La crisi sanitària provocada per la COVID-19 ha implicat que una gran part de la població activa, de les empreses i de les organitzacions s’hagin hagut d’adaptar ràpidament al teletreball per assegurar la continuïtat de l’activitat econòmica.
La pràctica era relativament minoritària a Espanya abans del 2020. Segons les dades d’un estudi de l’EU Labour Force Survey (EU-LFS) del 2019, la major enquesta europea per mostreig de llars, tan sols un 8,3% dels ocupats espanyols treballaven des de casa, fos de forma habitual o ocasional, xifra que se situava per sota de la mitjana europea (16,1%). No obstant això, les mesures establertes per fer front a la pandèmia van comportar que l’any passat un milió de persones haguessin de recórrer al treball remot, segons l’última enquesta de l’Institut Nacional d’Estadística (INE).
Per fer front a aquest canvi en el model de treball s’han hagut de superar nombrosos reptes relacionats amb aspectes laborals, i el passat mes d’octubre va entrar en vigor el Reial decret llei 28/2020, de 22 de setembre, de treball a distància a partir del qual es pal·liaven les mancances de l’article 13 de l’Estatut dels Treballadors respecte a la regulació del teletreball. També ha estat necessària una major inversió en capital digital i formació dels empleats en l’ús d’aquest. No obstant això, els efectes més preocupants són els relacionats amb la salut dels treballadors.
Estrès i sedentarisme
L’última enquesta de Cigna International Markets, que estudia l’impacte global de la pandèmia, mostra que l’equilibri entre la vida laboral i la vida familiar és una àrea comuna d’estrès: més del 40% dels enquestats va dir que sofrien alts nivells d’estrès, i el 14% va declarar que actualment els era impossible gestionar-lo.
La vida dels teletreballadors s’ha vist alterada per factors com la falta d’horaris establerts, viure i treballar en el mateix espai físic o no comptar amb gaires alternatives per descansar. En conseqüència, moltes persones estan patint estrès, ansietat i sedentarisme, acompanyats d’altres problemes que afecten tant al benestar físic com psicològic dels teletreballadors.
Alguns efectes nocius per la salut mental estan relacionats amb la dificultat per desconnectar de les obligacions laborals, l’augment involuntari de la jornada laboral, la sobrecàrrega de treball, la sensació d’aïllament, la disminució de la concentració i l’insomni. Aquests aspectes poden acabar desembocant en un desgast professional i la sensació de desbordament, frustració o soledat.
Relacionat amb el sedentarisme consegüent de romandre assegut durant llargs períodes de temps i treballar sense sortir de casa, el treballador pot sofrir dolors musculoesquelètics, un augment de pes, pesadesa a les cames i trastorns digestius.
“Fatiga de Zoom”
El 2020 les restriccions imposades per la pandèmia van impulsar les reunions per videotrucada. Davant aquesta situació, l’aplicació nord-americana Zoom es va convertir en la líder per ser gratuïta i fàcil d’utilitzar i, en tan sols un any, va acumular 477 milions de descàrregues.
Malgrat això, una conversa mantinguda amb les característiques de l’entorn digital no és el substitut idoni d’una de presencial: el cos la desxifra de forma diferent, fet que comporta una mirada directa, una exposició constant i un esforç mental. Aquest fenomen és el que un estudi psicològic de la Universitat de Stanford ha descrit com la “fatiga de Zoom”.
Existeixen quatre factors que expliquen aquesta fatiga i generen un estrès addicional. El primer apunta al sentiment d’obligació de mirar als interlocutors, fet que comporta un excessiu i intens contacte visual. El segon factor es deu a l’exposició constant de la nostra imatge, tant a l’escrutini dels altres com a una autoavaluació. El tercer te a veure amb la limitació de la mobilitat, tenint en compte que els participants han de romandre davant la càmera. El darrer factor fa referència a la dificultat que implica la comunicació no verbal, ja que es necessita un major esforç per enviar i rebre senyals, per la qual cosa tendim a parlar i gesticular de forma més exagerada
Malestar entre els teletreballadors
Malgrat alguns dels avantatges que suposa el teletreball, com la millora de la productivitat dels empleats en gaudir de més flexibilitat o la reducció de costos de l’empresa, també són nombrosos els efectes negatius sobre la salut física i mental. En aquesta línia, tan sols el 17,2% dels enquestats prefereix treballar des de casa, segons les dades de la primera enquesta electrònica de l’Eurofound, Living, working and COVID-19.
En què consisteixen les bones pràctiques d’atenció a la fi de la vida? Quines són les seves funcions i intervencions? Hi ha evidències que millorin la qualitat de vida en aquesta etapa de la nostra existència?
Les publicacions científiques i professionals sobre cures pal·liatives assenyalen la importància de l’atenció emocional. Els obstacles es troben en el nostre context social, en què no existeix una bona mort.
Els pacients atesos en cures pal·liatives mostren un estat emocional desregulat. Són prevalents els signes de destret relatius a l’ansietat i la depressió.
En el si de la Societat Espanyola de Cures Pal·liatives (SECPAL) es va crear el Grup d’Espiritualitat GES. Aquest va ser dissenyat amb la finalitat de crear un model per a aquesta situació. Part d’una forma d’entendre l’espiritualitat, sofriment i benestar de la pròpia persona.
Entendre la persona com un ésser complex, dinàmic, únic. De naturalesa espiritual. Un ésser que s’expressa en la relació amb si mateix, amb els altres i amb la transcendència.
Entendre la mort més enllà d’un cessament de les constants vitals i una amenaça per a la integritat del subjecte. Comprendre que es tracta d’un fenomen actiu. Una circumstància que implica la persona en totes les seves dimensions, independentment de les seves creences.
Assumir que el patiment serà més gran si existeix desequilibri entre el nivell d’amenaça percebut i els recursos per fer-hi front.
En una recent actualització del manual de Medicina Pal·liativa, s’exposa la idea de sofriment davant de l’amenaça a la integritat de la persona. Això es perllonga fins al restabliment d’aquesta integritat.
«Res és tan cert com la mort» – Sèneca.
Cures pal·liatives: cap a la humanització de la fi de la vida
Hereus de el moviment Hospices impulsat per Cicely Saunders, les cures pal·liatives es presenten com una crítica a la forma tecnificada i impersonal de gestionar la mort en els àmbits mèdics. A partir d’un abordatge interdisciplinari que proposa una atenció integral, basada en el control de símptomes físics, el suport psicosocial i espiritual.
La cura, associada a actituds de compassió i empatia, es distingeix del coneixement i habilitats tècniques de la biomedicina. En malalties terminals, l’escolta i les relacions interpersonals entre professionals i pacients adquireixen més rellevància. En ocasions, constitueixen un espai privilegiat de l’atenció mèdica.
Entre les postures crítiques a les cures pal·liatives, s’ha assenyalat l’avanç de la medicalització i el poder de la medicina en el període final de la vida. Aquest ha suposat l’emergència i desenvolupament d’una especialitat mèdica sobre el procés de morir.
Una altra, que actualment està sent esmenada, és la professionalització de les cures pal·liatives obviant certs aspectes. Entre ells, els vessants psicològics, socials i espirituals de la cura, qüestionant els principis originals del moviment.
El contacte físic, l’escolta, el fet d’acompanyar els pacients en moments d’angoixa i preocupació… Tot això suposa, al seu torn, un treball sobre les emocions. Un treball que també requereix entrenament, coneixements i habilitats tècniques i comunicacionals.
Cap a aquesta línia menys biologista es mou el marc de les cures pal·liatives, humanitzant més encara el procés de la mort. Es diferencia així de les corrents més impersonals. Per exemple, de les que renuncien a una assistència integral, aïllant a les persones en l’última part de la vida. La medicina sense ciència és perillosa i sense caritat és inhumana.
Fortaleses implicades en un millor afrontament de la fi de la vida
Les fortaleses de les persones permeten fer front a les dificultats. Indubtablement, condicionen el benestar emocional. Així, la resiliència i les percepcions sobre recursos són fonamentals en l’última etapa de la vida.
Els estudis sobre la resiliència intenten entendre la complexitat de les respostes humanes a les grans dificultats. Parlar-ne implica assumir la possibilitat de créixer davant d’elles, mostrant-nos una capacitat humana universal que permet minimitzar per superar l’adversitat.
Elaborades de forma efectiva, les necessitats espirituals ajudaran a la persona a la fi de la vida a trobar significat. També a mantenir l’esperança i acceptar la mort. L’assessorament psicològic és una de les teràpies més utilitzades per millorar aquestes necessitats.
Les necessitats espirituals i la seva cobertura es relacionen íntimament amb la resta de necessitats dels pacients. Per exemple, amb les emocionals, físiques o socials. De fet, diversos treballs mostren com les necessitats espirituals estan estretament relacionades amb la qualitat de vida dels pacients.
L’abordatge integral en l’actuació professional ha donat lloc a intervencions normatives sobre l’experiència de morir. Aspectes com els sentiments i temors o les relacions i dinàmiques familiars són susceptibles de ser avaluats i poden reconvertir-se en objecte d’intervencions específiques.
Al cap i a la fi, les experiències dels pacients i dels familiars són traduïdes com a recursos, obstacles i vulnerabilitats en el treball de producció del «bon morir».
La vida i la mort poden assemblar-se a una onada. Les onades neixen, es formen, creixen i, en arribar a la riba, s’esvaeixen i tornen al mar.
Amb el lema «Estem fartes», més d’un miler de professionals de la salut han tallat aquest matí la Via Laietana i s’han concentrat a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona en la vaga del sector sanitari convocada per la Mesa Sindical de Sanitat de Catalunya per exigir una millora en les condicions laborals del sector davant la «degradació progressiva» que la sanitat ha experimentat els darrers anys.
La vaga ha estat convocada «atesa la situació límit que viuen els professionals de la salut a Catalunya», que s’ha vist agreujada amb la pandèmia de la Covid-19, i perquè els convocants no han vist «cap apropament ni intenció de millorar la seva situació laboral ni professional per part del Departament de Salut».
L’agrupació sindical que l’ha convocada està formada pels sindicats USOC, Infermeres de Catalunya, CGT Catalunya, CATAC-CTS-IAC, Coordinadora Obrera Sindical i PSI Lluitem. Es tracta de la primera vaga conjunta de tots els serveis sanitaris, des d’hospitals i atenció primària fins a l’atenció domiciliària, residències, ambulàncies i el 061.
La convocatòria afecta el personal estatutari, al personal laboral, a les treballadores en l’àmbit de la salut, cures de persones, serveis socials, al personal funcionari i al personal en formació especialitzada ( IIR, FIR, PIR, BIR i MIR) que presta els seus serveis a la xarxa pública SISCAT (ICS i centres concertats) i a tots els centres assistencials de titularitat privada de Catalunya.
La Mesa Sindical de Sanitat també convoca al mateix personal a “una vaga en format d’aturades parcials” que començarà el dilluns 15 de març i s’allargarà “de forma indefinida” cada dilluns. Les aturades estan previstes de 4 a 6 de la matinada, de 8 a 10 del matí i de 18 a 20 del vespre.
Els professionals de la salut es concentren a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona | Èlia Pons
«Estem fartes de totes les retallades que hem patit durant els darrers deu anys i de les condicions precàries en les quals treballem. Els aplaudiments estan molt bé, però queden buits de sentit quan això no es materialitza en polítiques efectives i mesures tangibles pels treballadors i treballadores de la sanitat», reivindica Xavi Tarragon, auxiliar d’infermeria i delegat sindical de CATAC-CTS/IAC al Parc de Salut Mar. «Exigim que els líders polítics s’asseguin i parlin amb nosaltres», afegeix.
En la mateixa línia s’expressa Eliana López, infermera de l’Hospital de Viladecans, qui assenyala que ha sortit al carrer davant «les condicions precàries en les quals treballen els professionals de la salut i les cures». «Les professions relacionades amb les cures estan molt poc valorades i amb la pandèmia ha quedat demostrat que la nostra feina és essencial», explica Eliana, qui destaca que les càrregues de feina en aquest àmbit són duríssimes, fet que repercuteix en la qualitat assistencial que s’ofereix. «No pot ser que l’administració ens tracti d’aquesta manera», sosté.
“Hem arribat a una situació límit en què hem de dir prou, perquè ens sentim maltractats”, avisava en aquest diari la vicepresidenta del sindicat Unió d’Infermeres de Catalunya, Esther Rodríguez. A finals de gener un grup de sindicats va arrencar la campanya “#EstemFartes” a les xarxes socials com a avançament de la vaga.
La convocatòria també ha volgut reivindicar el paper essencial de l’atenció primària, que es troba, segons diuen els mateixos professionals del sector, en una situació «molt crítica». «He sortit al carrer per reivindicar un sistema on l’atenció primària se situï al centre», diu Núria Cortada, resident de segon any de Medicina Familiar i Comunitària del CAP El Carmel. «Si ja estàvem en una situació molt difícil, ara estem pitjor. El sistema s’ha tornat encara més hospitalocèntric, i això ha de canviar», afegeix la metgessa resident.
| Èlia Pons
Les demandes
D’entre la llista de demandes, destaquen l’assoliment d’”una sanitat de gestió, titularitat i provisió 100% pública” i la igualtat de condicions laborals per a professionals que fan la mateixa tasca. Una part de les reivindicacions aposten per un contractació estable i de qualitat de professionals de la salut, per a una correcta assistència, així com per un model sanitari centrat en l’atenció primària i on la despesa sanitària per càpita sigui homologable a la dels països de l’entorn europeu.
Les demandes més pròpiament de caràcter laboral se centren en recuperar el poder adquisitiu i els drets laborals perduts ençà de les retallades, reduir la temporalitat i la precarietat en les contractacions, així com la jubilació anticipada per al personal de la sanitat i una jornada laboral de 35 hores setmanals per torn diürn i la reducció de la jornada per al torn nocturn.
Un cop reconeguda la Covid-19 com a malaltia professional en relació al sanitaris, es demana que aquest reconeixement es faci extensió a totes les treballadores que estiguin exposades a aquest rics en el seu entorn laboral, així com el plus de perillositat per a totes les categories del personal que treballa en sanitat. L’objectiu de la vaga és l’assoliment d’un acord amb el Departament de Salut en relació a tot l’ampli llistes de demandes reivindicades.
La pandèmia provocada pel SARS-CoV-2 ha provocat canvis sense precedents dins dels sistemes nacionals de salut de tot el món, amb més de 102 milions d’individus infectats i prop de 2 milions de morts a dia d’avui.
En els primers estudis xinesos publicats de pacients infectats i que van patir pneumònia bilateral, es van descriure alteracions hemostàtiques amb tendència a ocasionar malaltia trombòtica venosa i arterial -és a dir, la formació de trombes o coàguls sanguinis en els dos sistemes-, fonamentalment en aquells que van requerir ingrés en Unitats de Cures Crítiques.
Aquestes observacions han estat corroborades després en múltiples investigacions i s’estima que la incidència de la patologia trombòtica ha augmentat fins a un 30% en les persones que pateixen Covid-19. A més dels factors clàssics de risc, s’han descrit nous mecanismes que predisposen als pacients a una major incidència de malaltia tromboembòlica venosa o TVP.
La presentació clínica greu de la Covid-19, caracteritzada per la síndrome de dificultat respiratòria aguda, xoc sèptic i coagulopatia, podria explicar-se pel fet que el SARS-CoV-2 -a través de l’enzim convertidor de angiotensina- infecta tant als neumòcits (tipus de cèl·lula especialitzada que forma els alvèols pulmonars) com a les cèl·lules endotelials vasculars, que són el seu principal objectiu.
També s’ha observat dany de la microvasculatura, amb engruiximent de la paret vascular i formació de microtrombos. Així mateix, la funció fibrinolítica alterada durant la inflamació pulmonar dóna com a resultat l’acumulació de fibrina en els espais alveolars. Aquestes troballes poden explicar els alts nivells de dímer-D observats en pacients amb Covid-19 greu (senyal d’un trastorn perillós de la coagulació de la sang), que es correlacionen fortament amb la TVP i la mortalitat.
Tractament anticoagulant als pacients
Les heparines, sobretot les de baix pes molecular (HBPM), han estat el tractament anticoagulant preferit per les seves propietats úniques antifibrinolítiques i antiinflamatòries i, a més, la teràpia antitrombòtica seleccionada com la millor opció per a la prevenció de la TVP en la Covid-19 , basada en l’experiència de la seva utilització de forma rutinària en els pacients hospitalitzats com a profilaxi.
Però, quina és la dosi òptima de tractament anticoagulant per prevenir la TVP? La Societat Americana d’Hematologia (ASH per les sigles en anglès) i la Societat Internacional de Trombosi i Hemostàsia (ISH per les sigles en anglès) van recomanar inicialment en les seves guies que tots els pacients que ingressaven per pneumònia Covid-19 haurien de rebre «dosis profilàctiques» d’HBPM.
Sembla que la utilització primerenca de heparines de baix pes molecular en pacients amb Covid-19 podria reduir la mortalitat, especialment en aquells amb dímer-D elevat.
No obstant això, diversos protocols hospitalaris van ser més agressius en la utilització de dosis més altes a tenir en compte certs riscos trombòtics extres de el pacient o segons els seus nivells de dímer-D. Des de llavors, diferents resultats s’han obtingut en diversos estudis en emprar dosis intermèdies d’HBPM, però sense evidències fermes.
El que va tenint més consistència és que la utilització primerenca de les HBPM en pacients amb Covid-19 podria reduir la mortalitat, especialment en aquells amb dímer-D elevat, no només mitjançant la prevenció de la TVP, sinó també mitjançant la prevenció de la formació de microtrombos a altres nivells.
Així, un estudi publicat recentment al British Journal of Medicine demostra en una mostra de 4.297 pacients ingressats amb Covid-19 com la utilització de dosis profilàctiques d’HBPM, abans de les 24h de l’ingrés, redueix la mortalitat als 30 dies, sense augment de el risc hemorràgic. Això sí, en ser un estudi observacional els autors alerten sobre aquesta limitació i conclouen que només amb assaigs aleatoritzats es podran extreure evidències fermes.
Aportacions de l’hematologia a la Covid-19
Simultàniament a la publicació de l’anterior treball, la ASH ha publicat l’actualització de les recomanacions sobre l’ús de l’anticoagulació per a la tromboprofilaxi en pacients infectats per SARS-CoV-2 i suggereix la seva utilització «d’intensitat profilàctica -en lloc d’intensitat intermèdia o terapèutica- per a pacients amb malaltia crítica relacionada amb Covid-19 que no tenen sospita o confirmació de tromboembolisme venós (recomanació condicional basada en una certesa molt baixa en l’evidència sobre els efectes)».
A més, actualment hi ha diversos assaigs clínics en marxa que comparen dosis profilàctiques amb dosis intermèdies d’heparina en aquest grup de pacients per a la prevenció de la TVP. Per això, és possible que aquestes recomanacions puguin canviar quan disposem dels resultats d’aquests estudis.
Hi ha diversos assaigs clínics en marxa que comparen dosis profilàctiques amb dosis intermèdies d’heparina per a la prevenció de trombosi venoses. Per això, és possible que les recomanacions de tractament canviïn quan disposem dels resultats.
Aquesta ha estat una de les més importants aportacions que ha fet l’hematologia en la lluita contra la Covid-19. Això sí, juntament amb la investigació en teràpia cel·lular liderada per l’ús de plasma de malalts convalescents i les cèl·lules mesenquimals, la similitud entre la síndrome aguda respiratòria severa i la síndrome d’alliberament de citocines de la teràpia CAR-T, i la quantificació de l’impacte de la pandèmia en els pacients hematològics, amb especial atenció als que tenen hemopaties malignes o han rebut un trasplantament de medul·la òssia.
Si el tabac és el principal enemic de la salut pública, és lògic i desitjable que hi hagi molta i bona ciència darrere. I efectivament n’hi ha. Les dades dels estudis sobre el cost en vides i patiment són aclaparadores; només cal recordar tres d’elles: el tabac mata més de vuit milions de persones cada any, escurça la vida uns 10-11 anys de mitjana als que fumen tota la seva vida i, d’una manera o altra, acaba matant a la meitat dels fumadors. També són contundents les dades sobre els beneficis d’abandonar el tabaquisme: deixar de fumar abans dels 35 anys evita gairebé tota la mortalitat anticipada, fer-ho als 60 anys millora l’esperança de vida en tres bons anys i fins i tot passats els 60 segueix reduint la mortalitat i el risc de càncer i malalties cardiovasculars.
Està clar que el millor que poden fer per la seva salut els 1300 milions de persones que fumen actualment, la majoria en països d’ingressos mitjans i baixos, és deixar de fer-ho. Però quines evidències científiques hi ha sobre tota la panòplia de mètodes per abandonar aquest hàbit? Hi ha infinitat d’estudis sobre l’efectivitat de fàrmacs, pegats i xiclets de nicotina, cigarrets electrònics amb o sense nicotina i altres mètodes que ofereixen resultats més aviat discrets quan es mesura la taxa d’èxit a partir dels sis mesos. Vèncer el desig de fumar associat a l’addicció que crea la nicotina és l’objectiu d’aquests mètodes, i el que se sap és que hi ha fàrmacs que ajuden i que els cigarrets electrònics probablement ajuden a deixar de fumar més que els pegats i els xiclets de nicotina. Però per aconseguir deixar de fumar hi ha un factor addicional determinant que està relacionat amb la voluntat i la motivació.
Per reforçar la decisió de deixar de fumar s’han assajat infinitat d’intervencions de suport conductual (des de l’orientació i l’exercici fins a la hipnosi), qui l’administra, quins missatges d’ajuda es donen, per quin canal, amb quina freqüència, durant quant temps, etc. Les possibilitats són moltes i hi ha centenars d’assajos clínics sobre intervencions no farmacològiques que hi ha hagut de resumir en desenes de revisions sistemàtiques. Per destil·lar tot aquest coneixement s’ha fet recentment una revisió de revisions Cochrane (overview of reviews o revisió global), i els seus resultats permeten treure ja algunes conclusions. La primera és que l’assessorament conductual és una ajuda eficaç per deixar de fumar i que l’estratègia que millor reforça la voluntat és oferir una compensació econòmica a qui es manté ferm sense fumar. Això sí, aquest reforç només funciona si la retribució és a curt termini i està garantida.
El conjunt de la investigació també va deixant clar que la combinació d’estratègies (per exemple, cigarret electrònic, assessorament i retribució econòmica) funciona millor que una intervenció aïllada. Queda encara molta investigació per fer, principalment per aclarir l’eficàcia de l’assessorament per deixar de fumar a través de mitjans electrònics, per exemple, mitjançant SMS, aplicacions de telèfons mòbils o vídeos en temps real, a més de seguir investigant si, com sembla, és més eficaç insistir en els com que en els perquès. Però el que ja està fora de tot dubte és que retribuir a qui deixa de fumar és efectiu, ja que el grau de certesa d’aquesta evidència és alt i no cal, per tant, seguir estudiant-ho. Potser tampoc calguin molts estudis sobre la rendibilitat de la intervenció, ja que el 5,7% de la despesa sanitària mundial és atribuïble al tabaquisme. I, si sumem les despeses sanitàries i les pèrdues de productivitat, el cost total del tabaquisme equival a l’1,8% del producte interior brut anual de tot el món. Déu n’hi do.
L’Hospital Vall d’Hebron ha posat en marxa la plataforma SIMOONS (SerIous gaMe per a la formaciÓ OnliNe amb Simulació), una iniciativa pensada per a la formació en línia dels professionals sanitaris a través de la simulació virtual, amb l’objectiu de formar-los en habilitats no tècniques. A dia d’avui, ja s’han format utilitzant aquesta eina més d’un centenar de metges residents i d’infermeria.
La primera activitat formativa que s’ha engegat (de les deu que formaran el programa) és un escenari virtual que mostra un box del Servei d’Urgències on els participants han de tractar un pacient amb sospita de pneumònia per Covid-19, i està pensat per treballar en equip les habilitats no tècniques de metges residents i professionals d’infermeria.
Aquesta eina també serveix per assajar l’ús correcte d’Equip de Protecció Individual (EPI), ja que per començar la sessió formativa han de triar l’EPI més apropiat. Els professionals poden parlar amb el pacient i entre ells així com decidir les tècniques per tractar-lo, que anirà evolucionant segons les accions que prenguin. En tot moment, hi ha dos docents controlant la sessió formativa.
Els serious games són activitats formatives que desenvolupen competències amb l’experiència immersiva com a vehicle principal d’aprenentatge. Les metodologies virtuals ofereixen l’oportunitat d’ampliar l’entorn d’aprenentatge, donant suport a la participació d’equips multidisciplinaris que accedeixen a la simulació virtual i atenen un cas clínic com si estiguessin en un espai real.
“Amb l’arribada de la Covid-19 la formació presencial va quedar molt limitada”, explica el Dr. Jordi Bañeras, coordinador del Vall Hebron Centre de Simulació Avançada. «Per no haver d’interrompre aquest programa, vam decidir desenvolupar serious games, que donessin resposta a aquesta necessitat”, afegeix. En primer lloc, es fa un briefing en el qual es defineixen els rols, s’exposen els objectius d’aprenentatge i es descriu el cas a tractar. Després, els participants accedeixen a l’escenari de simulació on han d’atendre el cas clínic i, finalment, mitjançant una conversa reflexiva, s’acaba fixant l’aprenentatge.
De la teoria a la pràctica
Un dels objectius de Vall d’Hebron és potenciar la simulació com a estratègia docent, per tal de garantir els objectius d’aprenentatge establerts. Amb la simulació, es treballa la formació tant en habilitats tècniques com les no tècniques, com el lideratge, la comunicació, el treball en equip o la presa de decisions.
Laura Millán, infermera de l’Equip d’Accessos Venosos i coordinadora de SIMOONS, explica que “la idea va néixer de la necessitat de desenvolupar simulació de manera no presencial i que donés resposta a diferents necessitats formatives. Tot el que es pot fer en la formació presencial està pensat per poder fer-se també amb SIMOONS. Fins i tot aquesta formació ha aconseguit transmetre quelcom tan essencial com les emocions del pacient”, assenyala.
Per la seva banda, la Dra. Mònica Rodríguez, Directora de Docència de Vall d’Hebron, destaca que “la simulació és fonamental no només per incorporar coneixements, sinó també per facilitar la seva transferència a la pràctica clínica i contribuir a la seguretat tant dels pacients com dels professionals”.
Cada dia són més abundants les opinions favorables, també dels experts, a un canvi en l’estratègia de vacunació del Covid-19 que consistiria a administrar una sola dosi de qualsevol de les vacunes, de Pfizer, AstraZeneca o Moderna (la de Janssen contempla ja una única dosi), que són les que més s’utilitzen en el món occidental, a la quantitat més gran de població i en el temps més breu possible. Una recomanació que encara seria una indicació més clara per la gent que ja ha estat infectada i, encara més, pels que han patit la malaltia.
En dissenyar inicialment les pautes vacunals amb dues dosis no es disposava de dades sobre la seva efectivitat, però avui ja se sap que el percentatge de protecció és superior al 60% amb la primera dosi en gairebé tots els casos. La segona ho incrementaria entre un 10 i un 20 per cent. També hi ha dades cada cop més contrastades de l’associació d’una única dosi amb la notòria disminució dels casos greus i, en conseqüència, dels ingressos hospitalaris i de la letalitat. i pel que sembla una sola dosi també redueix la potencialitat de contagi a terceres persones susceptibles en el cas d’infectar-se les persones vacunades, encara que els entesos no estiguin tan segurs d’aquesta propietat.
Els anglesos, coneixedors de primera mà dels processos de fabricació a casa seva de la vacuna d’AstraZeneca i dels problemes plantejats per algunes de les variants del virus, varen adoptar des de bon començament l’estratègia de la dosi única. A Espanya encara no s’ha pres cap decisió en aquesta línia.
Canviar a una estratègia de dosi única, sobretot després d’haver vacunat a la població més vella i, per tant, amb un risc més elevat, proporcionaria la convicció que el creixement ràpid del percentatge de població amb un nivell d’immunització suficient podria reduir en menys temps que fins ara bona part dels casos greus i contribuir a modificar la dinàmica epidemiològica limitant la transmissió poblacional, fins i tot d’almenys algunes de les variants emergents del virus.
L’aprovació en els pròxims dies de la vacuna de Janssen hauria d’estimular els decisors polítics i els experts per considerar la conveniència d’aquest canvi estratègic. En condicions equivalents d’eficàcia, seguretat, disponibilitat i cost, semblen clars els avantatges de la dosi única quant a la celeritat d’abastar una cobertura vacunal suficient i simplificar de forma molt notable el disseny organitzatiu i la implementació del programa vacunal.
L’aparició de variants del virus amb més capacitat de difusió, i el que només és, per ara, un temor que caldria verificar, més virulentes, no fóra lògic que frenés la rapidesa de la vacunació, més aviat al contrari, velocitat que en les circumstàncies presents de «fatiga pandèmica» juntament amb el deteriorament progressiu de les condicions socials tant en el camp de la interacció personal i col·lectiva com en l’econòmic convindria accelerar.
La població en el seu conjunt, i particularment els més joves, necessiten tornar com més aviat millor a una dinàmica d’interacció social positiva i satisfactòria. Cal, amb seny i responsabilitat, lluitar contra l’expansió incontrolada de la por i aconseguir que moltes de les nostres accions quotidianes surtin de la «clandestinitat» a què les sotmeten les restriccions establertes. En definitiva, cal evitar que el deteriorament personal, social i econòmic esdevingui irreversible.
Un any després de començar la pandèmia de la Covid-19, ja podem començar a fer una mica de balanç de com s’han aguditzat les fissures que afecten el sistema social i polític predominant mundialment, fissures que des de la majoria del moviment feminista mundial havien estat denunciant: les crisis de cures, econòmiques i ecològiques produïdes per un Sistema Capitalista i Patriarcal imperant, que incrementen la pobresa i les desigualtats, que disminueix els sistemes públics de protecció, entre ells l’atenció sanitària i que deixen cada cop més poblacions excloses de drets i serveis, i en el qual les dones es troben en una situació encara més difícil per haver d’enfrontar-se a múltiples situacions de discriminació.
Des del començament de la pandèmia, i des de la Xarxa de Dones per la Salut, i dels col·lectius que la conformen, així com altres grups feministes i col·lectius professionals que lluiten per la millora de la salut amb perspectiva de gènere, sabíem que les dones anàvem a jugar un rol fonamental, tant per la nostra posició en el mercat de treball, com en el centre de les cures de les nostres famílies, però que aquest rol no seria sense pagar un alt cost. Cost personal, cost de l’entorn, però també cost com a organitzacions, pel fet d’haver de treballar amb més dificultats i menys recursos. Tot i la importància de considerar les diferències hi ha molt pocs estudis sobre l’impacte de la Covid segons el gènere i, si ho fan, ho fan parcialment.
La descripció de totes les principals propostes que es varen fer a Catalunya es van publicar en aquest diari en un article, però hi ha hagut poca resposta a les demandes davant dels grans dèficits de l’estat de benestar i l’increment de les dificultats per a la majoria de dones.
Al mateix temps que denunciem la difícil situació que estan patint la majoria de dones, també denunciem la invisibilitat que han patit com a treballadores essencials, molt o poc qualificades. La important feina de les científiques, per exemple, també ha estat poc visibilitzada pels mitjans de comunicació. Volem també posar al centre del debat la importància de la resistència de les dones, que s’expressa a través de les organitzacions del moviment feminista, en general, i de les organitzacions de dones i salut, en particular.
Algunes de les reivindicacions han estat:
Les reivindicacions al voltant de la defensa dels Drets sexuals i reproductius, expressades el 4 de març arreu de Catalunya (Lleida, Manresa, Barcelona… i altres) a través de la convocatòria de mobilitzacions a diverses ciutats a través del Manifest «Avortament Lliure, gratuït i arreu», on es denuncia totes les dificultats que existeixen per l’aplicació de la Llei 2/2020, i les insuficiències d’aquesta, al mateix temps que es coneix que el 42% dels ginecòlegs del sistema públic SISCAT es nega a practicar avortaments. Hi ha territoris com Lleida on aquesta objecció oscil·la entre el 67% i 91%.
La defensa de la Maternitat, des de la lliure decisió de com tenir un fill fora d’imposicions, que pretenen ser científiques, quan s’ha demostrat que algunes pràctiques imposades (separació de mares i fill, isolament de la dona al part, episiotomies, excés d’induccions, de cesàries) no ho són, i que només provoquen certes patologies i més patiment per a dones i infants. Cada cop està més acceptada l’existència de Violència Obstètrica i la lluita per a la seva erradicació, però també les dificultats per a la criança. El manifest de les Petras defensant que ‘Maternar’ és un acte polític. Explica com durant la pandèmia s’han accentuat moltes de les pràctiques que ja es creien erradicades a Catalunya i com, al mateix temps, algunes lleis estatals que s’han fet per millorar el temps de criança, no ho fan en totes les situacions, i no han estat prou consultades. Així, amb el permís igualitari per als pares no s’ha considerat el temps de recuperació de les dones, i en el cas de les mares monomarentals els nadons es veuen privats de més temps de cura.
En el món del treball, el manifest que ha realitzat la S. de les dones de CCOO planteja que la crisi sanitària ha posat en evidència l’essencialitat de les tasques de cura de les persones i de sostenibilitat de la vida, treballs que corresponen a professions molt feminitzades. Unes tasques molt exigents, tant mentalment com físicament, que mereixen millorar les seves condicions laborals, ja que el valor del seu treball no es correspon amb el seu salari. Cal posar la mirada també en les dones migrants, que fan moltes d’aquestes tasques. En una gran part no són reconegudes, ni com a ciutadanes ni com a treballadores, estan pendents de processos de regularització i treballen en negre, sense dret a prestacions ni ajudes i, fins i tot, sense dret a vot. Les dades que ens aporten CCOO són que, malgrat la seva inevitable presència en el treball, la taxa d’atur de les dones durant el 2020 ha pujat quatre punts, mentre que el dels homes s’ha incrementat només en un 2,88%. El quart trimestre de 2020, hi havia treballant a Catalunya 66.700 dones menys que en el mateix període del 2019.
I, per últim, volem mostrar les dificultats per sobreviure com organitzacions i per poder portar les manifestacions al carrer, sent algunes administracions còmplices de polítiques que volen callar el moviment feminista, culpabilitzant les dones, sense tenir arguments sòlids, com s’ha fet des de la Comunitat Autònoma de Madrid.
El 8 de març de 2018 es va convocar la primera vaga general feminista. Allunyant-se de la imatge d’un 8 de març de celebració que clamava pels drets de les dones a través d’una manifestació usual, tot de dones van organitzar-se en comitès arreu per transformar un dia que per elles ja era de lluita, en un dia de vaga. L’any 2018, el manifest que convocava a la vaga explicava que el motiu principal d’una vaga general era reivindicar les desigualtats que les situen en llocs diferents davant la feina assalariada, però també davant del patriarcat, la formació, les cures, el consum i l’exercici dels seus drets.
Ara, quatre anys després, el 8 de març es torna a convocar vaga, però es fa des del dubte de moltes de les dones que l’acabaran secundant. Només convocada a Catalunya, els sindicats que l’han registrat han estat la CGT, la IAC, Sindillar, el Sindicat de Periodistes i la Intersindical-CSC. El debat ha existit en tots els espais de base del moviment feminista i algunes no acabaven d’estar d’acord amb la convocatòria d’aquesta vaga. L’Olga, per exemple, membre de Cau de Llunes, Assemblea Feminista revolucionària de Tarragona, opina que no hi ha forces per dur a terme una vaga general de veritat i per tant la idea no estava unificada. En haver-se confirmat, la faran però entenent que hi ha molta flexibilitat i que cadascú arriba fins on pot i decideixi. La base d’aquesta opinió és no voler «folkloritzar la vaga i que sigui una tradició perquè sí».
El fet de teletreballar, de l’atur i els ERTO de moltes persones, la situació precària en general i d’incertesa que envolta el futur vinculant-ho a les mesures polítiques sanitàries també han fet que aquesta vaga generi dubtes.
Un altre dels motius és la convocatòria de vaga a la sanitat per dimecres dia 10 de març. Justament aquest 8M ha volgut situar al centre aquelles treballadores que sostenen la vida, sent les treballadores sanitàries una d’elles i més en aquest any de pandèmia. Diferents col·lectius de dones que després participen dels comitès locals de cara al 8 de març als seus pobles i ciutats participen també d’una coordinadora anomenada Feministes Anticapitalistes dels Països Catalans. És des d’aquí que ha sortit el lema «Les dones som i serem a primera línia. Defensem les treballadores, defensem la vida». I és en aquest mateix sentit que el tema central arreu d’aquest 8 de març ha estat la precarització de les dones treballadores, especialment les del sector de les cures, la feminització de la pobresa i les violències patriarcals del sistema. Violències travessades pel gènere però també per l’origen i la classe.
Una dona crida durant la manifestació del 8M del 2020 | Èlia Pons
Passejades, cercaviles i concentracions estàtiques
Des d’aquesta idea, les convocatòries unitàries a Barcelona s’aglutinen sota el lema «Juntes, diverses i rebels. Juntes Imparables». En parlar amb l’Ana, dona que forma part de la comissió de comunicació del comitè de vaga feminista a Barcelona, ens explica que el lema i el contingut del manifest es treballa en assemblees obertes on participen dones a títol individual, però sobretot dones de col·lectius i dels comitès de barri de la ciutat. Aquest any, a Barcelona, les jornades s’han organitzat a través d’assemblees obertes, com cada any, encara que aquest any han estat virtuals. Com a iniciativa unitària que és, s’ha volgut donar el missatge que dins el feminisme hi ha moltes veus, hi ha diferències, hi ha debats en profunditat… però que totes volen «un món lliure de misogínia, lliure d’explotació, lliure de privilegis…» I per això, segueix explicant-nos l’Ana, malgrat totes les diferències, poden treballar plegades.
Així, amb la idea de donar una fotografia general de la força del moviment tot i renunciar a ajuntar-se, barris i ciutats de Barcelona han volgut organitzar activitats descentralitzades. Com comenta l’Ana, «cada any el 8 de març hi ha una polèmica que eclipsa tot de temes que per nosaltres són més profunds… Enguany la polèmica és si és bo o és dolent que sortim al carrer». Però davant d’aquesta disjuntiva i entenent que ningú els hi ha de dir a les dones si poden o no sortir al carrer l’activitat unitària de la tarda del 8, una concentració estàtica a passeig de Gràcia, funcionarà amb aforament. Per assegurar que «les concentracions seran tant o més segures que anar al supermercat, en metro o a un col·legi electoral». Això possibilita, comenta l’Ana, que totes les dones que vulguin sortir al carrer puguin fer-ho de manera segura amb animació, camions i música. Així i tot, insisteix que hi ha infinites reivindicacions agreujades per la pandèmia en les que centrar-se més enllà d’aquest debat. De fet, amb la convocatòria de la vaga laboral, es faran activitats i cercaviles durant el matí als barris.
A nivell de Catalunya, ja dijous a les 19 h es van organitzar concentracions davant d’hospitals per denunciar que les autoritats sanitàries a hores d’ara encara no garanteixen la possibilitat de fer avortaments arreu. «A Lleida, a Manresa, a algunes comarques del Pirineu… les dones que volen avortar no ho poden fer allà i les deriven a clíniques privades a Barcelona», denuncia l’Ana. Que afegeix que «sovint ens oblidem dels drets que tenim… Ja ens costa aconseguir-los i si no els defensem, a la pràctica els acabem perdent», assenyala.
Un altre eix que es treballa a la ciutat però també a altres indrets és el de la llibertat i l’ecofeminisme. El dissabte 7 al matí s’han organitzat una vintena de passejades amb la intenció d’ocupar carrers, parcs, muntanyes i al mateix temps deixar clar que les dones volem caminar tranquil·les. Així ho repetiran també a la nit. A Barcelona però també al Vallès i a múltiples punts més es duran a terme manifestacions nocturnes no mixtes.
El 8, a banda de les activitats ja comentades, també s’ha convocat una acció a les 21 h als balcons per aquelles que no vulguin sortir. Amb aquesta acció volen agrair a totes les treballadores essencials que han suportat la vida durant aquesta pandèmia. «És per visibilitzar-les, perquè trobem que sovint se’ns oblida que darrere dels serveis bàsics, hi ha les dones», diu l’Ana després d’analitzar també que «com més bàsics són els serveis, pitjor pagats estan». Així per una banda visibilitzar, però també denunciar que estan «fins al monyo de sostenir la vida», que «la vida no l’han de sostenir les dones, la vida és responsabilitat de tots els éssers humans». «S’han de repartir les feines domèstiques, s’han de repartir les responsabilitats de cura i si es mercantilitza, t’han de pagar com cal», assenyala mentre alhora denuncia les cadenes de cures globals que s’estan convertint en una nova forma d’explotació de la gent migrada.
Cartell unitari Barcelona
Treballadores essencials, dones a primera línia
Des de la Confederació General del Treball (CGT), un dels sindicats convocant de la vaga, apunten que aquesta vaga general feminista situa en primer pla les reivindicacions contra l’explotació patriarcal que milions de dones pateixen pel simple fet de ser-ho. Entenent i assenyalen que la vaga arriba en un context complicat pels sectors més feminitzats que a la vegada són els més essencials com l’educació, la sanitat, el comerç i les cures.
En aquest sentit, sindicats com la Coordinadora Obrera Sindical (COS) diuen que «les dones de classe treballadora estem sostenint la vida als hospitals, a les residències, a les escoles, als mercats i a les llars. Hem estat -i estem- treballant en els sectors més essencials i imprescindibles (com la sanitat, les cures, l’educació, el comerç, els serveis socials municipals…). Però també hi ocupem els llocs de treball més invisibilitzats i precaritzats, que ens aboquen a la pobresa, al contagi i la malaltia». Afegeixen que són conscients que la situació d’emergència sanitària que estem patint aboca a moltes dones a la cobertura de «serveis essencials», que fan incompatible el seguiment de la vaga.
Feministes Anticapitalistes ha volgut destacar això mateix. Entre les seves demandes exigeixen la municipalització del SAD (Servei d’Atenció Domiciliària) per tal de garantir uns serveis socials de qualitat, públics i amb condicions de treball dignes. També posar fi a la precarització de les treballadores de la llar i en el cas de treballadores en situació irregular exigeixen la incorporació i la regulació dins l’economia formal per protegir els seus drets. Evidentment també una sanitat i una educació completament públiques, reforçades i amb condicions dignes pels seus treballadors. Segueixen exigint la regulació de totes les persones, el tancament dels CIE i l’aturada de les deportacions. També blindar l’accés a l’habitatge per tothom i especialment per les dones que pateixen violència masclista. Implementar una Renda Bàsica Universal, l’avortament lliure, gratuït i universal, la fi de la repressió i el reconeixement al dret de l’autodefensa feminista i abordar de manera integral la violència masclista lluitant per millorar l’atenció primària i els serveis especialitzats. Totes les seves propostes, diuen, són uns mínims per defensar la vida.
Cartell de Feministes Anticapitalistes
Defensar les treballadores és defensar la vida
I és des d’aquesta base que molts comitès locals s’han organitzat de cara aquest 8 de març. És el cas de Sant Cugat, on més d’una seixantena de dones estan organitzades. Elles ja van iniciar les jornades dimecres dia 3 i ho van fer amb una activitat en relació amb les dones grans «com a grans oblidades en tota lluita i com les grans oblidades actualment». Com ens explica la Patrícia, les dones grans pateixen un índex de pobresa molt gran i a Sant Cugat, a més, només tenen una residència d’avis pública per una ciutat on fins a 11.000 persones són majors de 65 anys.
Seguint amb la base de posar la vida al centre, dijous van realitzar una xerrada en format virtual que està relacionada amb els drets laborals de les treballadores i amb la qüestió del racisme. Van comptar amb cuidadores tant del servei municipal de Sabadell i de Sant Feliu com amb el SAD o el sindicat de cuidadoras sin papeles. La Patrícia ens explica que així van poder parlar sobre com «travessa el racisme, ja que la majoria de dones que treballa en l’àmbit de les cures són dones migrades, que molts cops ho fan sense contracte perquè sovint si a més estan en situació irregular, se n’aprofiten d’això». La idea era parlar de quines problemàtiques té el sector i com a través del sindicalisme s’hi pot donar resposta.
Per parlar de la violència masclista inclouran un taller d’autodefensa feminista i faran un mural contra els feminicidis. Al mateix temps un col·lectiu de dones bolivianes de la ciutat farà un taller de dansa per treballar l’antiracisme.
Agafant també l’habitatge com a eix, denuncien la manca d’habitatge i que moltes de les persones que pateixen desnonaments són dones. Relacionen aquest fet amb què els majors índex de pobresa els tenen les dones i amb tota la càrrega familiar que s’atribueix a la dona i el que suposa perdre la casa en aquestes condicions.
El mateix dia 8 celebraran una cercavila contra l’explotació laboral per assenyalar diferents llocs de la ciutat on hi ha feines especialment feminitzades o llocs que són «espais d’explotació més greu com Empreses de Treball Temporal (ETT) o ETT específiques de serveis de la llar».
D’aquesta manera, treballen la violència masclista, l’habitatge, l’eix laboral, l’antiracisme, la situació de les dones grans i l’educació. Tot allò en definitiva que «travessa la vida de les dones» o que les afecta de manera diferent. En aquest 8 de març, des dels comitès volien «posar sobre la taula demandes concretes de mínims que són per millorar la vida de les dones».
Aquestes demandes, com ens explica l’Olga de Tarragona, neixen de trobades virtuals que han posat sobre la taula diferents necessitats. Ja a principis de gener van fer una taula rodona amb diverses treballadores del món de les cures: «des del SAD, treballadores de la llar, ensenyament, sector sanitari òbviament i d’aquí vam treure les demandes per aquest 8 de març». Aquestes trobades són molt productives doncs, també per ajudar-se entre col·lectius i que els més petits puguin rebre un cop de mà.
Manifestació 8M 2020 | Èlia Pons
Més enllà de la vaga, lluita pel 8 de març i cada dia
El País Valencià no ha convocat vaga, però així i tot se li donarà al 8 una perspectiva de lluita. Així ens ho ha explicat la Laura, membre del col·lectiu Subversives i de l’assemblea 8 M Castelló. Les seves assemblees s’han vist afectades per la situació i s’han hagut d’adaptar a la via online. Per molt que totes les trobades fossin obertes, a la pràctica les més presents són les que també hi són durant tot l’any. A més, han hagut d’idear una forma de manifestació que impedís les aglomeracions. «Creiem que s’estan fent moltes concentracions arreu de l’estat i l’havíem de fer per aquesta data també…», apunta la Laura.
Així, davant les preocupacions per no aglomerar, durant els dies previs es faran activitats virtuals i el dia 8 de març es celebrarà una bicicletada amb tres punts de sortida diferents. Acabarà al parc Ribalta, un parc de Castelló gran i molt emblemàtic on es penjaran reivindicacions, el manifest… Per donar un punt de dinamisme i que tot sigui participatiu.
El seu 8 de març però l’han volgut centrar en una campanya de denúncia anomenada ‘Violències masclistes a les aules’. Va dirigida a quatre professors de la Universitat Jaume I (UJI) per abusos i també contra la inacció de la universitat. Donat que dilluns a banda de no estar convocada la vaga és festiu per ser festes de la Magdalena, van celebrar aquesta concentració el dijous dia 5 juntament amb el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans. Posaven com a base «exigir la cessió i la investigació d’eixos 4 noms de mestres» que s’han presentat a la unitat d’igualtat de la universitat juntament amb el testimoni de fins a 100 alumnes que han patit assetjament per part d’aquests.
Fa unes setmanes denunciaven que tot i recollir denúncies i testimonis de nombroses alumnes relatant actituds i assenyalant els agressors, des de la universitat l’única resposta que havien rebut era recordant que havien de seguir els protocols i advertint-les que la seva acció de donar veu a les testimonis podia ser il·legal. Davant d’això, van presentar mitjançant els fulls de reclamació o denúncia davant una situació d’assetjament que facilita el centre més d’un centenar de denúncies. La UJI aleshores els hi va respondre que «no es pot denunciar a ningú des de l’anonimat» i que a més això «atempta contra el bon nom i la carrera dels docents». Des de Castelló seguiran treballant perquè la universitat assumeixi responsabilitats.
Cartells a l’UJI on s’assenyalen professors amb testimonis directes | @SubversivesCS
La Raquel, de 44 anys, és una de les cares visibles de la campanya ‘Jo tampoc estic bé’, una iniciativa impulsada per l’entitat Obertament per fer front als prejudicis i estigmes que existeixen en la salut mental. Quan els seus fills eren petits, la Raquel va tenir problemes de salut mental a causa del frenètic ritme de vida que portava.
«Jo estava en una roda amb molta càrrega. Sortia de casa a correcuita per portar els nens a l’escola, anava a la feina, dinava, també amb presses, i tornava a buscar els fills a l’escola. Un dia, a la feina, vaig petar», explica la Raquel. «Tot té un cost i, si no et cuides, sempre explotes per algun lloc».
La Raquel explica que, al principi, no era conscient del que li passava, perquè estava «enganxada a la roda». «He hagut de treballar molt per ser conscient del que em passava», diu. A causa de la seva situació, va haver d’estar un mes ingressada en un hospital psiquiàtric i vuit mesos de baixa. «I després va venir tot el procés de reconstruir la meva vida», assenyala. Considera que hi ha molt desconeixement al voltant dels problemes de salut mental i cal fer molta més pedagogia.
Des del seu ingrés ja han passat onze anys. «Ara ja puc parlar-ne sense plorar, amb seguretat i donant la cara», explica. Per això, insisteix que el primer pas per recuperar-se és trencar l’estigma – i autoestigma – que es crea al voltant dels problemes de salut mental. «Si normalitzem aquests problemes, el camí es fa molt més lleuger per tothom».
Per l’Hug, de 37 anys, trencar el seu mateix estigma va ser el primer pas per recuperar-se. Va començar a tenir problemes de salut mental quan era adolescent, però li va costar molt demanar ajuda. «Pensava que si verbalitzava el que em passava, la gent del meu entorn m’apartaria. Però realment, quan ho vaig fer, tota la meva família i amics em van fer costat. M’he sentit molt acompanyat, i això ha sigut molt important durant tot el meu procés de recuperació», assenyala l’Hug. Explicar el que li passava va ser molt alliberador. «Ho havia estat amagant durant molt temps i, de cop, al dir-ho, un dels meus problemes, que era fingir que estava bé, havia desaparegut».
Ara, explica, està bé i té moltes ganes d’explicar el que li va passar. «Recomano molt buscar persones que hagin passat pel mateix que tu. A mi em va ajudar molt això, poder posar paraules al que sentia i sentir-me identificat amb altra gent. Vaig veure que jo no era l’únic i que això li podia passar a tothom», relata. «A vegades ens imposen la felicitat, i no sempre podem estar bé».
En aquesta idea es basa la campanya ‘Jo tampoc estic bé’, engegada per Obertament, que busca encoratjar les persones mitjançant el reconeixement i normalització del seu malestar i reivindicant la necessitat de fer un pas endavant per afrontar el problema. Amb la pregunta ‘I tu, com estàs?’, la campanya busca que el públic s’interrogui sobre com està de manera sincera i demani ajuda en cas que la necessiti.
«Tots estem exposats a tenir algun problema de salut mental, forma part de la condició humana. El problema és que el tabú fa que no se’n parli», sosté Miquel Juncosa, director d’Obertament. «La gent amb problemes de salut mental continua sent molt estigmatitzada i discriminada. Moltes vegades les persones ni identifiquen què els passa i, si ho fan, tenen vergonya perquè poden ser etiquetades com a febles o, fins i tot, es pot pensar que estan boges», explica Juncosa.
Aquests prejudicis actuen com a fre per demanar ajuda, retardant així l’accés al procés de recuperació. «La gent arriba als serveis de salut molt més tard del que seria desitjable. Quan arriben al sistema, ho fan perquè han tingut una crisi i quan el problema de salut mental ja està en una fase molta avançada. Per això és tan important eliminar el tabú i facilitar que les persones afectades en parlin amb el seu entorn», destaca Juncosa.
La iniciativa, que té el suport del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies i la Fundació La Caixa, compta amb un espot publicitari i una falca de ràdio als mitjans de comunicació catalans, així com suports publicitaris al transport públic i en mitjans de comunicació digitals. El lloc web www.jotampocesticbe.cat recull sis testimonis diferents que,a partir d’entrevistes amb el periodista Joan Maria Pou, expliquen quina ha estat la seva experiència i el seu recorregut fins a arribar a poder parlar obertament del seu trastorn mental.
Al web, a més, s’hi pot fer un test per saber en quin punt estàs i trobar consells per saber com actuar en el cas que perdurin determinats símptomes com ara variacions de pes sobtades, insomni o canvis d’humor inusuals, que són senyals d’alarma.
Imatge de la campanya | Obertament
L’impacte de la pandèmia en la salut mental
Amb la pandèmia de la Covid-19 s’han disparat i aguditzat el nombre de casos de depressió, ansietat i altres problemes de salut mental. «La pandèmia no només es redueix a l’àmbit sanitari, sinó al socioeconòmic, per la pèrdua de llocs de treball i la crisi social i econòmica actual derivada de la crisi sanitària. Això es tradueix normalment en quadres depressius i ansiosos i, fins i tot, en patologies de caràcter obsessiu, perquè les persones es veuen sense eines per seguir endavant amb la seva vida», afirma Josep Maria Ribé, vicepresident Associació Catalana de Psicologia General Sanitària.
En la mateixa línia s’expressa el president d’Obertament, qui destaca que la incertesa de la situació socioeconòmica actual, a curt i mitjà termini, el fet de veure algú proper morir-se i no poder-se acomiadar i la disminució de la interacció social són factors que han fet que les persones hagin vist afectada la seva salut mental. «Aquests factors, que ens condicionen ara, també es donen al llarg de la vida, encara que potser no tan concentrats ni amb tanta intensitat», explica Juncosa.
De fet, la majoria dels estudis sobre l’impacte de confinaments reporten efectes psicològics negatius, incloent-hi, per exemple, l’aparició de símptomes d’estrès posttraumàtic. Segons un estudi de l’Agència de Salut Pública del Departament de Salut i ESADE, que ha avaluat l’impacte del confinament sobre la salut mental de la ciutadania de Catalunya, assenyala que durant aquest període s’ha triplicat el percentatge de població que ha tingut simptomatologia de depressió o de malestar emocional.
Davant d’aquesta demanda creixent de suport psicològic, el sistema de salut està infradotat d’especialistes en aquest àmbit. «No hi ha suficients professionals. Sí que és veritat que amb la pandèmia els psicòlegs especialitzats en psicologia clínica s’han vist augmentats, però encara queda molt per fer per cobrir la demanda actual», destaca Josep Maria Ribé.
L’Associació Catalana de Psicologia General Sanitària alerta que la situació d’atenció a la salut mental es troba molt per sota de la mitjana europea, amb una ràtio de sis professionals de la psicologia per cada 100.000 habitants, quan la mitjana europea se situa en 18 professionals de la psicologia per cada 100.000 habitants.
Per aquest motiu, demanen que s’incorporin professionals de la psicologia general sanitària i habilitats per a la realització d’activitats sanitàries en el Servei Català de Salut, Institut Català de Salut, serveis sociosanitaris i altres activitats relacionades amb les polítiques sanitàries, així com l’augment de places per a psicòlegs i psicòlogues especialistes en psicologia clínica.
A més, proposen que fins que sigui possible convocar una oposició per accedir a les noves places, es realitzin contractacions de professionals de la psicologia sanitària, a través d’una borsa d’ocupació extraordinària, que s’estengui també a l’atenció primària.
L’autoexigència dels sanitaris minva la seva salut mental
La gran càrrega assistencial que està tenint el personal sanitari durant la pandèmia i les jornades maratonianes d’elevada exigència també han minvat la salut mental dels sanitaris, provocant, en moltes ocasions, sentiments d’esgotament i desànim, ansietat i quadres posttraumàtics.
Segons els resultats d’un estudi recent, liderat per investigadors de l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques i metges de l’Hospital del Mar i del CIBER, en el qual han participat 9.000 treballadors sanitaris de 18 centres sanitaris de l’Estat, gairebé la meitat dels professionals sanitaris ha tingut alt risc de patir un trastorn mental després de la primera onada de la Covid-19. A més, un 14,5% pateix un trastorn mental discapacitant, és a dir, amb repercussions negatives clares en la seva vida professional i social.
«Els professionals de la salut tenen un sentit de la responsabilitat que fa no vulguin demanar ajuda en cas de tenir problemes de salut mental. En part, per por que això pugui perjudicar el seu historial laboral, però també per vergonya d’haver ‘fallat’ en un moment determinant», explica el president d’Obertament. «Al final, tot té molt a veure amb l’estigma. Ells anticipen que poden ser discriminats per haver patit un problema de salut mental», assenyala Juncosa.
Segons explica Josep Maria Ribé, la demanda assistencial és més elevada que la disponibilitat de professionals i això ha afectat greument la salut mental dels sanitaris, provocant, entre altres, patologies d’ansietat generalitzada, atacs de pànic i burnout. «Aquest sentiment d»haver d’estar sempre a l’altura’, aquesta autoexigència, encara els genera més estrès. A més, sovint tenen sentiments de culpa i d’inferioritat, perquè se senten ‘petits’ a l’hora d’afrontar tots els esdeveniments que els cauen a sobre. A vegades, fins i tot, sentiments de fracàs per no poder assumir totes les demandes que se’ls hi requereixen», explica el vicepresident Associació Catalana de Psicologia General Sanitària.
Els joves, un dels col·lectius més vulnerables
La crisi sanitària també ha generat importants conseqüències en la salut mental dels joves, relacionats especialment amb la tendència a experimentar símptomes ansiosos i depressius. «La incertesa social i econòmica impacta molt en la salut mental dels joves. Les perspectives que tenen de futur són molt negatives, en un país on la xifra d’atur juvenil se situa en el 40%», destaca Juncosa. A més, afegeix, als joves els afecta especialment la manca d’interacció social, ja que estan en l’etapa vital de màxima interacció amb el seu entorn.
Segons Fina Canals, directora del Centre de Recerca en Avaluació i Mesura de la Conducta (CRAMC) del Departament de Psicologia de la Universitat Rovira i Virgili i membre de la RedPROEm, la situació de ‘no normalitat’ que genera la pandèmia i la sensació que no es veu un final a aquesta situació genera incertesa, inseguretat, angoixa i malestar a tota la població i, especialment, als joves.
Canals destaca que els problemes de salut mental solen començar aviat en el cicle vital, habitualment durant l’adolescència, i que com més aviat s’intervé, millor és el pronòstic. «Molts problemes que comencen a l’adolescència i que es poden interpretar com problemes transitoris lligats a l’edat, a vegades poden ser l’inici d’un trastorn crònic d’ansietat o depressió», assenyala. Així doncs, destaca la necessitat de detecció i intervenció primerenca per tal que aquests problemes no s’agreugin amb el pas del temps.
