveniment- el narrador, HF, comenta:

    La misèria dels pobres la vaig presenciar moltes vegades, i de vegades també l’ajuda caritativa que algunes persones piadoses els donaven diàriament, enviant-los ajuda i subministraments tant d’aliments com de medicaments i altres ajuts, segons el que necessitaven

    HF assenyala que ciutadans particulars enviaven fons a l’alcalde perquè els distribuís entre els necessitats, mentre que seguien repartint «vastes sumes» de manera directa.

    Segons els relats reals de la pandèmia de grip de 1918, en aquesta crisi també es van produir molts actes de caritat. A la pandèmia actual també s’han produït aquests actes de bondat, amb un augment de les donacions benèfiques i dels projectes de suport als necessitats. A tot el món, les donacions s’han tornat més locals i expansives, i l’ajuda mútua -la pràctica d’ajudar els altres en un esperit de solidaritat i reciprocitat- està augmentant.

    No obstant això, aquestes pràctiques corren el risc de desaparèixer després de la crisi actual. Després de la «grip espanyola» de 1918, Estats Units va oblidar ràpidament la malaltia que havia matat a uns 675.000 dels seus conciutadans. El període d’auge econòmic conegut com els bojos anys 20 va esborrar els records. Existeixen poques petjades d’allò.

    La novel·la curta de Katherine Porter de 1939 Cavall pàl·lid, genet pàl·lid és una excepció. S’hi descriu l’experiència de Miranda durant l’epidèmia de 1918, que malalta i delira de grip, però es recupera. No obstant això, descobreix que el genet pàl·lid, o la mort, s’ha portat al seu amor, el soldat Adam, que probablement va emmalaltir per tenir cura d’ella. És un recordatori que el trauma de les pandèmies és profundament personal i no s’ha d’oblidar.

    Les desigualtats persisteixen

    Ara que les economies comencen a recuperar-se i s’espera que hi hagi creixement, hem de recordar tant el patiment individual com la commoció social que ha causat la pandèmia, i utilitzar-lo per prendre millors decisions sobre com avançar. La història suggereix que les desigualtats recents reapareixeran tret que ens esforcem a combatre-les.

    Pensem, per exemple, en una mena de desigualtat fruit de les pandèmies que porta molt temps de resoldre: que les dones i els nens es veuen especialment afectats. El narrador de Defoe, HF, considera que el fet que les dones pobres haguessin de donar a llum soles durant la pesta, sense llevadora ni veïns que les ajudessin, és un dels casos més «deplorables de tota la calamitat actual».

    HF també afirma que van morir més dones i nens a causa de la pesta del que suggereixen els registres, perquè es registraven altres causes de decés encara que fos pesta.

    La pandèmia de grip de 1918 també va afectar més als menors de cinc anys i als que tenien entre 20 i 40 anys, deixant a molts nens sense mare o orfes.

    En l’actual pandèmia, les mares han hagut de donar a llum amb molt menys suport del necessari. També han suportat una major càrrega en haver de compaginar el treball, la cura dels nens i l’educació a casa.

    El nombre de nens en situació de pobresa també ha augmentat: s’estima, per exemple, que el 14% dels nens britànics s’han enfrontat a la fam persistent en algun moment de la pandèmia.

    Planificar el futur

    No obstant això, observar els testimonis del passat no vol dir que estiguem condemnats a reproduir els patrons de desigualtat. Potser poder servir per inspirar el contrari. La sortida de la crisi potser és el moment de considerar canvis radicals en l’statu quo, com la renda bàsica universal i les llars d’infants públiques o fortament subvencionades.

    Ha arribat el moment que els responsables polítics i la societat pensin en gran i siguin audaços. Si tenim la sort de tenir una recuperació econòmica ràpida i forta com després de 1918, no oblidem que una altra catàstrofe, ja sigui una pandèmia o qualsevol altra, tornarà a posar de manifest les debilitats exposades al llarg de la història.

    Potser no cal esperar que torni la normalitat, sinó recordar l’esperança dels primers dies de la pandèmia: que aquesta esperança serveixi per plantejar una nova i millor normalitat.

    Janet Greenlees és professora associada d’Història de la Salut a la Glasgow Caledonian University. Andrea Ford és investigadora en Antropologia Mèdica a la University of Edinburgh. Sara Read és professora en Anglès a la Loughborough University

    Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l’original.

  • Covid-19: La persistència de la por conviu amb la imprudència

    La suspensió de l’obligació de dur la mascareta protectora en espais oberts, que inclou la continuïtat de dur-la quan no es pot respectar la mínima distancia física entre persones (metre i mig) ha desvetllat reaccions de certa malfiança o d’incredulitat en la gent del carrer però també entre distingits salubristes.

    Que la població no experta no s’acabi de refiar és comprensible, atesa la insistència dels mitjans de comunicació en bombardejar el personal amb dades sobre la pandèmia, sovint de significat incert, que no acaben de foragitar la temença d’una nova revifada del problema, malgrat que cada vegada hi hagi més gent que ha estat infectada, així com vacunada, experiències que comporten una disminució notòria dels susceptibles a les noves infeccions.

    Una recança que es podria justificar seguint la reflexió de qui fou la directora general de l’OMS quan es va produir la pandèmia gripal del 2009, en el sentit que és millor preparar-se per al pitjor i si finalment no s’esdevé, millor. Una cavil·lació que molt probablement la majoria de les nostres mares i àvies subscriurien i que, ben pensat, no és directament rebutjable perquè la protecció que esperem de la mascareta és de naturalesa diversa que la que ens procura la infecció o la vacuna.

    Efectivament, la protecció potencial que la mascareta pot comportar és mecànica, un obstacle que impedeix que les partícules minúscules, entre elles, els microbis patògens abastin les mucoses respiratòries. De manera que davant de l’aparició d’una variant o, encara pitjor, d’una nova espècie de coronavirus que no fos neutralitzada per la immunitat natural o adquirida, mantenir-la en aquells casos en els quals tenim prou indicis de la seva utilitat seria lògic, tot i que a causa de la incertesa de l’evolució, sobretot, perquè seguim molt a sobre de la propagació de nous infectats, aquest comportament preventiu es podria perllongar molt.

    En aquest context, estem convivint des de fa setmanes amb aglomeracions multitudinàries de gent jove, sobretot els caps de setmana, en les que no es respecten les mesures de distanciament ni de protecció personal. Aquestes actuacions que es podrien qualificar d’imprudents des d’una perspectiva epidemiològica són contemplades amb graus variables de tolerància per les autoritats i semblen expressions col·lectives de la necessitat de retrobament social i de recuperació d’espais d’oci després d’un període molt llarg d’aïllament imposat per la pandèmia.

    Tot indica que estem entrant en una etapa de la pandèmia en què conviuen la por i les ganes de recuperar el temps perdut, que alguns els hi pot semblar imprudència. La por a treure’ns la mascareta en els espais oberts i amb distància de seguretat s’ha estès també entre determinats experts de salut pública, fet que no deixa de cridar l’atenció quan en realitat no tenim fins avui dades fefaents de la seva eficàcia en exteriors ventilats. Caldria no oblidar les potencials conseqüències negatives de les mascaretes per als usuaris, a més d’una eventual falsa confiança, les derivades d’un ús inadequat o dels materials qui sap si perjudicials, com va passar amb les que duien nanografens que foren retirades al Canadà. I sobretot, considerar els altres indiscriminadament com un perill potencial de contagi, independentment que ho puguin ser o no.

    Que alguns sanitaris manifestin certa preocupació per si és encara massa aviat per anar recuperant costums reprimits pot reflectir la prioritat que els hi mereix la salut, en abstracte o, com a molt, individual, per damunt de tot. Una salut que mai no podrem protegir absolutament perquè el risc zero és utòpic.

    Valoració de la salut més pròpia, però de la clínica que no de la salut pública, per a la qual mai no li ha de ser aliena la influència i la importància de molts altres sectors socials que la sanitat sobre la salut (en positiu) ni, encara menys, de la necessitat de respectar els interessos, les preferències i les expectatives de la ciutadania que només en situacions molt determinades i no massa perllongades s’han de relegar davant els riscos per a la salut.

    I sempre que es pugui amb la implicació activa dels diversos sectors comunitaris. Una prerrogativa que sovint pot esdevenir un exemple il·lustratiu de la biopolítica que denunciava Foucault, per a qui la salut pública era un mer instrument per al manteniment de l’statu quo.

    Cal evitar caure en desviacions derivades de la por injustificada o de la imprudència irreflexiva. Portem ja més d’un any de pandèmia i la fatiga (inclosa la intel·lectual) ens domina. Hem de fer un nou esforç per injectar l’esperança i la racionalitat que necessita la nostra societat en aquesta fase de l’abordatge del problema.

  • No són suïcidis, són assassinats

    «No són suïcidis, són assassinats». Amb aquesta consigna es va realitzar una manifestació a Barcelona per denunciar el suïcidi de Segundo Fuentes, un veí del barri de Sants de Barcelona que havia de ser desnonat el passat dilluns 14 de juny.

    Segundo, de 58 anys, es va llançar al buit pel pati de llums quan la comitiva judicial va picar al timbre per complir una ordre de desnonament. El jutjat de primera instància número 3 de Barcelona va desestimar un informe municipal de vulnerabilitat dels serveis socials de l’Ajuntament de Barcelona per a la suspensió del llançament perquè segons deia no complia amb les exigències que requereix la llei (sic).

    El veí de Sants duia tres anys a l’atur i cobrava una prestació insuficient per pagar el lloguer de 800 euros. Portava un any sense poder pagar el lloguer i va ser denunciat per la propietat. L’Ajuntament va emetre un informe i va intentar intervenir amb la propietat sense èxit.

    Posteriorment, ha transcendit que s’havia presentat a vuit ofertes de feina i no va aconseguir cap ocupació. Va ser també un usuari de Càritas, l’entitat caritativa lligada a l’Església catòlica del regne d’Espanya.

    No ha estat l’únic cas o un «cas aïllat» com alguns poden interessadament dir. En els últims  anys  hem tingut  desenes  de suïcidis per desnonaments i això encara no s’ha acabat.

    Barcelona és la ciutat de l’Estat amb més execucions  hipotecàries  i Catalunya lidera el rànquing de desnonaments de tot el regne d’Espanya. L’any passat van ser desnonades 5.737 famílies, la majoria d’elles per no poder pagar el lloguer.

    Un reconegut psicòleg català  deia  fa pocs dies en relació a aquest succés que: «No es tracta d’establir una relació automàtica entre desnonament i suïcidi, però és evident que l’exposició a situacions de desemparament és un factor d’alt risc, com ho prova el fet que en molts subjectes la pèrdua de la casa pel motiu que sigui, sol ser un dels primers passos d’un procés de desinserció social».

    A la configuració de sistema d’habitatge que patim al nostre país, al costat de les conseqüències que va tenir per a milions de persones la gran crisi de l’any 2008, caldrà sumar-li ara la crisi derivada de la Covid19. Tot això s’ha traduït en els últims anys en un augment a Catalunya dels desnonaments i de l’exclusió residencial per motius econòmics.

    L’impacte d’un desnonament en la salut pot ser molt considerable. Els problemes per pagar l’habitatge es relacionen amb un deteriorament de la salut mental que s’expressa en símptomes com l’estrès crònic, l’ansietat, la depressió que afecten la qualitat de vida dels membres de la llar. Hi ha estudis que mostren que els nens i nenes de famílies en risc d’exclusió residencial pateixen una major proporció de malalties de salut mental. La situació que pateix una part important de la societat a l’atur i les dificultats que això suposa per afrontar el pagament de les hipoteques és un dels factors que generen problemes més considerables de salut, afirmava Martin Mackee l’any 2013, en plena crisi.

    En aquestes dates crítiques, en què ja van haver diversos suïcidis derivats de desnonaments, el catedràtic de Psiquiatria i coordinador científic de l’Estratègia Nacional de Salut mental Manuel Gómez-Beneyto, en una  entrevista recomanable, manifestava que: «Hi ha gent que estant en els seus cabals pren decisions racionals per suïcidar-se en circumstàncies insostenibles i de gran patiment, i això és aplicable als desnonaments».

    L’increment d’execucions hipotecàries va associat a una disminució de la salut mental i a un augment de les freqüències dels suïcidis, com han posat de manifest en els últims anys unes quantes investigacions.

    La mateixa OMS, en un comunicat recent aquest dijous 17 de juny diu textualment: «Cada any perden la vida més persones per suïcidi que per VIH, paludisme o càncer de mama, o fins i tot per guerres i homicidis. El 2019, es van suïcidar més de 700 000 persones, és a dir 1 de cada 100 morts. No podem-ni hem de- deixar relegat el suïcidi», ha assenyalat el Dr. Tedros Adhanom Ghebreyesus, director general de l’Organització Mundial de la Salut. «Cada un és una tragèdia. Fer atenció al suïcidi és fins i tot més important ara, després de molts mesos immersos en la pandèmia de la COVID-19 i quan molts dels factors de risc de suïcidi -pèrdua d’ocupació, dificultats econòmiques i aïllament social-segueixen estant molt presents».

    En altres ocasions en aquestes pàgines he escrit alguns articles sobre els suïcidis  aquí  i  aquí  doncs és un problema de salut pública i especialment punyent entre la població jove i que considero des de fa anys que hauria de merèixer una especial atenció ja que és la principal causa de mort externa en el regne d’Espanya, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística de l’any 2020.

    En un d’aquests articles deia:

    «Segons dades de la Unió Europea, l’augment de l’atur no fa créixer les xifres de suïcidi quan es gasten en programes socials més de 190 euros per persona i any. La mateixa hipòtesi en sentit invers s’ha trobat en descobrir-se una associació entre l’increment del suïcidi i la reducció de la despesa en polítiques socials. Estem davant d’un problema de salut pública de primer ordre i que requereix d’una intervenció pública massiva per mitigar i revertir la gravetat de la situació. Una seguretat econòmica per a la població seria un gran factor preventiu i contribuiria a un augment de la llibertat per triar projectes de vida que no hagin de girar entorn d’una identitat relacionada amb l’ocupació.

    Unes paraules que segueixen sent de plena actualitat. Afegiria, per descomptat, les demandes que realitzen la Plataforma d’afectats per la hipoteca i el Sindicat de Llogaters i Llogateres per la defensa del dret a l’habitatge i un lloguer assequible, estable, segur i digne.

    No prendre mesures al respecte davant aquests greus problemes socials, d’habitatge i de salut pública o seguir fent les mateixes polítiques fracassades de protecció social de sempre és d’una greu irresponsabilitat política, ja que «no són suïcidis, són assassinats».

  • Zoila Agramonte, farmacèutica: «Poder ajudar la gent, no només dispensant o aconsellant medicaments, sinó calmant les seves angoixes, és una satisfacció»

    Zoila Agramonte és la farmacèutica titular de la farmàcia Agramonte, situada al barri de Santa Caterina de Barcelona. En una farmàcia petita com aquesta, ella és una ‘farmacèutica orquestra’, toca fer de tot: des de donar consell farmacèutic a clients i clientes -amb suport emocional inclòs- fins a passar l’escombra un cop s’acaba la jornada, després d’estar 12 hores treballant a la farmàcia.

    Com ha estat viure la pandèmia des de la farmàcia?

    Per una banda ho vius amb certa pressió, perquè ets el primer filtre del sistema de salut, i fas una feina de contenció que comporta molta responsabilitat. A les jornades laborals que sovint t’esgoten, quan hi afegeixes la tensió d’una crisi com la que estem passant, no és sempre fàcil. Però, per altra banda, també és un privilegi. A mi m’agrada la meva feina. I poder ajudar la gent, no només dispensant o aconsellant medicaments, sinó també calmant les seves angoixes amb informació i el tracte personal i proximitat que donem, per mi és una satisfacció.

    A mi m’agrada la meva feina. I poder ajudar la gent, no només dispensant o aconsellant medicaments, sinó també calmant les seves angoixes amb informació i el tracte personal i proximitat que donem, per mi és una satisfacció.

    En un primer moment hi havia manca de mascaretes, guants… heu patit per falta de recursos?

    Al començament va ser molt difícil, hi havia manca de tot, pel que fa a mitjans de protecció. Davant d’això, vam intentar posar-hi serenitat, ganes d’ajudar i molta feina. Estic contenta perquè tot plegat ens va donar fruits i, en el nostre cas, per sort, vam poder tenir força material durant tot el confinament, vàrem poder oferir mascaretes, guants, gel, informació… a la nostra clientela. Potser no als preus i en les quantitats que volíem, però sí que vam poder donar servei.

    La farmàcia és un servei sanitari i, alhora, comunitari. Us arriben les necessitats, percepcions i problemes de les persones usuàries.

    Sí, crec que hem jugat un paper fonamental, hem estat donant una resposta directa a la població. Des del començament de la pandèmia, vam portar la venda de tots els material de protecció i vam orientar a la població. La gent estava molt perduda i no sabia com afrontar aquesta situació. L’ajuda domiciliària ha estat clau, de la mà de l’hospital i el sistema sanitari. Quan la gent era a casa, nosaltres seguíem donant servei.

    Els tests serològics, cribratges, PCR, autodiagnòstic… recau sobre les farmàcies molta pressió?

    Ha estat un tema polèmic. La farmàcia comunitària, com a servei important i fonamental, ha patit, perquè no hem pogut donar aquest servei de proves diagnòstiques, perquè no estem adaptades. La farmàcia estava disposada a assumir més responsabilitat en aquesta crisi i era una necessitat. Tot i això, de pressió no ens en manca. Som la primera trinxera del sistema sanitari. De fet, el Col·legi ja ha reclamat poder exercir un rol més actiu en el cribratge de casos i ara estem esperant l’ordre ministerial en què es defineixi com fer-ho, a partir dels autotests o sigui quin sigui el procediment. Cal tenir en compte que són proves costoses, molta gent les necessita i no pot assumir les despeses de laboratori. La gent s’ha trobat molt perduda. Les farmàcies estan preparades per l’atenció d’urgència, però calia més formació de la que tenim, a banda que caldria una organització molt complexa.

    El Col·legi ja ha reclamat poder exercir un rol més actiu en el cribratge i ara estem esperant l’ordre ministerial en què es defineixi com fer-ho.

    Què creus que ha faltat durant aquest any?

    Les farmàcies hem fet el que hem pogut, i no hem parat de treballar. Hem treballat moltíssim. Crec que hauríem haver pogut tenir els tests d’anticossos i que la gent se’ls pogués fer a casa, hagués sigut molt més fàcil i barat. La gent s’hauria pogut controlar. D’altra banda, les mesures de control i reciclatge han estat un problema. Ha faltat molta informació i no s’ha tingut consciència de com transmetre-la correctament. Informar la gent ha sigut complicat. Ara que fa més d’un any de la pandèmia, si ens posem a valorar tot el que ha comportat, això és el que més ha fallat: calia una educació social de com gestionar aquesta situació, i aquí hi tenim un paper rellevant que se’ns podia haver donat des de l’inici.

    Aquest entrevista s’ha publicat originalment a La Independent