Just Deploy It!

Blog

  • Salut presenta una guia clínica per atendre persones amb Covid persistent

    La consellera de Salut, Alba Vergés, ha comparegut aquest matí en roda de premsa des del CAP Manso de Barcelona per explicar els eixos principals de la Guia clínica per a l’atenció de les persones amb símptomes persistents de Covid-19 que s’ha elaborat des del Departament de Salut conjuntament amb 14 especialistes de societats científiques de diferents àrees (atenció primària, pneumologia, neurologia, psicologia, etc.) i que ha comptat també amb la participació de persones amb símptomes persistents de Covid.

    Vergés ha comparegut acompanyada de la secretària d’Atenció Sanitària i Participació del Departament de Salut, Carme Bertral, del codirector del Pla director de les malalties reumàtiques i de l’aparell locomotor, Xavier Surís, i de la portaveu del Col·lectiu d’Afectades i Afectats Persistents per la Covid-19, Sílvia Soler.

    «La Covid-19 era una malaltia absolutament desconeguda fins fa un any, així com els símptomes persistents de Covid. Aquesta guia pretén acompanyar a les persones que pateixen aquests símptomes i donar-los-hi respostes», ha assenyalat la consellera de Salut, qui ha destacat que l’elaboració d’aquesta guia és una «fita històrica».

    Actualment, hi ha identificades 512 persones a Catalunya amb Covid persistent, però els estudis científics estimen que entre un 10 i un 20% de les persones que s’han contagiat podrien patir símptomes persistents de Covid-19. «Sabem que la Covid persistent està infradiagnosticada i, per aquest motiu, hem creat un diagnòstic específic a l’ECAP, el sistema d’informació de l’atenció primària, per poder facilitar la identificació i diagnòstic d’aquestes persones amb Covid persistent», ha explicat Vergés.

    En concret, els símptomes més freqüents de Covid persistent són dispnea, tos, fatiga, dolor toràcic, palpitacions, febre o febrícula, artràlgies i miàlgies, símptomes digestius, cefalea, símptomes cognitius (‘boira mental’, manca de concentració i de memòria, etc.), formigueig i adormiment, pèrdua total de l’olfacte o del gust, dermatitis i conjuntivitis.

    El camí per elaborar aquest document es va iniciar el 15 de maig, quan el Departament va impulsar una sessió anomenada ‘Jo pregunto’, on la ciutadania adreçava els seus dubtes a l’administració respecte a la pandèmia. En aquella trobada, moltes persones van preguntar sobre els símptomes persistents de Covid, i es va decidir abordar aquesta problemàtica. «El primer que vam fer va ser posar-nos en contacte amb aquestes persones que patien símptomes persistents de Covid. La participació s’ha fet efectiva, de baix a dalt i de dalt a baix. Teníem un problema i la voluntat de resoldre’l», ha remarcat la secretària d’Atenció Sanitària i Participació del Departament de Salut, Carme Bertral.

    El propòsit de la guia és arribar a un consens en l’atenció integral a la Covid persistent, ja que els afectats han manifestat una variabilitat en l’atenció en funció del territori i els professionals que els han atès. «L’objectiu és marcar unes pautes per intentar que la variabilitat en l’atenció a les persones amb Covid persistent sigui la mínima possible i que tothom actuï amb unes pautes semblants», ha explicat Xavier Surís, codirector del Pla director de les malalties reumàtiques i de l’aparell locomotor.

    El circuit comença a la primària

    La guia clínica posiciona els equips d’atenció primària com a primer nivell de referència per a les persones amb Covid persistent. Cada cas tindrà un abordatge integral i amb una visió biopsicosocial, amb suport dels professionals: d’una banda, dels de salut mental i dels equips de rehabilitació, quan calgui; de l’altra, en coordinació amb les unitats de treball social, si en els casos es detecten factors de risc social.

    L’atenció dels pacients, doncs, comença a l’atenció primària, preferiblement amb una consulta presencial on se’ls fa una exploració, analítiques i una radiografia de tòrax en el cas que hi hagi afectacions pulmonars. A part d’aquí, es fan les corresponents derivacions, de manera «individual i rigorosa». El document inclou els criteris que s’han de seguir per a la derivació dels pacients a rehabilitació i proposa també exercicis perquè els pacients que no requereixen un suport tan intens per part dels equips de rehabilitació puguin fer a casa.

    La guia també conté recomanacions sobre les exploracions i proves que s’han de fer als pacients, els criteris de consulta i els signes d’alarma que s’han de tenir en compte, ja que es tracta de símptomes que a vegades poden amagar problemes de salut més greus. Aconsella també com s’ha de fer una atenció ordenada. «En tractar-se d’una malaltia sistemàtica que afecta tants aparells del cos, no seria bo que les persones anessin passant d’un especialista a l’altre sense obtenir cap resposta. L’atenció s’ha de fer de manera ordenada», destaca Surís,

    El codirector del Pla director de les malalties reumàtiques i de l’aparell locomotor ha remarcat també la manca d’evidència científica que hi ha encara respecte a la Covid persistent. «La guia no està tan basada en l’evidència científica com voldríem, perquè n’hi ha poca. L’única manera de generar-la és fer recerca en pronòstic i tractament», ha explicat. En aquest sentit, es tracta d’una guia que s’anirà actualitzant. «Esperem que d’aquí a uns mesos puguem actualitzar-la i millorar-la d’acord amb l’evidència científica publicada i amb un major coneixement d’aquesta problemàtica», ha assenyalat Surís.

    Tot i que no hi ha un acord internacional sobre a partir de quants dies de símptomes de Covid es pot considerar que el pacient pateix Covid persistent, la guia estableix que qualsevol símptoma que es mantingui més enllà de les tres setmanes es pot considerar Covid Persistent, ja que és el període que normalment comprèn un quatre agut de Covid-19.

    Com que no hi ha un codi diagnòstic que permeti classificar aquesta malaltia, no se sap exactament el nombre de persones que la pateixen. Sí que se sap, però, que la majoria de les afectades són dones, motiu pel qual la guia ha incorporat una visió de gènere. També que factors com l’obesitat o que els pacients hagin tingut una gran variabilitat de símptomes en el moment de passar la malaltia podrien ser variables inicials que augmentarien el risc de patir Covid persistent.

    Escoltar els pacients per a millorar l’atenció

    A la presentació de la guia clínica impulsada pel Departament de Salut ha participat també el Col·lectiu d’Afectades i Afectats Persistents per la Covid-19, representants per la seva portaveu, Sílvia Soler, qui ha assenyalat que avui era un molt important pels pacients de Covid persistent. «La guia és fruit de la col·laboració dels pacients de Covid, el Departament de Salut i professionals sanitaris que ens han acompanyat en aquest camí incert. Hem aconseguit una guia consensuada a tres bandes», ha destacat la portaveu del col·lectiu.

    «Ens hem de felicitar, perquè és el primer grup de treball en Covid Persistent que ha treballat amb el pacient des de l’inici de la seva creació. És un acte de justícia que volem agrair. La participació ciutadana ha de ser el model que enriqueixi les societats i les faci més democràtiques i empoderades», ha afegit Soler. La portaveu del col·lectiu ha remarcat que, malgrat que és un dia per «celebrar», també ho és per «denunciar que les persones amb Covid persistent fa un any que estem desateses, no per manca de voluntat, sinó perquè la sanitat pública ha col·lapsat».

    En aquest sentit, Soler, en nom del col·lectiu, ha traslladat una sèrie de qüestions que creuen que s’han de tenir en compte. En primer lloc, han demanat una major formació dels professionals de l’atenció primària i dels hospitals en Covid persistent. «Si no ens coneixen i reconeixen, no podrem fer un recompte de persones que patim Covid persistent», ha explicat. A més, el col·lectiu demana la creació d’«unitats post Covid multidisciplinars» per tot el territori català i una major coordinació de tots els organismes de salut pública, definint una única línia estratègica d’atenció a la Covid persistent. Així mateix, exigeixen dotar de recursos per a la recerca a l’atenció primària i hospitalària. «Sense investigació, no aconseguirem respostes davant aquesta malaltia», conclòs Soler.

  • Llei, burocràcia i patiment

    Ja quasi tenim llei de l’eutanàsia. Una Llei que permetrà rebre ajuda per morir a aquelles persones que, patint de forma insuportable, no troben resposta en el que els hi ofereix la Medicina. Han estat diverses les iniciatives endegades fracassades, però el sentiment majoritari d’una societat on moltes persones ho viuen en primera persona o que tenen éssers estimats que viuen aquest patiment, fa que estiguem a prop de l’aprovació de la llei. Això sí, una llei que burocratitza l’ajuda a morir d’una manera molt preocupant.

    D’una banda, és una llei permissiva, perquè no limita la seva aplicació a les situacions de terminalitat ni a les malalties somàtiques, sinó que permet que sol·licitin l’eutanàsia aquelles persones que pateixen «una malaltia greu i incurable o un patiment greu, crònic i impossibilitant». També permet que l’eutanàsia pugui ser aplicada a persones que, havent perdut la seva capacitat de fet, hagin deixat expressada la seva voluntat en un document de voluntats anticipades. Però no ho permet als menors ni aquells sense capacitat de fet però sense voluntat expressada prèviament.

    Tot i això, el ventall de persones que sí que poden acollir-se a sol·licitar l’ajuda a morir és més ampli que el permès per altres legislacions vigents o en tràmit de ser aprovades. Però, a diferència d’aquests països on està permesa la pràctica de l’eutanàsia, la Llei espanyola preveu un procediment que, encara que alguns han volgut veure com una garantia que les coses es faran bé, en realitat és un tràmit burocràtic que pot ser molt farragós. Es podria dir que tradueix una manca de comprensió del que s’estava legislant.

    Ajudar a morir a una persona que pateix no és un tràmit administratiu com el que descriu la Llei, sinó un acte mèdic, compassiu, d’extraordinari compromís que molts metges han realitzat al llarg de la seva pràctica professional. Se’n vol recalcar el seu caràcter de «prestació pública», però en realitat és un acte assistencial que es realitza sota la responsabilitat del metge que atén el pacient. Encara que amb diferències molt importants, és una actuació clínica, com ho és la retirada de la ventilació mecànica o la sedació terminal; actuacions de gran transcendència, però que no estan contemplades explícitament en el catàleg de prestacions. En voler-li donar aquesta naturalesa de «prestació» semblaria que la pràctica de l’eutanàsia requereix uns recursos específics, onerosos, qüestió a considerar quan es parla de prestacions.

    S’oblida que el més important, a banda de respectar el procediment legal previst, és comptar amb voluntat i confiança. D’una banda, la voluntat que té el pacient de morir i la voluntat que té el metge d’ajudar-lo. De l’altre, la confiança que diposita el pacient en el metge i l’equip que accepten ajudar-lo, però també la confiança que la societat va atorgar als professionals sanitaris per realitzar actes de gran transcendència amb la finalitat de remeiar o alleugerir el patiment a les persones malaltes.

    Per això, quan el legislador diu que cal un informe previ de la Comissió de Control i avaluació autonòmica per verificar si, es «compleixen els requisits i condicions establerts per al correcte exercici del dret a sol·licitar i rebre la prestació d’ajuda a morir», està dient que la societat no té prou confiança en la pràctica dels professionals, i que unes persones allunyades de la capçalera del malalt, que difícilment poden veure reflectit el patiment en uns informes, sabran discernir amb més criteri si aquest és insuportable o no, o si la informació que se li ha donat al pacient i la deliberació que s’ha mantingut és la correcta.

    No solament es desconfia del correcte procedir del metge que ha rebut la sol·licitud i dels metges a qui ha consultat per comprometre’s voluntàriament i amb ànim compassiu a ajudar a una persona que pateix, també es desconfia que aquesta persona sàpiga valorar si el seu patiment és insuportable.
    Amb el control previ per part de la comissió d’avaluació, el pacient ha de demostrar que el seu patiment és suficientment gran perquè un grup de persones alienes autoritzi a remeiar-lo. Si ell o el metge que l’atén no té suficient habilitat per demostrar el que és indemostrable, quedarà condemnat a seguir patint, o a recórrer a la jurisdicció contenciós-administrativa, que no sembla el mitjà més idoni en aquest cas.

    S’oblida que una mateixa situació pot ser viscuda amb tolerància per uns, amb resignació per d’altres, i amb desig de posar fi a la seva vida pels qui demanen ajuda per morir. El patiment, amb dolor o sense, escapa al propòsit de mesurar-ho tot, un fet que cada cop impregna més les nostres vides. Si ni els professionals sanitaris, que estan familiaritzats amb tractar el patiment dels seus pacients, poden avaluar-lo de manera objectiva, menys comprensible és que un jurista, habitualment des d’un despatx, pugui aportar gaire més llum.

    Encara que la Llei preveu la possibilitat d’escurçar els més de 50 dies que calen per realitzar els tràmits (no pas per eliminar-los), és possible que el procediment sigui excessivament complex per aquelles persones amb expectativa de vida molt curta. Altres podran sentir-se intimidades amb l’exigència d’haver de justificar i explicar el seu patiment a persones que no coneixen i amb les que no desitjarien compartir una qüestió tan íntima i personal. Passar per un tribunal abans de morir-se no és segurament, el que la majoria dels pacients voldrien.

    D’altra banda, alguns metges que d’entrada podrien mostrar-se sol·lícits a atendre la petició, desistiran en veure la tasca feixuga que s’afegeix, a la ja de per si estressant responsabilitat d’ajudar a morir a una persona. També pot ser que altres professionals accedeixin a seguir el tràmit però sense massa convicció. «Miri, veurem que diu la Comissió sobre el seu sofriment, si ho accepten ja l’ajudaré, però si no…».

    És una llei que, a més de burocratitzar, fomenta la pràctica de la medicina defensiva, perquè quan es vol ajudar veritablement a una persona que pateix, la conducta no la pot guiar la paperassa ni la por als litigis, sinó la compassió i el benestar del pacient, que en aquest cas es concreta en ajudar-lo a deixar de viure i, per tant, de patir. Molts tràmits es fan perquè es demanen, no pas perquè es creguin necessaris. En fer-ne més dels que convenen, com és el cas, hi ha més possibilitats de fer més mal del que es pretén evitar.

    Hi ha previstes 17 Comissions d’Avaluació a tot l’Estat perquè realitzin aquest control previ però, donat que la seva composició és competència dels governs autonòmics, no és difícil imaginar que en uns llocs serà més fàcil que en d’altres sol·licitar que s’atengui el que la Llei reconeix com un dret i, per tant, res impedirà que es produeixi un lamentable turisme eutanàsic a l’interior de l’estat espanyol.

    Pel que fa a l’objecció de consciència, dret que qualsevol professional pot exercir per qüestions morals o religioses, no sembla idònia la creació d’un registre centralitzat. Molts professionals poden voler modular la seva implicació en funció del cas que es presenti. No tot és blanc o negre.

    En definitiva, no s’ha posat fàcil la implicació dels professionals en donar la resposta més adequada al patiment del malalt, però res del que s’ha dit qüestiona la importància que es despenalitzi l’ajuda a morir i que es produeixi un minuciós control posterior a la intervenció eutanàsica. Fins i tot pot ser convenient que es faci aquesta avaluació per part de la Comissió amb caràcter previ quan al professional que rep la sol·licitud se li plantegen dubtes. Però en la majoria de casos, els tràmits de control previ són clarament contraproduents, no aporten valor afegit i, en canvi, poden augmentar el sofriment del malalt, alhora que fan menys responsable l’actuació del professional sanitari.

    Cal anar pensant a fer una proposta per millorar la Llei amb un esperit de desburocratitzar-la, tot mantenint mecanismes de control previ per a casos dubtosos. Els tràmits administratius de sol·licitud previs poden arribar a ser contraproduents, com passaria si fossin exigits per a la retirada de tractaments vitals o sedacions pal·liatives, qüestions ambdues que formen part de la bona pràctica assistencial.

  • Rosa Coll, metgessa especialista en hematologia: «El personal sanitari necessitaria un break per tornar a reconduir la realitat»

    En l’àmbit professional i personal, les vides de totes han canviat. Viure, com elles, en primera línia la Covid-19 és una experiència que ha canviat l’organització de la mateixa vida i la dedicació al seu treball. Amb aquestes entrevistes volem recollir el seu testimoni i vivències i fer un humil però sonor reconeixement. La primera entrevistada és Rosa Coll.

    Rosa Coll Jordà és metgessa especialista en hematologia i hemoteràpia. Des del 2010 treballa a Institut Català d’Oncologia, actualment a la unitat d’Hospitalització de ICO-GIRONA (Hospital Josep Trueta). És la responsable del tractament de la leucèmia aguda i el trasplantament hematopoètic del servei. Des del setembre del 2010, és professora associada a la facultat de Medicina de la Universitat de Girona. És mare d’una nena d’un any i mig.

    Quina és la teva feina actualment?

    Dins la meva especialitat hi ha diferents subespecialitats. Jo sóc hematòloga clínica i em dedico a la cura directa dels pacients amb malalties hematològiques. Actualment treballo a la unitat d’hospitalització, on tractem els pacients d’alta complexitat, sobretot pacients amb limfoma d’alt grau, leucèmies agudes. Coordino la unitat de trasplantament autòleg de progenitors hematopoètics. Per tant, podríem dir que em dedico a la cura dels malalts hematològics que precisen ingrés, en una població de referència de tota la província de Girona. A part de la meva tasca assistencial també em dedico a la formació del metge intern resident (MIR) d’hematologia que estan en el nostre servei, així com la formació dels estudiants de medicina. També participo en múltiples grups de treball autonòmics, nacional i internacionals de leucèmia aguda i trasplantament de progenitors hematopoètics.

    Com vau viure a l’hospital la primera onada de la pandèmia?

    La primera onada ens va enganxar poc preparats. En l’àmbit científic, ningú tenia cap informació del virus. Encara que sortien publicacions des de la Xina, no eren a revistes de primer impacte i, per tant, ningú ens havia format o preparat pel que veuríem. Els hospitals no estaven preparats amb els EPIs necessaris per prevenir de la Covid. Tampoc teníem clar com empitjorarien de ràpid aquests pacients i com era de necessari tenir respiradors i equips d’intensius. I, el més important, no estàvem gens preparats pel diagnòstic. Fer una PCR era missió impossible, no només no hi havia «bastonets» PCR, sinó que només es feien en casos molt concrets. A les comarques de Girona, a més, ens vam trobar que el nostre Hospital era el de referència a la província i l’únic que tenia llits d’UCI. I només 16, per tant, es va saturar molt ràpid. Drenar aquests pacients va ser realment molt complicat. Vam tenir la sensació, inicialment, que ningú va mirar més enllà de Barcelona, i van ser els gerents i supervisors que es van moure per intentar aconseguir EPIs i poder fer PCR. El que va ser més caòtic de la primera onada va ser pel que fa a la protecció del personal. Ningú tenia clar quan calia aïllar el personal, amb quin EPI havia de veure els pacients, com ens mouríem per hospital… No estàvem gens preparats pel que ens venia a sobre.

    La fragilitat i la gravetat dels nostres pacients fa que l’absència de la família propera ho canviï tot, fent que augmentin símptomes secundaris a la soledat: menys ingesta, ansietat, insomni…

    Com és el dia a dia, en el context de pandèmia, amb els teus i les teves pacients?

    En la primera onada, fins a aproximadament el mes de maig, la nostra especialitat, amb la fragilitat dels pacients que tracta, i d’acord amb els organismes internacionals, vam decidir aturar tot tractament quimioteràpic actiu i els trasplantaments. Durant dos mesos, molts pacients amb càncer no van rebre tractament pel risc que comportava agafar la Covid en aquells moments, que molt probablement els suposaria la mort. Amb el temps, s’han anat recuperant els tractaments. Ara mateix, el dia a dia és: Anar tot el dia amb una FP3 i una mascareta quirúrgica -no et pots imaginar com ens queda la cara-. A tots els pacients se’ls fa una PCR de control abans de cada tractament. No passem a planta amb la roba de carrer, cal fer-ho amb pijama quirúrgic complet. Només es permet la visita dels familiars una hora al dia, i això sí que és realment duríssim. No fem reunions de manera física amb els altres companys i companyes de feina, és tot telemàtic. Si tenim pacients amb PCR positiva aturem el tractament amb quimioteràpia.

    Vas estar confinada i tens companys i companyes que s’han infectat. Com t’ha afectat això?

    El dia 22 de març 2020, quan portàvem només uns deu dies amb l’estat d’alarma, una companya de feina va donar positiu en Covid i ens van fer una PCR de control, donant jo també positiu. La PCR va ser positiva en el meu cas durant 42 dies, per tant, vaig passar-los aïllada a casa amb la família. Tot això, a més, amb la nena que encara no havia fet un any, que havia d’estar a casa aïllada. Amb el meu company, vam haver de posar molta imaginació al confinament en aquest mes i mig. Per sort, vaig ser asimptomàtica i, veient que els companys i companyes del servei anaven «caient» per positivitat, vaig acabar torejant la primera onada teletreballant des de casa. Això era molt dur, perquè prenia les decisions sobre els pacients treballant des de casa, donat que el 90% dels hematòlegs clínics van ser positius durant la primera onada. La segona i tercera onada m’ha agafat el peu del canó. Molts pacients nostres han acabat sent positius en Covid, per tant, la major part de la jornada la feia en contacte amb pacients positius. Això sempre fa por. Por a contagiar-te i contagiar la seva família, especialment la part més vulnerable. Una de les coses que ha suposat la pandèmia és una gran sobrecàrrega laboral quan algun dels companys ha hagut d’estar confinat per positiu o contacte amb positiu. Ningú els substitueix i et toca cobrir la seva tasca assistencial.

    Els morts per Covid els tenim presents, però ningú pensa en la quantitat de gent que no s’ha diagnosticat de manera precoç de malalties com el càncer pel fet tenir un sistema sanitari dedicat només a la Covid

    Com ha estat la relació amb els familiars que no han pogut visitar els malalts?

    Personalment, aquesta ha estat la part més dura de tot aquest temps. La fragilitat i la gravetat dels nostres pacients fa que l’absència de la família propera ho canviï tot, fent que augmentin símptomes  secundaris a la soledat: menys ingesta, que no es moguin més enllà de l’habitació, ansietat, insomni, el delírium, en els pacients grans. Per sort, el suport de l’equip de psicologia i l’ampliació de tauletes dedicades a videotrucades ha fet que la distància dels pacients i familiars es fes menys feixuga. Ara, informar que el teu familiar ingressat es pot morir per telèfon és una de les coses que mai s’oblidaran d’aquesta pandèmia. Cal dir que hem fet moltes vegades hem fet els ulls grossos perquè algun familiar pugui estar amb el pacient en el moment final de vida.

    Què creus que, des de la teva experiència, hauria de millorar?

    Crec que aquesta situació ha passat factura al fràgil sistema sanitari. No només pel cansament físic, atès que enganxem una onada rere l’altre, sinó també mental. El personal sanitari necessitaria un break uns mesos per tornar a reconduir la realitat. Els morts per Covid els tenim presents, però ningú pensa en la quantitat de gent que no s’ha diagnosticat de manera precoç de malalties com el càncer pel fet tenir un sistema sanitari dedicat només a la Covid. D’això no veurem els efectes fins d’aquí un temps. Trigarem molt a tornar a la normalitat.

    Aquesta entrevista s’ha publicat originalment a La Independent

  • Els metges i metgesses de família de Catalunya han fet quasi 4.000 ecografies pulmonars per identificar infecció pneumònica per la Covid-19

    Durant el darrer any, els metges i metgesses de família de Catalunya han fet quasi 4.000 ecografies pulmonars vinculades a la identificació de la infecció pneumònica per la Covid-19. Segons el Servei Català de la Salut, a Catalunya hi ha 366 centres d’atenció primària amb ecògrafs i, amb la pandèmia, s’han incorporat uns 92 ecògrafs portàtils i 80 sondes ultraportàtils amb tauleta.

    Coincidint amb la crisi sanitària, la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) va posar en marxa un curs online gratuït de formació en ecografia pulmonar vinculada a l’abordatge de la infecció per Covid-19 i, des del març de 2020, han realitzat aquest curs uns 10.000 metges i metgesses de família, dels quals 4.000 són de Catalunya. La resta d’assistents són d’altres territoris de l’estat espanyol i de països com Argentina, Perú o Equador.

    Segons la CAMFiC, potenciar el diagnòstic ecogràfic en l’àmbit de l’atenció primària comporta una sèrie d’avantatges per al pacient i per al sistema. En primer lloc, ajuda a fer el cribratge i diagnòstic precoç de determinades patologies, a reduir la incertesa clínica i a filtrar la derivació d’exploracions complementàries. Alhora, els avenços tecnològics han permès comptar amb ecògrafs més petits i transportables, fet que possibilita fer ecografies en el domicili del pacient en determinats casos. Segons dades del Grup de EcoAP de la CAMFiC, si els metges de família tenen accés i fan ecografies es redueixen en un 52% les derivacions als serveis de radiologia.

    Abans de la pandèmia la CAMFiC va crear l’EcoAPp, la primera aplicació d’ecografia per a Android i IOS, amb informació i imatges sobre les exploracions més habituals a les consultes d’atenció primària, que ajuda als professionals a resoldre dubtes. L’EcoAPp, que està disponible en català, castellà, anglès i portuguès, s’ha actualitzat incloent una part específica sobre dubtes i informació referida específicament a l’ecografia pulmonar.

  • El nou govern i la Conselleria de Salut

    Si el Sr. Pere Aragonès demostra prou habilitat negociadora, a finals d’aquest mes de març tindrem nou govern a la Generalitat. Fins que es facin els recanvis corresponents a les conselleries i als esglaons directius passaran unes setmanes i ens plantarem a finals del mes d’abril abans que puguin començar a actuar operativament els nous responsables formals, qui seran els vigents protagonistes llavors de la política sanitària catalana.

    Tot i que, des de fa ja mesos, el protagonisme en la sanitat del nostre país s’ha desplaçat de forma clara de l’actual consellera Alba Vergés al seu secretari de salut pública Dr. Argimon. Tant és així que, des d’abans de les eleccions, molts dels líders polítics han dit que no dubtarien en fitxar-lo com a conseller si la seva formació triomfava. Expectativa que han assumit també bona part dels analistes polítics dels mitjans de comunicació catalans, que no han estalviat lloances a la figura del Dr. Argimon. Encara que, tot s’ha de dir, tampoc ha faltat qui, amb certa ironia, atribuïa aquesta bona valoració a la mediocritat imperant avui a la política catalana.

    Nosaltres no tenim cap dubte de les grans virtuts que atresora Argimon en termes d’intel·ligència, competència professional, savoir faire i visió estratègica, malgrat que no tenir tant clar si seran suficients per vèncer la inèrcia política dels darrers dotze anys i que es pugui actuar en l’àmbit sanitari amb l’eficàcia necessària,

    Fins avui, i durant els pròxims mesos, la pandèmia i els seus serrells continuaran procurant una excusa prou convincent per mantenir l’actitud immobilista dels directius sanitaris, però, esperem que més aviat que tard, s’hagin d’afrontar els reptes derivats de la darrera crisi, de les retallades indiscriminades i, el que encara és més transcendent, de la necessitat dels canvis conceptuals i estratègics que precisa, cada dia amb més urgència, el sistema sanitari català.

    Tants com són no és possible abordar-los en aquest article així que només enumerem els que, a parer nostre, són prioritaris i que haurien de comportar una reorientació substantiva del sistema. Mitjançant el disseny i l’aplicació de polítiques transversals de benestar i qualitat de vida amb una participació intersectorial autèntica i no únicament cosmètica o retòrica; una genuïna priorització de la salut pública que transcendeixi la seva tradició burocràtica i contribueixi genuïnament al desenvolupament de polítiques públiques saludables i a l’efectiva protecció i promoció col·lectives de la salut comunitària, començant pels serveis sanitaris mateixos, ajudant al foment real de l’atenció primària i comunitària, que hauria de comportar simultàniament una reforma del terciarisme que equilibrés les dimensions biològica, psicològica i social del sistema sanitari; acompanyat d’una política de recursos humans capaç de motivar uns professionals immersos en el burnout, promovent la prevenció del malbaratament i de la iatrogènia com proposa el programa ‘Essencial’, si bé de manera més preceptiva i, és clar, un finançament associat a les prioritats veritablement assumides.

    Un llistat llarg que no és fàcil d’abordar políticament i pressupostaria. Que requereix imprescindiblement la voluntat política de la major part de l’executiu i, molt probablement, també del suport més o menys tàcit d’altres forces polítiques interessades en la recuperació d’una sanitat de nou exemplar. Perquè ens temem que amb les reconegudes virtuts del Dr. Argimon no hi haurà prou.

  • Una vacuna terapèutica contra el VIH aconsegueix una resposta immunitària que millora el control del virus

    Els resultats de l’assaig clínic de la vacuna terapèutica HTI contra el VIH d’AELIX Therapeutics demostren una resposta immunitària que millora el control del virus quan al pacient se li retira temporalment el tractament antiretroviral. L’estudi mostra, doncs, que la vacuna és segura i que la resposta immunitària que han desenvolupat els participants es relaciona directament amb el temps que han aconseguit mantenir-se sense tractament antiretroviral.

    En concret, dels participants de l’assaig que no tenien cap factor genètic que els predisposés a controlar espontàniament el VIH, un 40% dels que han rebut la vacuna han aconseguit estar 6 mesos sense tractament, a diferència del grup que ha rebut placebo, en el qual tots excepte un dels participants van haver de reiniciar el tractament abans de les 12 setmanes.

    Aquesta vacuna, dissenyada a l’Institut d’Investigació de la Sida IrsiCaixa i en el marc del consorci HIVACAT, tots dos impulsats per la Fundació «la Caixa» i el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, obre les portes a noves estratègies de curació en combinació amb altres vacunes, immunoteràpies o fàrmacs. Segons informa IrsiCaixa en un comunicat, els resultats de l’estudi posicionen HTI com una de les vacunes terapèutiques en recerca més prometedores, ja que podria ajudar a contenir el virus sense necessitat de rebre un tractament antiretroviral crònic com l’actual.

    Hi ha un percentatge molt petit de persones amb VIH, d’entre un 1 i un 2% dels pacients, que espontàniament generen una resposta immunitària molt potent contra el virus i que tenen un millor control de la infecció. «Vam estudiar quines parts de virus atacava el sistema immunitari d’aquestes persones per poder simular la mateixa resposta de manera artificial. A partir d’aquí, vam identificar parts vulnerables de virus i vam dissenyar la vacuna HTI, que expressa aquestes regions de virus», explica Beatriz Mothe, investigadora associada d’IrsiCaixa i co-inventora de la vacuna HTI, juntament amb Christian Brander i Anuska Llano.

    «Els resultats de l’estudi sostenen la idea que la vacuna està ben dissenyada i que podem modificar la resposta immunitària al virus, un fet que, fins ara, no s’havia pogut demostrar. Evidentment no és un control òptim, ja que els pacients no poden parar el tractament antiretroviral, però hem pogut modificar la resposta immunitària perquè es controli millor el virus», remarca Mothe. Així doncs, la vacuna no permet eliminar el virus, però, segons explica la investigadora d’IrsiCaixa, aquest vaccí podria ser la «columna vertebral» d’una estratègia de cura del VIH que combini fàrmacs o immunoteràpies.

    Educar el sistema immunitari per controlar el virus

    L’assaig clínic, anomenat AELIX-002, ha inclòs únicament persones a les quals se’ls havia detectat la infecció pel VIH de forma precoç i que havien començat a rebre el tractament molt ràpidament. Aquest criteri d’inclusió ha estat clau, ja que aquestes persones compten amb un sistema immunitari que no ha estat massa debilitat pel virus i un reservori viral més petit que el de les persones que reben un diagnòstic tardà.

    Els participants van rebre dues tandes de vacunació i després se’ls va interrompre temporalment el tractament antiretroviral. Durant el procés d’interrupció se’ls va avaluar setmanalment per determinar la quantitat de virus que tenien a la sang i, si aquesta augmentava molt, es reprenia el tractament immediatament. Dels 45 participants que van iniciar l’estudi, 41 van arribar a la fase d’interrupció i, d’aquests, 26 van rebre la vacuna i 15 placebo, una informació que no han tingut ni els pacients ni els metges fins que ha acabat l’estudi

    L’estudi clínic s’ha dut a terme a l’Hospital Germans Trias i Pujol per la Fundació Lluita contra la Sida i les Malalties Infeccioses (FLS) i IrsiCaixa i ha comptat amb la col·laboració de BCN Checkpoint per a la inclusió dels participants en l’estudi i el seu seguiment mèdic. Els resultats es van presentar la setmana passada en la Conference on Retroviruses and Opportunistic Infections 2021 (CROI), una de les conferències més importants del món en el camp del VIH.

    Després d’aquests primers resultats, els següents passos són entendre com augmentar la resposta immunitària i aconseguir que un major nombre de participants es mantingui amb càrregues virals més baixes durant més temps sense necessitat de tractament. En aquest sentit, l’any passat, els mateixos investigadors van engegar un altre estudi, que es va haver d’aturar a causa de la pandèmia de la Covid-19 i que ara s’ha reactivat, que combina la vacuna HTI amb altres fàrmacs que pretenen activar les cèl·lules del sistema immunitari perquè l’efecte del vaccí sigui més potent. «Necessitem un component addicional que ajudi a millorar aquesta alteració immunològica», explica Mothe.

    L’impacte de la Covid

    L’assaig clínic va començar el juliol del 2017 i ha finalitzat durant la crisi sanitària generada per la Covid-19, un fet que ha suposat un gran repte per l’equip d’investigadors i els participants, que s’han hagut d’adaptar a les noves circumstàncies derivades de l’emergència sanitària. «Vam augmentar molt la seguretat. Vam implementar visites telefòniques i domiciliàries, amb un equip d’infermeria que anava a fer les extraccions a les cases dels pacients, avaluant sempre les dades diàries de contagis», explica Mothe.

    També van fer tests PCR als participants de l’estudi per descartar infeccions per SARS-CoV-2 i minimitzar riscos, ja que les persones amb VIH tenen un sistema immunitari molt feble. «Va ser molt complex. Els metges que portem l’estudi som especialistes en malalties infeccioses i, per tant, hem hagut d’atendre pacients de Covid. Per això, vull agrair als participants de l’estudi la confiança que van dipositar en el que estàvem fent i que volguessin seguir participants malgrat les circumstàncies», assenyala la investigadora d’IrsiCaixa.

  • Tenir una necessitat assistencial és el nou requisit per aconseguir la Targeta Sanitària

    Fa sis anys, a principis de març del 2015, el Servei Català de la Salut i la Creu Roja signaven un conveni per facilitar l’accés als serveis sanitaris a les persones en situació de vulnerabilitat. Això passava amb el conseller de Salut, Boi Ruiz, el director del Servei Català de la Salut, Josep Maria Padrosa, i el president de la Creu Roja a Catalunya, Josep Marquès.

    L’objectiu era donar cobertura sanitària a persones que, per motius excepcionals, no ho poden fer perquè els falta algun requisit indispensable, majoritàriament l’empadronament. Ja aleshores deien que en aquest cas, es poden trobar col·lectius en situació d’extrema vulnerabilitat, com ara persones sense permís de residència, no empadronades, persones desnonades o sense llar, entre altres col·lectius.

    Així, dos eren els requisits bàsics: no tenir empadronament i trobar-se en situació de vulnerabilitat. Ara el conveni entre el CatSalut i la Creu Roja incorpora un tercer element: tenir una necessitat assistencial. Davant aquest requisit, moviments com la PasuCAT (Plataforma per una Sanitat Universal a Catalunya) i Jo Si Sanitat Universal, denunciaven que aquesta actualització del conveni, estableix un requisit que pot ser vulnerador de drets, suposant una barrera afegida en l’accés a l’assistència sanitària que el conveni vol garantir.

    Davant aquestes sospites, l’organització que signa el conveni defensa a través d’Òscar Barbero, director d’intervenció social del Servei d’Immigrants i Refugiats de la Creu Roja que no importa ni es fiscalitzarà el motiu que s’al·legui. Incorporar aquesta casella al formulari de sol·licitud de la Targeta Sanitària per Barbero no canvia res: «Al revés. Estem intentant garantir que es faci un bon ús per qui ho necessita». Entenen que el simple fet de viure requereix assistència sanitària i per això defensa que un motiu pot ser anar al metge de capçalera perquè sí, per fer seguiment. «El conveni no ha canviat: vostè és un col·lectiu dels considerats vulnerables, no es pot empadronar i per tant no pot tramitar de manera normalitzada la targeta doncs m’omple el formulari i posa proves Covid o tractament o visitar metge de capçalera… que consti que hi ha una necessitat perquè és el que incorpora el conveni, però ja està», especifica Barbero amb exemples.

    I aquesta ja era la base d’un conveni que es va signar fa sis anys i que fins ara ha facilitat l’assistència sanitària a unes 1.500 persones l’any. Així, des d’aleshores, aquelles persones que no poguessin accedir a la salut per les vies d’acreditació ordinàries, trobaven en aquest conveni una manera d’aconseguir un document provisional que els cobrís l’assistència. L’acord no modificava la regulació general sobre els serveis assistencials sanitaris, sinó que pretenia reforçar l’accés a la sanitat pública fins que aquestes persones aconseguissin un accés normalitzat.

    Per identificar aquestes persones subjectes del conveni, la Creu Roja disposa de diversos punts d’atenció. Més enllà d’això, també les entitats i plataformes que treballen en el sector així com serveis socials eren punts des d’on identificar les persones en aquesta situació per tal d’ajudar-les a tramitar la sol·licitud. En aquest punt, el CatSalut expedeix els documents acreditatius que els donen accés provisional a l’assistència sanitària pública. Un accés d’ús unipersonal i amb una vigència d’1 any.

    Traves o facilitats, maneres de veure el conveni

    Per la PasuCAT i Jo Sí Sanitat Universal, quan una persona té una necessitat assistencial, ja és «massa tard» per a tramitar una targeta sanitària. Defensen que «per definició, el dret a l’accés a la sanitat es garanteix abans de precisar atenció mèdica, amb l’excepció de la via d’urgència, teòricament garantida a la Llei catalana 9/2017». Remarquen a més que el temps que passa des de la sol·licitud d’aquestes targetes fins a la seva emissió pot ser de fins a tres mesos; «un temps que, davant una necessitat assistencial, pot suposar excessiu amb conseqüències molt negatives per a la salut».

    El major dubte que se’ls hi genera és si es fiscalitzarà el motiu o si l’acceptació o no d’aquest dependrà de l’administratiu que el rebi. En tot cas, una de les membres dels col·lectius explica també que davant l’incendi al Gorg a Badalona van tramitar les sol·licituds per algunes de les persones que s’havien quedat al carrer al·legant necessitat d’assistència pel trauma que havien viscut. Tan sols un mes després la Targeta Sanitària no havia arribat però sí el CIF per fer-ne ús. Són doncs les barreres el que fa patir.

    I és que convenis com aquest i el seu correcte funcionament són essencials atès que és el que garanteix que tothom pugui tenir accés a la sanitat mentre no es defineixi el reglament sobre la llei 9/2017 d’universalització de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públics per mitjà del Servei Català de la Salut. Els moviments també denuncien que després de quasi quatre anys des de la seva aprovació al Parlament segueixi sense existir un reglament que «provoca un buit legal amb profundes variabilitats entre centres sanitaris en la normativa a aplicar». I és també per això que des de la PasuCAT i Jo Si Sanitat Universal pensen que és necessari eliminar aquest tercer requisit en el Conveni Creu Roja i el CatSalut.

    Els col·lectius defensen que «per definició, el dret a l’accés a la sanitat es garanteix abans de precisar atenció mèdica, amb l’excepció de la via d’urgència, teòricament garantida a la Llei catalana 9/2017»

    Per la seva banda, Òscar Barbero explica que la Creu Roja en general ha estat molt implicada en la gestió de la pandèmia i amb la incorporació d’aquesta casella als formularis pretenia facilitar i agilitzar tot el tràmit burocràtic i que tot fos més directe. El nou formulari, que ha de ser omplert per serveis socials, la Creu Roja o entitats d’atenció com podrien ser Caritas, però també la mateixa PasuCAT que fa acompanyaments, és molt més senzill, explica, i possibilita que després la targeta arribi directament a la persona que la demana. «Amb la Covid el servei s’ha vist incrementat perquè hi havia molta gent que s’havia de fer una prova d’antígens o PCR i el que volíem era que aquest tràmit no entorpís la velocitat ni la facilitat de fer aquesta acció», exemplifica Barbero.

    Així, com ja s’ha dit abans, insisteix que el canvi és a millor, que no modula res i que si hi ha un motiu, el què sigui, doncs ja està. «No és cap discriminació omplir la casella del motiu sanitari, ja que no cal que posis ‘tinc tos’, pots posar ‘metge de capçalera’ i prou», diu. I és que això després també ho utilitzen per fer estadístiques i «collar als ajuntaments perquè acabin empadronant col·lectius a les seves poblacions que tenen dificultats per la no normalitat del padró».

    Des de la Creu Roja recorden que l’atenció d’urgència és universal i pública i no cal cap document que t’acompanyi. Quan s’activa el seu conveni és perquè hi ha una persona que no es pot empadronar i és de cert col·lectiu vulnerable, però a més té una necessitat sanitària. «Si no hi ha cap necessitat mèdica, no tens cap necessitat d’accedir a la targeta sanitària en aquell moment, que això és el que diu el nostre conveni i ho ha dit sempre», desenvolupa Barbero. Que afegeix que incloure aquesta casella no és més que un pur formalisme, ja que «no demanem informes ni deneguem o no deneguem» perquè no tenen aquesta potestat. Per què remarcar-ho doncs si alhora reconeixen que qualsevol motiu és vàlid? Segons Barbero, el servei s’ha trobat situacions en les quals «algun familiar resident aquí demanava targetes sanitàries pels seus fills que estaven en el país d’origen, que ja eren majors, que no tenien cap necessitat sanitària, que vindrien aquí simplement i voldrien la seva targeta per quan vinguessin però sense necessitat d’anar al metge». Apunta que això seria fer-ne un mal ús, que ja quan vinguessin, que s’empadronessin i fessin el tràmit al CAP per la via ordinària. També apunta que així es busca que no hi hagi un ús fora del que és el conveni. També per ajudar a la gent que es pot confondre perquè vol anar al metge d’urgències i creu que necessita una targeta sanitària… «Aquesta persona que vagi d’urgències ja l’atendran i després ja si necessita la targeta ja la tramitarem», sentencia.

    «Amb la Covid el servei s’ha vist incrementat perquè hi havia molta gent que s’havia de fer una prova d’antígens o PCR i el que volíem era que aquest tràmit no entorpís la velocitat ni la facilitat de fer aquesta acció»

    Anys de debats i dubtes al voltant de l’accés universal a l’assistència sanitària

    L’any 2017 es va aprovar al Parlament de Catalunya la Llei 9/2017 del 27 de juny, d’universalització de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públics per mitjà del Servei Català de la Salut. La llei estableix que totes les persones residents a Catalunya tenen dret a l’assistència sanitària amb càrrec als fons públics mitjançant el Servei Català de la Salut (CatSalut) i que la forma d’acreditar-ho serà l’empadronament. A nivell estatal es va aprovar el Reial Decret-llei 7/2018, de 27 de juliol. Totes dues normatives van ser la resposta davant l’exclusió produïda pel Reial Decret-llei 16/2012, de 20 d’abril del Partit Popular. Des de Marea Blanca tenien clar que aquestes normatives eren completament insuficients. Per aquelles dates, la PASUCat i JoSíSanitatUniversal van presentar l’informe 6 anys d’exclusió sanitària: l’impacte del Reial Decret Llei 16/2012 a Catalunya; on van denunciar 375 casos d’exclusió sanitària que van detectar des de l’any 2013 fins al 2018, i van apreciar aquest greuge com la punta de l’iceberg de l’exclusió sanitària a tota Catalunya. Ressaltaven que, si això havia passat, era, en gran part, perquè tot i haver passat dos anys i mig, encara no s’havia reglamentat la llei.

    Segons el reglament, els col·lectius en risc d’exclusió social havien d’acreditar la condició de ser residents o d’arrelament sigui amb contractes que haguessin tingut, amb visites mèdiques demostrables, etc., a través dels serveis socials de centres del SISCAT i ser «oficialitzats» com a persones sense recursos en els departaments competents abans de dos mesos de sol·licitar la targeta sanitària. Després d’haver fet la sol·licitud, el CatSalut podia resoldre fins tres mesos després.

    A banda de tots aquests punts que no quedaven clars o que no agradaven als col·lectius que treballaven amb les persones en risc d’exclusió, un any després de l’aprovació al Parlament de la llei d’universalització de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públics, el Consell de Ministres espanyol interposava un recurs d’inconstitucionalitat contra diversos articles d’aquesta llei catalana. Davant aquest recurs que podia impugnar la llei catalana, diversos organismes s’hi van manifestar en contra. És el cas del Consell de Col·legis de Metges de Catalunya (CCMC) o del Consorci de Salut i Social de Catalunya. Entenien que no es poden concebre els objectius de la sanitat pública de promoció de la salut col·lectiva i de vigilància i prevenció dels problemes de salut sense la integració i l’atenció dels col·lectius més vulnerables, que alhora són els que tenen un risc més alt d’emmalaltir. A més, per ells, defensar l’accessibilitat universal i el finançament públic dels serveis converteix el sistema sanitari en un «instrument de cohesió social i de justícia distributiva per pal·liar les desigualtats socials i les seves repercussions en la salut de les persones».

    Encara un any després, el CatSalut publicava la Instrucció 05/2019 anomenada «Actuacions per evitar el frau de llei en l’accés a l’assistència sanitària amb càrrec al CatSalut i per rescabalar despeses d’assistència sanitària en cas de frau de llei, amb la finalitat de garantir la sostenibilitat del sistema sanitari públic».

    Des de la Marea Blanca titllaven d’«escabetxina» el què suposava aquesta instrucció pel que respecta a l’accés al Sistema Nacional de Salut. Més enllà de l’accés, descrivien la instrucció com un text «racista que assenyala de manera discriminatòria les persones migrants que viuen a Catalunya com a defraudadores del sistema, alhora que augmenta els requisits d’accés a la sanitat pública». A més, en un comunicat on llistaven tot el rebuig que els hi despertava, afegien que «marcar com a frau de llei l’accés a la sanitat pública de persones migrants malaltes pel fet d’haver viatjat recentment i no complir amb un controvertit requisit com disposar de contracte de treball o lloguer abans de fer-se l’empadronament, és un abús que res té a veure amb el respecte pel dret a la salut ni pels drets humans».

    L’any 2017 es va aprovar al Parlament de Catalunya la Llei 9/2017 del 27 de juny, d’universalització de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públics per mitjà del Servei Català de la Salut. Quasi 4 anys després segueix sense reglament

    I és que eren justament aquestes línies les què la instrucció marcava com a frau de llei: que la persona hagi viatjat recentment, en els darrers tres mesos, del país d’origen a Catalunya, que la persona patís amb anterioritat la malaltia que ha comportat l’atenció o que la persona no hagi acreditat ser titular de cap contracte de treball, contracte de subministrament (aigua, gas, electricitat, etc.), contracte de lloguer o qualsevol altre document per acreditar el caràcter de residència habitual, subscrit a l’Estat, amb anterioritat a la data d’empadronament.

    Davant aquest plantejament, els moviments socials com ara Marea Blanca, Jo Sí Sanitat Universal, la Pasucat o Obrim Fronteres entre d’altres mostraven preocupació i indignació per l’aprovació d’aquesta instrucció i del reglament, que estava en fase de consultes, de la llei d’universalitat de la sanitat a Catalunya de 2017. De fet, entenien que «totes dues tornen de nou a crear exclusió, amb un argumentari propi del PP que ens retorna a la seva llei de 2012». També destacaven i catalogaven com a «molt greu» el fet que volguessin utilitzar els sanitaris com a policies antifrau.

    En el text demanaven que, en cas de l’existència d’indicis d’una situació que pugui ser constitutiva d’un supòsit de frau de llei, fossin les entitats proveïdores de serveis sanitaris les qui ho comuniquessin a les unitats d’assistència al ciutadà de les regions sanitàries. Posteriorment, aquestes juntament amb els serveis d’inspecció haurien de portar a terme les corresponents actuacions i, si fos el cas, emetre l’informe de proposta de suspensió de la Targeta Sanitària Individual. Aquí, especificaven que la proposta de suspensió es notificava a la persona interessada i se li donava un termini mínim de 10 dies i màxim de 15 dies per fer al·legacions i presentar la documentació acreditativa de la residència. Finalment, el tercer punt del procediment deia que, en cas que no s’acredités la residència, s’emetria la corresponent resolució de suspensió de l’assistència sanitària.

    A principis de 2020, el CatSalut suspenia la Instrucció per evitar el frau de llei en l’accés a assistència sanitària. Com a mínim la suspenia fins que entrés en vigor el Decret que desenvolupa aspectes fonamentals sobre l’abast que ha de tenir l’assistència sanitària en cas de persones en risc d’exclusió social o persones pertanyents a grups en risc d’exclusió social. Ho feia per tots els dubtes i contrarietats que havia suscitat en amplis sectors.

    En tot cas, avui dia encara no hi ha un reglament que blindi un accés universal real.

  • Així estan connectats el canvi climàtic i la transmissió de la malària

    Des de fa temps hi ha un debat agitat sobre l’impacte de l’escalfament global en la incidència de la malària. Es creu que una de les regions en les que el major efecte podria observar és en els altiplans, on les menors temperatures limiten l’abundància de el vector, provocant brots intermitents i estacionals de la malaltia.

    «Veiem que l’epidemiologia de la malària en aquestes zones està fortament regida pel control climàtic, que es manifesta a totes les escales (mesos, anys i fins a dècades), la qual cosa rasa d’una vegada el debat sobre si el canvi climàtic està o no afectant la dinàmica de la malària a l’Àfrica», explica Xavier Rodó, director de el programa Clima i Salut en ISGlobal, centre impulsat per la Fundació» la Caixa «i la Universitat de Chicago, i primer autor de l’estudi que es publica ara en la revista Nature Communications.

    A finals de segle XX, es va observar una clara disminució en la incidència de la malària a l’est d’Àfrica. Això podria ser simplement el resultat de l’augment de les mesures de control contra la malaltia, o bé podria ser degut a l’alentiment temporal en l’increment de la temperatura mitjana global de la superfície terrestre, un fenomen que es va observar entre 1998 i 2005.

    Per respondre a aquesta pregunta, Rodó i els seus col·legues van posar el focus en la regió d’Oromia a Etiòpia, un altiplà molt poblat situat entre els 1.600 i els 2.500 metres d’altitud. Aquesta regió té l’avantatge de comptar amb registres molt complets de casos anuals de malària per tots dos paràsits (P. falciparum i P. vivax) entre 1968 i 2007, alhora que les intervencions de salut pública per al control de la malaltia no es van reforçar a la regió fins al 2004. Això permet separar l’efecte del clima de l’efecte de les mesures de control en paràsits que responen a el clima de manera diferent.

    Com va impactar el canvi climàtic

    Usant un model matemàtic, l’equip va analitzar la relació entre casos de malària, el clima regional (temperatures i precipitació locals) i el clima global (en particular des de l’oceà Pacífic per l’efecte de l’Infant i de l’anomenada Oscil·lació Pacífica Decadal).

    Els resultats mostren que la variació en els casos de malària per tots dos paràsits es correlaciona extremadament bé amb els canvis en temperatures regionals: el descens en temperatures a la regió lligat a l’efecte del canvi climàtic va coincidir amb la reducció en casos de malària que es va observar a partir de l’any 2000, cinc anys abans que es reforcessin les mesures de control de la malaltia.

    La connexió entre la dinàmica de la malaltia i les condicions climàtiques és tan estreta que s’observa a diferents escales temporals: de l’estacional als cicles multianuals i, fins i tot, decennals.

    Això, al seu torn, va coincidir amb l’alentiment momentània de l’increment en la temperatura mitjana global de la superfície terrestre per efecte del fenomen de l’Infant i de l’oscil·lació decadal del Pacífic. L’anàlisi també mostra que hi ha una «cascada d’efectes» entre la variabilitat climàtica a nivell global (en aquest cas, la temperatura de l’oceà Pacífic) i la variació de temperatures regionals a l’est d’Àfrica, que a la fi es tradueix en nous casos de malària a l’altiplà etíop.

    «La connexió entre la dinàmica de la malaltia i les condicions climàtiques és tan estreta que s’observa a diferents escales temporals: de l’estacional als cicles multianuals i, fins i tot, decennals. La incidència de la malària no només va reflectir els canvis en temperatura, la qual cosa ja havíem demostrat, però també el descens en l’escalfament que es va observar a l’inici de segle, l’objectiu d’aquest estudi», assenyala Mercedes Pascual, investigadora a la Universitat de Chicago i última autora de l’estudi.

    Per Rodó, «l’evidència que el període d’alentiment de l’escalfament global va tenir un impacte sobre la transmissió de la malària demostra el fort vincle entre clima i salut». Aquests resultats també indiquen que, en el moment d’avaluar intervencions de salut pública destinades a controlar la malaltia, s’han de prendre en compte i integrar les condicions climàtiques en els sistemes d’alerta primerenca.

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC

  • Salut apropa a més malalts un procediment terapèutic per una patologia cardiovascular crònica

    El Servei Català de la Salut apropa a més malalts que pateixen estenosi aòrtica severa -una patologia cardiovascular crònica i mortal- un procediment menys invasiu que una cirurgia cardíaca. D’aquesta manera, es permet facilitar la implementació de l’implant de transcatèter de pròtesis valvulars aòrtiques (TAVI) a pacients de més de 80 anys, sempre que aquests no compleixin les contraindicacions de fragilitat i co-morbiditat. A més, s’ha incorporat la valoració del grau de fragilitat en els pacients candidats, un fet pioner a nivell estatal. Fins ara, aquest procediment només es feia en malalts amb risc alt o amb contraindicació per la cirurgia.

    “Volíem i veiem necessari aquest canvi per evitar complicacions a persones que poden ser més fràgils a una intervenció a cor obert”, explica Xènia Acebes, directora de l’Àrea Assistencial del Servei Català de la Salut. A l’any 2020, 560 pacients amb aquest risc s’han vist beneficiats d’aquest procediment menys invasiu.

    Fins abans de la resolució del CatSalut, cinc centres hospitalaris de referència (Hospital Vall d’Hebron, Hospital Clínic, Hospital Germans Trias i Pujol, Hospital de Bellvitge i Hospital de Sant Pau) tenien la capacitat de fer aquesta intervenció. Amb la nova actualització s’hi ha adherit també l’Hospital Universitari Josep Trueta de Girona. D’aquesta manera, es permet poder oferir una cobertura més extensiva, universal i equitativa. A més, s’ha fet una revisió exhaustiva dels criteris mínims que un centre hospitalari requereix per a la implantació del tractament.

    La modificació s’ha dut a terme per tal de proporcionar aquest tractament als casos que poden obtenir uns millors resultats. “Són aquells on hi ha clars criteris d’inclusió perquè la seva implementació aconsegueixi els millors resultats. És a dir, que el tractament beneficiï a la persona que més ho necessiti”, assenyala Assumpta Ricart, gerent de Processos Integrats del Servei Català de la Salut.

    Per garantir aquest procediment menys invasiu a les persones candidates, s’ha reforçat la rellevància de l’equip multidisciplinar que valora la idoneïtat de la intervenció per a cada pacient. A Catalunya la valoració del grau de fragilitat es fa seguint l’escala IF-VIG, de disseny català, que permet la presa de decisions individualitzada i ajustada per a cada pacient de manera ràpida i senzilla.

    Les noves indicacions s’han consensuat entre diferents experts de la xarxa pública de Catalunya, entre els quals hi ha cardiòlegs i cirurgians cardíacs dels hospitals de Catalunya, diferents societats científiques, especialistes del Pla Director de Malalties Cardiovasculars i el Servei Català de la Salut. Els criteris estan recollits en el document «Recomanacions d’indicacions per a la implantació transcatèter de vàlvula aòrtica (TAVI) a Catalunya (2019)«.

  • Els riscos per la salut de sobreviure a la Covid

    Ja fa un any d’aquell 13 de març que ens va canviar la vida. El president del Gobierno, Pedro Sánchez, anunciava l’inici de l’Estat d’Alarma que, en principi, havia de durar 15 dies però es va acabar allargant fins al 21 de juny. Tres mesos durant els quals, la població espanyola va estar confinada a casa seva, mentre la Covid ens deixava xifres esfereïdores. La pandèmia no ha acabat encara i, tot i que ja hem deixat enrere el confinament, aquesta restricció s’ha vist substituïda per altres mesures com el tancament perimetral o el toc de queda, que allunyen la desitjada ‘nova normalitat’.

    Aquesta volta al sol es va centrar a protegir la salut dels ciutadans, enfocant-se en la prevenció al contagi del coronavirus. Durant els primers mesos hi va haver una allau de pacients als hospitals i centres d’atenció primària que van obligar a reconvertir els centres sanitaris, transformant unitats, plantes i quiròfans en sales d’UCI. Inclús es van arribar a construir hospitals nous i a adaptar hotels que, com el Plaza, havien quedat buits. La vida de tothom estava centrada en la Covid i semblava que la seva absència era sinònim de benestar. Però altres malalties i patologies no entenen de pandèmies i continuen afectant els ciutadans que, en una situació excepcional com aquella, no tenien a disposició els recursos sanitaris habituals.

    Totes les energies se centraven en la Covid i semblava que la seva absència era sinònim de benestar; però altres malalties i patologies no entenen de pandèmies i continuen afectant la ciutadania

    “Bona part dels professionals sanitaris van haver de dedicar-se a la Covid. Hi va haver una aturada assistencial motivada per la manca de recursos humans i d’espai”, recorda el Dr. Ernest Bragulat, cap del servei d’urgències de l’Hospital Clínic de Barcelona. A la manca d’especialistes disponibles s’hi va sumar la prohibició de sortir de casa i la imatge gairebé apocalíptica dels hospitals, atapeïts i caòtics. Les urgències dels hospitals es van convertir en sales per atendre i detectar positius de Covid, fet que va provocar una davallada en les atencions d’urgències no relacionades amb la pandèmia. “La gent tenia por de contagiar-se si venia als hospitals i, a més, hi havia dificultats per a mantenir els circuits habituals de diagnosi”, explica el Dr. Bragulat.

    La por a anar als hospitals va fer que molta gent trigués més del compte a anar al metge o que decidís passar la seva malaltia a l’espai segur de casa seva. Això explica el fet que augmentessin les defuncions a les cases particulars. Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), entre els mesos de març i maig, van morir 100.000 persones per malalties no relacionades amb la Covid. Aquesta xifra és gairebé igual a la d’altres anys, però amb la diferència que les morts a hospitals van reduir-se en un 15%, mentre que les morts a domicili van créixer en un 24% i a les residències en un 38%.

    Menys deteccions no vol dir més salut

    Segons el metge, “tot el dia era el mateix. Només vèiem pacients de Covid a urgències”, relata. Així, a l’Hospital Clínic, per exemple, les urgències en traumatologia van arribar a descendir entre un 30 i un 35% en els mesos de confinament. Això, segons Bragulat, té sentit, ja que si la gent no es pot moure de casa no cau a terra, no té accidents i no es lesiona. Ara bé, “què passa amb les apendicitis o els ictus?”, es pregunta el metge, qui afegeix que “vam veure persones que venien a urgències després d’aguantar dies amb malestars que, després, van resultar ser infarts o ictus. Aquestes persones van arribar tard i, en conseqüència, l’opció d’oferir tractaments efectius es reduïa”, explica.

    Els tractaments que es van aturar o alterar no van ser només els de les malalties noves que no s’estaven detectant, sinó que pacients crònics també van haver d’esperar. Durant tot un mes no es van poder fer trasplantaments perquè no hi havia sales de quiròfan disponibles i, també, perquè les donacions es van aturar en gran mesura. Al conjunt de Catalunya, els trasplantaments van caure en un 80% durant març i abril. Ara bé, segons assegura el Dr Bragulat, les llistes d’espera per a tractaments i intervencions “no han augmentat com caldria esperar”. Això és degut al fet que la gent, tot i que el pitjor de la pandèmia sembla que ja ha passat, continua sent reticent a anar al metge. A banda d’això, des de l’Hospital Clínic també posen l’accent en la sobrecàrrega de treball que hi ha als CAP, que són la primera porta d’entrada dels ciutadans al sistema sanitari.

    Els CAP són els serveis mèdics més propers a la ciutadania i perdre’ls en la gestió del caos de la pandèmia va ser determinant a l’hora de detectar malalties que actuaven en silenci

    “S’han passat la pandèmia saturats. Al principi amb els rastrejadors, havien de fer el seguiment de les persones confinades i realitzar les proves PCR. Durant una època van estar a càrrec de l’atenció a residències i ara estan amb la vacunació. No es pot fer tot. Hi va haver una època que teníem 3.000 positius diaris a Catalunya, que eren detectats per l’Atenció Primària; no podíem esperar que es dediquessin a res més”, assegura el cap del servei d’urgències. Els CAP són els serveis mèdics més propers a la ciutadania i perdre’ls en la gestió del caos de la pandèmia va ser determinant a l’hora de detectar malalties que actuaven en silenci.

    Sense Covid però amb pitjor qualitat de vida

    “Vam entrar en un mode de supervivència”, recorda el Dr. Bragulat. Les restriccions per contenir el virus també han afectat a la gestió dels centres de salut. I és que haver de mantenir les distàncies, haver de canviar els vestits EPI dels sanitaris o desinfectar les sales, fa que no hi pugui haver tants pacients al centre com hauria i això duu a poder fer menys visites. Algunes d’aquestes s’han substituït per atencions telefòniques o telemàtiques, amb les conseqüents mancances. “Si no et puc posar la mà a la panxa com haig de saber que tens, per exemple, un tumor?”, es pregunta el metge, qui assegura que “encara no hem vist les conseqüències de tot això”.

    El cap d’urgències de l’Hospital Clínic assegura que “arribarà una onada de malalties no relacionades amb la Covid que minvaran la qualitat de vida de la gent perquè la diagnosi es farà tard i el tractament no serà tan efectiu”. Aquest pronòstic es corrobora amb les dades extretes d’un estudi elaborat per la British Paediatric Surveillance Unit (BPSU). A Anglaterra, les reduccions de visites a urgències pediàtriques han disminuït de mitjana en un 50%; això ha dut al 32% de serveis a observar endarreriments en la diagnosi, sobretot en casos de diabetis, sepsis i patologies malignes. L’estudi va detectar nou defuncions de nens, degut a una detecció tardana. Aquestes nou morts van ser superiors a les que es van registrar per Covid en pediatria durant el mateix període.

    Unes altres patologies que s’estan detectant tard són aquelles relacionades amb la salut mental. Segons el Dr. Bragulat, de l’Hospital Clínic, s’estan registrant moltes més atencions, sobretot en la franja infantojuvenil, per depressions, agressivitat, angoixa o crisi. El confinament i totes les restriccions decretades per a prevenir del contagi de coronavirus estan causant situacions de crisi a moltes persones des de fa ja un any. Segons el psicòleg i professor de la UOC Enric Soler, “estem normalitzant el malestar psicològic perquè l’ésser humà és molt resilient. Fins que explota: estem veient que totes les expectatives que teníem se’ns cauen a trossos”, diu, també en referència a la crisi socioeconòmica derivada de la pandèmia. “Les diagnosis psiquiàtriques es poden duplicar en un futur proper”, pronostica.

    La salut mental també és salut

    Enric Soler apunta que hi ha una tendència a sobreposar la salut física a la mental. “Quan algú emmalalteix, la persona i el context es mobilitza per curar el seu cos. Tothom es preocupa de seguir viu, moltes vegades de la mà de tractaments traumàtics i que deixen seqüeles. No és fins que la nostra vida no corre perill que comença la baixada emocional”, explica. El psicòleg considera que hi ha d’haver una intervenció per cuidar de la salut mental des del primer moment, per tal d’aconseguir millors resultats. “Quan demanem ajuda, normalment només podem assistir a un centre on el màxim que ens ofereixen és una sessió d’un quart d’hora que acaba amb una recepta mèdica. No es tracta d’això: la psicologia sempre ha estat marginada i ho veiem ara més que mai, que caldria haver incorporat prevencions de salut mental per superar les seqüeles físiques i emocionals de la pandèmia”, apunta.

    Aquesta prevenció, segons Soler, també s’hauria d’haver aplicat als treballadors sanitaris des del principi, sabedors de les conseqüències que tindria atendre la Covid. I és que segons un estudi publicat a la revista Psiquiatria i Salut Mental, el 45,7% de treballadors sanitaris consultats patia un trastorn mental derivat de la pandèmia, el 14,5% dels quals va resultar discapacitant. Tot i l’atenció que serveis com el de Prevenció de Riscos Laborals de l’Hospital Clínic van oferir els seus treballadors, “hi ha hagut un nombre significatiu de professionals que han hagut de ser derivats als serveis de psiquiatria per rebre atenció i tractaments especialitzats”, asseguren la Laura Pujol, especialista en psicosociologia i el Dr. Ricard Navinés, psiquiatra de l’Hospital Clínic.

    Hi ha tendència a sobreposar la salut biològica a la mental; quan algú emmalalteix, ens dediquem a curar el cos i no és fins que la vida deixa de córrer perill, que ens preocupem per les emocions

    Segons aquests dos especialistes, molts dels treballadors sanitaris presenten “trastorns d’ansietat amb sensació d’inquietud, dificultats per concentrar-se, no poder descansar o desconnectar. Molts pacients acaben presentant trastorns depressius”, asseguren. Aquesta sensació d’angoixa generalitzada i constant també és present al gruix de la ciutadania que, en gran mesura, sent que lluita contra un enemic invisible. La por a anar a l’hospital, a agafar el metro, a anar pel carrer se sumen a la por a quedar-se a casa, sol i aïllat dels éssers estimats. “La pandèmia ens ha robat una parcel·la de llibertat i ens ha obligat a tancar-nos en nosaltres mateixos. Això ens ha fet veure de manera més evident la crisi social, que molts projectes vitals no tenen sentit”, apunta Enric Soler.

    Si bé els infants són el col·lectiu que podria presentar més seqüeles físiques no derivades de la Covid, a l’altra cara de la moneda hi ha les persones grans, que són les qui estan patint més les conseqüències psicològiques. “Són les que han pagat un preu més elevat: van néixer durant la guerra i moren en pandèmia. És una biografia molt trista”, considera el psicòleg. S’han hagut de tancar a casa per sobreviure a un virus, però el preu a pagar és allunyar-se de les persones que s’estimen. Les noves tecnologies, que han estat un gran aliat per a mantenir els vincles emocionals, estan fora de l’abast de moltes persones grans.

    Ara bé, segons Enric Soler, la tercera edat és un dels col·lectius més resilients, amb una “intel·ligència cristalitzada construïda a base d’afrontar totes les pèrdues que han viscut. Han perdut les dents, la joventut, alguns amics,…la vida és un entrenament constant per la pèrdua més existencial, que és la pròpia mort”, explica. I és que, segons el psicòleg, ens falta educació per la mort. “Sempre hem viscut pensant que som immortals, però ens morim a cada segon”. La pandèmia ens ha fet conscients de la mort i del fet que la seguretat total no existeix. “Vivim en una societat massa individualista i el virus ens ha fet adonar-nos que no estem sols i que el que fem influeix en la resta”, apunta. Així, cal resiliència, resistència i paciència per superar aquesta pandèmia que va per llarg i que ens ensenya que el perill no s’acaba només esquivant la Covid.