Just Deploy It!

Blog

  • El confinament endureix les violències envers les dones

    El 25 de novembre del 1960 les germanes Patria, Minerva i María Teresa Mirabal van ser assassinades per ordre del dictador dominicà Rafael Leónidas Trujillo. El 1981, al primer dels Encuentros Feministas de América Latina y el Caribe (EFLAC), es va escollir el dia com a data assenyalada per a commemorar les violències a què estan subjectes les dones per qüestió de gènere.

    El 1999 l’assemblea general de l’Organització de les Nacions Unides (ONU) també va adoptar l’aniversari de l’assassinat de les Mirabal com al Dia Internacional per a l’Eliminació de Violència contra la Dona. A la resolució la definia com «tot acte de violència basat en la pertinença al sexe femení que tingui o pugui tenir com a resultat un mal o patiment físic, sexual o psicològic, així com les amenaces d’aquests actes».

    Les peticions d’ajuda als serveis d’assistència a víctimes ha estat un 57,9% superior a causa del confinament domiciliari

    Aquest any es compleixen seixanta anys de la mort de les germanes opositores al règim dictatorial de Trujillo i així ho recorda Carla Vall, advocada penalista, criminòloga i formadora que s’ha encarregat del manifest unitari per al 25N a Catalunya. «Des de llavors, no han cessat els esforços de moviments socials, feministes i de tots els àmbits per a erradicar les violències masclistes«, defensa Vall en un escrit al qual s’hi han adherit la Generalitat, la Delegació del Govern espanyol a Catalunya, les quatre diputacions catalanes, l’Associació Catalana de Municipis i la Federació de Municipis de Catalunya.

    «Els temps segueixen canviant i el rebuig social contra les violències masclistes és cada cop més fort. Ens cal no perdre l’horitzó que encara està per arribar mentre tenim en compte el camí que ja hem caminat», continua el manifest. El text avisa de noves formes de violència, com ara les que es donen en línia: «Està afectant moltes dones i nenes fins al punt de posar en risc la seva pròpia vida. Les ciberviolències, com ara el control o l’assetjament a través d’aplicacions i xarxes socials o el sexpreading [difusió de fotos de contingut sexual sense permís]».

    El manifest unitari català envia un record a totes les dones «que han resistit a la violència i han buscat el moment idoni per a explicar-ho a terceres persones; també a les que no podien i el seu veïnat ha alertat sobre la situació, a les que han pogut escapar«. Però també, i sobretot, «a les que, en una època tan incerta com la present, encara romanen a les cases on hi ha el seu victimari». El text també interpel·la als homes que hi estan en contra i en coneixen d’altres que l’exerceixen: «És hora que us en feu responsables i intervingueu». Als agressors, el comunicat encarregat a Carla Vall els recorda que «no hi haurà espai per a la impunitat».

    Confinament i violències les 24 hores

    El 25 de novembre del 2020 no només és una data especialment destacada pel 60è aniversari de l’assassinat de les germanes Mirabal. Ho és també perquè la diada coincideix amb la segona onada de la pandèmia mundial per la Covid-19, una malaltia que ha tingut un efecte directe en la realitat de les violències masclistes. «Els darrers mesos han estat absolutament durs per a les dones i criatures que viuen en situacions de violència com ho seran els que vindran mentre duri la pandèmia», apunta el manifest unitari català.

    El text reflexiona sobre la paradoxa en què les llars, suposat espai segur per a les persones, no ho han estat per a les dones que pateixen violències masclistes: «Per a moltes, ser a casa no és sinònim de pau sinó de por i violència». Contràriament a la creença comuna, «el lloc més segur per a les dones i les nenes pot ser el carrer, les places, els llocs on fem vida, mentre que allò que ens havien ensenyat com a refugi pot ser l’espai més perillós per a nosaltres», reflexiona.

    Fins al 25N, vuit dones han estat assassinades a Catalunya a conseqüència de la violència masclista

    El text encarregat a Carla Vall assegura que durant els mesos de confinament domiciliari «qui volia exercir control sobre dones i nenes ho ha tingut més fàcil» perquè «als agressors els ha calgut emprar molta menys força que l’habitual per a continuar mantenint els seus desitjos i privilegis». La reducció de la xarxa social i de l’activitat habitual de les dones a causa de les restriccions de moviments són alguns dels motius que han dificultat el suport a les víctimes de violències masclistes.

    Un 60% més de trucades al 061

    La situació expressada al manifest unitari es confirma amb les dades que, des de fa uns anys, registren els feminicidis i les altres violències vers les dones. El servei telefònic que atén les dones que són víctima de violència masclista, el 061, va rebre el mes d’abril un 61% més de trucades aquest any respecte de l’anterior. El mes de maig l’increment va ser del 41% i el juny del 39%. Des de llavors i fins a l’octubre ha registrat més trucades que l’any anterior, però amb un creixement no tan destacat, fruit de la parcial tornada a la normalitat social.

    Amb tot, el telèfon no era útil per a moltes dones que pateixen violències a casa, ja que durant el confinament estricte era molt difícil aconseguir un moment d’intimitat per a poder trucar sense que l’agressor se n’adonés. Per això l’increment de les consultes en línia va arribar a créixer un 457%, segons reportava el govern espanyol a meitat del mes de juny.

    El servei d’atenció emocional i psicològica via Whatsapp, que va entrar en funcionament el 21 de març, va rebre en un el primer trimestre de pandèmia un total de 2.580 consultes. En global, el nombre de peticions d’ajuda als diferents serveis d’assistència a víctimes de violència de gènere va ser un 57,9% en comparació amb els mateixos dies de l’any 2019.

    Amb tot, les consultes i demandes d’ajuda no sempre s’han traduït en denúncies a les dependències policials. Les dades de l’Observatori de la Igualtat de Gènere de l’Institut Català de les Dones reporten 9.621 denúncies fins al tercer trimestre del 2020, el que representa un augment de l’1,43% respecte de l’any anterior.

    Quant a l’última de les violències masclistes, els feminicidis, les dades a Catalunya mostren una tendència estable. Fins al 25N, vuit dones han estat assassinades a Catalunya a conseqüència de la violència masclista. D’elles, només una havia registrat una denúncia prèvia contra l’agressor. La dada de decessos és la mateixa que la del 2019, 2017 i 2016 i inferior a la del 2017, quan van ser set les dones mortes per violència de gènere. Al global de l’Estat són 41 les dones assinades per un crim masclista aquest any, que s’uneixen a la llista de 1.074 vides perdudes des que el 2003 es van començar a comptabilitzar de forma específica.

    L’Institut Català de les Dones reporta un aspecte positiu en els registres de delictes contra la llibertat i la indemnitat sexual, que han patit «una disminució important en la tendència respecte de l’any anterior». Fins al tercer trimestre del 2020 s’havien registrat 1.170 tipus penals com agressions, abusos o assetjaments sexuals. L’Institut avisa, però, que la disminució és «possiblement derivada de la situació de confinament obligat».

  • Educació sexual o pornografia; com aprenen els joves?

    Cal destacar, analitzar i inclús problematitzar alguns aspectes que acompanyen aquesta afirmació. Doncs és cert que actualment el inici del consum pornogràfic es dóna en infants a partir dels 10 anys i que són el 80% dels nois els què consumeixen pornografia com a font d’informació per conèixer en què consisteix el sexe.

    Potser el problema parteix d’aquí, d’equiparar la sexualitat a la pornografia. Parlant d’una sexualitat molt bàsica o inclús errònia que simplifica allò sexual com el què es fa amb els genitals. Però la sexualitat és molt més que això, la sexualitat és la cerca de plaer, la relació amb l’altre, la construcció d’una identitat, dels desitjos propis, del autoconeixement.

    Alhora la sexualitat, en aquest país, ve heretant la censura i el tabú propi d’una moral determinada. Un tabú que produeix no tan sols que sigui amagada la informació sexual sinó que inclús siguin jutjades, sobretot les dones, que viuen o parlen de forma explícita o desitjant sobre la seva sexualitat.

    Per tant, l’absència d’educació sexual lligada la tabú de la sexualitat femenina desemboca en situacions desigualitàries a les relacions heterosexuals, principalment. Com diu Judith Butler “el poder ho travessa tot” i és difícil deixar aquest poder, après i reproduït al sistema patriarcal, fora de les trobades sexuals.

    El problema és la falta d’educació sexual, tot aquest tabú que comporta la conseqüència de no tenir una altra font d’informació sobre sexualitat que no sigui el porno. Si a casa no es parla de sexualitat i a l’escola tampoc, què els queda als joves per aprendre’n? La pornografia, la qual, més, està molt fàcilment al seu abast. L’assumpte és que el porno no pot ser el llibre d’educació sexual dels i les joves, doncs aquest no reprodueix la realitat, és fantasia, és ficció. I aquí hi ha un problema, en equiparar el porno a la realitat.

    D’una manera semblant ocorre quan es condemnen, socialment, les agressions sexuals. Doncs davant d’un cas com el de la manada o davant la situació de les treballadores sexuals, el què es condemna és l’acte sexual, l’acte en si i no l’absència de consentiment. Apareixen discursos que jutgen els desitjos i les fantasies femenines tals com “cap dona pot consentir tenir sexe amb varis homes o exercir el treball sexual de forma voluntària”. Així doncs, de nou, es jutja a les dones i no a l’altre que exerceix la violència davant la falta de consentiment.

    La psicòloga i feminista Cristina Garaizabal ho expressa al seu article Ese oscuro objeto de deseo afirmant que: “Al parlar de sexualitat cal diferenciar molt clarament la sexualitat de les agressions sexuals. Agredir es pot fer a través de la sexualitat i de qualsevol altra faceta del comportament humà i el que defineix una agressió és la imposició mitjançant la violència o la intimidació de la voluntat d’una persona sobre l’altre”. (Garaizabal, 2020)

    Garaizabal continua l’article fent referència a les cançons masclistes, anomenades així perquè exalten el sexe dur i explícit. Un sexe que, seguint la moral determinada que reprimeix la sexualitat femenina, hauria de semblar quelcom no propi de la feminitat, quelcom més propi de la masculinitat. Per tant, una dona no podria sentir-se interpel·lada en aquests cançons des d’una posició activa i apoderada. D’aquesta manera, es torna a caure un cop més en la idea que la sexualitat explícita és una agressió cap a les dones, doncs la sexualitat femenina sembla que hauria de ser més sensual que sexual i lligada a l’amor.

    La filòsofa i feminista Clara Serra, en una entrevista a la La Tuerka, del 2016, comentava que “no es poden jutjar els desitjos femenins, les fantasies femenines (construïdes en un entorn patriarcal) perquè aquest judici no aposta per l’emancipació de les dones, quelcom estem fent malament si jutgem a les dones des del feminisme.”

    En aquesta línia el que apareix és la idea que la sexualitat no és quelcom propi de les dones, per tant s’estigmatitza a aquelles que es mostren sexualment explícites i actives. Alhora es pressuposa que a les dones els hi costa dir “NO”, potser a algunes els hi costa però la solució és aprendre a posar límits, per exemple amb l’educació, i no demanar a l’Estat que els posi per nosaltres. Doncs fent això, apareix de nou la imatge de la dona com a ésser objecte i vulnerable incapaç de pensar i expressar el què vol per sí mateixa. (Garaizabal, 2020)

    La solució, penso, no passa per la censura, de seguir reprimint el que refereix a la sexualitat, sinó per oferir altres models que s’apropin més a la realitat. Doncs actualment l’educació sexual no és obligatòria a les escoles i el tipus d’educació sexual que es rep, en aquelles on hi ha una motivació del professorat per fer-ho, sol estar del costat dels fins reproductius o de la sexualitat com a perill.

    Això provoca que trobem joves que anomenen els seus genitals com “aparells reproductors” i no saben gaire més de l’assumpte perquè, com comentava abans, es simplifica la sexualitat a ser el què es fa amb els genitals. Es deixa al marge tot el que refereix a les relacions sexe-afectives, al respecte, al consentiment, al desig, al plaer…

    I en conseqüència apareixen problemàtiques en els joves lligades a la sexualitat com ara la disfunció erèctil o l’ejaculació precoç per intentar complir uns models de sexualitat que s’allunyen de les pràctiques sexuals reals. Per altra banda, el 90% dels joves afirma que tindrien menys problemes amb la seva sexualitat si tinguessin accés a la informació.

    En conclusió, al meu parer, la solució no passa per la censura del porno, doncs això és bastant difícil de fer-se efectiu i alhora reprodueix la idea que la sexualitat ha de ser tabú i reprimida. La solució passa per començar a trencar esquerdes en els tabús entorn la sexualitat. I d’aquesta manera oferir altres models, altres espais educatius que aportin aspectes lligats a la sexualitat. Aspectes tan necessaris pel desenvolupament sexual com el consentiment, l’afectivitat, l’autoconeixement, el respecte a l’altre i a una mateixa o el plaer i el desig com a centre.

    Referències:

    Butler, J. 2004. Lenguaje, poder e identidad. Madrid: Síntesis.

    Garaizabal, C. (2020) Ese oscuro objeto de deseo en ctxt.cat.

    Serra, C. (2016) Entrevista al programa La Tuerka. Recuperat de https://www.libertaddigital.com/espana/politica/2017-06-14/clara-serra-la-fantasia-de-violacion-y-de-sexo-con-violencia-es-un-deseo-femenino-1276601032/

  • Professionals de l’atenció primària de l’ICS detecten un miler de casos de violència masclista en dones embarassades en el darrer any

    Aquest 25 de novembre es commemora en plena segona onada de la pandèmia de la Covid-19, una situació que té clares repercussions en les dones que pateixen violència. Amb el confinament i l’aïllament social les situacions de violència s’han agreujat. En aquest sentit, l’Institut Català de la Salut (ICS), ha impulsat una estratègia per tal de millorar la capacitació dels professionals i proporcionar-los les eines necessàries per poder fer l’abordatge de la violència masclista en els diferents punts d’atenció dins del sistema de salut.

    En l’atenció primària de l’ICS s’han registrat 2.135 casos de violència durant el 2020. En el cribratge de la violència masclista en embarassades -sobre un total de 44.743 dones gestants ateses a Catalunya en els centres d’Atenció a la salut sexual i reproductiva (ASSIR) de l’ICS- des del mes de novembre de 2019 fins al mes d’octubre de 2020, a un 62% se’ls realitzat un procediment de detecció de violència masclista a través d’un qüestionari específic. En aquestes dones, al voltant d’un 2% va sortir positiu i les professionals que les atenien van acabar confirmant una situació de violència masclista.

    Per a facilitar la detecció de la violència masclista, els professionals d’atenció primària disposen a la història clínica d’atenció primària de qüestionaris validats de detecció (PVS- Partner Violence Screening i RVD- Qüestionari per la detecció del risc de la dona que es troba en situació de violència masclista). També compten amb d’altres eines relacionades amb l’atenció i el seguiment de les dones que permeten el seu registre estructurat i que tenen a l’abast una escala de benestar emocional. Aquestes variables es comparteixen de forma transversal entre els professionals de medicina, infermeria, treball social, psicologia i llevadores per oferir un abordatge conjunt.

    Més formació, més detecció

    Per tal de millorar la capacitació dels professionals per abordar la violència masclista, l’ICS ha elaborat diverses unitats formatives, que s’han estès a tot Catalunya per arribar a una gran part dels professionals. També ha treballat amb el Departament de Salut i el Servei Català de la Salut (CatSalut) amb els fons del Pacto de Estado contra la Violencia de Género. Una de les iniciatives ha estat una formació creada a partir d’una peça teatral basada en casos reals de dones maltractades. També s’han dut a terme cursos específics sobre violència sexual, violència obstètrica, atenció en centres d’urgències hospitalàries i d’atenció primària de víctimes de violència masclista i sobre la mutilació genital femenina.

    A més, la Comissió d’Igualtat de l’ICS ha promogut la campanya ‘Planta cara’. L’any passat, la primera part de la campanya anava dirigida a les professionals de l’ICS per encoratjar-les a denunciar en cas que patissin violència masclista. Enguany, són professionals de l’ICS les que expliquen casos reals de dones que han viscut una experiència d’aquest tipus. En aquesta iniciativa, les professionals exposen de quina manera les van atendre i com els centres sanitaris són entorns segurs on la dona pot rebre ajuda i acompanyament.

  • Dos llibres per arribar a les arrels de les violències masclistes

    Un relat vital des de l’òptica de les ulleres liles és la darrera obra de Gemma Lienas. La filòsofa i escriptora barcelonina publica, pels volts del Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència Masclista, ‘Derechos frágiles. Autobiografía de una generación de mujeres‘ (Editorial Octaedro, 2020). L’obra analitza, des de l’òptica personal de l’activista feminista, els diferents esdeveniments de la lluita d’alliberament de les dones en el context polític i social de l’estat espanyol.

    «Des de la mirada d’una nena que va néixer a principis dels cinquanta del segle XX, que va ser dona jove a la Transició i primers anys de la democràcia i gran en l’època dels atacs organitzats contra el feminisme», Lienas també fa un viatge retrospectiu per situar el moviment feminista espanyol en el seu primer moment d’eclosió, fa gairebé un segle i abans que el Franquisme eliminés drets reconeguts durant la II República com el divorci o la declaració d’igualtat davant la llei dels dos gèneres.

    ‘Derechos frágiles. Autobiografía de una generación de mujeres‘ s’afegeix a l’extensa obra de temàtica feminista que ha desenvolupat Lienas en la seva carrera artística. La barcelonina explicava, en una entrevista al CatalunyaPlural durant el confinament, que escriu perquè és una forma més de fer política: «Transmet idees, i potser així arribo a molta més gent que de l’altra manera», deia en comparació amb el seu breu pas per la política institucional com a diputada al Parlament.

    Anàlisi a fons de la realitat de les violències masclistes

    Un altre llibre per commemorar el 25 de novembre és ‘Sexisme: la violència de les mil cares’, escrit per Julia Sousa Poza i publicat per l’Editorial Octaedro i la Fundació Periodisme Plural el 2019.

    «L’autora resumeix de forma molt entenedora un seguit d’aspectes bàsics de la qüestió: què és la violència de gènere, per què persisteix el sexisme en la societat, el perfil de la dona maltractada i les conseqüències del maltractament en la seva vida o les característiques del maltractador», avança al pròleg la sociòloga, filòsofa i exdirectora de l’Institut de la Dona, Marina Subirats.

    L’especialista continua: «No n’hi ha prou que el llegeixin les dones: també, i potser fins i tot de forma més necessària, ho haurien de fer els homes». No en va, l’autora de l’obra reflexionava en una entrevista al CatalunyaPlural: «Qualsevol home ‘progre’ dirà que no és masclista, però, i si rasquéssim una mica?».

    ‘Sexisme: la violència de les mil cares’ és una anàlisi detallada dels motius i la realitat de les violències contra les dones. La periodista Sousa Poza dissemina problemàtiques com ara l’esquema del patriarcat i la masculinitat sobre el qual es construeix la societat, els mites al voltant de la violència de gènere, les eines d’ajuda i protecció a les víctimes del maltractament o la situació dels infants que queden orfes fruit dels feminicidis.

  • Així afecta la Covid-19 al sistema cardiovascular

    La pandèmia originada pel coronavirus SARS-CoV2 a Wuhan (Xina) està tenint una dispersió molt alta. Ha arribat ja a detectar-se en més de 190 països en el món. A més, està causant severs problemes sanitaris i econòmics en múltiples països, inclòs Espanya.

    Els pacients infectats amb SARS-CoV2 desenvolupen la malaltia Covid-19 i presenten diferent simptomatologia clínica. La més severa és una pneumònia atípica, que a més cursa amb una alta mortaldat en pacients d’avançada edat.

    Els Coronaviridae comprenen una família de virus d’ARN amb una organització genòmica i mecanismes funcionals comparables. Es denominen així per la corona característica que mostren en observar-los en microscòpia d’alta resolució.

    El cicle de vida de la SARS-CoV2 no s’ha establert rigorosament, si bé se sap que s’uneix a les cèl·lules a través del mateix receptor que el SARS-CoV1, enzim convertidor d’angiotensina 2 (ACE2), després del qual s’internalitza.

    Donada la importància farmacològica de l’angiotensina / ACE2 en la malaltia cardiovascular, ACE2 ha estat objecte de molta atenció i vigilància mèdica. Després de l’entrada en les cèl·lules, el genoma viral d’ARN comença a generar les seves proteïnes que permeten la seva replicació i posterior alliberament.

    És important destacar que les diferències moleculars subjacents a la diferent simptomatologia clínica entre SARS-CoV2 i SARS-CoV1, com la latència prolongada, predisposició per a persones amb afeccions cardiovasculars preexistents i una predilecció per complicacions miocàrdiques, romanen encara sense aclarir.

    Presentació clínica i progressió de la malaltia

    En els primers estudis multicèntrics de pacients hospitalitzats a la Xina, els símptomes més comuns van ser febre fins en un 90%, seguit de tos, fatiga, producció d’esput i falta d’alè.

    Els símptomes menys comuns inclouen mal de cap, miàlgies, mal de coll, nàusees, vòmits i diarrea. D’altra banda, el període mitjà d’incubació, o temps des de l’exposició probable fins al primer símptoma, és de 4 dies. Així mateix, el 99% dels pacients infectats desenvolupen símptomes dins dels primers 14 dies.

    Pel que fa a l’evidència de lesió cardíaca i/o renal a l’ingrés, pot ser variable, però tendeix a estar absent després de l’hospitalització inicial. Moltes de les manifestacions més greus, com la síndrome respiratòria aguda, la lesió renal aguda i la lesió miocàrdica, tendeixen a ocórrer entre els 8 i 14 dies després de l’inici dels símptomes i presagien pitjors resultats.

    Per últim, diversos estudis han identificat l’edat avançada i la presència d’altres patologies, com diabetis, hipertensió, malaltia coronària o malaltia pulmonar prèvia, com predictors d’una progressió més significativa de la malaltia, amb taxes més altes d’ingrés a l’UCI i mortalitat.

    Manifestacions cardiovasculars

    Nombrosos estudis han reportat la lesió cardíaca aguda com una manifestació important de Covid-19. Aquesta es caracteritza per una elevació de marcadors de dany miocàrdic aïllat o en conjunt amb anomalies en l’electrocardiograma i/o en ecocardiografia.

    La taxa de lesió cardíaca varia entre el 7% i el 28% dels pacients hospitalitzats. De nou, els pacients amb evidència d’aquesta lesió tendeixen a ser majors i amb altres factors de risc cardiovascular. Entre ells, la hipertensió basal, diabetis, malaltia coronària i insuficiència cardíaca.

    És important destacar que el mecanisme de la lesió cardíaca pot ser multifactorial. S’inclou, per exemple, la demanda d’isquèmia, la toxicitat de la lesió viral directa, l’estrès, la inflamació, la disfunció microvascular o el trencament de la placa.

    A més de la lesió cardíaca aguda, també s’ha documentat un increment en la manifestació de processos aritmogènics. En els primers estudis realitzats, el 17% de 138 pacients va desenvolupar una arrítmia no especificada durant la seva hospitalització. Igualment, es van observar taxes més altes entre els pacients amb Covid-19 ingressats a UCI (44%).

    Aquestes troballes són consistents amb les arrítmies documentades a la grip. D’aquestes se sap que causen disfunció del node atrioventricular i arrítmies ventriculars. No obstant això, no s’han pogut determinar actualment quins són els mecanismes específics d’acció.

    A un costat, la insuficiència cardíaca i la disfunció miocàrdica també s’han descrit en pacients amb Covid-19 en múltiples estudis. Per exemple, la insuficiència cardíaca es va observar com una complicació en el 23% de tots els pacients i entre el 52% dels morts. També s’ha documentat xoc cardiogènic en el context de marcadors de dany miocàrdic elevats i alteracions en l’electrocardiograma.

    Finalment, s’ha observat una reducció de la funció sistòlica del ventricle esquerre sense que hi hagués cap malaltia coronària obstructiva prèvia en pacients amb Covid-19, mentre que altres informes s’han descrit també processos de miocarditis.

    Un camí per recórrer

    En les primeres estimacions a la Xina, el dany miocàrdic o la insuficiència cardíaca van contribuir al 40% de les morts en general, i el 7% es va atribuir únicament a la insuficiència circulatòria sense insuficiència respiratòria.

    En resum, la malaltia Covid-19, a més de cursar amb una insuficiència pulmonar severa, ho fa també en molts casos amb complicacions cardiovasculars, com ara lesió miocàrdica, insuficiència cardíaca, miocarditis o esdeveniments arritmogènics. Per tant, contribueix de forma significativa a l’increment d’esdeveniments fatals que resulten en la mort dels pacients afectats per SARS-CoV2. Actualment els mecanismes moleculars i cel·lulars d’aquests esdeveniments cardiovasculars estan poc aclarits.
    The Conversation
    Aquest és un article publicat originalment a The Conversation

  • El Parc Taulí participa en un projecte europeu de suport al benestar i la integració de les persones transgènere víctimes de violència

    El Parc Taulí ha estat escollit per formar part del projecte europeu SWITCH, un projecte que dóna suport al benestar i a la integració de les persones. L’objectiu del projecte es centra en la millora del coneixement i sensibilització de necessitats de persones transgènere i intersexuals (TI), l’equitat en salut d’aquestes persones, així com la sensibilització de la població sobre aquestes qüestions.

    Es tracta d’un projecte finançat per la Comissió Europea sota el programa “Drets, Equitat, Ciutadania” en el qual estan involucrats set centres col·laboradors de tres països de la Unió Europea: Itàlia (Perseo SpA Social enterprise, Paradigm, Research and Psychology of the Onlus community i Local Health Unit of Reggio Emilia) i República Txeca (Transparent Zs and Narodni Ustav Dusevniho Zdravi). Pel que fa el territori espanyol, la Fundació Parc Taulí juntament amb el consorci LIPA NET – Mirada Local lideren el projecte.

    Per aconseguir els objectius del projecte es promocionaran serveis per atendre adequadament a les persones transgènere i intersexuals supervivents de violència, millorant les competències professionals de la psiquiatria, la psicologia, el treball social i l’atenció primària en general (medicina familiar, pediatria…).

    Per fer-ho, els professionals que estan en contacte amb les persones transgènere i intersexuals rebran diferents formacions relacionades amb identitat de gènere, així com en temes més específics, amb la finalitat de gestionar adequadament l’atenció integral i holística a aquestes persones.

    Els professionals del Parc Taulí que participen en el projecte SWITCH són Narcís Cardoner Álvarez, Carme Espelt Anfruns i Ximena Goldberg Hermo, de l’àrea de recerca en Neurociències i Salut Mental.

  • Carme Valls: “Els problemes socials de les dones no s’han de tractar amb pastilles, sinó canviant les seves condicions de vida i de treball”

    Carme Valls, metgessa especialista en endocrinologia, acaba de publicar el llibre Mujeres invisibles para la medicina (Capitán Swing), on descriu les últimes investigacions i avenços en perspectiva de gènere en salut. Segons assenyala Valls, en els darrers anys hi ha hagut alguns avenços pel que fa a la inclusió de les dones en les investigacions, però encara es tracta d’una tímida aproximació.

    La metgessa, que dirigeix el programa «Dona, Salut i Qualitat de Vida» del Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris, considera que cal un major desenvolupament de la ciència de la diferència, la qual estableix les diferències entre homes i dones pel que fa la salut. Segons ella, d’aquesta manera, es podrà acabar amb la invisibilització de les dones en la medicina. «Ha de néixer una ciència amb perspectiva de gènere i, després, aquesta mirada s’ha de transmetre a les facultats, de manera que els nous professionals de la salut que es graduïn, els metges, metgesses, infermeres, infermers, psicòlogues, psicòlegs… ja desenvolupin una nova mirada i entenguin que hi ha malalties que afecten de manera diferent a homes i dones», explica.

    El llibre que acaba de publicar és una versió revisada i actualitzada d’un llibre seu de l’any 2006. En termes generals, en catorze anys, les dones segueixen sent invisibles per a la medicina o hi ha hagut alguns canvis en els darrers anys?

    En algunes àrees de la medicina hem avançat una mica. Una de les principals crítiques era que les malalties cardiovasculars, que són la primera causa de mort de les dones, havien estat excloses de tots els treballs de recerca que s’havien fet fins als anys noranta. Actualment, un 38% dels estudis sobre mortalitat i morbiditat de malalties coronàries inclouen les dones. Però això encara es fa de forma molt desigual. Si mirem el total de la literatura mèdica, veurem que encara es diferencia molt poc per sexe i, quan es diferencia, sovint no s’analitzen les diferències entre un sexe i l’altre. És necessària una discussió sobre si ser home o dona influeix en l’evolució de la malaltia o en el tractament. Això encara costa molt que es faci.

    En altres qüestions no hem avançat gaire. Per exemple, pel que fa a la sexualitat. Se segueix equiparant la sexualitat de la dona amb la de l’home, quan les dones tenim un tipus de sexualitat diferent dels homes. Aquest és el motiu pel qual la viagra femenina no ha funcionat.

    Els estudis sobre la Covid-19 tenen en compte les dones?

    La majoria de treballs que s’han publicat no diferencien per sexe. Hi ha excepcions, clar. Per exemple, els estudis que fan els epidemiòlegs del Ministeri de Sanitat cada 15 dies sí que diferencien per sexes. I es poden extreure algunes conclusions. Queda la impressió que la malaltia predomina entre els homes, però realment la malaltia ha tingut des de l’inici més incidència en les dones. A la primera onada el 56% de les persones contagiades eren dones i un 44% homes. A la segona onada, el 52% són dones i el 48% homes. Ara bé, la mortalitat sí que és superior en els homes; un 60% de les persones que han mort per coronavirus són homes.

    Per tant, l’evolució de la malaltia és diferent entre homes i dones i la incidència és superior en les dones, per dos motius. Primer, per raons socials perquè, per exemple, les sanitàries representen el 70% entre el total de sanitaris contagiats. A més, els treballs més precaris són duts a terme majoritàriament per dones. Pel que fa a les causes biològiques, s’estan fent estudis sobre l’efecte que pot tenir el virus sobre l’enzim ECA. Sembla que aquests receptors estan més expressats en el cos de la dona, però, alhora, les dones segreguen un enzim protector antiinflamatori que fa que no tinguin afectacions tan greus als pulmons, fet que es tradueix en menys ingressos a l’UCI i menys mortalitat.

    Hi ha, per tant, necessitat de diferenciar els dos sexes en la pràctica mèdica?

    Estudiar la ciència de la diferència, que permet diferenciar entre els dos sexes i que és una assignatura pendent per la medicina, ens permetria recollir més informació per tractar millor als pacients d’ambdós sexes. A més del que ja he mencionat, cal destacar totes aquelles patologies que pateixen més les dones respecte als homes, com serien les malalties de carència de ferro, les anèmies i les malalties autoimmunes. Els i les professionals no surten de la facultat de medicina preparades per atendre aquestes malalties cròniques que després es veuen a la consulta. A l’atenció primària, especialment, és necessari el desenvolupament de la ciència de la diferència.

    Vostè aborda molts aspectes en el seu llibre sobre la salut de les dones, però quina és l’essència de la discriminació de les dones en la medicina? Per què s’invisibilitzen?

    Bernadine Healy, una cardiòloga americana, ja denunciava feia anys que no tractàvem igual les malalties coronàries entre homes i dones; que les dones les enviaven a casa i els homes a operar-se. Hi ha un estereotip de gènere, que implica dues coses. Per una banda, la concepció que si s’estudiava els homes, ja s’estudiava les dones i, per l’altra, els prejudicis a l’hora d’investigar: fins als anys noranta, els treballs de recerca no contenien cap dona. Aquí hi ha també el problema de les ciències androcèntriques, que creuen que no cal estudiar la diferència, és a dir, creuen que passa el mateix en un sexe i un altre. Això seria el biaix de gènere mental. Durant segles, la dona ha sigut considerada inferior, poc important. Això també passa en l’àmbit farmacèutic. Quan es fa un estudi de fàrmacs i s’utilitzen animals, el 75% dels treballs són amb rates mascles. Ho justifiquen dient que les rates tenen el cicle estral, que és una mena de cicle menstrual, i que això molesta per estudiar un fàrmac.

    Els problemes socials de les dones no s’han de tractar amb pastilles, sinó canviant les seves condicions de vida i de treball.

    Aquest biaix de gènere que vostè destaca en el seu llibre, contrasta clarament amb la progressiva feminització del sector sanitari.

    Sí. Perquè l’esperit crític s’ha d’anar desenvolupant, i quan a la facultat t’ensenyen les coses d’una determinada manera, surts d’allà amb aquella perspectiva. Que és una mirada androcèntrica. Hi ha una part de professionals que creuen que no val la pena introduir la perspectiva de gènere en la salut, que creuen que segurament som tots iguals i que si s’estudia un sexe, ja s’estudia l’altre. I això queda de manera permanent en el cap de molts metges i metgesses.

    En els últims anys, però, hi ha hagut un canvi. Els estudiants de Medicina i Infermeria noten que hi ha una mancança en la seva formació i ens demanen a professionals que treballem amb altres mirades que anem a fer sessions a la universitat sobre gènere i salut. Això ho trobo fantàstic. Però realment és només com envoltar el nucli principal, perquè les assignatures troncals de Medicina no incorporen la perspectiva de gènere. Penso que hi hauria d’haver un esforç per part de la docència universitària d’incorporar-la a totes les assignatures, no només fer una assignatura. La perspectiva de gènere ha d’incorporar-se transversalment, assignatura per assignatura.

    Per on cal començar?

    L’inici d’aquest canvi de paradigma es troba en la recerca. Ha de néixer una ciència amb perspectiva de gènere i, després, aquesta mirada s’ha de transmetre a les facultats, de manera que els nous professionals que es graduïn, els metges, metgesses, infermeres, infermers, psicòlogues, psicòlegs… ja tinguin una mirada diferent i entenguin que hi ha malalties que afecten diferent a homes i dones

    El 1996 el Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris va organitzar un congrés, reunint a experts de 53 països per parlar sobre la perspectiva de gènere en salut, un congrés que va tenir molta repercussió, perquè va permetre aconseguir una xarxa de recerca a escala mundial. La primera conclusió que se’n va extreure era que calia que s’incorporés la perspectiva de gènere a les Facultats de Medicina. Això no s’ha aconseguit encara, tot i que s’ha aconseguit una tímida aproximació. Hi ha països i universitats que han anat més de pressa en aquesta evolució i compten amb especialitats com la Medicina de la Dona.

    | Cristina Candel

    La crisi sanitària de la Covid-19 ha disparat encara més el consum d’ansiolítics i antidepressius. Segons les dades, el 85% dels psicofàrmacs s’administren a dones. A què ho podem atribuir?

    El problema és que hi ha un desconeixement de les causes dels símptomes de les dones. Evidentment que pot ser que les dones pateixin més ansietat, pel fet de viure en una situació androcèntrica que els hi diu que no valen res, que no les deixa fer una carrera professional i que les impulsa a fer treballs precaris o que cobren diferent per la mateixa feina que un home. Però això són problemes socials, no mèdics. Si tractes un problema social amb una pastilla t’estàs equivocant molt. Els problemes socials de les dones no s’han de tractar amb pastilles, sinó canviant les seves condicions de vida i de treball. El que es fa, però, és tractar les dones amb sedants i antidepressius. Està demostrat que en la primera consulta és molt més freqüent donar un ansiolític a una dona que a un home. Actualment, a Espanya donem cinc vegades més antidepressius a dones que a homes i el doble d’ansiolítics.

    En termes de cura dels fills i de les feines de la casa, la crisi del coronavirus ha servit per equilibrar i repartir les cures a casa? O creu que no ha canviat res i que el pes segueix recaient sobre les dones?

    A la primera onada es va fer un estudi que deia que no havia canviat res, que la dona s’havia sentit com que no tenia ni dos minuts per respirar. Actualment no hi ha dades, però la meva impressió és que en alguns casos ha servit per compartir les cures, però que, en general, el teletreball de l’home era sempre el prioritari. L’home es tancava en una habitació i no sortia fins al vespre. La dona comptabilitzava: treballava, feia el dinar, ajudava als fills a fer els deures… tenia el mateix rol, estant tots a casa. També hi ha homes que posen la rentadora, és clar, però la figura de pal de paller de les cures encara recau en l’esquena de la dona. Cal fer estudis al respecte.

    En quina mesura afecta la seva salut que les dones es dediquin en gran part a cuidar els fills i fer les feines de casa?

    Sobretot, van perdent la possibilitat de recuperar la seva carrera professional. La dona renúncia a tenir una habitació pròpia, com deia la Virginia Woolf, i renúncia a tenir desitjos. Això la fa més ansiosa i, sobretot, la fa renunciar a una major qualitat de vida, a viure en plenitud. A llegir, a escoltar música… a fer el que li vingui de gust, sense estar sempre pendent de la vida dels qui l’envolten. Però no vull fer victimisme. La veritat és que moltes ens hem anat guanyant els nostres espais. Però a vegades és esgotador. Està clar que la feina de les cures s’ha de repartir molt més en la societat, perquè és un element que afavoreix l’estrès físic i mental de les dones.

    Les residències no són un negoci, són una inversió en qualitat de vida per a les nostres àvies i avis.

    També parla en el llibre de la importància d’envellir amb salut. Com hauria de canviar l’atenció als sociosanitaris i residències? Cap on hauríem d’anar?

    S’ha de canviar el model totalment. Si és possible, l’envelliment ha de ser en el teu entorn personal. Si no és possible, les residències han de ser cada vegada més un lloc que no sigui ‘aparcar’ a la gent com si fossin mòmies. Han de ser llocs on puguis mantenir una qualitat de vida. Les habitacions, per exemple, si és possible haurien de ser individuals, perquè la gent necessita un respecte a la seva pròpia dignitat. Els poders públics, per la seva banda, han de supervisar i evitar que les residències es converteixin en un negoci, perquè algunes ho són. Una residència no hauria de donar diners, s’haurien de reinvertir aquests beneficis en més personal, en una millor atenció i en pagar adequadament als seus treballadors. Les residències no són un negoci, són una inversió en qualitat de vida per a les nostres àvies i avis.

    A la part del final del llibre parla de les condicions de les dones per empoderar-se i néixer per si mateixes.

    La Medicina ha tardat molts anys a visibilitzar les dones en els estudis i encara trigarà molts més a fer visible tot el que és la dimensió de la salut de la dona. Moltes ja no hi serem. Per això, en l’últim capítol del llibre defenso que cal renéixer per nosaltres mateixes, recuperar els nostres desitjos i la voluntat de gaudir de la vida. En qualsevol circumstància, sempre podem trobar petits espais de llibertat per tornar a recuperar el plaer a la nostra vida. Cal que recuperem la sensualitat i la sexualitat, que això ens doni vitalitat. Hi ha dones que han superat circumstàncies molt difícils; hem d’emmirallar-nos en això i fer una mirada cap endavant i viure els anys que ens quedin amb el màxim de plaers possibles. Mentre la ciència i la medicina avancen, a la vida quotidiana totes les dones han de ser protagonistes de la seva salut. Trobar espais de salut per gaudir perquè, al final, sí que tenim una cosa bona que és la vida.

  • La vacuna d’Oxford i AstraZeneca reporta una eficàcia del 70%

    AstraZeneca ha comunicat que la seva vacuna contra la Covid-19, desenvolupada juntament amb la Universitat d’Oxfort, ha mostrat una eficàcia mitjana del 70%. Es tracta dels resultats provisionals dels assajos clínics en la fase 3, que s’han fet al Regne Unit i al Brasil, on han participat més de 20.000 voluntaris d’ambdós països.

    Els investigadors d’AstraZeneca han explicat que la vacuna «és eficaç en prevenir que moltes persones emmalalteixin i s’ha demostrat que funciona bé en diferents grups d’edat». Tal com assenyala la companyia en un comunicat, la vacuna consta de dos dosis amb un mes de diferència i ha mostrat un 90% d’eficàcia amb mitja dosis en un grup d’estudi i un 65% d’eficàcia després de la segona dosis en un altre grup, fet que dona una eficàcia mitjana del 70%.

    Aquesta xifra se situa per sota dels resultats anunciats per Pfizer i BioNTech i Moderna que asseguren que l’eficàcia que les seves respectives vacunes protegeixen en un 95% dels casos estudiats. No obstant, segons anuncia AstraZeneca, la vacuna pot ser emmagatzemada i transportada a una temperatura d’entre 2 i 8 graus centígrads i conservar-se durant sis mesos, mentre que les vacunes de Pfizer i Moderna s’han de guardar en temperatures sota zero.

    Així mateix, la farmacèutica anglosueca ha comunicat que la seva vacuna ha sigut ben tolerada pels participants i que no s’ha reportat cap cas grau de Covid que hagi requerit d’hospitalització.

    El Ministeri de Sanitat espanyol preveia a l’octubre que per a desembre arribarien les primeres dosis d’aquesta vacuna, gràcies al contracte de compra que la Unió Europea va signar amb AstraZeneca. L’estat espanyol ha encarregat 31,5 milions de dosis i es preveu que els primers tres milions estiguin disponibles a partir de desembre per a la població de major risc.

  • Vint anys de l’assassinat d’Ernest Lluch

    Va passar el 21 de novembre de l’any 2000, fa vint anys. Ernest Lluch, a l’edat de 63 anys i ja retirat de la seva vida política, va ser assassinat per ETA al pàrquing de casa seva. Lluch va ser el primer ministre de Sanitat socialista, durant el govern de Felipe González, i la seva aportació més important va ser la d’impulsar l’aprovació de la Llei General de Sanitat, coneguda com a Llei Lluch. L’aprovació d’aquesta llei va ser molt laboriosa i Ernest Lluch es va haver d’enfrontar amb el seu propi partit, el govern i el col·lectiu mèdic. Lluch va aconseguir que el mes d’abril de 1986 les Corts aprovessin la Llei. Dos mesos després, el juny de 1986 es van convocar eleccions, i va deixar de ser ministre. Lluch no va poder portar a termini l’aplicació de la Llei General de Sanitat i ho van fer els ministres que el van succeir.

    La Llei, encara vigent substancialment, abordava dos reptes importants que derivaven de la mateixa Constitució espanyola de 1978. D’una banda, la necessitat de fer efectiu el reconeixement constitucional del dret de tots els ciutadans a la protecció de la salut, dret que requereix que els poders públics adoptin les mesures necessàries per poder-lo satisfer. D’altra banda, afrontar la institucionalització territorial de l’Estat i el procés de transferència de l’assistència sanitària a les Comunitats Autònomes.

    En aquest sentit, la innovació més important de la Llei Lluch va ser la universalització de l’atenció sanitària, és a dir, que el dret a l’assistència pública estigués vinculat a la ciutadania i no a la condició de beneficiari de la Seguretat Social. Malgrat aquesta proclamació, va ser molt difícil portar-ho a la pràctica i 30 anys després encara no s’ha assolit plenament el gran propòsit de la Llei. La Llei dibuixava un escenari en què totes les Comunitats Autònomes gestionessin els serveis sanitaris, però les transferències a les Comunitats Autònomes varen durar més de vint anys. També s’establia un Consell Interterritorial del Sistema Nacional de Salut que ha tingut un funcionament poc conegut però que, arran de la pandèmia de la Covid-19, ha adquirit protagonisme i ha servit per coordinar entre les Comunitats Autònomes mesures de prevenció i restriccions de mobilitat.

    A més de la seva acció al capdavant del Ministeri de Sanitat en aquells anys, Ernest Lluch va tenir una llarga trajectòria política en la lluita contra el franquisme i en els primers anys de la Transició Democràtica en l’òrbita del PSC. Després d’abandonar la primera línia política el 1986, va retornar a la docència universitària, on era catedràtic d’Història Econòmica a la Universitat de Barcelona.

  • La precarietat converteix els treballadors en el principal vector de contagi de COVID-19 a les residències

    A la Silvia a la residència li donaven una mascareta quirúrgica cada setmana (se suposa que duren 4 hores) i una FFP cada deu dies (no solen tenir més de 10 hores d’eficàcia). Va arribar a estar 20 dies treballant sense parar. Quan van arribar els vestits de protecció EPI s’emmagatzemaven junts els dels tres torns de treball, de manera que alguns companys se’ls emportaven a casa, encara que estava prohibit. «El temps que jo vaig estar van morir 110 persones grans amb COVID», relata. La manca de protecció dels treballadors que més contacte tenen amb el virus va ser una de les claus en el fracàs de la gestió de l’epidèmia a la primera onada. Però pot ser que no sigui la lliçó millor apresa.

    La meitat de les morts de la segona onada estan tornant a donar-se en aquests centres geriàtrics. I segons un recent informe d’ActuarCOVID, un grup de més de mil sanitaris que avala anàlisis independents sobre l’evolució de la malaltia, el grup de treballadors de residències de gent gran més afectats per la COVID són les auxiliars, les que estan més a prop dels residents, ja que els donen menjar i els netegen, i les que pateixen una situació laboral més precària.

    Els empleats -també hi ha casos entre personal mèdic, d’infermeria o de neteja- són el vector principal de transmissió, alerta l’informe. Molt més que els familiars, on ara es posa principalment el focus, prohibint les visites o restringint durament. La manca de contacte amb els seus afins està suposant greus problemes psicològics per als residents.

    El que ha quedat demostrat durant l’epidèmia de COVID-19 és que la precarietat de les condicions laborals i de vida d’alguns col·lectius acaba tenint una repercussió epidemiològica i sanitària a la resta dels sectors de la població. Ja es va posar de manifest amb els brots entre temporers al Nord-est de la Península, origen d’una nova soca que es va estendre per tot Europa segons una recent investigació i així s’està repetint en les residències.

    Salaris dignes per no treballar en més d’un centre

    Les treballadores (en un 90% són dones) «estan en risc de contagi en les comunitats on resideixen i poden introduir la infecció en les residències. També poden infectar a les residències i transmetre la infecció als seus familiars i cercles pròxims. Finalment, es corre el risc que transmetin la infecció a altres residències quan alternen el seu treball en diverses», alerta l’informe, centrat en la Comunitat de Madrid. L’epidemiòloga Maria Victòria Zunzunegui, que és la seva redactora principal, té clar que «hi ha una relació molt estreta entre infecció en residents i personal». Consultats altres epidemiòlegs, els seus criteris al respecte són coincidents. Fernando Rodríguez considera els treballadors «els principals vectors de la infecció dins de les residències», mentre Jonay Ojeda assenyala que «si es compleixen les mesures de seguretat i les visites estan controlades, és la hipòtesi més probable». «Si hi ha transmissió comunitària de virus en l’àmbit que envolta la residència, augmenta la probabilitat que el treballador» porti «el virus dins, especialment en aquells territoris amb menys impacte en la primera onada i on la immunitat natural sigui menor», afegeix.

    Un recent estudi del CSIC també es refereix a la necessitat d’establir «grups bombolla» similars als dels centres educatius a les residències. Però com demanar a una treballadora el salari a temps complet amb prou feines arriba a 900 euros o 500 si és de mitja jornada que no busqui una altra feina a temps parcial en un altre centre? El que proposa ActuarCOVID, prenent l’exemple del que s’ha fet en països com el Canadà, és completar el salari fins que sigui prou digne perquè no hagin de treballar en més d’un centre.

    La crisi sanitària va esclatar amb molts assumptes pendents de tancar en el sistema de dependència. Els sindicats havien demanat a la Vicepresidència de Drets Socials una injecció de pressupost de 4.000 milions en total durant tota la legislatura, i pressionaven a la patronal perquè signés el VIII Conveni de les treballadores, paralitzat des de novembre. Afecta gairebé 200.000 de tot el país. L’última oferta de CCOO i UGT va ser una pujada salarial total del 10% de manera que els salaris base més baixos arribessin arribar als 1.000 euros en 14 pagues. Anunciaven per tot això un març de mobilitzacions que la pandèmia va cancel·lar.

    Gràcia Álvarez, responsable de Dependència d’UGT, explica que «les empreses intenten ajustar el que poden i contracten a gent pel pic de la jornada». La pròpia dinàmica dels horaris afavoreix la situació: hi ha treballadors treballant 12 hores seguides o fins a 14 durant una setmana i després amb dos o tres dies lliures, que utilitzen per treballar en una altra residència, en comptes de per descansar.

    És l’exemple de la Sílvia, que treballava com a tècnic de cures auxiliars d’infermeria (TCAI) a mitja jornada als matins en una residència privada de Madrid per una mica menys de 500 euros i a jornada completa en un altre centre de 15 a 22 hores per 900. Quan va començar la pandèmia va renunciar al del matí per esgotament i impossibilitat de compaginar els dos treballs per l’allargament dels horaris. En el qual es va quedar, una important residència madrilenya que no vol que aparegui esmentada, van passar de ser deu auxiliars per cada noranta persones grans a la meitat de personal, ja que hi va haver nombroses renúncies a la feina per por de la pandèmia.

    La situació és millor a les residències públiques per als seus treballadors en termes salarials, però també arrosseguen problemes com la falta de personal. Juan Carlos García, tècnic auxiliar en la residència d’Arganda del Rey, explica que el seu salari és de 1.289 euros mensuals nets, enfront dels 900 que se solen cobrar com a màxim en la privada. Però igualment considera que «s’està esprement» als treballadors: «Hi ha moltes baixes per COVID que no s’estan cobrint i les borses d’ocupació estan tancades, tot i que hi ha molts auxiliars i sanitaris aturats i a casa», denuncia.

    A Espanya hi ha 380.000 places residencials, segons dades de l’Imserso. Són 4,21 per cada 100 ciutadans majors de 65 anys, menys que fa deu anys i per sota de les cinc places que recomana l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Al costat d’això, el model es basa fonamentalment en les concessions: el 75% del total de places està en mans privades, però el 59% es financen amb diners públics.

    Com explica Maria Victòria Gómez, responsable de Negociació Col·lectiva de la Federació de Sanitat i Sectors Sociosanitaris de CCOO (FSS-CCOO), la ràtio mínima de treballadors per resident és molt baixa: 0,35 per usuari, i demanen que el Govern l’elevi. Però a més, recorda que les persones que entren en una residència van empitjorant en les seves condicions i necessitats de cures. «També és un problema de mercantilització. És un servei que s’està prestant de manera indirecta per empreses privades que tenen com a objecte el seu marge de beneficis, el que va en detriment de la qualitat», recalca.

    Aquest divendres ha comparegut a l’Assemblea de Madrid la directora de la residència Amavir a Alcorcón, 44 dels seus residents van morir durant la primera onada de la pandèmia: «He viscut una guerra sense mitjans i em sento jutjada com una assassina», ha dit. Segons el seu relat, va viure aquells moments a la residència «sense medicalitzar, amb les derivacions bloquejades i sense una coordinació amb la Conselleria de Sanitat ni la de Polítiques Socials». Es tracta d’una residència amb places concertades, és a dir, finançada amb diners públics però de gestió privada.

    Proves PCR o d’antígens amb periodicitat almenys setmanal
    Entre març i agost, quan va ser acomiadada per la baixada en el nombre d’interns (cadascun dels quals paga una quota de 3.000 euros mensuals, assegura), a Silvia se li van fer dues proves PCR en total i va haver d’afrontar altres pel seu compte, ja que conviu amb familiars de risc.

    La recomanació d’ActuarCOVID, de nou basada en l’experiència d’altres països, és que es facin proves de PCR o antígens a tot el personal de les residències d’avis amb una periodicitat almenys setmanal, com es fa en llocs com Nova York. Aquesta mesura s’ha de completar amb l’aïllament d’infectats i el rastreig de contactes i proves regulars també als residents amb una periodicitat que depengui de la situació d’infecció en la zona i en els treballadors.

    «Estem en una situació epidèmica amb transmissió molt alta (la incidència acumulada a Espanya supera els 500 casos per 100.000 habitants en 14 dies amb dades del 12 de novembre) i la meitat són asimptomàtics», recorda Zunzunegui. Segons la seva opinió, aquestes proves s’han demostrat com «la millor manera de controlar el virus» en residències, ja que ara «quan vam detectar casos l’incendi ja hi és».

    A més, el personal en molts casos, segons denuncien, no ha rebut ni la formació ni els materials adequats per afrontar una situació d’emergència com la que es va viure des de març i la que s’està tornant a produir.

    Aquesta situació es dóna en altres parts d’Espanya. A la Regió de Múrcia, els tècnics en cures auxiliars d’infermeria (TCAI) que han estat contractats pel Servei Murcià de Salut davant l’emergència viscuda en els geriàtrics estan començant a manifestar el seu malestar davant la falta de «mesures higienicosanitàries» que estan trobant en alguns d’aquests centres. En moltes ocasions les persones que s’incorporen al servei «vénen de la borsa de treball i no tenen formació. Arriben amb por i de vegades renuncien el primer dia de feina».

    La figura de l’assistent voluntari

    A aquest panorama s’uneix el drama d’una solitud per la gent gran multiplicada per la pandèmia. En la majoria dels casos se’ls ha prohibit la sortida de les residències i els familiars tenen molt restringides les visites. El Consell Interterritorial de Sistema Nacional de Salut va adoptar una resolució el 14 d’agost de 2020: «En condicions d’alta incidència (…) es limitaran les visites a una persona per resident, extremant les mesures de prevenció, i amb una durada màxima d’una hora a el dia. (…) a més, es limitaran al màxim les sortides dels residents». Mesures que en alguns casos les mateixes comunitats i residències endureixen més encara.

    «La meva mare té 89 anys. Fa deu anys que va rebre un diagnòstic d’Alzheimer. Fa dos anys va patir una greu caiguda i com a conseqüència va ingressar en una residència. Tot anava prou bé fins que va aparèixer la COVID-19», relata una familiar a l’informe. «A l’abril la meva mare estava deshidratada i desnodrida (va perdre 20 quilos) i la portem a casa, on la vam tenir fins a finals de juliol. No podíem garantir les seves cures a casa sense ajudes i fins a la fi de la seva vida i ens donaven 45 dies des del final de l’estat d’alarma per reingressar i ocupar la seva plaça. Ara podem anar a veure-la un cop per setmana, un visitant durant 50 minuts i sense entrar en la residència».

    Per ActuarCOVID «el que era un protocol de coordinació sociosanitària de la Comunitat de Madrid s’ha convertit en una política empresarial que sovint redunda en un tracte inhumà i degradant dels residents i dels seus familiars, sense cap evidència que això serveixi per prevenir els brots epidèmics», arriba a denunciar l’informe, destacant que és una cosa que no només passa en aquesta comunitat. És més econòmic restringir l’entrada dels familiars que contractar més personal o pagar-los proves de COVID més freqüents.

    Zunzunegui considera «irracionals» unes restriccions tan dures: «la bibliografia demostra que els virus entren en les residències pels treballadors, molt anecdòticament per familiars», assegura. I recorda que l’aïllament porta a un deteriorament funcional, físic i cognitiu molt accelerat en les persones grans. «Han ficat a aquestes persones en els seus dormitoris, pràcticament reclosos», lamenta.

    Una proposta d’ActuarCOVID és traslladar a Espanya la figura del cuidador familiar, que funciona per exemple a Holanda, i distingir-la de les visites socials. «Els cuidadors familiars voluntaris poden ajudar en els àpats, la mobilitat, la higiene personal, l’estimulació cognitiva, la comunicació, la connexió significativa, la continuïtat de la relació i l’ajuda en la presa de decisions» sobre el seu familiar o amic internat en una residència, sostenen. A aquests familiars de referència (podrien ser un o diversos) els haurien d’exigir les mateixes responsabilitats i mesures preventives que als treballadors, i tindrien una entrada il·limitada al centre.

    «La meva mare va morir de COVID l’1 de maig i encara no era la seva hora, tenia una vitalitat tremenda. No em vaig poder acomiadar d’ella», lamenta Rosa García, portaveu de Marea de Residències. Aquesta organització ha col·laborat en l’informe d’ActuarCOVID. «Gairebé em sento alleujada per quan va morir, sense visites tinc clar que s’hauria deixat morir. Ja fa vuit mesos aïllats», assenyala.

    Aquest és un article original de Eldiario.es