Just Deploy It!

Blog

  • Confinament i teletreball i la seva molt probable factura sobre el dolor crònic

    El dolor és un gran aliat de la nostra salut. Com a senyal d’alarma, el dolor és molt bo, ens adverteix que alguna cosa no està funcionant com hauria de fer-ho. El dolor ens avisa d’un còlic nefrític i d’un menisc mig trencat, però un cop compleix la missió d’advertència, ja no té cap utilitat. Si es perllonga més enllà dels sis mesos, parlem ja de dolor crònic, una situació que pateix al voltant del 23% de la població, però que, més enllà dels 60 anys, es pot dir que fins a un 70% de la gent tenen algun tipus de dolor crònic. En una població que cada cop viu més anys, la degeneració natural està fent incrementar cada cop més els pacients que conviuen amb un dolor crònic.

    Amb un dolor que es cronifica s’aprèn a conviure, sempre que no impedeixi la normal funcionalitat diària amb total autonomia. «La implicació de la persona és clau en això», explica el cap de la Unitat del Dolor de l’Hospital del Mar, Antonio Montes. «Tenim una cultura globalment molt receptora, de vegades molt passiva, i més a l’espera que ens facin alguna cosa que ens millori, però per millorar, la persona pot fer moltes més coses de les que pensa, sempre es pot fer alguna cosa més. Però els canvis d’hàbits, com ara baixar de pes o exercitar-nos físicament, costen molt. I això és un peix que es mossega la cua», diu. Modificar actituds davant d’una situació de dolor crònic, com és sortir a caminar cada dia mitja hora i no un cop a la setmana esforçant-se molt, és manera. «El canvi d’actituds és el difícil, però de columna només en tenim una», expressa l’especialista de l’Hospital del Mar que, a més, presideix la Societat Catalana de Dolor.

    El desenvolupament de metodologies que aconsegueixen reduir el dolor han estat cabdals en la darrera dècada. Sistemes com les infiltracions de fàrmacs directament a les zones afectades, els pegats de morfina sobre la pell, els corrents elèctrics o, per a certs dolors, l’estimulació medul·lar amb elèctrodes aplicats en l’espai epidural per activar les vies inhibitòries del dolor en la columna, han millorat molt les situacions de dolor en els pacients. També hi ha contribuït noves tècniques més precises i menys invasives de cirurgia i microcirurgia de columna, per exemple.

    Dolors més prevalents

    Entre els dolors crònics més consultats en unitats del dolor com la de l’Hospital del Mar, «el dolor lumbar és l’estrella», diu Antonio Montes. Algunes explicacions possibles són les teories que parlen de l’adaptació de la columna i malucs a caminar sobre dues cames que encara està fent el cos humà des de l’inici de l’evolució del mico. També una minsa o inadequada activitat física de la nostra vida cada cop més sedentària ho poden justificar.

    També entre la gent atesa a les unitats del dolor hi ha un gran percentatge d’operats de columna, pacients amb patologia degenerativa de columna, lumbar i cervical, encara que la lumbar sigui la majoritària.

    Segons explica Montes, «en el prototipus de pacient que presenta aquest dolor hi ha un percentatge molt més elevat d’obesitat i vida sedentària». En aquest sentit, el teletreball pot haver accentuat el dolor en aquelles persones que, per un seient inadequat, males posicions, horaris més extensos amb reunions telemàtiques pràcticament a qualsevol hora del dia sumats a la tensió de la mateixa situació de pandèmia, han vist perjudicades les seves condicions laborals. «Ara sembla que tot val i l’al·luvió de reunions telemàtiques ens està minant. Per tot això, a uns dos anys vista, ja veurem com haurà afectat en els pacients que ja presentaven algun dolor crònic i quina repercussió tindrà en la salut, perquè aquest temps de degeneració d’articulacions ja no es recupera».

    Montes es refereix a pacients amb dolor crònic que han deixat el seguiment perquè potser viuen sols, són molt grans i no tenen el recurs dels fills a prop per acompanyar-los a les sessions de rehabilitació o als controls de les unitats de dolor. Potser alguns han estat avisats amb un SMS i ni ho han vist. D’altres també pot ser que per por a contagi hagin preferit no anar a cap centre mèdic. «Els tractaments que rebien de forma cíclica cada cert temps que els hi aportaven una millora, tot i que transitòria, no els han tingut», explica el responsable de la Unitat del Dolor de l’Hospital del Mar.

    «Amb les rehabilitacions fisioterapèutiques també acostumaven a trobar millora, així com caminant cada dia o fent les seves classes d’aquagym, que també van haver de deixar molts mesos. Alguns encara no les han recuperat ara. I, tot això, ho han perdut, i veurem l’empitjorament que se’n pugui derivar a mig i llarg termini», diu Antonio Montes. I els pacients que visiten a les unitats hospitalàries del dolor són només la punta de l’iceberg de la població que pateix dolor, perquè allà només veuen els casos més complexos. «Cada vegada donem més transcendència a la funcionalitat que no pas a la intensitat del dolor. Caminar una hora en comptes de cinc minuts o poder jugar a pàdel una vegada a la setmana o objectius prioritaris que no pas eliminar el dolor totalment», explica Montes.

    I ara, a tot això, cal afegir-hi la part psicològica, que en tota la població, en general, s’ha vist afectada per la irrupció del virus de la Covid. El component emocional és importantíssim en el dolor. Per això, l’abordatge del tractament del dolor ha de fer-se de manera transversal, fent intervenir-hi diverses especialitats i començant a enfocar com a recurs prioritari la prevenció. El Dr. Montes, que n’és un fervent defensor, considera que mesures com el foment de l’activitat física en pacients de tercera edat, no cal que siguin ja molt majors, en l’àmbit dels barris, per part d’ajuntaments i Generalitat, organitzant activitats dirigides físiques, com ara la marxa nòrdica o les caminades, ajudaria molt. «Hi ha un gran col·lectiu de persones que, si no se’ls hi ofereix una activitat ja organitzada, no ho fan. Vivim en una cultura molt de fàrmac, en comptes de ser més proactius, i hi ha un segment de població a la qual, si se li facilita, segur que ho faria i es crearia una dinàmica incorporada socialment», exposa el president de la Societat Catalana de Dolor.

    La ruta del dolor, de l’estímul a la psique

    Tal com detalla l’investigador de la Unitat de Recerca en Ressonància Magnètica de l’Hospital del Mar i catedràtic de Psicologia de la UAB, Joan Deus, «al cervell hi ha la xarxa neuronal del dolor, que connecta diverses àrees involucrades en la captació de la informació sensorial des dels òrgans perifèrics del cos, com la pell, la visió, l’audició. La informació de qualsevol estímul sensorial que capten perifèricament es transporta al cervell. Totes aquestes àrees participen en el que seria donar significat al qual percebem que pot ser o no dolorós».

    Aquest reconeixement de l’estímul es pot dividir en tres dimensions: la sensorial, a un nivell en la qual se li dona sentit o forma a l’estímul, però encara no al dolor; l’emocional, que fa que donem més o menys intensitat a l’estímul percebut com a més o menys dolor; i la dimensió cognitiva, que és la memòria i l’atenció. Un estímul el podem recordar com a dolorós, o en prestar-li més atenció percebrem molta més sensació.

    Són aquestes tres dimensions les que donen resposta a la percepció del dolor i defineixen quan un estímul ens molesta o ens produeix dolor. Per tant, que hi hagi dolor o no, no ho dona l’estímul, sinó el cervell. En això consisteix la nocicepció, el conjunt de processos neuronals de determinats estímuls dels quals resulta la sensació de dolor. «Per tant, per poder donar la resposta es necessiten les tres anàlisis: sensorial, emocional i cognitiu», precisa Deus.

    Que hi hagi dolor o no, no ho dona l’estímul, sinó el cervell, diu el catedràtic de Psicologia de la UAB, Joan Deus.

    Hi ha trets de personalitats que poden facilitar una percepció de dolor més elevada, com és la catastròfica, que es relaciona amb persones molt nervioses o molt ansioses. «Aquestes tindran una percepció del dolor molt elevada com a tret de personalitat normal, sense que sigui considerat patològic», diu el psicòleg. També l’estat d’ànim pot modular el dolor. I com explica Joan Deus, «paradoxalment, quan hi ha un dolor psicològic molt profund, el dolor físic es percep de forma distorsionada, es necessita un dolor físic molt més elevat per poder-lo notar. En canvi, sí que notem el dolor més emocional».

    Sobre el dolor crònic, l’especialista en psicologia explica que «durant molt de temps, en algunes malalties etiquetades de dolor crònic o persistent, s’havia considerat que la causa, l’etiologia, podria ser una alteració emocional, psicològica o psicopatològica, però avui en dia això ha quedat totalment contrariat». En la fibromiàlgia, per exemple, ara se sap que «la causa del seu dolor no és una malaltia emocional, no és un trastorn de personalitat o somàtic. Al contrari, els dolors constants sí que poden causar dolor crònic».

    En el cas de la migranya –diu Joan Deus- parlem d’un trastorn crònic, però la causa no és una alteració psicològica. En canvi, una cefalea tensional, que és un mal de cap amb característiques diferents, sí que pot ser provocat per una alteració psicològica. El que determina la causa del dolor és el tipus de trastorn. El que sí que pot causar secundàriament el dolor són problemes emocionals o trastorns emocionals comorbiditat», afegeix Deus.

    El dolor, com tota malaltia crònica pot causar problemes emocionals com a conseqüència. I el psicòleg posa com a exemple el cas de la menstruació. «No ve de ser depressiva una dona que pateix molt de dolor en cada regla, però si no li marxa el dolor sí que pot acabar deprimint-se».

    En el cas del dolor crònic, la psicologia és una eina o instrument més per mitigar-lo. En la psicoteràpia es treballarà tot allò que ajudi a dormir bé, s’alleugerirà l’estrès que causa el dolor i es promourà l’acceptació i l’afrontament que representa la malaltia del dolor crònic, es promourà l’activitat i s’evitaran baixes laborals. «Fonamentalment ho intentem així», diu l’expert, que també suggereix petites coses que poden ajudar també, com ara:

    • Intentar entendre la malaltia del dolor crònic que es té. I això està en mans dels professionals.
    • Intentar adaptar-se a la malaltia, no anul·lant sinó reduint i acomodant l’activitat física a la patologia de dolor.
    • Mantenir una bona higiene del son.
    • Intentar fer distracció cognitiva, treure el focus de la circumstància de dolor, no focalitzar la nostra atenció en ell. Això es pot fer a casa a través d’activitats mentals o físiques per distreure el focus d’atenció.
    • També ajuden tècniques de relaxació muscular, però sempre entrenades amb supervisió, per destensar la musculatura. Infermeres, psicòlegs i fisioterapeutes instrueixen en això, que té un efecte molt semblant a un ansiolític.

    L’efecte sobre el dolor crònic derivat de la pandèmia, en psicologia, també es té en compte. «Comencen a haver-hi resultats de seguiment crònic, que s’han centrat sobretot en fibromiàlgia, tot i que de dolor crònic n’hi ha de molts tipus», explica Joan Deus. «Pensem que ha empitjorat la fibromiàlgia i, en general, també perquè s’ha reduït la mobilitat, que sempre s’hauria de mantenir, encara que reduïda», afegeix.

    El pes de la pandèmia sense que hi hagi hagut contagi del virus «s’ha incrementat molt més en els pacients de dolor crònic en l’àmbit emocional. S’ha dormit més malament, i han augmentat els problemes emocionals i l’ansietat».

    Per als que han passat la Covid és una altra cosa. «Sobre la fatiga post Covid comencen també a haver-hi petits estudis», afirma Deus. I un altre detall encara a tenir en compte, «donat que no s’ha pogut fer bé el seguiment de tots els pacients, el consum més gran de fàrmacs per combatre el dolor que hi pugui haver hagut durant el confinament, tampoc no haurà estat bo». Les conseqüències estan per veure.

    Aliments i dolor

    La psique i l’exercici físic esdevenen, doncs, valuoses eines per combatre el dolor crònic, a les quals s’hi afegeixen també algunes claus de l’alimentació. A banda de mantenir una dieta saludable, com la mediterrània, que contempla una equilibrada combinació de fruita, verdura, carn i peix, evitant sempre que es pugui al màxim els productes processats, segons detalla la metgessa de família especialitzada en alimentació i salut, Odile Fernández, hi ha certs productes que afavoreixen la disminució del dolor. «Totes les herbes aromàtiques són antiinflamatòries, però d’entre totes elles, són molt efectives el gingebre, la cúrcuma i el xili», indica. «I la cúrcuma, en concret, barrejada amb pebre s’absorbeix més». També van bé per al dolor, segons la metgessa «la ceba, l’all, els vegetals de fulla verda, els fruits vermells com ara les maduixes, les mores, els nabius i les llavors de xia i lli».

    Les espècies es poden afegir com a condiment en guisats i arrossos. I la cúrcuma i el gingebre es poden prendre en infusió també, tres cops al dia. La Dra. Fernández, així mateix, també insisteix a reduir el consum d’ultraprocessats, els embotits processats i els productes ensucrats, i recomana menjar menys carn i làctics com flam o natilles. Però sí que afirma que es poden mantenir el iogurt i el quefir natural.

  • El diagnòstic de melanomes va caure un 21% el 2020

    El diagnòstic de melanomes va caure un 21% el 2020 a causa de la pandèmia de la Covid-19. Així ho va indicar Eduardo Nagore, cap clínic del Servei de Dermatologia de l’Institut Valencià d’Oncologia (IVO), durant la presentació de la Campanya Euromelanoma 2021 de la Fundació Pell Sana de l’Acadèmia Espanyola de Dermatologia (AEDV).

    Segons detallava Nagore, s’estima que podria haver més de 1.100 melanomes a tota Espanya per diagnosticar. El melanoma és el tipus de càncer de pell més greu i és responsable de més del 80% de les morts per aquest tipus de càncer. Per evitar patir aquest tipus de càncer, que es forma a les cèl·lules que produeixen melanina, és essencial la prevenció. De fet, el càncer cutani és el càncer més freqüent i suposa aproximadament el 50% dels càncers diagnosticats.

    La pandèmia de la Covid-19 ha generat canvis a tots els nivells, i això ha tingut efecte en moltes altres malalties, també en la prevenció i diagnòstic de càncer cutani. La Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) argumenta que l’infradiagnòstic o el retard en el diagnòstic en la detecció de melanomes s’ha produït perquè els pacients han disminuït les consultes per lesions cutànies sospitoses l’últim any, i que això es traduirà en un augment de la mortalitat per càncer cutani en els propers anys.

    “La nostra pell està acostumada a un canvi gradual de l’exposició solar tant per la sortida progressiva a l’exterior com per l’augment progressiu de la incidència de les radiacions solars al llarg de la primavera i l’estiu. Però durant la pandèmia i el confinament aquesta exposició progressiva no va tenir lloc degut al desconfinament a ben tocar de l’estiu. Això va donar lloc a una exposició solar més directa i a un major risc de cremades cutànies i, per tant, a major risc de càncer cutani”, alerten des de la CAMFiC.

    És per això que des de CAMFiC fan una crida a la població perquè incrementi la protecció solar, realitzi una exposició solar progressiva i, sobretot, faci una autoexploració «sistemàtica» i vagi ràpidament al metge o metgessa de família si alguna de les pigues ha patit canvis de mida, color o forma o si sagna espontàniament.

    Així mateix, destaquen la importància de fer un ús correcte de les cremes protectores, posar-les abans de sortir de casa i de forma generosa, amb aplicació freqüent cada 2h o si s’ha suat molt o s’ha sortit de l’aigua, i recorden que una correcte protecció solar pot evitar fins el 80% dels casos de càncer de pell. També recomanen evitar prendre el sol entre les 12h i les 17h de maig a setembre, cercant les ombres.

    Remarquen també la importància de conèixer el risc d’individual de patir càncer de pell: tenen més risc els majors de 50 anys, haver estat exposat al sol de forma perllongada, haver patit cremades freqüents, sobretot a la infància, tenir més de 50 pigues, seguir tractaments immunosupressors, i tenir antecedents familiars o personals de càncer de pell.

  • Revolta ciutadana al Maresme contra la desatenció mèdica: «Volem els nostres CAP!»

    Amb l’inici de la pandèmia, i per tal de cobrir la demanda creixent, el Departament de Salut va fer un reajustament dels serveis mèdics, va tancar CAP i consultoris i va redistribuir alguns serveis. Més d’un any després, però, part d’aquests serveis encara no han tornat a obrir. Els usuaris dels municipis afectats s’han mobilitzat per recuperar els serveis mèdics que tenien abans de la pandèmia. Denuncien que el tancament dels CAP i consultoris vulnera l’accés a la sanitat pública i perjudica especialment a la gent gran.

    És el cas del municipi de Dosrius, una localitat de la comarca del Maresme de 5.281 habitants formada pels nuclis de Dosrius, Canyamars i Can Massuet-El Far. Amb la pandèmia, han passat de tenir tres consultoris, un en cada nucli, a tenir-ne només un que funciona amb relativa normalitat, el de Dosrius. A Can Massuet, on es concentra gran part de la població del municipi, el consultori ha passat d’estar obert quatre dies a la setmana a estar-ne tan sols un matí. Pel servei de pediatria, s’han de desplaçar fins a Argentona, que assumeix els 940 nens amb edat pediàtrica de Dosrius, a més dels d’Òrrius, el consultori del qual també està tancat.

    «De Canyamars a Dosrius hi ha uns 5 km, i el mateix des de Can Massuet a Dosrius. No es tracta de nuclis contigus, sinó que hi ha llargues carreteres que separen un nucli de l’altre. No s’hi pot anar a peu», explica Rafa Torres, membre de la plataforma Dosrius Dice Basta Ya, creada per denunciar la desatenció mèdica de la zona. Torres explica que el servei de transport públic és molt deficitari, i que a vegades cal esperar dues hores l’autobús. Per això, l’única manera viable per desplaçar-se al consultori de Dosrius des dels altres nuclis és fer-ho amb vehicle privat. «Això perjudica especialment a la gent gran que té problemes per desplaçar-se. Aquestes persones han de dependre dels seus familiars o veïns per accedir a un servei tan bàsic com és el de l’atenció primària», denuncia Torres, qui exigeix «ser tractats com a ciutadans de primera».

    «A poc a poc, ens estan traient el poc que teníem i estan vulnerant els nostres drets. L’atenció primària és la porta d’entrada a la sanitat pública, si fallem en aquesta, la porta d’urgències de l’hospital se satura», apunta el membre de la plataforma. Segons Torres, els tancaments de CAP i consultoris són unes «retallades encobertes». «La pandèmia ha sigut l’excusa perfecta per deixar de donar un servei en un municipi amb poca densitat de població», denuncia.

    La plataforma Dosrius Dice Basta Ya es va reunir amb l’alcaldessa del municipi i també ho ha fet amb diferents grups parlamentaris. «Ara que sabem que la cartera de Salut la té Junts, volem aconseguir una altra reunió amb aquest grup per assolir uns compromisos que es portin a terme. Des de Junts ens van dir que visitarien el territori, però encara no ho han fet», explica Torres.

    Una situació semblant és la que es viu al municipi de Cabrils, de 7.348 habitants. Amb la pandèmia, el consultori de Cabrils va passar a ser només de pediatria, i els tres metges per adults que hi havia al municipi van ser traslladats a Vilassar de Dalt. Alhora, els ciutadans de Vilassar de Dalt han d’acudir a Cabrils per visitar-se al pediatre. «Volem el nostre CAP. Volem els metges aquí!», exclama Clara del Ruste, portaveu de la plataforma Cabrils amb CAP. Del Ruste denuncia que no hi ha transport públic que connecti les dues localitats i que això fa que els joves i la gent gran es tornin més dependents, perquè necessiten que algú els porti amb cotxe al CAP.

    Després de mesos de lluita ciutadana, els veïns i veïnes de Cabrils han aconseguit recuperar l’atenció mèdica al municipi, però només parcialment. Ara hi ha un sol metge que visita dos matins i una tarda a la setmana. «El CAP ha de ser el nostre referent de salut pública. No pot ser que només tinguem un metge dos dies a la setmana», sosté del Ruste. Segons la portaveu de Cabrils amb CAP, aquest procés ja s’anava gestant de feia temps. «La pandèmia ha sigut el detonant que ha accelerat aquesta reorganització. Els polítics ens diuen que es tracta d’un ‘nou paradigma’, però això l’únic que fa és limitar el nostre accés a la sanitat pública», remarca.

    Concentració de la plataforma Cabrils amb CAP | @CabrilsambCAP

    Segons Enric Feliu, de la Marea Blanca de Catalunya, el tancament de CAP i consultoris suposa abandonar a la gent i a les comunitats. «El missatge que reben els habitants d’aquests municipis és que no importen, i que han de fer un esforç per accedir al seu sistema nacional de salut», denuncia Feliu. «No estem parlant de tenir un hospital a la cantonada, estem parlant de l’atenció primària», afegeix.

    «És normal que en plena pandèmia, en els moments més àlgids, hi hagués una redistribució i ajust dels serveis -continua Feliu-, però ara ja no estem en aquesta situació límit». A més, segons Feliu, aquesta redistribució de l’atenció primària impedeix dur a terme programes de salut comunitària. «Com podem incidir en els determinants socials de la salut si no estem arrelats al territori? L’atenció primària ha d’adaptar-se a cada territori en funció de les necessitats de la població. No és el mateix l’atenció sanitària necessària al barri de la Rocafonda de Mataró, on hi ha un gran percentatge de població migrant, que l’atenció a Dosrius, on hi ha una població molt envellida. Han aprofitat la pandèmia per centralitzar serveis sanitaris, però, de fet, ens estan denegant l’accés a aquests serveis», sosté Feliu.

    En la mateixa línia s’expressa Fernando Moya, de la Coordinadora en Defensa de la Sanitat Pública Mataró-Maresme. «L’accés a la sanitat és un dret i els poders públics han de fer el possible perquè cada població en tingui accés. El fet que posin un metge dos cops a la setmana no resol res. Hi ha nuclis petits de població que ja patien un problema endèmic quant a serveis sanitaris, i ara s’ha aprofitat la pandèmia per retallar encara més», denuncia.

    Segons Moya, la pandèmia ha posat de manifest la debilitat del sistema sanitari català i les conseqüències d’una dècada de retallades. «Si la sanitat pública catalana ja estava sota mínims quant a recursos, amb la pandèmia només ha fet que empitjorar. I això es veu especialment en l’atenció primària. Falta inversió i, sobretot, voluntat política», conclou.

  • La infermeria, sempre a la trinxera

    La professió de la infermeria és fonamental, i una de les més apreciades a la sanitat, a pesar de la situació de Catalunya, que passa per una precarització del sector, si més no, preocupant. I no només pels baixos sous i la cada vegada més elevada càrrega de treball, la falta de recursos humans i materials i les jornades extenuants de treball. A tot això, recentment, s’ha afegit també la falta de respecte per la professió d’infermera i la poca transparència en la gestió de la contractació d’infermeres per a la campanya de vacunació contra la Covid-19 a tot el territori català.

    Tot va començar quan l’exconsellera de Salut, Alba Vergés, va anunciar la necessitat del Departament de Salut de reclutar infermeres i infermers per reforçar la campanya de vacunació, ja que es preveia que no seria assumible únicament per part de les professionals que actualment estan treballant a l’Atenció Primària. Es va habilitar un formulari perquè el personal d’infermeria s’apuntés voluntàriament. Fins aquí, tot bé. Però feta la llei feta la trampa, ja que no hi havia cap document on quedés establert el tipus de contracte, les condicions laborals, la duració ni la remuneració que s’havia de percebre per fer aquesta tasca. Que sí, VOLUNTÀRIA, però no GRATUÏTA.

    El col·lectiu d’infermeres ja va demanar que es realitzés una contractació transparent i amb igualtat d’oportunitats, on les condicions fossin dignes per a tots els professionals contractats, alhora que l’enumeració econòmica fos un reconeixement al sobreesforç realitzat. En molts casos, els criteris establerts per remunerar les hores realitzades fora de l’horari laboral ha esdevingut desigual i, en alguns casos, ha perjudicat als treballadors i treballadores, que han dedicat moltes hores de feina a fer aquesta tasca.

    Fa falta més transparència i respecte en aquest tipus de gestions per part del Departament de Salut, i sobretot, respecte cap a uns professionals que es juguen la salut a la trinxera i a la primera línia de foc contra la pandèmia.

    Per últim, volem fer un reconeixement al treball realitzat a totes les infermeres i infermers per cuidar-nos. Sempre amb la sanitat 100% pública.

  • 40 anys de SIDA: els reptes pendents

    El passat 5 de juny de 2021 es van complir 40 anys de la primera descripció clínica de casos del que, posteriorment, es va denominar síndrome d’immunodeficiència adquirida (sida). Els casos van aparèixer publicats al Butlletí Epidemiològic Nord-americana Morbidity Mortality Weekly Report (MMWR) el 1981. Es tractava de cinc homes prèviament sans que presentaven infeccions oportunistes en el context d’una gravíssima immunodepressió cel·lular.

    Tan sols dos anys després, el 1983, els Laboratoris de l’Institut Pasteur a París aïllaven l’agent infecciós responsable d’aquesta nova malaltia, el Virus de la Immunodeficiència Humana (VIH).

    Al llarg d’aquestes quatre dècades es calcula que prop de 40 milions de persones han mort de SIDA a tot el món. A més, conviuen amb el VIH uns 38 milions, encara s’infecten prop d’un milió de persones anualment i moren unes 700.000 per any. A Espanya el nombre de malalts de VIH ascendeix a 150.000, i sorgeixen al voltant de 3.000 noves infeccions a l’any.

    La pandèmia devastadora

    La primera dècada de la pandèmia de VIH va ser terrible des de tots els punts de vista, amb una morbimortalitat elevadíssima. Tant que a aquest període se’l coneix també com la «Edat Mitjana» del VIH.

    Hi havia desconcert general, i la desesperació en pacients i personal sanitari era enorme. Això va contribuir que, encara que el VIH havia estat identificat el 1983, fins a 1986 a Espanya no eren obligatòries les proves de cribratge de VIH a tot producte hemoderivat (transfusions, etc.). D’altra banda, durant els primers anys no estava clar si atribuir la causa de la SIDA a un agent biològic o a un agent químic. A sobre, tots els intents per aconseguir tractaments enfront de VIH tenien un èxit molt discret i molt limitat en el temps.

    En aquella primera dècada, la infecció per VIH va arribar a ser la primera causa de mort en el nostre entorn en persones d’entre 20 i 40 anys. El canvi radical va arribar en la segona dècada, després del Congrés Internacional de la SIDA de 1996 a Vancouver (Canadà). Va ser llavors quan van aparèixer estratègies antiretrovirals molt potents, capaces d’inhibir la replicació del VIH gairebé al 100%, que van fer que la mortalitat disminuís de forma importantíssima.

    No obstant això, els efectes adversos de la medicació i les múltiples pastilles diàries que havien de ingerir els pacients eren un obstacle molt gran per a un tractament crònic.

    D’altra banda, múltiples estratègies de tractament incloïen teràpies de tres molècules que, si bé tenien una eficàcia molt alta, s’acompanyaven d’importants efectes adversos, com la lipodistròfia, que limitaven la qualitat de vida dels pacients, incrementant l’estigma de la malaltia.

    Una pastilla al dia… o a la setmana

    A la tercera dècada de la pandèmia van aparèixer finalment opcions més potents que les anteriors amb un perfil de seguretat excel·lent (pràcticament sense efectes adversos), de múltiples famílies de fàrmacs i reunides en una sola pastilla al dia.

    Des de llavors, els avenços han anat orientats a trobar noves molècules amb un perfil d’eficàcia, tolerància i conveniència excel·lents, que fins i tot permeten l’administració parenteral (intramuscular o subcutània). Això obre la possibilitat a tractaments antiretrovirals administrables cada diverses setmanes o mesos.

    A més, s’han establert les bases per al control efectiu de la pandèmia mitjançant mesures profilàctiques. Això inclou la detecció i tractament precoç dels infectats (test and treat, «diagnosticar i tractar»). Però també la profilaxi pre-exposició (PrEP), que consisteix a administrar molècules antiretrovirals en persones amb alta probabilitat d’infectar-se per, efectivament, evitar aquesta infecció. A més, s’insisteix en investigar veritables vacunes profilàctiques que puguin evitar la infecció pel VIH.

    Curació completa i vacunes

    En el moment actual, la investigació sobre el VIH s’enfronta a dos grans reptes:

    • Assolir la seva curació mitjançant noves estratègies de tractament que permetin eliminar el virus en el pacient infectat.
    • Aconseguir una vacuna preventiva enfront el VIH.

    El mateix Hospital Clínic desenvolupa en el moment actual un prototip de vacuna preventiva basat en l’embolicada trímera de virus d’infecció aguda que, després dels resultats obtinguts en laboratori i models animals, iniciarà el seu desenvolupament clínic al llarg d’aquest any.

    Així mateix, existeixen actualment almenys dos projectes de vacunes preventives en diferents fases d’investigació clínica: Scripps-IAVI (projecte de vacuna que es troba en fase I) i Janssen (vacuna mosaic enfront de VIH que es troba en fase III).

    En aquest context, és important destacar la campanya d’ONUSIDA per controlar l’epidèmia de VIH. El seu objectiu no és altre que diagnosticar per al 2030 almenys el 95% de persones infectades per VIH, que el 95% d’elles rebin teràpia continuada, i que el 95% de les tractades assoleixin una càrrega viral plasmàtica de VIH indetectable. És el que es coneix com el Programa 95-95-95.

    No queda aquí la cosa. La campanya s’ha proposat també que la societat en el seu conjunt elimini totalment l’estigma que ha comportat la infecció per VIH.

    Només l’esforç conjunt de les persones infectades, les organitzacions comunitàries, els investigadors, el personal sanitari i les institucions permetrà que en qüestió de pocs anys puguem controlar de manera efectiva el que ha estat i és la pitjor crisi social i sanitària de la segona meitat del segle XX: la infecció pel virus de la SIDA.

    Jose Mallolas Masferrer és Cap de la Unitat VIH-SIDA de Hospital Clínic-Barcelona. Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi Sunyer – Hospital Clínic Barcelona / IDIBAPS
    The Conversation

    Aquest és un article traduït de The Conversation

  • Detecten alteracions al cervell dels infants amb obesitat

    El 38% de les nenes d’entre 6 i 11 anys de Catalunya pateixen sobrepès o obesitat, xifra que arriba al 40% entre els nens de la mateixa edat, segons un estudi de l’Institut de Salut Global de Barcelon (ISGlobal) i de l’Institut Universitari d’Investigació en Atenció Primària Jordi Gol (IDIAPJGol) realitzat amb més d’un milió d’infants. La seva prevalença ha disminuït en general, però s’ha incrementat a les àrees urbanes més desfavorides.

    L’obesitat, en general, s’associa als mals hàbits alimentaris i a la disponibilitat d’aliments altament calòrics. Però un estudi liderat per investigadors de la Unitat de Recerca en Ressonància Magnètica del Servei de Radiologia de l’Hospital del Mar i de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), centre impulsat per la Fundació “la Caixa”, revela que hi ha determinades zones del cervell dels infants amb obesitat que presenten alteracions si es comparen amb d’altres de la mateixa edat amb pes normal o sobrepès.

    Els resultats de l’estudi, publicats a la revista Cerebral Cortex, certifiquen que el cervell dels infants que pateixen obesitat presenta trets diferents respecte als que tenen pes normal o sobrepès. Analitzant imatges obtingudes amb ressonància magnètica funcional de 230 criatures d’entre 8 i 12 anys, els investigadors han descobert que hi ha zones concretes del cervell que tenen alteracions i es troben hiperexcitades. Això provoca una ansietat permanent en els infants amb obesitat i, a la vegada, altera la mateixa percepció del cos, magnificant-la.

    Les alteracions es donen a l’escorça orbitofrontal i l’amígdala, els centres que regulen les sensacions de recompensa i de càstig i la seva relació amb la part del cervell que regula les necessitats bàsiques, com el menjar i les emocions, i l’escorça somatosensorial, on el cervell representa la imatge del nostre propi cos. Segons explica el Dr. Jesús Pujol, autor de l’estudi i responsable de la Unitat de Recerca en Ressonància Magnètica, la investigació ha permès detectar “un salt qualitatiu en els nens i nenes, que va d’un mal hàbit en el cas del sobrepès, a una ‘malaltia’ cerebral en forma d’alteració funcional quan el sobrepès passa a ser obesitat. És clarament una obsessió pel menjar”, apunta l’investigador.

    Aquestes alteracions que presenten els nens amb obesitat són iguals a les de les persones que pateixen un trastorn obsessiu-compulsiu i a aquelles que tenen la malaltia de Prader-Willi, d’origen genètic, que produeix un trastorn obsessiu i deriva en obesitat. “El nen obès és un nen que pateix molt el seu problema i pateix la idea obsessiva al voltant del menjar, i el menjar no el tranquil·litza, no en gaudeix, només li treu l’ansietat de forma parcial”, explica Laura Blanco-Hinojo, investigadora de la Unitat de Recerca en Ressonància Magnètica i signant de l’estudi. És a dir, l’obsessió per menjar envaeix la ment de la persona, fet que és viscut de forma negativa, amb patiment, un fet que no passa amb els infants amb pes normal o sobrepès.

    Els investigadors apunten que l’estudi no permet determinar si l’obesitat genera les alteracions cerebrals o són aquestes alteracions les que provoquen el sobrepès i l’obesitat. El que sí que destaquen és que l’alteració del sistema que regula la conducta es pot considerar que arriba al nivell de patologia cerebral, fet que cal tenir en compte a l’hora d’abordar aquests casos.

    Segons Jordi Sunyer, investigador d’ISGlobal i últim signant del treball, “l’alta prevalença d’obesitat infantil és una de les majors epidèmies del segle XXI. La descoberta d’alteracions en el funcionament del cervell en les àrees relacionades amb la recompensa i la visió del cos d’aquests nens i nenes indica que el seu tractament ha de ser dirigit també al nivell individual. El fet que aquestes alteracions siguin comuns amb malalties mentals i del cervell orienta cap al tipus de pràctiques terapèutiques. Amb tot, no es pot obviar que la gran disponibilitat d’aliments hipercalòrics, l’excés de pantalles i vida interior, la mobilitat passiva, en són els seus determinants ambientals que també cal adreçar”, remarca l’investigador.

  • Alaska, estat pioner en la vacunació a les minories vulnerables

    Les distàncies són enormes, incomparables, hi ha pocs hospitals, escassegen les neveres ultra fredes i les baixes temperatures són un perill per a les vacunes. Malgrat tots els obstacles, Alaska, un dels estats menys desenvolupat dels Estats Units, ha aconseguit administrar al 46% de la seva població la primera dosi i al 39% la segona.

    A més a més, gràcies als hidroavions, vaixells i motos de neu, les seves 229 tribus sobiranes organitzades en comunitats rurals gaudeixen d’un percentatge de vacunació igual o superior a la ciutadania concentrada en entorns urbans.

    Les imatges d’avions carregats de vacunes sobrevolant el territori i aterrant en aeròdroms improvisats s’han tornat familiars. A més a més, les ràdios locals també es mobilitzen per difondre la notícia de l’arribada d’una clínica de vacunació al poble.

    Jacqueline Bergstrom, directora de salut de l’ONG Tanana Chief, una organització de nadius d’Alaska que s’ocupa de 42 tribus, explica com cada vegada que visita una població és rebuda amb gran emoció:

    «Ahir vaig ser a un poble i en arribar, una persona gran ens va parlar de com la grip espanyola havia matat a la meitat dels seus habitants. Ens va dir que si visitéssim el cementiri veuríem una multitud de tombes amb data de 1918, 1919 i 1920… Avui dia, tot i que queda poca gent que visqués aquella epidèmia, la cultura de transmissió oral existent, fa que sigui un record molt present».

    Un sistema de salut més centralitzat

    La planificació de necessitats, la gestió logística de les vacunes i el seu aprovisionament, emmagatzematge i distribució són tasques necessàries per a garantir l’accés a les vacunes de la població en un moment precís. L’Estat d’Alaska s’ha beneficiat d’un sistema més centralitzat que la resta dels Estats Units. Aquest fet ha permès garantir una gestió eficient dels recursos disponibles i facilitar el procés de vacunació.

    Al contrari, en altres parts del país, les vacunes són enviades directament a les farmàcies o als metges. «Nosaltres no hem parat de distribuir vacunes», explica Anne Zink, cap del servei mèdic d’Alaska. «Molts dels nostres habitants viuen en àrees on ni tan sols arriba el correu, aleshores ens n’encarreguem nosaltres. Poder usar aquestes xarxes logístiques ens ajuda a respondre amb més eficiència. No podem oblidar les freqüents tempestes de neu que obliguen a tenir sempre un pla B a punt».

    En definitiva, afegeix Zink, l’important és tenir un sistema de salut efectiu. «Així, quan ens toca vacunar-nos, podem fer-ho ràpidament. Si el sistema funciona bé no hi haurà tantes discussions sobre qui ha de vacunar-se primer».

    Així i tot, s’han generat algunes tensions. A finals de gener, quan les tribus van començar a estendre la vacunació a membres de la comunitat sense vulnerabilitats particulars i a una minoria de treballadors no nadius, un article en un diari local es va fer ressò de la frustració dels professors i persones no indígenes de risc. L’article va generar molta polèmica per no fer referència al fet que la població nativa d’Alaska es va infectar tres vegades més de la Covid i va patir una mortalitat dues vegades major, ni recontextualitzar les raons històriques per les quals les tribus d’Alaska s’han pogut beneficiar d’un sistema de distribució de vacunes diferent, adequat a la seva realitat territorial.

    La importància dels tractats de sobirania

    Les relacions entre els Estats Units i les tribus estan organitzades per tractats a través dels quals el govern federal té l’obligació de proveir determinats serveis, com l’accés a la salut. Des dels anys noranta, les 574 tribus dels Estats Units, actualment 2,6 milions de persones, es regeixen pel Servei de Salut Indígena. Enfront de la Covid, seguint els tractats establerts, es va donar a les tribus l’opció de rebre la vacuna directament. Aquesta oportunitat va ser benvinguda per moltes comunitats, que acumulen falta de confiança i ressentiment cap al govern federal.

    Una altra característica interessant d’aquest procés de vacunació és la incorporació de la participació ciutadana en la presa de decisions. Per exemple, l’estat d’Alaska ha deixat a les comunitats indígenes establir qui és prioritari. A més de les persones grans, algunes comunitats han prioritzat vacunar a locutors de llengües en perill d’extinció com el Gwich’in que només compta amb 800 parlants. Segons Aila Hoss, professora ajudant de Dret especialitzada en la Llei Indígena i Salut, és en aquesta mena de decisions que es reconeix la importància de la sobirania dels pobles indígenes: «La connexió amb la cultura i la comunitat són un aspecte protector de cara a les malalties. Al contrari, la pèrdua de la cultura és un factor de risc per a la salut», destaca Hoss.

    Els sistemes de salut tribals són únics en el coneixement de les seves comunitats. En aquest sentit, comptar amb més vies de comunicació amb les persones, ha permès accelerar el procés de vacunació. «Preservar la cultura és una clau per a aconseguir la prevenció de salut pública. L’objectiu de la sobirania política és la sobirania cultural».

    Anne Zink es mostra totalment a favor del sistema de vacunació, donant prioritat als pobles indígenes. «Em sento molt agraïda que tinguem l’habilitat de deixar als nadius d’Alaska triar qui volen vacunar primer. Crec que [aquesta decisió] tindrà un impacte en la seva cultura històrica pels pròxims cent anys. Una decisió clau per a sanar [les relacions entre nadius i no-nadius] en el nostre estat».

    L’ONG Tanana chief aprecia el suport, però es mostren més combatius: «Ara mateix tenim tretze pobles sense aigua corrent ni clavegueram, necessitats bàsiques en la vida humana. Necessitats també bàsiques en la lluita contra la pandèmia».

  • Diana Martínez, psiquiatra: «Si no millorem la xarxa pública d’atenció a la salut mental, no podrem cobrir tot el que ens ve a sobre»

    Diana Martínez Sanvicens és metgessa especialitzada en psiquiatria. Es va subespecialitzar en drogoaddiccions i, actualment, treballa al CAS (Centre d’atenció i seguiment a les drogodependències especialitzat en el tractament de les addiccions) del barri de La Mina de Sant Adrià de Besòs. Aquest és un CAS de referència d’aquesta zona de consum greu i població molt empobrida.

    Com va ser l’inici de la pandèmia per tu?

    El mes d’octubre, just abans de la pandèmia, em vaig posar malalta. Per tant, l’inici de la pandèmia em va agafar de baixa. El meu marit també és metge i jo estava malalta… vivíem canvis personals, amb la por d’infectar-nos. Quan vaig poder reincorporar-me no vaig poder-ho fer en el meu lloc de treball a Sant Joan de Déu i ho vaig fer a la meva plaça del Parc Salut Mar. Allà vaig retrobar-me amb molts pacients enmig del panorama pandèmic, que no és poca cosa. He de dir que en l’àmbit professional, especialment en l’inici de la pandèmia els inicis, el suport emocional va ser increïble: la xarxa de companyes i companys es va posar en marxa de sobte; teníem necessitat de sentir-nos un col·lectiu i donar-nos suport mutu. Va ser molt colpidor.

    Ja fa més d’un any que estem en pandèmia. Com ha estat l’evolució de l’afectació en salut mental?

    En l’àmbit d’urgències de salut mental, va ser inesperat. Normalment hi ha molt volum de pacients, de necessitats, intents de suïcidi… i amb la pandèmia es va aturar de cop i volta; les persones que acudien a urgències ja es trobaven en una situació d’ingrés urgent. Pels pacients psiquiàtrics, la cosa es va complicar molt. Normalment estan en espais grans per poder-se moure, però havien de tancar-se, i més si hi havia quarantenes, que s’havia de tancar la planta. Va ser duríssim. Els pacients ho van passar molt malament. A més, en segons quines situacions, no podien entendre-ho. Va ser difícil i complicat. D’altra banda, les interconsultes de psiquiatria van augmentar molt: ansietat, depressió o delíriums de pacients aïllats amb Covid amb una gran incertesa vital. Va haver-hi molta feina en aquest àmbit.

    I per a les persones addictes a substàncies, com ha estat aquest any?

    La meva experiència és a La Mina, que és una zona de moltíssim consum, molt pobre, amb una gran diversitat d’ètnies i amb gran nucli de població gitana i de georgians. És un barri amb una precarietat social important. El que explicaven els pacients és que durant els mesos de confinament total no hi havia accés a drogues, perquè els narcotraficants no havien pogut portar-les des de tercers països; la disponibilitat de droga va ser nul·la i de cop. Això va provocar que les persones addictes a l’heroïna vinguessin a buscar metadona. Eren persones que, d’altra manera, no haguessin contemplat el tractament, perquè el nivell de consum era molt alt. Això va ser un pas positiu. D’altres tenien abstinència, i tenint en compte que les persones drogodependents no tenen molta xarxa social i algunes es troben en una situació de pobresa extrema, van perdre les rutines i l’estabilitat. Va haver-hi gent que va recaure, d’altres que van menjar en excés per no consumir. Alguns pacients es van engreixar fins a 30 quilos en aquests mesos. Ara mateix tenim pacients molt descompensats, encara a conseqüència del tancament. Hi ha hagut recaigudes molt importants. Crec que mai havia enviat a tanta gent a comunitats terapèutiques com fins ara.

    L’empitjorament ha afectat de forma igual dones i homes?

    Hi ha moltes dones consumidores que són víctimes de violència masclista greu. Per a elles consumir substàncies és una manera de pal·liar l’ansietat i el dolor. L’educadora social no va parar, es van fer molts acompanyaments i vam poder treure dones del nucli familiar que es trobaven en situacions extremes, molt pitjors que els mesos anteriors. Les dones que vénen al CAS són només un 20%. Tot i que crec que els mesos de confinament van ser igual de dolents per tots, les dones en situació de violència van empitjorar moltíssim. Van substituir les drogues per més ansiolítics, pastilles per controlar l’abstinència… també he vist són moltes dones amb un gran augment de pes. Van perdre totes les activitats i rutines, i moltes no van poder recuperar-se després.

    Com heu viscut, col·lectivament, les professionals aquest any?

    Amb la sensació d’improvisació constant, i no sempre amb coherència. Al CAS s’afegia el no poder veure als pacients, havent de citar els pacients per telèfon. Això és molt complicat. Imagina trucar a una noia que és addicte a l’alcohol, però que el seu marit no ho sap i l’has de trucar per fer el seguiment: és un drama. Es va perdre una intimitat essencial, a més de perdre’s la dinàmica. Calia recuperar les visites presencials, tornar a fer controls… està costant molt tornar a implementar-ho. Hem anat veient com els pacients es descompensaven i no teníem eines per ajudar-los.

    L’estigma en la salut mental i les drogodependències, és una realitat que ha quedat oculta?

    Crec que sí. La salut mental ja marca estigma i el consum de substàncies sovint no es considera ni malaltia, es considera directament un vici sense donar entitat de necessitat de tractament mèdic. Sumat a la Covid, l’estigma era enorme. A banda, la simptomatologia Covid en pacients en aquesta situació es tracta bé si l’hospital té una  sensibilitat cap a aquestes patologies, i n’hi ha que no en tenen.

    Es parla que la quarta onada serà la salut mental. Com creus que afectarà la realitat dels CAS?

    Hi haurà diverses afectacions greus. La primera, l’econòmica. Els nostres pacients reben pensions, que segurament baixaran. Els recursos socials també baixaran. Això provocarà més problemes de salut mental. Si les condicions de vida empitjoren, empitjora la salut mental. Els serveis socials no donaran més de si. Estan augmentant els problemes i suïcidis infanto-juvenils i hi ha risc que creixi en general, i més en el col·lectiu que tractem als CAS, perquè són gent molt impulsiva, amb accés a drogues de les quals saben perfectament els límits i sense suport psicosocial. Ara mateix ja ens hi comencem a trobar. Les condicions de vida empitjoren i la gent claudica. Cal millorar la xarxa pública d’atenció a la salut mental, o no podrem cobrir el que ens ve a sobre. Si no hi dediquem més recursos, no podrem donar resposta.

    Aquest article s’ha publicat originalment a La Independent

  • Respostes i qualitat a serveis socials per salvar un «engranatge públic cada cop més afeblit»

    La pandèmia de la Covid ha amplificat les carències estructurals dels serveis i ha posat en estat crític l’exercici professional de les treballadores de l’IMSS i l’atenció a la ciutadania, desbordant les previsions de demanda de recursos bàsics de la població, a causa de l’aturada econòmica i laboral en molts sectors i la manca de les respostes àgils de les administracions.

    Aquestes són les primeres paraules ben contundents del manifest conjunt amb els motius i reivindicacions que han dut a convocar una vaga a l’Institut Municipal de Serveis Socials (IMSS) de l’Ajuntament de Barcelona. Després que divendres 28 de maig els dos centres de serveis socials del Raval convoquessin també una jornada de vaga, ahir dilluns 7 de juny aquesta es va fer extensiva a tota la ciutat. Aleshores el moviment popular del Raval demana la «unitat de classe» i la «unió de les lluites» i recordava que serveis socials no hauria de «gestionar la misèria» sinó «confrontar el sistema d’explotació». Ahir, en la mateixa tònica, la plantilla demanava primerament un canvi de model d’atenció social a l’IMSS cap a un model preventiu i no assistencial.

    Fins a 300 treballadors es van concentrar al llarg del matí en aquest sentit a plaça Sant Jaume. La convocatòria ha estat ideada per l’Assemblea de Treballadors i Treballadores de l’IMSS de l’Ajuntament de Barcelona amb el suport de tots els sindicats de la Junta de Personal del consistori: CCOO, UGT, CGT i Intersindical-CSC.

    L’Assemblea demana canvis, que l’Ajuntament els escolti i els tingui en compte a l’hora de prendre decisions sobre l’orientació del servei i que es trenqui l’acord amb justícia pel qual se’ls obliga a acompanyar les comitives judicials als desnonaments.

    Encarna Roldan, treballadora al centre de serveis socials Franja Besòs, un centre d’alta complexitat, apuntava que els treballadors han arribat al límit i no s’estan donant respostes. «Tots els serveis de benestar de treball i de la seguretat social van abaixar les persianes. Entenem que això passés en el moment de confinament i que la resposta de les administracions fos assistencialista perquè ens va agafar desprevinguts a tots. Però no podem entendre que un any després seguim igual», denuncia Roldan. «Som professionals amb vocació i hem vist que estàvem venent fum», assenyala Roldan, que segueix: «creiem fermament que hi havia un estat del benestar, però quan més s’ha necessitat s’ha partit per la meitat. Molts dels sistemes de benestar s’han tancat en si mateixos i a hores d’ara no estan oberts i això es molt difícil poder-ho justificar davant la gent».

    Israel Ureña, treballador social i delegat sindical de la CGT, afirma que serveis socials «ja estaven malament abans de la pandèmia, ja teníem pocs recursos i problemes, però aquesta ha fet col·lapsar el sistema». A banda de ser de les poques administracions que ha estat oberta des del principi de la pandèmia, Ureña denuncia que ho van fer sense mesures de protecció les primeres setmanes. «L’Ajuntament en lloc de reconèixer la feina i comprometre’s a fer canvis, no està gestionant res bé», assenyala i afegeix que, de fet, encara no els han vacunat com col·lectiu essencial.

    Els tractes, com a molts serveis, a més no són iguals per a tothom. Durant tota la jornada una de les denúncies ha estat el tracte cap a la Unitat de Gestió Administrativa (UGA). Aquests treballadors són els que es troben a les portes dels centres de serveis socials que fan la primera atenció i el primer acompanyament. Apunten que es troben davant una sobrecàrrega professional important, sense tasques definides ni formació adequada. Sovint, hi ha centres que només compten amb una UGA i davant d’això demanen que s’incrementi el personal fins a tres. Ara, això s’està donant cada cop més per diverses baixes que s’estan donant i no s’estan cobrint.

    Els treballadors demanen deixar de treballar des de la beneficiència i des de l’assistencialisme | Pol Rius

    Anàlisi i canvi de model per uns serveis socials dignes

    I si bé és cert que fa dues setmanes l’Ajuntament anunciava la incorporació de 100 treballadores socials als serveis i això és motiu de celebració entre el personal, diuen que no és suficient. Feina hi ha per tothom, diu Roldan, però assenyala que «no és útil que aquestes persones s’incorporin per a seguir fent informes per la Seguretat Social o pel SEPE» perquè aquests organismes els hi diguin als usuaris que «els hi falta un paper». I amb aquesta dinàmica que cada cop, comenta, s’està donant més, «la gent no va amb confiança a serveis socials, va a què li facin un paper».

    Davant d’això, el col·lectiu defensa que hi ha molts debats sobre la taula. Roldan explica que molts d’ells estan a favor de les polítiques de renda bàsica perquè veuen que el mercat laboral no pot donar resposta als drets de les persones.

    Una altra de les motivacions i reivindicacions de la vaga és l’exigència de deixar d’acompanyar les comitives judicials en els desnonaments i que l’Ajuntament trenqui l’acord signat amb justícia l’any 2013. El personal creu que la vinculació amb els desnonaments els ha col·locat al costat que no els pertoca. Aquí, a més, Roldan va més enllà i afegeix: «nosaltres acompanyem a les persones, no estem per donar resposta a una legalitat que és injusta i tot perquè es beneficiïn els fons voltors… No es beneficia la societat, empreses s’estan embutxacant diners i això ho estan patint les veïnes». En la mateixa línia, apunta que tot plegat «és un debat de les institucions, però també és un debat social perquè cada vegada l’engranatge públic està més afeblit i la riquesa s’està concentrant en mans que no sabem ni quina cara tenen».

    Parlant del posicionament davant haver de participar en els desnonaments, Laura Urrea, secretària d’acció sindical de la secció de CCOO a l’IMSS, demana que es canviï el protocol pel qual les treballadores socials vagin als desnonaments. Creu que en tot cas aquesta seria tasca de treballadors de les oficines d’habitatge: «no ens agrada, però si no ho fan elles, la mateixa persona que està buscant una solució per una persona, després va amb la comitiva judicial i no quadra i es passa a viure agressions», diu Urrea. Així i tot especifica que «per descomptat que el moviment de serveis socials no està criminalitzant a les veïnes» i apunta que el problema que tenim és que «la posició política de l’Ajuntament no és clara tampoc».

    L’assemblea de treballadores demana la creació d’una Taula de Diàleg entre l’Ajuntament i els moviments socials perquè els veïns coneguin què es gestiona des de serveis socials | Pol Rius

    Una Taula de Diàleg entre Ajuntament i veïns

    L’assemblea de treballadores demana la creació d’una Taula de Diàleg entre l’Ajuntament i els moviments socials perquè els veïns coneguin què es gestiona des de serveis socials. Alhora demanen poder seure amb l’Ajuntament perquè aquests els hi preguntin sobre com avançar en matèria de polítiques i lleis socials. Roldan creu que els treballadors tenen molts elements per poder aportar, «però ningú ens truca, només s’envolten de tècnics amb molts màsters que no saben què està passant als carrers, que està havent-hi una fractura social important de gent que ja no confia en l’estat del benestar». Que qui piloti la situació sigui aquesta gent, fa que les converses sempre es traslladin als números: «diuen que les llistes d’espera no són tan llargues, però nosaltres estem donant resposta a una sèrie de recursos que després en el dia a dia no arriben». I així, «les bosses de pobresa estan creixent en aquesta ciutat»

    I davant la pobresa sempre hi ha respostes. La plantilla considera en el manifest que els incidents produïts a alguns centres de serveis socials són conseqüència d’una mala gestió política i d’un desemparament de la ciutadania per part de l’administració, que mai ha tingut en compte la posició tècnica i el rol que volen i han de tenir, per exemple, en els desnonaments. En el text apunten que «no és admissible ni desitjable que moviments socials i treballadores estiguin en conflicte».

    Ureña, de la CGT, apunta que l’Ajuntament no vol assumir a nivell polític un trencament amb justícia i per això busca excuses. En aquest sentit, Miquel Rubio, delegat sindical de la UGT, denuncia que el consistori els hagi dit en alguna ocasió que han enviat propostes a jutjats per frenar-ho, «però després ens diuen que si ens tornen a reclamar, haurem d’anar. Això és com quedar-nos en res», diu Rubio. Així, des de la UGT creuen que és fonamental un canvi en la relació que té l’Ajuntament amb la part sindical, que se’ls escolti i que assumeixin: «el tema estrella són els desnonaments i diuen que no poden fer res, però si poden perquè el parc públic d’habitatge és seu i qui podria col·laborar i treballar amb les famílies també són ells», segueix Rubio.

    Un dels conflictes sobre la taula és haver d’assistir les comitives judicials durant els desnonaments | Pol Rius

    Trobada amb els sindicats el pròxim 14 de juny

    Amb tot això, l’Ajuntament de Barcelona ha convocat als sindicats de l’IMSS a reunir-se en una mesa tècnica el pròxim 14 de juny. Davant aquesta convocatòria, Rubio espera de l’Ajuntament «humilitat» i un «diàleg de tu a tu» per arribar a un acord, ja que està convençut que les reivindicacions que es fan des de la plantilla s’haurien d’assumir.

    En aquesta línia, des de la Intersindical-CSC no tenen massa esperances que res canviï ràpid, però Joan Pérez, delegat sindical, apunta que «sempre és una bona notícia que hi hagi una reunió i com a mínim poder expressar el que estem vivint i patint cada dia per falta de personal i altres mancances».

    De manera similar, Urrea de CCOO assenyala que cal començar-se a reunir perquè fa mesos que ho demanen, però l’Ajuntament no para de posar excuses. Després del 14, explica, es tornarà a fer Assemblea per decidir com es procedeix, però també valora que «les vagues han de ser efectives, no per desgastar el col·lectiu».

    Per la seva banda, Ureña, de la CGT, apunta que «si l’Ajuntament no s’asseu a negociar i només fa reunions que no serveix de res, doncs tornarem a mobilitzar-nos».

    Tot i no poder participar com treballadora, per acabar, Roldan assenyala que els treballadors volen respostes, volem uns serveis socials de qualitat, que els treballadors socials no siguin la bossa residual dels altres sistemes i que se’ls escolti.

    La plantilla de l’IMSS s’ha concentrat a plaça Sant Jaume per exigir canvis, respostes i implicació | Pol Rius

  • Pobresa menstrual: quan els productes per a la regla no estan a l’abast de totes

    Segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), el 28% de les dones que viuen a Catalunya tenen dificultats o moltes dificultats per arribar a final de mes. La manca de recursos econòmics es tradueix també en dificultats per accedir als productes menstruals. De fet, segons l’estudi ‘Equitat i Salut Menstrual’ impulsat per l’Institut d’Investigació en Atenció Primària Jordi Gol, un 19,2% de dones han tingut dificultats econòmiques en algun moment de la seva vida per comprar productes menstruals. Aquesta dada indica que la pobresa menstrual pot afectar 2 de cada 10 dones que menstruen, entenent-la no tan sols com la falta d’accés absolut a productes menstruals a causa de dificultats econòmiques, sinó també la falta d’accés parcial.

    Malgrat ser productes de primera necessitat, els productes menstruals, com les compreses o els tampons, tenen un IVA del 10%, igual que el tenen productes com el tabac o el vi. Segons un estudi pioner en l’àmbit europeu, impulsat per Zero Waste Europe i realitzat per Rezero, s’estima que el cost anual associat a aquests productes oscil·la entre els 21 i els 125 euros, entre 749 i 4.493 euros al llarg de la vida. Per tal de reduir la pobresa menstrual, els autors de l’estudi ‘Equitat i Salut Menstrual’ remarquen la necessitat de reduir el preu d’aquests productes a través de l’aplicació de l’IVA superreduït, del 4%.

    Les persones menstruants que no es poden permetre l’adquisició dels productes menstruals han de recórrer, sovint, a centres socials per aconseguir-los, o bé buscar altres alternatives. Segons els resultats de l’estudi de l’Institut d’Investigació en Atenció Primària Jordi Gol, elaborat a partir d’una enquesta oberta que han respost al voltant de 2.000 dones entre 18 i 55 anys, un 11,6 de les enquestades fan servir paper higiènic com a substitutiu dels productes menstruals i un 4,3% usa bolquers. Així mateix, el 4,6% practica el sagnat lliure, és a dir, no utilitza cap producte menstrual.

    Davant aquesta problemàtica, s’han engegat diverses iniciatives per a garantir l’accés a aquests productes. Una d’elles l’ha dut a terme el Banc Farmacèutic, una ONG catalana que promou la inclusió social de les persones que viuen en una situació de vulnerabilitat a través de la millora de la salut. A través del Fons Social de la Menstruació (FSMn), s’ajuden a les menors i dones amb problemes econòmics facilitant l’accés gratuït als productes d’higiene menstrual com són els tampons i compreses, a més de productes reutilitzables com copes menstruals i calces i compreses de tela.

    «Hem aconseguit recaptar més de dos milions de productes menstruals», explica Jordi Bosch, director de Relacions Institucionals del Banc Farmacèutic i director de l’Observatori de la Pobresa Farmacèutica. Tots aquests productes s’han donat al Banc de Productes No Alimentaris, que els està repartint a 300 entitats socials d’arreu de Catalunya. «Mitjançant el contacte amb les entitats hem comprovat que és una necessitat; és real que hi ha una manca en aquests tipus de productes. I amb la crisi derivada de la pandèmia de la Covid-19 encara s’ha fet més evident», destaca Bosch. El Banc Farmacèutic ha demanat a les 300 entitats que reparteixen els productes menstruals que, mitjançant enquestes, recopilin informació sobre les persones usuàries d’aquests productes per tal de poder estudiar més a fons la problemàtica.

    Combatre la pobresa menstrual des de les administracions

    També hi ha països que s’han mostrat compromesos en la lluita contra la pobresa menstrual. És el cas d’Escòcia, que el passat mes de novembre es va convertir en el primer país del món on les compreses i tampons es poden adquirir gratuïtament com a productes d’accés universal en determinats edificis públics, com centres sanitaris o escolars. La mesura es va aprovar després d’una intensa campanya de quatre anys al voltant de les desigualtats en la menstruació liderada per la portaveu de salut del Partit Laborista escocès, Monica Lennon.

    També el govern de Nova Zelanda, després d’una prova pilot impulsada en diverses escoles, ha anunciat que proporcionarà a partir d’aquest mes de juny productes d’higiene femenina gratuïts a totes les escoles del país per tal de combatre la pobresa menstrual.

    A Espanya, el debat sobre la pobresa menstrual encara està en una fase inicial. El president del govern, Pedro Sánchez, va anunciar que els productes d’higiene íntima passarien a tenir un IVA superreduït del 4%, que grava els articles de primera necessitat. No obstant això, aquest canvi encara no s’ha implementat. Si es fes efectiu, Espanya se sumaria a països com el Regne Unit, Austràlia, els Estats Units, Itàlia o el Canadà, que ja han reduït o eliminat aquesta taxa. A més, alguns d’aquests països tenen programes per proporcionar productes gratuïtament en escoles i universitats estatals.

    De moment, al territori espanyol hi ha una iniciativa pionera per combatre la pobresa menstrual. La Universitat de Vigo, a Pontevedra, s’ha convertit en la primera universitat espanyola en repartir compreses i tampons gratuïtament a les estudiants i treballadores de la institució.

    Educació menstrual

    Els resultats de l’estudi de l’Institut d’Investigació en Atenció Primària Jordi Gol, finançat per la European Society of Contraception and Reproductive Health, indiquen que el 12,6% d’enquestades no sabia què era la menstruació i el 47% tenia informació parcial sobre aquesta abans de la primera menstruació. A més, el 48,7% va declarar que no se sentien preparades per tenir la menstruació quan la van tenir per primera vegada.

    Segons les enquestades, els primers aprenentatges sobre la menstruació van ser per part de la família en el 69,5% dels casos, en centres educatius per al 40,4% i a través d’amistats en el 35,5% d’enquestades. El 41,5% de les participants s’ha sentit en algun moment discriminada o jutjada per tenir la menstruació.

    Respecte al dolor menstrual, el 7,9% considera «normal» que la menstruació vagi acompanyada de dolor intens, mentre que el 3,8% considera que no és necessari consultar a un professional de salut pels dolors menstruals. Segons les investigadores -en la majoria dones-, aquestes dades assenyalen una normalització del patiment i d’altres alteracions menstruals, una de les barreres més significatives per detectar problemes de salut com l’endometriosi.

    Respecte a l’accés a serveis de salut menstrual, el 20% de les participants en l’estudi no ha consultat a professionals sanitàries o altres professionals sobre la menstruació, mentre que el 15,8% ha consultat medicina alternativa o complementària. Segons les expertes, aquestes dades podrien ser un indicatiu que les institucions sanitàries no acaben de donar resposta a les demandes i necessitats de les usuàries en relació amb consultes sobre el cicle menstrual i la menstruació.

    Per això, remarquen la necessitat crucial de promoure l’educació menstrual, així com l’abordatge del cicle menstrual i la menstruació com a signes vitals de la salut menstrual i general als serveis sanitaris. «Amb això i per a això, es requereix eliminar el tabú, estigma i discriminació encara associats a menstruar, a través de la visibilització de la menstruació i la ciclicitat de la salut de les dones que menstruen», sostenen les autores de l’estudi.

    Segons el director de Relacions Institucionals del Banc Farmacèutic, Jordi Bosch, per trencar el tabú és essencial promoure la «cultura educativa». En aquest sentit, l’entitat organitza tallers en diversos centres d’ESO i Batxillerat i en Instituts de Formació Professional de Barcelona, Cornellà del Llobregat i Girona, en els quals es parla obertament de la menstruació amb l’objectiu de reduir els estigmes i prejudicis i naturalitzar el procés. «Hi ha certes cultures que ho viuen com un tema molt tabú i això fa que, a vegades, quan les noies tenen la regla, això es tradueixi en absentisme escolar. Per això és essencial educar en la normalització de la menstruació», remarca Bosch.

    L’impacte mediambiental dels productes menstruals

    Els productes d’un sol ús, com és el cas de les compreses o els tampons, causen greus impactes ambientals al llarg de tot el seu cicle de vida, des de la fase de producció fins a la d’eliminació del residu. Aquests impactes inclouen tant l’alliberament de components químics perillosos per al medi ambient, com la gestió precària dels residus, que acaben el seu cicle de vida en abocadors o incineradores o, fins i tot, abandonats al mar.

    Segons un estudi realitzat per Rezero sobre els costos ambientals i econòmics dels productes menstruals d’un sol ús, entre altres productes, una persona menstruant al llarg la seva vida fèrtil llença aproximadament 180 kg de compreses i tampons. A més, els productes menstruals d’un sol ús i tovalloletes humides es troben entre els 10 productes plàstics d’un sol ús més trobats en el medi marí de la Unió Europea.

    De la investigació elaborada per Rezero s’extreu que un sol any de menstruació per una dona menstruant representa una petjada de carboni de 5,3 kg de CO₂ equivalents. Això significa que la mitjana anual de consum aproximadament de 49 bilions de productes menstruals d’un sol ús a la UE a 28 Estats membres equival a 245.000 tones de CO₂. A Catalunya, el consum de 752 milions de productes menstruals d’un sol ús equival a 9 tones d’emissions de CO₂.

    Davant l’impacte ambiental dels productes d’un sol ús, la utilització dels productes reutilitzables és una bona solució. Segons els resultats de l’estudi, s’estima que gràcies a l’ús d’una copa menstrual es pot reduir el 99% dels residus que són generats amb els productes d’un sol ús. És a dir, si només el 20% de les persones menstruants optés per utilitzar la copa menstrual en lloc de productes menstruals d’un sol ús, es podrien reduir gairebé 100.000 tones anuals del total de residus generats a la UE.

    Tot i que durant l’última dècada els productes menstruals reutilitzables, com la copa menstrual o les compreses de tela, han guanyat popularitat i s’estan començant a incrementar al mercat de la UE, la població que els utilitza encara representa una minoria. El principal motiu d’aquest fet és que aquests productes reutilitzables no són àmpliament accessibles a tota la UE, i la seva disponibilitat varia molt en funció del país. Per exemple, les copes menstruals i compreses de roba estan majoritàriament disponibles per Internet, i només en alguns països també a botigues físiques.