Just Deploy It!

Blog

  • «Llegim informes de l’Agència de Salut Pública o l’ISGlobal i com a famílies no ens podem quedar amb els braços plegats»

    Aquest divendres, a la sortida d’escola, les famílies del moviment Revolta Escolar tornaran a tallar els carrers més pròxims al seu centre educatiu per protestar contra la contaminació atmosfèrica i acústica que han de suportar els seus fills i filles. Serà el dotzè i darrer tall del curs. Seran un total de 117 talls, dels quals 53 a Barcelona, i com a fi de festa les AFA (Associació de Famílies d’Alumnes) de l’Esquerra de l’Eixample de Barcelona s’han organitzat per sortir de cadascuna de les escoles a les 16.30h per fer una rua reivindicativa i trobar-se totes davant l’escola Llorers a les 17h.

    El creixement d’aquest moviment al llarg del curs ha estat exponencial i en certa manera insòlit, tenint en compte la seva base voluntària, des del primer tall solitari que va tenir lloc el 27 de novembre al costat de l’Escola Auró (Esquerra de l’Eixample). A partir d’aquí s’hi van anar sumant més i més AFA, de dins i fora de Barcelona, fins a arribar a la fotografia actual, amb gairebé 200 AFA adherides a la Revolta Escolar, que compta també amb el suport de l’Affac. A Barcelona en són una setantena, però també tallen carrers associacions de famílies de diversos centres de Badalona, Girona, Sabadell, Olot, Cardedeu, Mollet i Sant Cugat, i fora de Catalunya el moviment s’ha anat estenent fins a arribar a Madrid (on ja són prop de 50 AFA), València, Bilbao, Saragossa, Lugo, Guadalajara, Getafe i Melilla.

    Parlem amb Guille López, veí de l’Eixample, pare de dos nens de 5 i 8 anys que van a l’escola Auró, enginyer informàtic, portaveu de Revolta Escolar i un dels artífex d’aquest fenomen.

    Quin balanç feu del curs?

    Doncs estem molt contents d’haver-ho impulsat i de com ha arrelat, i com hem fet pinya entre totes les AFA. Hem crescut molt i ara el repte és veure com ens reinventem per donar-li continuïtat. El curs vinent la reivindicació no desapareix, però sí que creiem que ens cal seguir innovant amb els formats i que es continuï visualitzant que aquí tenim un problema.

    Com heu aconseguit créixer tant i tant ràpidament?

    Crec que la clau és que a la plataforma veïnal Eixample Respira ja portàvem dos anys funcionant, vam començar a fer xerrades a escoles i d’aquí va sorgir la Revolta Escolar. I també el fet que després del primer tall vam fer com una guia explicant tot el que s’havia de fer per organitzar-ne un, que no és gaire complex (com el formulari per notificar-lo a Interior), però al final les famílies anem súper saturades i necessitem aquestes empentes. Això va permetre que comencessin els talls coordinats, i donar-li seriositat i credibilitat a la protesta. I això al final ens ha servit per fer difusió, i que gent d’altres ciutats i pobles hagi vist que això existeix i que és una cosa seriosa. I quan vam veure que creixíem molt també ens vam decidir a fer la web de revoltaescolar.cat, perquè veiem que havíem trobat una fórmula que connectava bé amb les AFA i permetia que les famílies conscienciades de cada AFA poguessin arrossegar a la resta.

    Estem parlant d’un problema enquistat, que es remunta a diverses dècades. Us heu preguntat per què això no ha esclatat abans i per què tants anys de conformisme?

    És un procés que tota la societat estem fent, i al final nosaltres tampoc hem estat els primers. A Barcelona i a altres ciutats ja van sortir fa temps les iniciatives dels camins amics, per exemple, per fomentar una mobilitat segura a l’escola. A banda, els mitjans de comunicació potser ajuden més ara en la difusió de l’afectació, perquè al final nosaltres no ho tractem tant com un tema d’ecologisme sinó de salut i potser això també fa que es despertin moltes consciències. Comences a llegir informes de l’Agència de Salut Pública de Barcelona o de l’Institut de Salut Global i com a famílies ens diem que no ens podem quedar amb els braços plegats.

    Quines són les dades que més ajuden a conscienciar la gent?

    Cadascú té el seu moment en què deixa de normalitzar aquesta situació. També t’he de dir que quan organitzàvem xerrades a escoles hi havia mares i pares que se’ns apropaven i ens deien: “Aquest tema em preocupa, però no hi aniré perquè ja tinc prou problemes a la meva vida com per haver-ne d’afegir un altre”. Hi ha una dada que jo crec que a molts ens ha impactat, que és l’estudi que va fer Jordi Sunyer, investigador de l’Institut de Salut Global, sobre l’impacte pel que fa a l’aprenentatge, memòria i desenvolupament cognitiu d’infants que estaven en escoles més o menys exposades al trànsit, perquè aquella recerca que es fa en 20 o 30 escoles de Barcelona demostra que realment hi ha un impacte, i que la capacitat d’atenció i memòria es veu afectada. I són amb aquests estudis que arriba un punt que veus que la salut dels teus fills es veu afectada i et fa qüestionar la teva responsabilitat com a pare, de si has triat el lloc adequat per criar-los.

    Guille López, a la dreta, en un tall recent al costat de l’escola dels seus fills | Foto: Revolta Escolar

    Hi ha escoles o AFA que no s’hagin volgut sumar al vostre moviment?

    Hi ha escoles on el debat és més complex. La majoria de les escoles mobilitzades són centres de proximitat, on la majoria de famílies portem els nostres fills caminant o com a molt en transport públic. Però hi ha centres on hi ha un gruix important de famílies que fan servir el vehicle privat per arribar-hi, i en aquests no hi ha un consens per afegir-se a una protesta d’aquesta mena, més que res perquè posa en risc la pau social del mateix centre.

    Hi ha escoles on l’AFA s’hagi adherit a la revolta però la direcció del centre no ho vegi bé?

    Alguna n’hi ha, ara mateix penso en una escola concertada en la qual les famílies ho veien bé i la direcció no. Però també perquè hi havia el tema covid, que ho complicava tot una mica. Però en la majoria de casos la direcció es queda al marge de les protestes, perquè es fan a l’espai públic, fora de l’horari lectiu, i perquè al final les direccions ja van fins amunt d’històries de portes endins.

    Les AFA dels centres concertats són més reticents, doncs?

    No va tant de si l’escola és concertada o no, sinó d’on està ubicada. Per exemple, hi ha concertades com l’Escola Pia de Balmes o els Escolapis de Casp que estan participant a la protesta. I, en canvi, hi ha escoles públiques situades més a la muntanya on les famílies estan més dividides i per això no hi participen, perquè les famílies conscienciades no volen enfrontar-se a altres famílies del mateix centre.

    Us ha costat més arribar a les AFA de secundària? Ho pregunto perquè normalment estan menys mobilitzades, potser perquè els nanos són més grans i autònoms.

    Així és. La protesta pràcticament no ha tingut incidència als instituts. Principalment perquè a aquestes edats la implicació de les famílies a les AFA no és tan intensa, i també perquè ha coincidit amb un període que molts feien classe de forma telemàtica.

    L’Ajuntament va presentar el Pla Protegim Les Escoles fa un any i mig, vosaltres heu dit reiteradament que era poc ambiciós, i fa unes setmanes l’Ajuntament va anunciar que el modificava per intensificar-lo. Com el veieu ara?

    La nostra protesta sorgeix a posteriori de la presentació d’aquest pla. De fet, abans de començar-la ja ens havíem reunit amb l’Ajuntament, amb el Xavi Matilla, l’arquitecte en cap que l’està coordinant, i nosaltres des del principi vam celebrar aquesta actuació, com no pot ser d’altra manera, però ja vam veure els problemes que tindríem. Quan vam veure la primera actuació a l’Escola Grèvol, on malauradament havia mort un nen de 5 anys atropellat, vam tenir clar que allò estava molt bé, però també que no s’actuaria amb la mateixa contundència amb els carrers amb més trànsit, com així ha passat. Però, clar, el fet que l’Ajuntament hagi començat a actuar també ens ha obert els ulls: des del moment que demostres que pots fer-ho et fas qüestionar per què no ho fas amb més urgència, perquè realment estem en entorns molt hostils i realment es pot canviar aquesta situació.

    Per això preguntava. L’heu estat qüestionant i de resultes d’això el Pla s’ha ampliat, oi?

    L’han accelerat una mica. El pla que van presentar va ser actuar en una de cada tres escoles durant aquesta legislatura i sí que és veritat que les actuacions planificades pel 2021 s’han ampliat respecte al que s’havia dit, amb la qual cosa segurament acabarem una mica per sobre d’una de cada tres escoles. Però al final, si estem d’acord que això és un problema de salut, i que aquests entorns tenen un risc per la seguretat dels infants, no entenem com no s’actua amb més contundència, quan per altra banda veiem actuacions d’urgència com l’ampliació de terrasses per bars i restaurants que es van executar en qüestió de mesos. Estem parlant d’actuar a 500 escoles, i en canvi durant el postconfinament en tres mesos van actuar en més de 3.000 ampliacions de terrasses. Lògicament no són actuacions semblants, però el que ens demostra és que no és tant un tema tècnic sinó de prioritat política.

    Aquesta comparació amb les terrasses ja us l’he sentit altres cops i suposo que l’heu exposat directament a ells. Què us han contestat?

    Curiosament, tots els partits estan d’acord a fer aquestes actuacions, però tots també estan d’acord que s’han de fer a poc a poc. Consideren que la ciutat ja està molt tensionada – aquesta és l’expressió que fan servir– pel que fa a la mobilitat, i que no es pot anar més ràpid del que s’està anant. Aquest és el seu argument, però nosaltres insistim en les prioritats: què poses per davant?

    Infants en un tall de carrer promogut per Revolta Escolar | Foto: Revolta Escolar

    El vostre moviment l’impulsen les escoles que més pateixen la contaminació, situades sobretot a l’Eixample. S’estan prioritzant aquestes escoles?

    S’està actuant en alguna d’aquestes escoles, però el criteri de la contaminació no és l’únic. També s’està tenint en compte el criteri de sinistralitat en base a informes aportats per Guàrdia Urbana i els districtes, i s’estan fent actuacions a tots els districtes de forma equitativa, però no prioritzant els que estan en una situació més vulnerable. Al final veiem que s’està actuant allà on l’actuació és més fàcil, en carrers que ja estaven molt pacificats i s’estan pacificats del tot. Són actuacions correctes i que nosaltres també aplaudim, però en tot cas no s’han prioritzat les actuacions més complicades i necessàries, les de les escoles que estem al que s’anomena la xarxa viària bàsica.

    També us vau reunir amb l’alcaldessa. Què us va dir?

    El mateix. Crec que ella és la primera convençuda que s’ha d’actuar, però també que s’ha d’anar fent a poc a poc, però no ens va donar cap motiu concret. I el que també ens sap greu és que els partits que són a l’oposició i podrien agafar aquest tema tampoc se l’estan fent seu, amb la qual cosa afavoreixen que els Comuns capitalitzin el poc que s’està fent. Al final tenim clar que els partits polítics no es mouran fins que no hi hagi una massa crítica molt clara a favor d’aquests canvis, perquè molts van amb peus de plom ja que no saben on s’ubica la ciutadania. I la ciutadania estem transicionant des d’un model en el qual la contaminació estava molt normalitzada cap a un altre model amb una nova mobilitat i distribució de l’espai públic, i el que intentem és que es visualitzi que cada cop som més.

    Tota la protesta es focalitza molt en l’àmbit municipal. Amb la Generalitat no heu tingut cap contacte?

    No, no hem fet cap contacte. Al tractar-se d’una protesta de transformació de l’entorn escolar, qui té les competències son els Ajuntaments. Això no treu que sí que seria interessant parlar amb la Generalitat, ja que la mobilitat al país i la xarxa d’infraestructures sí que és competència seva.

  • Sanitat torna a canviar el sistema d’adjudicació de places MIR instaurant 4 torns de 2.000 metges

    Després de diverses setmanes d’intensa protesta pels canvis introduïts aquest any pel Ministeri de Sanitat en el procediment d’assignació de les places de Formació Sanitària Especialitzada, MIR, FIR, PIR i BIR, aquest divendres el Ministeri ha tornat a modificar aquest procediment.

    Tal com informa Redación Médica, el Ministeri ha presentat una nova proposta per a l’adjudicació de les places MIR, distribuint els aspirants en quatre dies en comptes d’en un únic torn com estava previst fer el pròxim 17 de juny. D’aquesta manera, cada dia s’adjudicaran les places en torns de 2.000 persones, cosa que permetrà disposar de 12 hores als aspirants del torn següent per poder canviar, si escau, les seves preferències, en funció de les places que segueixin vacants. L’objectiu del Ministeri és reduir la incertesa dels aspirants a l’hora d’escollir la seva plaça.

    Segons han explicat fonts del Foro de la Profesión Médica a Redacción Médica, el problema amb el sistema d’adjudicació de places persisteix, ja que no es farà una elecció en temps real. A això se li sumen els inconvenients tècnics del sistema telemàtic i la possibilitat que, aquest any, hi hagi més places buides davant les previsibles renúncies.

    Així mateix, el Foro de la Profesión Médica argumenta que els torns de 2.000 persones són excessivament nombrosos i si es rebaixen, podrien allargar fins a vuit dies el procés d’adjudicació de places, amb les dificultats que implica per la incorporació a la plaça, prevista per a finals de juny. A més a més, el procés d’adjudicació inicialment previst i que ja estava en marxa ha fet que més de 2.000 aspirants ja hagin formulat la seva petició telemàtica de places i si s’aplica el nou sistema, haurien de tornar a modificar la seva petició.

    Les nombroses queixes dels col·lectius afectats i també en general de la professió mèdica, representada pels Col·legis professionals, la Confederació Estatal de Sindicats Mèdics (CESM) i les Facultats de Medicina de tota Espanya, han convençut finalment al Ministeri d’introduir aquests canvis. Tanmateix, aquests no han sigut ben rebuts pel sector mèdic ni pel conjunt dels aspirants, que a través de les xarxes socials sostenen que el sistema segueix sense ser just ni garantista.

  • El sistema sanitari post Covid

    Provinents del Pla Europeu de Recuperació (Next Generation EU), dotat amb 750.000 milions d’euros, Espanya rebrà aproximadament 60.000 milions en transferències no reemborsables i uns 80.000 milions en préstecs. El pla presentat pel govern espanyol davant la UE referent a la gestió dels fons que rebrà inclou la Renovació i ampliació de les capacitats del Sistema Nacional de Salut, amb una dotació prevista de 1.069 milions d’euros, un 0,77% del total, que es destinaran a inversions. La gran part de les inversions (74%) es dedicaran a l’adquisició d’equips d’alta tecnologia en el Sistema Nacional de Salut. A part de les inversions, es plantegen cinc reformes:

    1. Enfortiment de l’atenció primària de salut (APS).
    2. Reforma del Sistema de Salut Pública.
    3. Consolidació de la cohesió, l’equitat i la universalitat.
    4. Reforç de les capacitats professionals i reducció de la temporalitat.
    5. Reforma de la regulació de medicaments i millora del seu accés.

    Cap d’aquestes reformes tenen assignat un finançament.

    Segons l’anàlisi que fa la Federació d’Associacions per la Defensa de la Sanitat Pública (FADSP), la quantitat de fons destinada a sanitat estaria molt per sota del que hi dedicaran altres països, com Itàlia, que serà del 7,5% del seu pla de recuperació. Aquesta entitat considera que es desaprofita una ocasió única per enfortir el sistema públic de salut i reclama com a mínim un 5% dels 140.000 milions d’euros anunciats, que serien 6.000 milions més.

    Juan Simó parla de «reformes fake» referint-se a les reformes sense finançament: Huelga decir que las reformas no sólo precisan dinero, también hay que tener claro el diagnóstico de la situación, el escenario hacia dónde se quiere ir y, sobre todo, el camino hacia tal escenario. Pero si de partida se proponen reformas a 0 euros esto significa, probablemente, que se trata de reformas poco creíbles, reformas sólo en el papel y poco más (reformas fake). Algo que conocemos bien en atención primaria: de marco estratégico (aquí) a marco estratégico (aquí) y tiro porque me toca. Viejas promesas vacías que se sustituyen por nuevas promesas vacías también. Política de entretenimiento en la que embarcamos en 2007 que, sin rumbo y a la deriva, nos lleva al «entre todos la mataron y ella sola se murió».

    Per altra banda, els Projectes Estratègics de Recuperació i Transformació Econòmica (PERTE) que rebran i gestionaran els fons opten per un model de col·laboració publicoprivada, malgrat els dictàmens del mateix Tribunal de Comptes Europeu que desaconsellen aquesta fórmula per opacitat, retards, encariments i corrupcions. El president Sánchez ja ha anunciat que després del cotxe elèctric, el segon projecte estratègic de col·laboració publicoprivada que proposarà a l’executiu serà en l’àmbit de la «Salud de Vanguardia y la salud que incorpora los avances innovadores de la biotecnología en la prevención, el diagnóstico, el tratamiento y el manejo clínico de los pacientes».

    És en aquest marc que hem d’interpretar els moviments que es produiran els anys vinents en la sanitat catalana gestionada per JuntsxCatalunya, successora de Convergència i Unió (CiU), líders en retallades i privatitzacions.

    Haurem de veure com evolucionen els plans dels dos governs, però d’entrada hi ha motius de preocupació. El sistema sanitari català ha abandonat l’atenció primària i s’ha enfocat a un futur en el qual actuarà de motor econòmic de les empreses sanitàries i de biotecnologia. Està prevista la construcció de nous hospitals que actuaran com a centres de negoci, d’atracció d’inversors estrangers i d’impulsors de la investigació que realitzaran empreses privades i en rebran els beneficis. El projectes del nou Clínic, el ja començat SJD Pediatric Cancer Center i d’altres van en aquesta direcció. Ho denuncia la Plataforma en Defensa dels Serveis Públics en el seu manifest «El Clínic com a paradigma del nou model sanitari mercantilista», en el qual afirmen que «les pretensions de la indústria sanitària, amb les institucions públiques al seu servei, continuen marcant un paradigma totalment contrari a un model 100% públic de salut basat en els principis democràtics de l’atenció primària i ignorant l’acció política i social sobre els condicionants de la salut de les persones i la salut pública. Un paradigma de mercantilització de la salut i la privatització de la sanitat per al benefici de la classe capitalista i d’una casta mèdica privilegiada».

    L’acord de govern Junts-ERC per a la legislatura que ara comença mostra les prioritats que es marquen: «Dotar amb 5.000 milions d’euros addicionals durant els pròxims cinc anys i seguir reforçant el sistema públic de salut, preservant la preeminència de la gestió pública». Que aquests 5.000 milions d’euros aniran bàsicament a la biotecnologia i als hospitals ens ho indica el punt següent de l’acord: «Reforç de l’atenció primària i comunitària amb el desplegament del Pla d’Enfortiment de l’Atenció Primària amb una inversió global de gairebé 300 M€ en els pròxims 3 anys, i amb l’objectiu d’arribar al 25% del pressupost de Salut». 300 milions de 5.000 és el 6%. Què pensen «enfortir» amb aquest 6% enfront del 94% que anirà a altres parts del sistema? Amb aquestes previsions, el pressupost per a l’atenció primària no tan sols no arribaria al 25% (afirmació retòrica i tòpica), sinó que baixaria al 12%. És una presa de pèl. Com «preservar la preeminència de la gestió pública» sigui tan prioritari com la inversió en l’atenció primària, estem arreglats.

    L’atenció primària de salut, la sanitat de proximitat, les cures a les persones, l’enfocament biopsicosocial de la salut i la malaltia, les necessitats bàsiques, l’abordatge de les desigualtats en salut, les malalties no curables, les discapacitats, la salut comunitària, el patiment humà… quedaran fora del marc d’interessos i d’inversions i seguiran en l’actual misèria. A no ser que tots plegats ens adonem de la distopia sanitària que representa el model biotecnològic que persegueixen i reclamem ben fort una medicina i una sanitat centrada en les persones i totes les seves necessitats.

    Aquest és un article publicat originalment al web del FoCAP

  • “Cuidem-los i cuidem-nos”: una iniciativa per visibilitzar la cura de fills amb diversitat funcional

    Històricament, la societat patriarcal ha empès les dones a criar soles els fills i filles i a cuidar aquelles persones dependents, mentre que els homes han estat qui treballaven fora de la llar. A poc a poc, aquesta situació ha canviat en moltes famílies i les dones s’han incorporat al mercat de treball, per la qual cosa el paper en la criança i la cura també s’ha anat repartint dins la família. Malgrat això, encara ara ens trobem amb moltes llars on són les dones qui s’encarreguen gairebé de la totalitat de les feines relacionades amb la cura.

    La Sara està separada i té dues filles: la Natalia, de 15 anys, que té Síndrome de Down i Trastorn de l’Espectre Autista (TEA), i l’Alma, de 12. Treballa d’infermera en torns de nit i és qui cuida les seves filles. Explica que va haver de demanar la reducció de jornada perquè amb una jornada completa no podia conciliar la vida laboral amb la familiar.

    El cas de la Sara, però, no és una excepció. Les necessitats de conciliació venen molt condicionades, entre d’altres, per l’assumpció dels treballs de cures, que presenta importants biaixos de gènere. L’últim informe de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) mostra que la majoria de les persones que treballen a temps parcial per poder exercir la tasca de cuidadors de persones dependents són dones, concretament, un 93,6%. El 2020, 286.100 dones tenien un contracte laboral a temps parcial a fi de disposar de més temps per la cura d’aquestes persones. El 54,8% d’elles van considerar que no hi ha serveis adequats per a l’atenció a persones dependents o que no poden costejar.

    Persones en situació de dependència

    Un grup de disset mares s’ha organitzat per conscienciar sobre la situació dels seus fills i filles amb diversitat funcional, ja que consideren que no hi ha suficients dades que la reflecteixin. “Està molt bé que s’intentin visibilitzar totes les cures, però necessitem dades pròpies perquè si no els nostres fills i filles queden invisibilitats dins el col·lectiu de persones dependents”, explica la Maria Herrero, portaveu del “Sindicat de Mares en la Diversitat Funcional”.

    La Llei 39/2006, del 14 de desembre, de Promoció de l’Autonomia Personal i Atenció a les persones en situació de dependència estableix que la dependència és l’estat de caràcter permanent en què es troben les persones que, per raons derivades de l’edat, la malaltia o la discapacitat, i lligades a la falta o a la pèrdua d’autonomia física, mental, intel·lectual o sensorial, precisen de l’atenció d’una altra o altres persones o ajudes importants per realitzar activitats bàsiques de la vida diària. La dependència pot ser moderada (grau 1), severa (grau 2) o gran (grau 3).

    Segons les últimes dades del Sistema per l’Autonomia i Atenció a la Dependència (SAAD), actualment a Espanya hi ha 1.141.950 persones en situació de dependència reconeguda. El 71,76% d’aquestes tenen 65 o més anys i, per tant, les persones grans dependents són el col·lectiu més visibilitzat, mentre que d’altres com el de les persones amb diversitat funcional no és tan conegut.

    Grup de mares en la diversitat funcional

    El grup de mares pretén defensar els drets dels seus fills i filles, sobretot tenint en compte que seran persones dependents tota la vida. Al mateix temps critiquen que són unes cures molt feminitzades i que la sobrecàrrega d’aquestes recau en la mare.

    Un estudi elaborat per la Fundació Pere Tarrés, “Calidad de vida de las personas cuidadoras no profesionales” posa de manifest la lenta incorporació dels homes en les cures. D’una banda, vuit de cada deu de les persones cuidadores no professionals són dones; de l’altra, les dones dediquen de mitjana 14,6 hores al dia a les cures, el que suposa dues hores més que els homes.

    A més, un 60,4% de les dones cuidadores es consideren les màximes responsables de la cura de la persona en situació de dependència. Malgrat ser un col·lectiu molt divers, tant per l’edat i estat civil de les mares com per les diferents discapacitats dels fills i filles, al grup l’uneix que totes exerceixen com a cuidadores úniques i que se senten soles i poc compreses per la societat.

    La qualitat de vida de les persones cuidadores no professionals

    El grup de mares es queixa de la poca visibilització que tenen: “són cures de per vida, i no se’ns veu”; “no havíem alçat mai la veu perquè estem molt cansades i saturades, però penso que ja és el moment”, “jo vull fer més fortes les meves filles, però no ho puc fer a costa de la meva salut”, comenten algunes mares del grup.

    La qualitat de vida de les persones cuidadores no professionals (PCNP) és pitjor en els casos en què hi ha una gran dependència i quan les hores per dia dedicades a la cura són més de 16. També hi ha una pitjor percepció de la qualitat de vida quan la PCNP està sense treball i quan la responsabilitat de la cura és exclusiva. Aquest és el cas de la Raquel, mare soltera d’un fill de 4 anys amb Paràlisi Cerebral Infantil (PCI): “No puc conciliar la vida familiar amb la laboral, no tinc parella i la cura del meu fill recau tota en mi”.

    La Noèlia viu amb el seu fill Isaac, de 19 anys, que ha tingut diferents diagnòstics d’ençà que va néixer. Fins fa uns mesos estava diagnosticat amb Trastorn de l’Espectre Autista, però el seu diagnòstic està en fase de canvi i els metges creuen que pot tenir una malaltia minoritària. Aquesta incertesa li provoca un malestar emocional continuat, però pensa que les mares també han de cuidar la seva salut, ja que “si no ens cuidem nosaltres, no els podem cuidar a ells”.

    Per la seva banda, l’Alicia té dos fills amb diversitat funcional. El Lucas, de 10 anys, té Síndrome d’Asperger (SA), TDAH i problemes de conducta, i el Max, de 6 anys, té trastorn de l’espectre autista (TEA) i danys cognitius. Reconeix que la seva vida consisteix a superar cada dia i no mirar més enllà. Els seus fills no poden estar amb una sola persona i no té temps per dedicar-se’l a ella. De la mateixa manera que ella, un 80% de persones cuidadores no professionals no se sent lliure per organitzar la seva pròpia vida, i un 79% considera que no disposa del temps necessari per ser ell/a mateix/a.

    La Guillermina reconeix tenir por al futur: el seu fill Guillem, té 31 anys, té TEA, i no saber què passarà amb ell quan ella ja no hi sigui li provoca molta angoixa. “No hi ha recursos per una vida independent: les residències privades són molt cares i en les públiques t’has d’esperar bastant; tot això et crea una ansietat molt gran, perquè penso que si em passa alguna cosa no sé on anirà a parar el meu fill”, explica. Aquesta por al futur la comparteix un 56% de les persones cuidadores no professionals.

    Lluitar pels recursos als quals tens dret

    Conviure amb una persona amb discapacitat suposa, entre altres coses, un increment considerable del volum de despeses a la unitat familiar. Per aquest motiu, la persona amb dependència té dret a diversos recursos i prestacions econòmiques.

    Tanmateix, les famílies es queixen de la manca d’informació i de les dificultats per tramitar les sol·licituds. La Rebeca té dos fills: la Mireia, de 20 anys, amb pluridiscapacitat, i el Martí, de 17 anys, i reconeix que el desgast emocional és molt gran i que està molt cansada d’haver de lluitar pels seus drets. “M’he de barallar constantment amb les places de minusvàlid perquè hi ha cotxes aparcats quan ells no les necessiten. Tenir dret a una plaça de minusvàlids no és un luxe, és una necessitat”, comenta la Rebeca amb ràbia i impotència.

    L’Elena, que té un fill de 9 anys amb Paràlisi Cerebral Infantil, comparteix aquesta càrrega física i emocional. Per aquest motiu, creu que si tinguessin més recursos i ajudes milloraria la seva salut, i això també afectaria positivament a la del seu fill.

    Per la seva banda, la Montse Benito Solanes, llicenciada en Ciències Econòmiques i Empresarials i especialitzada en assessoria juridicofiscal de la discapacitat, explica que hi ha una àrea de prestacions que la gent no sap com funciona i que des de serveis socials no s’explica de manera correcta. “Jo crec que hi ha molts recursos, gestionats per moltes administracions diferents, i que per tant són molt desconeguts i t’obliguen a fer molts tràmits, i la majoria de famílies no té temps a fer tants tràmits”, reconeix la Montse Benito. En aquest sentit, moltes de les famílies coneixen més recursos pel que els diuen altres famílies o treballadors externs que pel que els diuen els assistents socials.

    Des de Nexe Fundació també parlen del desconeixement dels recursos disponibles i de la tardança a rebre ajuts com el de la dependència: “quan una família acaba d’aterrar al món de la discapacitat no sap res perquè no té ningú que els digui què poden sol·licitar”. Per aquest motiu, l’àrea de famílies de Nexe facilita les eines necessàries perquè aquestes es puguin adaptar a la nova situació i dona resposta a les necessitats d’informació, orientació i suport des del primer moment. “Pensem que els fan anar d’un lloc a un altre, portant documents cap aquí i cap allà, però no hi ha ningú que els cridi i els informi”, explica la Marta Piña, coordinadora de l’Àrea de Famílies de Nexe.

    Més visibilització i recursos

    Segons les últimes dades publicades per la Generalitat, a Catalunya hi ha 72.643 famílies monoparentals. D’aquestes, 68.186 són dones i 4.429 tenen fills i filles amb discapacitat. Aquestes dades, no obstant, són orientatives de la realitat sobre el paper de cura dels fills i filles per part de les mares, ja que no es tenen en compte totes aquelles famílies en què la parella o exparella no es fa càrrec de les seves responsabilitats.

    Des del Sindicat de mares en la diversitat funcional defensen que no demanen els recursos i la visibilització per elles, sinó pels seus fills i filles. “Nosaltres els cuidem el millor possible, però estem cansades i és molt difícil conciliar aquesta sobrecàrrega amb la vida laboral i social; i això a ells també els perjudica”, explica la Maria.

  • L’actitud científica

    La breu narració que fa la Wikipedia de la mort dels quatre presidents dels Estats Units que han estat assassinats és un bon exercici per a la memòria històrica de la medicina. Amb tots ells, Lincoln el 1865, Garfield el 1881, McKinley el 1901 i Kennedy el 1963, la medicina de l’època va fer tot el que va poder per salvar-los la vida. Dels quatre magnicidis, el més il·lustratiu és el de Garfield, que va rebre dos trets que no van afectar cap òrgan vital. L’il·lustre ferit va estar més de dos mesos en un llit a la Casa Blanca, mentre els metges -en el seu afany per trobar una de les bales- van anar convertint una ferida d’uns mil·límetres en una ferida greu. I va acabar morint «per culpa de la infecció i de l’hemorràgia interna que li van causar els metges».

    El cas pot sorprendre pel poc temps transcorregut. Però en aquest escàs segle i mig la medicina ha canviat profundament. El 1881, ja havia abandonat l’època precientífica de les sagnies, purgues, trepanacions i altres tractaments que mataven més que curaven. I, per primera vegada, tenia una explicació científica per a l’origen de moltes malalties, una vegada que Pasteur havia presentat en la dècada de 1860 proves que els microbis eren la causa d’infeccions. No obstant això, els metges seguien sense acceptar una cosa que no podien veure i es preguntaven «on són aquestes petites bèsties?», aferrats a una pràctica clínica sustentada en l’autoritat i la tradició. Mentre Garfield moria a mans dels seus metges, Koch mostrava aquestes petites bèsties en el seu microscopi, inaugurant la bacteriologia.

    La medicina es feia científica amb un retard de diversos segles respecte a la física o l’astronomia, però la immensa majoria dels metges ni estaven al cas de la ciència ni pensaven com a científics. En els 80 anys que van des de la teoria microbiana a l’ús mèdic de la penicil·lina el 1941, el progrés clínic no va ser realment apreciable. A partir de llavors, els avenços mèdics es van començar a disparar. Quan Kennedy va morir el 1963, els metges tampoc van poder fer res per salvar la vida d’un home amb el cervell destrossat, però la pràctica mèdica tenia ja unes sòlides bases científiques i s’havien aconseguit èxits com el dels trasplantaments d’òrgans. Els metges no eren científics -i la majoria d’ells segueixen sense ser-ho- però la medicina era ja plenament científica, perquè en la professió prevalia l’actitud científica, aquesta actitud que implica aprendre de l’evidència empírica, revisar-la contínuament i modificar d’acord a la pràctica i, si cal, les pròpies creences. Aquest ha estat el gran canvi.

    No sempre és fàcil diferenciar la ciència del que no ho és i de la pseudociència. Mario Bunge va proposar a Pseudociència i ideologia fins a 12 condicions necessàries que havia de complir un camp de coneixement per a ser considerat científic. Però l’aventura intel·lectual d’aconseguir una definició de ciència d’acord amb les lleis de la lògica sembla finalment en via morta davant la impossibilitat d’identificar les seves condicions necessàries i suficients. Alguns filòsofs de la ciència segueixen donant-li voltes al problema de la demarcació i reivindicant el mètode científic, però es van obrint camí idees més pragmàtiques com la de l’actitud científica que defensa el filòsof Lee McIntyre com el més genuí de la ciència i que implica un compromís col·lectiu ferm amb l’evidència. Aquest compromís no evita que hi hagi fraus, errors i exemples de mala ciència, però permet identificar-los, esmenar-los i avançar. 140 anys després de la mort de Garfield, els tractaments mèdics segueixen sent una causa de malaltia i mort gens menyspreable. Però la preeminència de l’actitud científica a la medicina és el que garanteix que cada vegada es conegui millor el que cal fer i el que no cal fer.

  • Els futurs MIR, sobre el nou sistema d’adjudicació de places: «Ha sigut la gota que ha fet vessar el got»

    Fa unes setmanes, el Ministeri de Sanitat anunciava un canvi en el sistema d’adjudicació de places MIR -i de la resta de places de Formació Sanitària Especialitzada (FSE)-, passant a un únic acte d’adjudicació, després de la recollida de peticions de tots els aspirants de manera telemàtica i sense possibilitat de canvis. Sanitat assegurava que el nou sistema suposaria més «agilitat, seguretat i transparència». Els aspirants, però, denuncien que aquest sistema no és garantista ni just.

    «El principal problema és que no és a temps real. Abans tu tenies un dia i una hora assignada per triar plaça, de manera que fins a l’últim segon sabies quines places quedaven, de manera que podies anar canviant les teves preferències; era com un compte enrere», explica Anna Aguilar, una de les aspirants a MIR. «Però el nou sistema és un desastre. No té garanties, no és just ni transparent», denuncia. Aguilar explica que el fet que no sigui un procés públic, on s’anuncia en veu alta la plaça que es desitja, afavoreix que es produeixin irregularitats en el procés. «Si es produeixen tripijocs, no hi haurà manera de demostrar-ho», diu.

    «Ens dóna la sensació que, amb l’excusa de la pandèmia, volen instaurar aquest sistema per sempre. Si realment es fes bé, no caldria que l’elecció de plaça fos presencial. El que volem simplement és que sigui a temps real, com sempre. No escollir a cegues», emfatitza Andrea Arango, una altra aspirant.

    Davant aquestes denúncies, la plataforma FSE Unida, que engloba a més de 15.000 aspirants a una de les places de Formació Sanitària Especialitzada en el Sistema Nacional de Salut, va convocar el passat 25 de maig una manifestació davant el Ministeri de Sanitat per denunciar «l’abús d’autoritat i la vulneració de tots els drets dels gairebé 30.000 aspirants». «Vaig anar a la manifestació per mi, però també per la resta d’opositors. Pensem en el futur i temem que el sistema es quedi així», explica l’Anna.

    La Confederació Estatal de Sindicats Mèdics (CESM) ha convocat una altra manifestació pel pròxim 8 de juny i una posterior concentració de durada il·limitada enfront del Ministeri de Sanitat per protestar per la situació dels afectats pel procés d’elecció de places MIR. Després de mantenir una reunió el passat dilluns amb representants del Ministeri de Sanitat, la Confederació Estatal de Sindicats Mèdics explica en un comunicat que el Ministeri manté «una inflexibilitat que impedeix avançar en la recerca d’una solució satisfactòria, aferrats a un model telemàtic imposat unilateralment».

    Segons expliquen des de la CESM, els responsables ministerials es van limitar a prendre nota dels errors detectats en l’eina informàtica per a l’elecció de places amb l’objectiu de millorar el sistema, ja que en els primers dies de termini per als titulats en Medicina va resultar inoperatiu en molts casos.

    Errors en el sistema i places desertes

    Fa tot just una setmana que els futurs MIR poden fer l’elecció de places, en un procés que s’allargarà, en principi, fins al 16 de juny, ja que el dia 17 es preveu fer l’adjudicació de places. Tanmateix, des del primer dia, l’aplicació habilitada pel Ministeri de Sanitat ha experimentat multitud d’errors. «Les especialitats no es carreguen, el web es penja tota l’estona, no et deixa seleccionar més d’una especialitat en més d’una comunitat autònoma… el programa permet fer esborranys, però hi ha persones que encara no han pogut fer ni una sol·licitud a causa dels errors del sistema», comenta Patrícia Díaz, una altra aspirant. Fins i tot, va haver-hi un dia que el web va estar completament inoperatiu, perquè, segons s’anunciava, s’estaven fent tasques de manteniment. Molts aspirants han enviat correus electrònics massius al Ministeri i han trucat al telèfon d’incidències però, de moment, no han obtingut cap resposta satisfactòria.

    Una altra de les denúncies dels titulats en Medicina és que amb aquest sistema telemàtic hi haurà places que quedaran buides davant les previsibles renúncies de places que després no seran adjudicades. «L’any passat, amb les places que van quedar alliberades perquè havien sigut rebutjades, va poder escollir plaça fins la persona que tenia el número 10.000 al MIR. Aquest any no serà així, i hi haurà més gent que es quedarà sense plaça», assenyala la Patrícia. El fet que no hi hagi una repesca, diu l’Anna, farà que faltin professionals treballant. «No ens afecta només a nosaltres, sinó al conjunt del sistema, perquè es poden arribar a perdre unes 2.000 places».

    Segons el calendari previst pel Ministeri, la incorporació a la plaça adjudicada serà entre els dies 29 i 30 de juny, és a dir, dues setmanes després de l’adjudicació de places. «Això implica que si t’acaba tocant plaça a una altra comunitat autònoma, tens dues setmanes per buscar pis, fer la mudança, col·legiar-te… és començar de forma molt desil·lusionant. Hem estudiat Medicina per vocació i som els primers que ens volem incorporar de la forma més ràpida possible, però amb garanties. Els polítics s’omplen la boca dient que és un sistema segur i eficaç, però cap d’ells ha fet el MIR ni sap pel que hem passat», emfatitza la Patrícia.

    Anna Aguilar, amb dos companys dins l’hotel salut de Plaça Espanya | Cedida

    Fi de curs en pandèmia

    Tot just fa un any, l’Anna, la Patrícia i l’Andrea explicaven al Diari de la Sanitat com havien sigut els seus darrers mesos de la carrera de Medicina. En mig d’una pandèmia mundial, fent les últimes assignatures d’una dura carrera de sis anys, van començar a treballar en diferents centres per ajudar a lluitar contra la Covid-19.

    En el cas de l’Anna, va estar treballant a un hotel salut vinculat a l’Hospital Clínic que es va habilitar a la Plaça d’Espanya, que acollia pacients lleus que no requerien intubació ni respiració mecànica. Allà feia tasques de suport a l’equip de metges, sense tenir contacte directe amb els pacients. «Passàvem visita telefònica als pacients i decidíem quines pacients s’havien de visitar presencialment i quins podien esperar. També informàvem els familiars de l’estat de salut dels pacients, redactàvem informes, miràvem les analítiques o demanàvem radiografies», diu.

    La Patrícia, en canvi, sí que va tenir un contacte més directe amb els pacients. En el seu cas, va estar treballant a un hotel salut de Badalona vinculat a l’Hospital Germans Trias i Pujol. «Eren pacients lleus que venien de l’Hospital per acabar de fer l’aïllament, o bé persones amb una situació socioeconòmica complicada que no podien fer correctament l’aïllament a casa seva, perquè vivien amb molta gent», explica. «Passàvem visita telefònica i, quan calia, visitàvem els pacients per ajustar el tractament o fer altres tasques de suport», afegeix.

    Per la seva banda, l’Andrea va estar fent tasques de suport a l’UCI de l’Hospital Clínic. «Els estudiants de darrer curs fèiem suport telemàtic, escrivíem cursos, omplíem les dades dels pacients, fèiem peticions d’analítiques i, a vegades, parlàvem amb els familiars per telèfon», assenyala.

    Totes tres expliquen que el fet d’acabar la carrera d’aquesta manera va resultar estrany. «No vam poder fer el viatge de final de carrera ni ens vam poder graduar. Amb la situació d’incertesa que vivíem, se’ns oblidava una mica, però ara, mirant-ho amb perspectiva, sap greu haver acabat el curs així», explica l’Andrea.

    Patrícia Díaz, a la dreta, amb els seus companys de l’hotel salut de Badalona | Cedida

    Falta de comunicació des de l’inici

    Pocs dies després de fer l’últim examen, a finals de juny, els estudiants de Medicina van començar a l’acadèmia de preparació de l’examen MIR. Les aspirants entrevistades expliquen que, per part del Ministeri de Sanitat, va haver-hi una manca de comunicació des de l’inici. «Des del principi no ens han tractat gens bé. El tema de l’adjudicació de places ha sigut la gota que ha fet vessat el got, després de diversos mesos de desinformació», denuncia l’Anna.

    «Els mesos d’estudi van ser durs. Fins al novembre no ens van dir quan seria l’examen. Comences desmotivada, perquè estàs estudiant per un examen que no saps ni quan el faràs. Haver anunciat la data abans hagués sigut de gran ajuda, perquè és molt diferent com encares l’estudi sabent quan faràs l’examen», sosté l’Andrea. «Jo ho vaig passar francament malament», explica la Patrícia. «Hi havia dies que tenies mal de cap de tant estudiar i que no volies ni parlar amb ningú».

    Les tres entrevistades coincideixen en el fet que la pandèmia, deixant de banda totes les seves conseqüències, els ha jugat a favor en l’estudi. «Per mi ha sigut el millor any per preparar una oposició», diu l’Anna. «Amb les mesures restrictives, no es podien fer massa activitats i, per tant, no se’m feia tan dur psicològicament tancar-me a casa a estudiar, perquè tothom estava igual. No tenia tants estímuls externs».

    L’hora de la tria

    L’Anna, la Patrícia i l’Andrea tenen molt clar quines especialitats volen fer, i el fet de tenir una bona posició a l’examen MIR les tranquil·litza, perquè segurament podran obtenir la plaça que volen i quedar-se a la província de Barcelona.

    L’Anna vol fer Medicina Interna. «Durant la carrera volia fer cardiologia, perquè de les especialitats mèdiques era la que més m’agradava. Però en passar per oncologia, hematologia i altres especialitats, vaig veure que m’agradava molt, en general, la Medicina. M’agrada molt la part d’urgències i com que a Espanya no existeix aquesta especialitat, la millor manera d’accedir-hi és fent Medicina Interna. Després ja puc fer un màster si em vull especialitzar més», explica.

    La Patrícia, per la seva banda, vol fer Ginecologia i Obstetrícia. «Ginecologia em va cridar molt l’atenció al llarg de la carrera. El que em tira una mica enrere és la part de cirurgia, però suposo que és qüestió de pràctica. El problema és que a la universitat no ens formen en cirurgia, les pràctiques són molt mèdiques. Vas a quiròfan de tant en tant i mires el que pots a través de la càmera, però poc més», comenta. La Patrícia explica que li crida molt l’atenció la part de neoplàsia de mama i la cirurgia de càncer de mama, així com tot el tema de la violència obstètrica. «Crec que hi ha una mancança molt important en aquest aspecte. A vegades, a les dones se les infantilitza durant el procés d’embaràs i el part i, malgrat que no pugui canviar el món, m’agradaria atendre-les el millor possible», assenyala. Tem, però, pel fet que les places de Ginecologia a Barcelona s’acaben molt aviat. Com a segona opció, es planteja fer pediatria.

    Finalment, l’Andrea vol fer Anestesiologia a l’Hospital Vall d’Hebron o a l’Hospital de Bellvitge. «Estic il·lusionada. M’hagués agradat tenir un procés d’elecció de places normal i amb garanties, però tinc ganes de començar a treballar», diu.

  • Perquè la prevenció de les malalties cròniques no és una prioritat?

    A finals del segle XIX i principis del XX, predominaven a Europa les malalties infectocontagioses, com la tuberculosi (TBC), el tifus, el còlera, l’escarlatina i la verola, que eren la principal causa de malaltia i mortalitat. Si observem les estadístiques de mortalitat, per exemple per TBC i escarlatina (en menors de 15 anys) en la població anglesa entre 1838 i 1970, podem comprovar un descens notable, en què la mortalitat per aquestes causes a la fi del període considerat, pràcticament havia desaparegut. La quimioteràpia per a la TBC i els antibiòtics per al tractament de l’escarlatina es van descobrir en la dècada de 1950, quan la corba ja havia baixat, és a dir, el final d’aquestes malalties no es va deure als avenços ni a l’acció de la medicina.

    El que va permetre el control d’aquestes malalties va ser una millora substancial de la qualitat de vida i el control de les determinants socials de la malaltia: reducció de la jornada de treball i augment de les hores de descans, millores en l’alimentació i l’habitatge, sanejament higiènic ambiental (aigua potable i clavegueres).

    Avui, a la nostra societat, si llevem la pandèmia per la Covid-19, predominen les malalties cròniques: el càncer, les malalties cardiovasculars, la diabetis de l’adult i l’obesitat. Totes elles estan originades per la exposicions relacionades amb la forma de vida, com l’excés de consum de tabac i d’alcohol, una alimentació no saludable (excés de consum de carn vermella i productes d’origen animal i dèficit d’aliments d’origen vegetal com hortalisses , fruites, i cereals integrals), excés de consum de sucre, begudes ensucrades i de sal.

    Tots aquests factors són potencialment modificables, és a dir, aquestes malalties podrien ser previngudes o en part evitades, amb un canvi en la nostra manera de vida i de consum. Les evidències científiques i els organismes internacionals de salut, reconeixen que com a mínim un 30% de les malalties cròniques podrien ser evitades mitjançant hàbits de vida més saludables. He estimat que a l’estat Espanyol es gasten cada any gairebé al menys 40 mil milions de euros (un 2.9% del PIB) en el tractament d’aquestes malalties («Emergència climàtica, alimentació i vida saludable». Editorial Icaria 2020).

    Cal preguntar-se perquè la prevenció no és la prioritat i no s’imposa un canvi de paradigma de l’atenció de la malaltia a la salut. Perquè tots els esforços s’orienten a la tecnologia mèdica, quan el que va passar amb les transmissibles ens ensenya que la millor estratègia és un canvi en la manera de vida?

    Hi ha diverses raons:

    1. La prevenció no és patentable. En el sistema capitalista el que no ofereix un benefici als emprenedors, no té interès empresarial. No es pot patentar la dieta mediterrània, ni la dieta sostenible.
    2. A la indústria farmacèutica no li interessa la prevenció de les malalties cròniques, ja que el seu negoci és vendre fàrmacs als malalts. Si les malalties cròniques es pateixen durant molt de temps, obtindran més beneficis, perquè els pacients necessitaran consumir els medicaments més anys.
    3. En el sistema sanitari predomina la cultura de la curació i l’alta especialització i tecnologia, que absorbeix més del 90% de pressupost sanitari. Els metges dels hospitals no són responsables de les mesures de prevenció i si aquestes de desenvolupessin amb èxit, es necessitaria menys hospitals i menys especialistes.
    4. Hi ha potents interessos empresarials que obtenen enormes beneficis amb la comercialització dels factors de risc com el tabac, l’alcohol, les begudes ensucrades i les carns vermelles. Pensem en la Coca-Cola o en Philips Morris. La indústria de la carn a Espanya és el quart sector industrial, per darrere de la indústria de l’automòbil, combustibles i electricitat, amb un negocis de més de 26 mil milions d’euros.

    En les polítiques públiques no hi ha consciència ni voluntat de fer de la prevenció una prioritat. La majoria de les polítiques neoliberals no tenen interès en augmentar la despesa social per millorar la qualitat de vida de la població. El creixement exponencial de les desigualtats socials és un exponent d’aquesta realitat. Vegem com a exemple els programes d’acció post Covid, que prioritzen les inversions en tecnologia mèdica i hospitals, mentre s’ha desmantellat la medicina de família i comunitària.
    Canviar el paradigma de la malaltia a la salut és l’única estratègia raonable i compatible a més amb la mitigació del canvi climàtic, però no és ni serà una tasca fàcil i hem de prendre consciència que és un canvi imprescindible, si volem tenir una vida més saludable.

  • Menys investigació i pitjor qualitat de vida: la bretxa de gènere s’agreuja per les oncòlogues a la pandèmia

    La pandèmia està eixamplant la bretxa de gènere en la ciència. El que fa un any era una simple sospita dels efectes de la crisi del coronavirus es va confirmant amb estadístiques i dades.

    Ara, un equip internacional de la Societat Europea d’Oncologia Mèdica (ESMO, per les seves sigles en anglès) ha publicat els resultats d’una enquesta que reflecteix com les investigadores del càncer s’han vist més afectades per la crisi del coronavirus que els seus companys: s’han tingut menys temps per a tasques científiques, com preparar documentació per a beques o enviar publicacions; i la seva vida personal s’ha alterat més, atorgant més temps a tasques domèstiques i familiars però restant minuts a autocures.

    L’enquesta d’ESMO indica que el 62,5% de les dones considera que la Covid-19 ha tingut un impacte en la seva vida professional -enfront del 45,5% d’homes-. D’aquestes, un 85% percep que aquesta alteració ha estat negativa -76% per als homes-. El global d’enquestats respon que la pandèmia sí que ha afectat la seva vida personal (89% dones vs. 76% homes) i familiar (84% vs. 77%).

    El 62,5% de les oncòlogues que van respondre a l’enquesta consideren que la Covid-19 ha tingut un impacte en la seva vida professional. D’aquestes, el 85% considera que ha anat a pitjor.

    Durant els mesos de confinament, les oncòlogues van dedicar més temps a tasques d’hospital (cures a pacients) i laboratori (interpretació de resultats i recerca clínica) que els seus companys -53% enfront del 46% i 33% enfront de 26%, respectivament- . D’altra banda, elles van minvar en una important proporció el temps dedicat a recerca científica -39% vs. 25% – i a l’autocura personal -58% vs. el 39%-. Els autors destaquen que aquestes tendències es van mantenir més enllà del confinament en el cas de el temps dedicat a fer ciència -42% enfront del 23% – i en la cura personal -55% vs. 36% -.

    Conseqüències més enllà de la pandèmia

    Per comprendre el que impliquen aquests resultats, cal explicar el context laboral de les i els professionals de la investigació i tractament del càncer. Pilar Garrido, del Servei d’Oncologia Mèdica de l’Hospital Ramón i Cajal i portaveu de Women for Oncology, un comitè d’ESMO que investiga amb perspectiva de gènere i busca acabar amb aquesta desigualtat en el sector, detalla a SINC que els oncòlegs, «com tots els metges», prioritzen l’atenció als pacients. Després, dediquen una part important de la seva jornada a la recerca, ja sigui clínica o transnacional, i després compten amb una ‘pota’ acadèmica de docència a la universitat.

    Per això, el preocupa que els homes oncòlegs «hagin dedicat temps addicional -respecte a les dones- a mantenir una quota de recerca, mentre que elles ho han dirigit a tasques que socialment s’assigna a elles: cures de fills i familiars».

    Els autors adverteixen que aquesta disparitat en la dedicació professional d’homes i dones «pot tenir conseqüències duradores en la carrera de les oncòlogues, més enllà de la pandèmia», el que pot repercutir en els currículums de les professionals i en les seves aspiracions a llocs de lideratge.

    Em preocupa que els homes hagin dedicat temps addicional a mantenir una quota d’investigació mentre que les dones ho han dirigit a tasques que socialment s’assignen a elles: cures de fills i familiars. – Pilar Garrido, portaveu de Women for Oncology.

    Garrido, que és l’autora principal de l’enquesta, alerta que si no es fa res, les oncòlogues «estaran en inferioritat de condicions respecte als homes». Hi ha menys dones en publicacions de referència, menys dones com a primera i última autora, i menys dones com a investigadores principals d’assajos».

    «Personalment, em deixa al·lucinada que després de l’esforç de tants anys i generacions, s’assumeixi amb tanta facilitat que en una crisi hi ha tasques fonamentalment de dones. Si som igual de professionals, per què la resta de tasques no són iguals?», reflexiona.

    Altres investigacions

    Les troballes d’aquesta investigació estan recolzats per altres estudis que reflecteixen l’escassa representació de dones en la recerca durant la pandèmia. Una recerca sistemàtica a la base de dades mèdica PubMed revela que només hi havia un 34% d’autores entre les 1.370 publicacions relacionades amb la Covid-19 a 1 de maig de 2020, de les quals només ocupaven la primera i última autoria en el 29% i el 26% dels articles, respectivament.

    Una enquesta de percepció de Women for Oncology de 2018 recollia que la majoria d’homes no consideraven que existia diferències de gènere en l’oncologia.

    D’altra banda, una anàlisi de l’autoria femenina dels articles sobre Covid-19 publicada a The Lancet mostra que elles apareixien molt menys (en el 30,8% dels articles analitzats) i com a primeres signants (24,2%), últimes signants (25,8%) i autores corresponents (22,9%).

    Una enquesta de percepció realitzada per Women for Oncology de 2018 recollia que la majoria de dones professionals si afirmaven que hi havia diferències de gènere en el món de l’oncologia, però els homes opinaven en línia contrària.

    Per a Garrido, «és molt difícil solucionar una cosa que una part creu que no existeix», tot i que les dades evidencien una bretxa de gènere important en l’oncologia mèdica.

    Limitacions

    L’enquesta, realitzada entre juny i juliol de 2020, va recollir les respostes de 649 persones d’entre els 11.956 membres de ESMO. D’aquestes, més de dos terços dels participants eren dones, «el que podria haver introduït algun tipus de biaix en els resultats», admeten els autors.

    El gran percentatge de resposta femenina pot reflectir el contrasenya de l’impacte de la pandèmia: les més afectades poden haver-se sentit més motivades per completar el qüestionari.

    No obstant això, al·leguen que «el gran percentatge de resposta femenina pot reflectir el contrast de l’impacte experimentat per la pandèmia: aquelles que s’han vist més afectades poden haver-se sentit més motivades per completar el qüestionari».

    Altres limitacions que cita l’estudi és que alguns perfils demogràfics van tenir respostes molt baixes (com famílies monomarentals, persones que viuen soles), de manera que no han pogut extreure resultats d’aquests grups. Finalment, apunten que pròximes investigacions en aquest camp han d’incloure una proporció més significativa d’homes oncòlegs.

    Referència:

    Garrido, P. et al. “Has covid-19 had a greater impact on female than male oncologists? Results of the ESMO Women for Oncology (W4O) Survey”. ESMO Open (2021). DOI: 10.1016/j.esmoop.2021.100131

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC

  • Renda Bàsica universal: un aturador dels problemes de salut mental

    Des de fa uns quants mesos estem assistint a diversos estudis, articles i fins i tot a una enquesta del CIS on es posa de manifest que els problemes de salut mental estan augmentant i augmentaran considerablement arrel de la pandèmia de Covid19 i a les conseqüències psicològiques, sanitàries, socials i econòmiques que comportarà. Es parla d’una pandèmia o d’una “quarta onada de salut mental”.

    S’estima que un 40% de la població del regne d’Espanya ha tingut algun problema de salut mental en el darrer any i en concret la joventut d’entre 18 i 30 anys presenta més simptomatologia de depressió i ansietat segons un estudi recent.

    Fa molts anys que venim arrossegant problemes de salut mental en la nostra societat. La gran crisi iniciada en el 2008 va deixar unes greus problemàtiques que encara perduren i que quasi hem empalmat amb la pandèmia de Covid19. Entre el 2011 i el 2013 durant la passada crisi econòmica el nombre de persones diagnosticades amb depressió i en ansietat van augmentar un 19% i un 8,4% respectivament. També van augmentar entre el 2000 i el 2013 la taxa de suïcidis en un 36% entre la gent de 40 i 60 anys.

    Al llarg de la pandèmia de Covid19 hi ha diversos sectors especialment afectats com les dones, la gent que ha perdut la feina, molta gent jove, treballadores sanitàries i que cal afegir amb la gent que té contractes precaris, amb dificultats per passar el mes, pagar un lloguer o una hipoteca…

    El camp de la salut mental és molt ampli i hi ha diverses temàtiques al seu voltant. Cal poder aclarir-se i no és del tot fàcil, ja que a l’entorn de la salut mental hi ha qüestions epistèmiques, de prevenció, de tractaments, de drets humans, d’estigmatització, ètiques, de models terapèutics, d’intervenció professional, del paper en la recuperació de les persones afectades, de recursos sanitaris i socials existents, i per suposat també interessos econòmics.

    Però el que és evident i ha quedat palès, si volem enfocar bé el problema sense reduir-lo, és que en l’àmbit de salut mental com també en la salut en general, cal fer polítiques que contemplin la salut des dels seus diferents vessants, de forma global i integral i no com s’està fent fa molts anys des del paradigma biomèdic i farmacològic dominant. Un paradigma dominant que focalitza en el cervell i en els gens de la persona la principal causa dels problemes de salut mental. Aquesta visió no accepta ni contempla altres determinants socials, de gènere, econòmics, educatius, ètnics, familiars o biogràfics i ho redueix a una qüestió de diagnòstics i símptomes. I aquesta concepció esbiaixada i sectària del coneixement científic és molt greu per les conseqüències que té en molts terrenys de la vida i la salut de les persones com pot ser l’excessiva medicació o una hiperinflació de diagnòstics. Una visió estreta que queda al descobert quan analitzem en quins grups econòmics de la població es presenten més problemes de salut mental.

    Pels determinants socials de la salut cal entendre el que determina majoritàriament o en una gran part la nostra salut: el barri on vivim, si disposem o no d’habitatge, si tenim feina o no, si tenim pocs o molts ingressos, si vivim al carrer o en una llar confortable, si disposem d’un bon sistema sanitari públic o no, si tenim un bon contracte laboral o és un treball precari, si som negres o blancs, si som immigrants o no…

    També observarem un gradient: quan més elevada i reconeguda és la posició social trobarem millors indicadors de salut, i a mesura que anem baixant en l’escala social ens trobem en pitjors indicadors de salut.

    Aquestes desigualtats socials que trobem en les nostres societats travessades per classes socials, desigualtats de renda, condicions d’habitatge, accés a una bona alimentació, equipaments culturals, esportius… es tradueixen en una pitjor o millor salut: diabetis, alcoholisme, salut dental, esperança de vida, i també en una salut mental.

    És, per tot això, que saludem l’anunci fet en els darrers dies pel nou President de la Generalitat d’aprovar un pacte nacional de salut mental i posar en marxa un pla integral central en la població jove i la població més vulnerable i que ha d’anar més enllà de l’àmbit sanitari. Calen mesures de protecció social, més professionals, més recursos en salut mental. La salut mental ha patit sempre històricament de manca d’inversions, ha estat la “germana pobre” de la sanitat.

    La població jove com ja hem dit més amunt és una de les poblacions més afectades de salut mental, tant per la pandèmia de Covid19 com d’abans. No partim de zero.

    Una població jove que entre els 16 i 34 anys ja ha patit unes dures crisis econòmiques (la iniciada el 2008 i que quasi ha enllaçat amb l’actual) amb la corresponent pèrdua de drets socials i una greu precarietat laboral: les persones menors de 25 anys presenten un atur de més del 40% registrat. El 90% dels contractes temporals que es fan són a joves i un 43% viuen amb dificultats per arribar a finals de mes i sabem que només la meitat dels joves que tenen entre 25 i 29 anys s’han pogut emancipar.

    Aquesta població jove en la crisi del 2008 va augmentar les taxes d’hospitalització psiquiàtrica més d’un 18% entre els 15 i els 34 anys i especialment entre els 15 i els 24 anys, els més afectats per la desocupació. Casualitat? En absolut. Estem davant d’una generació especialment colpejada per les crisis, les polítiques d’austeritat, la manca de feina, les reformes laborals lesives dels darrers governs del PP i del PSOE…i que va sumant greus problemes de salut mental. El darrer a sumar a la llista és el de “jugador compulsiu”. Actualment, el 40% dels nous diagnòstics de ludopatia es donen en menors d’edat. La mitjana d’edat ha passat en només 10 anys dels 50 als 25 anys.

    El projecte de Renda Bàsica de la Generalitat

    Per tot el que venim dient fins aquí, el projecte de Renda Bàsica que des del govern de la Generalitat es vol tirar endavant i que l’actual president ha defensat en alguna ocasió seria en bona mesura un aturador als problemes de salut mental, com han mostrat diversos experiments i programes de Renda Bàsica al llarg dels darrers anys arreu del món.

    La prova pilot de Renda Bàsica que vol impulsar el govern de la Generalitat, crec que seria necessària i important poder fer-la coincidir amb el Pacte nacional de salut mental i el pla integral adreçat a la gent jove que va anunciar fa uns dies el President; si volem incidir tot just en una de les poblacions més afectades per la salut mental.

    Encara que limitada a un grup de població (en aquest cas el jovent) per no disposar Catalunya de sobirania fiscal, una prova pilot de Renda Bàsica incondicional podria donar molta informació i arguments per avançar cap a una renda bàsica per a tota la població si aconseguim una sobirania plena.

    Una Renda bàsica incondicional dotaria a molta gent jove d’una certa seguretat econòmica, una reducció de l’estrès i una tranquil·litat psicològica que ara mateix no tenen i que els està causant estralls a la seva ja castigada salut mental.

    Tenim una bona oportunitat de contribuir a millorar la salut mental de les properes generacions. No és poca cosa.

  • 9 de cada 10 persones fumen davant de menors, exposant-los a desenvolupar càncer en el futur

    El consum de tabac és el primer causant de malaltia, invalidesa i mort evitable a Espanya. Produeix càncer en aquells que fumen i també en els que respiren el fum d’altres, sent el causant d’un terç de tots els casos de càncer, la causa principal del 90% de les morts per càncer de pulmó i està relacionat amb fins a 16 tipus de càncers. Les dades dels estudis són molt preocupants: el tabac mata més de vuit milions de persones cada any, escurça la vida uns 10-11 anys de mitjana als que fumen tota la seva vida i, d’una manera o altra, acaba matant a la meitat dels fumadors.

    Tot i aquestes dades, el 22% de la població espanyola compresa entre els 15 i els 64 anys -un total de 8,6 milions- fuma diàriament. A més, nou de cada deu fumadors actius fuma en presència de menors, exposant-los així a desenvolupar càncer en el futur. A més, en un 46% dels accessos als centres escolars i un 41% dels parcs infantils hi ha restes de fum de tabac en l’ambient.

    Tota aquesta població que fuma exposa a aquest fum ambiental als altres, el que situa els menors en una situació d’extrema vulnerabilitat. Després d’una exposició continuada al fum, poden patir un 50% més d’otitis, un 20% més de crisis asmàtiques i un 30% més d’infeccions respiratòries. A més, els nens i nenes exposats a fum de tabac durant la infància tenen més risc de desenvolupar càncer i malalties cardíaques en l’edat adulta. En el cas dels joves, la normalització del tabac promou que aquests comencin a fumar a una edat primerenca, situant-se en 14 anys l’edat mitjana d’inici de consum de tabac.

    Per això, en el marc del Dia Mundial Sense Tabac, que se celebra cada 31 de maig, l’Associació Espanyola Contra el Càncer (AECC) reclama una ampliació de la normativa antitabac vigent per tal d’alliberar de fum de tabac aquells espais públics on sigui freqüent la presència de menors, com a via essencial per a la reducció del tabaquisme i com a únic mitjà provat per garantir la protecció de la ciutadania davant dels seus efectes nocius.

    «El tabac provoca càncer i mata. Però el fum de tabac també i no podem consentir que la població no tingui l’opció de triar si s’exposa o no. És intolerable que, a hores d’ara, els nens i nenes d’aquest país, els joves, pateixin les conseqüències del tabac sense encendre una cigarreta i, per això, hem demanat a la ministra de Sanitat que s’actualitzi la Llei Antitabac existent, ampliant els espais lliures de fum», assenyala Ramón Reyes, president de l’AECC. Alineant-se amb el Pla de Càncer Europeu, l’AECC persegueix reduir la incidència de fumadors a Espanya per aconseguir que per a l’any 2030 hi hagi una generació lliure de tabac.

    L’AECC ha unit forces amb organitzacions de pares i mares d’alumnes amb l’objectiu de construir una generació més conscienciada amb la salut i que compti amb majors opcions d’elecció saludables a mitjà i llarg termini. A banda de l’extensió dels espais sense fum de tabac a tots els espais públics en què pugui haver-hi menors, l’AECC defensa mesures com la pujada d’impostos i l’augment del preu del tabac, la disminució de l’atractiu del seu empaquetat o la restricció de la publicitat de tabac en espais digitals dirigits a adolescents i joves, una disposició no prevista en la normativa actual.

    Així mateix, l’Associació advoca per augmentar la conscienciació i aplicar les mateixes restriccions sobre les noves formes de tabac, nicotina i derivats -com els cigarrets electrònics o vapeadors-, la percepció de risc de la qual entre la població jove encara és molt baixa.

    Respirapp, un nou recurs per deixar de fumar

    D’acord amb un estudi de l’Observatori del Càncer de l’AECC, dos milions de persones han intentat deixar de fumar en el darrer any, i només el 20% han rebut ajuda per fer-ho. L’Associació ha decidit estendre la seva teràpia presencial i online a través de l’aplicació per deixar de fumar Respirapp.

    Respirapp és una aplicació que acompanya la persona en tot el procés de deixar de fumar de forma personalitzada. En cada fase s’anirà reduint el consum de cigarretes i el fumador tindrà un suport constant en els moments més difícils, com l’aparició de la síndrome d’abstinència. Es tracta d’un recurs amb el qual es pretén cobrir la necessitat de totes aquestes persones que volen deixar de fumar i que no han pogut tenir accés a cap tipus de servei o de suport per fer-ho.