Just Deploy It!

Blog

  • Combats en favor de la salut i la dignitat de les persones que exerceixen la prostitució

    L’Agència per a l’Abordatge Integral del Treball Sexual (Abits) és un servei de l’Ajuntament de Barcelona que ofereix atenció sanitària, psicològica, social, laboral i jurídica a les dones que exerceixen o han exercit la prostitució. “El nostre enfocament és el de potenciar els drets de les dones i, en aquest sentit, respectar la seva autonomia. Nosaltres intentem no jutjar, oferim programes que puguin ser útils, sense pressió, per tal que siguin elles les que prenguin les seves decisions”, explica Bàrbara Roig, directora de Feminismes i LGTBI de l’Ajuntament.

    “El nostre enfocament és el de potenciar els drets de les dones i, en aquest sentit, respectar la seva autonomia” | Pol Rius

    Abits compta amb un Servei d’Atenció Socioeducativa (SAS), que està format per educadores socials, treballadores socials, psicòlogues i advocades. El SAS acostuma a ser el primer contacte directe i, a partir d’aquí, les professionals valoren les necessitats de les dones, incloses les transsexuals. Més endavant, pot haver-hi un seguiment i un acompanyament des de les oficines per apropar-les als diferents serveis de la ciutat.

    La gran majoria de les dones ateses són estrangeres, i moltes d’elles es troben en situació irregular, per la qual cosa una de les grans demandes té a veure amb la regularització de la seva situació administrativa. Altres necessitats estan relacionades amb l’habitatge o com aconseguir prestacions econòmiques a les quals tenen drets, però que sovint desconeixen.

    També s’ofereix assessorament en matèria de formació i de treball, per a la qual cosa compten amb altres entitats de la ciutat, com Barcelona Activa, que depèn de l’Ajuntament, o la Fundació Surt. “Moltes vegades estem amb empreses i sectors que tradicionalment són molt feminitzats, sobretot de neteja i cura, però intentem buscar alternatives. Ara també participem en un curs d’economia social més adreçat a autoocupació, per a qui vulgui obrir un negoci”.

    Roig destaca que són les dones les que fan el pas de voler formar-se o treballar d’una altra cosa, i tant les associacions com el consistori miren de facilitar els plans d’inserció laboral. Els anys 2017, 2018 i 2019, per exemple, van aconseguir diferents contractes laborals un total de 58, 75 i 90 dones, respectivament, segons les dades d’Abits.

    “Ara també participem en un curs d’economia social més adreçat a autoocupació, per a qui vulgui obrir un negoci” | Pol Rius

    L’any 2020 va ser excepcional per la pandèmia de la covid-19 i, en aquest exercici, del qual encara no s’han tancat les dades, hi havia més demanda d’ajudes en temes d’alimentació i habitatge. “Amb la covid, la situació ha empitjorat moltíssim perquè no podien treballar i es van quedar sense ingressos durant molts mesos, i vam fer el lligam amb els serveis socials durant el confinament. També hi ha hagut l’impacte psicològic del confinament, com a la resta de la població en general”.

    Per a Roig, més enllà de l’estigma que es té sobre la prostitució, els perfils són molt diversos. “Hi ha dones que necessiten el treball sexual per complementar els ingressos, com per exemple dones que estan cobrant una pensió d’invalidesa o de viduïtat que és molt baixa, o dones que ja tenen una feina estable i que potser ja tenen els seus clients fixos. I moltes ho fan durant un temps i no pensen que es dedicaran tota la vida”.

    En cas que les professionals d’Abits detectin que hi hagi tràfic d’éssers humans amb finalitat d’explotació sexual, és a dir, que obliguen les dones a prostituir-se, es deriva a la Unitat Municipal contra el Tràfic d’Éssers Humans (UTEH). Els anys 2018 i 2019 la UTEH va detectar més de 360 víctimes a la ciutat de més de 30 nacionalitats diferents, sobretot nigerianes. “Evidentment, és un delicte que nosaltres veiem fragant, però a vegades les dones no volen denunciar-ho perquè tenen molta por o perquè pensen que ho poden manegar”.

    Atenció a la via pública

    Mercè Meroño és presidenta de la Fundació Àmbit Prevenció, que tracta el treball sexual a través de l’àrea d’Àmbit Dona, adreçada a dones i també a homes. “Intentem donar una visió pro drets del treball sexual, des de la perspectiva de gènere i apropant-nos als llocs on les dones o els homes treballen”. Principalment, Àmbit està present al barri del Raval, la Zona Franca, els voltants del Camp Nou i algunes zones de l’autovia de Castelldefels, sempre en espais oberts. A més, té alguns pisos a Mataró per a dones que han patit violències sexuals.

    “Intentem donar una visió pro drets del treball sexual, des de la perspectiva de gènere i apropant-nos als llocs on les dones o els homes treballen” | Pol Rius

    Àmbit ofereix serveis molt diversos, des de la donació de material al seu local del Raval i als llocs on hi ha les persones que atén, fins a diferents tipus d’assessoraments legals. “Qualsevol dona que estigui exercint el treball sexual pot venir a buscar material preventiu, que se’ls ofereix gratuïtament, o pot dir-nos si té necessitat en temes d’alimentació, de la seva situació legal administrativa, de manca d’habitatge, o de qualsevol tema vinculat als drets i la discriminació. Tots aquests temes, depenent de la demanda, són atesos per una o una altra professional”.

    “En infermeria, fem proves ràpides de VIH, sífilis i hepatitis, i també es fa la connexió amb els diferents serveis públics. Tramitem la targeta sanitària a aquelles persones que, perquè no estan empadronades, perquè tenen dificultats, perquè són nouvingudes i encara no han pogut tramitar els papers, encara no la tenen i mirem que es garanteixi un accés directe i el més ràpid possible als serveis de salut”.

    La covid-19 ha suposat un canvi en les demandes, que ara se centren més en alimentació, productes d’higiene, pagament de lloguers i tramitació de rendes garantides o d’algun tipus d’ajut al qual tinguin dret. “Han deixat de treballar i moltes vegades es viu al dia, no estem parlant d’un treball sexual d’alt standing. Hi ha diferents modalitats i espais on s’exerceix el treball sexual; nosaltres atenem dones vinculades al carrer, de les quals més del 80% són migrades”. En aquest sentit, el ventall de demandes de tipus administratiu per saber per on s’han de moure és molt divers, des de renovar documentació caducada, fins a tramitar l’asil i coordinar-se amb entitats especialitzades.

    “identificar-se com una persona de prostitució forçada no és fàcil perquè moltes vegades hi ha por, por a les represàlies a la seva família al país d’origen, por al dany físic aquí, por al dany psicològic…” | Pol Rius

    Per a Meroño, aconseguir el vincle amb les treballadores del sexe implica “no jutjar-les”. “Entenem i també expliquem que moltes vegades aquesta sensació de culpabilitat i de por forma part de l’estigma, però el que diguin els altres té a veure amb un judici de valor que fan sobre tu, i això no vol dir que tu siguis la culpable. Hi ha que tenen criatures i tenen por que hi hagi un impacte en la seva vida quotidiana”.

    Per l’experiència d’Àmbit, entre les diferents violències sexuals que s’han trobat, hi ha que no poden ser demostrades, com ara que un client es tregui el preservatiu o que forci a pràctiques sexuals no consensuades. En alguns casos en què s’ha arribat a denunciar, “moltes vegades les dones estan sota sospita” pel fet de ser prostitutes. Per a la presidenta d’Àmbit, “això per nosaltres, és una violència institucional. Reivindiquem que ha d’haver protocols específics i que s’ha de formar els professionals i les professionals no només en l’àmbit sanitari, sinó també jurídic”.

    En cas de percebre algun indicador de tràfic d’éssers humans, des d’Àmbit contacten amb serveis específics per tal de “buscar el recurs més adequat”. Meroño assenyala que “identificar-se com una persona de prostitució forçada no és fàcil perquè moltes vegades hi ha por, por a les represàlies a la seva família al país d’origen, por al dany físic aquí, por al dany psicològic…”. “Quan aquesta dona està preparada, li proporcionem un espai perquè pugui parlar amb especialistes en tràfic, estaríem parlant d’entitats com Sicar, que tenen juristes, han vist moltes dones víctimes de tràfic i saben fer una exploració i una entrevista molt definida”.

    Acompanyament en locals tancats

    L’associació Genera reivindica els drets de les prostitutes, igual que Àmbit, però amb la diferència que Genera treballa sobretot amb dones que estan en espais tancats de Barcelona i Girona. “A Barcelona, fem visites a pisos, clubs i barres americanes, quan no estan tancats per la covid”, explica la Marta Farrés, treballadora social de Genera.

    “A Barcelona, fem visites a pisos, clubs i barres americanes, quan no estan tancats per la covid” | Pol Rius

    “Normalment, quedem amb les encarregades i acordem quan anar, als matins acostumen a estar més lliures perquè hi ha menys clients. Un cop allà, ens presentem, per si hi ha alguna dona que no ens coneix, expliquem qui som i des de quina perspectiva encarem el treball amb les treballadores sexuals. La nostra perspectiva és des dels drets, no des de l’assistencialisme, i els expliquem que com a treballadores sexuals tenen una sèrie de drets”.

    Entre aquests drets, hi ha l’accés al servei de salut de manera gratuïta, ja que moltes de les dones són migrades, ho desconeixen i paguen mútues privades. Gràcies a un conveni amb la Conselleria de Salut de la Generalitat, Genera pot demanar targetes sanitàries per a aquestes dones, a més de proporcionar preservatius durant les visites. “Elles estan molt preocupades per les enfermetats de transmissió sexual. Es cuiden molt, qui més preocupada està per la seva salut són elles mateixes, són molt conscients”.

    Les qüestions jurídiques formen el segon gran eix que preocupa les dones ateses, i Genera té una advocada especialista en violències masclistes, migració i llei d’estrangeria que les assessora de forma gratuïta. “Les educadores socials tenen el primer contacte amb les dones i les informen que poden anar a l’associació a parlar amb l’advocada, que les pot assessorar en aquest i altres temes, ja siguin ajudes escolars, de retorn al seu país, d’herències, de drets laborals… Perquè moltes estan contractades en un altre sector, com l’hostaleria, i no se’ls compleixen els drets”.

    Per a Farrés, l’acompanyament emocional és igual d’important. “Hi ha moltes dones que estan exercint la prostitució i, a causa de l’estigma, s’han d’amagar. No poden dir que són treballadores socials a la seva comunitat de veïns, a les mares del col·legi quan porten els seus fills, a la seva família… Quan tu portes una doble vida, et produeix una mica de desgast emocional. Aquí oferim un espai, o allà mateix quan anem als clubs, i intentem acompanyar-les i explicar que és l’estigma, que no és culpa seva, que el fet d’haver-te d’amagar a vegades provoca desajustaments”.

    Farrés creu que sovint hi ha una tendència a “infantilitzar” les prostitutes i a no donar-les veu: “Fas una llei sobre prostitució i no parles amb les treballadores sexuals. Doncs aquí tenim un problema. Elles tenen dret a decidir i això és el que intentem potenciar. Hi ha que volen una regulació i hi ha que volen que les deixin en pau”.

    “Fas una llei sobre prostitució i no parles amb les treballadores sexuals. Doncs aquí tenim un problema | Pol Rius

    A Girona, les professionals de Genera estan en contacte amb les prostitutes dels macroclubs de La Jonquera, quan no estan tancats per la covid-19, sigui visitant-les als clubs o quedant amb elles a un centre cívic. També fan visites a pisos de Figueres i fan ronda per la carretera nacional N-II. Les demandes, assegura Farrés, són les mateixes entre les dones d’un lloc i d’un altre, si bé normalment les que estan en carretera són les que es troben en una situació més vulnerable. “Hi ha més perill estant en carretera, i hi ha més incidència de tràfic quan no tenen poder de decisió sobre què fan, com ho fan, amb qui ho fan, i no tenen control dels seus diners”.

    El fenomen del “lover boy”

    “Quan pensem en tràfic, tenim al cap una macroxarxa de dones i un senyor superpoderós que les domina a totes, i no és així. A Girona, sobretot amb les dones que treballem nosaltres, hi ha el fenomen del “lover boy”, en què el proxeneta és la seva parella. Els mecanismes que utilitzen són els de l’amor romàntic: les sedueixen i es casen. El marit explota la seva companya, li diu que no pot fer res més, l’humilia, li treu totalment l’autoestima, li fa veure que només ell la pot ajudar i que ella només pot fer treball sexual perquè no podrà fer res més”.

    Com que el tràfic de persones amb fins d’explotació sexual està reconegut com a violència masclista, el circuit és el mateix que en les violències masclistes i es parla amb els Serveis d’Informació i Atenció a les Dones (SIAD) o els Serveis d’Intervenció Especialitzada (SIE) de la zona, que intervenen, i llavors elles decideixen si denuncien o no. “Denunciar mai és una cosa fàcil, i més en els casos en què el proxeneta és el teu marit. Tenen molta por. Si tot va bé, entren en un circuit i van a una casa d’acollida. Passa poc. Les associacions les detectem, però només poden identificar-les com a víctima de tràfic les policies”.

    Tenen cura de la seva salut sexual

    La Marina Redondo és llevadora del CAP Drassanes i forma part del Programa d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva (PASSIR), dins del qual hi ha el Programa Rosa, especialitzat en atendre treballadores sexuals. Es tracta d’un equip de quatre persones (llevadora, ginecòloga, auxiliar d’infermeria i administrativa) que rep dones de tota l’àrea metropolitana els dimarts de 10:30 a 13:30 hores.

    La Marina Redondo és llevadora del CAP Drassanes i forma part del Programa d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva (PASSIR) | Pol Rius

    Segons explica Redondo, aquest servei específic està ben valorat per les usuàries perquè no han de donar explicacions sobre la seva ocupació ni sobre per què volen tenir un control més exhaustiu d’infeccions de transmissió sexual, citologies o controls d’anticoncepció, o perquè volen més proves d’embaràs. “Moltes d’elles no volen explicar-ho i aquí se senten com que tenen una relació més directa. Moltes vegades les seves demandes estan relacionades amb temes delicats, tipus avortaments o malalties de transmissió sexual, i se senten cuidades. Aquí ja assumim i ja sabem que això és un programa per a treballadores sexuals i no cal que ens expliquin què ha passat o perquè ha passat”.

    Les dones coneixen aquest servei gràcies a les entitats socials i al SAS, que les ajuden a obtenir la targeta sanitària. Les visites poden ser programades o d’urgències, i prop del 80% de les pacients són migrades. Els grups majoritaris són les nigerianes, que acostumen a parlar anglès, les romaneses, que solen portar molts anys aquí i ja coneixen l’idioma, i les llatinoamericanes. En el cas que necessitin una persona que faci d’intèrpret, les pròpies associacions s’encarreguen que les acompanyi un traductor.

    “Si venen aquí és perquè tenen cura de la seva salut sexual. Tenen més cura de la seva salut sexual i reproductiva i de la salut en general que la majoria de la població” | Pol Rius

    Entre la ginecòloga i la llevadora, cada dimarts al matí atenen entre 10 i 20 usuàries, cadascuna en la seva consulta, i en un mes poden arribar a unes 50 persones, normalment d’edats compreses entre els 20 i els 40 anys. Per a Redondo, les dones a les quals atenen són “plenament” conscients de la importància de la seva salut. “Si venen aquí és perquè tenen cura de la seva salut sexual. Tenen més cura de la seva salut sexual i reproductiva i de la salut en general que la majoria de la població. Els interessa estar sanes, no pel treball sexual en si, sinó per elles mateixes”.

    En el cas de les prostitutes que es queden embarassades, el seguiment és “com el d’un embaràs normal, tenint en compte que hi ha més risc d’infecció de transmissió sexual i que cal tenir uns controls que potser una persona que no té altres parelles o que no té activitat sexual tan sovint, no tindria”. Com que no tenen baixa per maternitat, durant uns mesos deixen la seva activitat i viuen d’estalvis, d’ingressos de la seva parella o de la seva família, o d’alguna ajuda dels serveis socials si pot demanar-la.

    A més del CAP Drassanes, el CAP Manso també disposa d’un servei especialitzat d’aquest tipus i el CAP Numància en té per a treballadores sexuals trans.

  • Metges de Catalunya considera “indignant” el pla d’estiu de Salut

    El sindicat Metges de Catalunya (MC) es mostra “sorprès” i “indignat” davant el pla d’estiu anunciat pel Departament de Salut, amb la previsió de mantenir oberts més del 90% dels recursos estructurals. En total, es destinaran a la campanya estival prop de 8 milions d’euros, la mateixa partida que l’any passat i tres vegades més que el 2019.

    Segons va anunciar Salut, l’atenció urgent i continuada seguirà operativa, i el Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) garantirà l’atenció urgent les 24 hores del dia, així com la coordinació entre tots aquests dispositius. Alhora, es mantindran les eines telemàtiques implantades arran de la Covid-19, tot i que es procurarà que els centres recuperin la presencialitat en la mesura del possible.

    Per al sindicat, la fórmula proposada pels responsables sanitaris recau, una vegada més, en el sobreesforç dels professionals i l’increment de la sobrecàrrega de treball. MC considera “vergonyós” que Salut “se’n renti les mans” i es “resigni” davant la manca crònica de personal, “carregant sobre les espatlles dels professionals les deficiències del sistema i desistint de promoure millores laborals i professionals que evitin la fuga de facultatius i atreguin el talent de fora”.

    L’organització adverteix que les plantilles estan “completament exhaustes”, tant des del punt de vista físic com psíquic, després de l’increment descomunal de l’activitat assistencial derivada de la pandèmia de la Covid-19 i de l’escassetat de recursos humans que arrossega la sanitat catalana des de fa més d’una dècada.

    Per això, el sindicat augura un augment “preocupant” de les desercions i baixes laborals entre el personal mèdic per ansietat, depressió o estrès posttraumàtic, si l’Administració no hi posa remei “immediatament”.

  • Homenatge a les víctimes de la Covid-19: el comiat que no es va poder fer

    El barri del Besòs i el Maresme de Barcelona s’ha bolcat per a organitzar l’acte d’homenatge col·lectiu a les víctimes de la COVID-19, celebrat el 20 de juny. Entitats locals i veïns s’han unit per a honrar a les persones que han perdut i per a poder expressar els seus sentiments i sofriments que continuen per la pandèmia.

    Els residents manifestaven dia rere dia el seu malestar per no haver-se pogut acomiadar dels seus éssers estimats com cal durant l’epidèmia. Ramón Tur, vicepresident de l’Associació de Veïns i Veïnes del Maresme (AVV Maresme), anava rebent els comentaris de les seves veïnes i veïns quan se’ls trobava pel barri: «Es van emportar a la meva dona a l’hospital malalta per la COVID, i ja no la vaig tornar a veure… No vaig poder acomiadar-me», li va expressar un d’ells. Ramón va pensar a fer algun acte commemoratiu, com podria ser un mural multicultural en el qual sortissin representades totes les cultures de la zona, sota la idea que tots som iguals. Ho va plantejar a la seva associació i a la Coordinadora d’entitats del barri i va ser acceptat. No sols això, sinó que es van afegir altres activitats, com la realització d’un esdeveniment que permetés acomiadar a aquestes persones com correspon i fossin recordades.

    A la parròquia, polint el text dels alumnes per l’homenatge / Mar Joaniquet

    El barri es mou: preparatius

    La cohesió mostrada entre els diversos grups reflecteix el teixit associatiu del barri. En el grup impulsor de la iniciativa, a més de l’AVV Maresme van prendre part: el Casal del Barri, el Pla de Desenvolupament Comunitari i el Centre Cívic del Besòs. A més van col·laborar: l’Associació de Veïns del Besòs, la Parròquia Sant Paulí de Nola i el Centre d’Atenció Primària, entre d’altres.

    El diumenge anterior a l’homenatge, l’artista Camil Escruela va dibuixar a «La Placeta» el mural exterior i es va convidar a tot el veïnat a acolorir-lo. Va haver-hi molts col·laboradors, des dels més petits fins a persones de tercera edat. La frase que encapçala el mural va sorgir del text creat per un dels veïns. Paral·lelament els joves monitors van establir un taller participatiu d’escriptura de versos sobre les vivències de la pandèmia, escrits què han format part en l’esdeveniment, muntats en forma d’arbre.

    També es va mobilitzar la Parròquia de Sant Paulí de Nola. El seu capellà, Jordi Espí, va proposar al grup de joves si volien participar en l’acte commemoratiu. També als alumnes d’origen senegalès que reben classes de català allà. Així, una part de l’assignatura es va dedicar a redactar un text conjunt sobre la seva experiència durant la pandèmia. La Fundació FICAT, que treballa per a afavorir la defensa dels drets de les persones i dels col·lectius que es troben en risc o en situació d’exclusió social, forma a aquestes persones no regularitzades que estan intentant aconseguir l’arrelament després de tres anys d’empadronament.

    Mentrestant, els joves del grup de teatre van crear una obra musical per a l’esdeveniment. Formats al Centre Cívic del Besòs, aquests joves van participar en el programa «Tu sí que vals» i el van guanyar. Es tracta d’un concurs que es fa cada any perquè talents del barri surtin a l’escenari a cantar, recitar, tocar música o a fer alguna representació. Aquesta ha estat la seva col·laboració altruista amb una adaptació de la seva composició dedicada a les pèrdues humanes per la pandèmia.

    Representació del teatre musical / Mar Joaniquet

    Va arribar el dia de l’homenatge

    El sentiment del barri es va manifestar aquest diumenge a «la Placeta». Ho va acompanyar el mural que representa a les persones que han sofert i també a les quals han lluitat en aquesta crisi de la pandèmia, l’únic d’aquestes característiques a Barcelona i Catalunya.

    Els participants van donar el seu testimoniatge, des d’escrits en record a la pèrdua de éssers estimats, reflexions de la realitat de la pandèmia, fins a interpretació de cançons i música. No van faltar els agraïments a les entitats que han fet costat a les persones d’aquí i als nouvinguts.

    Des del personal sanitari van exposar la sensació d’haver donat el millor de cadascun, i haver après que remant tots en la mateixa direcció podem ser molt fortes com a equip i com a comunitat. Els joves de la parròquia van declarar que no hem de rendir-nos, ni perdre l’esperança, encara que com a joves els preocupa el seu futur. Baye, en veu dels venedors ambulants senegalesos sense regularització va declarar: «La llei d’estrangeria actual és molt dura. Alguns de nosaltres portem més de cinc anys sense regularització. Amb la pandèmia ens quedem sense feina. Ens agradaria tenir drets com tots i poder treballar dignament».

    L’Imant del barri va expressar que el virus ha deshumanitzat part de les nostres formes de vida, traient-nos l’acostament o suport que teníem els uns amb els altres en els moments difícils. A continuació un representant de la comunitat pakistanesa ens va delectar amb el cant sufí que provenia de l’estil de poesia centenària de les seves terres. Així com la cançó composta pels joves de teatre musical, procedents de Sud-amèrica.

    Mentre s’escoltaven les veus en l’escenari de persones de diversos orígens que conviuen al barri, l’artista Iván Lozano va expressar en una cartolina el que li transmetia l’actuació. El seu resultat formarà part d’una futura exposició dedicada al tema de la pandèmia.

    Ivan Lozano creant / Mar Joaniquet

    Representants polítics del Districte de Sant Martí es van dirigir als familiars de les víctimes i veïns per a transmetre’ls el seu suport, i van agrair al personal sanitari la seva gran labor durant la pandèmia. També van ser presents tècnics del mateix districte i del barri. No van faltar emotives frases en els seus discursos: «Somriure, obrir els ulls, estimar, i seguir. Sobretot seguir, seguim llavors amb tot l’après d’ells i honrem la seva memòria»; «Fa falta, malgrat tot, continuar celebrant, la vida».

    Els testimoniatges dels veïns i veïnes en acabar la cerimònia van denotar l’agraïment als organitzadors i es van alegrar de l’experiència. «M’ha encantat. I en escoltar els joves migrants, m’ha recordat com de malament ho vam passar a la meva infància quan vam arribar de Ciudad Real en els anys 50; m’he identificat amb ells. Vam estar dues vegades vivint al carrer, nou membres de família. No teníem res», comenta Isidora. Ángeles conclou: «Ha estat molt emocionant, bonic, i hi ha hagut molta unió i afecte; sento que estem tots units».

    Col·laborador: Ramón Tur

    Sobre el barri del Besòs i el Maresme: va tenir el seu origen en la construcció urgent i massiva d’habitatges per a donar resposta al gran dèficit que hi havia en els anys cinquanta i seixanta. Es van assentar majoritàriament persones que van migrar des de regions del Sud d’Espanya. En els últims anys han arribat persones d’orígens diversos, des d’Àsia, Sud Amèrica i Àfrica, originant un barri de gran riquesa cultural. L’urbanisme d’aquesta zona reflecteix l’últim mig segle de transformació urbana, social i política. Avui, aquest barri segueix amb transformacions, derivades de la revitalització de tot l’entorn del Fòrum de les Cultures 2004 i pel seu veïnatge a un dels dos grans sectors del 22@. En aquesta zona continuen edificant-se noves implantacions residencials i d’equipaments.

    Camil i veïnes del barri acolorint el mural participatiu / AV Maresme

  • Quinze mesos de pandèmia: Què hem après i en què hem fallat

    Des que el febrer de 2020 el virus de la Covid-19 va començar a expandir-se per tots els països del món, les nostres vides han canviat radicalment. Les conseqüències biològiques, psicològiques, socials i econòmiques han estat devastadores.

    La pandèmia era una amenaça altament probable, però haver-la ignorat ens ha fet pagar un preu encara més alt. Perquè aquesta pandèmia no es convertís en sindèmia, tal com ha passat en tots els països del món, s’hauria d’haver realitzat una visió de Salut Pública més enllà de l’àmbit sanitari.

    Per això, 44 investigadors, investigadores i professionals de múltiples àmbits, hem dirigit una mirada multidisciplinària i basada en l’evidència per analitzar el que ha passat, on hem fallat i el que hem après. D’aquesta manera, podrem superar el que ens queda d’aquesta crisi de la millor manera possible.

    Per a això, hem plantejat una reflexió sobre el que ha passat en més d’una dotzena d’àmbits, tot i que encara podrien incloure més que també són clau. Per això, aquest treball es planteja com un principi i no un final. Així ha nascut el Libro Blanco de la Covid-19.

    Restriccions, vacunació i sistema sanitari

    S’han presentat 175 propostes des de diferents punts de vista. El primer d’ells és el referit a la Sanitat, on s’han analitzat les següents idees:

    • La sanitat sociosanitària. Les propostes es basen en reforçar el sistema públic, aconseguir un sistema assistencial eficaç i eficient i pensar com volem tenir cura de les persones grans. Així mateix, es pretén augmentar l’Atenció Primària al 25% dels pressupostos sanitaris i duplicar els de Salut Pública per aconseguir un equilibri adequat.
    • Les mesures no farmacològiques. S’ha revisat l’efecte taula de la implantació i eliminació de les restriccions. A més, s’han proposat mesures de vigilància, prevenció i control millor gestionades.
    • Pel que fa als plans de vacunació, les propostes es basen en crear una comissió de persones expertes independents per al control, seguiment, millora i actualització dels efectes secundaris de la vacunació. També es planteja una comissió similar per les diferents variants de virus. Finalment, cal definir un pla de vacunació sòlid basat en l’evidència disponible i les recomanacions d’experts. A més, s’ha considerat imprescindible elaborar un pla per garantir la repartició equitativa de les vacunes i assegurar que no es perdi cap dosi. També s’hauria de prioritzar la vacunació dels grups poblacionals amb major mortalitat i persones que no hagin patit una infecció prèvia. Finalment, pretenem que es garanteixi l’accés a les dades crues i l’escrutini independent dels resultats dels assajos clínics de les vacunes. Les autoritats competents han de garantir els acords i objectius del C-TAP i el mecanisme COVAX (per a un accés equitatiu a les vacunes) i exigir que es suspenguin temporalment les patents de les vacunes. També és fonamental la integració de l’R + D + I.
    • Així mateix, el llibre recull mesures psicològiques (les grans oblidades d’aquesta pandèmia) per a tots els grups poblacionals i es proposen hàbits saludables d’activitat física i alimentació.

    Millores econòmiques de cara a una crisi futura

    A la secció d’economia les persones expertes analitzen dos temes per fer front a la crisi.

    • Factors socioeconòmics. Es prega reduir la temporalitat de l’ocupació pública, realitzar un seguiment de la desigualtat i reflexionar sobre mesures fiscals. Així mateix, s’ha considerat fonamental assegurar el cobrament de l’Ingrés Mínim Vital, dotar els serveis socials municipals de partides econòmiques i generar nous llocs de treball.
    • La micro i mesoeconomia. Es recomana crear un sistema per a la recuperació de cada sector i deixar espai a les empreses en la presa de decisions que els afecten.

    D’altra banda, s’ha de treballar en la diversificació de proveïments de béns i serveis bàsics, generar una adequada col·laboració públic i social, posar en marxa ajudes d’accés a l’ocupació adaptades a cada tipus de col·lectiu. Tot això sense oblidar les tres grans transicions: la verda, la digital i la sociodemogràfica.

    Comunicació directa i clara, una tasca pendent

    Per la seva banda, en l’Àmbit social s’han recollit reflexions sobre tres temes:

    • La política de comunicació. Durant la pandèmia hem après que hem de donar a la ciutadania explicacions clares, comprensibles i rigoroses, prioritzar la qualitat (abans que la quantitat i la freqüència) i oferir dades actualitzades. També és important tenir cura de la comunicació emocional i fomentar la presència de portaveus competents en les llengües oficials. L’objectiu és que aquesta comunicació faciliti la vida quotidiana dels ciutadans i que s’escolti a la ciutadania, afavorint una comunicació bidireccional.
    • Gestió de les dades. Es proposa publicar dades actualitzades d’una manera transparent, habilitar la seva accessibilitat, centralitzar la informació i interpretar-la de manera preliminar.
    • El marc legal. Es proposa definir en una llei autonòmica sobre les mesures adoptables en el cas de pandèmia, avançar en l’aprovació del reglament que ha de desenvolupar la Llei General de Salut Pública i crear un organisme de coordinació més eficient entre comunitats autònomes.

    És fonamental, a més, adequar determinades lleis tenint en compte els possibles règims sancionadors orientats a garantir el compliment de les mesures adoptades.

    Protecció de la infància i innovació a les aules

    Finalment, pel que fa a l’Educació es refereix, s’han realitzat propostes en cada un dels nivells educatius:

    • Adoptar mesures legislatives i de protocol dirigits a la infància tenint en compte la seva vulnerabilitat.
    • Prioritzar els espais exteriors, l’ús de la natura i introduir mesures curriculars enfocades a les cures i la gestió d’emocions.
    • A les escoles, instal·lar nous recursos de prevenció sanitària com màscares transparents, proves menys invasives per als menors i monitors CO₂. Així mateix, és important reformular l’organització dirigida a grups bombolla, menjadors, transport o entrades i sortides dels centre.

    Pel que fa a l’etapa universitària s’han realitzat les següents propostes:

    • Integrar tots els agents educatius en la presa de decisions i millorar els canals de comunicació per transmetre clarament al professorat i alumnat que fa a protocols.
    • Facilitar, ampliar i oferir espais perquè la vida universitària es desenvolupi amb qualitat: espais de treball, descans, menjador, transport, etc.
    • Incorporar noves metodologies, com a plataformes digitals, millores en la qualitat de les classes en línia, oferir servei psicològic i revisar les taxes a abonar.

    Aquestes i moltes altres propostes configuren el Libro Blanco de la Covid-19. En definitiva, aquest projecte no és més que l’inici d’un treball propositiu i d’anàlisi sobre com ha transcorregut la pandèmia amb l’objectiu de millorar la qualitat de vida de tot el món.

    L’equip multidisciplinari segueix treballant per rebre noves propostes i visions des de diferents àmbits, en un treball polièdric, coordinat i científic. Creiem fermament en la necessitat de la transparència, el debat i el diàleg social.

    Aquest és un article traduït de The Conversation. Llegeix l’original aquí
    The Conversation

  • Esther Gutiérrez, netejadora a l’Hospital Santa Caterina de Salt: «No hem tingut el mateix reconeixement que la resta de personal de l’hospital»

    Esther Gutiérrez López és netejadora en parts, endoscòpia i morgue a l’Hospital de Santa Caterina de Salt. Com ella mateixa diu: «Qui ve i qui se’n va, tanco el cicle». Gutiérrez, a més, és delegada de Prevenció i membre del sindicat Comissions Obreres.

    Com us va afectar l’esclat de la pandèmia?

    Se’ns va multiplicar la feina, vam passar de netejar una habitació i la seva higiene diària o netejar qualsevol àrea, la sala de parts o les oficines, a haver de fer no el doble sinó multiplicat a l’enèsima potència. Entrar en un despatx i pensar: la grapadora, el pot de tippex, els teclats… no només havia d’estar impecable, sinó que havia de ser d’una exhaustivitat tremenda. Vam haver de posar molta més atenció a les manetes, seients, interruptors… tot el que entrava en qualsevol de les plantes en què treballàvem es devia netejar amb protocol Covid, és a dir, l’habitació de qualsevol pacient que entrava per primera vegada per una urgència, un part o per a una visita. Això vol dir posar-se els EPI, tres parells de guants, posar-te bé la granota i totes les proteccions.

    Havíem fet simulacres i cursets per a l’Ebola, però amb l’inici de la pandèmia de la Covid vam haver de reciclar-nos, adaptar-nos contínuament i estar molt i molt pendents de fer-ho tot correctament. En el nostre cas, anàvem molt ben equipades, però no tothom tenia la mateixa preparació. Tot el material de protecció te l’has de posar i treure correctament. Sentíem la por lògica d’infectar o de contagiar a la família. De fet, algunes de les meves companyes es van contagiar en haver-hi un brot en la seva planta.

    Havíem fet simulacres i cursets per a l’Ebola, però amb la pandèmia de la Covid hem hagut de reciclar-nos i  adaptar-nos contínuament.

    Sou un col·lectiu molt feminitzat, invisible i en condicions laborals molt millorables.

    A la feina a més a més, s’ha afegit que no hi ha hagut un reconeixement del 100% de la baixa, només del 60%. En altres casos es reconeixia el 75% per ser de risc. A les netejadores d’empreses externes no se’ns ha reconegut ni se’ns ha donat la gratificació que s’ha donat a tot el sector sanitari. Podia tenir una lògica que a les empreses externes no s’assumís des del Departament, però sí que es va fer amb el personal sanitari de l’empresa de diagnòstic per la imatge.

    A més, sigui l’empresa que sigui, nosaltres estarem sempre a l’hospital, i això no es reconeix. En aquesta pandèmia això ha tingut una clara conseqüència discriminatòria. Ningú ens ha agraït ni reconegut, només hem rebut quatre aplaudiments, que no dic que no siguin importants, però ens hem vist en el centre i, alhora, invisibles. Cap professionals sanitari s’hauria atrevit a entrar als box si nosaltres no els haguéssim netejat. Hi ha un biaix claríssim; és per ser netejadores que no ens han reconegut. Tot i això, hem marcat els temps i ens hem guanyat el respecte de tot el personal, som professionals formades i ara s’ha vist de forma clara una cosa que quedava molt al marge.

    Com us heu organitzat durant tota la pandèmia?

    La sobrecàrrega de treball i tot el que comporta s’ha assumit d’acord amb el nostre esforç. El que comentava abans: no eren higienes «normals» com abans de la pandèmia. Qualsevol fluid ens complicava molt més la feina, no era només netejar sinó una desinfecció molt a fons, i hem permès que totes les persones de l’hospital estiguessin en espais segurs. Hi havia menys visites i acompanyants.

    La conciliació ha quedat de banda, per què hem pensat que el nostre paper era ser-hi, i hi hem estat. Algunes companyes han demanat excedències o permisos per estar amb menors o dependents perquè no tenien com fer-ho, però la resta ens hem buscat la vida per poder complir amb la feina. Cada dia era una nova batalla, no sabíem el que ens trobaríem. No se’ns va incloure en el Reial decret en el qual es va determinar el contagi de treballadors i treballadores essencials com a malaltia laboral. Ens hem manifestat perquè se’ns escolti.

    La conciliació ha quedat de banda, per què hem pensat que el nostre paper era ser-hi, i hi hem estat. Ens hem hagut de buscar la vida per poder complir amb la feina.

    S’ha entès el vostre paper?

    Les higienes d’espais «normals» no Covid es van seguir fent, però tot era més complicat. Es veien menys persones a l’hospital, però estàvem en plena saturació. Potser no estava a vessar de gent, però estava ple de pacients amb Covid, totes les plantes eren Covid. Tenim 9 boxes d’UCI, però se’n van haver d’obrir més: a urgències una àrea d’UCI, l’hospital de dia també es va convertir en UCI, l’àrea de pal·liatius l’ha van traslladar… tot era molt més complicat, i la neteja s’havia de fer molt més a fons, pel perill que comportava el fet que un espai no estigués degudament desinfectat. Nosaltres seguíem sent les mateixes, no hi va haver cap reforç, i el temps per dedicar a cada neteja se’ns exigia que fos el mateix. L’esforç ha estat immens. Només et posaré un exemple: la companya que ha de netejar els vestidors on tot el personal de l’hospital es canvia i es dutxa ho havia de fer en dues hores. Va ser inhumà! Després ha variat una mica, però no hi ha prou consciència de la sobrecàrrega que hem suportat.

    Nosaltres seguíem sent les mateixes, no hi va haver cap reforç, i el temps per dedicar a cada neteja se’ns exigia que fos el mateix

    Després d’un any de pandèmia, el sector ha fet una aturada. Què heu reivindicat?

    Aquí a l’hospital es va fer l’hora d’aturada convocada a tot Catalunya reclamant la gratificació que no ens han donat. Som el sector més precari de l’hospital i, en general, a la societat. El sector de la neteja és el que menys cobra. Com que som personal essencial, no podíem fer una aturada de tot el dia, i només vam fer una hora per torn i, sense possibilitat de negociar, ens van posar un 60% de serveis mínims. Això va impedir a molta gent participar. No hem tingut el mateix reconeixement que la resta de personal de l’hospital, ni pel que fa a la gratificació econòmica ni pel que fa al reconeixement de la Covid com a malaltia professional i, a més, se’ns ha impedit seguir l’aturada. Però seguirem fent coses exigint els nostres drets, perquè creiem que la nostra lluita és justa.

    Aquesta entrevista s’ha publicat originalment a La Independent

  • CCOO i UGT reclamen al nou govern millores en el sector sanitari

    Sota el lema #AraTocaSanitat, els sindicats Comissions Obreres i UGT s’han concentrat aquest dilluns dia 21 de juny a la plaça de Sant Jaume de Barcelona per exigir unes millors condicions laborals en el sector sanitari i més reconeixement als treballadors i treballadores sanitàries. La reclamació té com a destinataris preferents als nous responsables del Departament de Salut, encapçalat per Josep Maria Argimon, i al nou Departament de Drets Socials que encapçala Violant Cervera.

    Els motius de fons de la concentració són els que ja han manifestat aquests sindicats en diverses ocasions i que tenen com a punt de partida el fet que el sector de la sanitat catalana i el de les cures ha patit durant molts anys massa retallades, que s’han evidenciat dramàticament amb la pandèmica de la Covid-19. A parer dels sindicats, per molt que els treballadors i treballadores d’aquests sectors han vist el reconeixement general de la població per la seva acció durant tota la pandèmia, no s’ha fet res des del govern per pal·liar els greus problemes de manca de professionals i els greuges comparatius amb altres sectors que pateixen des del 2010.

    «Creiem que va sent hora que els treballadors i treballadores de la sanitat ens posicionem en la defensa dels nostres drets, i també dels usuaris, que mereixen ser atesos en unes bones condicions», assenyala Josep Maria Yagüe, secretari d’Acció Sindical de la comissió de Sanitat de CCOO. En la mateixa línia s’expressa Immaculada Vivar, secretària de la comissió de Sanitat d’UGT. «Després de reclamar millores en les nostres condicions laborals, veiem que res ha canviat. Estem en una etapa de no creixement: no es consoliden les plantilles, no s’incrementen els salaris, continuem amb contractes precaris… pensem que hem de dir prou».

    La concentració ha aplegat també la sanitat privada | Èlia Pons

    La concentració ha aplegat diversos sectors de la sanitat. «Tots els sectors, des de la sanitat pública fins la sanitat privada, i passant també per la dependència, estem en unes condicions molt precàries», assenyala Maria Àngels Rodríguez, responsable de Comunicació de CCOO Sanitat. «Les retallades van deixar la sanitat en pell i ós, i cal que el nou govern faci una partida pressupostària que permeti sanejar la sanitat», afegeix.

    Els convocants de la concentració reivindiquen, en aquest sentit, que se’ls hi retorni tot allò que van perdre des de la crisi econòmica, així com millores en les seves condicions laborals. Per això, els sectors sanitaris d’UGT i de CCOO exigeixen convenis dignes, reduccions de la jornada laboral, estabilitat de les plantilles, increment de professionals, millores en la contractació, increments salarials reals i l’homogeneïtzació de les condicions laborals i socials de tots els sectors acabant així amb els greuges comparatius.

    «No pot ser que una infermera o una auxiliar d’infermeria tingui un salari diferent en funció d’on treballa. I tampoc podem permetre que la sanitat privada obtingui beneficis a canvi d’explotar els seus treballadors. Exigim l’equiparació de les condicions laborals en tot el sector», reivindica Vivar, qui destaca també l’impacte que ha tingut la pandèmia en la salut mental dels professionals sanitaris.

    «Els treballadors estan molt compromesos amb la feina que fan, però estan esgotats, tant físicament com mentalment. Han estat durant molts mesos doblant torns, amb molta càrrega assistencial, amb una plantilla insuficient, veient com els seus companys es contagiaven i amb la por de portar el virus a casa. Ara, que sembla que tot torna a una certa normalitat, veuen que les seves condicions laborals no han millorat, i els surt tot l’esgotament que fa mesos que arrosseguen», destaca la secretària d’UGT Sanitat.

    D’altra banda, des del sindicat UGT també s’ha denunciat el nomenament d’en Xavier Trias i Vidal de Llobatera, exalcalde de Barcelona i exconseller de Presidència i també del llavors Departament de Sanitat, com a nou president del Consell d’Administració de l’ICS. Es tracta del màxim òrgan de govern d’aquesta institució sanitària que s’encarrega de la planificació estratègica dels mitjans que hi són adscrits, en dirigeix les actuacions i exerceix el control superior de la seva gestió.

    Segons UGT, aquest nomenament representa el retorn del vell establishment i critiquen així el suport que va donar Xavier Trias als Governs de CiU i del PP en els moments de les grans retallades a la sanitat pública catalana, amb un deteriorament progressiu de les polítiques públiques de salut, pèrdua de professionals i de condicions sociolaborals. «Ens dona la sensació que tornem a les polítiques de sempre, que ens han portat a les retallades, i això és el que no volem», conclou Vivar.

  • Per què els ‘passaports’ Covid seran part de la solució, però no l’única

    Des que el març de 2020 l’OMS declarés la Covid-19 com a pandèmia, les nostres societats han hagut de conviure amb mesures excepcionals de control epidemiològic que inclouen la restricció de drets fonamentals com la llibertat de moviment. La majoria dels països van imposar mesures més o menys estrictes que freqüentment incloïen el tancament dels espais públics -amb el consegüent dany econòmic que aquesta aturada va provocar-, i les restriccions en el desplaçament dins dels mateixos Estats i entre ells.

    Amb l’objectiu de posar fi com més aviat a aquesta situació excepcional, s’han proposat diverses opcions per reobrir les societats sense deixar de banda la salut de la població. Una d’aquestes opcions són els anomenats passaports immunitaris, un sistema d’identificació i facilitació del moviment de la població immunitzada enfront del SARS-CoV-2. Tot i que aquesta figura ja existeix per al cas de malalties com la febre groga o la poliomielitis, la seva introducció té conseqüències ètiques i pràctiques que han de ser considerades seriosament abans de prendre una decisió sobre el millor model.

    Una idea sense sentit a l’inici de la pandèmia

    A l’inici de la pandèmia aquesta eina es va proposar com a possible solució, però va ser ràpidament descartada per basar-se en els anticossos generats després de la infecció per Covid-19.

    La raó va ser doble: per una banda, no teníem prou coneixement de virus com per afirmar, sense una prova serològica, que la persona quedés immunitzada després de la infecció, ni per quant de temps.

    De l’altra, la possibilitat d’atorgar privilegis a les persones que hagin passat la infecció podia crear una discriminació efectiva davant d’aquells que no l’haguessin passat, a més d’incentivar el contagi per poder accedir a aquests beneficis.

    Per què ara sí?

    El que ha canviat des de llavors fins ara són les eines d’immunització. Amb tretze vacunes aprovades en diferents països i la major campanya de vacunació de la història en marxa, el passaport immunitari es presenta com una opció realista i acceptable.

    Amb tretze vacunes aprovades en diferents països i la major campanya de vacunació de la història en marxa, el passaport immunitari es presenta com una opció realista i acceptable.

    L’ús d’un certificat de vacunació com a passaport immunitari presenta tres avantatges importants. En primer lloc, la seva fiabilitat. Com que les persones vacunades adquireixen altes taxes d’immunització i transmeten menys el virus, és possible que prescindeixin de mesures com la distància social i les mascaretes, com ja es fa als Estats Units, sense que això suposi un risc significatiu per a la seva salut i la del seu entorn.

    En segon lloc, suposa una possibilitat realista d’accelerar la reobertura d’una forma relativament segura i començar així la tan anhelada recuperació econòmica. Sense els certificats immunitaris, la desescalada de restriccions hauria d’anar guiada pel descens de casos, l’ocupació hospitalària i, finalment, per la immunitat de ramat. Aquesta fórmula, però, permet accelerar l’obertura en el curt termini, pal·liant les conseqüències de la crisi econòmica.

    Finalment, si un certificat basat en la infecció podia promoure el contagi, també podem argumentar que un passaport basat en la immunització fomenta la vacunació en poblacions reticents.

    Problema: el nacionalisme de les vacunes

    És important també tenir en compte que els passaports immunitaris vénen acompanyats d’una sèrie de reptes que val la pena analitzar per així fer-los front.

    El primer repte té a veure amb el nacionalisme de les vacunes i la manca de cooperació internacional per a la seva distribució, cosa que amenaça de repetir-se a l’hora d’emetre certificats de vacunació.

    Diferents països i institucions han emès als seus propis passaports immunitaris, com és el cas de la Xina, amb el seu «certificat sanitari internacional per viatjar» i el «passaport verd» d’Israel. Cada un d’aquests ‘passaports’ és vàlid per a unes vacunes determinades que varien segons el país, la qual cosa pot traduir-se en una falta de reconeixement internacional dels certificats, de manera que no serien de el tot útils per reobrir el trànsit global.

    Quant durarà el passaport?

    A més, no tenim prou informació per determinar quant dura la immunitat conferida per cada vacuna, per la qual cosa no podem estar segurs de quin seria la vigència dels certificats. Per fer front a aquest desafiament, la clau resideix en la cooperació global i l’intercanvi d’informació.

    Com evitar la discriminació

    Un altre repte a tenir en compte és la possible creació de desigualtats de dos tipus: dins dels propis països i entre ells. En primer lloc, i mentre no s’assoleixi la immunitat de ramat, hi haurà en els països persones vacunades i persones no vacunades, generalment responent als plans de vacunació de Govern.

    Si un certificat de vacunació fos indispensable per viatjar o per accedir a serveis, s’estaria produint una discriminació efectiva de les persones no vacunades.

    En segon lloc, als països d’ingressos alts s’espera arribar a la immunitat de ramat al voltant de 2022, però en els països d’ingressos baixos i mitjans la data que s’estima és 2024 -encara que poden diferir depenent de diversos factors, com són les diferents variants del virus-. Si un certificat de vacunació és indispensable per viatjar o per accedir a determinats serveis, s’estaria produint una discriminació efectiva de totes aquelles persones no vacunades. La solució en aquest cas passa perquè el certificat no sigui obligatori per a aquestes activitats, sinó una alternativa a altres processos de cribratge, i que hi hagi un accés massiu a test diagnòstics assequibles.

    La privacitat

    El tercer repte se centra en el maneig de dades personals. En primer lloc, és important garantir la protecció de la privacitat, que les dades que contingui el certificat siguin usades únicament per al propòsit per al qual va ser concebut i no siguin de domini públic sense el consentiment de les persones que el posseeixin.

    Les falsificacions de certificats són una amenaça molt real davant la qual caldrà elaborar solucions.

    D’altra banda, és difícil garantir la identitat del portador del certificat. S’ha proposat com a solució vincular els certificats als registres d’identitat, però no tots els països els utilitzen. A més, una gran quantitat de persones a tot el món no té documents bàsics d’identitat. Les falsificacions de certificats són una amenaça molt real davant la qual caldrà elaborar solucions adaptades al context.

    La solució europea

    En aquest context, la Unió Europea sembla haver tingut en compte els desafiaments a l’hora de dissenyar el passaport immunitari que entrarà en vigor l’1 de juliol, l’anomenat «Certificat Covid Digital de la UE», i que permetrà acreditar de forma senzilla que una persona ha estat vacunada contra la Covid-19; o s’ha realitzat una prova el resultat de la qual ha estat negatiu; o s’ha recuperat de la Covid-19.

    El document serà fàcilment accessible, gratuït i no caldrà per viatjar per Europa, només facilitarà els tràmits. Les persones sense el certificat podran seguir viatjant, encara que subjectes a les condicions de cada Estat membre, cosa que teòricament sí que podria generar desigualtats.

    D’altra banda, la UE mobilitzarà 100 milions d’euros per proporcionar test assequibles als països membres. Serà un certificat únic per a tota la Unió Europea, tot i que en principi no servirà per viatjar fora de les seves fronteres. Haurem d’esperar al pròxim mes per comprovar si el passaport immunitari europeu supera els reptes propis d’aquest tipus de certificats.

    Si bé poden ser part de la solució, cal seguir treballant per aconseguir una adequada i equitativa cobertura vacunal i reforçar els serveis sanitaris i de vigilància epidemiològica.

    És evident que un passaport immunitari planteja tant avantatges com desafiaments a nivell científic, econòmic, social i polític. Els avantatges són importants i ajuden a entreveure una llum a la fi de túnel de la pandèmia, però no hem de perdre de vista els grans reptes als quals cal donar resposta abans d’implementar aquesta opció.

    A més, és important considerar que aquest tipus de certificats no poden ser l’única mesura presa per la reobertura, i que si bé poden ser part de la solució, cal seguir treballant per aconseguir una adequada i equitativa cobertura vacunal i reforçar els serveis sanitaris i de vigilància epidemiològica. Només així aconseguirem recuperar la normalitat i estar preparats davant futures emergències en salut.

    Clara Marín és metgessa resident de Medicina Preventiva i Salut Pública a l’Hospital Clínic de Barcelona i col·laboradora del Departament d’Anàlisi de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), centre impulsat per la Fundació «la Caixa».

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC

  • Per què l’Aleix no pot anar a l’escola de la seva germana?

    L’Aleix farà tres anys a l’agost, i al setembre li correspondria començar P3. Viu al barri de Gràcia amb els seus pares i la seva germana Júlia, que en té vuit, i per això els seus pares, a l’hora de fer la preinscripció, només van posar un centre, el mateix on va la seva germana, el Col·legi Claret de Gràcia. Però l’Aleix té una circumstància que el fa especial: va néixer amb una malaltia minoritària anomenada Miopatia Miotubular, una alteració genètica que generalment no supera l’embaràs i el part, i dels que ho fan la meitat no passen dels dos anys, la qual cosa explica per què a Espanya només hi ha dotze persones amb aquesta malaltia. L’Aleix és un d’ells. L’esperança de vida és curta i els pares ho saben, però també que en totes aquestes malalties minoritàries la ciència es fa dia a dia.

    Segons explica Alba Jardiel, la mare de l’Aleix, el Col·legi Claret sempre s’ha mostrat predisposat a acollir l’Aleix, sempre que es garanteixi el suport intensiu per les atencions sanitàries que precisa. En la publicació de la llista provisional de places, l’Aleix sortia en primer lloc, ja que tenia tots els punts possibles (per residència, germana al centre, discapacitat…), però en la llista definitiva el seu nom va desaparèixer. L’administració educativa, després de veure l’informe de l’EAP i la inspecció, considera que l’escola ordinària no és el lloc adequat per l’Aleix, ja que l’atenció que necessita només la pot obtenir en un centre d’educació especial, i no en un qualsevol. Els dos que ha proposat (Nexe i Nadis) estan especialitzats en alumnes amb pluridiscapacitats. La família ho refusa i segueix insistint en el Col·legi Claret, en el qual, a més, han quedat places vacants, de les normals i de les reservades per l’alumnat amb necessitats educatives.

    “Creiem que a l’Aleix l’ajudarà estar envoltat de companys i companyes en un entorn ordinari, ha de tenir l’oportunitat d’intentar-ho, però si arribem a la conclusió que no ha estat bona idea serem els primers que demanarem un canvi”, explica la mare.

    Els metges recepten educació

    La primera explicació del Consorci d’Educació de Barcelona, a consultes d’aquest diari, va ser que els informes mèdics de l’hospital on es tracta l’Aleix recomanaven el centre especial. La mare ho nega. I aporta un informe del doctor Andrés Nascimento, coordinador de la Unitat de patologia neuromuscular de l’Hospital de Sant Joan de Deu, en el qual, després de la descripció de les seves necessitats mèdiques per respirar i menjar –que no són menors–, afegeix que “malgrat les limitacions en la mobilitat, funció respiratòria i la deglució, l’Aleix presenta capacitat per interaccionar i comunicar-se de forma no verbal amb els seus pares, expressar necessitats i emocions. És important oferir en l’àmbit escolar l’oportunitat d’integració i sociabilitat conjuntament amb les cures en l’àmbit sanitari específiques”.

    I en un altre informe de la pediatra Isabel Torrús, del Servei de Malaties Cròniques Greus del mateix hospital, s’insisteix que “la miopatia miotubular a priori no afecta el nivell cognitiu dels pacients com l’Aleix, per la qual cosa la nostra unitat no veu cap contraindicació amb el fet que pugui anar a l’escola ordinària, sempre que hi hagi una persona capaç de realitzar totes les cures que l’Aleix necessita. És beneficiós per ell aprendre a usar sistemes de comunicació augmentativa per facilitar la comunicació amb els nens del seu entorn”.

    A banda, o conjuntament, a la qüestió estrictament sanitària, hi ha la dels recursos. L’administració ha explicat a la família que no existeixen els recursos que fan falta per escolaritzar el seu fill en un entorn ordinari, perquè bàsicament no existeix la figura de la infermera escolar. «Sembla mentida que l’administració s’oblidi que l’escola és inclusiva quan els recursos van on es troba l’alumne i no l’alumne on es troben els recursos», diu Noemí Santiveri, portaveu de la Plataforma Ciutadana per una Escola Inclusiva, que està donant suport a la família de l’Aleix, i «sembla mentida que continuï utilitzant l’argument dels recursos, quan cada vegada que un assumpte com aquest ha acabat als tribunals ha estat incapaç de demostrar davant la justícia que aquests recursos no hi són”. Santiveri també és mare d’un adolescent amb una malaltia minoritària que va precisar suport de vetlladora especialitzada des de P3 fins a 3r d’ESO (ara està acabant 4t, encara confinat a casa perquè no té la vacuna). «Les vetlladores que ha tingut el meu fill no eren infermeres, però havien rebut formació i sabien aturar un atac de cor i una insuficiència respitòria, quan es busca una solució es troba”, explica Santiveri.

    I, per postres, la pandèmia

    La discapacitat de l’Aleix és motòrica, no intel·lectual. Malgrat tot, encara no té tres anys i l’últim any i mig de pandèmia no ha afavorit el seu desenvolupament. Per precaució i per consell mèdic aquest curs no ha estat escolaritzat a cap llar d’infants i també ha tingut moltes menys hores de CDIAP (fisioteràpia i logopèdia) de les que hauria fet en condicions normals. Ara comença a dir algunes paraules, però el seu llenguatge verbal és encara molt limitat i la logopeda ha recomanat la comunicació augmentativa (pictogrames).

    Alba Jardiel considera que tot això no ho va tenir en compte la professional de l’EAP que va valorar l’Aleix, després d’una visita que va ser online i en la qual li va demanar que fes coses (com aixecar un braç o distingir colors) que l’infant no va poder (té molt poca força), saber o voler fer (té dos anys i 9 mesos). Davant la discrepància, el Consorci ha proposat als pares una segona valoració de l’Aleix, que probablement es farà aquest divendres. Amb tot, Jardiel desconfia de la proposta, ja que el centre on es farà pertany “a la mateixa administració que sembla que ja ha sentenciat el meu fill”. Des del Consorci, en canvi, s’assegura a aquest diari que hi ha voluntat d’arribar a un acord amb la família i trobar la millor solució per l’infant.

    Qui té l’última paraula?

    El cas ha fet aflorar el que sembla una important contradicció entre dues de normatives estrella del Departament d’Educació: els anomenats decret d’escola inclusiva (150/2017) i decret d’admissió (11/2021). En el seu diàleg amb el Consorci, Jardiel ha apel·lat a la primera normativa, en la que sembla clar que la família ha de tenir l’última paraula sobre el model d’escolarització del seu fill (en la disjuntiva escola ordinària / escola especial), però ha rebut com a resposta un article de la segona, en el que es diu que, arribat el cas, l’última paraula serà de l’administració.

    En el decret d’escola inclusiva (articles 17 i 18) s’estableix que tots els alumnes s’escolaritzen en centres educatius ordinaris i que “excepcionalment, els pares, mares o tutors legals poden sol·licitar l’escolarització del seu fill o filla en un centre d’educació especial”. Però no n’hi ha prou amb el fet que ho vulguin els pares, sinó que s’ha de demostrar que l’infant té una discapacitat greu o severa que necessiti “una elevada intensitat de suport educatiu i mesures curriculars, metodològiques, organitzatives o psicopedagògiques altament individualitzades”. A continuació hi ha un apartat en el qual s’enumeren les condicions per entrar a un centre especial i es diu que cal un informe de l’EAP (a), l’acceptació dels pares o tutors legals (b), un informe d’inspecció en cas de no acceptació (c), i la resolució motivada del director dels SSTT o del/la gerent del Consorci d’Educació de Barcelona.

    En el decret d’admissió, desapareix o es dilueix gairebé per complet la voluntat de les famílies. L’article 57 parla sobre l’assignació de lloc escolar a l’alumnat amb necessitats educatives específiques (calaix on s’inclou la vulnerabilitat socioeconòmica), però en el seu punt 6 es diu que, en el cas de l’alumnat amb necessitats educatives especials (calaix on s’inclouen les discapacitats i trastorns de conducta), “el director o directora dels serveis territorials pot determinar l’escolarització de l’alumne o l’alumna en un centre no sol·licitat per la família, amb l’informe favorable de la inspecció educativa i de l’Equip d’Assessorament Psicopedagògic i escoltats el pare, la mare o el tutor o tutora. En aquest cas la resolució ha d’estar motivada”. Aquest és l’article que, ara mateix, li estan aplicant a l’Aleix.

    Fonts jurídiques consultades per aquest diari asseguren que tots dos articulats són contradictoris, malgrat que només el primer està en línia amb la Convenció dels Drets de les Persones amb Discapacitat, però que en qualsevol cas això dona marge a l’administració per aplicar el que més li convingui, i per tant obligar els pares de l’Aleix a fer el que creuen que és millor pel nen.

    En canvi, fonts jurídiques del Consorci no hi veuen tanta contradicció, ja que, opinen, el fet que el decret d’inclusió digui que “els pares poden” no exclou que l’administració també pugui, i a més l’apartat 18.c, on es parla d’un informe d’inspecció en cas de no acceptació, d’alguna manera obre la porta a aquesta possibilitat. Aquestes fonts afegeixen que l’esperit de l’article 57.6 del decret d’admissió entronca amb el deure que té l’administració d’escolaritzar tot l’alumnat, la qual cosa de vegades s’ha de fer pel mecanisme de l’assignació d’ofici (quan, per exemple, tots els centres sol·licitats per un alumne estan plens). Amb tot, aquestes fonts entenen també que hi ha punts contradictoris i que caldrà convocar una reunió dels serveis jurídics del Departament i del Consorci per consensuar quina interpretació jurídica cal fer d’ambdós redactats.

    Un debat superat

    Noemí Santiveri reconeix que de l’article 57.6 del decret d’admissió no en sabia res. “És una jugada molt lletja, perquè aquest mateix redactat el van voler posar en el decret d’escola inclusiva quan l’estàvem negociant, i no ho van aconseguir, ara ens l’han ficat pel darrere amb nocturnitat i traïdoria”, afirma. “Aquest debat –afegeix– sobre si qui coneix millor les necessitats d’un infant són els seus pares o l’administració ja feia anys que el teníem superat, i ara sembla que algú el vulgui recuperar, o potser és que no s’ha assabentat que ja havia quedat clar que en una visita de mitja hora no es coneix a un infant”.

    L’assumpte no està decidit ni tancat. La nova valoració que es farà de l’Aleix pot decantar la balança. Però no és l’únic factor. Els pares també han posat el cas (i l’aparent contradicció jurídica) en coneixement del Síndic de Greuges, i tampoc no descarten acabar recorrent als tribunals de justícia.

  • La mascareta deixarà de ser obligatòria en exteriors a partir del 26 de juny

    La mascareta deixarà de ser obligatòria a l’exterior a partir del pròxim 26 de juny. Ho ha anunciat el president del govern espanyol Pedro Sánchez durant la clausura de la reunió del Cercle d’Economia a Barcelona. Aquesta decisió s’aprovarà el pròxim dijous en un Consell de Ministres Extraordinari.

    Per tant, aquest serà el darrer cap de setmana amb mascareta obligatòria en els espais a l’aire lliure. «Els nostres carrers, els nostres rostres, començaran a recuperar en els propers dies el seu aspecte normal«, ha assenyalat Sánchez durant la seva compareixença. 

    L’anunci arriba després d’un any i un mes d’obligatorietat de dur la mascareta a l’espai públic, des del 21 de maig de 2020, quan es començava a relaxar el confinament domiciliari imposat durant l’estat d’alarma. L’avenç en la vacunació contra la Covid-19 ha permès que la incidència del virus anés baixant, de manera que s’ha pogut aixecar finalment l’obligatorietat de la mascareta a l’exterior en els casos en què es pot mantenir la distància de seguretat. Per aixecar la mesura s’ha de modificar la llei vigent, que es preveu que es faci per mitjà d’un decret llei.

    Ara per ara, la principal preocupació és la variant Delta, que ja representa el 20% de tots els casos positius a Catalunya. «Això vol dir que en poques setmanes, entre 2 i 4, serà la variant predominant», va assenyalar Argimon ahir en una roda de premsa del Departament de Salut. La variant Delta és més transmissible i també presenta una certa diferència en la simptomatologia respecte a altres soques, provocant més refredat nasal i cefalees.

  • El SAD torna a acampar per la municipalització davant el bloqueig de l’Ajuntament a Sant Feliu

    La tardor passada es presentava el SAD, el sindicat de les treballadores del Servei d’Atenció Domiciliària de Catalunya. Un servei que es troba arreu del territori i que està catalogat com un servei bàsic i essencial. No obstant això, les seves treballadores no estan internalitzades com a treballadores municipals, sinó que formen part d’una contractació externa dels ajuntaments.

    Durant aquests mesos, han estat protagonitzant mobilitzacions arreu i un dels llocs on han estat més sonades és al municipi de Sant Feliu de Llobregat. El passat 29 d’abril, coincidint amb les mobilitzacions al voltant del Primer de Maig, dia del treballador, van presentar una moció al seu ajuntament on demanaven la municipalització del servei i també el pagament de la nòmina Covid que altres serveis del sector sí que han rebut. Les votacions van ser negatives i a conseqüència d’això les treballadores van acampar a la plaça de la Vila per denunciar-ho. Amb una breu aturada pel mig, finalment l’acampada va ser aixecada el 17 de maig, però emplaçant l’ajuntament a deixar de treballar unilateralment, perquè si no, tornarien.

    Ara, seguint exigint les mateixes reivindicacions no complertes, tornen a acampar aquest cap de setmana. Ho faran només aquests dos dies tot i que no descarten seguir fent-ho puntualment com a forma de mobilització. Els motius? Com ens explica Pilar Nogués, presidenta del sindicat SAD: «nosaltres després hem de rendir. Hem de poder anar als domicilis i estar per la gent gran al 100% al mateix temps. No podem estar dormint al carrer i després aixecant a pes persones grans».

    Fa temps que denuncien que l’externalització dels seus serveis «ha incrementat el cost a les administracions i als usuaris, augmentant any rere any el preu de l’hora de la prestació i prestant menys serveis». La mateixa situació de descontrol, càrrega de treball, inseguretat per falta de material de protecció durant la pandèmia i altres problemes que engreixen la llista es produeix a diversos municipis de Catalunya. Les administracions consideren que no tenen capacitat per a gestionar el servei, mentre que les treballadores denuncien que aquesta situació les precaritza.

    El cas de Sant Feliu, activisme contra la precarietat a la plaça la vila

    Davant la negativa de sumar forces per caminar cap a la municipalització del servei a Sant Feliu de Llobregat, Pilar Nogués considera que tant el sindicat SAD com les treballadores estan posant tot de la seva part. En canvi, les administracions, opina, «posen totes les facilitats del món en privatitzar els serveis públics, però en canvi revertir la gestió i municipalitzar i tornar els serveis públics essencials al poble, els hi costa horrors». Afegeix a més que és igual el color del partit polític: «ens ha sorprès que aquí, que Sant Feliu és propi d’un partit que es diu d’esquerra, feminista, que reivindica i reconeix la tasca de les cuidadores… Et trobes que quan els hi presentes una moció per fer un estudi i es posin seriosament a municipalitzar el servei, et diuen que no».

    I és que el passat 29 d’abril, el ple de l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat va votar en contra de la paga covid que s’havia aplicat en altres àrees. Nogués apunta que les treballadores del SAD van estar durant tota la pandèmia «patint, contaminant-se, sense seguretat ni EPI i contagiant les famílies». Així, no troben normal que alguns ho cobrin, però que per les treballadores del SAD es voti en contra. Defensen que això és clarament una discriminació i una falta de respecte cap a la percepció que es té del servei, sent aquest un servei bàsic i necessari per a la reproducció de la vida de moltes persones. Tot i això, que no se’ls hi apliqui aquesta paga no les amoïna. Les amoïna que no s’estigui lluitant per la municipalització d’aquest servei. «Fa dos anys de l’acord que fixava tendir cap a la municipalització, deien que es faria un estudi… Sí que han activat alguns, però sobre la deixalleria, una zona blava, una escola bressol… No d’això», denuncia Nogués. En un comunicat també expliquen que duen des del 2019 escoltant promeses i paraules de comprensió, però que «a l’hora de la veritat En Comú i ERC voten en contra de la iniciativa popular instada per les treballadores». En aquesta línia, de fet, Nogués afegeix que: «unilateralment han pres la decisió d’externalitzar el servei amb un consorci sanitari social que té la potestat de subrogar a empreses privades dins d’aquest consorci. Abans ens barallàvem amb Florentino ara ens hem de barallar amb els polítics també».

    Sobre això, des del SAD acusaven Florentino Pérez de les seves condicions laborals perquè aquest era el propietari d’algunes de les empreses que gestionaven el servei als diferents municipis. Seria l’exemple de l’empresa Accent social.

    Mural del Sindicat SAD: Qui cuida a les que cuiden? | @SindicatoSad

    Taula rodona contra l’externalització

    De cara a l’acampada d’aquest cap de setmana, treballadores del SAD i del col·lectiu Kelly‘s, cambreres de pis dels hotels, s’han ajuntat per explicar que el què els uneix és ser un sector feminitzat que es veu molt afectat per les externalitzacions i per la cessió il·legal de treballadores. Des del SAD afegeixen que un servei que tracta de cuidar i d’estimar no pot estar externalitzat als millors postors.

    Però no només és aquest el col·lectiu que dona suport i s’ha unit a la lluita per la municipalització del SAD. De fet, dins el quà han anomenat campament justicier faran una taula rodona per parlar de subcontractacions. Com diu Nogués, «justament són aquestes subcontractacions les que ens estan matant i ens estan precaritzant». També diu que a conseqüència, és això el què està comportant tot de desnonaments: de viure amb contractes fraudulents i temporals i cada vegada haver acceptat pitjors condicions laborals.

    Així, a la taula rodona que realitzaran, participaran treballadors subcontractats de Martorell, també de Barcelona aplegats a la plataforma Municipalitzen, també hi haurà gent del món del lleure, algú de les Kellys i, evidentment, del SAD. Serà dissabte 19 a les 11 hores a la plaça de la Vila de Sant Feliu de Llobregat.

    Sobre aquest tipus d’accions – acampades de dos dies per indicar que les mobilitzacions per la municipalització són constants- Nogués anima a la resta de companyes dels Serveis d’Atenció Domiciliària d’arreu de Catalunya a seguir l’exemple, que s’organitzin i realitzin acampades i recollida de signatures. Aviat faran una assemblea amb totes les treballadores per decidir les pròximes accions. Tot i així, reconeix que l’estiu dificultarà aquesta continuïtat. Si bé sí que contracten algunes companyes noves, moltes de les substitucions les acaben fent entre les treballadores.