Just Deploy It!

Blog

  • «No ens hem pres seriosament les malalties infeccioses durant dècades»

    Sonia Shah és autora de llibres de ciència, dret i política internacional. A Pandemia. Mapa del contagio de las enfermedades más letales del planeta, reeditat enguany per l’editorial Capitán Swing, diu que tractar la SARS-CoV-2 com una agressió estrangera o una guerra, sense donar-li el caràcter social que impliquen les pandèmies o sense fer memòria de crisi passades, ens farà caure «una i altra vegada».

    Shah arrenca el seu llibre amb una reflexió sobre les profecies de les quals es fan ressò els mitjans de comunicació sobre la Covid-19, com si es tractés d’»una fúria que sorgeix del no-res». També de com ha destapat, un cop més, la fragilitat i la gran desigualtat del món. No obstant això, encara que els grans titulars de premsa afirmin que aquest virus ens canviarà, per a ella, «el més cridaner d’aquesta pandèmia és l’extremadament familiar que resulta».

    Ha cobert in situ grans crisis sanitàries, com l’epidèmia del còlera a Haití, una malaltia que actua ràpid i que ha causat milers de morts. Quina ha estat l’experiència més difícil de cobrir per a vostè en aquest temps?

    Totes són situacions complicades. La gent pateix perquè està malalta i té molta por. Quan vaig estar a Haití els meus pensaments eren molt viscerals, perquè el context era deshumanitzant i desmoralitzador. A més, la qüestió de com assegurar-te que tu mateix no et converteixes en portador de la malaltia sempre és present. Estàs veient com es propaguen els brots i és una cosa de la qual ets molt conscient.

    Hi ha un debat social sobre si aquesta pandèmia ens canviarà. En el seu llibre assegura que aquesta crisi li recorda a altres passades. Creu que seguirem actuant igual quan aconseguim superar-la?

    En la història de les pandèmies del passat, el que hem vist és que tan aviat com som capaços de controlar els pitjors efectes, tornem a la nostra vida com de costum i seguim fent les mateixes coses.

    La gran victòria dels patògens respiratoris és que es valen de comportaments que estan molt arrelats en la nostra naturalesa humana. No deixarem de tenir relacions socials amb els altres, és una cosa fonamental per a nosaltres.

    Haurem de saber conviure llavors amb aquestes malalties?

    La gran victòria dels patògens, en particular els respiratoris, és que es valen de comportaments que estan molt arrelats en la nostra naturalesa humana. No deixarem de tenir relacions socials amb els altres, és una cosa fonamental per a nosaltres. Un patogen intel·ligent explota aquest tret perquè l’ajuda a seguir propagant i circulant. El que passa és que els domestiquem. Per a això tenim alguns medicaments i vacunes. D’aquesta manera, desenvolupem la capacitat de viure amb ells perquè existeixen juntament amb nosaltres.

    Dedica un capítol al transport i de la forma en què els desplaçaments modelen les pandèmies. Com afecta això a les mesures de prevenció?

    En el cas de la Covid-19, el transport va jugar un paper fonamental en els inicis de la pandèmia, abans que el virus es propagués per tot arreu. Molta gent es va moure d’una ciutat a una altra abans que es tanquessin i milions de persones van arribar a Europa i a Amèrica portant el virus. El control dels viatges hauria tingut un gran impacte si ho haguéssim pensat des del principi, però no ho vam fer.

    El 2011, vostè mateixa va viatjar als mercats de sud de la Xina per seguir l’evolució del virus del SARS, en un moment en què estava a punt de desembocar en una pandèmia. De fet, va provocar el tancament dels mercats d’animals al país. Per què no vam aprendre d’aquesta experiència?

    Tinc l’esperança que ho fem en el futur. Fins ara vèiem a la majoria dels patògens infecciosos com fàcils de controlar. No ens hem pres seriosament les malalties infeccioses durant moltes dècades, bàsicament des de la Segona Guerra Mundial, quan es va produir el desenvolupament dels antibiòtics. Des de llavors s’han tractat com una cosa trivial.

    La societat destina desenes de milers de dòlars, per exemple, al tractament del càncer per a pacients que estan a prop de la fi de la vida. No obstant això, gairebé no gastem recursos desenvolupant nous antibiòtics o nous agents antiinfecciosos que poden salvar la vida a les persones durant tota la seva existència.

    Creu que la crisi de la Covid-19 podria canviar l’enfocament de la inversió en recerca per a aquestes malalties?

    És evident que canviar les condicions que permeten que sorgeixin noves vies d’infecció és molt millor i més barat que esperar que s’estenguin per tot el planeta per després tractar de pal·liar-les. És un problema complex i pertorbador, però no crec que estigués del tot clar fins ara. Fins i tot el Zika o el VIH van ser senyals d’advertència.

    Què opina de l’actuació política en aquest sentit?

    Crec que en el futur hi haurà més voluntat política per fer-ho. Els estats estan fent un gran esforç per finançar la investigació. A llarg termini, haurem de veure si segueixen aportant fons a aquests programes. Per tallar una vella malaltia com el còlera van haver de passar dècades fins a aconseguir que ens organitzéssim, netejant les aigües contaminades que provocaven grans pandèmies.

    Per què els sistemes de sanejament de l’aigua són un exemple que ser solidaris amb territoris desfavorits evita la propagació de malalties infeccioses?

    Hem controlat certs patògens en els països industrialitzats impedint que entrin en els nostres territoris. No obstant això, en altres parts de món segueixen circulant lliurement. El còlera continua a Haití i altres patògens continuen assolant diferents zones d’Àfrica. Hem marginat als marginats en certes parts de món. El que passa en el cas de la Covid és que no podem fer-ho fàcilment. No és només un problema de la gent pobra als països en desenvolupament. Hem evitat parlar de com aquestes malalties continuen sent mortals i posant en risc la vida de moltes persones cada dia. El que ha canviat ara és que la majoria de nosaltres, que vivíem en l’occident industrialitzat i sanejat, ens hem de preocupar per aquests patògens per primera vegada. Teníem el luxe de no fer-ho en tenir aigua segura, accés a antibiòtics i vacunes.

    El que ha canviat ara és que la majoria de nosaltres, que vivíem en l’occident industrialitzat i sanejat, hem de preocupar-nos per certs patògens per primera vegada.

    De quina manera les pandèmies han augmentat les desigualtats socials entre territoris?

    Passa com al principi amb el VIH. Quan va sorgir per primera vegada afectava només a certes poblacions que van ser marginades. Fins que es va estendre o amenaçar amb estendre a la societat en general no van arribar els avenços farmacològics i la inversió de diners per saber com prevenir-lo. Si només afectés les persones empobrides o a les comunitats marginades no sé si hi hauria hagut la mateixa voluntat.

    Si et fixes en una malaltia com la malària, que sabem des de fa dècades com prevenir-la, encara avui la pateixen centenars de milers de persones i desenes de milers de nadons moren de malària a l’any. És una cosa que ni tan sols apareix en els diaris dels països industrialitzats. En el cas de la Covid, fins als presidents de diferents països s’han infectat. Quan les malalties infeccioses no afecten només a la gent pobre és quan posem el focus en elles.

    Una altra de les coses que li preocupen de les malalties endèmiques, com el paludisme, és que ens acostumem a elles i perdem la por. Les qualifica com a pitjors que les epidèmies…

    Sí, així és. I crec que ja està començant a ocórrer també amb la Covid. Estem a l’inici de la pandèmia, de manera que potser el cinc o el deu per cent de la població ha estat exposat a virus. Així que tenim un llarg camí per recórrer abans que una vacuna ens exposi artificialment i ens doni immunitat.

     

    Quan les malalties infeccioses no afecten només a la gent pobre és quan posem el focus en elles.

    Respecte a aquestes vacunes, dóna exemples previs d’altres malalties infeccioses, amb campanyes obligatòries i secretes amb diferents fins, o el cas de la poliomielitis, en la qual el rebuig a la vacunació va fer que s’estengués més enllà de Nigèria. Què espera que passi en aquesta pandèmia?

    Crec que el primer que hem de fer és construir un clima de confiança. Si no existeix, la gent es resistirà a la vacunació. Hi ha territoris en què durant dècades hi ha hagut violacions dels drets humans i transgressions. És lògic que en aquestes comunitats, la manca d’informació i d’accés a l’atenció mèdica hagin contribuït a que la gent desconfiï. Cal una vacuna eficaç i que molta gent se la posi. S’ha d’actuar en nacions amb circumstàncies molt diferents i d’això dependrà la cobertura per a aconseguir la protecció com a societat.

    Aquesta és una entrevista original de l’Agència SINC

  • Cada any moren al voltant de 700.000 persones de sida arreu del món

    Des que a principis dels anys 80 es van diagnosticar els primers casos als Estats Units, s’estima que 78 milions de persones han estat infectades pel virus de la immunodeficiència humana (VIH) i 39 milions han mort a causa de la sida o malalties relacionades. Avui dia, malgrat que hi ha hagut molts avenços pel que fa al seu tractament i diagnòstic, el VIH continua sent una realitat per a moltes persones.

    De fet, el 2019 es van comptabilitzar 1,7 milions de noves infeccions causades per aquest virus arreu del món i van morir unes 700.000 persones víctimes de la sida, una xifra estancada des del 2014, segons els darrers informes de l’ONU. Actualment, a Espanya, entre 140.000 i 170.000 persones viuen amb el VIH i a Catalunya, s’estima que les xifres estan al voltant dels 31.000. L’1 de desembre de cada any, el món commemora el Dia Mundial de la Sida, per donar suport a les persones que viuen amb el VIH i estan afectades pel virus, i per recordar a les que han mort.

    La síndrome d’immunodeficiència adquirida (Sida) és una malaltia que afecta el sistema immunològic dels éssers humans, fent que augmenti el risc d’altres infeccions oportunistes i càncers que normalment no afecten persones amb sistemes immunitaris no afectats per la malaltia. Es propaga principalment per relacions sexuals sense protecció, transfusions de sang contaminada, compartir agulles hipodèrmiques, i de mare a fill durant l’embaràs, part o la lactància.

    Avenços en el tractament

    No existeix encara una cura o vacuna aprovada per la sida, però el tractament amb antiretrovirals alenteix l’evolució de la malaltia i porten a una esperança de vida pràcticament normal.

    «El que fan els antiretrovirals és bloquejar el virus; aturar la ruta del virus dins la cèl·lula, de manera que no permet que el virus infecti a altres cèl·lules i aconseguim el que s’anomena la càrrega viral indetectable. El tractament antiretroviral evita que es produeixin malalties derivades de la sida. El virus segueix allà, però les defenses es mantenen al llarg del temps», explica la doctora Marta Navarro, directora del Servei de Malalties Infeccioses del Consorci Corporació Sanitària Parc Taulí.

    Durant els primers anys de la pandèmia del VIH, en què els antiretrovirals disponibles tenien una toxicitat significativa, no s’iniciava el tractament fins que el sistema immunitari començava a mostrar signes que es podia estar debilitant. Els tractaments actuals, però, han demostrat tenir molt poca toxicitat, milloren l’estat de salut de totes les persones que viuen amb el VIH i, alhora, impedeixen la transmissió del virus a altres persones al cap de poques setmanes d’haver-se iniciat el tractament.

    «En els darrers anys hi ha hagut molts avenços. Als anys 90 era habitual que una persona amb VIH hagués de prendre 6, 8 o 10 pastilles. Ara es poden aglutinar tots els medicaments necessaris en una sola pastilla i això ajuda moltíssim a la comoditat dels pacients», assenyala Navarro.

    L’impacte de la Covid-19

    Una nova anàlisi realitzada per ONUSIDA ha revelat que els confinaments i els tancaments de fronteres impostos per aturar la Covid-19 estan afectant tant a la producció de medicaments com a la seva distribució, la qual cosa podria generar augments en els seus costos i problemes de subministrament. Els models estimen que una interrupció completa de sis mesos en el tractament de VIH podria provocar més de 500.000 morts addicionals per malalties relacionades amb la sida.

    La pandèmia de la Covid-19, a més, ha posat de manifest que la salut s’interrelaciona directament amb altres reptes fonamentals, com ara la reducció de la desigualtat, la garantia els drets humans, la igualtat de gènere, la protecció social i el creixement econòmic. Amb tot això en ment, el lema del Dia Mundial de la Sida d’aquest any és «Solidaritat mundial, responsabilitat compartida». Per posar fi a les pandèmies del VIH i de la Covid-19, coincidents en el temps, resulta clau, segons ONUSIDA -el Programa Conjunt de les Nacions Unides sobre el VIH/SIDA-, eliminar l’estigma i la discriminació, posar a les persones en el centre de la pandèmia, basar les nostres respostes en els drets humans i adoptar enfocaments amb perspectiva de gènere.

    Desigualtat en els diagnòstics i tractaments

    Aproximadament, 40 milions de persones viuen amb la sida en tot el món i només uns 26 milions de persones tenen accés a la teràpia antiretroviral, estimant-se en unes 700.000 persones les que moren cada any víctimes de la sida. L’Agenda 2030 i el tercer dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) preveuen l’objectiu de posar fi a la sida per l’any 2030, però els altres ODS també s’hi relacionen, com ara els d’eliminar la pobresa extrema, posar fi a la fam, garantir l’educació, assolir la igualtat de gènere, promoure el creixement econòmic i, en especial, l’ODS relacionat amb una vida saludable i amb una cobertura universal de salut.

    Segons dades del 2018, entre el 30 i el 40% de totes les persones amb VIH que inicien el seu tractament ho fan en fases molt avançades de la malaltia i amb nivells d’immunitat molt baixos. A gran part de l’Àfrica Subsahariana, entre el 25 i el 30% dels pacients moren 48 hores després d’arribar als hospitals, segons assenyala Metges Sense Fronteres. Als països on treballa aquesta ONG sovint falten eines de diagnòstic de la malaltia, com el recompte de limfòcits CD4, que és necessari per a diagnosticar la malaltia avançada de VIH. Les proves anomenades TB Lam i Crag LFA, que faciliten un diagnòstic ràpid de la tuberculosi i la meningitis criptocòccica, tampoc estan disponibles, especialment en els centres d’atenció primària.

    La situació és també preocupant en els països en vies de desenvolupament pel que fa als tractaments dels nens amb VIH. Segons expliquen des de Metges sense Fronteres, les versions pediàtriques dels medicaments antiretrovirals no estan disponibles en els llocs on més es necessiten degut, en part, al retard de les farmacèutiques en el desenvolupament de les fórmules adequades. «El VIH pediàtric continua sent una malaltia desatesa. Mai ha estat una prioritat per a les corporacions farmacèutiques multinacionals ni per als fabricants de genèrics», assenyalen des de l’ONG. El 2019, 320.000 nens i joves de fins a 20 anys van contraure el VIH, 110.000 van morir a causa del virus, i la meitat van poder accedir al tractament, mentre que la cobertura per a mares se situa en un 85% i per al conjunt d’adults és d’un 62%.

    La recerca contra el VIH en l’actualitat

    Des de l’inici de la pandèmia del VIH, la investigació ha canviat molt. S’ha passat de buscar tractaments amb urgència per poder salvar la vida de les persones infectades a aspirar a la cura o a la completa erradicació de la malaltia. Un dels grups partícips d’aquestes investigacions és IrsiCaixa, que ha analitzat més de 110.000 mostres de gairebé 25.000 pacients participants en assaigs clínics, la qual cosa ha permès entendre al detall la infecció per VIH i buscar alternatives terapèutiques per als qui conviuen amb la infecció.

    Tot i que la infecció pel VIH/sida es pot considerar avui dia una malaltia crònica, l’objectiu ara és curar-la, aconseguir que les persones que viuen amb el VIH no necessitin prendre la medicació antiretroviral. «Dissenyar una vacuna terapèutica contra el VIH és un gran repte, ja que, a diferència del SARS-CoV- 2, muta molt i evadeix la resposta del nostre sistema immunitari, que es va esgotant de mica en mica», explica Beatriz Mothe, investigadora i coordinadora d’assajos clínics de vacunes i immunoteràpies d’IrsiCaixa. «Actualment duem a terme dos assajos clínics promoguts per AELIX Therapeutics per poder avaluar l’eficàcia de vacunes terapèutiques, dissenyades a IrsiCaixa», afegeix.

    Per al 2020, ONUSIDA va plantejar l’objectiu 90-90-90: que el 90% de persones que viuen amb la malaltia coneguin el seu estat serològic respecte el VIH, que el 90% de les persones diagnosticades rebin teràpia antiretrovírica, i que el 90% d’aquest últim grup aconsegueixi la supressió viral. Un objectiu que encara està molt lluny d’aconseguir-se.

  • La Covid-19 i els serveis per a gent gran

    La situació de la Covid-19 ha revelat que no existien en les residències mecanismes de resposta adequats a aquesta vulnerabilitat o fragilitat de les persones grans, el que es va traduir en una elevada mortalitat i va convertir aquesta població en la més afectada per la Covid-19, i també en la més abandonada. L’informe de Metges sense fronteres sobre les residències per a gent gran posa de manifest que un percentatge alt de les residències tenien un dèficit estructural de recursos i de supervisió sanitària i cap pla de contingència. Aquesta combinació va fer inviable que puguin respondre a l’epidèmia. No tenien recursos sanitaris i assistencials, el que va tenir un impacte directe en la salut dels residents.

    Això va fer que l’assistència mèdica quedés desatesa, amb una alta mortalitat i amb una minva qualitat en l’atenció social. Moltes persones grans van morir aïllades i soles. Segons l’estudi de Metges sense fronteres «bona part de el personal de residències s’ha vist de la nit al dia enmig d’un malson». Gairebé no trobem residències que tinguessin accés a suport psicosocial. En algunes residències privades l’abandonament va arribar a no derivar malalts als hospitals i a mantenir persones mortes en la mateixa habitació que residents vius, segons han informat els militars que van revisar les residències. Molta gent gran van romandre morta a la seva residència diversos dies.

    Un factor fonamental a posar de manifest és la deixadesa per part de l’Estat dels serveis per la gent gran en mans dels grans grups privats, que han considerat la situació de la gent gran com un dels camps de rendibilitat econòmica. El sector de les residències està cada vegada més dominat per proveïdors privats amb ànim de lucre i hi ha una preocupació generalitzada per la disminució dels estàndards de qualitat com resultat dels esforços per contenir els costos i generar els marges de benefici esperats.

    Segons les dades del CISC disponibles, a Espanya hi ha 5.417 centres residencials de gent gran, amb un total de 372.985 places. En termes de gestió de les places, el 84,8% dels habitatges hi places residencials estan gestionades per empreses privades. A Madrid el 75% dels geriàtrics són privats. Dels majors morts pel coronavirus, el 93% van morir en els geriàtrics privats.

    Algunes observacions: El sector, que fins fa dos mesos vivia un enorme boom d’inversió per la seva interessant rendibilitat, ara fa tot el possible per restar importància als beneficis. El lema que repeteixen tots els executius consultats de grups privats per defensar-se és: «No vam curar, tenim cura». «El poder, el talent i els diners estan en els sènior», diu un anunci de Vitalia Franquícies. Una empresa de centres de dia convida a invertir en el sector de l’envelliment: «un negoci assegurat», diuen, gràcies a que la gent gran s’han convertit «en una font d’oportunitats».

    Un exemple de la situació: el grup Fracés ORPEA que té 10.428 places a Espanya, té a Madrid 23 geriàtrics amb 4.023 places. Al març i abril van tenir 544 morts. Aquest grup va facturar l’any 2019, 143 milions d’euros.

    El grup francès Domus Vi veure amb 142 residències, 25 centres de dia, va tancar 2018 amb una facturació de 543 milions d’euros. Ara gestiona 24.675 places en 163 residències de gent gran i d’atenció. L’empresa espanyola Ballesol aquest mateix any va tenir una facturació similar.

    Cal un estudi rigorós del funcionament durant la pandèmia de les residències privades amb ànim de lucre, per a gent gran, amb dos objectius: exigir les responsabilitats pertinents; i que serveixi com a base per al disseny d’un servei públic per a gent gran i dependents.

    Les conseqüències del coronavirus fan evident que no es pot deixar l’atenció social, la salut i el benestar en mans de multinacionals la fi principal és el benefici econòmic.

    Hi un altre tipus de residències sense ànim de lucre, com petites residències de caràcter familiar, cooperatiu, i diverses formes de funcionament comunitari.

    El coronavirus i les seves terribles conseqüències han posat de manifest la necessitat de la creació d’un sistema públic, o no governamental sense ànim de lucre, d’atenció a gent gran i dependents, en el mateix sentit dels sistemes públics d’educació, sanitat i atenció a la dependència.

    Un sistema públic integral que promogui atenció al benestar social, convivencial, i de salut de la gent gran, de la qual els centres residencials haurien de ser l’últim recurs, per a situacions especials, precedit de serveis domiciliaris, centres de dia i altres mitjans que facin possible una vida digna per a la gent gran.

    Vaig tenir la sort de conèixer in situ el sistema d’atenció a gent gran a la Suècia de fa dècades, quan era socialdemòcrata, on els ajuntaments promovien petits nuclis de residències per a gent gran, amb serveis de divers tipus: residències municipals, o comunitàries creades per socis cooperatius sobre sòl municipal; prestació d’atenció domiciliària psicosocial…

    Bé, la Suècia de llavors va aconseguir disminuir la desigualtat social que va fer als rics mica menys rics i un nivell de vida digne per al conjunt dels ciutadans el fonament del qual va ser el sistema d’impostos progressiu.

    Aquest és un article publicat originalment a Sin Permiso

  • Rastrejadors de Ferrovial: «El que fem no té cap sentit, la gestió del rastreig és d’una ineficiència brutal»

    L’Alba (nom fictici) fa tres mesos que treballa com a rastrejadora -o scout- a l’empresa Ferroser, filial de Ferrovial, contractada per la Generalitat de Catalunya per 17,7 milions d’euros. La seva feina, com la de la resta de rastrejadors de l’empresa, és trucar als contactes estrets de les persones positives en Covid-19, per fer-los-hi seguiment durant el període d’aïllament. Les dades dels contactes els arriben des de l’atenció primària, de la informació que recullen els gestors Covid dels CAP, i els scouts s’encarreguen de fer tres trucades a cada persona: el primer dia, el setè dia i el desè dia d’aïllament.

    El problema, però, segons explica l’Alba, és que no es fa un seguiment real, perquè moltes vegades els rastrejadors arriben tard. La causa de l’endarreriment, segons assenyala, és el mateix sistema proporcionat per l’empresa. «El principal problema és el sistema informàtic que utilitzem. Falla constantment, de manera que hi ha dies que gairebé no podem fer trucades. A vegades, en una jornada laboral de vuit hores només pots fer dotze trucades. Passen els dies i no hi ha millores», explica. Això, indica, fa que els rastrejadors vagin un mes tard. «Truquem a persones que ja fa un mes que han acabat el confinament, no té cap sentit», diu. A més, comenta que moltes vegades es truquen persones a les quals ja han contactat altres companys, perquè el sistema no guarda bé els casos ja gestionats.

    Segons explica la Laia, una altra scout que no ha volgut proporcionar el seu nom real per por a represàlies, en moltes ocasions es dobla la feina que fan els CAP i els rastrejadors de Ferrovial. «Quan un contacte dona positiu, això no queda ben enregistrat en l’aplicatiu i, per tant, truquem a la persona nosaltres i també el centre d’atenció primària. Això suposa un malbaratament de recursos i de temps».

    La Laia apunta que el sistema informàtic està saturat. «Estem treballant un total de 200 persones de manera simultània amb la mateixa base de dades i l’aplicació no està preparada perquè la faci servir tanta gent». La situació és insostenible: «No pot ser que es contracti a tanta gent i que no hi hagi els mitjans adequats per fer bé la feina», assenyala la Laia.

    Segons l’Alba, l’únic objectiu de l’empresa és obtenir benefici, no oferir un servei de qualitat a la ciutadania. «Es tracta d’una empresa mafiosa a més no poder que l’únic que busca és embutxacar-se una enorme quantitat de diners», assenyala. L’Alba explica que els treballadors estan molt cremats amb la situació. «Veus que és inútil la feina que fas i això et desmotiva. Molta gent entra a treballar amb il·lusió per poder ajudar en la situació que estem vivint, però després veuen que no és útil la feina que s’hi fa, perquè el rastreig és d’una ineficiència brutal».

    En la mateixa línia s’expressa en Jan, que també ha volgut preservar la seva identitat real. «La sensació que tenim és que treballem per complir estadístiques. El que fem no té cap sentit, perquè no tallem la cadena de contactes. Crec que simplement volen números per poder ensenyar-los a la Generalitat i que aquesta els segueixi renovant el contracte». Segons ell, l’empresa no està gestionant el projecte d’acord amb la seva importància. «Ha quedat més que demostrat que Ferrovial no és competent per fer aquesta feina», diu.

    Precarietat laboral i deficiències en el compliment dels protocols sanitaris

    Contractacions de mes a mes, acomiadaments sobtats, problemes d’organització… els treballadors assenyalen nombroses negligències en la gestió de Ferrovial. Un dels principals problemes, i que els preocupa més, és l’incompliment dels protocols sanitaris. Els treballadors expliquen que no hi ha cap mena de ventilació en tot el recinte on treballen, ja que no hi ha finestres, i que tampoc es fa una neteja adequada dels espais durant els caps de setmana, durant els quals els treballadors fan torns de 12 hores.

    «En l’àmbit higiènic, és un escàndol», assenyala en David, que va ser acomiadat la setmana passada de l’empresa, després de rebre un correu que l’informava que no havia superat el període de prova d’un mes. Uns dies abans, s’havia queixat de l’incompliment de les mesures de seguretat i considera que la causa del seu acomiadament va ser «mostrar-se crític amb la gestió de l’empresa». I el seu no és l’únic acomiadament d’aquest tipus, segons assenyalen els treballadors entrevistats.

    Segons explica en David, l’entrada a la feina és tota una odissea: «es concentren els 200 treballadors davant la porta i els coordinadors van cridant els seus noms. No utilitzen cap mena de micròfon, per tant, ens hem d’ajuntar tots per poder-los sentir, sense complir amb la distància de seguretat». Un cop entren, el personal de seguretat els pren la temperatura, els demana el DNI i se’ls indica la planta on els toca treballar. «Després et fan firmar un document d’assistència, amb el mateix bolígraf que utilitza tothom. A l’ascensor hi ha un dispensador de gel hidroalcohòlic, però ningú t’obliga a utilitzar-lo i, a vegades, ni en queda», assenyala el David. També comenta que no hi ha suficient estoc de mascaretes i que moltes vegades els treballadors en demanen i no en queden.

    Imatge de l’entrada al recinte, capturada el 14 de novembre

    La polèmica contractació de Ferrovial

    El passat mes de juny, la Generalitat va adjudicar directament a l’empresa Ferroser Servicios Auxiliars, pertanyent a Ferrovial -una gran multinacional espanyola dedicada a la construcció de grans infraestructures- el rastreig dels contactes de les persones positives de coronavirus. Es tracta de la mateixa empresa que ja gestiona, des del 2015, el telèfon 061/Salut Respon, gestió que ha estat prorrogada aquest mes de novembre. Aquesta contractació ha estat molt criticada, entre altres coses, pel seu cost, ja que el servei era de pagament. Amb l’inici de la crisi del coronavirus la Generalitat ha assumit el cost del servei telefònic, que ha passat a ser gratuït mentre duri la pandèmia.

    La decisió del departament de Salut d’externalitzar el servei de rastreig dels contactes de les persones positives de coronavirus es va fer per un import de 17,7 milions d’euros, amb un procediment de contractació que es va realitzar sense concurs i emparant-se en la normativa de l’estat d’alarma, que permetia atorgar contractes a dit i per via urgent.

    L’adjudicació a dit del contracte a Ferrovial va generar disconformitat per part dels col·lectius de sanitaris des del primer moment del seu anunci. La petició de col·lectius mèdics i d’infermeria anava en la línia de potenciar l’atenció telefònica en els centres d’Atenció Primària, reforçant les plantilles i amb una visió de servei públic de salut.

    Jaume Padrós, president del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB) exigia en una piulada a la conselleria de Salut que “reverteixi la decisió errònia de fer que una empresa, Ferrovial, faci la gestió dels rastrejadors de la Covid-19”. El president de la institució criticava la decisió del Departament de Salut argumentant que la gestió dels contactes estrets s’havia de fer des de l’atenció primària “per lògica, per coherència i per major seguretat clínica”.

    Així mateix, la presidenta del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB), Paulo Galbany, assenyalava que la decisió de Salut era «incongruent amb la voluntat de reforçar la sanitat pública i, a més, totalment ineficient».

    Per la seva banda, el sindicat Infermeres de Catalunya va redactar una carta dirigida a la consellera de Salut Alba Vergés «davant la indignació per la privatització i la manca de recursos a l’Atenció Primària». En l’escrit consideraven «intolerable» l’adjudicació d’un contacte que «enriqueix empreses privades per dur a terme les tasques per les quals estan preparades les infermeres i la resta de professionals del sistema públic de salut».

    Les protestes de diversos col·lectius mèdics i d’infermeria, però, no van poder revertir aquesta contractació. Igualment, el Ple del Parlament va demanar al Govern rescindir aquest contracte el passat 18 de juny, amb 90 vots favorables de Junts per Catalunya, ERC, el PSC, Catalunya en Comú-Podem i la CUP, i les 40 abstencions de Ciutadans i del Partit Popular. El Parlament també demanava reforçar de manera suficient la xarxa de salut pública per fer front a nous brots i altres pandèmies. Tanmateix, aquest contracte tan polèmic s’ha mantingut vigent, després que s’obrís el debat sobre la possible sanció que hauria de pagar el Departament de Salut si rescindia el contracte amb Ferrovial.

  • Com afecta emocionalment els adolescents la crisi del coronavirus?

    L’adolescència és un període generalment difícil, ja que les necessitats socials d’acceptació s’hipertrofien. A més, el cos experimenta canvis molt notables i l’individu es qüestiona el paper que ocupa en la societat.

    Es tracta d’una etapa de reorientació i recerca de nous significats. S’hi exploren els propis límits i es redefineix la identitat. És l’espai limítrof entre la infantesa i la vida adulta.

    La seva particular efervescència es tradueix en un risc accentuat d’alteracions emocionals. Particularment amb l’aparició de tristesa i ansietat (relacionades amb els vincles socials i amb les exigències acadèmiques).

    De fet, durant el seu desenvolupament debuten molts dels trastorns psicològics que manifesten les persones en l’edat adulta. Per això es requereix una especial atenció i més sensibilitat.

    La confluència d’aquesta etapa vital amb la crisi sanitària provocada pel coronavirus implica resultats incerts, que preocupen tant a les famílies com a la comunitat científica.

    Entre els reptes als quals hauran d’enfrontar-se els adolescents destaquen la incertesa acadèmica constant, l’amenaça d’una recessió econòmica imminent, les restriccions en la comunicació (i l’abús de noves tecnologies per a compensar-ho) o les dificultats per accedir al mercat laboral.

    Com afecta la pandèmia als adolescents?

    Avui dia sabem que la crisi per coronavirus ha generat importants ressonàncies emocionals en els adolescents. Concretament es relacionen amb una tendència augmentada a experimentar símptomes ansiosos i depressius.

    Aquest fet s’ha revelat molt important entre els que patien algun problema de salut mental previ. Succeeix perquè constitueixen una població vulnerable a les recaigudes o a l’empitjorament de la seva salut psicològica en situacions d’estrès intens.

    Són molts els joves que s’estan referint sensacions d’ansietat difuses però suggerents d’una hiperactivació del seu sistema nerviós simpàtic, com ara inquietud i problemes per dormir (amb una alteració específica dels cicles naturals de la son).

    Així mateix, els atacs de pànic, entesos com a episodis aguts d’intensa activació fisiològica, també han accentuat la seva prevalença.

    Tot això conflueix amb una visió negativa de el futur i amb la percepció de tenir davant els nostres ulls una situació incontrolable. Aquestes dues variables prediuen intensament els trastorns de l’estat d’ànim (com la depressió major).

    Estrès per coronavirus

    A causa de que la crisi sanitària s’està estenent llargament en el temps, hi ha indicis d’un augment de respostes fisiològiques d’esgotament. Aquestes sorgeixen davant la producció persistent i elevada de cortisol en l’organisme (hormona de l’estrès).

    Aquesta circumstància s’associa a un augment de risc de trastorns mentals. A més, pot ser particularment crítica en el cas de les noies adolescents. Per això, mantenir els joves ben informats, així com facilitar vies perquè puguin intercanviar les seves experiències emocionals resulta essencial per a prevenir-los.

    Una altra de les amenaces destacables resideix en l’eventual desenvolupament d’un trastorn d’estrès posttraumàtic en adolescents. Això podria passar sobretot entre aquells que van experimentar alguna pèrdua significativa o que temen intensament per la seva salut o la d’altres.

    Aquesta circumstància, en un cervell que es troba en ple desenvolupament, pot afectar estructures tan importants com l’hipocamp (reducció del seu volum) o l’amígdala (increment de la seva reactivitat), així com a la connexió entre aquesta última i l’escorça prefrontal. Aquest patró estructural i funcional redundaria en una major vulnerabilitat a l’estrès i una regulació més deficient del mateix.

    Encara no disposem d’informació precisa sobre el possible increment de la ideació suïcida. No obstant això, s’ha observat consistentment en la literatura que aquesta és més freqüent i preocupant entre els adolescents que s’enfronten a grans estressors vitals.

    Tanmateix, la seva valoració segueix sent una tasca pendent. El desenvolupament d’una sòlida intel·ligència emocional podria ajudar a l’adolescent a gestionar les emocions difícils. Per la seva banda, consolidaria estratègies d’afrontament més adaptatives davant l’estrès.

    El suport familiar, un punt clau

    La situació sanitària actual implica per a l’adolescent un augment de les seves relacions familiars en detriment de les que pogués desenvolupar amb el seu grup d’iguals. Es tracta d’una tendència inversa a la natural durant aquest període de la vida.

    Aquesta circumstància incrementa la probabilitat de tensió a la convivència encara que poden ser esmorteïts amb la programació d’activitats compartides i amb valor reforçant.

    D’altra banda, les reaccions dels mateixos adults en una situació de crisi impacten de manera profunda en les conductes i emocions de l’adolescent. En aquest cas, els estils de criança excessivament laxos o autoritaris són els que impliquen un risc major de problemes en les dues àrees.

    És essencial destacar que el malestar emocional de l’adolescent se sol associar al distanciament de les seves amistats, de manera que pot concórrer un abús de les noves tecnologies (internet, mòbil, etc.).

    En aquest sentit, s’ha de regular de forma justa el temps que es destini a aquestes. És important perquè el seu ús excessiu s’associa a una major prevalença de trastorns clínicament rellevants, així com a una major inactivitat i a un patró alterat de son.

    Cal recordar que l’insomni i el sedentarisme són també problemes greus. Aquests han de ser atesos i previnguts per la seva estreta associació amb el deteriorament físic i afectiu a mitjà i llarg termini. Per això, la recerca de regularitat és essencial, sobretot en períodes de confinament, el que suposa l’articulació de normes per harmonitzar la convivència.

    La seva construcció democràtica previndrà el freqüent declivi de l’autoconcepte dels adolescents durant aquesta conjuntura històrica, i els protegirà de qualsevol altre risc de salut en un sentit ampli.
    The Conversation
    Aquest és un article publicat originalment a The Conversation

  • La meitat de les persones sense llar pateixen incidents o delictes d’odi

    Gairebé una de cada dues persones que viuen als carrers de l’Estat espanyol ha patit, com a mínim, un incident o ha estat objecte d’un delicte d’odi. Les dades són d’HATEnto, l’Observatorio de Delitos de Odio contra Personas Sin Hogar i són fruit d’una investigació elaborada el 2015 a les principals ciutats de l’estat.

    Un 47,1% dels enquestats declara haver patit algun dels atacs mencionats. D’entre aquests, el 81,3% els ha patit en més d’una ocasió. La proporció dels qui es veuen amb ànims de presentar una denúncia és molt més baixa: són només el 13,1% dels qui participen en l’enquesta. En el cas d’agressions físiques el percentatge és lleugerament més alt, del 17%.

    El 42,9% de les agressions reportades consisteixen en insults o tracte vexatori, mentre que en un 40,8% són de caràcter físic. En un nombre inferior també es registren robatoris de les pertinences (10,5%) o danys sobre aquestes (7%). Un 3,50% dels enquestats ha patit una agressió sexual.

    Dos dies abans del Dia Europeu dels sensesostre, un agent de la Guàrdia Urbana de Barcelona va abatre amb un tret de pistola una persona sense llar

    Pel que fa als agressors, les persones sense llar expliquen que en un 40,7% dels casos les persones que els han amenaçat o agredit duien algun element intimidatori, com ara pals, pedres o ampolles. L’estudi d’HATEnto també revela que la majoria de les agressions es cometen de nit i matinada (60%) al lloc on dorm la persona sense llar.

    L’enquesta també dibuixa un perfil clar d’agressor: home (87%) i jove d’entre 18 i 35 anys (57%). Aprofundint més en les característiques de qui ataca els sensellar, un 28,4% són nois joves que anaven de festa, el 10,1% són agressions dels cossos de seguretat i policies i un 7,3% són per part de persones d’ideologia nazi.

    Tot i que la majoria d’atacs es donen a la nit, l’enquesta assegura que «dues de cada tres experiències van ser presenciades per altres persones». En aquests casos, «el 68,4% dels testimonis no van fer res». Segons l’observatori HATEnto, la dada reflecteix «la indiferència amb què la societat s’enfronta a la vulneració dels drets de les persones sense llar».

    «Dormir i viure al carrer té un component de violència estructural, que es veu agreujat per la violència directa de què són objecte. Una societat democràtica no pot permetre’s abandonar més enllà dels marges una part de la seva ciutadania», critica HATEnto.

    Per tot plegat, l’observatori exigeix una reforma del Codi Penal per tal que entre els delictes d’odi, d’agressions o assassinat s’inclogui l’aporofòbia, la fòbia a les persones pobres, com una «circumstància agreujant de la responsabilitat». «Els delictes motivats per l’aporofòbia han de ser considerats amb la gravetat que mereixen”, afegeix HATEnto.

    Elles, més vulnerables al carrer i més afectades per la Covid

    La mostra de l’enquesta d’HATEnto és molt reduïda en dones, ja que només representen el 18,4% d’aquesta. Amb tot, les enquestades han estat més maltractades que els homes pel fet de no tenir llar. El 60,4% de les dones enquestades reporten, com a mínim, un delicte d’odi o incident similar, mentre que el percentatge disminueix al 44,1% si la mostra se circumscriu només als homes.

    L’ASSÍS Centre d’Acollida, entitat que treballa per millorar el benestar i la qualitat de la vida de les persones que no tenen llar, ha reportat un increment del 77% en el nombre de dones ateses en comparació amb l’any anterior. «Des de l’inici de la pandèmia, s’ha disparat el nombre de dones ateses», en una situació que ASSÍS titlla d’»esfereïdora». Si bé la “crisi sanitària i econòmica de la Covid-19 ha accelerat els processos d’exclusió”, la situació de les dones que no tenen una llar, «ja era de vulnerabilitat abans, tot i que la seva situació no era tan evident», expliquen fonts d’ASSÍS.

    El centre d’acollida ha centrat els seus esforços a acollir dones en situació de sensellarisme amb el programa Dones amb Llar. Elena Sala, la seva responsable, valora amb preocupació l’augment de casos que atenen: «El degoteig de trucades de persones anònimes, professionals i veïnat que busca assessorament per a dones, moltes d’elles amb infants a càrrec, que s’han quedat al carrer o que estan a punt de fer-ho és realment alarmant”.

    Aprofitant el marc de les celebracions del Dia internacional per a l’eliminació de la violència envers les dones, ASSÍS aprofita la publicació de les preocupants dades d’augment de consultes i atencions per visibilitzar «els diferents tipus de violència que pateixen» les dones sense llar. «Hi ha molta violència amagada», explica Sala, qui argumenta que «al carrer estan més exposades a patir situacions violentes«.

    El nombre de dones sense llar que ha demanat atenció ha incrementat en un 77% a causa de la pandèmia

    «Viuen en un estat permanent de por i inseguretat, generalment els acompanyen sentiments de vergonya, culpa i desconfiança que fan que no només estiguin invisibilitzades, sinó que moltes vegades elles mateixes vulguin ser invisibles», expliquen fonts de l’entitat.

    Una persona sensellar, ferida per la Guàrdia Urbana de Barcelona

    Dissabte, dos dies abans del Dia Europeu dels sensesostre i una setmana abans del seu dia internacional, un agent de la policia local barcelonina va abatre amb un tret de pistola una persona sense llar al passeig de Sant Joan. Segons la versió policial, «la persona mostrava una actitud molt agressiva i amenaçava els agents amb una navalla de grans dimensions», raó per la qual «un dels agents ha hagut de fer ús de l’arma de foc».

    El succés, però, ha indignat una part de la població que veu de forma ben diferent els fets. Gràcies a alguns vianants que van gravar l’acció, s’han escampat vídeos per les xarxes socials que demostren que la voluntat violenta de la persona sense llar no era tal, com a mínim en el moment en què rep el tret. De fet, una anàlisi de la Directa demostra que l’home sense llar duia braç immobilitzat per un cabestrell i a l’altre duia una bossa de plàstic. A més, la mida del ganivet que portava l’home sense llar era de mida similar als d’ús comú a les cuines.

    L’IRIDIA Centre per a la Defensa dels Drets Humans titlla l’actuació de l’agent policial com a «molt preocupant» perquè recorden que l’ús d’armes de foc «sempre ha de ser l’últim recurs i hi ha indicis de desproporcionalitat». L’Observatorio HATEnto, per la seva part, recorda que les persones en situació de sensellarisme «no només veuen vulnerat el seu dret a l’habitatge, sinó també d’altres com el de la mateixa seguretat, la integritat física i moral» i insta a reflexionar «si la percepció de perill per part dels agents hauria estat similar» si la situació no s’hagués donat amb una persona que viu a la via pública.

    Arrels Fundació, entitat que acompanya i orienta les persones sense llar que viuen a Barcelona, coneixia l’home ferit i es troba «consternada» pel cas. Recorda que la violència física i verbal contra les persones sense llar a Barcelona «ha augmentat» i alerten que «són situacions que afecten la salut física i emocional» d’aquestes dones i homes. «Tres persones van ser assassinades durant el confinament», recorda Arrels Fundació.

    Ferran Busquets, director de l’organització, va assegurar dijous que en Marjan, el nom de l’home sense sostre abatut per la Guàrdia Urbana de Barcelona, es troba «estable i amb bona evolució». Amb tot, l’última informació facilitada per la Conselleria d’Interior és que es troba a l’UCI per una ferida a l’abdomen originada pel tret de pistola. El Síndic de Greuges ha obert una investigació, així com els Mossos d’Esquadra, que han recollit proves i informació per tal de facilitar-la als poders judicials.

  • Lliçons de la pandèmia per educar els futurs professionals de la salut

    La pandèmia de la Covid-19 ha afectat les societats d’arreu del món i ha tingut implicacions importants per als sistemes de salut i per al col·lectiu sanitari. La situació provocada per la propagació de la malaltia ha obligat a reorganitzar l’assistència sanitària i també l’ensenyament. En aquest context, el clúster global d’universitats de l’objectiu de desenvolupament sostenible (ODS) 3 (salut i benestar), liderat per l’eHealth Center i l’Àrea de Globalització i Cooperació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i impulsat per l’Associació Internacional d’Universitats (IAU, per la sigla en anglès), ha analitzat l’impacte de la pandèmia en el model sanitari i ha estudiat quines transformacions s’haurien de dur a terme en l’educació superior per adaptar-se als canvis socials i tecnològics i per millorar la formació dels professionals sanitaris del futur.

    «La Covid-19 ha posat sobre la taula la importància de la salut com a dret universal, de manera que les lliçons apreses de la pandèmia poden ajudar a repensar com ensenyem, com preparem els professionals de la salut. En aquest context, la nostra visió és que les institucions d’educació superior s’han de convertir en agents de canvi per aconseguir una salut i un benestar integrals que arribin a tothom», destaca Albert Barberà, director de l’eHealth Center de la UOC.

    Les conclusions d’aquest grup d’experts internacionals assenyalen que l’objectiu de les polítiques públiques hauria de ser avançar cap a una educació en salut socialment responsable que treballi de manera col·laborativa amb la comunitat. Reclamen, a més, potenciar una aproximació interdisciplinària i interprofessional dels plans d’estudis, a més d’un augment de la presència de la salut digital i de les competències socials (soft skills). Per fer-ho, aposten per continuar amb la implantació de l’educació virtual i reclamen la millora de les infraestructures tecnològiques, especialment en els països en desenvolupament.

    Aquestes són les quatre lliçons principals de la Covid-19:

    1. Salut i malaltia en un món interconnectat

    L’abast global de la Covid-19 ha portat els experts a qüestionar els enfocaments limitats a un sol país per afrontar les noves malalties i els reptes de la salut pública. Universitats, institucions i governs no poden treballar de manera aïllada davant de fenòmens d’abast global. «Aquesta pandèmia ha mostrat la interrelació entre la salut humana, la planetària i l’econòmica, i també l’impacte que tenen les desigualtats socioeconòmiques i sanitàries. Davant d’aquesta situació, la col·laboració internacional és clau per poder fer front als reptes globals i fer realitat l’Agenda 2030», explica Pam Friedman, presidenta de la IAU i impulsora del clúster de l’ODS 3, format per universitats d’arreu del món que cooperen per tal de construir aliances i donar veu a l’acadèmia per fomentar la salut i el benestar.

    Aquesta interdependència és un dels aprenentatges dels països que aquests darrers anys han estat més exposats a diverses epidèmies, com ara l’ebola, el còlera o el VIH. En paraules de David Serwadda, professor de la Universitat de Makerere (Uganda) i membre del clúster, «cal aconseguir que els estudiants siguin conscients que les epidèmies no són només problemes locals o regionals, sinó que tenen abast internacional. Quan ens arriben notícies d’una epidèmia a l’Àfrica o a l’Orient Mitjà, els futurs professionals de la salut han de ser conscients que pot arribar a la seva comunitat. El que sembla un problema llunyà, en realitat ens està mirant directament des de milers de quilòmetres de distància».

    2. Aposta per l’educació interdisciplinària i interprofessional

    El fet d’entendre la salut com un fenomen planetari obliga, segons els experts del clúster liderat per la UOC, que el currículum dels futurs professionals de la salut s’obri a altres disciplines. «Els vincles entre epidemiologia, salut pública i salut planetària són evidents en el cas de la Covid-19 i altres epidèmies anteriors. La prevenció de la transmissió de virus no és només un problema mèdic: també implica fer front al canvi climàtic i preservar la biodiversitat i els ecosistemes naturals. D’aquesta manera, una formació interdisciplinària en salut pública i ciències ambientals és necessària per evitar futures crisis sanitàries i, per tant, és clau per a la formació dels estudiants», explica Marta Aymerich, professora dels Estudis de Ciències de la Salut i vicerectora de Planificació Estratègica i Recerca de la UOC.

    A més, el grup d’experts també destaca l’impacte de l’evolució del sistema de salut des d’una assistència eminentment hospitalària cap a una atenció basada en les persones i en la població. «Aquesta transformació obliga a fer un canvi en els plans d’estudis que reforci una formació centrada en l’atenció comunitària i també un augment de la col·laboració amb professionals d’altres àmbits de la salut, com ara la infermeria», destaca Marta Aymerich.

    3. Aprendre a fer front a la incertesa

    En aquest entorn en què la feina amb la comunitat i amb altres professionals serà cada vegada més important, els experts recomanen reforçar l’ensenyament de competències socials, com ara el treball en equip, les habilitats de lideratge i de comunicació i la gestió de les emocions. «Els treballadors sanitaris han afrontat alts nivells d’estrès i decisions complicades durant la pandèmia. Per això, ara més que mai, és necessari ensenyar la capacitat de gestionar l’estrès i enfrontar-se a la incertesa. Els treballadors de la salut s’han de poder adaptar a circumstàncies que canvien ràpidament», assenyala Maria Niemi, professora associada de l’Institut Karolinska (Suècia) i també membre del clúster.

    4. Més salut digital i més aprenentatge en línia

    L’ús de la tecnologia per a l’aprenentatge i l’atenció mèdica és un altre dels aspectes que s’han accelerat durant la crisi sanitària i en el qual els experts posen l’accent. «Els professionals de la salut s’han de formar molt més que abans en salut digital per saber, per exemple, quines són les aplicacions mèdiques més efectives, com es poden fer servir les xarxes socials per promoure la salut o com es pot aplicar la ciència de dades per prendre decisions mèdiques. Es tracta d’un coneixement que s’aprèn practicant, de manera que l’aprenentatge en línia s’ha d’integrar en l’educació sanitària», destaca Marta Aymerich.

    En aquest sentit, els experts confien que els beneficis de l’aprenentatge virtual i de l’enfocament col·laboratiu que s’han impulsat arran de la pandèmia es mantinguin en el futur. «Esperem aprofitar la Covid-19 com una oportunitat de transformació i que els canvis en la manera d’educar i de relacionar-nos amb la comunitat no es reverteixin i puguem continuar creixent cap a una comunitat global d’aprenentatge», conclou Albert Barberà.

    L’ODS 3 de l’Agenda 2030: salut i benestar

    El clúster global d’universitats ODS 3 està format per un equip d’universitats d’arreu del món que treballen conjuntament per fomentar la comprensió i l’ús de l’ODS 3, de salut i benestar, en l’educació superior. Les activitats que duen a terme tenen un enfocament internacional i multidisciplinari. Està integrat per la Universitat de Caldas (Colòmbia), la University College Dublin (Irlanda), la Universitat Gadjah Mada (Indonèsia), l’Institut Karolinska (Suècia), la Universitat de Makerere (Uganda), la Universitat de Sydney Occidental (Austràlia) i la Universitat Oberta de Catalunya (Espanya).

    Aquest és un article original de la UOC

  • Òscar Camps: «Un dia, algun dels menors que hem rescatat serà un polític, un escriptor o un arquitecte important»

    Han plogut més de cinc anys des que un grup de socorristes encapçalat per Òscar Camps decidís anar a l’illa grega de Lesbos per assistir refugiats i intentar evitar casos com el de l’Aylan Kurdi, el nen de tres anys que va arribar mort a una platja turca. L’ONG Proactiva Open Arms i el seu fundador i director han rebut prop de 50 premis per la seva feina a favor dels Drets Humans a la Mediterrània, però la tasca diària està plena d’entrebancs: al drama humà del naufragi, se sumen les dificultats per portar les persones rescatades a un port segur, i el que és pitjor: «Tenim dirigents que, davant una situació com la crisi migratòria, la seva resposta és deixar morir».

    Més de cinc anys i més de 61.000 vides salvades a l’Astral, el Golfo Arruzzo i l’Open Arms. És la història d’un èxit humanitari o d’un fracàs internacional?

    És la història d’un fracàs, però més aviat diria que és la història d’una reacció ciutadana envers una mala gestió política o una inacció deliberada. Nosaltres no érem una organització, sinó un grup de socorristes que vam anar a Lesbos. Després ens vam haver d’organitzar administrativament. No hi havia intenció de crear res, però en veure que aquestes persones quedaven a la deriva i ningú s’ocupava d’elles, vam assumir una responsabilitat que ningú estava assumint: ni la guàrdia costanera grega, ni la turca, ni Frontex (Agència Europea de Fronteres i Costes). Es feia perquè ho diuen els convenis internacionals, però ningú tenia aquell encàrrec específic. Per tant, som la resposta ciutadana a una inacció.

    Les persones que rescateu fugen de la guerra, la fam, la prostitució, l’esclavisme… Creus que Europa, o una part d’Europa, és insensible?

    Europa s’ha posat de perfil davant la migració, ha deixat de complir els convenis internacionals a què està subscrita, i fins i tot vulnera els Drets Humans, tant en el seu territori com en les polítiques migratòries envers tercers països. La Unió Europea dificulta el dret de demanar asil o refugi utilitzant vies segures, posa mil traves a aquest dret. Que no puguis arribar a Europa per sol·licitar-lo és vulnerar el dret i pervertir els Drets Humans, com ho és pactar amb tercers països perquè facin de frontera i retinguin gent contra la seva voluntat utilitzant la força i utilitzant centres de detenció inhumans. Ara al Marroc li interessa bombardejar el Sàhara Occidental i vol que Europa es posi de perfil, i passarà com va fer Erdogan a Turquia amb els kurds no fa més d’un any, que va amenaçar que si hi havia intervenció europea, deixaria passar un milió de sirians cap a Europa. D’això se’n diu extorsió.

    Al mar està morint moltíssima gent, molt abans que arribéssim. I quin sentit té que hagin de morir? No és necessari que hagin de morir

    Sovint es parla de la necessitat d’actuar als països d’origen per millorar la seva situació i evitar migracions no desitjades, però la ruta de la Mediterrània a Europa continua sent la més mortífera del món. Què està fallant?

    Serà perquè no s’ajuda. Serà que la diàspora africana que està establerta a Europa envia el doble de diners que tota l’ajuda humanitària del món. Mentre això sigui així, per a ells serà millor venir a Europa que no pas esperar que Europa els ajudi. Europa està esprement tots els recursos: ara ho està fent amb els caladors de pesca i molts dels caiucs deixaran de pescar i passaran a la migració. En el seu moment va passar amb els pirates somalis: ens queixàvem de la pirateria, però abans vam esprémer tots els seus caladors, amb convenis internacionals. La responsabilitat que tenim sobre moltes d’aquestes coses és extrema, però no es diu i no s’explica.

    Òscar Camps davant un mural d’Open Arms / Pol Rius

    En aquests cinc anys, heu trobat veus anònimes, entitats, partits i institucions a favor i en contra de la vostra tasca. Esgota haver d’explicar, davant els detractors, per què s’ha de salvar una persona que s’està ofegant?

    Això va a la consciència de cada persona. Nosaltres l’únic que fem és intervenir quan aquestes persones estan abandonades en mig del mar en aigües internacionals, que són de tothom i no són de ningú, i si són aigües internacionals ja no els hauríem de dir migrants, sinó nàufrags. El que fem és intervenir, posem les vides en seguretat i les enviem a l’administració més propera, que normalment és Itàlia o Malta. Per nosaltres, són vides, i aquestes vides s’han de resguardar, protegir, rescatar i entregar a l’administració corresponent. Salvaguardar la vida a la mar és una de les lleis més antigues que es coneixen, sobretot a la Mediterrània. Qui ho vulgui entendre, que ho entengui. Hem d’assumir aquesta responsabilitat i no deixar-los morir. I per què? Perquè som professionals del salvament. A la Mediterrània central no hi ha ningú més que estigui intervenint, per tant, té sentit que hi hagi una organització que demostri la necessitat que les administracions facin aquesta feina.

    Als que ens acusen de fomentar la migració perquè els nàufrags saben que estem enmig del mar, jo els explicaria que el Mediterrani central és com Europa de gran, i un vaixell petit allà al mig és com si no fos res. És molt difícil trobar una embarcació, encara que tinguis els radars. Al mar està morint moltíssima gent, molt abans que arribéssim. I quin sentit té que hagin de morir? No és necessari que hagin de morir, sigui quin sigui el motiu que els porta a migrar i sigui quina sigui la situació que es trobaran a Europa o on sigui.

    No hi ha cap altra organització a la Mediterrània, hem de seguir estant i seguirem estant, i si no és amb un vaixell serà amb un altre, i seguirem testimoniant i seguirem denunciant el que passa

    Heu arribat a estar setmanes esperant l’autorització per portar la gent rescatada a un port segur, com va passar l’agost del 2019 a Itàlia, però sempre ho heu aconseguit perquè així ho diu el dret marítim internacional. En l’actualitat, teniu menys inconvenients?

    Jo diria que és cíclic. El 2016 i el 2017 estàvem coordinats amb la guàrdia costanera italiana i, de sobte, amb unes eleccions el març del 2018, canvia el perfil polític italià, i passem a ser enemics brutals de la República Italiana, segons el seu ministre d’Interior, Matteo Salvini, i comencen a haver persecucions, bloquejos administratius, dificultats, amenaces… Sempre utilitzant els mitjans de comunicació i les xarxes socials per difamar i crear un relat al carrer de què no estem fent les coses bé, de generar aquest dubte als nostres donants. Qualsevol acció que han pres contra Open Arms per la via judicial ha quedat desestimada o ni tan sols ha estat admesa a tràmit. Per tant, estem respectant els Drets Humans, els convenis internacionals, la constitució italiana, i l’espanyola.

    Vam passar de rebre premis, fins i tot el Premi Ciutadà Europeu 2016, del Parlament Europeu, i a mi em van nomenar Europeu de l’Any 2018, a ser enemics. Hem tingut moltes dificultats, però hem seguit fent allò que el dret ens permet, i vam denunciar el ministre d’Interior italià per prevaricació, difamació i segrest, perquè ens va bloquejar de forma voluntària i unilateral abusant de la seva posició sense cap motiu, i això la justícia italiana ho té present i el dia 12 de desembre tenim una preliminar.

    L’Open Arms és l’únic vaixell humanitari a la Mediterrània central. Us sentiu sols?

    Estem perseguits i amenaçats per diferents països, ens sentim massa acompanyats, encara que no hi hagi cap vaixell ni civil ni militar allà al voltant. Sabent que és la frontera més mortífera del planeta i on més naufragis hi ha del món, que no hi hagi cap vaixell, només els comercials, ja diu quina és la posició de la Unió Europea i dels països que conformen la frontera sud: no fer res. Per tant, no és que ens sentim sols, és que és David contra Goliat. No hi ha cap altra organització a la Mediterrània, hem de seguir estant i seguirem estant, i si no és amb un vaixell serà amb un altre, i seguirem testimoniant i seguirem denunciant el que passa.

    Òscar Camps a la seu d’Open Arms / Pol Rius

    Què és més dur, atendre els naufragis o lluitar contra aquests Goliats?

    El més dur és, després de veure com actuen aquests polítics que teòricament representen els nostres interessos, descobrir-los; descobrir que tots són còmplices, que saben el que està passant i que les seves decisions ocasionen morts. Són frívols i són els que ens representen. Això és el que més por ens fa, descobrir que tenim dirigents que, davant una situació com la crisi migratòria, la seva resposta és deixar morir. Tenim uns representants polítics sense ànima.

    Imatges com les de la dona que cridava ‘On està el meu bebè’ perquè l’havia perdut a l’aigua, o les del nen Aylan mort en una platja, durant un temps fan la volta al món i sacsegen consciències, però creus que a llarg termini s’obliden?

    Jo crec que el relat, les històries i els testimonis de totes aquestes persones que han viscut la situació, dintre d’uns anys, s’explicaran, com ha passat amb els supervivents dels camps de concentració de la Segona Guerra Mundial, que han donat el seu testimoni d’aquella pàgina negra de la història d’Europa. Molta gent que ha sortit de la mar, moltes d’aquestes 61.000 persones que hem rescatat, parlaran i explicaran com ho van patir, qui hi havia i qui no, i molta gent s’avergonyirà, i segur que molts s’avergonyiran de quina posició tenien els seus avis.

    La violació reiterada és el mínim que li passarà a qualsevol dona que surti del seu país i intenti arribar a Europa o travessar una frontera de forma irregular

    Sovint les dones que rescata Open Arms relaten violacions i atrocitats, quina acostuma a ser la seva situació?

    La violació reiterada és el mínim que li passarà a qualsevol dona que surti del seu país i intenti arribar a Europa o travessar una frontera de forma irregular perquè significa posar-te en mans de grups delictius, bandes criminals o milícies. Quan entres en aquesta dinàmica, el mínim que et passarà és que t’utilitzin com a joguina sexual en el cas que siguis dona o menor. En el pitjor dels casos, pot passar qualsevol cosa, pots morir en la violació, pots morir en el part, pots morir en el camí… Evidentment, molts dels fills que porten aquestes dones són fruit de violacions. Les nenes i els nens també les pateixen, són testimonis molt cruents que t’expliquen. Tenim infinitat de relats, i aquests relats no els pot tapar ningú, estan a les xarxes, estan publicats, existeixen i, segurament, un dia es buscaran. Un dia, algun d’aquests menors que hem rescatat serà algú, un polític, un escriptor, un arquitecte important, algú que tindrà accés a l’altaveu mediàtic i explicarà el que ha passat. Tot el que està passant, que s’intenta tapar i que és el que nosaltres denunciem, que sembla una novel·la, serà història, i serà una part negra de la història de la Unió Europea.

    Heu rescatat persones de més de 20 nacionalitats diferents. És Líbia el pitjor país de la zona?

    La majoria dels països dels quals provenen, si no tenen conflictes armats tenen grups armats. Si no és Boko Haram és Estat Islàmic o un grup terrorista o milícies armades que tenen el control de certes zones i que segresten o maten o persegueixen la gent jove que està en edat de poder agrupar-se en un bàndol o un altre. Si tu no vols participar en alguna d’aquestes accions, no et pots quedar allà perquè o et mataran uns o et mataran els altres. Hauràs de marxar. I si no pots sortir d’una forma legal, sortiràs de qualsevol manera. En la majoria dels països dels quals fugen et persegueixen per la teva inclinació sexual o per la teva posició política o per la religió… i aquesta gent té dret, tothom té dret, a desplaçar-se i a buscar un lloc segur per viure. No se’ns pot privar i dificultar, i molt menys retornar a aquest lloc del que fugim, que és el que està passant a Líbia.

    Líbia és un productor de petroli i gas important, vam eliminar el seu president, Muammar al Gaddafi, ara hi ha unes milícies i estan intervenint els americans, els saudites, els turcs, els francesos, els alemanys, estem intervenint tothom. De Líbia surt tràfic de drogues, d’armes… hi ha un descontrol i, a més, rep diners d’Europa i de la mateixa la UE a través de convenis amb Itàlia per frenar o retenir de qualsevol manera les persones que volen arribar a Europa. Evidentment, aquestes milícies i grups armats no respecten els Drets Humans. Per tant, Europa fa pactes amb països mercenaris. Els donem vaixells, diners, i muntem campanyes mediàtiques per dir que Líbia és un port segur, que Líbia està negociant la pau, però Líbia és un estat fallit: no té guardacostes, no té estament jurídic, no té un president, no té un exèrcit… són grups armats que estan en guerra. Per tant, estem fent acords amb grups armats, amb milícies.

    Òscar Camps, durant l’entrevista | Pol Rius

    Com és el dia a dia a bord de l’Open Arms?

    L’Open Arms és un vaixell de salvament, així està registrat, i ha de complir amb totes les normatives que certifiquen aquesta activitat. Tota la seva tripulació ha d’estar preparada i formada per fer aquesta tasca i per navegar en aigües internacionals. Segons la marina mercant, aquesta tripulació ha d’estar formada per unes categories professionals: capità, primer oficial, cap de pont, oficial de màquines, primer oficial de màquines, mariner de màquines, mariner de coberta… La tripulació està formada per 9 llocs de treball i, a més, hi ha 10 persones voluntàries, que són l’equip mèdic, que el formen dues persones i que acostumen a ser doctora i infermer, i l’equip per a les dues embarcacions de salvament, que són més ràpides que el vaixell. Per cada llanxa hi ha un patró, dos socorristes i un periodista.

    Tothom té dret, a desplaçar-se i a buscar un lloc segur per viure

    Quant de temps s’hi estan?

    Al principi eren quinze dies, tot i que si fas un rescat, per exemple, el dia 13, i no et donen port fins uns dies després, igual estàs 20 dies al mar. Ara, amb la Covid, quan desembarquem hem d’afegir la quarantena, encara que tots tinguem PCR negativa, i en total podem arribar a les sis setmanes.

    La Covid ho ha complicat més.

    Per descomptat. Quan surten de la sala interna del vaixell per anar a coberta s’han de vestir com si anessin a l’UCI. Hi ha una zona bruta i una zona neta del vaixell. La bruta és la part de fora, i la neta és l’interior del vaixell. Quan una persona surt a treballar a la zona bruta s’ha de vestir com si anés a l’UCI i quan entra s’ha de descontaminar, i això implica molta feina, més estrès, més material, més lentitud. Quan van a rescatar amb les llanxes també van vestits així, tret dels socorristes que han de tirar-se a l’aigua.

    Com es finança l’ONG?

    El 90% prové de donacions i el 10% d’administracions locals. Com que no rebem ajudes d’administracions grans, tenim la llibertat de denunciar i de portar el testimoni de què passa, i això a alguns els espanta.

    A nivell personal, què has après en aquests cinc anys?

    Més que aprendre, t’adones d’en mans de qui estem. Estem en mans de gent que no està capacitada per tenir la responsabilitat de dirigir, que es mou per interessos i no per servir a la societat, estem en molt males mans i ens calen estadistes i polítics de debò. El que sí que he après és que mai s’ha de deixar de fer el que creus que s’ha de fer.

  • Quines són les claus per reconstruir el sistema sanitari?


    El passat dimarts 24 de novembre va tenir lloc, telemàticament, l’acte «Reconstruir el sistema sanitari», la primera sessió del cicle de debats que organitza l’associació Amics de la UAB sobre els efectes de la Covid-19. Es tractava d’un primer debat sobre el sistema sanitari i les principals exigències i vies per a la seva reconstrucció. Els dos ponents, referents en el tema, van ser Miquel Porta, catedràtic de Medicina Preventiva i Salut Pública per la Universitat Autònoma de Barcelona, i Amando Martin-Zurro, doctor en Medicina per la Universitat Autònoma de Barcelona i especialista en Medicina Familiar i Comunitària i en Medicina Interna. L’acte va ser moderat per Èlia Pons, coordinadora del Diari de la Sanitat.

    En les seves intervencions, els dos ponents van posar de manifest que el que -aparentment- era un dels millors sistemes sanitaris del món va patir una important sotragada per la pandèmia de la Covid-19, que va posar de manifest les seves debilitats. En una primera part del debat, els dos ponents van exposar així les debilitats del sistema sanitari espanyol, en termes de la seva poca eficiència, el seu infrafinançament crònic i també en termes d’organització institucional de les administracions públiques, central i autonòmiques, i de la voluntat política. A partir d’aquí, en una segona part del debat, els dos ponents van plantejar les principals línies d’actuació que necessita la reconstrucció del sistema sanitari.

    En aquest sentit Miquel Porta va plantejar una reforma en sentit federal que afavoreixi la coordinació, cooperació i lleialtat en els diferents nivells de poder, reforçant les infraestructures de salut pública. També Amando Martín-Zurro, va posar de manifest la necessitat de repensar el sistema sanitari i la transversalitat de les polítiques, buscant l’equilibri entre la part del sistema més tecnificada i la part més dedicada a la cura de les persones, integrant també el sistema sanitari i el sistema social. Miquel Porta va insistir en la necessitat de desenvolupar i traduir en la pràctica la legislació ja existent en matèria de salut pública. Els dos ponents van plantejar que els elements claus del sistema acaben sent l’atenció primària i la salut pública, precisament. segons explicaven, les dues especialitats més abandonades i oblidades per l’administració. Com deia Martín-Zurro, potser la crisis del coronavirus pugui constituir el revulsiu necessari i configurar una oportunitat pel canvi i la reconstrucció.

  • A qui s’hauria de vacunar primer contra la Covid-19?

    L’anunci recent per part de tres farmacèutiques que les seves vacunes candidates tenen resultats d’eficàcia per sobre del 90% –Pfizer i Moderna– i del 70% –AstraZeneca– augmenta la probabilitat que a finals d’any s’aprovi més d’una vacuna contra la Covid-19. La realitat, però, és que el nombre de dosis disponibles els primers mesos serà molt limitat. En aquest escenari, els governs han de definir quina és la millor manera d’administrar les primeres dosis disponibles per aconseguir-ne el major impacte, tant en la mortalitat com en la transmissió comunitària.

    Aquest ha estat l’objectiu del Grup Col·laboratiu Multidisciplinari per al Seguiment Científic de la Covid-19 (GCMSC), una plataforma independent de científics promoguda conjuntament per l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), centre impulsat per la Fundació “la Caixa”, i el Col·legi de Metges de Barcelona (CoMB), amb la col·laboració de l’Associació Catalana de Centres d’Investigació (ACER).

    Aquest grup d’experts ha publicat un primer informe que estableix que el primer grup que hauria de vacunar-se és a la vegada el més exposat i al qual cal protegir més per assegurar l’atenció sanitària: el personal sanitari que està en contacte amb pacients (personal mèdic, d’infermeria i resta de personal hospitalari), així com persones que treballen en residències de gent gran. En aquest grup també entraria el personal de primers auxilis, com ara bombers o policies.

    En segon lloc, hi hauria el grup més vulnerable: persones de més de 80 anys, prioritzant-ne aquelles que són en residències. Quan la disponibilitat de dosis de vacunes sigui més gran, s’hauria de vacunar a continuació la resta de col·lectius més susceptibles d’emmalaltir greument: persones d’entre 65 i 79 anys d’edat i persones amb patologies cròniques com ara la diabetis de tipus 2, malalties pulmonars o cardiovasculars, i persones amb obesitat.

    Posteriorment, l’informe inclou el col·lectiu de persones que presten serveis essencials a la població i estan particularment exposades al virus –incloent-hi personal de transport públic, personal educatiu, persones que treballen en el sector alimentari, etc.- i persones institucionalitzades allà on la capacitat d’aïllament és limitada, com ara presons i centres de refugiats, així com migrants i altres persones en risc d’exclusió social. Tot seguit, la resta de la població adulta, donant prioritat a les persones de més de 55 anys. L’última a rebre la vacuna seria la població infantil, ja que és la menys vulnerable al virus.

    El grup d’experts assenyala que les persones amb evidència d’infecció per SARS-CoV-2 podrien considerar-se com a no prioritàries per a la vacunació, com a mínim en les primeres fases. A més, també assenyala que aquestes prioritats podran ajustar-se segons les característiques de les diferents vacunes disponibles.

    Finalment, els membres del GCMSC destaquen la importància de comunicar clarament a la població els riscos i beneficis de les vacunes, així com la necessitat de mantenir les mesures addicionals de prevenció (mascaretes, distància social, etc.) fins que un percentatge suficient de la població no hagi estat vacunat.

    Un grup multidisciplinari per informar sobre la resposta a la Covid-19

    Reunit per primera vegada el setembre de 2020, el GCMSC té com a objectiu fer un seguiment continuat de l’evidència científica directament relacionada amb el control de la pandèmia per impulsar les decisions tècniques i polítiques que implica la resposta a la Covid-19 a través d’informes que puguin ser consultats per les administracions, entitats privades i el conjunt de la societat.

    «Davant de la complexitat de la Covid-19 i el repte que suposa establir una síntesi rigorosa de l’evidència científica amb la velocitat i les garanties que la situació exigeix, hem promogut aquest grup que neix amb l’objectiu de servir, de manera plenament independent, al conjunt de la societat, així com a les administracions públiques i als principals col·lectius professionals i científics de l’àmbit de la salut i de la medicina», afirma Antoni Plasència, director general d’ISGlobal.

    El grup, que ja està treballant en el següent informe, posarà especial atenció en els aspectes clau relacionats amb el control de la pandèmia, com ara la immunitat davant del virus, els efectes crònics de la malaltia o les estratègies d’identificació i aïllament de casos i contactes. «En una situació tan complexa com l’actual, és molt important que hi hagi projectes liderats per institucions de l’àmbit professional, científic i clínic que es posin a disposició de la societat, amb vocació de servei públic, de manera independent i amb una visió pluridisciplinària, sota el prisma de l’evidència científica, criteris ètics i la defensa de l’interès general», detalla Jaume Padrós, president del Col·legi de Metges de Barcelona.