Just Deploy It!

Blog

  • Alba Alfageme: «El sistema patologitza les dones i, en lloc d’anar a l’arrel del problema, les medicalitza»

    Alba Alfageme és psicòloga especialitzada en violència sexual i processos de victimizació. Durant la seva trajectòria professional ha dut a terme atenció directa a dones supervivents de la violència masclista, així com intervencions en situacions de crisi o emergències en diferents contextos. També ha treballat per al Departament d’Interior de la Generalitat de Catalunya dissenyant, promovent i implementant plans estratègics per al suport i la seguretat de les víctimes amb una perspectiva de gènere. Alfageme considera que la pandèmia ha accentuat encara més les desigualtats entre homes i dones, que també s’evidencien en la salut mental. Creu que són necessàries polítiques públiques feministes i transformadores, perquè, com diu, «les dones no només hi volem ser, sinó que volem ser-hi per canviar les coses».

    La salut mental s’està veient molt afectada per la pandèmia. Les dones són les que s’han emportat la pitjor part?

    Sí, les dones són unes de les grans afectades. La pandèmia el que farà serà accentuar problemes que ja teníem i, per tant, accentuarà encara més les desigualtats entre homes i dones, unes desigualtats que s’evidenciaran també en la salut mental. De fet, l’Organització Mundial de la Salut ja ha posat sobre la taula que les dones patiran un impacte major de la pandèmia. En l’àmbit de salut mental, s’han posat sobre la taula tres motius que poden explicar que hi hagi un major impacte en les dones, que poden acabar també en aquesta accentuació de les desigualtats. El primer és que moltes d’aquestes dones que han estat treballant en el que ara considerem sectors essencials estan molt precaritzades. Es tracta de sectors socialment menystinguts i, en molts casos, pertanyents a l’economia informal, que suposa també una pèrdua de drets laborals.

    La pandèmia el que farà serà accentuar problemes que ja teníem i, per tant, accentuarà encara més les desigualtats entre homes i dones.

    De fet, un 65% de les persones que es troben en primera línia contra el coronavirus, tant en la sanitat, les residències o els serveis de neteja i alimentació, són dones.

    Exacte, són aquestes dones que han anat a treballar mentre la resta estàvem confinats les que han dut el pes d’aquesta crisi i han posat els seus cossos confrontant-se amb la pandèmia. L’impacte mental i emocional que té això és molt elevat. Per tant, és evident que les dones han hagut de sostenir un impacte de la pandèmia més elevat, perquè han hagut de sortir i fer front a aquesta situació. La situació de pandèmia les ha reconegut com a persones indispensables, però altre cop les torna a situar en un espai menystingut i molt més precari, pel que fa als sous i les condicions laborals.

    L’altre factor que diuen que també impactarà i està impactant ja en la salut mental de les dones és la sobrecàrrega que hem tingut -i ja tenim de forma generalitzada i normalitzada-, amb la doble jornada de treballar tant a la feina com en les tasques de cures i la llar. Alguns estudis que s’han fet sobre la pandèmia apunten que, durant el confinament, les dones estaven assumint 13 o 14 hores a la setmana de tasques de la cura i la llar més que els homes. Això els comporta una major sobrecàrrega emocional i estrès. Un segon factor pel qual les dones han tingut un impacte emocional més gran amb la pandèmia és l’augment de casos de violència masclista que s’han donat dins les llars. Les llars, que teòricament eren l’espai més segur durant la pandèmia, han esdevingut per elles una presó. Aquest problema estructural que són les violències masclistes és un altre factor que sabem que alimenta tota aquesta afectació en la salut mental. Per tant, és evident que les dones estem carregant un sobrecost amb aquesta situació. Moltes dones han perdut a la feina o han hagut de deixar-la per tenir cura de la seva família, i tot això ha suposat que els seus projectes de vida hagin quedat absolutament estroncats.

    Quan vivim una situació on s’entrecreuen diversos eixos d’opressió tenir en compte la teva salut mental és un privilegi.

    Està clar que el gènere no és l’únic eix de desigualtat, s’entrecreuen molts factors.

    Absolutament. L’enfocament interseccional ens posa sobre la taula aquests altres eixos d’opressió que moltes dones pateixen i que s’accentuen amb la pandèmia. Moltes d’aquestes dones que pateixen altres discriminacions que se sumen al fet de ser dones no tenen accés als serveis de salut mental, perquè moltes vegades no tenen ni temps d’anar-hi. Això fa que al final es vagin arrossegant i acumulant aquestes conseqüències emocionals i psicològiques que, evidentment, són devastadores. És molt trist, però és així: quan vivim una situació on s’entrecreuen diversos eixos d’opressió tenir en compte la teva salut mental és un privilegi. Això és bastant important que en siguem conscients. Si realment, tal com s’apunta, la salut mental serà la propera onada que tindrem, segurament moltes dones quedaran fora de l’oportunitat de rebre algun tipus de suport emocional.

    Les dones tenen una pitjor salut mental que els homes?

    No és que tinguin pitjor salut mental que els homes, sinó que les conseqüències del sistema patriarcal s’acaben evidenciant en un impacte evident en el seu benestar psicològic. Per tant, no és que, per se, les dones tinguem més problemes de salut mental, sinó que estem sotmeses a un sistema que ens pressiona molt més, ens sobrecarrega i ens situa davant de situacions de violència de forma estructural i, evidentment, això acaba tenint conseqüències en la nostra salut mental. Quan en moltes ocasions ets tu la que has de sostenir tot el teu nucli familiar no tens ni temps per tu, quedes l’última la fila i és molt difícil que puguis destinar temps i diners a tenir cura de la teva salut mental. Quan et poses a la pell de moltes dones que estan vivint situacions vitals molt difícils, has d’entendre que, probablement, no poden ni permetre’s pensar, per un moment, que la seva salut mental està tocada.

    Les cures s’han revalorat amb la pandèmia?

    El fet que les cures s’hagin intentat esborrar del mapa de què és col·lectiu, social i públic és la conseqüència d’aquest agermanament de sang entre el patriarcat i el capitalisme. Les cures no generen capital, no hi ha una producció econòmica al darrere i, per tant, s’han deixat de banda. Jo crec que la pandèmia ens ha posat deures, en el sentit que ha evidenciat les desigualtats i que estàvem vivint en un model social que està absolutament condemnat al fracàs i ha posat al centre que, en aquests moments en què la vida està en risc, el més important són les cures. És a dir, la vida en majúscules. Jo crec que això ens ha obert l’oportunitat de poder canviar el model actual. És cert, però, que les pressions són tan fortes que és molt difícil fer un canvi de paradigma. El feminisme està guanyant més pes i s’intenta situar la vida al centre, però això demana canviar un sistema estructural. Hi ha molts interessos de persones -sobretot homes– privilegiats que no estan disposats a fer un canvi de paradigma, perquè suposaria perdre poder, influència i capacitat de decisió.

    Estem en un punt en què davant nostre s’obren dos camins. Podem seguir en un model, per mi absolutament anacrònic i desfasat, que ens porta a la destrucció absoluta com a societat que és el capitalisme, o podem apostar per aquestes polítiques plantejades des del feminisme que situen la vida la centre, que implica descarregar a les dones d’aquesta doble jornada i que s’equilibrin les cures, en què els homes han d’estar més presents en l’acompanyament a la criança, etc. Això passa per un canvi de perspectiva molt important i no tinc massa clar que realment tot això es porti a terme. La pressió del sistema capitalista i patriarcal és tan gran que, o moltes persones estem disposades a fer aquest canvi, o no ens en sortirem.

    No ens conformem en ser més dones, sinó en ser més dones i canviar les coses. El fet quantitatiu ha d’anar acompanyat del qualitatiu.

    Sembla que, en la teoria, hi ha força consens per avançar en la igualtat entre home i dona.

    Hem de tenir clar que podríem dir que al paper hi ha una igualtat formal, però a l’hora de la veritat hi ha una desigualtat informal claríssima. A vegades no es tracta només d’un aspecte numèric, per exemple, del nombre de dones diputades al Parlament, sinó al fet que entrin aquestes dones impliqui un canvi de paradigma o no. No ens conformem en ser més dones, sinó en ser més dones i canviar les coses. El fet quantitatiu ha d’anar acompanyat del qualitatiu. No es tracta només d’incorporar més dones sinó canviar el plantejament, començar a posar sobre la taula temes com la salut emocional, un tema que ha estat absolutament tabú. Segons assenyalen alguns informes, l’any 2030 la depressió serà la principal afectació que tindrem com a societat. Una societat trista, on un 40% dels joves està en atur i un de cada dos joves pateix ansietat o depressió arran de la pandèmia, és una societat que està fracassant. Les dones no només hi volem ser, sinó que hi volem ser per canviar les coses. Si el sistema està absolutament en fallida, intentem trobar una alternativa.

    Per on passa la solució?

    Del que es tracta és d’anar construint aquests altres camins diferenciats, alternatius, que aportin una altra mirada. Que, per exemple, les dones puguem entrar en espais de decisió i que en aquesta nova legislatura moltes de les polítiques públiques estiguin absolutament tenyides per aquest plantejament que incorpora el feminisme. Això implica canviar la perspectiva des de la individualitat per després col·lectivitzar-ho, i que tot això s’acabi convertint en l’acció política, en unes accions grupals. La nostra acció quotidiana també és acció política. Es tracta de treballar en el fet concret per transformar el global. Hem de plantejar-nos, des de totes les disciplines -la psicologia, el periodisme, la medicina, el dret, l’esport, etc.-, que hi ha una altra cara de la moneda, que no ens havien explicat. Que les coses poden ser diferents.

    Les coses ens les han explicat des de la perspectiva patriarcal, però hi ha una alternativa que ens han negat. Hem de començar a pedalejar totes en aquest sentit i tenir la valentia per portar a la pràctica les accions que estan en el marc teòric. I no tenir por. També tenir en compte que en el camí hi haurà errors, però que no passa res. Hem d’acabar amb aquesta síndrome de la impostora que ens han imposat i començar a canviar les coses al preu que calgui. El que no pot ser és que acceptem una història que ens han explicat a mitges.

    La psicologia mateixa és una disciplina absolutament patriarcal. Tots els referents que tenim són masculins i els estudis s’han fet amb uns paràmetres molt masculins. Hem de fer un esforç per posar aquesta mirada crítica i veure que hi ha una part de la història que no ens han explicat. Les dones hem patit d’una manera extrema la invisibilització, en totes les disciplines. Per exemple, en el cas de la depressió postpart. Hi ha un factor fisiològic, però també una expressió social que té molt a veure amb el que s’espera de tu com a mare, quins valors estan relacionats amb la maternitat, quines exigències hi ha en el fet de ser mare. També s’ha patologitzat molt el que ens passa a les dones.

    El sistema patologitza les dones i, en lloc d’anar a l’arrel del problema, se les medicalitza.

    Hi ha una sobremedicalització de les dones? Les dades mostren que el 85% dels psicofàrmacs s’administren a dones.

    El sistema patologitza les dones i, en lloc d’anar a l’arrel del problema, se les medicalitza. El mateix professional de la salut queda més tranquil en medicalitzar determinades situacions, és una zona de confort. Però aquestes dades no menteixen i no és normal que tantíssimes dones estiguin medicades. La societat ens ha estat agredint constantment i en lloc d’explorar els motius que duen les dones a estar així, en lloc d’anar al fons de la qüestió, les mediquem perquè tot això baixi d’intensitat. Això ha passat històricament. A les dones sempre ens han intentat callar i se’ns ha dit que som unes histèriques. Però són tantíssimes les situacions de desigualtat i opressió que és normal que acabem explotant per algun lloc.

    Després hi ha un altre factor que és que com que en el capitalisme les emocions molesten, s’ha dit que és un tema de dones. Per tant, les dones estem més acostumades a parlar de les emocions i de com estem. Ens han ensenyat que hem de ser més empàtiques, perquè aquesta qualitat té molt a veure amb el tema de les cures, en estar pendent dels altres. Això fa que, probablement, posem més paraules a allò que ens passa. Als homes el patriarcat també els limita i els diu que l’àmbit emocional no els pertoca, que això està vinculat amb la feblesa i vulnerabilitat. És un àmbit en què molts probablement ni entren, perquè no el consideren prou important.

    Com ha afectat al confinament a les dones que pateixen violència masclista?

    Hi ha hagut un augment de casos de violència masclista en les parelles convivents, amb l’afegit que l’entorn i el context social jugava a favor de l’agressor. L’agressor tenia el control sobre la dona durant les 24 hores al dia els set dies de la setmana, perquè la dona no podia sortir de casa. Això ha fet que les donen se sentissin molt més soles, molt més aïllades i atrapades. Durant aquests moments, em deien que se sentien segrestades, com en captiveri. La sensació de no poder escapar, de no poder dir res. Sabem que per trencar el silenci les dones necessiten un entorn fort que les sostingui. En aquest moment, els serveis d’atenció a les dones que pateixen violència masclista han intentat ser-hi, però en moltes ocasions no estaven preparats per fer front a una situació de pandèmia. Moltes dones van haver de fer front a situacions duríssimes. Els agressors sobretot exercien molta violència psicològica. Durant el confinament, van baixar moltíssim les denúncies de violència masclista, ja que les dones estaven controlades per l’agressor tot el dia, però sí que van augmentar molt les trucades a serveis d’atenció telefònica i en línia.

    A més, les crisis econòmiques suposo que no són un bon aliat per a dones que pateixen violència masclista.

    Moltes dones, a causa de la crisi social i econòmica derivada de la sanitària no s’han vist amb la possibilitat de fer el pas i deixar les seves parelles, perquè no tenen on anar. No tenen una alternativa. Per tant, la incertesa ha jugat en contra d’aquestes dones, que no saben cap on tirar. La pèrdua de llocs de feina, els ERTOs i la crisi social i econòmica galopant ha fet que moltes d’elles segueixin en situacions de violència.

    A més, el confinament ens va obligar a allunyar-nos de les xarxes de suport i de cures extrainstitucionals, com veïnes, amistats…

    Sí, i en molts casos aquelles persones que els hi poden donar suport potser no viuen ni al seu municipi o la seva comarca. Si la policia et para i encara no has fet el pas de denunciar, què dius? Que vas a veure una amiga teva, arriscant-se que et posin una multa? A vegades, per no arriscar-se a una sanció, les dones que pateixen violència prefereixen no moure’s de casa i es queden cada cop més aïllades.

    Hi ha molts serveis que s’han intentat posar les piles i estar més presents, intentant incorporar l’atenció en línia, però és cert que encara falta un tema important, que és poder oferir a les dones una mena de servei de llarga durada. Amb la situació actual, on moltes dones s’han quedat sense feina, es podrien plantejar acudir un servei de curt o mitjà termini, però no saben quan es normalitzarà la situació. Et poden oferir un pis de curta durada, però no saps quan podràs trobar feina. Les dones per fer el pas de sortir d’una relació de violència necessiten poder construir una certa projecció de futur o seguretat. Per tant, cal canviar el model. Els pisos d’urgència són molt necessaris, però cal apostar també pels recursos de llarga durada, perquè les dones puguin construir un futur. Falten moltíssims recursos econòmics i habitacionals per poder donar sortida a les dones que estan atrapades en situacions de violència masclista.

  • Ferran Campillo: «Els infants que fan classe envoltats de natura tenen menys problemes d’hiperactivitat i dèficit d’atenció»

    Ferran Campillo és pediatre i coordinador del Grup de Treball de Salut Mediambiental de la Societat Catalana de Pediatria i responsable de la Unitat de Salut Mediambiental Pediàtrica a la Garrotxa. En paral·lel a les protestes iniciades per la plataforma RevoltaEscolar per reduir la contaminació i pacificar els entorns escolars, el grup de treball que coordina Campillo ha elaborat un document en que alerta que una exposició constant a nivells de contaminació elevats provoca problemes respiratoris i un pitjor rendiment acadèmic en els infants i joves. En aquest sentit, la Societat Catalana de Pediatria demana convertir els entorns escolars en llocs segurs i saludables per la infància, augmentant els espais verds, i reduir el trànsit motoritzat, entre altres propostes.

    Com afecta la contaminació de l’aire la salut dels infants?

    Hi ha moltes evidències des de fa dècades que una mala qualitat de l’aire, un aire contaminant, genera un gran impacte de la salut dels infants. S’ha estudiat sobretot el tema de les patologies respiratòries. I és que els nens que estan exposats a la contaminació atmosfèrica, fins i tot durant l’embaràs, tenen més problemes respiratoris, com bronquitis de repetició i, sobretot, d’asma.

    La contaminació pot provocar un pitjor rendiment acadèmic? Pot afectar la capacitat de retenir continguts?

    S’ha estudiat força també l’impacte de la contaminació en el desenvolupament cognitiu. Una pitjor qualitat de l’aire afecta al rendiment acadèmic dels infants i joves. Els nens que viuen en entorns més exposats a la contaminació habitualment treuen pitjors notes que els seus companys que viuen en entorns amb millor qualitat de l’aire. Quan els fan exàmens, determinades funcions com la memòria o l’atenció sembla que es veuen deteriorades.

    A banda del trànsit motoritzat, el soroll també té un impacte en la salut dels infants. Afecta també al rendiment escolar, a banda d’altres afectacions que es poden produir en l’adolescència o l’edat adulta, com problemes cardiovasculars. També hi ha el tema dels accidents de trànsit, que són encara una de les primeres causes de mortalitat infantil. Tenir al voltant de les escoles un gran volum de cotxes augmenta el risc de patir aquests accidents. Per tant, el trànsit ens preocupa molt, per la contaminació de l’aire, però també per tot el que suposa en la salut de les persones.

    Un de cada tres nens catalans tenen un problema de sobrepès o obesitat. Si els pares porten els fills a l’escola amb cotxe, augmenta el sedentarisme i, en conseqüència, aquesta bomba de rellotgeria que és l’obesitat i el sobrepès.

    Cal fer un canvi en la mobilitat escolar?

    Sí. En les escoles envoltades de trànsit motoritzat és menys probable que els seus alumnes hi accedeixin amb el que en diem la mobilitat activa, és a dir, anar a peu al centre escolar. Hi ha una pandèmia de la qual no se’n parla massa, i que amb el confinament s’ha accentuat, que és la pandèmia de l’obesitat i sobrepès infantil. Un de cada tres nens catalans tenen un problema de sobrepès o obesitat. Si els pares porten els fills a l’escola amb cotxe, augmenta el sedentarisme i, en conseqüència, aquesta bomba de rellotgeria que és l’obesitat i el sobrepès.

    A més, hi ha hagut moltes restriccions en la pràctica habitual de l’esport. Necessitem que els nens puguin desenvolupar activats a l’aire lliure, puguin fer esport, caminar pel bosc o pel camp més del que ho estan fent ara. No en som prou conscients de la importància que té això per la promoció de la salut.

    Amb la pandèmia s’ha insistit molt en la necessitat de realitzar part de l’activitat lectiva a l’aire lliure, per disminuir els contagis.

    Sabem que en espais a l’aire lliure la probabilitat de transmissió de la Covid és vint vegades inferior que si es produeix la trobada en espais tancats. Per això, insistim molt en el tema de la ventilació o que, fins tot, es facin classes a l’aire lliure. El cert és que, especialment arran de la pandèmia, s’ha perdut molt el contacte amb la natura i els infants cada cop passen més temps tancats i exposats a les pantalles, sigui des de l’àmbit educatiu o com a entreteniment. Volem que els entorns escolars puguin ser també entorns de natura. Gran part dels entorns escolars els ocupen aparcaments de vehicles privats i, en canvi, tenim pocs espais verds.

    La pandèmia ha afectat molts sectors de la societat, però els infants, que no tenen dret a vot i que, en general, han sigut força ignorats, s’han vist especialment afectats. A Espanya, els nens han viscut el confinament més estricte en tota Europa. Des de la Societat Catalana de Pediatria reclamem donar als infants i adolescents l’atenció que es mereixen.

    El vehicle privat ocupa gran part de l’espai urbà i necessitem aquest espai per moltes altres coses. A les altres i sortides de moltes escoles s’hi formen aglomeracions, no perquè les persones no vulguin seguir les mesures de distanciament social, sinó perquè, moltes vegades, tenen una vorera que no arriba a un metre d’ample i, a costat i costat, tenen cotxes. Això s’ha de canviar, i esperem que en els pròxims anys hi hagi una transformació total dels nostres entorns escolars.

    Quins beneficis comporta per a la salut i benestar dels infants i joves el fet d’estar en contacte amb la natura?

    Les evidències en aquest camp potser són més limitades, però s’ha demostrat que la natura té un impacte pel que fa a la promoció dels hàbits saludables. Els nens que estan més en contacte amb la natura fan, en general, més activitat física i tenen uns millors nivells de vitamina D. En aquests casos també ens trobem que disminueix el nombre de consultes al metge.

    Hi ha també força evidència pel que fa a l’àmbit de la salut mental i també en l’àmbit acadèmic. S’ha estudiat que els infants que fan classe envoltats de natura tenen menys problemes d’hiperactivitat o dèficit d’atenció, es concentren més i retenen més i millor el contingut après durant la lliçó i, per tant, poden tenir un cert avantatge respecte als alumnes que fan una classe envoltats de murs de ciment.

    L’accés a un espai verd de qualitat i proper, en molts casos, no es dóna. Normalment, en barris més benestants sempre és més freqüent trobar espais verds, per tant, parlem també d’un tema d’equitat o de justícia.

    Així doncs, falten espais verds per als infants?

    Sí, totalment. L’accés a un espai verd de qualitat i proper, en molts casos, no es dóna. Normalment, en barris més benestants sempre és més freqüent trobar espais verds, per tant, parlem també d’un tema d’equitat o de justícia. Molts nens no disposen d’aquests espais verds comunitaris en el seu barri. Malauradament, tampoc totes les escoles disposen d’espais verds. Els arbres estan preparats per protegir del vent i de la pluja quan fa mal temps i de protegir del sol quan fa calor.

    Després hi ha tot el tema dels accessos als parcs naturals. A la Garrotxa, on visc jo, ens trobem que tot i viure tan prop d’un parc natural, moltes famílies no hi van, per desconeixement o per manca d’accés. Vivim en un moment que molts espais naturals s’estan retallant. De fet, aquí s’està plantejant construir una autovia dins el Parc Natural de la Garrotxa.

    Fa pocs dies l’Ajuntament de Barcelona va anunciar que intensificava el pla ‘Protegim les Escoles’, presentat el gener de 2020 precisament amb aquest propòsit de reduir el trànsit en els entorns escolars, pacificant els entorns escolars. S’espera arribar a l’inici del curs 2021/22 a la xifra total de 92 escoles protegides. Li sembla que aquest pla és adequat i suficient?

    No conec amb detall el pla, però d’entrada crec que és una molta bona notícia que un Ajuntament dediqui recursos econòmics a retirar cotxes i fer uns entorns escolars més segurs i saludables pels infants. Ara bé, s’ha d’estudiar si aquestes mesures són prou contundents. No conec quins criteris s’han fet servir a l’hora de seleccionar les escoles, però, d’entrada, em sembla una bona notícia.

    La pandèmia ha comportat una disminució dràstica tant de la contaminació atmosfèrica com de l’acústica. Tanmateix, ara els nivells de contaminació tornen a estar com abans. La pandèmia pot suposar una oportunitat per remodelar les ciutats i fer que siguin espais més sostenibles?

    Completament. Han calgut mesures així de dràstiques com el confinament per notar una millora en la qualitat l’aire. Hem de reduir el trànsit motoritzat, un dels factors més importants de contaminació de l’aire. La pandèmia ens ha donat un avís. Ens hem adonat que fer accions d’aquest calibre, reduint al màxim la mobilitat, poden tenir un impacte molt positiu pel que fa al medi ambient i la nostra salut.

    Si no comencem a canviar la nostra manera de relacionar-nos amb el planeta, anem cap a una situació de catàstrofe. Les mesures per protegir el planeta haurien de ser urgents i dràstiques i, de moment, no s’està fent gaire, ni en l’àmbit estatal, ni autonòmic, ni en l’àmbit local. Els ajuntaments tenen les estructures per fer molts canvis, tenen al seu abast una sèrie de recursos i competències que les estructures estatals no tenen. D’un ajuntament depèn que hi hagi arbres al voltant de les escoles, que hi hagi accés segur per les bicicletes… per això, animo als ajuntaments a empoderar-se, perquè tenen molt a fer i molt a dir per fer front a l’emergència climàtica.

    Si no comencem a canviar la nostra manera de relacionar-nos amb el planeta, anem cap a una situació de catàstrofe. Les mesures per protegir el planeta haurien de ser urgents i dràstiques i, de moment, no s’està fent gaire.

    Cal fer més pedagogia en el sentit ambiental als infants i joves?

    L’educació és un pilar fonamental i té un impacte més gran del que ens pensem. Nosaltres, des de la Societat Catalana de Pediatria, animem a les escoles que instaurin sensors que mesurin la qualitat de l’aire o el trànsit. Això ajuda a veure quina és la realitat que vivim perquè, a vegades, tot el que ignorem ho menyspreem. Si no som conscients dels perills que té per la salut una mala qualitat de l’aire, no prendrem accions. A més, quan als infants els impacta alguna cosa, normalment ho transmeten als seus pares, i això pot ajudar als adults a ser conscients d’aquesta problemàtica.

    S’estima que la qualitat de l’aire té una càrrega de mortalitat similar a la que ha tingut en un any el coronavirus, i això es produeix any rere any. Però com que en el certificat de defunció no apareix les paraules ‘contaminació atmosfèrica’, sinó que apareix ‘ictus’, ‘infart de miocardi’ o ‘càncer’, la població no en pren consciència. I la mortalitat només és la punta de l’iceberg, si parlem de l’impacte de la contaminació en la qualitat de vida i en el desenvolupament de malalties cròniques, les xifres són alarmants. Cal, doncs, plantejar accions dràstiques i urgents, perquè ens hi va la vida, la nostra salut i la del planeta.

  • Vacunació contra la Covid-19: convèncer, millor que obligar

    Les vacunes contribueixen a la prevenció de múltiples malalties infeccioses. Algunes de les més eficaces han aconseguit resultats històrics per a la humanitat: la verola és l’única malaltia infecciosa humana erradicada del tot, gràcies a la vacunació, mentre que la vacuna contra la poliomielitis ha evitat la paràlisi a milions de persones i és una malaltia en fase d’erradicació.

    La vacunació és un acte d’autoprotecció i de solidaritat al mateix temps: qui es vacuna genera autodefenses enfront de la malaltia i, a més, contribueix a generar immunitat de grup. Quan s’arriba a la immunitat de grup, aquesta protegeix a tota la col·lectivitat de nous contagis. Per sort, per aconseguir la immunitat de grup no cal que tota la societat es vacuni sense excepció, tot i que cal que una majoria important sí que ho faci.

    A Espanya, tot i que les vacunes no són obligatòries, hi ha una consciència generalitzada que són beneficioses per a les persones que se les posen i per a tota la societat.

    És cert que les persones que es vacunen s’exposen a el risc de patir certs efectes adversos per protegir-se d’una malaltia de la qual no se sap si la patirien en el cas en què no es vacunessin, però que si es pateix pot comportar riscos molt pitjors, per a elles o per als seus cercles pròxims. Però en el cas de les vacunes enfront de la Covid-19, els beneficis per a les persones i per a la societat de la vacunació són molt superiors als seus riscos.

    No és només un assumpte personal

    Per raons de respecte cap a les persones, seria preferible que la vacunació fos una decisió individual. No obstant això, en condicions com les actuals de pandèmia, la vacunació no és exclusivament un assumpte personal, perquè contribuirà decisivament a el control de la pandèmia i, amb això, a millorar ostensiblement la salut de la població, a promoure el bé comú, de què la societat i els individus que la componen es beneficiaran.

    Tot i que és preferible que la vacunació sigui voluntària, hi ha empara normativa en el nostre ordenament jurídic per poder imposar la vacunació obligatòria.

    A Espanya, tot i que les vacunes no són obligatòries, hi ha una consciència generalitzada que són beneficioses per a les persones que se les posen i per a tota la societat. Segons les últimes enquestes, la intenció de vacunar-se ha pujat al doble des dels primers moments en què van estar disponibles i avui l’acceptació supera el 80%.

    Tot i que és preferible que la vacunació sigui voluntària, hi ha empara normativa en el nostre ordenament jurídic per poder imposar la vacunació obligatòria, per raons de salut pública, si fos necessari.

    La legislació preveu la possibilitat d’instaurar tractaments obligatoris, i també hi ha excepcions per al consentiment informat -i es limita el dret a rebutjar els tractaments- en cas de risc per a la salut pública, precisament.

    Informació clara i senzilla

    De les autoritats sanitàries depèn que la població sigui informada de forma clara i senzilla sobre la vacunació enfront de la Covid-19, prengui consciència dels seus enormes avantatges enfront dels seus escassos riscos i valori de manera solidària els beneficis que ocasionaran.

    A més informació i fàcil accés per al públic, més confiança d’aquest en el sistema de salut i en les seves directrius i recomanacions.

    Les autoritats tenen el deure de la màxima transparència i de la rendició de comptes en els processos de creació i distribució de vacunes, inclosos els criteris per al seu accés i els conflictes d’interessos existents. A més informació i fàcil accés per al públic, més confiança d’aquest en el sistema de salut i en les seves directrius i recomanacions.

    En el nostre context, el desenvolupament de medicaments i vacunes es finança en bona part amb diners públics que provenen dels contribuents, els que tenen dret a gaudir dels beneficis, que es tradueixen en l’accés a les vacunes i en el coneixement generat en els processos d’investigació en els quals també han participat voluntaris sans de forma altruista i solidària.

    Avançar tots junts

    Les autoritats sanitàries i els mitjans de comunicació han de col·laborar per proporcionar i transmetre els arguments necessaris per a la presa de decisions lliure i informada de les persones i poder avançar en la gestió de la pandèmia amb la implicació de la societat.

    Esperem que la majoria dels ciutadans residents a Espanya es vacunin voluntàriament contra la Covid-19, de manera que es podrà harmonitzar el respecte a les persones amb l’assoliment del bé comú sense haver de recórrer a l’obligatorietat per preservar la salut de la població.

    Referències

    [1] Article 43 Constitució Espanyola de 1978. Article 12. Un. De la Llei Orgànica 4/1981, sobre l’estat d’alarma, excepció i lloc. Article 3 de la Llei Orgànica 3/1986, de mesures especials en matèria de salut pública. Article 26.1 de la Llei 14/1986, general de sanitat. Article 11.2 in fine de la Llei 16/2003 de cohesió i qualitat de l’SNS. Article 54.2f) de la Llei 33/2011, general de salut pública.

    [2] Article 9.2. a) de la Llei 41/2002, de 14 de novembre, bàsica reguladora de l’autonomia de l’pacient i de drets i obligacions en matèria d’informació i documentació clínica.

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC

  • Europa i la Covid-19: llums i ombres


    El passat dimecres 24 de febrer va tenir lloc l’acte «Per una unió sanitària europea», en el marc del cicle de debats sobre «Els efectes de la Covid-19» organitzat per Amics de la UAB, en col·laboració amb altres entitats, incloses el Diari de la Sanitat. Aquesta sessió titulada va comptar amb la participació de Domènec Ruiz Devesa, eurodiputat socialista i membre del Comitè Federal d’Unió Europea de Federalistes (UEF Europa), i Carme Valls, del Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris (CAPS). El debat va ser moderat per Jaume Masdeu, periodista i corresponsal de La Vanguardia a Brussel·les.

    La sessió va demostrar la posició partidària d’una unió sanitària a escala europea, que la pandèmia de la Covid-19 ha posat de manifest. De fet, es van subratllar, d’entrada, els dos grans avenços de la Unió Europea arran de la pandèmia, com són el Pla de recuperació i resiliència, absolutament inèdit, i l’estratègia de compra conjunta de vacunes, també absolutament inèdita.

    Tanmateix, es va indicar també que a l’inici de la pandèmia va haver-hi una actuació insolidària i deslleial, de tancament unilateral de fronteres i de carrera competitiva entre els diferents països europeus, ni que després es va reaccionar i es va anar a una altra manera de funcionar a Europa. Però aquestes mostres d’insolidaritat les van expressar alguns Estats membres, en aquell context de desconcert inicial davant la Covid-19. Això es va corregir amb l’actuació de les institucions europees i al cap d’uns tres mesos de l’inici de la pandèmia, el canvi de rumb és el que ha portat a aquests dos grans encerts, que encara estan avançant amb moltes debilitats. Entre aquestes debilitats, es va subratllar que, per exemple, que encara hi ha tancaments unilaterals de fronteres, amb incompliment de les normes del codi Schengen.

    En aquest sentit, es va apuntar que aquests dos grans avenços (el Pla de recuperació i l’estratègia conjunta d’adquisició de vacunes) són, com deia l’eurodiputat Ruiz Devesa, dos originals exemples de «mutualització» a escala europea que, malgrat les dificultats, reforcen encara més el procés d’integració europea. La cooperació multilateral i aquesta mutualització (en l’aspecte econòmic és el que s’han anomenat «eurobonos») reforça la mateixa Unió Europea i resulta molt més eficient en benefici de tots. El que és cert és que el cost de la no-Europa, és a dir, recuperar-nos econòmicament i adquirir vacunes de manera individual cada Estat, hagués sigut un escenari absolutament ineficient i desigual.

    També es va indicar en el debat que les competències en matèria de salut segueixen sent competències dels Estats i la Unió Europea només hi té competències de suport a l’actuació dels Estats. En aquest sentit, la pandèmia ha demostrat que estem davant el que és pot anomenar un mal públic transnacional, que requereix una governança europea. D’aquí va sortir la idea de la unió sanitària europea a la qual es va dedicar bona part de la jornada. Els ponents van indicar que aquesta unió sanitària europea, amb una política europea de salut, podria abordar els grans problemes de salut que no es poden afrontar a escala d’un sol Estat, sinó que requereixen, necessàriament, la cooperació multilateral. L’article 168.5 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea podria ser la base jurídica per aquesta unió sanitària, ja que permet adoptar directives i reglaments davant de pandèmies transfrontereres, si bé no permet l’harmonització de disposicions nacionals. Es va explicar, en aquest sentit, que el novembre passat, sobre la base d’aquesta disposició dels tractats, la Comissió Europea va començar a formular una primera proposta.

  • Què en sabem sobre la immunitat davant la Covid-19?

    A mida que la pandèmia de Covid-19 avança, també ho fa el nostre coneixement sobre la magnitud, el tipus i la durada de la resposta immune que generem enfront del virus SARS-CoV-2, ja sigui com a resultat de la infecció natural o de la vacunació. Aquesta informació definirà, en gran part, l’evolució de la pandèmia i guiarà les estratègies que hàgim d’adoptar per a protegir a la població.

    En aquest sentit, el Grup Col·laboratiu Multidisciplinari per al Seguiment Científic de la Covid-19 (GCMSC), promogut per l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), centre impulsat per la Fundació “la Caixa”, i el Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (CoMB), amb el suport de l’Associació Catalana de Centres de Recerca (ACER), acaba de publicar l’informe What do we know about Immunity to SARS-CoV-2? Implication for Public Health Policies, on fa una revisió del coneixement actual de la immunitat enfront del SARS-CoV-2 i les implicacions a nivell de polítiques de salut pública.

    L’informe aborda el que se sap de la resposta immune a la infecció per SARS-CoV-2, sobretot respecte als actors de la immunitat anomenada ‘adaptativa’ (anticossos, cèl·lules B i cèl·lules T CD4 i CD8), que és la que confereix memòria immunològica. També inclou el coneixement sobre la immunitat generada per la vacuna i la necessitat de definir “valors de tall” que puguin predir si una persona tindrà protecció enfront de futures infeccions.

    La primera i més important conclusió de l’informe és que la gran majoria de les persones genera una immunitat protectora que dura almenys sis mesos, i probablement més. Malgrat que s’han descrit alguns casos de reinfecció, els estudis de cohort analitzats fins ara indiquen que aquesta immunitat protegeix contra la malaltia en cas de reinfecció i que és duradora, amb cèl·lules B i T que assoleixen un nivell estable després de sis mesos.

    “Per aquesta raó insistim que, en un context de dosis limitades, les persones que ja han passat la infecció no siguin considerades com a prioritàries per a la immunització”, assenyala Silvia de Sanjosé, presidenta del GCMSC i autora principal del primer document del grup sobre grups prioritaris per a la vacunació.

    Els experts assenyalen que la inducció d’anticossos és ràpida i passa en la majoria de les persones després de la infecció, tot i que la magnitud és variable i més gran com més greu és la malaltia. Els anticossos neutralitzants, la majoria dels quals estan dirigits contra el domini que s’uneix al receptor cel·lular ACE2 (anomenat domini d’unió al receptor o RBD), estan presents a la gran majoria de persones infectades i poden bloquejar la infecció pel virus.

    Tot i això, remarquen que hi ha menys informació disponible sobre la resposta dels limfòcits T, que tenen un paper clau en la generació de memòria immunològica, però que estudis recents indiquen que en gairebé totes les persones infectades es detecten cèl·lules T que reconeixen Spike i d’altres proteïnes virals, fins i tot en aquelles que no tenen nivells detectables d’anticossos.

    L’equip investigador recomana realitzar estudis prospectius per a definir marcadors de protecció immune i valors de tall que simplificarien els assajos clínics de vacunes i ajudarien a decidir sobre la necessitat o no de revacunar. Els experts adverteixen que l’emergència de noves variants virals podria comprometre l’eficàcia de vacunes existents i subratllen la necessitat de realitzar una vigilància molecular tant en poblacions humanes com en animals susceptibles d’infecció. Finalment, insisteixen que la vacunació global és necessària no sols des d’un punt de vista ètic, sinó també epidemiològic.

    Els autors de l’estudi remarquen que el document haurà d’anar-se actualitzant de manera adient en funció dels avenços científics. “Un any després de l’emergència del SARS-CoV-2, ja tenim una millor idea de la dinàmica de la resposta immune després de la infecció, però encara queden moltes preguntes obertes”, assenyala Julià Blanco, investigador d’IrsiCaixa i autor principal de l’informe. “Per exemple, encara no hem identificat marcadors relacionats amb la protecció i no ha passat suficient temps per a dir quant temps dura la immunitat”, afegeix.

    Grup Col·laboratiu Multidisciplinari per al Seguiment Científic de la Covid-19 és una plataforma independent de persones expertes de diferents disciplines i trajectòries en recerca que té com a objectiu fer un seguiment continuat de l’evidència científica directament relacionada amb el control de la pandèmia per impulsar les decisions tècniques i polítiques que implica la resposta a la Covid-19 a través d’informes que puguin ser consultats per les administracions, entitats privades i el conjunt de la societat.

  • Que és la Salut

    Avui, cada cop més persones estem dient que, en els serveis sanitaris, l’important és la salut, no sols l’atenció a la malaltia ja instaurada. Però, per això, hem de tenir clar que entenem per salut.
    No ens enganyem. La salut no són els bons hospitals, les altes tecnologies, els fàrmacs, ni els professionals que surten molt als mitjans, això és per tractar les malalties, molt necessari també però, com veurem, no tant per la salut.

    Si mirem el concepte de salut a la Viquipèdia, es diu que l’OMS el 1946 (hem de tenir present el context històric de la postguerra mundial, la declaració dels drets humans i la creació dels estats de Benestar) defineix la Salut com: «El complet estat de benestar físic, mental i social, i no sols l’absència de malaltia». Hi ha hagut forces crítiques a aquesta definició (utòpica) perquè el «complet estat de benestar» és difícil assolir-lo en moltes ocasions a la vida, i no per això tenim menys salut, i també podem estar malalts i tenir encara molta salut. De fet, un company metge primarista deia en aquest tema, «el complet estat de benestar només el tinc sota l’efecte de les drogues (fàrmacs inclosos) o quan tinc un orgasme compartit».

    Per aquest motiu, seguim amb Viquipèdia, que diu: el 1976 en el Xe Congrés de Metges i Biòlegs (terminologia fruit de l’època, avui políticament no correcte) es va definir la Salut (per l’equip de Jordi Gol) com: «Aquella manera de viure que és autònoma, solidària i joiosa, que vol dir que és dinàmica. És a dir, tenir suficient autonomia personal per poder porta a terme el nostre projecte de vida (autonomia tan física, mental com dels determinats socials, econòmics, etc.); solidària, en el sentit de tenir-ho amb equitat, sense desigualtats socials, amb el medi ambient, etc.; i joiosa, amb alegria, optimisme, esperança».

    Segons la definició que agafem ens condicionarà el que hem de fer per la salut i, per tant, també quin és el model de Sistema públic de Salut (avui dit de Sanitat) que necessitem i hem d’organitzar. Si ens decantem per la definició de l’OMS (1946), dedicarem els recursos al «benestar», al diagnòstic i tractament de la malaltia (ja instaurada), que voldrà dir: medicalitzar, consum de proves, alta tecnologia i fàrmacs. Amb això no augmentarem la salut de les persones, sinó que intentarem pal·liar la malaltia, ni millorarem els determinants socials i econòmics que limiten l’autonomia (i la solidaritat i equitat). Augmentarem els beneficis de les empreses privades que viuen d’això, fent cada cop més insostenible el sistema públic.

    Si agafem la definició que diu que la salut és autonomia, solidaritat i joia, haurem de fer polítiques de salut en tots els nivells de l’administració pública: econòmiques (renda de ciutadania, impostos progressius i justos, jubilacions, prestacions socials, etc.) ambientals (contaminació, alimentació, canvi climàtic, etc.), educació, cultura, desigualtats de gènere, democràcia i participació real, qualitat de l’habitatge i subministraments, llibertat i igualtat per totes i tots (drets socials). En el tema de model de sistema públic de salut, haurem de dissenyar, organitzar i gestionar polítiques públiques de promoció de la salut, prevenció de determinats i riscos per la salut, bons serveis de salut pública (com hem vist la seva necessitat amb la pandèmia), bona atenció, eficient i de qualitat (que voldrà dir amb més professionals per atendre les necessitats) a l’atenció Primària i Comunitària, a les cures de les persones (de salut i treball social) i a la salut mental.

    Això vol dir canviar d’arrel l’actual Sistema Sanitari cap a un Sistema Públic de Salut: integral (amb tota la cartera de serveis), integrat (sense la dispersió de proveïdors de serveis, ni les externalitzacions privades dels recursos públics), amb una crida pel retorn als borns professionals que han desertat del sistema per les males condicions laborals, tornant a donar els recursos necessaris, el prestigi i les bones condicions de sous i permanència en el sistema. Caldrà també una bona política per fer front a la medicalització i consum innecessari i perjudicial de fàrmacs i tecnologies. Per això, caldrà un canvi de «cultura» i percepcions dels mateixos professionals (formats per fer front a la malaltia) i de la ciutadania (molts cops manipulada amb la por per interessos de negoci o corporatius)

    En fi, cal una aposta ferma i radical per la salut de veritat. Això vol dir un canvi de paradigma, de programes i accions polítiques, o seguir en el camí fet fins ara, de recordar-se de Santa Bàrbara quan trona. Així ens ha anat en la pandèmia. Cal passar d’invocar a Panacea a fer-ho a Higiea, deessa de la salut veritable.

  • És bona idea administrar una sola dosi de vacunes enfront la Covid-19?

    Des de fa algun temps, però especialment durant els últims dies, s’ha suggerit la possibilitat de modificar la pauta d’immunització de les vacunes enfront de la Covid-19, de manera que l’interval de 3-4 setmanes entre la primera i la segona dosi s’estengui notablement, potser fins a les 12 setmanes o més. I prioritzar així vacunar amb la primera dosi al major nombre de persones possible.

    És indubtable que administrar la primera dosi a més persones, en comptes d’utilitzar els vials disponibles per completar la pauta a les persones que ja van rebre la primera dosi, acceleraria el nombre de persones immunitzades, almenys parcialment, en un entorn d’escassetat de vacunes. La pregunta és: té això sentit des del punt de vista immunològic?

    Per què necessitem dues dosis?

    Quan les cèl·lules del sistema immunitari reconeixen l’antigen per primera vegada, la resposta és lenta, poc refinada i ineficient. És el que s’anomena resposta primària. I implica que, si el patogen és molt virulent, el nostre sistema immunitari sigui incapaç de controlar la infecció amb només aquesta exposició.

    La situació canvia per complet si entrem en contacte amb el mateix antigen una segona vegada. En aquest cas, aquesta resposta secundària és molt més ràpida, molt més potent i, en definitiva, molt més eficaç, de manera que les possibilitats de sobreviure a patògens molt virulents és molt alta.

    Què fa tal meravella? Doncs les cèl·lules memòria, cèl·lules de llarga vida generades com a element terminal d’una resposta específica, i que guarden la informació sobre com respondre de manera ràpida i potent.

    Quan vacunem, l’objectiu final és precisament produir aquestes cèl·lules memòria, que seran el nostre salvavides en cas d’infecció. La qüestió és que generar un nombre suficient de cèl·lules memòria requereix habitualment, encara que no sempre, dues o tres injeccions de la vacuna, depenent de la immunogenicitat de l’antigen amb el qual vacunarem.

    Per què s’ha suggerit la idea de diferir la segona dosi?

    Els assaigs clínics que s’han realitzat, i d’acord amb els quals les tres vacunes aprovades a la Unió Europea han obtingut la seva llicència, requereixen dues dosis espaiades entre si un termini de tres setmanes (Moderna) o quatre setmanes (Pfizer-BioNTech; Astra-Zeneca).

    La qüestió és que no tenim dades fiables sobre l’efectivitat de les mateixes si s’administren de manera diferent. I no obstant això, des de diversos cercles s’ha suggerit la idea de diferir la segona dosi.

    Hi ha dos fets que han avivat aquesta polèmica. En primer lloc, la decisió de l’autoritat reguladora del Regne Unit de permetre l’administració de la segona dosi de la vacuna d’Astra-Zeneca fins a un màxim de 12 setmanes després de la primera. En segon lloc, les dades que ens arriben des d’Israel, el país que probablement va més avançat en la seva campanya de vacunació massiva.

    Científics israelians han trobat que aquelles persones que pateixen una infecció a partir dels 12 dies després de rebre la primera dosi de la vacuna de Pfizer-BioNTech tenen una càrrega viral substancialment més baixa que els infectats no vacunats. Això suposaria (encara que no ho estudien) que la malaltia tindria un curs clínic més benigne.

    En un segon estudi, potser el que més s’ha utilitzat per justificar aquesta mesura, es demostra que la dosi única propiciar una reducció de fins al 75% en el nombre d’infectats.

    Finalment, 2 epidemiòlegs canadencs van suggerir a la revista New England Journal of Medicine l’administració d’una sola dosi de la vacuna de Pfizer-BioNTech fins que tots els grups de risc estiguin immunitzats, ja que la seva interpretació de les dades de l’assaig clínic sosté que s’aconseguiria fins a un 92% d’immunització a partir dels 12 dies d’administrar la primera dosi. Per tant, caldrien dades que donarien suport aquesta possibilitat.

    No és tan simple

    Però, com sempre, les coses no són tan simples com aparenten. En el debat s’han passat per alt alguns fets clau. En primer lloc, i pel que fa a les dades de la vacuna d’Oxford-Astra-Zeneca, sabem que van existir inconsistències i errors durant el desenvolupament dels assaigs clínics d’aquesta vacuna. Per això, mentre que al Regne Unit s’està administrant la vacuna a tota la població i amb una pauta de fins a 12 setmanes entre dosi, la Unió Europea ha decidit restringir la franja d’edat a la qual s’administra la vacuna (a Espanya en aquest moment, a menors de 55 anys) i mantenir la pauta de quatre setmanes. Potser puguem resoldre aquests dubtes a mesura que avanci la vacunació al Regne Unit i tinguem noves dades més precises.

    En segon lloc, l’estudi israelià que suggereix una reducció de contagis del 75% no està realitzat en la població general, sinó que recull les dades del personal vacunat del Sheba Medical Centre, un enorme hospital de gairebé 10.000 treballadors, i que pertanyen per tant a una franja d’edat relativament jove. Per tant, no podem extrapolar aquests resultats a la població general, i, molt especialment, a la gent gran en els quals sabem que la resposta immunitària és substancialment més feble que l’observada en joves.

    Finalment, la carta dels dos epidemiòlegs canadencs recolzant el retard en l’administració de la primera dosi és contestada, en el mateix número de la revista, per altres tres que no fan la mateixa interpretació de les dades i que, per tant, no donen suport a la modificació de la pauta.

    Què fem llavors?

    Al meu entendre, les dades què disposem fins al moment no donen suport ni justifiquen un canvi de criteri sobre l’aprovat per l’Agència Europea del Medicament. Hem de recordar, un cop més, que la gravetat de la presentació clínica correlaciona amb l’edat, i no existeixen fins al moment dades desagregades per aquesta variant que siguin prou sòlids.

    A causa de la major debilitat de la resposta immunitària de la gent gran, ja clarament evidenciada en els assajos clínics, és possible que aquest col·lectiu no assolís un nivell de protecció immunitària suficient si la vacunació es restringeix a una dosi o si es difereix en excés l’administració de la segona.

    El que és pitjor, aquest control incomplet de la infecció podria afavorir el desenvolupament de noves variants de virus. Una infecció crònica podria ocasionar la fuita d’aquelles variants capaces de resistir una resposta immunitària poc vigorosa, el que potser faria al virus més virulent i letal. Just l’últim que necessitem.

    Al meu entendre, l’aprovació d’aquí a pocs dies de les vacunes de Johnson and Johnson (fabricada per la seva filial europea Janssen) així com la de la alemanya CureVac farà que el subministrament de vacunes augmenti significativament a curt termini. I hem de concentrar-nos en assolir l’objectiu de protegir completament a la població més susceptible, la de major edat, el més aviat possible.

    Aquestes consideracions, juntament amb l’absència de dades clíniques sòlides que ho avalin, fan que no consideri adequat des del punt de vista immunitari el canvi de la pauta d’administració. Crec que, en aquest moment, els riscos superen els beneficis.

    Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l’original.
    The Conversation

  • Guarir la salut mental dels professionals sanitaris

    La ‘indefensió apresa’ és un concepte que es va formular a mitjans del segle XX per categoritzar els dèficits emocionals, cognitius i conductuals que es produïen en animals d’experimentació després d’haver estat exposats a situacions estressants, aversives i incontrolables. Els animals sotmesos a aquest estrès mostraven símptomes similars a una depressió humana: pèrdua de pes, agitació, canvis en el patró de la son, dèficits en aprenentatges, alteració en l’eix hipotalàmic-hipofisari-adrenal i canvis en les vies serotoninèrgiques. Posteriorment, aquests estudis experimentals amb animals s’han replicat en humans, creant una línia de treball que associa exposició a vivències estressants o traumàtiques amb respostes d’inhibició en l’àmbit conductual, depressió i hiperactivació emocional.

    El burnout (o la síndrome del treballador cremat) es relaciona amb una resposta emocional angoixant davant un estrès laboral crònic, directament vinculat amb vivències d’esgotament físic i mental, i sentiments d’ineficàcia o inadequació, molt especialment en l’àmbit sanitari. Des de la psiconeuroimmunologia, que relaciona condicionants psicosocials amb la resposta immunitària de les persones, no costa gaire pensar que aquest estat d’esgotament pot repercutir en la salut dels treballadors i les treballadores.

    Abans de la Covid, en molts casos els professionals de la salut reportaven vivències d’indefensió i esgotament. Sanitaris que se sentien poc valorats, poc escoltats, sobreexigits i sobrecarregats. En la vaga de facultatius de l’any 2018 ja es va explicitar la incidència del burnout en els metges i metgesses, i es van reclamar millores en les condicions laborals i professionals per reduir la sobrecàrrega causant de l’estrès.

    La pandèmia ha estat una catàstrofe emocional, una muntanya russa amb moments de pànic, jornades maratonianes d’exigència continua accentuada per l’exposició permanent a la mort, molt sovint viscuda des de la impotència o la culpa. La lluita dels professionals ha estat encomiable, però, a poc a poc, els sentiments d’esgotament, els quadres posttraumàtics, l’ansietat i el desànim s’han apoderat del personal assistencial. El rescat per part dels responsables de cuidar els cuidadors encara no ha arribat. El paper de les autoritats de totes administracions públiques en aquesta cura ha estat, sent benvolent, millorable. Ara que s’albira la llum al final del túnel ja es pot intuir que hi haurà una feina ingent en l’atenció psicològica als professionals de la salut.

    El filòsof sud-coreà Byung-Chul Han, autor del llibre «La societat del cansament», explica que les persones s’autoexigeixen ‘funcionar’, davant de qualsevol circumstància, sense escoltar els senyals de fatiga o dolor. Aquesta hiperactivitat, a manera de fugida endavant, provoca tal esgotament que la persona pot arribar a caure en una depressió.

    Així doncs, és ara que com a societat hem de prendre la responsabilitat col·lectiva de guarir-nos davant l’onada final d’aquesta pandèmia, la de la salut mental. I són els responsables polítics els que han de prendre mesures perquè el personal sanitari, sens dubte el col·lectiu més vulnerable en aquest sentit, es pugui refer i continuar duent a terme la seva tasca assistencial, però amb unes condicions molt més saludables que les que s’han trobat fins ara.

  • La primària vacuna a majors de 80 anys i dependents: «Estem esperançades»

    La Rosario i el Sebastià són del Raval de tota la vida. Es van casar l’any 1963 i, des d’aleshores, han passat per tres pisos diferents, tots al mateix barri, fins a quedar-se al pis on viuen actualment, al carrer Riera Alta. «Fa 57 anys que estem casats, i ja en feia 3 o 4 més que festejàvem», explica la Rosario. Ella té 82 anys i el Sebastià en té 83, de manera que des del seu CAP de referència, el CAP Raval Nord, els han trucat per posar-se la vacuna contra la Covid-19. «Millor que no hagués calgut la vacuna, senyal que tot estaria bé», diu la Rosario, a la sala d’espera per posar-se el vaccí.

    Arriba el torn de la Rosario i el Sebastià, que entren en l’espai habilitat al centre per a fer les vacunacions. Allà els esperen la infermera Gemma Giner i la Núria Villanueva, adjunta d’infermeria de l’ambulatori. El Sebastià es mostra serè i xerraire en el moment de la injecció i la Rosario tanca els ulls, diu, perquè li «fa respecte» la punxada. En un moment ja estan vacunats, i se’n van cap a la sala d’espera. Han de romandre-hi 15 minuts per si es produeix alguna reacció adversa. No marxen, però, sense abans agrair a les infermeres la seva feina. «Gràcies, nenes, felicitats! Sou molt guapes!», exclama la Rosario amb un gran somriure sota la mascareta.

    Ara és el torn de l’Encarnación i l’Ildefonso. Són de Santa Coloma de Gramenet, però ja fa gairebé 30 anys que viuen en un pis al Carrer Tallers, just al costat del CAP. L’any passat ell va patir un ictus, que el va deixar amb un estat delicat de salut i amb dificultats per caminar. L’Encarnación, tot i tenir 78 anys, també es vacunarà juntament amb el seu marit, que en té just 80, ja que és la seva cuidadora. «Estem molt contents de posar-nos la vacuna», diu l’Encarnación. «Ell ja m’havia preguntat diversos cops quan li tocaria. Ara estic més tranquil·la, perquè si té la vacuna no patiré tant per si es contagia», afegeix.

    La vacunació al CAP Raval Nord va començar dijous de la setmana passada i, de moment, ja s’han vacunat a 426 persones del voltant de 850 persones que estan previstes vacunar durant aquesta fase, sense comptar els cuidadors de les persones dependents. Aquest grup de població que s’ha començat a vacunar recentment, el de majors de 80 anys i grans dependents de grau III, és força elevat a Catalunya. Es tracta d’unes 400.000 i 34.000 persones, respectivament, segons comunicava el Departament de Salut la setmana passada.

    Gemma Giner i Núria Villanueva, infermeres del CAP Raval Nord, preparant la vacuna | Èlia Pons

    «Estem molt esperançades, i la gent que ve a vacunar-se, també. Per fi veiem la llum al final del túnel», explica la infermera Gemma Giner. «Estem motivades i emocionades. Ha sigut una injecció d’energia», assenyala, per la seva banda, Núria Villanueva. «Encara que trigarem força a aconseguir la immunitat de ramat, com a mínim els casos greus disminuiran. Això s’ha vist molt a les residències on, amb l’inici de la vacunació, s’han reduït ha caigut dràsticament la mortalitat. És molt esperançador, perquè amb les residències vam patir molt. Ara estem més tranquil·les», explica la Núria.

    Muntar l’espai de vacunació, segons expliquen les infermeres, no ha sigut «gens difícil», perquè ja ho tenien «tot a punt». Les vacunes arriben ja descongelades els dilluns al matí al CAP el Clot i, des d’allà, es distribueixen a tots els CAP de la zona, on es preserven entre 2 i 8 graus a les neveres. El recinte del CAP Raval Nord on es fa la vacunació, situat al segon pis, té una bona ventilació i permet abaixar les persianes perquè no entri la llum, de manera que no s’escalfin les mostres. Les infermeres pateixen, però, per si l’ascensor dona problemes, ja que no seria el primer cop que falla.

    La pandèmia viscuda pels més grans

    Per a la gent gran, la pandèmia ha suposat una reclusió molt gran a casa per evitar contagiar-se. Això ha afectat el seu dia a dia. «L’Ildefonso no surt gairebé de casa. Jo vaig a comprar i a fer tots els ‘recados’, però sempre pateixo molt per no portar el virus a casa», explica l’Encarnación. Amb l’inici de la pandèmia, aquesta parella es va desplaçar a la seva segona residència a Cunit, on han pogut passar aquests mesos de forma més tranquil·la. «Allà ens sentim més segurs. Com que hi ha menys població, hi ha menys perill de contagi. Aquí, al Raval, tot és molt petit i hi ha molta gent», assenyala.

    L’Ildefonso rep la vacuna contra la Covid-19, acompanyat de l’Encarnación | Èlia Pons

    «Nosaltres hem viscut la pandèmia resignats», assenyala, per la seva banda, la Rosario. «Abans anàvem al casal uns tres dies a la setmana i fèiem exercici, però ara està tancat», explica el Sebastià. Malgrat això, intenten sortir a caminar una estona cada dia, i molts dies, diuen, arriben a fer uns 5 km. «Intentem moure’ns molt», diu la Rosario. Per això, el període de confinament estricte va ser el més dur. Amb la pandèmia, les reunions familiars s’han reduït molt i la comunicació amb el seu entorn més proper és sobretot telefònica.

    «A vegades em poso trista, perquè penso: ‘Acabarà això alguna vegada’?», diu la Rosario. «Miro de distreure’m i llegir, perquè m’agrada molt, però se’ns està fent molt llarg tot això», afegeix. Lamenta també totes les morts que hi ha hagut. «Penses en tota aquesta gent que s’ha anat… és molt trist això. Que hagin marxat d’aquesta manera i sense acomiadar-se dels familiars», diu. «Ha sigut una cosa que ha caigut de cop, i ningú s’ho esperava, i els professionals sanitaris han lluitat tot el que han pogut i segueixen fent-ho cada dia», diu el Sebastià, agraint la tasca els professionals que es troben a primera línia.

    Vacunació als domicilis

    En el cas dels grans dependents i les persones que no es poden desplaçar físicament al centre d’atenció primària, un equip de dues infermeres, que es van tornant, vacuna als domicilis. En total, es vacunen al voltant de 24 persones cada dia a domicili, 12 al matí i 12 més a la tarda. En aquests casos, la logística és més complicada.

    «Com que de cada vial només podem extreure sis dosis, podem vacunar tan sols a sis persones i, després de vacunar-les, hem d’esperar-nos 15 minuts al domicili. Tot això ho hem de fer en dues hores, ja que la vacuna no pot estar més temps fora de la nevera», explica la Gemma. Això dificulta la tasca de les infermeres. «Hem d’anar molt pendents del rellotge, però de moment ho estem gestionant bé. Ho tenim tot calculadíssim per no perdre cap dosi», afegeix la infermera.

    La pressió assistencial disminueix

    La baixada de la corba s’ha notat també als centres d’atenció primària que, durant molts mesos, han viscut una situació molt complicada. «Seguim tenint casos, però sí que és veritat que la pressió assistencial no és la mateixa que sentíem fa unes setmanes», explica la Gemma. Els casos de Covid que els arriben actualment són, la major part, lleus. L’atenció es fa majoritàriament per telèfon i cada professional fa unes deu visites presencials al dia.

    Amb l’inici de la vacunació als majors de 80 anys i grans dependents, les infermeres del centre han hagut de doblar torns per poder seguir fent la seva tasca habitual. «Cada infermera té la seva pròpia consulta i seguim fent urgències. Si no dobléssim torns, no podríem arribar a tot», assenyala la Gemma.

  • I tant que cal donar aire!

    El secretari de Salut Pública del Departament de Salut, Josep Maria Argimon, segons recullen els mitjans de comunicació, s’està plantejant la conveniència de relaxar alguna de les mesures preventives adoptades per a l’alentiment de la propagació de la pandèmia. Alentiment, perquè cada vegada sembla més clar que no és realista proposar-se l’eliminació o l’erradicació del SARS-CoV-2 i les seves variants. Això implica assumir que, com passa amb moltes altres malalties endèmiques, no serà possible evitar que es continuïn produint algunes defuncions per la seva causa.

    No cal tornar a insistir en reflexions que hem fet repetidament en aquestes mateixes planes sobre les mesures antipandèmiques. Tothom ha pogut comprovar amb escreix que les mesures preventives no surten gratis i que poden comportar perjudicis individuals i socials superiors als beneficis que esperem. A més, la nostra societat experimenta des de fa temps una intensa «fatiga pandèmica» que corre el risc de fer-se irreversible i, per això, pensem que convé replantejar l’estratègia agafant el toro per les banyes i assumint que és imprescindible balancejar els pros i els contres per assolir un saldo net positiu, assumint que hi ha, i hi haurà, pèrdues inevitables, però que els guanys potencials poden ser superiors.

    I no ens sembla acceptable formular falsos dilemes, com ara què és més important la salut que l’economia perquè, tot i que les repercussions sobre la economia siguin colossals i comportin inexorablement un empitjorament dels determinants col·lectius de la salut i d’altres dimensions, com ara l’equitat i la justícia social, i l’argument que sense salut no es pot treballar ni produir, és, com a molt, una exageració. Com demostren les malalties laborals -que no sempre son objecte de baixa sufragada- o el presentisme. Però és que les conseqüències sobre l’educació, sobre la salut mental, sobre la cohesió social o sobre la incentivació de l’individualisme no són, en absolut, menyspreables.

    En qualsevol cas, adoptar mesures que limiten els drets humans més elementals i interfereixen intensament en la vida quotidiana de les persones té sentit si els perjudicis per no fer-ho ho justifiquen i per un període raonable. Una justificació que ha de tenir en compte les diverses preferències i interessos dels col·lectius que configuren la ciutadania. També les competències professionals, és clar. Perquè podria ser que les preferències i els interessos d’alguns sectors de la ciutadania esbiaixessin inadequadament les respostes més raonables per a la prevenció i el control del problema. Cert. Com també ho és que els i les professionals de la sanitat o de la recerca també estem exposats a biaixos, de manera que les seves expectatives i els seus interessos no tenen per què coincidir forçosament amb els que el conjunt de la societat consideri adients.

    I si la ignorància o la incertesa han pogut justificar momentàniament l’adopció de mesures de les quals desconeixíem amb prou precisió la seva efectivitat, la seva eficiència, la seva equitat o la seva seguretat, convé anar-les avaluant el més objectivament possible, per si cal adaptar-les o, fins i tot, suspendre-les, com sembla que caldria fer amb la determinació de la temperatura a les escoles o l’aplicació sistemàtica de desinfectants, d’acord amb la informació sobre la poca significació pràctica del potencial contagi per contacte amb objectes.

    Efectivament, cal donar aire i, al mateix temps, assegurar-nos que es comença a generar un clima social més positiu i saludable que ens permeti anar recuperant a un ritme segur i prudent tots els components de la nostra vida quotidiana que hem deixat aparcats durant tot aquest temps.