Just Deploy It!

Blog

  • Les infermeres comencen a prescriure mitjançant recepta electrònica

    Les infermeres ja podran començar, a partir d’ara, a emetre els plans de medicació mitjançant el sistema de recepta electrònica, amb signatura pròpia. Es tracta d’una tasca que ja feien però que necessitava la validació d’un facultatiu. El canvi va ser aprovat per la Generalitat de Catalunya l’agost del 2019, amb un decret que preveu que el personal d’infermeria pugui presciure medicaments i material sanitari.

    «Això permet donar visibilitat a les indicacions que realitzen les infermeres, evitar duplicitats de visites i esperes innecessàries i, en definitiva, fer el sistema més eficient», remarquen des del Consell d’Infermeres i Infermers de Catalunya. «Celebrem l’inici del desplegament de la prescripció infermera perquè tothom, infermeres i ciutadania, gaudim d’un Sistema de Salut més fort i més eficient», afegeixen.

    El 12 de gener va començar una fase de proves, que està previst que s’allargui durant el mes de febrer, en la qual hi participen 114 infermeres de 38 equips d’atenció primària. Posteriorment, el procés de certificació s’anirà desplegant arreu del territori.

    Per poder prescriure, cal que les infermeres tinguin l’acreditació corresponent, per la qual necessiten demostrar més d’un any d’exercici professional. Si fa menys d’un any que exerceixen, poden fer una formació específica. Les infermeres que certifiquin que compleixen algun d’aquests requisits, poden sol·licitar el document d’acreditació, emès pel Departament de Salut.

    La sol·licitud s’ha de fer de manera individual al Canal empresa o bé al portal de Tràmits de la Generalitat. En aquests moments, de les aproximadament 52.000 infermeres en actiu que hi ha a Catalunya, n’estan acreditades 25.709. Un cop acabat el procés d’acreditació, els col·legis professionals d’infermeres i infermers els hi emeten el certificat digital.

    «A més del reconeixement professional que representa aquesta fita, és important remarcar que suposarà normalitzar una situació que forma part de les activitats infermeres i millorarà l’atenció de la ciutadania, mitjançant la desburocratització del sistema de salut», assenyalen des del Consell d’Infermeres i Infermers de Catalunya.

  • Un nou model basat en la intel·ligència artificial podria ajudar a predir la resposta a la immunoteràpia de determinats pacients

    Un dels reptes actuals en l’oncologia és identificar quins pacients de càncer responen a la immunoteràpia. Els marcadors que existeixen actualment són imperfectes i amb resultats variables depenent del tipus de tumor. En aquest sentit, investigadors del Vall d’Hebron Institut d’Oncologia, amb l’impuls de la Fundació “la Caixa”, han comprovat en pacients amb tumors avançats que una nova eina no invasiva, basada en la radiòmica i en l’ús de la intel·ligència artificial, pot ajudar a predir la resposta al tractament amb immunoteràpia en els pacients. L’equip, dirigit per a Dra. Raquel Pérez-López, investigadora principal del Grup de Radiòmica del Vall d’Hebron Institut d’Oncologia (VHIO), ha publicat els resultats de l’estudi a la revista Radiology.

    L’equip d’investigadors ha pogut constatar com l’ús de la radiòmica i la intel·ligència artificial en pacients amb tumors sòlids avançats aconseguia predir la resposta als tractaments amb fàrmacs immunoteràpics anti-PD-1 i PD-L1 amb una gran sensibilitat. «Vam poder veure que en els pacients amb càncer de bufeta aquesta sensibilitat era del 85% i en els de càncer de pulmó del 76%. La sensibilitat moderadament alta d’aquesta prova indica un potencial per identificar millor els pacients que poden beneficiar-se de la immunoteràpia i, per tant, en els quals aquest tractament pot tenir prioritat davant d’altres», explica la investigadora del VHIO.

    La nova eina desenvolupada es basa en l’anàlisi de les imatges del tumor obtingudes per mitjà d’una tomografia computada (TAC) abans d’iniciar el tractament. A través de models d’intel·ligència artificial, es poden establir associacions entre la imatge i perfils moleculars relacionats amb la resposta immunitària. «La quantitat d’informació que es pot extreure mitjançant la intel·ligència artificial de les imatges d’un TAC és infinitament més gran que la que es pot extreure només amb l’observació d’un expert», comenta Pérez-López, qui afegeix que aquesta eina «permet fer un seguiment més adequat de l’evolució del tumor i del tractament al llarg del temps i, a més, facilita d’avaluació del tumor en la seva totalitat, no només en els punts de biòpsia».

    La recerca del futur

    Els avenços en medicina personalitzada estan basats en la caracterització molecular basada en la genòmica i la proteòmica. No obstant això, per poder realitzar aquestes anàlisis cal prendre mostres de teixit mitjançant biòpsies o cirurgies invasives, fet que suposa una limitació, a més de no oferir una visió general del tumor.

    «La radiòmica ens ofereix una nova manera d’analitzar els pacients que supera aquestes dificultats, ja que es tracta d’una eina no invasiva que ens ofereix una vista completa del tumor, i que fa possible a més un monitoratge de l’evolució de la malaltia. L’anàlisi de les imatges té un gran potencial que encara no s’ha explorat gaire», conclou la Dra. Raquel Pérez-López, i comenta que malgrat els prometedors resultats de la investigació que ara es publiquen continuen fent falta més estudis en tipus concrets de tumors i a mesura que sorgeixin noves immunoteràpies.

    «Mitjançant l’anàlisi computacional, les imatges es processen obtenint dades sobre el tumor impossibles de percebre i analitzar per l’ull humà. Així, podem integrar tota aquesta informació amagada amb aquest models intentant millorar el coneixement del càncer i el tractament dels nostres pacients. Aquest serà el futur», conclou la Pérez-López.

  • El poder de les vacunes per erradicar malalties

    Febre alta, fatiga i mal d’esquena intens i, de vegades, dolor abdominal i vòmits. Aquests eren alguns dels símptomes de la verola, una malaltia contagiosa aguda, causada pel virus variola, que també es va caracteritzar per l’erupció de pústules plenes de líquid i després de pus, repartides primer a la cara i després en el cos dels malalts, que acabaven coberts de crostes.

    Milions de persones van morir a causa d’aquesta patologia, que es creu que va poder haver existit durant 3.000 anys i que es transmetia pel contacte proper entre persones a través de gotetes infeccioses. Només en el segle XX es van produir entre 300 i 500 milions de morts a causa de la verola, letal en el 30% dels casos.

    Per això, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va llançar el 1967 un pla definitiu per erradicar-la a través de la vacuna que el metge britànic Edward Jenner havia aconseguit el 1796 i que portava des de llavors administrant. A mitjan del segle XX, la vacunació va acabar sent global i l’últim cas natural conegut es va produir a Somàlia el 1977.

    «Al principi hi va haver molta reticència a la vacunació, fins i tot es va ridiculitzar a Edward Jenner amb caricatures. Parlem de principis del segle XIX. Portar la vacuna a les colònies i al nou món va suposar un gran repte, però a poc a poc es va anar estenent i vam trigar més d’un segle en acabar erradicant la verola», assenyala a SINC José Antonio López Guerrero, director del grup de Neurovirologia del departament de Biologia Molecular de la Universitat Autònoma de Madrid.

    Va succeir el 9 de desembre de 1979, quan l’OMS va declarar la fi d’aquesta patologia infecciosa humana, que va ser la primera -i fins ara l’única humana- que l’ésser humà ha aconseguit erradicar gràcies a la immunització de tota la població. «La vacunació es va suspendre després de l’erradicació i ara la majoria de les persones menors de 40 anys no han estat vacunades», explica a SINC David Heymann, epidemiòleg nord-americà a la London School of Hygiene and Tropical Medicine.

    Segons l’investigador, la immunitat de la vacuna persisteix quatre dècades després, «però no se sap exactament quant de temps més. S’assumeix que ha proporcionat immunitat de per vida a la majoria de les persones vacunades», concreta Heymann.

    Una coordinació mundial efectiva

    Tot i que s’han produït altres intents d’erradicació d’altres malalties -és a dir, el control i l’eliminació a tot el món sense excepcions-, només han estat eliminades amb èxit a través de la vacunació la verola i la pesta bovina.

    Aquesta última es va convertir en la primera malaltia animal en ser erradicada en la història de la humanitat. La seva fi la van declarar el 2011 l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO, per les seves sigles en anglès) i l’Organització Mundial de Sanitat Animal (OIE, també per les seves sigles en anglès) després de 20 anys de campanya mundial per acabar amb aquesta patologia viral que atacava el bestiar.

    «Encara que la pesta bovina no va infectar als humans, sí que va provocar una greu escassetat d’aliments al llarg dels segles», recalca l’epidemiòleg nord-americà. La seva fi no només va suposar un reconeixement a la comunitat científica, que va emprendre programes de vacunació globals i fortes mesures de control de virus, sinó també a la cooperació i coordinació internacionals.

    En el cas de la verola, l’expert, que ha treballat més de 22 anys a l’OMS, on va liderar la resposta global al SARS de 2003, assenyala que la seva erradicació es va produir gràcies «a una vacuna eficaç, al fet que no existís un reservori en la naturalesa, que totes les infeccions s’expressessin clínicament de la mateixa manera i que l’estratègia de recerca i contenció fora altament efectiva i fàcil d’aconseguir».

    Podrà succeir el mateix amb les vacunes contra la Covid-19 o altres malalties? «No totes han demostrat tenir una arma a la vacunació. Hi ha virus com el VIH amb el qual portem en pandèmia des de 1980 intentant elaborar vacunes. No tots els patògens són susceptibles de tenir vacunes contra ells», aclareix el viròleg espanyol.

    La complicació per trobar una vacuna pot radicar en la via d’entrada de virus o en la forma d’infecció, com el virus de la sida, que s’integra en les cèl·lules. «En molts altres casos és perquè són malalties que no han despertat un interès econòmic per a la inversió en la seva erradicació», confessa l’investigador de la UAM.

    Segons ell, perquè una malaltia sigui susceptible de tenir una vacuna, la patologia ha de fer-se global o afectar el primer món, «on la investigació i les empreses farmacèutiques mostren un clar interès».

    En el cas de la malària, aconseguir una vacuna ajudaria a prevenir dos milions de casos i quatre milions de morts addicionals per a 2030, per exemple. «S’està invertint cada vegada més diners en aquesta malaltia i s’estan produint diferents vacunes d’efectivitat limitada, però no s’ha aconseguit res comparable amb el que està passant amb el coronavirus. La coordinació mundial i la inversió econòmica no han tingut precedents en la història de la humanitat», recalca López Guerrero.

    Altres malalties a un pas de l’erradicació

    L’erradicació de la verola i la pesta bovina van demostrar que la vacunació és «una eina poderosa per prevenir malalties infeccioses», declara Heymann. En aquest sentit, l’experiència adquirida amb la vacunació de la verola i els projectes internacionals que es van desenvolupar en aquell temps estan permetent que s’intenti acabar amb altres patologies.

    En l’actualitat, a més de l’hepatitis C, s’està treballant en l’erradicació de la poliomielitis, el virus de la qual es multiplica en l’intestí i afecta el sistema nerviós, arribant a provocar paràlisi, sobretot als nens menors de cinc anys que es contagien per via oral o fecal.

    El 1988, es va llançar la Iniciativa Mundial d’erradicació de la Poliomielitis després de l’adopció de la resolució per l’Assemblea Mundial de la Salut. Encapçalada pels governs nacionals, l’OMS, l’organització Rotary International, els Centres per al Control i la Prevenció de Malalties (CDC) dels EUA, UNICEF, i més tard la Fundació Bill i Melinda Gates i Gavi, l’Aliança de Vacunes, la resposta a la malaltia va donar els seus fruits.

    Els casos de poliovirus infantil van disminuir en més del 99% des de finals dels anys 80, és a dir, que van passar de 350.000 casos en més de 125 països endèmics a 175 casos notificats el 2019, gràcies a les vacunes.

    Però la poliomielitis s’enfronta a altres problemes directament relacionats amb el virus. «Hi ha encara alguna soca de virus, de les tres conegudes, que està sense erradicar. S’espera que amb una mica de sort en els propers anys es pugui aconseguir acabar amb ella», assenyala l’investigador espanyol.

    Es va aconseguir posar fi a la soca salvatge tipus 2 en 1999 i des del 2012 no s’ha notificat cap cas del tipus 3. Les dues soques es consideren erradicades a escala mundial, però en l’actualitat, el poliovirus salvatge tipus 1 segueix afectant al Pakistan i l’Afganistan .

    Segons l’OMS, les estratègies per a l’erradicació de la poliomielitis funcionen quan s’apliquen plenament, com ha quedat demostrat a l’Índia, «el lloc més desafiant des del punt de vista tècnic», el 2011.

    Malgrat tot, la vacunació de la poliomielitis s’ha topat amb greus obstacles. Les dificultats socioculturals en alguns països on es rebutjava la medicació i s’atacava als sanitaris, les complicacions de països empobrits de l’Àfrica subsahariana i la mobilitat de les persones en temps de guerra han provocat la seva reaparició en certes nacions. La desinformació o les pseudociències en aquestes zones han perjudicat el programa de vacunació, com ha passat a Nigèria, explica José Antonio López Guerrero.

    En el cas de l’hepatitis C, la proposta per abordar la seva erradicació no inclou vacuna, sinó medicaments, davant la inexistència de la primera. «És una cosa gairebé més filosòfica que tècnica, perquè només amb fàrmacs és molt difícil acabar amb una malaltia, tret que sigui un abordatge coordinat d’índole mundial», subratlla el viròleg espanyol.

    La fi de la pandèmia de la Covid-19?

    En la lluita contra la Covid-19, a l’igual que per tantes altres malalties, les vacunes seran una eina important, «però pel fet que moltes infeccions són asimptomàtiques o lleument simptomàtiques i no s’identifiquen, el control seguirà sent un desafiament i hi ha la necessitat de teràpies i proves estratègiques sòlides», suggereix a SINC David Heymann.

    El desenvolupament de les vacunes contra la Covid-19 va començar tan aviat com els científics xinesos van publicar la seqüència de la SARS-CoV-2 l’11 de gener de 2020. «La primera prova de fase 1 va començar entre vuit i deu setmanes després. L’OMS ha estat involucrada en esforços de R + D des de gener», indiquen a SINC fonts d’aquesta organització mundial.

    Després d’un any intens d’assajos clínics per aconseguir-la a una velocitat extraordinària, les vacunes de Pzifer-BioNtech i Moderna, a la qual li seguirà la d’AstraZeneca-Oxford, porten des de principis de desembre de 2020 administrant-se, però, per ara, no són suficients per frenar el coronavirus. «Hem de recordar que, tot i que les vacunes ajudaran a posar fi a la pandèmia, no ho resoldran tot», diuen fonts consultades a l’Organització Mundial de la Salut.

    A mesura que continua la crisi de la Covid-19, l’OMS aconsella seguir prenent totes les mesures necessàries per evitar que el virus es propagui i causi més morts. «Necessitem seguir endavant i adoptar un enfocament de ‘fer-ho tot’: mantenir la distància física, quedar-nos a casa si se’ns demana, i seguir totes les mesures que es posen en marxa per mantenir-nos fora de perill», recalquen.

    Els experts coincideixen que les vacunes obtingudes sí que protegeixen contra els casos més greus de la malaltia, i que en el futur «amb sort també ho faran contra les infeccions i el portador nasal», afirma Heymann.

    No obstant això, en tractar-se d’un virus respiratori, no està clar encara si les vacunes permeten de moment la no dispersió de virus. A més, gran part de la comunitat científica considera que la SARS-CoV-2 s’acabarà convertint en endèmic.

    40 anys després de l’erradicació: el cas de la verola

    Un cop erradicada la verola a la fi de 1979, les vacunes van deixar de administrar-se a les persones, de manera que totes aquelles menors de 40 anys no han estat immunitzades contra aquesta patologia.

    En un treball publicat a la revista Vaccine, un grup internacional de científics, que ha analitzat les conseqüències de l’erradicació d’aquesta malaltia del gènere Orthopoxvirus, estima que més del 70% de la població mundial ja no està protegida contra ella.

    No només això. A través de la immunitat creuada, aquestes persones tampoc ho estan contra altres Orthopoxvirus, com sí ho estarien les que al seu moment van ser vacunades contra la verola. Així, la verola símica, que és transmesa de manera esporàdica als humans per animals salvatges com rosegadors i primats i de la qual encara no s’ha identificat un reservori, podria suposar una nova amenaça.

    Tot i que aquesta malaltia encara es considera una infecció zoonòtica, «és preocupant el fet que la transmissió sembla estar augmentant entre els menors de 40 anys en els boscos tropicals d’Àfrica», subratlla a SINC David Heymann, epidemiòleg a la London School of Hygiene and tropical Medicine i coautor de l’estudi.

    Els experts suggereixen que cal comprendre millor l’evolució genòmica i l’epidemiologia canviant d’aquest tipus de virus i millorar les estratègies de control de malalties.

    Aquest és un article publicat originalment per l’Agència SINC

  • La UB crea una assignatura sobre l’atenció a les persones trans al grau de Medicina

    La Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la Universitat de Barcelona oferirà l’assignatura optativa Formació en Diversitat de Gènere: les Persones Trans, dins del grau de Medicina, pionera a l’estat espanyol. L’objectiu és formar all futur personal sanitari en la realitat de la diversitat de gènere per poder oferir una atenció adequada a les necessitats sanitàries de les persones trans.

    L’assignatura ha estat dissenyada per la Dra. Pepita Giménez-Bonafé, del Departament de Ciències Fisiològiques de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la UB (Campus Bellvitge), qui és precursora en la creació d’oferta formativa pionera i innovadora en àmbits específics de coneixement (com l’assignatura de Lactància Materna, que s’ofereix també en el grau de Medicina), assignatures que fins ara no s’havien abordat en la docència de les disciplines de la medicina i les ciències de la salut.

    L’assignatura s’oferirà per primera vegada als alumnes del grau de Medicina durant el segon semestre d’aquest curs, de manera que s’haurà d’impartir, de moment, en línia a causa de la pandèmia de la Covid-19. La coordinadora del pla docent exposa que en aquesta realitat trans hi inclou persones transgènere, transsexuals, no binàries, fluides, transvestides, entre d’altres. «Es tracta d’un ampli col·lectiu de persones que requereixen una atenció especialitzada i que avui els centres sanitaris no ofereixen, sigui per desconeixement d’aquestes realitats o per falta de formació del personal sanitari», lamenta Giménez-Bonafé.

    Amb aquesta nova assignatura, per tant, es pretén donar a conèixer una visió actual en l’àmbit legal, psicològic, fisiològic, mèdic, i social de les persones trans i evitar situacions de transfòbia i discriminació en el tracte a aquest col·lectiu dins l’entorn sanitari. La Dra. Giménez insisteix que amb aquesta assignatura els futurs professionals sanitaris podran abordar i tractar persones trans amb coneixements sobre la realitat que les envolta, tant en l’àmbit psicosocial com en l’àmbit fisiològic i mèdic.

    Al llarg del curs, els alumnes podran gaudir de classes magistrals o intervencions en l’assignatura de referents nacionals en l’àmbit trans, com ara membres de Trànsit, del Servei Català de la Salut, Generem, EnFemme o Chrysallis, aquesta última dedicada a l’acompanyament dels menors trans. També participaran en l’assignatura referents en l’entorn trans, com Sofía Bengoetxea i Judith Juanhuix que, a més de compartir les seves pròpies experiències personals, aportaran un coneixement ampli que ajudarà l’estudiant a conèixer la situació actual de la diversitat de gènere en l’àmbit sanitari.

  • Neix un programa per millorar l’ocupabilitat de dones en situació administrativa irregular

    Aconseguir una regularització administrativa a partir d’una millora en el món laboral és l’objectiu del nou programa que presenta la Fundació Surt. ‘Essencials per les cures’ és l’itinerari formatiu que capacitarà dones que actualment es troben en situació administrativa irregular o que ho poden estar per treballar en el món de les cures.

    «El principal objectiu és laboral: que estiguin en condicions de trobar feina. Ens centrarem en dones que, un cop fet el curs, puguin millorar la seva situació administrativa, que va en paral·lel a la situació laboral», explica Mercè Garau, cap de l’àmbit d’Empoderament Econòmic de l’organització.

    El contingut del programa es basa en l’adquisició de competències en tres grans àrees: comunicació, cerca de feina i coneixements tècnics. En el primer les dones aprendran el català perquè «és un facilitador d’inserció laboral i els facilitarà el contacte amb l’entorn». A més, recorda Garau, la comunicació és un aspecte molt necessari i ben valorat en l’àmbit laboral de les cures.

    Són “unes millores molt útils per a la seva inserció que enfortiran les possibilitats d’ocupació”

    Pel que fa a la competència de cerca de feina, faran un mòdul de coneixements de la societat catalana i el seu marc jurídic, i aprendran sobre el funcionament del mercat laboral sociosanitari i de les cures i en aspectes com la capacitació digital, clau en el context de pandèmia.

    Per tal de dirigir-se laboralment a l’àmbit de les cures, l’apartat teòric tanca amb cinquanta hores de formació tècnica en aquest aspecte. Per últim, les dones que actualment estan en situació administrativa regularitzada faran «unes pràctiques no laborals del sector». Les que estan en situació irregular «les faran en un entorn simulat que reprodueixi de forma realista les cures perquè també tinguin l’aprenentatge pràctic necessari per a la professió», assegura Garau.

    Són, segons la cap de l’àmbit d’Empoderament Econòmic, «unes millores molt útils per a la seva inserció que enfortiran les possibilitats d’ocupació». No en va, després dels tres mesos de formació obtindran el certificat d’acollida, necessari per al posterior permís de residència.

    A més, tindran el bagatge de la formació tècnica i professionalitzadora les deixarà «en condicions de presentar serveis professionals com a cuidadores de persones amb diferents graus de dependència».

    Gran demanda inicial

    Per poder formar part de l’itinerari és necessari que la dona es trobi en una situació administrativa irregular però amb tres anys o més de residència efectiva a Catalunya. L’altra possibilitat és que tingui regularitzada la seva estança però tingui un risc d’esdevenir irregular aviat.

    Fonts de l’organització expliquen que cada edició pot acollir una quinzena de dones i les primeres ja estan completes. S’ha habilitat una llista d’espera que ja és «nombrosa». «Som una entitat coneguda i el boca-orella funciona», explica Mercè Garau, qui matisa que també arriben dones derivades d’altres entitats del teixit associatiu o dels serveis socials públics.

    El nou itinerari forma part del Servei d’Atenció a les Dones Migrades (SADI) de la Fundació Surt, que començarà el 26 de gener i durarà fins al 28 de maig. Els cursos seran presencials, de 9.30 a 12.30 hores, de dilluns a dijous laborables.

  • La situació als hospitals és crítica i els professionals estan esgotats: «No veiem la llum al final del túnel»

    La situació als hospitals catalans és tensa i la pressió assistencial creix a mesura que ho fa la preocupació per l’augment de les hospitalitzacions. Els ingressos per Covid no paren de créixer i es preveu continuïn pujant durant les pròximes setmanes. A hores d’ara, la situació ja és més greu que en la segona onada.

    Segons l’últim balanç del Departament de Salut, el nombre de persones ingressades als hospitals per Covid és de 3021, una xifra que supera la segona onada, en la qual es va arribar a 2.811 ingressos. Actualment, més de 700 persones es troben ingressades a les unitats de cures intensives, una xifra a la que no s’havia arribat des de finals del mes d’abril passat. El nombre de defuncions també és preocupant. La setmana passada es van produir 512 morts per Covid a Catalunya, 35 més que la setmana anterior i, en les últimes hores, s’han notificat 88 defuncions més. La Rt ha passat de 0,94 a 0,95 i l’índex de rebrot se situa a 590.

    També es viu amb preocupació la possible incidència de la variant britànica de la Covid que, segons alguns estudis, podria infectar fins a un 70% més que la soca de coronavirus que fins ara coneixem. El Departament de Salut va confirmar el primer cas d’una persona contagiada per aquesta variant el 6 de gener, i ara el Departament ja parla d’entre 150 i 180 casos.

    La situació als hospitals, doncs, és crítica. A l’Hospital del Mar, per exemple, en aquests moments hi ha una trentena de pacients a l’UCI, xifra que gairebé duplica la capacitat del servei, que compta amb 18 llits. «Hem hagut d’obrir una altra UCI. Tenim quatre plantes per pacients Covid obertes, que sumen 123 pacients, i cada vegada continuen arribant més pacients a urgències. Tenim entre 15 i 20 ingressos diaris. La situació és preocupant», explica el doctor Juan Pablo Horcajada, cap del Servei de Malalties Infeccioses i coordinador Covid-19 de l’Hospital del Mar.

    Per fer front a aquesta nova onada de la Covid, l’hospital ha hagut de posposar operacions no urgents i cirurgies menors. També han hagut de reorganitzar la plantilla per atendre als pacients que van arribant, tal com es va fer amb la primera onada. «La lluita és intentar no deixar d’atendre els pacients no Covid i això genera molta tensió. L’hospital no només està per rebre pacients de Covid», assenyala el cap de malalties infeccioses.

    L’Hospital Josep Trueta de Girona també es troba en una situació semblant. Actualment hi ha 74 pacients de Covid ingressats, distribuïts en tres serveis diferents, 32 dels quals estan ingressats a la unitat de cures intensives, que es troba al 91% de la seva capacitat.

    «No estem a un punt de saturació, però estem molt a prop. Si continuen augmentant els casos d’aquesta manera, haurem de desprogramar més activitats», comenta el doctor Antoni Castro, cap de Medicina Interna de l’hospital. Hores d’ara, l’hospital només ha desprogramat algunes cirurgies menors, a l’espera de com avanci la situació. També s’han hagut de desplaçar infermeres a l’UCI i altres serveis amb pacients de Covid.

    Hospitals satèl·lit per esponjar la pressió assistencial

    El passat dilluns va entrar en funcionament el nou hospital annex a l’Hospital de Bellvitge, que servirà per esponjar el centre hospitalari davant la pujada de casos de coronavirus. «Significa enfortir la nostra estructura hospitalària i el nostre sistema de salut, permetent als hospitals poder treballar de la millor manera», va assenyalar la consellera de Salut Alba Vergés en roda de premsa.

    Els propers hospitals satèl·lit que entraran en funcionament seran el de Germans Trias i Pujol de Badalona, entre l’1 i 2 de febrer, seguit de l’annex de la Vall d’Hebron i de l’Arnau de Vilanova, que entraran en funcionament al llarg del mes de febrer. Durant el mes de març obrirà les portes l’hospital satèl·lit del Moisès Broggi, a Sant Joan Despí, i a la tardor del 2021 està prevista l’obertura de l’hospital annex al Parc Taulí de Sabadell.

    La fatiga pandèmica minva les forces dels professionals

    Aviat farà un any des que es va notificar el primer cas de coronavirus a l’estat espanyol, un any durant el qual els professionals sanitaris han estat -i estan- lluitant per a la recuperació dels pacients de Covid, amb una càrrega assistencial molt elevada. Els sanitaris estan més preparats que a la primera onada i tenen més experiència respecte a l’atenció als pacients de Covid, però és inevitable que la pressió assistencial actual recordi al que es va viure aquells mesos de març i abril de l’any passat.

    «Els professionals estem esgotats, no veiem clarament la llum al final del túnel», expressa Juan Pablo Horcajada, cap de malalties infeccioses de l’Hospital del Mar. «Els sanitaris van aguantant, però hi ha dies i moments que són durs. Cada dia és una sorpresa, i aquest canvi constant crema molt. Fem tot el que podem, però ja són molts mesos en aquesta situació», destaca. En la mateixa línia s’expressa el cap de medicina interna de l’Hospital Trueta, el doctor Antoni Castro, qui destaca, especialment, que és el personal de l’UCI qui té una sobrecàrrega física i emocional més elevada. «No han parat des de la primera onada», assenyala.

    La degana del Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya, Estrella Martínez, explica que el personal sanitari està vivint una situació molt estressant. «Els sanitaris han doblat torns durant molt de temps i estan molt cansats. Tenen la sensació que no poden descansar mai. És un no parar», explica.

    Davant el malestar creixent dels professionals de la salut de Catalunya, la Mesa Sindical de Sanitat de Catalunya, formada pels sindicats Infermeres de Catalunya, USOC, CATAC-CTS-IAC, Intersindical-CSC, CGT, PSI Lluitem i COS, ha engegat la campanya #Estemfartes a les xarxes socials. «Les professionals de la salut estem esgotades i seguim tirant endavant un sistema ineficient que segueix aprofitant-se de la bona voluntat de totes les treballadores», diuen els sindicats impulsors de la campanya en un comunicat.

    Manca de personal sanitari

    En aquesta tercera onada, la gestió de les infraestructures ja no és un problema, perquè l’experiència de la primera onada ha servit per guanyar en eficiència i agilitat en aquest sentit. Però un dels problemes actuals és la manca de personal sanitari. «No hi ha suficient personal. Intentem aprofitar tot el que tenim, però tenim sobretot manca de personal d’infermeria. Tots els hospitals estan iguals», assenyala el cap de malalties infeccioses de l’Hospital del Mar.

    Al dèficit crònic de personal d’infermeria se li suma la necessitat d’especialització per a tractar als pacients crítics de Covid. «Això provoca molt estrès i pressió a les infermeres més veteranes, que donen el màxim suport a aquests pacients, i també a les infermeres novelles i d’altres serveis, que a marxes forçades han d’aprendre a donar sortida a pacients que estan molt crítics», assenyala Martínez.

    L’atenció als pacients de Covid és complexa i, sovint es necessita més d’una infermera per atendre a un sol pacient. «El pacient de Covid necessita molts recursos. És un pacient aïllat, altament contagiós, que no té la família a prop i que, per la seva simptomatologia, requereix molta atenció. Això, sumat a la manca estructural d’infermeres, ho complica tot més», indica la degana del Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya.

    Els sanitaris demanen mesures més contundents per frenar els contagis

    Els col·legis sanitaris de Catalunya demanen un confinament més estricte i intens. Així ho feien saber a través de les xarxes socials el president del Col·legi de Metges de Barcelona, Jaume Padrós, el president del Col·legi de Metges de Tarragona, Sergi Boada, i el de Girona, Josep Vilaplana, els quals constataven que la situació sanitària «frega el col·lapse i que empitjorarà els pròxims dies».

    «Cal imposar mesures més restrictives per frenar els contactes. I cal reduir les nostres interaccions socials al nucli familiar o grup bombolla. Això no pararà si no reduïm els contactes socials», explica Martínez. A més, afegeix que per molt que baixi la infecció comunitària l’impacte en les hospitalitzacions arriba més tard. «Hi ha pacients que estan entre 40 i 70 dies a l’UCI. Si no frenem la interacció social no hi ha marge per donar altes i atendre altres pacients», argumenta.

    Per la seva banda, el cap de malalties infeccioses de l’Hospital del Mar, Juan Pablo Horcajada, també considera que cal imposar «mesures més contundents» perquè la corba de contagis baixi. A més, explica que és necessari que la ciutadania sigui més conscient de la gravetat de la situació. «Cal insistir en el fet que això no s’ha acabat, que el virus està molt present, que és molt contagiós i que no ens hem de confiar», destaca.

    En la mateixa línia, el de cap de medicina interna de l’Hospital Josep Trueta assenyala que, des del punt de vista sanitari, no hi ha cap altra mesura per frenar la pandèmia que sigui més eficaç que el confinament domiciliari. «Amb la segona onada no hi ha hagut cap confinament domiciliari i això es veu també en les xifres, que mai han baixat a zero, sinó que viuen pujades i baixades. Això és conseqüència directa de les mesures», diu Castro. Reconeix, però, que hi ha moltes altres implicacions socials i econòmiques i que són els polítics qui han de prendre les decisions tenint en compte tots els factors que intervenen.

    Segons Castro, amb l’inici de la campanya de la vacunació molta gent pensava que la pandèmia ja s’havia solucionat, però la realitat no és aquest. «El procés de vacunació és molt llarg i tardarem molts mesos en aconseguir la immunitat de grup, que pot aturar definitivament la pandèmia. S’ha de vacunar a milions de persones i això es una tasca titànica. Per això hem d’acostumar-nos a les mesures de distanciament social com els mecanismes més efectius per frenar els contagis», destaca.

    Horcajada argumenta també que la immunitat de grup arribarà d’aquí molts mesos, perquè el ritme de vacunació està sent molt lent, ja que encara no es disposen de suficients dosis. «Necessitem milions de dosis i ens estan arribant en comptagotes, i això no pot ser», diu. «S’havia generat una expectativa pel que fa a la campanya de vacunació, i ara la sensació és d’impotència».

  • L’Atenció Primària, cabana de palla del sistema sanitari públic

    Han passat deu mesos ja des de l’inici de la crisi de la Covid-19, que ha permès a la Conselleria i als gestors sanitaris, en el nostre cas la Mútua de Terrassa, justificar el desmantellament total de l’Atenció Primària (AP).

    I deu anys de retallades contínues que han afeblit de forma contundent el sistema sanitari; el llop ha bufat fort, però tampoc calia. La sanitat pública s’anava ensorrant progressivament i l’AP era la cabana de palla del sistema. La pandèmia l’ha col·lapsat totalment; l’atenció hospitalària ha aguantat, mai sabrem fins a quin punt (s’ha sobrepassat la seva capacitat de resolució?), ni a quin preu emocional per les treballadores, però l’AP, arraconada des d’un principi, ha sucumbit. Atemorits pels contagis que s’anaven produint, no podent protegir a les seves professionals ni a la ciutadania, els grans gestors van decidir que la millor opció era convertir els CAP en búnquers.

    L’AP ha perdut els seus 2 gran pilars: la longitudinalitat i l’accessibilitat. Sembla que s’està aprofitant l’ocasió per fer un canvi de model, però en sentit contrari al que la ciutadania reclama: s’opta per la privatització sempre que es té l’oportunitat (Ferrovial, llits d’UCI a Hospitals privats, externalització de serveis…). Si des de sempre es demana una millor accessibilitat telefònica, lleugeresa en els tràmits i privacitat en les consultes, s’ofereix la via telefònica i telemàtica com a única forma d’accedir als centres, s’interroga al carrer a plena veu als valents que s’acosten als centres, malgrat les prohibicions, i qualsevol tràmit es converteix en un malson. Es vol consultar amb els professionals de referència? Doncs mai és la primera opció i si, finalment, és possible, el primer contacte telefònic es produeix passats uns dies i la visita, si decideixen que és procedent, passades unes setmanes.

    Sospitem que, si no hi ha una resposta ciutadana i professional potent, aquest model telemàtic/ telefònic que infravalora les visites presencials i el lligam que metgesses i infermeres han establert amb les pacients, s’anirà instal·lant, i ens oblidarem del que havia estat l’Atenció Primària al nostre país.

    En el discurs des del CatSalut hi ha l’acusació velada a la ciutadania d’haver abusat dels diferents serveis fins que la pandèmia ha vingut per demostrar que podíem sobreviure sense una atenció de proximitat, que anàvem al CAP sense criteri, que la longitudinalitat estava sobrevalorada i que les visites virtuals no només poden substituir les consultes presencials, sinó que les milloren. Creiem que els nostres professionals majoritàriament voldrien treballar d’una altra manera, que estan emmalaltint de no poder fer la seva feina com voldrien, de generar frustració, de no saber si hi ha comprensió a l’altra punta del fil… de participar de forma involuntària en l’aplicació de la llei de cures inverses, que significa cuidar més al que menys ho necessita, que és qui se sap moure al sistema, amb les noves tecnologies, i es deixa a la vorera als realment necessitats, que en aquesta situació es queden desvalguts, indefensos.

    Arribades al punt en què ens trobem de la tercera onada, amb una situació a l’AP massa semblant al punt àlgid de la primera, volem centrar les nostres reivindicacions en la informació, la transparència i la participació ciutadana. Ningú ens ha explicat on ens trobem, ni com s’ha organitzat l’atenció sanitària als nostres municipis en el context de la pandèmia. No sabem si als nostres CAP hi ha més o menys professionals sanitaris i administratius que fa uns mesos. No sabem si s’ha incorporat el nombre de professionals que ens tocaven segons «les 30 mesures per enfortir el sistema sanitari«, ni on són els que havien de donar suport a l’atenció davant el coronavirus, a les residències i a les escoles, o els gestors Covid per l’AP. No sabem com s’estan programant les visites. No sabem quan ni com es reprogramaran les proves i visites ajornades, ni quan serà fàcilment accessible la nostra infermera i la nostra metgessa, les que ens coneixen, les que ens han anat acompanyant al llarg de la nostra vida, les que donen nom propi a la longitudinalitat. No sabem com estan les llistes d’espera, en general.

    Tampoc sabem com estan les professionals, com es troben anímicament, com es senten en aquesta nova organització. Ni com se sent la població. Alguna cosa ens arriba, però poca. No estem avesats a posar queixes i, en aquesta circumstància pandèmica, s’afegeix el factor por i desconcert. Hi ha un risc real de desatenció, que el patiment i les morts paral·lels a la Covid pesin més que les mateixes víctimes de la pandèmia. Això, deixant de banda el patiment socioeconòmic que no tocarem a aquest escrit, malgrat que és un factor cabdal en la pèrdua de salut.

    Exigim respostes a tots aquests interrogants. Volem formar part de la solució a aquest despropòsit en què s’ha convertit l’AP, tant per l’atenció Covid com per la patologia no Covid, que és la que era, o pitjor, i no millorarà ni amb les tres M, ni amb la vacuna. També volem que tot el personal dels Equips d’Atenció Primària (EAP) tingui unes condicions dignes de treball i fer-los arribar el nostre reconeixement. I volem els consultoris dignament oberts. I que es creï urgentment, però per quedar-se, una forma de participació estable de la ciutadania per tot el que fa a la salut, on ens puguem trobar amb el CatSalut, els diferents gestors d’uns serveis sanitaris que són nostres, els professionals sanitaris, les diferents regidories de l’Ajuntament, altres entitats ciutadanes…

    Totes aquestes qüestions s’han d’abordar amb caràcter urgent. No fent-ho, posem en risc la nostra salut i la d’una atenció primària que, o surt reforçada d’aquesta crisi (ja!) o no surt, es mor. Passa a ser un muntatge pels pobres, pels que, com dèiem, s’estan quedant a la vorera, pels que no es poden pagar una mútua privada.

    Hem d’aprofitar la proximitat de les eleccions al Parlament de Catalunya per exigir un posicionament clar de totes les formacions polítiques respecte a la Salut i la Sanitat Pública, al futur de la gestió privada i concertada i a la centralitat de l’AP dins el sistema Sanitari Públic. Aquest posicionament ha d’ocupar un paper primordial quan valorem el nostre vot.

  • La salut del planeta llança nous crits d’auxili

    Vivim temps contradictoris. Les receptes contra les diferents crisis que conformen l’emergència global que vivim s’oposen les unes a les altres, i amenacen d’anorrear-se. També les necessitats que ens acuiten topen per antitètiques. Com els coneixements que sustenten les nostres vides i els que ens caldrien per viure diferent i assolir un nou estat de benestar. Matèria i antimatèria a punt de col·lisionar i desencadenar un col·lapse planetari: econòmic, ecològic, de salut global.

    Recuperar el creixement reclamat per la majoria de persones com a salvavides de la inequívoca crisi socioeconòmica que patim, creixement convenientment reanomenat (el llenguatge importa) «recuperació de la normalitat», és la pitjor solució per a la crisi global que ja ens amenaçava abans de la pandèmia. Al cap i a la fi, és la ‘normalitat’ que ja habitava entre nosaltres i ens ha dut fins aquí.

    Som víctimes d’una pandèmia, la biosfera no para d’escalfar-se i el 2020 ha estat, globalment, l’any més càlid de la història, empatat amb el 2016. I el 2021 comença amb un mes de gener en què, mentre a l’Àrtic la temperatura s’ha situat 20 °C per sobre de la mitjana, i a Grècia han viscut una onada de calor amb Atenes a 22 °C i Creta a 28 °C, temperatures que van portar la gent a la platja, a Espanya, país també mediterrani, s’han produït onades de fred i nevades històriques, compatibles amb el canvi climàtic, que han col·lapsat la capital i causat temperatures extremes de fins a -25 °C. Un bon exemple del que està per venir i cal preveure.

    A Catalunya, on la previsió tampoc abunda, any rere any, tempestes cada cop més fortes colpegen el litoral, s’emporten platges, deterioren infraestructures costaneres i es mengen el Delta de l’Ebre, un territori que expressa perfectament el que suposa el canvi climàtic associat a la mala gestió del riu (manca de cabal ecològic -excés de regadiu- i manca de sediments retinguts als embassaments).

    Si mirem al sud global, observem com augmenten els processos migratoris a causa del canvi climàtic (més de 25 milions de desplaçades el 2019 per ciclons, tempestes, inundacions, esllavissades, sequeres, incendis forestals, pèrdua de territori per l’avançament del mar…), guerres pels recursos i la seva explotació a benefici dels països rics (extractivisme, apoderament energètic, exhauriment de la pesca…) que són, a més, els principals responsables de les emissions de Gasos amb Efecte Hivernacle (GEH).

    Segons Oxfam, el grup de països anomenats per Nacions Unides com menys desenvolupats, que inclou els 47 més pobres del planeta i amb menys desenvolupament humà, només és responsable d’un 0,8% de les emissions totals de GEH. En canvi, des de 1960, el 50% del CO₂ expulsat a l’atmosfera prové de països industrialitzats membres de l’OCDE.

    La crisi global, doncs, està lligada a l’excessiu consum, derivada d’un estil de vida ric de persones que habiten països rics (no totes, perquè la desigualtat i la despossessió estan augmentant al nord global). Resultat: 46 milions de desplaçats a altres àrees dels seus propis països del sud global i fins a 80 milions de persones que han hagut d’abandonar el seu lloc de naixement. I augmentant.

    Socialment, tot plegat suposa més diferències socials, més exclusió, que els rics siguin més rics i els pobres més pobres (antigues classes mitjanes incloses) i, en definitiva, més desigualtats, més despossessió i menys equitat. Desavantatges, totes ells, evitables. Més aguditzats al sud i cada cop més quotidians i durs al nord.

    L’efecte hivernacle

    Créixer, tal com es contempla en les polítiques empeses pel sistema econòmic vigent, significa reactivar l’ús de les energies fòssils i suposa abocar més quantitat de substàncies que, per si soles o per reaccions químiques, contaminen i escalfen la biosfera: litosfera (vivim a la superfície emergida de la capa sòlida més externa), hidrosfera (totes les aigües) i l’atmosfera (gasos que envolten la Terra i d’on obtenim l’aire per respirar), i tots els organismes vius. I maten prematurament.

    La prova la tenim en el G20 (80% de les emissions mundials) que ha decidit dedicar, des del començament de la COVID-19 fins ara, 242.300 milions de dòlars en el foment de les energies fòssils, per tan sols 180.620 milions per a les renovables. Un total de 52,84 dòlars per càpita per energies fòssils, sense cap condició limitadora, enfront de tan sols 39,39 per renovables. [Dades proporcionades per EnergyPolicyTracker el 6/1/21]

    Les partícules (PM2,5 – les pitjors – i PM10), l’ozó troposfèric (03), els òxids de Nitrogen (NOX) i diòxid de sofre (SO2), que es generen en cremar combustibles fòssils, contaminen l’atmosfera i en afegir-se a l’aire que respirem, causen la mort prematura i evitable d’entre mig milió i 800.000 persones a Europa (30.000 a Espanya). Al món, on 9 de cada 10 persones respiren aire contaminat, només les partícules fines (PM2,5) causen set milions de morts abans d’hora. L’excés d’ozó troposfèric mata entre 1.500 i 1.800 persones cada any a Espanya. A Catalunya, afecta més de la meitat de la població i el 90% del territori. Podeu consultar l’estudi de ISGlobal sobre contaminació a les ciutats i morts evitables.

    Els Gasos amb Efecte Hivernacle (GEH) han estat sempre presents en l’atmosfera i de manera natural. Són transparents a la llum solar: la radiació passa en la seva major part, a través de l’atmosfera i escalfa la superfície de la litosfera, energia que després emet parcialment en forma de radiació tèrmica. Els GEH acumulats impedeixen que l’energia torni a l’espai exterior, en absorbir-ne una bona part i reemetre-la en totes direccions, escalfant així la superfície de la terra i els oceans: és l’efecte hivernacle.

    En cremar combustibles fòssils, aboquem més GEH a l’atmosfera (diòxid de carboni (CO₂), metà (CH4), gasos fluorats o generar ozó troposfèric) que se sumen a les emissions naturals – entre les quals el vapor d’aigua – i alterem l’equilibri que ha permès la vida tal com la coneixem, harmonia sustentada en els acollidors 15 °C de mitjana de l’atmosfera inferior.

    Malgrat la disminució de CO₂ (d’un 7% aprox.), derivada de la baixa activitat econòmica causada per la pandèmia, els índexs de concentració de CO₂ a l’atmosfera han continuat pujant i aquest gener és de 2,20 ppm superiors a fa un any (+ 0,53%). El moment més alt fou el dia 1 de juny del 2020, amb 418,32ppm.

    Recordem que el Programa de Nacions Unides pel Medi Ambient, en l’informe sobre la disparitat en les emissions, presentat el novembre de 2019, recomanava, per evitar l’augment d’un grau i mig de la temperatura mitjana del planeta, que les emissions s’havien de reduir d’un 7,6% cada any i fins a 2030. I que ha calgut un any com aquest 2020, amb l’aturada de l’economia per la pandèmia, per aconseguir-ho. Aquesta és la magnitud de l’esforç.

    A la magnitud de l’esforç se li afegeixen dificultats objectives per aconseguir-ho. Jason Hickel, de la Goldsmits University de Londres, i Giorgos Kallis, de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambiental (ICTA) de la UAB, van publicar un article a ‘New Political Economy’ titulat: ‘És possible el creixement verd’? I es van respondre que no. Argumentaven: si el sistema econòmic vol evitar que la temperatura no pugi més de 2 ºC, el Producte Interior Brut (PIB) no pot créixer més de l’0,5%. (Percentatge insuficient per ser considerat creixement). Però si el que es vol és evitar l’augment de la temperatura a 1,5ºC, llavors el decreixement és inevitable.

    L’escalfament

    L’any 2020 ha culminat el decenni més càlid des que es disposa de registres. Ara, la temperatura de la biosfera és 1,25 °C més alta que la mitjana de l’era preindustrial (promig 1850/1900). Si calculem que la temperatura està pujant un quart de grau cada decenni (+0,25 °C/decenni), estem, com a molt, a una dècada de superar el grau i mig (+1,5 °C) que mai s’hauria de sobrepassar. I a dues dècades d’excedir els + 1,7 °C, punt que l’Informe Especial de l’IPCC presentat a Incheon, Corea del Sud, el 8 d’octubre del 2018 [apartat D.1,2] situava el Tipping Point, el punt de no retorn, aquell moment en què ja no hi ha capacitat de revertir: «Si la temperatura excedeix de 0,20 °C els +1,5 °C, si arriba a ser 1,7 °C més alta que la mitjana de l’era preindustrial, tornar enrere, revertir-la, suposaria, amb tota probabilitat, un esforç de captura de carboni, econòmicament i tècnica, impossible d’aconseguir». Els + 2 °C s’assoliran abans de mitjan segle.

    A Catalunya (no pot ser massa diferent a Espanya) l’escalfament és summament preocupant. 2020 ha estat l’any més càlid de la història empatat, en aquest cas, amb 2017. La temperatura ha pujat quasi 2 °C des del període preindustrial de referència. Diu Marc Prohom, cap de l’Àrea de Climatologia del Servei Meteorològic de Catalunya: «2020 ha tingut una anomalia de temperatura propera als 2 °C respecte de la mitjana del període preindustrial» I no és exagerat afirmar que s’incrementa a un ritme de 0,40 °C el decenni. (+ 3 °C poc després de 2040). Fa feredat!

    Amb molta probabilitat, hem superat els ‘Tipping Point’, els llindars que si es depassen alteren l’equilibri de la biosfera, la gota que fa vessar el got en llenguatge popular, pel que fa al desglaç del permafrost de l’Àrtic en general i de Grenlàndia en particular. L’augment significatiu del nivell del mar és inevitable.

    Augmentant com ho estem fent la temperatura mitjana de l’atmosfera i els oceans (absorbeixen el 90% de la calor addicional derivat de l’abocament de GEH), estem posant les bases d’un nou estadi climàtic ‘hivernacle’, menys habitable en general, que convertirà en inhòspites moltes parts del planeta (ja està passant), i farà la vida més difícil arreu.

    L’alimentació

    «La salut dels ecosistemes dels quals nosaltres i totes les altres espècies depenen s’està deteriorant a una velocitat mai vista. Estem erosionant els fonaments de les economies, els mitjans de vida, la seguretat alimentària, la salut i la qualitat de vida de tot el món».

    Aquestes paraules les va pronunciar Robert Watson, president de la Plataforma Intergovernamental Independent de Ciència i Política sobre Biodiversitat i Serveis Ecosistèmics, IPBES. Són serveis ecosistèmics els beneficis que un ecosistema aporta a la societat i que milloren la salut, l’economia real i la qualitat de vida de les persones.

    Totes aquestes realitats s’agreujaran, remarca IPBES, tret que s’adoptin mesures per reduir dràsticament la intensitat dels impulsors de la pèrdua de biodiversitat (directament relacionada amb la pèrdua de salut): canvi d’ús de la terra i el mar, explotació directa dels organismes, canvi climàtic, contaminació, i l’ocupació per espècies invasores.
    [IPBES] [Resum pels encarregats de formular polítiques]

    La pandèmia i els ecosistemes

    La pandèmia de COVID-19 té, molt probablement, el seu origen en la mala gestió dels ecosistemes. La colonització de nous territoris posa en contacte els animals amb virus amb els quals no havien interaccionat. Després, aquests animals infectats encomanen el virus als humans.

    Delia Grace, epidemiòloga, veterinària i acadèmica de l’Institut de Recursos Naturals de la Universitat de Greenwich, a Londres, és autora principal de l’informe de Nacions Unides Prevenint la propera pandèmia: les zoonosis i com trencar la cadena de transmissió, presentat el juliol de 2020. Delia Grace argumenta que en l’últim segle han sorgit més i més malalties infeccioses: vaques boges, grip aviària, VIH-SIDA, grip espanyola, i ara la COVID-19.

    El 75% han tingut com a font animals salvatges. I moltes infeccions han arribat als humans usant com a ‘ponts’ animals domèstics molt més nombrosos que els salvatges: pollastres, porcs, remugants i altres tipus de bestiar. La demanda de proteïna d’origen animal – ous, pollastre, carn bovina, peixos – n’és una de les causes més importants.

    La indústria està dominada per uns pocs tipus genètics similars. Els animals estan amuntegats i estressats i, en aquestes circumstàncies, el seu sistema immunitari es debilita. En molts països, les mesures de bioseguretat no són bones. «Estem observant una enorme pressió sobre els ecosistemes impulsada per l’augment de població, amb un enorme increment d’indústries extractives», conclou l’informe de Delia Grace. I afegeix: «no n’hi ha prou amb tractar els símptomes de la pandèmia, s’ha d’investigar d’on ve el problema i, si no ho fem, tindrem més pandèmies».

    En joc està la salut de tot el planeta, una única salut basada en la interdependència entre l’activitat humana i els sistemes naturals (aigua, aire, terra, biodiversitat) i el seu impacte en les persones i les altres espècies que habiten la biosfera: una salut planetària que estem comprometent.

    *Josep Cabayol Virallonga amb la col·laboració d’Ester González Garcia i Siscu Baiges Planas, en nom de Solidaritat i Comunicació.

  • Qui pressiona per endarrerir l’aplicació del Nutri-Score a Espanya?

    En un article publicat en aquest mitjà fa uns 10 mesos explicava que Espanya, a l’igual que França, Bèlgica, Suïssa, Alemanya i els Països Baixos, havien adoptat el logotip nutricional Nutri-Score, destinat a ser col·locat en la part anterior dels envasos d’aliment, per ajudar els consumidors a reconèixer amb un simple cop d’ull la qualitat nutricional dels mateixos, poder comparar els productes entre ells i ajudar-los a orientar les seves opcions cap a aliments més saludables.

    L’elecció de Nutri-Score per les autoritats de salut pública d’aquests països es basa en sòlides bases científiques que han validat l’algoritme que sustenta el seu càlcul i demostrat la seva eficàcia (més de 40 estudis, alguns d’ells realitzats a Espanya, han estat publicats en revistes científiques internacionals). El seu format de colors (de el verd a vermell) superposat de lletres (d’A a E) el converteixen en una eina senzilla, intuïtiva i comprensible per a tothom.

    El color final, emmarcat en un cercle és conseqüència de la valoració del producte en funció del seu contingut en calories, sucre, greixos saturats, sodi, fruites, vegetals, fibra i proteïnes. El A és el més saludable i l’E el menys saludable.

    Però la decisió de govern Espanyol presa fa gairebé 2 anys, no s’ha posat encara en marxa. Les raons són d’imaginar: si bé alguns industrials i grans distribuïdors han acceptat o tenen previst fer-ho (Eroski, Caprabo, Danone, El Campo…) en canvi, grans empreses multinacionals (entre altres Coca-Cola, PepsiCo, Mars, Unilever, Mondelez, Ferrero o Kraft) segueixen negant-se a afegir-lo en els seus productes. Aquestes grans multinacionals que s’oposen a col·locar Nutri-Score en els seus envasos corresponen a diversos centenars de marques corresponents a milers de productes posats a disposició dels consumidors en els prestatges dels supermercats. És fàcil imaginar que les empreses que fabriquen aliments no saludables intentin impedir el seu ús, per evitar que el consumidor quedi advertit d’això. Per això, s’han dedicat a publicar articles posant en dubte les bases científiques i utilitat de l’etiquetatge, pressionant el Ministeri de Consum, per retardar-ho i a les societats de nutrició d’Espanya perquè no es manifestin a favor del mateix.

    Davant d’aquesta situació incomprensible, uns 80 científics i professionals de la nutrició, salut pública i altres especialitats de tot Espanya, liderats per catedràtics de la Universitat Rovira i Virgili hem signat un manifest, advertint d’aquestes maniobres i sol·licitant al Ministeri de Consum el compliment de la seva promesa d’implantar aquest etiquetatge al començament de 2021.

    Si la nutrició és un dels factors determinants més importants de les malalties cròniques, hem de donar suport l’ús d’instruments que s’han demostrat útils per aconseguir una alimentació més saludable. No permetem que una part de la indústria alimentària faci servir les brutes maniobres que va utilitzar en el seu temps la indústria del tabac.

  • Xavier Lleonart: “L’única manera que tenim de sortir d’aquest atzucac és reformulant el sistema sanitari”

    El Dr. Xavier Lleonart, metge de l’Hospital de Terrassa, ha sigut escollit recentment com a nou secretari general del sindicat Metges de Catalunya. Lleonart considera que no s’ha reconegut prou la tasca del personal sanitari durant la pandèmia i que sovint s’ha fet de manera «infantilitzada». «L’únic que han fet és donar una petita retribució per fer veure que agraeixen la tasca dels professionals, però a l’hora de la veritat, això no es tradueix en mesures efectives per millorar les condicions laborals», remarca. El secretari general del sindicat mèdic explica que els professionals sanitaris estan «esgotats» i que a aquest cansament físic i mental se’ls hi suma la sensació que són tractats «com a soldats que s’envien al camp de batalla sense pràcticament reforços». «La sensació és d’estar molt sols davant d’una situació que ningú de nosaltres esperàvem viure, i menys encara de forma repetitiva», assenyala.

    Quins són els reptes principals de la nova directiva de Metges de Catalunya?

    Sobretot hem de lluitar per aconseguir que el sistema sanitari i els seus professionals, en general i, concretament, els facultatius i facultatives, tinguin unes millores objectives i equiparables a la resta de països del nostre entorn, tant retributives com laborals. Evidentment, això passa per una reivindicació permanent d’una major inversió econòmica en el sistema sanitari. En l’actualitat tenim, si fa o no fa, el mateix pressupost que teníem el 2010, no massa més. Per anar bé, aquest pressupost s’hauria d’incrementar en un mínim de 5.000 milions d’euros. A més, defensarem, com sempre, unes condicions laborals i professionals dignes pels professionals i mirarem de posar fi a tota la precarietat del sector.

    S’ha reconegut suficient la tasca dels sanitaris durant la pandèmia?

    No, rotundament no. La tasca del personal sanitari ha estat menystinguda i, a vegades, fins i tot, infantilitzada. L’únic que han fet és donar una petita retribució per fer veure que agraeixen la tasca dels professionals, però, en canvi, a l’hora de la veritat, això no es tradueix en mesures efectives per millorar les condicions laborals. Un dels principis que ha de regir és mirar de protegir la seguretat i salut del personal, i això no s’ha fet. La sensació és que ens tenen com a mà d’obra especialitzada, però el reconeixement és només des del punt de vista d’ornament. A l’hora de la veritat, quan s’ha de posar la carn a la graella, això funciona. Ens consideren uns peons dins del tauler i els professionals se senten molt maltractats. Ara estan començant a obrir els hospitals satèl·lit. Els han construït i han comprat la maquinària, però si no cuiden el principal capital que tenen, que és l’humà, no serveix de res. Necessiten persones que faci anar aquests aparells i infraestructures, Ja et pots gastar una milionada en construir nous hospitals, però si no tens personal que faci anar els aparells i atengui els pacients, tens un problema dels grossos.

    De fet, les dades de fugues de metges són esfereïdores. A més, hi ha estadístiques que diuen que d’aquí a uns anys fins a un 40% dels metges es jubilaran. El sistema està foragitant les noves generacions de professionals. Se senten absolutament desvinculats i desmotivats, i se’n van. Quina reposició tindràs d’aquests professionals que es jubilen? O les institucions entenen que això no va de construir i inaugurar coses, sinó de cuidar a la gent, o anem malament. D’aquí a pocs anys hi haurà una mancança tan gran de professionals, que els nivells de qualitat del sistema de salut decauran, i els ciutadans tindran una molt pitjor atenció per la manca de mitjans humans.

    Ja et pots gastar una milionada en construir nous hospitals, però si no tens personal que faci anar els aparells i atengui els pacients, tens un problema dels grossos.

    I els facultatius tindran una major càrrega de treball.

    Sí, el problema és que amb això s’entrarà en un cercle viciós i empitjorarem la qualitat assistencial. Les visites pediàtriques als CAP, per exemple, molts cops les fan els metges de família, perquè no hi ha pediatres. Els facultatius s’estimen més treballar en una consulta privada on paguin millor o marxar fora. Estem a la cua de les retribucions del personal sanitari a Espanya i també a la cua d’Europa.

    Quins problemes ha evidenciat la pandèmia en el sistema de salut pública?

    El sistema s’aguantava amb pinces des de les retallades del 2010, i la pandèmia li ha deixat les vergonyes a l’aire. Feia temps que els professionals dèiem que estàvem en una situació insostenible i que si la situació se sostenia era gràcies a la implicació i compromís dels professionals. Quan el que necessites, més enllà del compromís, és més mans, personal que no tens, la situació deixa absolutament a l’aire totes les mancances del sistema. Tenim centres que durant anys no han fet reposició de material, que està obsolet, ni el manteniment que tocava i tenim uns professionals que fa una dècada que pateixen retallades i estan desmotivats. Per molt que s’ompli la boca el govern dient que els professionals han recuperat les condicions retributives, això és radicalment fals. Sí que és cert que en els darrers 4 o 5 anys s’han donat certs increments salarials, però tot just cobreixen els increments d’IPC que ha tingut el país, per tant, les retallades del 2010 no s’han recuperat. L’única cosa que s’ha fet -com passa en les xifres de la pandèmia- és aplanar la corba descendent de retribucions, però no hem fet baixar la corba, només l’hem aplanat. Les retallades segueixen sent-hi.

    Com creu que ha de ser la sanitat que surti d’aquesta pandèmia?

    Malgrat el moment absolutament crític que estem vivim, jo crec que és un moment d’oportunitat. És un moment molt important perquè, si les persones que han de decidir sobre el model s’hi volen posar, nosaltres tenim idees i propostes per a crear un futur sistema de salut molt millor que el que teníem. Nosaltres allarguem la mà, ara caldrà que les institucions ens donin la seva i puguem caminar junts. La solució ha de venir d’un gran consens que ha de comptar necessàriament amb les aportacions dels professionals i, evidentment, des de Metges de Catalunya podem aportar moltes coses.

    Pel que fa a l’activitat i iniciatives pròpies del sindicat, quines són les seves prioritats en la negociació col·lectiva, tant amb l’ICS com al SISCAT? Quines propostes tenen?

    Estem en un moment que haurem d’abordar la post crisi del sistema sanitari i, justament, s’obren les dues principals taules de negociació de l’entorn laboral i retributiu. Creiem que és un moment idoni per poder establir unes condicions comunes a tots els facultatius i facultatives de Catalunya, establir un marc comú per tots aquests professionals, estiguin on estiguin i treballin on treballin. És evident que en aquestes taules de negociació hi ha determinades condicions que ja no són estrictament retributives, sinó professionals i, en aquest context, considerem que s’ha d’obrir una taula amb les facultatives i facultatius per poder tractar tot allò que sempre queda arraconat i menystingut per part de les institucions competents. Per tant, faig una crida al Departament a què es vulgui asseure amb nosaltres per poder parlar de tot això.

    Més enllà de la fatiga pandèmica, quin és l’estat de salut mental dels sanitaris? Recentment, coneixíem un estudi que deia que gairebé la meitat dels professionals han patit risc d’alt trastorn mental durant la primera onada.

    Els professionals se senten molt cansats i esgotats. Alguns tenen el que es coneix com a ansietat anticipatòria, coneixent la cruesa del que els ve a sobre. A més, a aquest esgotament físic i mental se l’hi suma la sensació que són tractats com a soldats que s’envien al camp de batalla sense pràcticament reforços. La sensació és aquesta: d’estar molt sols davant d’una situació que ningú de nosaltres esperàvem viure i menys encara de forma repetitiva. Malgrat tot, els professionals sanitaris seguiran al peu del canó, igual que ho han fet durant la primera i la segona onada, però el que necessiten són uns recursos i un reconeixement que fins ara no han tingut.

    L’atenció primària ha estat un sector que s’ha vist especialment colpejat i ignorat.

    Quina és la situació actual de l’atenció primària?

    L’atenció primària ha estat un sector que s’ha vist especialment colpejat i ignorat. Els mitjans han posat el focus moltes vegades sobre les UCI, les urgències dels hospitals… però els companys de l’atenció primària han patit una sobrecàrrega igual de greu que els hospitals. A més, s’han hagut de reinventar completament, i tot això s’ha anat improvisant i fent sobre la marxa. Els professionals de l’atenció primària han hagut de sentir com la població els deia que no feien res, perquè hi havia les consultes buides, quan resulta que un professional estava fent 60 o 70 trucades per telèfon al dia i 10 o 12 visites presencials. Això és una sobrecàrrega moral, física i mental brutal. Per això nosaltres farem tot el possible per dignificar les seves condicions laborals.

    Hi ha opcions per a una nova vaga de metges d’atenció primària com la convocada per Metges de Catalunya fa uns mesos, el 2020, entre la primera i la segona onada de la pandèmia?

    La situació és molt convulsa, i és evident que la nostra màxima prioritat és que ens escoltin: poder parlar, negociar i proposar. Entenem que l’única forma de sortir d’aquest atzucac és reformular el sistema sanitari i que hi hem de ser i això ho ha de fer el conjunt del sistema sanitari des de dins. És evident que si no ens donen cap altre remei, haurem de convocar mobilitzacions, com sempre hem fet, però ho considerem l’últim recurs, quan no hi hagi cap altra sortida. Les mobilitzacions no es poden descartar, perquè la situació és molt i molt crítica, però si els nostres interlocutors tenen la sensibilitzat suficient, no hauríem d’arribar a això.

    Fa pocs dies publicàvem al Diari de la Sanitat un reportatge sobre l’infrafinançament crònic de l’Hospital de Mataró. Vostè com a cirurgià d’un hospital comarcal com Terrassa, com valora la falta de recursos en aquests hospitals de segon nivell?

    Juntament amb Mataró, el Consorci Sanitari de Terrassa ha estat també en la ‘llista negra’ dels hospitals infrafinançats. Des d’aquest punt de vista, el que l’administració ha de tenir clar és que aquests hospitals comarcals fan una feina brutal i estan crònicament infrafinançats. Cal repensar el model de finançament. És evident que el sistema que han decretat per pagar aquests centres està fallant i, per tant, és el sistema en conjunt el que falla. No s’entén com alguns hospitals públics que depenen directament del Govern de la Generalitat no tenen cap problema i altres estan sempre en la mateixa situació d’infrafinançament. No hi ha d’haver fills i fillastres, sinó que tots han de ser fills del mateix pare. Per tant, un dels aspectes que cal repensar és com es financen aquest tipus de centres, quina consideració han de tenir i si la solució d’intervenir-los és una situació que té futur. Jo crec que no, sincerament.

    La crisi ha evidenciat com estan les residències per a gent gran quant a recursos i plantilles.

    Fa molt temps que s’està posant en evidència que l’atenció a la gent gran és un sector que està igual o pitjor que el sistema sanitari, que està infrafinançat i, a més a més, en mans de persones que busquen lucrar-se amb això. Aquest sistema amb la pandèmia ha explotat. És un altre front que se li obra al govern de la Generalitat, que ha de decidir si el model ha de seguir com fins ara o reformular-se. Cal passar a un model en el qual l’atenció sanitària a la gent gran i la fiscalització de les condicions en les quals estan ateses aquestes persones sigui superior. Si ens posem molt estrictes, l’atenció a la gent gran deixarà de ser un negoci, un negoci que és a costa de la qualitat de l’atenció que es dona.

    Creu que el procés de vacunació s’està gestionant bé? Que li semblen totes les denúncies de vacunacions irregulars?

    La campanya de vacunació s’ha hagut de posar en marxa de forma ràpida i precipitada i em consta que s’han hagut d’improvisar solucions. Deixant de banda aquestes denúncies, recordem que no fa pas tant es va dir que els grups prioritaris eren personal de residències i residents. Al cap d’una setmana de l’inici de la campanya, el percentatge de dosis administrades era baixíssim i aleshores se’ls va acudir que podíem començar a vacunar el personal dels centres sanitaris. A mi em consta que hi ha centres que un dilluns se’ls va dir que dijous de la mateixa setmana començaven a vacunar. Quan es fa tot amb aquesta manca de planificació i velocitat, passen coses. Crec que la major part de les situacions irregulars que s’han donat són fruit de la velocitat en la qual s’ha hagut d’implantar tot aquest protocol. Sobretot tinc la impressió que això s’amplifica moltíssim per interessos que no són, en cap cas, interessos sanitaris.