Just Deploy It!

Blog

  • Adrià Comella: «La pandèmia ha servit de catalitzador perquè hi hagi millores en el sistema de salut»

    Adrià Comella i Carnicé és llicenciat en Medicina i Cirurgia per la Universitat de Lleida i, des del juny del 2018, és director del Servei Català de la Salut (CatSalut). La valoració que fa de la resposta del sistema de salut pública de Catalunya davant l’emergència de la Covid «només pot ser positiva». Pel que fa a les lliçons apreses de la pandèmia, Comella considera que aquesta crisi sanitària «ha permès accelerar processos que feia temps que s’estava valorant si valia la pena fer-los» i que això ha de quedar com a «llegat».

    Respecte la construcció dels nous hospitals satèl·lit, el director del CatSalut argumenta que eren molt necessaris, perquè, segons diu, «calia assegurar-nos que teníem prou capacitat de llits de crítics, que ens serveixin per a la pandèmia i la post pandèmia, ja que històricament hi havia un dèficit».

    Ja fa gairebé un any del primer cas de Covid detectat a Catalunya. Quina valoració fa de la resposta del sistema de salut pública de Catalunya davant aquesta emergència?

    Jo crec que la valoració només pot ser positiva. Una pandèmia és la pitjor situació que pot viure el col·lectiu sanitari, perquè altera molt les organitzacions, el ritme de treball i les condicions dels sanitaris si és de la magnitud com la que estem vivint. Aquesta alteració sol comportar moltes dificultats per oferir bones respostes i jo crec que les organitzacions proveïdores del sistema de salut i el conjunt dels professionals sanitaris han fet no només un esforç, sinó que han aplicat molta intel·ligència, innovació i determinació perquè la resposta en una situació tan dura fos la millor possible. Per tant, estem molt satisfets. La sensació que tenen els sanitaris és la mateixa. Tenen una doble sensació: de feina ben feta, malgrat que estem parlant de moltes morts i de molt patiment, però també de molt cansament, a causa de la magnitud d’aquesta situació. Els sanitaris estan molt cansats emocionalment i físicament.

    Que en podem extreure de bo d’aquesta situació? La pandèmia ha servit perquè el sistema guanyi múscul?

    La pandèmia ha permès accelerar coses que feia temps que s’estava valorant si valia la pena fer-les o no, ha servit de catalitzador perquè hi hagi millores en el sistema de salut. Per exemple, en l’àmbit dels sistemes d’informació hem avançat moltíssim en noves tecnologies, s’ha pogut renovar i innovar molt equipament tecnològic, i això no s’aturarà. La crisi sanitària ha servit per sacsejar aquesta necessitat, posar-la damunt la taula i comprometre els recursos perquè aquesta renovació sigui un fet.

    Què cal fer respecte a la primària? Cap on ha d’anar la transformació de l’atenció primària?

    La pandèmia ha servit també per entomar molt a fons la transformació de l’atenció primària, el primer nivell assistencial que tenim, i aquesta s’ha reforçat moltíssim a conseqüència de la crisi sanitària. Pràcticament han crecut en un 20% els recursos humans destinats a l’atenció primària. Hem contractat aproximadament 4.500 persones en aquest àmbit, que estan fent una tasca de suport epidemiològic, en la identificació i seguiment dels contactes i altres tasques relacionades amb la Covid. La nostra idea és que puguin tenir una continuació en el temps en el sistema per reforçar la primària. Al cap i a la fi, es tracta d’aprendre del que ens ha fet viure l’epidèmia, i el que aprenem és que segurament ens hem d’organitzar d’una manera diferent.

    La forma de treballar dins d’una consulta per part dels metges, infermeres, personal administratiu… pot ser diferent per assegurar que rebem abans l’usuari, ser més resolutius i que cadascuna de les persones que configuren la consulta faci la feina per la qual està format. Un dels problemes de l’atenció primària és que sovint els metges fan més d’administratius que de metges o que les infermeres fan més tasques burocràtiques que de cures. La transformació iniciada amb l’epidèmia ens permetrà avançar dins d’aquest mateix any 2021 perquè es pugui fer una transformació de tots els equips d’atenció primària del país, per avançar en la idea que el metge o metgessa faci més de metge o metgessa, l’infermer o infermera faci més d’infermer/a, etc. A més, introduirem figures noves, de manera que, subsidiàriament, tothom faci la feina que li correspon. Ben aviat, en 15 o 18 mesos, esperem que els usuaris puguin percebre un canvi qualitatiu rellevant en l’atenció primària. Estem també ajudant a la primària a créixer en espais físics. En total, es muntaran més de 120 mòduls al costat dels CAP del país perquè la primària tingui un espai per fer diagnòstic de malalties respiratòries i separar el circuit Covid del no Covid en els casos on l’espai actual del CAP no ho permet. La pandèmia ha permès fer inversions que han de servir per construir un sistema més encara potent.

    S’haurien pogut fer algunes coses millor? Quina autocrítica en fa?

    Un element que va generar molta disconformitat fou la manca de materials de protecció a l’inici de la pandèmia. Des dels centres, institucions i el conjunt de la ciutadania va haver-hi un gran esforç per superar aquesta situació. Era complicat resoldre aquesta situació i, personalment, és el moment que més em va fer patir. Quan el material escassejava es va haver de fer trasllats de material, i recordo molta angoixa en aquell moment, per part dels professionals i per part nostra. Era molt difícil anticipar això. De fet, vam intentar-ho i vam llençar comandes de compra el desembre, quan la crisi ja estava a Europa, però moltes no es van arribar a materialitzar. La competència entre països per aquell material va ser ferotge. Va ser el moment més crític. Hi ha hagut altres moments en els quals hem patit, però hem anat remuntant.

    Un altre moment que ens va fer patir molt ha estat la caiguda de l’activitat no Covid. En una situació d’emergència, on els recursos s’han de destinar en gran part a aquesta nova malaltia, resulta difícilment evitable. En aquest sentit, vam fer un pla d’activació per tal de recuperar al màxim aquesta activitat assistencial no Covid. Al final de la primera onada l’activat quirúrgica havia caigut un 40%. Ara bé, malgrat patir dues onades més, l’any el vam tancar recuperant la meitat d’aquesta activitat perduda. Hi ha molt d’esforç darrere per intentar aconseguir aquest equilibri entre assistència Covid i no Covid. Segurament, a ulls de la ciutadania, es pot veure que s’ha demorat massa vegades l’activitat assistencial no Covid, però vull donar la garantia a la ciutadania que ni els sanitaris ni el CatSalut, en cap moment, s’han aturat per intentar recuperar l’activitat perduda i atendre tots els problemes de salut. Treballem molt sota el criteri dels clínics. Estem gestionant el que es fa abans d’acord amb la gravetat del cas i la complicació posteriors si es produeix un endarreriment.

    Adrià Comella, durant l’entrevista | Pol Rius

    Efectivament, concentrar molta part dels esforços en la Covid ha tingut efectes col·laterals en altres malalties. Com quedaran les llistes d’espera amb l’impacte de la Covid-19?

    El que hem fet és assegurar-nos i garantir que tots els processos més greus se seguissin mantenint. Els processos vinculats amb el càncer i les malalties cardíaques, que són els més greus, estan prioritzats. En aquests processos estem treballant al mateix ritme que l’any 2019. Una altra cosa són els processos que generen un malestar en el pacient, que no s’han de menystenir, però que des d’un punt de vista clínic tenen menys gravetat. Aquí hi ha molts processos i aquests es poden veure demorats en el seu abordatge i solució i, en aquest sentit, tenim programes preparats per resoldre’ls com més aviat millor. Jo crec que durant aquest any 2021, si aconseguim controlar l’epidèmia, podrem recuperar gran part de l’activitat. Òbviament, si entra més gent al sistema i no en surt, el volum creix i la llista d’espera es pot incrementar. Pot haver-hi un moment que hi hagi molta gent esperant, però seguiran estant dins dels terminis clínics d’espera. Recuperar l’activitat és un tema prioritari. Això és un esforç extraordinari que ha fet el col·lectiu sanitari, i la ciutadania n’és conscient de l’esforç que s’està fent. Aquest esforç extraordinari necessitarà un cert temps per posar-se en un nivell de tensió més sa pels professionals.

    Cada setmana estarem millor que l’anterior, però a mesura que pugen els contagis hem de mirar els números i prendre decisions per evitar que el sistema sobrepassi les seves capacitats. Els recursos que destinem a la Covid són finits. Si els recursos els destinem només o prioritàriament a la Covid, estem deixant de fer activitats que faríem, que són activitats menys greus, però que poden tendir a agreujar-se. Que el sistema pugui donar resposta a les malalties no Covid és una garantia de salut per tothom. Si la tensió de contagis creix i això porta al sistema assistencial a haver de concentrar recursos per la Covid, l’ideal és intentar que aquests recursos no hi siguin molt de temps o que hi estiguin en la menor mesura possible per tal de poder donar resposta altres processos. Aquest equilibri de necessitats cal basar-lo molt en l’evidència.

    Durant el 2021, necessitarem 1.400 o 1.600 milions d’euros extraordinaris en relació amb un any normal per poder donar resposta a les necessitats que produeix l’epidèmia.

    La injecció de 2.100 milions d’euros de finançament extra per fer front a la pandèmia, com quedarà?

    D’aquests diners hi ha una part molt important, aproximadament un 25%, que són inversions i, per tant, han vingut per quedar-se i formaran part de l’enfortiment del sistema. Hem aconseguit estar en nombre de llits de crítics en nivells de ràtios europees, fet que no havíem assolit mai abans. Per tant, hi ha una sèrie de partides importants que es queden i que han de representar un pas endavant des del punt de vista de millorar la capacitat del sistema. L’altra part és, bàsicament, en recursos humans, ja que s’han hagut de contractar moltes més persones. El sistema, que normalment ja treballa en un nivell de producció molt alt, al 100%, ha estat treballant gairebé al 120% durant tot un any. Un sistema que treballa amb aquesta sobrecàrrega de feina té uns costos també, en termes de nòmines del personal i en termes de materials diagnòstics. Hi ha hagut una gran inversió en testos, cribratges, medicaments, oxigen, etc. És una despesa més conjuntural; a mesura que l’epidèmia es vagi solucionant, aquesta és una part de la despesa que tendirà a desaparèixer i apareixeran noves necessitats d’inversió, durant aquest any i els següents, que tindran a veure en assegurar-nos de recuperar l’activitat que forçosament s’ha hagut d’ajornar.

    Des d’un punt de vista dels costos, l’any 2020 és l’any que en què hi ha hagut una despesa més gran. En el 2021 seguirà havent-hi una gran despesa, probablement menor que l’any anterior, però si no són 2.100 milions d’euros extraordinaris en necessitarem 1.400 o 1.600 en relació amb un any normal per donar resposta a les necessitats que produeix l’epidèmia. De cara al 2022 encara està per veure. Esperem tenir controlada l’epidèmia, però tindrem necessitat d’acabar el pla d’inversions que tenim ja acordat per recuperar l’activitat habitual.

    El sistema està infrafinançat?

    Diversos estudis posen damunt la taula que el sistema català té una mancança estructural de 5.000 milions d’euros. La despesa d’un any habitualment pot rondar al voltant d’uns 12.000 milions d’euros i els diferents estudis assenyalen que faria falta afegir-hi 5.000 milions d’euros a aquests diners. Nosaltres pensem que això és completament necessari. No és una situació que afecti només a Catalunya, sinó al conjunt de l’Estat. El conjunt de les autonomies tenen aquesta mateixa situació d’infrafinançament i és important que en aquesta nova legislatura que ara comença s’arribi a acords que permetin solucionar l’infrafinançament del sistema sanitari en el conjunt de l’Estat i, concretament, a Catalunya. Si aquesta xifra de 5.000 milions es pot progressivament incorporar en els pressupostos, el sistema estarà en unes condicions adequades per poder donar resposta no només a l’epidèmia sinó als reptes dels pròxims anys, que seran molt importants en termes de salut.

    Tenim una població que, per sort, cada vegada viu més anys i amb més qualitat de vida. El sistema sanitari té moltíssima capacitat d’innovar, d’incorporar noves tecnologies que permetin resoldre malalties que abans no es podien solucionar i, com a societat, hem d’aspirar a curar-nos d’aquestes malalties. Catalunya, a través dels seus centres, té una gran capacitat de lideratge en innovació tecnològica. Això requereix coneixement, intel·ligència, professionals capaços, que en tenim molts, però també recursos. El ritme de la innovació ha de venir acompanyat pel fet que el sistema tingui capacitat de respondre.

    Es preveuen inversions en modernitzar el sistema telefònic i informàtic dels centres d’atenció primària, dels quals molts professionals es queixen?

    S’han començat a fer aquestes inversions. Hem canviat un percentatge important de centraletes telefòniques i estem treballant per introduir aquestes millores. L’accessibilitat a la primària està evolucionant, jo crec que en benefici dels usuaris i dels professionals. Històricament la visita a un CAP era sempre física. Algunes d’aquestes visites tenen molt sentit, perquè la presencialitat és fonamental per a fer una bona exploració i diagnosticar bé una malaltia, però hi ha moltes altres visites que es poden fer per telèfon, estalviant temps als usuaris i als professionals. Estem treballant amb la idea que totes les consultes que s’hagin de fer físicament es facin com abans millor, però que les altres relacions entre professionals i usuari, com la d’informar dels resultats d’unes proves, es puguin fer a través de vies telemàtiques.

    | Pol Rius

    Hi ha molts CAP que estan en mal estat, com el Raval Nord o el Passeig de Sant Joan. Com estan els corresponents projectes per a la construcció de nous CAP a Barcelona o d’ampliacions dels mateixos?

    Durant aquesta legislatura es va aconseguir desbloquejar un acord que ha permès tenir clar que el CAP Raval Nord tindrà un nou edifici a l’antiga Església de la Misericòrdia i, en aquest moment, estem licitant el projecte per poder-lo tirar endavant. En conjunt, aquest tipus de projectes solen tardar entre tres i quatre anys a veure la llum. El CAP Raval Nord està en la fase de licitar el projecte i és esperable que, si tot va bé, a finals de l’any 2023-24 el CAP sigui una realitat, que fa molta falta. Ara s’ha construït un mòdul per guanyar espai, que és temporal. A Barcelona tenim solars identificats pel CAP Horta, pel del Passeig Sant Joan, a la cruïlla entre Gran Via i Nàpols, i també pel CAP Besòs, del qual farem una ampliació en un edifici contigu a uns antics cinemes. Tots aquests projectes han de ser una realitat en tres o quatre anys.

    Els nous hospitals feien molta falta. Calia assegurar-nos que teníem prou capacitat de llits de crítics, que ens serveixin per a la pandèmia i la post pandèmia.

    La construcció dels nous hospitals satèl·lit va aixecar moltes crítiques per part de l’atenció primària. El sistema necessita aquests nous hospitals?

    Sí, feien molta falta. Són extensions dels hospitals que els acullen, i cadascun dels cinc hospitals responen a necessitats diferents. En el cas de l’hospital annex a Can Ruti, feien falta més llits de crítics, ja que tota aquella zona estava infradotada d’aquests tipus de llits. Per tant, construïm una mena de macro-espai de llits de crítics perfectament integrat, i això ens permet organitzar resposta a la Barcelona nord, el Maresme i part del Vallès.

    Actualment, tenim gairebé 600 persones ingressades en llits de crítics. Quan va començar aquesta crisi, teníem 575 llits de crítics en tot el país. Avui, la capacitat està consumida al 100% només per una malaltia, que és la Covid. Calia assegurar-nos que teníem prou capacitat de llits de crítics, que ens serveixin per a la pandèmia i la post pandèmia, ja que Catalunya ha estat històricament infradotada de llits de crítics. Els espais ja estan ocupats i ens ajudaran també a resoldre les necessitats futures del país. Aquests hospitals els hem fet de comú acord amb els líders dels hospitals, hem dialogat amb els diferents proveïdors per corregir unes mancances concretes i d’acord amb les seves necessitats hem construït els projectes dialogats. Eren molt esperats i estan sent molt ben rebuts pels hospitals.

    L’atenció primària, inicialment, va veure aquesta actuació com afavorir més el món hospitalari que la primària, però veníem d’una inversió de 30 milions d’euros, i no hem parat d’invertir en la primària. Les inversions es van fent una darrere l’altre i amb visió de conjunt. Quan vam anunciar la construcció dels nous hospitals satèl·lit, estàvem treballant en paral·lel amb el projecte d’ampliació dels Centres d’Atenció Primària amb 120 edificis arreu del país. A continuació, es tiraran endavant també inversions d’ampliació i millora en aproximadament 20 CAP.

    Hi ha suficient personal mèdic i d’infermeria per a treballar en aquests nous hospitals satèl·lit?

    Sí, els professionals s’han anat incorporant durant la crisi i s’han fet noves contractacions a mesura que els espais s’han anat posant en disposició. S’han contractat els professionals necessaris per tirar endavant aquests espais i no hi ha hagut excessives dificultats per fer-ho. El maneig de llits de crítics té un component mèdic però, sobretot, d’infermeria. Necessiten moltes infermeres i infermers, i són aquests perfils els que s’han anat incorporant.

    Des del Diari de la Sanitat vam publicar un reportatge parlant amb rastrejadors de Ferrovial que deien que la gestió del rastreig era ineficient i que el sistema fallava. El contracte amb Ferrovial va ser un error?

    Aquesta no és una decisió que correspongués al Servei Català de la Salut. Nosaltres ens dediquem a la part assistencial i el rastreig dels contactes no és la nostra competència, perquè correspon a l’àmbit de la Salut Pública. Des de l’òptica de l’atenció primària, nosaltres vam contractar els gestors Covid, que es van integrar en l’atenció primària. Aquests fan seguiment dels contactes de positius en Covid, els quals s’aboquen a un sistema informàtic i, a part d’aquí, és quan intervenen els scouts contractats per Ferrovial. Certament, crear un servei que no existia, partint de zero i adquirint un cert rodatge, requereix un temps. Jo crec que cadascú va fer la seva part.

    Des del CatSalut, vam ajudar en el desenvolupament del sistema informàtic perquè hi hagués una bona comunicació entre la primària i els scouts. Això té un procés d’implementació i correcció que, en el moment actual, és potent i funciona d’una forma molt correcta. El contracte va ser molt polèmic. Des del CatSalut el que més ens ha preocupat és que hi hagués una bona fluïdesa entre els professionals de l’atenció primària i els rastrejadors. Això en molts casos ha funcionat bé i, en d’altres, sí que és cert que hi ha hagut determinants incidents, com casos en què la trucada es produïa massa tard o els havien trucat més d’una vegada. Crec que aquestes coses formen part del procés de fer néixer un servei que era inexistent. Això no és senzill, ja que parlem d’un volum de contactes molt gran. Crear una plataforma així es complex. El seguiment dels contactes ha anat millorant i el problema ha estat més en la dificultat dels contactes de complir amb els aïllaments que no pas en la seva identificació.

    | Pol Rius

    Com valora la situació epidemiològica actual?

    Des del punt de vista assistencial, hem anat pujant i baixant. Ens preocupa molt des del punt de vista del volum de llits de crítics que tenim a la disposició. La informació que ens arriba és que la millora que estàvem experimentant s’ha aturat i, per tant, veurem si ens trobem en una fase d’estancament, que ens permetrà anar desescalant persones ingressades a llits de crítics, o bé després tornem a tenir un creixement. Si experimentem una altra vegada un creixement, més o menys lent, i es tornen a prendre mesures per assegurar que el creixement s’aturi, podem seguir donant resposta com hem fet fins ara. Si el creixement fos més accelerat i partíssim de la situació actual, amb gairebé 600 persones ingressades a llits de crítics, patiríem molt. La situació actual la intento mirar amb respecte. Haurem d’estar tots molt atents a les dades dels contagis per veure en quina mesura podem anar relaxant les mesures. El que hem de fer és mirar bé les dades, tenint clara la relació que hi ha entre mobilitat, contagis i pressió assistencial. Aconseguir un bon equilibri d’aquestes tres potes és la millor manera que tenim de gestionar aquesta situació.

    Quin impacte pot tenir la vacunació?

    La vacunació és la solució. La vacuna funciona i ho estem veient de forma clara en les residències de gent gran, on el nombre d’infectats i ingressos ha decaigut. Els països que tenen un major percentatge de població vacunada estan reportant el comportament exitós d’aquestes vacunes. Però això no és immediat, perquè la capacitat de vacunar que té el sistema és altíssima, però l’aprovisionament de vacunes de moment és baix. Necessitarem un temps per poder posar les vacunes, perquè no venen en grans quantitats. Malgrat que tinguem la vacuna, fins que no tinguem immunitat de grup, que no serà fins d’aquí a uns mesos, hem de seguir amb les mesures de protecció.

    Els professionals que treballen en el sistema sanitari són el millor referent que socialment podem tenir. La seva capacitat de sacrifici, resiliència i d’innovació és exemplar.

    La pandèmia també ha comportat grans conseqüències econòmiques i socials.

    Òbviament també hi ha les dificultats econòmiques que hi ha darrere de tancar sectors econòmics i les conseqüències en salut que se’n deriven, perquè la pèrdua d’ingressos d’una família pot derivar en problemes de salut, emocional i física. Al final, tot són vasos comunicants. En aquest sentit, agraeixo el comportament exemplar del conjunt de la ciutadania. Acabarem superant aquesta situació, però ens quedaran unes seqüeles, i haurem de posar els recursos necessaris perquè aquests efectes col·laterals de la pandèmia se solucionin com més aviat millor. Una vegada superada l’epidèmia, venen molts reptes i feina per fer. És un tipus de situació que, per sort, es produeix cada molts anys, i espero que puguem sortir des del punt de vista del sistema amb un cert llegat. Els sanitaris estan molt cansats, treballen amb una tensió altíssima, amb unes vivències emocionals molt dures, i això els condiciona molt. També crec que un cop superat això quedarà aquest sentiment de feina ben feta. Crec que ens haurem d’animar tots entre tots. És la pitjor situació que pot viure el col·lectiu sanitari i penso que els professionals que treballen en el sistema sanitari són el millor referent que socialment podem tenir. La capacitat de sacrifici, resiliència i d’innovació, alhora que s’intenta mantenir el possible l’activitat no Covid, jo crec que és exemplar.

    Les contractacions han crescut en tot el sistema en 13.000 persones. Una bona part d’aquesta plantilla s’ha de quedar en el nostre sistema, per tant, hi haurà més mans i més formació.

    Els professionals sanitaris argumenten que estan esgotats i cremats. De fet, el pròxim 10 de març la Mesa Sindical de Sanitat de Catalunya ha convocat una vaga. Com es preveu abordar això?

    S’està fent molta cosa. Les contractacions han crescut en tot el sistema en 13.000 persones. Una bona part d’aquesta plantilla s’ha de quedar en el nostre sistema, per tant, hi haurà més mans i més formació i les eines que hi ha a l’abast les estem mobilitzant i posant en pràctica per tenir cura de la salut física i emocional dels professionals sanitaris. Estem mobilitzant programes i recursos, però malauradament, la situació viscuda ha sigut de catàstrofe. Quan un país està pràcticament tres mesos tancat, quan els sanitaris veuen que se’ls mor gent i al principi no tenen cap eina per resoldre-ho, això provoca aquestes sensacions i conseqüències físiques i emocionals. Però d’aquesta situació n’hem de sortir no des del conflicte entre les parts, sinó des de la col·laboració. Totes les decisions que s’han fet no s’han fet des d’aquest despatx sinó de comú acord amb el sector sanitari. El sector és molt conscient de l’esforç extraordinari que ha fet el país i ara s’apunten les bases per canvis i millores en el futur.

    En aquest sentit, crec que no hi ha trampes. Hi ha problemes clars ben diagnosticats que han necessitat unes accions i s’han buscat alternatives. Hem invertit recursos i diners públics al servei de tot això, en el curt i mitjà termini. És lògic que hi hagi gent que pugui tenir aquesta sensació de cansament i esgotament i, en alguns casos, d’incomprensió, i busqui formes de canalitzar aquestes emocions, ja sigui convocant una vaga, una manifestació o el que sigui. Nosaltres som molt partidaris de treballar amb els sindicats perquè les idees es canalitzin en documents a través del treball conjunt. No tinc clar quin és l’abast de la vaga convocada. El que sé és que no està convocada pels sindicats que estan en el comitè d’empreses i les taules de negociació del conjunt del sistema, que ostenten la representació dels treballadors de forma majoritària. Jo comprenc que hi hagi aquesta sensació de malestar, però a mi em toca defensar, i ho faig molt convençut, que el conjunt de les entitats proveïdores i el conjunt dels professionals, així com el Servei Català de la Salut, han posat damunt la taula -i seguiran posant damunt la taula- totes les eines disponibles perquè tot això se superi de la millor manera possible.

    | Pol Rius

    Amb la pandèmia s’ha reivindicat molt la tasca de les infermeres. La realitat és que les ràtios són força baixes respecte a altres països europeus, en part perquè, durant anys, molts i moltes professionals han marxat a l’estranger a la recerca d’unes millors condicions laborals. Què cal fer?

    Fan falta més infermeres, això és clar. Els sectors professionals diuen que la immensa majoria d’infermeres es queda en l’àmbit on s’ha format, després hi ha professionals que marxen a l’estranger, una part es queden, i d’altres després tornen. També ve gent de fora. Les professions sanitàries són fàcilment exportables arreu del món, per tant, és més fàcil la mobilitat. El principal tema a resoldre està identificat, i ho hem començat a parlar amb les universitats. En alguns casos de perfils sanitaris concrets, cal augmentar el nombre de persones titulades, augmentar les places, especialment d’infermeres. Cal potenciar l’especialització, ja que no té res a veure una infermera de primària amb una infermera d’UCI. Per tant, cal més volum de places i un major nivell d’expertesa. Dimensionar això bé pot fer guanyar qualitat el sistema. Hem de tendir a fer créixer el nombre d’infermeres en el nostre país, entre altres coses, perquè el país creix i les persones envelleixen, i necessitem recursos per cuidar i curar aquestes persones. Una gran part d’aquestes tasques les duen a terme infermeres.

    I respecte a altres especialitats?

    Hi ha altres especialitats, com la nutrició, la psicologia o la fisioteràpia, que són molt rellevants també per la salut de les persones, especialment pel que fa a la prevenció. És a dir, no en la resposta basada en el medicament, sinó en la mateixa resposta de l’organisme. Tot l’abordatge de les necessitats de salut de la nostra ciutadania l’hem de mirar com una resposta no només a través del metge o la infermera, que és una mirada molt clàssica, sinó des d’altres especialitats, veient quin rol juga cada actor en el sistema.

    D’acord amb aquesta idea planegem el futur de l’assistència a la nostra ciutadana. Jo entenc que, a vegades, des dels actors del sistema el missatge se simplifica, però a vegades fem un mal favor quan ho expressem de forma tan simplificada, perquè segurament podem prendre millors decisions si tenim en compte aquesta complexitat. Darrere d’això, sempre hi ha defenses més corporatives, d’un col·lectiu concret. A nosaltres ens correspon tenir una mirada tan àmplia com sigui possible. Si a l’usuari el podem tractar sense que estigui malalt és molt millor. Això té a veure amb una bona alimentació, una bona salut emocional, una bona activitat física… I d’això se n’encarreguen professions sanitàries molt importants, que s’han d’incorporar a les consultes. El nostre pla de transformació de la primària versa entorn de tot això, a la idea que hi hagi altres col·lectius professionals que ajudin a preservar la salut sense teràpies més agressives, com les farmacològiques o quirúrgiques.

  • El 32% de les persones ateses a Serveis Socials a partir del mes de març no havien anat mai

    Els Serveis Socials de la ciutat de Barcelona van atendre l’any 2020 un total de 88.375 persones, un 11% d’increment respecte a les 79.575 persones que es van atendre un any abans. La xifra representa un nou màxim històric, assolit en gran part per la irrupció de la Covid-19 i la crisi social i econòmica que ha portat associada. De fet, el 32% de les persones que es van atendre a partir del mes de març, quan es va iniciar la pandèmia, no havien anat abans als Serveis Socials municipals o bé feia més d’un any que no ho havien requerit. Del total de persones ateses l’any passat, el 64% van ser dones i el 36% restant homes.

    L’increment és superior si es té en compte el nombre total d’atencions, atès que cada persona pot rebre més d’una. En concret, l’any 2020 se’n van fer 251.460, un increment del 36,4% en relació amb les 184.344 atencions fetes un any abans. Això inclou les diferents tipologies d’atencions, que van requerir una reestructuració important a partir de l’aparició de la Covid-19 i el confinament domiciliari que va anar associat. Concretament, i per posar en evidència la necessitat que van tenir els Serveis Socials d’adaptar-se, les xifres recullen que entre el gener i l’abril es van fer 19.161 atencions presencials i domiciliàries, mentre que la resta de l’any se’n van fer 28.373 atencions presencials, 201.957 atencions telefòniques i 1.969 visites a domicili.

    Si es divideix aquest volum d’atencions per districtes el resultat, situa Nou Barris amb una major demanda de fins a 38.005 atencions seguit de Ciutat Vella que en registra 36.187. Després trobem Sants – Montjuïc amb 32.595, Sant Martí amb 31.837, l’Eixample amb 30.066 peticions, Horta – Guinardó amb 27.218, Sant Andreu amb fins a 20.526 demandes, Gràcia amb xifres de 15.678, Sarrià – Sant Gervasi amb 10.509 i finalment Les Corts amb 8.839.

    Per tal de fer front a l’increment de la demanda i per la necessitat de resposta del sistema, l’Institut Municipal de Serveis Socials (IMSS) explica que va reforçar temporalment els 40 Centres de Serveis Socials (CSS) que hi ha repartits per tota la ciutat amb 28 noves treballadores socials a partir del mes d’octubre, unes professionals que es van distribuir pels districtes amb un major volum d’activitat. Així doncs, l’actual nombre de treballadores socials als CSS se situa en les 348, una xifra que asseguren que s’està treballant per poder seguir augmentant en el marc del nou contracte programa que s’està negociant amb la Generalitat de Catalunya per al 2021.

    En compartir les dades, des de l’Ajuntament també expliquen que “el reforç professional i la ràpida adaptació a les noves restriccions causades per la pandèmia, amb una extensió de les atencions telemàtiques i la distribució de telèfons i equips informàtics entre les professionals, ha permès que el temps d’espera de la primera resposta que reben les persones que s’adrecen a Serveis Socials s’hagi pogut reduir en un 28% en només un any malgrat l’augment de les atencions”. Segons aquestes dades, el temps d’espera actual per aquesta primera atenció ha passat de 21,34 dies a 15,36 dies.

    La xifra de persones ateses representa un nou màxim històric, assolit en gran part per la irrupció de la Covid-19 i la crisi social i econòmica que ha portat associada

    L’augment de les atencions s’ha traduït en un important increment del nombre d’ajudes extraordinàries que es concedeixen i del seu import global, que pràcticament s’ha duplicat. En concret, des dels Serveis Socials municipals durant l’any passat es van distribuir ajudes econòmiques per valor de 46,4 milions d’euros. Un total de 14,9 milions corresponen als 6.877 ajuts del fons extraordinari Covid-19 que es va posar en marxa arran de la pandèmia, i que es van distribuir amb la premissa de reduir la burocràcia, simplificar el procés i dotar de més autonomia les famílies beneficiàries. Els 31,5 milions d’euros restants formen part dels ajuts d’emergència atorgats des dels CSS i a les despeses d’allotjament d’urgència. Aquests 31,5 milions d’euros representen un increment del 140% respecte als 13,1 milions atorgats un any abans.

    Agafant com a referència els dos capítols de despesa principals, els indicadors diuen que pel que fa als ajuts d’alimentació directes, l’any 2020 es van atorgar 28.213 ajuts per valor de 6,4 milions d’euros. L’any anterior van ser 7.736 ajuts per valor d’1,2 milions, la qual cosa representa un augment del 433% en l’import i que el nombre d’ajuts concedits s’hagi multiplicat per quatre.

    Pel que a l’indicador de l’allotjament, l’any 2020 s’han destinat 24 milions d’euros per sufragar ajuts econòmics destinats a habitatge, dels quals 19,8 milions correspon a sufragar allotjaments d’emergència en pensions, hostals i hotels i els 4,2 milions restants distribuïts en 10.028 ajuts econòmics pensats per cobrir despeses d’allotjament com poden ser lloguers. Un any abans, el 2019, l’import dels ajuts destinats a l’habitatge va ser de 10,6 milions d’euros en total.

    A banda també comparteixen que l’Ajuntament de Barcelona ha reforçat igualment diferents serveis que ja funcionaven a la ciutat per garantir l’alimentació i també va engegar durant els mesos de confinament dur altres iniciatives, moltes de la mà d’entitats socials i associacions veïnals, per mirar de garantir la cobertura de necessitats bàsiques de la població. A tall d’exemple, han volgut compartir l’evolució de quatre serveis concrets d’alimentació. Pel que fa a la feina feta pels 18 menjadors socials oberts que funcionen a la ciutat i que suposen més de 1.500 places diàries, l’any 2019 es van servir 479.731 àpats a 14.002 persones diferents, amb un pressupost de 2,87 milions d’euros. L’any 2020, i malgrat la necessitat d’adaptar els protocols de funcionament a l’esclat de la pandèmia, han estat 557.068 àpats distribuïts a 17.482 persones i un pressupost de 3,33 milions d’euros.

    Des dels Serveis Socials municipals es van distribuir ajudes econòmiques per valor de 46,4 milions d’euros

    Un altre servei és el dels àpats en companyia i àpats a domicili. L’any 2020 els àpats en companyia van haver d’adaptar-se a partir del mes de març a una nova modalitat d’entrega a domicili. En total han estat 281.471 àpats que s’han servit a 1.448 persones, enfront dels 252.440 àpats servits un any abans. A banda, els àpats a domicili han experimentat un increment important del 120% en el nombre de persones ateses i en un 58% en el nombre d’àpats servits. En concret, en només un any s’ha passat de 1.761 a 3.883 persones ateses i de 586.789 a 929.204 àpats servits a domicili.

    El tercer servei que l’Ajuntament vol destacar és el dels dispositius extraordinaris de distribució d’àpats per la Covid-19. Entre el 16 de març i el 30 de novembre de l’any 2020 es van desplegar a la ciutat de Barcelona diferents dispositius extraordinaris de distribució d’àpats cuinats, amb fórmules diverses de col·laboració amb entitats socials i altres iniciatives solidàries. En el seu conjunt, l’Ajuntament de Barcelona calcula que això va permetre atendre 3.420 persones diferents, que van rebre al voltant de 430.520 àpats amb una despesa pública associada d’uns 1,85 milions d’euros.

    Finalment, pel que fa als convenis per tema alimentari amb entitats del tercer sector, l’Ajuntament de Barcelona manté igualment col·laboracions estables amb entitats del tercer sector per garantir la cobertura de necessitats alimentàries bàsiques. Durant l’any 2020 es van atorgar 19 subvencions per valor de 800.000 euros, la qual cosa va permetre l’atenció d’unes 68.506 persones. L’any 2019 van ser 10 subvencions, per valor de 295.000 euros que van servir per atendre unes 59.600 persones.

  • Estrès i precarietat: el difícil dia a dia dels cuidadors de residències durant la pandèmia

    En plena tercera onada de la Covid-19, i enmig d’un encès debat sobre els grups prioritaris de vacunació, es fa necessari reflexionar al voltant de les condicions en què treballen els cuidadors i cuidadores de les residències, com han posat de manifest a Espanya diversos informes com el de l’Institut de Polítiques Públiques del CSIC, el de la Secretaria d’Estat de Drets Socials, o l’estudi de Zalakain i Davey (2020).

    L’alta mortalitat, juntament amb les mesures d’aïllament que s’han implementat en aquests entorns, ha suposat un nou i complex escenari, tant per als treballadors com per als residents i les seves famílies.

    Durant la crisi sanitària s’ha anat consolidant el debat sobre com s’està afrontant aquesta situació per part dels equips de treballadors en residències. És evident que estan exposats a un gran estrès, resultat de les situacions d’incertesa i perill que han de viure en primera persona dia a dia.

    Incidir en la formació dels treballadors

    A més d’un merescut reconeixement per la seva tasca, és hora de preguntar-nos com establir estratègies que permetin bregar amb aquesta situació de la millor manera, cosa que comporta beneficis, tant per a treballadors, com per als residents.

    Encara que no siguin estratègies tan explícites com les que s’esmenten a continuació, hi ha un cert consens a considerar la formació dels treballadors com un mitjà per afrontar la pandèmia en residències de gent gran.

    A través d’alguns exemples posats en marxa en països com els Estats Units o el Canadà, anem a explorar formes d’atenció als treballadors, que possibilitin major satisfacció i benestar entre el personal de les residències.

    El primer exemple té a veure amb la posada en marxa de sessions didàctiques virtuals en què s’ofereix atenció psicològica als treballadors, que són els que en última instància s’han de fer càrrec de la solitud i el malestar dels residents, entre els que hi ha altes taxes de depressió arribant fins i tot a patir deliris com a conseqüència de la crisi sanitària.

    A més d’aquest suport, es faciliten eines i claus que els permetin dur a terme intervencions segures amb els residents i més alleujar, fins a cert punt, els sentiments d’aïllament i solitud.

    Un dels grans beneficis d’aquestes sessions és el de construir un espai on els treballadors puguin abocar les seves pors, inquietuds i dubtes de manera compartida i bidireccional, generant una millora en «els efectes psicosocials negatius de la Covid-19».

    Un altre exemple el trobem de la mà de Lingum (2020), que aplica un programa que consisteix en sessions setmanals temàtiques relacionades amb l’atenció de llarga durada i les cures pal·liatives.

    Després d’una introducció, en les sessions es fa una breu presentació didàctica, seguida d’un debat sobre un cas i finalment l’exposició dels aprenentatges. És interessant aquest model d’intervenció perquè els casos són trets d’exemples reals que viuen els treballadors participants, aportant experiència i realisme a aquestes sessions.

    Els resultats van mostrar que la intervenció va proporcionar informació útil i precisa, una cosa molt valuosa en contextos de crisi, on hi ha una constant sobreexposició a informació i dades. A més, és un model que brinda un doble suport, tant als equips com als residents, generant millors intervencions en les que es vagi aprenent i debatent a el temps que es va vivint.

    En definitiva, aquest tipus de plataformes didàctiques, amb un format proper al d’un fòrum de discussió, permeten alleujar les tensions, augmentar el benestar de treballadors i residents, i aplicar intervencions adaptades a les circumstàncies i meditades pel conjunt de l’equip.

    Elevada feminització dels treballs de cures

    Un altre aspecte relacionat amb el treball dins de les residències té relació amb les condicions sociològiques subjacents i que determinen el perfil mitjà del treballador, donant compte de realitats com ara l’elevada feminització dels treballs de cures remunerats i no remunerats. Les residències compten, a més de la infermeria i l’atenció mèdica, amb altres treballadors com netejadors, zeladors, rehabilitadors, recepcionistes… Tots ells són imprescindibles per al correcte funcionament dels centres, abans i durant la pandèmia, cosa que, sens dubte, hauria tenir-se en compte a l’hora d’establir les prioritats de vacunació.

    En aquest sentit, ja s’ha investigat l’impacte del personal en les taxes de mortalitat dels centres residencials, quan s’apunta a la connexió entre les característiques dels barris on viuen els treballadors i la mortalitat a les residències. Això significa que la prevenció per evitar contagis procedents de l’exterior de la residència passa per atendre correctament al personal que atén a les mateixes.

    Treballs amb elevada precarietat

    La realitat és que, per norma general, aquest tipus de treballs estan fortament precaritzats i desprestigiats, cosa que impacta directament en la vida dels treballadors i els residents. Hi ha determinats condicionants que dificulten una prevenció exhaustiva, com pot ser la pluriocupació o l’alta freqüentació del transport públic.

    Això, en canvi, no pot servir com a excusa per carregar el pes del procés de contagi al conjunt de treballadors, sinó que hauria d’usar com a impuls per tornar a prestigiar un sector durament castigat i oblidat com és el de les cures, entenent aquests en un sentit ampli i transversal.

    Això obliga, com assenyala Karen Shen, a enfortir i possibilitar l’autocura per part dels treballadors, cosa que generalment sembla incompatible amb les seves condicions de treball, però que sens dubte és necessari per al benestar i la satisfacció tant de treballadors com de residents i famílies. Altres investigacions ja apunten a la precarietat com un factor d’estrès, sumat a una situació ja de per si complicada de gestionar per als treballadors i treballadores.

    En conclusió, tots aquests exemples són formes d’atendre i valorar la feina que es desenvolupa dins de les residències, prestigiant tant a aquells que les habiten com a aquells que permeten que això passi. Amb programes adaptats a cada context i equip es podria aconseguir un canvi de paradigma en l’atenció i la cura a llarg termini, cosa que ha passat de ser important a ser necessari.

    Altres estratègies per fer valer les condicions de la feina a les residències en el futur han de posar el focus en la implantació de tecnologies de suport a la cura, sense perdre de vista, d’una banda, la necessitat de millorar la situació laboral dels treballadors com a garantia de confiança en el sistema de cures i, de l’altra, la millora en la qualitat del servei a través de la formació dels treballadors.

    Aquest és un article publicat originalment a The Conversation
    The Conversation

  • Les prioritats de Biden: vacunació, lluita contra l’impacte social de la pandèmia i ‘Green New Deal’

    Els Estats Units no és l’únic país que no ha pogut atènyer els objectius inicials de vacunació. L’administració Trump havia assegurat que a finals de gener s’hauria vacunat a 40 milions de persones. Segons dades del prestigiós Coronavirus Pandemic Data Explorer, a 27 de gener s’havien vacunat als EUA a 23,5 milions de persones, que representa un 7,1% de la població. L’endarreriment s’explica per diversos factors.

    El primer grup per al qual s’autoritzà la vacuna de Pfizer/BioNTech i la de Moderna era massa restringit: les persones a residències i el personal sanitari. Part del primer grup necessitava consentiment legal de familiars per pèrdua de facultats cognitives. Molt personal sanitari rebutjava inicialment ser vacunat. El pla per a distribuir les vacunes des del govern federal als estats mitjançant l’exèrcit no va funcionar per manca de coordinació i per la diferent idiosincràsia de cada estat. L’organisme CDC federal va tardar diverses setmanes a autoritzar la vacuna per a un grup més ampli, que inclou ara a altres empleats de primera línia com policies, bombers, assistents socials i mestres.

    El paquet d’estímul inclou ajudes directes a individus, ampliació de les subvencions d’atur, moratòries o reduccions en el pagament d’hipoteques

    Moltes persones no se sentien còmodes sent vacunades en locals de les grans cadenes farmacèutiques dels EUA. Hi ha estats amb poca població urbana i molta rural i dispersa. Però s’ha rectificat i la corba de vacunacions s’ha accelerat. El 7,1% dels EUA supera amb escreix a tots els estats d´Europa continental i només és inferior entre països destacats al 49,7% d’Israel, 21% dels Emirats Àrabs Units i 11% del Regne Unit.

    Ara hi ha pressa per a vacunar-se. Biden anuncia que la mitjana de vacunacions diàries d’1 milió augmentarà molt aviat a 1,5 milions.

    També ha ordenat la compra de 200 milions de dosis de la vacuna de Pfizer i de Moderna. Però no seran entregades fins al juny. Incrementarà les dosis entregades setmanalment als estats de 8,6 a 10 milions. El seu objectiu de vacunar a 100 milions de persones en els seus primers cent dies de presidència és realista. El d’haver vacunat a tota la població (300 milions) a finals de l’estiu dependrà en part de l’evolució de les mutacions de Covid-19 de Brasil i Sud-àfrica i de l’aprovació del seu paquet d’estímul d’1,9 bilions de dòlars al Congrés.

    Perspectives per al paquet d’estímul

    El paquet d’estímul Covid-19 de Biden inclou ajudes directes a individus (xecs de 1.400 dòlars), ampliació de les subvencions d’atur, moratòries o reduccions en el pagament d’hipoteques, lloguers i deute universitari (també segons ingressos), finançament per al sector sanitari i per a les arques dels estats i municipis. Cal tenir en compte que molts estats i comtats des de fa mesos ja prohibeixen desnonaments per impagament de lloguer.

    Un objectiu és la creació de llocs de treball ben remunerats amb la fabricació i exportació de tecnologies i energies netes

    Tot i que s’ha ajornat l’impeachment de Trump fins al 9 de febrer, a Biden li costarà que el Congrés aprovi el seu paquet d’estímul el febrer. Ja accepta que haurà de negociar a la baixa la xifra d’1,9 bilions. Des de març de 2020 el govern i el Congrés han autoritzat paquets d’estímul d’un total de 4 bilions, un deute que hauran de pagar les generacions futures. Al Senat els Demòcrates tenen una majoria d’un sol vot (51 a 50), el de la vicepresidenta Kamala Harris. La gran majoria de Republicans s’oposarà a la magnitud i moltes mesures del paquet. Àdhuc senadors demòcrates d’estats conservadors no són partidaris a la pujada del salari mínim per hora federal de 7,25 a 15 dòlars d’aquí el 2025.

    S’acabarà aprovant un paquet perquè els Republicans no poden bloquejar mesures per a ajudar a la població. Però serà de dimensió més petita i amb molts més condicionants.

    Són realistes els terminis del Green New Deal de Biden?

    El tercer gran objectiu inicial del president Joe Biden és l’aprovació per part del Congrés d’1,7 bilions de dòlars en inversions federals per a la dècada vinent per a convertir els EUA en líders en la fabricació i exportació de tecnologies i energies netes, creant així milions de llocs de treball ben remunerats.

    El Green New Deal de Biden pretén que aquesta inversió sigui complementada per 5 bilions del sector privat i dels estats. Aquests fons permetrien reconstruir i renovar les envellides infraestructures de transport, energètiques, edificis i escoles per a protegir-les de l’impacte del canvi climàtic. L’aspiració d’eliminar completament les emissions de gasos hivernacle el 2050 és la mateixa que s’ha fixat la UE. Un dels objectius de Biden és que el 2030 hi hagi 550.000 estacions de carregament per a vehicles elèctrics. Reincorporar-se al tractat de París i derogar l’eliminació d’algunes regulacions mediambientals decretades per Donald Trump és relativament ràpid. També ha suprimit les subvencions federals per als productors de petroli i gas natural i prohibir noves exploracions en terrenys i aigües federals.

    Però el desig d’1,7 bilions de dòlars toparà novament amb l’oposició republicana al Senat. També hi ha senadors demòcrates (Joe Manchin de Virgínia occidental) d’estats productors de carbó que no votaran pel Green New Deal en la seva forma actual. La supervivència política de Manchin i altres senadors depèn del manteniment de la producció de carbó. Biden compta amb el suport de la gran patronal dels EUA i àdhuc de les multinacionals petrolieres com BP, ExxonMobil o Chevron. Però demanar a la població transformacions substancials a curt termini en els seus habitatges i transport és molt arriscat.

    Els Estats Units han aconseguit la independència energètica en ser el primer productor mundial de petroli i gas natural. El ciutadà mitjà no vol pagar més per la gasolina ni es pot comprar un Tesla. Els Republicans ja emeten anuncis de treballadors que han perdut la feina per l’anul·lació de l’acabament del gasoducte Keystone XL provinent del Canadà. Biden haurà de rebaixar les pretensions del seu Green New Deal. De fet, no ha adoptat la mesura que reclamen els activistes mediambientals: una prohibició de l’ús del fracking en terrenys i aigües federals. Durant els darrers mesos de 2020 centenars d’empreses van obtenir 3.000 permisos per a exploració en terres o aigües federals, i alguns tenen una vigència de 7 a 10 anys. Estats governats pel partit Demòcrata com Califòrnia, Nou Mèxic, Colorado i Pennsilvània són productors destacats d’hidrocarburs. Canviar la realitat energètica d’un país tan complex com els EUA requerirà més temps.

  • La Covid colpeja amb duresa els barris de renda baixa i les dones de fins als 64 anys

    Des de l’inici de la pandèmia, es va començar a evidenciar com algunes de les conseqüències de la Covid-19 es reflecteixen de manera desigual en la població en funció de les condicions socioeconòmiques. Una nova anàlisi elaborada per l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) confirma que a Barcelona existeixen desigualtats socials en la incidència de la malaltia, que s’accentuen especialment en la segona onada.

    Els resultats de l’estudi, publicats recentment a la revista científica internacional Environmental Research and Public Health, es basen en l’anàlisi de la incidència de la Covid-19 en les dues primeres onades de l’epidèmia a la ciutat segons diferents eixos de desigualtat (sexe, edat, àrea geogràfica i ingressos).

    Segons la investigació, la Covid-19 va afectar més a les dones fins als 64 anys en les dues onades. Entre els grups de més edat, però, els homes van ser més vulnerables. A més, també es van detectar evidents desigualtats geogràfiques en la incidència de la Covid-19 a la ciutat, sent les àrees amb menys ingressos aquelles que van patir una major incidència del coronavirus, sobretot durant la segona onada.

    En la primera onada s’observa que les persones més grans van ser les més afectades per la Covid-19 i es comença a evidenciar un patró desigual segons els ingressos registrats a l’àrea de residència. Per contra, en la segona onada, la Covid-19 va afectar la població més jove, especialment el grup de 15 a 34 anys, sense diferències significatives segons sexe, i es va accentuar el patró de desigualtat econòmica.

    Cal tenir en compte que durant la primera onada les proves PCR es feien principalment als hospitals i, per tant, el perfil que s’observa correspon als casos més greus i al personal sanitari. Durant la segona onada, però, va augmentar la capacitat diagnòstica i es van incorporar els tests ràpids d’antígens.

    Respecte a les desigualtats socioeconòmiques, l’estudi destaca el seu vincle amb les condicions de vida i treball que se sumen a les desigualtats en salut ja existents. Les persones amb menys recursos tenen habitatges i feines més precàries, així com una pitjor salut amb més trastorns crònics. A més, segons assenyala la investigació, l’accés i comprensió de la informació sobre les mesures «pot ser més limitada».

    Les dones, les més afectades

    Pel que fa a les diferències entre sexes, l’estudi argumenta que les dones són «especialment vulnerables a patir la malaltia perquè estan més exposades a la infecció». El motiu és que hi ha més dones que treballen a l’àmbit social i de la salut, i elles solen ser responsables de les tasques familiars i domèstiques, fet que fa que assumeixin el rol de cuidadores de persones malaltes, especialment de nens i persones grans.

    A més, segons assenyala la investigació, cal tenir en compte les dones són les que pateixen més les conseqüències derivades de les mesures adoptades (tancament d’escoles i centres de dia) i hi ha evidència que les situacions d’inestabilitat i confinament augmenten la violència de parella.

    Tot i això, segons apunta la publicació, la incidència de casos greus i mortalitat és més elevada en els homes. Això es deu a que, biològicament, les dones tenen un sistema immunitari més fort. També està vinculat al fet que algunes malalties relacionades amb la Covid-19 són més comuns en els homes, així com alguns hàbits associats a l’augment de risc, com el consum de tabac o alcohol.

  • L’activació d’un tipus de cèl·lules del sistema immunitari facilitaria l’eliminació de la infecció per VIH

    Un estudi liderat pels grups de recerca en Malalties Infeccioses i CIBBIM-Nanomedicina i Nanopartícules Farmacocinètiques del Vall d’Hebron Institut de Recerca (VHIR) ha demostrat, mitjançant una nova tècnica que utilitza nanopartícules, que l’activació de les cèl·lules natural killer (NK) del sistema immunitari ajudaria a eliminar els reservoris del virus del VIH a les cèl·lules infectades.

    Les cèl·lules natural killer (NK) són un tipus de limfòcits del sistema immunitari importants per tal de reconèixer i matar cèl·lules infectades per virus o bacteris, abans que la infecció es pugui estendre més, i també cèl·lules tumorals. En el cas de les cèl·lules infectades per VIH (virus de la immunodeficiència humana), les NK juguen un paper clau en la seva eliminació i es troben especialment actives a l’inici de la infecció. Tanmateix, al tractar-se d’una infecció crònica, amb el pas del temps, les cèl·lules NK deixen de respondre bé.

    En el treball, publicat a la revista Nano Today, hi han col·laborat el Servei d’Otorrinolaringologia de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron, l’IrsiCaixa, el grup de recerca Nanopartícules Inorgàniques de l’Institut Català de Nanociència i Nanotecnologia (ICN2), la Universitat Autònoma de Barcelona i l’Institut de Recerca Germans Trias i Pujol (IGTP).

    En concret, els investigadors s’han focalitzat en l’activitat citotòxica de les NK que és una activitat depenent d’anticossos, és a dir, utilitzen anticossos per dirigir les NK cap a les cèl·lules infectades i que les eliminin. Per reactivar les cèl·lules natural killer, els investigadors han desenvolupat nanopartícules que contenen dos tipus d’anticossos. Un dels tipus reconeix la proteïna CD16, que es troba a la superfície de les cèl·lules NK, i l’altre tipus reconeix la proteïna gp120 que expressen les cèl·lules infectades pel virus VIH. Així, aquestes nanopartícules es poden unir a la vegada a les cèl·lules NK i a les cèl·lules infectades i ajuden a que les NK s’activin de forma més eficaç i eliminin la infecció.

    “Com a novetat, hem aconseguit dissenyar unes nanopartícules polaritzades, és a dir, els anticossos que són iguals s’agrupen en dominis concrets sobre la superfície de la partícula (per una banda, els anti-CD16 i, per l’altra, els anti-gp120). Això afavoreix la unió a les proteïnes que ens interessen i dirigim millor la resposta immunitària”, destaca el Dr. Víctor Puntes, cap del grup CIBBIM-Nanomedicina. Nanopartícules Farmacocinètiques del VHIR, cap del grup de Nanopartícules Inorgàniques de l’ICN2 i investigador ICREA.

    Els resultats de l’estudi mostren que, mitjançant aquesta tecnologia, les cèl·lules natural killer són capaces de posar en marxa una resposta citotòxica dirigida a les cèl·lules infectades i eliminar els reservoris cel·lulars de VIH en cultius de cèl·lules sanguínies i de teixit limfoide humà. “Hem pogut demostrar que potenciar la resposta immunitària, i en especial la de les NK, permet eliminar les cèl·lules infectades amb VIH”, afirma Antonio Astorga, investigador predoctoral del grup de Malalties Infeccioses del VHIR i primer autor del estudi.

    En els darrers anys, l’interès en la recerca sobre les aplicacions mèdiques de la nanotecnologia ha crescut exponencialment. Des dels anys 80, els investigadors han treballat per aconseguir nanopartícules on unir diferents tipus d’anticossos que reconeguin proteïnes concretes. Tanmateix, fins ara no s’havia demostrat que era possible crear nanopartícules polaritzades amb dominis d’anticossos diferenciats, és a dir, on cada tipus d’anticòs s’agregui amb els que són iguals a ell. És el que s’anomena adsorció cooperativa. Fins ara, els anticossos es col·locaven a l’atzar sobre la partícula. “L’adsorció cooperativa, que permet crear nanopartícules polaritzades, s’havia vist en partícules i superfícies més grans. En el cas de partícules tan petites, crèiem que era possible, però és la primera vegada que es demostra en la pràctica”, emfatitza el Dr. Puntes.

  • Si no tens telèfon, no tens sanitat: quan la bretxa digital no et deixa accedir a la salut

    Cada vegada hi ha més gestors sanitaris que aposten per la digitalització de les consultes ambulatòries. Abans de la pandèmia, molts hospitals, com el del Mar, ja començaren a invertir quantitats ingents de diners per explorar les possibilitats de la tecnologia per facilitar conciliació de vida familiar-laboral tant de sanitaris com d’usuaris i, suposem, abaratir el cost sanitari. El Consorci va començar, abans de la pandèmia, a implantar un programa anomenat DOCTIVI (en què volen aconseguir un 40% de visites virtuals).

    Segur que aquesta aposta millora la vida de molta gent, però no ens podem oblidar dels que podem deixar pel camí. En aquesta pandèmia la major part de l’atenció ha sigut «telemàtica», és a dir, mitjançant consultes telefòniques i videotrucades, només el que és essencial es feia presencial. I aquesta segueix sent la postura de les institucions.

    Això, que sembla obvi per estar en el segle XXI, deixa d’un reguitzell de situacions ridícules en certes zones, com les de l’àrea de Barcelona Litoral Nord, on molts pacients no tenen accés ni a un telèfon mòbil i molt menys a altres tecnologies.

    Un exemple: un pacient nostre va venir molt enfadat al CAS perquè no podia aconseguir hora amb el metge de capçalera. Explicava que en entrar a l’ambulatori, hi havia algú que restringia l’entrada, i no el deixava passar a concertar cita. El motiu que li donaven és que les cites s’agafaven per telèfon. L’usuari li va repetir mil cops que ell no en tenia, però no se’l van creure. Potser a molts faríem el mateix a l’entrada de l’ambulatori.

    En llocs com la Mina o Santa Coloma (regió sanitària que pertany a l’Hospital del Mar) molts professionals ens hem trobat en la situació de no localitzar als pacients per manca de telèfon: les persones sensellar, addictes (que a causa de la seva malaltia malvenen el telèfon i quan els truques ja tenen un altre propietari), psicòtics amb por a les telecomunicacions (sense telèfon, ni fix), persones amb pobresa extrema que només el tenen per rebre trucades (ni parlar-ne de videotrucades), famílies sense accés a internet… I si a tot això li sumem bases de dades telefòniques on hi consten números que ja no existeixen, moltes vegades ens veiem abocats a fer de Sherlock Holmes per poder comunicar-nos amb un pacient o ho deixem perquè tenim moltes més trucades a fer… o fem mala praxi: deixem un canvi de tractament farmacològic a la bústia de veu (que el pacient no consulta ni sap que té) i ho escrivim a la història clínica com a acte mèdic, o molts cops deixem a l’atzar que el pacient torni a contactar.

    Però el més complex de tot plegat és l’augment de la burocràcia pels professionals (trucades del tot inútils, ja que s’ha d’auscultar, explorar o palpar a la persona i se li dona una nova cita….) o alguns centres on, aprofitant l’avinentesa, redueixen el temps programat per pacient, ja que diuen que les trucades són més ràpides, augmentant la pressió assistencial.

    Però el què per mi és més greu és la pèrdua de confidencialitat: per diverses dones que pateixen violència de gènere és impossible abordar aquestes situacions amb el perpetrador de la violència en la mateixa habitació.

    La bretxa digital (és a dir: com l’accés a les tecnologies són causa de desigualtats socials, i viceversa, com les persones vulnerables socialment acaben tenint més dificultats per la integració tecnològica), es comença a obrir pas en el dret fonamental de l’accés a la salut.

    Tenint en compte que l’Institut Nacional d’Estadística (INE) del 2018 publica que hi ha més d’un milió i mig de llars sense connexió a internet (8% de la població) i 18,6 milions de persones que acrediten habilitat digitals baixes o bàsiques, veiem clarament que es tracta d’un col·lectiu vulnerable.

    Les dones (més del 60% dels desconnectats ho són), el col·lectiu de gent gran, les persones amb estudis menors, amb renda baixa, que viuen en zones rurals (llocs on encara no ha arribat l’accés a la xarxa) o que estan aturades són les persones qui patiran més la manca d’accés a tecnologies i, per tant, d’accés a la salut.

    Què passarà quan es digitalitzi la sanitat? Hi haurà programes especials per pacients digitalitzats i no digitalitzats? (és a dir per rics i pobres…) o com que les polítiques sanitàries les fan «experts/es» i els gestors/es que viuen en zones acomodades, potser ni hi pensen que hi ha situacions diferents de les seves?

    Per desgràcia no serà l’únic problema de la digitalització: ara mateix ja en tenim un de prou important sobre la taula que ningú gosa resoldre: els diferents programes informàtics en què cada institució treballa: IMASIS, ECAP, EKON… i cap d’ells és capaç de fer que tots els professionals puguem tenir accés, encara, a tota l’assistència que està rebent el nostre pacient, tot i l’intent del HC-3.

    Això alguns l’anomenen esclavitud tecnològica: quan depens tant d’un software o dels components digitals concrets d’una empresa, amb legítim ànim de lucre, que per realitzar el més mínim canvi comporta, com és lògic, més grans depeses. Hauríem de tenir un component comú i no vinculat a una empresa determinada.

    No crec que ni els gestors ni els polítics ho tinguin al seu pensament ni al programa electoral… Per això, molts de nosaltres defensem una sanitat 100% pública, un conveni just i universal, un sol sistema de suport informàtic, per estalviar i fer un sistema sanitari realment universal.

    (totes les situacions relatades no són fictícies… per desgràcia, són reals….)

  • Un milió de genomes: el banc de dades europeu per comprendre malalties com el càncer i la Covid-19

    Aquest mes es compleixen 20 anys de la seqüenciació del genoma humà, el nostre manual d’instruccions genètic. Va suposar tota una fita biomèdica que va ser possible gràcies a una dècada de treball de científics de diferents països liderats pels Estats Units en el marc de el Projecte Genoma Humà. Tot i que la seqüència completa no va arribar fins a l’any 2003, el 15 i 16 de febrer de 2001, les revistes Nature i Science van publicar els primers resultats.

    Des de llavors, uns 30 milions de persones a tot el món han seqüenciat els seus gens. Dues dècades després, Europa s’ha proposat construir una macrobase de dades que connectarà les dels països participants i que contindrà més d’un milió de genomes, el que ajudarà a prevenir, diagnosticar i tractar nombroses malalties més enllà de les pròpies fronteres.

    «L’objectiu de la iniciativa és la creació d’un marc federat d’accés a les dades genòmics generats a nivell europeu i la seva estandardització. Per a finals de 2022 hauria d’haver accés a més d’un milió de genomes seqüenciats de ciutadans europeus», explica a SINC Gonzalo Arévalo, sotsdirector de Programes Internacionals de Recerca i Relacions Institucionals de l’Institut de Salut Carlos III, organisme que coordina el projecte a Espanya.

    La iniciativa, anomenada 1+ Million Genomes, va sorgir després de la signatura el 2018 de la declaració Cap a l’accés a a el menys d’1 milió de genomes seqüenciats a la UE per 2022. El nostre país és un dels 24 que s’han unit i en total participen més de 70 investigadors espanyols, dividits en diferents grups de treball.

    Els països participants tindran les seves pròpies bases de dades amb la informació genòmica d’una mostra dels seus ciutadans i totes es connectaran entre si. Per a finals de 2022 hauria d’haver accés a més d’un milió de genomes seqüenciats.

    La pandèmia ha marcat l’arrencada de el projecte ja que el seu full de ruta es va adoptar el febrer de 2020, just a l’inici de la crisi sanitària i això, segons Arévalo, ha alentit algunes parts. No obstant això, també ha servit per accelerar altres iniciatives, com el llançament de la plataforma europea de dades Covid-19, «que comparteix alguns elements i reptes similars a el d’aquesta iniciativa i l’acceleració en solucions pot servir a aquesta també», valora.

    A més, la pandèmia ha provocat que s’afegeixi un paquet de treball sobre malalties infeccioses que inicialment no estava previst per buscar solucions més àgils davant de noves amenaces de salut pública relacionades amb malalties com la Covid-19.

    De malalties rares a infeccioses

    Els països participants tindran les seves pròpies bases de dades amb la informació genòmica d’una mostra dels seus ciutadans i totes es connectaran entre si en una plataforma d’accés federat. Entre aquests genomes s’inclouran els de pacients amb càncer, malalties comunes, infeccioses i rares.

    En el cas de les malalties rares, per exemple, «si un pacient a Copenhaguen tingués una variant genètica no descrita i hi hagués un repositori europeu d’informació genòmica, el seu metge podria consultar si hi ha a Europa un altre cas similar i conèixer quin és el seu estatus clínic», explica a SINC Carmen Ayuso, coordinadora de l’àrea de Genètica i Genòmica de l’Institut d’Investigació Sanitària de la Fundació Jiménez Díaz i membre del projecte.

    Per patologies com aquestes, en què el pes genètic és tan important, comptar amb una plataforma d’aquest tipus suposarà un avanç fonamental tant per al diagnòstic com per al tractament dels pacients.

    «Es podrien identificar variants farmacogenètiques que poguessin ser dianes terapèutiques, preguntar a la base de dades pel nombre de casos amb una determinada patologia i que els familiars puguin sol·licitar a altres metges a Europa que difonguessin algun comunicat amb fins associatius entre pacients similars», proposa Ayuso.

    Si un pacient a Copenhaguen tingués una variant genètica no descrita i hi hagués un repositori europeu d’informació genòmica, el seu metge podria consultar si hi ha a Europa un altre cas similar i conèixer quin és el seu estatus clínic.

    Pel que fa a malalties infeccioses com la Covid-19, els científics estan començant a conèixer la influència que tenen els gens en el seu desenvolupament. Àngel Carracedo, coordinador del grup de Medicina Genòmica de la Universitat de Santiago de Compostel·la que també forma part de el projecte, està desentranyant el paper dels gens en aquesta nova patologia.

    «Se sap que la severitat de la Covid-19, les complicacions, a l’igual que els símptomes d’inici, no només depenen del virus i de la càrrega viral, sinó també de la genètica de l’hoste», assenyala a SINC.

    Gràcies a treballs internacionals -a Espanya hi ha els consorcis Scourge o STOP-Coronavirus– i a estudis d’associació de genomes complets «es va sabent el paper d’alguns gens en la Covid-19 en els quals és particularment important una regió del cromosoma 3 a la que ja hi ha uns 15 que s’han trobat associats a la severitat de la Covid-19, entre ells, el grup ABO. El grup 0 té un efecte molt lleugerament protector», detalla Carracedo.

    L’atenció als aspectes ètics

    Treballar amb tal quantitat de dades personals en més d’una vintena de països implica posar una especial atenció a l’aspecte ètic i legal de tota aquesta informació. Ayuso i Pilar Nicolau, que és membre del Grup d’Investigació Càtedra de Dret i Genoma Humà de la Universitat del País Basc, formen part del grup de treball dedicat a la regulació.

    «El més important és assegurar que les persones de les que s’han obtingut les dades genòmiques i clínics, siguin pacients o individus sans, tenen garantits els seus drets», subratllen les investigadores a SINC. «Això vol dir que han de comptar amb informació detallada i comprensible sobre quines dades es van a obtenir i com i per a què es van a emmagatzemar i utilitzar, de manera que puguin decidir lliurement, sense cap pressió, si volen o no participar en la iniciativa», ressalten.

    En aquest sentit, tots els procediments estan revisats per experts en Dret i Bioètica, tant a nivell nacional com europeu, i per comitès d’ètica de la investigació independents. A més, les dades estaran pseudonimitzades, el que significa que es mantenen vinculades a la identitat dels pacients amb codis que es custodien a la institució d’origen, i aquesta identitat es desvincula per sortir fora de la institució.

    Els voluntaris han de comptar amb informació detallada i comprensible sobre quines dades es van a obtenir i com i per a què es van a emmagatzemar i utilitzar, de manera que puguin decidir lliurement, sense cap pressió, si volen o no participar en la iniciativa.

    Pel que fa a la confidencialitat, les investigadores incideixen que es garantirà assegurant que la identitat dels pacients no és accessible, és a dir, que les dades no es van a compartir amb identificadors que permetin conèixer a qui corresponen.

    A més, s’aplicaran mesures tècniques perquè els sistemes d’emmagatzematge i transmissió siguin segurs. També es controlarà l’accés a les dades. «Només es permetrà accedir-hi quan es provi que ho sol·licita un professional que utilitzarà la informació amb fins legítims i en condicions adequades», recalquen les investigadores.

    Un projecte ple de reptes

    Abans que la iniciativa tirés endavant, a l’agost de 2019, un equip de científics entre els quals figuren alguns centres espanyols com Ivo Gut i ​​Alfonso València -membres de el projecte en l’actualitat- van escriure un article a la revista Nature Reviews Genetics en el que identificaven els seus desafiaments i fortaleses.

    «El marc temporal i l’ambició de la iniciativa, donar accés transfronterer a un milió de genomes seqüenciats per 2022, és el primer desafiament», destaca a SINC Serena Scollen, directora de Genòmica Humana i Dades transnacionals de l’organització intergovernamental ELIXIR i autora principal de l’article.

    A això se suma garantir la seguretat i privacitat de les dades i que aquestes puguin operar entre els diferents països amb una infraestructura tècnica i uns estàndards adequats. La pandèmia ha suposat un nou repte inesperat.

    «M’atreviria a dir que, tot i que és un desafiament, encara és possible assolir-lo, però dependrà molt també dels esforços nacionals per crear cohorts -grups de persones- a gran escala i seqüenciar un gran nombre de genomes complets», puntualitza Scollen.

    En el marc de la iniciativa, el passat mes de gener la Comissió Europea llançava el projecte The Genome of Europe amb l’objectiu de contribuir amb, al menys, 500.000 seqüències completes de genomes articulats pels respectius Estats membres per 2022.

    «La idea de la Comissió Europea és demanar-nos als països que integrem aquest projecte dins de les nostres prioritats per als fons europeus de recuperació i resiliència, de manera que, en prioritzar-ho, es pugui assolir amb major facilitat l’objectiu de tenir 27 cohorts nacionals de els 27 països de la Unió Europea», manté Arévalo.

    La mateixa meta anunciada per Obama

    Però no només Europa s’ha posat com a meta la xifra del milió de genomes. Als Estats Units, ja el 2015 el llavors president, Barack Obama, va anunciar que es proposaven analitzar la informació genètica de més d’un milió de voluntaris nord-americans dins d’una nova iniciativa per comprendre les malalties humanes i desenvolupar medicaments personalitzats en funció dels gens.

    «La medicina de precisió ens brinda una de les majors oportunitats per a nous avenços mèdics que mai hàgim vist», va dir Obama, prometent que «establiria les bases per a una nova era de descobriments que salven vides», com va recollir Reuters.

    Al programa d’EUA All of Us ja s’han inscrit més de 369.000 participants, dels quals el 50% són de grups minoritaris racials i ètnics, i més del 80% són de comunitats infrarepresentades.

    Sis anys després, la iniciativa s’emmarca dins del programa de recerca All of Us (Tots nosaltres, en català), dirigit pels Instituts Nacionals de Salut dels Estats Units. A diferència de la iniciativa europea, aquesta es troba oberta a la participació ciutadana, tot i que la pandèmia ha alentit el ritme d’inscripcions.

    Brad Ozenberger, director del programa de genòmica All of Us, explica a SINC que fins a la data, s’han inscrit més de 369.000 participants, inclosos més de 272.000 que han completat tots els passos inicials del protocol, com el subministrament de mostres per a anàlisis genètics.

    «D’ells, el 50% són de grups minoritaris racials i ètnics, i més de el 80% són de comunitats infrarepresentades», concreta. Ara per ara, la inscripció està oberta a majors de 18 anys que visquin als Estats Units, amb independència de la seva nacionalitat.

    Respecte a la iniciativa europea, a més de tenir un enfocament diferent tant en la recollida de les dades com en l’àmbit d’actuació, la nord-americana planteja una base de dades única i no federada.

    «Pot ser interessant explorar si hi hagués espai per a conjugar ambdues. L’eina més valuosa és la col·laboració, no la competència entre països o continents», sosté Arévalo. Una idea compartida per Ozenberger: «No es tracta de qui arriba primer a un milió de genomes. Com més ciència estigui en marxa, millor».

    A la recerca de tres milions de genomes africans

    Al continent africà viuen més de 1.300 milions de persones, el que suposa el 17% de la població mundial, segons estimacions de les Nacions Unides. Per tenir una idea aproximada de la variació genètica d’aquesta comunitat tan diversa, caldria seqüenciar el genoma d’uns tres milions d’africans i això és precisament el que s’ha proposat Three Million African Genomes.

    Com explica a la revista Nature Ambroise Wonkam, president de la Societat Africana de Genètica Humana, aquest ambiciós projecte podria servir per desenvolupar l’atenció de la salut i la investigació, i «equipar Àfrica per abordar els desafiaments de salut pública de manera més equitativa, generant coneixements que podrien beneficiar les poblacions vulnerables».

    Un dels objectius és establir un biobanc panafricà d’informació clínica i mostres genètiques, tenint en compte que alguns coneixements sobre la genètica de les malalties es troben més fàcilment en les poblacions africanes, en contenir més variació genètica que les de qualsevol altre continent, com recorda Wonkam. De fet, estudis amb persones africanes ja han ajudat a aclarir mecanismes relacionats amb la diabetis i l’esquizofrènia.

    Aquest és un article original de l’Agència SINC

  • La placenta protegeix el fetus de contraure la Covid, segons apunta un estudi

    Un estudi internacional apunta l’efecte protector de la placenta enfront de la Covid-19 durant l’embaràs. Després de realitzar una anàlisi clínica, morfològica i molecular completa de les placentes de 37 dones embarassades, 21 de les quals havien confirmat una infecció per SARS-CoV-2, es va observar que, encara que el virus va poder infectar les placentes de gairebé la meitat de les embarassades, no es va trobar evidència de transmissió vertical en cap nounat.

    Totes les mostres utilitzades en la investigació procedien de dones que van donar a llum durant la primera onada de la pandèmia el 2020 a Itàlia. En l’estudi han participat investigadors de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron (VHIO), de l’Hospital Policlínic de Milà (Itàlia) i de la Universitat de Basilea (Suïssa) i els resultats s’han publicat a la revista The Journal of Clinical Investigation.

    Totes les dones que van participar en la investigació van donar a llum amb èxit a nounats vius i asimptomàtics excepte en dos casos. Un va ser el cas d’una pacient que havia tingut donat negatiu en la PCR que es va sotmetre a una inducció del part per un avortament espontani terapèutic a causa d’una anomalia cromosòmica.

    El segon cas és el d’una dona positiva amb SARS-CoV-2 el nadó de la qual va mostrar asfíxia perinatal i va requerir ventilació mecànica i suplements d’oxigen durant els primers tres dies de vida. Va tenir també episodis d’epilèpsia i símptomes neurològics que es van resoldre progressivament després d’un tractament farmacològic.

    Aquests problemes no es van deure a què el nadó tingués el coronavirus, sinó a què la placenta no funcionava adequadament degut a la malaltia de la mare. En aquest sentit, el Dr. Paolo Nuciforo, cap del Grup d’Oncologia Molecular del VHIO i coautor del treball, apunta que, gràcies a la investigació, «s’ha pogut constatar que, encara que el virus pot infectar la placenta, en cap cas es va produir una transmissió vertical de la mare al nadó, cosa que apunta que la placenta pot ser una barrera maternoinfantil neonatal eficaç contra el virus, fins i tot en presència d’una infecció greu».

    L’estudi també ha permès demostrar que quan la càrrega viral en la placenta és molt elevada, tot i que la placenta continua actuant com a barrera, es pot veure severament afectada i influir en el desenvolupament del nounat, tot i que no està relacionat directament amb cap paràmetre clínic o patològic conegut en les embarassades. «Ara mateix no sabem com identificar aquestes pacients de manera adequada, per poder oferir-los un tractament diferent que ajudi a evitar que la placenta se’n vegi afectada. Hi ha diferents alternatives, com el desenvolupament de possibles marcadors en la sang de les pacients, però encara és un camí inexplorat sobre el qual cal investigar més», assenyala el Dr. Nuciforo.

    Semblances amb el càncer

    Aquest treball de recerca que es va dur a terme amb el virus de la SARS-CoV-2 en les placentes de dones que tenien la infecció ha permès observar que la seva resposta inflamatòria era molt similar a la que s’observa en alguns tumors. «A l’anàlisi hem emprat la mateixa tecnologia que utilitzem quan estudiem el càncer i hem vist que la inflamació generada pel virus és molt semblant a la induïda per alguns tumors. Si entenem aquest sistema inflamatori serem capaços de desenvolupar nous tractaments», comenta el Dr. Joan Seoane, director del Programa de Recerca Preclínica i Translacional del Vall d’Hebron Institut d’Oncologia (VHIO) i investigador principal del Grup d’Expressió Gènica i Càncer.

    Les malalties infeccioses són una gran preocupació per als oncòlegs, ja que els pacients amb càncer que reben quimioteràpia o immunoteràpia són especialment vulnerables a les infeccions, com la de la SARS-CoV-2, perquè el seu sistema immunològic està debilitat. Per això, estudiar la Covid pot ajudar a prevenir i tractar el càncer. «L’estudi dels bacteris i altres microbis que poblen el nostre cos, el que es coneix com el microbioma, podrà ajudar-nos a entendre millor la predisposició a desenvolupar un càncer i la resposta als tractaments», apunta el Dr. Nuciforo, qui destaca la importància d’aquesta recerca multidisciplinària.

  • La Covid persistent: entre la incredulitat i l’esperança

    En pocs dies farà un any que es va decretar l’estat d’alarma a l’Estat Espanyol. Alguns, mentre intentaven que no entrés el virus a casa seva, ja el tenien dins feia dies. Des de llavors, molts dels que es van infectar aquell mes de març continuen tenint símptomes persistents associats a la infecció per Covid-19.

    Encara no hi ha una xifra exacta del percentatge de persones que tenen símptomes persistents, però algunes recerques indiquen que, aproximadament, entre un 10 i un 20% de les persones infectades acaben allargant el patiment físic més de tres setmanes. La majoria no tenen afectacions prèvies i tenen una mitjana d’edat de 43 anys i fonamentalment són dones (4 de cada 5). D’aquestes, un bon grapat encara mantenen, ara com ara, diferents simptomatologies des del març. Estem parlant d’un any sencer de patir la Covid-19.

    El cansament és un dels efectes més habituals, conjuntament amb el malestar general, mals de cap, dolors musculars i articulars, així com la falta d’aire i falta de concentració. Tot plegat, és fàcil que generi un baix estat d’ànim. Ho explicava la Sociedad Española de Médicos Generales y de Familia a partir d’una enquesta que va portar a fer pública el mes d’octubre.

    La majoria de persones en aquesta situació no van tenir accés ni a proves diagnòstiques ni acompanyament mèdic presencial. El missatge era clar: si estàs infectat, però no és «greu», queda’t a casa i tot passarà. Però mentre la pandèmia s’agreujava i el sistema de salut es col·lapsava, malgrat que alguns responsables ho hagin negat, totes aquestes persones feien el que podien per aguantar el patiment que suposava no respirar correctament o tenir molt cansament sense la certesa que allò realment aniria a millor.

    Quan la pressió hospitalària es va relaxar lleument, es van aconseguir algunes visites presencials i diferents proves que fins passats molts mesos no van ser ni PCR ni serològiques. Algunes d’aquestes persones, amb tot el que va trigar el sistema a fer-los aquestes proves específiques de Covid-19, ni tan sols han aconseguit tenir un resultat positiu i han quedat amb els símptomes persistents.

    Però mentre no arribaven aquestes proves o després de fer-se PCR mesos més tard i, òbviament, donar negatiu, les sospites d’ansietat eren massa abundants a les visites mèdiques. A alguns els van fer fora de cribratges d’hospitals i de CUAP perquè «tot sortia correcte»: tensió, respiració, pulsacions i, fins i tot, el ja recuperat oxigen en sang, després de mesos d’autocura. Posteriorment, van arribar les serològiques que demostraven que tot aquell patiment i malestar no es podia ni s’havia de pal·liar amb tranquil·litzants o amb medicacions per l’ansietat.

    Algunes d’aquestes persones van saber provar el que significa tenir activats aquest tipus de medicació al sistema de salut. Un bon grapat de visites mèdiques insisteixen en els tranquil·litzants com a solució, malgrat que no oferien en cap cas la disminució d’uns símptomes que no eren generats per la mateixa persona, sinó per la Covid-19, que havia quedat emmagatzemat d’alguna manera al cos.

    Tot aquest viatge l’estan fent encara moltíssimes persones, i val la pena corregir alguns dels errors que s’han comès amb tota la bona voluntat de fer la millor atenció possible. Segurament, els errors més greus corresponen a un sistema de salut que està sobrepassat i que no pot digerir correctament ni la mateixa pandèmia i, per tant, menys encara, la resta d’atenció mèdica, que inclou les persones que es van acumulant cada dia que passa. Sent optimistes, a la tercera onada hi ha hagut setmanes que hem acumulat més de 2.700 persones que patiran la Covid persistent i, per tant, hauríem de tenir un pla específic per elles.

    El sistema sanitari cal que comenci a oferir rehabilitacions personalitzades perquè les persones puguin començar a tenir eines per gestionar la situació que tenen amb el seu nou cos. Hi ha autèntiques especialistes en fisioteràpia pulmonar que poden ajudar a millorar la respiració de totes aquestes persones. No hauria de passar que milers de persones només obtinguin per resposta que es tranquil·litzin i esperin que això vagi passant. Després d’un any, el sistema ha d’oferir respostes més eficients i generalitzades per totes les persones.

    L’atenció bàsica s’ha de reforçar per donar aquesta resposta individualitzada i especialitzada en funció de la diferent simptomatologia que es doni i, molt probablement, les unitats postcovid dels hospitals hauran de créixer per rebaixar l’impacte de la malaltia i perquè totes les persones siguin ateses per especialistes en un temps prudencial. Si no és així, no fem més que afegir un problema més, l’eterna espera, al mateix temps que va passant augmentant la desesperació.

    Mantenir la malaltia durant tants mesos seguits i haver patit, en nombroses ocasions, la incredulitat mèdica o l’atribució d’alguns símptomes a algunes altres situacions fa patir molt a aquestes persones, que prou tenen amb la intensitat amb què han viscut aquesta experiència. El camí fins avui ha estat ple de pedres que cal anar retirant perquè els nous afectats se sentin com a mínim atesos i no oblidats. La pandèmia va més enllà del nombre de persones que moren, que òbviament són els més preocupants per l’estructura sanitària, però queden milers de vides afectades cada setmana que passa.

    L’atenció primària ha de ser una aposta pel futur immediat, perquè és la que garanteix el dret fonamental a la salut i la igualtat d’oportunitats. Aquesta atenció ha d’estar plenament formada per comprendre la complexitat que suposa la Covid persistent i poder seguir un protocol d’actuació consensuat que garanteixi que tothom ha tingut revisions sobre totes les afectacions que les recerques actuals ja estan manifestant com a generalitzades en aquests pacients.

    Per últim, la participació activa de pacients en la presa de decisions ha de començar a ser un fet ineludible, i això inclou les plataformes generades pels mateixos pacients Aquesta evolució implicarà l’escolta activa tant per part del sistema mèdic com de les persones afectades.

    La motxilla de situacions amb les quals aquests pacients arriben a les consultes no poden obviar-se. Els sanitaris han fet un gran esforç per atendre com han pogut afectar a cada pacient. Però, per molts pacients, l’experiència de la malaltia ha estat el pitjor que els ha passat a la vida i, a tot plegat, s’ha afegit la peregrinació per les consultes d’un sistema de salut que els ha maltractat al llarg d’aquest any.