Just Deploy It!

Blog

  • Les preocupacions i els interessos de la gent

    Perquè són importants els exemples com el de la carn vermella? Cada vegada sentim més opinions i preocupacions, de sectors socials, empresarials, i ideològics sobre determinats temes, que es manifesten corporativament i en els seus mitjans de comunicació (quasi tots) i inicien una guerra sobre propostes o mesures de canvi necessàries i raonables pel bé comú.

    Preocupació del sector turístic, del sector de l’automòbil, del sector carni (carn vermella), de la banca, de l’energia tradicional, de l’especulació i tants altres. A mi i a molta gent, cada cop més, en realitat ens preocupen altres temes: la pobresa i la gana, l’atur i les condicions de treball precàries, la privatització del públic pel lucre i la degradació dels serveis públics, les males condicions del medi i el canvi climàtic, les desigualtats i les injustícies, la immigració sense una bona acollida solidària, el persistent patriarcat, masclisme, violència i odi.

    Aquests dos tipus de temes de preocupació, en principi, són deguts als interessos i valors de cada persona, i també els interessos econòmics del model capitalista i individualista que tenim. La «casta» que ja s’encarrega de reclutar a més gent, per poder tenir l’hegemonia social necessària per anar subsistint, utilitza el seu «relat» ideològic, culturalment ancorat als segles passats: «progrés» (en realitat només d’ells), llibertat individual, modernitat i altres. En realitat, lluita per subsistir en un món que necessita canviar urgentment els valors i paradigmes que ha tingut fins ara, i que fins aquí ens han portat. I perquè cada cop hi ha més gent, institucions i governs que comencen a defensar aquests canvis necessaris.

    Avui, submergits en una crisi global de civilització (econòmica, social, sanitària, ambiental) cal sumar-hi més gent al segon tipus de valors i preocupacions: valors que defensen els interessos i les preocupacions reals de la majoria de persones, no precisament de la «casta», valors del comú, de la salut, del medi i de la vida. Només amb una nova hegemonia ideològica majoritària podrem salvar-nos totes i tots, fins i tot la «casta» perquè, seguint pel mal camí, el planeta Terra podrà continuar existint, segurament molt empobrit, però l’espècie humana (i moltes altres), poden desaparèixer.

    Per això cal ser valents i defensar-nos, exigint a les administracions públiques i als poders privats les mesures necessàries i urgents per implantar els valors dels veritables interessos de la vida i la salut. És veritat que encara tot està per fer i tot és possible.

    Però atenció, no es poden sacralitzar els nostres valors, sempre s’ha de posar en context, i en moltes ocasions uns valors poden condicionar altres. Posem l’exemple de les recomanacions de no consumir carn vermella, perquè pot afectar d’alguna manera la nostra salut (el seu consum excessiu) i empitjora l’escalfament global del planeta, per la seva producció industrial. Per tant, podem dir: recomanem no menjar carn vermella, però si això hipotèticament va en contra de l’única font alimentació d’una persona, haurem de dir que sí que en pot menjar. És mes, a mi m’agrada menjar un bon entrecot (com al president del Govern), però miro de menjar-ne no més d’un al mes.

    Un altre exemple de no radicalitzar les consignes i els valors: Jo sé que el transport individual o en família en cotxe de dièsel o gasolina contamina molt el medi ambient i perjudica la salut, però encara tinc cotxe (de gasolina) i treballo perquè la seva utilització sigui mínima i que a les ciutats del futur el transport sigui majoritàriament a peu, en transport públic o no contaminant. De fet, només agafo el cotxe (encara) per sortir de la ciutat els dies de lleure.

    En resum, hem de treballar per implantar nous valors econòmics, socials i culturals, oblidant-nos del PIB, i treballar perquè siguin acceptats per la majoria i que això obligui als empresaris i innovadors a transformar els seus productes i les seves maneres de produir, en uns temps raonables.

  • Covid-19: El repunt de la transmissió en joves i la responsabilitat individual i col·lectiva

    Durant tota la pandèmia, sobretot després de la fi de l’estat d’alarma, hem sentit massa crides a la responsabilitat individual, apel·lant a la prudència i al «sentit comú» dels ciutadans. També en altres països com el Regne Unit o els Estats Units, incloent un significatiu missatge del President Biden: «The choice is your’s» (l’elecció és vostra).

    Aquests missatges s’han doblat des de l’important repunt de casos en els grups de població més joves, en bona part associats a activitats de lleure que -de vegades sota eufemismes com «viatge d’estudis» o «viatge de fi de curs»- combinen massificació , consum d’alcohol i no massa «sentit comú».

    La responsabilitat individual com a solució a la pandèmia

    Ningú dubta que la responsabilitat individual (el sentit comú de les persones per fer el correcte) és sempre important. Però aquest renovat èmfasi en la responsabilitat individual com a solució a la pandèmia té dos importants riscos que es retroalimenten entre si. El primer, suggerir que els problemes deriven fonamentalment de l’absència de responsabilitat individual i bon judici dels ciutadans. El segon, posar l’èmfasi en el que la gent hauria de fer per si mateixa, dilueix l’èmfasi en el que els governs han de fer.

    Des d’aquesta perspectiva «individual», mantenir la distància, ventilar els espais col·lectius, mantenir aforaments limitats, vacunar-se, aïllar-se en cas de positivitat o sospita, evitar el contacte amb persones vulnerables, etcètera, seria, sobretot, un problema de decisions pròpies: les solucions a la pandèmia estarien en les mans de cadascun de nosaltres.

    Sense treure pes a la importància de la responsabilitat individual, l’èmfasi en aquesta perspectiva va contra el que sabem sobre comportaments saludables, contra tot el que hem après durant la pandèmia i contra les mateixes bases de les actuacions de salut pública.

    Una «cinquena onada» que no s’assemblarà a les anteriors, però no és intranscendent

    El repunt actual a Espanya es caracteritza per la seva rapidesa i la concentració en persones joves. Darrere hi ha moltes causes: la difusió general d’un missatge d’optimisme, l’alta mobilitat d’aquest grup de població un cop perduda la por a contagiar els seus familiars grans, estar pendents de vacunació, les seves maneres de socialització i diversió que inclouen l’agrupament i l’abús d’alcohol (afavorit o aprofitat pel negoci de l’oci nocturn) i, ​​encara que en menor mesura però guanyant importància, la presència de noves i més transmissibles variants.

    Evolució de la incidència acumulada en 14 dies per grups d’edat a Espanya des del 15 de maig de 2021 a l’1 de juliol de 2021. Ministeri de Sanitat. Govern d’Espanya.
    També es caracteritza per una dissociació entre les corbes de transmissió i les d’hospitalització. El ja molt important índex de vacunació de les persones majors de 40 anys evita que aquesta «5a onada» sigui tan catastròfica en hospitalitzacions i morts com les anteriors (o com està sent en aquells països llatinoamericans que encara mantenen taxes baixes de vacunació).

    Cobertura de vacunació en població major de 40 anys a Espanya. Ministeri de Sanitat. Govern d’Espanya.
    Molt menys catastròfica no vol dir intranscendent. De fet, la seva importància és enorme:
    1. Encara que la majoria dels casos (en joves, en vacunats amb una o dues dosis) siguin asimptomàtics o lleus, alguns no ho seran tant. Pot estimar-se que 1 de cada 100 infectats serà hospitalitzat, 1 de cada 1.000 desenvoluparà un quadre greu i 1 de cada 10.000 morirà. Són xifres llunyanes a les que hem vist fins ara. Però són molt més que xifres. I amb la transmissió tan elevada acabaran sent bastants vides.
    2. Serà difícil evitar que una transmissió tan alta no arribi alguns grups que, tot i estar vacunats, són molt vulnerables i en els quals les vacunes ofereixen una protecció menor (immunodeprimits, trasplantats, ancians fràgils…). Més persones.
    3. Tot i que els hospitals no es saturin com en altres ocasions, l’atenció primària ja ho està en molts llocs. Molts dels casos seran lleus, però la seva atenció dificulta les tasques de vacunació i, sobretot, impedeix l’atenció als pacients no Covid. L’atenció primària desenvolupa una tasca essencial per reduir les descompensacions i exacerbacions de les malalties cròniques, tasca que està sota mínims des de fa molt temps i que ha de reprendre (i recuperar el temps perdut) com més aviat millor.
    4. L’inici de la mobilitat de vacances. Només aquest cap de setmana s’esperaven 4,4 milions de desplaçaments, fonamentalment des de les àrees metropolitanes (amb les majors taxes de contagi a joves) cap a destinacions turístiques. Amb unes taxes de transmissió tan elevades com les actuals, aquesta mobilitat contribuirà a la propagació del brot, i a l’expansió de la variant delta, que ho retroalimentarà.
    5. En termes econòmics, ha frenat ja la desescalada i pot haver-hi retrocessos. A inici de temporada, l’últim que voldria veure en molts dels territoris amb gran activitat turística és un mapa com el que aquesta setmana publicava el ECDC: Espanya amb els colors molt pujats. Sense comptar l’important dany reputacional a Balears que s’estén al conjunt de país.

    Indicador combinat d’incidència, testat i positivitat. European Centre for Disease Prevention and Control.

    L’acció col·lectiva no passa per tornar a les mascaretes a l’aire lliure

    Les mesures essencials de l’acció col·lectiva (de salut pública) no passen per mesures (tan vistoses com poc efectives) de tornar a la mascareta a l’aire lliure (encara que la temptació de fer creure que es fa alguna cosa la converteixi en una opció política rellevant).

    Les mesures importants en aquest moment són:

    1. Vacunar. És la mesura essencial i s’està fent a molt bon ritme. Passar a uns grups de persones joves abans o després que altres és una discussió menor (més logística que diferencial en efectivitat) que no ens hauria de fer perdre massa temps.
    2. Controlar interiors. Tots. L’oci, restauració, culte, laborals, hotels, comerç, etc. Per descomptat els docents. Qualsevol lloc amb sostre on hi hagi gent dins. La ventilació és l’actuació essencial, però importen els aforaments, la distància, el nombre de persones que poden estar juntes, les mascaretes (aquí sí, i en tot moment que no sigui imprescindible treure). Inclou mantenir el teletreball i pot incorporar tancaments de l’oci nocturn en interiors o, fins i tot, tocs de queda si aquest sector és incapaç de controlar els seus interiors (i la seguretat en interiors no és una qüestió d’estoretes i solució hidroalcohòlica) i als que «van per lliure» perjudicant la resta de sector.
    3. Controlar les concentracions massives de persones. Fins i tot a l’aire lliure i especialment si s’associen a consum d’alcohol o situacions que afavoreixen l’abandonament de la distància. La situació actual no dóna per a festes de cap tipus. Guanyi o perdi el nostre equip. Sigui la festa de la patrona, del sant o guanyi Espanya la copa que sigui. La resposta col·lectiva ha de ser: en aquest moment encara no es pot.
    4. Rastrejar i aïllar. Aïllar cada cas. Aïllar als seus contactes. I aïllar les persones que -encara que no pugui aportar evidències incontestables que compleixin la definició de contacte estret- tinguin un risc augmentat de desenvolupar (i transmetre) la Covid-19.

    La salut pública actua sobre riscos (probabilitats). Un continu entre 0 i 1. La justícia és dicotòmica (innocent o culpable). Aplicar les regles de la justícia (no és «contacte estret» mentre no s’aportin evidències de complir una definició operativa -que no jurídica- de rastreig) a la salut pública és massa ignorància a aquesta alçada de la pandèmia. Considerar el «dret» a no ser aïllat per sobre del de no ser contagiat també. El sentit comú també importa quan la protecció d’unes persones suposa el desemparament de la protecció de moltes altres.

    I l’afirmació, tan repetida aquests dies, que un resultat negatiu de PCR (o antígens) implica que no podem desenvolupar la malaltia (i no comportem risc per a altres persones) és d’un analfabetisme a hores d’ara intolerable.

    Les malalties infeccioses són un problema col·lectiu

    Durant una pandèmia la salut de cada persona no està completament en les seves pròpies mans. No és que les decisions personals no importin (importen, i molt), però no són l’única cosa que importa. Les malalties infeccioses són transmissibles i, per això mateix, un problema col·lectiu. La nostra salut també depèn de les eleccions que facin les persones del nostre entorn i més enllà del nostre entorn. I de l’acció col·lectiva: de les actuacions de salut pública.

    Les actuacions sanitàries en malalties infeccioses es dirigeixen a la cura de les persones malaltes. Les de salut pública responen sobretot a la protecció de la salut dels no malalts. Poden incloure intervencions que limiten drets. Especialment el dret a fer coses que posin en risc (i, recordem, el risc és una probabilitat, no culpabilitat o innocència) a altres persones.

    El sentit comú de les persones, de les societats, ha atorgat a la salut pública aquestes capacitats d’actuació. I les administracions sanitàries han d’exercir aquesta responsabilitat col·lectiva. Demanar prudència no està malament. Però no eximeix d’actuar per protegir la salut de tots.

    Salvador Peiró és és investigador a l’Àrea d’Investigació en Serveis de Salut de Fisabio-Salut Pública.

    Aquest és un article publicat originalment a The Conversation. Llegeix-lo en castellà aquí
    The Conversation

  • La Junta del COMB aprofita la pandèmia i les vacances per aconseguir un tercer mandat

    Estem immersos en la cinquena onada de la pandèmia. Catalunya és l’autonomia que presenta la major incidència de Covid-19 i la península Ibèrica registra quasi la meitat dels casos de Covid-19 que es produeixen diàriament a Europa. Aquesta nova onada afecta essencialment a persones joves no vacunades i, afortunadament, s’acompanya d’una menor mortalitat. Tota la pressió assistencial recau en els equips d’atenció primària, que ja estàvem ocupats vacunant, reprenent el seguiment de les patologies cròniques i visitant els pacients simptomàtics. Ara ens veiem desbordats per la decisió del Departament de Salut que, arran de la saturació dels rastrejadors, ha optat per deixar de cribrar els contactes asimptomàtics.

    Moltes d’aquestes persones oligosimptomàtiques no tenen més opció que venir al CAP si volen saber si han passat de la condició de contacte a la de malalt. Aquesta sobrecàrrega assistencial arriba justament quan una part de la plantilla està gaudint d’unes merescudes vacances, molt necessàries per fer front a una creixent pressió assistencial. Tampoc cal recordar que l’oci nocturn està tancat, que totes les reunions es fan de forma virtual i que ni tan sols se celebren de forma presencial les reunions d’escala de veïns. Però com sempre, la junta del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB), totalment aliena a la realitat dels professionals mèdics i de la ciutadania, ha decidit convocar de forma avançada unes eleccions presencials a la junta i l’assemblea de compromissaris, així com ha modificat el codi deontològic, acceptant esmenes fins al 8 d’agost vinent. Les eleccions es faran presencialment com sempre, però les modificacions del codi deontològic que no deuen ser tan importants, es poden fer de forma electrònica.

    És el dia de la marmota. No només perquè l’actual president opta al càrrec per tercera vegada, sinó perquè el mateix grup de persones està dirigint i gestionant la institució i el seu grup d’empreses des dels anys vuitanta. Un article recent dona detalls d’aquesta activitat tan desconeguda pels col·legiats. Tradicionalment, les eleccions es convocaven al voltant de Nadal, aprofitant que els metges estàvem menjant torrons, i aquesta vegada ho fan aprofitant que estem molt ocupats visitant o de vacances. No deixa de ser curiós que en plena pandèmia siguem justament els metges els qui promoguem votacions presencials a l’edifici del Passeig de la Bonanova. És cert que aquesta vegada han permès la votació a quatre seus territorials: Manresa, Sabadell; Terrassa i Vic. Però segueixen sense fer el que volen els estatuts, que assenyalen la necessitat de què hi hagi una taula de votació a cada demarcació territorial. L’actual junta, complint la literalitat dels estatuts, però no el seu esperit, segueix posant una taula de votació de les altres vocalies territorials a l’edifici del Passeig de la Bonanova de Barcelona. Així, els metges del Garraf, per exemple, si volen votar hauran de desplaçar-se fins a Barcelona.

    No ha canviat res: seguim centrant tota la votació en un suposat vot per correu que a la pràctica vol dir que cada candidatura ha de perseguir als metges perquè signin el sobre de votació. Aquesta signatura valorada pel personal del COMB sense formació cal·ligràfica, és el que acreditarà l’autoria del vot. No cal ni el DNI ni la signatura digital que el mateix COMB ens proporciona per estendre les receptes. Suposo que aquest mes d’agost, les candidatures perseguiran els metges per les platges.

    Aquestes picardies del personal fix de la junta del COMB i el particular sistema de votació desanimen la creació de candidatures alternatives. De fet, en les darreres eleccions no hi va haver oposició, només es va presentar la candidatura oficialista. És molt significatiu que en els darrers quaranta anys no hagi guanyat mai la candidatura alternativa. La línia oficialista s’ha mantingut des dels principis dels vuitanta i, fins i tot, alguns metges d’aquella època encara hi són, o bé a la mateixa junta o en alts càrrecs de les empreses creades amb l’aval del COMB.

    Les mancances democràtiques d’aquesta política electoral que segresta una institució pública tan important en mans d’una minoria no és bona ni pels metges, que no ens sentim recolzats, ni per la ciutadania, que no percep el COMB com el garant de la qualitat assistencial mèdica. Tots percebem que les diferents juntes estan més interessades a tirar endavant els seus negocis de pàrquings, assegurances o hotels, garantits per les nostres quotes obligatòries, que en desenvolupar les funcions pròpies d’un col·legi professional.

    El Departament de Justícia, de qui depenen els col·legis electorals, no hauria de permetre que una institució de la rellevància del COMB mantingui un sistema de votació tan opac quan la llei obliga que la votació dels col·legis electorals es faci de la mateixa forma que les eleccions generals. Tampoc és lògic que ni el departament de Justícia ni el de Salut qüestionin aquest calendari electoral, quan justament fa poc tenien molt a dir sobre la forma com s’havien de fer de les eleccions al Club de Futbol Barcelona.

    Aquesta vegada la junta del COMB s’ha accedit en l’aplicació d’astúcies per perpetuar-se al davant de la institució. Per pura vergonya, per respecte als metges que tant volen «cuidar» i per mostrar una actitud exemplar davant de la ciutadania en una situació de pandèmia, haurien de fer marxa enrere i endarrerir el procés electoral.

  • José Luis García: «La societat ha deixat l’educació sexual i afectiva dels seus menors en mans del porno violent»

    José Luis García és doctor en Psicologia i especialista en Sexologia. Porta 43 anys d’activitat intensa i apassionada, dels quals 36 ha treballat com a tal en el Govern de Navarra. Ha publicat 16 llibres, rebut vuit premis nacionals per la seva feina i, a més, compta amb experiència com a docent i divulgador. En l’actualitat és professor convidat de la UNAM de Mèxic i imparteix un curs per a postgraduats sobre efectes del consum de pornografia en menors i educació sexual. El seu últim treball publicat és el programa «Tus hijos ven porno», que consta de quatre llibres destinats a famílies i professionals.

    Són comuns els casos d’abús sexual infantil al nostre país? És un problema freqüent o és, per contra, excepcional?

    No hi ha estudis prou amplis i rigorosos, amb mostres significatives, que assenyalin la prevalença dels abusos sexuals infantils. El mateix grup d’edat ja presenta dificultats per la llei de protecció de dades. La major part de les vegades parlem d’estimacions, basades sobretot en denúncies, testimonis de professionals… Altres treballs fets sobre adults als quals informen d’experiències biogràfiques prèvies, oscil·len entre un 25% -30% per a dones i un 15%-20% per a homes que afirmen haver estat víctima d’algun tipus d’abús sexual. La majoria són nenes i pràcticament la totalitat dels agressors són homes.

    I a la resta de món? Imagino que en alguns països el problema serà més greu en relació amb el matrimoni infantil, oi?

    El que s’ha dit es podria generalitzar a escala planetària. Hi haurà països en els que les seves característiques culturals i religioses els afavoreixen com el matrimoni infantil que indiques, fins i tot altres la precarietat econòmica fa que puguin «vendre» els menors. Sembla raonable pensar que la vulnerabilitat econòmica és un factor que pot contribuir al seu augment. Fins i tot podria parlar-se de tracta de menors per prostitució, pornografia o directament abusos sexuals.

    El documental reeixit de Netflix ‘fastigosament ric’, en què es descriu el cas Jeffrey Epstein i la seva implicació en diversos delictes d’abusos a menors d’edat, molts d’ells vulnerables, és un bon exemple d’aquesta xacra, que tenen connexions mafioses a nivell mundial.

    Un estudi de la Comissió Europea assenyalava un augment impressionant d’informes sobre abús sexual infantil en línia en els països de la UE. De 23.000 informes el 2010 s’ha passat a més de 725.000 el 2019, amb gairebé tres milions d’imatges i vídeos. Un augment similar ha passat a nivell mundial, passant d’un milió d’informes el 2010 a gairebé 17 milions el 2019, amb gairebé 70 milions d’imatges i vídeos.

    De tota manera, estem davant d’un problema molt complex l’etiologia del qual és també complexa. Hi ha factors com el fet que no siguem conscients que nens i nenes són subjectes de drets, o que són particularment dependents dels adults, els estereotips de gènere, les desigualtats socials i les existents entre homes i dones, la tolerància social contra la violència… Són elements d’un context que poden afavorir les agressions sexuals.

    A mi m’interessa especialment el paper que té el consum de pornografia violenta a les agressions sexuals, tema que he analitzat i, alhora, proposat mesures concretes de cara a la seva prevenció.

    Vivim en una cultura on, lamentablement, la sexualitat i la violència han estat associades i gairebé normalitzades. No obstant això, hem d’afirmar quantes vegades sigui possible que aquesta bella parcel·la de la vida, que té a veure amb el plaer, el benestar, la salut i les emocions humanes positives, és incompatible amb l’agressió, que mai està justificada en les relacions amoroses. En cap cas es justifiquen les relacions sexuals entre adults i menors, que per aquesta raó són extraordinàriament violentes, encara que no hi hagi agressió física.

    Sóc un fervent defensor que la sexualitat no té res a veure amb l’agressivitat ni amb la violència que estan implicades en les agressions sexuals, la prostitució, les pel·lícules sexuals pornoviolentes i les agressions sexuals a menors. Tolerància zero.

    Vivim en una cultura on, lamentablement, la sexualitat i la violència han estat associades i gairebé normalitzades

    És comú que es denunciï o, per contra, es donen molts més casos dels que finalment arriben a les autoritats?

    Sol acceptar-se que és només la punta de l’iceberg. Vam trobar un cert consens en què els denunciats són només el 10% dels que tenen lloc en la realitat, seguim parlant d’estimacions. Un informe de Nacions Unides indicava que, per cada agressió sexual denunciada, hi hauria entre 10 i 20 que es queden sense reportar. No seria exagerat afirmar que estem davant d’una pandèmia, gairebé invisible, que es manté en el temps.

    Existeix un perfil concret de menor que pot ser més tendent a patir abús sexual? Per exemple, algú que sigui molt retret, de manera que l’abusador pot estar segur que no explicarà res…

    S’han suggerit diferents trets com baixa autoestima, escàs control familiar, abús sexual previ, famílies desestructurades, precocitat, discapacitat, absència de vincles d’afecció i un llarg llistat de factors.

    Jo acostumo a emfatitzar en la manca d’una adequada educació sexual i, en el meu programa educatiu «TUS HIJOS VEN PORNO», proposo un seguit de continguts i exercicis per desenvolupar a casa de cara a la prevenció d’aquesta xacra, proposant que tots els nens i nenes sàpiguen com més aviat què són els abusos sexuals, quin tipus de persones els cometen, quines circumstàncies solen envoltar aquestes experiències, els tipus de secrets i quines pautes de conducta cal seguir després de l’abús sexual, entre d’altres qüestions que abordem amb contes, llibres documentals… A aquest programa l’he anomenat «NO: ¡No quiero que me toques!».

    Els i les menors han d’aprendre a discriminar el tracte proper i amorós de qui els volen i respecten i les diverses carícies i jocs sexuals i la seva intenció a partir de llibres, jocs, exercicis i models audiovisuals. Aquests aprenentatges han d’incloure estratègies de conducta en les diferents interaccions, criteris de distinció entre el llenguatge verbal i el no verbal, distinció dels secrets, expressions adequades, etc.

    Quines conseqüències pot tenir per a la vida i el desenvolupament posterior del menor haver estat objecte d’abús sexual durant la infància?

    Variaran en funció de l’experiència concreta, del noi o de la noia, de com la vivència la gestiona cadascú, de l’edat, de l’entorn familiar, del tipus d’abús, de la seva freqüència, de la seva preparació prèvia, dels suports i ajudes que es tinguin… En definitiva, de moltes variables.

    Les conseqüències dels abusos sexuals poden afectar totes les àrees de la personalitat, de la conducta i de les relacions, particularment la dimensió sexual i afectiva. No és infreqüent que es contempli el suïcidi, autolesions, baixa autoestima, culpabilitat punyent i constant i puguin iniciar una escalada de conductes desadaptades.

    Se sap que costa molt gestionar i elaborar cognitivament aquesta experiència i en la majoria dels casos mai es denunciarà ni es parlarà d’això. Hi ha persones a les que els hi costa el seu temps prendre aquesta decisió. De tota manera, amb l’ajuda professional d’especialistes en aquesta àrea i un entorn familiar adequat es pot superar aquesta experiència.

    Com se supera aquesta etiqueta de «víctima d’abús infantil»?

    Amb l’ajuda professional adequada i un entorn d’afecte, suport i comprensió familiar es pot superar. Cada agència té el seu paper en aquest procés i si hi ha coordinació, molt millor. No cal culpabilitzar, intimidar, pressionar… Al contrari, estimar, creure’l i donar-li suport.

    Com es detecta un cas d’abús?

    Hi ha molts documents referent a això. Per exemple, es consideren indicadors específics (físics, exploració mèdica, revelació dels fets en si, comportaments, actituds i conductes sexualitzades, coneixements sexuals inapropiats…) i inespecífics associats a experiències traumàtiques sexuals o d’una altra índole. És a dir, reaccions davant experiències d’estrès que suggereixen els intents per defensar-se i adaptar-se a aquestes situacions. Aquí el llistat és gran: símptomes psicosomàtics, aïllament, pors, trastorn de la son, alimentació, pèrdua de control d’esfínters, trastorns emocionals diversos, baix rendiment escolar… Tots ells, i això vull emfatitzar-ho, hauran de ser convenientment avaluats per professionals.

    Un cop detectat, disposa l’Estat dels recursos tant humans com materials per atendre les necessitats de l’infant i de les seves famílies?

    Crec que estem lluny d’una situació satisfactòria. Encara que hi ha alguns protocols en moltes comunitats autònomes, encara hem de disposar de més recursos tècnics i humans per donar una resposta integral a aquest problema i, sobretot, falta molt per fer en la prevenció a través d’una adequada educació sexual i afectiva. És una assignatura pendent al nostre país.

    Qui sol exercir l’abús? Sol ser una persona molt propera al menor, potser un familiar?

    Generalment és una persona propera al menor. Ja no s’accepta allò de l’»home del sac», un desconegut que agredeix. Em sembla interessant destacar que l’abús sexual es desenvolupa en secret. Els violadors confien que els i les menors estaran disposades a mantenir un secret i aquest és un aspecte molt significatiu per entendre aquest inacceptable fet i també una de les claus per prevenir-ho. Els botxins comencen implicant a les seves víctimes amb secrets més o menys innocents per continuar després amb secrets més rellevants.

    Per desmantellar aquesta estratègia, tant en la família com en els centres escolars, cal parlar amb ells i elles de què és un secret, que hi ha secrets adequats i secrets no adequats que causen dany. Posar exemples concrets i dir-los que poden confiar en tu o en algun adult proper.

    Qui exerceix l’abús sol ser una persona molt propera al menor

    He pogut llegir diversos casos d’abús infantil que tenen lloc en l’àmbit esportiu. Vestuaris, gimnasos… Es fa prou des dels clubs esportius per evitar que es produeixin aquest tipus de situacions? Existeixen protocols al respecte?

    En qualsevol lloc que hi hagi nens i nenes hi ha risc d’abús. Els pederastes estaran a prop d’ells i d’elles. Són coneguts, per exemple, diversos casos de cuidadors que han estat descoberts. Hi ha casos impactants com el d’un cuidador, professor d’anglès, que havia abusat de més de 1.000 nens. Dins de l’Església, hi ha hagut molts capellans implicats, i els seus superiors sabedors del que ha passat, dels quals només algunes excepcions han estat denunciades. El llibre Todo lo que necesita ser dicho de Fernando Delgado, il·lustra aquesta problemàtica. En els abusos a menors hi ha una relació asimètrica de poder, de la que l’adult es val per sotmetre al petit o la petita.

    També cal dir que és fàcil enganyar un nen/a, que creu tot tipus de contes com que els Reis Mags o el Ratoncito Pérez existeixen, en particular si l’agressor té un vincle d’afecte amb ell. Des de la clínica ens hem trobat alguns casos que ho reflecteixen: «Si em fa això, no ha de ser dolent perquè m’estima».

    Quina és la millor manera de prevenir i abordar aquests casos d’abús sexual infantil? Serà útil referent a això la nova llei de protecció integral a la infància?

    Espero que sigui així, tot i que caldrà dotar-la de mitjans suficients i que no quedi en paper mullat. A més de les lleis contundents, cosa que no existeix ara, es necessiten molts recursos tècnics i humans de prevenció. De totes maneres, sabem que la llei, per si sola, és insuficient. I encara que repugni també cal pensar en la rehabilitació dels agressors.

    Quin paper juga l’escola i, en concret, l’educació sexual pel que fa a la prevenció de l’abús sexual infantil?

    Fonamental. Per exemple, en la família, tots els nens i nenes han de saber com més aviat millor que el seu cos és bonic, que és seu i que ningú ha de tocar-lo sense el seu consentiment. Aquest coneixement s’ha de transmetre des de molt petits, quan els banyes, per exemple, anomenant les diferents parts del seu cos, ensenyant-los la seva propietat sobre elles i quines no poden permetre que ningú toqui.

    Quines conseqüències hi ha per l’abusador a nivell legal? Quines són les penes?

    El delicte d’abusos i agressions sexuals a menors està tipificat en el nostre ordenament en els articles 181 i 183 del Codi Penal, a més d’altres ordenances, i estableix que aquell que realitzi pràctiques de caràcter sexual amb un menor de setze anys pot ser castigat amb una pena de presó de dos a sis anys. Després hi ha una sèrie d’agreujants com, per exemple, la discapacitat. Crec que hi ha moltes persones que tenen la idea que hi ha una certa impunitat i que els abusadors no reben el càstig que correspon al dany inflingit.

    Ha afectat el coronavirus d’alguna forma als casos d’abús sexual infantil? 

    Sembla que sí, almenys en informacions de mitjans de comunicació, encara que no tinc dades fefaents de l’increment dels casos abans i durant la pandèmia. Però si hem dit que l’agressor és proper, imagina’t conviure amb ell durant mesos… Horrible.

    L’escola i l’educació sexual són fonamentals en matèria de prevenció de l’abús sexual infantil

    Quines iniciatives, públiques i privades, destaquen en l’actualitat per abordar la complexa problemàtica de l’abús sexual infantil al nostre país?

    La majoria de les comunitats autònomes tenen protocols d’actuació. Al meu entendre segueixen sent insuficients, en particular com he dit pel que fa als programes de prevenció a partir de l’educació sexual i afectiva. Et recordo que encara estem discutint l’oportunitat o no d’aquest invent maquiavèl·lic del pin parental.

    Hi ha diferents normatives com, per exemple, el III Pla contra l’explotació sexual de la infància i l’adolescència 2010-2013 del Ministeri de Sanitat, Política Social i Igualtat.

    Quin paper juguen les xarxes socials en aquest tema?

    Es podria dir que les xarxes socials, i algunes plataformes concretes com Instagram, Tiktok, o determinats videojocs o webs, són un brou de cultiu ideal per a pedòfils i pederastes, amb estratègies diferents: fer-se passar per menors, fer sexting i, a partir d’aquest moment, manipular, amenaçar i extorquir per tal de tenir-lo «agafat» i accedir-hi. Les famílies haurien de tenir un coneixement més gran sobre aquestes aplicacions, capacitar als seus fills i filles i supervisar els accessos a les xarxes. El que està passant és molt greu.

    Hi ha dos fets recents, com botó de mostra, que ens han de fer reflexionar. El primer, la detenció de 34 menors espanyols per intercanviar material pornogràfic extrem: violacions de nadons i de nenes de només dos anys. El segon, dos menors graven i difonen a Internet com a divertiment i per aconseguir likes la violació d’un jove a una nena de 6 anys. M’agradaria que el lector d’aquesta entrevista medités sobre l’origen i l’abast d’aquests fets.

    A mi em sembla que l’associació entre violència i sexualitat és un element a tenir molt en compte. Associació que s’ofereix en les pel·lícules porno i en la pornografia infantil, el consum està normalitzat en el món sencer.

    Al meu entendre la societat encara no reconeix aquest greu problema i ha decidit deixar l’educació sexual i afectiva dels seus menors en mans del porno violent. Això tindrà conseqüències importants en la generació d’adults futura que jo he analitzat i anomeno «generació de nens i nenes pornogràfics».

  • L’èxit de les escoles a la pandèmia: distància, ràtios baixes i respecte a les mesures

    Aquest final de curs, els nens han lluït somriures i nassos blancs. La marca de la mascareta als rostres infantils és una bona notícia: les escoles no han tancat. L’aposta per l’ensenyament presencial fins als 14 anys ha sortit bé. «Cap setmana hi ha hagut més de 45 centres educatius tancats a tot Espanya, que no suposen ni el 0,2% del total», assenyala el ministeri d’Educació.

    Quin ha estat el secret de l’èxit? Tot apunta que una de les mesures més eficaces ha estat mantenir una major distància interpersonal, cosa que serà més difícil de complir si es torna a les ràtios prepandèmia.

    El confinament va fer que molts constatessin alguna cosa en el que potser no havien necessitat pensar fins llavors: les escoles i instituts, a més d’essencials per al futur dels nens, vertebren l’organització social. No en va, «que no tanquin el col·legis va ser aquest principi de curs el mantra quotidià de molts pares i mares».

    Molts professors, per la seva banda, «van començar el curs amb por al contagi», diu Rafael Páez, de la Federació d’Ensenyament de Comissions Obreres. I també «amb moltíssima feina i estrès», afirma José, director d’un col·legi públic de Madrid, que recorda amb aclaparament els preparatius el passat estiu: crear grups amb menys alumnes, entrades i sortides esglaonades, desdoblar torns de menjador, convertir la biblioteca en una aula…

    Avantatges d’anar a classe

    A Espanya es va apostar per l’ensenyament presencial fins al primer cicle de secundària, i per la semipresencialitat en els cursos superiors. I «la veritat és que el curs ha anat millor del que s’esperava», comenta Diana, professora de Primària a Madrid i mare de nenes escolaritzades en un altre centre. «Al nostre col·legi hem tingut molt poques classes confinades».

    La percepció de les etapes amb presencialitat és positiva també des del punt de vista pedagògic: «S’ha pogut atendre els alumnes molt més, els professors han apreciat els grans avantatges de treballar amb grups més petits», diu Páez.

    Cap setmana des de l’inici de curs s’ha superat el 2% d’aules tancades a Espanya, segons Educació.

    Teresa, infermera, responsable Covid d’un altre col·legi, coincideix: «Només en dues ocasions ha fet quarantena tota la classe; la resta, només els contactes directes dels positius. I han estat pocs». Cada incidència havia de ser comunicada el mateix dia a l’Administració, a més d’un informe setmanal.

    Segons les dades d’Educació, «cap setmana des de l’inici de curs s’ha superat el 2% d’aules tancades». Les xifres són especialment bones a partir del segon trimestre, en coincidència temporal amb la vacunació de professorat.

    Entre el 28 d’octubre i el 4 de novembre hi havia un 1,5% d’aules/grups en quarantena a Espanya, el percentatge més alt; a finals de maig eren 0,3%. «El segon trimestre va concloure amb el 99,6% d’aules obertes (0,4% en quarantena)», informa el ministeri.

    cuarentenas colegios España
    Font: Ministeri d’Educació, amb dades proporcionades per les comunitats autònomes

    Les escoles no han amplificat la transmissió

    Tot apunta que els contagis han anat de les famílies a l’escola, i no a l’inrevés: «Els pares ens avisaven del positiu de l’alumne, contagiat per algú de la família; els companys que havien de fer quarantena la feien, però aquests casos no s’encomanaven», afirma Teresa. La percepció de Páez és la mateixa: «Quan arribaven les onades de la pandèmia, els contagis venien de les cases i llavors es produïen les quarantenes, però no els contagis».

    Ho corrobora l’informe del passat mes de maig dels ministeris de Sanitat i Educació: «La vigilància epidemiològica en el curs 2020-2021 (…) ha evidenciat que els centres educatius no exerceixen un paper d’ampliació de la transmissió. (…) Els brots en centres educatius han estat reflex de la transmissió comunitària».

    Han estat brots petits i més freqüents en educació secundària. «Espanya ha estat un model internacional gràcies a la capacitat de mantenir l’obertura dels centres educatius», afegeix l’informe.

    L’Associació Espanyola de Pediatria també ha celebrat la constant presencialitat: «La decisió valenta [de mantenir els col·legis oberts], que no temerària, ja que va estar basada en sòlides hipòtesis científiques, ha permès garantir l’escolaritat presencial per als 8 milions d’alumnes espanyols (…), amb un evident benefici en la seva salut física, psicosocial i mental, així com en el seu aprenentatge. Aquesta és una de les grans històries d’èxit al nostre país, i d’ella hem d’aprendre».

    Infografía de colegios abiertos y cerrados en la pandemia

    Estudis amb dades del món real

    Dades de la UNESCO, en efecte, situen Espanya entre els països que menys dies han tancat els col·legis. I de fet, l’experiència espanyola està en la línia del que estudis de diferent tipus i en diversos països han anat confirmant: amb les mesures adequades, les escoles poden seguir obertes sense convertir-se en focus de contagi.

    S’ha trobat un risc de contagi mica més gran en les famílies amb nens amb classes presencials, però només quan no es prenen mesures preventives.

    L’evidència és prou sòlida com perquè es parli de «consens» en «una de les qüestions més controvertides de la pandèmia», escrivien a principis de juny a Science els autors d’una investigació sobre el paper dels col·legis en la pandèmia que ha emprat dades de més de mig milió de nord-americans. Aquesta anàlisi sí troba un risc de contagi una mica més gran en les famílies amb nens amb classes presencials, però només quan no es prenen mesures preventives.

    Mesos abans, al desembre, una investigació al Regne Unit ja insistia que els contagis en les escoles reflecteixen el que passa fora, sense amplificar: «L’estreta associació entre la incidència de Covid-19 als col·legis i a la comunitat emfatitza la importància de controlar la transmissió comunitària per protegir els centres educatius. Les intervencions s’haurien de centrar en el personal».

    A Itàlia, un estudi de seguiment de contactes també va concloure que la pandèmia es mou al marge de les escoles: «Aquesta anàlisi no dona suport a la conclusió que l’obertura dels col·legis va impulsar la segona onada a Itàlia», escriuen els autors.

    Un altre treball a Finlàndia també va trobar que «tot i que les escoles infantils i col·legis són importants en la transmissió de la grip, amb la pandèmia de la Covid-19 el seu impacte és molt menor».

    «Els nens ho han fet molt bé»

    Però, un cop aclarit que és possible obrir els col·legis prenent mesures adequades, la pregunta és: Quines són aquestes mesures? De tot el que s’ha fet, què ha marcat la diferència?

    Un dia rere l’altre els nens i nenes han estat mínim vuit hores amb mascareta, s’han pres la temperatura i posat gel diverses vegades al dia i -potser el més difícil- han jugat molt menys amb els amics d’altres bombolles. Com tots els professors consultats, Diana els elogia: «Els nens ho han fet molt bé i les famílies també s’han esforçat, això ha estat molt important».

    Però el que costa més esforç no ha de ser el més efectiu. El treball de Science es basava en respostes a una enquesta que permetia relacionar estadísticament els contagis en les famílies amb accions preventives concretes. «Encara que hi ha consens respecte al fet que hauria de ser possible obrir les escoles de manera segura amb mesures de mitigació adequades, hi ha poques dades, i encara menys acord, sobre quin grau de mitigació es requereix», escriuen els autors.

    Quines mesures han funcionat?

    Un informe del Centre de Control de Malalties dels Estats Units destaca, sobretot, la distància interpersonal d’almenys un metre. Esmenta exemples en què aquesta mesura per si sola ha estat suficient per evitar brots, però sempre en grups d’alumnes reduïts.

    El document recorda la importància de posar diverses barreres per si una falla, com les mascaretes. Cita un dels casos que més alarma va crear en el seu moment: un brot massiu en un col·legi d’Israel amb classes de més de 35 estudiants a qui es va permetre prescindir de la mascareta per la calor.

    Els estudis donen pes al cribratge diari de símptomes, l’ús de mascaretes sobretot per part dels professors, la reducció dels grups i el seguiment estret dels contactes.

    El treball del mes de juny a Science concedeix especial pes al cribratge diari de símptomes -presa de temperatura-, l’ús de mascaretes, sobretot per part dels professors, la reducció dels grups i el seguiment estret dels contactes.

    Són resultats que aprofiten l’»experiment natural» que es va produir als Estats Units, on van variar molt les decisions respecte als col·legis. Alguns estats van suspendre completament les classes presencials, mentre que altres van obrir les escoles sense prendre cap mesura. «Aquesta diversitat d’abordatges ens permet aprendre què ha funcionat i què no», afegeixen els investigadors.

    Els canvis per al curs vinent

    Pel pròxim curs a Espanya, les mesures de prevenció consideren tant els bons resultats del curs passat com la previsió que la vacunació tindrà «un impacte positiu en la morbimortalitat i en el control de la pandèmia, que augmentarà segons s’augmenti la cobertura de la població «, s’afirma al document.

    Un dels canvis és flexibilitzar la distància per sota dels 1,5 metres per a tots els grups d’edat quan la transmissió comunitària sigui baixa, però tornar a 1,5 metres per als adolescents en un escenari de molta transmissió. Però també hi ha un altre canvi molt criticat pels professors: la tornada a les ràtios pre Covid: de 20 a 25 a primària i de 23 a 35 al batxillerat.

    Presencialitat i salut mental

    Per Páez, és un retrocés tant en la qualitat de l’ensenyament com en la prevenció dels contagis: «No entenem que les mesures no es mantinguin, la pandèmia no ha acabat. Aconseguirem el que hem aconseguit aquest any si mantenim les ràtios baixes, si els grups es desdoblen… si es mantenen les plantilles. Si aquest any ha funcionat, si els centres no han estat focus de contagi, s’haurien de mantenir les mateixes mesures».

    És imprescindible mantenir una ràtio d’alumnes per professor adequada, no només per a la prevenció de contagis, sinó per adaptar-la a la capacitat educativa que té un professor.

    Els pediatres de l’Associació Espanyola de Pediatria (AEP) defensen de manera absoluta la presencialitat també en els nivells superiors, després de detectar un important augment dels problemes de salut mental en adolescents. Demanen «garantir l’escolarització completa per a totes les edats de nens al país, evitant el model semipresencial, sent una necessitat a més de educativa i social, de salut mental».

    I recorden: «És imprescindible mantenir una ràtio d’alumnes per professor adequada, no només per a la prevenció de contagis, sinó per adaptar-la a la capacitat educativa que té un professor».

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC

  • Més del 80% dels càncers de pell es podrien evitar amb una bona prevenció

    Amb l’arribada de l’estiu i els plans a l’aire lliure augmenta també el temps que estem exposats al sol. Malgrat que els raigs ultraviolats del sol són beneficiosos per la salut en molts aspectes, ja que, per exemple, contribueixen a la producció de vitamina D i redueixen la fatiga crònica, també comporten una sèrie de perills pel nostre cos. Les cremades, l’envelliment de la pell i, també, el càncer de pell, són alguns dels riscos potencials de l’excessiva exposició solar.

    I és que el càncer de pell és el tipus de càncer més freqüent. Presenta, però, un gran avantatge respecte a altres càncers: la seva aparició habitualment és externa, manifestant-se en forma de taques o pigues amb aspecte asimètric i amb una grandària que tendeix a anar augmentant. Si es descobreix en les seves primeres fases aquest tipus de càncer té curació, de manera que una detecció precoç és fonamental.

    La pandèmia de la Covid-19, però, ha impactat en els sistemes de detecció i diagnòstics d’aquest tipus de càncer, igual que en altres malalties. Segons dades de l’Acadèmia Espanyola de Dermatologia i Venereologia (AEDV), el 2020 va caure un 21% el diagnòstic de melanomes, el tipus de càncer de pell més agressiu, que és el responsable de més del 80% de les morts per càncer de pell. Això, segons aquesta organització, podria suposar que hi hagués més de 1.100 melanomes a tota Espanya encara per diagnosticar.

    Amb l’inici de la crisi sanitària, els serveis de dermatologia dels hospitals, igual que la resta de departaments, es van haver de reorganitzar, es va aturar gran part de l’activitat habitual dels serveis i molts professionals van haver de ser reubicats en d’altres departaments per tal d’ajudar en el tractament dels pacients de Covid. «Els professionals més joves del departament van anar directament a urgències, atenent casos de coronavirus, una altra part de la plantilla es va reubicar en plantes d’hospitalització amb pacients Covid i altres professionals van anar a l’Hotel Salut del Clínic», explica Susana Puig, Cap de Servei de Dermatologia de l’Hospital Clínic de Barcelona. «La resta de personal va mantenir-se a les urgències dermatològiques, duent a terme les cirurgies que no podien demorar-se. Amb el temps ja hem tornat a recuperar l’activitat dermatològica habitual», assenyala Puig.

    Segons dades de l’Acadèmia Espanyola de Dermatologia i Venereologia (AEDV), el 2020 va caure un 21% el diagnòstic de melanomes, el tipus de càncer de pell més agressiu.

    Durant el punt àlgid de la pandèmia molts pacients tenien por d’anar als hospitals a causa del desconeixement general dels efectes del virus. Segons apunta Vicenç García-Patos, Cap de Dermatologia de l’Hospital Vall d’Hebron, la intensificació de la telemedicina va ser clau durant aquest període. «Ens va permetre oferir resposta i disponibilitat pràcticament les 24 hores del dia. Durant el mes de març, es van fer al voltant de 3.700 visites telemàtiques», explica el doctor.

    Tanmateix, gran part dels programes d’screening o cribratge, fonamentals en la detecció precoç dels càncers, es van haver d’aturar, i això ha tingut un impacte en el diagnòstic. «Del 14 de març al 14 de juny del 2019 vam diagnosticar gairebé 90 melanomes, mentre que en el mateix període del 2020 no vam arribar als 20. Ara estem diagnosticant molts melanomes que es troben en etapes més avançades», explica la Cap de Dermatologia del Clínic.

    A banda del retard en els diagnòstics, un altre aspecte rellevant que pot suposar un augment dels casos de càncer de pell detectats en un futur és l’efecte del confinament domiciliari de la primavera del 2020. Segons explica Mireia Serrano, del grup de dermatologia de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC), la nostra pell està acostumada a un canvi gradual de l’exposició solar al llarg de la primavera i l’estiu, i a causa del confinament aquesta exposició progressiva no es va produir. «Això va donar lloc a una exposició solar més directa i a més cremades cutànies, que estan directament relacionades amb un major risc de patir càncer de pell», afirma Serrano.

    En aquest mateix sentit, García-Patos insisteix que, malgrat que la situació actual sigui diferent de la de l’any passat, «les primeres exposicions solars s’han de fer de forma limitada». «És l’entrenament que anem donant a les cèl·lules perquè es puguin defensar de les exposicions més intenses, que venen als mesos de juliol i agost», remarca.

    García-Patos emfatitza en la protecció dels infants i adolescents. En aquestes edats, la nostra capacitat de reparació és molt més baixa, de manera que l’exposició solar té molt més impacte

    Educar en la prevenció

    Més del 80% dels casos de càncer de pell, melanomes o carcinomes, es podrien prevenir evitant una exposició excessiva al sol i duent a terme unes bones mesures de prevenció, segons dades de l’Institut Català d’Oncologia. «Hem de tenir en compte que la nostra pell cada cop que s’exposa a la radiació ultravioleta del sol es danya i, malgrat que el nostre cos repara el dany, mai ho fa al 100%. Aquest dany el que assegura és el fotoenvelliment i, amb mala sort, pot provocar càncer de pell. En el cas del melanoma, a banda d’aquest dany acumulat, incideixen molt les cremades: una sola cremada durant la infància ja augmenta el risc de melanoma en l’edat adulta», explica Susana Puig.

    En la mateixa línia s’expressa García-Patos, qui emfatitza especialment en la protecció dels infants i adolescents. «En aquestes edats, la nostra capacitat de reparació és molt més baixa, de manera que l’exposició solar té molt més impacte. Aquella empremta que deixa el sol i que el nostre cos no és capaç de reparar, l’arrosseguem tota la vida, perquè la pell té memòria», sosté.

    Per aquest motiu, és essencial protegir-se bé del sol, el que s’anomena la prevenció primària. Però la cultura del bronzejat encara està molt arrelada al nostre país, i hi ha grups de població que no estan prou conscienciats en la necessitat de protegir-se dels raigs ultraviolats del sol. Per això cal una bona divulgació i educació sanitària davant els riscos de l’exposició solar.

    «Sempre insistim en el fet que no s’ha de prendre el sol durant les hores de màxima intensitat, de les 12 a les 17 hores, però les platges sempre estan plenes a aquella hora. Alguna cosa no fem prou bé com a societat i com a col·lectiu sanitari. Hem de transmetre discursos més impactants, que s’interioritzin més. I això s’ha de començar a fer des de les escoles perquè, quan es fa, són els nens els que eduquen i transmeten aquella informació als pares en benefici de tota la família. El que aprens de petit és un hàbit per a tota la vida», afirma García-Patos.

    A banda d’evitar les hores de màxima intensitat del sol, es recomana cobrir-se amb una samarreta, gorra o barret, utilitzar ulleres de sol homologades i buscar estones d’ombra. Així mateix, és necessari utilitzar un factor de protecció solar alt (per sobre de 30) i aplicar-lo en quantitats generoses, una estona abans de l’exposició al sol i periòdicament cada dues hores o després de banyar-se o suar.

    «És molt important que no exposem al sol als nens menors de cinc mesos i limitar moltíssim l’exposició a nens menors de tres anys, perquè són especialment vulnerables», assenyala Mireia Serrano, qui destaca l’important paper que juga l’atenció primària en la prevenció del càncer de pell. «Els metges i infermeres d’atenció primària tenen un paper clau. Desenvolupen totes les eines preventives, avisen dels factors de risc i eduquen en la fotoprotecció. També tenen un paper molt important els pediatres i infermeres pediàtriques», remarca.

    A banda de la prevenció primària, l’altre pilar clau per assegurar la supervivència en aquests tipus de càncer és la prevenció secundària, és a dir, identificar com més aviat millor les lesions a la pell. «Amb un diagnòstic precoç, el 95% de les lesions tenen una curació fàcil i, en tot cas, se solucionen amb una petita intervenció. Com més demora hi hagi en el diagnòstic, més complicats seran els tractaments i intervencions que s’han d’aplicar. Si això s’allarga durant mesos, especialment en el cas del melanoma i el carcinoma espinocel·lular, es pot produir metàstasis. En aquests casos, la cirurgia requereix moltes vegades tractaments complementaris, com la quimioteràpia, immunoteràpia o la radioteràpia, i hi ha un pitjor pronòstic», exposa el Cap de Dermatologia de Vall d’Hebron.

    Els humans som molt bons reconeixent patrons, es tracta d’una mena d’entrenament visual. Si ens acostumem a mirar-nos o autoexplorar-nos, serem capaços d’identificar quan una cosa no va bé, remarca, la Dra. Puig.

    L’autoexploració, clau per a la detecció precoç

    Tots els especialistes consultats insisteixen en que, per tal de detectar a temps el càncer de pell, és essencial l’autoexploració sistemàtica del cos. Si les vores d’una piga són irregulars, si ha canviat de color, de mida, pica o sagna, tot això són motius de consulta. Segons els experts, ens hem de fixar en el que es coneix com a regla A-B-C-D-E: si hi ha «asimetria» en els eixos, si les «vores» (bordes, en castellà) són irregulars, si el «color» és variat, si té un «diàmetre» major a 6 mm o si veiem que «evoluciona». «Qualsevol aparició d’una lesió que es no tenia abans, que sagni de manera espontània, que hagi canviat significativament de forma brusca en el temps… és motiu de consulta», assenyala Mireia Serrano, del grup de pell de la CAMFiC.

    «És convenient acostumar-nos a revisar la nostra pell. Els humans som molt bons reconeixent patrons, es tracta d’una mena d’entrenament visual. Si ens acostumem a mirar-nos o autoexplorar-nos, serem capaços d’identificar quan una cosa no va bé», remarca, per la seva banda, la Dra. Puig. La Cap de Dermatologia del Clínic també avisa que hem de consultar al metge quan tenim una ferida que no cura, ja que els carcinomes, a vegades, poden presentar aquesta forma. «També hauríem de consultar a un especialista quan tenim taques de color cafè a les palmes de la mà, als peus o als llavis, ja que es podria tractar d’un tipus de melanoma poc freqüent, que acostumem a diagnosticar molt tard. Un altre tipus de càncer poc conegut es manifesta a les ungles, per mitjà d’una línia fosca que va formant altres línies paral·leles i s’entén al voltant del dit», avisa.

    Els factors de risc

    Un altre aspecte important a tenir en compte és el risc individual de patir càncer de pell: tenen més risc els majors de 50 anys, les persones que, per exemple per la seva feina, han d’estar exposats al sol de forma perllongada -com els pagesos, obrers o pescadors-, les persones que han patit cremades freqüents, sobretot a la infància, les que tenen moltes pigues o les persones que tenen la pell molt blanca.

    «No totes les pells tenen la mateixa capacitat natural per defensar-se. La pell molt morena té molta més melanina, que fa de paraigües al nucli dels cromosomes de les cèl·lules perquè no arribi la radiació. Per tant, la gent molt blanca, amb el cabell ros o amb els ulls clars són molt més vulnerables a l’exposició del sol», explica García-Patos.

    Un altre factor de risc ve determinat pels antecedents familiars. Així, hi ha algunes malalties genètiques que incrementen considerablement el risc de melanoma, carcinoma basocel·lular o carcinoma escatós. «La genètica pot influir en determinats càncers de pell. Igual que passa, per exemple, amb el càncer de mama, pot ser que hi hagi un defecte genètic heretat que predisposi a què es desenvolupin aquests tumors. En aquests casos s’ha de ser especialment exigents amb la protecció solar i en el seguiment dels programes de cribratge», assenyala el Cap de Dermatologia de l’Hospital Vall d’Hebron. També tenen més risc de patir càncer de pell els pacients trasplantats, els que reben tractaments immunosupressors, els fumadors o les persones que segueixen hàbits de vida poc saludables.

    L’aplicació dels avenços tecnològics i la intel·ligència artificial agafarà una especial rellevància durant els pròxims anys per detectar de forma precoç el càncer de pell.

    Avenços en la recerca

    Durant els darrers anys, s’ha produït un gran boom de la immunoteràpia, que va començar a aplicar-se en els melanomes i s’ha estès a diverses tipologies de càncer de pell. «Els tumors creixen perquè, d’alguna manera, enganyen el nostre sistema immunitari. La immunoteràpia, que està creixent cada dia, fa que les nostres defenses siguin capaces de lluitar contra els tumors, potenciant la nostra immunitat», explica García-Patos.

    També s’han desenvolupat tractaments més personalitzats, com la teràpia diana, que permet identificar quina alteració genètica té un tumor en concret. En aquesta teràpia s’apliquen fàrmacs enfocats a molècules concretes que expressen determinats tumors, de manera que és un tractament molt més selectiu i dirigit que la quimioteràpia. «Cada cop apliquem tractaments més racionals, identificant quines són les mutacions de cada tumor», assenyala el Cap de Dermatologia de Vall d’Hebron.

    En aquest sentit, l’aplicació dels avenços tecnològics i la intel·ligència artificial agafarà una especial rellevància durant els pròxims anys per detectar de forma precoç el càncer de pell. Segons Susana Puig, la intel·ligència artificial ha arribat per quedar-se i, malgrat que encara no sigui el dia a dia a l’hospital, hi ha algoritmes que estan funcionant molt bé i que ajudaran molt en el diagnòstic precoç. Per exemple, s’està treballant en aplicacions mòbils que et diuen, per mitjà d’una fotografia, el potencial risc d’allò que es mostra. «Els resultats són sorprenents, però encara és una eina molt preliminar, que té un important marge d’error. Penso que, amb els anys, arribarà a una exactitud molt gran i ens serà de gran utilitat. Encara queda molt camí per recórrer en la investigació en el càncer», conclou García-Patos.

  • Salut posa en marxa els primers punts de vacunació mòbils per fer més accessible la vacunació

    Salut ha posat en marxa els primers punts de vacunació mòbils per fer més accessible l’administració de la vacuna contra la Covid. Es tracta d’autobusos o camions que se situaran en diversos espais del territori i que aniran adreçats a persones majors de 40 anys i a col·lectius amb difícil accés a la vacuna. En aquests espais mòbils, on s’hi administrarà la vacuna monodosi de Janssen, no caldrà demanar cita per vacunar-se. En concret, la iniciativa s’ha engegat avui, 7 de juliol, a punts concrets de tres zones: Barcelona ciutat, la regió metropolitana nord i Terres de l’Ebre.

    En el cas de Barcelona, s’ha instal·lat un camió-caravana de la companyia automobilística SEAT a l’Arc de Triomf. Segons va explicar el Conseller de Salut, Josep Maria Argimon, en l’acte de presentació del projecte, «l’objectiu de l’estratègia és accelerar la vacunació des d’una vessant molt més comunitària, entre la població dels barris on s’hi instal·lin, oberta a persones majors de 40 anys i, especialment, a persones en situació de vulnerabilitat que tinguin dificultats –idiomàtiques o de bretxa digital, per exemple- per accedir als punts existents habituals». A més, segons va indicar el conseller, servirà per incentivar i facilitar la vacunació a punts concrets del territori on calgui augmentar els índexs de cobertura.

    Per la seva banda, la secretària de Salut Pública, Carmen Cabezas, va afegir que, a banda de tenir CAP, hospitals i punts de vacunació, “necessitem reforços com aquest que presta SEAT, per vacunar allà on hi ha cobertures baixes, a persones amb dificultats com ara de barrera idiomàtica, i també amb horaris adaptats”. Per a Cabezas, interessa sobretot el grup major de 40 anys, “perquè són les persones que més ingressen ara a les UCI”.

    El conseller de Salut, Josep Maria Argimon, i la secretària de Salut Pública, Carmen Cabezas, durant la presentació de l’estratègia de vacunació amb punts mòbils | Departament de Salut

    Actualment, més de tres milions de catalans i catalanes ja estan vacunats amb la pauta completa, el que representa un 45,9% de la població de més de 16 anys. En les franges de majors de 70 anys està vacunada amb la pauta completa més d’un 90% de la població. En la franja entre els 60 i 69 anys, tenen la pauta completa aproximadament un 50% dels ciutadans, mentre que en la franja inferior, de 50 a 59 anys, el percentatge puja al 70%. Això és a causa del fet que a les persones d’entre 60 i 69 anys se’ls va administrar, majoritàriament, la vacuna d’AstraZeneca, i molts ciutadans d’aquesta franja d’edat encara estant pendents de la segona dosi per completar la pauta. És per aquest motiu que el conseller de Salut, Josep Maria Argimon, va anunciar fa pocs dies l’avançament de la segona dosi d’AstraZeneca 8 setmanes després de rebre la primera -en lloc de 12 setmanes-, alhora que anunciava també l’obertura de la vacunació per a majors de 16 anys.

    Els dispositius

    L’estratègia del Departament de Salut compta amb autobusos del Banc de Sang i Teixits, un dels quals vacunarà en diferents punts de la zona Metropolitana Nord els propers 15 dies, tots els dies de la setmana, mentre que un altre ho farà demà a Terres de l’Ebre. La resta es repartiran per altres territoris d’arreu de Catalunya, segons les necessitats existents. Cada bus comptarà amb un equip de dues infermeres, un tècnic i dos administratius i tindrà una capacitat de vacunar a 600 persones de 9h del matí a 20h del vespre.

    Pel que fa als motor home de SEAT, són camions que s’utilitzen en les competicions i que s’han adaptat per a ús sanitari. En ells també s’administraran dosis sense cita prèvia, en horari de matí i tarda, els 7 dies a la setmana. A més del camió, la companyia automobilística també posa a disposició el seu personal sanitari, que ja té experiència en l’administració de vacunes contra la Covid-19.

  • Després de l’explosió, familiars, treballadors i col·lectius s’uneixen per salvar les residències

    Fatima Bouzalim és treballadora d’una residència geriàtrica des de fa quinze anys. En veure les situacions que es vivien en aquestes, va decidir començar a denunciar-ho. Per la seva activitat la van suspendre de sou i feina durant un temps.

    Azahara és familiar de dues persones que van estar internes en residències els últims anys de la seva vida. Van morir allà i diverses regularitats i tracte rebut van fer que s’activarà per veure les problemàtiques que hi ha a les residències.

    Roberto Martínez és un dels impulsors de la plataforma d’afectats per l’empresa BBServeis. La seva dona Maria José, treballadora en una de les residències gestionades pel grup, va ser acomiadada després d’estar mesos sense cobrar. Quan això va passar, van veure que no havia estat cotitzant correctament i que tampoc hi havia un ens a qui denunciar. BBServeis era un entramat d’empreses, la majoria amb seu a Suïssa, que es dedicaven a generar diners aprofitant les contractacions públiques. Els judicis que van derivar d’una querella criminal que es va posar contra l’empresa encara no s’han realitzat, però alguns dels responsables de l’estafa ja estan morts o desapareguts.

    Aquestes tres persones, cadascuna partint des d’un punt diferent, però amb una mateixa motivació, són tres de les persones que han creat el Moviment de Residències de Catalunya. Aquest es va presentar de manera oficial a mitjans de juny i busca la dignitat en el tercer sector. Amb aquest acte, la plataforma buscava passar de la reclamació a les xarxes a les protestes al carrer. Són diversos els col·lectius i marees que s’han sumat a la iniciativa i la clau de tot és la unió de treballadors, familiars i població en general.

    Sense condicions laborals apropiades, no hi ha dignitat per als usuaris

    Fátima Bouzalim treballant en una residència portava molts anys denunciant el tracte dels residents i ja havia contactat amb diverses associacions i moviments per veure què es podia fer. Ella mateixa explica que es va quedar en res perquè moltes d’aquestes associacions no tenen en compte els treballadors. A partir d’aquí va començar a buscar i va trobar la Marea de Residències a Madrid. Ells estaven treballant coordinadament amb les treballadores i li van explicar que aquí a Catalunya algunes famílies també s’estaven començant a moure. Aquí, diu Bouzalim, «va començar l’aventura sense ser preparada». I és que sense tenir molt coneixement, diu, una vegada posats en contacte ràpidament va néixer el Moviment de Residències de Catalunya.

    Bouzalim treballa a la mateixa empresa des de fa 15 anys i ja des d’un principi va veure coses que no acabaven d’encaixar. Al principi, quan era nova, li van dir que les coses s’arreglarien en dos o tres anys. «Amb tota la paciència del món jo m’ho vaig creure, però quan vaig veure que no hi havia canvis, que només eren enganys, vaig dir fins aquí hem arribat», explica. Va ser llavors quan va començar a formar-se i veure què es podia fer. Va recórrer a sindicats, però aquests li explicaven que sense denúncies fermes de familiars no podien fer molt. Es va posar ella a fer denúncies com a treballadora i per molt que algunes van arribar a Inspecció de Treball, no va anar a més. També algunes denúncies de famílies es resolien en donar-los una solució financera, afegeix.

    Denúncia així que «la gent no s’adona que per tenir un servei decent calen mans. Per donar un got d’aigua o canviar un bolquer es necessiten mans, sense elles no es pot fer la feina». A més, considera que sense elles també hi ha maltractament: «encara que diguin el contrari, si algú es treu el seu bolquer dissecat i pixat és maltractament, si ningú li ha acostat aigua és maltractament».

    Després de moltes experiències negatives amb la seva empresa, el març de 2020 va arribar la pandèmia de coronavirus i Bouzalim va haver d’enfrontar-se una vegada més als seus caps per falta de material. La situació els va portar a haver de treballar 13 hores diàries i ella va acceptar pel bé dels residents. Apunta que no es podien negar perquè es necessitava gent per atendre’ls, però també per cobrir les necessitats que es generaven per no veure els seus familiars i estar aïllats. Quan es va començar a sortir del confinament, van tornar al seu horari normal, però es va trobar que estava sola amb 30 persones demandants, que necessiten atenció constant i, per tant, impossible fer-ho tot en set hores i mitja. Es va negar a fer tot allò que es podia negar a fer com donar la medicació, ja que no entra dins de les seves competències. Davant daixò, l’empresa la va sancionar un mes i mig. Un temps que, feliç diu, va dedicar a fer néixer el Moviment de Residències.

    Per Bouzalim fer entendre a la gent que necessiten a les treballadores en condicions perquè tot depèn d’elles és molt important. Però la realitat no és aquesta: «les treballadores del sector de geriatria estan totes malaltes», afirma Bouzalim, «prenen medicaments per depressions, per dolors físics …». I és que per Bouzalim, les empreses que gestionen aquest sector «utilitzen la nostra feblesa perquè saben que estimem la nostra feina i ens sentim responsables. Durant anys m’he sentit responsable de totes aquestes persones com si fossin familiars meus».

    Familiars i treballadors units contra la gestió privada

    Azahara és una d’aquelles persones que ha vist com funcionen les residències i com es troben les seves treballadores. La seva mare va morir fa tres anys i el seu pare durant la pandèmia el novembre de 2020. Després de moure’s «a la desesperada» va trobar diverses persones en la seva mateixa línia i va néixer el Moviment de Residències de Catalunya. Celebra que agrupi diversos col·lectius, famílies i treballadores i cita la cèlebre frase «la unió fa la força». Azahara apunta que tots reivindiquen una llei de residències i que l’explotació de les treballadores pari. Denuncia que això passa perquè la gestió de les residències públiques està en mans d’empreses privades: «es fa una concessió i sempre hi ha una entitat gestora, que és una empresa privada que mira la seva pròpia butxaca i benefici… Hi ha una explotació de les treballadores i per tant un servei súper precari per als residents, els usuaris».

    També denuncien així la qualitat dels serveis, ja que diuen que no està centrada. A més, volen recordar que tot això està en guàrdia per la pandèmia, però ja estava malament de moltíssim abans, «la pandèmia només ho ha revelat». D’aquest esclat, però, Azahara celebra que del dolent hagi sortit alguna cosa bona com és la unió de treballadors, familiars i usuaris. Així, junts des del Moviment de Residències es pot fer molta feina. Azahara opina que darrere de cada número, de cada història, de cada mesura que pren la Generalitat com seria la limitació de les visites, hi ha un drama personal que seria per exemple com afecta això a l’usuari, a les relacions familiars, psicològicament… «El meu pare va deixar de parlar quan li van tallar el contacte i, al final, el problema és que cada història on hi ha un drama, qui surt perdent és l’usuari», explica Azahara que espera que amb la plataforma es pugui millorar en la mesura del possible la situació «pels que queden i pels que vindran».

    El cas de BB Serveis, un judici pendent per estafa empresarial a treballadors i usuaris de residències

    Dins el Moviment de Residències també es troba gent com Roberto Martínez. Ell és un dels fundadors de la Plataforma d’afectats per BB Serveis.

    L’any 2011 Roberto Martínez i la seva dona, María José Alarcón, treballadora en una residència de BB Serveis, van ser desnonats, ell es va quedar sense feina i a ella li van deixar de pagar. Va ser llavors quan van veure que a la Maria José no li estaven pagant ni la seguretat social ni la mútua. Arran d’això, de començar a investigar i de coincidir amb altres persones es van adonar que no era un tema personal seu, sinó que anava més enllà i que hi havia treballadores en situacions molt pitjors.

    «La sorpresa va ser quan vam veure que tot anava més enllà de la zona de Barcelona, ​​que hi havia uns 90 llocs a Espanya», diu Roberto Martínez. «El que vam fer va ser investigar de forma rudimentària amb el que teníem a mà: amb les nòmines veient el NIF i els telèfons, tot ens anava donant pistes fins que ens trobem amb una trama de societats, algunes fora d’Espanya, amb diners a Suïssa… «, segueix. I va ser amb això davant que el 8 de gener de 2013 van decidir posar una querella criminal contra BB Serveis. Durant any i mig no van saber res, el cas no avançava, i Martínez creu que es van posar traves des de la Generalitat.

    Finalment la querella va arribar a la Guàrdia Civil a la fi de 2015 i el febrer de 2016 es van detenir cinc persones per presumptes delictes de pertinença a organització criminal, apropiació indeguda, alçament de béns i contra el dret dels treballadors. Des de llavors, gran part del temps, el cas ha estat sota secret de sumari i poc se sap de quan serà el judici contra els responsables de BB Serveis. Un judici que no serà fàcil, ja que a banda de què el jutge està esperant documents de Suïssa i Andorra, sembla que dues de les persones imputades han mort.

    Martínez assenyala que una de les dues morts, la de Jesús Puyoles, qui es considera cap de la trama, «no està registrada en cap tanatori de Catalunya, no hi ha una esquela, ni apareix en el llistat de morts oficials». A més, afegeix, «el certificat de defunció el van presentar a l’octubre-novembre i en teoria aquest home mor un 15 d’agost…». També és destacable el fet que dos dels imputats, Ismael Soriano i Diego Parra, segueixen coordinant dues residències: una a la Roca i una altra a Granollers. «Per a mi això és el més vergonyós, que estiguin campant al seu aire», es queixa Martínez nomenant la impunitat que tenen els detinguts que segueixen en el sector o expandint empreses d’altres tipus mentre esperen el judici.

    Així, amb aquesta situació en l’aire, Martínez i la Plataforma d’Afectados per BB Serveis han decidit sumar-se també al Moviment de Residències. Arran del que va passar a partir de març de 2020 a les residències amb l’arribada del coronavirus, algun membre de la plataforma va rebre trucades de molta gent preocupada amb el que passava dins dels centres. «Sense respostes a aquesta situació tan complicada recorrien a nosaltres entenent que podríem donar-los alguna solució per ser una plataforma que porta anys denunciant el de les residències», apunta Martínez. A més, va ser des de la Marea de Residències de Madrid que aquestes diferents persones es van poder posar en contacte. «S’ha creat un vincle força interessant i bastant maco», explica Martínez, que afegeix que mentre arriba el judici nostre, així aprofiten per ensenyar a la gent el que han descobert, ja que creu que la gent no és conscient.

    Una nova llei per regular les residències

    Cada dos o tres mesos, el Moviment de Residències solen anar a través de l’aliança de moviments a reunir-se amb els diferents grups parlamentaris catalans. Fatima Bouzalim apunta que abans es podia justificar que la societat no sabés el que passava dins de les residències, però «ara sí i ningú es pot desresponsabilitzar, ni polítics ni familiars poden dir que no ho saben».

    Així, per Bouzalim, és molt important la unió entre plataformes de treballadors i de familiars i creu que el suport d’aquests és impressionant. Un exemple és el de l’Azahara. Ella apunta que el Departament d’Afers Socials i Famílies «no han fet canvis significatius» Defensa que s’hauria d’escoltar a familiars i residents i no tant a les patronals, ja que «ells van en benefici de l’empresa i no vetllen pel benestar de l’usuari». «Estem bastant descontents amb la gestió que s’està fent i la voluntat de millorar deixa molt a desitjar», acusa Azahara.

    Tot i el panorama, el Moviment de Residències de Catalunya fa mesos que camina i ara amb la seva presentació pública vol dir que des de tots els fronts pensa aconseguir una nova llei que acabi amb la xacra.

  • Manuel Rico: «A les residències van morir milers de persones que no haurien d’haver mort»

    Es calcula que prop de 30.000 persones han mort per culpa de la Covid-19 en residències de gent gran. En les primeres setmanes i mesos de la pandèmia, la mortalitat en aquestes residències es va disparar. Els ciutadans s’assabentaven de la mort dels seus pares i mares en aquests centres sense ni tan sols poder acompanyar-los en les seves últimes hores. A algunes comunitats autònomes es van impartir directrius perquè la gent gran afectada per aquest coronavirus no fos derivada als hospitals. La vacunació ha posat fre a aquest infern però queda la sensació de descontrol absolut i desencert a tots els nivells a l’hora de fer front a l’emergència. El periodista Manuel Rico, director d’investigació d’InfoLibre ha revisat aquesta tragèdia en un llibre – «Vergonya! L’escàndol de les residències»(Planeta)- en què no falta ni emoció en la descripció dels fets ni documentació exhaustiva de qui i com gestiona aquest sector.

    La paraula ‘vergonya’ és la que millor defineix la sensació que li ha deixat la tragèdia de les residències arran de la Covid-19?

    Jo crec que sí. Quan Planeta i jo vam parlar per primera vegada del títol i va sortir aquest vaig pensar en una història periodística que intento aplicar sempre en temes complicats o d’investigació i és que s’ha d’escriure pensant que es pot defensar fins a l’última coma davant un tribunal. Puc defensar davant d’un tribunal que el que descric en el llibre és una vergonya? Crec que sí. Clarament. Els tres blocs del llibre. És una vergonya el que va passar durant la primera onada de la pandèmia, sense cap dubte. És una vergonya part de com es fa negoci amb les residències a Espanya, la part sobretot relacionada bàsicament amb els fons d’inversió, i també el que ha passat amb les caixes d’estalvi i els pelotazos que s’hi han donat. I tercer, l’Administració absent que descric en el tercer bloc, que és fonamental per explicar com està el sistema. Una Administració absent tant a l’hora de legislar correctament com a l’hora d’inspeccionar i de sancionar els que incompleixen. La paraula ‘vergonya’ és la que millor resumeix aquests tres blocs del llibre.

    Per què hi va haver tantes morts a les residències per culpa de la pandèmia? Quina xifra és la més propera a la real, segons les seves investigacions?

    Les xifres oficials de la primera onada són d’una mica més de 20.000. Més de 30.000 a dia d’avui. Però si s’analitzen les dades d’excés de mortalitat probablement la primera onada es va acostar als 35.000 residents morts. La xifra oficial ja és esgarrifosa. Analitzo fins a cinc grans causes que van influir en el resultat de la primera onada de la pandèmia. Hi ha una causa objectiva i primera que és l’existència d’un virus amb un potencial mortífer molt gran i que afecta especialment la gent gran. No es pot obviar. Tenint en compte això, hi va haver cinc factors que van influir en què la mortalitat a les residències, sobretot a Madrid, Catalunya i les dues Castelles, fos una barbaritat.

    Ho resumeixo molt. Primer, elements estructurals del sistema residencial, previs a la pandèmia. Per exemple, l’atenció primària que viu d’esquena a les residències. Això és una cosa que passa pràcticament a tot Espanya i que les associacions de familiars porten anys denunciant i demanant que es canviï. Segona causa, problemes que es detecten quan sorgeix l’epidèmia: la manca d’EPI a les residències, que era una responsabilitat de les empreses, o la manca de tests per veure qui estava contagiat i qui no, que es pot considerar una responsabilitat de les administracions. Un tercer element són les responsabilitats polítiques, especialment a Madrid i Catalunya. Es van dictar unes ordres: el protocol d’exclusió de Madrid i a Catalunya un protocol, molt menys dur en els termes, que recomanava no ingressar a majors de 80 anys a les UCI. La pràctica d’aquests protocols demostra que la derivació de residents malalts als hospitals va ser pràcticament impossible, entre mitjans de març i mitjans d’abril, tercera setmana d’abril. A Catalunya la dada és molt clara: van morir el març i l’abril 3891 persones grans que vivien en residències. 2797 van morir al propi centre sense ser derivats a un hospital. Això significa el 72%. En circumstàncies normals aquesta xifra està per sota del 20%. Qui mor en una residència? Malalts terminals que no té cap sentit traslladar a un hospital i amb el consentiment de la família. D’aquest 72%, en un 1% o un 2% marginal potser la família va ser informada i ho va acceptar. La resta, no. Per tant, unes responsabilitats polítiques, dictant uns protocols i aplicant unes polítiques que de fet van impedir la derivació als hospitals.

    Quarta gran causa: responsabilitats de determinades empreses. Sempre insisteixo i agraeixo molt que es tingui en compte que no es pot generalitzar. Estem parlant d’un sector on hi ha més de 5.200 residències. Catalunya és, amb diferència, la comunitat que en té més: 976. Hi ha des de macrocentres de 300 o més persones a petites residències de 25 o 30 persones on la directora coneix pel nom i cognoms a tots els familiars dels residents. No es pot generalitzar però sobretot als grans grups hi ha problemes empresarials. La manca de personal n’és un. Ja era un problema greu abans de la pandèmia però quan arriba el virus es converteix en un drama absolut. Es comença a posar gent de baixa. Per què hi ha aquesta falta de personal? Perquè hi ha unes ràtios desfasades, aprovades feia 10, 15 o més anys, quan el perfil del resident era totalment diferent, menys dependent. Unes ràtios que amb prou feines es compleixen, moltes vegades no se substitueixen les baixes, les vacances,… i que són inadequades ja en situació de normalitat. Quan va arribar el virus hi va haver residències on quasi no tenien temps per donar de menjar, sopar i esmorzar a la gent gran. Oblida-te’n de canviar-los de postura i altres activitats. Un altre exemple de responsabilitat de les empreses: el caos organitzatiu. En el llibre parlo amb una treballadora de la residència Bertran i Oriola, una de les més afectades a Catalunya, que explica que el caos organitzatiu que es va produir va fer que moltes de les seves companyes entressin en pànic i es donessin de baixa: «D’aquí no en sortim». Aquest caos va fer moltes vegades que les sectoritzacions ordenades pel govern es fessin malament. Cinquè gran factor: les residències estan dissenyades per contagiar no per frenar el virus.

    Les residències estan dissenyades per encomanar no per frenar el virus

    Què vull dir amb això? El perfil del resident, cada vegada més dependent i amb un deteriorament cognitiu que fa impossible alimentar-lo o canviar-li el bolquer des d’un metre i mig de distància. El tipus d’instal·lacions, amb moltes zones comunes, moltíssimes habitacions dobles. La precarietat laboral que obliga, en determinades comunitats autònomes, a què les treballadores tinguin de vegades dos treballs i, per tant, tenien una mobilitat obligada que els exigia anar d’una residència a una altra i que quan es contagiaven i eren asimptomàtiques portaven el virus d’un lloc a l’altre sense saber-ho. Aquests elements els havien d’haver tingut en compte els responsables de sector. A Galícia, a la primera onada, es van crear ràpidament ‘centres Covid’ als quals es traslladava la gent gran contagiada o amb símptomes compatibles. A Catalunya es va acabar fent però més tard, a l’abril. Això hauria estat una bona mesura però, en general, a l’Estat es va optar -és una manera de parlar, però bastant real- per tancar-los a les habitacions quan entrava el virus en un centre. Tota aquesta sèrie d’elements explica que la mortalitat ha estat molt més gran. Hi hauria hagut morts? Sense cap dubte. Probablement xifres molt altes. Es pot realment afirmar que es va fer tot el que es va poder, com s’escolta de vegades en discursos de la patronal o dels polítics i que si arriba a funcionar tot correctament haurien mort les mateixes persones? Afirmar això és d’un desvergonyiment intel·lectual absolut. Cal tenir molt poca dignitat per fer-ho.

    Afirmar que es va fer tot el que es va poder, com s’escolta de vegades en discursos de la patronal o dels polítics és un desvergonyiment intelectual

    El govern espanyol va dir que calia sortir junts d’aquesta crisi, però, al sector de les residències, com en d’altres, la seva gestió, el nombre de contagis i la mortalitat es van convertir en una arma política llancívola. Vergonya, també?

    Totalment. Les paraules del president de Govern dient que ‘sortirem millors’ d’aquesta crisi és el que els britànics anomenen wishful thinking. Podia ser un desig però des del primer moment es va utilitzar la covid i el que ha passat a les residències com a arma llancívola. La campanya més evident és la del PP d’intentar culpar Pablo Iglesias i dir que era la seva responsabilitat. A Espanya les competències no es canvien per una roda de premsa. Es canvien a través del Congrés dels Diputats i del BOE i al BOE no hi ha cap document que digui que les competències van passar a ser responsabilitat de govern central. El PP ha matxucat amb aquesta mentida permanentment. Això vol dir que el govern central no té responsabilitats? En absolut. En té una i molt gran i evident que és que no li va donar a les residències la mateixa rellevància, el mateix paper que als hospitals. Ho havia d’haver fet. Havia de haver-les considerat igual de prioritàries per a totes les decisions. Aquesta responsabilitat per omissió és del govern central. Les responsabilitats per activa són de les comunitats autònomes. El protocol que impedia traslladar els residents a Madrid si tenien una dependència o un deteriorament cognitiu alt el van signar els alts càrrecs de la Comunitat. Si el van signar és perquè tenien les competències, òbviament. La decisió del govern de Madrid de no utilitzar cap de les tres alternatives que tenia per atendre les persones grans és seva. I a dia d’avui la senyora Ayuso segueix sense trobar un minut per explicar perquè no va utilitzar aquestes tres alternatives. Tampoc ha trobat un minut per rebre a les associacions de familiars i explicar-los com va ser l’actuació del govern de Madrid amb les residències. I la primera decisió que s’ha conegut del nou govern de la senyora Ayuso, amb el suport de la senyora Monasterio, és no donar continuïtat a la comissió que investigava les morts per covid a les residències de Madrid. Estem parlant de més de 6.000 morts. I a Catalunya, la responsabilitat que el 72% de la gent gran que va morir el març i l’abril ho fessin en els seus propis centres sense ser traslladats era del govern de Torra.

    «Que la Fiscalia no actuï d’ofici és una indignitat i afegeix dolor a el dolor dels familiars»

    Vaig escoltar fa un parell de mesos unes declaracions del senyor Torra dient que no havia destituït al conseller directament responsable per no provocar tensions al govern. Hi va haver un canvi de competències a l’abril i va passar a Sanitat. Totes les persones amb les que he parlat em van dir que aquest traspàs va ser vital i que les coses havien funcionat molt millor. Torra, com a president, havia de cuidar els seus ciutadans. Aquí estem parlant de salvar vides. Això és completament inacceptable. Com que no vol provocar una crisi de govern! Vostè haurà de prendre les decisions que salvin vides, tant si provoca una crisi de govern com si provoca la caiguda del seu govern. S’ha utilitzat la pandèmia com un element polític més de desgast. És terrible. No estem parlant de la política impositiva. Estem parlant de la vida de persones i la major part de les vegades de persones que no podien ni defensar-se, que moltes vegades ni podien explicar el que els passava. El que va passar és que van morir milers de persones que no havien d’haver mort. Hi ha responsables polítics d’això. Probablement hi ha responsables penals. D’altres que no van morir van estar setmanes tancats als centres, com es recull en els informes detalladíssims de Metges sense Fronteres i d’Amnistia Internacional. Molts dels que no van morir i van estar tancats quan va començar a haver-hi trasllats i arribaven als hospitals ho feien nafrats, desnodrits, deshidratats. Es va produir una violació massiva de drets humans de persones indefenses. Això és inacceptable en l’últim Estat en drets del món però en un que presumeix de ser un Estat social i de dret i de pertànyer al Primer Món una vergonya no, crec que ens hem quedat curts en el títol.

    A les residències es va produir una violació massiva de drets humans de persones indefenses

    La tragèdia de les residències ha tingut repercussions electorals? La victòria d’Isabel Díaz Ayuso a les eleccions a la comunitat autònoma de Madrid sembla indicar que l’electorat s’ha dretanitzat. A les eleccions catalanes, els independentistes que van governar durant la pandèmia van renovar la seva majoria.

    Aquesta és una pregunta per a un sociòleg electoral. No m’agrada opinar del que clarament no sé. Puc tenir una intuïció però prefereixo opinar sobre fets. Puc tenir l’opinió d’un ciutadà normal. A l’hora d’anar a les urnes influeixen mil motius, li donem prioritat a unes coses avui i a d’altres d’aquí a dos mesos. El que puc defensar són els fets. El protocol de no derivació hospitalària, que jo anomeno protocol de la vergonya, el va aprovar el govern de Madrid i Ayuso va mentir dient que era un esborrany. Aquest protocol es va aplicar de manera que en els vint dies següents a la seva aprovació, el 18 de març, el 84% dels morts a les residències es van produir sense rebre atenció mèdica i sense ser traslladats a un hospital. Estem parlant de més de 5.000 persones. Ayuso no va medicalitzar les residències, incomplint resolucions expresses del TSJ de Madrid. Va vendre l’existència d’un hospital-miracle on no moria la gent i van traslladar, durant les sis setmanes que va estar obert, a 23 residents amb símptomes lleus i ni un més, en un període en què van morir-ne 5.000. Probablement no hi ha un altre exemple en la història de la humanitat en què es creï un hospital perquè hi ha una emergència humanitària i no es traslladi a aquest hospital als que s’estiguin morint. Això són fets. Sobre sociologia electoral no puc opinar.

    Ha detectat diferències entre l’impacte de la pandèmia a les residències públiques i a les privades?

    Vaig fer dues anàlisis, entre públiques i privades i el de pertinença a un gran grup. Tinc les dades d’11 de les 17 comunitats autònomes, que són les que me les van facilitar a través de Transparència. Són les que tenia quan el llibre va anar a impremta. Ara en tinc de dues més, les de Navarra i Euskadi. En les altres quatre, en tres casos estic barallant-me als tribunals per obtenir les dades i en el quart, que va encara més endarrerit, estic pendent de la resolució de Transparència. Té pinta que acabaré també als tribunals.

    Entre aquestes 11 comunitats hi ha les de Catalunya, Madrid i Castella-la Manxa, que aporten dades estadísticament molt altes, perquè inclouen més del 70% dels morts. Si s’agafa el conjunt d’Espanya, la mortalitat va ser lleugerament més gran en els centres privats. Va ser més gran a vuit comunitats en els privats i a tres, entre elles Catalunya, als públics. Òbviament, la comparació sempre és entre el nombre de places gestionades i el de morts. Hi ha haver-hi diferències però no massa significatives estadísticament. Són molt més significatives si s’analitza la pertinença de les residències a un gran grup. Jo defineixo gran grup com el que gestiona 800 o més places. Hi ha vuit gegants del sector que gestionen més de 4.500 places i hi ha 30 grups que en gestionen 800 o més. L’impacte, la mortalitat va ser molt més gran a les residències gestionades per aquests grans grups.

    La mortalitat va ser molt més gran a les residències gestionades per grans grups empresarials

    La dada de Catalunya és que aquestes empreses gestionen el 20,36% de les places i a elles es van produir el 24,88% de les defuncions, una diferència del 4,52%. Quan parles amb els directors dels grans grups solen dir que això es deu al fet que tenen residències molt més grans i que en entrar-hi el virus era més fàcil que s’estengués i la mortalitat fos més gran. La següent pregunta és per què tenen residències tan grans i per què en moltes d’elles la majoria de les places estan en habitacions dobles. La raó és econòmica, bàsicament. Insisteixo que tot és en termes proporcionals. Lògicament en una residència més gran es produeixen més morts. Sempre hi haurà més de qualsevol cosa a Catalunya o Andalusia que a La Rioja. Aquest factor és interessant a l’hora de treure conclusions i prendre decisions. A Navarra s’ha aprovat un decret foral i a Cantàbria crec que és una ordre que limiten el nombre màxim de places a les residències. A Navarra s’ha establert en 130, amb l’obligació que el 80% siguin habitacions individuals com a mínim i a Cantàbria, en 120. És el camí que cal seguir. Es queda molt curt perquè només és per a residències noves. Caldria establir aquests números per a tot tipus de residències, determinant un període de carència de cinc, set, deu anys, els que es consideri, perquè les actuals es puguin adaptar i donant ajudes públiques per aconseguir aquest 80% de les habitacions individuals. És important perquè almenys marquen el camí a seguir, anar cap a centres més petits, amb unitats de convivència de no més de 20 o 25 persones. És una lliçó que es pot treure sense cap dubte del que ha passat a la pandèmia. Hi ha dos informes autonòmics amplis de Navarra i Castella Lleó analitzant com va ser la mortalitat i coincideixen que la mida del centre va ser important. A Castella Lleó consideren que són centres grans els que tenen 100 o més places, que tenen el 45% dels residents i allà hi va haver el 60% dels contagiats. Són unes diferències molt significatives. Aquesta és una conclusió nítida i clara que es pot treure de la pandèmia. El que han fet el govern foral o el càntabre es pot fer demà a Catalunya, Madrid i a la resta de comunitats autònomes i cada dia que deixin sense fer-ho és una pena perquè són dies que es malgasten per millorar el sistema residencial.

    Que el negoci sigui l’objectiu de les empreses que gestionen la majoria de les residències espanyoles fa que aquest benefici passi per davant de la qualitat de vida i l’atenció sanitària de la gent gran?

    En molts casos, sí. En d’altres, no. S’ha d’anar amb compte en generalitzar. Està clar que hi ha determinats grups, sobretot els tres que estan en mans de fons private equity, que per les característiques de la inversió que fan anteposen el lucre a qualsevol altra qüestió. Això no és opinable. Quan entres al web dels fons que controlen Domus VI o Vitalia Home allà no es parla de les ràtios de personal de les residències. Allà parlen de les ràtios de rendibilitat, dels dividends, de les vegades que multipliquen la inversió de la gent que ha posat diners amb les vendes. Aquestes ràtios es veuen en el que ells anomenen ‘casos d’èxit’ ja sigui una residència, un supermercat, una cadena de menjar ràpid o una botiga de roba. No enganyen a ningú. És el que fan. Es dediquen a comprar empreses no cotitzades en borsa, a vendre-les en un termini màxim de cinc anys i abans si troben la manera de donar el major pelotazo possible. Ho fan amb unes operacions d’endeutament brutals. L’endeutament i l’apalancament és tan important que un tipus de les operacions que fan porta directament el nom d’apalancament’. Són operacions de deute molt grans que exigeixen entrar en sectors que generin molt efectiu -les residències són un exemple perfecte d’això- per anar liquidant el deute en el menor temps possible i la millor forma de fer-ho és obtenint els màxims beneficis en el dia a dia. Això en una residència significa retallar o estalviar en personal, retallar en elements com l’alimentació o el manteniment de centre i, per tant, retallar en la qualitat de vida de la gent gran que viu a la residència. Això és indiscutible. No és l’opinió d’una ideologia X o Y. Si algú té algun dubte pot entrar a les pàgines d’aquests fons o en els seus comptes que gairebé sempre estan a Luxemburg. Després n’hi ha d’altres a Jersey, que és on hi ha la matriu. Aquestes no es poden veure però les de Luxemburg sí i es veuen les operacions d’endeutament que fan i com acaben traslladant a Jersey els diners que obtenen a les residències d’Espanya, Portugal o on sigui. Aquesta és la seva política d’inversió i l’apliquen a tots els sectors on entren.

    És evident que si tu poses per davant el lucre a qualsevol altra qüestió i arriba un virus com aquest això té unes conseqüències. Si en comptes de tenir unes ràtios tan mínimes tinguessin molt més personal guanyarien una mica menys de diners però haurien pogut suportar molt millor la pandèmia, per posar un dels múltiples exemples. Ara bé, crec molt en l’Administració i com a societat hem de responsabilitzar els polítics i les administracions perquè en la seva mà està canviar les normes. Tu pots posar que el lucre en el sector de les residències, o en el sector social en general, sigui del 8%, com en algun país nòrdic. Sembla un lucre raonable i no el 30% o el 40% amb què ens trobem a vegades. Com Administració tens la responsabilitat de pujar les ràtios.

    Els devem a les víctimes i als seus familiars que una comissió independent investigui el que ha passat

    Si les dobles, a aquests fons els seria menys atractiu aquest negoci perquè no podrien treure tants diners. I tens la responsabilitat de fer inspeccions a fons i després sancionar seriosament. Si fessis això com a Administració seria un altre factor que faria que a aquests fons no els interessés invertir en aquest sector. Sense entrar en el debat previ de si es pot fer negoci amb la gent gran i les residències. La realitat que en aquest moment tenim és que el 88,5%-​​89% de les residències són de gestió privada. A Catalunya són el 94,5% i el 92,5% de les places. No es pot nacionalitzar. Cal fer el possible perquè el sector públic vagi guanyant terreny. El desequilibri és brutal. Com que no es pot aconseguir d’un dia per l’altre, d’un any per a un altre, d’un lustre per a un altre, cal prendre mesures per ja, per demà. I aquestes mesures passen per una normativa seriosa, amb ràtios i dades de transparència serioses, unes inspeccions serioses i unes sancions serioses per als que incompleixin, que seran pocs perquè per fortuna, com en tots els sectors, la majoria de la gent ho fa bé. Però als que incompleixin cal posar-los una sanció que no els quedin ganes de tornar a incomplir perquè el seu incompliment afecta la dignitat d’una persona que, la major part de les vegades, no es pot defensar. Cal donar-los un pal econòmic que es quedin tremolant. De l’any 2014 al 2019 es van imposar 10 sancions de més de 100.000 euros. Ni una a residències dels grans grups. L’any 2020 la Comunitat Valenciana va imposar una sanció, que encara no és ferma, a DomusVI, de 174.000 euros. Seria la primera d’aquesta magnitud a un gran grup. Això és responsabilitat de l’Administració i és una part fonamental del perquè el sistema està com està. L’Administració no compleix, no és exigent i no estableix unes normes serioses per garantir que la gent gran estiguin ben cuidada.

    Manuel Rico és director d’investigació d’InfoLibre i autor de «Vergonya! L’escàndol de les residències» | Siscu Baiges

    No sembla que les denúncies de les associacions i particulars que demanen explicacions i justícia per la mort d’aquesta gent gran siguin acceptades pels tribunals de justícia. No hi haurà responsables físics d’aquestes morts?

    Què es pot dir a dia d’avui i què és una previsió d’un periodista? Em sento menys còmode en fer previsions i cal fer-me menys cas perquè no sóc futuròleg. Es pot dir que la Fiscalia està tenint en general, encara que en les últimes setmanes s’està notant un petit canvi, una actitud bastant vergonyosa demanant l’arxiu de querelles sense investigar seriosament. Això ha passat a Catalunya amb una denúncia superdetallada amb múltiples proves que va posar la Coordinadora 5 + 1 i que la Fiscalia va demanar que s’arxivés. Em sembla inacceptable. La Fiscalia si veu indicis de delicte ha d’investigar. Aquesta és la seva funció. La seva funció no és ser advocat defensor. Lògicament, si després d’investigar en profunditat no troba raons per demanar cap processament ha de demanar l’arxiu, però sense fer i demanar proves, sense investigar en profunditat un tema com aquest és inacceptable. I aquesta ha estat l’actitud de la Fiscalia. També a Madrid en determinades resolucions. En les últimes setmanes, a Madrid anem ja per sis denúncies de residències concretes que la Fiscalia envia als tribunals. Però, per exemple, no ha actuat d’ofici pel tema del protocol o perquè el govern autonòmic no hagi utilitzat les alternatives que tenia per ajudar i tractar la gent gran. Un tema on hi ha els documents, el protocol, les dades, tot publicat i que la Fiscalia no actuï d’ofici és una indignitat, una vergonya, i afegeix dolor al dolor dels familiars per la pèrdua d’un ésser estimat i és incomprensible per a un ciutadà normal. La major part de les denúncies són a Madrid i Barcelona. També n’hi ha en altres llocs. Què passarà? La justícia a Espanya és molt garantista i és bo que així sigui. Estem en la fase inicial dels procediments. Sí que es pot dir que ha existit aquesta actitud de la Fiscalia i que hi ha molts tribunals que estan arxivant causes de manera incomprensible.

    Cal evitar que els diners públics de les residències acabin en paradisos fiscals en mans de gent que desconeixem

    L’últim capítol es titula «Què fer davant l’escàndol de les residències». Enumera 33 propostes. És possible resumir-les d’alguna manera?

    Els capítols anteriors són periodístics, objectius i els sotmeto a l’anàlisi de qualsevol persona que vulgui contrastar les informacions que exposo. L’últim capítol és més personal, més subjectiu i algunes de les 33 propostes que faig algú pot no estar-hi d’acord. Hi ha elements estructurals que cal tocar. És fonamental que l’atenció primària no segueixi d’esquena a les residències, que el sistema social i el sanitari estiguin coordinats. Hi ha les qüestions relacionades amb les treballadores – és un sector feminitzat en un 90% en figures com les gericultores- amb l’augment del seu sou, per acabar amb la precarietat. També hi ha una petició clàssica de les patronals en la qual tenen raó, que és incrementar el que es paga per les places concertades, perquè a més ajudaria a pujar el sou a les treballadores. A Guipúscoa i Biscaia que tenen el pagament més alt per dia i plaça concertada és on, amb diferència, les treballadores tenen millors sous. Caldria actuar també en la formació de les treballadores. Transparència en tot el sistema, les inspeccions, les sancions. L’eix és que qualsevol ciutadà que vol anar a una residència o que ha de dur a un familiar a una residència pugui a cop de consulta de pàgina web veure com són les de la localitat que li interessa, amb l’anàlisi més detallada possible. Cal adoptar mesures amb els grups que operen des de paradisos fiscals. Ho fan per reduir al màxim la factura fiscal i són els que s’aprofiten més de diners públics que acaba en residències privades. El 2019 van ser 2.000 milions d’euros. A Catalunya, la Generalitat és titular de 63 residències, de les quals 43 són de gestió indirecta; és a dir, estan privatitzades. El cost anual per a la Generalitat d’aquestes 43 residències són 55,2 milions, amb les dades de les últimes adjudicacions. Cal evitar que aquests diners públics acabin en paradisos fiscals en mans de gent que desconeixem quan la matriu de grans grups de residències està a Jersey. I després hi ha l’Administració. Pot fer dues coses. Una, prestar el servei. No ho fa. El 89% de les residències són de gestió privada. Però hi ha una segona actuació a la qual no pot renunciar i és garantir que el servei que ofereixen les empreses privades és correcte. El tema de l’Administració absent es pot resumir en canvis normatius, més inspeccions i sancions serioses. I respecte al que ha passat: veritat, justícia i reparació. Cal investigar el que ha passat i actuar judicialment quan correspongui. Aquí hi ha una responsabilitat del govern central. Amnistia Internacional li va demanar una comissió independent que analitzés el que va passar a les residències. Calia quan ho va demanar Amnistia Internacional. El govern no ho ha fet però ´és a temps. Sempre és temps per conèixer la veritat i que es repari el que ha passat. I a la vista del que ha passat a Madrid, amb més raó cal una comissió independent que investigui el que ha passat. L’hi ho devem a les víctimes i els seus familiars.

    Tenir un sistema residencial feble va ser un dels elements que va contribuir a la catàstrofe, i el seguim tenint

    Això que hem viscut a les residències, això que ha descrit al seu llibre, no tornarà a passar mai més?

    Si demà vingués un virus similar faríem millor algunes qüestions. Vull creure que, tot i la inhumanitat demostrada per alguns polítics, no es tornarien a aprovar aquests protocols. Hi hauria més tests, més EPIs, probablement els governs sabrien donar a les residències la importància que tenen. Tot el que van ser elements més puntuals probablement s’enfrontarien millor però tots els elements estructurals encara hi són. Els residents segueixen vivint en habitacions dobles, les ràtios de personal segueixen sent les mateixes. Tot el que és estructural no s’ha canviat. És difícil canviar-ho en un any però no s’ha arrencat cap a aquest canvi, excepte en alguna comunitat. El fet que hi hagués un sistema residencial feble va ser un dels elements que va contribuir a la catàstrofe. Aquest sistema residencial feble el seguim tenint i no tenim un sistema residencial fort que resistiria sense cap dubte de forma més sòlida un virus o una crisi sanitària com la que hem viscut.

  • Agenda política: Ara toca la Covid Persistent

    Milers de persones a Catalunya porten fins a 17 mesos seguits amb símptomes continuats de Covid-19 i molts amb seqüeles suficients per a no haver-se pogut incorporar a la feina. En la majoria dels casos el sistema sanitari ha suposat un autèntic maltractament durant molts mesos (maltractament del sistema, que no dels professionals). Desatenció, visites a pneumologia, cardiologia, logopèdia, neurologia i altres especialistes a mig any vista -en el millor dels casos- o una atenció des de la incredulitat que, a hores d’ara, encara es dona, i on l’ombra de la invenció o l’ansietat es fan paleses a les visites.

    17 mesos amb milers de persones patint cansament, moltes vegades extrem, palpitacions, dificultat en la respiració, disfonies, disfuncions cognitives, etc., són suficients perquè la Generalitat de Catalunya faci un pas endavant i incorpori aquest tema a l’agenda política de manera prioritària.

    L’atenció primària juga un paper fonamental pel nivell de coneixement que es té dels pacients i la possibilitat de coordinar una atenció integral que només pot passar per l’escolta activa amb suficient temps perquè les persones se sentin realment ateses. I això cal preveure-ho per cada mes de l’any, no sigui cas que a algun ésser humà se li acudeixi posar-se malalt les setmanes de vacances.

    L’estiu del 2020 va ser un dels moments més calents, donada la situació d’estrès del sistema després de la primera onada. Salut ha de preveure l’atenció integral del gran volum per persones que després de la infecció tindran símptomes persistents més enllà de dotze setmanes. L’acumulació d’aquestes persones al llarg d’aquest any i mig ha estat molt elevada i ara toca visibilitzar-les i atendre-les de veritat.

    No ens podem permetre que els governs no estiguin prestant una atenció decidida a aquest fet que ens ve a sobre i que és un problema de salut pública de primer ordre. Alguns altres països han fet un reconeixement públic a aquesta nova malaltia que no només exigeix fer alguna declaració sinó fer una inversió en diferents aspectes.

    El problema no el tindrà només Salut, sinó també treball i, segurament, rebotarà al sistema de serveis socials en molts casos, i també a educació amb l’impacte que també hi ha en nens i nenes. Després d’any i mig de baixes laborals, l’impacte d’aquesta situació en moltes persones és massa angoixant perquè no hi hagi una reacció clara a l’agenda política al nostre país.

    Per una banda, i paral·lelament a la inversió en atenció primària perquè puguin atendre amb dignitat aquestes persones, cal generar autèntics dispositius especialitzats en Covid Persistent distribuïts per tot el territori, perquè els pacients no hagin d’anar explicant a cada visita el que significa. L’atenció mèdica de la malaltia cal que s’incrementi més del que actualment s’està donant.

    També caldrà una inversió molt important en recerca. Malgrat la magnitud d’aquestes seqüeles després de la infecció de Covid-19, l’edició de La Marató de TV3 del 2020 va decidir no invertir ni un sol euro en aquesta circumstància que està afectant milers de persones a Catalunya i que podria superar les 70.000 persones, tenint en compte que hi ha un reconeixement internacional que parla d’un 10% de les persones infectades. Donada aquesta errada de no prestar atenció al respecte, la Fundació de la Marató hauria de pensar a fer una edició especial i tornar a ser pionera en la recerca.

    Però, òbviament, la recerca que ens cal fer a Catalunya passa de manera prioritària per les prioritats del Govern de la Generalitat, ja que és l’única possibilitat que tenim de poder establir equips de recerca a mitjà termini. En aquest sentit, estan sent pioneres les professionals de l’Hospital Germans Trias i Pujol, que han estat al costat dels pacients des dels primers mesos tractant d’investigar al màxim aquesta situació. El seu web «no t’ho inventes» deixa palesa la crueltat d’aquesta malaltia, en què les persones han de justificar-se contínuament després de tot el que han patit fins ara. L’esforç des dels primers mesos per part de la Dra. Mateu i el seu equip cal reconèixer-lo. De la mateixa manera que cal destacar l’esforç de l’equip de l’Institut Guttmann per desenvolupar programes de rehabilitació per aquestes persones.

    Tampoc no podem oblidar, en cap cas, l’esforç en la recerca i en la millora de l’atenció que s’està fent des de l’atenció primària. Un tipus de recerca i actuacions sovint oblidades, a l’ombra de la recerca hospitalària. En aquest cas, la Dra. Torrell o la Dra. Martin estan protagonitzant una autèntica lluita de sensibilització sobre aquest problema entre els professionals i també en l’opinió pública.

    No ens podem permetre únicament esperar a la recerca que arribi dels Estats Units o d’altres països que han invertit en aquest aspecte. Com més invertim en aquest aspecte, millor serà l’atenció que podem donar a totes les persones que s’han anat acumulant al llarg de la pandèmia.

    Però també caldran espais de reconeixement institucional, perquè no serà fins que reconeixem que tenim un problema de salut pública de primer ordre que no començarem a activar cada àrea política en la qual cal està treballant ja per permetre a aquestes persones tenir una millor qualitat de vida i tenir la sensació que se’ls està tenint en compte de manera global.

    La gestió hospitalocèntrica de la pandèmia ha suposat invisibilitzar una part molt important de la Covid-19. Els anys que venen veurem un increment de persones que hauran de cursar baixes laborals perquè no poden seguir amb la seva activitat laboral i, en molts casos, tampoc la vida social que portaven. És per això que cal preparar tot el sistema perquè l’impacte en la vida d’aquestes persones sigui molt menor del qual ha estat fins ara.

    Les persones amb Covid Persistent volen ser part activa en tots aquests canvis, que cal que s’activin des de les institucions públiques i el Govern de la Generalitat. Fins ara, ja han demostrat una alta capacitat d’organització amb el Col·lectiu de la Covid Persistent, que ha estat permanentment connectat amb totes les organitzacions sobre aquest tema que s’han creat a tot el món. Passats 17 mesos, ja toca deixar clar que se les té en compte.