Just Deploy It!

Blog

  • Catalunya tindrà set punts de vacunació massiva

    Catalunya tindrà un total de set punts de vacunació massiva contra el coronavirus. Així ho han explicat en roda de premsa el vicepresident del govern en funcions de president, Pere Aragonés, i la consellera de Salut, Alba Vergés.

    L’estratègia presentada aquesta tarda es fonamenta en tres pilars essencials. D’una banda, es disposarà d’uns 500 espais de vacunació distribuïts per tot el territori de Catalunya, inclosos sis grans espais especials com la Fira de Barcelona o el Camp Nou. En segon lloc, es comptarà amb una àmplia disposició de professionals de la salut, d’aproximadament uns set mil, entre voluntaris, jubilats recents i estudiants de darrers cursos. El tercer pilar imprescindible d’aquesta estratègia és la ciutadania, que serà citada i cridada a vacunar per franges d’edat. Ara encara s’ha de completar la vacunació dels majors de 80 anys i després s’obrirà la vacunació massiva als majors de setanta anys, i així successivament.

    Tanmateix, per bé que l’operativa i el dispositiu està dissenyat, el gran problema al qual els responsables de Salut no han pogut donar resposta segueix residint en la disponibilitat real de les vacunes. Això és el que fa impossible fixar tant la data d’inici d’aquesta estratègia massiva com la seva perspectiva temporal. En aquesta estratègia, es preveu vacunar fins a 200.000 persones cada setmana i, quan s’acceleri l’arribada de les vacunes, la previsió és incrementar la vacunació fins arribar a les 500.00 dosis setmanals. Segona ha dit la consellera de Salut, Alba Vergés, “Catalunya està preparada per vacunar a tota la població”.

    Es preveu que a partir d’abril es dobli l’arribada de vacunes de Pfizer, però no està clar el calendari de distribució en relació a la vacuna de l’AstraZeneca. Avui mateix s’ha conegut que la vacuna Janssen s’endarrereix pel que fa a la seva distribució i, en comptes de mitjans d’abril, arribarà més aviat a finals d’abril. L’objectiu d’arribar al 40% de població a Europa vacunada a finals de juny encara no s’ha alterat i es confia, sobretot, en la vacuna de Pfizer, que està lliurant les dosis d’una manera més fiable i continuada que les altres vacunes.

  • El Servei d’Atenció Domiciliària del Prat passa a ser gestionat per una entitat pública

    Fa temps que les treballadores dels Serveis d’Atenció Domiciliària de Catalunya reclamen la municipalització d’aquest servei, que segueix sent gestionant per empreses privades en la majoria de municipis de Catalunya i de la resta de l’Estat. Aquest mes de març, el Prat del Llobregat s’ha convertit en un dels primers municipis catalans que posa en marxa un model d’aquest servei gestionat per una entitat pública. A partir d’ara, el Servei d’Atenció Domiciliària el presta la Fundació S21, que forma part del Consorci de Salut i d’Atenció Social de Catalunya (CSC), un organisme públic del qual és membre l’Ajuntament del Prat.

    Aquesta fundació va assumir la prestació del servei el passat 1 d’octubre i, des d’aleshores, ha desenvolupat el nou model d’atenció, que va entrar en funcionament el passat 15 de març. Segons s’explica des de l’Ajuntament del Prat, els dos principals objectius de la gestió directa del servei són «millorar la qualitat de l’atenció i la situació laboral del personal, que fa temps que denuncia les condicions de precarietat en què treballen a les empreses privades del sector».

    Tanmateix, des del sindicat de treballadores del Servei d’Atenció Domiciliària no es coincideix amb la visió de l’Ajuntament i es denuncia que amb la nova fórmula la situació de les treballadores no ha millorat. «Les condicions laborals han empitjorat. Els sous es basen en un conveni que precaritza a les treballadores», assenyala Pilar Nogués, presidenta del sindicat S.A.D. A més, des del sindicat denuncien acomiadaments improcedents de treballadores.

    Les treballadores defensen que el Consorci de Salut i d’Atenció Social de Catalunya està «emmascarat» de servei públic, però que la finalitat segueix sent «mercantilitzar el món de les cures». Per això consideren que l’única solució és municipalitzar el servei. «És l’única manera d’aconseguir un servei de qualitat i millorar les condicions laborals de les treballadores. Volem una verdadera gestió pública i directa, no una gestió pública emmascarada. I sabem que per fer això només es tracta de voluntat política», defensa Nogués. «No pot ser que les treballadores s’encarreguin de cuidar i les administracions les maltractin», insisteix.

    Segons la portaveu del sindicat, la pandèmia de la Covid-19 ha aixecat la «catifa» de la dependència, on hi havia un «maltractament silenciat». «La pandèmia ha demostrat el poc valorades que estan les cures i la mala gestió de les administracions pel que fa al Servei d’Atenció Domiciliària. No podem continuar així», continua Nogués.

    La presidenta del S.A.D assenyala que aquesta nova fórmula de gestió del servei al Prat del Llobregat, que també existeix en altres municipis metropolitans com Sant Coloma de Gramenet, Montcada i Reixac o Molins de Rei, contribueix a la indefensió de les treballadores. «Denunciar una empresa privada per males pràctiques a Inspecció de Treball és molt més senzill que denunciar a un ens públic. En aquests casos les denúncies s’allarguen molt més en el temps i les treballadores es veuen desemparades», explica Nogués.

    Distribució dels equips per zones de proximitat

    Des de l’any 2018, l’Ajuntament del Prat havia fet dues licitacions introduint millores respecte a les condicions laborals del personal, les quals van ser impugnades per la patronal dels Serveis d’Atenció Domiciliària. La justícia li va donar la raó a la patronal, argumentant que l’administració no podia interferir en la relació empresa-personal. «La gestió indirecta genera contractes molt poc flexibles i suposava dificultats per posar condicions en la gestió del servei», assenyala Laia Ortiz, directora d’Acció Social de l’Ajuntament del Prat. En aquest sentit, Ortiz defensa que el nou model genera una «major flexibilitat i control públic, ja que qui presta el servei és un mitjà propi».

    En el cas el Prat del Llobregat, l’equip del SAD està format per 85 professionals (82 dones i 3 homes) i atén 500 persones grans, la majoria major de més de 80 anys i amb dependència, el 75% de les quals també són dones. En l’actualitat, el SAD realitza uns 850 serveis al mes, un 75% per motius de dependència i el 25% per motius de risc social.

    Segons l’Ajuntament, el nou model de gestió del SAD pretén oferir un servei més àgil i personalitzat, adequant-lo a les necessitats dels usuaris. «La freqüència amb què s’atendrà cada persona usuària s’ajustarà a les seves necessitats. No només volem prestar un servei, sinó posar la persona al centre, creant un servei adaptat a cada persona», destaca Laia Ortiz.

    Per fer-ho, l’organització dels professionals s’ha estructurat en equips que actuaran en diverses zones de proximitat. Cada grup de professionals s’ocuparà de l’atenció de les persones usuàries de la zona assignada, amb qui tindrà una relació més propera i continuada al llarg del temps, de manera que li permeti «conèixer, detectar i respondre millor a les seves necessitats».

    L’Ajuntament defensa una millora dels contractes i més formació

    El nou model també cerca una millora de la coordinació amb els centres d’atenció primària i els serveis socials de la ciutat. Per fer-ho s’ha creat la figura de la coordinadora SAD, una persona que acompanya a la família i a les treballadores i que atén possibles incidències. «Són persones de referència que poden treballar en casos més complexos juntament amb la treballadora social i que poden posar-se en contacte amb el CAP. D’aquesta manera, es dona més continuïtat a l’atenció a les persones i els serveis treballen en xarxa», assenyala Ortiz.

    Segons l’Ajuntament del Prat, el nou model de gestió del SAD pretén contribuir a dignificar i reconèixer la tasca de les treballadores, augmentant l’estabilitat dels contractes i els sous. «Hem primat augmentar el nombre de jornades completes, reduint-ne les parcials. Però moltes treballadores necessiten fer jornada parcial perquè estan al càrrec de familiars o menors o perquè compatibilitzen la feina al servei d’atenció domiciliària amb una altra», explica Ortiz.

    També es vol facilitar l’accés del personal a la formació continuada i fomentar el treball en equip, per tal de promoure la motivació i el benestar emocional del personal. A més, es preveu la incorporació d’altres perfils en cas necessari, com per exemple de professionals de la psicologia per donar suport en l’atenció a persones grans i dependents.

    Segons Ortiz, el nou model és «un avenç molt important en la gestió d’un servei tan sensible». «En una empresa privada l’objectiu és aconseguir benefici. Per contra, ara sabem que tots aquests diners públics es destinen a millorar l’atenció de les persones», explica. Segons ella, la gestió indirecta per part d’empreses privades empitjora la qualitat del servei. «Posar lucre o la lògica mercantil a àmbits tan sensibles com l’atenció a les persones acaba pervertint el funcionament d’aquest servei. En general, les grans empreses acaben generant una lògica que va en contra de les persones que en fan ús», afegeix la directora d’Acció Social de l’Ajuntament.

    S’observen irregularitats en el funcionament del Consorci

    Segons el seu web, el Consorci de Salut i Social de Catalunya (CSC) és una entitat pública «amb una clara vocació de servei que té com a missió impulsar models de salut i social excel·lents i sostenibles per millorar la qualitat de vida de les persones, oferint serveis d’alt valor afegit als seus associats».

    Tanmateix, un informe de la Sindicatura de Comptes de Catalunya, que recull els ingressos i despeses de l’entitat el 2017, es refereix a diverses irregularitats detectades en el funcionament del Consorci. En primer lloc, el document parla de l’existència de filials del Consorci a Mèxic, Argentina i la República Dominicana. Atès el caràcter públic del capital de la societat, la Sindicatura posa en dubte l’interès general de la creació d’aquestes filials a altres països que, posteriorment, comporten, en general, una pèrdua important del valor de les inversions inicialment fetes.

    A més, la Sindicatura també qüestiona l’objecte i l’activitat de la societat, «atès que no van dirigits a la satisfacció de necessitats públiques de l’àmbit territorial de Catalunya». «Totes i cadascuna de les activitats dutes a terme per les societats mercantils de propietat pública han d’estar destinades a satisfer les activitats i necessitats públiques i a la consecució de l’interès general», destaca l’informe.

    La Sindicatura també assenyala irregularitats en els contractes. Per a la fiscalització dels aspectes contractuals i retributius del personal, es va seleccionar una mostra de cent divuit treballadors de grups professionals i categories diferents, representativa del conjunt de treballadors. D’aquesta mostra, l’informe detecta fins a vint-i-quatre treballadors amb contractes laborals fora de l’àmbit del conveni col·lectiu.

    La fiscalització dels contractes també posa de manifest que la Fundació S21 i altres entitats pertanyents al Consorci van superar els límits per encadenar contractes de durada determinada que estableix l’Estatut de Treballadors. A més, l’any 2013, amb un canvi de direcció, es va elaborar un informe sobre la retribució del personal de les entitats fiscalitzades que va posar de manifest l’existència de retribucions derivades d’acords presos per les direccions generals o per les gerències de forma individual, no registrades documentalment. Així mateix, l’any 2017 les entitats del grup CSC van reconèixer i satisfer cinc indemnitzacions per acomiadament improcedent.

    L’Estatut del CSC defineix el Consorci com una «entitat local pública». Tanmateix, en el seu informe la Sindicatura explica que no li consta que s’hagi determinat l’adscripció a una administració pública determinada, la qual cosa s’hauria hagut de fer no més tard del 31 de desembre del 2014, d’acord amb la llei. Per totes aquestes irregularitats, el sindicat de treballadores S.A.D insisteix que la gestió del Servei d’Atenció Domiciliària per part del Consorci és una «gestió pública emmascarada que repeteix les lògiques mercantils de les empreses privades».

  • El transport sanitari aconsegueix una taula per l’equiparació de les condicions laborals

    El transport sanitari concertat de Catalunya ha aconseguit un acord històric després de cinc mesos de vaga: que es constitueixi una taula d’equiparació de les condicions laborals. Amb aquest acord entre els representants dels treballadors, la patronal del sector i el Departament de Salut, es posa fi a la vaga iniciada al mes d’octubre.

    Els sindicats convocants de la vaga entenien que tots els treballadors de transport sanitari de Catalunya haurien de tenir el dret a les mateixes condicions essencials, com poden ser remuneració, durada de la jornada, categories professionals, variables com serien el plus de dissabte o el plus de festiu amb especial consideració. I complements per major presència, per dedicació, per lloc de treball o per personal de conveni. També tenir en compte els períodes de descans, el treball nocturn o la limitació de la contractació en pràctiques.

    Així, exigien que es complissin els drets a les mateixes condicions en matèria de retribució salarial que els treballadors de l’empresa pública del SEM i també el dret a les mateixes condicions en relació amb les cotitzacions a la seguretat social i a les baixes mèdiques.

    Ja a l’inici del conflicte, els sindicats denunciaven l’enrocament de la patronal per entomar les millores pendents d’un conveni col·lectiu que no s’ha modificat des de l’any 2012. A més, recordaven que els treballadors del servei de transport sanitari han patit 5 anys de retallades, amb una pèrdua acumulada del 14% de sou que no ha estat retornada.

    Com explica Jordi Venanci, responsable del sector de transport sanitari de CCOO de Catalunya, els dos motius principals eren. per una banda. aturar aquestes retallades de sou i, per l’altra, aconseguir l’equiparació amb el transport públic. El 3 de març es van reunir amb el Junts per Catalunya, ERC, els Comuns, el PSC, la CUP i una estona amb Ciutadans, que va haver de marxar, i van aconseguir el compromís per escrit. Després de dos esborranys va sortir un document que es va acabar signant divendres 19 de març. En aquest document, els partits es comprometien a constituir una taula d’equiparació del transport sanitari.

    La constitució de la taula d’equiparació del transport sanitari de Catalunya tindrà com a funció elaborar un pla per a equiparar progressivament les condicions laborals del personal del transport sanitari

    De fet, el text de l’acord recull que «els grups i la part social veuen adient la constitució de la taula d’equiparació del transport sanitari de Catalunya, que tindrà com a funció elaborar un pla per a equiparar progressivament les condicions laborals del personal del transport sanitari a les del personal del Sistema d’Emergències Mèdiques. La taula d’equiparació del transport sanitari de Catalunya, estarà composta per: Departament de Salut, grups parlamentaris, representants sindicals de la taula negociadora del conveni autonòmic (CCOO;UGT, USOC i SINDI.CAT) i la patronal del transport sanitari ACEA, que tindrà com a funció abordar el conflicte utilitzant com base la resolució del Parlament de Catalunya 940/XII”.

    Tot i celebrar l’acord, Venanci explica que fins que no hi hagi Govern no es constituirà aquesta taula. Un cop existeixi la taula ja els cridaran per reunir-se i iniciar el procés d’equiparació progressiu. Faltarà aleshores donar-li una funció al document i calendaritzar quan es farà cada passa. Venanci entén que això també dependrà dels pressupostos que s’aprovin. Si això s’alenteix i no funciona, tot i que confia en el compromís dels partits, Venanci manifesta que s’haurà de tornar a la mobilització. Mentrestant aquest document ha estat motiu suficient per desconvocar la vaga. Una vaga on les repercussions no han pogut ser mai massa altes. La vaga disposava d’uns serveis mínims del 85%, ja que com ens comenta, durant tots els mesos hi ha hagut constantment gent de baixa per Covid o per ser contacte estret. «Teníem poca gent que pogués fer vaga perquè quan la gent no estava de guàrdia, li tocava cobrir baixes». El mecanisme de lluita que han emprat ha estat el de la mobilització constant en forma de concentració cada divendres.

    Ara, la seva aspiració és que aquesta taula aconsegueixi l’equiparació total en un marge de 4 anys però si ho estipulen en 6 tampoc s’hi oposaran ara que ja han aconseguit la signatura de tots els partits esmentats.

    El conflicte va arribar al Parlament de la mà del diputat de la CUP Vidal Aragonés i ara ha estat aquesta mateixa candidatura la que va mostrar més reticències a l’acord. «Volien més, volien que es municipalitzés tot el servei», comenta Venanci que afegeix que si en un futur es pot assumir serà genial, però que ara ho veuen complicat per com de difícil és tot el tema relacionat amb allò públic. «Hem de començar per la base i aconseguir per ara l’equiparació ja estem contents», afirma.

    Els inicis de la vaga

    La convocatòria de vaga indefinida a partir del 9 d’octubre de 2020 en el transport sanitari de Catalunya afectaria uns 5000 professionals aproximadament del sector. L’afectació era tant en el Transport Sanitari No Urgent (TSNU) com al Transport Sanitari Urgent (TSU). Els motius? Respondre al menysteniment de les administracions i denunciar que el conveni col·lectiu del sector no es renova des de 2012 i ha acumulat un 14% de retallades en el sou.

    És a dir, els dos objectius principals que traslladaven els sindicats de la vaga indefinida eren, per una banda, aconseguir la no aplicació de la retallada salarial anunciada per part de la patronal ACEA en el concepte “a compte de conveni” en la nòmina del mes de setembre i successivament; i per altra banda, assolir un pla real d’equiparació de les treballadores i treballadors de transport sanitari a Catalunya amb les condicions del conveni col·lectiu de treball per a l’empresa pública Sistema d’Emergències Mèdiques, SA.

    En aquest sentit, des de la UGT ressaltaven el “menysteniment i la indiferència del CatSalut i el SEM en el conflicte del transport sanitari”. Entenent que les administracions que han de ser garants dels drets sanitaris de la ciutadania, la UGT denunciava que aquestes permeten que “es perllonguin les diferències entre dues plantilles que, ara per ara, i encara més visiblement durant la pandèmia, creen treballadors de primera i de segona: la plantilla del SEM, que depèn d’una empresa pública i que a més de les millors condicions laborals i salarials durant aquests mesos ha optat a unes mesures i protocols de protecció clarament superiors; i les i els professionals que depenen de les empreses privades de transport sanitari, amb un interès clarament mercantilista que han penalitzat les condicions la seguretat i la salut del seu personal”.

    Així, ha estat amb la crisi sanitària per la pandèmia que s’ha posat encara més de manifest les diferents condicions laborals entre la plantilla que depèn del servei públic i les plantilles que depenen d’empreses privades. De fet i com denunciaven els sindicats, encara més si es té en compte que, estadísticament, el personal que treballa en transport sanitari no urgent és el que ha tingut una major ràtio de transport de casos positius de Covid-19 i pitjors condicions de seguretat i de protecció per part de l’empresa. Per també les capacitats tècniques i disposar d’ambulàncies medicalitzades, conseqüentment el SEM tracta menys casos covid i més emergències derivades d’altres malalties.

  • Confirmat: altes taxes de depressió i ansietat entre els sanitaris durant la Covid

    La pandèmia ha plantejat importants reptes per als treballadors del sector sanitari. A més d’enfrontar-se a una gran càrrega de treball i un suport psicològic limitat, molts d’ells han temut per la seva pròpia seguretat.

    Fins ara, múltiples articles han revelat altes taxes de depressió, ansietat i trastorn d’estrès posttraumàtic (TEPT) durant la covid-19 en aquest col·lectiu. No obstant això, aquestes revisions no abordaven els nombrosos estudis realitzats a la Xina, on es va produir el primer brot de la malaltia.

    Un de cada cinc professionals ha experimentat depressió, ansietat o trastorn d’estrès posttraumàtic en l’actual crisi sanitària. Per a la població general, la prevalença és del voltant del 4%

    Una nova revisió realitzada per investigadors de l’Escola d’Higiene i Medicina Tropical de Londres (el Regne Unit) ha analitzat 65 estudis sobre aquest tema publicats en 21 països de tot el món. Els experts van dur a terme la cerca d’articles en anglès i xinès que es van realitzar entre desembre de 2019 i agost de 2020 i van abordar la prevalença dels trastorns mentals en 97.333 treballadors de la salut.

    «Aquesta revisió proporciona la síntesi més completa de la prevalença de depressió, ansietat i TEPT entre els professionals sanitaris durant la pandèmia de covid-19, amb la inclusió de publicacions tant en anglès com en xinès», explica a SINC Nathaniel Scherer, un dels autors. «Hem confirmat com aquest col·lectiu està experimentant elevats símptomes de trastorns mentals en aquesta època».

    Els resultats, publicats en l’últim número de la revista PLOS ONE, revelen que un de cada cinc professionals ha experimentat depressió, ansietat o TEPT en l’actual crisi sanitària. En concret, 21,7% depressió, 22,1% ansietat i 21,5% TEPT. Cal destacar que, a Orient Mitjà, els estudis realitzats van mostrar les majors taxes de depressió (34,6%) i ansietat (28,9%).

    «Per a posar aquestes xifres en context, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) estima que, en temps normals, la població mundial posseeix una prevalença del voltant del 4% tant per a la depressió com per a l’ansietat, incloent-hi el TEPT», afegeix *Scherer.

    Com fer costat als sanitaris

    La salut mental del col·lectiu sanitari, que ha estat en primera línia de la resposta a la covid-19, és motiu de preocupació. «Les noves troballes podrien ajudar amb les polítiques i iniciatives per a proporcionar el suport psicològic que tan urgentment es necessita en els professionals de la salut», afirma l’investigador.

    Però per a poder abordar-les, també és important entendre les causes subjacents. Es tracta d’una gran càrrega de treball que provoca estrès, fatiga i esgotament? És la por de contreure la malaltia? És el temps que es passa lluny dels éssers estimats?

    Els autors insisteixen que resulta fonamental escoltar els professionals i respondre a les seves necessitats. «En cas contrari, aquestes elevades taxes podrien durar més enllà del final de la pandèmia»

    «Pot haver-hi molts aspectes que contribueixin a aquests elevats símptomes, però aquest estudi no pot explorar-los, ja que ens fixem en la prevalença. És necessari investigar més a fons els factors que contribueixen a això», subratlla Scherer. «També ho seria el treball amb el personal sanitari».

    Així, els autors insisteixen que resulta fonamental escoltar els professionals i respondre a les seves necessitats. «En cas contrari, aquestes elevades taxes podrien durar molt de temps, més enllà del final de la pandèmia, i això no és una cosa que ningú vulgui. Ha d’haver-hi una resposta ràpida i decisiva per a fer costat a un grup que ha treballat incansablement per a ajudar als altres», conclou.

    Aquest és un article original de l’Agència SINC

  • La FECEC reclama mesures per a la reinserció social i laboral dels supervivents de càncer

    La Federació Catalana d’Entitats contra el Càncer (FECEC) valora positivament l’aprovació de l’Estratègia en càncer del Sistema Nacional de Salud, acordada entre el Ministeri de Sanitat i les comunitats autònomes deu anys després de la seva darrera actualització. Tanmateix, reclama mesures de reinserció social i laboral per a les persones que s’han recuperat de la malaltia.

    L’acord recull 5 línies d’actuació (promoció de la salut i prevenció en càncer, atenció sanitària, atenció sanitària a la infància i adolescència, dades i informació de càncer i recerca) i 40 objectius amb 52 accions a assolir amb accions a implementar. El document ha estat elaborat i consensuat pel Comitè de Seguiment i Avaluació de l’Estratègia en Càncer del Sistema Nacional de Salut, format per les societats científiques i associacions de pacients relacionades amb el càncer, les comunitats autònomes, l’Institut de Salut Carlos III i el Ministeri de Sanitat.

    La FECEC assenyala que Espanya encara està lluny de les recomanacions del Pla europeu de lluita contra el càncer, però assenyala diversos aspectes positius de l’Estratègia en càncer. Quant al model assistencial, valora la creació d’una gestora de casos en els principals tumors i la progressiva extensió del model d’atenció multidisciplinari i cooperatiu, així com també l’aposta per la formació de professionals en habilitats comunicatives amb els pacients, una vella reclamació de les entitats.

    En l’àmbit de promoció de la salut, subratlla com a rellevant que l’estratègia mencioni per primera vegada el càncer laboral i la inclusió de millorar del sistema d’informació i vigilància d’aquest. El conjunt d’entitats també celebra la notícia d’establir un cribratge poblacional per al càncer de cèrvix, com succeeix amb el de càncer de còlon. Subratllen, però, que caldrà una reforma de l’atenció primària per poder atendre aquest cribratge poblacional.

    La federació d’entitats valora també el fet d’oferir atenció social als malalts i als seus familiars a través d’un estudi de l’impacte laboral, psicològic i social de la malaltia, però considera que aquesta qüestió segueix sense abordar-se en profunditat. Així mateix, consideren encertada la fixació de criteris clars en oncologia pediàtrica per atendre segons les franges d’edat en unitats infantils o adolescents.

    Pel que fa a l’investigació en càncer, la FECEC critica que Espanya continuï a la cua d’Europa, amb «propostes poc desenvolupades en comparació amb el Pla Europeu». Aquest pla preveu, entre altres, establir un nou centre de coneixement en càncer per ajudar a coordinar iniciatives científiques i tècniques a l’àmbit de la UE i una iniciativa europea d’obtenció d’imatges oncològiques per millorar la medicina personalitzada i les solucions innovadores.

    El càncer i la Covid-19

    Durant la primera onada de la Covid-19 es van limitar les visites i les operacions quirúrgiques, mantenint-se només aquelles  que no podien demorar-se, i les proves diagnòstiques es van posposar. Aquesta reorganització de l’activitat assistencial per donar resposta a la duresa de la pandèmia ha suposat un descens tant en el nombre de nous diagnòstics de càncer com en l’inici de nous tractaments en els pacients oncològics.

    Concretament, segons un estudi liderat per l’Associació Espanyola contra el Càncer (AECC), durant l’any 2020 s’han diagnosticat a tot l’Estat un 21% menys de nous casos de càncer. Segons el Departament de Salut, els diagnòstics de càncer a Catalunya s’han reduït en un 12%. Davant aquestes dades, els experts temen que els retards en els diagnòstics i tractaments comportin una major mortalitat dels pacients.

    En aquest sentit, la FECEC reclama al govern espanyol una dotació pressupostària per restablir un correcte funcionament de l’atenció mèdica, els tractaments, proves diagnòstiques i programes de cribratge poblacional. L’organització sosté que si no es prenen mesures eficaces, el nombre de casos de càncer podria augmentar gairebé un 25 % d’aquí al 2035, segons dades de la UE, fet que faria del càncer la primera causa de mort a Europa.

    Actualment, el càncer és la segona causa de mort a Espanya, després de les malalties de l’aparell circulatori, encara que en els homes és, des de l’any 2000, la primera causa de mort. Aquesta malaltia representa la segona causa de mort al món, amb prop de 18 milions de nous casos diagnosticats i més de 9,6 milions de defuncions relacionades amb tumors cada any. A Europa, 2,7 milions de persones van ser diagnosticades d’aquesta malaltia el 2020, i uns altres 1,3 milions de persones van perdre la vida.

  • El Centre d’Anàlisis i Programes Sanitaris (CAPS), sempre obrint noves fronteres

    El 1983, és a dir, fa 38 anys, el CAPS era la continuació del GAPS (dins del Col·legi de Metges de 1976 a 1982, fa 45 anys), amb la mateixa gent i els mateixos valors, i sempre amb els objectius d’obrir fronteres, de dedicar-se a l’anàlisi, propostes, informació, assessorament i educació en problemes importants i emergents encara no tractats des del Sistema Sanitari establert: en la formació en salut pública (s’havia d’anar a Madrid a la Escuela Nacional de Salut), en la gestió del sistema i centres sanitaris, en temes de danys per la salut de condicions ambientals, de model de sanitat (defensant un Servei Nacional de salut enfront de la Seguretat social establerta), temes de salut diferencial per gènere i altres determinants de la salut. Sempre obrint noves fronteres.

    Del 1979 al 1981, dos comitès d’expertes sobre Atenció Primària, amb dos llibres publicats sobre el seu treball (El metge de capçalera en un nou sistema sanitari i El Centre de salut integral), i entre 1984 i 1988 tres comitès més amb tres llibres més publicats (L’accident nuclear de Palomares, sobre treballar in situ sobre el terreny contaminant, Les radiacions ionitzants i la salut i El medi ambient i la Salut.

    En formació de professionals, el CAPS ha sigut precursor a Catalunya de vàries sessions de seminaris: «Educació sanitària a les escoles» (per mestres), «Introducció a la Salut Pública» (amb vàries edicions), «Seminari sobre Medi Ambient i Salut». I també ha ofert diversos cursos, amb vàries edicions d’un curs de 220 hores sobre «Salut de la Comunitat». També s’han editat Quaderns CAPS sobre temes monogràfics i variats, avui editats fins a 35 números (vegeu el web del CAPS).

    Una altra etapa, noves fronteres. El programa «Dones, Salut i Qualitat de Vida»: a partir de la realització a Barcelona del «1r Congrés Internacional de Dones, Salut i Qualitat de Vida», organitzat pel CAPS i liderat per Carme Valls, el 1996, fa ja 25 anys, es crea el Programa sobre Salut i Gènere. La Xarxa de Dones per la Salut hi apareix ja al primer número de la revista ‘Mujeres y Salud’ el 1997, que fins al moment ha tingut 49 números.

    Aquesta activitat, ampliant-se i modificant-se en el temps, ha comportat consolidar en els darrers anys les línies d’acció actuals fins ara: Dones i Salut, Medi ambient i Salut i Polítiques de Salut.

    Què és avui el CAPS? L’Acta fundacional del juliol de 1983 diu així:

    El Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris (CAPS) és una associació científica i sense ànim de lucre. El seu objectiu és contribuir, a través de l’anàlisi pluridisciplinària de la sanitat, a l’intercanvi d’idees, a la reflexió i a la recerca en totes les qüestions que afectin la salut.

    Els fundadors del CAPS concebem la persona com una unitat biològica, psicològica i social indissociable. Creiem que la salut és influïda directament per les condicions de vida i de treball, i que, en conseqüència, l’estratificació de la societat incideix en les expectatives de salut i també de malaltia. Considerem que la llibertat i la tolerància són condicions bàsiques per al desenvolupament de la salut. Entenem que la qualitat de l’atenció primària és fonamental per a l’eficiència dels serveis sanitaris

    El CAPS vol ser pels sanitaris i, especialment, per als joves graduats, una eina i un estímul per a l’estudi de les metodologies d’anàlisi sanitària, i un nucli que faci possible la cristal·lització d’equips pluridisciplinaris de recerca. El CAPS vol oferir-se als sanitaris de Catalunya i d’arreu d’Espanya com a centre de trobada i de debat, i vol promoure així mateix contactes amb els col·lectius d’altres països que treballin amb un esperit semblant.

    Com que considerem determinant la participació dels ciutadans en la definició dels objectius i de les prioritats sanitàries, el CAPS es proposa, a més, oferir a la comunitat la informació i els instruments al seu abast que puguin ajudar-la a ser protagonista de la mateixa salut. El Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris resta obert a tothom qui s’identifiqui amb aquestes idees i vulguin treballar-hi amb rigor.

    Avui, el març del 2021, han passat 38 anys d’aquesta declaració fundacional. La demografia ha canviat, augmentant molt l’esperança de vida en els països desenvolupats. Les causes d’emmalaltir i de mort també han variat, així com els coneixements i tecnologies. Les persones han canviat, els valors de la societat també han canviat i han aparegut, o s’han fet més evidents, nous riscos i nous problemes per la salut humana i la salut del planeta.

    El CAPS sempre ha tingut l’objectiu d’obrir fronteres, posar en prioritat nous problemes de la salut, analitzar-los i fer propostes per fer-hi front. Avui ens proposem, en una nova etapa, prioritzar el nostre treball en els determinants socials de la salut:

    • Qualitat del medi ambient, emergència climàtica, producció d’aliments i alimentació saludables.
    • Diferències i desigualtats de gènere en salut.
    • Model, organització i gestió dels Sistemes Públics de Salut, prioritzant la Salut pública, l’Atenció Primària i Comunitària i les Cures, com el model més eficient i just per la salut la ciutadania.

  • Parlen els experts invisibles de la pandèmia: així han viscut l’últim any entre l’esgotament i la resiliència

    Quan va escoltar a un amic dir que el confinament havia estat «meravellós» perquè ho havia dedicat a les seves aficions i a fer pa, Teresa va entendre que 2020 no havia estat igual per a tothom. Aquesta infermera reconvertida en rastrejadora es va adonar que només uns pocs estan vivint l’epidèmia amb tanta intensitat com ella. No està sola: molts epidemiòlegs, investigadors i microbiòlegs clínics porten a primera línia un any. Tothom els pregunta com va la pandèmia, però com els hi va a ells?

    Igual que els sanitaris, reneguen del qualificatiu d’»herois». A diferència d’aquests, la seva història ha estat menys explicada. La càrrega de treball que viuen des de març de 2020 fa que no siguin fàcils d’entrevistar: moltes de les converses d’aquest reportatge, mantingudes des de finals de 2020, van tenir lloc durant caps de setmana, vacances o trajectes amb cotxe. Altres intents no van passar del correu electrònic. Abans de Nadal ja estaven molt preocupats, sabien que el gener seria dur.

    Les entrevistes mostren que els vaivens de les corbes epidemiològiques, aquesta muntanya russa en què la societat viu atrapada des de fa un any, tot just es reflecteixen en el seu dia a dia: de vegades, fins i tot treballen més quan tot sembla tranquil. Dormir malament i menjar pitjor és la norma; les hores són inexistents. La seva vida social és escassa, per falta de temps però també per responsabilitat. «El nostre treball de vigilància en cap moment s’ha assemblat al normal des que tot va començar», assegura el director de l’Observatori de Salut Pública de Cantàbria, Adrián Aginagalde.

    Si els epidemiòlegs no et diuen que tenen ganes de llançar-se per la finestra, menteixen. Caldria parlar de l’estat de salut dels tècnics: cap sap el que és lliurar – Adrián Aginagalde, director de l’Observatori de Salut Pública de Cantàbria
    La cremor és evident: «Si els epidemiòlegs no et diuen que estan amb ganes de llançar-se per la finestra, menteixen. Caldria parlar de l’estat de salut dels tècnics: cap sap el que és lliurar», assegura Aginagalde. Xerrem amb ell a la fi d’unes vacances «obligades» durant les quals va tenir sis reunions diàries. Li treu ferro a l’assumpte quan la conversa, que inicialment anava a tractar sobre la seva situació personal, deriva, inevitablement, cap a la situació epidemiològica: «Ens passa a tots».

    Amb el pilot automàtic

    La  investigadora de l’Institut de Salut Carlos III  Maria Iglesias seqüència mostres de SARS-CoV-2 per estudis epidemiològics i genòmics. Confessa que els seus records de març de 2020 són «confusos», però avui sent que va «amb el pilot automàtic». Amb diferents paraules, és una cosa que expressen altres entrevistats. «És una sensació rara, de cansament però també que no ens podem permetre parar», afegeix. «Hi ha dies que sents que pots amb tot i després passa alguna cosa, t’enfonses, i apareix el cansament i la frustració per tants mesos de treball a velocitat vertiginosa».

    Trucàvem als pacients a les deu de la nit per donar-los el resultat del test i no es creien que la trucada fos real i que hi hagués gent treballant a aquelles hores – Paloma del Pino, treballadora social de la unitat de vigilància epidemiològica de Fraga (Aragó)

    Paloma del Pino és una treballadora social que pertany a la unitat de vigilància epidemiològica de Fraga (Aragó) i diu que des de març de l’any passat sent «com si visqués en una barca» en què rema més o menys segons vinguin les onades, però sempre rema. Recorda treballar fins a mitjanit els caps de setmana i doblar el torn quan un brot en el seu centre va fer que el personal restant hagués de compensar les absències. «Trucàvem als pacients a les deu de la nit per donar-los el resultat del test i no es creien que la trucada fos real i que hi hagués gent treballant a aquestes hores».

    El coordinador de la unitat de seguiment de la covid-19 de Catalunya, Jacobo Mendioroz, només va tenir un dia de vacances en tot 2020: «Depens de com vagi la pandèmia. Si es detecta un brot i cal actuar ràpidament, no pots dir que et truquin el dilluns, perquè llavors en comptes de 100 casos et trobes 700 i vas tard», diu. Assegura que haver viscut situacions «complicades» en el passat, des d’Àfrica a la recerca de malformacions congènites en nens, li ha atorgat certa «resistència».

    Mikel Gallego, microbiòleg clínic del Servei Basc de Salut, és una de les persones que treballen després de les famoses sigles PCR. «Estàvem preparats per fer una a la setmana pensant que arribarien 4 pacients de la Xina», recorda.

    En superar la barrera de les deu diàries ja no donaven l’abast, però aviat farien més de cent. Primer a mà, després amb robots, avui aquests laboratoris recorden més a una cadena de muntatge. Així van aconseguir la xifra de 3.000 PCR diàries: si el 2019 van realitzar 28.000 en total, quan parlem amb ell ja porten 350.000 només de coronavirus. La major «odissea», trobar materials: «S’ha esgotat tot. A Dinamarca, Carlsberg va posar les seves fàbriques a fer alcohol».

    És molta pressió perquè saps que això funciona per tu. Tothom a l’atur va ser contractat i, com no hi ha possibilitat de reemplaçament, no pots desertar – Mikel Gallego, microbiòleg clínic del Servei Basc de Salut

    El microbiòleg assegura que estan «sobrepassats, esgotats i desesperats», el que ha provocat alguna baixa per estrès agut. «És molta pressió perquè saps que això funciona per tu. La majoria ha respost, però perquè tothom en atur va ser contractat i, com no hi ha possibilitat de reemplaçament, no pots desertar». Les sis persones entrevistades en aquest reportatge deixen clar que falten mans a tot arreu: una baixa per covid-19 suposa més treball per als que es queden darrere.

    «Hi havia coses agafades amb vímets i, davant la mínima pressió, van esclatar», explica Teresa, rastrejadora que parla amb nosaltres amb la condició de no revelar el seu nom ni la Comunitat Autònoma en què treballa. La conversa va tenir lloc al començament de desembre, en ple optimisme per l’aprovació de les primeres vacunes, i ella va criticar el «triomfalisme de pensar que tot ha passat». Com la resta, sabia que la llum a la fi del túnel està encara més lluny del que ens agradaria.

    Històries reals després de la corba de casos

    La pandèmia ha suposat un enorme desgast personal i professional per a tots els entrevistats. Mendioroz comparteix una de les seves experiències més dures: «Una dona que cuidava als ancians del seu poble de manera voluntària va acabar contagiant a catorze parelles. Imagina’t el que va passar i com va quedar ella». Aquestes històries, sumades a la seva dura experiència inicial com a metge de guàrdia i la dificultat de brots com els d’Igualada i Lleida, han fet que l’epidemiòleg intenti no perdre de vista l’impacte personal que suposa el virus.

    «Cada vegada que veig pujar la corba i els casos tinc al cap el que representen aquests números», assegura. «La corba és el costat asèptic de les coses i és difícil mirar-la sense distanciament, però darrere de cada cas hi ha moltes històries terribles». Cita casos de joves asimptomàtics que van visitar als seus avis: «Encara que no sigui culpa teva, com et treus de sobre que s’han contagiat per tu? És molt difícil per a les persones que ho han viscut».

    Del Pino sent cada positiu com si fos seu. «Hem perdut a familiars de companys per covid-19 i això t’afecta molt». Cita la «inesperada» mort per covid-19 de la mare d’una companya, just quan les vacunes ja semblaven estar a la volta de la cantonada, com un dels moments més complicats. Per això la seva filosofia, per «pau mental», és anar pas a pas i no fer plans a llarg termini. «No sabem el que passarà la setmana que ve, no es pot planejar res amb més de dos o tres dies d’antelació perquè quan menys t’ho esperes alguna cosa tira els teus plans per terra».

    Els imposem mesures [als positius], però no es cobreixen les seves necessitats, així que ara tenen més problemes que durant el confinament i això fa que no compleixin les mesures – Teresa, rastrejadora

    «Ens enfrontem a problemes reals als quals cal posar solució, no és només rastrejar», afirma Del Pino. «T’impliques amb els pacients, que et traslladen els seus problemes i els fan teus». Les dues rastrejadores són testimonis de com la precarietat en què viuen molts espanyols entorpeix el control de l’epidèmia.
    «Els imposem mesures, però no es cobreixen les seves necessitats, així que ara tenen més problemes que durant el confinament i això fa que no les compleixin», diu Teresa. Cita exemples de persones que no cobren si no van a treballar, que no tenen habitacions disponibles a casa per aïllar-se, ningú que els porti la compra o que tenen familiars fora que depenen de les seves cures. Fins i tot treure a passeig al gos pot ser un malson logístic.
    Va ser molt dur explicar-los als temporers que havien d’aïllar-se, perquè t’explicaven que tenien onze fills al seu país i que si no treballaven no menjarien – Paloma del Pino
    Per Teresa, el pitjor moment de la pandèmia va arribar a l’estiu de 2020. «A l’agost ens va venir la bufetada, va ser el pitjor mes de treball de tota la meva vida i sóc infermera des de fa vint anys». Tant, que va arribar a fer broma amb un company sobre com de bé que s’estava a Urgències. Una cosa similar li va succeir a Del Pino a causa dels  brots entre temporers d’Aragó: «Va ser molt dur explicar-los que havien d’aïllar-se, perquè t’explicaven que tenien onze fills al seu país i que si no treballaven no menjarien».

    Pressions inassumibles i solitud

    Iglesias viu sola, lluny de la seva Andalusia natal, i assegura que el confinament li va resultar difícil. «Després d’un dia horrible d’estrès, arribar a casa i que no hi hagi ningú és dur. Vaig estar dos mesos sense que em donessin una abraçada fins que una companya ho va fer, encara que no devia, perquè necessitava per salut mental  que em diguessin que tot anava a sortir bé».

    Aginagalde explica situacions surrealistes, com que el despertin a les 3 del matí per produir dades per a un informe. No obstant això, considera l’»assenyalament públic dels tècnics» el que més l’afecta. «Fa mal i no aporta res. Mai he vist que es demanin els noms dels autors dels informes de posicionament terapèutic de l’AEMPS». Es confessa enfadat per l’assumpte: «És carregar-se la carrera professional de persones que han fet la seva feina tal com se’ls havia demanat i l’informe s’intenta convertir en una altra cosa». Sap que hi ha coses a millorar, però tem que aquests «atacs» sembrin la desconfiança .

    L’assenyalament públic dels tècnics fa mal i no aporta res. És carregar-se la carrera professional de persones que han fet la seva feina tal com se’ls havia demanat i l’informe s’intenta convertir en una altra cosa – Adrián Aginagalde
    «Ha estat un any llarguíssim perquè cada dos dies hi havia novetats, arribava una tècnica nova i havies de tenir-la a punt per al dia següent», explica Gallego. El microbiòleg comparteix la pressió d’haver de seguir fent PCR mentre es posaven a punt test d’antígens, deteccions en saliva i altres eines acabades de sortir al mercat. «No et donen el marge que necessites per provar-ho i després diuen que se ‘escapen pacients, quan amb altres virus la tecnologia és de cinquena generació, mentre que amb el coronavirus la primera va sortir al maig. És evident que cometrem errors».

    El virus es cola en els somnis

    Com suportar aquestes situacions dia rere dia? «Arriba un punt en el qual has de parar perquè la desconnexió es fa impossible», comenta Iglesias. Quan la hiperconnexió genera ansietat i el virus es cola en els somnis, és moment de posar el fre de mà. «Aquest últim any he après que he de gestionar-ho sense que afecti durament a la meva vida».

    Tinc companyes que ploren quan algú incompleix l’aïllament i altres que s’han hagut d’anar perquè no han resistit (…). He vist alguns dels pacients més malalts de la meva vida, però també gent que treballa i es deixa les banyes – Teresa, rastrejadora

    D’una manera o altra, tots els entrevistats han hagut de fer-ho. Del Pino explica que es queda «més tranquil·la» quan surt tot el cansament acumulat, encara que sigui en forma de mals de cap. Assegura que intenta no fer cas de la premsa perquè li genera ansietat: «M’he fet una cuirassa per protegir-me, si només mirem la part negativa ens enfonsem tots».

    Teresa considera necessari «desdramatitzar» en part la situació. «Tinc companyes que ploren quan algú incompleix l’aïllament i altres que s’han hagut d’anar perquè no han resistit veure que tot s’ensorrava una altra vegada». Intenta mirar el costat positiu: «He vist alguns dels pacients més malalts de la meva vida, però també gent que treballa i es deixa les banyes».

    Atrapades en el temps ballant reguetón

    Per als protagonistes d’aquest reportatge els mesos eren de mil dies que es barrejaven com a Atrapat en el temps. Aquesta sensació de déjà vu és repetida per diversos d’ells.

    «No sabies si era diumenge o divendres, ens preocupava perdre la noció de el temps», diu Iglesias sobre els pitjors mesos del confinament. Del Pino assegurava, a principis d’aquest any, que ni tan sols s’havia adonat que estàvem al 2021: «Cada vegada que escric una fi de quarantena encara poso 2020, no em faig a la idea perquè per a mi és una continuació de l’anterior, ha estat una pausa en tots els nivells de la meva vida». Gallego el compara amb viure en una «nebulosa» en què no sap quant de temps passa.

    La solució al laboratori d’Iglesias per trencar aquesta maledicció va consistir en escoltar reguetón a tot volum els divendres. Així es reforçava la moral i marcaven el calendari de manera infalible: «Ens posàvem a cantar i ballar per alliberar-nos, recordo moments de molta unió. Sembla una tonteria, però volíem demostrar que encara en els moments difícils podíem divertir-nos». En temps adversos, gent que no havia treballat abans junta va formar un equip.

    M’ha canviat la vida: he après molt i m’he demostrat que puc treballar sota pressió encara que de vegades hi hagi moments de venir-me avall. Tampoc vull romantizar-ho perquè ha estat intens, he perdut deu quilos – Maria Iglesias, investigadora de l’Institut de Salut Carlos III

    «El coronavirus m’ha canviat la vida: he madurat a nivell professional, he après molt, sóc una persona diferent i m’he demostrat que puc treballar sota pressió encara que de vegades hi hagi moments de venir-me a baix», explica Iglesias, que acabava de doctorar quan la SARS-CoV-2 va trucar a la porta. «Tampoc vull romantizar-ho perquè ha estat intens, he perdut deu quilos». Gallego considera que «és bonic reflexionar i veure que quan feies 80 PCR et queixaves i ara que fas 3.000 és un dia més, però ha costat arribar fins aquí».

    La invasió dels epidemiòlegs de sofà

    La proliferació de xarlatans i todòlegs és inevitable durant les crisis, i és un tema que encén als entrevistats: consideren que les veus més fiables són les que té un altaveu menor. «Són perfils que res tenen a veure amb la gestió de l’epidèmia i, per tant, tenen temps de promocionar la seva marca, però no coneixen a fons el que passa», afirma Mendioroz.

    L’epidemiòleg no és l’únic que critica que algunes figures s’aprofitin de tenir una agenda més lliure, mentre ells es mantenen en un segon pla. «Els microbiòlegs que manegen la covid-19 són al laboratori i han decidit que la seva aportació serà la seva feina, no anar a la tele», diu Gallego, que considera que s’ha generat un ecosistema de persones que aprofiten la pandèmia al seu benefici. «Els falta molta perspectiva del que és el treball diari. El que fa afirmacions contundents probablement estigui bastant allunyat de la realitat».

    Els microbiòlegs que manegen la covid-19 són al laboratori i han decidit que la seva aportació serà la seva feina, no anar a la tele (…). El que fa afirmacions contundents probablement estigui bastant allunyat de la realitat – Mikel Gallego, microbiòleg del País Basc

    Aginagalde defensa que alguns investigadors «sí que aporten molt», però lamenta que altres que mai han treballat en aquests camps acabin per «distorsionar» el discurs. Considera que hi ha una contradicció entre com es prenen les decisions i com creuen que es prenen. Hi ha, en la seva opinió, un «desconeixement brutal dels mecanismes reals que es poden desplegar» per combatre l’epidèmia.

    També lamenta «que es generalitzi l’anècdota» i es «magnifiquin alguns riscos». Creu que es dóna un altaveu als sectors afectats per les mesures, com l’hostaleria, però no s’expliquen els beneficis obtinguts. Això dificulta la presa de decisions per l’elevada pressió rebuda. Aginagalde defensa que els tècnics haurien de poder explicar les mesures, contextualitzar els riscos i contrarestar les males interpretacions que es fan de les dades: «No hi ha un diàleg real entre l’opinió pública i nosaltres, i qualsevol mesura suposa un xàfec» de crítiques.

    «Els epidemiòlegs no són la gent que surt a la tele parlant d’epidemiologia, som pocs i desconeguts», explica Aginagalde. Això provoca, segons ell, molts mites sobre la presa de decisions: «Seguim el procediment administratiu comú i gestionem les noves evidències científiques per integrar-les. És més lent del que marca l’agenda informativa, però quan hi ha canvis no és per un article de premsa».

    No entenc als que exhibeixen opinions molt contundents, com si fossin veritats, per haver-se llegit un parell de papers i sustentades en una literatura que ara mateix és qüestionable – Maria Iglesias

    Iglesias porta sis anys estudiant virus respiratoris i creu que té encara molt per aprendre. No entén als que exhibeixen opinions «molt contundents, com si fossin veritats, per haver-se llegit un parell de papers» i sustentades en una literatura que «ara mateix és qüestionable». Tem que, a la fi, s’amplifiquin «barbaritats» per culpa de gent que «no sap dir que no és experta». Confessa que li molesta que s’interpretin dades sense context, el que porta «a prendre decisions errònies, generar por i ansietat en la població i falsos dogmes«. Per això demana molta cautela en parlar de fuites  vacunals i variants més transmissibles .

    Un altre element central en la lluita contra la covid-19 són les PCR, que han generat molts debats al seu voltant. A Gallego li fastigueja que s’hagi «tractat de tontos» als microbiòlegs clínics. «Nosaltres sabem del que parlem, i si no fem servir alguna cosa és perquè no té sentit en el dia a dia més enllà de casos concrets», per això considera negatiu que hi hagi qui «faci recomanacions sense saber la seva utilitat ni la dificultat d’exigir aquests resultats» al món real.

    Falta molt per comunicar: el més important, no contagiar

    La visió d’alguns entrevistats incideix en el paper de la responsabilitat individual, que consideren una cosa oblidada. «Hem perdut el discurs que el més important és no contagiar», lamenta Mendioroz. «Com són mesures avorrides que s’han repetit tant, sembla que l’important són els test, el rastreig o la vacuna, quan això no evita que et contagiïs». Considera que hi ha moltes eines que «ajuden» a la contenció, però recorre a l’exemple de la sida per mostrar la crisi d’una altra forma.

    «Imagina que amb la pandèmia de VIH s’hagués dit que l’important era que la gent es fes un test, no tingués relacions i es busqués l’origen del contagi, en comptes del preservatiu. Haurien pensat que estàvem bojos», comenta. «Llavors l’important era el preservatiu i ara és igual: que la majoria de gent es protegeixi i no s’encomani, perquè després molts no volen o no poden aïllar-se». Mendioroz creu que, sense el respecte a les mesures, «la resta és pal·liatiu».

    Critiquen el bombardeig a la població amb conceptes tècnics, com que la incidència acumulada de dues setmanes és millor que la de set dies, en lloc de centrar-se en missatges clars i importants sobre les mesures per no encomanar

    Teresa no entén que encara hi hagi tants dubtes entre la ciutadania i ho atribueix a errors de comunicació, amb missatges en ocasions contradictoris. «S’ha perdut la part més senzilla de què sí i què no, amb missatges molt clars, simples i concrets. Veig gent netejant amb lleixiu les caixes d’ous i a una altra que xerra mitja hora sense mascareta amb la veïna però et diu que no passa res perquè no han pres cafè. Després arriben a un lloc tancat i sense ventilar i el primer que fan és treure’s la mascareta».

    Com Mendioroz, també posa l’exemple de VIH. «Les coses no es canvien d’avui per demà, [amb el VIH] va caldre fer campanyes durant anys perquè la gent tenia pràctiques de risc i va costar que s’entengués». Per això critica la «tempesta d’informació» que bombardeja a la població amb conceptes tècnics com «que la incidència acumulada de dues setmanes és millor que la de set dies», en lloc de centrar-se en missatges clars i importants.

    Problema col·lectiu, canvi individual

    Del Pino, per la seva banda, troba a faltar «iniciativa individual» entre la població. Com rastrejadora, el seu treball consisteix a apel·lar a la «consciència» i la bona voluntat de les persones, per això les considera fonamentals. «Al fin esperem al que ens imposen, el que ens diuen que cal fer. Estem en una pandèmia, no podem esperar que el Govern ens confini. Ha de sortir de tu fer l’estrictament necessari i reduir els contactes per beneficiar la societat».

    Mendioroz fa una altra comparació amb una crisi sanitària recent: la de l’Ebola. «Hi havia ritus funeraris que consistien a tocar i besar el cadàver, i fins que la comunitat no va deixar de fer-ho no es va aconseguir controlar el virus». Opina que falta aquest «canvi de mentalitat» i que, fins que no es produeixi, «les coses no canviaran» perquè «no hem renunciat a una part de la nostra manera de comportar-nos i reunir-nos».

    Mendioroz opina que, com va passar amb el VIH o l’Ebola, cal un canvi de mentalitat per acabar amb la pandèmia perquè «no hem renunciat a una part de la nostra manera de comportar-nos i reunir-nos»

    Per això Mendioroz també creu que sense col·laboració ciutadana és impossible controlar la SARS-CoV-2. «El virus té una capacitat infectiva que supera qualsevol sistema de control. No ens equivoquem: no s’ha controlat en la història una epidèmia a força de diagnòstic i rastreig a menys que hi hagi un tractament o vacuna».

    Potser el major error des del començament de la pandèmia va ser veure’l com un problema individual i no col·lectiu. «Si ens protegim nosaltres també protegim a la nostra família, amics, llocs de treball i economia. És molt més ampli que la protecció individual», diu Mendioroz. Creu que si la majoria seguís les normes, caldria prendre menys mesures restrictives. Convida a veure les coses d’una altra manera: «Això no va del que poden fer els altres, sinó del que pots fer tu».

    Una mirada cap a la post-pandèmia

    «Les grans crisis són una oportunitat per canviar les coses que fem malament», assegura Mendioroz. Confia que la pandèmia serveixi per replantejar algunes, des del model de les residències a les ajudes a la vulnerabilitat social, passant per la contaminació, l’habitatge i la precarietat laboral. No són problemes nous, però el coronavirus els ha fet aflorar: «Aquesta és la realitat del problema. Els brots en escorxadors i entre temporers, per exemple, tenen a veure més amb l’explotació que amb el virus».

    Tampoc auguren uns feliços anys 20: els epidemiòlegs adverteixen que el pitjor està per arribar. «Normalment la post-pandèmia és més dura que la pandèmia», diu Mendioroz. «El sistema sanitari queda destrossat, comencen a morir-se malalts crònics no atesos, l’economia està per terra i les famílies han perdut el seu suport».

    Normalment la post-pandèmia és més dura que la pandèmia. El sistema sanitari queda destrossat, comencen a morir-se malalts crònics, l’economia està per terra i les famílies han perdut el seu sosteniment. O ho intentem pal·liar ja o serà molt complicat –  Jacobo Mendioroz, coordinador de la unitat de seguiment de la covid-19 de Catalunya

    «O ho intentem pal·liar durant la pandèmia o el que vindrà després serà molt complicat, perquè si hem hagut de tancar sis vegades i ens quedem sense diners no hi haurà ajudes socials. Què passarà amb aquesta gent si es descompon completament l’estat de benestar? Si la sanitat pública no pot més i els professionals abandonen en massa?», adverteix Mendioroz. Per això, molts dels experts destaquen la necessitat de crear estructures resilients que puguin suportar una altra tempesta en el futur.

    Els epidemiòlegs creuen que no sortiran ben parats: a les epidèmies, després de la negació, arriba la recerca de culpables. Mendioroz diu que té clar que a la fi de tot els crucificaran. «Has tingut una epidèmia, no l’has parat i ha mort molta gent. No seran comprensius després perquè hi ha moltes històries dures darrere».

    En els seus llocs «pel bé comú»

    Mentre esperem el dia en què puguem abraçar-nos de nou, els entrevistats segueixen en els seus llocs, com diu Del Pino, «pel bé comú».

    Aginagalde demana que els paguin guàrdies i, en el futur, que els seus companys tinguin un pressupost i estructures adequades i similars a les d’altres països. Gallego, que deixin de ser «fàbriques» de PCR i es posi en relleu la importància dels microbiòlegs i tècnics.

    Ser aquí ja és motiu de celebració, però busquem eines per fer-ho amb seguretat

    Del Pino és cauta i fuig de considerar 2021 com l’any en què tot acabarà de cop. «La pandèmia no entén de dates i no hi haurà un abans i un després: el final serà gradual. Sortirem aquest any? Espero, però no les tinc totes amb mi». Teresa considera que «estem tota l’estona en un esprint «, quan en realitat és una carrera de fons.

    «Cal celebrar el màxim possible perquè estar aquí ja és motiu de celebració», opina De el Pi, «però busquem eines per fer-ho amb seguretat». De moment, si hi ha un brindis, les copes hauran de respectar la distància.

    Aquest és un article original de l’Agència SINC

  • Jordi Serra Cobo: «Sempre hi ha hagut epidèmies, però mai ni tan freqüents ni d’aquest abast. Les amenaces continuaran»

    Josep Cabayol Virallonga i Frederic Pahisa Fontanals amb el suport de Siscu Baiges Planas i Ester González García, en nom de Solidaritat i Comunicació – SICOM.

     

    Jordi Serra Cobo és una de les veus de referència a l’hora de parlar de la pandèmica i de posar l’emergència de salut, en el context del canvi climàtic. És investigador expert en eco epidemiologia en el departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals de la Universitat de Barcelona, per la que és doctor. També és membre de l’Institut d’Investigació de la Biodiversitat (IRBio) i Científic que treballa amb l’Institut Pasteur. Hem conversat amb ell en el programa ‘Emergència Climàtica’, de Ràdio 4.

    «Feia molt temps que avisàvem que s’estaven produint canvis molt ràpids i que podríem tenir un escenari pandèmic», diu el doctor Serra Cobo. «L’any 2013 ho vam advertir i no ens van fer cas. Ens podíem haver preparat molt més i protegir-nos, en especial les ciutats, que són els focus on inicialment (després s’expandeix) hi ha més probabilitat que es produeixin aquests fenòmens. Passa, però, que vivim en una societat que actua més per reacció que no pas per prevenció. Procedim quan tenim el problema al damunt».

    I continua: «Sabíem que venia una epidèmia, però no sabíem quina, ni quin virus, ni quan. Ara bé, des de feia temps coneixíem que els coronavirus eren dels patògens que tenien més probabilitat. Hi havia precedents. En aquest segle XXI ja hem tingut cinc epidèmies de coronavirus amb humans i una amb porcs. Per tant, hi havia símptomes que ho estaven avisant».

    Dissonància

    El 2018, per protegir les ciutats contra els virus emergents, es van presentar sengles projectes a La Caixa i a l’Ajuntament de Barcelona. Van respondre que «no tocava». A La Caixa el van trobar innovador, però… Tampoc a l’Ajuntament de Barcelona el van estimar necessari. Hi havia «calma», no s’havien trobat patògens i el projecte els resultava alarmista.

    Explica Serra Cobo: «Era un projecte multidisciplinari que tenia en compte factors socioeconòmics, biològics, epidemiològics. L’objectiu era detectar canvis en la circulació de virus zoonòtics abans que s’expandissin a la ciutadania. Per fer-lo, calia una sèrie d’espècies sentinelles que permetessin descobrir aquestes circulacions de virus a les ciutats».

    Centrat a Barcelona, s’havia de fer també a París i Roma, amb la voluntat d’exportar el model a altres ciutats. L’encapçalaven el doctor Serra Cobo i el seu equip de la Universitat de Barcelona i de l’Institut de Recerca de la Biodiversitat – IRBio –, i el doctor Tomàs Pumarola de la Vall d’Hebron. Hi participaven també l’Institut Pasteur de París, la Universitat de Cambridge, l’Institut Spallanzani de Roma, l’Hospital Clínic de Barcelona, la Facultat de Biologia de la UB, l’equip ‘Cresta’ de la UAB i l’Ajuntament de Barcelona. No es va poder fer. En temps de bonança, els resultava «complicat» prendre precaucions i mesures preventives.
    «No sabrem, postil·la Serra Cobo, si ens hagués permès detectar el coronavirus, però sí que ens haguera possibilitat estar bastant més preparats per donar una resposta més immediata. Les ciutats s’hagueren pogut preparar per prevenir possibles epidèmies. És una de les assignatures pendents. Encara ningú ens ha demanat res…»

    Defensa contra els virus

    En l’àmbit global, un dels fenòmens detectats és que els canvis que es produeixin arreu, de tota mena, són molt ràpids. I molt globals. Un problema greu del qual no en som prou conscients. Les coses que no passaven, ara poden passar.

    «Cal controlar les mercaderies, afirma Serra Cobo, perquè arribin sense ‘acompanyants’, siguin espècies invasores o patògens. El mosquit tigre va arribar a Sant Cugat del Vallès procedent del sud-est asiàtic, en una importació de pneumàtics on hi havia postes del mosquit. A través de les mercaderies també ha arribat la papallona que ens està deixant sense boix a la Garrotxa i el Ripollès, per posar dos exemples».

    De la mateixa manera que arriben espècies invasores que podem veure (mercaderies / importacions), poden arribar nous virus.

    Per altra banda, a les ciutats hi ha una fauna que va canviant en el decurs dels anys, com és el cas de la tórtora turca, que s’ha convertit en una de les espècies més abundants, i de la qual no sabem la quantitat de patògens que hostatja. És un procés dinàmic en el qual les espècies van canviant i, per tant, variant els microorganismes que poden contenir.

    Així doncs, és necessari fer tres coses, sosté Serra Cobo:

    Controlar les mercaderies.

    Controlar les espècies, de fauna, sense aprensió, però amb voluntat ferma de controlar quins possibles patògens poden dur.

    I una tercera més complicada, el control del moviment de persones, tan local com globalment. En especial, quan saps que hi ha un focus infecciós allà d’on provenen.

    «Permeteu-me un exemple, diu Serra Cobo, a l’Amazònia estem investigant el Zika. Al començament de l’epidèmia del Zika, quan observaves els casos al Brasil, era interessant comprovar com s’anaven distribuint en els pobles on hi havia carreteres. És a dir, que era amb els vehicles on, molt probablement, es transportaven els mosquits que arribaven així als pobles on es produïen els casos. Distribució, doncs, molt relacionada amb les vies de comunicació. Tots ens movem molt, i això té un preu».

    Orígens

    El 28 de desembre, publicàvem a Catalunya Plural una entrevista amb el doctor italià Giovanne Apolone, director de l’Institut Nacional del Càncer a Milà. En síntesi, informàvem que el virus circulava per Itàlia des de setembre de 2019, tres mesos abans que es notifiqués formalment l’epidèmia a la Xina.

    Mesos abans, Jordi Serra Cobo ho havia anticipat: «El virus no va aparèixer el desembre de 2019 a Wuhan. Les nostres dades, argumenta, ens permeten afirmar que l’octubre de 2019 ja hi havia el coronavirus a la Xina».
    Probablement el que va passar a Wuhan fou el seu engrandiment. En aquelles dates de desembre, a la ciutat hi va haver una gran concentració de gent a causa de les festes tradicionals, amb centenars de milers de persones al carrer, tal vegada més d’un milió, omplint de gom a gom els carrers, places i mercats. Les concentracions van afavorir la propagació de la malaltia que ja es difonia. I una ciutat plena de gom a gom, d’onze milions d’habitants, amb la gent als carrers, va fer que s’amplifiqués una malaltia que ja per ella mateixa era molt transmissible. Wuhan és un centre educatiu, industrial i tecnològic molt ben connectat. Si es va produir un fenomen d’amplificació com el descrit, la propagació era cosa fàcil. [Recordem que la doctora Rosa Maria Pintó, el doctor Albert Bosch i el seu equip, van descobrir que el virus era a les aigües residuals de Barcelona el mes de març de 2019]

    Ecosistemes

    Hi ha tres regions on es concentra la màxima biodiversitat i també de patògens: l’Àfrica Central (a Camerun la pèrdua de boscos s’estima d’entre 800 i 1.000 quilòmetres quadrats anuals en part per a la construcció de carreteres i l’expansió d’assentaments humans), el Sud-est Asiàtic (on s’ha perdut el 30% de la superfície forestal en quaranta anys), i l’Amèrica Central i l’Amazònia (a l’Amazònia la desforestació supera el 17% i està a un 3% d’arribar a un possible punt de capgirell (no retorn), que se situa a partir del 20% i que d’assolir-se i confirmar-se, convertiria la selva en sabanes seques). I una quarta regió emergent per causa del desglaç que podria alliberar patògens enterrats.

    Raona Serra Cobo: «Quan es produeix una desforestació de boscos tropicals per implantació d’assentaments humans, agricultura, granges, cases, es destrueix una part de bosc i de la fauna que vivia en aquest bosc. Una part dels animals marxen i una altra pot tenir problemes de supervivència i morir. Però hi ha una tercera part que intenta trobar nous refugis allà on vivien. Aquests nous resguards els aconsegueixen en els assentaments construïts pels humans: granges, cases… Aleshores, aquestes espècies, que no tenien contacte amb les persones ni amb els animals de granja, ara, en fer els aixoplucs a les cases i granges pròximes, comencen a tenir-ne. En el cas que aquests animals siguin reservoris d’algun patogen, augmenta la probabilitat d’una adaptació del patogen a l’espècie humana i/o a les espècies d’animals de granja. Si esdevé, s’incrementa la possibilitat d’un salt d’espècie. És el cas del coronavirus probablement».

    Quan canviem la dinàmica de conducta d’una espècie que és reservori de patògens, ens explica Serra Cobo, variem el cicle dels patògens i podem alterar el risc de transmissió. Quan això passa, es possible que es modifiqui el risc de transmissió a un nou amfitrió. Sovint, som nosaltres. És la transferència zoonòtica, un patogen d’origen animal infecta els humans. S’han posat, i continuem posant, les bases de noves epidèmies: Zika, Ébola, SARS, MERS, hepatitis E, dengue, chikungunya, Nipah, Covid-19…

    I continua discorrent: «l’origen ancestral del coronavirus, del SARS-CoV-2 que ha causat la COVID-19, és amb molta probabilitat, el ratpenat. Ara bé, els ratpenats no han transmès la COVID-19 a les persones. En el pas del coronavirus de ratpenat a les persones hi ha tota una evolució. Per tant, en la transmissió hi ha d’haver, amb molta probabilitat, una espècie més propera a la humana, que ha actuat com a intermediari. En tot cas, i és molt important destacar-ho, la pandèmia no ha sortit d’un laboratori, ni és un virus manipulat. És un virus procedent de fauna salvatge que ha evolucionat i passat a l’espècie humana».

    Context destructor

    Primer, fou amb la canya de sucre lligada a la colonització, l’esclavitud i l’acumulació de capital. Després, la ‘revolució verda’ dels anys cinquanta de segle passat, que va causar desigualtats, fam i pobresa i greus danys a l’entorn i la biodiversitat. Ara és el torn de l’agroindústria, que amb alts rendiments basats en entrades tecnològiques (pesticides, fungicides…), ha penetrat i destruït territoris dedicats a l’agricultura familiar basada en l’autoconsum. Els monocultius, com els de soja i palma d’oli, són els responsables del desplaçament i despossessió de milers i milers de camperols de les seves terres. Però no tan sols.

    En un anterior article a Catalunya Plural titulat ‘La salut del planeta llança nous crits d’auxili’, ja citàvem Delia Grace, epidemiòloga, veterinària i acadèmica de l’Institut de Recursos Naturals de la Universitat de Greenwich, a Londres. Grace és autora principal de l’informe de Nacions Unides ‘Prevenint la propera pandèmia: les zoonosis i com trencar la cadena de transmissió’, presentat el juliol de 2020. Argumenta: «en l’últim segle han sorgit més i més malalties infeccioses: vaques boges, grip aviària, VIH-SIDA, grip espanyola, i ara la COVID-19. El 75% han tingut com a font animals salvatges. I moltes infeccions han arribat als humans usant com a ‘ponts’ animals domèstics molt més nombrosos que els salvatges: pollastres, porcs, remugants i altres tipus de bestiar. La demanda de proteïna d’origen animal —ous, pollastre, carn bovina, peixos— n’és una de les causes més importants».

    La indústria està dominada per uns pocs tipus genètics similars. Els animals estan amuntegats i estressats i, en aquestes circumstàncies, el seu sistema immunitari es debilita. En molts països, les mesures de bioseguretat no són bones. «Estem observant una enorme pressió sobre els ecosistemes impulsada per l’augment de població, amb un enorme increment d’indústries extractives». I afegeix Delia Grace: «no n’hi ha prou amb tractar els símptomes de la pandèmia, s’ha d’investigar d’on ve el problema i, si no ho fem, tindrem més pandèmies».

    En joc està la salut de tot el planeta, una única salut basada en la interdependència entre l’activitat humana i els sistemes naturals (aigua, aire, terra, biodiversitat) i el seu impacte en les persones i les altres espècies que habiten la biosfera: una salut planetària que estem comprometent.

    Escoltat el programa de ràdio, Jaume Portell, periodista, ens ha fet arribar un encertat comentari per entendre com el sistema econòmic pretén aprofitar-se de la situació, oblidant-se, un cop més, de les persones i les seves necessitats i drets inalienables.

    Els negocis per davant de les persones

    «Quan mencioneu l’oli de palma, diu Portell, els diferents cultius dedicats a l’exportació i la desforestació, cal tenir en compte el moment actual als mercats financers. Després d’una injecció històrica de trilions de dòlars procedents dels bancs centrals decidits a rescatar bancs, transnacionals i negocis, molts capitals necessiten llocs on aconseguir rendibilitat. Un dels últims refugis, tal com va passar el 2008, és el de les matèries primeres. Per aquest motiu, la fusta o l’oli de palma estan en màxims històrics. És a dir, com que es poden guanyar molts diners venent fusta i oli de palma, l’incentiu per continuar talant boscos i vendre aquests productes es multiplica. A principis de gener, el banc d’inversió Goldman Sachs va pronosticar un «supercicle», és a dir, un augment dels preus de les matèries primeres un cop l’economia torni a la «normalitat». Com que els preus d’algunes d’aquestes matèries havien caigut a conseqüència de la pandèmia que generava un menor consum, havien quedat molt «barates» i, per tant, comprar-les aleshores i esperar una pujada de preus, era una gran oportunitat per guanyar diners. I molts ja s’estan preparant per quan arribi aquest dia.

    Ratpenats

    El canvi climàtic té una incidència cabdal en la hibernació dels ratpenats, exposa Serra Cobo. A Sant Llorenç del Munt, explica, estem fent el seguiment d’una colònia des de l’any 1952. A una cavitat, a 65 metres sota la muntanya, on hi ha sensors que controlen la temperatura de forma exhaustiva, hem constatat que la temperatura ha pujat aproximadament 2 °C. (Dades coincidents amb l’augment detectat pel Servei Meteorològic de Catalunya que situa l’anomalia de la temperatura des del període preindustrial en un increment de quasi 2 °C).

    En els darrers vint anys (coincidint amb l’acceleració del canvi climàtic), els ratpenats han canviat els costums d’hibernació. Ara el període comença més tard, és més curt i fan servir una estratègia diferent.

    Canvi Climàtic

    El canvi climàtic, que ha escalfat l’atmosfera, augmenta la temperatura i altera els oceans i la superfície, fa de l’aigua un be escàs, capgira els ecosistemes, destrueix selves i boscos (tropicals i boreals), amenaça la biodiversitat, desertifica el sòl, redueix la producció de l’agricultura, canvia la fenologia, provoca que els animals hibernin diferent, es modifiqui el comportament dels ratpenats, o faciliti l’adaptació del mosquit tigre… Aquest canvi climàtic d’origen antròpic, originat especialment per la crema de combustibles fòssils i el creixement permanent, també causa pandèmies. Fa que les espècies migrin, abandonin les zones on vivien, que ara són més càlides, i s’ubiquin en territoris on abans no hi eren i als quals poden arribar ‘acompanyades’. Així mateix ocasiona, que hi hagi zones de la Terra que s’estan desglaçant com ara l’Antàrtica, Sibèria, Grenlàndia, l’Àrtic en general. I sota el gel i el permagel, pot haver-hi patògens enterrats des de vés a saber quan, que quedin alliberats i circulin pel planeta. L’agost del 2016, un nen de dotze anys va morir i una vintena de persones van quedar infectades a Rússia perquè el desglaç desenterrà rens morts per àntrax als anys quaranta del segle XX. En aquest cas, el patogen era recent i conegut i es va poder combatre ràpidament. Tot i això, va morir un nen!

    «Un dels reptes que haurem de resoldre és el de la prevenció, reflexiona Serra Cobo. Un altre, combatre les epidèmies. Saber com el canvi climàtic afecta els reservoris de virus i, per tant, la dinàmica dels virus. Investigar, estar amatents dels virus emergents. Estem canviant moltes coses. I és cert, reconeix, que sempre hi ha hagut epidèmies. Però mai ni tan freqüents, ni d’aquest abast. Les amenaces continuaran. Si no es canvia, estarem subjectes a més epidèmies. Ja en portem cinc de coronavirus aquest segle, però també cal afegir l’epidèmia provocada per l’Ebola, entre d’altres. La COVID-19 és una mostra del que pot venir».

    «Tenim reptes per afrontar com a espècie, conclou. La salut, les epidèmies, la sanitat (una sola salut, la planetària). La regulació de la demografia. La relació amb la natura. Entendre que res creix indefinidament. Que el món és finit, que els recursos són finits. En definitiva, que no podem fer el que ens doni la gana. I tot plegat, ho hem d’entendre per la nostra pròpia supervivència. Ens cal un canvi d’hàbits, de manera de viure, de mirar el món. Una de les coses que més costa a la nostra espècie».

    El projecte CONVAT

    Jordi Serra Cobo va molts dissabtes a la muntanya, a la natura, a ‘caçar’, no bolets, sinó coronavirus per nodrir el projecte CONVAT. És un projecte de la UE, ens explica. Estem posant a punt un biosensor, de la mida d’un telèfon mòbil, per detectar coronavirus. No només el SARS-CoV-2, sinó tota mena de coronavirus. «Buscar els molts i molts coronavirus – explica- que hi ha a la natura, i buscar que aquest biosensor sigui capaç i fiable per detectar-los és molt important perquè cal estar amatent, fer-los atenció».

    La recerca la fa l’equip de l’Institut de Recerca de la Biodiversitat (IRBio), amb l’Institut Català de Nanociències i Nanoteconologia liderat per la professora d’Investigació del Centre Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), Laura M. Lechuga, la Universitat de Marsella, o l’Institut Spallanzani de Roma. «Estem cercant al Nord d´Àfrica, a les Illes Balears, a Catalunya…», explica Jordi Serra Cobo.

    El biosensor ja funciona per detectar la COVID-19. «No encara, però, per detectar els altres coronavirus que circulen per Catalunya», explica.

    «Permetrà diagnosticar una mostra (sang o saliva) en molt poc temps i quantificar la càrrega viral. I és tan fiable com una PCR. La detecció ràpida de mostres positives de coronavirus permetrà fer les PCR només a les persones que hagin donat positiu en el biosensor. Això sí, caldrà fer-les, perquè el biosensor només ens diu si la persona dóna positiu o no, i quina càrrega de virus, però no ens diu la seva estructura, com està constituït. Per saber-ho, és necessari fer la PCR i després seqüenciar-ho. Serà barat (10 o 15 euros) i fàcil d’utilitzar. Servirà per diagnosticar, estalviant molt de temps i diners. CAPs i hospitals disposaran de l’aparell. Al projecte li falta un any aproximadament per estar enllestit».

  • Vacunació Covid-19: on millor que als CAP?

    Fa dues setmanes que s’ha iniciat la vacunació de la Covid-19 als CAP. Ja era hora que es comptés amb l’atenció primària, i estem contentes de poder oferir la vacuna a una ciutadania que està patint intensament les conseqüències de la pandèmia, especialment les persones més vulnerables, que són les que ara estem vacunant. No es pot pensar en fer una campanya massiva de vacunació sense comptar amb l’atenció primària, amb les infermeres que fa anys que fan altres campanyes massives de vacunació, professionals que coneixen cada pacient i les seves cuidadores, les seves circumstàncies i limitacions.

    Ara bé, hi ha hagut un problema greu de planificació i de recursos i d’informació a la població que han carregat els CAP, amb centenars de trucades diàries preguntant pel procés de vacunació. Entenem que la planificació està condicionada per l’arribada de vacunes que depèn de factors externs, però, tot i això, tot plegat ha sigut precipitat i els equips han rebut «per sorpresa» i amb indicacions canviants, l’arribada de les vacunes. Com passa massa sovint, ens vam assabentar per la premsa del que estava passant i havíem de fer. Tanmateix, ja ens hi hem acostumat. I amb l’excusa de donar autonomia als CAP per organitzar la vacunació com millor creguin, s’hi ha traspassat una responsabilitat que no depèn únicament dels equips i que hauria de recaure en l’àmbit institucional. Cada cop que s’encomana una tasca als equips d’atenció primària s’hauria de preguntar: què necessiteu per fer la tasca que us encomanem ara i que organitzareu vosaltres?

    No hi ha cap reforç de personal per fer la vacunació ni gestionar les trucades de programació i desprogramació, els pocs recursos que han arribat en els darrers mesos són clarament insuficients i ja han estat absorbits per l’activitat quotidiana dels CAP. Segueix plovent sobre una situació d’una precarietat extrema, assumir noves tasques vol dir deixar de fer tasques habituals de gran importància.

    El mateix personal que s’esforça per recuperar l’atenció domiciliària dels pacients més vulnerables perquè la pandèmia ha multiplicat les tasques que s’han de fer (atenció diferenciada Covid i no Covid, recuperació de l’atenció a persones amb patologies cròniques que han perdut el seguiment, realització de PCR i test antigènics de casos i contactes i de meses electorals, informes de treballadors especialment sensibles, informes per meses electorals) i per la disminució de personal disponible (baixes, indicacions de risc dels serveis de salut laboral, por i mancances organitzatives dels equips), és el personal que ara es dedica a la vacunació de la Covid-19. Aquest procés, com tots sabem, té una certa complexitat logística per les necessitats de conservació, transport i maneig de les vacunes i per la incertesa sobre el nombre d’unitats de què es disposarà cada setmana. Aquest darrer fet genera un gran volum de feina administrativa que no poden assumir les infermeres, i per la qual cal personal administratiu.

    Així, no és només que les administratives, infermeres i metgesses estiguem exhaustes després de treballar un any en situació d’emergència sense cap treva, és que dificultar les tasques pròpies dels CAP i trencar la longitudinalitat de l’atenció perjudica la salut de les persones i la percepció que la població té de la feina d’uns professionals que s’estan deixant la pell.

    Es va dir que posarien mòduls als CAP amb dificultats d’espai per atendre de forma diferenciada pacients Covid i no Covid i per fer la vacunació sense interferir amb l’activitat quotidiana dels equips. El que ha arribat en molts casos és un cubicle amb espai per a una consulta i dos seients per a fer PCR o vacunar sense aigua corrent. En alguns casos els CAP han declinat aquests mòduls perquè consideren que no compleixen els requisits bàsics i perquè no resolen cap problema.

    Amb la pandèmia s’ha fet encara més evident que un sistema sanitari públic amb una atenció primària forta és fonamental per poder donar resposta als continus i canviants requeriments de la situació. Però el CatSalut segueix sense prendre decisions per tenir una atenció primària forta i amb recursos adequats. Al contrari, en molts moments ha perillat fins i tot l’atenció primària precària, que sense reforços continua atenent la població: s’imaginen l’atenció als casos lleus i moderats de Covid en serveis centralitzats? La realització de proves PCR i test antigènics només en serveis centralitzats? Els informes clínics per les meses electorals en serveis centralitzats? L’atenció sanitària en general només feta en dispositius tipus CUAP i urgències d’hospital? Moltes d’aquestes coses el CatSalut les ha contemplat i, fins i tot, implementat… I la realitat de la importància de l’atenció primària s’ha imposat. Cada euro que destinen a fer vacunacions al Camp Nou, a fer contractes a Ferrovial, a donar competències, poder i recursos al SEM, a fer mòduls hospitalaris a tort i a dret (potser algun sí té sentit) i no a reforçar l’atenció primària per fer bé el que sap i pot fer, són diners perduts per necessitats futures o renúncia a satisfer el dret a la salut de les persones.

    Celebrem l’arribada de la vacunació de la Covid-19 als CAP. El CatSalut i la societat poden comptar amb el nostre coneixement tècnic i de la població que atenem i amb la nostra disponibilitat per assumir tasques que poden contribuir a la salut de les persones. Però no podem esperar ni un minut més per fer-ho amb els recursos adequats i el poder i el reconeixement que també són necessaris per garantir l’èxit del procés.

    Aquest article s’ha publicat originalment al web del FoCAP

  • Pandèmia i crisi tenen nom de dona

    No fa ni cent anys que les dones tenen dret a vot a l’estat espanyol. No els va estar permès obrir un compte bancari fins al 1975. I només fa 15 anys que una dona té el dret legal a casar-se amb una altra dona. La societat avança i amb ella la consecució de drets per a diferents col·lectius: fets que fa anys podien sonar a utopia, avui són el dia a dia de milers de persones. Però la història sempre té girs de guió preparats. 2020 va ser l’any de la pandèmia mundial, d’un virus que, si bé se’ns va dir que contagiava tothom per igual i que no entenia de fronteres, ben aviat es va demostrar que sí entenia de classes socials i de gènere.

    I és que les dones tenen més números de contagiar-se de Covid, però no perquè la seva genètica sigui capriciosa, sinó perquè estan més exposades al virus degut a la realització de tasques en primera línia i feines essencials. L’any de la pandèmia també es va celebrar el 25è aniversari de la Conferència Mundial de la Dona, celebrada a Pekin. 25 anys de drets i victòries que podrien anar-se’n a norris. “Hem retrocedit un quart de segle”, es lamentà Anita Bhatia, directora d’ONU Dones. “La Covid ha subratllat i explotat la continuada negació dels drets de les dones, que s’estan enduent la pitjor part de l’enorme impacte social i econòmic de la pandèmia”, afegí.

    Segons dades de la mateixa ONU, s’espera que 47 milions de dones caiguin sota el llindar de la pobresa a causa de la pandèmia, i és que la projecció era que la taxa de pobresa entre les dones caigués un 2,7% entre 2019 i 2021, però ara les xifres parlen d’un augment del 9,1%. “Quan explota una crisi d’aquestes dimensions, les dones ja hi arriben en desavantatge”, exposa Sira Vilardell, directora de la Fundació Surt. L’atur s’ha encebat amb les dones, que són les que ocupen les feines temporals i més precàries. “A l’alta bretxa salarial s’hi suma una elevada pèrdua de llocs de treball, fet que posa les dones en una situació de greu vulnerabilitat”, apunta Vilardell.

    S’espera que 47 milions de dones caiguin sota el llindar de la pobresa a causa de la pandèmia. La projecció era que la taxa de pobresa femenina caigués un 2,7%, però ara les xifres parlen d’un augment del 9,1%

    Però, inclús les dones que han conservat la feina durant la pandèmia han notat els seus efectes. Durant les setmanes més dures del confinament, durant les quals només es permetia sortir als treballadors essencials, els aplaudiments dels vespres anaven dirigits als sanitaris i sanitàries, però també als transportistes, caixeres de supermercat o treballadores de les cures o de la neteja. I a aquestes, els aplaudiments no els van compensar l’alta bretxa salarial. Les dones treballadores essencials superen en pocs sectors el salari mitjà. I en alguns en els quals l’assoleixen, ho fan amb una gran bretxa salarial, com a les tasques sanitàries, amb un greuge de 10.300 euros anuals.

    Pel que fa a les treballadores de la neteja, elles cobren gairebé 7.000 euros menys a l’any que els homes. Ambdós en una categoria que es troba força per sota del salari mitjà espanyol: 23.646 euros l’any. Aquestes dades, però, només tenen en compte les treballadores que tenen contracte i estan regularitzades. I és que, oficialment hi ha 319.000 treballadores de la llar donades d’alta a la Seguretat Social. Però l’INE té recollides 580.500 persones que es dediquen professionalment a les tasques de cures i de la llar. Així, parlem de 261.500 persones que no estan registrades, que treballen, per tant, sense contracte.

    Dona i migrada, el binomi de la desigualtat

    “El nostre model econòmic posa en valor el treball productiu, per això quan parlem d’atenció domèstica i a les persones, no hi ha cap reconeixement social ni econòmic. Amb la pandèmia s’ha fet evident que les tasques de cura són essencials, però ho han de ser en el mercat laboral, no només a l’esfera privada”, opina Sira Vilardell. I és que el cas de les dones treballadores de les cures en situació de precarietat és sovint, també, el cas de dones migrades que treballen sense contracte. Una d’entre el miler d’històries és la de la Johana López, nascuda a Hondures i veïna de Barcelona des de fa 10 anys.

    Avui, la Johana té papers, però li va costar ben bé set anys aconseguir-los. “Vaig ser explotada de diverses maneres i en diverses feines, però vaig aguantar perquè volia regularitzar-me”, explica. Durant anys va treballar en el sector de les cures, gairebé sempre d’interna, ajudant persones grans. “És molt difícil trobar algú que et faci contracte, encara que tinguis papers. Molta gent t’enganya i et diu que te’l faran, però és mentida”, recorda la Johana, qui assegura que la pandèmia els ha afectat molt com a col·lectiu “moltes han estat acomiadades, sense atur ni ajudes, però això ens ha passat sempre”.

    La situació no ha millorat: les noies que treballen d’internes t’expliquen les mateixes històries avui que anys enrere. L’única cosa que ha millorat és que hem aprés a organitzar-nos

    La Johana denuncia un constant racisme i explotació: “la cosa no millora, les noies que treballen com a internes t’expliquen les mateixes històries avui que anys enrere”. L’única cosa que ha canviat, segons Johana, és que les treballadores s’han organitzat. Un dels exemples de xarxa per a les dones migrades és el col·lectiu barceloní Mujeres Migrantes Diversas (DMD), del qual la Johana forma part. Es tracta d’un grup, compost principalment per treballadores hondurenyes de les cures, que lluiten pels drets de les seves companyes. “Ens resolem els dubtes i batallem plegades perquè es compleixin els nostres drets. No som menys que ningú”, afirma.

    Una de les grans victòries recents de DMD ha estat l’èxit de la caixa de resistència que van posar en marxa a Barcelona durant els moments més durs de la pandèmia. Entitats socials i persones particulars van engreixar un fons que va servir per ajudar les companyes que s’havien quedat sense feina. I en molts casos, això va implicar quedar-se també sense casa. “Jo vaig ser interna durant molts anys i només lliurava 6 hores a la setmana, durant les quals no tenia on anar. Sovint em tancava a l’església a resar”, recorda Johana, qui explica que un dels motius pels quals s’aguanta tanta explotació és perquè “la feina, per molt precària que sigui, de vegades et dóna un sostre”.

    Però amb un sostre no és suficient. Un dels problemes que denuncia el col·lectiu, lligat al fet de treballar sense contracte, és que a moltes internes se’ls nega el dret a empadronar-se a la llar on treballen i viuen. Segons la llei d’estrangeria, es necessiten tres anys de padró per a poder accedir als papers, per això, moltes treballadores internes opten per llogar una habitació, en la qual no hi viuen o, com a molt, hi passen una nit a la setmana, per a poder-s’hi empadronar. “Però no totes tenen aquesta sort: amb un sou de 500 o 600 euros, quina habitació vols llogar a Barcelona?”, es pregunta.

    Pagar amb la salut

    El padró no és només necessari per a accedir al permís de residència, sinó també per a poder optar a altres serveis bàsics, com l’atenció a la sanitat pública. Segons la llei actual, que regula l’estat de les treballadores de les cures, treballin amb contracte o sense, no tenen dret ni a la prestació per atur ni a una baixa laboral. Aquesta és la causa d’històries com la de la Johana: “una vegada quasi em desmaio per febre, anava pel passadís agafant-me als marcs per a no caure a terra, però la senyora de la casa, en lloc de deixar-me reposar, em va manar que fes el sopar”, recorda. “Sort que no va ser res i em vaig recuperar, però n’hi ha d’altres que no van tenir aquesta sort”, diu.

    Les dones, sobretot aquelles que es troben en situacions de precarietat i vulnerabilitat, són més propenses a patir -i aguantar- vulneracions de drets a les seves feines. “Moltes vegades es toleren mals tractes per por a perdre el treball, sobretot quan aquest va associat a la llar”, explica la Sira Vilardell, qui també fa referència al fet que moltes dones suporten malalties o lesions sense agafar-se la baixa, per por a les repercussions que això pugui tenir. Segons dades de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB), el 2018 hi va haver 251 dones que van patir una malaltia relacionada amb el seu àmbit laboral, però no es van agafar la baixa. El doble de dones que d’homes.

    El 2018 a Barcelona hi va haver 251 dones que van patir una malaltia relacionada amb el seu àmbit laboral, però no es van agafar la baixa. El doble de dones que d’homes

    Tota aquesta càrrega econòmica i la por a perdre la feina per una baixa es transforma en pressió psicològica. Tant és així que, segons la mateixa ASPB, el 75,9% de malalties mentals relacionades amb la feina les afecten a elles. “Vivim en una societat androcèntrica que diu a les dones que no valen res, que no els deixa desenvolupar una carrera i les impulsa a treballs precaris o a cobrar menys que un home per la mateixa feina”, assegura la doctora Carme Valls, endocrinòloga i autora del llibre Mujeres invisibles para la medicina (Capitán Swing, 2020). “La dona renúncia a tenir una habitació pròpia, com deia Virginia Woolf. Això la fa més ansiosa i, sobretot, la fa renunciar a una major qualitat de vida”, sentencia.

    Aquesta postura de Valls se sustenta amb dades, que assenyalen que el 85% dels psicofàrmacs s’administren a dones. “És molt més freqüent que, a la primera consulta, se li doni un ansiolític a una dona que a un home. A Espanya es recepta cinc vegades més antidepressius a dones que a homes, i el doble d’ansiolítics”, explica la doctora. Aquesta realitat mèdica obté més matisos i complexitat quan s’analitza la valoració del propi estat de salut. Les dones acostumen a ser resilients, però són conscients que això passa factura.

    Segons un estudi realitzat per l’Ajuntament de Barcelona en el marc del pla estratègic contra la feminització de la pobresa i de la precarietat a la ciutat, el 26% de les dones considera que el seu estat de salut és regular, dolent o molt dolent, mentre que només el 16% d’homes afirmen el mateix. A l’altra cara de la moneda, el 26% d’homes creuen que la seva salut està en molt bon estat, però només un 20% de dones pensen el mateix.

    Tancades amb el seu agressor

    “La clau per a lluitar contra totes les violències i discriminacions que pateixen les dones passa per garantir una feina i un sou digne, així com assegurar el dret a l’habitatge”, assegura Sira Vilardell. Aquesta fórmula, segons la directora de la Fundació Surt, també és essencial per a atendre les víctimes de violència masclista, ja que “sense assegurar l’empoderament econòmic, és molt difícil que se’n surtin”. Les conseqüències de la dependència econòmica i habitacional ha estat sempre un dels grans entrebancs a l’hora de denunciar violències en el si de la llar. I ho ha estat més encara durant la pandèmia i el confinament.

    “Molts casos que ens arribaven eren de dones que estaven lligades a casa amb el seu agressor i es preguntaven on dormirien l’endemà si denunciaven”, explica Vilardell. Les conseqüències del tancament van ser dures pel conjunt de la població, però ho van ser més per a aquelles dones i criatures que es van veure atrapades a casa amb el seu agressor. Van veure allunyar-se els seus companys i companyes de feina, les altres famílies de les escoles dels nens, les visites a amigues… Tot d’activitats de socialització que teixien la xarxa de les dones víctimes de violència van ser restringides, mentre la tensió a les cases augmentava.

    “Hi ha moltes coses que afecten la violència. Arran de la Covid ha empitjorat la salut mental de molta gent, degut a la pèrdua de feina, a la tensió per la situació… Quan el context ho permet, les dones són molt resilients, però si la xarxa cau, la cosa canvia”, explica Laia Costa, coordinadora del SARA (Servei d’Atenció, Recuperació i Acollida) de l’Ajuntament de Barcelona, que ofereix atenció a víctimes de violència masclista. Des d’aquest servei del consistori, Costa recorda que “la violència econòmica sempre hi és, però en èpoques de crisi té més pes que mai” i tots aquests elements que resten autonomia a la víctima sempre són un impediment més a l’hora de denunciar.

    Les denúncies per violència masclista van caure dràsticament durant el confinament; no és fins que es comença a poder sortir de casa que les dones denuncien, per por al que els pugui passar a elles o a les seves criatures

    I així ho demostren les dades recollides pel SARA sobre violències masclistes a Barcelona durant la pandèmia. Durant el primer estat d’alarma del 2020 (del 14 de març fins al 21 de juny) es van recollir 144 situacions d’urgència, en les quals la integritat física de la víctima corria perill. Aquesta xifra suposa una davallada molt important respecte la inèrcia que hi havia abans del confinament. Fins al març, les urgències del 2020 duplicaven les de l’any anterior, però en el moment en què es decreta l’estat d’alarma, aquestes cauen gairebé fins al zero. Cal esperar a les primeres fases del desconfinament, vora la primera setmana de maig, perquè les denúncies comencin a pujar ja fins als mateixos nivells de l’any anterior. I creixent.

    “No és fins que es comença a desescalar i les dones poden sortir de casa amb els seus fills i filles, que comencen a denunciar. Durant el confinament, van perdre els factors de protecció social i no es veuen amb cor de denunciar els agressors per por al que els pugui passar a elles o a les criatures”, explica Costa. Aquelles 144 denúncies per urgència, assegura, “van ser poques, però van ser tremendament greus”. Per a no arribar a aquestes situacions de risc extrem, des del SARA treballen molt l’atenció seguida i personalitzada de les dones que arriben als seus serveis. És per això que, davant la situació excepcional que els presentava el confinament, van triplicar el nombre d’atencions i de dones ateses des del moment en què es decreta l’estat d’alarma.

    “De seguida vam entendre que havíem de trucar més. No només perquè hi hagués més incidents, sinó perquè aquelles dones es van trobar soles davant situacions molt complexes”, recorda Costa. Aquests mesos de situacions difícils van posar de manifest la realitat insostenible de moltes dones però, un cop a la ‘nova normalitat’, la violència segueix present, amb diverses cares, mètodes i resultats, però segueix. “La violència és summament intel·ligent i muta”, diu Costa. La pandèmia de la Covid ha demostrat que els èxits i victòries de la lluita feminista poden ser efímers si no es treballen des de l’arrel les desigualtats de les dones. No es tracta només de treballar per a la paritat a les empreses, ni inundar de violeta els carrers el 8 de març. Es tracta d’assegurar l’autonomia de les dones i que no siguin elles les primeres a parar el cop la propera crisi.