Just Deploy It!

Blog

  • La lluita contra la mutilació genital femenina: prevenció i empoderament

    La Fatou (nom fictici) va néixer al Senegal i tenia tan sols uns mesos de vida quan li van practicar la mutilació genital femenina. «Malgrat que no recordi el moment en què m’ho van fer, vaig créixer sabent que m’havien practicat l’ablació. Això se sap, perquè forma part de la nostra cultura», diu. «Jo em pensava que era normal no tenir clítoris», afegeix.

    No va ser fins que va començar a ser sexualment activa quan es va adonar de la repercussió que va tenir l’ablació. «Cada dona és un món i l’afecta de manera diferent. També depèn del tipus d’ablació que t’hagin fet. En el meu cas, jo sí que sentia plaer en el moment de tenir relacions sexuals, però sentia que tenia limitacions. Que no sentia tot el que podia sentir. Altres noies que conec no han tingut mai un orgasme per culpa d’això», explica.

    Davant les limitacions que tenia a l’hora de gaudir plenament de les seves relacions sexuals, la Fatou va començar a informar-se sobre les operacions de reconstrucció genital postablació. Així va descobrir el programa de la Fundació Dexeus Dona, que ofereix aquesta operació de forma gratuïta des de l’any 2007, i el passat mes de novembre es va operar. Es tracta d’una intervenció quirúrgica que dura uns 45 minuts i el seu objectiu és restituir anatòmicament el clítoris i altres òrgans afectats, així com recuperar el seu aspecte i capacitat sensitiva, cosa que s’aconsegueix en més del 75% dels casos.

    La Fatou encara no ha tingut relacions sexuals des de l’operació, i no sap quins canvis li haurà suposat, però encoratja a què facin el que va fer ella les dones que pateixen limitacions en l’aspecte sexual i que no puguin fer una vida completament normal a causa de l’ablació. «Si abans no senties res, sempre anirà a millor», diu.

    116 dones s’han beneficiat de la reconstrucció postablació

    Des de la seva posada en marxa i fins al gener de 2021, la Fundació Dexeus Dona ha atès 173 pacients, i ha practicat la reconstrucció a un total de 116 dones. El Programa està liderat pel Dr. Pere Barri Soldevila, que va ser el primer metge que va realitzar aquest tipus d’intervenció a Espanya. Segons explica Barri, l’operació de reconstrucció suposa un gran pas perquè les dones que han patit ablació se sentin millor amb el seu cos i guanyin confiança i autoestima en les seves relacions.

    «Moltes vegades, ens trobem que les dones que atenem tenen una afectació psicològica a causa de l’ablació. Al voltant d’un 30% de les dones que ens visiten pateixen depressió, insatisfacció sexual o inadaptació social, entre altres», explica. Aquestes afectacions, diu, cauen de forma significativa després de l’operació.

    Segons el ginecòleg que lidera la iniciativa, la dona mutilada que viu aquí està més afectada psicològicament que la dona que viu en un estat africà envoltat de situacions idèntiques o similars a la seva. En aquest sentit, Barri destaca la importància de fer un bon acompanyament psicològic. «Fem una avaluació psicològica de la pacient abans i després de l’operació, al cap d’uns 4 o 6 mesos de la intervenció quirúrgica», explica.

    La Fundació Dexeus Dona rep cada any peticions de pacients procedents d’altres comunitats autònomes, com ara Madrid, Aragó, Canàries, València i País Basc, encara que un 65% de les pacients resideixen a Catalunya, i viuen majoritàriament a Barcelona o Girona. Per països d’origen, un 25% han nascut a Espanya, un 25% al Senegal, un 10% són de Gàmbia i un 9% de Mali. La resta de pacients procedeixen majoritàriament d’altres països africans, com Costa d’Ivori, Guinea, Guinea Bissau, Nigèria, Burkina Faso, Etiòpia, Egipte, Ghana i Kènia.

    La MFG, en xifres

    L’Organització Mundial de la Salut (OMS) estima que actualment hi ha al món més de 200 milions de dones i nenes que han estat objecte de la mutilació genital femenina (MGF) en els 30 països de l’Àfrica, Orient Mitjà i Àsia on es concentra aquesta pràctica, que es considera una violació dels drets humans. Tot i que la MGF està prohibida en alguns d’aquests països, com el Senegal, Sierra Leone, Uganda o Kènia, aquest prohibició moltes vegades és més teòrica que efectiva. En la majoria dels casos, l’ablació es practica en la infància, en algun moment entre la lactància i els 15 anys.

    L’OMS indica que la MGF no aporta cap benefici i que pot provocar dolor intens, febre, inflamació dels teixits genitals, hemorràgies greus, problemes urinaris, infeccions com el tètanus, problemes menstruals, problemes vaginals i problemes sexuals, a més de trastorns psicològics. A llarg termini, també pot causar problemes de fertilitat, complicacions durant el part i, fins i tot, la mort de l’infant.

    Segons l’informe La Mutilació Genital Femenina a Espanya del 2020, promogut per la delegació del Govern contra la Violència de Gènero i elaborat per la Fundació Wassu-UAB, més de 3.600 nenes que resideixen a l’estat espanyol es troben en risc de patir la mutilació genital. Un xifra que ha augmentat un 5% en els últims quatre anys, i que afecta fonamentalment a nenes procedents de països com Nigèria, Senegal, Gàmbia, Guinea o Ghana.

    «És una pràctica que al principi es feia a escala local, segons el grup ètnic, però en els darrers anys ha passat a ser global, i amb els moviments migratoris s’ha anat estenent», destaca Neus Aliaga, coordinadora de projectes de la Fundació Wassu. Aquesta Fundació és una entitat sense ànim de lucre que treballa en l’àmbit transnacional, tant a països d’origen com Gàmbia, Senegal o Kènia, com a Catalunya, que és un dels principals destins migratoris a Espanya de la població procedent d’aquests països. «Del total de població d’aquests països on es practica la mutilació genital femenina, el 39% es troba a Catalunya, seguit de Madrid i Andalusia», assenyala Aliaga.

    Prevalència de la MGF en els diversos països africans / Font: Fundació Wassu-UAB, amb dades d’UNICEF del 2020

    La importància de la prevenció

    La Fundació Wassu s’encarrega de formar professionals d’atenció primària arreu de l’estat en matèria de prevenció davant la mutilació genital femenina. «Són els que estan a primera línia i tenen una relació de confiança amb les pacients. En ells també recau la tasca de prevenció en altres temes de salut pública. Per tant, pensem que no cal inventar cap circuit nou, sinó utilitzar els circuits ja existents, com és la visita d’un pediatre, d’un metge de família o d’un treballador social», explica la coordinadora de projectes de l’entitat.

    En aquest sentit, des de la Fundació es promou una formació constant dels professionals, ajudant-los a desenvolupar habilitats interculturals i a saber com abordar correctament el tema, així com entendre què significa fer prevenció. «Molts cops, es pensa que la prevenció es fa en el moment que es detecta un viatge al país d’origen per practicar l’ablació, i no és així, en aquest moment ja hem fet tard. La prevenció ha de començar quan una dona es queda embarassada d’una nena», explica Aliaga.

    Segons explica la coordinadora de projectes de la Fundació Wassu, tant en l’àmbit català com en l’estatal hi ha un protocol que marca les línies de coordinació entre els serveis que intervenen en la prevenció, però el contingut qualitatiu d’aquest protocol es basa en la formació dels professionals d’atenció primària. «Si els professionals no estan formats o la formació no és la correcta, les actuacions poden ser de caràcter més punitiu o actuant des de la por, i no des de la comprensió», assenyala.

    «La prevenció implica escoltar a la persona que hi ha al davant, que és una dona, un pare, una nena. Escoltar els motius que els porten a perpetuar la pràctica, entendre’ls, intentar no caure en prejudicis ni estigmes i, a partir d’aquí, establir aquest diàleg intercultural d’escolta activa i intentar canviar aquesta percepció», afegeix Aliaga. La prevenció no és una tasca que es pugui fer de la nit al dia. «Per molt que nosaltres veiem clarament que aquesta pràctica és perjudicial per a les nenes i les dones, potser la percepció de la família no és aquesta. La prevenció és un treball de llarg recorregut», destaca.

    Un tabú per la família

    Un dels objectius de la Fundació Wassu també és promoure l’empoderament de les dones i que aquestes no siguin vistes com a víctimes, sinó com a supervivents. En aquest sentit, Aliaga destaca que cal trobar un espai on les dones es puguin obrir i se sentin còmodes. «Elles tenen un tabú, però els professionals també el tenim a l’hora de parlar d’aquesta pràctica. Cal veure quines són les mancances en l’acompanyament de les dones, com se les pot ajudar, com s’ha d’abordar el tema amb normalitat, sense culpabilitzar. Perquè moltes dones viuen amb la pràctica i amb la culpabilitat d’haver-ho fet a les seves filles perquè pensaven que era el millor», explica.

    I és que el tabú sobre l’ablació està molt present a la família. La Fatou explica que cap membre de la seva família sap que ella s’ha fet la reconstrucció postablació. «Jo no ho he parlat amb ells ni ho faré mai», explica. «De portes enfora no tinc cap problema en parlar-ne, però amb la família no ho faig. I crec que la majoria de dones tampoc ho fem. És un tema molt incòmode», diu la Fatou, que considera que, si la seva família sabés que s’ha fet la intervenció, els hi semblaria «estrany». «Han crescut amb aquesta mentalitat des de ben petites. Això no ho pots canviar en un tres i no res. Potser podries convèncer a la teva mare, però no pots convèncer a les teves àvies, a les teves tietes, a tota la comunitat… sempre hi haurà gent que ho critiqui i ho vegi malament. Sempre t’assenyalaran amb el dit», apunta. Per això, diu, l’únic que es pot fer és «mirar endavant».

    Cada vegada més a prop de l’erradicació

    Per la Fatou, l’erradicació de la mutilació genital femenina és qüestió de temps. «És una pràctica extremadament masclista. A l’Àfrica tenim molts problemes en aquest sentit. Tot el que sigui limitant per a la dona, tan intel·lectualment com des de l’àmbit del plaer, s’ha fet sempre. Tot i això, crec que cada vegada estem més a prop de l’erradicació», explica. Segons ella, hi ha persones molt arrelades a aquesta cultura de l’ablació, a les quals costa molt fer canviar d’opinió, però «les nenes i les mares estan despertant, hi ha molts moviments en contra d’aquesta pràctica», afirma.

    «Les que hem tingut la mala sort de passar per això no ho podrem canviar. L’únic que podem fer és evitar que les futures generacions passin pel mateix», remarca la Fatou. «I jo crec -afegeix- que estem anant pel bon camí. Amb el temps, les persones amb una mentalitat més estancada veuran les conseqüències negatives que té aquesta pràctica en les dones».

  • Exrastrejadora de Ferrovial: «Salut deixa més de 600 persones al carrer sense dignar-se a parlar amb la plantilla»

    L’1 de febrer va canviar la gestió del sistema del rastrejament de casos de Covid-19, tal com va anunciar Salut poc abans que acabés l’any. Ara bé, l’avís als 849 treballadors no es va fer fins quinze dies abans de la data, dues setmanes després que s’anunciés a la premsa. Carolina Soto-Aliaga, portaveu d’Scouters en Lluita, considera insuficient l’opció de Salut d’inscriure’s a la borsa general i avisa que continuaran mobilitzant-se i que emprendran accions legals per exigir la subrogació.

    Avui dia, els rastrejadors de Ferroser-Ferrovial ja no esteu fent la vostra tasca. És correcte?

    Dels 849 rastrejador que érem, tenim constància que han estat agafats per una borsa de Salut unes 200 persones. O sigui que des del dia 31 a les 22.00 hores, ens hem quedat al carrer 649 rastrejadors.

    Com us heu organitzat per formar ‘Scouts en lluita’?

    Estàvem dividits en tres torns -matí, tarda i cap de setmana- i a dos centres diferents -Sant Joan Despí i l’Hospitalet de Llobregat-. Per tant, era com si fóssim sis torns. El més bonic és que molts no ens coneixíem, i l’únic contacte que teníem eren els grups de Whatsapp fets per resoldre dubtes o canviar horaris. Ens comencem a organitzar quan veiem notícies a la premsa que el contracte acaba el 31 de gener. Pensàvem que eren rumors, que no podia ser veritat que s’informés abans a la premsa que a 849 treballadors.

    Salut ho va anunciar en una roda de premsa el 28 de desembre. Llavors no se us comunica?

    No. El rumor va creixent, demanem informació a Ferroser-Ferrovial i a Salut, però no rebem resposta. Només quinze dies abans, el 15 de gener, se’ns informa amb un comunicat que el contracte acaba el 31 i que ens deixen una borsa oberta expressament per a qui es vulgui apuntar al nou servei.

    De fet, la borsa ja estava oberta, segons va informar Salut aquell dia de desembre. Us van avisar quan es va obrir?

    No, no ens van avisar. El 15 de gener ens avisen que s’obrirà durant tres dies, però abans ningú no ens informa de res. Patíem i només sabíem en funció de les notícies que hi havia als mitjans. Ni Ferrovial ni la Generalitat ens van avisar que existien aquestes borses mentre nosaltres treballàvem a la tardor.

    Ha dit que unes 200 persones ja s’han inscrit a la borsa i han estat contractades per Salut. És així?

    En cap moment Salut va parlar clar, no sabíem quanta gent agafarien. En primer lloc haurien de ser transparents i subrogar la plantilla, que seria el més normal en l’àmbit laboral i de cara a la salut pública, perquè som els únics rastrejadors que hi ha hagut a la història. Sabem perquè se li va escapar a Marc Ramentol, secretari general de Salut, que estaven formant 500 persones i que finalment en serien 700.

    Protesta d’Scouters en Lluita a la plaça St. Jaume de Barcelona | Cedida

    Per tant, com a màxim han agafat 200 rastrejadors de Ferrovial i 640 han quedat al carrer després de passar-se mesos treballant en condicions laborals precàries, en torns de vuit i dotze hores, fent una feina molt dura física i emocionalment perquè atenem famílies afectades per la Covid, a qui se li ha mort gent, a qui truques en mig d’un enterrament, persones que es passen vint minuts plorant…

    A més, Scouts en lluita ha protestat per la borsa. Creieu que és insuficient i que s’hauria d’haver prorrogat la plantilla.

    La borsa té uns inconvenients, com que la gent es va haver d’espavilar a buscar tota la informació que es requeria en només tres dies i en plena pandèmia. Això ja descarta gent perquè alguns tràmits són lents. Alhora, és una forma de fer que la gent no es manifesti, perquè li treus tot el temps. També ens diuen que és exclusiva per a nosaltres, però llavors no sabíem que n’hi havia una oberta des d’octubre. No només no ens posen com a prioritat, sinó que ens deixen a la cua d’una borsa amb persones sense experiència.

    Els treballadors, que hem estat a primera línia i hem donat la cara, ens n’anem al carrer

    A més, tot i saber que el 90% dels contractats som estudiants i l’altre 10% té càrregues familiars o altres feines, imposen a tots els nous de la borsa un horari rotatiu. Això fa que molta gent s’hi apunti i hagi de renunciar en saber els horaris. La Generalitat es renta la cara dient que no s’ha apuntat tothom, però com esperes que estudiants assumeixin un horari rotatiu? Ja sabien que passaria això.

    Per últim, vint-i-quatre hores abans de la primera concentració, van publicar una llista amb tots els noms amb un ordre de prioritat de trucada, de l’1 al 866. Hi ha persones que no són de la plantilla de Ferrovial i altres de la plantilla no hi apareixen. Tot feia pensar que seguirien l’ordre descendent, però no, trucaven aleatòriament. D’aquesta manera la gent es despistava, tenia por i pensava que ja no l’agafarien perquè han trucat un número superior, pensaven que potser ens contractaven a tots… Juguen amb la necessitat, la fe i la por.

    El Diari de la Sanitat va destapar la ineficiència del servei per culpa de l’operatiu. També vam conèixer la poca seguretat anti-Covid que se us donava. Com és veure’s al carrer després de tot aquest esforç i d’haver estat peça clau en el control de la pandèmia?

    Efectivament, no hem tingut seguretat contra la Covid, no hi havia presa de temperatura, no hi havia l’exigència de mascaretes homologades, ens avisaven dels torns a l’últim moment amb només sis hores d’antelació, se’ns van denegar vacances…

    S’ha criticat molt el rastrejament, el rastrejament, les condicions en què treballàvem… Però no la plantilla, que és intocable. Hem tingut una eficiència brutal, amb una nota de 98% de les avaluacions externes. La plantilla s’ho ha deixat tot i ha funcionat bé. En canvi, ens deixen al carrer.

    Sembla que la comunicació amb el Departament de Salut no era gaire fluida. Us sentiu escoltades?

    Després de demanar-ho més de vint-i-dues vegades, Salut encara no s’ha volgut posar en contacte amb nosaltres. Són més de 1.500 milions de famílies ateses, de treball a favor de la salut pública i deixen més de 600 persones al carrer sense dignar-se a parlar amb la plantilla ni amb els seus representants. És vergonyós.

    No només no ens posen com a prioritat, sinó que ens deixen a la cua d’una borsa amb persones sense experiència

    A més, durant la vaga l’empresa va demanar el 100% dels serveis mínims, el que no s’ha vist mai en una vaga, perquè suposa anul·lar-la. El Departament de Treball n’imposa el 90%. És grotesc que demanin uns percentatges tan alts quan l’1 de febrer es redueix la plantilla. Com pots defensar que cal un 100% i imposar un 90% si l’endemà no en necessites tants? És una persecució en contra de qualsevol mobilització en plena tercera onada i campanya electoral.

    I els partits que no formen part del govern, us han donat suport?

    Van fer una reunió en línia on van participar tots els grups parlamentaris, excepte ERC. Van mostrar tot el suport cap a nosaltres i vam aconseguir que signessin un document, que també va signar ERC, en què se’ns dóna suport i s’explica que subrogació és viable a escala legal, administrativa i laboral. Perquè si hi ha un canvi de gestió d’empresa, la nova direcció té l’obligació de mantenir la plantilla. A més, la Generalitat va dir que assumiria totes les funcions, i això implica la subrogació automàtica, perquè seguim amb un servei que ja hem realitzat abans amb una altra empresa.

    Així, els grups parlamentaris d’ERC i Junts van signar un text que contradiu el seu govern?

    Sí, entren en contradicció perquè per un costat hi ha Alba Vergés i companyia negant la possibilitat de subrogació i alhora firmen un document per a la continuïtat total de la plantilla i on s’expressa la necessitat i legalitat de la subrogació. Esperem que no quedi tot en un paper i una signatura, perquè els polítics estan massa ocupats en rascar vots.

    Sigui com sigui, el contracte amb Ferroser va acabar i els vostres també. Com va ser i què fareu ara? Seguireu mobilitzades?

    El dia 31 va ser un dia dur, perquè ets sents utilitzada. Veus que la Generalitat ha guanyat perquè ha rescindit un contracte polèmic i amb pactes ocults que vés a saber què impliquen. Ferroser i Ferrovial ha fet el que volia, ha guanyat diners i un dels seus alts càrrecs, Max Llobet, ha estat contractat per Salut. Els treballadors, que hem estat a primera línia i hem donat la cara, ens n’anem al carrer.

    Tot i això, seguim amb força, amb mobilitzacions i pressionant. Obrirem una via legal per prendre accions contra Salut i contra Ferrovial. Estem estudiant opcions legals.

  • La salut i les trampes de gènere i pobresa

    El passat dijous 28 de gener va tenir lloc la cinquena sessió del cicle de debats organitzat per Amics de la UAB sobre els efectes de la Covid-19. L’acte, sota el títol “La salut i les trampes de gènere i pobresa”, va comptar amb la participació de Carme Valls, membre del Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris (CAPS) i autora del llibre Medio ambiente y salud: Mujeres y Hombres en un mundo de nuevos riesgos” i Carme Borrell, gerent de l’Agència de Salut Pública de Barcelona. El debat va estar moderat per Josep Martí, també membre del CAPS i opinador d’aquest diari.

    Els tres professionals mèdics van començar situant al concepte de gènere. Carme Valls va insistir en que, en l’actualitat, ja no tot s’ajusta a les definicions de la biologia i són més aviat estereotips i mirades que són més culturals, que biològiques. Carme Borrell, al seu torn, es va referir al sexe biològic, al sexe social i a la interacció entre ambdós per expressar que tot acaba afectant a la salut. El que es va voler subratllar són els altres eixos de desigualtats que afecten a la salut i que l’OMS en la seva Comissió sobre el Determinants Socials de la Salut, ja posava de manifest. D’aquí que el debat es centrés en aquests dos condicionants: el gènere i la pobresa, que també estan vinculats entre si.

    A partir d’aquí, es va voler situar aquesta influència dels determinants de gènere i la seva influència en la salut a partir de les dades de la mateixa Agència de Salut Pública de Barcelona, perfectament traslladables a escala autonòmica o a escala de tot l’estat. Així, per exemple, es va destacar, d’una banda, que hi ha un nombre important de dones grans que viuen soles, amb més esperança de vida. D’altra banda, els ponents es van referir a que hi ha una clara segregació en el treball, tant horitzontal com vertical, en el sentit d’ocupacions més masculines que altres i que, jeràrquicament, existeix un sostre de vidre, amb tot el que això implica de bretxa salarial. Això, es va assenyalar durant el debat, també es reflecteix en els índex de pobresa, on hi ha més dones que homes. En definitiva, hi ha una clara infravaloració i discriminació de la dona, a la que cal afegir la violència masclista. Tot això afecta, evidentment, a la salut de les dones, que viuen més anys, però que viuen pitjor i amb pitjor salut mental, en funció de la classe social.

    Per la seva banda, Carme Valls va insistir en la invisibilitat de les dones en la mateixa recerca biomèdica, ja que durant molts anys no s’ha tingut en compte la perspectiva de gènere en l’àmbit científic, així com en les mateixes polítiques de salut. En definitiva, doncs, no es pot separar la salut i els temes biològics dels aspectes socials lligats a les condicions de vida i treball.

  • Dia mundial contra el càncer: els diagnòstics han disminuït un 21% el 2020 respecte l’any anterior

    Durant la primera onada de la Covid-19, per tal de poder reorganitzar els serveis i, alhora, reduir la possibilitat de contagi de pacients d’altres malalties, es van limitar les visites i les operacions quirúrgiques, mantenint-se només aquelles urgents que no podien demorar-se, i les proves diagnòstiques es van posposar.

    Aquesta reorganització de l’activitat assistencial per donar resposta a la duresa de la pandèmia, ha suposat un descens tant en el nombre de nous diagnòstics de càncer com en l’inici de nous tractaments en els pacients oncològics. Concretament, segons un estudi liderat per l’Associació Espanyola contra el Càncer (AECC), durant l’any 2020 s’han diagnosticat a tot l’Estat un 21% menys de nous casos de càncer. Segons el Departament de Salut, els diagnòstics de càncer a Catalunya s’han reduït en un 12%. Davant aquestes dades, els experts temen que els retards en els diagnòstics i tractaments comportin una major mortalitat dels pacients.

    «La Covid-19 ha provocat una aturada dels programes de cribratge. En no haver una vacuna contra el càncer, les campanyes de cribratge tenen una gran incidència en el diagnòstic i la supervivència dels pacients. El retard en els diagnòstics i tractaments fa pensar que podria empitjorar el pronòstic de molts pacients, ja que la malaltia es trobaria en estadis més avançats», explica el Dr. Ramón Miralles, president de la Federació Catalana d’Entitats contra el Càncer (FECEC). De fet, segons un estudi publicat al British Medical Journal, les persones a les que se’ls retarda el tractament oncològic tenen un risc de mortalitat entre un 6 i un 13% més alt.

    Per aquest motiu, des de la FECEC reclamen a les autoritats sanitàries que incrementin els esforços per restablir la normalitat en l’atenció dels pacients oncològics en tot el sistema sanitari. Segons la Federació Catalana d’Entitats contra el Càncer, tot i que l’activitat s’ha reprès ja en els programes de cribratge i diagnòstic ràpid, la situació de la pandèmia «no dona treva al sistema de salut i la normalitat assistencial oncològica encara queda lluny».

    Malgrat que el mes de juny es van reprendre el programa de cribratge de càncer de mama i el mes de setembre el programa de càncer de còlon i recte, l’entitat considera que la situació de la pandèmia podria provocar un alentiment en el calendari d’implementació. També alerten d’un retard en els programes de diagnòstic ràpid. «Disposar dels resultats de les proves amb immediatesa permet tenir un diagnòstic clar i contrastat. Aquest fet també pot influir en l’evolució i pronòstic d’alguns casos», diuen.

    El president de la FECEC assenyala que la saturació de l’atenció primària també ha incidit en la disminució dels diagnòstics de càncer, ja que una persona amb sospita de càncer no va a l’hospital directament sinó, inicialment, al seu centre d’atenció primària. Per això, diu, cal «un replantejament general de l’atenció primària, incrementant els seus recursos». Miralles assenyala que un altre dels factors que ha influït en la disminució del nombre de diagnòstics és el temor per part dels pacients a acudir als centres hospitalaris o ambulatoris per por de contagiar-se.

    L’altra pandèmia

    El 4 de febrer se celebra el Dia Mundial contra el Càncer, una malaltia que representa la segona causa de mort al món, amb prop de 18 milions de nous casos diagnosticats i més de 9,6 milions de defuncions relacionades amb tumors cada any. L’Organització Mundial de la Salut calcula que pel 2040 aquestes xifres gairebé es duplicaran, i el major augment es produirà en els països d’ingressos baixos i mitjans, on es produiran més de dos terceres parts dels càncers mundials. A nivell mundial, el càncer és la causa de prop del 30% de totes les morts prematures per malalties no transmissibles entre adults de 30 a 69 anys. El càncer més freqüentment diagnosticat és el càncer de pulmó, seguit pel de mama i el colorectal.

    Malgrat que la supervivència a aquesta malaltia ha millorat molt amb el pas dels temps, encara hi ha molts tipus de tumors per als quals no hi ha tractaments efectius. Per a aquests pacients, els assajos clínics representen oportunitats de trobar noves teràpies i l’única oportunitat de tractament de què disposen per a la seva malaltia, especialment en aquells casos en què ja s’han provat diverses teràpies prèvies sense èxit.

    D’entre tots els tipus de càncer existents, el càncer de pulmó és el que té un índex de mortalitat més alt. Aquest és responsable d’unes 28.000 morts anuals a Espanya, i el 2020 ha estat la segona causa de mort en homes, darrere de la Covid-19. Per tant, el retard en el seu diagnòstic és especialment preocupant. De fet, oncòlegs del Grup Espanyol de Càncer de Pulmó (GECP) han alertat que la crisi sanitària derivada de la pandèmia llastarà fins a un 5% la supervivència en càncer de pulmó, el que suposaria 1.300 morts addicionals.

    L’impacte emocional

    Durant la pandèmia, les persones amb càncer han viscut i viuen un confinament dins el seu propi confinament de la malaltia. I això ha tingut repercussions en el seu estat de salut mental. Les entitats pertanyents a la FECEC han constatat un augment de la demanda d’assistència psicològica. Així, les primeres visites que s’han atès han augmentat un 10% entre les entitats federades i les demandes de suport psico-oncològic un 21%. «Sentiments com l’angoixa, la por, la culpabilitat, la tristesa i la incertesa, molt habituals durant el procés oncològic, s’han vist incrementats en aquesta nova situació», destaquen des de la FECEC.

    També s’ha detectat un augment del 21% de les demandes de suport social. «Els pacients amb càncer no són aliens al que passa a la societat. La crisi social i econòmica derivada de la pandèmia també els ha afectat», assenyala Miralles. Així, l’impacte econòmic en les famílies on hi ha una persona amb càncer implica un increment de les despeses per la malaltia i una disminució dels ingressos afegint l’augment del risc de quedar-se a l’atur a causa la crisi econòmica.

  • El Sistema Públic de Salut que volem. Missatge als nous polítics

    El Sistema sanitari estava ja en crisi profunda i la pandèmia ho ha fet més evident per molta gent. Cal passar a una nova hegemonia: la Salut és el que importa. Per això, quin model de Sistema de Salut cal reconstruir?

    Causes de la crisi sanitària

    • Un sistema centrat quasi exclusivament en la malaltia ja instaurada, en la medicalització de la vida, en fàrmacs, hospitals, alta tecnologia, amb poca autonomia ni participació de la ciutadania ni dels professionals.
    • Un sistema poc eficient en salut, dispers en múltiples entitats, on la mesura principal és en l’activitat, no en els resultats en salut, amb presència de iatrogènia, mesurat en l’esperança de vida, no en vida de qualitat, sense dependències.
    • Un sistema insostenible econòmicament, amb gran despesa en fàrmacs i altes tecnologies.
    • Amb un finançament insuficient: més retallades, més model publicoprivat parasitari, més corrupció, més privatització amb lucre.
    • Amb manca de governança i transparència: decisions en mans de proveïdors, demanda induïda, concerts no avaluats, manca d’inversions necessàries, etc.
    • Amb professionals que abandonen el sistema públic per males condicions laborals, pels interinatges, per la manca de conciliació familiar, per manca d’autonomia i de valoració (especialment a l’atenció primària), pels baixos salaris, etc.
    • Amb uns ciutadans amb una percepció de mala qualitat del sistema (llistes espera, urgències, mala qualitat en el tracte humà, etc.). Els que poden, abandonen el sistema públic per anar-se’n a les mútues.

    El pressupost del Departament de Salut el 2020 va ser d’un total de 9.800 milions d’euros (1.293 euros per càpita), distribuïts en:

    • Atenció Primària: 1.568 milions d’euros (16%)
    • Hospitals: 4.305 milions d’euros (44%)
    • Salut Pública: 142 milions d’euros (1,4%)
    • Receptes: 1.119 milions d’euros (11,4%)
    • Medicació HDA: 746 milions d’euros (7,6%). Total dels fàrmacs: 19%
    • Altres: 1.904 milions d’euros

    La salut és el que importa en la millora del Sistema

    Primer cal definir la salut: La definició de l’OMS de la postguerra mundial, tenia bona voluntat, però ens ha portat a un error: «no és possible el complet estat de benestar físic, psíquic i social».

    La salut és un concepte dinàmic, es pot estar molt o menys sa en cada moment de la vida i es pot estar malalt i tenir molta salut encara.

    La salut té molts determinats positius i negatius. No només la malaltia instaurada perjudica la salut. Sabem de totes les causes determinants negatives de pèrdua de salut: econòmiques (la pobresa) l’habitatge, l’alimentació, el treball, la qualitat del medi, el gènere, l’educació, la sanitat pública, les relacions socials, la democràcia real, etc.

    Per tot això, va sortir una definició de salut positiva en el Xe Congrés de metges de Perpinyà (1976) en plena primavera democràtica. Diu així: «La salut és aquella manera de viure (dinàmica) que és suficientment autònoma (no limitada pels determinants negatius) per poder portar a terme el nostre projecte de vida, solidària (que volem el mateix pels altres i la natura) i joiosa (amb alegria)». Per això podem estar malalts i tenir molta salut (autonomia) encara.

    La definició que agafem farà que el sistema de salut que organitzem sigui d’una manera o d’una altra. Per això diem que la salut és el que importa. La malaltia, fins ara hegemònica en el sistema sanitari, és secundària.

    Un sistema sanitari de caràcter privat es dedica a la malaltia instaurada i els professionals i les empreses cobren per acta realitzada (visita, prova diagnòstica, tractaments, rehabilitació, etc.). Si no tenim en compte l’ètica, a aquest sistema el que l’interessa, per guanyar-se la vida, és que hi hagi molts malalts, crònics si pot ser, però que no es morin encara. És un sistema molt car, amb molta despesa i molt patiment. En un sistema públic de salut, pagat amb impostos progressius, eficient i no corrupte, els professionals, que són els que generen les principals despeses (amb la seva prescripció), estan pagats per sous, no hi ha negoci ni beneficis empresarials. A més d’atendre les malalties, aquests professionals es poden dedicar a la salut (és millor prevenir que curar). Ho hem vist molt cruament en l’actual pandèmia.

    Quin model de Servei públic de salut volem

    Per treballar tenint com a primera prioritat la salut de la ciutadania, més que molts hospitals i molta tecnologia i fàrmacs, el que necessitem és més i millor Atenció Primària i Comunitària i més Salut Pública (informació per planificar, polítiques públiques contra les desigualtats i els determinants negatius per la salut, epidemiologia, vigilància, promoció de salut, prevenció). I aquestes prioritats volen dir molts més recursos per fer-hi front.

    Caldrà una nova Llei de Sistema de Salut, que es caracteritzi per ser un sistema: Públic (no negoci privat amb diners públics) universal, integral, integrat (no dispers entre múltiples proveïdors), transparent, democràtic (amb participació social), avaluable en salut i eficiència i amb bona governança. Perquè, com hem vist, a més de gastar els nostres diners, ens hi va la vida i la seva qualitat.

  • El col·lectiu sanitari esclata: «Estem fartes»

    Gairebé un any després de l’inici de la pandèmia que ha tensat el sistema sanitari de forma constant, grups sindicals del sector de la salut han arrencat la campanya #EstemFartes, amb què volen visibilitzar el desgast crònic i actual del sistema i fer sentir les seves demandes.

    El primer acte de la campanya va començar fa una setmana, quan es va demanar al col·lectiu sanitari que pengés a les xarxes socials fotografies amb l’etiqueta #EstemFartes «donant visibilitat i cridant agònicament que ja no podem més i que n’estem fartes, cada una i cada una des del seu lloc de treball».

    La campanya està impulsada per la Mesa Sindical de Sanitat de Catalunya, un òrgan conformat per diversos sindicats amb representació al món sanitari i que té com a germen el moviment Sanitàries en Lluita, nascut fruit de la pandèmia. En concret, la conformen Infermeres de Catalunya, USOC, CATAC-CTS-IAC, Intersindical-CSC, CGT, PSI Lluitem i COS.

    La situació és molt crítica i això és un crit d’alarma

    «Arran del malestar laboral al sector vam decidir que era el moment d’unir esforços i trobar un consens de les demandes que compartim», explica Christian Munné, portaveu de l’USOC a la Mesa i president del comitè d’empresa de l’Hospital de Sant Joan Despí Moisès Broggi. «Som un grup de gent amb interessos comuns que ens hem unit per fer sentir les reivindicacions i recollir les inquietuds dels professionals de la salut», afegeix Esther Rodríguez, vicepresidenta del Sindicat Unió d’Infermeres de Catalunya.

    Per una sanitat totalment pública

    Christian Munné exposa una llarga llista de demandes, que inclouen una aposta per l’atenció primària, la reducció de la jornada laboral a 35 hores o la recuperació del nivell adquisitiu perdut en els darrers anys. Ara bé, tots els sindicats consultats concorden que l’objectiu principal és assolir un sistema sanitari de gestió i titularitat totalment pública.

    «El model publicoprivat porta a unes condicions laborals molt diferents i nosaltres demanem que una mateixa feina tingui unes mateixes condicions», diu Munné. No en va, per a la Mesa Sindical de Sanitat de Catalunya és clau l’equiparament de drets laborals i salarials entre les persones que fan la mateixa tasca. «És necessari que els professionals que fan una mateixa tasca tinguin un mateix sou, una cosa que ara no passa», matisa Txus Merino, infermera al Parc Taulí de Sabadell i portaveu de la Coordinadora Obrera Sindical (COS).

    Hem arribat a una situació límit en què hem de dir prou, perquè ens sentim maltractats

    «Molts dels problemes a escala laboral, social i professional vénen pel fet de tenir una titularitat i gestió privada. Comporta unes diferències socials i professionals que afecten directament l’estat emociona», concorda la portaveu d’Infermeres de Catalunya, Esther Rodríguez. Afegeix el problema recurrent de la precarietat laboral: «Estem treballant en situacions de contractes d’un dia o una setmana en un context de pandèmia i amb un dèficit estructural d’infermeria que ho agreuja tot», afegeix.

    Per la seva part, Txus Merino defensa l’aposta que fa la Mesa per l’atenció primària: «És cabdal que tingui més recursos perquè la sanitat funcioni bé. Cal que puguem atendre la població a prop de casa seva i amb recursos suficients i que quan vagin a l’hospital sigui per coses que realment requereixen un hospital, no perquè la primària no té recursos».

    Esgotament sense resposta

    Els sindicats que conformen la Mesa Sindical de Sanitat de Catalunya reporten un alt cansament entre el personal sanitari i administratiu dels centres de salut, no se senten escoltats pel govern català i avisen que preparen mobilitzacions i una vaga de cara al mes de març.

    «La situació ens posa en una situació laboral crítica que se suma a les retallades de fa tants anys. No veus una solució, no veus una sortida i fa patir, perquè hi ha molta declaració pública però no canvis reals. Això desespera», explica Christian Munné, portaveu de l’USOC a la Mesa. «Veus que l’únic que canvia és que cada cop hi ha més fuga de personal perquè la nostra feina deixa de ser atractiva aquí», afegeix.

    Esther Rodríguez, vicepresidenta del Sindicat Unió d’Infermeres de Catalunya fa la mateixa lectura: «Fa molts anys amb situació crítica que la pandèmia ha fet esclatar». Assegura que «cada vegada tenim més carrega i pressió assistencial mentre perdem poder adquisitiu i l’administració no ens dóna el reconeixement que ens mereixem». Per això, explica, «hem arribat a una situació límit en què hem de dir prou, perquè ens sentim maltractats». Matisa que el seu sindicat es va reunir amb alts càrrecs de Salut el mes d’octubre i «vam veure bones paraules i intencions, però sense resultats».

    Molts dels problemes a escala laboral, social i professional vénen pel fet de tenir una titularitat i gestió privada

    La manca de resposta per part de l’administració ha estat el detonant de la campanya: «No ens sentim escoltats. No hi ha una interlocució directa amb Salut i només tenim reconeixements públics. Ara és el moment de posar sobre la taula solucions», diu Munné. Per aquest motiu, la Mesa preveu una vaga el mes de març que, tenint en compte els serveis mínims d’un servei essencials en el context de pandèmia, s’acompanyarà d’altres actes reivindicatius.

    En la mateixa línia, Esther Rodríguez explica que «portem molts intents d’intentar de tractar-ho amb Salut» sense èxit. «La situació és molt crítica i això és un crit d’alarma. O ens reben i Salut es posa a treballar o haurem d’anar a la vaga i fem mobilitzacions» avisa la vicepresidenta de la Unió d’Infermeres de Catalunya.

    Txus Merino, portaveu de la COS, també avisa que «no ve d’ara, sinó de fa un munt d’anys«. Amb tot, i si bé reconeix que «hi ha un cansament brutal entre les companyes i estem fartes de les situacions que vivim», creu que el desgast pot afectar de dues maneres: o bé incentiva el personal a manifestar-se o «està tan cansat que surt de la feina i no en vol saber res». Merino fa una crida al segon grup: «Cal pensar en quina sanitat volem deixar pel futur. Si cada vegada hi ha més precarització i privatització, hi haurà un moment en què una part de la població no tindrà accés a la sanitat», alerta.

  • Wikipedia contra la infodemia

    El 22 d’octubre de 2020, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) anunciava un acord amb la Fundació Wikimedia, editora de la Wikipedia, per difondre informació rigorosa i actualitzada sobre la Covid-19. Aquesta col·laboració s’emmarca en la lluita de l’OMS contra la infodemia, definida com l’excés d’informació i la propagació ràpida de notícies, imatges i vídeos inventats o que porten a equívoc. L’acord implica no només reconèixer que la Wikipedia és probablement la font d’informació de salut més llegida del món per metges i pacients, sinó a més fiable, lliure d’algoritmes comercials i mantinguda al dia per milions de voluntaris, molts d’ells professionals sanitaris. La Wikipedia és una cosa rara, la singularitat mereix ser reconeguda ara que acaba de fer 20 anys.

    «Wikipedia no és una font fiable». Aquest paradoxal títol d’una de les seves entrades és molt revelador de la naturalesa d’aquest recurs, que té més de 6 milions d’articles en 300 llengües i creix a un ritme de dues edicions per segon. Els autors fan aquest advertiment perquè Wikipedia pot ser editada per qualsevol, i això vol dir que la informació pot ser falsa deliberadament, estar a mig elaborar o simplement contenir errors. No obstant això, una de les seves fortaleses és la seva capacitat d’autocorrecció, sobretot en les parts més populars i amb major nombre de editors. L’absència d’anuncis i d’inversors que exigeixin beneficis, el manteniment mitjançant donacions i el voluntarisme d’autors de tot el món mantenen viu un somni enciclopèdic construït no per màquines sinó per persones. I, a més, amb un nivell de rigor igual o major al de les enciclopèdies d’experts, com ja mostrava un article de Nature el 2005, segons el qual la Wikipedia era igual de fiable que la Britànica a les entrades científiques.

    En 10 mesos, s’han creat 6.950 articles sobre la Covid-19 en 188 llengües amb la col·laboració de 100.000 editors. Només les pàgines en anglès han estat vistes més de 330 milions de vegades, 10 vegades més que les publicades en espanyol, que és la segona llengua en nombre de pàgines vistes. Les desenes de milers d’articles sobre salut conformen tota una enciclopèdia mèdica dins de la Wikipedia. Aquests articles poden ser més divulgatius o tècnics, però tots solen estar ben referenciats. Els més 11.325 articles analitzats en un recent estudi incloïen 137.889 cites de revistes acadèmiques. La revista més citada és Cochrane Database of Systematic Reviews, seguida pel New England Journal of Medicine i The Lancet, i el temps mitjà en citar un article d’una revista acadèmica a la Viquipèdia és de 90 dies.

    Segons Alexa, una companyia d’anàlisi de continguts a internet, Viquipèdia ocupa el lloc 13 en la llista de llocs web més populars, encapçalada per Google i YouTube, i copada per les grans empreses tecnològiques i de comerç electrònic. Però l’enciclopèdia és un gegant d’una altra pasta, un supervivent de l’època més idealista d’internet, que manté viva la cultura de la informació basada en l’evidència, la raó i la bona fe per sobre d’altres consideracions. Per això Facebook i Google la fan servir com a font d’autoritat, i també Apple i Amazon, quan els seus respectius assistents de veu, Siri i Alexa, responen a preguntes consultant aquesta enciclopèdia. Segons un article a The Economist, la Wikipedia té la seva reputació més alta que mai. No és l’únic «guardià de la veritat», com la descriu Toby Negrin, de la Fundació Wikimedia, però sí que és el més accessible i amb més respostes a tot tipus de qüestions, incloent les de salut.

  • Un informe alerta que les privatitzacions han minvat la resposta dels països europeus a la pandèmia

    Mentre la Covid-19 ha arrasat el món, amb més de 2,6 milions de casos i 466.000 morts només a Europa, la capacitat dels sistemes sanitaris per fer front a la pandèmia ha estat constantment en el punt de mira. En aquest sentit, un informe elaborat per Corporate Europe Observatory, basat en informacions obtingudes a través de sol·licituds de transparència, ha conclòs que les privatitzacions dels sistemes sanitaris han minvat la resposta dels països europeus davant la pandèmia.

    «Des dels hospitals fins a les residències, s’està augmentant l’evidència que la subcontractació i la prestació privada d’assistència sanitària han degradat significativament la capacitat dels estats membres de la UE per tractar eficaçment la Covid-19», comença assenyalant l’informe.

    D’acord amb l’estudi, «les pressions de la UE per reduir la despesa pública han contribuït a la comercialització del sector de l’atenció a la gent gran, així com del sector sanitari, amb efectes catastròfics durant la Covid-19, particularment a les residències per a gent gran».

    Segons els investigadors, aquestes privatitzacions i externalitzacions dels serveis públics «estan directament relacionades amb decisions polítiques animades per la Comissió Europea, al qual s’afegeix que el sector sanitari privat està abusant de la pandèmia per pressionar per rebre més diners públics, principalment a través dels fons de recuperació».

    En un moment en què augmenten les evidències en contra de la comercialització de l’assistència sanitària, explica la investigació, la Comissió Europea «va acceptar l’ajuda del gegant de la consultoria privada McKinsey, conegut pel seu paper en l’augment de la privatització del NHS, el sistema públic sanitari britànic, en la seva resposta a la crisi de la Covid-19».

    Pels autors de l’estudi, la Covid-19 és un clar exemple dels fracassos del model privatitzat d’atenció sanitària. «La lluita contra aquest model és una lluita per als pacients i els treballadors, per a la gent gran i amb discapacitat, per la justícia, l’equitat i els drets humans. A mesura que s’inicien els plans per a la Unió Europea de la Salut, és vital salvaguardar la naturalesa pública sense ànim de lucre de la prestació sanitària a Europa i garantir que els fons de recuperació de la Covid-19 no es destinin als proveïdors amb finalitats de lucre», assenyala l’informe.

    Propostes per enfortir el sistema

    Segons els investigadors, la Comissió Europea ha equiparat «històricament i erròniament» una major eficiència amb una provisió més privada. En aquest sentit, consideren que per enfortir els sistemes de salut a Europa, la Unió Europea hauria de posar fi a les «polítiques neoliberals que han provocat retallades pressupostàries perjudicials i han creat pressions per privatitzar i comercialitzar els sistemes sanitaris i d’atenció a la gent gran, debilitant així la preparació per a la pandèmia».

    Concretament, els autors de l’estudi destaquen que cal posar fi a l’austeritat, començant pel compromís de no tornar a les normes d’austeritat anteriors a la Covid-19, i revisar el sistema de governança econòmica, implementant mesures que permetin la inversió pública en sanitat. També insisteixen en la necessitat d’eliminar les pressions cap a la privatització, la qual consideren que minva els sistemes sanitaris públics i l’estat del benestar. «Això hauria de començar amb una revisió de les polítiques de la Comissió Europea, que culminaria amb una moratòria de totes les polítiques que contribueixin a aquestes pressions, seguida de canvis a les directives i en els tractats de la UE», argumenta l’equip investigador.

    Així mateix, els autors de l’estudi demanen a la UE que s’asseguri que els fons de recuperació de la Covid-19 s’utilitzen per enfortir els hospitals públics i la prestació de serveis sanitaris, en lloc d’hospitals privats amb finalitats de lucre. Això inclou, diuen, el programa de finançament EU4Health, de 9.400 milions d’euros. «La UE ha de salvaguardar el futur i la resiliència dels sistemes sanitaris públics sense ànim de lucre que puguin satisfer les necessitats de tots», conclou l’informe.

  • Es deia Yure i tenia sis anys

    El vam conèixer a començaments de l’any 2018. Es deia Yure, tenia 6 anys i la mirada intel·ligent dels nens que han passat per experiències dures a la seva curta vida. Però era feliç. Feliç de poder jugar amb el seu germà petit, de sentir-se molt estimat pels seus progenitors i per la seva família que havia deixat a Ucraïna, feliç de… viure.

    Yure va ser diagnosticat l’any 2015 d’un sarcoma en grau avançat amb presència tumoral a la cavitat abdominal, mediastí i ossos. Havia estat tractat a Ucraïna i Alemanya amb èxit, però el tumor havia recidivat l’any 2017, data en la qual va iniciar un segon tractament. Després d’un curt període de remissió el tumor va aparèixer de nou, motiu pel qual a Alemanya li van indicar tractament pal·liatiu.
    Davant d’aquesta proposta, els pares d’en Yure varen continuar buscant altres tractaments curatius i es van trobar amb un hospital important del Sistema Sanitari Integral d’Utilització Pública (SISCAT) de Barcelona, en el que s’estava fent un assaig clínic en fase III amb un nou fàrmac.

    Després de contactar amb aquest hospital i de vendre el pis i tot el que tenien a Ucraïna per cobrir els 150.000 euros del cost del contracte amb l’hospital, la família es trasllada a viure a Barcelona, on inicia una nova etapa del seu dur camí de vida. Però el tractament tampoc funciona, i el preu inicial del contracte s’eleva. A Ucraïna la germana de la mare ha de vendre la seva perruqueria per seguir pagant el tractament. Els pares estan desesperats. Es plantegen quedar-se a viure a Barcelona, ​​ja estan empadronats i tenen targeta sanitària. Podrien recórrer a la sanitat pública, però no, han signat un contracte amb l’hospital que els sol·licita confidencialitat. Els fa por que si canvien o fan alguna cosa que no és al contracte, el seu fill deixi de ser tractat i de nou recorren als seus amics d’Ucraïna. Però, Yure té una vida curta i a finals de l’any 2018 mor i ens deixa. Els seus pares desolats tornen a la «calor» d’Ucraïna, al seu lloc, un lloc amable per plorar i fer el dol.

    La lectura de l’article publicat recentment «Sant Joan de Déu i el turisme mèdic» ens ha tornat a portar aquesta història que vam viure i acompanyar des de Pasucat i Jo Sí Sanitat Universal i ens ha animat a reflexionar-la i escriure-la. Malauradament, no és l’única, no es tracta d’un cas aïllat. De fet, els darrers temps, hem conegut més casos semblants al d’en Yure, nens i nenes amb càncers que, actualment, estan sent atesos a hospitals de Barcelona. L’anomenat turisme mèdic sembla que és una estratègia que s’està impulsant per atraure els hospitals catalans pacients internacionals, pràctica que es potencia, fins i tot, per l’Agència Catalana de Turisme, com activitat generadora de riquesa i font de negoci. Negoci sanitari que neix i arriba des del mateix cor del Sistema Sanitari Públic Català.

    La consideració de la salut i malaltia com a negoci és un fenomen global, i hi ha diversos actors que se’n beneficien d’ella: les organitzacions privades que ofereixen assistència mèdica, les corporacions farmacèutiques i, fins i tot, fons d’inversió i bancs. Amb aquesta finalitat, impulsen polítiques i legislacions que promouen la mercantilització de la salut, com també la captura dels recursos públics per proveïdors amb finalitats de lucre, companyies d’assegurances comercials i inversors privats.

    En la progressiva deriva del model mercantil i privatitzador de la sanitat pública catalana, amb la connivència publicoprivada i la presència cada vegada major d’empreses amb afany de lucre als centres concertats del SISCAT, que representen quasi el 88% de tots els hospitals de la xarxa pública, el comerç sanitari s’està convertint en una pràctica habitual que perpetua els interessos privats per sobre de l’interès públic.

    Aquestes entitats concertades habitualment desenvolupen consorcis, fundacions i altres formes d’enginyeria financera amb l’objectiu de gestionar els diners que reben del Servei Català de la Salut (CatSalut). Es crea així un sistema opac de finançament i es dificulta el seu control. D’altra banda, es genera confusió entre allò públic i allò privat, i moltes vegades és difícil discernir entre un i altre, perquè els edificis, estructures, personal, material, etc., són els mateixos.

    L’argument que els guanys de l’exercici privat i del turisme sanitari redundarà en benefici de la part pública de l’hospital s’ha mostrat fals i insolidari. En realitat s’han descrit alguns fets que mostren la relació contrària, és a dir, que la sanitat privada viu d’aprofitar la sanitat pública. En aquesta línia, es pronuncia la síndica de Greuges de Barcelona, en resposta a una denúncia referent a Barnaclínic. En el seu informe, descriu com l’activitat privada que exerceix una societat mercantil a les instal·lacions d’un hospital d’utilització pública impedeix que l’espai, l’atenció mèdica i les proves diagnòstiques emprades amb els clients privats, es dediquin íntegrament a les persones ateses a la sanitat pública. I encara que s’utilitzin espais diferenciats, la part privada es beneficia del prestigi i avantatges dels centres aconseguit gràcies a la inversió i recursos públics.

    Cal preguntar-se si volem que Catalunya sigui un focus d’atracció del turisme sanitari. Volem que els hospitals del SISCAT es converteixin en multinacionals del negoci sanitari que potser arribarà a cotitzar a borsa? Volem ser com la Mayo Clinic dels Estats Units (que també diu en el seu web que no en té ànim de lucre)? A més de la parasitació de la sanitat pública per la medicina privada ja comentada, ens hem de plantejar si és solidari un sistema sanitari que fa aquests mercadejos amb el dolor de les malalties de les persones i dels menors d’altres països. El sistema sanitari públic de Catalunya es defineix com d’accés universal i d’atenció integral d’acord amb les necessitats de la població. La introducció progressiva d’aquests mecanismes insolidaris, que s’aprofiten de la malaltia, representen una contradicció amb la mateixa naturalesa del sistema. A més, dol, moral i èticament, aquesta política mercantil, i ens dol el paper que a vegades fa la professió mèdica com «cos interposat» entre les persones malaltes i les multinacionals.

    Tal com s’ha proposat des de la FAVB, ara toca enfortir la sanitat pública, cal revertir el model de provisió mixt fragmentat que incentiva l’oferta de serveis mercantilitzats, i cal revertir tots aquests processos al sistema públic. Si les empreses sanitàries i hospitalàries volen fer això, que sigui sense la col·laboració del Sistema Sanitari Públic. Que deixin de pertànyer al SISCAT. Cap hospital del SISCAT fent aquests negocis.

  • Vacunació Covid-19: quines són les prioritats (i per què alguns se les salten)

    Sembla un simple punxada. Però està carregat de significats: esperança, investigació, logística, dosi, temors, ètica. La vacunació de la Covid-19 representa una fita en molts camps. I tots som conscients de tot el que hi ha en joc.

    Després del primer assoliment, és a dir, desenvolupar diverses vacunes en un temps rècord, es planteja un altre gran repte: immunitzar una porció considerable de la població en un temps igualment rècord. Això posa a prova els recursos i organització de tots els sistemes sanitaris, però també els valors i prioritats d’una societat. Perquè no cal obviar que és impossible disposar de totes les dosis de vacuna necessàries i injectar a totes les persones a el mateix temps.

    Com es prioritza?

    Per respondre a aquesta pregunta primer cal analitzar per a què es vacuna. La finalitat principal de la vacunació és prevenir que les persones emmalalteixin. Però també ajuda a reduir la gravetat i mortalitat un cop es contreu la malaltia. A més, immunitzant a una part substancial de la població s’intenta controlar l’epidèmia.

    Amb aquests objectius en ment, cal decidir com es distribueix aquest recurs limitat. I cal aplicar algun criteri, preferiblement basat en els coneixements tècnics i en l’ètica, per garantir un accés i una distribució justa i equitativa, sense desigualtats.

    En això està basada l’estratègia de vacunació enfront de Covid-19 establerta a Espanya. Se centra en un marc ètic que contempla els principis d’igualtat i dignitat de drets, necessitat, equitat, protecció a la discapacitat i a el menor, benefici social i reciprocitat. També considera la participació, transparència i rendició de comptes, així com la importància de la informació i l’educació.

    Sabent que, al principi, la disponibilitat de vacunes seria limitada i s’incrementaria progressivament, es van establir tres etapes. La primera es dirigeix ​​a vacunar grups altament prioritaris. En la segona, la intenció és que puguin accedir altres grups prioritaris. I en la tercera, completar la vacunació de la resta de grups de població.

    Les primeres vacunacions

    Per decidir qui formen aquests tres conjunts, es van valorar diferents grups de població (residents a centres de gent gran, personal sanitari i sociosanitari, població en diferents grups d’edat o situació de dependència, treballadors essencials, etc.). També es van aplicar criteris de risc (d’exposició, d’impacte social o econòmic negatiu, i de transmetre la infecció a altres). Fins i tot van tenir en compte la factibilitat (facilitat per identificar les persones d’un determinat grup) i l’acceptació i/o rebuig.

    El resultat és que, per a la primera etapa, s’ha considerat com altament prioritaris a:

    1. Residents en centres de gent gran i personal sanitari i sociosanitari que treballa en aquests centres i d’atenció a grans dependents.
    2. Personal de primera línia en l’àmbit sanitari i sociosanitari.
    3. Un altre personal sanitari i sociosanitari.
    4. Persones considerades com a grans dependents no institucionalitzades.

    I en això estem. Perquè l’etapa 1 no ha conclòs encara, i l’escassetat de la vacuna persisteix. En la segona actualització (de 21 de gener de 2021) s’ha concretat més l’estratègia, especificant quines persones concretes componen cada grup, inclòs el personal de l’àmbit sanitari i sociosanitari.

    Igualment, s’ha avançat ja quin serà el següent grup que s’inclourà en la propera etapa: la població de 80 i més anys. Queda per decidir qui seran els següents.

    Prioritats i prioritzats

    Si hi ha pautes i criteris establerts, com és possible que estiguem assistint a aquests «salts de la cua» (o «vacunes d’estraperlo» com diu Elvira Lindo)?

    Són diversos els motius:

    • En la primera versió de l’estratègia no es concretaven alguns conceptes. Dir, per exemple, «personal sanitari» és molt ampli. Tot i que la ambigüitat s’ha anat corregint en les actualitzacions, encara persisteix un cert marge d’interpretació. Per exemple, no tots entenen de la mateixa manera això de «en funció del risc d’exposició». El que està clar és que en cap lloc es parla d’alcaldes o consellers dins de la primera etapa.
    • A cada territori és l’administració responsable la que s’ocupa de la implantació de l’estratègia. Tot i que és absolutament lògic i necessari, implica que s’incrementa la quantitat de possibles «interpretacions» d’aquells aspectes no suficientment tancats.
    • Hem vist que, a més de l’estratègia nacional, hi ha altres a més petita escala. Per exemple, la sotssecretaria del Ministeri de Defensa va dictar una instrucció amb criteris de priorització diferents als ja esmentats. Aquests incloïen als contingents militars desplegats en diferents operacions, al personal sanitari i al personal d’unitats operatives -també a la seva cadena de comandament- que tinguessin un major risc de contagi en funció de les missions encomanades. Però no hi ha constància dels criteris utilitzats per a aquesta priorització. A més que l’ambigüitat permet discrecionalitat en aplicar-la.
    • La maleïda sisena dosi dels vials de la vacuna de Pfizer / BioNTech ha estat un altre element clau. Tot i que cada vial subministrat conté una quantitat que permetria administrar 6 dosis, per desconeixement s’han utilitzat oficialment 5. Ara, l’Agència Europea del Medicament (EMA) ha aclarit que pot utilitzar-se la sisena si s’empra el material d’injecció adequat. Però durant un temps hem disposat de dosis addicionals, oficialment no contemplades, que, per desgràcia, s’han utilitzat en ocasions a conveniència, en absència d’un protocol que estandarditzés l’ús d’aquestes dosis.
    • Després hi ha la picaresca, l’»estraperlo» esmentat. Malauradament, i malgrat totes les consideracions ètiques i de solidaritat que es facin, sembla que sempre hi haurà qui les interpreti al seu favor i no al de la col·lectivitat. I amb escassa assumpció de responsabilitats.

    Transparència i control

    Lamentablement aquests episodis acaben posant en qüestió tota l’estratègia de vacunació. I especialment els criteris de priorització que tan costosament s’han consensuat. La transparència i el control són la millor opció ja que, afortunadament, es disposa d’informació de tot el procés. I millor és que es parli de prioritats i no de «prioritzats».

    Aquest és un article publicat originalment a The Conversation
    The Conversation