Just Deploy It!

Blog

  • Josep Maria Argimon, nou conseller de Salut

    Tal com s’anava anunciant des de feia dies, Josep Maria Argimon ha estat nomenat conseller de Salut de la Generalitat de Catalunya pel nou president de la Generalitat de Catalunya, Pere Aragonès. Argimon ha estat fins ara secretari de Salut Pública del Departament de Salut, estant al capdavant de l’operatiu per lluitar contra la Covid-19, i també director-gerent de l’Institut Català de la Salut (ICS), entitat pública que gestiona els grans hospitals públics catalans i el 80% de l’atenció primària.

    Argimon ja va ser postulat com a futur conseller de Salut durant la campanya per a les eleccions del 14 de febrer quan Laura Borràs, candidata de Junts per Catalunya, va anunciar en un debat electoral a TV3 que si ella es convertia en presidenta de la Generalitat, triaria Argimon com a conseller de Salut. Argimon va agrair la confiança a Borràs, però va evitar entrar a valorar l’anunci de la candidata de Junts.

    Josep Maria Argimon és epidemiòleg i doctor per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i especialista en medicina preventiva i salut pública per l’Hospital Universitari de Bellvitge (HUB). Diplomat en epidemiologia i estadística per la Universitat Pierre i Marie Curie de París, també compta amb un màster en atenció sanitària per la Universitat d’Oxford i un altre en epidemiologia i planificació sanitària per la Universitat de Gal·les.

    En l’àmbit professional, ha desenvolupat diversos càrrecs al Servei Català de la Salut, arribant a ser el subdirector des del febrer del 2016 fins el 2018. Anteriorment, entre 2012 i 2016, va ser el director de l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AquAS). El 2018 va prendre possessió com a director-gerent de l’Institut Català de la Salut (ICS), un càrrec que ha compaginat amb el de secretari de Salut Pública del Departament de Salut des del seu nomenament el juliol de 20202, després de dos mesos d’estar vacant aquest càrrec arran de la renúncia per motius de salut de Joan Guix.

    En l’àmbit internacional, Argimon ha estat consultor a l’Amèrica Llatina per a la Unió Europea i l’Agència Alemanya de Cooperació. És autor de diversos llibres i articles sobre epidemiologia clínica, planificació sanitària i salut pública.

    La tasca d’Argimon com a secretari de Salut Pública ha estat lloada per importants figures dins el sector mèdic. «Nosaltres no tenim cap dubte de les grans virtuts que atresora Argimon en termes d’intel·ligència, competència professional, savoir faire i visió estratègica, malgrat que no tenir tant clar si seran suficients per vèncer la inèrcia política dels darrers dotze anys i que es pugui actuar en l’àmbit sanitari amb l’eficàcia necessària», assenyalaven en un article al Diari de la Sanitat Amando Martín i Andreu Segura, metges especialistes en Medicina de Família i Comunitària i en Salut Pública, respectivament.

  • Una història sobre el tractament de residus

    Recentment, he llegit un llibre molt interessant sobre plantes d’Stefano Mancuso titulat La planta del mundo. Mancuso és un expert en neurobiologia vegetal. En un capítol cita una anècdota de Charles Dickens durant una visita a Nova York l’any 1842 (fa 180 anys) quan, passejant per la ciutat al capvespre, veu quantitat de porcs (que no senglars) que també passegen i mengen els residus urbans, molts d’ells, menjar que llencen els ciutadans a la via pública directament, com les pells de plàtan. Cita l’autor que el plàtan és el quart aliment més consumit al món, després de l’arròs, els cereals i el panís. A la ciutat es va posar de moda menjar-ne per la seva facilitat (no necessita utensilis) i s’havia abaratit molt a causa del transport en fred.

    En la ciutat d’aquells temps no hi havia sistema de neteja ni recollida de residus i els carres estaven plens d’immundícia incòmoda i un perill per la salut pública. Enfront del problema creixent l’ajuntament, amb el pragmatisme dels americans, es va dir:  Què fan en les granges enfront dels residus orgànics? Els hi donen a menjar als porcs. I així varen decidir autoritzar a famílies a tenir porcs i deixar-los lliures al capvespre per la ciutat. Netejaven i les famílies engreixaven els porcs. Però aviat es varen fer evidents també els problemes que comportaven aquest sistema de «gestió» dels residus: defecacions dels animals, pudor, baralles, actes indecorosos a la via pública… i el sistema es va retirar.

    Jo recordo encara quan era petit que a Barcelona hi havia els «escombriaires» amb carros tirats per cavalls que recollien la brossa de les cases i la portaven al Baix Llobregat, on hi havia les granges de porcs que alimentaven.

    Però a Nova York el problema de les pells de plàtan (i altres residus) seguia, provocant les característiques caigudes per relliscar amb elles, causant amb lesions. Unes caigudes que van immortalitzar Charles Chaplin i Buster Keaton al cinema. Al final, T. Roosevelt que llavors, el 1896, era encara el cap de policia de Nova York, va fer una ordenança amb la prohibició de tirar les pells de plàtan a terra, i per assegurar-ho va nomenar com a responsable de la vigilància d’aquesta ordenança un excoronel de la Guerra Civil que va crear una autèntica milícia de vigilància, disciplinada, que en poc temps va deixar la ciutat lliure de porcs, de pells de plàtan i d’altres residus.

    Quines lliçons podem aprendre d’aquestes histories? Una és la que ja sabem: que no hi ha ciutat més neta que la que no s’embruta, i això és responsabilitat de les persones. Avui encara hi ha a casa nostra molta gent incívica que, a diferència de moltes ciutats del nord, embruten la ciutat o fan mala gestió dels seus residus. Això ho hem de pagar després entre tots amb serveis públics complexos per netejar i eliminar (no sempre sense contaminar el medi).

    Potser no tenim cap excoronel que organitzi un bon servei de vigilància sobre el compliment de l’ordenança (potser la guàrdia urbana de barri, de proximitat, podria fer aquesta tasca). També és veritat que ens falta molta legislació (i complir-la) sobre la prohibició i reducció en origen de molts productes no reciclables i una cultura ciutadana en aquest tema. Aquí cal avançar en el respecte pel bé comú (l’espai públic de qualitat) i la protecció de la salut. Ens falta molt per fer.

  • Dones, joves i sanitaris: alguns dels col·lectius més afectats per la pandèmia

    L’aparició de brots de malalties infeccioses tenen un impacte important en els individus i les comunitats. El Projecte Com-Covid de l’Institut de Recerca Germans Trias i Pujol (IGTP) ha estudiat els efectes que ha tingut la Covid-19 sobre la salut i benestar emocional a títol individual i en l’ecosistema social i l’economia familiar.

    El projecte de l’IGTP, amb la col·laboració de l’Institut de Recerca Sant Joan de Déu i la Fundació Lluita contra la Sida, ha identificat els grups de població més susceptibles de poder-se beneficiar d’una intervenció a escala comunitària i que caldria tenir en compte a l’hora de dissenyar noves mesures de contenció de la pandèmia. Entre les poblacions que més han patit els efectes de la pandèmia es troben les dones; els menors de 42 anys; les persones que tenen cura de tercers, incloent-hi fills a càrrec; les que es troben en situació de precarietat socioeconòmica; els treballadors essencials o amb feines no qualificades; els malalts de Covid-19; i el personal sanitari, sobretot els que treballen amb malalts per coronavirus.

    El grup d’investigadors ha extret les conclusions de l’estudi d’una enquesta generada i disseminada a través de les xarxes socials entre el 3 i el 19 d’abril del 2020. Les 56.656 respostes obtingudes, majoritàriament de Catalunya (52,8%), seguit de la resta d’Espanya (46%) i altres països (1,2%), han permès mesurar la qualitat de vida de la gent, en especial atenció la dels professionals sanitaris, en àmbits geogràfics on la pandèmia ha afectat de manera diferent.

    El context de malaltia infecciosa i les consegüents mesures de contenció han augmentat han deixat una empremta important en la salut mental de la comunitat. El 73,13% dels enquestats han declarat estar espantats o amoïnats. A més, el 78,56% ha respost que l’epidèmia l’ha canviat d’alguna manera.

    Dones i cuidadores

    Ser dona, jove, mares o cuidadores de criatures petites i tenir inestabilitat laboral o econòmica són característiques que es correlacionen amb un impacte psicològic negatiu. En aquest sentit, s’han identificat biaixos de sexe i de gènere relacionats amb l’epidèmia de Covid-19. En molts contextos, les dones tendeixen a ser diagnosticades més sovint amb malaltia per Covid-19, cosa que en part s’explica perquè la majoria de personal sanitari són dones. D’altra banda, i tenint en compte que les crisis agreugen les desigualtats de gènere, l’estudi constata que la violència de gènere augmenta durant el confinament, les dones tenen des de tres a fins a deu vegades més càrrega de cura de tercers, pateixen més barreres d’accés als sistemes de salut, el seu accés als serveis sanitaris és inadequat i disposen de recursos financers insuficients.

    Els professionals de l’àmbit de la salut

    El projecte Com-Covid ha revelat que ser professional de l’àmbit de la salut està associat a les puntuacions més altes dels índexs de salut mental mesurats. Haver d’enfrontar a l’epidèmia des de primera línia ha posat aquests professionals sota molt d’estrès i n’ha augmentat els seus nivells d’ansietat. La seva feina durant la pandèmia també ha comportat estrès crònic, que en altres ocasions s’ha vist que pot durar fins un any després.

    Aquests aspectes empitjoren més a mesura que els sistemes de salut es tensen. Els sanitaris de primera línia treballen en un ambient que ha esdevingut molt complex en el context de la malaltia infecciosa i ha provocat dilemes i problemes ètics relacionats directament amb la situació i les mesures dictades pels governants.

    Quasi vuit de cada deu professionals de l’àmbit de la salut han declarat haver tingut por d’estar amb malalts Covid i, sobretot, d’infectar tercers. D’altra banda, un de cada cinc empleats de l’àmbit ha declarat haver tingut problemes ètics durant les primeres setmanes del pic de l’epidèmia, i en aquest sentit el percentatge era més alt en els joves que en els més grans.

    Els joves

    L’epidèmia ha empitjorat la gestió dels canvis vitals estressants als quals els joves s’han d’afrontar. Aquest col·lectiu ha estat el que pitjor ha afrontat l’impacte sobre la salut mental de l’epidèmia i les restriccions per contenir-la. També és el que més por ha tingut d’encomanar la malaltia a la gent del mateix entorn.

    Tanmateix, un de cada cinc joves s’ha sentit millor anímicament pel fet que el confinament ha propiciat la retirada de pressions externes i/o els ha suposat tenir més temps per estar amb les persones del seu entorn proper.

    L’estudi també ha observat que l’increment del consum de qualsevol mena de substància, excepte els fàrmacs calmants, ha estat més freqüent en els menors de 42 anys.

    Les persones en situació de precarietat socioeconòmica

    La precarietat socioeconòmica s’ha revelat com un dels factors associats a puntuacions més altes en els índexs de salut mental que mesura l’enquesta. El 25% de les persones que van respondre l’enquesta ha disminuït la dedicació laboral a causa de la crisi de la Covid-19. En aquest sentit, la International Labour Organization (ILO) indica que la reducció de l’ocupació és més gran en les dones i les persones més joves i grans.

    Tanmateix, l’estudi mostra que són els homes qui han perdut més feines o encàrrecs emparaulats o contractats prèviament. D’altra banda, són els menors de 52 anys qui han estat despatxats o sotmesos a un ERTO en un percentatge més elevat.

    Fins a un 8,78% dels enquestats han demanat ajuts socials o ho haurien de fer aviat. La precarietat més alta es troba entre les persones que es consideren no-binaris, així com entre els més joves.

  • Metges i futurs residents protesten contra el sistema d’adjudicació de places MIR

    La setmana passada, el Ministeri de Sanitat anunciava un canvi en el sistema d’adjudicació de places de Formació Sanitària Especialitzada (FSE), passant a un únic acte d’adjudicació, després de la recollida de peticions de tots els aspirants de manera telemàtica i sense possibilitat de canvis. Sanitat assegurava que el canvi suposaria més «agilitat, seguretat i transparència».

    Tradicionalment, l’elecció era de caràcter públic i l’aspirant tenia la capacitat de veure en directe quines places són escollides amb anterioritat al seu torn, podent calibrar la seva llista i prioritats sobre la marxa. Tanmateix, amb les noves circumstàncies, això no serà possible. Un procediment telemàtic adjudicarà automàticament les places en funció de les preferències manifestades i de l’ordre d’elecció que correspongui a cada aspirant. En el cas dels futurs metges residents, l’acte d’adjudicació de places serà el dia 17 de juny i la incorporació a la plaça serà entre els dies 29 i 30 de juny.

    Tal com explica Àlex Mayer, R4 de Medicina Interna i delegat de Metges de Catalunya a la Corporació Sanitària Parc Taulí de Sabadell, en un article publicat al blog del sindicat, a la pràctica, això significa que cada opositor haurà d’elaborar una llista de preferències amb tantes opcions com candidats tingui per davant. «L’opositor amb un número d’ordre 300 haurà d’elaborar una llista de preferències d’almenys tantes opcions com metges tingui per davant. Igualment, aquell que tingui un número 8.000 haurà de definir una llista amb milers d’opcions», assenyala Mayer.

    Els col·legis professionals, sindicats i associacions mèdiques, així com els facultatius i els futurs residents, s’han posicionat en contra d’aquest canvi en el sistema d’adjudicació de places que, diuen, «no és garantista ni transparent». La Confederació Estatal de Sindicats Mèdics (CESM) ha expressat en un comunicat la seva «perplexitat» davant els canvis en el sistema d’elecció de places MIR, defensant que no resol cap dels problemes i empitjora el sistema establert.

    «Omplir totes les preferències fins a completar la llista durant dues setmanes de termini sense tenir dades reals del que han anat escollint els que ostenten un número d’ordre anterior queda lluny de ser una opció acceptable per a les necessitats d’uns futurs residents que fa mesos que viuen amb una incertesa insostenible per la manca d’informació i els canvis que s’estan duent a terme des de Sanitat», denuncia la Confederació Estatal de Sindicats Mèdics.

    Metges de Catalunya també comparteix el rebuig que ha generat el nou sistema d’elecció de places MIR. El sindicat considera que aquest sistema 100% telemàtic «penalitza la llibertat d’elecció dels MIR i pot deixar milers de llocs vacants davant les previsibles renúncies a les places afegides com a pla B en el llistat de preferències dels opositors». Per aquest motiu, l’organització demana al ministeri que rectifiqui i recuperi la presencialitat del procés.

    Per la seva banda, la plataforma FSE Unida, que engloba a més de 15.000 aspirants a una de les places de Formació Sanitària Especialitzada en el Sistema Nacional de Salut, defensa que es tracta d’un sistema «totalment manipulable». Per aquest motiu, fa una crida als opositors a manifestar-se davant el Ministeri de Salud el dimarts 25 de maig davant «l’abús d’autoritat i la vulneració de tots els drets dels gairebé 30.000 aspirants».

    La mobilització rep el suport de la CESM, que no descarta acudir a la justícia per a denunciar aquest canvi en el sistema d’adjudicació de places. La confederació de sindicats assenyala en un comunicat que els seus serveis jurídics estan analitzant «detalladament» les bases de la resolució de la setmana passada per la qual es convocaven els actes d’adjudicació de places MIR i de la resta d’especialitats sanitàries.

    Sota el hashtag #OsApoyamosMIR, centenars de metges i metgesses de tota Espanya, que van passar en el seu dia pel sistema d’adjudicació de places MIR, han compartit per les xarxes socials missatges de suports als futurs residents, defensant un sistema just i equitatiu.

  • L’ús combinat de vacunes contra la Covid s’obre pas

    El Consell Interterritorial de Salut, integrat pel ministeri de Sanitat i els consellers de salut de les comunitats autònomes, ha decidit finalment administrar una segona dosi de Pfizer a aquelles persones menors de 60 anys que van rebre la primera amb AstraZeneca, encara que contemplen que aquelles persones que ho desitgin puguin rebre la segona dosi amb la mateixa vacuna que van rebre la primera.

    El Ministeri de Sanitat ha emplaçat al Comitè de Bioètica a que emeti un informe sobre si és ètic o no que les persones puguin escollir posar-se la segona dosi amb Pfizer o AstraZeneca. Algunes comunitats autònomes, però, defensen que se’ls hauria d’administrar la segona dosi també d’AstraZeneca. S’oposen a la decisió del Ministeri Catalunya, la Comunitat de Madrid, Andalusia, Castella i Lleó, Cantàbria, Múrcia i Galícia.

    El passat dimarts, quan encara no s’havien pronunciat els òrgans del Ministeri de Sanitat, l’Institut de Salut Carlos III (ISCIII) va presentar els resultats preliminars d’un assaig clínic -l’assaig clínic CombivacS- que ha estat avaluant la resposta del sistema immunitari i la seguretat associada a l’ús d’una pauta de vacunació heteròloga (és a dir, per la combinació de diferents vacunes) enfront del coronavirus SARS-CoV-2.

    Es tracta de primer estudi a escala mundial que ofereix dades sobre la immunogenicitat derivada de l’ús combinat de dues vacunes diferents, administrant la vacuna de BioNtech/Pfizer en persones menors de 60 anys que ja havien rebut una primera i única dosi de la vacuna d’AstraZeneca. L’estudi ha accelerat la presa de decisió sobre l’administració d’aquesta segona dosi i, si es fa un ús combinat de vacunes, pot acabar accelerant completament el procés de vacunació.

    En l’assaig, el grup que va rebre la segona dosi de la vacuna va quedar configurat per 441 participants, mentre que el grup control (el que no ha rebut la segona dosi) el van formar 232 persones. La mitjana d’edat en ambdós grups va ser de 44 anys i la proporció de dones va ser de 56% sobre el total de la mostra inclosa; l’esquema d’estratificació de l’assaig ha permès evitar biaixos de selecció en gènere, edat i centre de participació.

    Els primers resultats de l’estudi, aplicant-hi diferents tècniques, assenyalen que la pauta de vacunació heteròloga ofereix un alt grau d’immunitat i no presenta problemes ni efectes secundaris diferents dels ja comunicats d’aquestes mateixes vacunes. En tots els casos es va demostrar que l’ús d’una pauta heteròloga va potenciar la resposta immunitària.

    A més, es va comprovar l’eficàcia dels anticossos generats per la vacunació heteròloga mitjançant test funcionals, el que va permetre demostrar que els anticossos produïts eren eficaços per protegir enfront de SARS-CoV-2. Per contra, en el grup control els títols d’anticossos van romandre en nivells similars als obtinguts 14 dies abans.

    Els efectes secundaris en els primers set dies postvacunació es van analitzar en funció de la gravetat percebuda per les persones participants (van haver d’omplir un diari electrònic per al seu seguiment) i per l’equip mèdic responsable de cada centre participant. Cap efecte secundari va provocar atenció mèdica extra ni hospitalització en cap cas. Tots els esdeveniments adversos que van ser percebuts com a greus per part dels participants van ser explorats en temps real pels metges de centre participant, i en cap cas es va confirmar aquesta gravetat percebuda. En tots els casos els efectes secundaris són similars als detectats amb els esquemes de vacunació homòlegs en els quals s’ha utilitzat aquests mateixos principis actius.

    L’assaig s’ha desenvolupat en cinc hospitals vinculats a Instituts d’Investigació Sanitària, com són l’Hospital Cruces a Biscaia, l’Hospital La Paz i Hospital Clínic San Carlos de Madrid i el Vall d’Hebron i l’Hospital Clínic de Barcelona, sent el Centre Nacional de Microbiologia (CNM) de l’Instituto de Salud Carlos III (ISCIII) qui actua com a laboratori central.

    L’avanç d’aquests resultats preliminars respon a l’interès científic generat per la possibilitat d’utilitzar pautes de vacunació combinades. Diferents països europeus, entre els quals es troben Alemanya, França, Suècia, Noruega i Dinamarca, estan ja recomanant pautes de vacunació combinades en persones menors de 60 anys que han rebut una primera dosi d’AstraZeneca, mentre que les autoritats sanitàries d’altres països estan analitzant l’evidència científica per considerar la possibilitat d’incorporar pautes heteròlogues en les seves estratègies de vacunació.

    Conèixer si és possible implementar aquests tipus d’esquemes pot permetre el disseny de campanyes de vacunació més flexibles, cosa que permetria accelerar el procés i facilitar la solució de possibles eventualitats, com ara l’impacte produït per un fre relacionat amb processos de subministrament.

  • La contaminació atmosfèrica s’associa amb el deteriorament cognitiu en homes d’edat avançada

    Les últimes dades de l’Agència Europea de Medi Ambient (AEMA) indiquen que gairebé tots els europeus pateixen els efectes de la contaminació atmosfèrica, que provoca unes 400.000 morts prematures al continent, on Madrid és una de les ciutats amb més morts associades als alts nivells de diòxid de nitrogen. Les partícules fines (PM2.5, és a dir, d’un diàmetre inferior a 2,5 micres) suposen el contaminant més perillós per a la salut, amb un origen principalment antropogènic.

    Diverses investigacions han examinat des de fa anys com aquest material respirable pot perjudicar el rendiment cognitiu. El 2019, l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), centre impulsat per «la Caixa», ha apuntat que l’exposició a les partícules fines durant la gestació i els primers anys de vida s’associa amb una reducció en habilitats cognitives fonamentals, com la memòria de treball i l’atenció executiva.

    L’augment dels nivells de partícules fines fins a 28 dies abans de la prova s’associava amb puntuacions més baixes de la funció cognitiva global entre els participants, fins i tot a nivells inferiors als que se solen considerar perillosos.

    Però no és l’única etapa sensible a aquests efectes adversos. La contaminació de l’aire és un dels riscos ambientals més freqüents que afecta des del desenvolupament intrauterí fins a la mort, encara que es requereixen més estudis que examinin els seus efectes a curt termini.

    Ara, un pioner treball publicat a la revista Nature Aging ha comprovat l’associació en un breu període de temps de les PM2.5 amb el deteriorament de la funció cognitiva en 954 homes blancs d’edat avançada (mitjana de 70 anys). Els resultats indiquen que, si bé aquest desgast és comú entre els adults d’edat avançada, es pot veure accelerat per factors ambientals, com les partícules fines.

    Així, els autors, de la Xina i els EUA, van descobrir que l’augment dels nivells d’aquest material contaminant fins a 28 dies abans de la prova s’associava amb puntuacions més baixes de la funció cognitiva global entre els participants, fins i tot a nivells inferiors als que solen considerar-se perillosos (aproximadament ≤10 mg m-3).

    «El nostre estudi és el primer que demostra que aquesta exposició, fins i tot durant unes poques setmanes, pot perjudicar el rendiment cognitiu», explica a SINC Xu Gao, primer autor de la investigació i professor a la Universitat de Pequín (Xina).

    «De la mateixa manera, quan les PM2.5 es trobaven en nivells inferiors als que solen considerar perillosos, segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), l’efecte advers seguia existint. Això suggereix que no hi ha una zona segura per a aquestes partícules», afegeix.

    Antiinflamatoris, possible protector?

    Estudis anteriors també han investigat l’ús d’antiinflamatoris no esteroides (AINE), destinats a reduir el dolor i la inflamació, com l’aspirina, com a possible tractament de la deterioració cognitiva i la demència. No obstant això, fins ara no s’havia examinat el seu ús com a possible intervenció per limitar l’impacte de la contaminació atmosfèrica en la salut cognitiva.

    El nou treball suggereix que l’empremta negativa de l’exposició a curt termini a la contaminació atmosfèrica va ser menor entre els participants als quals se’ls van receptar analgèsics comuns. «Aquests efectes adversos van disminuir en les persones que prenien aquests medicaments antiinflamatoris», subratlla Gao.

    L’empremta negativa de l’exposició a curt termini a la contaminació atmosfèrica va ser menor entre els participants als quals se’ls van receptar analgèsics comuns, però calen més estudis per corroborar-ho.

    Això sí, les troballes només insinuen que aquest tipus de fàrmacs poden ser un «potencial protector» per a aquest efecte advers de la contaminació atmosfèrica. Els autors insisteixen en la necessitat d’estudis més amplis per validar les relacions entre aquesta exposició i la funció cognitiva, així com el possible efecte modificador dels AINE.

    «Ha de ser validat; aquests fàrmacs tenen efectes secundaris que no som capaços d’esbrinar en la nostra anàlisi transversal. Per tant, no podem dir que les persones hagin de prendre’ls per protegir-se específicament de la contaminació atmosfèrica», conclou l’investigador xinès.

    Referència:

    Short-term air pollution, cognitive performance and nonsteroidal anti-inflammatory drug use in the Veterans Affairs Normative Aging Study. Nature Aging DOI 10.

    Aquesta és un article traduït de l’Agència SINC

  • La veu de l’Esther

    La meva germana Esther va morir el passat 22 de març, amb tan sols 49 anys, perquè no van escoltar la seva veu, perquè no van prendre’s seriosament la seva crida de socors, perquè es van atrevir a decidir per ella que el que li passava no era greu, no era urgent, no era important.

    La meva germana patia una malaltia mental. I no va morir per això. Va morir per una hemorràgia interna no atesa a temps.

    La meva germana, Esther, vivia des de fa poc més d’un any en un “pis amb suport”: un tipus de pis tutelat destinat a malalts mentals on tenen el suport de diferents professionals i un telèfon d’urgències 24 hores. Recordo perfectament el dia en què la vaig acompanyar a l’entrevista per a entrar a viure en aquest pis, fa poc més d’un any. Ens van assegurar que allí estaria bé, estaria més ben cuidada i atesa i serien com una família per a ella. Vam confiar en ells, malgrat la difícil decisió, especialment per a la meva mare. Però ella es feia gran, i aquesta semblava la millor decisió per a garantir la seguretat i autonomia de l’Esther de cara al futur.

    Però va morir d’un dia per a un altre d’una hemorràgia digestiva alta, un dilluns, encara que no patia de cap afecció crònica a part de la seva malaltia mental. El dia abans, un diumenge al matí, va començar a trobar-se malament. No sabia què li passava. Ho va dir diverses vegades al telèfon d’urgències dels professionals responsables de la gestió del pis. No obstant això, malgrat la seva crida, la persona responsable li va llevar importància a la seva preocupació, i ni tan sols es va plantejar consultar a Salut perquè fossin ells els qui valoressin la urgència.

    La meva germana, durant 24 hores, va estar esperant a la seva habitació, confiant que l’auxiliarien si fos necessari. La seva desorientació era cada vegada més gran, però continuava sola i envoltada de vòmit negre. Però el responsable no va acudir fins a un dia després, a la seva hora de visita rutinària. Una vegada allí, no va telefonar de seguida a emergències sinó que va prioritzar, com a treball més urgent i immediat… netejar l’habitació! I fins a dues hores i mitja després no va telefonar a l’ambulància. Quan finalment va arribar, els professionals del SEM la van trobar hipotèrmica i amb taquicàrdia (signes evidents d’urgència aguda). La van portar a l’hospital després de valorar-la com a emergència lleu.

    I la meva germana, 36 hores després de la seva crida de socors, va arribar a l’hospital, el qual està a tres minuts de l’habitatge, gairebé sense pols i amb hipotèrmica. Als 10 minuts va fer una aturada cardíaca i després de 25 minuts d’intents de reanimació, va morir.

    Però no era una urgència lleu, era una emergència greu, el desenllaç de la qual depenia del temps de reacció. Si s’hagués atès a temps, seguiria amb nosaltres.

    Nosaltres no l’hauríem deixat morir. Ni cap membre de la família, ni especialment la meva mare. La seva mare, que l’havia cuidat fins llavors i no s’havia separat del seu costat ni un sol dia durant 48 anys. No, ni nosaltres ni la meva mare l’hauríem deixat morir. En realitat ningú hauria hagut de deixar-la morir.

    La meva germana, malgrat el “pes” de la seva malaltia mental, era una lluitadora incansable per tenir una vida “normal”, digna. Va lluitar tota la seva vida per ser acceptada, per ser vista, per ser escoltada, per ser estimada i respectada com qualsevol persona té dret en aquesta societat.

    Ella ja no està i el motiu de la seva mort justament és el no haver estat escoltada ni presa seriosament. No va ser atesa, i per això va morir.

    Avui jo sóc la seva veu. I desitjo que la seva veu, el seu crit d’ajuda, arribi a les persones, a la consciència de totes les persones, perquè puguem, com a mínim, reflexionar i obrir els ulls. Vivim en una societat inhumana, insensible i injusta, on les persones “diferents” no són valorades ni acceptades en les mateixes condicions que la majoria. El sistema les etiqueta, les jutja, les aparta, no les mira, no les escolta, no les atén, les rebutja, i les deixa morir.

    Com s’entén una humanitat que aparta i estigmatitza a un sector de persones només pel fet que els seus caparrons funcionen d’una altra manera, que les seves interpretacions de la realitat no entren en els estàndards acceptats? Qui dictamina què és el normal? I, el pitjor encara, qui es creu amb el dret a apartar i no atendre altres persones per no ser com la majoria?

    Obrim els ulls, mirem i escoltem, respectem i estimem a totes les persones per igual, amb els mateixos drets. Mirem sense jutjar, escoltem amb consciència, abracem sense filtres ni estigmes al diferent. Perquè totes i cadascuna de les persones som diferents, hauríem de tenir els mateixos drets. Sobretot el dret a viure amb dignitat i a morir de la mateixa manera.

    La seva germana.

  • La millora de la qualitat de l’aire durant la primera onada de la Covid va evitar 150 morts prematures per contaminació

    Amb l’inici de la pandèmia de la Covid-19 es va observar un descens històric dels nivells de contaminació de l’aire, especialment durant el període de 30 de març a 14 d’abril, quan el confinament va ser total i es va reduir dràsticament la mobilitat i les grans indústries van cessar pràcticament tota la seva activitat. Un estudi liderat per l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), centre impulsat per la Fundació «la Caixa», juntament amb el Barcelona Supercomputing Center – Centre Nacional de Supercomputació (BSC-CNS), estima que aquesta millora de la qualitat de l’aire va evitar al voltant de 150 morts prematures en 47 ciutats espanyoles.

    L’estudi, publicat a la revista Environmental Pollution, va avaluar els canvis en els nivells de contaminació atmosfèrica –diòxid de nitrogen (NO2) i ozó (O3)– durant els períodes de confinament i desconfinament de la primera onada de la Covid entre el març i el juny del 2020.

    Els resultats de la investigació mostren que les emissions de NO2, la major part de les quals procedeix dels vehicles, especialment els de dièsel, es van reduir en un 51% i un 36% durant el confinament i el desconfinament, respectivament. «Els confinaments per la Covid-19 han portat a reduccions sense precedents a les concentracions de NO2, especialment quan es van aplicar les mesures més estrictes per reduir la transmissió de virus, arribant fins a un 65% en algunes de les ciutats estudiades», explica Hervé Petetin, investigador del BSC-CNS i responsable de l’aplicació de les tècniques d’aprenentatge automàtic.

    En aquest sentit, respecte a l’impacte de la disminució del NO2 sobre la mortalitat prematura, l’estudi ha estimat que es van evitar al voltant de 170 morts prematures -120 durant el confinament i unes 50 morts durant el desconfinament-. «Estimem que amb aquesta reducció del diòxid de nitrogen s’han evitat 28 morts a Barcelona», explica Hicham Achebak, primer autor de l’estudi i investigador d’ISGlobal i del Centre d’Estudis Demogràfics (CED).

    L’ozó, en canvi, es va reduir molt menys, en un 1,1% i un 0,6%, respectivament, encara que va augmentar en algunes de les ciutats més poblades. De fet, s’estima que la mortalitat prematura es va incrementar en aproximadament 20 morts en relació amb aquest contaminant durant el període estudiat.

    Carlos Pérez García-Pando, professor ICREA i AXA i cap del grup de composició atmosfèrica del BSC- CNS que ha participat a l’estudi, explica que això passa perquè «l’ozó és un contaminant secundari que pot augmentar quan es redueixen els òxids de nitrogen en entorns saturats d’aquest contaminant, com en les grans àrees urbanes». Per això, en el moment d’avaluar els impactes de les exposicions ambientals a la salut, s’han de tenir en compte les possibles compensacions entre múltiples contaminants.

    «Aquestes troballes evidencien els grans beneficis per a la salut que suposa la reducció de la contaminació atmosfèrica a curt termini i, amb reduccions permanents de les emissions, els efectes positius podrien ser molt més grans», diu l’investigador d’ISGlobal que ha coordinat l’estudi, Joan Ballester.

    A més de disminuir la mortalitat prematura, els investigadors argumenten que la millora de la qualitat de l’aire «podria reduir la càrrega de malaltia d’epidèmies que causen infeccions respiratòries com la Covid-19, ja que les malalties causades per l’exposició a llarg termini a la contaminació de l’aire són, al seu torn, factors de risc de gravetat i mortalitat del Covid-19″.

    Segons un altre estudi liderat també per ISGlobal, si les ciutats europees fossin capaces de complir amb els nivells de partícules en suspensió inferiors a 2,5 micres (PM2,5) i NO2 recomanats per l’OMS, es podrien evitar 51.000 i 900 morts prematures cada any, respectivament.

    Grans ciutats com París, Madrid, Barcelona, Milà, Brussel·les i Anvers encapçalen el rànquing de morts associades al diòxid de nitrogen, així com ciutats més petites situades en les seves proximitats amb un possible augment de l’ús de l’automòbil per desplaçar-se a les grans ciutats, com Mollet del Vallès, que se situa en la setena posició del rànquing, per darrere de Barcelona.

  • Què podem esperar en Salut d’aquest nou govern a Catalunya

    Sembla que s’ha arribat a un «acord» per formar govern a Catalunya entre ERC i Junts. Sembla també que Junts tindrà la cartera de Sanitat. Malum signum, diria el company Lluís Rabell. Què podem esperar, veient les polítiques i els interessos d’aquests dos partits durant els darrers anys?

    Recordem, La sanitat pública a Catalunya ja estava en una crisi profunda abans de la pandèmia i aquesta crisi sanitària, econòmica i social, només l’ha fet més evident per molta gent, i per això van anar sortint documents de propostes de futur amb diferents visions i de diferents àmbits de la societat.

    Nosaltres dèiem en aquest mitjà que el sistema sanitari públic estava en una crisi profunda. Algunes raons de l’anàlisi de la crisi:

    • Professionals i treballadors del sistema públic retallats, precaritzats laboralment, decebuts i que emigren a altres països.
    • Creixement constant de la despesa amb fàrmacs, tecnologies, hospitals, externalitzacions amb lucre, corrupció i ineficiències en salut i prevenció, el que fa el sistema insostenible.
    • Pèrdua de qualitat percebuda pels usuaris, que els que poden se’n van a Mútues privades, per llistes d’espera creixents, urgències col·lapsades, mala accessibilitat, abandonament de l’Atenció Primària, la Salut Mental, la Salut Pública. Sense manteniment d’equipaments, instal·lacions ni reposicions.
    • Paràlisi política i manca crònica de recursos, a més de retallades des del 2010, Plans oficials sense recursos assignats i inoperants.
    • Nosaltres dèiem: les solucions no són parcials, ni plans sectorials, són un canvi radical del Sistema.

    Els experts també admeten la necessitat de canvi en les polítiques de salut altres entitats. Entre els documents de propostes que podríem nomenar d’experts hi ha el del Cercle de Salut (gestors, economistes i altres professionals) titulat: La malaltia de la sanitat catalana, finançament i governança, del gener de 2020. El primer que vénen a dir és que la sanitat pública es reforçaria amb 5.000 milions més cada any (un augment d’un 54%!). Nosaltres també vàrem opinar: augment, però per què fer, quines prioritats?

    El setembre de 2020 apareix un nou document de propostes: 30 mesures per enfortir el Sistema Públic de salut. Document d’un comitè «d’experts» nomenats pel Departament de Sanitat de la Generalitat. El primer punt també és: Finançament suficient. Proposen, de fet, «enfortir» l’actual sistema, però sense plantejar el canvi de paradigma ni els valors.

    Finalment, volem citar les altres propostes fetes, des de baix, des dels professionals de l’atenció primària: les propostes del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP), que es poden veure en el seu web: Decàleg per un Sistema Nacional de Salut de Catalunya. La salut de la comunitat i de les persones al centre del sistema. Per últim, volem destacar les propostes de la Federació d’Associacions de Defensa de la Sanitat Pública (FADSP), també al web, i de la Marea Blanca de Catalunya, en el seu blog.

    Aquests tres darrers documents tenen molt més punts en comú amb la nostra anàlisi i propostes, la de necessitat urgent de canvi radical de paradigma i de polítiques per salvar i millorar realment el sistema públic. Nosaltres diem: La Salut és el que importa,no només l’atenció a la malaltia ja instaurada, sinó, per exemple,  els determinants de la salut (econòmics, socials, ambientals, a més de biològics). S’hi ha de fer front amb polítiques públiques globals.

    Cal prioritzar, com hem vist recentment, la prevenció i promoció de la salut, l’Atenció Primària i Comunitària, les Cures i la Salut Mental, i controlar, amb bona governança i transparència, la medicalització innecessària, la ineficiència i manca de qualitat i les externalitzacions, el lucre i la corrupció amb els diners públics.

    Però amb el govern que ens proposen: Malum signum

  • És la solució alliberar les patents de les vacunes contra la Covid?

    Hi ha moltes veus reclamant suspendre «temporalment» les patents de vacunes Covid. Estats Units (EUA), la Unió Europea (UE) i el Regne Unit (UK), lideren els territoris discordants. I, per estupefacció de tots, Biden, amb un cop d’efecte, acaba de descol·locar el món.

    El gir dels EUA respon a estratègies geopolítiques. L’America first de Trump va bloquejar exportacions de vacunes i matèries primeres abandonant a la seva sort als seus tradicionals aliats. Rússia (Argentina, Brasil, etc.) i la Xina (el Marroc, Ucraïna, etc.), amb una notable «diplomàcia vacunal», han accedit a mercats que tradicionalment els resultaven elusius.

    La UE, fins ara la farmàcia del món, no sembla aprofitar aquest títol per augmentar la seva ascendència geopolítica. Ursula von der Leyen, i no sense lamentar-se, s’obre ara a introduir el debat de les patents. Alemanya no és favorable. Espanya, ahir contrària, avui a favor, demà ja veurem.

    Hi ha dos rotunds arguments, inapel·lables, per accelerar la disponibilitat de vacunes al món.
    Uniu i aposti per informació basada en l’evidència.

    El moral: cap dret de protecció de la propietat intel·lectual hauria de prevaler sobre el dret humà universal a la salut i a la vida.

    L’egoista: els riscos de la Covid-19, fins i tot per als països rics, persistiran mentre es mantingui l’epidèmia en els països pobres, alineant solidaritat i interès propi.

    Acceptats aquests arguments, la discussió se centra en com accelerar l’accés a les vacunes. La «alliberament» temporal de patents podria no ser un mecanisme útil per a aquest fi. I podria tenir efectes negatius sobre la innovació (també en les vacunes per a noves variants). Fins i tot distreure’ns de l’objectiu essencial i demorar l’accés a les vacunes.

    El problema actual no és tant de preus com d’oferta, subministraments i disponibilitat. Malgrat que la solidaritat interessa als països rics, hi ha un evident nacionalisme (fins i tot populisme) vacunal. La UE, i altres països rics, formen part de la iniciativa COVAX per distribuir vacunes als països pobres. Però els països rics, el 13% de la població mundial, han comprat per a si mateixos més de la meitat de les vacunes.

    Sistema de patents i regles de joc internacionals

    Les patents es van crear per incentivar la innovació i fomentar la seva ràpida difusió perquè la competitivitat de les organitzacions i el benestar dels països depèn de la innovació. Busquen estimular l’innovador amb un «premi», un dret de monopoli que, limitant l’accés universal i donant poder de mercat a l’innovador, controla l’oferta i incrementa els preus.

    A canvi d’aquest privilegi, els que poden pagar disposen d’un producte que probablement no existiria sense aquest potent incentiu. i que, de vegades, com en el cas de les vacunes, té un valor molt superior al seu preu.

    Fins a la data no s’ha inventat res millor que les patents per estimular la innovació. Però les patents també imposen barreres a la difusió de el coneixement, dificulten i retarden nous descobriments. En molts casos, fins i tot suposen un doble cost per a la població (finançar públicament l’R + D i costejar les pèrdues de benestar social per les restriccions d’accés). A més, només estimulen la innovació que resol necessitats dels que poden pagar-la (demanda solvent) mentre les malalties oblidades (les de països pobres) continuen relegades.

    Els Trade Related Aspects of Intellectual Property Rights (TRIP) i l’Organització Mundial de Comerç (OMC) regulen des de 1995 les regles de joc i protegeixen internacionalment els drets de patent. El 2003, els llavors 146 membres de l’OMC van acordar una llicència obligatòria (sense consentiment del propietari) per raons d’emergència per produir medicaments destinats a països amb greus problemes sanitaris. Però aquest acord ha tingut massa dificultats pràctiques.

    Alternatives per compaginar accés a medicaments amb innovació

    S’han proposat diverses alternatives, no excloents entre si, per compaginar estímul a la innovació i accessibilitat en el cas de medicaments i vacunes:

    • Adquisició de la patent pels governs (en subhasta i a valor social) per a la seva transferència al domini públic, que requeriria una gran coordinació entre governs.
    • Atorgar premis a l’innovador, en lloc de patents. El «premi» no restringeix l’ús de el coneixement i el mercat competitiu s’ocuparà de la difusió. A més, desincentiva els costos de publicitat i els comportaments anticompetitius dissenyats per augmentar els beneficis del monopoli.Acords de compra anticipada, en forma de compromisos ex ante per finançar el nou producte quan encara està en fase d’investigació. Va ser l’estratègia adoptada per l’Aliança Global per a Vacunes i Immunització i el Banc Mundial per afrontar la baixa disposició a pagar en els països pobres, abandonant alguns malalts (malària, tuberculosi, dengue, etc.) i deixant sense cobertura vacunal als nens.
    • Els acords de compra anticipada de vacunes contra la Covid el 2020 han estat la solució dels països rics per prioritzar el subministrament de vacunes a les seves poblacions. Compartint riscos amb el descobridor durant la fase de desenvolupament de la vacuna, van assegurar el finançament (i el risc de fracàs) a l’innovador, i que la seva població rebés suficients dosi en termini i preu.

    Addicionalment, incorporen compres úniques per a un país o grup de països. És la primera vegada que els acords de compra anticipada s’empren d’aquesta manera i suposen un precedent molt important (amb aspectes que probablement preocupin més a la indústria farmacèutica que l’alliberament temporal de patents).

    La suspensió de patents acceleraria la vacunació mundial?

    Què és més eficaç en aquests moments per garantir el subministrament mundial de vacunes? Incentivar les llicències voluntàries, sobre una base cooperativa, o eliminar temporalment les patents, apostant per les llicències coercitives?

    Probablement, la suspensió per si mateixa no aconsegueixi en el curt termini l’expansió necessària de la producció de vacunes. Per les següents raons:

    • Les limitacions de subministrament actuals reflecteixen colls d’ampolla en la fabricació. El major problema no és d’incentius a la innovació, sinó d’escassetat de matèries primeres i d’assegurar la qualitat de la producció. Moltes d’aquestes matèries són difícils de produir i estan a subjectes a les seves pròpies patents (que poden tenir mercats en productes diferents a les vacunes Covid).
    • Les vacunes no són només productes, sinó també processos. L’expansió de la fabricació requereix també transferència de tecnologia, un aspecte que s’articularia millor amb llicències voluntàries i mecanismes de compensació adequats.
    • La producció de vacunes, a més de considerables economies d’escala, té una corba d’aprenentatge. Les vacunes més innovadores tenen una tecnologia molt complexa i requereixen recursos especialitzats que no tenen les fàbriques tradicionals.
    • La llicència obligatòria ha de operativitzar-se. Però, a canvi de què?, quant ?, i quins requisits tècnics i recursos permeten que una empresa estigui qualificada per rebre la llicència? En el cas que tot això s’establís a l’OMC, els països hauran de canviar a continuació les seves lleis de propietat intel·lectual. Portaria molts mesos, probablement anys.
    • Així mateix, seran necessaris acords de finançament públic per al pagament de les llicències obligatòries i de les vacunes que surtin de les fàbriques de genèrics. I també per al pagament de la resta de llicències necessàries per a la producció de les vacunes.

    Alternatives actuals a la suspensió de patents

    Sense una transferència tecnològica decidida per ensenyar com fer-ho, la suspensió de patents té molt de brindis a el sol. I després es precisarà una inversió massiva en capacitat productiva. Ni la transferència de tecnologia ni la instal·lació de nova capacitat es podran realitzar amb la velocitat necessària. I, potser, sense comprometre la qualitat.

    Una alternativa immediata per vacunar el món passa perquè els països rics incentivin la cooperació dels fabricants perquè atorguin llicències voluntàries a nous fabricants, comparteixin amb ells els coneixements tècnics associats a la seva patent i els assistisquen per produir i vendre en mercats específics.

    A canvi, el titular de la patent ha de garantir la qualitat de el nou producte i pot rebre regalies sobre les seves vendes, que podrien pagar les organitzacions multilaterals com la COVAX. Les llicències voluntàries, a més, proporcionen bona imatge a les grans companyies farmacèutiques.

    Els acords de llicències voluntàries d’AstraZeneca i Novavax ja estan facilitant la producció a gran escala a l’Índia, Japó i Corea de Sud. Moltes de les vacunes resultants estan destinades a països de baixos ingressos a través de COVAX.

    A mig-llarg termini, convé assegurar que continua la innovació en vacunes eficaces enfront de les potencials noves variants i assegurar cadenes de subministrament de vacunes sostenibles a llarg termini, majors i més robustes que les actuals. I no només Covid. Les altres vacunes també importen.

    Salvador Peiró és investigador, de l’Àrea de Recerca en Serveis de Salut, FISABIO SALUT PÚBLICA.

    Beatriz González López-Valcárcel és catedràtica de Mètodes Quantitatius en Economia i Gestió, de la Universitat de Les Palmes de Gran Canària.

    Vicente Ortún Rubio és catedràtic emèrit d’Economia i Empresa de la Universitat Pompeu Fabra.

    Aquest és un article traduït de The Conversation

    The Conversation