No sabem si per a guanyar vots o sense advertir que pot perdre’ls, el futurible candidat a president de la Generalitat, exministre de Sanitat, Sr. Illa, llança a l’opinió pública, a través de la premsa amiga, les propostes d’assignació i repartiment d’alts càrrecs, en hipotètic cas que governi a Catalunya. En aquest sentit, ens sorprenem amb la notícia de la proposta d’assignació per al càrrec de consellera de Sanitat a la Sra. Olga Pané, actual gerent del Consorci Parc de Salut Mar.
Des d’aquesta Plataforma de treballadores i veïnes, Acampada Mar, analitzem que el Sr. Illa, fidel al seu propi ideari polític, valora i premia als fidels servidors de la doctrina neoliberal, que, sent responsables gestors de centres públics han estat els encarregats de propagar i implantar, més enllà de les lleis i del control públic, les polítiques neoliberals de mercantilització i privatització del sistema sanitari, fins a aconseguir el que tenim ara: un sistema infradotat, fragmentat, ingovernable, col·lapsat, hospitalocentrista, que maltracta i retira drets a les seves treballadores, però llest per a continuar permetent la parasitació del sistema per la indústria i el turisme sanitari privats, amb l’excusa de l’»aliança publicoprivada» del que anomenen nova realitat.
Aquests càrrecs executius submisos al neoliberalisme i els polítics, tenen per descomptat assegurat el seu futur. Ho hem vist també amb el recent nomenament del gestor de Ferrovial, Max Llobet, responsable del desastrós i letal programa de rastreig privatitzat, que, després de deixar en l’atur a 600 treballadors, ocupa ara un alt càrrec en el Departament de Salut.
En el cas de la carrera política i professional de la Sra. Pané, veiem una progressió meteòrica des de la seva tendra militància sindical i d’esquerra, experiència que ha utilitzat en els discursos populistes per a intentar enredar a les veïnes indignades, que durant anys han manifestat la protesta a les portes de l’hospital, a una profunda transformació en representant i portaveu del lobby de gestors privatitzadors, sota la influència ideològica i adoctrinament de les escoles de negoci jesuïtes. Un transfuguisme que ha estat sempre molt valorat per les elits econòmiques, cercles d’economia, patronals sanitàries i polítics, de dreta i esquerra.
Sabem que la política institucional s’assembla molt al funcionament dels grups mafiosos. Els lleials sicaris que posen en la pràctica les ordres neoliberals, reben sempre recompenses. Aquests grups, en forma de grup de pressió i influencia, defensen i executen no únicament les directrius ideològiques en la línia economia de qui ocupi el poder, també i per raons comprensibles, defensen els seus propis interessos com a lobbies. Podem constatar-ho en la composició i els membres del Cercle de Salut, que sempre és anomenat i prioritzat com a representant de la societat civil, per a marcar la deriva de futur del sistema sanitari públic.
Les treballadores dels centres i veïnes de l’»àrea d’influència» del Consorci Mar, la coneixem bé. Tan bé que vam haver d’acampar a l’Hospital de la Mar per a evitar una modificació dels Estatuts del Consorci, que li concedien plens poders a la gerent, per a privatitzar i gestionar els centres al seu lliure albir, evitant el que ella denomina «tota aquesta penya» d’interventors i controladors públics i burocràtics, que tant molesten a aquesta senyora que ha demostrat la seva genialitat en la gestió empresarial i privatitzadora dels centres públics.
Aquesta fòbia al control públic tal vegada té relació, entre altres coses, amb les irregularitats que sistemàticament han trobat en la gestió del Consorci? Així i tot, i en el seu cas, sempre ha rebut l’aplaudiment dels polítics connivents, tant de la Generalitat formada per partits neoliberals, com del mateix Ajuntament de Barcelona, suposadament d’esquerra «alternativa», que forma part del Consell Rector de l’Hospital, encara que l’equip municipal mai s’hagi volgut assabentar o responsabilitzar, com diu la llei, de la gestió de la sanitat a Barcelona.
Les treballadores fa temps que denunciem les polítiques laborals als centres del Consorci Mar. Una de les característiques més lesives, és la històrica penosa política de contractació mitjançant l’abús descontrolat de la temporalitat. Abús reconegut per la Inspecció de Treball, que ha requerit a l’empresa l’estabilització de la contractació i la utilització de contractes temporals exclusivament en els supòsits legalment reconeguts. Requeriments que l’empresa ha ignorat de manera sistemàtica. Ha estat necessària l’arribada de la pandèmia perquè l’empresa reconegui tímidament que la seva política de contractació «potser no ha estat la més adequada». Encara que ho reconegui, això no ha significat que hagi impulsat cap mesura prou efectiva per a aconseguir-ho.
Cal no oblidar que el Consorci Mar Parc de Salut de Barcelona va ser l’únic gran Hospital que va sofrir un ERE, en el més agut de la crisi, ara fa deu anys. Gràcies a ell, es van perdre centenars de llocs de treball. No va servir, no obstant això, per a atenuar la precarització de les condicions de treball. Es va augmentar la jornada anual, es va retallar el 5% del salari, es van perdre millores socials, va augmentar la càrrega de treball… I mentre hem vist com en els últims anys la major part dels centres del nostre entorn han anat recuperant algunes d’aquestes pèrdues, com la jornada anual i el cobrament íntegre del sou en les baixes, nosaltres seguim igual, tot gràcies a la persona que el PSC vol com a consellera de Sanitat.
La seva ferma defensa d’aquest model publicoprivat propicia que dins de la seva empresa existeixin nombroses subempreses, on és fàcil trobar treballadores amb doble escala salarial. És a dir, treballadores amb la mateixa formació, fent el mateix treball, amb les mateixes o millors aptituds, veuen com treballen una jornada anual major, mentre tenen un salari inferior. El Consorci Mar és un petit però fidel reflex del mapa mercantilista del model sanitari català.
En cas de resultar, finalment, Olga Pané consellera, es veurà obligada a reduir el seu voluminós salari. Els actuals 127.000 d’euros com a Gerent del PSMar, passarien a convertir-se en 115.517 com a consellera. En aquest sentit, els actuals 21 Directius del Parc de Salut Mar es reparteixen, la no-gens menyspreable xifra de 2 milions d’euros anuals. Per a aquests «treballadors» no hi ha miraments. El nombre de Comandaments del Consorci també és significatiu i ens pot servir per a treure conclusions sobre la gestió de la futurible consellera. L’any 2018 hi havia 268,91 en plantilla equivalent a 40 hores, l’any 2019, 304,39. Un increment en un any del 13%. De plantilla ordinària, en el mateix període de temps, l’increment va ser tan sols del 3,3%. La realitat, un comandament intermedi per cada 12 treballadores. Tants càrrecs, per a mantenir controlades a tan poques.
Actualment es mantenen plantes tancades, en la pitjor situació sanitària soferta en dècades, a causa de la falta de personal. Urgències desbordades amb una deficitària atenció a les usuàries, a causa de la falta de recursos humans i malgrat el sobre esforç i els enormes sacrificis d’aquests, amb l’únic objectiu de reduir els danys causats per la penosa gestió, de la que pot ser nomenada màxima responsable de la sanitat catalana.
Les portes giratòries funcionen a dreta i esquerra, surten «professionals» de la gestió pública per a anar a l’empresa privada i a la inversa, per a entrar en les institucions del govern com a alts càrrecs polítics, triats a dit. Més que una porta giratòria, és un negoci on sempre guanyen uns i perdem els veritables propietaris dels serveis públics, usurpats directament per gestors lobbistes privatitzadors, o directament empresaris.
A aquest respecte valgui com un altre exemple paradigmàtic el que està passant actualment amb altres Consorcis denominats «públics», com el Consorci Hospital Clínic, en mans directament d’un conegut director empresarial contractat per a gestionar el futur «pilotasso» urbanístic i el negoci sanitari que preparen. Un negoci que sempre es basarà en la nostra salut i les nostres vides, si continuem deixant-les a les mans de gestors empresarials.
No sols els poders econòmics i financers defensen els seus interessos. No sols tenim polítics connivents i complaents amb les directives econòmiques del capital, també tenim als seus sicaris i executius, que defensen els seus propis interessos, encara que gestionin la sanitat de totes.
Acabarem el curs amb tot el personal vacunat i començarem el vinent amb tothom immunitzat, i això ens fa pensar que el curs vinent les mesures de prevenció a les escoles i instituts podran ser diferents”. Així es va expressar el conseller d’Educació, Josep Bargalló, en la roda de premsa que va oferir ahir a la tarda juntament amb la consellera de Salut, Alba Vergés, i el secretari de Salut Pública, Josep Maria Argimon, per fer balanç del desenvolupament del segon trimestre, quan ha passat un mes de la tornada a les aules després de les festes de Nadal.
Tots dos consellers van refermar la voluntat de mantenir les escoles obertes fins a finals de curs, i es van congratular del resultat que aquesta aposta està tenint fins al moment, ja que, malgrat el que va semblar els primers dies, en aquesta tercera onada el pic dels grups i persones confinades ha estat inferior a la primera. “Hem salvat el curs 2020/21 i s’ha demostrat que l’escola no és propagadora del virus, però sí que és molt sensible al que passa en el seu entorn”, va subratllar el conseller, el qual ha demanat a la comunitat educativa “que ningú es relaxi malgrat que puguem tenir la sensació que tot va bé”.
Nou de cada deu alumnes i nou de cada deu grups estables han fet educació presencial en aquest segon trimestre, en el qual s’han hagut de tancar en algun moment 27 centres, gairebé tots llars d’infants o escoles rurals. En el primer trimestre el pic màxim de grups confinats va ser de 3.504 i en aquest segon ha estat de 2.701, sempre sobre un total estimat de 72.000. Ara mateix són 1.477, d’acord amb l’aplicació traçacovid.
Cribratge als centres: detectats 1.790 asimptomàtics
Amb aquestes dades, la consellera Vergés va tornar a insistir que l’aposta per mantenir les escoles obertes, lluny de multiplicar l’epidèmia, ha estat un factor clau en el seu control i seguiment. “Les aules no són llocs expansius del virus”, va apuntar Vergès. En el segon trimestre, en el 79% dels grups confinats a causa d’un positiu no es va trobar cap més cas després de fer la prova PCR a la resta dels membres del grup bombolla, un percentatge fins i tot més elevat que en el primer trimestre (75%).
Pel que fa al cribratge amb automostres de PCR que s’ha efectuat al llarg d’aquestes primeres quatre setmanes de curs, el resultat és que s’han fet la prova 112.377 persones, de les quals 1.790 (1,59%) eren positius asimptomàtics. El cribratge als centres educatius ja ha finalitzat i es calcula que l’han passat al voltant del 75% del total de les 150.000 persones que podien haver-se fet la prova. El 25% restant o bé no ha volgut o bé no era al centre el dia que tocava pel motiu que fos. Per aquests últims hi haurà una “repesca”, segons va dir Bargalló, ja que podran anar al seu CAP a fer-se-la.
Segons va apuntar la consellera Vergés, aquesta aposta per mantenir les escoles obertes s’ha traduït en el fet que s’han fet més d’un milió de proves a tota la comunitat educativa des que ha començat el curs 2020-2021.
Vacunació i logística
La vacunació al personal dels centres educatius no començarà immediatament, ja que primer cal vacunar altres col·lectius que són més prioritaris (personal sanitari que treballa en segona línia, personal de farmàcies, policies i bombers, etc). Sí que començaran a rebre la vacuna de forma molt immediata el personal docent que treballa en centres penitenciaris.
Segons va explicar Argimon, l’estratègia no està del tot definida perquè segurament també anirà variant en funció del ritme al que vagin arribant les dosis. Aquesta setmana se n’esperen 112.000 sumant les de les tres farmacèutiques que ja la tenen aprovada per l’Agència Europea del Medicament: Pfizer, Moderna i AstraZeneca. Bargalló va recordar que el personal dels centres educatius està repartit per tot el territori i que per tant la logística, en la qual ja s’està treballant, no és senzilla: “Necessitem 150.000 primeres dosis i 150.000 segones dosis per garantir que a final de curs tot el personal està vacunat i que quan comenci el vinent ja estigui immunitzat”, en el sentit que ja haurà transcorregut el temps necessari perquè les vacunes facin efecte.
El que sí que va confirmar el secretari de Salut Pública és que el personal que tingui més de 56 anys no podrà rebre, ara per ara, la vacuna d’AstraZeneca, que se suposa que serà la més habitual a partir d’ara, ja que només està autoritzada per a les persones amb 55 anys o menys. Amb tot, segons Argimon, aquest criteri podria també canviar durant els propers mesos, i en tot cas això voldrà dir que a aquest personal se li haurà de subministrar la vacuna de Pfizer o de Moderna “i potser hagin d’esperar una mica més”.
Les restriccions educatives es mantenen
L’horitzó que no es divisa encara és el del relaxament de les mesures de restricció que afecten l’educació, tant pel que fa als ensenyaments postobligatoris com les extraescolars o el lleure, segons ha admès Bargalló. El conseller va recordar que el batxillerat i els cicles formatius van passar a modalitat híbrida el mes de novembre amb la voluntat de tornar a la presencialitat al gener, la qual cosa no ha succeït a causa de la situació sanitària. I tampoc està previst que això canvïi en breu, “però serà el primer que demanarem quan poguem”.
Tampoc canviaran els criteris sobre el tipus de mascaretes autoritzades, i per tant no se seguirà l’exemple de França, que ha prohibit les de roba a les escoles. Argimon va assenyalar que els informes que han encarregat a experts en EPIs apunten que les mascaretes de roba homologades segueixen sent vàlides, i que cal tenir en compte el balanç entre el benefici i el risc d’aplicar alguna mesura com aquesta, ja que, per exemple, les mascaretes quirúrgiques els alumnes se les haurien de canviar cada dia, i podria passar que un sector de l’alumnat no ho fes.
El Diari de la Sanitat publica una sèrie d’entrevistes a representants dels partits que es presenten a les pròximes eleccions catalanes del 14 de febrer i tenen representació parlamentària. Hem enviat el mateix qüestionari a tots els partits i els hem demanat que el contestés la persona que consideressin més indicada per parlar de les mesures del partit en matèria de salut. Avui és el torn de Laura Oliva i Miquel Farrés, d’En Comú Podem.
Dissabte 6: Santi Rodríguez (PPC) Diumenge 7: Vidal Aragonés (CUP) Dilluns 8: Pere Àngel Montserrat (PDeCat) Dimarts 9: Laura Oliva i Miquel Farrés (En Comú Podem) Dimecres 10: Assumpta Escarp (PSC) Dijous 11: Carme Bertral (ERC) i Jordi Fàbrega (JxCat) Divendres 12: Martín Barra (Ciutadans)
Laura Oliva Mirón, nascuda a Manresa el 1996, és infermera de vocació, treballant a l’atenció primària. Estudia també humanitats a la UOC. Es defineix com una persona compromesa amb el municipi, la Catalunya Central i en portar a les institucions «els problemes reals de la gent». Per la seva banda, Miquel Farrés Fernández, nascut a Terrassa el 1984, és metge especialista en medicina familiar i comunitària i, recentment, ha estat nomenat co-cordinador de la sectorial Salut de Catalunya en Comú. Implicat en diversos activismes, els darrers anys s’ha centrat en la defensa del dret a la salut i, especialment, de l’atenció primària.
Si arriben al govern, quines són les prioritats amb relació a l’actual pandèmia de la Covid-19? Cal adoptar mesures més restrictives i un confinament generalitzat?
Dependrà de com estigui la situació epidemiològica, econòmica, social… i el mateix sistema sanitari. El que segur que serà prioritat és un pla de vacunació transparent i clar, que no doni peu a trampes de cap mena, un sistema de rastreig públic i potent que permeti garantir seguretat d’abordatge dels brots i reforçar l’atenció primària per com a element fonamental de prevenció, detecció i acompanyament, i comunicar amb coherència i rigor.
Arran de la gestió de la pandèmia de la Covid-19, si estan en el govern apostaran per reforçar els mecanismes de coordinació territorial en l’àmbit de l’Estat?
SÍ, evidentment. L’abordatge és global, ha de continuar sent coordinat a escala europea i molt coordinat entre els territoris de l’Estat. Som interdependents i hauríem de sortir d’aquesta crisi reforçant els mecanismes de vigilància epidemiològica i de salut pública estatals i europeus.
Des del govern com s’haurien d’abordar els problemes de comorbiditat i de les llistes d’espera que ha generat la Covid-19?
Amb més pressupost, per a equiparar-nos a nivells de la mitjana europea, amb més professionals, amb una millor gestió i amb una reforma valenta del sistema sanitari català que inclogui garanties de terminis d’espera clars
La gestió i supervisió de les residències de la gent gran seguirien vinculats al Departament de Salut o els retornarien al Departament d’Afers Socials? Per quin model/titularitat aposten?
El control i seguiment dels temes de salut a les residències han de ser responsabilitat del sistema sanitari públic. No així la gestió en si de les residències. Plantegem un nou model de molta més coordinació entre salut i afers socials i d’atenció a la dependència amb serveis flexibles i ajustats als moments vitals de les persones i que afavoreixin projectes de vida independent i la permanència en el seu entorn social. I en el cas de les residències, adaptar-se a models d’unitats convivencials. I sempre que sigui possible, públiques.
De tots els problemes estructurals (més enllà de la pandèmia) que pugui tenir el sistema sanitari català, quin serà per vostès el primer a abordar en cas que arribin al govern?
En primer lloc, cal un pla de rescat que sigui una crida a retornar als professionals que han marxat a altres països. És necessària una nova llei i un Pacte Nacional de Salut per garantir una gestió plenament pública i sense cabuda per l’ànim de lucre, amb priorització de l’atenció primària i la salut pública. Cal també una avaluació, governança i gestió transparent i democràtica del sistema, que fomenti la participació ciutadana.
Creuen que cal invertir més en els hospitals comarcals de segon i tercer nivell? Estan infrafinançats actualment?
SÍ, sobretot en equipament, manteniment i personal. Fent un pla general segons necessitats poblacionals.
Quines mesures concretes tenen per enfortir l’atenció primària?
Cal arribar al 25% del pressupost de Salut i desburocratitzar i retornar-li competències que ara pengen dels hospitals o que s’externalitzen (domicilis, hospital de dia, rehabilitació, etc.). Així mateix, és necessari augmentar els recursos humans i millorar les seves condicions laborals per garantir cita en 48-72 h màxim, visites de mínim 10 minuts i dur a terme tots els programes de salut, preventius, comunitaris i docents propis de l’Atenció Primària. Cal una gestió i planificació centrada en el pacient i en l’atenció primària.
Si arriben al govern, augmentarien les retribucions dels professionals sanitaris i el nombre de recursos humans disponibles? En quina mesura?
Sí, cal acabar amb la sobrecàrrega i precarietat dels professionals, i arribar a ràtios de professionals sanitaris de la mitjana de la UE.
Si arriben al govern, el sistema de salut pública serà una prioritat en termes de finançament? Quina és la seva proposta pressupostària?
Sí, desplegar i potenciar l’Agència de Salut Pública de Catalunya i altres òrgans salubristes és clau pel model que volem. I arribar progressivament a destinar-hi el 3% del pressupost sanitari català.
Quina posició ocupa entre les seves prioritats pressupostàries la recerca sanitària?
Té molta rellevància, òbviament la recerca farmacèutica i la de tecnologies de salut. Així com impulsar la producció d’aquestes a Catalunya mateix. Procurant potenciar aquella que tingui més impacte en salut a curt o llarg termini, amb aplicabilitat sobre el terreny i que ajudi a reduir les desigualtats en salut.
Acabi la frase 1. Les mesures restrictives actuals són… necessàries però insuficients. No estem frenant com cal el virus, i tota mesura restrictiva hauria d’anar acompanyada de compensacions suficients per als sectors afectats. 2. La pandèmia de la Covid-19 ha provocat… que les iniquitats socials ja existents i les debilitats dels serveis públics retallats s’evidenciïn i s’aprofundeixin encara més. 3. La Generalitat hauria de tenir competències per decretar… tantes ajudes per als sectors afectats per la pandèmia i per les restriccions com calgui. Segur que cal més capacitat de la que es té, però també és cert que no s’ha esgotat, ni de bon tros, l’existent. 4. Per tenir un sistema de salut pública fort cal… convenciment que «la pública» és de tothom i per tothom; cal pressupost suficient, professionals motivats i ben tractats i una gestió pública, transparent i eficient. 5. La crisi econòmica i les retallades… han estat aprofitades per debilitar els serveis públics i obrir encara més camp per córrer per als qui volen fer negoci amb la nostra salut i amb els nostres drets. 6. La col·laboració publicoprivada és… un camp a regular estrictament i controlar perquè només es doni en benefici del bé comú, amb criteris de gestió pública i mai per a facilitar negoci. Parlem de serveis bàsics que garanteixen drets. 7. Invertirem més recursos en el sistema de salut, que caldrà treure de… una fiscalitat justa que faci pagar a qui més té, una redistribució de recursos per àrees i més eficiència de la mateixa despesa de Salut. 8. La telemedicina… hi és per quedar-se i cal regular-la bé per a usar-la quan és útil, com a eina complementària, però mai substitutiva del contacte presencial i personal sanitari-pacient. 9. Amb relació al final de la vida i a la futura llei sobre l’eutanàsia… Ens felicitem que finalment assolim el dret a poder elegir individualment quan i com morir dignament. Un avenç històric. Ara cal preparar les eines per a aplicar-la amb celeritat i equitat territorial i social a Catalunya un cop s’aprovi. 10. Entre el sistema sanitari públic i la xarxa sanitària privada, sempre que necessito assistència mèdica vaig a… al sistema públic, sense cap dubte. Per convenciment, per responsabilitat social, per seguretat i per qualitat.
Des de l’inici de la pandèmia de la Covid-19, les pàgines dels diaris i els informatius de les televisions i ràdios s’han omplert de xifres de contagis, de corbes que pugen i baixen, i de dades de defuncions i altes hospitalàries. El documental ‘Vitals’ vol precisament fugir de totes aquestes xifres. «Vol posar cara, veu, ulls i mirada a totes aquelles persones de les quals en parlem molt, però de forma tan genèrica que sembla que se’ns oblidi qui són realment», explica el seu director, el documentalista Fèlix Colomer. La sèrie documental, de tres capítols, es va estrenar el passat diumenge a HBO i està produïda per El Terrat i Forest Film Studios.
‘Vitals’ és el resultat de dos mesos de rodatge durant 12 hores al dia a l’Hospital Parc Taulí de Sabadell, durant la primera onada de la pandèmia. El documental plasma el dia a dia a l’hospital i, sobretot, les històries humanes que hi ha al darrere, tant en les vides del personal sanitari que hi treballa com en les dels pacients que es troben ingressats. «La idea neix d’un amic meu, que és metge a l’Hospital del Mar, que em va dir que havia de documentar d’alguna manera la situació, perquè el que estava passant era molt bèstia», explica Colomer. A partir d’aquí, va contactar amb el Parc Taulí de Sabadell, la seva ciutat natal, i li van obrir les portes «amb llibertat absoluta».
La sèrie documental es diu ‘Vitals’ com a sinònim d’imprescindibles, explica el creador. «Ho són tant els sanitaris com els pacients, que són imprescindibles en les vides dels seus familiars. Alhora, es diu així com una oda a la vida, fent referència a l’esperança i les ganes de viure», diu Colomer. En aquest sentit, l’equip ha volgut mostrar les vides d’aquests ‘imprescindibles’ i el seu dia a dia a l’hospital, mostrant la realitat tal com era. «Estic molt convençut que s’ha de poder parlar de tot i de la forma més real possible. L’ètica es perd quan s’agafa la realitat i es manipula. El que ha passat és real i, per tant, s’ha d’ensenyar», defensa el documentalista.
Seguint la idea de centrar-se en el relat més humà, l’acció del documental succeeix també a les cases dels sanitaris i pacients i es recull també les vivències dels seus familiars. «Evidentment, un sanitari no és tan sols un sanitari. Si parlem de persones, hem de parlar del marit d’aquella infermera, dels seus fills, de la relació que tenen i de com estan vivint la situació de la pandèmia. Tot això forma part de la vida d’aquestes persones i, per tant, és important plasmar-ho», explica Colomer.
El documental recull les experiències de dotze persones, a través de les quals es desencadena l’acció. Les principals protagonistes són dues infermeres, la Sílvia i l’Isa, que tenen dos pacients que es troben ingressats a la unitat de cures intensives, l’Eduard i el César. El documental explica la seva història des que es troben a l’UCI fins que reben l’alta de l’hospital. També es recull l’experiència d’una resident, la Mariona, que es troba en aquesta complicada situació en la seva primera experiència laboral. ‘Vitals’ recull la tasca de tots els professionals que treballen a l’hospital, des de la direcció fins als fisioterapeutes, passant pels auxiliars d’infermeria, les infermeres i els metges.
Sense buscar-ho, el documental acaba sent un reclam a la sanitat pública. «A Twitter vaig veure un comentari que deia: després de veure ‘Vitals’, estic molt contenta de pagar impostos. I crec que és una mica això. Es veu la feinada que es fa a l’hospital i el compromís dels professionals. Involuntàriament, sense que sigui l’objectiu del documental, tothom es queda amb això: que hem de cuidar qui ens cuida», assenyala el director de ‘Vitals’.
En el període actual, marcat per la de fatiga pandèmica, el documental aconsegueix apel·lar també a la responsabilitat social. «Quan entres a l’hospital, veus la realitat i tot el que s’hi viu. Per molt que ho sentis dir a la televisió o un sanitari t’ho expliqui, fins que no ho veus, costa molt fer-se’n a la idea del que suposa realment», conclou Colomer.
El col·lectiu sanitari, al focus mediàtic en els últims mesos pel desgast físic i mental acumulat a causa de la pandèmia, està cridat a una vaga sectorial per al 10 de març. La Mesa Sindical de Sanitat de Catalunya -formada pels sindicats USOC, Infermeres de Catalunya, CGT Catalunya, CATAC-CTS-IAC, Coordinadora Obrera Sindical i PSI Lluitem- ha anunciat aquest matí la convocatòria.
«Hem arribat a una situació límit en què hem de dir prou, perquè ens sentim maltractats», va avisar fa una setmana al Diari del Treball la vicepresidenta del sindicat Unió d’Infermeres de Catalunya, Esther Rodríguez. Llavors, el grup de sindicats agrupat a la Mesa va arrencar la campanya «#EstemFartes» a les xarxes socials com a avançament de la vaga que avui ha anunciat.
Una vaga general i una d’indefinida
El plat fort de la mobilització serà el dimecres 10 de març, quan la Mesa convoca una aturada a «tots els centres i empreses sanitàries i sociosanitàries públiques i privades de Catalunya» que tindrà vigència durant tota la jornada. La convocatòria afecta tot el personal relacionat amb el món sanitari: l’estatutari, el laboral, les treballadores en l’àmbit de la salut, cures de personal, serveis socials, personal funcionari i al personal en formació especialitzada.
La Mesa Sindical de Sanitat també convoca una vaga indefinida en format d’aturades parcials
També engloba totes les àrees de l’atenció mèdica: el personal de l’atenció primària, la continuada i urgent, la domiciliària, l’hospitalària, la prehospitalària i d’emergències, la de salut mental i la sociosanitària.
Ara bé, la campanya no acabarà amb la jornada del 10 de març, per la qual Salut haurà d’establir uns serveis mínims que s’espera que siguin molt alts per la particularitat del servei i pel context de la pandèmia de Covid-19. La Mesa Sindical de Sanitat també convoca al mateix personal a «una vaga indefinida en format d’aturades parcials» que començarà el dilluns 15 de març i s’allargarà «de forma indefinida» cada dilluns. Les aturades estan estipulades de 4 a 6 de la matinada, de 8 a 10 del matí i de 18 a 20 del vespre.
La Mesa justifica la convocatòria «atesa la situació límit que viuen els professionals de la salut a Catalunya» i perquè «no han vist cap apropament ni intenció de millorar la seva situació laboral ni professional per part del Departament de Salut». «Els professionals del sistema de salut de Catalunya estem esgotats«, expliquen. La seva llista de demandes té disset punts, però en destaquen l’assoliment d’»una sanitat de gestió, titularitat i provisió 100% pública» i la igualtat de condicions laborals per a professionals que fan la mateixa tasca.
Una aplicació mòbil per la vaga
Els sindicats convocants no només han creat un web específic per a les mobilitzacions, SalutenVaga.cat, sinó que han llençat una aplicació per a mòbils intel·ligents. Servirà perquè els sanitaris rebin informació sobre la vaga, visualitzin el calendari de protestes, puguin resoldre dubtes freqüents sobre com participar de la mobilització, tindran informació i podran participar amb un servei de missatgeria interna, diuen els organitzadors de la campanya.
Celebrem els èxits del feminisme argentí, mirem amb preocupació a Polònia -on aquesta setmana ha entrat en vigor la prohibició gairebé total de l’avortament- i també a Hondures, el govern ha blindat, reforma constitucional mitjançant, la seva legalització en els últims dies. Els drets sexuals i reproductius es barallen en nombrosos llocs i continuen sent un dels principals esculls en les polítiques d’igualtat de nombrosos països.
Fins i tot en aquells on els avortaments es practiquen de manera legal, gratuïta i segura a nivell sanitari, també persisteixen barreres en l’accés a la interrupció voluntària de l’embaràs. És el cas d’Espanya, on més enllà de donar-se aquestes condicions, les expertes encara assenyalen obstacles: la manca d’informació adreçada a les dones, l’escassa formació de personal sanitari i les idees fonamentalistes que alimenten no només les associacions obertament antiavortistes, sinó també professionals mèdics.
En els últims dies, la Direcció General de Salut Pública del Ministerio de Sanidad ha proposat modificar el Reial Decret 831/2010 de Garantia de la Qualitat Assistencial de la Prestació a la Interrupció Voluntària de l’Embaràs. El mitjà Redacción Médica informava d’això el passat 20 de gener: segons el text de Sanidad, l’objectiu d’aquest canvi és implementar -a través d’equipament, instal·lacions i personal- l’avortament farmacològic entre les primeres nou setmanes de gestació en centres sanitaris extra hospitalaris, per evitar que «la majoria de les dones es vegin abocades a haver d’assistir a establiments privats hospitalaris per a la seva intervenció», segons es pot llegir en el text.
Associacions com ACAI-que agrupa les clíniques concertades acreditades per practicar avortaments a Espanya, a les quals es deriven el 91% dels casos – han criticat la decisió, que encara es troba en fase de consulta. El canvi, de fet, «no és intranscendent». Ho explica així Francisca García, presidenta d’ACAI: «L’argumentari que inspira la reforma dóna premisses que no són certes: en primer lloc, Sanidad diu que vol acabar amb la saturació dels quiròfans en els centres públics. No obstant això, durant 35 anys els que hem practicat els avortaments hem estat els centres concertats».
Des d’ACAI consideren que es tracta d’«un fracàs i un pas enrere en els drets sexuals i reproductius» -en paraules de García-ja que, segons apunten, el sistema sanitari públic ha de garantir els dos mètodes que coexisteixen ara a les clíniques concertades acreditades: l’instrumental i el farmacològic. «L’avortament de qualitat és oferir totes les tècniques perquè no hi hagi desigualtats», assenyala García.
Avortament farmacològic i avortament instrumental
L’avortament farmacològic que Sanidad vol implementar en centres extrahospitalaris «implica menys responsabilitat i menys material, ja que no cal tenir un quiròfan obert», argumenta Eva Rodríguez, vicepresidenta d’ACAI, que atén pacients que van a avortar a una clínica d’Andalusia. Pel que «surt més barat».
Des de la seva experiència, diu, la majoria de les dones que s’enfronten a un avortament prefereixen el mètode instrumental -una pràctica amb sedació que dura uns cinc minuts i permet a la pacient tornar a casa amb molt poc o gens de dolor-. Un estudi realitzat per la pròpia ACAI ho corrobora: un 78% trien la tècnica d’aspiració amb bomba de buit, mentre que el 22% tria l’avortament farmacològic. Unes dades que reforcen allò que assenyalen les especialistes: la importància que tots dos mètodes s’ofereixin en les mateixes condicions de qualitat.
Això és important, segons explica Rodríguez, perquè moltes dones, per les seves circumstàncies personals, no poden dur a terme una interrupció voluntària de l’embaràs per la via farmacològica. En aquest tipus de procés, l’avortament es produeix a casa, de manera que les professionals recomanen tenir algú de companyia per si hi ha complicacions.
«Encara que hi ha dones que trien el mètode farmacològic, no totes tenen unes condicions d’habitatge bones per a això; hi ha dones que viuen amb altres persones a les que no volen explicar-los que estan avortant o les hi ha que els hi han de tenir cura de familiars. També altres que viuen soles i que no volen explicar a ningú el que passa», detalla la vicepresidenta d’ACAI.
També esmenta el impacte emocional: «Moltes dones valoren no ser conscients de l’avortament i per això prefereixen l’instrumental, perquè pensen: ‘quan em desperti, tot haurà acabat’».
En qualsevol cas, la màxima ha de ser deixar a les dones triar. No obstant això, segons explica Rodríguez, des de les clíniques ja s’observen algunes limitacions a l’hora de practicar avortaments instrumentals. «Ja està passant que hi ha manca de material perquè els que el fabriquen ja no els interessa tant», per exemple. En definitiva, lamenta, «s’està perdent una tècnica que durant anys s’ha considerat segura, còmoda, fàcil, ràpida i sense tant impacte emocional per a les dones». «Si deixem de formar gent que sàpiga fer-ho, a la fi no hi haurà professionals que ho practiquin. Imposar a una dona a tenir un avortament amb medicaments jo considero que és violència obstètrica», conclou.
En aquest sentit, el relleu generacional serà clau: ho apunta Rodríguez i també Sílvia Aldavert, coordinadora de l’Associació de Drets sexuals i Reproductius. «La formació és molt important: els únics professionals estan a les clíniques privades i no hi ha relleu generacional», diu aquesta última, que denuncia que aquesta formació no es fa en les carreres universitàries. Pel que hi ha risc que, conforme es jubilin, «ens quedem sense professionals que facin les tècniques instrumentals de manera adequada».
«El més important és que, triïn el que triïn, tinguin informació veraç i oportuna»
De la mateixa manera que el mètode instrumental és el preferit de moltes dones, també hi ha casos en què el farmacològic pot facilitar el procés a altres tantes. Per Estefanny Molina, advocada sènior de l’organització Women’s Link Worldwide, «l’experiència en altres països ha demostrat que facilitar l’avortament farmacològic augmenta l’accés a la mateixa en les primeres setmanes de gestació i redueix els obstacles als quals s’enfronten les dones, especialment aquelles en situació de vulnerabilitat, que viuen lluny de les clíniques i no poden viatjar perquè no poden donar explicacions, faltar a la feina o deixar les tasques de cures».
Sobre l’última proposta de Sanidad, Molina matisa que «promoure l’avortament farmacològic no vol dir que se li vagi a donar prioritat sobre l’avortament instrumental». «Facilitar l’avortament farmacològic és un primer pas, però ens queda molt camí per recórrer, -afegeix- és important que les dones segueixin tenint l’opció de decidir quin mètode prefereixen i el més important és que, triïn el que triïn, tinguin informació veraç i oportuna, accés ràpid i un tracte digne sense estigma ni prejudicis».
Tot i percebre com un avanç, Molina és clara: «No serveix que es promogui l’avortament farmacològic si segueix existint objecció de consciència institucional o si les dones migrants en situació irregular no tenen accés a la sanitat pública. Com s’assegurarà un tracte adequat i l’accés per a totes les dones? Aquesta és la veritable qüestió que ha d’abordar el sistema públic de salut».
Si les prioritats, com apunten aquestes expertes, són altres, cal abordar la falta de campanyes institucionals i de sensibilització sobre el dret a l’avortament dirigides i adaptades a la població. Un problema que assenyala Sílvia Aldavert, l’organització ha publicat recentment un informe en el qual apunten barreres que es donen fins i tot en els passos previs a triar un mètode d’interrupció -Quantes dones saben el que han de fer, a on anar o trucar per avortar? -.
«Com hem de triar el mètode si no tenim informació?», Es pregunta Aldavert. «Se suposa que una dona pot triar entre els dos mètodes però la majoria ni tan sols saben que hi ha dos mètodes», postil·la.
Per això, insisteix que «el debat està en la capacitat d’elecció de les dones». Sobre això, és significatiu el que assenyala Francisca García, d’ACAI, i que constitueix una altra forma de limitar les decisions de les dones sobre els seus cossos: «Hi ha professionals en la sanitat pública que es neguen a practicar avortaments per objecció de consciència, el que, a més, estigmatitza als que ens dediquem a realitzar-los».
«Els fonamentalismes suposen una barrera: hi ha assetjament a clíniques, a professionals i a dones que van a avortar i encara es condemna defensores dels drets sexuals», diu Aldavert. Més enllà de les particularitats de cada mètode, el focus s’ha de dirigir cap a «les dones que es queden fora perquè són menors i no poden aconseguir l’autorització de tutors legals, perquè no tenen targeta sanitària», continua. També elles, totes, «ens mereixem una informació real i veraç».
El Diari de la Sanitat publica una sèrie d’entrevistes a representants dels partits que es presenten a les pròximes eleccions catalanes del 14 de febrer i tenen representació parlamentària. Hem enviat el mateix qüestionari a tots els partits i els hem demanat que el contestés la persona que consideressin més indicada per parlar de les mesures del partit en matèria de salut. Avui és el torn de Pere Àngel Montserrat, del Partit Demòcrata (PDeCat).
Dissabte 6: Santi Rodríguez (PPC) Diumenge 7: Vidal Aragonés (CUP) Dilluns 8: Pere Àngel Montserrat (PDeCat) Dimarts 9: Laura Oliva i Miquel Farrés (En Comú Podem) Dimecres 10: Assumpta Escarp (PSC) Dijous 11: Carme Bertral (ERC) i Jordi Fàbrega (JxCat) Divendres 12: Martín Barra (Ciutadans)
Pere Àngel Montserrat és metge i coordinador de les Unitats de Suport Assistencial i de Recursos Compartits en l’Àrea Metropolitana Sud de l’Institut Català de la Salut (ICS). També ha sigut director de l’Organització Catalana de Trasplantaments (OCATT) i Gerent Territorial del Camp de Tarragona i Terres de l’Ebre de l’ICS.
Si arriben al govern, quines són les prioritats amb relació a l’actual pandèmia de la Covid-19? Cal adoptar mesures més restrictives i un confinament generalitzat?
Adoptarem les decisions amb relació a la pandèmia, després d’escoltar les recomanacions mèdiques, analitzar les dades de l’evolució dels contagis i els ingressos en centres hospitalaris i d’escoltar els representants institucionals del món local així com els representants sectorials dels sectors econòmics afectats. Som conscients que serà més complicat, però estem segurs que podrem evitar decisions molt perjudicials per al conjunt de la societat. En tot cas, si cal prendre mesures que suposen greus conseqüències econòmiques, caldrà establir mecanismes de compensació.
Arran de la gestió de la pandèmia de la Covid-19, si estan en el govern apostaran per reforçar els mecanismes de coordinació territorial en l’àmbit de l’Estat?
En una situació de pandèmia global com la que estem patint, la coordinació ha de donar-se amb totes les institucions. No només les de l’estat espanyol, també les europees.
Des del govern com s’haurien d’abordar els problemes de comorbiditat i de les llistes d’espera que ha generat la Covid-19?
Cal intensificar les accions per a la millora de la gestió i resolució de les llistes d’espera (atenció primària i especialitzada, intervencions quirúrgiques, proves diagnòstiques) i dels serveis d’urgències.
La gestió i supervisió de les residències de la gent gran seguirien vinculats al Departament de Salut o els retornarien al Departament d’Afers Socials? Per quin model/titularitat aposten?
El balanç de la gestió de les residències de gent gran ha sigut molt negatiu, perquè ha posat de manifest les deficiències de molts dels centres residencials i ha mostrat la lentitud i manca d’eficiència de l’administració. Urgeix repensar el model residencial i el de gestió de l’administració. Amb caràcter immediat, després de la constitució del nou govern, es constituirà una comissió mixta d’experts independents i de l’administració per elaborar un informe sobre el model residencial a Catalunya i les reformes que ha d’assumir. També inclourà els canvis a incorporar en la gestió de l’administració amb la voluntat de guanyar eficiència davant qualsevol crisi sociosanitària que les residències puguin patir en el futur.
Nosaltres som partidaris d’un model residencial més obert i flexible que l’actual, on la persona
gran pugui seguir sentint-se com a casa, tot i haver canviat l’espai de residència i amb uns estàndards revisats de garanties sanitàries i socials. La remuneració del personal contractat ha d’ajustar-se a les responsabilitats d’atenció a les persones que assumeixen. Caldrà adaptar en cada moment el nombre de places residencials a la demanda, per evitar l’existència de cues d’espera, en un model públic-social concertat.
Cal instaurar un projecte d’oci a les residències, centres de dia i casals d’avis de la Generalitat que serveixi per millorar la qualitat de vida de les persones usuàries, així com promoure programes de polítiques sanitàries preventives de caràcter públic per mantenir la mobilitat de les persones grans en centres i gimnasos, per millorar la seva psicomotricitat. A més, instaurarem en els espais de residències, centres de dia i casal d’avis la figura d’un especialista que de forma periòdica promogui el reforçament de la identitat i la millora de la mateixa autoestima. Considerem també necessari preveure l’atorgament d’ajuts per facilitar l’adaptació d’habitatges de persones grans i promoure iniciatives d’habitatge i cohabitatge amb llars compartides i amb serveis 24 h per a persones grans autònomes.
De tots els problemes estructurals (més enllà de la pandèmia) que pugui tenir el sistema sanitari català, quin serà per vostès el primer a abordar en cas que arribin al govern?
Considerem necessari abordar el procés de canvi i reformes del nostre sistema sanitari. Una transformació que ha de comptar amb el suport majoritari de les forces polítiques, amb un lideratge polític clar, amb la implicació dels agents professionals i socials del sistema sanitari, amb la col·laboració de les empreses del sector i que, sobretot, ha de girar al voltant de les necessitats de la ciutadania; posant el pacient al centre de la ideació de les polítiques sanitàries i fent-les possibles amb els recursos humans, materials i tecnològics necessaris. Apel·lem a un Pacte Nacional per la Salut 2021, que hauria d’estar a l’agenda política com a prioritat principal i que ens ha de permetre habilitar els recursos per fer les reformes necessàries i posar la sanitat al centre.
Creuen que cal invertir més en els hospitals comarcals de segon i tercer nivell? Estan infrafinançats actualment?
Sí. Creiem que cal invertir en tot el sistema públic de salut.
Quines mesures concretes tenen per enfortir l’atenció primària?
Cal consolidar l’Atenció Primària com a eix vertebrador del nostre sistema de salut, valorant la seva capacitat d’atenció i cohesió a la comunitat. En aquest sentit, és necessari reforçar l’atenció primària pediàtrica per evitar que les situacions de confinament per Covid puguin comportar una minoració del control de la salut dels infants i adolescents. A més, cal reforçar l’autonomia organitzativa i de gestió, dels Equips d’Atenció Primària i valorar models innovadors tipus Buurtzorg.
Per altra banda, volem fomentar i facilitar la col·laboració i la compartició de bones pràctiques entre centres d’atenció primària i en l’àmbit interhospitalari, així com establir programes conjunts de monitoratge de la salut entre els centres d’atenció primària i les farmàcies. També proposem integrar els equips sanitaris dels centres residencials amb els equips d’Atenció Primària i potenciar els serveis d’atenció primària i el transport sanitari a les comarques de l’interior de Catalunya.
Si arriben al govern, augmentarien les retribucions dels professionals sanitaris i el nombre de recursos humans disponibles? En quina mesura?
El sistema sanitari català gaudeix de professionals amb alts nivells de formació, compromís i capacitació, però amb un elevat grau de burnout o esgotament i precarització, amb nivells de retribució per sota de la mitjana europea. Es fa palesa la necessitat de millora de les seves condicions laborals, de l’autonomia organitzativa i del reconeixement de la seva funció social.
Per això, cal prioritzar la contractació indefinida, adequar les retribucions dels professionals sanitaris a les d’altres països del nostre entorn, promoure fórmules de flexibilització i conciliació i adaptar els llocs de treball i potenciar el teletreball quan sigui possible. A més, considerem necessari equiparar les dotacions de professionals de les plantilles als estàndards europeus, per tal de donar resposta a la manca de treballadors en determinades àrees, i introduir nous rols professionals. També és necessari fomentar el desenvolupament professional diversificat i basat en la meritocràcia.
Respecte a les retribucions, volem crear un model retributiu que tingui en compte el nivell de formació universitària, així com la seva especialitat i experiència, i que sigui variable per objectius (DPO), on a la vegada es tinguin en compte els resultats econòmics derivats de l’esforç de gestió.
Considerem primordial tenir en compte els diferents col·lectius de professionals de la salut i les seves particularitats i considerar-los tots a l’hora de prioritzar les necessitats del sistema sanitari. En aquest sentit, és important empoderar el col·lectiu d’infermeria a través de la descripció inclusiva dels processos i rols, per donar la millor assistència possible en el context actual de malalts crònics, fràgils, dependents, amb comorbiditat i la situació de pandèmia.
També cal incorporar de manera activa els nous perfils per donar resposta a les necessitats del ciutadà del segle XXI, així com regular els perfils de professionals emergents, i atorgar als professionals la capacitat de gestionar i organitzar la mateixa feina, responent a criteris de responsabilitat professional, ètica, equitat i sostenibilitat.
Respecte al model educatiu i formatiu, s’ha d’adequar la formació universitària de pregrau i postgrau (model de simulació 4DHealth ) a les necessitats presents i futures de professionals sanitaris i construir aliances amb les universitats. A més, cal incloure, en la formació continuada dels professionals, no només temaris tècnics/clínics, sinó també aprenentatges en l’àmbit de la gestió de processos, recursos i persones quan calgui.
Finalment, cal desenvolupar un pla específic per evitar la sortida dels professionals cap a altres països i retenir el talent, i col·laborar amb els diferents Col·legis Oficials i organismes representants dels diversos col·lectius de professionals per millorar el seu reconeixement i establir-hi sinergies.
Si arriben al govern, el sistema de salut pública serà una prioritat en termes de finançament? Quina és la seva proposta pressupostària?
Abordar la reforma del sistema sanitari porta implícita la necessitat de parlar del seu finançament. No volem fer populisme i prometre percentatges que després no siguin assolibles. Cal rigor i seriositat, i abordar, en coordinació amb tot el sector, les necessitats pressupostàries. Tal com farem també amb altres àmbits de la Generalitat. Les necessitats són grans i els recursos escassos.
Quina posició ocupa entre les seves prioritats pressupostàries la recerca sanitària?
Catalunya disposa d’un sistema de recerca pública en salut d’excel·lència, però fràgil, supeditat a convocatòries públiques competitives que resulten insuficients, sense recursos humans consolidats i moltes vegades desconnectat de l’aplicació pràctica. Aquesta situació requereix augmentar el finançament per càpita en recerca i apostar per la tríada assistència-docència-investigació i per la col·laboració publicoprivada per tal de garantir la sostenibilitat i la rapidesa necessària en la implementació d’innovació i canvis. En aquest sentit, plantegem crear l’Agència Catalana de R+D+I en Salut i transformar la recerca i la innovació en salut cap a un model més estable, eficient,
competitiu i sostenible, facilitant la transferència.
A més, volem establir relacions de benefici bidireccional amb les empreses amb capacitat d’inversió en R+D+I per crear una potent estructura de col·laboració publicoprivada que afavoreixi la salut, la qualitat i oportunitats de desenvolupament dels professionals sanitaris i la proliferació d’empreses vinculades al sector salut en un hub a Catalunya pel sud d’Europa.
També cal promoure la pràctica clínica basada en l’evidència i en l’aportació de valor col·laborant amb la indústria farmacèutica, de productes sanitaris i d’equipaments per tal de millorar la qualitat de l’atenció, facilitar el treball dels professionals i incentivar la R+D+I a Catalunya, recuperant teixit productiu i ocupació de qualitat. Així, volem crear línies de finançament i sistemes de suport en gestió per iniciatives empresarials (spin-offs) de l’àmbit de la salut, que puguin sorgir a partir de la recerca clínica dels centres sanitaris públics.
Acabi la frase
1. Les mesures restrictives actuals són… injustes envers alguns territoris i alguns sectors. 2. La pandèmia de la Covid-19 ha provocat… una conscienciació social generalitzada que cal invertir més i millor en el nostre sistema sanitari. 3. La Generalitat hauria de tenir competències per decretar… qualsevol política que consideri oportuna. 4. Per tenir un sistema de salut pública fort cal… replantejar el model, reconèixer als professionals i dotar el sistema del finançament adequat. 5. La crisi econòmica i les retallades són… decisions polítiques que en alguns moments de la història cal prendre per tal de poder assegurar el benestar col·lectiu futur. 6. La col·laboració publicoprivada és… indispensable pel bon funcionament del sistema. 7. Invertirem més recursos en el sistema de salut, que caldrà treure… d’on sigui possible: la primera aposta política del meu govern serà aconseguir un finançament just de Catalunya amb relació al que generem i superar per fi el dèficit fiscal que ens treu 16.800 milions d’euros cada any. 8. La telemedicina és… un símptoma de la modernització del sistema que cal impulsar. 9. Amb relació al final de la vida i a la futura llei sobre l’eutanàsia… estableix que els metges puguin al·legar objecció de consciència de forma anticipada. 10. Entre el sistema sanitari públic i la xarxa sanitària privada, sempre que necessito assistència mèdica vaig… al sistema públic.
La Plataforma en Defensa dels Serveis Públics neix com a hereva directa de la plataforma Aturem la Llei Aragonès. Des d’aleshores no han aturat la lluita per aconseguir i garantir uns serveis 100% públics i comunitaris que responguin a la sobirania popular amb una gestió participada per tot el personal i per la població en general. I és que per la Plataforma, sobirania popular vol dir «garantir les necessitats col·lectives».
El passat dissabte es van concentrar de nou a Sant Jaume sota el lema «Un model de serveis públic per posar la vida al centre». Allà van reclamar posar fi a la mercantilització existent en els subministraments, els serveis socials, les pensions, l’educació, la sanitat o la sociosanitat.
Parlem sobre què, com i per què de l’existència de la Plataforma en Defensa dels Serveis Públics amb dos dels seus representants. Un d’ells, l’Adrià, militant de l’organització de l’Esquerra Independentista Endavant OSAN (Organització Socialista per l’Alliberament Nacional). I l’altra, la Rosa Salido, treballadora del SAD a Sabadell i delegada de la CGT.
La lluita contra la llei Aragonès era una lluita concreta, però com us coordineu ara que teniu una lluita molt més amplia? Com arribeu a tocar totes les branques?
Adrià: La coordinació de la plataforma és via reunions setmanals on tots els col·lectius que han tingut interès han mantingut l’assistència. En fer el canvi de nom a principis de 2020, vam fer un parell de documents bàsics sobre el discurs que tenim. Un parla no de cap àmbit en concret, sinó de model de serveis públics en el sentit més ampli del terme. Dissabte ens vam concentrar per parlar d’unes característiques que creiem que conformen un model de serveis que s’oposa al model actual mercantilista. Vam fer una impugnació al model vigent de serveis que depenen del lliure mercat.
Rosa: Serveis externalitzats, vaja.
A: La plataforma funciona, però tenim pendent un debat estratègic. Hem de veure si som un col·lectiu en si mateix, què significa que un col·lectiu formi part de la plataforma, o si la plataforma en realitat és un espai on tots els col·lectius més o menys mobilitzats en algun àmbit dels serveis públics van allà i es fa una xarxa. En el cas d’Aturem la Llei era molt obvi: qui la volia aturar hi era. Ara potser ens hem de trencar més el cap en quin ús té aquest espai i com s’ha de concretar a nivell organitzatiu. És un espai eminentment de caràcter pràctic i mobilitzador.
Entenc que per a la Plataforma, defensar els serveis públics també vol dir garantir la continuïtat d’aquests. Penso en les concentracions de les treballadores del SARA, un servei municipalitzat, però fins fa res que ja han arribat a un acord, amb problemes amb l’administració. Feu seguiment també doncs per a assegurar que es garanteixin els drets laborals?
A: Jo no sóc treballador municipal, la Rosa pot explicar-te més, però l’únic que aportaré en aquest sentit és que encara que els serveis públics siguin 100% públics i que siguin de titularitat, gestió i provisió a través de les institucions no és garantia que les condicions siguin bones. És una condició necessària, sí. Si està mercantilitzat les condicions laborals patiran segur, si està municipalitzat tens l’opció de tenir més control per part de les treballadores i de les usuàries. També més capacitat de gestió i de pressió per part del comitè perquè es pugui organitzar dins o al voltant d’aquest servei.
Tu Rosa ets treballadora del Servei d’Atenció Domiciliària de Sabadell
R: Sí. Per nosaltres la municipalització del SAD va davant de tot perquè, què passa amb les treballadores del SAD externalitzades? Que no formem part d’un equip multidisciplinari, treballem soles en domicilis, casa per casa i estem al carrer. Hi ha una amnèsia col·lectiva per part de les administracions un cop externalitzen aquest servei… Però som un servei essencial.
El SAD des de l’octubre que ens mobilitzem arreu. Jo sóc de Sabadell, però fa mesos que s’ha creat un sindicat nou que on té més força és a Sant Feliu de Llobregat. A través d’ell ens informem sobre com lluitar contra les mancances que hi ha i ens hem unit per fer concentracions conjuntes del SAD de Catalunya. Precarietat, EPI insuficients, la qualitat del servei pèssim, condicions de treball… Estem amb això ara. I denunciant que les externalitzacions converteixen els usuaris en clients i en la lluita de la ciutadania i les treballadores del SAD contra la mecànica de les empreses privades situant el servei de l’atenció en la persona en l’argolla mínima de la cadena capitalista.
A: Una de les coses que pretenem en la plataforma és trobar l’espai de trobada entre treballadores i tothom perquè d’una manera o altra tothom és usuari d’un servei públic o de molts. En l’àmbit de la lluita pels serveis públics sempre hi ha hagut una mica de sisme entre el personal que treballa en els serveis, també hi ha hagut poca unió entre diferents categories d’un mateix servei i després hi ha la lluita de les usuàries situada a una altra banda. La Plataforma vol unir-ho tot perquè al final l’objectiu és tenir uns serveis públics que siguin de i per tothom. Ha d’haver-hi un control tant de les treballadores com de la comunitat que ha de rebre aquest servei.
Agafant aquest exemple, les treballadores del SAD ens explicaven per un reportatge que més enllà de fer tasques d’higiene corporal, bany i alimentació també han de sortir al mercat, canviar de casa… Quan es parla de serveis públics es parla sobretot ara de la sanitat, però vosaltres aprofundiu en una mirada més integral de totes les necessitats i posar la cura al centre…
A: La sanitat és un tema que per raons intrínseques sempre tira moltíssim i arrossega molta atenció en la lluita dels serveis públics. El model mercantilista el què fa és enfortir o sobredimensionar certs àmbits de la salut que l’interessen perquè és on hi ha un negoci lucratiu. Els macrocomplexos hospitalaris amb consorcis i amb empreses privades de farmacèutiques que els potencien sempre tenen un finançament públic darrere que els beneficia. Un cas clar és l’Hospital Clínic, on trobem mil corrupteles i lobbies. En canvi sectors com l’atenció primària en lloc de tenir un 25% que hauria de tenir de pressupost no sé ni si arriba al 16% i és perquè no se’n pot treure massa suc.
El model mercantilista fa aigües per tot arreu i a la sanitat es veu molt clarament i sempre deixa sectors invisibilitzats com els de les cures. Les residències han esclatat ara amb la pandèmia, però fa anys que sabíem que estaven en un estat infame.
Sectors com l’atenció primària enlloc de tenir un 25% que hauria de tenir de pressupost, no arriba al 16% i és perquè de l’AP no se’n pot treure massa suc
R: A més de l’estat en el qual es troba la sanitat en general, nosaltres estem soles a primera línia de la Covid amb tot el que estem vivint. No tenim una estructura, no estem en una empresa fixes com a les residències que estan tancats i es comuniquen… Què passa? Anem pel carrer, anem en autobusos, anem a fer higienes, higienes necessàries que són essencials per a la supervivència. Comencem a les 7 am i estem una hora a cada domicili. Això ens dificulta moltíssim tenir una bona qualitat del servei si no estem bé nosaltres… Cada matí en anar a treballar ens estan esperant perquè molts usuaris van amb bolquers, necessiten dutxes… Som un servei essencial que no es reconeix. I mentre això no passa, estem en mans d’Accent social, una empresa privada del Florentino Pérez, que tot i tenir centenars de denúncies i de demandes judicials no compleixen. Hi ha algun SAD com el de Sant Feliu al qual no els hi reconeixen els desplaçaments com hores de feina i els hi treuen. Tenim una sentència a favor que ens indica els minuts per desplaçament i així poder fer l’hora sencera a domicili… I si no les compleixen, insisteixo, és perquè saben que poden tirar endavant igualment.
A: El que hem aconseguit a la Plataforma és que diferents municipis del territori creïn una mica de xarxa en el cas concret del SAD. Anirem estenent això arreu del territori perquè cada cop soni més i sigui més escandalós a nivell d’opinió pública. Al final aquests exemples que posa la Rosa són una constatació de la lògica del lliure mercat. Aquesta gent veuen en aquests serveis un nínxol de mercat que no s’esgotarà. No estàs fent patinets sabent que algun dia l’interès pels patinets s’acabarà. Tu estàs gestionant les cures de les persones, que sempre les necessitarem perquè tothom envelleix. Saben que si posen aquí un tentacle aniran xuclant fins a sempre. A la que facin una inversió aquí, aquesta els hi retornarà sempre amb beneficis, que és la seva lògica, i per tenir-los minimitzarà qualsevol despesa que s’hagi de fer en aquest servei. Si em puc estalviar el 50% dels EPI ho faré. Si puc no pagar les hores que les treballadores fan entre domicilis tot i ser part de la jornada laboral, doncs ho faig, Més beneficis per la meva empresa.
La lògica del mercat és totalment contrària als interessos de les treballadores i de les usuàries. Quan les treballadores tenen les condicions dolentes és inevitable que repercuteixi en l’atenció que poden dispensar, a més de la seva pròpia salut, perquè com a persona tu vols que el servei sigui correcte i estaràs destinant més esforços dels que hauries intentant solucionar problemes pels quals no tens ni el temps, ni se’t paga per fer-ho. És molt pervers.
R: Totalment d’acord. L’última vegada que vam fer una demanada judicial a l’inici de la pandèmia, ens va trucar la inspectora de treball de Barcelona perquè l’havien trucat des dels jutjats de Sabadell. Quan va venir, jo vaig posar-me tots els EPI que tenia i vaig fer com de maniquí: la bata, la bata curta per la cintura, sense bates d’un sol ús, els guants d’aquell moment que eren més dolents que els d’ara (hem aconseguit que ens els canviïn), protector de peus perquè hem d’entrar als plats de dutxa dels usuaris i ens mullem els peus, mascaretes, sense ulleres… Tot això quan ja tenim denúncia guanyada de prevenció de riscos laborals de l’any 2014 i considerem que això serien drets adquirits, però no compleixen ni les sentències ni el que diu inspecció de treball. La inspectora es va quedar… I amb la pandèmia han seguit així, canvis de mascaretes, que ni ens veiem els qui portem ulleres, i les mascaretes quirúrgiques una cada set serveis… duren 5 hores però no 8.
Pancarta de la Plataforma en Defensa dels Serveis Públics | @endavantstap
Després hi ha el tema de les vacunes. A part de tota la jerarquia, asseguren que en algun moment s’acabaran perquè la patent pertany a empreses privades. Alguns dels col·lectius que integren la Plataforma com ara Endavant estan reivindicant una indústria farmacèutica pública perquè realment es pugui donar resposta a totes les necessitats.
R: A nosaltres ens han trucat sobre les vacunacions, però encara estem pendents perquè estem a l’última línia… Primer residències, després sanitaris i ja aleshores nosaltres.
A: Quan parlem d’una sanitat pública això inclou una indústria farmacèutica i una indústria sanitària pública que tingui els mitjans per crear mascaretes, per fer vacunes… Que com a societat no depenguis del lliure mercat globalitzat i estar pendent de veure si pots pagar i qui pot aconseguir-ho. Cal que tu siguis sobirà com a poble per autoabastir-te de les coses més essencials.
La sanitat arrossega molta atenció en la lluita dels serveis públics. El model mercantilista el què fa és enfortir o sobredimensionar certs àmbits de la salut que l’interessen perquè és on hi ha un negoci lucratiu
R: Ha sortit una llei que diu que les persones amb un grau de dependència 3 que estiguin en el seu domicili s’han de vacunar ells i les cuidadores i també si tenen a partir de 80 anys. I això depèn dels ajuntaments, que són qui coordina amb sanitat tot això de les vacunes. A veure quan ens arriba a nosaltres. Han començat a les residències, després als sanitaris… Aquesta decisió és pública, però no se’n responsabilitzin prou.
A: Aquí el què hi ha és una mena de desistiment de funcions. El responsable últim dels serveis públics és l’administració i, si hi ha incompliment de funcions, en última instància, el responsable és qui decideix que s’externalitza aquest servei a empreses que després es salten els plecs de condicions. Perquè per aquests, tots els beneficis que tenen són suficients per pagar qualsevol multa que els hi arribi, si és que els arriba.
Les institucions estan ara mateix al servei d’aquests interessos privats capitalistes i operen en aquest marc mercantilista com a opció absoluta i única. Són les institucions que no responen als interessos de l’enorme majoria… Lluitant pels serveis públics sempre acabes topant molt ràpidament amb la institució. La que en principi hauria de vetllar perquè tothom tingués accés i estigués cobert de serveis…
Nosaltres ens concentrem, ens mobilitzem, fem un manifest, però al final tens allà un edifici monumental on ningú es mou, cada 4 anys hi ha eleccions, t’han promès que es municipalitzarà el SAD per segona vegada, però no passa tampoc… Estem en aquesta situació d’enrocament que no avança. O que sempre avança cap a la direcció que no ens interessa al poble. Es perpetua. Passen governs i la dinàmica és la mateixa.
R: Així i tot traspassarem els murs, traspassarem l’edifici de l’administració.
Un altre tema amb el qual topeu contra l’administració és amb l’exigència de garantir els subministraments a tothom. Divendres us vau concentrar a Sabadell sota el lema «La llum no és un luxe, nacionalitzem les elèctriques»
R: La concentració responia a molts talls de llum que va haver-hi a diverses zones de Sabadell i això és increïble.
A: Hi ha talls de llum per deficiències en el manteniment de la xarxa, però per què invertir en aquest manteniment si això no dóna diners? Quan caigui, ja posaré el mínim perquè torni a funcionar… En el seu moment es van liberalitzar les comunicacions i les energies sent això un avanç per part de les classes capitalistes i des d’aleshores la cosa està igual o avança en contra nostra. En quin moment nosaltres i sobretot com plantem batalla perquè les institucions estiguin al servei dels interessos d’aquesta enorme majoria que no som els qui posseïm les accions d’Endesa?
R: I aquests talls sempre són en detriment de les treballadores. En una reunió l’altre dia ens deien que ens havíem d’adaptar a les circumstàncies…
A: No et deixen triar. No és una decisió que prenguin les treballadores, és que t’hi adapten. Això és el que hi ha.
R: Juguen amb la por de les treballadores per si et fan fora de la feina i la por paralitza.
A: I no és una por infundada. Coneixem casos de repressió contra les treballadores de serveis públics per part de tota mena d’empreses privades. A les treballadores del SAD de Barcelona la nova empresa que les gestiona, Domus Vi, després de passar per mans de dues constructores de l’Ibex 35, doncs els hi feia un qüestionari on els hi demanaven informació personal i familiar.
Tu estàs gestionant les cures de les persones, que sempre les necessitarem perquè tothom envelleix. Saben que si posen aquí un tentacle aniran xuclant fins sempre. A la que facin una inversió, aquesta els hi retornarà sempre amb beneficis
Sí, ho van denunciar públicament que els hi demanaven dades sobre amb qui vivien per exemple.
R: Són empreses que no tenen ni idea de l’atenció a domicili, no tenen res a veure ni en això ni amb l’atenció a la persona en si. Són constructors la majoria i no tenen experiència, però sí que la tenen en facturació.
A: Els serveis públics en general són la gallina dels ous d’or immortal. Mentre hi hagi humanitat hi haurà necessitat de cures. A sant de què se n’han de lucrar uns pocs d’això. Des del punt de vista d’aquests pocs té tot el sentit del món… poses allà una màquina de diners que mai falla. Això ja és un debat molt filosòfic, però els recursos naturals són recursos naturals i per tant anem a socialitzar-los. Tothom necessita beure aigua i dutxar-se i no entenc com un grup de senyors tancats en un edifici ha de tenir la decisió sobre si l’aixeta raja o no raja. No em sembla que procedeixi.
Sense cap mena de connexió, però us llançaré un tema bomba. Què passa amb les pensions?
A: Aquest tema està bastant lligat amb el rescat entre mil cometes que planeja la Unió Europea. A canvi de rescatar grans empreses de l’Ibex 35 el procediment és que les pensions es rebaixin en un nou Pacte de Toledo infame, en aquest cas amb els partits progressistes de l’estat espanyol, a més de seguir incrementant l’endeutament públic amb capital privat. És tot un muntatge on el capital privat a través de l’Ibex 35 i els grans bancs surten beneficiats i l’estat, que hauria de representar a tothom, assumeix el risc que alguna inversió no vagi bé i s’endeuti. Tens una obligació respecte a una sèrie d’agents econòmics que tenen el poder i controlen el panorama. La reforma de l’article 135 de la Constitució espanyola es va fer en una cap de setmana i PSOE i PP semblaven el mateix partit sense cap mena de fricció… Aquesta és la mostra més evident que l’estat espanyol prioritza el retorn del deute a qualsevol despesa social. Això vol dir retallar pensions, desinvertir en sanitat, educació, sociosanitat… en qualsevol recurs públic. Tot en pro que les grans empreses segueixin fent més benefici.
Dins l’àmbit de les pensions hi ha bastanta frustració amb el govern de l’estat perquè no sé fins a quin punt de l’espectre de gent organitzada en un espai com la Marea Pensionista hi havia una part amb expectatives bones respecte al govern… El pitjor de tot també és com intenten vendre aquest Pacte de Toledo d’una manera positiva. A la Marea Pensionista no l’enganyen, però de cara a la població… S’està endarrerint l’edat de jubilació, rebaixant el valor de les pensions…
Algunes treballadores del SAD Barcelona a la concentració de plaça Sant Jaume | @Endavant_Bcn
R: És brutal perquè a nosaltres per exemple ja ens han dit que ens jubilem un any més tard. I s’ha de tenir en compte que la nostra feina és diferent. Estem treballant físicament, psicològicament i mentalment perquè som un servei assistencial físic. Tenim malalties de l’esquena, dels braços… I no són reconegudes com a derivades de la nostra feina per la repetibilitat.
A: L’endarreriment de l’edat de jubilació ja no és que sigui una contradicció en el model que defensem, és una contradicció en el mateix discurs capitalista… que t’intentin vendre que estiguis treballant fins més tard com una cosa de progrés… Progrés seria haver de treballar menys anys i jubilar-te més jove i poder gaudir de la resta de la vida havent complert amb les teves obligacions. El progrés hauria de ser rebaixar… En una mentalitat fins i tot liberal dic. Fins i tot acabar als 55, això seria progres.
Quan parlem d’una sanitat pública això inclou una indústria farmacèutica i una indústria sanitària pública que tingui els mitjans per crear mascaretes, per fer vacunes… Cal que tu siguis sobirà com a poble per autoabastir-te de les coses més essencials
I si pensem en les xifres d’atur fins i tot abans si estigués més repartit el treball.
A: Sí. Són contradiccions que comencen a explotar per tot arreu.
Heu contactat amb partits perquè incorporessin al seu programa electoral un compromís per treballar en pro dels serveis públics?
A: Ens ho vam plantejar, però no ho hem fet. Qui si ho ha fet és la Coordinadora 5+1 que va enviar un document amb demandes exigint posicionament als diferents partits polítics. També és cert que és aquest desencís amb les institucions que està calant una miqueta fort. Quan t’han promès dues vegades que municipalitzaran el SAD
…i no passa
A: I no et donen explicacions de per què no passa. Que diguin A o B en un paper que tu els hi has donat, però que no té cap vinculació de cap mena… És una cosa que està bé fer-la i mai serà contraproduent exigir compromisos electorals a formacions polítiques, però arriba fins on arriba.
Si es pot fer es fa i si no al final, més enllà del què hagin dit previ a les eleccions, després el què importa és el que facin. Com a Plataforma hem d’intentar influenciar en el que ells fan. «Mira ens agradaria que en matèria de serveis públics fessis aquestes coses començant per consultar la ciutadania sobre decisions estratègiques en serveis públics». No ens val que ens colin el decret 69/2020 que és bàsicament la llei Aragonès convertida en decret i ens l’hem menjat amb patates perquè no ha passat ni pel Parlament… Volem que això no passi i que es consulti.
En aquest sentit, hem intentat posar també un caràcter antiracista a la Plataforma perquè l’accés a serveis públics hauria de ser universal i no ho és. A les eleccions hi ha part de la població que no pot votar, a les consultes que es poguessin fer en aquest marc legal molta gent no podria participar i per això tenim en els nostres documents explícitament posada la derogació de la llei d’estrangeria com a element fonamental en general i en l’àmbit de serveis públics en concret. Hi ha un munt de col·lectius organitzats que demanen la derogació de la llei d’estrangeria o la de la llei mordassa, és igual, perquè al final després arriba el govern més progressista de la història de l’estat espanyol o això és el que diuen i no es deroga res. El que sí que vaig sentir que havien fet era ampliar un 30% la tanca de Ceuta i Melilla. Per això sí que hi havia pressupost.
El Diari de la Sanitat publica una sèrie d’entrevistes a representants dels partits que es presenten a les pròximes eleccions catalanes del 14 de febrer i tenen representació parlamentària. Hem enviat el mateix qüestionari a tots els partits i els hem demanat que el contestés la persona que consideressin més indicada per parlar de les mesures del partit en matèria de salut. Avui és el torn de Vidal Aragonés, de la CUP.
Dissabte 6: Santi Rodríguez (PPC) Diumenge 7: Vidal Aragonés (CUP) Dilluns 8: Pere Àngel Montserrat (PDeCat) Dimarts 9: Laura Oliva i Miquel Farrés (En Comú Podem) Dimecres 10: Assumpta Escarp (PSC) Dijous 11: Carme Bertral (ERC) i Jordi Fàbrega (JxCat) Divendres 12: Martín Barra (Ciutadans)
Vidal Aragonés i Chicharro és nascut a Cornellà i ha treballat com a advocat al Col·lectiu Ronda i com a professor a la Universitat Autònoma de Barcelona. Va ser candidat per Cornellà en Comú-Crida per Cornellà a les municipals del 2015 i ha estat diputat a la darrera legislatura del Parlament, on ha estat l’encarregat de la CUP-CC en termes de sanitat i treball. Presideix la comissió d’investigació sobre l’afectació de la Covid-19 a les residències de gent gran.
Si arriben al govern, quines són les prioritats amb relació a l’actual pandèmia de la Covid-19? Cal adoptar mesures més restrictives i un confinament generalitzat?
Això dependrà de com tinguem l’RT, la saturació del sistema sanitari (treballadores, llits, UCI…) i el nombre de positius. Nosaltres no hem posat mai problemes a les mesures restrictives o confinament generalitzat. Això sí, han d’anar acompanyades de mesures socials.
Arran de la gestió de la pandèmia de la Covid-19, si estan en el govern apostaran per reforçar els mecanismes de coordinació territorial en l’àmbit de l’Estat?
Què l’Estat espanyol actuï sense informar? Centralitzant? No comunicant ni quan arribàvem les vacunes? Negant-nos la possibilitat de rebre un equip sanitari cubà? Aquests no! Evidentment. Nosaltres som partidaris d’una coordinació real, de tu a tu, amb Andorra, L’Estat francès i l’Estat espanyol, que són els Estats del nostre entorn. A la vegada davant d’una pandèmia mundial s’han de mantenir contactes permanents amb tots els sistemes de Salut Pública del món.
Des del govern com s’haurien d’abordar els problemes de comorbiditat i de les llistes d’espera que ha generat la Covid-19?
El Govern, amb el suport dels comuns, ha mentit dues vegades al llarg d’aquesta legislatura. Han anunciat dos Decrets de reducció de les llistes d’espera que mai han existit. I les llistes d’espera sense reduir-se. Inversió i llista única (públic, mútues, privades) seria solució. Cada vegada tindrem més comorbiditat per diferents elements: llistes d’espera, manca de recursos i inexistent mirada de classe en la Salut Pública, fins i tot malalties associades amb efectes pitjors al que es considerava malaltia principal.
La gestió i supervisió de les residències de la gent gran seguirien vinculats al Departament de Salut o els retornarien al Departament d’Afers Socials? Per quin model/titularitat aposten?
Nosaltres quan parlem de model i titularitat estem parlant de model de gestió, cal que la gestió de les residències de gent gran sigui pública. Així, ampliar xarxa pública i finançament suficient és la clau. Si bé apostem que la competència estigui al Departament de Treball, això per nosaltres no és determinant. El pas al Departament de Salut no ha significat cap millora important. De fet han mantingut la negativa a rebre assistència sanitària pública: continuen els EAR’s amb gestió privada.
5. De tots els problemes estructurals (més enllà de la pandèmia) que pugui tenir el sistema sanitari català, quin serà per vostès el primer a abordar en cas que arribin al govern?
Hi ha tres problemes estructurals que no es volen abordar: manca de pressupost suficient, gestió privada de la titularitat pública i precarietat laboral. Si no revertim la gestió privada, difícilment podrem construir una sanitat pública de qualitat i sense llistes d’espera. A banda dels tres elements estructurals que hem referit, hem d’apostar per la primària com a eix vertebrador del sistema sanitari català.
Creuen que cal invertir més en els hospitals comarcals de segon i tercer nivell? Estan infrafinançats actualment?
La primera aposta la fem per enfortir la Primària a totes les comarques, després això sí que hem d’acabar amb una iniquitat territorial que de facto provoca que no totes les catalanes tinguin les mateixes possibilitats d’exercici de drets. I sí, estan infrafinançats.
Quines mesures concretes tenen per enfortir l’atenció primària?
Dedicar com a mínim el 25% del Pressupost en Salut. Això hauria de ser la base per poder prendre tota una sèrie de mesures: recuperar el paper dels CAP com a porta d’entrada al sistema públic de salut; un augment de contractació de personal i revertir les retallades laborals; obrir els CAP els caps de setmana; Habilitar dins dels CAP zones d’aïllament; un Pla de xoc per reduir les llistes d’espera; Garantir línies telefonies gratuïtes per poder contactar amb els CAP.
Si arriben al govern, augmentarien les retribucions dels professionals sanitaris i el nombre de recursos humans disponibles? En quina mesura?
Sí, augmentaríem les retribucions i les treballadores. Ens sembla que les propostes que estan fent els sindicats del sector haurien de ser assumides tant pel que fa a l’augment de treballadores com de retribucions. Pensem que és més important avançar cap al conveni col·lectiu únic i que això suposi igualtat de drets per les treballadores amb independència que el seu ocupador sigui públic o privat. S’ha de començar per recuperar tots els drets retallats des del 2010.
Si arriben al govern, el sistema de salut pública serà una prioritat en termes de finançament? Quina és la seva proposta pressupostària?
Augmentar en 4000 milions més. A banda d’un sistema fiscal més redistributiu que ens procurés més ingressos, avançar en la recuperació de gestió pública significaria un petit estalvi que dedicaríem íntegrament a la sanitat.
Quina posició ocupa entre les seves prioritats pressupostàries la recerca sanitària?
Sense recerca no tenim res que s’assembli a la sobirania. Hauria de passar de ser una realitat subalterna i marginada a tenir absoluta centralitat. Seria una peça clau amb un sistema sanitari integral de titular i gestió pública on la recerca mèdica i farmacològica ens permeti respondre davant d’una crisi sanitària.
Acabi la frase 1. Les mesures restrictives actuals són… insuficients i no acompanyades de mesures socials.
2. La pandèmia de la Covid-19 ha provocat…el col·lapse més gran del sistema sanitari, que ja es trobava en crisi. 3. La Generalitat hauria de tenir competències per decretar… tot el que guarda relació amb la salut i les condicions de vida. Independència! 4. Per tenir un sistema de salut pública fort cal… enfortir la Primària i la gestió pública. 5. La crisi econòmica i les retallades…troben origen en el capitalisme actual i lluny de ser revertides són acompanyades pels Governs de JxCAT i ERC, PSOE I Comuns-Podemos. 6. La col·laboració publicoprivada és…una de les grans causes de la situació de crisi del sistema sanitari. 7. Invertirem més recursos en el sistema de salut, que caldrà treure d’…una fiscalitat més progressiva. 8. La telemedicina…no és la solució per la crisi del sistema de Salut, és la seva conseqüència. 9. Amb relació al final de la vida i a la futura llei sobre l’eutanàsia… és un avenç importantíssim per la vida i la mort digna. 10. Entre el sistema sanitari públic i la xarxa sanitària privada, sempre que necessito assistència mèdica vaig a… la PÚBLICA!
El Diari de la Sanitat publica una sèrie d’entrevistes a representants dels partits que es presenten a les pròximes eleccions catalanes del 14 de febrer i tenen representació parlamentària. Hem enviat el mateix qüestionari a tots els partits i els hem demanat que el contestés la persona que consideressin més indicada per parlar de les mesures del partit en matèria de salut. Comencem amb Santi Rodríguez, del Partit Popular Català.
Dissabte 6:Santi Rodríguez (PPC) Diumenge 7: Vidal Aragonés (CUP) Dilluns 8: Pere Àngel Montserrat (PDeCat) Dimarts 9: Laura Oliva i Miquel Farrés (En Comú Podem) Dimecres 10: Assumpta Escarp (PSC) Dijous 11: Carme Bertral (ERC) i Jordi Fàbrega (JxCat) Divendres 12: Martín Barra (Ciutadans)
Nascut a Vilanova i la Geltrú, Santi Rodríguez és enginyer tècnic de telecomunicacions, diplomat en Ciències Empresarials (UOC) i llicenciat en Administració i Direcció d’empreses (UOC). Ha estat secretari Executiu d’Acció territorial del PPC (2004-2007), secretari executiu de comunicació (2007-2008) i regidor portaveu del PPC a Vilanova i la Geltrú (1995-2015).
Si arriben al govern, quines són les prioritats amb relació a l’actual pandèmia de la Covid-19? Cal adoptar mesures més restrictives i un confinament generalitzat?
El més immediat a abordar és una planificació de les vacunacions i informació al respecte, ja que, entre la població, hi ha força incerteses, amb independència de les incerteses que ja provoca el proveïment.
No considerem necessari un confinament generalitzat, si no mesures puntuals, amb nivells de restricció graduals, que permetin abordar amb la màxima eficàcia possible la situació en cada moment, tenint presents l’evolució dels contagis i les capacitats del sistema sanitari.
Arran de la gestió de la pandèmia de la Covid-19, si estan en el govern apostaran per reforçar els mecanismes de coordinació territorial en l’àmbit de l’Estat?
És imprescindible aprofundir en la coordinació territorial per evitar el desconcert que genera que cada comunitat adopti mesures molt dispars, però perquè aquesta coordinació sigui eficaç cal lleialtat entre administracions i lideratge, aspectes que en aquesta pandèmia no han existit.
Des del govern com s’haurien d’abordar els problemes de comorbiditat i de les llistes d’espera que ha generat la Covid-19?
Amb plans específics de reforç de l’atenció primària i de l’atenció especialitzada. Ambdós subsectors de la sanitat pública, abans de la pandèmia, ja patien força deficiències i un deteriorament progressiu del servei, que s’han vist agreujats amb la necessària atenció a la pandèmia. Sense cap mena de dubte, la comorbiditat en l’àmbit de la salut mental, o en el seguiment de les cronicitats són aspectes a abordar el més àgilment possible.
La gestió i supervisió de les residències de la gent gran seguirien vinculats al Departament de Salut o els retornarien al Departament d’Afers Socials? Per quin model/titularitat aposten?
No es tracta tant de a quin departament es vinculin, sinó que hi hagi la comunicació i coordinació necessàries entre els departaments per garantir una adequada gestió, tant des de l’àmbit social com sanitari. No és justificable que, quan una persona és institucionalitzada, sembli desaparèixer del sistema sanitari públic.
En la mesura que cada vegada més les persones institucionalitzades en residències són les que pateixen més problemes de salut i dependència, cal tendir cap a una atenció més sociosanitària, que no exclusivament social.
No creiem que la titularitat pública o privada, o la gestió, generalment sempre privada, hagi de representar cap mena de problema, sempre que se supervisi adequadament la gestió.
De tots els problemes estructurals (més enllà de la pandèmia) que pugui tenir el sistema sanitari català, quin serà per vostès el primer a abordar en cas que arribin al govern?
Cal un reforç de l’atenció primària, amb major capacitat resolutiva, el que implica el tractament d’urgències lleus que permeti alleugerar les urgències hospitalàries per aquells casos necessaris. També cal previsió i provisió d’especialitats que són deficitàries que, juntament amb la millora de les condicions laborals, ha de permetre cobrir les necessitats.
És necessari un pla de xoc de llistes d’espera i un dimensionament adequat de l’atenció especialitzada, per evitar el creixement descontrolat en situacions de normalitat.
Creuen que cal invertir més en els hospitals comarcals de segon i tercer nivell? Estan infrafinançats actualment?
El principal problema que arrosseguen alguns dels hospitals comarcals no és tant que estiguin infrafinançats, si no l’endeutament que arrosseguen. En aquest sentit, seria necessari preveure, a través d’una millora del finançament, el sanejament progressiu, amb l’objectiu que la qualitat assistencial no és ressenti per aquests motius.
Quines mesures concretes tenen per enfortir l’atenció primària?
Una actualització dels equipaments; una millora de les condicionals laborals dels professionals, que facin de l’atenció primària una destinació, si més no, tan atractiva com altres; preveure la formació i proveir les vacants d’especialitats que impedeixen un adequat dimensionament dels serveis (per exemple, pediatria); ampliar els horaris, amb la dotació de professionals adequada, i ampliar els serveis d’atenció urgent.
Si arriben al govern, augmentarien les retribucions dels professionals sanitaris i el nombre de recursos humans disponibles? En quina mesura?
És imprescindible millorar les condicions laborals dels professionals, i entre elles, també les retribucions, ja que si no es produeixen deslocalitzacions cap a destinacions on poder disposar de millors condicions laborals i perspectives de desenvolupament professional.
Si arriben al govern, el sistema de salut pública serà una prioritat en termes de finançament? Quina és la seva proposta pressupostària?
Molt més del que ho ha estat fins ara, atès que s’han desaprofitat sis anys de creixement econòmic, amb 4 sense pressupost, i no s’ha assolit el nivell de despesa/inversió prèvia a la crisi. Resulta paradigmàtic que el pressupost previst per 2020 hagi estat inferior al realment executat durant el 2019.
Diverses veus, tant del món econòmic com sanitari, xifren en 5.000 milions les necessitats de la sanitat pública. Assolir-ho en un màxim de tres o quatre exercicis, hauria de ser possible, i un objectiu a assolir.
Quina posició ocupa entre les seves prioritats pressupostàries la recerca sanitària?
La mateixa que la importància que té la recerca sanitària catalana, que és molt alta. Dels millors instituts de recerca d’Espanya, quatre són catalans i cal, almenys, mantenir aquest alt nivell.
Acabi la frase 1. Les mesures restrictives actuals són… en alguns casos desproporcionades amb relació a la influència sobre la pandèmia. 2. La pandèmia de la Covid-19 ha provocat… un impacte a la societat inimaginable: sanitari, econòmic i social. 3. La Generalitat hauria de tenir competències per decretar… hauria d’exercir amb competència les que té. 4. Per tenir un sistema de salut pública fort cal… tenir voluntat política i prioritzar-lo a l’hora de distribuir el pressupost. 5. La crisi econòmica i les retallades… es podrien haver recuperat durant els anys de creixement econòmic. 6. La col·laboració publicoprivada és… necessària per garantir el nivell de qualitat dels serveis sanitaris. 7. Invertirem més recursos en el sistema de salut, que caldrà treure de… especialment de les despeses identitàries i altres prescindibles. 8. La telemedicina… és una opció a implantar seriosament per millorar l’atenció a la ciutadania, encara que no de forma generalitzada, sinó en determinades circumstàncies i en molt determinats sectors de població. 9. Amb relació al final de la vida i a la futura llei sobre l’eutanàsia… ens hi oposem, creiem que cal treballar en l’àmbit de les cures pal·liatives, abans que apostar per l’eutanàsia. 10. Entre el sistema sanitari públic i la xarxa sanitària privada, sempre que necessito assistència mèdica vaig a… al sistema públic.
