Blog

La Fundació SURT ha realitzat un estudi sobre l’impacte de la crisi durant la pandèmia en les dones que ha mostrat que la càrrega de treball de cures derivada dels periodes de confinament i de quarentena han limitat la disponibilitat de les dones per treballar. A més, s’ha vist que la precarització ha estat generalitzada de les condicions de treball i els treball essencials han patit una major pressió i desprotecció.

Davant aquesta situació, des de Surt assenyalen que existeix la necessitat de seguir analitzant l’impacte a llarg termini de la crisi econòmica i social des de la perspectiva de gènere. Sira Vilardell, directora general de l’entitat, destaca que cal «visibilitzar i reconèixer les desigualtats per poder transformar-les» i afirmava que donat que «s’han accentuat les desigualtats de gènere», l’estudi pretenia mostrar-ho. En el mateix sentit, la responsable de l’àrea de recerca de Surt, Laura Sales, destacava: «la nostra tasca és investigar la realitat social que ens envolta des d’una mirada feminista que ens permiti visibilitzar certes realitats, que sovint queden invisibilitzades, amb l’objectiu de poder millorar la intervenció social que fem des del tercer sector i des de les administracions públiques, contribuir a la reflexió i a la innovació metodològica, i a la incidència social i política feminista».

Així, la voluntat d’aquest o altres estudis com ara ‘Dones en crisi’, sorgit de la crisi econòmica i social del 2008, és poder recollir informació que no busquen les estadístiques i així contrastar les dades macro d’atur amb el nivell micro de les experiències quotidianes de les dones i de les professionals de la intervenció que les acompanyen en els processos d’empoderament. Poder així aplicar una mirada analítica i crítica feminista transformadora.

Arran de l’estudi i havent analitzat la situació, afirmen que «la pandèmia té una dimensió global, però aterra a les diferents realitats territorials de forma concreta, en gran part perquè els contextos econòmics, socials i polítics de partida són heterogenis i les mesures que s’han pres als diferents països han estat, fins i tot, divergents». Així, apunten que la crisi de la Covid-19 no es pot entendre simplement com una crisi sanitària, sinó que emergeix en una crisi econòmica, social, de cura i ecològica.

Alba Elvira, investigadora principal de l’estudi, exposa que «s’ha evidenciat més que mai la feminització dels treballs considerats essencials i el seu caràcter imprescindible. El període de confinament va obligar a haver d’identificar aquelles feines que no podien aturar-se perquè eren necessàries per a sostenir la vida quotidiana i que, com s’assenyalava abans, estan feminitzades». I segueix: «són les dones qui han estat a l’avantguarda de l’emergència sanitària, donant resposta a les necessitats més bàsiques de la població. Malgrat formar part dels treballs essencials, un dels col·lectius més invisibilitzats i afectats per aquesta crisi sense precedents han estat les treballadores de la llar i la cura».

L’estudi destaca que «les experiències de les dones evidencien la seva posició de vulnerabilitat estructural a causa del masclisme, el classisme i el racisme predominant a la societat», però assenyala que això s’ha accentuat. En essència, el text afirma que hi ha hagut una precarització generalitzada de les condicions de treball, que els treballs essencials han patit una major pressió i desprotecció. Amb tot, hi ha una agudització de tendències existents: augment de treballadores pobres i del treball informal. En aquesta línia, l’augment de la bretxa digital dificulta incrementa el risc d’exclusió social i laboral de les dones grans, amb pocs recursos i/o manca de competències digitals. A més, les dones migrades, sense papers i en situació socioeconòmica vulnerable han patit amb major duresa la crisi, entre d’altres.

Surt afirma que si bé, la major necessitat de treballadores en els sectors essencials a l’inici de la pandèmia va permetre la incorporació de dones sense experiència al mercat de treball, aquesta ha estat molt inestable i precària. De fet, veuen que s’evidencia una tendència a l’alça de les treballadores pobres. Segons el tipus, les feines temporals, parcials i mal remunerades són les primeres que s’han destruït, però a la vegada se n’ha incrementat l’oferta per tal de cobrir les necessitats altament variables de les empreses en el context de la pandèmia. Així, l’exigència de les empreses ha augmentat i les opcions de les dones per decidir s’han reduït perquè entenen que les males condicions laborals s’han estès encara més.

En aquesta línia, professionals de les entitats i sindicats alerten de la regressió de drets laborals que s’està produint i que afecta amb més força els sectors més vulnerables de la població, com les dones migrades. Enfront d’això, al text, la Fundació Surt assenyala que «convé formular estratègies, no només per a garantir que les dones accedeixen a una feina formal, sinó que les condicions en què ho facin siguin dignes i els permetin guanyar autonomia i estabilitat econòmica.

Com també s’ha anat dient, la digitalització dels tràmits i la saturació de l’administració ha estat una de les principals barreres de les dones alhora de sol·licitar protecció social, prestacions econòmiques o renovar la documentació. S’ha vist que en el cas de l’habitatge, la major inestabilitat econòmica i les dificultats per fer front als alts preus de lloguer han comportat un major risc de desnonament, sensellarisme o infrahabitatge. Assenyalen també que especialment vulnerable ha estat i és la situació de les dones en situació administrativa irregular o les dones que encapçalen famílies monomarentals.

A banda d’aquests casos, en general la baixada dels ingressos familiars ha intensificat la necessitat i predisposició de les dones de trobar feina, ja sigui en el sector formal o en l’informal. Tanmateix, l’augment de la càrrega de cura derivada de la pandèmia, especialment en períodes de quarantena, ha limitat encara més la disponibilitat de les dones per a treballar fora de la llar. En termes generals, s’ha vist que les dones han seguit assumint el rol principal en el treball de cura no remunerat, tinguessin o no parella.

Les conclusions de l’estudi acaben afirmant que la predisposició de les professionals i la ràpida adaptació a un context extraordinari i un futur impredictible ha permès reajustar el dia a dia dels programes i oferir un acompanyament d’acord amb les noves necessitats de les dones. La prioritat ha estat garantir la cobertura de necessitats bàsiques: alimentació, habitatge, prestacions socials… Això, però, afegeixen, ha limitat la capacitat de les usuàries d’aquests serveis per engegar o continuar els seus projectes formatius i professionals, així com els seus processos d’empoderament personal i comunitari.