Just Deploy It!

Blog

  • Aprovada a Barcelona la primera teràpia europea CAR-T per tractar el càncer amb cèl·lules modificades genèticament

    Familiars que es mobilitzen per obtenir recursos que portin a trobar cura per a malalties dels seus éssers estimats, i equips i centres d’investigació hospitalaris que ja han après a entrenar les cèl·lules d’un organisme per combatre, elles mateixes, els seus agressors (immunoteràpia). A l’Hospital Clínic de Barcelona aquestes dues realitats han donat lloc a la primera teràpia gènica desenvolupada íntegrament a Europa en la que es modifiquen els limfòcits T del pacient, cèl·lules del sistema immunitari presents a la seva sang, perquè tinguin la capacitat d’atacar les cèl·lules tumorals. La troballa del mecanisme per aconseguir-ho ha rebut l’aprovació de l’Agencia Española del Medicamento y Productos Sanitarios (AEMPS) per utilitzar-la com a medicament de fabricació no industrial per a pacients amb leucèmia limfoblàstica aguda (LLA) majors de 25 anys resistents als tractaments convencionals i sense alternativa terapèutica, fins ara.

    El nou tractament creat al laboratori de l’Hospital Clínic, i no en mans de la indústria farmacèutica, ha estat batejat com a CAR-T ARI-0001, les sigles de Chimeric Antigen Receptor T-Cell, i el nom de l’Ari. L’Ari Benedé va ser diagnosticada de LLA i va morir el 2 de setembre del 2016. Abans, però, la seva malaltia va portar-la a ella i a la seva mare, Àngela Jover, a posar en marxa el Projecte ARI, una iniciativa per fer realitat una millor atenció a pacients oncològics i hematològics en els seus domicilis, i per recaptar fons per a investigar i poder arribar a implantar a Catalunya aquesta teràpia avançada, aconseguida a l’Hospital Clínic, que fins aleshores només es podia rebre als Estats Units. Per això, el tractament nascut a Barcelona esdevé el primer CAR-T creat íntegrament a Europa aprovat per una agència reguladora, i el primer tractament amb cèl·lules modificades genèticament que aconsegueix a Espanya l’aprovació de l’AEMPS.

    La seva consecució ha pogut comptar amb 1.800.000 d’euros provinents d’empreses, fundacions, associacions i particulars que varen ser donats per al Projecte ARI. Tal com expressa el Dr. Urbano-Ispizua, director de l’Institut Clínic de Malalties Hemato-Oncològiques, «amb el Projecte ARI va començar tot. No només els recursos econòmics necessaris, sinó la motivació, la il·lusió i el treball en equip. Sempre estarem en deute amb l’Ari». Altres fons per aconseguir aquesta conquesta han arribat d’ajuts públics i beques.

    El desenvolupament d’aquesta nova teràpia ha estat possible gràcies a la implicació d’un equip multidisciplinari amb més de 175 professionals liderat pel Dr. Manuel Juan, cap de Servei d’Immunologia al Centre de Diagnòstic Biomèdic (CDB) del Clínic i responsable de les plataformes conjuntes d’Hospital Sant Joan de Déu i Banc de Sang i Teixits. Segons ell mateix explica, «el mètode de preparació utilitzat per a l’obtenció del nostre CAR-T és robust i reproduïble i permet rebaixar el cost de producció de la teràpia per fer-la assequible a les institucions acadèmiques i que estigui disponible per a tots els pacients». La consecució d’aquesta fita també ha estat possible -afegeix Juan- «gràcies a l’expertesa en investigació del Clínic-IDIBAPS – Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer- i a disposar de les infraestructures necessàries per poder elaborar un tractament d’aquestes característiques».

    | Hospital Clínic

    Esperança per a un 15% de pacients

    La leucèmia limfoblàstica aguda (LLA) és un dels quatre tipus principals de leucèmia que es coneixen, i es caracteritza per una producció excessiva de limfòcits, cèl·lules del sistema immunitari, un tipus de glòbuls blancs, immadurs, que es multipliquen de forma ràpida i desplacen les cèl·lules normals de la medul·la òssia. En la majoria dels casos, s’aconsegueix una remissió total d’aquests amb quimioteràpia o amb el trasplantament de medul·la òssia, però entre un 10% i un 15% dels pacients acaben morint per resistència al tractament, per la seva toxicitat o per una recaiguda. I en aquests casos, la immunoteràpia, que és l’estimulació de les defenses naturals del mateix cos en què el CAR-T està basada, pot tenir un paper fonamental.

    «El fet de produir aquest CAR-T el nostre propi hospital fa que puguem preparar-lo en molt poc temps, un aspecte fonamental tenint en compte la fragilitat de molts d’aquests pacients. A més, podem adequar el tractament en funció de les característiques del pacient. D’altra banda, el fet de tenir el producte a les nostres mans, fa que puguem modular la quantitat de CARTs a administrar o repetir la dosi, si fos necessari», destaca el Dr. Urbano-Ispizua.

    El pacient és el donant

    El CAR-T és un tipus de teràpia cel·lular i gènica en la qual el pacient es converteix en el seu propi donant. Consisteix a modificar els limfòcits T del pacient perquè tinguin la capacitat d’atacar a les cèl·lules tumorals. «En el nostre cas, el CART s’ha desenvolupat a partir d’un anticòs propi creat a l’hospital fa més de 30 anys al que li vam trobar una nova aplicació», explica el Dr. Manel Juan. A partir de la separació dels components de la sang s’obtenen els limfòcits T, un tipus de glòbuls blancs encarregats de la resposta immunitària. Aquests es reprogramen genèticament perquè, quan siguin transfosos de nou al pacient, puguin reconèixer específicament les cèl·lules tumorals i atacar-les. Passades tres setmanes ja es pot observar la resposta en el pacient.

    L’assaig d’aquesta investigació, liderat pel Dr. Julio Delgado, del Servei d’Hematologia de l’Hospital Clínic, i la Dra. Susana Rives, del Servei d’Hematologia de l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona, es va posar en marxa el juliol de 2017. En l’estudi es van incloure 58 pacients adults i pediàtrics, dels quals, 38 amb LLA van ser tractats amb el CAR-T desenvolupat al Clínic. Tots els pacients havien rebut diverses línies de tractament i la gran majoria havien estat trasplantats de moll de l’òs. Es tractava per tant de pacients sense alternatives terapèutiques disponibles.

    La infusió del CAR-T i el maneig posterior dels pacients es va realitzar en els Serveis d’Hematologia de tots dos hospitals. Els pacients van romandre ingressats a les sales d’hospitalització del Servei d’Hematologia per al control de les toxicitats associades a l’efecte del CART. Alguns pacients van haver de ser traslladats a una Unitat de Cures Intensives. Els resultats de l’assaig demostren que el CAR-T ARI-0001 produeix una resposta completa en més d’un 70% dels pacients, és a dir, que no queda malaltia residual.

    Ara, Europa

    La seguretat i eficàcia d’aquest nou tractament amb immunoteràpia aspira ara a poder també arribar a pacients a través d’hospitals d’arreu d’Europa. Segons explica el cap de Departament de medicaments d’ús humà de l’AEMPS, el Dr. César Hernández, «l’autorització d’ús que es concedeix d’acord amb aquesta legislació de medicaments de teràpia avançada de fabricació no industrial ha de permetre, tant l’accés de pacients que no tenen altres alternatives de tractament, com continuar generant coneixement sobre el medicament perquè, eventualment, s’aconsegueixi una autorització de comercialització centralitzada per a tot Europa».

  • Els fons per a la recerca del càncer infantil cauen un 44% a l’Hospital Sant Joan de Déu a causa de la pandèmia

    El 15 de febrer és el Dia Internacional del Càncer Infantil, una de les principals causes de mortalitat entre nens i adolescents a tot el món. Segons dades de l’Organització Mundial de la Salut, cada any es diagnostica càncer a aproximadament 300.000 nens d’entre 0 i 19 anys. La majoria dels càncers infantils es poden curar amb medicaments genèrics i amb tractaments d’altres tipus, com la cirurgia i la radioteràpia, però no sempre és així. Als països de renda alta, més del 80% dels nens afectats de càncer es curen, però en molts països d’ingressos mitjans i baixos la taxa de curació és d’aproximadament el 20%, segons indica l’OMS.

    Un percentatge molt important dels diners que es destinen actualment a investigar el càncer infantil provenen de donacions de la societat civil atès que, en tractar-se d’una malaltia que afecta un sector petit de la població, els projectes de recerca atreuen menys subvencions públiques que els destinats als adults. La pandèmia de la Covid-19, però, ha causat estralls en aquestes donacions. A l’hospital que tracta més casos de càncer infantil a Espanya, l’Hospital Sant Joan de Déu Barcelona, els fons captats per a la recerca del càncer infantil han disminuït el 2020 un 44% a causa de la pandèmia.

    L’Hospital Sant Joan de Déu rep cada any al voltant de 270 nous casos de càncer infantil, un 30% dels quals són pacients de fora d’Espanya. Per tal de captar fons per avançar en la recerca d’aquest càncer, famílies i entitats de tota mena organitzen diverses activitats, com ara curses, fires o concerts. A causa de la pandèmia, però, moltes d’aquestes activitats s’han hagut de suspendre. El resultat és que mentre l’any 2019 es van fer 148 activitats presencials per a captar fons per a la recerca a l’Hospital Sant Joan de Déu, l’any 2020 només se n’han pogut fer 90. Aquest fet ha tingut una repercussió econòmica molt important perquè, mitjançant aquests actes, s’han captat 427.000 euros menys que l’any 2019.

    Tot i això, l’Hospital podrà mantenir l’activitat de recerca prevista per aquest any gràcies als fons de reserva i a l’obtenció de tres beques de la Marató de TV3, però la principal preocupació ara és que la situació de la pandèmia i les restriccions es perllonguin durant molts mesos i posin en perill la captació de recursos per a la recerca del 2022. Per això, l’Hospital ha fet una crida a la població perquè facin donacions que permetin pal·liar aquesta situació.

    Millores en els diagnòstics i els tractaments

    Al laboratori de recerca infantil de l’Hospital Sant Joan de Déu hi treballen 45 investigadors, els quals han aconseguit millorar el diagnòstic de càncer infantil incorporant tota la tecnologia que permet actualment el diagnòstic molecular més precís de cada tumor, pas clau per identificar els subtipus de càncer i avançar en el descobriment de millors tractaments.

    En aquest sentit, l’Hospital Sant Joan de Déu ha pogut oferir tractaments, dins del marc dels assajos clínics, com són ara teràpies tant reconegudes com el CART-19 per leucèmies refractàries o un tractament d’immunoteràpia per a pacients amb neuroblastoma de mal pronòstic, que és pioner a Europa. Els investigadors també han desenvolupat un tractament pioner al món contra el retinoblastoma que evita que alguns nens amb càncer de retina perdin l’ull o es quedin cecs a conseqüència de la malaltia.

    A més, juntament amb investigadors de la Universitat Politècnica de Catalunya, han participat en la creació d’un teixit de nanofibres de caràcter biodegradable que, impregnat amb fàrmacs antitumorals, ha de permetre als cirurgians després de l’extirpació d’un tumor recobrir la zona per eliminar les restes tumorals que puguin haver-hi quedat.

  • Sanitat i eleccions

    En el moment d’escriure aquest article encara falten dos dies per a les eleccions a Catalunya i, quan surti publicat, ja es coneixeran els resultats obtinguts per les diferents forces polítiques que es presenten. En aquest context, he pensat que seria adient tornar a reflexionar sobre dos grups de problemes estratègics generals rellevants de la sanitat catalana que haurien pogut ser protagonistes dels programes dels partits polítics que s’autodefineixen com progressistes i d’esquerres.

    Abans d’entrar en matèria, cal assenyalar que, amb unes poques excepcions puntuals i malgrat la pandèmia, les propostes d’innovació i canvi del sistema sanitari no ocupen un lloc molt visible en els programes electorals i que, com les relacionades amb l’ensenyament, la dependència i altres sectors dels serveis públics, romanen diluïdes en un magma dominat per les reivindicacions superestructurals sobre les interaccions polítiques de Catalunya amb la resta de l’estat.

    El sistema sanitari català pateix des de fa molts anys un greu dèficit de finançament agreujat amb les retallades instaurades a partir de l’any 2008, que han afectat de forma molt punyent a l’atenció primària i comunitària. Aquest problema està relacionat amb el de la ineficiència del sistema, molt significativa i que s’ha vist accentuada per una manca de planificació dels recursos i serveis i de correcció de grups d’activitats assistencials sense una efectivitat demostrada.

    La inestabilitat laboral i la pràctica inexistència d’una política de recursos humans mereixedora de tal nom, ha generat una mena de burnout general dels professionals de tots els àmbits, amb èmfasi especial en els d’atenció primària i comunitària.

    Aquests dos grups de problemes estratègics s’han intensificat en un brou de cultiu propiciat per l’absència d’un veritable Servei Nacional. El Servei Català de la Salut (CatSalut) ja ha demostrat amb escreix i al llarg de gairebé tres dècades la seva inutilitat conceptual i operativa per gestionar i innovar el sistema i sembla mentida que, malgrat les insistents demandes provinents dels diferents àmbits polítics i professionals, no s’hagi abordat la seva transformació en profunditat.

    Les eleccions del 14 de febrer no resoldran aquests problemes essencials del sistema sanitari català i em temo molt que, al contrari, s’accentuaran en la pròxima legislatura, posant en greu risc de deteriorament irreversible aquest pilar bàsic de l’estat i societat de benestar. Mentre els nostres líders polítics s’esbatussen discutint sobre si són llebrers o són podencs els llops, se’ns menjaran el ramat. Tot això, i és el més greu, mentre la ciutadania i, per tant, les seves capes més desfavorides, assisteixen amb impotència a la representació d’aquest drama sociològic.

    Sembla com si la reivindicació de la solució d’aquests problemes fos socialment minoritària i, realment, el fet que no s’abordin amb decisió per cap dels governs i partits des de l’època de la sociovergència, podria donar inicialment la raó als que així pensen. Però no es confonguin; el foc, el malestar social, creix sense pressa, però també sense pausa i arribarà un moment que serà incontenible.

  • Martín Barra (Cs): «La Generalitat ja té, en matèria sanitària, moltes competències, que a vegades no exerceix de manera suficient»

    El Diari de la Sanitat publica una sèrie d’entrevistes a representants dels partits que es presenten a les pròximes eleccions catalanes del 14 de febrer i tenen representació parlamentària. Hem enviat el mateix qüestionari a tots els partits i els hem demanat que el contestés la persona que consideressin més indicada per parlar de les mesures del partit en matèria de salut. Acabem aquesta roda d’entrevistes amb Martín Barra, de Ciutadans.

    Dissabte 6: Santi Rodríguez (PPC)
    Diumenge 7: Vidal Aragonés (CUP)
    Dilluns 8: Pere Àngel Montserrat (PDeCat)
    Dimarts 9: Laura Oliva i Miquel Farrés (En Comú Podem)
    Dimecres 10: Assumpta Escarp (PSC)
    Dijous 11: Carme Bertral (ERC) i Jordi Fàbrega (JxCat)
    Divendres 12: Martín Barra (Ciutadans)

    Martín Barra López, nascut a Saragossa el 1956, és fisioterapeuta d’Atenció Primària de l’ICS i doctor en Ciències de la Salut i de l’Esport per la Universitat de Saragossa. Afiliat a Ciutadans des de la seva fundació, va ser portaveu del Grup Municipal de Ciutadans a l’Ajuntament de Viladecans i, en l’actualitat, és Diputat del Parlament de Catalunya i membre de la Comissió de Salut de Ciutadans.

    Si arriben al govern, quines són les prioritats amb relació a l’actual pandèmia de la Covid-19? Cal adoptar mesures més restrictives i un confinament generalitzat?

    Fins ara s’ha actuat tard i amb eficàcia temporal i limitada. Hem d’adoptar mesures eficaces, el que no vol dir ni més restrictives ni un confinament generalitzat, sinó de forma primerenca, abans que els indicadors arribin a ser alts. Mesures primerenques, eficaces, estricta vigilància contínua i, en tots els casos, amb ajudes directes als sectors afectats.

    Arran de la gestió de la pandèmia de la Covid-19, si estan en el govern apostaran per reforçar els mecanismes de coordinació territorial en l’àmbit de l’Estat?

    És imprescindible. La descoordinació entre Comunitats Autònomes, amb el Govern Central i d’aquest amb Europa no només té efectes negatius en termes de salut, econòmics i socials sinó que, a més, decep als ciutadans que no entenen per què no es prioritza salvar vides i llocs de feina, sobre els interessos particulars dels partits que es troben, temporalment, al govern de torn.

    Des del govern com s’haurien d’abordar els problemes de comorbiditat i de les llistes d’espera que ha generat la Covid-19?

    Ciutadans són l’únic partir que, en aquesta legislatura, hem presentat una proposició de llei per a la millora de la gestió les llistes d’espera, que va ser rebutjada sense parlar-ne. El que és clar que no es pot fer, és posar-se una bena als ulls. S’ha de prioritzar, amb un pla de xoc adequadament dotat, la reducció de la situació actual de la llista d’espera agreujada per la Covid, i s’ha d’avançar cap a un nou model de futur més eficient.

    La gestió i supervisió de les residències de la gent gran seguirien vinculats al Departament de Salut o els retornarien al Departament d’Afers Socials? Per quin model/titularitat aposten?

    Més que un problema de quin departament té la gestió, qui controla els recursos destinats a aquest sector o qui és el responsable de supervisar, el que s’ha de buscar és la coordinació interdepartamental per a reforçar el servei, incloent-hi personal d’infermeria a totes les residències, amb l’objectiu de millorar el benestar de les persones usuàries d’aquests equipaments.

    De tots els problemes estructurals (més enllà de la pandèmia) que pugui tenir el sistema sanitari català, quin serà per vostès el primer a abordar en cas que arribin al govern?

    El primer, i fonamental, és revertir les brutals retallades pressupostàries que van aplicar els governs de la Generalitat a partir del 2010 i que, molt per sobre d’altres comunitats autònomes, fins i tot, pitjor finançades que la Generalitat, encara patim, convertint els problemes estructurals en crònics. Una prioritat serà la reforma integral de l’Atenció Primària perquè sigui de veritat l’eix funcional del nostre sistema sanitari.

    Creuen que cal invertir més en els hospitals comarcals de segon i tercer nivell? Estan infrafinançats actualment?

    Tot el sistema està infrafinançat. Des dels grans hospitals, passant pels hospitals comarcals, l’atenció primària i fins al més petit dels consultoris locals. Sense dubte, s’ha d’invertir més i, al mateix temps, amb millors controls de l’ús dels diners públics, per garantir que tots els catalans puguin accedir a la ansitat en igualtat de condicions, visquin on visquin.

    Quines mesures concretes tenen per enfortir l’atenció primària?

    Cal una reforma integral de l’Atenció Primària. Reforçarem els equips d’atenció primària i fixarem la rendició de comptes periòdica de la seva direcció d’acord amb indicadors objectius de resultats en salut, qualitat cientificotècnica i percebuda, docència i investigació, despesa i rendiment assistencial. Fomentarem el pagament per incentius sobre aquests indicadors per millorar l’eficiència i recuperar el poder adquisitiu dels nostres professionals. Potenciarem l’atenció comunitària i domiciliària per part dels professionals dels centres de salut, sobretot en el cas de pacients crònics i a l’àmbit rural.

    Si arriben al govern, augmentarien les retribucions dels professionals sanitaris i el nombre de recursos humans disponibles? En quina mesura?

    Sens dubte, s’ha de reconèixer la gran tasca dels professionals de la salut, entre altres mesures, amb una retribució millor de l’actual, i el nombre de recursos humans s’ha d’incrementar fins a situar-nos en estàndards europeus.

    Si arriben al govern, el sistema de salut pública serà una prioritat en termes de finançament? Quina és la seva proposta pressupostària?

    Donarem la màxima rellevància a la Salut Pública dins del sistema sanitari, amb la dotació pressupostaria adient: potenciarem l’educació per a la salut, la prevenció, la promoció d’hàbits saludables i la vigilància epidemiològica aprofitant l’experiència recent amb la pandèmia de la Covid-19.

    Quina posició ocupa entre les seves prioritats pressupostàries la recerca sanitària?

    El nostre objectiu és incrementar el pressupost públic en R+D+I fins a assolir l’objectiu europeu del 2% del PIB. Dotarem de més recursos per finançar la investigació científica i tecnològica per agents públics i privats, posant un focus destacat en la investigació biomèdica.

    Acabi la frase
    1. Les mesures restrictives actuals són… ineficaces i mancades d’ajudes directes als sectors afectats.
    2. La pandèmia de la Covid-19 ha provocat… la pitjor crisi sociosanitària de les nostres vides.
    3. La Generalitat hauria de tenir competències per decretar… la Generalitat ja té, en matèria sanitària, moltes competències que a vegades no exerceix de manera suficient. En temps de pandèmia, ha de prevaler la coordinació entre tots els nivells administratius.
    4. Per tenir un sistema de salut pública fort cal… més inversió i veritable compromís per part del govern.
    5. La crisi econòmica i les retallades… s’han de revertir amb urgència.
    6. La col·laboració publicoprivada és… necessària pel desenvolupament global de la societat.
    7. Invertirem més recursos en el sistema de salut, que caldrà treure de… despeses innecessàries i improductives, a més d’un adequat control i bona gestió dels recursos existents.
    8. La telemedicina… és una bona eina que cal aprofitar i que, al mateixa temps, s’ha d’utilitzar adequadament.
    9. Amb relació al final de la vida i a la futura llei sobre l’eutanàsia… donarem suport a la futura llei d’eutanàsia, però sense oblidar que, al mateix temps, cal potenciar i disposar de cures pal·liatives per a tothom que ho necessiti i a tot arreu.
    10. Entre el sistema sanitari públic i la xarxa sanitària privada, sempre que necessito assistència mèdica vaig a… la pública.

  • La dècada perduda de la sanitat pública a Catalunya

    Segurament pot semblar una obvietat dir que necessitem sortir dels deu anys de malson sanitari o, que cal reconstruir una sanitat pública a Catalunya digna a les properes generacions, com també ho pot semblar dir que això s’ha de fer amb amplis acords i escoltant a tothom. Però, per fer-ho, és imprescindible conèixer què ha passat i a on ens trobem. Cal saber, encara que només sigui per aproximació, quina sanitat ens ha deixat la dècada perduda, la que va de 2010 a 2020. Quin resultat n’ha deixat el desgovern, amb l’afany privatitzador i amb les retallades sustentades amb arguments ideològics.

    Deu anys de polítiques austericides i d’ajustos fiscals, que amb l’objectiu d’amagar injustes desigualtats, apel·laven suposats malbarataments. Polítiques que defensava l’economista Lionel Robbins l’any 1930 en controvèrsia amb John Maynard Keynes i que, trenta anys més tard, Robbins, en les seves memòries, reconeixia que tractar les crisis amb retallades i depressió: «era tan poc adequat com negar mantes i estimulants a una persona que ha caigut a un estany gelat, sobre la base que el seu problema original era d’excés de calor». Efectivament, no es tracta d’excés de prestacions públiques, es tracta d’excés d’ideologia. No en diuen retallar, en diuen ajustar. Com adverteix, Paul Krugman a «¡Acabad ya con esta crisi!» (2012): «el moviment de lluita contra el dèficit mai ha tingut el dèficit com a objectiu; es tracta de fer servir la por al dèficit per destrossar la xarxa de protecció social».

    Deu anys de maltractament a la protecció social, de la sanitat pública, de l’educació pública i de l’habitatge públic a Catalunya ens han deixat sense protecció davant de les carències i l’infortuni. Desprotecció pública que resulta menys tolerable quan es produeix en un país on la pressió fiscal representa el 34,2 % del PIB, considerablement inferior al 41,6 % de mitjana a la zona euro. Deu anys durant els quals s’ha gripat el motor de la igualtat d’oportunitats i s’ha incrementat el privat en detriment del públic. Deu anys de privatització del risc social que ens deixa davant una doble recuperació: la de tot allò perdut en l’última dècada i la d’allò destruït per la pandèmia.

    L’aplicació persistent de polítiques austericides d’ajust fiscal han desballestat el servei de sanitat pública a Catalunya. Cal superar aquesta fase de retallada dels recursos públics destinats a la salut, de reduir la capacitat de la prestació sanitària pública, del maltractament als professionals, de malbaratar la confiança que els ciutadans havien dipositat a la sanitat pública i de propiciar l’expansió substitutiva de la sanitat privada en detriment de la pública. Cal superar l’ampliació provocada de la crònica infrafinanciació de la sanitat pública. Són raons per obrir una nova etapa de reconstrucció, una tasca que només serà possible amb la més àmplia participació, on tothom hi càpiga i comporti la constitució d’un pacte nacional per la sanitat a Catalunya.

    Durant aquests anys, moltes veus han advertit que la crisi econòmica i les seves conseqüències no es podien considerar catàstrofes naturals, a diferència de la sindèmia (terme que el 1990 va aportar Merrill Singer, fen referència als efectes socials derivats d’una causa biològica) provocada per la Covid-19. La crisi de 2008 i la recessió de 2010 tenen una causalitat humana, deriven de decisions polítiques i, per tant, evitables i reversibles. Cal cercar un gran acord del més ampli abast polític i social per la reconstrucció de la sanitat pública a Catalunya. Un acord sustentat en el coneixement de què ha passat i dels resultats que se n’han derivat. Amb l’ànim d’una aproximació a aquesta qüestió, assenyalaré alguns aspectes, de ben segur parcials i molt incomplets, però que poden contribuir al necessari diagnòstic.

    Què han fet?

    La primera constatació és el desballestament de la protecció comunitària als ciutadans. Si prenen com a referència la despesa pública en salut, educació i habitatge acumulada des de l’any 2010 fins al pressupost de la Generalitat de 2020 (Llei 4/2020, de 29 d’abril) i a partir de la informació dels Comptes Generals de cada any i dels estats mensuals d’execució del Pressupost del Departament d’Economia i Hisenda, revaluada en termes d’euros de valor constant de 2020, s’observa que durant aquesta dècada s’han reduït els recursos destinats a aquesta finalitat en 14.724 milions d’euros. Entre 2010 i 2014, amb govern de CiU i suport del PP, es va reduir l’equivalent a 6.494 milions d’euros i, entre 2015 i 2020, amb governs de CiU/JxC i ERC s’han reduït 8.230 milions d’euros.

    En segon lloc, les prioritats d’aquests governs han estat lluny de les necessitats dels ciutadans més afectats per la creixent i intolerable desigualtat social. De la comparació entre la despesa de 2010 i la proposta de pressupost per 2020 es pot observar una aplicació de criteris diferents dels recursos destinats a benestar social que a la resta de finalitats públiques.

    De tal manera que la previsió inicial de cost per la Protecció i Promoció Social per 2020 és només un 0,96% superior a la de 2010, és a dir, els recursos destinats a la població més afectada per la crisi estaran pràcticament bloquejats. Situació que contrasta amb què, entre 2010 i 2018 (última dada), la taxa AROPE de risc de pobresa a Catalunya que va passar del 19,2 % de la població al 24,7 %. El mateix trobem en comparar les dotacions per educació de l’any 2010 amb les de 2020, que són similars: un increment del 0,16% per l’any 2020. El pressupost de 2020 va destinar a salut un 5,6 % menys que la despesa en salut de l’any 2010. El conjunt de prestacions vinculades al benestar social durant aquesta dècada es va reduir un 1,96%.

    En aquest context de contracció pressupostaria, es produeix la paradoxa de la simultaneïtat de retallades en benestar social contemporitzant amb un increment de les altres despeses de la Generalitat de Catalunya no vinculades al deute públic, és a dir, sense computar interessos ni amortització de deutes, que per l’any 2020 experimentaren un increment del 28,34 %. L’assignació a salut per l’any 2020 és 520 milions d’euros inferiors al que es va gastar l’any 2010, en tant que les altres despeses no financeres són superiors en 3.399 milions a les de l’any 2010.

    Aquesta circumstància es fa difícilment compatible atribuir a les restriccions en les polítiques socials només i exclusivament a causes externes al govern, però podria indicar un ordre de prioritats poc vinculat al consens i a promoure l’equitat social.

    En tercer lloc, hi ha hagut decisions tributàries poc responsables que han condicionat la capacitat financera. El mes de maig de 2011, a proposta de CiU i PP, el Parlament de Catalunya va aprovar una modificació de l’impost de successions, un dels impostos cedits a la Generalitat de Catalunya i dels més progressius (al Regne Unit en la dècada dels 1980 el tipus màxim va arribar al 72 %). La projecció de la imposició sobre successions i donacions mostra com en euros de valor constant a 2020, la recaptació per aquests conceptes entre 2010 i 2020 hauria estat aproximadament de 6.230 milions d’euros superiors a la de la mitjana de 2009 i 2010. És a dir, sense aquesta reducció impositiva no hauria estat necessària la retallada en la sanitat pública.

    En quart lloc, el procés de privatització de la sanitat. Si adoptem com a criteri de privatització de la sanitat el requeriment que el creixement de la sanitat privada sigui superior al de la sanitat pública, aquesta ha estat una dècada de privatització. Segons les dades del Servei Català de la Salut sobre sanitat pública i sanitat privada del període 2010 a 2018 (últimes dades) en euros de valor constant 2020, la sanitat pública amb concertada va disminuir 7,8 per cent en tant que la despesa en sanitat privada no concertada va augmentar el 17,3 per cent, passant del 27,2 per cent la despesa total en Sanitat a Catalunya al 32 per cent.

    En aquest context, és significatiu subratllar, segons les dades de la Unión Española de Entidades Asegurdoras i Reaseguradoras (UNESPA), que a Espanya entre 2011 i 2017 el nombre d’assegurats en sistemes privats ha augmentat el 10,9 per cent, que el valor de la prestació mitjana ha augmentat el 6,7 %, però l’índex de preus mitjans de l’INE d’assegurances privades de salut ha augmentat el 36,6 %.

    Amb quin resultat?

    Aquestes polítiques han tingut conseqüències en la reducció dels recursos humans i materials a disposició de la sanitat pública, de les que en destacaré algunes. En primer lloc, sobre els efectius de personal. Segons les dades del Servei Català de la Salut (SCS), entre 2010 i 2017 els efectius de personal de la sanitat pública, amb concerts, s’han incrementat en un 3,5 per cent. El 8,1 per cent en personal facultatiu i el 5,8 en personal d’infermeria. Evolució allunyada del 17,8 per cent i el 18 per cent respectivament d’increment en la sanitat privada sense concert.

    Caldria conèixer el mètode de càlcul d’aquest indicador, és a dir, si es refereix a persones equivalents en jornada completa, que evita la distorsió que genera la precarietat laboral en aquests càlculs, o es refereix a un nombre de persones ocupades sense cap ajust. És una qüestió rellevant, ja que, segons les dades de l’Estadistica de Gasto Sanitario Público (EGSP) la despesa de personal del sector sanitari públic de Catalunya durant aquest període, en euros de valor constant 2020, disminueix el 8,4 per cent, en tant que la mitjana de reducció en el conjunt de les CCAA és d’una reducció del 5,7%.

    En segon lloc, es constata una assignació de recursos en sentit contrari al necessari canvi de paradigma de la prioritat sanitària des de la cura de la malaltia a la prevenció i a la promoció de la salut, canvi que només és possible reforçant els recursos d’Atenció Primària. També, i segons l’EGP, entre 2010 i 2018 s’ha prioritzat l’atenció hospitalària en detriment de l’atenció primària. A Catalunya, l’any 2010, el 14,4 per cent de la despesa sanitària pública es destinava a atenció primària, proporció que es redueix al 13 per cent l’any 2018. Al mateix temps, la despesa en atenció hospitalària s’expandia des del 59,2 per cent del total de la despesa sanitària pública al 65,1 per cent.

    Un tercer indicador és la disposició de llits d’hospitals públics (amb els concertats inclosos) que, segons el SCS, han passat de 14.072 l’any 2010 a 12.776 el 2019, una reducció del 9,2 per cent. Aquesta evolució és molt diferent de la dels llits hospitalaris privats sense concert. Entre 2010 i 2017, última dada de llits privats del SCS, aquests augmenten l’11,4 per cent i els públics amb concert es redueixen el 7,7 per cent.

    Amb quines conseqüències?

    Les retallades de pressupost que porten a la disminució de mitjans personals i materials tenen una tercera conseqüència: la reducció de l’activitat d’atenció assistencial i l’increment de les llistes d’espera. En primer lloc, cal assenyalar que l’atenció primària, malgrat el maltractament a què ha estat sotmesa, ha mantingut l’activitat. Segons el SCS, l’any 2010 es van realitzar 48,3 milions de visites i 49,3 milions el 2019.

    En segon lloc, les altes hospitalàries en la sanitat pública, amb concerts, entre 2010 i 2017 han passat de 740.517 a 738.019 una reducció de només el 0,3, però que contrasta amb l’augment del 8 % en les altes hospitalàries de la sanitat privada no concertada.

    En tercer lloc, les estades hospitalàries, que són un indicador més significatiu, durant el mateix període i amb dades del SCS van passar de 8.435.301 a 7.795.874, una reducció del 5,4 %. Res a veure amb l’increment del 15,6 % de les estades hospitalàries en centres privats no concertats durant el mateix període.

    Una evolució semblant a les estades s’observa en l’activitat d’urgències, que ha disminuït el 4 %. Ha passat de 3.697.430 l’any 2010 a 3.547.050 l’any 2019, a molta distància de l’augment del 44,3 % d’augment de l’activitat d’urgències en la sanitat no concertada durant el període de 2010 a 2017.

    Finalment, la dificultat per obtenir dades homogènies i coherents per observar l’evolució cronològica de les llistes d’espera resumeix la sensació de desgovern i de manca de transparència d’aquests anys de gestió de la sanitat pública a Catalunya. El canvi de metodologia de càlcul de les llistes d’espera, si és que es tracta d’això, no justifica l’opacitat en la presentació de la informació. Opacitat que va des d’anys en què les dades es troben en fulls de càlcul de 4.000 línies sense totalitzar que ha de manipular qui fa la consulta, fins a la manca d’informació en els accessos de consulta sobre per quina raó l’any 2010 la llista d’espera de cirurgia és de 56.670, l’any 2013 puja a 75.075, l’any 2014 baixa a 57.191 i el 2015 torna a baixar a 31.018. La informació més homogènia és la de proves diagnòstiques, quina llista d’espera augmenta entre 2010 i 2019 el 43,5 %, passant de 53 dies a 83. Una referència del nivell es pot apreciar a la comparació de la llista d’espera el 2019 a Catalunya i a les altres Comunitats Autònomes. L’any 2019, la llista d’espera de cirurgia és de 8,7 per 1.000 habitants sobre una mitjana de 5,5, i la de consultes externes en 90 per 1.000 habitants sobre una mitjana de 47.

    Nietzsche diu (citat per René Passet, 2013): «Inventant la mentida d’un món ideal es va fer perdre a la realitat el seu valor, el seu significat, la seva veracitat. La mentida de l’ideal fou fins ara la maledicció que pesava sobre la realitat». Cal un esforç col·lectiu per canviar (no abandonar) la prioritat identitària per la prioritat del real. En primer lloc, per salvar vides i protegir als ciutadans de la Covid-19, però també per reconstruir el sistema sanitari públic i protegir la sanitat pública dels impactes de la lògica dels mercats. Cal fer front a la necessària negociació per la reconstrucció del compromís comunitari amb la salut, per construir el contracte social sanitari, social i federal.

    Aquest article s’ha publicat originalment al web de Economistas Frente a la Crisis

  • Jordi Fàbrega (JxCat): «La república que volem necessita una estructura en recerca i innovació en salut forta i competitiva per consolidar la seva excel·lència»

    El Diari de la Sanitat publica una sèrie d’entrevistes a representants dels partits que es presenten a les pròximes eleccions catalanes del 14 de febrer i tenen representació parlamentària. Hem enviat el mateix qüestionari a tots els partits i els hem demanat que el contestés la persona que consideressin més indicada per parlar de les mesures del partit en matèria de salut. Avui és el torn de Jordi Fàbrega, de Junts per Catalunya.

    Dissabte 6: Santi Rodríguez (PPC)
    Diumenge 7: Vidal Aragonés (CUP)
    Dilluns 8: Pere Àngel Montserrat (PDeCat)
    Dimarts 9: Laura Oliva i Miquel Farrés (En Comú Podem)
    Dimecres 10: Assumpta Escarp (PSC)
    Dijous 11: Carme Bertral (ERC) i Jordi Fàbrega (JxCat)
    Divendres 12: Martín Barra (Ciutadans)

    Jordi Fàbrega i Sabaté és llicenciat en Medicina i Cirurgia per la Universitat de Lleida, especialista en Pediatria i àrees específiques a l’Hospital Vall d’Hebron. Va ser Director Assistencial de Pediatria dels Pirineus (2009-2019); Director Assistencial de la Fundació Sant Hospital de la Seu d’Urgell (2014-2018); Director de l’Equip d’Atenció Primària de la Seu d’Urgell (2014-2015) i, des del 2019, és alcalde de la Seu d’Urgell.

    Si arriben al govern, quines són les prioritats amb relació a l’actual pandèmia de la Covid-19? Cal adoptar mesures més restrictives i un confinament generalitzat?

    Escoltar i consensuar amb els professionals i els experts les mesures, implementant el testatge massiu aprofitant tota la xarxa sanitària (incloent-hi les farmàcies), millorant el rastreig i apropant-lo a l’atenció primària. Reforçarem l’ús de mascaretes FFP2 per minimitzar el risc de contagi i assegurarem una logística de vacunació que permeti aprofitar amb la màxima celeritat totes les dosis. Les dades epidemiològiques ens diran si calen més mesures, però és evident que aquestes han de ser territorialitzades i basades també en les dades demogràfiques.

    Arran de la gestió de la pandèmia de la Covid-19, si estan en el govern apostaran per reforçar els mecanismes de coordinació territorial en l’àmbit de l’Estat?

    La pandèmia és global, i per això les mesures han de ser el màxim de coordinades amb tots els territoris fronterers. No obstant això, cal que siguin decidides, amb tots els recursos (econòmics i legislatius) per part del Govern de la Generalitat.

    Des del govern com s’haurien d’abordar els problemes de comorbiditat i de les llistes d’espera que ha generat la Covid-19?

    Cal un pla de xoc per millorar el diagnòstic i reduir les llistes d’espera de totes aquelles malalties que, en centrar-nos en la Covid-19, hem deixat d’atendre com es mereixerien. I aquest pla s’ha de fer amb tot el sector sanitari català, públic i privat, ja que els professionals sanitaris estan molt esgotats i cal diversificar-ne l’esforç.

    La gestió i supervisió de les residències de la gent gran seguirien vinculats al Departament de Salut o els retornarien al Departament d’Afers Socials? Per quin model/titularitat aposten?

    Apostem per la creació de l’Agència d’atenció integrada social i sanitària, participada pels departaments de Benestar Social i de Sanitat Integral i Salut Pública com a gestora del conjunt de recursos sociosanitaris (incloses les residències per a persones grans) i d’altres serveis que impliquin recursos d’ambdós àmbits. D’aquesta manera, amb la integració dels dos sectors, assegurem la correcta coordinació de les polítiques socials i sanitàries responent a les necessitats d’atenció integral de la ciutadania, incrementant el suport a la seva estada i cura al domicili amb atenció al domicili, cuidadors professionals, centres de dia, SAIARS (Serveis d’Atenció Integral a la gent gran a l’Àmbit Rural), habitatges amb serveis i reservant les residències pels casos amb menor autonomia personal, i que per tant, cal que aquestes estiguin més «sanitaritzades».

    De tots els problemes estructurals (més enllà de la pandèmia) que pugui tenir el sistema sanitari català, quin serà per vostès el primer a abordar en cas que arribin al govern?

    L’infrafinançament crònic que repercuteix, sobretot, en les condicions laborals dels professionals, el seu dèficit numèric i en l’obsolescència de les instal·lacions i material.

    Creuen que cal invertir més en els hospitals comarcals de segon i tercer nivell? Estan infrafinançats actualment?

    Tot el sistema està infrafinançat. Tot i que el dèficit més gran és a l’atenció primària, també ho pateixen aquests hospitals, fet que provoca (entre altres factors) moltes dificultats per captar i retenir professionals. Calen més recursos per fer atractiu el treball a aquests centres, al mateix temps que cal millorar els equips territorials entre els diferents nivells assistencials i les aliances estratègiques entre els diferents centres per facilitar l’excel·lència sanitària a tots els territoris.

    Quines mesures concretes tenen per enfortir l’atenció primària?

    Potenciarem l’atenció primària de salut, mitjançant una millora de les condicions dels seus professionals que fomenti l’estabilitat de les plantilles i incentivi la dotació en zones de difícil cobertura, promovent l’autogestió i millorant la integració amb la resta de recursos i nivells assistencials, inclosa la farmàcia comunitària, que ha de poder tenir un paper més actiu en les polítiques de salut. Potenciarem el rol i el lideratge d’infermeria, incrementarem el nombre de professionals, incorporant també nous rols professionals (psicòlegs, nutricionista, auxiliar d’infermeria…). Reforçarem, mitjançant la creació d’equips territorials, les visites presencials de diferents especialistes hospitalaris a l’atenció primària per atansar el metge al pacient (cardiologia, neurologia, traumatologia, reumatologia …). Garantirem, amb la creació d’Equips Territorials de Pediatria, l’atenció pediàtrica integrada a tots els centres d’atenció primària del país.

    Si arriben al govern, augmentarien les retribucions dels professionals sanitaris i el nombre de recursos humans disponibles? En quina mesura?

    Incrementarem les retribucions dels nostres professionals sanitaris, i d’altres professionals i treballadors del sistema sanitari, fins a igualar-les a la mitjana de la UE.

    Si arriben al govern, el sistema de salut pública serà una prioritat en termes de finançament? Quina és la seva proposta pressupostària?

    És un dels dèficits del sistema que la pandèmia ha posat al descobert, motiu pel qual ho reforçarem de manera decidida amb la Reformulació de l’Agència de Salut Pública de Catalunya, que passarà a denominar-se Agència de Salut Pública i Vigilància Epidemiològica de Catalunya, amb la voluntat de reforçar tots els aspectes relacionats amb l’aparició i extensió de malalties per millorar el control d’aquestes. Doblarem el pressupost en Salut Pública amb l’objectiu d’acostar-nos al que es destina en els països del nostre entorn.

    Quina posició ocupa entre les seves prioritats pressupostàries la recerca sanitària?

    La república que volem necessita una estructura en recerca i innovació en salut forta, sòlida i competitiva per consolidar i augmentar la seva excel·lència. Junts aposta decididament per incrementar, amb noves fórmules i eines, els recursos destinats en els pròxims anys a aquests àmbits. Crearem l’Agència Catalana de Recerca i Innovació en Salut. Aquesta Agència, que tindrà presència a tot el territori i donarà suport a totes les entitats, fundacions, i unitats que realitzen recerca i innovació en salut a Catalunya.

    Acabi la frase
    1. Les mesures restrictives actuals són... necessàries per controlar la pandèmia, però cal que siguin territorialitzades i avançar en el diagnòstic aprofitant tots els recursos sanitaris (farmàcies) i la vacunació per protegir al màxim la població, sobretot els més vulnerables.
    2. La pandèmia de la Covid-19 ha provocat… que ens adonem que el nostre sistema sanitari ja no és d’èxit, i que només es fonamentava en l’excel·lència dels nostres professionals, que estan mal retribuïts i poc reconeguts.
    3. La Generalitat hauria de tenir competències per decretar… canvis en les mesures a aplicar a tots els nivells.
    4. Per tenir un sistema de salut pública fort cal… millorar-ne el finançament i apropar-lo a la resta de nivells assistencials, sobretot l’atenció primària.
    5. La crisi econòmica i les retallades… així com el dèficit fiscal (calculat en 16.000 milions d’euros a l’any) ha provocat un infrafinançament crònic del sistema sanitari, que els experts sanitaris calculen en 5.000 milions d’euros el necessari per revertir-lo (una tercera part del dèficit fiscal anual).
    6. La col·laboració publicoprivada és… fonamental per garantir el nostre sistema sanitari, en l’àmbit assistencial, farmacològica i d’investigació.
    7. Invertirem més recursos en el sistema de salut, que caldrà treure de… dels recursos que Catalunya genera i que ara mateix no en podem disposar, en no recaptar ni gestionar tots els nostres impostos.
    8. La telemedicina… és un complement fantàstic a l’activitat assistencial que ens ha d’ajudar a atansar-la a la ciutadania i entre els diferents professionals, però que no pot substituir a la presencialitat en tots els casos.
    9. Amb relació al final de la vida i a la futura llei sobre l’eutanàsia… cal un desplegament efectiu de la llei a tota Catalunya, al mateix temps que apropem les cures pal·liatives a tot el país.
    10. Entre el sistema sanitari públic i la xarxa sanitària privada, sempre que necessito assistència mèdica vaig a… al meu centre d’assistència primària de referència i/o a l’hospital de la meva zona, comarcal en el meu cas.

  • Carme Bertral (ERC): «Per tenir un sistema de salut pública fort, cal voluntat política i les competències d’un estat propi»

    El Diari de la Sanitat publica una sèrie d’entrevistes a representants dels partits que es presenten a les pròximes eleccions catalanes del 14 de febrer i tenen representació parlamentària. Hem enviat el mateix qüestionari a tots els partits i els hem demanat que el contestés la persona que consideressin més indicada per parlar de les mesures del partit en matèria de salut. Avui és el torn de Carme Bertral, d’Esquerra Republicana de Catalunya.

    Dissabte 6: Santi Rodríguez (PPC)
    Diumenge 7: Vidal Aragonés (CUP)
    Dilluns 8: Pere Àngel Montserrat (PDeCat)
    Dimarts 9: Laura Oliva i Miquel Farrés (En Comú Podem)
    Dimecres 10: Assumpta Escarp (PSC)
    Dijous 11: Carme Bertral (ERC) i Jordi Fàbrega (JxCat)
    Divendres 12: Martín Barra (Ciutadans)

    Carme Bertral i López és metgessa de família. Ha treballat en centres d’atenció primària a Corbera de Llobregat, l’Anoia, Manresa i Cardona, i té un màster en Salut Pública per la Universitat de Barcelona. Actualment, és presidenta de la sectorial de Salut d’Esquerra Republicana de Catalunya.

    Si arriben al govern, quines són les prioritats amb relació a l’actual pandèmia de la Covid-19? Cal adoptar mesures més restrictives i un confinament generalitzat?

    S’ha d’assegurar que les patologies que no siguin Covid segueixin podent ser ateses en un ritme normalitzat malgrat la pandèmia, juntament amb la Covid. Les mesures restrictives han d’anar orientades en funció de la situació epidèmica i social del país. Cal anar cap a una estratègia Covid zero.

    Arran de la gestió de la pandèmia de la Covid-19, si estan en el govern apostaran per reforçar els mecanismes de coordinació territorial en l’àmbit de l’Estat?

    Nosaltres aspirem a tenir competències plenes per gestionar TOTS els recursos sanitaris, i la Covid també, des de la plena autonomia nacional. Malgrat tot, ens cal la solidaritat interterritorial i entre països, com és el cas d’Alemanya i Portugal, per posar un exemple.

    Des del govern com s’haurien d’abordar els problemes de comorbiditat i de les llistes d’espera que ha generat la Covid-19?

    Assegurant una dotació pressupostària adequada (un pla específic) i un pla de la mateixa cronicitat que es desprèn de la connivència amb la pandèmia.

    La gestió i supervisió de les residències de la gent gran seguirien vinculats al Departament de Salut o els retornarien al Departament d’Afers Socials? Per quin model/titularitat aposten?

    El que es planteja és un nou model conjunt entre Salut i Afers Socials amb titularitat compartida i gestió única que permeti tot el suport necessari sanitari per part de l’Atenció Primària i Comunitària i amb la interrelació necessària dels ens locals.

    De tots els problemes estructurals (més enllà de la pandèmia) que pugui tenir el sistema sanitari català, quin serà per vostès el primer a abordar en cas que arribin al govern?

    La territorialització i equitat en tot el país és la nostra premissa i, per tant, cal adequar les estructures i els recursos humans a aquestes realitats.

    Creuen que cal invertir més en els hospitals comarcals de segon i tercer nivell? Estan infrafinançats actualment?

    L’infrafinançament és crònic, dolorós i amb una gran iniquitat per part de l’Estat cap al nostre país. Està clar que cal invertir més i millor i també coordinar millor els nivells assistencials a tot el territori.

    Quines mesures concretes tenen per enfortir l’atenció primària?

    Seguir amb el pla establert d’enfortiment de l’Atenció Primària, ja pressupostat i amb calendarització, i alhora dotar-lo de professionals en nous rols assistencials i no assistencials. Al mateix temps, cal dotar l’atenció primària del suport psicològic i de salut mental, que significa una major resolució dels problemes sanitaris de la ciutadania.

    Si arriben al govern, augmentarien les retribucions dels professionals sanitaris i el nombre de recursos humans disponibles? En quina mesura?

    Primer s’ha de consolidar l’increment de recursos que ha suposat la pandèmia. El nostre objectiu sempre és equiparar els sous a la mitjana europea, però cal el finançament que ens pertoca pel nostre PIB.

    Si arriben al govern, el sistema de salut pública serà una prioritat en termes de finançament? Quina és la seva proposta pressupostària?

    La Salut Pública s’ha demostrat imprescindible per la salut de la comunitat i del país. Una aposta forta per la salut pública implica una millora comunitària del benestar del ciutadà en general. Caldrà adaptar-ho (que ja s’ha fet) a les necessitats de l’»ara» i, sobretot, del futur.

    Quina posició ocupa entre les seves prioritats pressupostàries la recerca sanitària?

    Com a país ens hem de marcar el 3% del PIB de Catalunya com a objectiu. La recerca biomèdica i la innovació és una oportunitat de país com a motor de canvi econòmic també i cal que els fons Next Generation ens serveixin per consolidar aquesta aposta i situar Catalunya al lloc que li correspon en l’àmbit europeu i mundial, on en som capdavanters i que, per qüestions purament polítiques i de l’Estat, no ens deixen surar ni visualitzar.

    Acabi la frase
    1. Les mesures restrictives actuals són… les adequades epidemiològicament.
    2. La pandèmia de la Covid-19 ha provocat… acceleració d’uns canvis ja identificats.
    3. La Generalitat hauria de tenir competències per decretar… el que convingui al país.
    4. Per tenir un sistema de salut pública fort cal… voluntat política i les competències d’un estat propi.
    5. La crisi econòmica i les retallades… les hem revertit i cal millorar.
    6. La col·laboració publicoprivada és… una identitat pròpia de país, però sempre hi ha d’haver lideratge públic per garantir el bé comú.
    7. Invertirem més recursos en el sistema de salut, que caldrà treure de… del finançament que ens pertoca.
    8. La telemedicina… és una eina bàsica que s’ha d’adequar a les necessitats actuals.
    9. En relació al final de la vida i a la futura llei sobre l’eutanàsia… la llei és un fet i cal implementar-la.
    10. Entre el sistema sanitari públic i la xarxa sanitària privada, sempre que necessito assistència mèdica vaig a… la pública.

  • “És trist que al 2021 encara tinguem un dia per recordar que la nena i la dona han de tenir accés a la ciència”

    na dona té la meitat de possibilitats que un home d’acabar una llicenciatura o un màster en ciències. Si parlem de doctorats, els homes tripliquen les dones. Aquestes dades mostren la realitat de la bretxa d’accés als estudis i a les feines relacionades amb les ciències que pateixen les nenes i les dones. Tot i que les notes de les noies són millors, tendeixen a sentir-se menys qualificades que els seus companys homes, començant així una carrera plena d’estereotips i impediments.

    El Dia Internacional de la Nena i la Dona a la Ciència té per objectiu treballar per a igualar l’accés i les oportunitats, però “tant de bo puguem deixar de commemorar-lo aviat”, es lamenta Montserrat Pedreira. Psicòloga, doctora en Educació i mestra del grau d’Educació Infantil a la Uvic especialitzada en Didàctica de les Ciències, Pedreira opina que no hem d’esperar a que els joves triïn una formació postobligatòria per a inculcar la passió per la ciència.

    És per això que va impulsar els projectes Niu de Ciència, del Museu de Ciències Naturals de Barcelona i el Lab 0-6, un centre de descobriment i investigació sobre l’educació científica en les primeres edats.

    Quina és la importància de començar en edats primerenques a inculcar la passió i la vocació per la ciència?

    Tenim un lema que ens agrada molt que és Ciència des del néixer. La ciència és interpretar els fenòmens del món i això és precisament el que fan els infants, des del moment en què neixen. A partir d’experiències, del contacte amb altres persones i la seva maduració desenvolupen la seva manera de pensar. I aquí hi ha ciència. Tenim claríssim que s’ha de començar bé, perquè ara ens preocupa que els joves, quan acaben la secundària, no li veuen la gràcia a la ciència i no tenen vocació científica. Si en lloc de preocupar-nos-en als 16 anys, quan ja no ho arreglarem, comencem bé i motivem les seves capacitats, la ciència es convertirà en una disciplina que els pugui agradar i els sembli engrescadora.

    A tots els humans ens meravella poder entendre com funciona el món, poder-lo anticipar i controlar. Com és, doncs, que els joves acaben l’escola sense que els agradi la ciència? Pensen que no és per a ells, que no té cap gràcia ni utilitat i és molt important canviar això, ja no tant perquè es converteixin en científics, sinó perquè vivim en un món en el qual és bàsic tenir coneixements de ciències, per a no estar sotmesos a que ens enganyin, a caure en teories conspiranòiques, per a tenir criteri i decidir què té sentit i què no. Què ens creiem i què no.

    Vivim en un món en el qual és bàsic tenir coneixements de ciències, per a no estar sotmesos a que ens enganyin, a caure en teories conspiranòiques, per a tenir criteri i decidir què té sentit i què no

    Fotografia cedida per Lab 0_6

    Lab 0_6 treballa des de l’educació no formal, aprofitant la curiositat innata de les criatures. La manca de vocació científica està relacionada amb l’enfocament curricular de les ciències?

    És un problema que es gesta a l’escola, principalment. Per això, el nostre espai és no formal i formal alhora. Venen els nens i nenes amb les seves escoles i també fem molta formació a mestres, a famílies i a diverses entitats del lleure i el tercer sector, perquè creiem fermament que no s’educa només a l’escola, sinó en qualsevol moment. Però a l’escola la ciència ve lligada a un llibre de text, a haver de respondre a problemes que no veus enlloc més i que no saps per a què serveixen. I això ha fet que les ciències agafin mala premsa entre els alumnes.

    Hem d’enfocar l’estudi de les ciències des de l’aprenentatge servei. Què fa un nen petit, el posis on el posis? Remena, busca, tira a terra, mira si pot obrir, sacseja, explora… I hem d’aprofitar aquest desig exploratori per a facilitar propostes educatives que incentivin el pensament científic. Al Lab 0_6 tenim rampes que es poden inclinar més o menys i busquem veure si se n’adonen que la inclinació té a veure amb la velocitat que agafa un objecte quan cau. També els proposem que posin boletes dins de líquids que semblen iguals però tenen diferents densitats per a generar-los la curiositat i pensin com pot ser que la bola caigui a diferent ritme. És l’adult el qui ha de tenir la ciència al cap i fer propostes per a que els nens juguin i experimentin. Per això és tan important la formació a mestres.

    La revista Science va publicar un informe que mostrava que les nenes de 6 anys ja comencen a pensar que la ciència no és per elles, perquè no es veuen tan intel·ligents com els nens

    Sempre s’ha pensat que les ciències són cosa de nois. Vosaltres, que treballeu amb la primera infància, veieu diferències entre nens i nenes a l’hora de relacionar-se amb els objectes o experimentar?

    Intentem que els materials siguin atractius per a tothom, sense connotacions lligades al gènere. Però hem acollit algun treball final de grau orientat a veure si hi ha diferències entre nens i nenes i vam descobrir algunes coses. Per exemple, a les rampes hi tenim cotxes i és veritat que això sembla que atreu més els nens que les nenes. I quan els nens hi són i ocupen l’espai, les nenes es retreuen una mica. Tot això és intuïtiu a partir de la nostra experiència, però és veritat que la revista Science ja va publicar el 2017 un informe que mostrava que les nenes de 6 anys ja començaven a pensar que la ciència no és per a elles, perquè no es veuen tan intel·ligents com els nens.

    Hem de treballar des de ja per a canviar això, perquè està molt bé que tinguem un dia per a reivindicar el paper de la nena i la dona a la ciència, però espero que d’aquí uns anys puguem deixar de tenir-lo. És trist que al 2021 encara haguem de tenir una jornada per a recordar que les nenes i les dones també han de tenir accés a la ciència.

    Fotografia cedida per Lab 0_6

    Com pot ser que, a aquestes edats, pensin que els nens són més llestos?

    Quan un nen diu alguna cosa, tendim a donar-li més importància que si ho diu una nena. També acostumem a donar-los més la paraula. Cada any fem una fira d’experimentació i demanem que els mestres gravin seqüències interessants per a analitzar-les, com a part de la seva formació. El 2019, de les 21 gravacions que vam tenir, 18 estaven protagonitzades per nens. Només hi sortien nenes en 3 d’elles. Em costa creure que no hi hagi més nenes que facin coses interessants. És la mirada adulta, que, des de l’inconscient, valora molt més allò que fa un nen que allò que fa una nena.

    I això ens passa també a la vida adulta. Quants noms d’epidemiòlogues dones em pots dir? Molts menys que d’homes. És veritat que han sortit menys a les notícies, però quan se’ls dóna la paraula a les dones, no les recordem. Tenen menys visibilitat i, a sobre, els donem menys valor.

    És el que es coneix com a efecte Matilda. Com afecta la manca de referents a les nenes?

    Durant molt de temps les dones no podien estudiar, ni votar, ni fer descobriments. Així que s’amagaven darrere el nom d’un home. Són ells qui s’emportaven el reconeixement i són ells els qui surten als llibres de text. Les nostres nenes no tenen un referent que els faci pensar que poden ser com elles. Així és molt difícil que es dediquin a la ciència. I aquesta concepció no només la tenen les nenes i joves, sinó que ens ha calat als adults i a tota la societat.

    Per això és important que les mestres prenguin consciència dels seus biaixos com a educadores. Hi ha un projecte europeu, el Communities for Science, que treballa l’educació científica inclusiva, no només per a les dones, sinó per a qualsevol persona, sigui de la cultura i de l’origen que sigui. I per a assolir-ho s’han de repensar els materials que usem, com organitzem els espais, quin llenguatge fem servir i si és lliure d’estereotips. La clau és fer que la ciència escolar sigui atractiva per a tothom i que ningú cregui que se l’està excloent des de bon inici.

    Les dones científiques tenen menys visibilitat que els homes i, quan se’ls dona la paraula, els hi donem menys valor

    La invisibilització de les dones científiques es va notar molt durant el confinament. Al maig es va publicar un informe que evidenciava que, durant els mesos de tancament, el número de publicacions signades per dones va caure en picat. La perspectiva d’un futur laboral amb dificultats i discriminacions també afecta la vocació científica de les nenes?

    Les dones són les que es continuen fent càrrec de les cures. I a la impossibilitat de publicar i investigar en una situació com aquesta, hi hem de sumar la invisibilització que comentàvem. Els papers i investigacions se signen amb el cognom i la inicial. Ningú no sap qui hi ha al darrera, però tendim a pensar que són homes. A sobre, als països anglosaxons, les dones adopten el cognom del seu marit, com si deixessin d’existir per elles mateixes.

    Fotografia cedida per Lab 0_6

     

    La ciència sovint deixa de banda les dones, no només com a estudiants i treballadores, sinó també com a subjecte d’estudi. La doctora Carme Valls denunciava, en una entrevista recent, que els experiments mèdics prenen com a model el cos dels homes.

    Quanta raó té aquesta dona! Es té la idea que estudiar un cos d’home serveix per a tots els humans i, en canvi, estudiar un cos de dona ja és una especialització. Les dones som la meitat de la població, no pot ser que siguem una especialització! S’ha d’estudiar per què un infart té símptomes i efectes diferents en les dones. Hem de revisar el menyspreu cap a les malalties associades a la feminitat i que se’ns deixi de tractar com a neuròtiques o histèriques. Hem de pensar en les conseqüències que els ninots que s’usen per testar els accidents de cotxe siguin a imatge d’un home blanc. Tot això és ciència sense perspectiva de gènere.

    Hi ha tota una sèrie d’actituds que impedeixen que les nenes s’empoderin i se sentin capacitades per creure’s millors que els seus companys homes.

    Les nenes i les dones també estan influenciades pel sistema patriarcal, que els diu que no són tan vàlides. Però les notes de les nenes són més altes que les dels nois. I també ho són en ciències.

    Tenen millors notes però es pensen que són pitjors. I aquí tornem als adults: quan una nena és bona, diem que és molt treballadora o aplicada però, quan un noi destaca, diem simplement que és brillant. I si fa mala lletra ningú diu res, i si es comporta malament és que té caràcter… hi ha tota una sèrie d’actituds que impedeixen que les nenes s’empoderin i se sentin capacitades per creure’s millors que els seus companys homes.

    Parlava de la formació a docents. Els primers referents dels infants són els seus mestres; com és la seva relació amb la ciència i com afecta els nens i nenes?

    Hem de començar a ensenyar bé les ciències des del principi. Si els infants no entenen les ciències, es bloquegen i no veuen per a què serveixen, com podem pretendre que les mestres, que van rebre una petitíssima formació a la universitat, transmetin la passió per la ciència? Les mestres són conscients de la passió exploradora i la curiositat dels infants, però si elles no tenen vocació científica, no la transmetran mai. Hem de canviar els adults per a poder canviar els infants. Hi tenim per uns quants anys, encara, del dia de la nena i la dona a la ciència.

    Durant els darrers anys s’ha fet una tasca per a recuperar figures històriques de dones a la ciència. Heu treballat en desenterrar referents femenins?

    Hem treballat en buscar referents, però sense desenterrar ningú. Vam fer una exposició al Lab 0_6 sobre dones del territori, algunes joves i d’altres no tant, que segueixen vives. Vam fer un mural on explicàvem la seva vida i recerca i ho acompanyàvem d’una foto d’ella de petita, explicant un joc que li agradava. Ho vam fer així perquè tenim el costum de donar crèdit només a persones que són mortes; és veritat que hi ha clàssics que han fet molt bona feina, però també hem de reconèixer la tasca de la gent que segueix viva, perquè així construïm referents amb els quals els nens i nenes es poden identificar millor.

    Un nen em va dir una vegada que no volia ser músic perquè tots acabaven morts. Els seus referents dels llibres de text eren Mozart, Beethoven o Bach…És per això que reivindicar científiques dones i que siguin vives és importantíssim. Si no deixem que les nenes siguin científiques estem perdent el 50% del potencial de la humanitat.

  • Assumpta Escarp (PSC): «La crisi econòmica i les retallades han deixat els serveis públics bàsics als ossos»

    El Diari de la Sanitat publica una sèrie d’entrevistes a representants dels partits que es presenten a les pròximes eleccions catalanes del 14 de febrer i tenen representació parlamentària. Hem enviat el mateix qüestionari a tots els partits i els hem demanat que el contestés la persona que consideressin més indicada per parlar de les mesures del partit en matèria de salut. Avui és el torn d’Assumpta Escarp, del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC).

    Dissabte 6: Santi Rodríguez (PPC)
    Diumenge 7: Vidal Aragonés (CUP)
    Dilluns 8: Pere Àngel Montserrat (PDeCat)
    Dimarts 9: Laura Oliva i Miquel Farrés (En Comú Podem)
    Dimecres 10: Assumpta Escarp (PSC)
    Dijous 11: Carme Bertral (ERC) i Jordi Fàbrega (JxCat)
    Divendres 12: Martín Barra (Ciutadans)

    Assumpta Escarp Gibert va estudiar Dret a la Universitat de Barcelona i inicialment va militar al PSUC. Després de participar en la creació de la Universitat Pompeu Fabra, el 1991 va treballar a gerència dels serveis centrals de l’Ajuntament de Barcelona, i el 1995 va ser cap del gabinet de l’aleshores primer tinent d’alcalde, Joan Clos. Quan Clos va ser escollit alcalde va esdevenir cap del gabinet d’alcaldia. Serà escollida regidora a les eleccions municipals de 2003, 2007 i 2011. Va ser escollida diputada al Parlament de Catalunya a les eleccions de 2015 i a les de 2017.

    Si arriben al govern, quines són les prioritats amb relació a l’actual pandèmia de la Covid-19? Cal adoptar mesures més restrictives i un confinament generalitzat?

    La prioritat és guanyar aquesta batalla al virus, i avançar amb la vacunació. Les mesures es prendran sempre sota criteris epidemiològics. Salut i Economia no es confronten, sinó que van de la mà. No es poden anticipar mesures, sinó fer-ho en el moment adequat. En temps de Covid, cal reforçar de veritat l’atenció primària amb més recursos diagnòstics, amb més professionals, incorporant mecanismes de telemedicina, sense substituir l’atenció presencial. Cal assegurar la capacitat assistencial davant de la continuïtat de la pandèmia i l’existència de noves variants i seguir el Pla de Vacunació amb les Fases establertes: primer els vulnerables i els i les professionals sanitaris i de residències.

    Arran de la gestió de la pandèmia de la Covid-19, si estan en el govern apostaran per reforçar els mecanismes de coordinació territorial en l’àmbit de l’Estat?

    Els mecanismes de coordinació estan perfectament establerts a través del Consell Interterritorial, un veritable òrgan de governança federal, per molt que ho vulguin negar el Govern d’ERC. Un mecanisme que permet establir estratègies comunes, amb gestió de cada comunitat. Si parlem de Coordinació Territorial, no podem oblidar de la necessària coordinació i col·laboració lleial amb Ajuntaments i Diputacions.

    Des del govern com s’haurien d’abordar els problemes de comorbiditat i de les llistes d’espera que ha generat la Covid-19?

    Les llistes d’espera eren el gran problema de la sanitat catalana abans de la pandèmia, que les ha agreujat molt. Durant la primera onada, es van deixar de fer a Catalunya 70.000 intervencions quirúrgiques. Cal, en primer lloc, establir els mecanismes assistencials, per poder continuar l’activitat no Covid. És necessari establir un pla de xoc, amb recursos econòmics i humans per abordar les llistes d’espera i un programa de retorn a l’activitat assistencial no Covid. Cal revisar, prioritzar i atendre els malalts amb patologies greus en llistes d’espera pre Covid que no han estat atesos durant la crisi sanitària. Si no prenen mesures, perdrem la prevenció i algunes patologies arribaran tard als centres assistencials

    La gestió i supervisió de les residències de la gent gran seguirien vinculats al Departament de Salut o els retornarien al Departament d’Afers Socials? Per quin model/titularitat aposten?

    El PSC el que proposa és una assistència integral i integrada social i sanitària. Aquest no és un debat de quin Departament és els responsables, si no quin és el model d’atenció. Que la persona estigui al centre vol dir que el sistema s’organitza per donar l’atenció integral, amb xarxes territorials i cartera de serveis compartida. Les residències acullen en aquests moments persones molt grans i amb necessitats sanitàries, per tant, han de disposar d’atenció sanitària pública. Cal consolidar un model de residències públiques de petita i mitjana capacitat amb atenció personalitzada i suficient, per part de professionals qualificats, que disposin de serveis mèdics i d’infermeria de la xarxa pública durant 24 hores al dia i d’un equipament sanitari mínim indispensable.

    De tots els problemes estructurals (més enllà de la pandèmia) que pugui tenir el sistema sanitari català, quin serà per vostès el primer a abordar en cas que arribin al govern?

    L’Atenció Primària és prioritària pel PSC. Aquesta ha de ser el veritable eix vertebrador del sistema. S’ha de crear la xarxa integrada a cada barri, amb visió comunitària, que atengui als condicionants socials de la Salut. Una xarxa de proximitat que atengui a qui ho necessiti en 48 hores. A més, buscarem nous espais per tenir Centres d’Atenció Primària dignes, que recuperin els serveis i les especialitats perdudes, i que disposin d’elements de diagnòstic. Reduir les llistes d’espera i professionals, millorar la capacitat de gestió dels centres, fer les inversions pendents, invertir en recerca… són moltes les tasques que tenim al davant. I cal fer-ho amb un Acord que recuperi el consens en Salut. Un Pacte per la Salut, social i polític amb visió i recursos plurianuals.

    Creuen que cal invertir més en els hospitals comarcals de segon i tercer nivell? Estan infrafinançats actualment?

    Cal una auditoria completa de tots els recursos assistencials, recuperar el Mapa Sanitari i amb col·laboració, cooperació i participació del territori, de les autoritats locals, i dels veïns i veïnes, definir els recursos necessaris i programa de futur a cada territori. Apostem per una atenció de proximitat, però amb mecanismes telemàtics que permetin compartir recursos.

    Quines mesures concretes tenen per enfortir l’atenció primària?

    En primer lloc, destinar un 25% del pressupost a l’atenció primària. La pandèmia ha agreujat un dèficit estructural. Necessitem més professionals, cal prestigiar l’especialitat de Medicina Familiar i Comunitària, i generar noves professions sanitàries, que ajudin a desburocratitzar i a definir clarament el rol de cada professió, per guanyar amb eficiència. Els CAP s’han de dignificar, en espais físics, però també amb la incorporació de tecnologia, elements de telemedicina i aparells de diagnòstic. Cal dotar d’instrument a la primària.

    Si arriben al govern, augmentarien les retribucions dels professionals sanitaris i el nombre de recursos humans disponibles? En quina mesura?

    El que s’ha de fer és obrir un veritable diàleg social, acabar amb la temporalitat i la precarietat en les contractacions i millorar les condicions laborals i retributives, començant pels MIR. S’han d’equiparar les retribucions i les condicions entre l’ICS i el SISCAT. I les DPO no poden dependre de l’equilibri financer del centre. Cal generar, d’acord amb l’Estat, més places MIR i FIR per dotar el sistema de nous professionals i les necessitats s’han de definir conjuntament amb les universitats.

    Si arriben al govern, el sistema de salut pública serà una prioritat en termes de finançament? Quina és la seva proposta pressupostària?

    És evident que no s’ha fet una aposta per la Salut Pública. Només cal recordar que l’any 2019 es va aprovar la llei de recuperació de l’Agència. Durant la pandèmia hem estat 46 dies sense secretari de Salut Pública. Defensem la Salut en el centre de l’acció de govern, que abordi la governança en salut en totes les polítiques públiques, promogui la cultura de la salut, reorienti el sistema per adequar-lo a les noves realitats i l’acompanyi de recursos. Proposem reforçar els Serveis de Salut Pública i de Vigilància Epidemiològica. L’Agència de Salut Pública serà l’eina de direcció i gestió i ens de coordinació amb la resta d’administracions, amb la implantació de xarxes territorials i locals de Salut.

    Quina posició ocupa entre les seves prioritats pressupostàries la recerca sanitària?

    El PSC proposa dedicar un 7% del PIB Català a Salut, que actualment és el 3,8%. Vull recordar que la mitjana d’Espanya està al voltant del 6%. Les polítiques de recerca, de totes, no només de Salut, han de ser el 2% del PIB català en inversió pública que, mobilitzant la inversió privada, hauria d’assolir el 3% del PIB. Proposem aprovar una Llei de la Ciència que permeti generar un marc jurídic estable i compacte, amb gestió àgil i que contempli la promoció de la ciència entre les nenes i les dones.

    Acabi la frase
    1. Les mesures restrictives actuals són… eines necessàries per baixar la pressió assistencial. S’han de prendre sempre sota criteris epidemiològics i assistencials.
    2. La pandèmia de la Covid-19 ha provocat… una crisi sanitària, social i econòmica i cal treballar per la reconstrucció.
    3. La Generalitat hauria de tenir competències per decretar… la Generalitat té àmplies competències de decisió i gestió de la pandèmia i té competències plenes en Salut.
    4. Per tenir un sistema de salut pública fort cal… incrementar els recursos que s’hi destinen i reforçar i dotar de capacitat a l’Agència de Salut Pública.
    5. La crisi econòmica i les retallades… han deixat els serveis públics bàsics als ossos. Ha estat una dècada perduda de governs del procés que mai va revertir les retallades.
    6. La col·laboració publicoprivada és… potser adequada, sempre sota control públic, i amb màxima transparència.
    7. Invertirem més recursos en el sistema de salut, que caldrà treure de…els impostos. Nosaltres defensem un Sistema Sanitari Públic, universal, equitatiu, de qualitat i finançat per impostos.
    8. La telemedicina… és una bona incorporació al sistema que no pot baixar la qualitat de l’assistència, ni substituir l’atenció presencial.
    9. Amb relació al final de la vida i a la futura llei sobre l’eutanàsia… és un orgull d’haver pogut posar un granet de sorra en aquesta lluita del dret a una mort digna. Des del Parlament, avançarem per la seva aplicabilitat a Catalunya.
    10. Entre el sistema sanitari públic i la xarxa sanitària privada, sempre que necessito assistència mèdica vaig a… personalment, sempre a la xarxa pública, una xarxa de qualitat. Les retallades estan expulsant ciutadans del sistema i això és intolerable.

  • Menys carn i més llegums: Barcelona aposta per menjadors saludables i sostenibles

    Canviar unes salsitxes processades per unes mongetes guisades. Substituir les postres ensucrades per fruita de temporada i deixar que la carn vermella sigui la protagonista de només un àpat a la setmana. Aquesta és l’aposta de millora pels menús de les escoles de l’Ajuntament de Barcelona, amb el programa Menjadors escolars més sans i sostenibles. Aquesta iniciativa, supervisada per l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) i que compta amb el suport del Consorci d’Educació, arribarà aquest curs a 30 centres de la capital catalana.

    “El menjador escolar és un espai educatiu importantíssim. La infància és un moment determinant per a la salut futura, perquè és quan s’aprenen els hàbits que perduraran. És per això que és clau que als menjadors ensenyem a menjar de manera saludable”, explica Maribel Pasarín, directora del departament de Promoció de la Salut de l’ASPB. Conscients de la importància de l’espai de menjador, l’Agència fa anys que acompanya l’Ajuntament i les escoles en la promoció d’àpats més saludables però ara, amb el programa Menjadors escolars més sans i sostenibles han fet una passa més i han elaborat menús equilibrats que supleixen les mancances que hi havia fins ara, tant a les escoles com a les llars.

    I és que, segons una avaluació dels centres escolars realitzada per l’ASPB, encara que el compliment dels criteris d’alimentació saludable és elevat, cap escola respectava la recomanació de l’OMS de servir màxim sis racions de carn al mes i mínim 6 racions de proteïna vegetal per dinar. De fet, el 67% dels centres no oferia cap àpat de llegums o cereals com a segon plat i el 33% restant només ho feia un cop per setmana. Així, una de les propostes de l’Agència de Salut Pública és convertir un dinar de mongetes guisades i peix enfarinat, per un altre amb arròs integral amb samfaina i mongetes guisades amb bolets.

    “No es tracta de deixar de menjar carn o peix; de fet no es tracta de deixar de menjar res. La proposta és consumir menys proteïna animal i canviar-la per proteïna vegetal, que té altres nutrients que d’altra manera no podem obtenir”, explica Pilar Ramos, psicòloga i responsable dels programes d’alimentació en àmbit escolar de l’ASPB. “Els nens i nenes no només van a l’escola a aprendre mates i català, sinó que els hem d’ensenyar hàbits que repercutiran en la seva salut futura”, afegeix. Per això, la pedagogia és una part important del programa de menjadors saludables. S’ha fet formació amb els serveis de cuina dels menjadors, amb l’equip de monitors i monitores que han “d’acompanyar els infants en l’educació del seu paladar”. I també amb les famílies.

    Proposta de canvi per a un menú saludable

    Un segon sense carn també és un segon

    L’escola Ramon Casas és un dels sis centres que, el curs passat, van participar de la prova pilot del programa Menjadors escolars més sans i sostenibles i asseguren que la implementació dels nous menús ha estat positiva, encara que “tots els canvis costen”, afirma Núria Buyreu, directora del centre. “Ens hem trobat amb famílies que no entenien un menú que, segons elles, no tenia primer i segon. Hi ha qui té molt posat al cap que un àpat, si no té carn, no té segon”, explica Buyreu. Per això, el centre va fer molta divulgació a través de mails i trobades amb les famílies sobre el projecte. Inclús van fer ús del diari del barri per a publicar articles explicant els beneficis de la proteïna vegetal.

    Des de l’Agència de Salut Pública també han fet un esforç pedagògic i comunicatiu de cara als centres i les famílies, destacant la importància d’una alimentació equilibrada. “Vam fer qüestionaris per saber què en pensaven les famílies dels nous menús i vam veure que hi havia assentats una sèrie de mites i falses creences sobre la proteïna vegetal”, explica Pilar Ramós. Aquests mites passen per creure que els infants es quedaran amb gana si no mengen carn o que les verdures i llegums no aporten l’energia necessària. “La carn té un valor cultural molt alt que roba espai a altres aliments que estem deixant de consumir i hem d’identificar per què”, afegeix la psicòloga.

    Si bé és cert que el 42% d’alumnes de Barcelona fan servir el servei de menjador i que el dinar és nutricionalment molt important, els infants realitzen el 90% dels àpats fora de l’escola. Per això, des de l’ASPB i els centres també es treballa en fer recomanacions de sopars saludables i equilibrats, tenint en compte els dinars del menjador. És el cas del centre Ramon Casas, que fa recomanacions d’àpats al seu web, on també hi publica ressenyes sobre aliments saludables i explicacions dels riscos de certs aliments processats. “No deixem que els infants portin sucs de brick, ni res processat: només entrepans i fruita. Ara bé, no sabem què mengen per esmorzar ni sopar a casa”, reflexiona la directora.

    El 90% dels àpats es fan fora de l’escola

    Segons dades de la mateixa Agència sobre els hàbits alimentaris a les llars, el 78% dels infants de 3 i 4 anys i el 42% dels adolescents de 13 a 19 mengen carn tres o més vegades a la setmana, llindar per sobre del qual es considera que se’n fa un consum excessiu. El 43% dels infants de 8 i 9 anys prenen brioixeria i el 80% dels adolescents prenen refrescs per sobre de la freqüència recomanada, la qual cosa vol dir més de tres vegades al mes. Així, el 13% dels infants de 8 i 9 anys pateixen obesitat.

    “Hem de fer molta pedagogia amb les famílies perquè, si bé l’escola és un actor important, no és l’únic determinant per a aconseguir un canvi”, apunta Maribel Pasarín. En aquesta línia, la directora del centre Ramon Casas recorda que a l’inici de curs, després de sis mesos sense assistir a classe degut al confinament, els nens i nenes tenien hàbits alimentaris diferents. “A les llars de famílies que no els agrada o no saben com incorporar-les, durant els mesos de confinament no es van menjar verdures ni llegums”, explica Buyreu.

    Per això, tot i que el programa Menjadors escolars més sans i sostenibles preveu que els infants acabin sent part activa en el disseny dels menús, per ara han prioritzat fer pedagogia amb els adults: “són els centres, els serveis de cuina o les famílies les que decideixen què mengen els infants cada dia”, diu Ramos. Un canvi d’alimentació a la infància tindrà conseqüències positives per a la salut a llarg termini, però no només dels nens, sinó també dels adults que els acompanyen. “Sovint, els nens i nenes influeixen en la vida dels adults més del que ens pensem”, afegeix la psicòloga.