Últimament sentim a parlar d’un concepte que resulta notícia: l’edatisme, que significa, en general, discriminació per motius d’edat. La paraula no és nova, però mai n’havíem sentit a parlar com ara. El terme es va definir pel gerontòleg i psiquiatre Robert Butler el 1968, qui en va descriure tres components connectats entre si: les actituds perjudicials envers les persones grans i la vellesa; les pràctiques discriminatòries contra les persones grans; i les pràctiques institucionals i polítiques que perpetuen els estereotips sobre les persones grans. Posteriorment, el terme s’ha fet servir també amb relació a altres grups d’edat.
L’actual moment de pandèmia i de transformació del sistema assistencial és una ocasió idònia per reflexionar sobre el fenomen.
L’edat és un factor biològic que influeix en la salut de les persones, però l’edat i altres causes biològiques no són les úniques que determinen el grau de salut o la seva qualitat, ni l’esperança de vida. De fet, es calcula que els factors biològics només són responsables del voltant del 15-20% de la nostra salut. La resta depèn del que s’anomenen determinants socials, que són l’estructura social, política, econòmica i cultural, les condicions de vida i de treball, el medi ambient, o els recursos materials de què disposem per viure (com ara l’habitatge, el nivell d’ingressos, la càrrega de treball reproductiu, etc…). Aquests determinants no afecten de la mateixa manera a tothom, i s’han descrit el que s’anomenen eixos de desigualtat segons els quals els recursos existents es distribueixen de manera desigual i creen injustícies determinades per factors socials. L’edat és un eix de desigualtat també en el si del sistema sanitari.
La pandèmia ha fet visible una realitat que ja existia abans: la de milers de persones grans que viuen en residències i no tenen el mateix accés a l’atenció sanitària que la resta de població. De manera majoritària, no se’n fa càrrec el sistema públic de salut, sinó empreses privades concertades amb la Generalitat, que actuen al marge dels serveis d’atenció primària i, sovint, amb una qualitat molt per sota de la que ofereixen aquests. A Catalunya són més de 60.000 persones distribuïdes en un miler de residències. Van ser notícia els problemes que van patir durant la primera onada de la pandèmia i el «rescat» que van haver de fer els equips d’atenció primària públics. Ara com ara no hi ha una solució satisfactòria, continuen els concerts amb les empreses privades que van demostrar les seves limitacions, mentre que l’atenció primària no intervé, o ho fa de manera parcial, en els centres.
El tancament de centres arran de la pandèmia, en especial a l’atenció primària, està originant problemes en l’accessibilitat que afecten més la gent gran, tal com ha alertat Amnistia Internacional en el seu Informe «La otra pandemia. Entre el abandono y el desmantelamiento: el derecho a la salud y la Atención Primaria en España». A l’inici, es van tancar més de 400 centres d’atenció primària i consultoris locals. La majoria d’aquests últims continuen tancats en l’actualitat de manera incomprensible i injustificada. Les persones grans, que estan més malaltes i necessiten més serveis de proximitat, són qui més els perden perquè tenen dificultats per desplaçar-se a una altra localitat. Poblacions com Sta. Coloma de Cervelló, Dosrius o Cabrils… reclamen la reobertura dels consultoris.
Les tan pregonades noves tecnologies i les seves aplicacions (internet, la meva salut, l’e-consulta) o el simple telèfon que s’han imposat a l’atenció primària funcionen com a barreres d’accés presencial per a tothom, però es comporten com a veritables factors de discriminació per a les persones grans, sovint amb disminucions sensorials, que no tenen les habilitats per fer-les servir, o simplement no en disposen.
Altres desigualtats ja es podien observar abans de la pandèmia en un tema tan rellevant com la prescripció de medicaments. Les persones grans estan sotmeses a més polimedicació, és a dir, prenen més de cinc fàrmacs. A Espanya, entre la població més gran de 65 anys no institucionalitzada, la polimedicació se situa al voltant del 50%. És cert les persones grans presenten més patologia, en concret, el 70% té malalties cròniques, una mitjana de quatre per a cada persona. Però també és cert que un terç dels medicaments que prenen no tenen una indicació clara. La polimedicació s’associa a la presència d’efectes adversos, que són més freqüents en les persones grans. Es considera que les reaccions adverses afecten pràcticament el 100% de persones quan prenen 10 o més fàrmacs. Reaccions adverses que poden portar a un ingrés hospitalari o, fins i tot, a la mort.
Un altre terreny de discriminació per edat és de la investigació. Els assajosclínics de medicaments freqüentment no inclouen gent gran o ho fan amb gent gran sana, que no és representativa de la població a qui després s’aplicaran. Aquest fet ha quedat visualitzat amb les vacunes per a la Covid-19. En els assajos previs a la comercialització la representació de la gent gran era baixa, al voltant del 4% de majors de 75 anys en el cas de Pfizer. El mateix està passant amb la investigació dels tractaments, en els quals només hi participen un 50% de persones grans. Això fa que es desconegui d’entrada tant l’efectivitat com els efectes adversos en aquest nombrós grup de població.
Es pot parlar encara de més desigualtats en el sistema sanitari vers les persones velles, per exemple, en el tracte. Sovint s’observa una infantilització que comporta pèrdua d’autonomia i ataca la dignitat, com no preguntar la mateixa opinió, preguntar-la als fills, tractar amb una familiaritat que no toca, o parlar en general dels «avis». O les actuacions excessives i perilloses, com algunes intervencions suposadament preventives basades en la realització de proves i en la prescripció de medicaments (vitamines, minerals, protectors d’estómac, per la demència…) que augmenten la dependència del sistema sanitari i fan créixer la bossa de polimedicació i els seus efectes adversos. En el sistema privat la discriminació és encara més gran. Per exemple, a partir de certa edat, les companyies d’assegurances no admeten nous clients, o incrementen el preu de les pòlisses, perquè els vells no són rendibles.
En resum, el sistema sanitari incrementa les desigualtats en salut per raó d’edat. Falta molt perquè el nostre sistema públic sigui equitatiu i solidari. No és una empresa tan difícil si les polítiques es conceben i s’impregnen de sensibilitat social.
Carmen Cabezas és la professional proposada per liderar la secretaria de Salut Pública, càrrec que fins ara ocupava l’actual conseller de Salut, Josep Maria Argimon. Cabezas, especialista en Medicina Familiar i Comunitària i en Medicina Preventiva i Salut Pública, ocupava fins ara el càrrec de subdirectora general de Promoció de la Salut del Departament, sent un dels rostres més visibles liderant l’estratègia de vacunació contra la Covid-19 a Catalunya. Cabezas s’ocuparà de dissenyar les línies mestres de la reformulació d’una Agència de Salut Pública de Catalunya amb plena autonomia de gestió, i amb focus en l’acció intersectorial en la salut i els seus determinants.
Llicenciada i doctorada en Medicina i Recerca Translacional per la Universitat de Barcelona, compta amb un màster en Metodologia de les Ciències de la Salut per la Universitat Autònoma de Barcelona i és diplomada en Sanidad per la Escuela Nacional de Salud. És autora de capítols de llibres i articles sobre prevenció i promoció de la salut i salut pública en general.
Cabezas compta amb una llarga trajectòria dins l’Agència de Salut Pública de Catalunya, on des de l’any 2006 n’és la subdirectora general de Promoció de la Salut. Prèviament ha desenvolupat diferents tasques al Sistema de Salut de Catalunya com a tècnica de salut pública i directora Assistencial a l’Hospitalet de Llobregat (Barcelona) a l’Institut Català de la Salut (1990-2001) i, també, com a responsable de la Unitat de Recerca en Atenció Primària de l’Institut Català de la Salut -Fundació Jordi Gol i Gurina (2001-2006).
Gemma Craywinckel, primera dona al capdavant del CatSalut
Gemma Craywinckel és la persona escollida com a directora del Servei Català de la Salut (CatSalut). Serà la primera dona al capdavant del Servei Català de la Salut (CatSalut) en els seus 30 anys d’existència.
Craywinckel és doctorada per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Llicenciada en Medicina i Cirurgia per la Universitat de Barcelona (UB) i metgessa especialista en Cirurgia General i Digestiva. Ha desenvolupat gran part de la seva carrera professional a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, primer com a metgessa assistencial i posteriorment com a directora assistencial durant més de deu anys. Des de l’any 2019, és directora gerent de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.
Yolanda Lejardi, directora gerent de l’ICS
Yolanda Lejardi serà la persona proposada per ocupar la direcció gerència de l’Institut Català de la Salut (ICS). Es tracta de la primera infermera que opta a la direcció gerència de la institució. Des de l’any 2018 és directora d’Atenció Primària i a la Comunitat de l’ICS, càrrec que ostenta a l’actualitat. En plena pandèmia, Lejardi també va assumir l’encàrrec puntual de la direcció i coordinació assistencial dels centres socials de caràcter residencial del Departament de Salut, que es trobaven greument afectats pels efectes de la Covid.
Lejardi té un màster en Gestió i Serveis d’Infermeria, un màster en Gestió i Serveis d’Atenció Primària i un postgrau en infermeria a l’Atenció Primària. Va iniciar la carrera assistencial l’any 1996 com a infermera hospitalària a la Fundació Hospital de Mollet i, posteriorment, ha desenvolupat la seva trajectòria professional a l’Institut Català de la Salut com a infermera familiar i comunitària assistencial i, posteriorment, en càrrecs de gestió en diferents centres de l’ICS de Barcelona ciutat i la Metropolitana Nord.
Sovint, la investigació mèdica ha mirat a les dones «com si fossin homes». És a dir, ha ignorat els seus problemes, malalties específiques, les seves queixes, malestar i causes de dolor, per centrar-se gairebé exclusivament a l’estudi de les dones en la seva salut reproductiva.
Però la veritat és que és molt més que això. Segons l’OMS (2021), el gènere és un factor determinant de la salut. És a dir, el gènere d’una persona pot influir de manera significativa en el seu estat de salut física, psicològica i social, així com en el seu nivell de benestar durant els anys viscuts.
Això implica que la morbiditat diferencial, entesa com les diferències en el procés de salut-malaltia que existeixen entre dones i homes, requereix una major atenció.
Socialització «en femení»
La manera en què la persona és socialitzada influeix en la seva forma de concebre el món, als altres i a si mateixa. Aquesta socialització és, en general, diferent en funció del nostre sexe de naixement, el que es coneix com a socialització de gènere.
La conseqüència immediata és que es generen patrons de comportament, sistemes de creences, expectatives, maneres de relacionar-nos, d’estar al món, de sentir i d’experimentar que difereixen entre dones i homes.
La socialització tradicional «en femení» sol inculcar les nenes i adolescents la importància d’estar sempre maca i prima, de ser responsables, de mantenir-se tranquil·les, pensar més en els altres que en si mateixes, relegar les seves necessitats i estar més pendents del que altres persones demanin.
Aquesta socialització diferencial també afavoreix una determinada «especialització emocional«, que reforça i afavoreix la tristesa, la por i la culpa. Per contra, en l’educació de les nenes se solen refrenar la decisió, la seguretat, l’enuig o la valentia. De fet, la major expressió d’emocions per part de les dones en el seu estil de lideratge, en el treball en equip o en els processos de negociació es percep socialment com una debilitat.
En l’edat adulta, la socialització diferencial femenina es reflecteix en l’assumpció de rols de gènere que comporten una sobrecàrrega de tasques i responsabilitats, sovint centrades en la cura d’altres persones, que s’intenten compaginar amb la presència en el mercat laboral.
Això es coneix com la doble jornada, és a dir, jornada laboral més treball domèstic o de cures. Aquesta doble presència / absència simbolitza l’estar i no estar, i obliga les dones a passar d’una cultura de la cura a una del benefici, interioritzant les tensions que això comporta. A més que dificulta la igualtat d’oportunitats per al desenvolupament de la carrera professional. I això implica que es perpetua la bretxa de gènere.
La tensió de la doble presència
Existeixen nombroses investigacions que constaten el malestar que experimenten les dones, en termes de salut, quan han de fer front a la tensió que els suposa la doble presència o la «conciliació». Potser perquè una de les conseqüències d’aquesta sobrecàrrega és un menor temps disponible per a una autocura saludable i per si mateixes.
Tampoc podem obviar que les dones presenten major esperança de vida en comparació amb els homes. Això no vol dir que gaudeixin d’un envelliment més satisfactori. Si tenim en compte els diversos indicadors econòmics basats en la quantia de les pensions i el dret a les mateixes, elles se situen en clar desavantatge.
Les dones grans han d’enfrontar la seva conjuntura personal i vital, que en molts casos les ha situat a la dependència i la pobresa, alhora que desemmascara alguns mandats socioculturals que les han limitat, relacionats amb un concepte de bellesa i joventut que no respecta el mateix procés natural d’envellir.
A això se suma una major medicalització de la salut de les dones com a conseqüència, al menys en part, dels biaixos de gènere en el diagnòstic, atenció, tractament i investigació. Així succeeix, per exemple, amb el dolor i el cansament que moltes dones presenten com a motiu principal de consulta. Quan no queden sense diagnosticar, es diagnostiquen erròniament, derivant en un major consum de psicofàrmacs, sovint innecessaris.
Un altre exemple el trobem en les malalties cardiovasculars. És poc conegut que els símptomes d’infart més freqüents en dones són diferents dels que solen ocórrer en els homes. Aquest desconeixement, unit a la percepció errònia que els problemes cardiovasculars es produeixen més en homes, dóna lloc en moltes ocasions a un diagnòstic tardà i un pitjor pronòstic.
No es tracta només d’incloure a les dones en les dades
Per tot l’anterior, la perspectiva de gènere és fonamental per oferir una millor atenció sanitària. No es tracta només d’incloure a les dones i veure les diferències. Urgeixen anàlisis en què la diferència sexual sigui una categoria analítica central. Això implica molt més que «afegir» dones a les dades: hem d’adonar-nos de la importància de ser una dona o un home en la recerca en salut.
Afortunadament, no tot és negatiu pel que fa a la salut de les dones. La socialització diferencial i l’especialització emocional de la qual parlem abans afavoreixen, entre d’altres aspectes saludables, un major desenvolupament de l’empatia i més sensibilitat.
Totes dues coses faciliten l’existència de relacions socials, convertint-se el suport social en una estratègia d’afrontament saludable freqüent entre les dones. A més, moltes dones del nostre entorn són exemple de resiliència i superació davant de qualsevol adversitat (in)imaginable.
Com proposa Anna Freixas, si volem tirar endavant, les dones ens hem de prendre seriosament. Això requereix «valorar la nostra ment i les seves produccions, sense demanar perdó per si de cas no estan a l’altura; ens convida a no estar sempre disponibles, com si el temps ens sobrés; suposa anteposar les nostres necessitats a les dels que colonitzen el nostre temps i, per descomptat, ens insta a respectar el nostre cos, la nostra salut, els nostres somnis i els nostres desitjos». Prendre en consideració la perspectiva de gènere en la salut obre la porta a l’assoliment de les nostres expectatives vitals.
Bárbara Luque Salas és professora Titular del Departament de Psicologia de Universitat de Còrdova. Carmen Tabernero Urbieta és catedràtica de Psicologia Social de la Universitat de Salamanca. Naima Z. Farhane Medina és psicològa per la Universitat de Còrdova. Rosario Castillo-Mayén treballa al departament de Psicologia de la Universitat de Còrdova.
La Capçalera i la Marea Blanca de Catalunya, en el marc de la mobilització internacional ‘Sos International Pour la Santé’, han convocat una concentració dissabte 29 de maig a les 10 del matí a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona. Les principals reivindicacions d’aquesta mobilització són que es garanteixi l’accés universal a l’assistència sanitària, un augment de la inversió pública, que es faci una revisió del sistema de salut i de la governança hospitalària i que es desenvolupin polítiques que incideixin realment en els determinats socials de la salut.
La convocatòria respon a la crida efectuada per col·lectius de treballadors i usuaris de França, Itàlia, Bèlgica i els Països Baixos per fer front a les polítiques d’austeritat imposades durant els darrers anys en els sistemes sanitaris. L’acció forma part també de les mobilitzacions descentralitzades que arreu de tota Catalunya ha impulsat la Plataforma en Defensa dels Serveis Públics, organització de la qual forma part la Marea Blanca de Catalunya des de la seva constitució, sota el lema ‘Salut és serveis 100% públics’.
Segons els convocants, «les normes pressupostàries i el pretext del deute públic han conduït a un infrafinançament dels nostres sistemes sanitaris, i la salut, considerada poc rendible. es converteix en una variable d’ajust». Les successives retallades que ha experimentat del sistema sanitari, diuen, afecten directament el benestar dels treballadors del sector i també a la qualitat dels serveis, comportant l’escassetat de llits hospitalaris, equips i, sobretot, de personal. Els organitzadors de la protesta destaquen també com la mercantilització i la privatització de la salut han anat guanyant terreny, sovint en forma d’externalització, empitjorant la situació.
A conseqüència d’això, denuncien que s’ha produït un augment de les desigualtats socials i sanitàries. «L’assistència sanitària és cada vegada més desigual, en funció dels ingressos de les persones en lloc de la solidaritat. La salut dels ciutadans, sobretot la de les persones més vulnerables i les que pateixen altres formes de discriminació, es deteriora, i la igualtat d’accés a la salut és una il·lusió», assenyalen en un comunicat.
També posen èmfasi en l’estat de salut mental dels professionals sanitaris a causa de la sobrecàrrega de feina que pateixen. Segons els impulsors de la protesta, els professionals sanitaris estan esgotats i molts experimenten el que es coneix com a burnout, és a dir, estar cremat per la feina. Com a conseqüència, alguns deixen les seves professions o, fins i tot, abandonen el seu país a la recerca d’unes millors condicions laborals.
La pandèmia de la Covid-19 ha posat de manifest la gravetat de la situació i la necessitat d’introduir canvis en el sistema sanitari. «L’actual crisi sanitària demostra tràgicament com el model neoliberal dominant que ha governat el nostre sector durant dècades és una trampa. El cost humà d’aquesta crisi ens recorda, si calia, la necessitat urgent de canviar radicalment el paradigma. L’assistència sanitària és un bé comú que cal preservar costi el que costi», puntualitzen.
Davant d’aquesta situació, les entitats que organitzen la mobilització exigeixen «la fi d’un sistema sanitari destructiu basat només en els beneficis» i un accés universal a l’assistència sanitària i a la medicació, fent especial èmfasi en l’accés a les vacunes contra la Covid-19. Per aconseguir-ho, diuen, cal fer una revisió de tot el sistema de salut i garantir un finançament públic sòlid i sostenible, que ha de passar per un «augment massiu» de les inversions en recursos materials i humans.
Proposen també el desplegament d’una nova política de salut pública que inclogui inversions en habitatge, polítiques socials que garanteixin unes condicions de vida dignes, la lluita contra totes les formes de discriminació (racisme, sexisme, homofòbia, transfòbia, etc.), i un accés a l’educació i la cultura, els quals són determinants socials de la salut.
Quatre institucions sanitàries catalanes -l’Hospital Clínic, l’Hospital Sant Pau de Barcelona, el Parc Taulí i el Consorci Parc Mar Salut- tenen la voluntat d’externalitzar el servei d’esterilització del material quirúrgic dels hospitals a una societat mercantil anomenada Coordinació Logística Sanitària, AIE (CSL). La proposta s’engega amb l’objectiu de fer front a les problemàtiques d’espai físic que hi ha en aquests quatre hospitals i per unificar i minimitzar els recursos, tant humans com materials.
En el marc dels procediments de contractació pública de la Generalitat, s’ha posat en marxa una consulta preliminar al mercat anomenada «Solució comuna, integral i personalitzada per a l’esterilització d’instrumental quirúrgic» per tal d’estudiar la viabilitat del projecte. Malgrat que es tracta encara d’una proposta preliminar, els sindicats CGT, UGT, CCOO, FTC-IAC, IAC-CATAC, SATSE, Lluitem i Metges de Catalunya ja han manifestat la seva «absoluta oposició» a aquesta proposta d’externalització del servei d’esterilització. «No podem permetre aquesta nova parasitació de la privada xuclant recursos a la pública», diuen en una carta redactada pels comitès d’empresa dels quatre hospitals dirigida a les respectives direccions.
Segons expressen els sindicats, amb aquest procés s’enfortiria el model de privatitzacions de serveis a la sanitat pública catalana, minimitzant els recursos humans i materials mitjançant una fórmula mixta publicoprivada. «Quan obres la porta a una externalització, estàs obrint la porta a la privada. Quan la privada comença a prestar un servei que abans era de gestió pública, ens exposem a la precarietat laboral, l’opacitat i que la traçabilitat dels diners públics es perdi. Els recursos públics han de ser auditats i controlats, saber que se’n fa d’ells. En una externalització no hi ha aquest control», denuncia Alex Duque, delegat de CCOO a l’Hospital Clínic.
Els sindicats denuncien que aquesta externalització pot crear un precedent. «Ens diuen que es fa aquesta proposta com a resposta a la falta d’espais i perquè s’haurà d’incrementar el nombre de quiròfans per donar resposta a la llista d’espera i a tota la població que hem d’atendre. Però, sota aquesta premissa, quin serà el proper servei que voldran externalitzar? La manca d’espais és un problema endèmic», assenyala David García delegat de FTC-IAC al Parc Taulí de Sabadell.
Pel que fa a l’esterilització de material quirúrgic, la proposta faria que CSL recollís el material als centres per traslladar-lo a la seva seu de Santa Perpètua de Mogoda i retornar-lo un cop tractat, el que significa també despeses en desplaçaments i probable pèrdua de material, tal com passa amb el subministrament de la roba hospitalària. CLS es faria càrrec de l’instrumental que es fa servir per dur a terme les diferents intervencions quirúrgiques que cada dia es programen als centres, un material que, en funció del tipus de cirurgia, és altament especialitzat i que, tal com diuen els sindicats, el personal dels centres coneix i el cuida, el que suposa un valor afegit que en cap cas, a parer seu, una empresa externa podrà aportar. «Tenim uns professionals altament qualificats i molt preparats, que porten una carrera dedicada a l’esterilització. Desconeixem quina preparació tindran els treballadors d’aquesta empresa privada», explica Xavier Tarragón, president del comitè d’empresa de l’Hospital del Mar.
També en quant a la qualitat del servei, els sindicats assenyalen que les diferents experiències d’externalització a la sanitat pública catalana han resultat un «absolut fracàs» i que han acabat amb noves internalitzacions a causa dels desastrosos resultats. Recorden que fórmules similars a aquesta que ara es proposa han provocat «veritables escàndols», com és el cas d’IAT i CRC, entitats que, segons expliquen, «es van utilitzar per obtenir de manera fraudulenta recursos públics per fer desviaments de diners a empreses filials».
De fet, el Parc Taulí de Sabadell ja va experimentar un procés d’externalització del servei d’esterilització, el qual, finalment, es va acabar tornant a internalitzar a causa de la pèrdua de qualitat del servei. «Es va adjudicar el servei a Axioma. Els treballadors no estaven formats en l’àmbit sanitari ni eren coneixedors del material quirúrgic i no hi havia cap mena de vigilància sobre la qualitat del servei. Ens arribaven les caixes incompletes, amb materials que no s’havien rentat prou bé, material rovellat… Vam anar recopilant dades i fotografies del material en mal estat i ho vam presentar a la direcció. En veure que no s’estava complint amb els estàndards de qualitat, es va trencar el contracte amb l’empresa», explica Garcia.
Els representants del comitè d’empresa dels diferents hospitals es van reunir la setmana passada amb els responsables de sanitat dels grups parlamentaris, en una reunió organitzada pel diputat d’En Comú Podem David Cid, per traslladar-los-hi la seva preocupació per la proposta. «Ens van explicar el que ja sabíem: que era una proposta que estava en estudi i valoració i que les direccions dels hospitals encara no havien manifestat una voluntat clara d’adherir-s’hi. Però ja sabem com van aquestes coses. Si no aixequem la mà i protestem des d’un inici, un dia ens podem llevar i trobar-nos que el servei d’esterilització s’ha externalitzat. No seria el primer cop», remarca el delegat de CCOO a l’Hospital Clínic. «Tots coneixem l’experiència de la Generalitat en aquests temes. La majoria de casos d’externalitzacions no han acabat amb un projecte sostenible econòmicament en els temps, sinó que simplement han suposat una mala gestió dels diners públics», afegeix el sindicalista.
Els sindicats, doncs, entenen que els serveis d’esterilització haurien de continuar sent 100% públics i que, en el cas de voler crear noves eines de gestió i coordinació sanitàries, s’haurien de contractar directament nous empleats públics. El proper pas, segons expliquen, serà intentar convocar una reunió amb el nou conseller de Salut, Josep Maria Argimón. «També volem intentar fer partícips als usuaris, ja que és una qüestió que apel·la a tota la societat. Una pitjor qualitat en els serveis sanitaris afecta a tothom», explica Tarragón. Per això, està sobre la taula la idea de convocar alguna mena de mobilització on hi pugui participar també la ciutadania.
Què és CSL?
Coordinació Logística Sanitària, AIE (CSL) és una Agrupació d’Interès Econòmic, adscrita com a mitjà propi del Departament de Salut, i composta per dos socis principals: el Consorci Corporació Sanitària Parc Taulí de Sabadell i el Consorci Mar Parc de Salut de Barcelona. Aquesta entitat té les seves instal·lacions a Santa Perpètua de Mogoda i es dedica a la prestació de serveis auxiliars de logística de material fungible sanitari i no sanitari i custòdia d’historials clínics i documentació administrativa.
Segons el portal de transparència, CSL disposa d’un total de 49 treballadors i un volum de negoci d’aproximadament 2,4 milions d’euros, de la que en costos de personal acredita aproximadament 1,5 milions d’euros i 700.00 euros en lloguer d’espais i materials. Segons informen des de la UGT, a la plantilla «no consta cap treballador amb titulació sanitària que garanteixi la correcta esterilització del material i, a més, sembla que l’empresa està adscrita al conveni de transports i no al de sanitat, el que significa uns sous molt més baixos».
La pandèmia de la Covid-19 ha tingut un fort impacte en la salut emocional de les persones, especialment en els joves. A Catalunya, entre el 2019 i el 2020, s’ha incrementat la temptativa de suïcidi entre els menors de 18 anys, passant de 473 intents de suïcidi el 2019 a 601 el 2020. Per tal de prevenir-ho, es posarà en marxa un nou servei de missatgeria instantània amb equips especialitzats per atendre adolescents i joves, i també es crearà una aplicació mòbil amb continguts i informació pràctica per a la prevenció del suïcidi.
Es tracta d’una de les actuacions de l’ampliació del pla de xoc extraordinari en salut mental que es va posar en marxa durant la primera onada de la crisi sanitària amb una vintena d’actuacions adreçades a col·lectius de totes les edats, que es desplegaran entre aquest any i el 2022. Amb una inversió de tres milions d’euros, l’ampliació del pla de xoc inclou mesures per a la prevenció del suïcidi juvenil, l’acompanyament psicològic per a adults i la formació en salut mental d’agents comunitaris als districtes per reconèixer i detectar casos de malestar emocional. A més, per pal·liar l’impacte emocional de la Covid-19 en la ciutadania, el pla de xoc inclou accions com la creació de grups de suport emocional per a l’acompanyament en el dol i la posada en marxa el telèfon gratuït per a la prevenció del suïcidi (900 925 555), que funciona les 24 hores del dia.
Al mateix temps, i per tal de donar suport psicològic a la població adulta es crearan sis punts d’atenció vinculats als centres de salut mental per a adults, que es desplegaran als barris amb els indicadors socioeconòmics més desfavorits. Es preveu que siguin espais oberts, sense cita prèvia, on també s’impartiran cursos i tallers per a la millora del benestar emocional. En aquest mateix sentit, per reconèixer i detectar -des del teixit comunitari- casos de malestar emocional els districtes oferiran una formació bàsica en salut mental dirigida a monitors i monitores de lleure, casals, menjadors i espais esportius i a les persones voluntàries en entitats i associacions de barri.
A més, en el marc del Pla de barris i en col·laboració amb les taules de salut mental dels diferents districtes, s’elaboraran quatre plans integrals per a la prevenció i millora del benestar emocional en quatre barris prioritaris, el primer dels quals s’implementarà als barris de la Zona Nord – Ciutat Meridiana, Vallbona i Torre Baró, a Nou Barris.
Pel que fa al suport psicològic als joves, el 2021 ha finalitzat el desplegament del programa Konsulta’m per detectar i atendre de manera preventiva el patiment psicològic de joves i adolescents d’entre 12 i 22 anys. Actualment hi ha onze punts de suport en funcionament, un a cada districte. Per a la gent gran, un altre dels col·lectius més afectats, es va reforçar així mateix el servei municipal de teleassistència, i amb la iniciativa “Vostè, com està?” es va contactar amb persones d’entre 70 i 84 anys que no són usuàries de cap servei per avaluar-ne el benestar emocional.
Xaro Bautista Castells és infermera al consultori municipal de Tivenys (Baix Ebre), centre que depèn del CAP d’El Temple de Tortosa.
Com heu viscut a un poble com Tivenys aquest darrer any?
Dins de la gravetat de la situació, no s’ha viscut tan malament. Això sí, al poble hi ha hagut un l’allau d’informacions enganyoses; cada dia nous protocols, informació diferent… a la primera onada, ens van fer retirar dels pobles per centralitzar l’atenció i reforçar atenció al centre d’atenció primària, i la gent del poble es va sentir abandonada, tot i que no va ser així, però era tot més complicat, és clar. Ens havíem de comunicar per telèfon, per WhatsApp. Per sort, Tivenys és un poble amb un Ajuntament molt dinàmic i col·laborador, tenim molt bona relació l’equip del consultori amb l’Ajuntament i la farmàcia. Això va facilitar molt les coses. La gent que tenia algun problema trucava a l’Ajuntament, prenien nota del seu telèfon i l’equip mèdic -la metgessa i jo- podíem trucar-los per resoldre el seu problema. Amb la farmàcia igual: ens feia arribar les demandes i ho gestionàvem amb les receptes electròniques. Hi havia una bona entesa i un bon treball en equip amb la doctora, si no, hauria estat molt difícil. Cal tenir en compte que el sol fet de no ser allà presencialment els creava desprotecció.
Quines són les dificultats més destacades que us heu trobat?
Vull insistir en el canvi de protocols tan constant: com havíem de fer les coses, com s’havia de gestionar, d’atendre la gent… al principi, cada dia hi havia canvis. A les 8 del matí ens trobàvem al hall d’El Temple per escoltar els canvis i novetats. D’altra banda, la impotència de saber dels pacients per qui no podies fer tot el que voldries i ajudar-los més del que podies. Als pobles, hi ha molta gent gran amb dificultats per «manejar» la tecnologia. Per sort, l’Ajuntament de Tivenys va posar en marxa un servei de voluntariat de joves que anava a donar suport a la gent gran i els atenien pel que necessitaven: pel que fa a les medicines, el menjar, a l’hora comunicar-se amb la doctora o amb mi mateixa… ho vam solucionar així però, és clar, per nosaltres no va ser fàcil, i tampoc per la gent del poble.
No he tingut la por de contagiar-me sinó la impotència de no poder ajudar prou.
En l’àmbit personal, com us ha afectat a les professionals?
La veritat és que a cadascú l’ha afectat d’una manera. Va haver-hi personal amb ansietat, que tenien infants a casa o gent amb dependències. Anàvem amb molta faena i sentíem molta angoixa de pensar que podíem estar contagiades en tornar a casa . Va ser una mica obsessiu, fins i tot: treure’s la roba a la porta, dutxar-se abans d’abraçar als de casa… molta gent tenia por d’infectar els familiars. A mi el que més em va costar va ser no poder abraçar la gent, quan ja vaig poder pujar a atendre al poble. La gent gran, de vegades, el que necessita és una abraçada o una encaixada de mans, i això no podíem fer-ho. Per mi això va ser dur. No poder donar afecte, donar el caliu que donem normalment i haver de dir que les coses anirien bé. No he tingut la por de contagiar-me sinó la impotència de no poder ajudar prou. La relació amb els pacients en un poble és molt diferent, et fan sentir una més de la família. Jo em sento molt acollida i estimada a Tivenys i aquesta situació va ser dura per tothom.
La vacunació sembla el final del túnel. Com valores com evoluciona en l’àmbit rural?
Està anant molt bé al poble, però no es pot avançar més perquè no ens arriben més vacunes. No deixem de vacunar perquè vulguem, sinó per manca de vacunes. Ens donen el que mos donen i tan prompte tenim vacunes les utilitzem de seguida. A Tivenys, la gent de 70 en amunt ja està tota vacunada. Ara estem ja amb altres edats, però es gestiona a partir del web i això ja porta un altre ritme. Però no podem vacunar més perquè no tenim més dosis. Ara sembla que la cosa va més ràpida, i espero que així segueixi.
Finalment, què destacaries de tot plegat?
El treball d’infermeria ha estat clau. Som un col·lectiu molt implicat en tot el que és tenir cura del pacient. Amb els meus companys i companyes hem estat treballant moltíssim i ja tenim ganes que es normalitzi la situació i poder veure’ns les cares i els somriures una altra vegada. Però és una feina d’equip, i quan parlo d’equip parlo de metges, infermers, tècnics en cures auxiliars d’infermeria, zeladors, administratius, personal de neteja… Tothom. Si algú falla, tot se’n va en orris. Seguim tenint el compromís amb la gent i volem donar resposta a les seves necessitats. Jo tinc la gran sort de fer el que estimo i estimar el que faig.
La Fundació Lluita contra la Sida i les Malalties Infeccioses (FLS) i l’Institut de Recerca de la Sida IrsiCaixa llancen la campanya “No t’ho inventes” per conscienciar sobre la malaltia de la Covid persistent i aconseguir finançament per la recerca. S’ha engegat un web que inclou tota la informació al voltant de la campanya i com partipar-hi.
Els diners que es recaptin a través d’aquesta iniciativa aniran íntegrament destinats a la recerca i investigació que es du a terme des de la Unitat de Covid persistent de l’Hospital Germans Trias i Pujol, que funciona des del juny de 2020, i està liderada per les doctores Lourdes Mateu (FLS i Germans Trias) i Marta Massanella (IrsiCaixa). La Unitat està formada per un equip d’especialistes de diverses disciplines mèdiques com les malalties infeccioses, cardiologia, neurologia, psicologia, dietètica i nutrició, pneumologia, rehabilitació, radiologia o reumatologia.
“Des del primer moment la nostra prioritat ha estat estar al costat de les persones afectades i les seves famílies, perquè només des d’una perspectiva mèdica global podrem entendre la complexitat d’aquesta síndrome i ajudar els i les pacients”, explica la Dra. Mateu.
El tema de la campanya vol ser un gest de complicitat i comprensió cap a les persones afectades per la síndrome de Covid persistent, moltes de les quals han hagut de lluitar no només contra els efectes de la malaltia sinó també contra la manca de comprensió i de respostes per part d’alguns sectors del col·lectiu sanitari. “Passar la Covid-19 als inicis de la pandèmia va comportar un gran canvi a la meva vida. El que semblava una afectació lleu es va convertir en un conjunt de símptomes que s’han anat allargant en el temps fins a dia d’avui”, explica Anna Mata, membre del Col·lectiu d’Afectades i Afectats Persistents per la Covid-19.
Les dades clíniques recollides a partir de l’assistència als més de 300 usuaris que té actualment la Unitat estan sent analitzades en el marc de l’estudi clínic Cohort King, que servirà per tenir més informació sobre aquesta malaltia i poder elaborar protocols d’actuació.
Segons detalla la Dra. Massanella, la prioritat és “categoritzar els diversos perfils de pacient en funció de la seva afectació, determinar un marcador que permeti diagnosticar aquesta malaltia i trobar tractaments que millorin la qualitat de vida de les persones amb Covid persistent”.
La ciutat de Barcelona ha comptat amb la participació de 633 persones voluntàries en el Recompte 2021 de la Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar (XAPSLL). Aquest és el setè recompte que s’organitza a la ciutat, una activitat de conscienciació i sensibilització de la ciutadania ideada per les 37 entitats socials que integren la XAPSLL i l’Ajuntament de Barcelona, després que l’any passat no es pogués desenvolupar aquesta activitat tal com estava prevista degut a la irrupció de la Covid-19.
En aquesta ocasió s’han comptabilitzat en total 895 persones dormint a la via pública i 3.046 allotjades en equipaments municipals o de les diverses entitats municipals. Concretament, 1.741 places es troben en allotjaments públics i concertats i les 1.305 restants formen part d’entitats socials privades. L’últim recompte es va fer l’any 2018, un moment en què es van detectar 956 persones dormint a la via pública i 2.130 en recursos residencials de la XAPSLL. Segons les dades que s’han recollit enguany, la distribució per districtes de les persones que pernocten a la via pública situa a l’Eixample com el lloc on dormen més persones, sent aquestes 212, seguit de Ciutat Vella amb 176 i de Sants – Monjuïc amb 155 persones dormint al carrer. A Sant Martí s’han comptabilitzat 113, a Gràcia 65, a Sant Andreu 51, a Nou Barris i a Sarrià-Sant Gervasi 34, a Les Corts 33 i a Horta-Guinardó 22 persones.
Des de la XAPSLL expliquen que des de l’any 2008 i fins a l’actualitat, el nombre de persones que dormen al carrer detectades pels successius recomptes ha passat de 658 a 895 persones, un increment del 36%. Les xifres reflecteixen una estabilització del fenomen durant els últims tres anys, tot i que en paral·lel el nombre de places en recursos residencials per a persones sensellar s’ha incrementat de forma notable, fins a les 3.046 persones allotjades actualment. Agafant com a referència les 2.130 persones allotjades durant l’últim recompte del 2018 l’increment és igualment destacable, en recursos que cada cop més especialitzats que prioritzen una atenció individualitza i especialitzada per donar una resposta el més adequada possible. De fet, L’ajuntament de Barcelona explica que només durant l’últim any i malgrat la irrupció de la Covid-19, han creat equipaments pioners pensats només per a dones, persones amb drogodependència o joves.
A més, valoren que “independentment de la fotografia que proporcionen els recomptes anuals, la clau continua sent la prevenció i incidir en la necessitat d’articular polítiques supramunicipals que facin front les causes estructurals del sensellarisme, com un sistema de rendes mínimes garantides, un canvi en les polítiques migratòries que garanteixi els drets fonamentals i una major accessibilitat a l’habitatge per part de la població en general”.
El passat mes de gener, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va incloure la salut mental en la seva guia pel maneig clínic de la Covid-19. La institució recomanava llavors el suport psicològic a totes les persones amb sospita o confirmació de coronavirus, així com la identificació primerenca de símptomes d’ansietat i depressió per iniciar possibles intervencions i prevenir complicacions posteriors.
Però no només passa amb els pacients afectats pel SARS-CoV-2. La pandèmia -i els seus mesos de confinament– ha impactat en el benestar emocional dels familiars o cuidadors i també de la població general. La crisi sanitària i les seves conseqüències socials i econòmiques han suposat un seriós cop per a la salut mental de tots.
La pandèmia ha repercutit indubtablement en la salut mental dels espanyols. Però el seu impacte ha evolucionat al llarg del temps. En els primers mesos, el preponderant van ser els símptomes d’ansietat. Després, són els trastorns depressius els que van guanyant pes. – Fernando Chacón, psicòleg COP Madrid
De fet, la Setmana Europea de la Salut Mental, que enguany es va celebrar del 10 al 16 de maig, pretenia emfatitzar com més d’un any de malaltia, tancaments i restriccions han posat a prova l’estat mental de moltes persones.
«La pandèmia i el confinament han repercutit indubtablement en la salut mental dels espanyols», afirma a SINC Fernando Chacón, degà del Col·legi Oficial de la Psicologia de Madrid (COP Madrid). «Però el seu impacte ha anat evolucionant al llarg de el temps. En els primers mesos, el preponderant van ser els símptomes d’ansietat. Després, són els trastorns depressius els que van guanyant pes».
Un informe elaborat per la Confederació Salut Mental Espanya adverteix de la necessitat d’adoptar mesures urgents per combatre aquesta situació. En el document es recullen les dades aportades per l’OMS, que mostren que en el 93% dels països del món dels serveis de salut mental s’han paralitzat o reduït dràsticament a conseqüència de la pandèmia.
En el 93% dels països del món dels serveis de salut mental s’han paralitzat o reduït dràsticament a conseqüència de la pandèmia.
A més, en revisar la situació de l’atenció a Europa i a Espanya s’estableix, d’una banda, l’augment de trastorns i de l’altra, la disminució dels recursos per a la seva cura. Al nostre país prop de la meitat de la població va manifestar major malestar psicològic durant el confinament. Els problemes d’ansietat i depressió van ser els més prevalents, com també va revelar l’última enquesta sobre salut mental del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS), publicada el març passat.
Tal com es recull en el text: «Els problemes de salut física, l’aïllament, la manca de contacte social, la dificultat en la conciliació amb la vida personal, els canvis d’hàbits i els problemes laborals comencen a ‘passar factura’ a la salut mental de la població».
La salut mental és més important que mai. / Cartell publicitari de la Setmana Europea de la Salut Mental
De la fatiga pandèmica a la crisi de salut mental
El mateix revela un estudi realitzat per diverses universitats espanyoles. Els seus resultats apunten que la pandèmia ha alterat negativament l’estat mental de la població espanyola, que ha abandonat els hàbits de conducta saludables. En concret, les dades evidencien que el percentatge de persones amb sentiments d’incertesa, preocupació per contraure una malaltia greu o per perdre als éssers estimats s’ha vist en augment.
Espanya té els índexs més baixos de tota l’OCDE de professionals de salut mental, segons les seves dades de 2020: mentre que la mitjana de psicòlegs clínics per 100.000 habitants és de 18, a Espanya estem en 5-6.
La pandèmia i el confinament han provocat una major visió negativa del futur i han augmentat els sentiments de desesperança i la sensació de solitud entre els ciutadans. Les persones enquestades van manifestar també sentir-se més irritables i presentar més ira i més canvis d’humor que abans del SARS-CoV-2.
«A més que ja portem molt temps en aquesta situació, les restriccions, la inseguretat sobre què és el que passarà, el poc control de mateix virus i una sèrie de variables fan que augmenti el malestar general», indica a SINC Montserrat Lacalle , professora de Psicologia a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).
«I tot i que ja comença a haver-hi alguns estudis, moltes persones amb un ànim deprimit o certs símptomes d’ansietat ni tan sols van a consulta psicològica. Per això, qualsevol estimació que fem probablement és poc representativa», afegeix.
De fet, molts experts ja consideren que hi haurà una crisi sanitària de salut mental. «La crisi no és que hagi de venir, és que ja hi era prèviament. Sobretot perquè els recursos públics per atendre els problemes de salut mental són bastant limitats», argumenta Chacón. «Els factors psicològics ja són el segon motiu de baixa laboral, per darrere només dels trastorns musculoesquelètics».
Ja partíem d’una situació dolenta, amb poca inversió i dèficit de professionals, de manera que la pandèmia no ha fet més que agreujar-la. La gran barrera per als trastorns de salut mental de la població general és l’atenció primària, que està ara molt saturada. – Manuel Martín Carrasco, vicepresident de la SEP
«Ja partíem d’una situació dolenta, amb poca inversió i dèficit de professionals, amb el que això no ha fet més que agreujar-la. Cal tenir en compte també que la gran barrera per als trastorns de salut mental de la població general és l’atenció primària, que està ara molt saturada. Això tampoc ajuda molt», apunta SINC Manuel Martín Carrasco, vicepresident de la Societat Espanyola de Psiquiatria (SEP).
Espanya té els índexs més baixos de tota l’OCDE de professionals de salut mental, segons les seves dades de 2020: mentre que la mitjana de psicòlegs clínics per 100.000 habitants és 18, a Espanya estem en 5-6. «Els recursos públics són clarament insuficients, les llistes d’espera ara mateix són de 4-5 mesos només per a la primera consulta. Això porta al fet que molta gent hagi de recórrer a la sanitat privada, si és que s’ho pot pagar», opina Chacón.
Sobre aquest problema també va alertar un informe publicat al març per la Fundació Civio, que analitza l’accés a la cobertura psicològica en el sistema sanitari de 26 països europeus.
Els joves, un dels col·lectius més afectats
En l’actualitat, els especialistes estan veient molts grups afectats per la pandèmia. «A l’inici ens fixàvem molt en la salut emocional de la gent gran, pel fet de ser més vulnerables i el que implicava en ells, però ara observem com diferents públics pateixen aquesta situació de manera diferent», subratlla Lacalle. «L’important seria fer una anàlisi i veure què necessita cada rang d’edat per oferir mesures».
«Sembla que la repercussió en salut mental està sent més intensa en població relativament jove. Els seus símptomes tenen a veure amb síndromes de tipus ansiós i depressiu relacionat amb estrès i les seves conseqüències psicosomàtiques: problemes de son, cefalees, dolors musculars…», continua Martín Carrasco.
Des de l’inici de la pandèmia, nens i adolescents han experimentat canvis importants en les seves vides. Aquests han afectat la seva situació familiar, així com al seu accés a l’educació, l’oci i altres serveis.
Un estudi publicat a l’abril a la revista JAMA Pediatrics analitza aquesta situació en nens i adolescents. «L’atenció a la salut mental és molt important per a aquest col·lectiu. La majoria dels trastorns comencen a la infància, per la qual cosa és essencial que les necessitats s’identifiquin de manera primerenca i es tractin durant aquesta delicada etapa de desenvolupament infantil. Si no, poden donar lloc a moltes conseqüències sanitàries i socials negatives», apunten els autors.
El percentatge de nens i nenes que experimenten un problema de salut mental ha augmentat en els últims tres anys, passant d’un de cada nou en 2017 a un de cada sis en 2020. Així ho adverteix el nou informe sobre Salut Mental de Nens i Joves a Anglaterra 2020, elaborat per l’Institut Nacional d’Estadística del Regne Unit.
Tal com assenyala la investigació, des de l’inici de la pandèmia, nens i adolescents han experimentat canvis importants en les seves vides. Aquests han afectat la seva situació familiar, el seu accés a l’educació, a l’oci i altres serveis.
Dones, el pes de la conciliació
Les dones són un altre dels col·lectius amb alts nivells d’afectació. «La repercussió ha estat molt més gran per a elles perquè conciliar en època de coronavirus ha resultat encara més difícil. Ha fet que potser els pocs moments que tenien d’interacció social també hagin desaparegut, i situacions com el confinament i els aïllaments intermitents els han influït més», puntualitza Lacalle.
Els resultats de l’enquesta realitzada als Estats Units sobre la salut de les dones a l’inici de la pandèmia revelen una major vulnerabilitat socioeconòmica i majors taxes de depressió i ansietat: elles van tenir ‘taxes alarmantment altes’ de problemes de salut mental durant aquesta època.
La repercussió ha estat molt més gran per a les dones perquè conciliar en època de coronavirus ha resultat encara més difícil. Ha fet que potser els pocs moments d’interacció social també hagin desaparegut, i situacions com el confinament i els aïllaments intermitents les han influït més.
– Montserrat Lacalle, professora a la UOC
Cal destacar, a més, que durant el confinament domiciliari la violència a la llar va augmentar significativament, tal com recull el nou número de la sèrie Covid-19 i estratègia de resposta de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), centre impulsat per la Fundació «la Caixa».
Efecte en els professionals sanitaris
El personal sociosanitari de primera línia s’ha enfrontat a importants reptes, com una gran càrrega de treball i un suport psicològic limitat, en un moment en què molts d’ells temien per la seva pròpia seguretat. Un article publicat a The Lancet Psychiatry aborda la necessitat de tenir cura de la salut mental dels professionals de la salut després de la crisi ocasionada per la pandèmia.
Com recullen els seus autors, els equips s’han enfrontat a diferents desafiaments des de l’arribada del coronavirus, als quals s’han sumat el risc d’infecció per l’exposició a virus i el conseqüent por a contagiar els seus familiars: «En aquestes circumstàncies, si bé alguns han desenvolupat la seva capacitat de resiliència, l’impacte emocional de la feina realitzada al llarg d’aquests mesos és innegable».
Segons un estudi dut a terme per la Universitat Complutense de Madrid, un 53% dels treballadors sanitaris presenten valors compatibles amb estrès posttraumàtic després de la primera onada d’atenció hospitalària per coronavirus.
A més, l’adopció de mesures per a prevenir i minimitzar les repercussions de la crisi per CAovid-19 sobre la salut mental de personal de l’àmbit sanitari és urgent, tal com conclou una nova guia de l’Institut Nacional de Seguretat i Salut en el Treball (INSST).
Per què invertir en salut mental és essencial
Els trastorns de salut mental suposen una càrrega elevada i creixent per a la salut pública i el benestar socioeconòmic, i la cobertura dels serveis essencials d’atenció segueix sent inadequada en molts països. Ho ha posat de manifest l’OMS i el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD) en un informe publicat al març.
En aquest text s’exposa que la inversió actual en prevenció i atenció en salut mental és molt baixa i, com a conseqüència d’això, hi ha una enorme bretxa entre la necessitat de tractament i la seva disponibilitat.
La inversió actual en prevenció i atenció en salut mental és molt baixa i, com a conseqüència d’això, hi ha una enorme bretxa entre la necessitat de tractament i la seva disponibilitat.
«Aquesta bretxa no només afecta la salut i el benestar de les persones amb problemes de salut mental i les seves famílies, sinó que té conseqüències inevitables per als empresaris i els governs causa de la menor productivitat en el treball, la reducció de les taxes de participació en el mercat laboral, la pèrdua d’ingressos fiscals i l’augment de les prestacions socials», recull el document.
Martín Carrasco considera que per solucionar o almenys millorar aquest problema, la primera mesura seria prendre consciència de la dificultat. «En segon lloc, caldria reforçar l’atenció primària en salut mental, dotant-la de mitjans per tractar-la aquí. I en tercer lloc, abordar el tema de fons i realitzar una segona reforma a Espanya», remarca.
Igual opina Fernando Chacón. «Tot passa per reforçar els recursos humans en el Sistema Nacional de Salut. Cal apropar la intervenció psicològica al ciutadà, el que suposaria haver programes d’intervenció en atenció primària, no només en serveis especialitzats».
Veníem ja amb certes dificultats, no estem molt habituats a saber què pensem, què sentim, a cuidar-nos en aquest sentit. L’ideal és treballar per tenir una societat més sana des del punt de vista emocional. Així podrem fer front a les adversitats. – Montserrat Lacalle, professora a la UOC
Per descomptat, la clau està en la prevenció. «Són necessaris programes preventius perquè la societat sàpiga identificar quan és necessari buscar ajuda professional. La manca de cultura psicològica fa que quan les persones acudeixin a un especialista, el trastorn estigui ja molt cronificat i sigui més difícil intervenir», segueix el psicòleg de COP Madrid.
«Veníem ja amb certes dificultats, no estem molt habituats a saber què pensem, què sentim, a cuidar-nos en aquest sentit. L’ideal és treballar per tenir una societat més sana des del punt de vista emocional. D’aquesta manera es va a poder fer front a les adversitats», conclou Lacalle. Perquè la salut mental de la població és tan important com la física.
Aquest és un article traduït de l’Agència SINC. Llegeix l’original aquí
